Ciència ciutadana i les arts

Ciència i art poden retrobar-se una altra vegada sota l’ambició de construir una recerca científica rigorosa que esdevingui experiència en comú.

L'escultor nord-americà Harold Cousins

L’escultor nord-americà Harold Cousins | The U.S. National Archives | Sense restriccions conegudes de drets d’autor

La ciència ciutadana és una activitat en públic i una experiència en comú. Aquestes característiques mantenen ressonàncies amb els atributs d’una experiència cultural i una creació artística. Tant en les arts com en la ciència ciutadana, es respon a una certa inquietud i, en ambdós casos, s’hi combina aprenentatge, reflexió i investigació col·lectiva. Les estratègies de la cultura i la creativitat artística poden resultar més efectives que les pròpies dels centres de recerca científica quan es construeix la ciència ciutadana. L’article forma part d’una sèrie d’articles sobre ciència ciutadana a partir de l’experiència d’OpenSystems.

Leonardo da Vinci, que no entenia de disciplines, llegia la paraula «ciència» com a «coneixement» i la paraula «art» com el «saber fer». La passió per pintar un quadre amb diversos elements naturals podria, per tant, representar tota una recerca científica, mentre que l’obsessió que pren forma en un esbós d’una de les seves màquines o en una de les làmines d’anatomia humana requeria tot un art del dibuix. La seva estratègia, on art i ciència eren pràctiques indestriables, desborda de desig per aprendre i conèixer sobre una infinitud de temes.

Les maneres de Leonardo mantenen un fort paral·lelisme amb la tensió que nodreix un ciutadà científic avui dia quan s’engresca en una recerca de ciència ciutadana. La ciència ciutadana, si vol estar amatent a aquestes pulsions curioses o interessades però sempre frescament indisciplinades, remet a una ciència viscuda en primera persona que es repta a ella mateixa amb un aprenentatge dinàmic, contingent i adaptatiu, basat en el bagatge vital i l’experiència personal del participant.

De Leonardos, en el panorama artístic contemporani, n’hi ha tota una constel·lació. La ciència íntima i personal que despleguen en el seu treball pot servir d’inspiració i referent per refrescar les maneres de treballar de la ciència ciutadana. Carsten Holler, entomòleg professional transformat en artista també professional, presenta l’any 2015 a la Hayward Gallery l’exposició «Decision». La proposta, presentada com a survey show, transforma l’espai expositiu en una sèrie d’«experiments ambientals» que convida el visitant a actuar com a subjecte experimental. L’exposició esdevé un espai per endegar una recerca col·lectiva sobre ciències del comportament en un entorn més natural que el d’un laboratori, que és restrictiu i exclusiu.

Carsten Höller: Decision | Isomeric Slides time lapse | #CarstenHollerDecision

Tomás Saraceno, un altre artista que treballa com un científic, s’ha obsessionat amb les aranyes i les xarxes que construeixen fins al punt de tenir-ne centenars en el seu estudi de Berlín. L’any 2018 publica un article amb científics en una prestigiosa revista on ofereix els resultats de la seva recerca. L’artista ha inventat un dispositiu per mapar les xarxes tridimensionalment i ha aportat nous matisos a la topologia d’aquestes xarxes i sobre com es construeixen. Curiosament, als científics no se’ls havia acudit prèviament treballar d’aquesta manera i Nature s’ha fet ressò d’aquest fet. D’altra banda, el projecte Aerocene de Saraceno, també presentat a l’exposició «Després de la fi del món» del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, imagina un transport aeri sense combustible basant-se en els corrents atmosfèrics i els fluxos energètics generats per la rotació de la Terra i per la seva relació amb el Sol. L’exploració, promoguda per un col·lectiu que actua com a grup de recerca científica, té tot el potencial de produir, com a mínim, resultats sorprenents en un futur pròxim que segurament també tindran repercussió en l’àmbit acadèmic.

També dins el marc de «Després de la fi del món», entre la tardor del 2017 i la primavera del 2018, es va habilitar l’«Estació Ciutat». Aquest espai d’acció ciutadana va ocupar temporalment un lloc comunitari recuperat per veïns i veïnes del districte de Sant Martí de Barcelona per dotar-lo d’un conjunt d’infraestructures. L’artista i enginyera Natalie Jeremijenko va fer-ne seu temporal de la seva Clínica de Salut Ambiental, que imaginava una relació mutualística i de cooperació entre diversos agents per tal d’incidir en la millora de la qualitat del sòl urbà, en l’increment del verd o en la millora de la qualitat de l’aire, entre molts altres aspectes. Precisament, xAire, una de les accions més reeixides, va estendre’s per tota la ciutat i va recollir mesures de concentració de diòxid de nitrogen en 725 punts distribuïts arreu de Barcelona. L’esforç en extensió i precisió era del tot inèdit a la ciutat.

Amb motiu del festival d’arts de carrer FiraTàrrega i en col·laboració amb l’artista Ada Vilaró, des d’OpenSystems hem explorat les sinergies entre les maneres i pràctiques de l’art d’acció (performance) i de la ciència. Com a inauguració del festival de l’any 2017, Urgent Estimar va estudiar la presa de decisions dels espectadors submergint-los en una experiència de coneixement i reconeixement individual. Fomentant una reflexió col·lectiva sobre la urgència de relacionar-se, les entrades a la plaça Major, on es desenvolupava el conjunt de la performance, tenien unes estacions amb dispositius digitals on les persones podien interactuar entre elles a través d’uns jocs. S’hi plantejaven situacions diferents, incloent-hi una invitació a mirar-se als ulls en parelles. Amb un procediment similar i també amb Ada Vilaró, hem treballat amb les internes del Centre Penitenciari de Dones de Barcelona (Wad-Ras) en el marc del festival Escena Poblenou. S’ha convidat el públic de fora a escoltar la veu enregistrada de les internes amb les seves reflexions i a respondre-hi amb una acció tot seguit. Apel·lant al rigor i l’ordre propi de la ciència juntament amb la insubordinació i desobediència pròpia de les arts, és llavors possible imaginar-se una ciència ciutadana que provoqui una reflexió col·lectiva sobre una inquietud compartida en espais públics no convencionals de la recerca científica.

UrgentEstimar

Aquesta reflexió és justament el punt de partida del projecte ConsCIÈNCIES a la plaça, cocreat en el marc de la Biennal Ciutat i Ciència 2019 que organitza l’Ajuntament de Barcelona. OpenSystems, Nus Cooperativa i el grup feminista d’alumnes i exalumnes d’Elisava vam idear una acció teatral i una recerca col·lectiva amb perspectiva de gènere. Es tractava, en aquest cas, de conèixer les interaccions que es donen a l’espai públic quan els veïns i les veïnes han de reaccionar davant de situacions de violències de gènere. En una plaça, uns personatges i els seus monòlegs respectius interpel·len els veïns i les veïnes amb situacions davant de les quals els personatges no saben què fer. Al mateix temps, un dispositiu efímer amb tauletes recull dades i fa observacions en el marc d’una investigació participativa amb la implicació de diferents col·lectius de la ciutat. Les intervencions a les places permeten conèixer millor les dinàmiques que hi emergeixen a escala col·lectiva i la nostra actitud individual. Al mateix temps, els veïns i les veïnes prenen consciència i reflexionen gràcies a situacions dramatitzades però versemblants, on els personatges ficticis han de decidir si actuen o no davant de situacions de violència de gènere al carrer.

Així doncs, la ciència ciutadana, que n’inclou la posada en escena, la motivació, l’acció i l’exposició pública, reclama transformar l’experiment científic en experiència en comú. Atès que les ambicions per una ciència viscuda de manera col·lectiva fan que tinguin un difícil encaix en els centres de recerca actual, es pot trobar una sintonia potent amb artistes i centres culturals o museus. Més viscuda, a prop del públic i íntima, la ciència, amb el coneixement que genera, serà «la germana de l’experiència», que diria Leonardo. Convé no oblidar la importància d’un coneixement vivencial i arrelat. I, tornant a recórrer a Leonardo quan diu que «l’estudi sense desig espatlla la memòria i no conserva res del que s’aconsegueix», no convé tampoc perdre l’emoció i la passió en una recerca. El desig en una recerca es multiplica exponencialment si és participat, tal com somia la ciència ciutadana.


Membres d’OpenSystems que han participat en l’elaboració d’aquest article: Isabelle Bonhoure, Anna Cigarini, Josep Perelló i Julián Vicens.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Ciència ciutadana i les arts