Notícies falses i censura a l’Àfrica

Senyals en un carrer. Tobruk, Líbia, 1942 | Library of Congress | Domini públic

En lugwere, un dels idiomes nacionals d’Uganda, lugambo és la paraula amb què es designen les xafarderies. I per a Yoweri Museveni, el president del país, és la principal activitat de les xarxes socials. Durant la primera meitat del 2018, el president va iniciar una croada contra les converses intranscendents, les enganyifes, els rumors i la xerrameca a Internet. El lugambo va ser el motiu esgrimit per imposar una taxa a l’ús de les xarxes socials. Per als defensors de la llibertat d’expressió es tractava, en realitat, de l’excusa per dificultar l’accés a les eines digitals que s’obstinaven a contrariar Museveni. En realitat, la seva relació amb les xarxes és complicada des de fa anys. El 2016 no va titubejar a l’hora de bloquejar les xarxes socials durant les eleccions presidencials, a reconèixer que ho havia fet i a justificar-ho com «una mesura de seguretat per evitar mentides que incitin a la violència». Però és que, a més, ja havia fet el mateix cinc anys abans, durant les eleccions del 2011.

Museveni no és l’únic que adopta mesures radicals en pro de la seguretat i que decideix que la millor manera d’evitar la difusió d’informacions falses és impedir l’accés a Internet. De fet, més enllà dels que escombren cap a casa, al continent africà hi ha una preocupació creixent per l’expansió de boles i rumors a través de suports digitals. Encara no hi ha gaire investigacions, però un dels pocs estudis existents assenyala que els africans estan més exposats a les notícies falses que els estatunidencs. O almenys així ho veuen els mateixos protagonistes. Un estudi preliminar d’acadèmics de les universitats de Ciutat del Cap i de Houston assenyalava que els usuaris kenians, nigerians i sud-africans tenien una sensació d’exposició a les notícies falses superior a la que havien expressat usuaris estatunidencs en una investigació anterior de Pew Research Center.

A hores d’ara són habituals les informacions falses que aprofiten l’entorn digital per créixer i estendre’s, però el que resulta més preocupant són les conseqüències que tenen. L’escàndol de Cambridge Analytica va evidenciar la participació d’aquesta empresa en les campanyes electorals de Nigèria, l’any 2015, i de Kènia, el 2013 i el 2017. Entre les accions de la «companyia d’anàlisi de dades» hi havia la manipulació informativa. Un treballador penedit de l’empresa va reconèixer que a Nigèria havien elaborat i difós un vídeo que dibuixava un dels candidats com a partidari de la imposició de la xaria i que insinuava que recorria indiscriminadament a la violència. Casualment, durant la campanya keniana del 2017 va circular un vídeo amb el mateix to apocalíptic en relació amb el suposat posicionament d’un dels candidats.

Una investigació de la BBC revela que, el juny del 2018, una sèrie d’informacions falses i de fotografies explícites (però manipulades) de violència extrema van avivar l’enfrontament entre comunitats ètniques a l’Estat de Plateau, un estat del centre de Nigèria. «La policia nigeriana apunta que les informacions falses i les imatges incendiàries de Facebook van contribuir a més d’una dotzena d’assassinats recents a l’Estat de Plateau, una zona assotada per la violència ètnica», afirma el mitjà britànic. La mateixa investigació assenyala que aquestes informacions falses van trobar en Facebook el principal canal de distribució, i que la xarxa social no destina prou recursos a impedir que les notícies falses circulin entre els usuaris del país africà.

El continent ha estat escenari de les pitjors conseqüències de la manipulació de la informació. Els coneguts com a «mitjans de l’odi» van tenir un paper cabdal en el genocidi de Rwanda del 1994. Molt abans de les xarxes socials i les eines digitals, Radiotélévision Libre des Mille Collines (RTLM) i la revista Kangura es van ocupar d’escalfar l’ambient, de difondre informacions falses i de demonitzar, criminalitzar i caricaturitzar una part de la població, per acabar deshumanitzant-la i fent una crida a l’extermini, amb aquelles famoses apel·lacions a posar fi a «els escarabats».

La preocupació pel protagonisme creixent de les notícies falses a l’Àfrica té relació amb quatre elements. En primer lloc, amb la presència constant de la telefonia mòbil, que arriba a vuit de cada deu habitants del continent i que comporta la disponibilitat massiva de canals de comunicació instantanis. En segon lloc, amb l’accés vertiginós a Internet, que ha fet que en cinc anys el nombre d’usuaris i el grau de penetració de la xarxa s’hagin duplicat. En tercer lloc, amb la joventut del continent, que fa que la meitat de la població tingui menys de divuit anys i que la mitjana d’edat sigui de dinou. I, per últim, amb la freqüència amb què els actors polítics intenten instrumentalitzar les qüestions ètniques, religioses o culturals.

Això no obstant, les societats civils africanes no s’han quedat mirant amb passivitat aquest fenomen global, sinó que s’han mobilitzat per reduir l’impacte de les notícies falses i els discursos d’odi a través de les xarxes. En els darrers anys, l’organització AfricaCheck ha consolidat la posició de líder africà en la verificació d’informació. Implantada a Sud-Àfrica, Nigèria, el Senegal i Kènia, els professionals d’aquesta organització de la societat civil han aconseguit rectificacions de grans mitjans i, sobretot, han plantat la llavor del factcheck en panorames mediàtics nacionals. PesaCheck és una mostra d’aquest interès creixent. Va néixer el 2016, pensant a centrar-se en els pressupostos dels països de l’Àfrica oriental, fonamentalment Kènia, Tanzània i Uganda. I, malgrat l’objectiu inicial, ha acabat verificant informacions en molts més temes. Més enllà de les plataformes consolidades, arreu del continent s’estenen petites iniciatives més modestes que, com a mínim, demostren certa sensibilitat.

En paral·lel, hi ha altres organitzacions de la societat civil que intenten posar terme a aquest perillós flux d’informació manipulada, falsa i malintencionada. En situacions especialment crítiques, col·lectius que estan més familiaritzats amb l’entorn digital llancen iniciatives per alertar de les boles que circulen per les xarxes i per frenar-les. La República Centreafricana és el quart país del món amb menys penetració d’Internet: només cinc de cada cent centreafricans tenen accés a les xarxes. Tanmateix, una organització de bloguers del país va llançar fa uns quants mesos una iniciativa per evitar els discursos d’odi i les notícies falses. Dues dades que podrien resultar interessants són, d’una banda, que la República Centreafricana apareix a la llista de les crisis humanitàries més oblidades del Consejo Noruego para Refugiados, i de l’altra, que, en paral·lel, les parts implicades en el conflicte estan immerses en unes converses de pau que han despertat grans esperances. Els bloguers no  volen que un rumor difós per les xarxes faci anar de mal borràs l’oportunitat de posar fi a la violència.

Aquesta preocupació i el soroll global a l’entorn del fenomen de les notícies falses han estat, en qualsevol cas, el pretext ideal per als governs que no creuen en la neutralitat de la xarxa. Els que abans bloquejaven Internet per silenciar les protestes i evitaven donar explicacions o remetien a vagues problemes tècnics, avui es pensen que tenen un argument. La voluntat de frenar unes notícies falses que alimentaran l’odi i desencadenaran la violència és un comodí i serveix, per exemple, quan s’intenta evitar que es difonguin imatges de repressió policial o, fins i tot, quan es vol posar traves a una societat civil que es fa responsable del seu destí polític.

Ho vèiem en el cas d’Uganda, amb un Yoweri Museveni molt preocupat per les mentides que corren per les xarxes socials –per cert, després de trenta-tres anys ininterromputs de control del poder i amb l’experiència que li dona el fet de ser el tercer president més veterà de l’Àfrica. Però l’argument per a una apagada d’Internet just després d’unes eleccions que se celebraven amb dos anys de retard i en un clima extremament tens de sospita de frau ha estat el mateix que s’ha utilitzat més tard a la República Democràtica del Congo.

L’amenaça de la mentida no només justifica les apagades, sinó també tota mena de mesures de control. A mitjan del 2018, el govern de Tanzània va posar en marxa tota una bateria de mesures entre les quals s’inclou una taxa anual de més de 900 dòlars per als bloguers en concepte d’autorització; una autorització que, però, el govern pot revocar en cas que es publiquin continguts que «causin molèsties, amenacin de provocar danys o incitin a cometre delictes», o bé que posin en perill «la seguretat nacional, la salut o l’ordre públic». Al principi d’aquest any, la ministra d’informació de Zimbàbue va fer públiques les mesures per redactar un paquet de lleis sobre l’entorn digital, que van des de la regulació del comerç electrònic fins a la lluita contra la cibercriminalitat. Deia que pretenien que «Internet i la resta de tecnologies similars serveixin per al bé social i no per posar en risc la seguretat nacional».

En tots els casos de què hem parlat, les organitzacions de defensa dels drets digitals i de la llibertat d’expressió han estat les primeres de llançar iniciatives ciutadanes per frenar els discursos d’odi i les notícies falses, i alhora han estat també les primeres d’alertar de les derives antidemocràtiques de les mesures anunciades per les autoritats que s’emparen en el pretext de la defensa de la veritat.