Una multitud de visitants miren una mostra lunar exposada a l’Arts and Industries Building. Nova York, 1970 | Smithsonian Institution Archives | Sense restriccions conegudes de drets d’autor
Segons Timothy Morton, la natura és un concepte plantejat des d’un prisma antropocèntric, així que no és rellevant per parlar d’ecologia. Treure la natura de l’equació comporta repensar la distinció entre artificial (humà) i natural (no humà). Recents troballes científiques, com els biominerals o els plastiglomerats, també posen en dubte aquesta separació. Aquests nous materials són la prova dels efectes de l’activitat humana en la matèria i deixen entreveure el fantasma de la catàstrofe ecològica.
Els cartògrafs de l’antiguitat dibuixaven dracs i altres criatures mitològiques a les zones no explorades dels seus mapes. Aquests monstres apareixien com a símbol de perill i, en general, de desconeixement. Al nostre món, tan extensament cartografiat, aquests símbols han deixat de tenir sentit als mapes, però segueixen vius en altres disciplines. La física i la cosmologia s’encarreguen avui de cartografiar el món a un altre nivell, el de la composició de les coses, el de l’origen de la matèria, el del funcionament de l’espai-temps. I és en aquestes explicacions, en aquests mapes igual d’incomplerts que els de els navegants de l’antiguitat, on apareixen de nou monstres. Ara no en forma de dracs, ni de gegants, sinó de matèria fosca, de forats negres, d’energia fosca, de forats de cuc, de multiversos, de gats que no estan vius ni morts, d’antimatèria i d’altres construccions que, des del que és racional i empíric, evoquen tot tipus d’imaginaris sobrenaturals i exerceixen un rol similar al dels monstres d’altres èpoques. Són els nostres monstres. Objectes capaços d’espaguetificar-nos (un terme real usat per la cosmologia des dels anys setanta) si ens hi acostem massa. Matèria tan exòtica i misteriosa que amb prou feines podem detectar. Criatures mitològiques en tota regla.
La tiotimolina és un compost químic peculiar amb propietats endocròniques, que fan que es dissolgui 1,12 segons abans d’entrar en contacte amb l’aigua. Aquest procés inusual té lloc gràcies a dues característiques elementals: d’una banda, el fet que la molècula de tiotimolina conté un àtom de carboni amb dos enllaços químics que operen en un espai-temps diferent. I de l’altra, sobretot, que és un compost químic fictici, inventat per Isaac Asimov el 1947. La tiotimolina d’Asimov va ser protagonista de diversos articles de caire científic publicats en revistes de ciència-ficció de l’època, però també va infiltrar-se a la seva pròpia tesi doctoral en química a la Universitat de Columbia, en un petit acte de sabotatge poètic que va rebre el vistiplau de l’acadèmia. Aquesta simpàtica criatura mitològica és un exercici del que podríem anomenar síntesi contemplativa: combinacions fictícies de components, processos i elements, que no han existit mai en un laboratori, malgrat l’entusiasme que va despertar a finals de la dècada dels quaranta entre els estudiants de química de l’estat de Nova York.
Síntesi i simbolisme
Un exemple de síntesi tan peculiar com el d’Asimov convida a reconsiderar alguns dels pilars bàsics de la nostra manera d’entendre el món. Més enllà de la distinció òbvia entre real i imaginari, el dit invisible de la tiotimolina, com el de tots els compostos sintètics, assenyala cap al binomi natural-artificial. Asimov mai no va fer realitat la tiotimolina fora de les pàgines dels seus relats, però la síntesi de productes orgànics és una pràctica habitual des de fa segles. Per què, doncs, seguim separant-los conceptualment dels que es creen de manera no controlada fora de les parets del laboratori? El parany lingüístic del binomi natural-artificial es fonamenta, habitualment, en la creença que les coses d’origen humà pertanyen a la categoria del que és artificial, mentre que la resta estan sota el paraigua del que és natural, amb la qual cosa s’atorga una llicència especial a l’univers per sintetitzar coses (elements, molècules, compostos químics, plàtans, galàxies). Quina és la diferència entre la vitamina C d’una taronja completament silvestre i l’àcid ascòrbic sintetitzat? (Sembla que cap, però la meva ignorància en el tema em podria enganyar.) Per què seguim conferint una càrrega simbòlica tan forta a uns i altres? Ted Sider diu que la nostra espècie maneja el concepte d’illa perquè no som amfibis. Que si el mitjà no fos tan determinant per a la nostra fisiologia i poguéssim passar de caminar per sota l’aigua a caminar a 5.000 metres per damunt del nivell del mar sense problemes, potser ni tan sols haguéssim desenvolupat el concepte d’illa, perquè les variacions del terreny entre el fons del mar i el cim d’una muntanya serien un continu, independent de la presència o no d’aigua o d’aire.
Separar entre el que és artificial i el que és natural és separar entre nosaltres i la resta, però també és un recordatori d’una certa herència simbòlica amb connotacions gairebé religioses. Allò que anomenem natura, com a substitut d’una deïtat, gaudeix de privilegis i poders que, quan formen part del nostre repertori de trucs, mereixen una etiqueta diferent. Tant li fa com, quan o amb quina finalitat es produeixi un procés de síntesi, el que en determina la categoria és habitualment l’origen, humà o no-humà. Les plantes converteixen llum solar en aliment, però aquest procés sintètic sol considerar-se natural. Produir i editar ADN en un laboratori, en canvi, genera debats inacabables sobre ètica (vegeu CRISPR). Eliminar aquesta distinció sense miraments tampoc no soluciona el problema. Tal com insinuava Timothy Morton a la nostra conversa fa uns mesos: «quan tot és artificial, no és possible mantenir la distinció entre la natura i allò que és artificial, s’ha de modificar la noció d’artificial, i no n’hi ha prou d’imaginar que significa alguna cosa com ara “il·lusió” o “constructe” o quelcom que només té sentit des de la perspectiva d’una altra entitat».
Un nou concepte de mineral
Al gener del 2005, la geòloga Catherine W. Skinner presentava a la Mineralogical Society Winter Conference de Bath, al Regne Unit, una idea relativament trencadora, que ja havia avançat en un article (titulat «Biominerals») a Mineralogical Magazine. Segons la definició de Skinner, els biominerals són sòlids inorgànics creats per l’activitat metabòlica d’organismes. Pedres creades per criatures vives. Aquesta activitat, amb una història aproximada de més de cinc-cents milions d’anys, inclou tota mena d’exemples derivats del procés d’enduriment de teixits tous fins a convertir-los en substàncies mineralitzades, des de silicats generats per algues marines fins a closques d’invertebrats o coure creat per bacteris. Però l’aportació de Skinner fa alguna cosa més que proporcionar un marc conceptual per a l’origen i la funció d’aquests sòlids inorgànics ―també obliga a ampliar la mateixa noció de «mineral». Així, amb l’entrada d’aquesta idea al camp de la mineralogia, el rang de condicions per a la creació de minerals, o per a les coses que considerem minerals, es deforma dràsticament i ja no és exclusivament patrimoni dels processos geològics, sinó que inclou l’activitat de tota mena de formes de vida.
I malgrat tot, fins i tot aquí, la barrera entre el que és natural i el que és artificial, la distinció entre formes de vida humanes i no humanes, entra en joc. De nou, sembla que el subproducte de l’activitat humana està subjecte a una categorització radicalment diferent, tal com evidencien els anomenats plastiglomerats. Descoberts fa relativament poc (extremadament poc en una escala geològica), els plastiglomerats són minerals formats per la interacció de fragments de plàstic fosos, sediments de platja, fragments de lava basàltica i residus orgànics a altes temperatures, cosa que dóna lloc a un producte completament nou, conseqüència directa de la pol·lució humana sobre el planeta. Fa temps que els biòlegs marins alerten de la manera en què els bilions de fragments de plàstic dipositats als oceans del planeta afecten la vida marina, però el descobriment de Patricia L. Corcoran, Charles J. Moore i Kelly Jazvac (inicialment a la platja de Kamilo a l’illa d’Hawaii, però més tard confirmat en platges arreu del planeta) duu aquesta cadena causal al món de les roques.
Una mostra de plastiglomerat recollida a Kamilo Beach a Hawaii | Patricia Corcoran
Cicles d’hidrocarbur
Els plastiglomerats són l’enèsima fita de l’antropocè. L’enèsim recordatori de la petjada profunda i amorfa del capitalocè en el sistema biofísic de la Terra. Roques sintetitzades de manera involuntària com a conseqüència immediata de l’activitat petroquímica humana. Biominerals en tota regla (malgrat que oficialment no se’ls considera com a tals, per algun motiu que se m’escapa del tot). Monstres en tota regla, que no necessiten genis de la ciència-ficció ni cartògrafs imaginatius, perquè pertanyen al món del que és horripilantment real. Els plastiglomerats són una broma pesada sobre els cicles de la matèria, que no es destrueix del tot, sinó que es transforma al llarg de diferents eres geològiques: fitoplàncton i zooplàncton decompostos milions d’anys enrere, convertits en allò que hem anomenat combustibles fòssils, convertits al seu torn en plàstics per a la nostra vida quotidiana, que en menys d’un segle han donat lloc a noves formes de minerals, tornant a la terra en un gir irònic d’allò més àcid.
És possible que els plastiglomerats per ells mateixos no representin una amenaça directa per a la majoria d’organismes del planeta. Però si alguna cosa hem d’extreure de la seva morfologia i la seva història implícita, és l’enorme bandera vermella que representen en última instància. Potser en comptes de perpetuar la divisió conceptual entre el que considerem natural i artificial, hem d’acceptar que, com a part de la complexa trama del planeta, la humanitat genera, crea, modifica, altera i sintetitza no només organismes vius (de l’agricultura mesopotàmica a la revolució genètica del CRISPR), sinó també minerals (l’equip de Robert Hazen a la Carnegie Institution for Science ha catalogat més de dos-cents minerals d’alguna manera mediats per l’activitat humana). I acceptar aquest fet hauria d’implicar a la vegada una reflexió sobre les condicions que han dut fins a aquesta realitat. Els plastiglomerats de la platja de Kamilo funcionen com a mostres silencioses de l’activitat humana, una col·lecció de restes de dimensions variables que inclou tubs, contenidors, xarxes de pesca, tapes, embolcalls i el que Corcoran, Moore i Jazvac anomenen «confetti», fragments multicolors gens reconeixedors que parlen inequívocament de la ubiqüitat del plàstic i, sobretot, de l’estrepitosa manca de recursos per a la gestió dels nostres residus a escala global. En poc més d’un segle, des del descobriment l’any 1856 del cel·luloide (un dels primers plàstics que va revolucionar Occident), fins a l’actualitat, l’àmplia gamma del que genèricament anomenem «plàstic» ha modificat inimaginablement la nostra manera de viure i operar al món. Amb tot el que això comporta.
Al seu assaig del 1992 Plastics and the Challenge of Quality, l’arquitecte i dissenyador industrial italià Ezio Manzini reflexionava sobre l’impacte que el plàstic com a realitat material ha exercit sobre el món contemporani gairebé a una escala filosòfica: la manera en què considerem la matèria abans i després de la irrupció de l’àmplia gamma de polímers derivats del petroli. «Amb l’arribada dels plàstics», deia Manzini, «la matèria sembla haver perdut gran part del seu pes tradicional, així com la seva resistència a la transformació, ja que ha arribat a ser molt més lleugera i flexible, un “material plàstic” en el sentit estricte del terme. En els últims anys, tot l’entorn artificial sembla haver-se acostat a aquest món somiat en el qual tot és possible. La integració entre ciència i tecnologia, amb les seves aplicacions a tots els camps, i la seva penetració en tots els nivells de producció, ha estimulat la participació de l’home en la manipulació de la matèria. Aquesta manipulació ha arribat a ser tan profunda i ràpida que, des del nostre punt de vista dimensional, és a dir, l’escala a la qual opera el nostre sistema sensorial, la matèria sembla haver-se convertit en un “fluid”, en alguna cosa que fa possible la producció de tot tipus de formes i usos. La matèria com un continu de possibilitats». L’interessant de l’article de Manzini és que assenyala, potser de manera involuntària, una altra realitat. Manzini esmenta la participació de l’home en la manipulació de la matèria, una activitat producte d’un procés dialèctic entre idees i elements. Però per damunt del seu text planeja constantment el fantasma de la catàstrofe ecològica. El mateix que ens recorda que, per desgràcia, aquestes idees i aquests processos no poden anar només associats a conceptes en positiu, a la conquesta científica i industrial, al triomfalisme del disseny. La síntesi de nous materials té una cara fosca tan fascinant com horripilant, de la qual els plastiglomerats són només la punta de l’iceberg.
Deixa un comentari