El Ministre del Futur

Timothy Morton representa els hereus del planeta, humans i no humans, l’existència dels quals vindrà determinada pel que fem i com pensem a partir d'ara.

Un bebè i un gos en un vaixell de vela. Sydney, c. 1910 | Samuel J. Hood, Australian National Maritime Museum | Sense restriccions conegudes de drets d’autor

Un bebè i un gos en un vaixell de vela. Sydney, c. 1910 | Samuel J. Hood, Australian National Maritime Museum | Sense restriccions conegudes de drets d’autor

Ser conscient del futur de manera ecològica vol dir ser conscient que hi ha moltes més escales temporals (i espacials) que els humans haurien de tenir en compte i reflexionar. El Ministeri del Futur és una iniciativa artística dins l’exposició Després de la fi del Món per convèncer els governs del món que habilitin mecanismes per a la política de llarg termini.  El primer ministre del Futur l’encarna el filòsof Timothy Morton, creador de conceptes com «hiperobjecte» i «ecologia fosca» i un dels pensadors de referència mundial preocupats per imaginar una nova relació amb el planeta. Reproduïm aquí el discurs que va llegir a la inauguració de l’exposició on explica les funcions d’aquest nou ministeri i reflexiona sobre els conceptes de «Fi del món», «Futur», «Vida» i «Art», entre d’altres.

Em dic Timothy Morton i he estat nomenat Ministre del Futur per la bona gent d’aquí el CCCB.

He vingut en avió des de Houston, Texas, i òbviament, encara estic sota els efectes del jet lag. Una part de mi encara és a Houston. Una altra part m’ha quedat escampada per sobre l’oceà Atlàntic. La meva ànima encara no se m’ajusta al cos, per dir-ho d’alguna manera. I aquesta sensació és exactament del que us vull parlar avui. Ser ecològicament conscient significa tenir sensacions com el jet lag. Vol dir adonar-se que et sents escampat, que la teva ment encara no es correspon a les condicions físiques actuals. I això explica una cosa profunda sobre el temps, alguna cosa que el nostre món, tan ben mesurat, amaga. Us en diré més d’aquí a una estona. Espereu un moment.

M’agradaria donar-vos la benvinguda a aquesta presentació, que duu per títol Després de la fi del món.

Què vol dir, la fi del món? Vol dir la fi de la idea que l’ésser humà és l’única entitat de l’univers que pot definir què és la realitat. Vol dir que hi ha moltíssimes entitats no-humanes en nosaltres, que ens penetren, que ens permeten existir, que s’aboquen per l’horitzó a punt de fer a miques, o més aviat fent a miques l’escenari aparentment estable –perquè fa temps que dura– on sembla que actuem. Vol dir que allò que anomenem natura ja no serà mai més natural, perquè no es comporta com un decorat neutral i bonic pel nostre drama humà. Una part de l’escenari ens cau a sobre i fa mal. S’està esquinçant i a darrere veiem tota mena de coses que no volíem veure.

Es podria dir que la fi del món ja ha passat. L’escalfament global ja ha començat. No és el mateix que dir que tots morirem o que res no importa. Vol dir que ja no podem viure més com si estiguéssim embolcallats en cotó fluix, un cotó fluix real o imaginari. La fi del món ha començat, sinó no podríeu sentir el que acabo de dir sobre escenaris que es col·lapsen. No feu cas a la gent que us adverteixi que la fi s’acosta. A la seva manera, volen ajudar.  No és un apocalipsi religiós i no rebrem cap premi ni serem castigats. És més aviat com aquelles pel·lícules que la protagonista s’adona que ja és morta.

Soc el Ministre del Futur, que vol dir tres coses.

La primera: vol dir que soc el responsable d’allò que encara no existeix. I aquestes entitats depenen profundament del que fem nosaltres ara mateix. En el futur, dues coses seran certes. Seran més certes a mesura que mireu en un futur més llunyà.

1: jo, com a Timothy Morton, aquesta persona en concret, cada cop serà menys rellevant, menys important.

2: cada coseta que en Timothy Morton faci, cada cop serà més rellevant, més important.

Sales d'espera de l'exposició «Després de la fi del Món» | © CCCB, 2017. Autor: Gunnar Knechtel Photography

Sales d’espera de l’exposició «Després de la fi del Món» | © CCCB, 2017. Autor: Gunnar Knechtel Photography

Fer això (moure un petit objecte com un got uns quants centímetres) significarà alguna cosa enorme d’aquí a cent-mil anys.

Cent-mil anys és el període de temps màxim de l’escalfament global. Entesos. Això em porta a la Segona Cosa.

Ser conscient del futur de manera ecològica vol dir ser conscient que hi ha moltes més escales temporals (i espacials) que els humans haurien de tenir en compte i pensar. La durada de l’escalfament global són 100.000 anys: 7% dels efectes de l’escalfament global encara estaran succeint, mentre són absorbits lentament per roques ígnies.

Un altre període són 30.000 anys. D’aquí a trenta-mil anys, les corrents oceàniques hauran absorbit la majoria dels derivats del carbó, però a l’atmosfera encara n’hi quedaran, en suspensió, un 25 %. La vida mitjana del plutoni 239 és de 24.100 anys. Aquests períodes són tan grans com la història sencera de la humanitat, o més. Les pintures de la cova Chauvet a França estan datades de fa 30.000 anys.

Un altre període temporal són 500 anys. El 75% dels efectes de l’escalfament global encara persistiran d’aquí a cinc-cents anys. Intento imaginar-me com era la vida el 1511.

Cap d’aquestes escales temporals és menys real que l’altra. I tenen alguna cosa en comú. Totes aquestes escales es poden predir, d’alguna manera o altra. Podem calcular, computar, extrapolar que haurà passat d’aquí molt, d’aquí molt endavant en el futur.

Això és futur mesurable. Soc el Ministre del Futur Mesurable. Soc responsable dels éssers, humans i no-humans, els que encara no existeixen, l’existència dels quals vindrà determinada pel que fem ara, per com pensem ara. Totes les nostres decisions estan influïdes per ells, si us hi pareu a pensar. Accelerareu al tombar la cantonada o reduireu la velocitat per si de cas hi ha algú o alguna cosa? El CCCB acaba d’anunciar, oficialment, que podem preocupar-nos-en, que hauríem de preocupar-nos-en.

Però també soc el Ministre del Futur Incommensurable. Què vol dir això? Soc el ministre de la possibilitat del futur. Soc el ministre del futurible, com en diuen. De la qualitat futurible, de la «futuralitat», si en voleu dir així.

Aquesta mena de futur no es pot predir. Aquesta mena de futur és el futur que permet que passi el futur predictible. En termes vitals, és la possibilitat que hi hagi vida, de la vida tal i com la coneixem. La vida, que sempre té aquesta necessària qualitat de futur obert.

Aquesta mena de futur, pel que fa la nostra implicacions com a humans, té un altre nom.

Sales d'espera de l'exposició «Després de la fi del Món» | © CCCB, 2017. Autor: Gunnar Knechtel Photography

Sales d’espera de l’exposició «Després de la fi del Món» | © CCCB, 2017. Autor: Gunnar Knechtel Photography

La paraula per aquesta mena de futur és art. L’art és el futur i jo soc el Ministre del Futur. Us aguanto la porta oberta perquè ensenyar-vos que hi ha altres possibilitats a través d’aquesta porta. L’art és la porta. L’art no és només un quadre o una representació. L’art és acció, artesania, creació. L’art és causa i efecte. I l’art és el futur. Què significa una obra d’art? Què és una obra d’art, fins i tot? No ho sabem… encara. Aquesta sensació d’«encara no» no se’n va. Acompanya el que passa ara, com un fantasma. Com la lluna que veus per la finestra d’un cotxe que corre: sembla que et segueixi, que suri al teu costat. L’art deixa oberta la possibilitat que les coses siguin diferents, i si sou com jo, de veritat que us agradaria que moltes coses fossin diferents, almenys algunes.

Per això estic molt emocionat de poder ser Ministre del Futur aquí. No soc el governant, soc el ministre. Apunto cap a l’obertura que anomenem futur, l’aguanto oberta i us demano que espereu mentre l’art hi passa. He fet aquestes sales d’espera en el nostre espectacle, perquè esperar és l’assignatura principal, l’ingredient bàsic en l’era de l’escalfament global. Ha començat? Quan començarà de debò? Què passarà llavors? A qui? Totes aquestes sensacions tenen a veure amb habitar un espai on hi ha altres entitats a part dels humans, entitats com ara l’huracà on vaig ser fa poques setmanes, a Houston, i aquestes entitats tenen el seu propi compàs, que haig de seguir.

Aquesta baluerna, que semblava una nau extraterrestre gegantina, feia dies que flotava sobre Houston. T’havies d’esperar. Era temps-huracà, no el teu-temps. Esperar desperta molts sentiments, la majoria poc agradables. Acostumar-te a aquests sentiments per no fer-nos mal els uns als altres o córrer amunt i avall com pollastres decapitats cada cop serà més important.

Esperar implica un futur incert, obert. L’art és un futur obert, us en recordeu? L’art manté obert aquest espai d’espera i així el podem estudiar, acostumar-nos-hi i que se’ns acudeixin coses en ple neguit.

Així que m’agradaria donar-vos LA benvinguda al futur, que està passant ara, com les ombres d’aquesta sala. I m’agradaria presentar-vos els artistes de l’espectacle: Benjamin Grant, Natalie Jeremijenko, Charles Lim, Rimini Protokoll, Tomás Saraceno, Superflux, Unknown Fields Division (Kate Davies i Liam Young). I els encantadors comissaris, Rosa Ferré i José LuIs de Vicente.

I ara, com una ombra, callaré i deixaré que parlin els altres. Gràcies.

L’autor d’aquest article se’n reserva tots els drets

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari