Cervells tentaculars, la tristesa d’un ficus i els límits de l’antropocentrisme

Model d’un pop comú, 1972 | American Museum of Natural History | Sense restriccions conegudes de drets d’autor

Si et dic que estic trist, és molt probable que entenguis, o et sembli entendre, a què em refereixo. En algun moment has sentit el mateix, algú et va ensenyar que d’això se’n diu «tristesa» i tens més o menys clares les situacions en què ocorre, els graus a què pot arribar i les conseqüències que sol tenir. Saps que estic trist perquè tu hi has estat i perquè t’han parlat de la tristesa, n’has llegit coses i n’has vist representacions en pel·lícules o quadres. Fins i tot, si et dediques a la neurociència, t’atreviràs a dir-me que saps quins són els correlats neuronals de la tristesa que sento, i afirmaràs que pots identificar-la per mitjà de tècniques d’imatge mèdica, cosa que ens permetrà debatre durant una bona estona sobre si tota aquesta tecnologia et permet d’entendre què sento. Passa el mateix si et parlo a grans trets sobre la meva ment, els meus sentiments o el meu pensament. Paraules abstractes i purament simbòliques però que, en certa mesura, tens identificades a la biblioteca personal. Saps que soc un ésser que pensa i sent, perquè tu penses i sents amb aquesta cosa indefinida i intangible que d’alguna manera sorgeix del cervell. A partir de la teva experiència única i inaccessible, dedueixes què deu ocórrer ara mateix aquí dins –m’estic assenyalant la calba– i intueixes que es produeixen els processos que em porten a experimentar el que anomenem subjectivitat.

Cervells per tot arreu

Això no obstant, aquesta teoria de la ment, que no són sinó conjectures sobre el que una altra persona pensa o sent, no deixa de ser això: una mera conjectura. Suposem massa coses amb un marge d’error important, però aquesta és l’única eina de què disposem per entendre l’experiència subjectiva en l’altre. Ara bé, què passa quan aquest altre no és un ésser humà? En el seu moment, Thomas Nagel ja va demanar-se què deu sentir un ratpenat, cosa que va dur molts altres filòsofs i pensadors a elucubrar teories sobre el fisicalisme o els anomenats qualia, qualitats subjectives de l’experiència individual. Nagel parlava del ratpenat perquè no ens és un animal tan proper com el porc o el mico, però tampoc ens és tan aliè com un insecte bastó o un escarabat piloter. Darrerament, en canvi, hem presenciat la irrupció d’un parell de models que han volgut estirar al màxim les nostres capacitats per posar-nos en la pell –per dir-ho d’alguna manera– d’altres criatures o organismes. Ens referim a idees com la de la ment de les plantes o la dels vuit (o nou) cervells del pop; idees que, si no s’expliquen amb una claredat meridiana, poden donar ales a l’antropocentrisme més escabellat.

El cas dels sentiments de les plantes és paradigmàtic. Des de l’evidència de la biologia vegetal, és innegable que les plantes tenen una activitat altament complexa en la interacció amb l’entorn a través de múltiples receptors. A més, l’activitat elèctrica que s’escau a les cèl·lules vegetals segueix els mateixos principis que la polarització de les cèl·lules animals. Si a això hi sumem la sensibilitat de les plantes a la llum solar, als nutrients del sòl o a l’aigua, així com el moviment que fan per obtenir el que necessiten, és normal que s’acabi atribuint una intel·ligència específica a aquests organismes. El problema sorgeix quan les analogies es converteixen en sinònims. Parlar de sentiments en un ficus no és, ni de lluny, equiparable al que entenem per sentiments humans, de la mateixa manera que dir que la meva tomaquera té alguna cosa semblant a un sistema nerviós és, si no es matisa convenientment, una comparació excessiva. I no cal ni parlar d’expressions com «el cervell de la planta», que porten fins al límit –i volatilitzen– la definició d’aquest òrgan. Aquesta idea de la neurobiologia vegetal és, per tant, un bon intent de fer comprensible a la societat la complexitat de les plantes, però pot acabar caient amb gran facilitat en cert antropocentrisme en el moment de plantejar que tot funciona tal com funcionem i sentim nosaltres.

Penso vuit cops, per tant, existeixo

El pop és una criatura fascinant des de qualsevol punt de vista. I això inclou el de la neurociència. Aquests animals tenen una xarxa d’entre cent i cinc cents milions de neurones (una xifra similar a la dels gossos), prop de dos terços de les quals es distribueixen al llarg dels tentacles. Parlem, doncs, de milions de receptors a cada tentacle, en general repartits en les més de dues-centes ventoses per extremitat, cosa que els fa extremament sensibles a tot el que toquen. A més, els membres poden fer uns moviments altament complexos i independents que requereixen un control molt eficaç. Per acabar-ho d’adobar, diferents experiments han demostrat que els pops tenen molt bona memòria i una gran intel·ligència a l’hora de resoldre problemes com ara obrir capses per aconseguir treure’n l’aliment que s’hi amaga. Autors com Peter Godfrey-Smith (Other Minds) o Sy Montgomery (The Soul of an Octopus) han escrit obres molt interessants que destil·len un amor veritable per aquests éssers tan estranys. I diferents grups d’investigació han recollit el guant dels seus antecessors i s’han endinsat encara més en les característiques dels sistemes nerviosos d’aquests animals.

Una de les conclusions a les quals s’ha arribat fa relativament poc proposa que ens oblidem de la idea que els pops tenen un cervell per tentacle, i que cada cervell funcionen de manera independent. Té sentit que, com assegura Tamar Gutnik i la resta del seu equip, en comptes d’entendre que cadascuna de les vuit extremitats té ment pròpia, ens ho imaginem tot com una xarxa interconnectada que, en paraules de Gutnik, s’assembla més a un cervell amb vuit braços molt intel·ligents. Qui sol llegir sobre divulgació neurocientífica trobarà un simpàtic paral·lelisme entre la hipòtesi dels cervells del pop i les propostes que es fan servir regularment per rebatejar diferents parts del cos humà, com «el nostre segon cervell»: de moment, el cor o els intestins són els principals candidats, perquè tenen una concentració de neurones molt elevada a la superfície.

Rere totes aquestes discussions s’hi amaga una gran veritat: que l’evidència científica només pot rebatre’s amb l’evidència científica, i que la manera en què comuniquem els progressos en qualsevol àmbit ha de ser rigorosa, estar sempre oberta a la discussió i, si us plau, allunyada del clàssic antropocentrisme. Perquè, si ens costa arribar a un consens a l’hora de precisar el sentit de paraules com intel·ligència, ment o sentiment, no és perquè l’evidència del que hi ha al darrere tingui múltiples interpretacions, sinó perquè, a l’hora de definir conceptes tan complexos, estem molt limitats pel llenguatge –i, doncs, per la ment. I quan dic «ment» ja saps què vull dir. O no.