Exposar l’evidència en públic

Gent llegint diaris amb les notícies de la mort de Woodrow Wilson | Library of Congress | Domini públic

La naturalesa del conflicte modern està canviant: esdevé cada cop més urbà, més fluid, més digital, més abstracte. La desinformació hi pren part, manufacturant miratges a través del mòbil, sense miraments i a gran velocitat, i posant en evidència els marcs reguladors que consideràvem suficients.

En aquest escenari confús, l’ecosistema de la informació forma part de la infraestructura del conflicte, i el model de negoci imperant en la major part de plataformes digitals el reforça. Conegut sovint com l’«economia de l’atenció» (attention economy), aquest sistema prioritza el volum del consum i la recirculació de contingut informatiu per sobre de la qualitat, la veracitat o qualsevol altra consideració.

La tecnosociòloga i assagista Zeynep Tufekci subratlla que la nova censura, a diferència de la tradicional, no actua a través de la supressió d’idees, sinó mitjançant la manipulació deliberada de l’atenció. No se suprimeix el discurs subversiu, sinó que es desvia l’atenció del públic, o bé s’inunda amb informació contradictòria fins a saturar-ne la capacitat crítica i fer-la inoperativa.

Reclamar un temps més lent, més tolerant amb el pensament crític, una cultura de la transparència i uns espais físics i materials que ens permetin compartir referents es presenta, doncs, com un acte de resistència a aquesta deriva. Les institucions i lògiques culturals ofereixen un contrapès a aquesta espiral maliciosa, i l’aparat cultural pot fer el paper d’àncora que freni la deslegitimització del periodisme i la justícia.

Afortunadament, en aquest moment alarmant d’atacs a la llibertat de pensament i de premsa, el periodisme d’investigació i la cultura compromesa viuen un moment de coratge. Alguns grups i organitzacions proven d’obrir vies alternatives a través de l’anomenada «intel·ligència de codi obert» (open-source intelligence o OSINT, on «intel·ligència» fa referència a una agència d’intel·ligència, no a la propietat psicològica). Es tracta d’una combinació d’ethos i metodologies hereves, en part, de la cultura digital que pretén investigar incidents geopolítics amb eines de codi obert i materials disponibles públicament, com fotografies de satèl·lit, vídeos de Youtube o publicacions en xarxes socials. Fugint dels designis de l’economia de l’atenció, l’objectiu és restablir els fonaments d’una esfera pública amb referents comuns i verificables.

En la intel·ligència de codi obert, la investigació forense, el disseny, la tecnologia, el periodisme, la teoria crítica i la cultura hacker i audiovisual es recombinen i produeixen metodologies ad hoc, amb capacitat per obrir avingudes inesperades per al pensament crític contemporani.

Un dels exemples recents més notoris és el cas de Bellingcat, una agència d’investigació distribuïda que publica estudis sobre operacions militars i de corrupció a gran escala a l’òrbita russa, a l’Orient Mitjà i en altres regions del món.

Elliot Higgins, el seu fundador, va començar un blog d’investigació monitoritzant vídeos d’atacs a la guerra de Síria que s’havien publicat a Youtube i investigant pel seu compte el tipus d’artilleria i d’armament que s’hi utilitzava, mitjançant la geolocalització d’imatges i l’anàlisi del contingut.

Format en fòrums d’Internet i sense educació reglada, avui dia Higgins és considerat una autoritat en logística militar del conflicte sirià. Aquest any la seva notorietat encara ha augmentat més amb la identificació dels sospitosos de l’enverinament del cas Skripal, cas pel qual va declarar al parlament britànic.

Des dels primers moments, quan bloguejava amb el pseudònim Brown Moses, Higgins estava compromès amb l’obertura que la cultura digital aportava al periodisme ciutadà. Entre altres motius, perquè ser meticulós i, alhora, transparent li permetia garantir la credibilitat en el moment d’informar sobre conflictes molt susceptibles de patir campanyes de desinformació, com la mateixa guerra de Síria o el conflicte a Ucraïna oriental.

Bellingcat es finança en gran part a través de tallers en els quals es comparteixen eines, metodologies i pràctiques de les investigacions de codi obert. Hi assisteixen periodistes en actiu i treballadors de grans organitzacions internacionals de drets humans. Els treballadors d’agències nacionals d’intel·ligència sol·liciten d’assistir-hi amb insistència, però sovint se’ls denega la petició. «És incòmode per a tothom del grup que entre els assistents hi hagi algú de l’MI5», deia Higgins a The New Yorker aquest estiu passat.

Les eines i les dades que utilitzen per a la investigació generalment són públiques. En alguns casos, fins i tot, la investigació en si es pot dur a terme en temps real i en obert, i els investigadors de Bellingcat sol·liciten ajuda als seguidors que tenen a les xarxes socials per geolocalitzar fotografies que se’ls resisteixen.

Un segon model és la proposta de Forensic Architecture (FA), una agència de recerca amb seu a Londres i col·laboradors en diferents llocs d’Europa, de l’Orient Mitjà i d’Amèrica. [Nota: L’autor d’aquest text va treballar-hi fins l’hivern del 2018.]

Hereva de metodologies d’arquitectura crítica de recerca, l’agència produeix noves formes d’evidència per a organitzacions civils en casos de violacions de drets humans, ja siguin operacions militars a l’Orient Mitjà, ja siguin casos de negació d’auxili a barques de migrants i refugiats a la Mediterrània. El 2017, per exemple, forces de l’exèrcit estatunidenc van bombardejar un edifici prop d’Alep (Síria) que, segons el pentàgon nord-americà, era un centre d’Al-Qaeda. Una investigació de FA, en col·laboració amb Human Rights Watch i la mateixa Bellingcat, va concloure que en realitat es tractava d’una mesquita i que les més de quaranta víctimes en realitat eren civils, entre els quals hi havia uns quants nens. Una comissió de les Nacions Unides va corroborar aquest resultat.

El fundador de FA, Eyal Weizman, és conegut, entre altres raons, per la investigació analítica de l’arquitectura i la infraestructura de l’ocupació israeliana dels territoris palestins que ha dut a terme, i avui dia és un acadèmic i intel·lectual d’influència mundial. Actualment l’agència disposa d’una vintena d’arquitectes, acadèmics, artistes, científics i periodistes, i busca portar la intel·ligència open-source a uns nivells d’excel·lència estètica i teòrica que li permetin treballar simultàniament amb tribunals internacionals, com el Tribunal Penal Internacional, amb comissions de les Nacions Unides i amb institucions acadèmiques, culturals i artístiques com l’Institute of Contemporary Arts (Londres) o la fira documenta (Kassel, Alemanya).

Les produccions de FA, anàlisis espacials que combinen modelatge en 3D, fotografies, vídeo i estudis de dades, es presenten amb freqüència en centres culturals i artístics. El 2018 l’agència va aconseguir una nominació al Turner Prize, el premi d’arts visuals més reconegut del Regne Unit, que atorga la Fundació Tate. La relació de FA amb aquests fòrums busca aprofitar l’aparell de distribució del món cultural per desencadenar una certa revolució del pensament i dotar la ciutadania de capacitats crítiques.

La utilització deliberada d’espais artístics com a fòrums de justícia qüestiona les circumstàncies convencionals de presentació d’evidència, així com qui està legitimat per avaluar-la. Això és especialment rellevant en un context de suspensió de la legalitat com són els conflictes moderns, en què l’acusat és l’aparell de l’estat. Weizman recorda sovint l’etimologia de la paraula «forense»: prové del llatí forensis i forum, és a dir, de la presentació de l’evidència en públic i en obert. D’aquesta manera FA també es reapropia del concepte d’estètica, entès com una eina d’observació i descripció de la realitat, així com de l’experiència d’aquesta descripció i de la seva falsabilitat.

Alguns aspectes d’aquesta nova pràctica forense s’han estès també a organitzacions més establertes, com el diari The New York Times (amb el qual tant Bellingcat com FA col·laboren) o la BBC, i fins i tot a think tanks pròxims a la comunitat d’intel·ligència convencional, com l’Atlantic Council. Més enllà de certa estètica comuna (neta, refinada, quirúrgica), l’aspiració és que les pràctiques de codi obert, tant literalment, en matèria tecnològica, com en matèria de transparència, facin de contrapès a la ubiqüitat de la desinformació. El rigor i la verificabilitat contrasten amb la insubstanciabilitat i la confusió de les dinàmiques de consum d’informació imperants, i la transparència de mètodes i dades dona autoritat a les conclusions.

Simultàniament, les institucions culturals que obren els espais i les xarxes a aquest tipus de disciplines donen forma a una nova cultura, compromesa amb el pensament operatiu. Gràcies a l’accessibilitat i al paper civil fonamental que desenvolupen a les seves comunitats, reforcen la verificabilitat del discurs, en legitimen els mètodes, exploren des dels referents compartits la significança de les històries que s’hi presenten i fomenten un replantejament del marc de justícia i legalitat des de la col·lectivitat.

El coneixement que emergeix en marcs culturals, activistes, legals i acadèmics ha de tenir com un dels objectius principals fer-se incompatible amb la lògica de l’economia de l’atenció. Això permet no tan sols aprofundir en els detalls d’un cas en concret, si no també dur a terme una feina teòrica per revelar abstraccions que enforteixin la capacitat d’anàlisi del conjunt de la població. Recuperar els fòrums presencials i sumar-los als digitals permet construir les bases d’un moviment per fer front a una maquinària que busca asfixiar el pensament crític.