El gat d’Schrödinger visita Espanya

Capitol Cats, 1927 | Library of Congress | Sense restriccions d’ús conegudes

«“L’art c’est la nature vue au travers d’un tempérament.” El que aquí es diu sobre l’art també és vigent per a la ciència?». Amb aquesta citació de Zola i la pregunta que l’acompanya arrenca un article d’Erwin Schrödinger que es va publicar a la Revista de Occidente el novembre de 1932.[1] Si resulta pintoresc que un físic teòric formuli un dubte com aquest, encara ho és més la manera com hi dona resposta. Al llarg de més de vint pàgines, el creador de la mecànica ondulatòria raona, des de diferents angles i amb arguments d’índole diversa, que sí, que la ciència també està «condicionada» pel medi cultural, com passa –i això no ho discuteix ningú– amb l’art. D’aquesta manera, Schrödinger presenta una esmena a l’objectivitat. Tampoc deixa de sorprendre el fet que l’escrit es publiqués a Espanya, just el mateix any que Schrödinger n’havia exposat el contingut en una conferència a Berlín.

Observem, primer, una de les conseqüències de la proposta. Quan posa l’èmfasi a culturalitzar el quefer científic, Schrödinger passa per alt l’esquerda entre la ciència i l’art, i entre la ciència i les humanitats (si se’m permet la distinció). És una estratègia ben diferent de la que habitualment se segueix amb aquest fi: difondre, popularitzar uns continguts als quals, en general, es pressuposa aculturalitat. La divulgació, a més acostuma a fer ús de metàfores, d’exemples il·lustratius i pedagògics que ben sovint sacrifiquen la veritat de l’assumpte per tal que el llec en la matèria pugui entendre alguna cosa, o almenys tingui aquesta impressió. Hi ha algú que encara no hagi sentit a parlar del gat d’Schrödinger? El 1935, el físic vienès va escriure una mena de «confessió general», seguint el filó d’un article previ d’Einstein, Podolsky i Rosen, en la qual enumerava i discutia tots els punts de la nova mecànica que considerava insatisfactoris.[2] Amb el gat viu i mort alhora intentava exemplificar l’absurditat d’aplicar el principi de superposició de dos possibles estats d’un sistema –principi fonamental en la nova mecànica– a estats excloents com la vida i la mort. Si bé en el submón atòmic, a falta d’una explicació millor, un podia permetre’s aquesta mena de llicències, en el món real això no semblava gaire sensat. Per a Schrödinger, considerar que aquesta llicència no només era satisfactòria, sinó que a més era definitiva, equivalia a claudicar davant d’una física pragmàtica, desproveïda de fonaments filosòfics. El poder de la divulgació és tan gran, però, que una paràbola quàntica pensada per un dels pares fundadors de la disciplina com una manera d’evidenciar les flaques de la teoria ha acabat convertida en símbol d’una nova lògica, d’una nova manera de pensar el món sorgida de les entranyes de la matèria. Schrödinger creia que els conceptes físics heretats de l’antiguitat grega –«partícula», «continu», «discret»– ja no eren suficients per descriure els fenòmens creats per les tècniques experimentals descobertes durant els segles XIX i XX. A parer seu, un no s’havia de meravellar davant d’una realitat fantàsticament i mística contradictòria, sinó que calia renovar i refinar les eines conceptuals perquè es mostrés, de nou, clara i distinta. El gat, doncs, havia vingut al món per demostrar que aquelles eines havien quedat obsoletes, no pas per enlluernar el públic no especialitzat.

Schrödinger a Santiago de Compostel·la, agost del 1934

Fixem-nos ara en un altre aspecte curiós de la conferència que Schrödinger va pronunciar a Berlín el febrer del 1932. La rapidesa amb què devia traduir-se i publicar-se a la Revista de Occidente evidencia connexions entre Alemanya i Espanya, o, més concretament, entre els editors de la publicació i el món cultural berlinès. Desconec l’enllaç que hi devia haver en aquest cas concret, però sí que se sap, per exemple, que Xavier Zubiri havia conegut el físic vienès quan havia assistit a les seves classes de mecànica quàntica a Berlín, dos anys abans. També se sap que Blas Cabrera, expert en magnetisme, gaudia d’un prestigi internacional que l’havia dut a coincidir amb els físics més rellevants del moment, entre els quals hi havia Schrödinger, i que des del 1928 va formar part del comitè científic dels cèlebres congressos Solvay. De fet, aquest interès per la figura d’Schrödinger s’ha d’emmarcar en un interès més general per les ciències que va concretar-se, al llarg dels anys vint i trenta del segle passat, en la formació dels primers grups d’investigació sobre física a Espanya, així com en la visita de físics de l’altura de Sommerfeld, Einstein, Marie Curie o el mateix Schrödinger. Als anys vint, la Fundació Rockefeller va considerar que l’impuls que prenia la física espanyola era prou significatiu per finançar la construcció d’un Institut de Física i Química amb equipaments de primer nivell, en el qual van treballar, abans de la Guerra Civil, els pioners espanyols en investigació en física moderna, liderats pel mateix Cabrera i per Miguel Catalán, Enrique Moles i Julio Palacios. És la que es coneix com l’Edat de Plata de la física espanyola, en correspondència amb la literària (que es va batejar així amb la mirada posada en el Siglo de Oro), i que se sol situar entre el 1900 i l’esclat de la guerra. Aquesta època i aquests personatges són, avui dia, força desconeguts, fins i tot entre estudiants i professionals de la física a Espanya. Probablement això no sigui sinó la prova de l’eficàcia del franquisme a l’hora d’esborrar uns rastres que, d’altra banda, amb prou feines van tenir continuïtat.

La dictadura, però, no va esborrar el rastre de l’altra Edat de Plata. Unamuno i Ortega y Gasset en són dos dels representants més conspicus. El segon, fundador de la Revista de Occidente, probablement va afavorir la selecció i la publicació de l’article amb el qual hem començat aquest text. El primer, Miguel de Unamuno, sovint és recordat pel famós «que inventin els altres», frase amb la qual s’espolsava la mania d’admirar el desenvolupament científic i tecnològic que venia d’Europa, especialment d’Alemanya. No crec que pugui dir-se que Unamuno fos anticientífic, ni que visqués atrinxerat en posicions de literat modernista. Senzillament atacava la beneiteria amb què es rebia qualsevol invenció tècnica i la fe en una ciència omniscient. En qualsevol cas, tots dos autors van cridar l’atenció d’Schrödinger, el físic humanista, que va citar-los en més d’una ocasió. I, de fet, tenim constància que va coincidir amb ells en les visites que va fer a Espanya durant els anys 1934 i 1935.

Zubiri a Berlín (Harnack Haus), 1930 | © Fundación Xavier Zubiri

En efecte, segurament a causa dels seus contactes espanyols, és a dir, Cabrera i Zubiri, el 1934 Schrödinger va rebre una invitació del secretari de la Universitat d’Estiu de Santander, el poeta Pedro Salinas (una altra ploma de plata), per participar a la segona edició de la trobada, prevista per a aquell mateix any.[3] Schrödinger va acceptar, i en la resposta a Salinas li va proposar de tractar el mateix tema que havia abordat en la conferència del 1932. No era mala idea, perquè la Universitat Internacional Menéndez Pelayo reunia experts de diferents disciplines amb vocació d’interdisciplinarietat. Tanmateix –i no sé per quina raó la proposta inicial no va prosperar–, finalment Schrödinger es va limitar a impartir un curs «clàssic» de mecànica ondulatòria, en què, però, el gat ja treia les orelles en alguns comentaris crítics. La costa cantàbrica va agradar-li tant que l’any següent va decidir tornar-hi, i amb la seva dona, Annie, van dibuixar un gran vuit amb el BMW que conduïen per la xarxa de carreteres de l’Espanya de la Segona República, amb centre a Madrid (on va impartir més cursos i conferències). Van visitar, entre altres ciutats, València, Alacant, Granada, Sevilla i Salamanca.

Durant la primera estada a Santander, Schrödinger va coincidir amb Ortega y Gasset i amb Unamuno.[4] En el cas del professor de Salamanca, a qui s’homenatjava amb motiu de la imminent jubilació, l’any 1934, i que va ser el protagonista de la Universitat durant les dues setmanes que Schrödinger hi va fer estada, ens consta que va dir una frase que el físic austríac després va citar en més d’una ocasió: «Si un home no es contradiu mai, deu ser perquè no diu mai res.» Apareix, per exemple, en un capítol decisiu del seu llibret What is Life?[5] Es tracta d’una frase que encaixa molt bé amb la posició crítica que el controvertit físic va adoptar en relació amb la seva pròpia creació, la mecànica ondulatòria, i que convida a pensar més enllà de l’objectivitat imperant. Unamuno detestava la divulgació que relega la pregunta, el dubte, a un segon pla, a una mera funció metodològica. Trobem intents d’evitar-ho en els escrits de caire més divulgatiu de Schrödinger. Si la ciència és, se suposa, la pregunta, el dubte, com és possible que la divulgació consisteixi bàsicament a donar respostes?