Altar de Pèrgam (Museu de Pèrgam de Berlín).
Visc en un panòptic perfecte. Des de la terrassa del meu apartament a l’últim pis d’un edifici de Montevideo al qual m’he traslladat després d’una absència de 34 anys, veig tota la ciutat. No hi ha edificis al voltant que em molestin, visc en un barri de casetes baixes i molts arbres.
Des del meu telèfon mòbil iPhone miro el meu correu desenes de vegades al dia. Gràcies a ell, a Skype i a Twitter, aquesta ubiqüitat total em permet estar al dia del què passa a Suècia, on he viscut tot l’exili, i dels països i ciutats on hi tinc els amics que m’importen, com Damasc o Gaza. Estic totalment connectada i la meva presència virtual se sent sovint més entretinguda i és més interessant que la que visc en la quotidianitat de la vida real.
Quan vaig començar a jugar amb entreteniments virtuals com Ultima, Everquest i World of Warcraft, vaig notar molt aviat que les emocions i sentiments que sentia eren difícils d’emular fora del joc. L’adrenalina, que assolia nivells perillosos quan un monstre em perseguia; la lluita, la sensació de pèrdua quan la meva avatar moria o resultava ferida, totes aquestes sensacions eren infinitament més poderoses dins del joc que fora d’ell. Fins i tot l’erotisme virtual arribava a nivells de comunicació que superaven sovint les trobades a la vida real.
Però jo també sé que aquesta extrema virtualitat que visc em fa vulnerable a decepcions i a la desaparició del cos i de la seva dimensió sensual i sensorial. Els místics medievals com San Juan de la Cruz i Santa Teresa de Ávila arribaven a l’èxtasi a través de l’oració i la suggestió, i sempre volien trascendir els límits del cos, fugir de la presó dels sentits, disminuir les senyals que marquen la gana, la set, la libido. Avui són els jocs o les simulacions els que ens permeten accedir a la dimensió posthumana.
Prenem alguns exemples. A la pel·lícula Matrix, els herois es connecten a màquines o a bases de dades que els permeten adquirir instantàniament els coneixements o habilitats requerits per pilotar avions o parlar idiomes desconeguts.
A l’altar del Museu de Pèrgam de Berlín es mostra en un immens relleu la lluita entre déus i gegants; la lluita es representa en un mur pla i el nostre ull pot veure fins els detalls més insignificants dels cossos en moviment. Així es representaven també els mapes del món durant l’Edat Mitjana: la terra era plana i tenia un final: l’anomenat cap Finisterre. El territori més al nord d’Espanya no era una metàfora: la terra acabava allà i el mar que l’envoltava finalitzava en un abisme del qual no se’n podia sortir. També en els divertits còmics de la sèrie Discworld, de l’escriptor britànic Sir Terry Pratchett, la terra era plana. A més, se sostenia damunt les espatlles de quatre elefants que, de la mateixa manera, es trobaven damunt la closca d’una gran tortuga anomenada Gran A’Tuin.
En aquest món pla controlat per un ull omnivident també hi pensava el científic britànic Jeremy Bentham qui, a finals del segle XVIII, va dissenyar una presó model, anomenada panòptic, en la qual tots els interns estarien controlats per un ull gegant. Aquesta idea seria després la gran metàfora de George Orwell en la seva novel·la 1984.
El teòric Michel Foucault també va usar el panòptic com a metàfora de la societat en el seu llibre sobre presons Vigilar y castigar, una obra en la qual va definir la nostra societat moderna com una societat en la qual la normativitat implica l’aceptació intrínseca de la disminució dels drets individuals, el dret a la subversió i el dret a dissentir.
Les grans estructures de la societat europea medieval van ser el castell i el convent, dos models de producció i control que creaven vincles de vassallatge i interdependència. El feudalisme combinava la descentralització més perfecta amb un complex sistema de relacions d’obediència i la centralització total en la figura del rei, al voltant del quan girava el món.
La crítica literària i cinematogràfica uruguaia Alicia Migdal escriu així sobre el panòptic present en bona part de les pel·lícules produïdes a Hollywood, com en la trilogia sobre Jason Bourne: ”Bourne, l’agent amnèsic, va ser programant tant per a reaccionar davant qualsevol estímul perillós com per a pensar estratègies. El personatge haurà de deconstruir aquesta màquina en la que l’han convertit per a tornar a ser qui és i no només el que és, és a dir: una màquina de preveure i de matar. En aquest viatge fins al punt més profund de la seva identitat haurà d’enfrontar-se a la totalitat del panòptic que el va construir. Anirà descobrint que el panòptic existeix, que ell va ser formatejat per aquell sistema i que el seu progressiu coneixement ha d’anar cap enrere. Desfent el camí, amb tota la informació en el seu camp visual i conceptual, Bourne arribarà fins al cor de la seva identitat, que es també el cor del sistema. La vertiginosa trilogia és aquesta deconstrucció del panòptic. Podem també pensar de quina manera diferent considera aquest tema la pel·lícula alemanya La vida de los otros, en la qual el control de l’Estat es representa a través de l’ull real del funcionari de la Stasi que vigila personal i físicament la parella d’amants, i de com aquesta personalització el compromet emocionalment i el condueix a la mort, fent fracassar, en part, la seva funció”.
La vigilància i el control no es redueixen a les màquines i pantalles que controlen el nostre espai i que poden determinar la nostra posició en un mapa virtual de creixent complexitat. A més dels satèl·lits que circulen al voltant del nostre planeta i que envien infomació de tempestes, terratrèmols o accidents de trànsit, hi ha una vigilància i un control exercits per estats que apliquen el què el filòsof italià Giorgio Agamben anomena ”l’Estat d’Excepció”.
Segons Agamben, l’estat aplica lleis que van ser promulgades en cas de guerra i de repressió d’aldarulls. Aquestes lleis, que redueixen els drets civils dels ciutadans i que donen a l’estat potestats totals, es converteixen en lleis permanents, i l’estat genera també una situació d’alerta permanent.
En una curta estada a Cuba, fa uns anys, vaig descobrir que l’estat no necessitava màquines sofisticades ni artilugis de vigilància per a controlar la vida dels ciutadans, doncs els Comités de Defensa de la Revolució s’han convertit en centrals d’informació i de delació en les quals les vides dels qui viuen a Cuba i dels seus visitants es vigilen de prop. En una conversa amb pescadors i taxistes, tots em deien: ”En aquest país fem l’amor com bojos i i bevem i fumem perquè són els únics llocs on l’Estat no ens pot controlar”.
Aquesta nit, faré que la meva avatar transgredeixi totes les lleis dels mons virtuals: escalarà muntanyes, combatrà dracs i farà l’amor amb tendresa i passió, com s’ha de fer l’amor en els mons virtuals i en els altres.
Deixa un comentari