Un «démos» insolent

Revisem un dels mites fundacionals de la democràcia atenenca, les reformes de Soló, per reflexionar sobre el sentit de la igualtat i els valors de la democràcia contemporània.

Una manifestació de protesta contra la deportació d'immigrants il·legals a Xipre per part de les autoritats britàniques. Tel Aviv, 1946

Una manifestació de protesta contra la deportació d’immigrants il·legals a Xipre per part de les autoritats britàniques. Tel Aviv, 1946 | Kluger Zoltan, National Photo Collection of Israel | CC BY-SA

Si ens demanen quin és l’origen de la democràcia, pensarem en l’Atenes de Soló (594 a. C.). Això no obstant, en una societat dominada per aristòcrates, el concepte de démos no s’associava a valors necessàriament virtuosos. Ens acostem a l’esdeveniment històric des d’una perspectiva particular, en la qual la democràcia no arriba per una mena de decantament natural, sinó que més aviat és fruit de la resposta de Soló a la «insolència insubmisa» d’un démos que criticava l’ordre establert. En la confrontació entre les virtuts clàssiques i el seu desplaçament fruit de la irrupció del démos, trobarem un fil per repensar la nostra situació actual.

I al que s’exalta massa després no és fàcil contenir-lo,
i hauria estat millor que, abans de tot, pensés.

Soló

El poble, el démos, irromp en la història d’Atenes a les albors del segle VI a. C. Paradoxalment, la història democràtica d’Atenes (antiga i moderna) és una història en què aquest poble és absent. I si bé és cert que un poble no es presenta mai a si mateix de manera plena, i de fet el mateix concepte de «poble» és motiu de sospites diverses, sembla com si, en una successió de grans noms associats a les elits (Soló, Pisístrat, Clístenes, Pèricles…), la democràcia es decantés naturalment, sense cap mena d’esforç, fruit de la moderació dels dominadors o d’un conflicte intraelit constant que els forcés a pactar amb els que no caminaven drets.

Que el démos s’havia de mantenir mut ho sabem des de la coneguda escena de la Ilíada en què Odisseu, amb el ceptre d’Agamèmnon, copeja Tersites, un guerrer aqueu de descendència no aristocràtica que «sabia de cor un sens fi de paraules grolleres per a disputar amb els reis, en va i sense solta» (ou katà kósmon).

Si acceptem el supòsit metafòric que Tersites encarna aquell démos, pensarem que per a l’aristòcrata el poble combina la baixesa moral amb la ineptitud en la paraula (Tersites no parla, sinó que «gralla»), i també amb la vergonya del deshonor (perquè era un home ridícul, «entre els mortals que amb els Atrides han vingut fins a Ílion, no n’hi ha cap de pitjor que tu») i, per què no, amb la lletjor d’un cos abjecte (era garrell i coix d’una cama, amb les espatlles encorbades i contretes, i de cap punxegut).

El que tots aquests trets aglutinen és el fet que Tersites era, en primer terme, desmesurat (ámetros), com el mateix poble va demostrar que era, almenys en l’esdeveniment que tractarem. I si a Atenes es va escaure alguna cosa relacionada amb la innovació, probablement va ser a causa d’aquesta desmesura.

Insolentia, en l’ús llatí, denota certa arrogància, un excés, però també quelcom relacionat amb la innovació, amb allò inusual o no familiar. En principi, la insolència no està renyida amb l’enginy, la imaginació o la intel·ligència (i no hi ha cap motiu per pensar que el démos no tingués aquestes qualitats), però denota alguna cosa relacionada amb la suspensió de l’ordre habitual de les coses, que avui anomenem «consens».

El que va precipitar violentament tota una sèrie d’innovacions polítiques a Atenes, agrupades amb el nom de «reforma de Soló», pels volts del 594 a. C., va ser un acte d’insubordinació insolent. Una sacsejada que va violentar aquella mar que, segons el poema de Soló, és, de totes les coses, la més «justa», la més semblant a la justícia, quan no és agitada pel vent.

Soló redactant lleis per a Atenes

Soló redactant lleis per a Atenes | Anònim, 1842. Merry’s Museum | Domini públic

Les condicions materials i històriques estaven servides: es diu que al principi del segle VI a. C., les classes més pobres, hektémoroi i thêtes (llogaters de terra i jornalers), estaven ofegades pels deutes i vivien immerses en un esclavatge humiliant. Les fonts diuen que, repartides les terres en poques mans, els més pobres es veien obligats a assegurar els deutes amb la seva persona o amb els familiars. N’hi va haver molts que es van veure obligats a emigrar; segons Plutarc, la desigualtat (anomalia) entre rics i pobres era tan gran que la totalitat del poble tenia deutes amb els rics.

Com que la ciutat es trobava al caire de l’abisme, les posicions també es devien extremar: els habitants de les regions muntanyoses van afavorir la democràcia radical (si fem cas al superlatiu del text grec), i els de la plana van fer el mateix amb l’oligarquia. Aristòtil escriu, mig de passada, en un detall oblidat que dota de sentit el que relatem aquí, que aleshores la massa es va alçar contra la minoria.

La irrupció d’aquella multitud insubmisa d’aspiracions igualitàries no només va provocar una millora en la seva situació vital, sinó que també va polititzar la societat atenenca. De fet, la lírica de Soló està marcada per una innovadora mirada política als afers humans, que posa en relació cada ciutadà amb el conjunt de la ciutat: «el mal del démos arriba a cada casa, i les portes d’entrada no el poden contenir», diu el seu poema.

Com que l’oikos, la llar, ja no és refugi per a ningú, els atzars del démos passen a ser un problema polític que afecta la massa i l’elit. De fet, segons la interpretació habitual, es diu que, amb Soló, la neutralitat dels que no volien prendre part en la contesa civil va passar a estar jurídicament penada.

La mesura més coneguda que aquest aristòcrata de classe mitjana va adoptar és, potser, la seisàchtheia, traduïda com «alliberament de cossos i béns», que va consistir en una molt contemporània condonació dels deutes, a més de l’alliberament i la repatriació dels ciutadans esclavitzats i exiliats per culpa d’aquests càrrecs.

En el context del debat contemporani sobre el que és comú, la correlació entre politització i anul·lació d’un deute (que avui titllaríem d’odiós) ens obliga a problematitzar la relació entre el deure i la llibertat política. Especialment en contraposició a autors contemporanis que, en la línia de Roberto Esposito, si bé s’esforcen a emmarcar el deute del munus (l’obligació de donar, de deure, càrrec) en el context d’una «economia del do», no cessen de pensar la reciprocitat que funda allò comú a partir d’una falta que no podrem satisfer mai.

De fet, presa com a concepte filosoficopolític, la seisàchtheia que abans citàvem és una mena d’immunitas, d’immunització: l’exempció d’un tribut, l’alleugeriment d’una càrrega o la condonació d’un deute que reformulen en clau política el sentit del que és comú, basat d’aleshores ençà en allò que els ciutadans han deixat de deure’s.

No en va, Soló repeteix un cop i un altre que va alliberar els ciutadans; alliberament que s’estén fins a la «negra terra» en què s’inscriu la vida, en endavant polititzada, de bons i dolents (agathoí i kakoí), de nobles i subordinats.

Soló, el savi legislador d'Atenes

Soló, el savi legislador d’Atenes | Walter Crane | Domini públic

La reforma que s’atribueix a Soló inclou l’organització de la societat en quatre classes (pentakosiomédimnoi, hippeîs, zeugîtai i thêtes), en virtut de la quantitat de diners que es posseïen, la qual cosa va provocar un efecte doble: d’una banda, la mobilitat social que va trencar la separació dels rangs («el noble es casa amb la filla del vilà, i el vilà amb la del noble: els diners confonen les classes», cantava Teognis), de l’altra, l’estandardització de l’estatus polític per mitjà de l’equivalència en diners.

El démos va conquerir l’accés complet a l’assemblea i als tribunals. L’areòpag, institució aristocraticomonàrquica, va perdre centralitat davant del consell renovat i de l’assemblea popular. I, segons Aristòtil, el poble va passar a ostentar la màxima autoritat sobre el vot i, per tant, sobre el poder polític o, dit d’una altra manera, sobre la constitució efectiva de la ciutat.

No és en va que, en els poemes de Soló, la justícia i l’eunomia, el bon ordre polític, queden irremeiablement associats a certa idea d’igualtat («la igualtat no causa guerra»), i la igualtat, al seu torn, a una incipient racionalitat economicopolítica que la marca de manera determinant.

En particular, per Soló la igualtat i la justícia adopten la forma d’una proporcionalitat meritocràtica (d’aquí, potser, que els jornalers o thêtes continuessin exclosos dels càrrecs públics). Com recorda en el seu poema:

Al poble, vaig donar-li força privilegi, sense prendre-li gens de dignitat ni afegir-li’n; quant a la gent influent i que era considerada rica, també vaig cuidar-me’n, a fi d’evitar-los maltractaments, i alçant un escut al meu entorn, vaig sostenir ambdós bàndols, i no vaig permetre que cap guanyés sense justícia.

Salta a la vista, però, que perquè la igualtat sigui proporcional abans hem de decidir el «valor» de cadascun dels iguals, amb l’objectiu d’assignar-los la posició o l’estatus que els correspon en una jerarquia de dignitats que es pugui considerar justa. I això mena a les preguntes següents: qui decideix la «mesura» d’aquest valor, i com? Aquesta avaluació està exempta de violència i conflicte?

El projecte de Soló tenia com a finalitat, entre altres coses, frenar l’excés demòtic d’uns líders populars que qualifica d’«injustos», cridats a pagar amb gran dolor la seva «arrogància enorme, húbris». Soló no havia vingut a fundar la democràcia (que hem de pensar que considerava injusta), sinó a atenuar els efectes d’una insurrecció imprudentment igualitària, salvant el principi aristocràtic de distinció en el context d’una societat altament monetitzada. Com ha escrit un comentarista, si l’eunomia és bona és perquè és capaç d’establir un equilibri entre massa i elit, entre emancipats i subordinats.

Per al subordinat que vol viure d’una altra manera, però, la justícia no pot ser de l’ordre de la proporció sense convertir-se en una negociació la finalitat de la qual és pactar precisament el grau de subordinació que s’està disposat a assumir. De fet, el gran èxit de Soló va ser introduir el conflicte civil en una dinàmica de la negociació. La tants cops esmentada prudència de Soló, és a dir, la idea de mesura, de proporcionalitat («donar a cadascú allò que li correspon»), no pot entendre’s sense aquest fragment que la vincula a l’obediència: «El poble obeeix els cabdills més bé quan no és gaire lliure, però no se sent gaire oprimit.»

Per això, els que vulguem repetir la pregunta sobre la igualtat política avui potser hauríem de començar a pensar que el que nia en el cor de la relació igualitària deu ser la «desproporció». O, parafrasejant un filòsof conegut, que la justícia està sempre fora de si, out of joint, com el cos abjecte i la paraula desarticulada de Tersites, incapaços, tots dos, de confegir-se a la mesura heroicoaristocràtica de la virtut, i incapaços, també, d’adequar-se a si mateixos.

No és en va que els zeugites que van alçar-se junt amb els jornalers rebien el nom del terme grec zeûgos, que no significa sinó «jou», instrument per excel·lència de la càrrega compartida («comú», en diran alguns), imposada o adoptada lliurement, però en cap cas alleugeridora. Aquest jou apunta, esclar, a la feina, al conreu; però també a la disposició en falange del segle V a. C., en la qual l’hoplita va donar manta vegada i de forma ben prosaica la seva vida per la de la ciutat.

De fet, Soló va prohibir la poesia fúnebre, la complanta que exalta el difunt. Entrat el segle V a. C., l’oració fúnebre ja no recorda el nom dels caiguts: d’aquesta manera es mostra fidel a una tendència —mai acomplerta però sí reveladora— de l’estandardització i la uniformització polítiques, cosa que ens fa dubtar de si la democràcia clàssica és un lloc idoni per reconèixer la igualtat en el sentit emancipador més profund.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Un «démos» insolent