Tonatiuh López: «L’error dels museus és voler crear un públic; la vida ja està creada, fes-te’n càrrec»

Tonatiuh López | Il·lustració de José Antonio Soria | CC-BY

Qui voldria obrir un museu d’art contemporani en un lloc on més del 90 % dels habitants declaren que viuen amb por? Doncs a Ecatepec de Morelos ho han fet els que hi van néixer, i justament per abordar tot això. «Es tracta de pensar amb quina estratègia creativa podem atendre el problema, i atendre’l no vol dir solucionar-lo, sinó començar a parlar-ne entre tots i totes», assenyala Tonatiuh López.

És així com, per exemple, amb el projecte «Toco madera» van sortir al carrer amb un carretó de tamales per recollir les preocupacions del poble de Santa Clara Coatitla –la regió d’Ecatepec on el museu treballa. Amb la dita popular que resa que «las penas con pan son menos» per bandera, oferien pa als veïns i veïnes que compartien, per escrit i anònimament, les seves preocupacions. Uns quants dies més tard van fer una altra activitat al carrer, en què convidaven tothom que passava a il·lustrar aquells problemes. Les il·lustracions van servir per fer un de les tradicionals catifes de serradures que omplen els carrers el dia de Santa Clara. Com escriu Adriana Valdés, impulsora de «Las penas con pan son menos», en el llibre que recull la memòria dels primers anys del MArCE:

Les catifes es va convertir en una manera de fer que el poble tornés a ocupar el carrer per parlar dels seus problemes, tant personals com comunals, i, a més de donar-los visibilitat, també intentava donar-los una sortida simbòlica: quan la santa passés per sobre els dibuixos, els esborraria i s’enduria totes les penes.

El Museo Arte Contemporaneo Ecatepec (MArCE) va néixer el 2015 com una iniciativa de l’artista Federico Martínez, que va reunir amics, artistes i gestors culturals perquè pensessin la seva pràctica artística com una pràctica social des de la perifèria. «Si la situació a Ecatepec ja és complicada per si sola, imaginar-te un artista o un creador en un lloc així ho és doblement; si en un entorn més o menys privilegiat sembla una professió sense futur, partint d’un lloc com aquest encara sembla una sortida menys viable», apunta López.

«Ecatepec és el lloc on molts aprenem a anar de festa, a viure, a defensar la vida, però també a avergonyir-nos de la vida que tenim», apunta el membre del col·lectiu:

Quan ets jove et sembla que el que és normal de viure aquí és intentar sortir-ne, i llavors vivim aquí sense viure-hi. Jo no vaig anar a cap escola d’Ecatepec. Això genera desarrelament, no només del cos amb la terra, sinó també entre cossos. No hi ha manera de fer-hi arrels, perquè abans que hi hagués el museu jo no sabia que hi ha una noia que estudia art i viu a tres cantonades de casa meva. El MArCE serveix per aglutinar gent que parla un cert llenguatge, après no pas aquí sinó en una altra banda, i que avui nota que aquest és l’únic lloc on pot existir.

El que impulsa el projecte té molta relació amb la incomoditat de viure en un encreuament. Perquè qui abandona aquesta perifèria també ho té difícil per sobreviure al centre. Mariana García, en un text sobre el col·lectiu de què també forma part, assegura:

Al final, som migrants. Migrants diürns que no poden permetre’s pagar el preu de dormir allà, a la ciutat; migrants que es delaten amb els gestos, amb les paraules estranyes que fan servir, que van aprendre dels avis, que són una barreja entre un castellà muntat per força i la llengua mare que va morir amb els rebesavis… o potser abans.

López subratlla, però, que l’objectiu no és arrossegar les lògiques del centre cap a la perifèria:

La idea que tenien les persones que hi havia rere el MArCE era crear un espai per a la difusió de l’art contemporani a Ecatepec i per a Ecatepec. Malgrat la crítica institucional, però, imitaven el cub blanc amb un text escrit amb vinils en un mur, amb un díptic… Només es movia el cub de lloc. És el que veiem sempre: la idea que l’art neteja, o educa, o redueix la violència. Això, però, és una fantasia burgesa, perquè en realitat no neteja res; no fa sinó treure la gent del mig perquè tot de persones netes puguin viure en aquell espai, perquè puguin arribar a habitar al voltant d’un art net en aquell nou espai net. Quan es va reformular el col·lectiu, vam dir que això havia de ser un espai que permetés a la gent posar en valor la seva pròpia producció cultural, una mena de museu comunitari que havia de tenir lloc al carrer, que és on vivim la gent. No hi ha un espai públic i l’únic lloc per estar amb els amics és el carrer; i no parlem de ser «al carrer» en el sentit d’estar-se en un parc, sinó literalment d’estar-se al carrer.

Davant dels debats sobre la democratització de l’art, López, que ha treballat durant anys en temes d’educació als museus, assegura que un art per a tots no és possible:

És possible que tothom generi el seu propi art, potser, però no hi pot haver un art per a tots, perquè això és una idea capitalista, fabril, globalitzadora. Els museus d’art contemporani són com botigues d’H&M que sorgeixen a cada ciutat i es passen la mateixa exposició de l’un a l’altre, per tal que tots consumim el mateix tipus de cultura elitista i ens fem una selfie davant del Yayoi Kusama o el Jeff Koons de torn. I això silencia veus que valdria la pena que escoltéssim. A mi m’és molt més útil conèixer Khabar Lahariya, un diari impulsat per dones en un entorn rural de l’Índia, que saber coses de la història de Jeff Koons. Jo no tindré mai l’oportunitat de fer el que fa Jeff Koons, en canvi, la història de Khabar Lahariya sí que em serveix.

El diari indi va inspirar un projecte que el MArCE duu a terme actualment: crear un diari comunitari per abordar el problema de la violència cap a les dones i altres tipus de cossos feminitzats.

Una altra de les línies en què treballen té relació amb el rescat d’un espai natural cada cop més amenaçat, el Cerro Gordo, i el manteniment de la seva història. «Ejército de Trabajo, una organització anarquista comunitària, va decidir organitzar el lloc i va ocupar el turó per pensar-lo com un espai protegit en el qual només hi hauria una escola de secundària, una església i un centre de salut», explica l’historiador de l’art. A partir del 1984, però, després del terratrèmol de Ciutat de Mèxic, molta gent va veure’s obligada a desplaçar-se a les perifèries, i el turó, que havia estat el centre de la vida culinària i esportiva de Santa Clara Coatitla, ha anat perdent espai natural.

Hi ha moltes històries de resistència que el museu aglutina, i que només acaba exposant com un comentari amb un gest artístic. En el cas del turó, va ser una acció que vam fer amb escoles públiques: vam fer tallers de bombes de llavors, vam fer estendards i vam organitzar una processó fins al cim. Són petites accions que m’agrada no pensar com a peces, perquè el que passa quan un artista concep una feina com una peça és que s’acaba allà: el que importa és tenir un bon registre de l’activitat, que els nens segueixin les instruccions, que els dibuixos quedin bonics i que pugui treure’n unes quantes coses per vendre en una galeria. En canvi, el que importa aquí no és això, sinó que l’activitat es dilueixi en certa mesura amb la vida del lloc i que pugui generar impactes futurs. Segurament perdrem el turó, però almenys que aquesta memòria no desaparegui, que sobrevisqui.

La qüestió dels museus, diu López, és qui té el poder: «Si el té el curador, el que importa és fer una exposició; si el tenen els artistes, el que importa és generar una peça; si el tenen els patrons, el que preval és qui dona què o quin nom té cada sala; si la importància rau en el recinte, el poder és de l’arquitecte. Molt poc sovint la importància la té el públic.» En el cas del MArCE, es busca que el públic sigui fonamental, «perquè el nostre públic són els nostres amics, la nostra família i els nostres veïns, som nosaltres mateixos i el lloc on creixem».

Però com pot ser central, el públic, si ningú no havia demanat un museu d’art contemporani a Ecatepec?

El poble no el demanava, i aleshores la qüestió era com convertir aquell lloc, justament perquè la gent no el demanava, en alguna cosa que els fos útil. No has de crear un públic, sinó que t’has de posar allà on hi ha públic. Posa el cinema en un carreró fosc, i aleshores aquell carreró que abans feia por es transformarà en un cinema a l’aire lliure on una jove podrà anar tranquil·lament, després de l’escola. No construeixes el públic, et plantes allà i la gent s’asseu. O camines cap al turó i et pregunten què faràs, o plantes un hort o muntes un menjador i venen i et diuen «I aquí què hi ha?». El públic és curiós, només has de crear una situació que li cridi l’atenció de manera no violenta. Els cubs blancs, o aquella mena d’elefants blancs, criden l’atenció, sí, però d’una manera molt violenta. Arriben a trencar l’estètica del lloc per implantar-n’hi una de diferent. Aquí cridem l’atenció des de l’esfera familiar. El públic no es crea; al públic se l’atén. L’error dels museus és voler crear un públic, i no: la vida ja està creada. Simplement te n’has de fer càrrec.