Optimisme enfadat en un món submergit: una conversa amb Kim Stanley Robinson

Kim Stanley Robinson | Il·lustració de José Antonio Soria | CC-BY

Es diu que les novel·les de la teva Trilogia de Mart (traduïda al castellà amb els títols Marte rojo, Marte verde i Marte azul, 1992-1996) són potser l’exemple més reeixit de l’ús del concepte de terraformació en la ciència-ficció, o sigui, la possibilitat que l’ésser humà pot transformar un planeta sencer per fer-lo habitable i reproduir-hi condicions semblants a les de la Terra. La Trilogia de Mart explora la idea que tot projecte de terraformació necessàriament seria no només tècnic, sinó també polític. Com escriu McKenzie Wark a Molecular Red: A Theory of the Anthropocene, a la teva versió de Mart, «les qüestions de la naturalesa i la cultura, l’economia i la política mai no poden ser tractades aïlladament, ja que tots els nivells s’han d’organitzar de forma conjunta».

A la Trilogia de Mart, en què consisteix la terraformació entesa com a projecte polític, i què ens diu sobre la transformació de la Terra per la mà de l’ésser humà?

Fa uns vint anys, vaig començar a llegir en la literatura especialitzada de les ciències planetàries que Mart era un planeta inusual. Es trobava fora de la zona habitable del Sol, i, atès que tenia aigua i altres gasos volàtils congelats que necessitem per viure a la Terra, hi hauria la possibilitat d’escalfar el planeta i alliberar aquests gasos per bàsicament recrear una atmosfera, i després introduir el patrimoni genètic, les formes de vida i la biosfera de la Terra en el context marcià. La combinació de tot això permetria aconseguir una cosa nova semblant a l’Alt Àrtic o a Sibèria, un espai humà que seria habitable sense haver de fer servir vestits espacials. De fet, Carl Sagan va ser l’astrònom que de manera molt destacada va posar èmfasi en això. Era una idea bastant de ciència-ficció, però factible en el món real.

I aquesta història no s’havia escrit. Havia estat concebuda en la teoria i, de manera molt vaga, en la ciència-ficció: històries de viatges ràpids i fàcils per la galàxia en què si et trobes un planeta que està congelat l’escalfes. Una superciència d’enginyers còsmics. Però va ser arran de la suposició de Sagan que Mart és un lloc on realment és possible dur això a terme amb l’enginyeria humana actual o d’un futur pròxim quan el planeta vermell va resultar apropiat. Es tracta d’una idea nova en la història, que no acaba d’encaixar amb cap idea prèvia de l’activitat humana. No consisteix exactament a crear una civilització; bé, sí, però també cal crear la matriu física per a aquesta civilització. No és com l’arribada al Nou Món, quan els europeus van descobrir les Amèriques i casualment van exterminar els habitants autòctons i els van substituir per la seva pròpia civilització, ja que a Mart no hi ha ningú. Bé, des que vaig escriure el meu llibre s’ha suggerit que encara podria haver-hi vida bacteriana; la probabilitat no és alta, però tampoc no és una cosa impossible.

La construcció d’aquest nou món seria un projecte multigeneracional, i a més, òbviament, la civilització humana que l’ocuparia seria nova. Culturalment i política això seria un avenç, perquè permetria no reproduir les velles fórmules aplicades al llarg de la història a la Terra. Com a projecte multigeneracional, seria una mica com la construcció de les catedrals europees, en què cap generació no preveia acabar l’obra. En el moment en què l’obra estigués ja a punt de completar-se, la civilització que se n’encarregaria seria diferent de la que va iniciar el projecte.

Tota aquesta idea, i la novel·la, era també una manera de parlar del que estem fent a la Terra. Era un exercici de modelisme, amb un exemple miniaturitzat de construcció d’un món, d’una civilització. Però el que l’escenari de Mart m’aportava, i aporta a tota la humanitat, és la idea que el substrat físic del planeta també forma part del projecte, i tenim prou poder per influir en aquest substrat. No per crear-lo, no per controlar-lo del tot, no per modificar-lo completament, perquè és massa gran i no tenim tanta capacitat de manipular els grans sistemes implicats, ni disposem de la quantitat d’energia necessària, però sí que en tenim prou per desordenar-ho tot i modificar el sistema subtilment.

Crec que això va ser l’avantsala de la idea de l’antropocè. L’antropocè és precisament el moment geològic en el qual la humanitat es converteix en factor geològic, i constitueix un exercici de la ciència-ficció explicar que d’aquí a cinquanta milions d’anys els descendents de la humanitat, o una altra civilització alienígena, miraran la Terra i diran: «Aquell va ser el moment en què la humanitat va començar a tenir un impacte sobre les coses equivalent al dels volcans o els terratrèmols». Així doncs, la meva Trilogia de Mart és una història de ciència-ficció explicada en el context cultural contemporani com una manera de definir el que estem fent en aquest moment. Això és el que es proposava el meu projecte sobre Mart, i ara el concepte d’antropocè ha passat a formar part del nostre marc mental.

Set anys després de la publicació de Marte rojo, l’any 2000, es va començar a utilitzar el terme antropocè i va ser objecte de debat. Tinc curiositat per saber què opines sobre l’ascendència i la centralitat que està tenint en els darrers anys, i quina importància té avui dia políticament i socialment com a prisma per comprendre l’estat del món en el segle XXI.

Pel que fa al concepte d’antropocè, jo crec que quan els científics van encunyar el terme per primera vegada el que volien era intervenir políticament. Volien dir-nos que si l’impacte de la humanitat sobre la Terra és en gran part negatiu en termes ecològics, i si considerem que aquest impacte és molt significatiu, fins al punt que hem generat un nou període geològic, llavors hem de fer un canvi de mentalitat pel que fa a les nostres actituds davant del que estem fent amb el nostre substrat biofísic. I una de les idees que crec que el concepte d’antropocè posa sobre la taula és que la Terra és el nostre cos, i el podem modificar subtilment, podem tenir-hi impacte, podem emmalaltir.

Si desencadenéssim bucles de retroalimentació en el sistema biofísic —que provoquessin que les temperatures es disparessin o que la concentració de metà a l’atmosfera, mesurada en parts per milió, assolís nivells altíssims—, no tindríem el poder de revertir aquests bucles. Es pensa que en els inicis de la formació planetària Venus va tenir una atmosfera semblant a la de la Terra, i que aquell planeta és el resultat d’una sèrie de bucles de retroalimentació incontrolats que van generar gasos d’efecte hivernacle. Ara la superfície de Venus rep una pressió noranta vegades superior a la de la Terra, i la temperatura és tan alta que el plom es desfà. Probablement a la Terra no arribaríem a aquests extrems, perquè ens trobem molt més lluny del Sol que Venus, però és innegable que en el passat hi ha hagut èpoques en què la Terra ha estat una bola de gel, sense ni una sola gota d’aigua fosa, i també hi ha hagut moments en què ha estat un planeta cobert de selva, amb tota l’aigua fosa, sense ni una mica de gel. I això ha estat degut als extrems naturals relacionats amb l’òrbita planetària i a bucles de retroalimentació de l’atmosfera generats per processos naturals. No obstant això, malgrat que és veritat que el que està fent la humanitat —que condueix a la necessitat d’encunyar el terme antropocè— ens està portant a situacions que ja s’han produït anteriorment en el nostre planeta, mai s’havien donat a una velocitat tan extraordinària com l’actual. Processos que en el passat devien durar tres, quatre, cinc milions d’anys, o fins i tot més, cinquanta milions d’anys, estan tenint lloc en tan sols cinquanta anys, és a dir, un milió de vegades més ràpid. No hi ha manera de saber què succeirà.

El terme antropocè s’ha estès ràpidament en l’àmbit universitari, en contextos discursius i de la cultura, i és objecte d’anàlisi i debat. Tothom arriba a conclusions diferents pel que fa al seu significat, i se li han donat noms alternatius com ara capitalocè, terme que dona a entendre que no és sols la humanitat, sinó el capitalisme, el que està causant aquest impacte.

Em preocupa que ens hàgim empassat el concepte d’antropocè i ja no li donem la importància que té; la profunda commoció que hauria d’implicar ha quedat difuminada dins d’un dels nostres jocs d’idees.

New York 2140 (2017), la teva primera novel·la publicada després de la signatura de l’Acord de París, té lloc en un món que s’està adaptant als efectes catastròfics del canvi climàtic, però també que tracta d’evolucionar més enllà del nostre actual model econòmic. En el llibre, la crisi ambiental a escala planetària i la crisi del capitalisme causada pel col·lapse financer de l’any 2008 es presenten com dos esdeveniments entrellaçats. La novel·la suggereix que la història dels propers dos-cents anys estarà marcada per la interrelació d’aquestes dues crisis.

A New York 2140 volia que la pujada del nivell del mar fos prou considerable perquè el Baix Manhattan es convertís en una Venècia, en una mena de símbol gegantí del canvi climàtic que estem vivint. Per això he situat la novel·la a l’any 2140, que és d’aquí a 120 anys. Per tal que la narració fos plausible, cal tot aquest temps perquè el mar pugi fins a aquest nivell i perquè jo pogués explicar el que volia a la meva història.

Però la veritat és que en el present ja ens trobem en aquest moment de canvi climàtic i crisi. El projecte polític sobre el qual discorre la meva novel·la s’hauria d’aplicar ja ara, no d’aquí a 120 anys. En el món real, ens trobem amb la necessitat que el nostre sistema econòmic tingui en compte el dany causat a l’ecosistema i pagui aquest dany.

Hem de descarbonitzar la nostra manera de crear energia i de desplaçar-nos pel planeta. I això ha de ser, si no rendible, assequible. Les persones han de ser remunerades per dur a terme aquesta tasca, perquè es tracta d’un projecte de gran envergadura. No és un problema de dificultat tecnològica —ja disposem de panells solars, de cotxes elèctrics, més o menys hem solucionat els problemes tècnics en la fase prototípica—, sinó que la qüestió és que el desplegament generalitzat d’aquestes tecnologies és un projecte humà enorme, equiparable a l’esforç d’unir el món sencer per lluitar a la Segona Guerra Mundial. Tothom hauria de convenir que, sí, que això és prou important perquè les carreres professionals, les vides de les persones, es dediquessin a la substitució de les infraestructures i a la creació d’un pla físic, sostenible, de descarbonització per a la resta de la civilització.

Doncs bé, el capitalisme, tal com està muntat actualment, no funciona així, perquè això no és rendible. Al mercat no li agrada; i amb mercat em refereixo —i crec que és allò a què es refereix tothom, encara que no ho reconeguin— al capital, al capital acumulat, i al lloc en el qual aquest vol col·locar-se a continuació. I el lloc en el qual vol col·locar-se a continuació és aquell on tingui la taxa de rendibilitat més elevada, de manera que, si invertir en habitatges de vacances a la costa espanyola té una rendibilitat del 7 % i en canvi construir una nova central elèctrica neta als altiplans despoblats d’Espanya té una taxa de rendibilitat de només el 6 %, el capital disponible d’aquest planeta destinarà abans els diners, la inversió i el treball humà a cases de vacances a la costa espanyola que a centrals elèctriques. Així és com funciona, i no hi ha cap control sobre això, llevat dels governs dels estats nació, que miren, cada un d’ells, per la seva pròpia responsabilitat i pel seu propi poder, i se senten en competència amb els altres, de tal manera que no volen perdre avantatge diferencial. Així doncs, si Espanya guanyés una certa quantitat per al seu país, però se sacrifiqués en benefici del capital internacional o d’altres països, perdria la batalla per tenir avantatge competitiu en el sistema capitalista.

Ningú es pot permetre el luxe d’oferir-se per ser especialment virtuós en un sistema regit exclusivament pels guanys trimestrals i el valor de cotització en borsa. Allà on el mercat mana tots lluitem per les engrunes i contribuïm que el mercat realitzi les millors inversions possibles. De manera que el diner disponible es pot moure a qualsevol lloc del planeta sense cap tipus de penalització. El mercat pot dir: «Tant hi fa què més passi, tant hi fa que el planeta se’n vagi en orris d’aquí a cinquanta anys i es mori el món sencer, el més important és obtenir guanys trimestrals i millor cotització en borsa i una rendibilitat immediata, instantània, de la nostra inversió». Així doncs, el mercat és com un gegant cec que ens mena cap a un penya-segat per destruir-nos.

És una altra manera de dir que necessitem un postcapitalisme. A New York 2140 he explicat la història d’una revolució popular i una revolució política que crea un postcapitalisme per resoldre el problema ecològic, perquè és l’única solució possible. El mercat no té cervell, ni consciència, ni moral, ni sentit de la història. El mercat només es regeix per una consigna, i és una mala consigna, una consigna que només funcionaria en un món en què les matèries primeres fossin infinites, allò que els ecomarxistes denominen els «quatre recursos barats»: aliments barats, energia barata, mà d’obra barata i matèries primeres barates.

No hi ha cap lloc nou on puguem anar per aconseguir recursos barats; no hi ha cap manera d’aconseguir aliments barats, etcètera. Els «quatre recursos barats» no existeixen, i, no obstant això, el mercat està dissenyat per no fer res per solucionar-ho. Aquesta història s’ha d’explicar, i, en certa manera, ja s’està explicant, però també cal donar-li forma, i aquí és quan em desespero i em treu de polleguera.

Quina necessitat té un autor de ciència-ficció de Califòrnia d’aplegar tot això en una història que tothom està explicant? Espero que els integrants de la propera generació, els que desenvoluparan el seu propi poder intel·lectual i ocuparan el poder polític i econòmic, seran els ciutadans més productius, a l’inici de les seves carreres, per canviar aquesta història de cap a peus. No obstant això, a vegades em quedo estupefacte en veure la nostra immaduresa a l’hora de comprendre aquest sistema.

Has dit que l’antropocè no només implica la transformació dels sistemes ecològics i de la relació que hi establim, sinó que alhora requereix una nova economia política. Podries desenvolupar què seria una economia política de l’antropocè?

Estem vivint un moment en la història de la humanitat que és excepcional pel fet —potser nou i sense precedents— que tenim una economia global. Ens trobem en un període breu en què sembla que el tardocapitalisme, el capitalisme neoliberal, etcètera, governi el món, fins i tot s’ha parlat de la «fi de la història»: la idea que, un cop el capitalisme fos predominant, seria l’ordre de coses preferible, fins a tal punt que no desapareixeria mai. Tot el planeta estaria regit per un sistema capitalista global que seguiria dempeus mil anys, que no s’acabaria mai, perquè cap altre sistema el podria succeir.

És una idea una mica esbojarrada, perquè sempre es tracta d’un sistema basat en el creixement permanent dins d’un sistema físic que té límits i no és infinit pel que fa a la mida. Però és que el creixement permanent no és possible. Gent com Giovanni Arrighi ho expliquen amb la seva idea que el capitalisme s’ha apropiat dels recursos naturals i humans locals, els ha arrossegat cap a usos capitalistes i llavors ha expandit els seus poders (normalment poders tècnics, o simplement politicohumans) per aconseguir una expansió més gran. Això s’ha donat de Gènova a Holanda, de la Gran Bretanya als Estats Units…, englobant un camp d’acció cada vegada més gran que ha estat arrossegat cap a la pràctica, producció i acumulació de guanys capitalistes. I un cop has arrossegat així tot el planeta, no hi ha un pas següent. Crec que aquesta és una altra definició d’antropocè: l’antropocè és aquell moment en què l’expansió capitalista ja no pot continuar creixent i es produeix un col·lapse del sistema biofísic —el canvi climàtic—, i llavors té lloc un col·lapse de l’economia política, perquè, si tens un sistema que requereix un creixement, una acumulació de capital i uns guanys permanents, i ja no pots mantenir més aquest ritme, esclata una crisi que no es pot solucionar amb la següent expansió.

Si l’antropocè és una crisi, un final en el camí del capitalisme, què és el postcapitalisme? Per mi, hi ha una desoladora manca de debat i teorització al voltant d’aquesta qüestió. Com a autor de ciència-ficció, com a llicenciat en llengua anglesa, com a narrador —no com a teòric ni com a economista polític—, busco un suport, busco teories i especulacions sobre què passarà a continuació i com funcionarà, i em trobo pràcticament amb el buit. Conèixer el cas d’una petita ciutat del nord d’Espanya, Mondragón, de 170.000 habitants i una economia de 2.000 milions de dòlars, val la pena i és interessant, però representa una trilionèssima part del món i, malgrat tot, molt poca gent sap que existeix.

Quan penses en els altres postcapitalismes, et trobes amb el no-res. És el que es coneix com aporia: la no-visió, que forma part de la cultura humana d’avui dia. Aquest és un altre aspecte de l’antropocè. És aquí, però encara no ens n’hem adonat, i no ho hem assumit. La situació bàsicament ha canviat, i l’economia política torna a fer acte de presència.

L’estudi econòmic és l’anàlisi quantitativa i sistemàtica del propi capitalisme. No porta a terme un treball especulatiu o projectiu; potser ho hauria de fer, és a dir, m’encantaria que fos així, però no és el cas. Ens trobem davant d’un moment perillós, així com davant d’un signe de demència i incapacitat cultural. És com si patíssim degeneració macular i la nostra visió de la realitat estigués ennuvolada per una gran taca negra justament en la direcció en què estem caminant.

Potser un dels problemes per desenvolupar un model econòmic alternatiu sigui com desenvolupar polítiques a llarg termini en una societat d’incentius a curt termini. L’Acord de París implica comprometre’s amb objectius a llarg termini, amb un escenari de zero emissions de carboni l’any 2100, però no tenim manera possible d’aconseguir que els polítics es comprometin amb aquests escenaris més enllà de les seves necessitats a curt termini. Durant l’elaboració de l’exposició «Després de la fi del món» hem debatut molt sobre la idea que tots els governs haurien de crear un «Ministeri del Futur» que representi els interessos dels que encara no han nascut però es veuran directament afectats per les nostres accions.

M’agrada molt la idea d’un Ministeri del Futur. El que sí que tenim, això segur, és una economia mundial, una economia capitalista global. Això no necessàriament és dolent, perquè vivim en un mateix planeta i, per tant, és bo reconèixer que efectivament és una economia global.

Si les regles d’aquesta economia global fossin bones, no hi podria haver agents dolents, perquè, si tots els països del G20, és a dir, el 95 % de l’economia, es regissin per bones regles, els agents cobdiciosos no tindrien on fugir, on desplegar la seva cobdícia.

Encara que sembli increïble, l’Acord de París el van signar els països més rellevants, que representen el 98 % de les emissions de CO₂ del planeta, i tots van acordar un pla d’acció. Si bé els objectius que es van marcar cobreixen tan sols la meitat del camí que hem de recórrer, almenys d’aquí a unes dècades podrem ser a mig camí de la descarbonització i comptarem amb una base tècnica amb una petjada de carboni neutral, després de la qual el concepte de base tècnica amb una petjada de carboni negativa no és en absolut inabastable. Per descomptat, es pot teoritzar sobre això i fins i tot es pot començar a dur a terme, perquè moltes de les activitats amb una petjada de carboni negativa no són tan difícils: la reforestació, la creació de torberes… Les tecnologies biològiques que permeten eliminar carboni de l’atmosfera no són conceptualment tan complexes ni incomprensibles per a nosaltres com a persones.

Que això es dugui a terme dependrà de les decisions a curt termini que es vagin prenent. En canvi, si tinguéssim un Ministeri del Futur… O si els ministeris del Medi Ambient fossin prou poderosos per parlar del futur com ho fessin del medi ambient… O per parlar dels agents no humans del sistema, que són dels més crucials, en certa manera més importants que qualsevol grup d’humans o fins i tot que qualsevol generació d’humans…

Es veuen indicis d’una solució. Això és molt important per a qualsevol persona que vulgui tenir esperança o per a tots aquells que s’adonin que hi haurà humans després de nosaltres, les futures generacions. És estrany, perquè aquestes generacions no existeixen ara, però existiran, seran els nostres descendents i fins i tot portaran el nostre ADN. Hi haurà versions de nosaltres, però, com que ara no són aquí, resulta molt fàcil ignorar les qüestions que els afectaran.

De fet, l’economia capitalista descompta aquestes qüestions, en el sentit tècnic d’allò que en la ciència econòmica es denomina taxa de descompte. Així, una taxa de descompte elevada en els càlculs econòmics del valor —com les amortitzacions o manllevar del futur— equival a dir: «Per nosaltres el futur no és important, ells ja tindran cura de si mateixos»; i una taxa de descompte baixa és com dir: «Nosaltres ens responsabilitzarem del futur, creiem que el futur importa, que la gent que vindrà importa». L’elecció de la taxa de descompte és una decisió purament ètica i política; no és tècnica ni científica, exceptuant, potser, la recomanació tècnica que, si volem que els nostres fills sobrevisquin, val més que triem una taxa de descompte baixa. Però aquest «si» és una declaració de tipus moral, imaginativa, i menys pràctica a llarg termini.

Així doncs, la idea d’un Ministeri del Futur em sembla genial, o un departament de l’ONU que digui: «Nosaltres parlem en nom de les persones que viuran d’aquí a cent anys», igual que a la Constitució de l’Equador hi ha parts que venen a dir que el bosc té veu al Parlament. Seria fantàstic. No és utòpic, en el sentit d’una cosa summament teòrica i improbable i una mica esbojarrada, perquè en el context de l’Acord de París encaixa com una de les repercussions, una de les derivades automàtiques o corol·laris, de dir: «Bé, tenim l’Acord de París, com el portem a terme?». És una de les qüestions que seria recomanable posar en marxa, perquè es vegi com una cosa cada vegada més pràctica.

M’he passat uns quinze anys parlant d’aquests temes, i fa deu anys, quan deia que se signaria l’Acord de París, la gent deia: «Au va, això no passarà mai!». Com a autor de ciència-ficció utòpica, ha estat un moment molt bonic.

Considerem que la cultura i les arts poden exercir el paper de donar forma escenaris socials que demostrin que altres mons són possibles, i que hi viurem. Al teu parer, com a escriptor de ciència-ficció, quin pes poden tenir les arts, la literatura i la ficció literària a l’hora de contribuir a formular futurs possibles? Sembla que imaginar altres formes de viure és clau per portar-les a la pràctica, per fer-les factibles.

Tota la meva vida el meu projecte ha consistit a pensar aquesta literatura en particular, però totes les arts hi són per oferir-nos punts de vista que ens parlin del significat de la vida humana. En un món sense Déu i sense cap altre tipus de comprensió immediata de què fem en aquest univers, això ho fa l’art. Per mi, la literatura crea significat i ens parla de les sensacions que ens causen les coses.

Les ciències potser siguin la veu cultural dominant per indagar el que passa al món i com funcionen les coses, així com els detalls tècnics sobre com i per què funcionen; però per arribar a les sensacions que ens causen les coses, a l’impacte emocional, que és quelcom crucial per a la ment i per a la vida humana en general, ho fem a través de les arts. Podria ser una espècie de gestalt, que és el que busquen les arts, la gestalt que sorgeix de les dades.

Avui dia, en el món de les arts, potser on això es dona de forma més rellevant sigui en el gir especulatiu que han experimentat camps com l’arquitectura i el disseny, amb el sorgiment d’àmbits com el disseny ficció i el disseny crític especulatiu, o la combinació de l’arquitectura i les ficcions sobre el futur.

Està bé que facis èmfasi en el disseny, perquè el disseny és una amalgama estranya, és com un cíborg de ciència-ficció entre l’art i l’enginyeria, la planificació, la construcció i la realització de coses en el món real.

La cosa bona del disseny, de l’arquitectura i de l’enginyeria és quan tenen aquest element especulatiu i van més enllà de l’aspecte econòmic. Això és el que em fastigueja de la ciència econòmica: la seva adhesió cega al sistema capitalista, malgrat el seu caràcter tan destructiu. Es dediquen quantitats ingents d’energia intel·lectual a l’anàlisi jurídica pseudoquantitativa d’un sistema ja existent que és destructiu. Doncs bé, aquest sistema ja no serveix, perquè està fent malbé la infraestructura biofísica, com he esmentat abans.

Així doncs, la crítica a la ciència econòmica es fa des de les seves pròpies ciències socials: l’antropologia, la sociologia, etcètera; i en els àmbits del disseny i l’arquitectura, tenim aplicacions utòpiques de la concepció que sorgeix de les arts, la visió gestàltica: «Ai, ai, que ens estavellarem! Hem de redreçar el rumb, hem d’inventar una nova forma de viure».

Quina seria aquesta nova forma de viure? Els economistes no hi reflexionaran pas, sobre això. Sovint, els artistes no són prou específics en els detalls tècnics i físics, i això fa que puguin ser més novel·listes de fantasia que de ciència-ficció; en les arts hi ha massa possibilitats —i ho sé per pròpia experiència— d’aportar una resposta de fantasia, la realització d’un desig. En canvi, quan un fa arquitectura, pensa: «Bé, necessito deu milions de dòlars, necessito aquest terreny, he d’arrossegar les vides de cinc-centes persones durant deu anys de la seva carrera per poder fer alguna cosa bona que les futures generacions puguin utilitzar».

Ara les meves circumstàncies professionals em porten a conèixer persones així i em fascina la capacitat que tenen d’arrossegar altres persones cap a la realitat en si, per fer coses en el món real. De debò que crec que la meva professió, malgrat algunes dificultats, és summament fàcil comparat amb organitzar la realitat, aconseguir finançament per a la realitat, dur-la a terme i complir amb els codis d’edificació, amb les lleis; fer tot aquest esforç per tirar endavant el treball. Aquí és on rau el talent, en les carreres inspirades de la gent que es dedica a coses així. En general, sobretot en aquest moment de la meva vida, són els joves els que prendran el comandament del món, en el sentit més literal, els que diran: «D’acord, ara farem totes aquestes coses, perquè són sostenibles, perquè són justes, perquè són necessàries perquè la vida humana continuï a la Terra». M’agrada ser una inspiració per a aquestes persones amb les meves històries escabellades.

Un dels motius per atribuir un rol a les arts en el nostre futur és que sembla que un dels dèficits que tenim com a societat és el dèficit d’imaginació. Per exemple, per què creus que amb el neoliberalisme sembla més fàcil o temptador pensar a fugir del planeta i fundar colònies a Mart que a transcendir el nostre model econòmic i social i inventar una forma completament nova de viure a la Terra? Un dels personatges de Marte rojo, Arkady Bogdanov, diu: «No només hem de terraformar Mart, sinó també a nosaltres mateixos». Com podem evitar això?

Si resulta que tens un problema que sembla irresoluble i titànic i llavors algú ve i et dona una solució que és més aviat com una joguina, en comptes d’ocupar-te d’aquest problema irresoluble i titànic, pots construir una petita maqueta del problema a terra i fer que es desenvolupi com a tu et vingui de gust. La temptació és anar a un territori que sigui més simple, més petit i més apte per a l’acció, i per això pensem: «Construirem una petita ciutat a Mart». Però el cas és que això no funciona com a solució als problemes del món, si bé durant un temps mirem de no pensar-hi, perquè hi ha quelcom atractiu en poder aconseguir alguna cosa en un món que sembla tot glaçat.

Després de la fallida de l’economia mundial el 2008, el sistema neoliberal va començar a semblar una mica més fràgil i brutal, menys sòlid i inamovible. Veig les coses d’una altra manera, des de la fallida del 2008 el món està reaccionant d’una manera molt diferent a com ho feia. Hi havia una fe cega en el funcionament del capitalisme, fins i tot encara que no funcionés no es podia canviar, era massa gran per modificar-lo. El que jo suggereixo s’inspira en els economistes radicals que provenen de l’economia política, de l’antropologia i de la política d’esquerres, que diuen que simplement s’ha potenciat massa el sector financer mundial i això fa que sigui extremament fràgil i estigui exposat a ser enderrocat. Perquè depèn que tothom pagui les seves factures i compleixi els seus contractes.

Pel que fa a la possibilitat de fugir de tot això, la gent encara té el poder a les seves mans. Els individus, si fossin solidaris entre ells i si seguissin un pla polític, podrien provocar que els mercats financers mundials fessin fallida i perdessin el seu domini de l’economia simplement declarant-se en vaga. La vaga és un concepte que tothom entén, i a la gent no li desagradaria la idea d’unir-se als altres i durant dos o tres mesos seguits deixar de pagar la hipoteca o els préstecs rebuts per als estudis, i anomenar-ho un moviment polític. Seria interessant provar-ho. Si no signifiqués anar a la presó, perquè hi hauria massa persones fent el mateix per empresonar-les totes, podem imaginar-nos provant-ho i veure què passa. De la mateixa manera que els nord-americans van dir: «Doncs votem Donald Trump i que tot se’n vagi en orris, a veure què passa, potser la situació millori un cop hàgim destruït les coses».

A l’antropocè sembla que podem trobar-hi tot l’espectre de posicionaments morals, començant pels extincionistes que proposen que hauríem de començar a dir adeu, perquè la humanitat ja està abocada a la seva pròpia extinció.

L’extinció humana, quina collonada! Els humans buscaran a tot arreu i trobaran on refugiar-se. Podem imaginar desastres horribles i que la població humana es redueixi dràsticament, però l’extinció no és plantejable per als humans, i en canvi sí per als altres. Tots els nostres parents horitzontals, els altres grans mamífers, es troben en greus problemes a causa de la nostra conducta.

De fet, aquest enfocament sobre la humanitat a mi m’indigna: «Ui, tindrem problemes!». I què? Ens mereixem tenir problemes, nosaltres hem provocat els problemes. Les extincions dels altres grans mamífers… Els tigres, els rinoceronts, tots els grans mamífers que no són animals domèstics sortits de les nostres fàbriques, es troben en greus problemes. Així doncs, els esforços humans s’haurien de centrar a evitar l’extinció d’altres espècies. No val la pena preocupar-nos per la humanitat, que, passi el que passi, no s’extingirà. D’aquí a deu segles, la humanitat farà alguna cosa, i aquesta cosa és probable que sigui més sostenible i interessant que el que estem fent ara. La qüestió per a nosaltres és: «Com arribarem fins allà?». Perquè d’aquí a deu segles pot ser que no hi hagi més tigres.

Per mi, aquest és el perill crucial del nostre temps: les extincions. Hem d’evitar les extincions en massa. Convertint-nos en un planeta mestís, fent tot el que se’ns acudeixi per poder sobreviure els propers dos segles sense extincions. Com en el meu últim llibre —i això és una mica simbòlic—, traslladant els óssos polars a l’Antàrtida i creant circumstàncies singulars de mestissatge durant diversos segles perquè puguin sobreviure. Aquesta és la meva manera simbòlica de dir que hem de fer tot el possible amb relació a això.

Tradicionalment se t’ha considerat un optimista, tot i que és molt fàcil gravitar cap a posicions molt fosques quan s’escriu sobre els temes que tu escrius. Hi ha una frase d’Antonio Gramsci que has utilitzat per plasmar el teu posicionament: «El pessimisme de l’intel·lecte, l’optimisme de la voluntat». El teu optimisme és un posicionament moral i polític, no consisteix simplement a esperar que succeeixi el millor. Per què creus que cal defensar l’optimisme davant d’aquest gran problema tan aterridor?

Realment crec que és important. És que hem de començar a fer-nos a la idea que és un problema enorme, que hi haurà sofriment i desastres. D’altra banda, l’optimisme en aquest cas és un optimisme molt enfadat. Slavoj Žižek i altres s’han referit a l’optimisme cruel: «Bah, tot anirà bé!». I critiquen que s’ignori els pobres, els desastres… Argüeixen que els que diuen que tot anirà bé són persones pròsperes. Òbviament, aquest optimisme simplista que ells anomenen optimisme cruel fa que em pregunti si jo participo d’això. Pot ser que les meves històries de ciència-ficció positives participin d’un optimisme cruel i realment ens estiguem abocant a un desastre molt negre, horrible, pot ser que participi d’una falsa consciència, d’un caminar zombi que es dirigeix a la vora del precipici.

He hagut de reflexionar sobre això i crec que hi ha una diferència entre l’optimisme cruel i l’optimisme enfadat, que comporta el principi gramscià del pessimisme de l’intel·lecte però també l’optimisme de la voluntat. Cal utilitzar l’optimisme com un bat, per donar canya a tots els que diuen que estem sentenciats i que millor que ens rendim. I aquest «millor que ens rendim» pot ser molt elaborat acadèmicament. Un pot dir: «Mira, jo estic més a favor de l’adaptació que de la pal·liació, no podem fer res contra el canvi climàtic, l’únic que podem fer és adaptar-nos-hi». En altres paraules: «Continuem amb el capitalisme, continuem amb el mercat i no perdem els papers. Adaptem-nos i optem a una plaça docent permanent». Perquè els que defensen això acostumen a ser acadèmics, i no precisament de l’àmbit del disseny o de l’arquitectura; en realitat, ells no són dels que fan coses, solen treballar en camps com la filosofia o la teoria. Han sortit dels meus departaments i estan explicant una història que a mi no m’agrada. La meva història, l’optimisme que jo tracto d’expressar, defensa que no es produirà cap apocalipsi, sinó un desastre. Però després del desastre vindrà el proper món.

Però en la teva versió de Nova York situada a l’any 2140 la vida continua, hi ha sentit de l’humor, la gent encara vol anar-se’n a viure a Nova York, perquè continua sent una ciutat emocionant i viva, tot i que hagi quedat devastada per una catàstrofe.

D’aquí a cent vint anys, tots els vius del present estaran morts. Els que actuaran seran una collita d’humans completament nova, altres generacions. Per a ells, siguin quines siguin les circumstàncies, seran les circumstàncies naturals. Per tant, com a autor de ciència-ficció, has de dir: «D’aquí a cent cinquanta anys? Hi haurà gent que es divertirà, joves que intentaran lligar amb altres joves per tenir sexe, i també hi haurà complicacions, i gent que mirarà de guanyar-se la vida i que es divertirà». Això va en contra del típic «em rendeixo». Perquè l’«em rendeixo» pot ser l’optimisme cruel. Aquí hi ha pessimisme cruel, i no estic dient que Žižek sigui necessàriament un d’ells, però en el món de l’acadèmia i de la teoria observo un cert pessimisme cruel: «Encara que jo sigui una persona pròspera, encara que probablement podré fer del meu fill una persona pròspera, el món està fet pols i, per tant, no cal que me’n preocupi, perquè arribarà a la seva fi». Hi ha una mena de tesi fidelmundista, apocalíptica, segons la qual no cal que canviï els meus comportaments, no cal ni que ho intenti, perquè el món ja està sentenciat.

Algunes de les persones més pròsperes del planeta estan promovent aquesta visió, amb la qual evidentment estic en desacord, i crec que defuig l’imperatiu moral. Potser l’optimisme sigui una mica un imperatiu moral, cal mantenir l’optimisme, perquè, si no, no ets més que un tanoca que s’ha instal·lat en el seu propi món dient: «Vaja, la cosa està fatal». És molt fàcil ser cínic; és molt fàcil ser pessimista. M’agrada emprenyar una mica la gent amb això.