Notícies falses: compartir és curar

Comprovació de seguretat mitjançant un detector de mentides als controls del Clinton Engineer Works. Oak Ridge, EUA, c. 1945 | Wikimedia Commons | Domini públic

Estant als Estats Units és difícil escapar-se del gran fenomen mediàtic del procés electoral. Un fenomen que desborda els mitjans de comunicació tradicionals per estendre’s globalment a través de les xarxes socials. A mitjans d’any, Bernie Sanders encara es perfilava com a favorit en ambients progressistes, però Donald Trump ja s’havia convertit en un boom mediàtic. El 8 de novembre de 2016, Trump emergia del soroll generat per mems satírics, innocentades, pescaclics i notícies falses per ser elegit president dels Estats Units, i va ser investit el 20 de gener de 2017 enmig de la polèmica originada en la desinformació sobre l’assistència a l’acte i la massiva afluència als actes de protesta encapçalats per la «marxa de les dones».

Mentrestant, el 10 de novembre, Mark Zuckerberg, present a la conferència «Techonomy» a Half Moon Bay, intentava exculpar la seva xarxa social Facebook de la seva participació en la difusió de notícies falses i la possible influència d’aquestes en el resultat electoral. L’entrada d’aquesta plataforma a l’arena dels mitjans, materialitzada en el mòdul «trending news» (només disponible en països de parla anglesa) i reforçada en el fet que cada vegada més ciutadans fan servir Internet per informar-se, s’ha convertit en el centre d’una polèmica en què s’ha posat en entredit la suposada neutralitat de les plataformes digitals. La definició d’aquestes com un mitjà tecnològic, en què els continguts són generats pels usuaris i editorialitzats per algoritmes neutrals, s’ha enfosquit per l’evidència de la manca de transparència de la funcionalitat d’aquests algoritmes i per la participació partidista d’éssers humans en la censura i injecció de continguts en l’esmentat mòdul i el mur dels usuaris. Això ha dut Zuckerberg a redefinir la seva plataforma com un espai per al discurs públic i a acceptar-ne la responsabilitat com a agent implicat en aquest discurs implementant noves mesures. Entre aquestes, l’adopció d’una nova política de publicació de continguts en què es considera el no-partidisme, la fiabilitat, la transparència de les fonts i el compromís amb les correccions; el desenvolupament d’eines que permetin reportar continguts falsos o no representatius, i el recurs a serveis de comprovació de fets externs com Snopes, FactCheck.org, Politifact, ABCNews i AP, tots ells adherits al codi de principis internacional de Poynter. Alhora, altres gegants tecnològics com Google i Twitter han desenvolupat polítiques dirigides a eliminar anuncis falsos (Google ha eliminat 1,7 bilions d’anuncis que violaven la seva política el 2016, més del doble que l’any passat) i combatre l’ús abusiu de la xarxa.

Les notícies falses, fets inventats a la recerca d’ulteriors beneficis que circulen a la xarxa en forma de spam, bromes i pescaclics s’han convertit en el centre de la polèmica que envolta el procés electoral americà, com a exemple d’una política de la postveritat facilitada per l’ús de les xarxes socials, però al mateix temps són un símptoma que ens alerta que Internet està malalt.

En el seu informe sobre la salut d’Internet, la fundació Mozilla assenyala la centralització en unes poques grans companyies com un dels factors que promouen la manca de neutralitat i diversitat, així com l’analfabetisme d’aquest mitjà. Facebook no és només una de les xarxes socials més usades, ja que té 1,7 bilions d’usuaris, sinó que és també el principal punt d’accés a Internet per a molta gent, mentre que Google monopolitza les recerques. Aquests mitjans han evolucionat des dels primers proveïdors de serveis i l’adveniment de la web 2.0 creant una estructura de serveis basada en la mètrica de l’atractiu. «Donar a la gent el que vol» ha justificat el monitoratge dels usuaris i el control algorítmic de les dades resultants. A més, ha creat una relació en què els usuaris depenen de les eines a punt per ser utilitzades, que ofereixen aquests grans proveïdors, sense que siguin conscients del preu que implica l’accés fàcil respecte a la centralització, vigilància invasiva i influència que aquestes grans companyies exerceixen en el control del flux d’informació.

El fenomen de la desinformació a Internet radica que en aquest mitjà una informació falsa o de baixa qualitat té la mateixa capacitat de fer-se viral que un fet autèntic i informatiu. Aquest fenomen es deu a la mateixa estructura d’aquest mitjà i es veu reforçat pel model econòmic del pagament per clic ‒exemplificat en el servei de publicitat de Google‒ i la creació de bombolles de filtrat per l’administració algorísmica de les xarxes socials com Facebook. D’aquesta manera, tenim que a Internet les notícies falses són rendibles i tendeixen a reafirmar-nos dins d’una comunitat.

Serveis com AdSense de Google insten els desenvolupadors de pàgines web a generar contingut atractiu i indexable per augmentar la seva visibilitat i incrementar la cotització en subhasta del preu per clic. Per desgràcia, les falsedats sensacionalistes poden ser altament atractives. La comprovació d’aquest fet en les analítiques de Google és el que va portar un grup d’adolescents macedonis a convertir-se en promotors de la campanya de Trump. A la petita localitat de Veles van sorgir més de cent llocs web amb noms enganyosos com DonaldTrumpNews.co o USConservativeToday.com dedicats a escampar notícies falses sobre la campanya o per atraure trànsit a pàgines d’anuncis i obtenir-ne beneficis econòmics. La font més important per dirigir el trànsit a aquestes webs va resultar ser Facebook, on, segons un estudi dut a terme per les Universitats de Nova York i Stanford, es van compartir notícies falses fins a trenta milions de vegades.

Aquesta figura presenta el percentatge de trànsit de diferents fonts respecte als 690 principals webs de notícies d’EUA i a 65 webs de notícies falses. Els llocs es ponderen pel nombre de visites mensuals. Les dades són d’Alexa. | Social Media and Fake News in the 2016 Election, Hunt Allcott and Matthew Gentzkow

El trànsit de falsedats en xarxes socials és afavorit per factors socials i psicològics ‒el descens d’atenció que es produeix en ambients on la informació és densa i el fet que som susceptibles de compartir acríticament el contingut procedent dels nostres amics‒, però en bona mesura és a causa del filtrat algorítmic dut a terme en aquestes plataformes. Facebook ens allibera de l’excés d’informació i la redundància filtrant els continguts que apareixen en el nostre mur d’acord amb les nostres preferències i la proximitat als nostres contactes. D’aquesta manera, ens tanca en bombolles que ens mantenen allunyats de la diversitat de punts de vista i les controvèrsies que generen i donen sentit als fets. Aquest filtrat produeix una classificació homofílica en què els usuaris amb mentalitats similars formen clústers, i aquests es reforcen a si mateixos traspassant informació que difícilment salta d’un clúster a un altre, cosa que sotmet els usuaris a un nivell baix d’entropia o a informació que els aporta novetat i diversitat de punts de vista. Aquestes bombolles funcionen com a cambres de ressonància en què es generen narratives que poden traspassar la xarxa i tenir efectes en la nostra cultura i societat. El Wall Street Jounal ha publicat una aplicació basada en recerques fetes a Facebook on es poden seguir simultàniament les narratives generades per la bombolla vermella, o liberal, i la blava, o conservadora. Aquesta polarització, alhora que limita la nostra percepció, ens converteix en objectius identificables i susceptibles de ser manipulats per informacions fabricades a mida.

La tecnologia és part del problema, queda per veure si també pot ser part de la solució. La intel·ligència artificial no pot decidir sobre la veritat o falsedat d’una informació, la qual cosa és una tasca complexa i àrdua fins i tot per a un ésser humà expert, però eines basades en l’aprenentatge automàtic i l’anàlisi textual poden ajudar a analitzar el context i identificar més ràpidament informacions que requereixen comprovació.

El fakenews challenge és una iniciativa en què diversos equips competeixen per crear eines que donin suport a comprovadors humans de fets. El primer estadi d’aquesta competició es basa en la detecció d’actitud. L’anàlisi del llenguatge contingut en una informació pot ajudar a classificar-la segons si aquesta és a favor, en contra, discuteix o és neutral respecte al fet indicat en el titular. Aquesta classificació automàtica permetria a un verificador humà accedir ràpidament a llistes d’articles relacionats amb un fet i examinar els arguments proposats a favor i en contra.

A més de l’anàlisi del llenguatge, un altre procediment computacional que ens ajuda a analitzar el context de la informació és l’anàlisi de xarxes. OSoMe, observatori de mitjans socials desenvolupat pel Centre per a la Investigació de Sistemes i Xarxes complexos de la Universitat d’Indiana i dirigit per Fil Menczer, proposa una sèrie d’eines per analitzar el trànsit d’informació dins de les xarxes socials a la recerca de patrons que permetin identificar com es produeix la polarització política i com es transmeten les notícies falses, així com ajudar a la identificació automàtica d’aquestes.

Visualització sobre de la propagació del hashtag #SB277, sobre una llei de vacunació de Califòrnia. Els punts són comptes de Twitter piulant amb aquest hashtag i les línies entre ells mostren retuits. Els punts més grans són els comptes més retuitejats. El color dels punt mostra la probabilitat que sigui un robot (vermell) o un humà (blau). | Onur Varol | CC BY-ND

Una d’aquestes eines és la plataforma Hoaxy, destinada a seguir la difusió de notícies falses i dels seus desmentiments dins de Twitter. Aquesta plataforma segueix les instàncies, els retuits de les URL de fets falsos, reportats per factcheking i de fets verificats per veure com es distribueixen a la xarxa. L’anàlisi preliminar mostra que les notícies falses són més abundants que els desmentiments, que aquestes precedeixen els fets verificats entre deu i vint hores i que aquestes són propagades per un nombre reduït d’usuaris molt actius, mentre que els seus desmentiments es distribueixen de manera més uniforme.

Pel que fa a l’automatització de la detecció de notícies falses, l’anàlisi de xarxes aplica la representació de grafs de coneixement. Aquesta tècnica permet utilitzar el coneixement generat i verificat col·lectivament, com el que emmagatzema la Viquipèdia, en la comprovació de nous fets. Un graf de coneixement contindria totes les relacions entre les entitats referides en aquesta enciclopèdia col·laborativa, i representaria les sentències de tal manera que subjecte i objecte constituirien nodes enllaçats pel seu predicat formant una xarxa. D’aquesta manera, la veracitat d’una nova sentència pot ser determinada dins del graf, i és més alta si el camí que en relaciona el subjecte i objecte a dins és prou curt i no conté nodes excessivament generals.

Altres eines que fan servir mitjans computacionals per seguir la propagació d’informació i facilitar-ne la verificació tenint-ne en compte el contingut textual, la reputació de les fonts, el seu trajecte, etc., són RumorLens, FactWatcher, Twitter Trails o Emergent.info, aquestes implementades en forma d’aplicacions o bots. Un esment especial cal fer de l’eina col·laborativa facilitada per Ushahid Swift River. Aquesta utilitza metàfores com riu (flux d’informació), canals (fonts), gotes (fets), galleda (dades filtrades o afegits per l’usuari) en una aplicació destinada al seguiment i filtrat de fets a temps real i l’elaboració col·lectiva de sentit. Un usuari hi pot seleccionar una sèrie de canals (Twitter o RSS) per establir un flux d’informació que pot ser compartit i filtrat d’acord amb paraules clau, dates o localització, i es poden comentar els fets i afegir-hi dades addicionals.

La proliferació de l’ús d’Internet ha portat a una societat postdigital en la qual estar connectat s’ha convertit en un fet constitutiu de les nostres identitats i el nostre entorn i en què tot el que passa en línia té conseqüències en els nostres entorns culturals i socials reals. Aquesta proliferació s’ha succeït paral·lelament al que la fundació Mozilla qualifica com la crisi oculta de l’era digital. La simplificació d’eines i programari i la seva centralització en els gegants tecnològics provoquen ignorància respecte als mecanismes que regeixen aquest mitjà, i promouen usuaris passius i inconscients de la seva participació en aquesta ecologia. Internet ha suposat un canvi en la producció d’informació. Aquesta ja no procedeix de l’autoritat d’unes quantes institucions, sinó que és creada en un procés col·lectiu. L’adopció informada d’aquestes i altres eines podria contribuir a revelar els mecanismes en què es produeix, distribueix i avalua la informació i contribuir a l’alfabetització digital i informacional. La formació d’un pensament crític que ens fa participants actius i responsables de la creació de coneixement dins una ecologia que s’enriqueix amb la participació de noves veus i en la qual compartir és curar.