Els còmics de Pier Paolo Pasolini

Parlem de la relació del còmic en Pasolini, un cineasta que no llegia còmics perquè, en certa manera, els feia.

Fragment de la portada de Pasolini, de Davide Toffolo. Imatge cortesia de 451 Editores.

Fragment de la portada de Pasolini, de Davide Toffolo. Imatge cortesia de 451 Editores.

No sóc d’aquells intel·lectuals que llegeixen còmics, escrivia Pasolini només dos anys abans de la publicació, el 1965, del llibre que donaria respectabilitat cultural a la historieta arreu del món, Apocalíptics i integrats d’Umberto Eco. Respecte a això, el director italià avançava a contracorrent de la major part dels seus companys de generació que des de mitjan anys setanta van aconseguir, a través de revistes com Linus i el Saló del Còmic de Lucca, resituar el fumetti a l’esfera del món adult.

De manera paradoxal, tots ells havien crescut llegint les historietes del gran mestre Antonio Rubino publicades juntament amb els clàssics nord-americans del còmic de premsa al Corriere dei Piccoli des de principis del segle xx i responsables de la inclinació definitiva del còmic europeu cap al públic infantil. Rubino —que es definia ell mateix com a pintor i poeta— havia estat una influència seminal, per exemple, de Federico Fellini, per al qual Pasolini treballaria com a guionista a Les nits de Cabiria i, juntament amb d’altres, La dolce vita.

Fellini reconeixia àmpliament el deute sentimental amb els còmics de la seva infantesa, encarnada en pel·lícules com Giuletta dels esperits i Amarcord, i ell mateix havia guionitzat alguna versió italiana de Flash Gordon o, ja al final de la seva vida, el Viatge a Tulum il·lustrat per Milo Manara. Això no obstant, Pasolini mantenia amb el novè art una distància aparent que no era del tot real.

Vint anys enrere, durant el període en què va fer de mestre a l’escola primària de Valvasone, Pier Paolo animava els seus alumnes per reelaborar diverses matèries d’ensenyament en forma d’historieta, segurament sota la influència de la nova escola de Montessori i la pedagogia crítica de Gramsci. D’aquesta manera, s’avançaria a la famosa frase d’Hugo Pratt que afirma que els còmics són el cinema dels pobres.




Pasolini probablement desconeixia les nombroses historietes que el seu camarada i poeta Maiakovski havia realitzat en forma de cartell durant la revolució soviètica i —només des de la reserva al còmic d’un simple paper com a entreteniment infantil consagrat pel feixista Rubino— en podia ignorar tot el potencial polític en consonància amb el marxisme heterodox de Gramsci, referència intel·lectual del cineasta italià.

Durant la primera meitat del segle passat els còmics eren l’art popular per excel·lència, produït i consumit massivament, com el mateix cinema. Certament, els seus personatges representaven estereotips, un tret amb el qual s’ha estigmatitzat el novè art però que encarna per excel·lència la coagulació en figures concretes de la lluita per l’hegemonia politicocultural. I no debades en el país transalpí la historieta s’anomena fumetti, és a dir, el que en català coneixem per bafarada, aquell nuvolet que surt de la boca dels personatges per expressar-ne la veu. El llenguatge utilitzat en els còmics s’impregnava amb facilitat de la llengua oral, de les expressions populars i, fins i tot, dels dialectes regionals i els argots de classe. Res aliè a Pasolini, la trilogia de la vida del qual ben bé es podria imaginar reelaborada en vinyetes.

El canvi de la ploma estilogràfica per la càmera de cinema no va ser gens senzill per a l’escriptor friülà i per ajudar-lo va acudir de nou la historieta. Tan aviat com en la seva segona pel·lícula, Mamma Roma, Pier Paolo va començar a realitzar ell mateix un guió en forma de story-board com a pas previ a les seves pel·lícules. I, uns mesos abans d’afirmar que no llegia còmics, escrivia a l’editor dels seus llibres per proposar-li de publicar-ne un de la seva pròpia factura: Acaba aquí el projecte d’un llibre molt estrany, tinc al cap una dotzena d’episodis còmics que voldria rodar de nou amb Totò i Ninetto, però potser no ho pugui fer pels meus nombrosos compromisos. Ara he dut a terme el guió de l’últim episodi de La terra vista dalla luna en forma de fumetto a color (repescant algunes de les meves rudes qualitats de pintor abandonat). Com que les coses estan així, m’agradaria, a poc a poc, reunir un gran llibre de fumetti… molt acolorit i expressionista… en el qual recollir totes aquestes històries que tinc al cap, tant si les rodo com si no.

Per desgràcia, la historieta de Pier Paolo no arribaria a ser publicada, però l’story-board original, que es pot veure actualment a l’exposició Pasolini Roma del CCCB, inspiraria una de les dues recents incursions del cineasta com a personatge d’historieta.

Storyboard de La terra vista dalla luna de Passolini i la seva versió redibuixada per Toffolo.

Storyboard de La terra vista dalla luna de Passolini i la seva versió redibuixada per Toffolo.

Amb l’antecedent del breu Le ceneri di Pasolini, publicat el 1976 per l’artista punk Graziano Origa a la revista Contro, hem hagut d’esperar el trentè aniversari de l’homicidi del poeta comunista perquè el còmic es decidís a prendre’l com a motiu protagonista. El 2005, dues novel·les gràfiques commemorarien la figura del director italià: El caso Pasolini de Gianluca Manconi i Pasolini de Davide Toffolo, totes dues disponibles en castellà.

La primera se centra en el seu escabrós assassinat durant els anys de plom, proposant una reconstrucció entre el drama i la investigació dels últims dies del cineasta fins a la mateixa escena del crim. En certa manera, aquesta cotilla documental determina una posada en pàgina sincopada en vinyetes regulars, tot sovint formades de bustos parlants que s’adrecen frontalment al lector com en una pantalla de televisor.

El Pasolini de Toffolo aconsegueix defugir progressivament aquesta temptació en favor d’una representació poètica de la seva figura humana i intel·lectual. En aquesta obra, una imatge del mateix autor recorre el paisatge de la Itàlia contemporània juntament amb un mitòman que creu ser Pier Paolo i recupera l’story-board de La terra vista dalla luna per redibuixar-lo. Els motius d’aquesta novel·la gràfica serien desplegats pel fumetttista italià més enllà dels límits del paper en el documental Pasolini, lencontro, una versió d’aquesta en forma de concert dibuixat juntament amb el conjunt de rock Tre Allegri Ragazzi Morti. El pròxim 2 de juliol, el CCCB presenta als barcelonins l’oportunitat única de participar en un taller i una conferència de Davide Toffolo, una ocasió per reconciliar amb el novè art Pier Paolo Pasolini, un poeta, un cineasta que no llegia còmics perquè, en certa manera, els feia.

Vegeu comentaris7

Deixa un comentari

Els còmics de Pier Paolo Pasolini