Carolin Emcke: «Ens cal un llenguatge de la utopia per acompanyar el descontentament»

«Vivim temps foscos», afirma reiteradament Carolin Emcke. Però la contundència del diagnòstic no busca paralitzar-nos, sinó tot el contrari. Defugint qualsevol mena de pessimisme, la filòsofa alemanya situa amb claredat els dos desafiaments polítics de més urgència: lluitar contra els moviments i règims antidemocràtics, d’una banda, i frenar el canvi climàtic, de l’altra.

La novetat que presenta l’emergència climàtica és, a parer seu, que afecta tota la humanitat i, per tant, ens situa en un temps de descompte col·lectiu. Sense oblidar que els efectes del canvi climàtic no seran iguals per a tothom, Emcke considera que la impossibilitat de fugir-ne o d’evitar-lo –que també val per als negacionistes, perquè no hi ha cap «lloc exterior» on es puguin escapar– propicia el naixement d’una lluita veritablement global.

Ara bé, aquest optimisme va acompanyat d’un advertiment: «Ens urgeix repensar els instruments polítics de què disposem per adaptar-los al context actual.» No només perquè el futur del planeta exigeix rapidesa en la presa de decisions polítiques, sinó també perquè Emcke veu amb molta preocupació com, des de fa temps, els moviments d’extrema dreta semblen els únics capaços de vehicular discursos utòpics. Paradoxalment, són unes utopies que sempre miren enrere. Mogudes pel que ella anomena el «dogma de la puresa», es basteixen sobre la imatge d’un suposat passat ideal i homogeni —una Europa blanca i cristiana— que ara veuen amenaçat. Amb aquest pretext, elaboren una política que s’alimenta de la «paranoia». La pensadora alemanya defensa l’ús d’aquesta paraula per no perdre de vista que es tracta d’una por del tot irreal i mancada de fonament. Al contrari, Emcke responsabilitza aquesta política de la paranoia i l’odi de provocar una por real, legítima, en molts individus i col·lectius, als quals s’ataca amb uns discursos que busquen sustentar les opressions que ja existeixen, com el racisme o l’LGBTIfòbia.

Davant d’això, reivindica defensar i enfortir un «discurs de la impuresa», que emergeix d’un fet que ella considera una obvietat: la pluralitat és inherent a la condició humana. «No és que siguem només una suma d’individualitats, sinó que vivim en plural», explica. Però les evidències també s’han de defensar, i és aquí on rau el combat actual, afirma, perquè aquests dogmes de la puresa existents neguen la pluralitat. Per a Emcke, la diferència ni ens afebleix com a societat ni ens ha d’espantar; al contrari, hauria de tranquil·litzar-nos, perquè és precisament aquesta pluralitat el que garanteix la llibertat, tant individual com col·lectiva. Així ho sintetitzava a l’assaig Contra el odio (Taurus, 2017, p. 168): «Una societat que es defineix expressament com oberta i inclusiva, i que es qüestiona tothora si realment ho és, genera en els seus membres la confiança que no seran exclosos ni atacats de forma arbitrària.»

Emcke sap bé que els discursos d’odi –i les violències que promouen– tenen un poderós aliat: el silenci. Per això, l’escriptora ha fet de les paraules la seva trinxera de defensa i, des de fa dècades, treballa buscant maneres precises d’anomenar la violència, cosa que exigeix abraçar sempre la complexitat: observar la gènesi del conflicte, la deshumanització que pateixen les víctimes… En definitiva, fixar-se en tot allò que aplana el terreny a la violència. Parafrasejant Hannah Arendt, Emcke defineix la violència com allò que és mut, que ens arrabassa la capacitat de parlar. Segons ella, la violència genera mudesa en les víctimes i també en els testimonis, fet que els dificulta la possibilitat de reaccionar. «La violència», afirma, «és quelcom que cognitivament no entenem. Va en contra de les nostres expectatives».

Feta aquesta constatació, la periodista carrega contra els seus companys de gremi perquè considera que els mitjans tendeixen a presentar les violències –ja siguin per motius racistes, homòfobs o masclistes– com a casos aïllats. Aquesta individualització, que només se centra en l’explosió violenta d’un moment concret, acaba despolititzant la violència, segons Emcke. En canvi, si l’objectiu fos buscar i entendre què genera la violència, aleshores es farien visibles les estructures de poder que la possibiliten i la legitimen. I afegeix, contundent: «Fins que no siguem capaços de percebre-ho com una ideologia, com una xarxa interconnectada, i fins que els mitjans no mostrin que el racisme i el sexisme es troben al centre dels discursos polítics i les institucions, no aconseguirem aturar aquestes violències.»

Seguint el raonament d’Emcke, tampoc no n’hi ha prou amb assenyalar les estructures d’exclusió: cal saber veure que el silenci ens el poden imposar, perquè ja ens habita. Abans l’havien fet niar dins nostre. L’efecte, segons l’escriptora, és doble: paralitzar la víctima i fer que se senti culpable de no haver sabut reaccionar:

Aquestes estructures ens travessen i, de vegades, conformen la nostra subjectivitat fins al punt que no som conscients que les tenim interioritzades. Per això, sovint ens veiem immersos en estructures sexistes, heteronormatives, binàries… i no ens adonem que ens neguen els desitjos, els cossos, la manera de ser, l’existència. Però no és només això, sinó que fins i tot quan en som conscients no tenim prou capacitat per alçar la veu i oferir-hi resistència. Aquest subdesenvolupament de la nostra capacitat de criticar i queixar-nos també és conseqüència d’haver crescut en una societat patriarcal.

Per això, a parer seu, l’emancipació sempre comença amb un relat: És algú explicant la història del seu patiment. I algú responent-li: «Doncs això s’ha d’acabar». Per a ella, l’única manera de fer front a aquestes estructures és col·lectivament, buscant gent amb experiències similars per posar paraules al dolor i crear un llenguatge comú. I també per constatar que la víctima no és qui ha de sentir vergonya o culpa. Emcke creu que, en certa manera, si l’emancipació s’inicia amb la narració, tota la idea de subjectivitat es desprèn de pronunciar una sola paraula: «no». És l’expressió d’aquest límit el que obre noves possibilitats.

Tanmateix, aquests temps foscos demanen unes respostes col·lectives que no es limitin a expressar políticament el desencís, la queixa o la ràbia, afirma Emcke. Davant l’auge dels moviments d’extrema dreta, la periodista reclama la necessitat urgent que aquest descontentament s’acompanyi amb el llenguatge del desig polític i de la utopia. Per això, resol que l’expressió política de la ràbia no pot limitar-se a reproduir la violència i l’odi contra els quals lluita, sinó que ha de ser sempre constructiva. En aquest sentit, creu que explorar formes de desobediència civil –si s’entén com una ruptura simbòlica de la llei, s’actua des de la no-violència i s’accepta el possible càstig de l’Estat– és «fabulós, necessari i útil» per aconseguir nous canvis. Però algú com Carolin Emcke, que treballa amb les paraules, ha d’acabar afegint complexitat a la proposta, reobrint sempre el debat, tot llançant un avís per a navegants:

I nosaltres, que volem combatre la repressió; nosaltres, que volem revertir les desigualtats; nosaltres, que defensem formes diferents d’expressar la sexualitat i el desig… ¿nosaltres també reproduïm identitats essencialistes, ressentiment o dogmatisme, que és tot allò que volem subvertir? La lluita per aconseguir societats més lliures i formes més desitjables de viure conjuntament no hauria de reproduir l’ortodòxia. Nosaltres volem subvertir l’ortodòxia, volem subvertir els dogmes de la puresa.