Web 2.0 deu anys després

Una dècada després, constatem l’abast dels canvis radicals que ha provocat un fenomen que presenta dues cares sobre les quals convé reflexionar.

Una multitud es manifesta al Caire, 1951.

Una multitud es manifesta al Caire, 1951. Font: Wikimedia Commons.

El 2004, el grup editorial O’Reilly Media organitza una conferència en la qual es popularitza el terme «web 2.0» per definir un nou model d’Internet en què la dimensió relacional esdevé protagonista. Una dècada després, constatem l’abast dels canvis radicals que ha provocat un fenomen que presenta dues cares sobre les quals convé reflexionar.

Web 2.0: 2004-2014

Hi ha un cert consens a admetre que el concepte web 2.0 es va encunyar en una conferència celebrada pel grup editorial O’Reilly Media a l’octubre del 2004. Tot i que el terme ja havia estat utilitzat per altres autors, l’amplificació d’aquesta nova fase està estretament relacionada amb aquest fòrum, on els supervivents del col·lapse de les puntcom a finals dels noranta, convocats per una elit de ciberideòlegs, anuncien l’emergència d’un innovador model relacional que situa l’usuari com a protagonista decisiu i també com «primera matèria» gairebé inesgotable de l’univers digital.

S’activa des de llavors una gran crida a la participació dels ciutadans (digitals) posant a la seva disposició una sèrie d’eines que faciliten la compartició d’informació, la interoperabilitat i la col·laboració permanent en la creació de continguts, tal com ens indica la definició de Viquipèdia, un dels projectes triomfals del nou ecosistema definit fa una dècada.

Malgrat les objeccions del creador de la World Wide Web, Tim Berners Lee, que va qualificar el terme web 2.0 de «tan sols un argot», l’adveniment de les tecnologies digitals col·laboratives ha afavorit una sèrie de transformacions impensables a finals del segle passat. Xarxes socials, wikis, blogs, mashups i folksonomies són el resultat de canvis acumulatius en la forma en què els desenvolupadors de programari i usuaris finals utilitzen la web i han permès l’eclosió de promeses locals i globals de caire sociocultural i objectius maximalistes, entre les quals cal destacar l’accés a tot el coneixement acumulat per la Humanitat a través dels segles o la consecució d’una cultura democràtica en la qual les xarxes socials tenen i tindran un paper decisiu.

Al cap de deu anys del seu naixement –en els quals ens hem immergit en un bosc d’argots i idiolectes vinculats a Internet i les seves tecnologies derivades–, el que coneixem com a web 2.0 es pot veure des d’una perspectiva més crítica i complexa. Un fenomen amb dues cares sobre el qual convé continuar reflexionant, tot i la velocitat amb què el desenvolupament tecnològic pot convertir en obsoleta tota teoria o crítica, fins i tot aquelles que, sense fílies ni fòbies excessives, intenten recuperar la pregunta pel sentit. Intentem aquí un balanç, una enumeració dels aspectes positius i negatius del fenomen 2.0. La cara A de la web social és una defensa del salt evolutiu que ha suposat. La cara B contradiu i interpel·la les seves conquestes projectant un con d’ombra sobre el futur de la Xarxa.

Cara A: el bé comú

  • La web social afavoreix l’accés dels ciutadans a la cultura, per tal com ofereix una manera més igualitària de concebre, produir, compartir i distribuir informació i coneixement.
  • S’inspira en els models de xarxes distribuïdes, que, a diferència de les xarxes centralitzades i descentralitzades, permeten la connexió potencial de cada node amb tots els nodes d’una xarxa.
  • La web 2.0 és una vindicació de la intel·ligència col·lectiva, suposa una reactivació intensa de les pràctiques comunitàries i condueix a una reformulació dels béns i espais comuns.
  • La web social permet l’expansió de la crítica als models econòmics i polítics, amb la qual cosa amplia la capacitat participativa dels ciutadans.
  • Posa en entredit les concepcions tradicionals sobre els drets d’autor i els models de negoci cultural que hi estan vinculats. En paral·lel al sisme que això ha provocat a les indústries discogràfica, cinematogràfica o editorial, ha afavorit l’emergència de models i estructures obertes a nous creadors i a comunitats locals connectades globalment.
  • La web social interpel·la la noció tradicional d’auctoritas, cosa que afavoreix l’emergència de noves categories de coneixement i la irrupció de nous prescriptors.
  • La web 2.0 promou les pràctiques expandides. No hi ha àmbit que no hagi estat afectat o influït per dinàmiques més obertes i participatives, com es pot veure, per exemple, en l’impacte de les TIC en el sistema educatiu.

Cara B: l’ombra del Gran Germà

  • La web 2.0 ha generat una formidable operació de màrqueting global que afavoreix el poder i l’enriquiment de les multinacionals de la comunicació i de les empreses d’alta tecnologia.
  • És un canal extraordinari per a la prosperitat de les tecnoutopies, algunes de les quals només semblen concebudes per a i per elits tecnocràtiques i cientificistes.
  • La web social (i Internet en general) provoca la pèrdua de facultats intel·lectuals significatives, com la concentració, la reflexió profunda, el cultiu de la memòria i el pensament crític.
  • Les promeses d’emancipació serien novament promeses incomplertes. El TU que la revista Time proclama el 2006 com a personatge de l’any s’hauria convertit en un subjecte alienat procliu a la fascinació acrítica, la vida en societat del qual depèn de l’últim gadget tecnològic.
  • La web social té el seu revers en noves i cada vegada més sofisticades formes de control que van des del coneixement detallat dels nostres hàbits de consum, gustos, tendències i aficions, fins a la pràctica impune de l’espionatge massiu amb objectius polítics, com ens podem imaginar si portem al límit les conseqüències de l’era post-Snowden.
  • La web 2.0 ha facilitat una fabulosa acumulació de dades la utilització i explotació de les quals comença a ser compresa i resistida per la ciutadania, fins a tal punt que ja s’anuncia una nova generació d’empreses d’Internet amb un model de negoci que està orientat a la màxima privacitat, el dret a l’oblit i el control de les dades personals.

La velocitat del canvi

No ens acabem d’aclarir sobre les conquestes veritables i els perills evidents d’aquesta segona fase en l’ús global de la Xarxa, quan ja estaríem inclosos en una nova fase (web 3.0), que, a més dels riscos i bondats de la datificació del món, promet innovacions substancials en intel·ligència artificial i tecnologies 3D. Hi ha moltes controvèrsies sobre com definir aquest nou cicle: web semàntica, la Internet de les coses, l’era del Big Data, etc. Tots ells fenòmens confluents que accentuen les tendències acceleracionistes.

La velocitat del canvi preval com a única constant, la qual cosa impedeix crear marcs jurídics que delimitin, regulin o modulin els efectes de les noves tecnologies de la informació i el coneixement. Els drets i les lleis van alentits, sempre darrere de l’sprint de la innovació tecnològica.

Què pensar? Com actuar? Sembla evident que no podem evolucionar sense concebre Internet com a part de la solució i no només com a part del problema, procurant amplificar-ne i desenvolupar-ne els aspectes positius. Si la web social entronitza la funció dels prosumers, bricoleurs i contribuïdors, si és cert que afavoreix la veritable participació i el seu paradigma, la cocreació, si facilita una veritable democratització de la cultura i de la política, si promou la intel·ligència col·lectiva i la clarificació dels béns comuns, són els ciutadans els qui han d’intervenir activament en la conformació del nou escenari social, polític, cultural i científic que és físic i virtual alhora. S’hi disputa el poder sobre els relats que defineixen el nostre actual estadi com a societat. S’hi juga el present-futur del món que estem creant.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Web 2.0 deu anys després