Curadories digitals o l’explosió prescriptora

Roxie Laybourne, experta en identificació de plomes, envoltada d’ocells de colors | Smithsonian Institution, National Museum of Natural History, Division of Birds. Fotografia de Chip Clark

Els deu llibres que has de llegir, les millors conferències per entendre el canvi climàtic, set pel·lícules per a un dia de pluja, les cançons més escoltades durant aquest mes… La xarxa està farcida de llistes. Són el símptoma d’un món superpoblat de continguts. Si bé la porta d’entrada a Internet continua sent un cercador (cada vegada menys neutre), les grans plataformes de continguts s’estructuren a partir de seleccions. La competició constant per la nostra atenció i el nostre temps lliure ha accentuat la necessitat dels diferents actors de la xarxa de fer-nos arribar el contingut. Aquell navegar proactiu dels inicis s’ha convertit en la contemplació passiva d’un gran aparador. I és que Internet s’ha tornat tan vast que sembla que necessitem algú que esculli per nosaltres. Però qui?

Una de les grans tasques de les institucions culturals durant els últims anys ha estat la digitalització del fons. La creació d’aquests grans arxius ha anat acompanyada d’interfícies de cerca que permeten als usuaris la consulta dels continguts. En obrir les institucions en línia, un públic menys expert i menys familiaritzat amb el fons també ha començat a fer ús d’aquestes eines. És un perfil que no utilitza l’arxiu com a fons de recerca, sinó que l’entén com una font de coneixement i aprenentatge, un espai d’educació permanent, sovint vinculat al temps d’oci. I aquí és on els cercadors presenten un punt feble: com trobem el que no sabem que busquem?

Una qüestió clau per entendre com s’han dissenyat els fons digitals de les institucions és preguntar-se pels seus referents. Quan els centres culturals arriben a Internet, almenys des del punt de vista teòric, s’impregnen fortament de l’optimisme de la cibercultura primerenca. D’aquesta manera prenen valor conceptes com horitzontalitat, dades obertes, participació, intel·ligència col·lectiva, no-autoria o Do It Yourself. I, per contra, jerarquia o prescripció prenen connotacions negatives. Així doncs, les arquitectures de navegació es dissenyen amb la voluntat de ser eines neutres que permetin la personalització i la lliure navegació als usuaris.

Tal com senyala Mike Pepi, «no podem cercar dades al museu igual que les busquem a la base de dades», però els edificis digitals que s’han construït segueixen una lògica de base de dades. Institucions de tota classe, quan han entrat al món digital, s’han convertit en arxius. D’aquesta manera, han digitalitzat i classificat els continguts, però no els discursos i els relats que els donaven sentit. Potser toca, doncs, traçar el mateix camí que havia recorregut la museologia: passar d’un espai anònim, neutre i atapeït d’obres a un discurs curadorial segons el qual cada objecte és seleccionat i col·locat amb una intenció. És necessari tornar a donar valor a la cura de continguts, i per fer-ho cal trobar la manera de digitalitzar els relats que els travessen, tenint en compte que la naturalesa de Internet és dispersa i fragmentada.

Això no significa impedir que l’usuari trobi el seu propi camí, però la prescripció d’algú expert pot ser-li una bona guia. Ara bé, és important saber qui i per què prescriu. Un amic que ens descobreix un nou grup de música, una plataforma de continguts que ens suggereix contingut similar que ha agradat a altres usuaris, o una llibretera que ens recomana una obra del gènere que li hem demanat: cada prescripció pot tenir significat en diferents contextos, però si no és transparent en les fonts i els criteris, ni manté certa coherència, perd valor.

De fet, en el nostre dia a dia tenim a l’abast diferents experts i aconselladors, i és que és important no assimilar prescripció a una veu única. De la mateixa manera que els centres culturals han incorporat diversitat de mirades, també la curadoria dels seus continguts digitals ha de ser diversa: tant pel que fa al qui com pel que fa al què i al com. Les combinacions de veus, temes i formats són immenses, i no només reflecteixen millor la complexitat del món, sinó que també permeten arribar a públics amb diferents sensibilitats o preferències.

Quan parlem de varietat de prescriptors no només ens referim a diversos perfils que puguin fer una lectura pròpia de l’arxiu. També tenim en ment altres opcions com la curadoria social, que ens permet establir relacions de manera col·lectiva, valorant i etiquetant continguts, o creant i compartint llistes personals. O, fins i tot, utilitzar la intel·ligència artificial per llegir i vincular materials de formes que potser no imaginem, com va fer la Tate en el projecte Recognition, que buscava en el seu vast fons obres similars a imatges aparegudes a les notícies.

L’espai digital ens possibilita múltiples arquitectures simultànies, en les quals un mateix contingut pot formar part d’infinites col·leccions diferents. Per això pot ser un bon lloc per explorar aproximacions «no imaginades» als fons d’arxiu. S’obre, doncs, l’oportunitat de rellegir materials i enllaçar-los de noves formes que no tenien lloc en els espais presencials. L’únic límit és el fons de què disposem. Ja fa temps que, a les classificacions més òbvies i clàssiques, se n’hi han afegit altres de més creatives. Una bona mostra d’això seria el catàleg de pel·lícules de Filmin, en el qual trobem més de 500 agrupacions que van molt més enllà dels gèneres cinematogràfics clàssics.

El format també ha de ser una variable amb la qual s’ha de jugar. Més enllà d’elaborar agrupacions de continguts, és possible fer noves creacions que parteixin del material disponible per tal de resignificar-lo i presentar-lo al públic de maneres diferents. Un exemple d’aquesta resignificació seria Cachitos de hierro y cromo, un programa musical que remescla fragments de l’arxiu històric de TVE i que utilitza la ironia per arribar a un públic més jove.

I és que també cal tenir en compte a qui ens dirigim. El discurs el pot pensar la institució, però ha de tenir present l’usuari al qual es dirigeix, al qual guia entre el seu fons immens. Per això cal trobar un equilibri entre la pròpia identitat i els interessos de l’usuari, entre la prescripció i la personalització. Així doncs, les guies i les recomanacions no poden eliminar formes més lliures i neutres de cerca. El dubte és com es pot establir un diàleg amb l’usuari per tal d’oferir-li un atenció més personalitzada, tal com ho faríem en una consulta a un bibliotecari. Una opció poden ser les recomanacions personalitzades de TED, en les quals el feedback de l’usuari va afinant les propostes d’una intel·ligència artificial. L’altra, més pròxima al contacte humà, és la creació de comunitats virtuals a l’entorn del fons, a la manera de la de Medialab Prado.

Arribats a aquest punt, ens preguntem sobre els límits de la curadoria. Cal establir el fons propi com a perímetre, o és possible anar més enllà i incorporar-hi continguts externs? Projectes com Europeanna o Google Arts & Culture demostren les enormes possibilitats d’integrar en un mateix arxiu obres de procedència diversa. Però també les mateixes institucions poden utilitzar materials d’altres procedències, tal com fan Walker Reader o ICA Daily, per tal de travar discursos més rics i complets.

Més enllà del seu fons, el que dona valor a una institució i en configura la identitat és la seva capacitat de crear discursos. Aquesta idea ens porta a pensar en un model en el qual, més que els continguts, siguin els relats els que se situïn al centre. Quan aquests relats no són simplement una tècnica per rescatar un fons d’arxiu i augmentar visites, sinó que són el motiu que guia tota l’activitat, la font dels recursos que utilitzem per crear-los deixa de ser tan significativa. D’aquesta manera, incorporar materials de tercers passa de ser un inconvenient a ser una virtut.

Les institucions culturals conviuen a la xarxa amb altres plataformes de continguts (música, vídeos, sèries, llibres, podcasts, etc.) que afronten reptes semblants, i amb les quals comparteixen usuaris. Amb els recursos de què disposen, s’han de plantejar com poden nedar en aquest ecosistema salvatge i fragmentat. Demanar-se per la pròpia essència pot ser un bon punt de partida per redescobrir allò que les fa singulars i substancials.