L’eternitat del gol fantasma

Gol de Geoff Hurst en la final del Mundial de 1966.

45 anys després, continua sent una de les grans polèmiques de la història del futbol: va entrar o no el xut de Geoff Hurst en la final del Mundial de 1966? Alemanys i anglesos discuteixen encara, gairebé mig segle després, sobre la decisió de l’àrbitre suís Gottfried Dienst i l’assistent soviètic Tofik Bakhramov a Wembley. La controvèrsia ha unit la prehistòria televisiva amb l’era d’Internet. Perquè, com a defensa dels seus arguments, els dos bàndols només poden mostrar les imatges de quatre càmeres diferents, els únics testimonis d’aquell partit.

Aquell 30 de juliol de 1966 –primer any en què la BBC va retransmetre en color- queda molt lluny en el temps i, alhora, molt a prop en la memòria col·lectiva. La controvèrsia d’aquella jugada decisiva encara continua. Quant dura, doncs, un partit de futbol? Avui en dia, és indubtable ja que la narrativa del joc i els seus protagonistes s’estenen molt més enllà dels noranta minuts reglamentaris. Les prèvies s’allarguen dies i fins i tot setmanes abans de les grans ocasions. El cicle 24/7 ha provocat la saturació de la premsa esportiva, que deriva cap a formats grocs i roses per omplir l’espai que ha generat, un continu només interromput pel breu espai que ocupa el partit en si, a partir del qual es genera tota una nova sèrie de debats.

Les discussions es poden allargar una eternitat, com en el cas de Hurst. I tot per una fracció de segon, un frame sobre el qual es teoritza fins a l’infinit. Seguint aquesta veta, en les darreres dècades l’audiovisual ha disseccionat amb molta precisió tot allò que succeeix en un escenari esportiu, multiplicant la ubicació i la precisió de les càmeres. I, malgrat tot, mai no sembla haver-n’hi prou. Només en alguns casos aquesta imbricació íntima entre l’esport i l’audiovisual ha arribat a l’extrem que la imatge tingui valor absolut: cada vegada més disciplines incorporen la figura del jutge de vídeo. L’aparició de les repeticions instantànies a càmera lenta –introduïdes per l’ABC el 1967 en una competició d’esquí- permetia, per primera vegada, que l’espectador veiés, des de la comoditat de la sala d’estar, l’esportista amb més detall que qui paga per veure’l in situ. L’arribada de l’slow motion responia a criteris purament estètics, però va aixecar una nova capa de la realitat amb valor propi, capaç de modificar el significat d’allò que havia captat l’ull humà. Des d’aquell moment, la seva força ha augmentat sense fre. En tennis, ni tan sols els jugadors discuteixen el veredicte de l’Ull de Falcó. La pantalla posseeix la veritat absoluta sobre el que ha passat realment en el terreny de joc.

L’evolució de la narrativa audiovisual en les retransmissions ha permès l’amant de l’esport apropar la mirada a l’espectacle fins a un detallextremadament ric. El moment més fugaç es pot recrear i analitzar, aixecant noves capes de realitat. És l’eclosió de l’esport com a disciplina estètica, incapaç, però, d’eclipsar el seu aspecte competitiu. En efecte, malgrat el desenvolupament creatiu de la manera d’explicar els partits, l’important continua sent el joc en si, més enllà de la seva narració televisiva. La qualitat de la imatge és tan sols un suport. L’important és poder veure un bon partit en qualsevol suport –en una pantalla de mòvil, si cal, encara que perdem definició-. La narració de l’espectacle esportiu no es queda en el goig estètic, sinó que sempre dóna nous criteris per valorar l’actuació del competidor. Pot ser un art, però per a consum de masses, i sense temps de digestió: la filmació arriba en directe a milions de llars arreu del món.

Reconeixent el desavantatge competitiu de l’espectador a l’estadi –entrades cares, menys qualitat d’imatge-, molts clubs inclouen la pantallacom a part de l’experiència al terreny de joc. Els camps s’han omplert de videomarcadors i pantalles gegants d’alta definició amb imatges exclusives dels jugadors i estadístiques en temps real. Alhora, però, el vídeo posa tants detalls al descobert que moltes federacions impedeixen que el partit es vegi pels videomarcadors de l’estadi on es juga: es vol limitar el camp de coneixement de l’espectador, deixar-lo a cegues per evitar que, en veure un error arbitral, protesti airadament –i carregat de raó-. Una fractura entre club i seguidors que es veu cada cop més superada per les pantalles dels mòvils, on les imatges es reprodueixen viralment.

I, malgrat tot, l’espectador continua aixecant-se del sofà –on ja pot veure partits en 3D- per pagar entrades cada cop més cares i passar fred o calor a les grades. Tot i l’evolució de la narrativa televisiva, l’experiència de veure el seu ídol en persona continua compensant milers de persones cada cap de setmana. La pantallització de l’esport és una crossa més d’aquest interès, un suport que n’allarga l’experiència, però mai l’origen.

La visibilitat, en tot cas, és bàsica per a qualsevol projecte comunicatiu de l’esport. Avui en dia són moltes les federacions esportives que paguen de la seva butxaca les retransmissions televisives com a via de promoció. I, si cal, es permet els operadors televisius canviar normatives i introduir temps morts a voluntat pròpia per inserir-hi publicitat molt ben pagada. Sense la pantalla, no existeixes. Si hi ets, perinverossímil que sembli, pots començar a construir una identitat. De fet, la gran majoria d’equips professionals tenen un departament audiovisual propi per controlar al màxim possible el missatge que reben els seus seguidors.

En l’extrem oposat, però, l’espectador ha deixat de ser un simple consumidor d’imatges. Primer va començar a opinar sobre allò que veia. I, tant aviat com li ha estat possible, s’ha convertit ell mateix en productor. Per què? Què fa pensar que preferirà reviure moments esportius amb la seva pròpia gravació, de baixa qualitat, i no amb les imatges televisives professionals? Per algun motiu, aquest subgènere audiovisual ha tingut molt d’èxit a la xarxa. Tot i la industrialització massiva de la maquinària esportiva, la relació del fan amb l’equip continua sent íntima, personal, amb matisos i històries diferents de la de l’espectador del seient contigu; la petita càmera del seu telèfon permet revel·lar aquest nexe únic.

Videojoc FIFA soccer.

Aquesta relació entre el fan i l’ídol arriba a la unió definitiva en la pantalla del videojoc. El nen que imitava el seu jugador preferit al pati de l’escola ara pot ser, de totes totes, tan hàbil com el millor del món. La identificació esdevé suplantació per crear una nova realitat, un campionat sense fi a voluntat de cadascú. L’emoció de l’esport es trasllada a casa a través de la pantalla. I, a banda del videojoc, ho fa també en dispositius mòbils des dels quals podem controlar apostes esportives o el nostre equip de fantasy league. La pantalla enriqueix l’experiència de l’aficionat, que deixa de ser un simple seguidor per passar a controlar també noves capes de la realitat que es genera en l’esdeveniment esportiu.

El fan vol posar-se en el lloc del jugador perquè en cap altre àmbit té tanta potència la figura cinematogràfica de l’estrella com en l’esport. Amb l’articulació de moments llegendaris, es construeixen ídols, herois admirables pel seu rendiment. La força de la imatge pot arribar, puntualment, a superar el factor purament competitiu, i generar interès per espectacles sense cap gran títol en joc. Els Harlem Globetrotters n’eren la primera mostra, una versió esportiva de l’espectacle de circ ambulant. En el segle XXI, l’NBA té un dels seus moments cabdals de la temporada en el cap de setmana de l’All Star i el concurs d’esmaixades: un gaudi estètic per a l’espectador sense cap valor per al desenllaç de la Lliga.

El paroxisme d’aquest protagonisme adquirit pel seguidor esportiu arriba amb els talk shows. Les tertúlies esportives han fet el salt del cafè a la ràdio i, finalment, a la televisió, on es converteix en un espectacle en si; l’oferta s’ha multiplicat exponencialment en els últims anys. En els casos més exitosos, ho fa amb una subcategoria nova: el programa d’esports que no té imatges dels partits. L’objectiu és convertir el tertulià en personatge en si, en un polemista capaç de generar fílies i fòbies, tant o més que els esportistes de qui parla. L’agressivitat s’ha traslladat fora del camp, i salta de la pantalla per atrapar l’espectador. El partit de futbol, definitivament, dura més de noranta minuts. Tant hi fa que no tinguem millors imatges del gol fantasma de Hurst. Encara que existissin, la discussió continuaria viva.