Daniel Tammet: «Sovint ignorem fins on som capaços d’arribar, fins que no ho provem»

Daniel Tammet. Il·lustració de José Antonio Soria, CC-BY.

Tammet per Tammet

Tinc una disfunció que es diu autisme d’alt funcionament o síndrome del savi. És una malaltia rara en què les connexions del cervell entre les seves diferents cèl·lules es desenvolupen d’una manera diferent de la de la majoria de gent. Una de les conseqüències d’aquesta condició, quan era petit, era que, d’una banda, tenia grans dificultats per interactuar socialment. Però d’altra banda, vaig desenvolupar destreses com el llenguatge i els números. Al meu cap, els números i les paraules tenen color, textura, personalitat. És un fenomen que s’anomena sinestèsia.

Tot i que en aquella època no en sabia res, la sinestèsia és una part fonamental de la creativitat. L’escriptor Nabókov també era sinestèsic i, probablement, també era autista, tot i que no se’l va arribar a diagnosticar mai d’això. De la mateixa manera que Nabókov, per a mi les paraules tenen colors. Quan escric, com ell, també tinc les meves passions i obsessions amb els números o amb els escacs. La meva primera novel·la, per exemple, se centrava en els escacs. Era un partida d’escacs entre grans mestres soviètics a Moscou.

Així, el que podria haver estat un problema greu per a molta gent per a mi ha significat l’oportunitat d’entendre el món des d’una perspectiva diferent, i de trobar el meu camí com a escriptor. Penso que la majoria està d’acord que els escriptors som persones inusuals, i que tenim una gran capacitat per encarar el món des d’una perspectiva diferent. Com a lectors, volem veure el món a través d’uns ulls diferents.

La paraula «temps» n’és un bon exemple. Per a mi, la paraula «temps» és de color taronja. Però vull assenyalar que el fet de patir autisme o sinestèsia no m’impedeix pensar de manera abstracta. Sóc capaç de plantejar-me el temps com un fenomen, i preguntar-me si el temps va començar amb el principi de l’univers o si hi ha diferents universos i, per tant, diversos tipus de temps. Què passaria si el món no tingués 24 hores al dia, sinó 23? El 23 és un nombre primer i, per tant, tindria conseqüències prou significatives pel que fa a la nostra manera de concebre el pas del temps.

Em puc plantejar aquestes preguntes i així ho faig quan escric. Però la sinestèsia em fa veure les coses d’una manera superficial: la paraula esdevé taronja instantàniament i això és una experiència plaent. En certa manera, quan escrius poesia tractes el llenguatge d’una manera superficial. Vols ajuntar les paraules per tal que comuniquin coses interessants, boniques, i, si pot ser, profundes.

El llenguatge sempre m’ha semblat fascinant, perquè jo no he sentit mai que tingués una llengua materna. Quan neixes amb algun trastorn autista, et sents com en un altre país, un país estrany, amb una llengua estranya. No et sents part del teu país ni de la teva llengua. És un dels motius pels quals vaig marxar d’Anglaterra fa deu anys, em vaig casar amb un home francès i visc a França. I no utilitzo mai l’anglès llevat de quan escric, sempre parlo en francès.

Per a mi va ser dur adquirir el llenguatge, amb tota la seva part social. Va ser molt difícil, però alhora m’apassionava, hi havia alguna cosa que em fascinava. Quan t’apassiona una cosa, sovint hi tens una habilitat especial i jo, com molts escriptors, tinc un do de llengües, les aprenc i les entenc fàcilment, amb rapidesa. Un bon exemple d’això és que fa molt temps, més de deu anys, vaig sortir en un documental i van triar una llengua, l’islandès, i em van demanar que aprengués aquesta llengua en una setmana. Estrictament parlant, és impossible aprendre una llengua en una setmana, per a mi i per a qualsevol. Però el fet és que vaig ser capaç d’aprendre’n prou perquè em poguessin entrevistar en islandès, després d’una setmana. O sigui que sóc capaç de fer coses que a la majoria de gent li semblen increïbles, però forma part de la manera com s’ha desenvolupat el meu cervell. Veig les paraules amb colors, entenc com s’interrelacionen i les connexions que hi ha entre si, i això m’ajuda molt a l’hora d’aprendre una llengua que no conec. També és perquè, per motius sociològics, m’apassionen les llengües. Són un fenomen fascinant. Quan t’apassiona una cosa, és natural que se’t doni molt bé.

Jo utilitzo de manera quotidiana tres llengües: l’anglès, el francès i l’islandès. L’islandès, perquè des que vaig aprendre’l pràcticament en una setmana, he fet molt bons amics a Islàndia i hi vaig cada any. L’utilitzo regularment, ens escrivim en islandès. No va ser només un entreteniment. Va ser una oportunitat per descobrir una nova manera d’expressar-me i per llegir la magnífica literatura que existeix en islandès. També sé una mica d’esperanto, però no és una llengua que es parli, només s’escriu. No he sentit mai ningú que parlés esperanto. Puc llegir l’espanyol, però em costa parlar-lo. Bé, el parlo una mica, però força malament, diria. Podríem dir que domino unes cinc o sis llengües. I n’he estudiat quatre o cinc més al llarg dels anys, i les puc entendre una mica.

Antigament es pensava que l’autisme era una condició irreversible, que si naixies mancat d’habilitats socials, viuries tota la vida amb aquesta mancança. Avui sabem que això és totalment fals i que el cervell canvia constantment al llarg de tota la vida. Jo vaig tenir la sort que em van estimular moltíssim. Érem vuit germans, així que de ben petit vaig estar molt estimulat, estàvem envoltats de llibres, llegia àvidament. Vaig aprendre moltíssim sobre sentiments humans, l’empatia, a través de la literatura, la poesia, les novel·les, Shakespeare i molts altres grans autors. I el meu cervell va canviar.

Actualment tinc una professió, viatjo per tot el món, faig conferències davant de centenars o milers de persones, els meus llibres s’han traduït a un munt de llengües, n’he venut molts exemplars, he guanyat premis… És increïble fins on he arribat, però també és perquè abans es tenia una idea errònia sobre les limitacions dels humans, o de qualsevol condició humana. Penso que això es pot aplicar a qualsevol: posar límits a algú i pensar que fins allà és on pot arribar és un error. Sovint ignorem fins on som capaços d’arribar, fins que no ho provem.

Sóc molt partidari de la idea que existeixen diversos tipus de ments, tant humanes com no humanes. Personalment, no crec que existeixi intel·ligència extraterrestre. Molta gent em pregunta si hi ha vida fora del nostre planeta. Des d’un punt de vista estrictament matemàtic, no hi ha cap evidència de vida intel·ligent extraterrestre. Però, en canvi, penso que hi ha molta intel·ligència al nostre planeta. Els humans en formem part, però no tenim l’última paraula respecte d’aquesta intel·ligència.

Com a humans, hem de tenir present que podem aprendre de les plantes i els animals, i que hi havia cultures tradicionals arreu del món, abans que els europeus s’hi establissin, que entenien l’entorn com una cosa amb vida pròpia. Per a ells, la religió no era anar a l’església, l’oració dels diumenges, la Bíblia… sinó el fet que en qualsevol moment podies connectar amb el món extern. El món no començava i acabava als límits de la seva pell, en tot moment estaven interconnectats amb altres formes d’intel·ligència, amb resultats molt positius i enriquidors. Sóc molt partidari d’aquesta idea.

Jo encara aniria més enllà i plantejaria la qüestió de si algunes formes de vida abstractes, com els números i les paraules, també participen en l’experiència humana, i fins a quin punt. És només l’ésser humà qui crea números i paraules? Potser els números i les paraules ens ajuden a l’hora de participar en l’habilitat de pensar i de crear. Quan un escriptor diu: «Tinc una idea», i de sobte crea un poema del no-res i diu que ha sigut la inspiració… Una persona creient diria que és cosa de Déu, però una altra possibilitat és que ho faci el llenguatge per si sol, que apareix, rescata el poeta i li posa les paraules pràcticament a la boca o al bolígraf. M’agrada molt aquesta idea, penso que tota mena d’objectes tenen una certa intel·ligència i que el que compta és utilitzar el cervell i també el llenguatge. Moltes coses no poden parlar. Els animals es poden comunicar, però no utilitzen el llenguatge tal com nosaltres l’entenem. Nosaltres sí, i tenim la responsabilitat d’aprofitar aquesta habilitat i parlar en representació de les coses que no tenen capacitat de parlar ni llenguatge, ja siguin altres formes de vida o objectes inanimats. Un poeta que escriu sobre un llum, o que escriu sobre el seu bolígraf, dóna vida, a través del llenguatge, a uns objectes que normalment considerem totalment inerts. Ens podríem preguntar, de manera filosòfica, si el poeta dóna vida al bolígraf o al llum, o si aquestes coses ja existeixen realment d’alguna manera i nosaltres simplement fem servir la intel·ligència per comunicar-nos-hi.

Sóc optimista per naturalesa, així que espero que no ens caigui a sobre cap espasa. Penso que és positiu que cada cop tinguem més consciència de la necessitat de respectar-nos els uns als altres i també el medi ambient, el planeta. Penso que convé alertar la gent, però també és perillós alertar i prou, perquè quan només alertes la gent, a vegades es tanca en banda perquè no els agrada que els renyin constantment, com si fossin una criatura entremaliada a qui s’ha de renyar. En comptes de renyar, penso que val més posar a l’abast una idea de futur del nostre planeta, de la nostra societat, que sigui prou atractiva perquè la gent, amb l’instint i la raó, tingui ganes de formar-ne part. Això és una cosa que els escriptors fan molt bé, i els poetes i els periodistes.

L’instant en què agafes un bolígraf, en certa manera és un acte de desobediència civil. Vols fer un món millor, perquè si no ja no et molestaries a agafar el bolígraf. Des del moment que agafes el bolígraf, fas aquest gest, escrius i et fas sentir, si ets capaç de fer sentir la teva veu, publicar la teva obra i trobar un públic, pots persuadir. I la millor via, la manera més persuasiva d’escriure sovint és la que no té la intenció d’educar explícitament, la menys evident, com: «això és el que volem dir, això és molt important». És preferible explicar una història. Als humans ens encanten les històries, som narradors intuïtius. Quan una història està ben escrita, té la capacitat de convèncer per si sola. La història que podem explicar sobre el nostre món i el nostre planeta, sempre que s’expliqui bé, podrà convèncer prou gent en el futur, n’estic segur. Vull ser optimista i pensar que el món perviurà molts més anys i que trobarem solucions.

La paraula clau és «eina». Un cop entès això, depèn de com l’utilitzem. És com el llenguatge: el podem fer servir per inspirar, per entretenir, per educar… O el podem fer servir per humiliar o per insultar. Tot depèn de com l’utilitzem. Quant a Internet, si serveix perquè es puguin comunicar persones que estan a grans distàncies, ho trobo fantàstic. Jo tinc amics a Islàndia, al Canadà, al Quebec, arreu del món, i em puc comunicar amb ells instantàniament gràcies a Internet, això és fabulós. Per contra, sé que hi ha plataformes com Twitter o Facebook que poden ser perilloses, que tenen la seva cara fosca. Sovint la gent escriu coses sense pensar, coses que poden ferir els sentiments d’altres persones, i que poden insultar. És paradoxal. Al mateix temps ens apropa i ens distancia i fomenta l’aïllament, ens fa viure en bombolles. Jo em vaig passar tant de temps en una bombolla, quan era un nen autista, que no animaria mai ningú a viure en una bombolla, a Internet o on sigui.