Un posthumanisme més humà?

Les transformacions científiques i tecnològiques en què ens trobem immersos afecten la mateixa condició humana. Quin sentit tenen les tendències com el posthumanisme? Com podem pensar aquest «després»?

Taller de pròtesis, ca. 1920 | George Grantham Bain Collection (Library of Congress) | Sense restriccions d’ús conegudes

Taller de pròtesis, ca. 1920 | George Grantham Bain Collection (Library of Congress) | Sense restriccions d’ús conegudes

En els darrers anys ha pres importància el concepte de «posthumanisme», en bona mesura gràcies a pensadors com Rosi Braidotti, Franco «Bifo» Berardi o Peter Sloterdijk, que recentment han visitat el CCCB. Això no obstant, com la mateixa Braidotti afirmava en l’entrevista publicada en aquest blog, el posthumanisme no és un concepte tancat, sinó «més aviat un índex per descriure el nostre moment». No es tractaria de comprendre el que l’home és en essència, sinó de decidir allò que volem ser, el nostre esdevenir com espècie.

Ens trobem en una època d’incerteses i falta de seguretats. La modernitat construïda a l’entorn del relat del progrés del coneixement ha quedat en entredit i, amb ella, també ha trontollat el projecte humanista fonamentat en una racionalitat instrumental, a partir de la qual l’home hauria de ser capaç de transformar el món en benefici propi. Això no obstant, el coneixement cientificotècnic sembla que s’ha mantingut al marge d’aquesta crisi, fins al punt de trobar-se de ple en una nova revolució. Quan celebrem el trentè aniversari del llançament de la World Wide Web, en un moment en què conceptes com «intel·ligència artificial» o «machine learning» tenen cada cop més pes en els debats de la societat, sembla inevitable que repensem quina relació hi ha entre l’home i la tècnica. Es pot continuar pensant en la tècnica com allò que ens permet emancipar-nos de les necessitats i ser més autònoms? O més aviat hauríem de mantenir l’actitud crítica de rebuig a la racionalitat tècnica, com una cosa inalienable del discurs de dominació que ha menat a un món insostenible? Tornem a una cruïlla habitual: la tecnologia des del recel o la tecnologia com a solució.

Ara bé: de què parlem quan ens referim a la tècnica? Des de l’origen, l’home s’ha relacionat amb el món de manera artificial. La tècnica, per tant, no seria sinó la manera en què l’home es relaciona amb el món o, més ben dit, la manera en què l’home construeix el seu món. Potser el problema no sigui abraçar la tecnologia o rebutjar-la, sinó analitzar el món singular configurat a partir de la ciència i la tècnica contemporànies. Examinar quines són les condicions d’allò que habitualment anomenem les «noves tecnologies» i, així, arribar a determinar quins mecanismes de poder presenten i com afecten i transformen la subjectivitat contemporània. Recuperar, com apunta Marina Garcés a Nova Il·lustració radical,[1] l’actitud crítica que ha quedat atrapada en un discurs que assimila la raó al projecte civilitzador de dominació propi del capitalisme modern. Només llavors podrem conèixer el potencial emancipador que encara hi ha en la tecnologia. Parafrasejant Franco «Bifo» Berardi, es tractaria de desenvolupar eines conceptuals per orientar-nos en el territori de la transformació del subjecte contemporani. [2]

La humanitat augmentada

És en aquest context que pren sentit el debat sobre el posthumanisme. Els nous canvis tecnològics permeten pensar en una transformació significativa del que implica ser «humà». A l’assaig La humanidad aumentada,[3] Éric Sadin anuncia el sorgiment d’una nova forma d’home fruit d’una nova relació entre allò humà i allò tecnològic. Durant dècades, la ciència-ficció ha especulat sobre la intel·ligència artificial i ens ha omplert l’imaginari de cíborgs i homes-màquina. Podem trobar-ne manifestacions en la cultura popular recent que ens adverteixen dels perills del «prometeisme» a través de ficcions –com Terminator 3: La rebel·lió de les màquines Los vengadores: La era de Ultrón– en les quals les màquines assoleixen un nivell de consciència i autonomia que les duu a rebel·lar-se en contra de la subordinació a l’humà. Això no obstant, com és habitual, la realitat és més complexa. La «humanitat augmentada» de Sadin no remet necessàriament a robots antropomòrfics; sinó més aviat a la constitució d’una nova realitat cibernètica, construïda a través de la incursió en el món d’un sistema computacional infinit, fragmentat i invisible que abraça totes les esferes de la vida.

Segons Sadin, això ha estat possible gràcies a tres factors. D’una banda, el progrés en les tècniques de computació hauria permès una nova interacció, més dinàmica, amb les màquines. Gilbert Simondon, pensador influent per les reflexions que ha fet sobre la tècnica, afirmava que la revolució tecnològica no consisteix en un augment de la potència del càlcul, ni en l’increment de l’automatització, sinó «en el fet que una màquina preservi cert grau d’indeterminació».[4] Amb això, Simondon crida l’atenció sobre la capacitat de les màquines per relacionar-se amb les dades i la informació exterior d’una manera quasi sensible, cosa que n’incrementa notablement l’autonomia.

En segon lloc, l’ambició de l’ideal de domini cientificotècnic assoleix, avui en dia, un grau d’organització i quantificació que comporta la generació d’un duplicat computacional del món. Si tradicionalment la tècnica servia de mitjancera amb la realitat, actualment l’objecte d’aquesta mediació no és tant la realitat com la seva rèplica digital. Això no obstant, no disposem dels coneixements tècnics que ens permetin comprendre la naturalesa d’aquestes connexions, motiu pel qual es genera una nova barrera amb el món que implica, segons Sadin, una «pèrdua de visibilitat i de fricció sensible amb les coses, per introduir jocs d’interferència imperceptibles i automatitzats».[5]

Per últim, perquè la transformació sigui efectiva han estat necessàries la generalització i la universalització de l’ús de dispositius tecnològics, cada cop més complets i portàtils, que han permès que el subjecte digital estigui connectat en tot moment. Aquest últim punt permet tancar el cercle: l’smartphone com a paradigma i porta d’entrada d’aquesta nova relació amb allò tecnològic. Aquest dispositiu exigeix una interacció dinàmica i flexible, així com una quantitat ingent de dades que li permetin atendre de manera adequada el nou subjecte digital. Alhora, però, serveix com a font de dades per a aquest mateix sistema cibernètic, i d’aquesta manera es completa la retroalimentació. La tècnica contemporània ja no rau en un objecte o dispositiu, sinó en un entramat sistèmic que conforma el que l’autor francès defineix com un «holisme computacional».

El món com a pantalla. Diàleg entre Ingrid Guardiola i Franco Berardi | CCCB

Un ordre connectiu

La nova subjectivitat es constitueix a partir d’aquest feedback entre els nostres dispositius tecnològics i l’holisme computacional, i ho fa a partir d’un doble gest. En un primer moment s’anihila la possibilitat d’una relació més sensitiva, en introduir una barrera amb la nova imatge del món. Només llavors és possible recrear-lo, aquest cop des d’una assistència digital basada en un nou tipus de relació que es constituirà de manera necessària i preestablerta. Berardi defineix aquesta transformació com el pas de la relació conjuntiva a la connectiva. Si la primera sorgeix de l’espontaneïtat de l’acció concreta i singular, fruit de la nostra capacitat empàtica de relacionar-nos amb l’alteritat; la segona respondria a la dimensió racional que ens permet abstreure’ns de la dimensió concreta i teixir un entramat de signes compatible amb una determinada estructura sintàctica, en aquest cas, el món digital. Per relacionar-nos amb el duplicat a la infoesfera és necessària una relació connectiva, que rebutja el contacte directe i no deixa lloc a allò indeterminat. En l’ordre connectiu, les relacions es normativitzen, es tornen homogènies i reglades. Parlem del canvi directe experimentat pel fet d’estar constantment sotmesos a la manera de fer digital i algorítmica. Però també d’una mutació més profunda en la nostra sensibilitat. El nostre cervell, incapaç d’adaptar-se al ritme i a la quantitat d’informació que la realitat cibernètica imposa, se satura, es col·lapsa i es veu forçat a economitzar els processos. L’única manera de relacionar-nos que tenim és assumir el nou llenguatge i adaptar-nos-hi. Per fer-ho, sucumbim a l’ús indiscriminat de dispositius i algoritmes que, gràcies a aquesta nova computació dinàmica, són capaços d’orientar-nos. L’individu és assistit per tota mena de dispositius i algoritmes que decideixen per ell i el fan encaixar, a través d’una coerció soft i transparent, amb el nou món digital. En aquest procés d’homogeneïtzació, s’evita qualsevol mena d’indeterminació i diferència que no afavoreixi l’eficàcia del sistema. Idealment, la nova humanitat que sorgirà d’aquest nou paradigma no serà política, en la mesura que no tindrà ni conflictes ni capacitat de decidir. Passem de l’humà al posthumà a través d’un augment de les capacitats. La seva nova relació amb la tècnica li permet d’adaptar-se al nou món digital. Això no obstant, veiem com, lluny d’obrir el camp de joc i fer-nos més lliures, aquesta nova relació amb la tecnologia sembla que ens aboqui, paradoxalment, a un ordre determinista en el qual el nostre comportament s’inscriu en una sèrie d’automatismes.

Dit això, sembla que l’única sortida hagi de passar per tornar a la dicotomia inicial i rebutjar la tecnologia, ara en forma de xarxes socials, economies de plataforma o aparells de control biomètric… Això no obstant, és urgent que ens preguntem si no seria més interessant intentar trencar la dicotomia plantejada i anar més enllà d’aquest rebuig; intentar trobar una manera crítica d’acostar-nos a la tècnica. Des d’aquest plantejament, és possible entendre d’una altra manera el posthumanisme i situar-lo en la crisi de l’humanisme que aflora després de l’oblit d’allò indeterminat. Sota el domini de la racionalitat tècnica, l’home queda reduït al vessant connectiu, i es troba immers en una sèrie d’automatismes i predeterminacions que li anul·len la singularitat. Hi ha certa incommensurabilitat en el que és humà, i això fa impossible de quantificar-ho per complet i reduir-ho a un llenguatge merament tècnic. Des d’aquest punt de vista, la proximitat de la utopia transhumanista en què estem sumits no s’escau perquè hi hagi la possibilitat de crear un cervell sintètic, sinó més aviat perquè, en una societat hipertecnificada, allò humà es veu reduït a un vessant merament connectiu, que oblida l’aspecte indeterminat que el caracteritza.

Des d’aquesta perspectiva, el posthumanisme implica allunyar-nos d’un humanisme fonamentat en una concepció de l’home tècnic, que converteix el món en la seva representació objectiva. Això no implica necessàriament que es rebutgi la tècnica, sinó que ens convida a pensar en un món postantropocèntric. Desfer-nos de la idea del món com a representació, que situa l’home com a mesura i principi últim, i donar espai a maneres de fer que van més enllà de la racionalitat tècnica, més enllà de la racionalitat humana. Cal recuperar la consciència d’aquesta incommensurabilitat de l’home, precisament per fer front al desafiament de trobar noves formes d’abordar la realitat en què estem immersos. Cal establir una nova relació amb allò tecnològic, una relació que parteixi de la consciència d’aquesta singularitat i se sàpiga irreductible a la quantificació cientificotècnica. Des d’aquí, el posthumanisme es revela no pas com la determinació de les nostres relacions, sinó precisament com la garantia que la seva singularitat radical. Allò que ens recorda que no tot es pot reduir a dades, i ens ofereix l’oportunitat de fixar límits a l’ hegemonia digital, per poder, d’aquesta manera, tornar a la tècnica el paper d’instrument per a l’emancipació.


[1] M. Garcés (2017). Nova Il·lustració radical. Barcelona: Anagrama.

[2] F. «Bifo» Berardi (2017). Fenomenología del fin. Sensibilidad y mutación colectiva. Buenos Aires: Caja Negra, p. 17.

[3] É. Sadin (2017). La humanidad aumentada. La administración digital del mundo. Buenos Aires: Caja Negra.

[4] G. Simondon (2008). El modo de existencia de los objetos técnicos. Buenos Aires: Prometeo Libros, p. 33.

[5] É. Sadin, op. cit., p. 44.

Vegeu comentaris1

Deixa un comentari

Un posthumanisme més humà?