Joanna Zylinska: «Cal una manera diferent d’explicar l’Antropocè»

Una aproximació a la crisi climàtica des de l’ètica i la responsabilitat a diferents escales, de manera que els humans en siguem la causa però també els responsables de trobar-hi una solució.

Joanna Zylinska

Joanna Zylinska | Il·lustració de José Antonio Soria | CC-BY

Podríem canviar la nostra manera de viure, aquí i ara? Al seu llibre Minimal Ethics for the Anthropocene, Joanna Zylinska proposa observar l’Antropocè des d’un punt de vista ètic per elaborar una nova narrativa que defugi culpes i solucions individualistes i parli de responsabilitats. Parlem amb ella de la seva visió sobre l’ètica mínima, de la contraapocalipsi feminista i del seu treball amb diferents suports artístics.

A Minimal Ethics for the Anthropocene hi ha implícita la proposta de posar el tema de l’ètica a l’agenda actual, i hi ha tot un seguit d’idees que prenen com a punt de partida l’obra Minima Moralia: Reflexionen aus dem beschädigten Leben (‘Minima Moralia: reflexions des de la vida malmesa’), de Theodor W. Adorno. La teva proposta ètica es basa en exigir una resposta, no només una reacció, però també és una proposta no sistèmica i no normativa, que tu defineixes com una proposta filosòfica per a no-filòsofs. Pots explicar aquesta proposta en relació amb l’Antropocè?

La meva intenció, quan vaig escriure el llibre, era generar un lèxic, a través del pensament, resultant de les qüestions derivades del canvi climàtic, com ara l’esgotament de la terra, la lògica de l’extractivisme que depèn del carbó i el petroli i l’ús excessiu que fem dels recursos naturals, que s’estan acabant ràpidament. En el procés de la meva recerca, vaig prendre consciència de totes aquestes narratives o històries sobre l’Antropocè. El fet que les anomeni «històries» no vol dir que no les relacioni amb  realitats científiques, sinó que en vull ressaltar la seva naturalesa discursiva, és a dir, que depenen d’un gran nombre de figuracions i trops. També m’interessava, com a filòsofa i teòrica cultural, com podria desenvolupar una resposta, o una manera de veure el fenomen de l’Antropocè d’una forma persuasiva i que realment provoqués canvis. Volia incidir en el vocabulari i en el pensament, d’una forma que s’adaptés còmodament a mi, però també a diversos tipus de públic, incloent-hi els meus alumnes, i així és com sorgeix Minimal Ethics for the Anthropocene.

Molts debats sobre l’Antropocè, el canvi climàtic i totes aquestes altres qüestions que he esmentat abans, són, en primer lloc, polítiques (o antipolítiques, com, per exemple, quan Trump amenaça de no participar en els acords sobre el canvi climàtic), o bé han agafat un caire tecnocràtic, on diversos experts s’han afanyat a oferir solucions ràpides: per exemple, a Silicon Valley proposen qualsevol mena de solucions per allargar la vida humana, o es vol invertir en la purificació química dels oceans i en reflectors espacials per aprofitar part de l’energia solar, o s’ofereix portar gent a altres planetes, com a Mart, tal com proposa Elon Musk… I jo penso que, abans de fer totes aquestes coses –algunes de les quals em costen molt d’assimilar–, potser primer hauríem de mirar d’entendre l’Antropocè com a fenomen i com a discurs, és a dir, com un problema que se’ns planteja als humans i al qual, per força, hem de donar alguna resposta. Per mi, aquesta resposta hauria de ser, en primer lloc, observada des del punt de vista ètic, ja que el discurs i la narrativa de l’Antropocè ens plantegen, en primer lloc, la qüestió de la responsabilitat humana. Així, jo entenc l’Antropocè com una cosa que exigeix als humans que ens observem d’una altra manera, que ens vegem, en part, com a causants d’aquests canvis, però alhora també penso que l’Antropocè fa la funció d’interpel·lador, planteja a l’ésser humà el repte de ser el protagonista principal de la Història. Moltes narratives a l’entorn de l’Antropocè han servit per magnificar la dimensió humana, partint d’aquesta idea modernista: «els humans som admirables, hem fet tantes coses durant tots aquests segles, i ara, mireu, de fet, hem acabat destrossant el planeta, hem destrossat la Terra». Així doncs, a la meva obra hi trobem un intent subtilment humorístic però alhora molt seriós de reduir la grandiositat humana i la convicció del nostre poder meravellós. També vull dur a terme el que jo anomeno una «narrativa mínima» que, si no em fes tant de respecte utilitzar paraules amb connotacions religioses, l’anomenaria «la narrativa de la humilitat».

Primer hauríem de mirar d’entendre l’Antropocè com a fenomen i com a discurs, és a dir, com un problema que se’ns planteja als humans i al qual, per força, hem de donar alguna resposta.

Justament, en relació amb això, recalques que necessitem històries millors perquè les històries tenen un caràcter performatiu dins d’aquesta «matriu relacional».

Necessitem històries millors, i també penso que necessitem maneres millors de plantejar-nos l’Antropocè. Penso, per exemple, en Nicholas Mirzoeff, un teòric de la cultura visual que entén l’Antropocè com una cosa que no es pot visualitzar. Nosaltres intentem visualitzar-lo però realment no podem, perquè s’estén a través d’un llarg període temporal, i aleshores tot el que tenim és una sèrie d’imatges que se suposa que ens n’han de donar una representació de l’esdeveniment: xemeneies que escupen fum, o ossos polars sobre blocs de gel que es desfan al seu voltant. Però avui en dia som immunes a les imatges, vivim en un món infestat d’imatges, en veiem constantment, una rere l’altra, i ni ens immutem. Mirzoeff afirma que no podem visualitzar l’Antropocè pel seu abast temporal: el reduïm a instantànies i per això no ens afecten, perquè ens hem dessensibilitzat. Necessitem desenvolupar una història diferent, una manera diferent d’explicar l’Antropocè. La meva proposta de l’ètica mínima seria una manera possible de fer-ho.

Això té relació amb la pregunta que m’has fet abans sobre per què seria una ètica no normativa. Doncs perquè no vull que sembli una mena de «Deu Manaments», no vull dir a ningú com ha de viure, què ha de fer («has de reciclar», «has d’evitar fer això i en canvi fer allò»…), perquè això seria massa individualista. Estic cansada de les solucions individualistes per a problemes globals, ja que porten a la despolitització dels temes globals i treuen responsabilitat a l’estat, a les institucions i al capital global, i la traspassem als individus, la qual cosa desemboca en una situació ridícula, en la qual els meus actes individuals –fets com que pixi a la dutxa o que no utilitzi ampolles de plàstic– tenen tant pes com els que haurien de fer les grans companyies petrolieres per a protegir el medi ambient. No vull potenciar aquesta mena de comparacions, i penso que hem de ser conscients del desequilibri de poder que implica aquesta manera de plantejar el tema, però també penso que som davant d’una qüestió moral: cal entendre les diferències internes de les històries de l’Antropocè. Una història millor seria una història que fes visibles aquestes diferències de poder. Si no, correm el perill que l’Antropocè es converteixi en una espècie de gran anivellador on tothom sigui culpable al mateix nivell. Tenim la responsabilitat d’entendre la manera com històricament, geogràficament i econòmicament els humans han explotat el poder de diferents maneres i amb conseqüències diverses. Així, la història que proposo és no normativa perquè no vol ser una llista de comportaments o accions «reconegudes», sinó que més aviat parla «només» de la qüestió de la responsabilitat, que és, per mi, la més important. Un cop plantejada aquesta qüestió, tenim clara la nostra tasca, però no hem de córrer a buscar cap solució, encara. En certa manera, proposar de prendre com a punt de partida l’ètica abans que la política sorgeix del meu desig d’alentir les respostes, de pensar en la naturalesa del debat, en la seva estructura i en el seu vocabulari i en quins són el subjecte, l’objecte i el problema implícits. Vull invitar a la reflexió, en comptes de precipitar-nos cap al solucionisme –sovint lligat a una visió «Gung-Ho» masclista– i deixar-nos portar per la racionalitat, la tecnologia i l’ànsia de progrés.

Estic cansada de les solucions individualistes per a problemes globals, ja que porten a la despolitització dels temes globals i treuen responsabilitat a l’estat, a les institucions i al capital global, i la traspassem als individus.

En relació amb el concepte de vida, dius que la tekné és intrínseca a la vida i no pas un producte de l’activitat humana. Aquest concepte implica diferents modulacions de la racionalitat, una racionalitat de la postmasculinitat. El setembre del 2017, a l’Ars Electronica Festival, vas dir que estaves treballant en un projecte sobre la contraapocalipsi feminista. Ens en pots donar més detalls?

Acabo d’enllestir un petit llibre que és la continuació de Minimal Ethics for the Anthropocene i que es diu The End of Man: A Feminist Counterapocalypse. En aquest llibre recupero el concepte de l’imperatiu mínim que ja apareixia en el llibre anterior, però no tant des d’un punt de vista filosòfic sinó més aviat enfocat des dels mitjans i la cultura populars, especialment des de la representació de l’apocalipsi als mitjans. Podem veure l’apocalipsi arreu: per exemple, el crític literari britànic Frank Kermode deia que el discurs de l’apocalipsi és especialment pervivent, torna una vegada i una altra i sembla que no ens en podem desempallegar; ho podem observar als programes de televisió que s’alimenten del discurs de la fi del món, i també en pel·lícules com La dolce vita o en les novel·les de Margaret Atwood. Però ara es respira un replantejament molt particular de l’apocalipsi. També es pot observar en el món de l’art, on es fan moltes exposicions sobre l’Antropocè. Tot i que és molt important explorar aquest tema des de diferents maneres i en diferents mitjans, potser també correm el perill que ens provoqui un plaer que tingui una «funció anestesiant», com diu Mirzoeff. El món s’esmicola, fins i tot arriba a la seva fi, i se suposa que nosaltres contribuïm a aquesta situació, tot i que d’altra banda hem creat una bombolla de productes culturals que ens permeten experimentar l’apocalipsi i eviten que passem a l’acció.

La contraapocalipsi feminista evidencia que aquestes històries apocalíptiques les utilitzen els que són al poder, molt sovint homes, per aconseguir el que volen, per incrementar els ingressos o per promoure les seves empreses i negocis. La història és que només una minoria, que realment vol dir els més rics, sobreviuran i seran els encarregats de repoblar la Terra. L’argument capitalista clàssic diu que eventualment els beneficis es democratitzaran i que els pobres també tindran una vida digna, tard o d’hora. Però hi ha implícita una certa injustícia i una voluntat separadora en la majoria de solucions que s’han proposat fins ara pel que fa a l’Antropocè, entès com a repetició contemporània de l’apocalipsi. La narrativa apocalíptica parteix típicament de la creença que són temps difícils i que és evident que no tothom se’n sortirà, només el grup dels «especials». Abans eren els membres de la reialesa, el rei i la reina, però ara són els que controlen la tecnologia i la innovació i els que decideixen què és tecnologia i innovació i què no ho és, i com haurien de funcionar. Se’ls considera com la casta dels supervivents, un grup que tindrà recursos per a sobreviure i que es veu a si mateix com el destinat a sobreviure. Així, la meva contraapocalipsi feminista parteix de la història de l’apocalipsi tradicional, però l’interpreta des de la visió de Donna Haraway i també de la teòloga feminista Catherine Keller, creadora del terme «contraapocalipsi», i així puc adoptar un to lleugerament irònic i escèptic a l’hora de parlar de la narrativa apocalíptica: «Això no pot ser veritat.» També m’inspiro en l’obra de la filòsofa belga Isabelle Stengers, que en el seu llibre In Catastrophic Times parteix de la teoria dels sistemes per explorar com s’interconnecten els sistemes terrestres. Això li permet reduir l’escala humana i adaptar-la a la nostra manera de concebre la Terra. El meu projecte contraapocalíptic també s’inspira en la teòrica nord-americana Anna Tsing, el llibre de la qual The Mushroom at the End of the World: On the Possibility of Life in Capitalist Ruins s’endinsa precisament en les condicions de la vida postindustrial, a escala global. Explica la història dels recol·lectors de bolets matsutake dels boscos d’Oregon. Són immigrants de Laos i Cambodja, i també nord-americans blancs, que han descartat, per la seva tria de circumstàncies vitals, el model laboral tradicional. Tsing narra la vida precària d’aquest grup de gent que posa en pràctica una economia alternativa enmig del bosc. Jo no dic que ara tots hàgim d’anar a viure al bosc, però el llibre de Tsing és interessant perquè ens planteja una recerca filosòfica representada amb conceptes materials, i parla de què hem de fer un cop acceptat el fet que la precarietat i la vida en condicions penoses han deixat de ser una cosa marginal. Potser, en la situació actual, tots acabarem vivint en un bosc –real o metafòric–, ens agradi o no. El bosc podria ser una zona inundada de la ciutat, per exemple. Si el nivell del mar i dels oceans augmenta, podríem trobar-nos amb gent furgant entre les deixalles per trobar menjar, perquè serà un recurs escàs… Aleshores, què passarà? No hauríem d’intentar canviar la nostra manera de viure, aquí i ara? Podríem desenvolupar o adoptar maneres més solidàries de conviure entre nosaltres i amb altres espècies? I no és una fantasia meva on totes les espècies viuen en comunió… No es pot negar l’existència de conflicte i certes formes de violència entre qualsevol manera de convivència. Però el que podem fer els humans, aprofitant la relativa capacitat de raciocini i el habilitats cognitives que ens caracteritzen, i guiats pels principis de justícia i no-violència, és pensar i desenvolupar maneres de minimitzar aquesta violència. Per mi, la contraapocalipsi feminista no és cap paradís, sinó que consisteix a reconvertir l’horror de l’apocalipsi en un terreny ètic possible.

Insisteixes en la importància de l’escala, i dius que l’ètica mínima ha de treballar a escala universal, però també necessita entendre com es formen les relacions, les entitats i els fenòmens entre nosaltres, els humans aferrats a la matèria. Centrar-se en l’escala és una manera efectiva i assertiva d’evitar la distància generada per propostes que es basen només en la teoria abstracta?

La qüestió de l’escala és essencial, perquè moltes històries sobre l’Antropocè s’han desenvolupat a partir d’una gran escala i de l’escala dels temps profunds, o temps geològics, i penso que tenim l’obligació de desencallar-nos i sortir d’aquest punt de vista humà per ampliar horitzons i mirar-nos des de l’espai. Però un cop ho hàgim fet, també és important que tornem al punt de partida. Hem de prendre consciència de la nostra escala, però no per augmentar-la i disminuir-la sense criteri, com si fóssim criatures incorpòries que encara poden controlar el món des de tots els angles. Per tant, m’interessa especialment que prenguem distància, que ens mirem des de l’exterior i ens fem les preguntes que es fa Donna Haraway: de qui és el punt de vista? On és el punt de vista? Hem de fer això per evitar el que ella anomena un «God trick» de visió infinita, que vol dir «visió omnipresent». Pensar les coses a escala ens obliga a plantejar-nos qui és l’observador, qui mesura, de qui és l’escala, si la meva escala és la mateixa que la dels bolets o que la del planeta i, un cop més, quin tipus de qüestions ètiques i polítiques poden sorgir si fem servir aquesta escala concreta.

Topia Daedala 11 | Joanna Zylinska, 2014

Topia Daedala 11 | Joanna Zylinska, 2014

Si ho he entès bé, el teu concepte d’ètica mínima no parla de resoldre paradoxes o de sintetitzar diferents punts de vista des de la distància, sinó d’una intra-implicació material: d’arriscar-nos; de posar-nos en situacions difícils, a nosaltres i a les nostres idees; d’abraçar totes les maneres possibles de tocar i d’estar en contacte, de sentir les diferències i les implicacions, tot això des de dins. És una manera d’articular l’ètica mínima a través de la matèria. Cal que repensem l’ètica sense acceptar les normes universals, perquè l’ètica mínima està fixada, personificada i incrustada. En aquest cas, dius que l’ètica ja no tracta de què hem de fer, sinó de com estem interrelacionats? O, en paraules de Karen Barad, podríem dir que es tracta de com mesurem?

Coincideixo molt amb Barad en la manera d’entendre aquesta intra-implicació i de preguntar-me com mesurem les coses, com establim relacions, com ens entenem a nosaltres mateixos dins d’elles. La conseqüència de pensar d’aquesta manera condueix a acceptar que hi ha interrelacions materials, i també a verbalitzar-les, conceptualitzar-les i articular millor les teories de la subjectivitat i les teories de l’emergència. Aquests termes pertanyen, en tots dos casos, al llenguatge científic i al dels estudis de ciència i tecnologia, i també als àmbits de la teoria social, dels estudis culturals i de les teories feministes. Totes aquests diferents disciplines representen una cosa a mig camí entre la ciència i la poiesis, o potser fins i tot descobreix el costat poètic de la ciència –especialment aquella part més oberta de la ciència: quan s’apropa a la filosofia i pot explicar històries sobre el món; quan la ciència s’atura un moment i arriba al límit del nostre coneixement actual, de la nostra concepció del món actual, i construeix conceptes per anomenar coses que observa o postula a partir d’equacions.

Finalment, ens podries explicar com incorpores el treball amb diferents suports al teu pensament filosòfic?

Per indagar en les idees que hem estat comentant, treballo amb molts altres mitjans a banda de les paraules. Per exemple, el llibre Minimal Ethics inclou imatges provinents de la meva pràctica artística i aprofundeix en la meva exploració visual de les diverses formes de paisatges manufacturats. També faig servir aquest suport al meu curtmetratge Exit Man, basat en el que jo anomeno el «Museu local de l’Antropocè», que inclou material gràfic que he acumulat durant anys. Amb aquesta part audiovisual no és que vulgui il·lustrar l’argument teòric del llibre, sinó que vull que les imatges estiguin al mateix nivell que les paraules i que puguem filosofar amb diferents suports. Sé que cada suport té uns resultats diferents, fins i tot unes possibilitats d’acció diferents, però m’agradaria obrir el discurs filosòfic cap a altres formes de pensament, la qual cosa em fa plantejar aquestes preguntes: com pots pensar amb un dibuix? Com pots retallar per col·locar els teus pensaments i imatges? Retalles, literalment, quan fas fotografies o edites un vídeo. I això com canvia no només la meva manera de pensar, sinó també la filosofia en general? I com es pot fer filosofia amb les imatges, no només escrivint i filosofant sobre les imatges? Aquest és el meu desig actual, el meu espai actual de pensament a través d’altres suports.

M’agradaria remarcar que respecto profundament el llenguatge, l’argumentació lògica i la filosofia com a disciplina, amb tota la seva història. No és que ara ho vulgui engegar tot a rodar a còpia de criticar-ho tot, sinó que vull reformular-ho, en certa manera, i ampliar-ho, fer una pol·linització creuada de les maneres de preguntar-se les coses. Vull parlar d’hibridar i d’entreteixir, però hem de reconèixer que la filosofia en si mateixa ja està entreteixida. Llavors, la pregunta és: com podem despurificar-la una mica sense perdre rigor? És ben difícil. Correm el perill de convertir la filosofia en una sèrie d’Instagram. Podríem caure massa fàcilment en les trampes visuals que ens para la indústria cultural. Tot i així, penso que és una tasca que val la pena de fer: hem d’allunyar-nos de les nostres maneres concretes de pensar i actuar i posar en pràctica una filosofia, podríem dir-ne, multisensorial i multimèdia.


Joanna Zylinska és una escriptora, acadèmica, artista i curadora que treballa en els àmbits de les noves tecnologies, l’ètica, la fotografia i l’art. És professora de Nous Mitjans de Comunicació i codirigeix el Departament de Mitjans de Comunicació de Goldsmiths (Universitat de Londres). És autora de sis llibres, els més recents dels quals són Nonhuman Photography (MIT Press, 2017), Minimal Ethics for the Anthropocene (Open Humanities Press, 2014) i, amb Sarah Kember, Life after New Media: Mediation as a Vital Process (MIT Press, 2012), i ha traduït el tractat filosòfic de Stanislav Lem, Summa Technologiae, publicat l’any 2013 a la col·lecció «Electronic Meditations» de la Universitat de Minnesota. Zylinska combina l’escriptura de textos filosòfics amb la tasca de curadora i la pràctica de la fotografia artística. El 2013 va ser directora artística de Transitio_MX05 ‘Biomediations’, el Festival d’Art i Vídeo dels Nous Mitjans de Ciutat de Mèxic. Juntament amb Clare Birchall i Gary Hall, dirigeix el projecte «Living Books about Life», una sèrie de més de vint llibres sobre la vida, coeditats, electrònics i d’accés lliure, que obren una via de comunicació entre les humanitats i les ciències.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Joanna Zylinska: «Cal una manera diferent d’explicar l’Antropocè»