Les dones que els homes no veuen

Entre els autors que més van renovar la ciència-ficció al segle XX hi ha James Tiptree, Jr.: el pseudònim d’una dona com les que avui encapçalen la revolució del gènere.

Alice B. Sheldon retocant una foto

Alice B. Sheldon retocant una foto | jamestiptreejr.com | Sense restriccions conegudes de drets d’autor

Aquest 2020, la fantasia i la ciència-ficció celebren centenaris tan sonats com els de Joan Perucho o Isaac Asimov, però ningú no recorda que el 2015 se subratllés el d’Alice B. Sheldon. Ni tampoc que la predicció de Roberto Bolaño a Amuleto –«L’any 2017, Sheldon serà una escriptora de masses»– finalment hagi esdevingut real. La majoria de la gent, de fet, ho ignora gairebé tot d’aquesta gran renovadora del gènere, coneguda com a James Tiptree, Jr., el pseudònim masculí que havia tret d’un pot de melmelada. Amic epistolar de Philip K. Dick i Ursula K. Le Guin, el misteriós Tip avui ja no tindria, però, cap sentit: són dones com Sheldon les que lideren el millor de la ciència-ficció, i premis com els Hugo i els Ignotus ens ho han confirmat recentment.

Fa exactament mig segle, és a dir, el 1970, un jove aficionat a la ciència-ficció anomenat Jeffrey D. Smith aprofitava un consell de Harlan Ellison i enviava al misteriós James Tiptree, Jr. una entrevista destinada a la modesta revista Phantasmicom. Les grans obres del sorprenent Tiptree –«The Screwfly Solution»,  «Houston, Houston, Do You Read?» o «Love Is the Plan the Plan Is Death»– havien d’aparèixer en anys immediatament posteriors, però els primers relats d’aquell narrador que ningú no havia vist en persona feia dos anys que circulaven, i Tiptree i el seu únic mitjà de contacte –un apartat de correus  a Virginia– aixecaven tota mena d’especulacions. Per a alguns era un oficial dels serveis secrets; per a d’altres, un funcionari del govern; i, posats a especular, l’escriptor Robert Silverberg va arribar a escriure que devia ser «un home d’entre cinquanta i cinquanta-cinc anys, possiblement solter, amant de la vida a l’aire lliure, de vida inquieta; un home que ha vist molt de món i que el coneix bé». El mateix Smith, que va acabar sent íntim amic i fiduciari de Tip, durant anys va donar per descomptat que es tractava d’un home, i així ho va reflectir en la que finalment va ser la seva primera i única entrevista com a tal.

El presumpte home anomenat Tiptree posseïa unes singulars virtuts literàries: a banda d’un estil elèctric i creatiu, imaginava com pocs les capacitats de raonar dels alienígenes, barrejava les batalletes estel·lars del subgènere space opera amb la transcendència de la mort i, oh, sorpresa, exhibia una consciència feminista no sempre evident, però del tot explícita en relats com «Les dones que els homes no veuen». Sense anar més lluny, el sexista narrador de la història, Don Fenton, és incapaç d’entendre la situació en la qual es troben una mare i una filla, les Parsons, que les ha menat a preferir una vida alienígena a una vida alienada entre congèneres humans. Per acabar-ho d’adobar, a més, en molts dels seus textos Tiptree Jr. plantejava variants agosarades en aspectes sexuals, reproductius i de gènere, cosa que aviat li va fer guanyar la simpatia de grans pioneres com Joana Russ i Ursula K. Le Guin. Com es desprèn de les cartes que intercanviaven, aquell senyor, s’ho miressin com s’ho miressin, se’ls assemblava.

I se’ls assemblava, és clar, perquè no era un senyor, sinó que, com ara sabem, era una senyora anomenada Alice B. Sheldon: una senyora nascuda a Chicago el 1915, doctorada en Psicologia, exmembre de les forces armades, pintora, artista gràfica, crítica d’art i moltes coses més en les quals s’havia obert exitosament camí malgrat la infinitat d’oposicions que avui titllaríem sens dubte de patriarcals. La descoberta de la seva veritable identitat, el 1976, va ser deguda a un dels pocs errors que va cometre mentre es cartejava amb mig univers de la ciència-ficció nord-americana: va mencionar que la seva mare, també escriptora, acabava de morir. En llegir les esqueles de Mary Hasting Bradley, la mare d’Alice B. Sheldon, els amics que no havien vist mai Tiptree van lligar caps, i el gran misteri del gènere als setanta va ser revelat sense que l’autora hi renunciés: juntament amb altres pseudònims, com el de Raccoona Sheldon, una suposada protegida, el nom fals que l’havia fet famosa va continuar funcionant fins a la seva mort, i encara ho fa, excepte en obres tan imprescindibles com la biografia Alice B. Sheldon, de Julie Phillips.

Signatures d'Alice Sheldon i els seus pseudònims, James Tiptree, Jr. i Racoona Sheldon

Signatures d’Alice Sheldon i els seus pseudònims, James Tiptree, Jr. i Racoona Sheldon | Wikimedia Commons | Domini públic

S’ha debatut molt, i no sempre amb fortuna, sobre el cas Tiptree/Sheldon. L’escriptora, com bé detalla Phillips en la citada biografia, va justificar la tria del pseudònim masculí mig com un joc literari, mig pel fet que ja havia hagut de lluitar en massa fronts per l’alliberament de la dona i de cop volia tenir llibertat per, simplement, inventar històries. Vet aquí un matís important, doncs: Alice Sheldon no es va veure obligada, com en casos més antics, a emprar un pseudònim masculí, i tampoc no ho van haver de fer les seves col·legues i amigues Russ o Le Guin; però, com J. K. Rowling en posar, uns quants anys més tard, inicials neutres al seu nom, Sheldon va veure que el possible equívoc la beneficiava. La ciència-ficció, sempre pionera en assumptes de feminisme –només cal recordar la «inventora» del gènere, Mary W. Shelley, filla de la «mare» del moviment, Mary Wollstonecraft–, en alguns aspectes era més oberta que la societat del moment, però al mateix temps vivia una inèrcia poc edificant que va privilegiar encara fins al nou mil·lenni els noms d’home per sobre dels de les dones. I parlem, amb Tiptree als anys setanta, d’un període en el qual ja havia començat a acceptar-se, si més no en teoria, la tercera onada feminista de la història. Potser per això la mateixa Le Guin, que va cartejar-se durant anys amb Tip i va esbrinar al mateix temps que la resta del món que en realitat era Alice B. Sheldon, va ser incapaç de condemnar-la. Són seves aquestes famoses paraules: «Ens va mentir i, malgrat això, no va trair-nos mai, ni un sol cop.»

D’aquí que avui, en plena quarta onada del feminisme, per sort amb embranzida també en el món de les lletres i més encara en el de la ciència-ficció i la fantasia, tingui tot el sentit recuperar el fenomen Tiptree/Sheldon. Fa gairebé mig segle, sí, i no permet lectures òbvies, ni reivindicacions populars ni eslògans clars, però el mirall trencat que ofereix l’autora –en el seu dia suposat autor– de «Les dones que els homes no veuen» permet arribar a conclusions tan complexes, insòlites i fascinants com les seves obres.

Així, i més enllà de matisos que no cabrien en aquestes línies (entre els quals hi ha la necessitat de treure Tiptree de l’oblit, i també de denunciar les seves poques obres vives en castellà, i encara menys, per no dir cap, en català), un bon punt de partida per comparar la situació actual de les dones en la ciència-ficció amb la dels anys de Sheldon seria senzillament observar el palmarès en els premis més prestigiosos. James Tiptree, Jr., de forma oficial (es va retirar d’una edició precisament amb «Les dones que els homes no veuen»), va guanyar tres premis Nebula i dos premis Hugo –aquests darrers, el 1974 i el 1977. Sense comptar-la a ella, en tota la dècada dels setanta, només set textos de dones van guanyar algun Hugo (de quaranta possibles). Ras i curt, i en un contrast ben eloqüent, als Premis Hugo 2019, els darrers celebrats quan s’escriuen aquestes línies, les dones van arrasar en totes les categories rellevants: Mary Robinette en la de millor novel·la, Martha Wells en la de novel·la curta, Zen Cho en la de relat, Alix E. Harrow en la de relat curt, Becky Chambers en la de millor sèrie de novel·les i Marjorie Liu i Sana Takeda en la de novel·la gràfica.

Abans dels setanta, un grapat de noms ocasionals.

Durant els setanta, menys d’una quarta part.

Al 2019, totes.

Per als qui trobin que aquesta podria ser una dada esbiaixada, a banda de convidar-los a comparar els nombre de guanyadors i guanyadores dels darrers anys amb qualsevol edició dels premis del segle XX, se’ls podria mostrar també el palmarès dels darrers premis Ignotus, atorgats el passat novembre per l’AEFCFT (Asociación Española de Fantasía, Ciencia Ficción y Terror): Cristina Jurado va ser la guanyadora en la categoria de millor novel·la; Nieves Delgado, en la de novel·la curta; Rocío Vega, en la de conte i també en la d’antologia; Becky Chambers, en la de novel·la estrangera; Nnedi Okorafor, en la de relat estranger; Emil Ferris, en la de còmic; una traducció recent d’Ursula K. Le Guin, en la d’assaig; el premi al millor article va ser per a Teresa P. Mira de Echevarría i, fins i tot, el premi al millor web va ser per a les activistes del gènere escrit per dones La Nave Invisible. És a dir, les dones van guanyar en totes les categories excepte en la d’il·lustració. Què en pensaria, Tiptree Jr., de llistes com aquestes? Què ha canviat, entre la tercera i la quarta onada del feminisme, en el món de la ciència-ficció i la fantasia? Si ha passat en anglès i en castellà, vol dir que està passant en general? I se’n pot treure, de tot plegat, alguna conclusió?

Alice Sheldon al riu

Alice Sheldon al riu | Wikipedia | Domini públic

Hi ha una altra forma de veure-ho: en el món anglosaxó, el primer cop que es va publicar una antologia d’autores –només dones– de ciència-ficció va ser, és clar, als setanta. Concretament, el 1974: se’n va ocupar la mítica Pamela Sargent i duia el títol de Women of Wonder: Science Fiction Stories by Women About Women. Com explica l’estudiosa Teresa López-Pellisa, coantòloga del recent volum Insólitas, en castellà això no va passar fins al 2014, quan Cristina Macía i Cristina Jurado van impulsar la primera de les fins ara quatre edicions d’Alucinadas. En menys d’un lustre, però, han sorgit un bon grapat d’antologies que han començat a reescriure el cànon, entre les quals hi ha el Premio Ripley, Poshumanas y distópicas, Terroríficas, la mateixa Insólitas –d’àmbit hispanoamericà– i altres que estan en camí, ja siguin d’autores actuals o de clàssiques però oblidades. Si hi afegim, a títol d’exemple, la cubana Deuda temporal o la mexicana La imaginación: la loca de la casa, i si seguim els estudis d’especialistes com Lola Robles o la mateixa López-Pellisa, resulta obvi que les coses no només han començat a canviar als Estats Units.

Per a molts experts, de fet, la incorporació massiva d’autores, lectores, editores i prescriptores en tot allò que anomenem gèneres no realistes o no mimètics és ja de forma clara un dels principals elements que estan renovant, si no revolucionant, la ciència-ficció, el fantàstic i companyia. Juntament amb altres factors com la hibridació, la glocalització, la gamificació, el posthumanisme i el creixement dels enfocaments LGBTIQ+, la revisió de temes, formes i aproximacions que aquest històric pas endavant de les autores està produint només podrà abastar-se del tot passat cert temps, però ja ens trobem en condicions d’afirmar que serà cabdal. En aquest sentit, només cal acumular el pòsit creat en les dues primeres dècades del mil·lenni amb noms com els de J. K. Rowling, Suzanne Collins, Stephenie Meyer, Kameron Hurley, N. K. Jemisin, Becky Chambers, Anna Starobinets, Susanna Clarke, Elizabeth Moon, Lauren Beukes, Ann Leckie, Aliette de Bodard, Nnedi Okorafor, Ana María Shua, Samanta Schweblin, Mariana Enríquez, Daína Chaviano, Laura Gallego i les veteranes oficials en castellà Elia Barceló, Cristina Fernández Cubas i Pilar Pedraza –per citar-ne poc més d’una vintena, ben fàcil de doblar i fins i tot de triplicar si hi afegim les veteranes vives, com Margaret Atwood, Connie Willis o Angélica Gorodischer–, i obtindrem una nòmina perfectament equiparable en atenció i capacitat de trobar públics a la de tota la història anterior, de Christine de Pisan i Margaret Cavendish fa mig mil·lenni a la totalitat del segle xx. (Quedaria per a una altra anàlisi, això sí, quina part d’aquesta comparativa es deu a l’auge actual i quina a la sistemàtica invisibilització de les autores de gènere al llarg de la història: el fenomen que ha dut López-Pellisa a anomenar-les, amb encertada referència a l’esposa de Zeus oblidada per tothom, «Les filles de Metis».)

Un últim apunt, en aquest breu text que vol homenatjar Tiptree/Sheldon com a precedent de la revolució actual: quina és la situació en llengua catalana? Si, com dèiem, el fenomen és clar en anglès o castellà, passa el mateix en català? La resposta més precisa, seguint els paràmetres anteriors, és que no, encara no. No: als darrers premis Ictineu, els guardons catalans del gènere, no hi predominen les dones, tot i que la SCCFF (Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia) fa temps que homenatja pioneres com Rosa Fabregat, Montserrat Galícia, Margarida Aritzeta o Carme Torras. Malgrat que en els darrers anys també s’han recuperat amb èxit obres de gènere de clàssics com Mercè Rodoreda, Maria Aurèlia Capmany o Víctor Català –la nostra Tiptree avant la lettre–, la feina en aquest terreny és prou important per somniar en una estudiosa tipus Robles o López-Pellisa reescrivint l’hiperrealista cànon català. Pel que fa a les antologies, finalment, no n’hi ha cap, de dones del fantàstic en català. No, almenys, fins aquest mes de febrer, moment en què l’editorial Males Herbes en traurà una, la primera, amb una quinzena de noves veus femenines de l’insòlit i sota el títol d’Extraordinàries. Un símptoma? Un possible punt d’inflexió? L’evidència d’un canvi de paradigma en el qual, parafrasejant el relat de Tiptree Jr., les dones que renoven la ciència-ficció i la fantasia també començaran a ser vistes pels homes, per tots els homes, tal com es mereixen i tal com haurien de ser vistes tant per homes com per dones, sense més consideració? Perquè en el fons, no ens enganyem, la gran, la pionera, la visionària Alice B. Sheldon ho deia perfectament: són els homes, determinats homes, també en el marc del gènere, els que encara fan com el personatge de Don Fenton i no entenen les Parsons i els seus contextos. Són ells, i la seva herència heteropatriarcal, els que boicotegen el canvi fins i tot sense ser-ne conscients. Són ells, i les cada cop menys dones que actuen com ells, que no les veuen, que no les volen mirar si no és, com Fenton, en la seva dimensió més esbiaixada.

La diferència, aquest cop, és que les dones del conte no se n’aniran amb criatures estranyes. Seran els homes menys sensibles o atents els que de mica en mica esdevindran, si no accepten la justa reivindicació de les filles de Metis, d’un altre món. Seran ells els que les dones i la resta d’homes deixaran de veure, o veuran només com a ficcions d’època. D’una època passada. Monstres o extraterrestres.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Les dones que els homes no veuen