Mems i política estranya

De la tensió entre el que és polític i la política sorgeix una forma d’expressió estètica que renova el debat en l’esfera pública.

El príncep Wannes I fa la seva entrada al Carnaval. Bergen, 1963

El príncep Wannes I fa la seva entrada al Carnaval. Bergen, 1963 | Nationaal Archief | Domini públic

En aquest espai indeterminat entre la política i el que és polític, és a dir, entre els malestars de la societat i els assumptes de la política, és on es couen els mems. Els mems, generalment una imatge amb un petit text graciós, un gif animat o una foto manipulada, han passat de ser un fenomen d’Internet a convertir-se en un element omnipresent del nostre imaginari digital i mediàtic. Així, veiem la creació d’un debat paral·lel que recull els esdeveniments d’actualitat i que està renovant l’esfera pública i permet converses cíviques més actives.

La relació entre els mems i la política no és un tema menor; dit en altres paraules, és un tema cabdal. Per entendre’n la rellevància, abans cal que ens parem a pensar en una realitat de màxima importància: la tensió que hi ha entre la política i allò polític. Això podria semblar un entreteniment lingüístic, un mer joc de paraules, però no ho és pas. Al llibre Entorno a lo político,[1] Chantal Mouffe ens ensenya que «la política» i «allò polític» són dos conceptes molt diferents, i impliquen esferes d’acció i jocs de poder molt diferents. La política és una tecnologia molt ben articulada. Vots, urnes, campanyes, micròfons, parlaments, eleccions, informes, estadístiques, institucions, vestits jaqueta, faristols, etc. s’aglutinen per produir l’àmbit de la política. És la normalització dels debats polítics. La política té mecanismes de validació, de reconeixement i d’exclusió. Normes i institucions públiques. En canvi, allò polític és un xic més salvatge. Allò polític és tot el que ens afecta, els tensions i els antagonismes que travessen les nostres vides. Preocupacions, malestars, anhels que travessen el camp social i ens determinen la vida. Allò polític és la matèria bruta de la política. Són les tensions que la política canalitza en debats, espais, normatives i llenguatges. Allò polític té relació amb els cossos; la política, amb les paraules.

Podem conjecturar que una democràcia no està bé de salut quan la corretja de transmissió que vincula la política amb allò polític deixa de funcionar. Quan peta. Quan les tensions i els antagonismes que travessen els cossos de les persones no són percebuts pels estaments polítics. Quan el malestar no es recull o senzillament s’ignora. Quan els assumptes d’allò polític no són assumits des de la política. Saber transformar aquests malestars, aquests antagonismes, en preocupacions o en temes per a la política és una de les tasques més complexes d’allò polític. Saber elevar el que podrien semblar problemes particulars a la categoria de problemes que afecten el conjunt de la societat. No hi ha un mètode o una fórmula únics per traduir el que és polític en assumptes rellevants per a la política. Quantes dones han de morir assassinades cada any perquè el fenomen de la violència masclista esdevingui una preocupació real de la política? Quants turistes han de pixar al carrer perquè calgui tractar el tema del turisme? Quin és el nombre exacte d’aturats a partir del qual el fenomen de l’atur es torna una preocupació per a la política? En aquest article ens deturarem a explorar aquest espai liminar que emergeix entre la política i allò polític. Entre els malestars i els assumptes de la política. Entre els moviments socials i els partits polítics. Entre l’anhel i la institució. És en aquest espai indeterminat que afloren els mems.

Barcelona, 1976

Barcelona, 1976 | Del llibre “Pintades: De Puig Antic al Referéndum”. La Gaia Ciencia, Barcelona 1977 | © Col·lectiu Foto-FAD (1974-1977)

Els espais de mediació o mecanismes de traducció del que és polític en assumptes per a la política són diversos, i no sempre funcionen. Històricament, hi ha hagut diferents dispositius que han assumit aquesta funció: grups de pressió, recollides de firmes, accions de desobediència civil, manifestacions, accions poètiques, llaços a la solapa, ocupació d’espais de representació, etc. Tots s’erigeixen en estratègies i dispositius que poden contribuir a transformar en assumptes de la política les formes d’antagonisme i de malestar que travessen el que és polític. Per desgràcia, no sempre funcionen. Tensar la política no és fàcil. Al llibre Culpables por literatura, Germán Labrador exposa que, durant la transició, quan l’Estat espanyol es gestava, no quedava gaire clar quins eren els mecanismes per elevar les preocupacions socials i convertir-les en assumptes de la política. És per això que les parets i els murs es van convertir en un actor important d’aquest exercici de mediació: eren l’espai en què el malestar individual esdevenia assumpte públic. Segons l’autor, «les pintades van ser un lloc de representació de la ciutadania emergent».[2] «OTAN no, bases fora», «Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia», «Menys rei i més cultura», «Pisos sí, barraques no», «Els partits polítics són els condons de la llibertat».[3] D’aquesta manera, el grafit s’entenia com el «cabal expressiu de l’opinió ciutadana directa, exclosa del desenvolupament dels esdeveniments polítics que van menar, aquella primavera, a la celebració de les primeres eleccions democràtiques».[4] Quan els canals que vinculen allò polític amb la política no són clars, cal inventar-los. Quan se saturen, es desborden.

Mariano Rajoy no s’equivoca quan assegura que «qui m’ha impedit dur a terme el programa electoral ha estat la realitat». De vegades, allò polític aconsegueix condicionar la política. Actualment veiem aflorar tot un conjunt de nous espais, mecanismes i moviments socials que exploren noves tàctiques i nous mètodes per aconseguir-ho. La PAH i els escarnis; les campanyes per trolejar digitalment l’aplicació de la Llei Sinde, orquestrades per l’antiga EXGAE; l’aparició de nombrosos sindicats socials que es fan visibles a les xarxes; les accions dels «moviments d’alliberament gràfic» que van acompanyar la primera onada de moviments municipalistes, etc. Tots han contribuït a tensar l’agenda de la política. A acostar les preocupacions dels agents socials a una classe política que ha estat, si no voluntàriament despistada, sempre sorda a la ciutadania.

Una de les característiques de tots aquests processos és que han anat acompanyats d’uns estranys objectes digitals anomenats «mems d’Internet». Els mems, generalment una imatge amb un text jocós breu, un gif animat o una foto manipulada, van passar de ser un fenomen d’Internet a convertir-se en un element omnipresent en el nostre imaginari digital i mediàtic. Tot debat o expressió d’allò polític arriba acompanyat d’una multitud de petits mems que s’acumulen com un eixam a l’entorn d’assumptes rellevants. I, d’aquesta manera, assistim a un debat paral·lel que recull els esdeveniments d’actualitat o els malestars socials que els espais tradicionals –mitjans de comunicació, noticiaris, etc.– no han sabut recollir. És en aquest sentit que els autors Ryan M. Milner o Limor Shifman defensen que s’està renovant l’esfera pública, reprenent el concepte elaborat per Jürgen Habermas. Milner sosté que «si molta gent accedeix a Reddit o Tumblr i participa en converses polítiques des de perspectives diferents, la democràcia se’n beneficia».[5] És en aquest context que l’autor situa el fenomen dels mems, que defineix com a elements que conformen una mena d’esfera pública eixamplada que va des de fòrums i xarxes socials fins a grups de WhatsApp o pòsters que apareixen a l’oficina. Milner verifica la hipòtesi analitzant el paper dels mems en la constitució d’un fenomen com Occupy Wall Street (OWS). En paraules seves, «l’anàlisi de la relació entre els mems i OWS ens pot ajudar a corroborar la idea que els mitjans participatius eixamplen l’esfera pública i permeten converses cíviques més actives».[6] D’aquesta manera es dona valor al fet que apareguin llocs nous en els quals es pot debatre l’actualitat política amb instruments i llenguatges nous, com poden ser els mems. Allò polític es desborda a través de mems que, per acumulació, acaben arribant a oïdes de la política.

Occupy Wall Street | Know Your Meme

Conversar a partir d’imatges permet que les perspectives dels debats s’eixamplin i que hi hagi agents nous que participin en les converses. Les imatges circulen amb més agilitat i són descodificades amb més facilitat que els textos o els pamflets polítics. És més fàcil produir una imatge que incorpori una opinió o un punt de vista que no pas redactar un text resumint un posicionament polític. És per això que els mems preponderen en les batalles polítiques contemporànies. L’element satíric fa que el mem circuli amb més facilitat. Com sostenen des de Metahaven, «l’acudit té la capacitat de resistir i de capgirar els marcs de referència imposats per l’statu quo (…). L’acudit té la capacitat d’alterar les coses, i aquesta capacitat és més poderosa del que ens pensem. A la xarxa, els acudits poden escalar de manera ràpida fins a arribar a centenars, milers o milions de persones en pocs minuts».[7] D’aquesta manera contribueixen a facilitar l’accés a debats a l’entorn de la política; l’humor obre la porta a discussions més profundes. Shifman també posa l’èmfasi en el fet que els mems faciliten la participació política; per dir-ho amb paraules seves, «crear mems és una manera accessible, barata i divertida de fer públiques les opinions polítiques de cadascú».[8] És en aquest sentit que creu que els mems afavoreixen l’apoderament ciutadà i contribueixen a crear esferes de participació en les quals els agents que fins aleshores havien estat exclosos de certs debats poden trobar veu. Des d’aquí subscric aquesta idea: els mems han permès trobar una forma d’expressió estètica per a preocupacions polítiques.

Actualment fins i tot hi ha batalles de mems,[9] és a dir, debats entre multituds d’agents que empren els mems per produir opinió política. Les opinions es construeixen a partir d’imatges que tenen més bona acollida o menys i, doncs, circulen més o menys en virtut de l’enginy que mostren i la gràcia que fan. Si un mem funciona bé, saltarà de plataforma i passarà de fòrums «especialitzats» a xarxes socials o a dispositius mòbils. La capacitat de saltar de plataforma en plataforma definirà l’àrea d’influència que tenen. N’hi ha que no passen del fòrum inicial, mentre que d’altres circulen per Twitter, Facebook, WhatsApp o Tumblr, i fins i tot poden arribar a la televisió i a altres mitjans de comunicació tradicionals, de manera que es passegen per davant d’una audiència cada cop més àmplia i contribueixen, per tant, a establir punts de vista. Fins i tot és habitual que en les redaccions dels programes televisius hi hagi en plantilla una persona dedicada a crear mems, la qual cosa els permet d’adaptar tant les formes com les estètiques de denúncia que sorgeixen en l’esfera digital.

Els mems no produeixen institucions ni estructures polítiques, ni articulen una visió clara d’un assumpte d’actualitat. En canvi, sobrevolen les converses privades i les eleven a l’esfera del debat públic. L’humor que els caracteritza ajuda a fer que els membres de comunitats disgregades es reconeguin i es detectin entre si. Els mems no institueixen, però sí que depassen els canals habituals que uneixen allò polític a la política. Donen veu als que no estan acostumats a parlar emprant els codis polítics habituals. Es presenten com una esfera de política estranya. Permeten que el trol que tots portem dins s’expressi. Fumen clatellots a tort i a dret. Ens fan sentir menys sols, ens recorden que l’humor és una eina política. Ens saturen els grups de WhatsApp i ens permeten reconèixer el «cunyat» que s’amaga entre la nostra colla d’amics. Els mems, com els catalans, fan coses. Ens recorden de tant en tant que fer política és tocar el voraviu, i això ells ho fan de conya. Ens colen gols quan menys ens ho esperem. Ens recorden que, al dellà del cabal de pensament oficial, hi ha un flux d’idiotesa col·lectiva del qual poden sorgir mems meravellosos, cruels, reaccionaris, graciosos, insolents o grollers que, de vegades, aconseguiran fer-nos canviar d’opinió. En altres ocasions, en canvi, senzillament ens faran més passadora la realitat –cosa que, en els temps que corren, és molt d’agrair, i ho saps.


[1] C. Mouffe (2007). En torno a lo político. Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica.

[2] G. Labrador (2017). Culpables por la literatura. Madrid: Akal, p. 512.

[3] Per a més pintades, reviseu l’exposició «De mur a mur».

[4] G. Labrador (2017). Culpables por la literatura. Madrid: Akal, p. 432.

[5] R. M. Milner (2013). «Pop Polyvocality: Internet Memes, Public Participation, and the Occupy Wall Street Movement». A: International Journal of Communication, 7 (2013), p. 2361. (La traducció és nostra.)

[6] R. M. Milner (2013). «Pop Polyvocality: Internet Memes, Public Participation, and the Occupy Wall Street Movement». A: International Journal of Communication, 7 (2013), p. 2361. (La traducció és nostra.)

[7]  Metahaven (2014). Can Jokes Bring Down Governments? Amsterdam: Strelka Press, versió ePub. (La traducció és nostra.)

[8]  L. Shifman (2014). Memes in digital culture. Cambridge: The MIT Press, p. 123. (La traducció és nostra.)

[9] Adbusters (2012). Meme Wars: The Creative Destruction of Neoclassical Economics. Londres: Penguin Books.

Vegeu comentaris1

  • Mario Forero | 02 maig 2018

Deixa un comentari

Mems i política estranya