Timothy Morton: una ecologia sense natura

Entrevistem Timothy Morton, filòsof i autor del concepte «Dark Ecology», que proposa repensar la nostra visió de l’ecologia, l’antropocentrisme i l’art.

Timothy Morton

Timothy Morton | © CCCB, 2016 | Autor: Miquel Taverna

Continua sent l’home la mesura de totes les coses? L’actual crisi mediambiental fa palesa la urgència d’abandonar la visió antropocèntrica i entendre que no som el punt final del planeta. Davant el paternalisme de certs moviments ecologistes, la Dark Ecology reivindica la ironia i la lletjor per despertar consciències.

Timothy Morton és un filòsof i expert en literatura del període romàntic. La seva obra, provocadora i extremadament personal, parteix d’una complexa matriu de temes i referències –de Shelley a My Bloody Valentine, del budisme a les cadenes d’ADN– a través de les quals articula idees sobre ontologia, ecologia o estètica, entre d’altres. Junt amb Graham Harman, Ian Bogost i Levy Bryant, forma part del nucli de l’OOO, l’ontologia orientada a objectes, un moviment filosòfic esperonat per Harman l’any 1999, que proposa una reinterpetació marcadament anti-antropocèntrica de la nostra relació amb el món, els objectes i les jerarquies. Morton utilitza rastres de cultura popular i un llenguatge ple de girs poètics i irònics per a deconstruir de manera àcida la crisi ecologica derivada de l’antropocè, i introduir nous conceptes filosòfics com el que ell anomena hiperobjectes: objectes tan extensos en el temps i l’espai que són impossibles d’assenyalar o detectar directament, com ara la biosfera o l’escalfament global. Lluny de les formes tradicionals d’ecocriticisme properes a la contracultura de finals del XX, la noció de Dark Ecology de Morton és un cop de pedra realista dissenyat per trencar la cúpula de vidre que encara ens aïlla mentalment (en un esforç per simplificar i apaivagar el sentiment de culpa col·lectiu) d’allò que enomenem entorn. Així, omplint els buits entre l’assimetria, la causalitat, la fenomenologia, la coexistència o la temporalitat, les teories de Morton subratllen el trauma inherent a la nostra era, amb la voluntat de despertar, idealment, una consciència que condueixi a una reevaluació del paper i l’impacte de la humanitat sobre el planeta. Entre els seus llibres recents destaquen Realist Magic, Hyperobjects i Dark Ecology.

Cada estiu, el govern català llença una campanya contra els incendis, per raons òbvies. Aquest estiu, l’eslògan era «En un incendi, no només perdem un bosc» i anava acompanyat de la foto d’una nina cremada. Crec que són coses com aquesta que ens diuen quant hem de canviar la nostra mentalitat. Perquè si l’única forma de transmetre a la gent el perill dels incendis és recórrer a imatges de nens morts, sembla que tenim un problema. Com si un bosc, per si mateix, no fos una pèrdua suficient. Fins a cert punt, aquesta consciència activa que transcendeix el nostre interès personal està molt relacionada amb tot el que tu has explicat des d’Ecology Without Nature. Podries fer una breu introducció a la teva idea d’ecologia i a la idea, en aquell moment bastant radical, de treure la Natura fora de l’equació?

No m’incomoda la idea d’apel·lar a l’interès de cadascú si això és el que ens fa entendre quelcom sobre el món no humà. El que és interessant, de fet, és que l’interès propi només sembla ser efectiu —com a mínim parlant d’ecologia— dins un marc temporal molt estret. Ens resulta molt difícil pensar en accions que es regeixen per escales de cent, o mil, o vaja, fins i tot deu mil anys. Passen dues coses: a aquesta escala, res en particular sobre un mateix sembla significatiu estadísticament o de cap altra forma. D’altra banda, qualsevol mínima acció que duem a terme serà importantíssima, i possiblement s’amplifiqui, d’aquí a deu mil anys. De manera que es dóna una lleugera paradoxa: jo mateix no importo, però tot el que faig sí que importa. Així que es genera una bretxa entre la persona que crec que sóc i la persona que sóc en realitat, en la mesura que afecto altres entitats, humanes i no humanes. És una paradoxa molt interessant sobre la qual reflexionar.

«La Natura és un concepte plantejat des d'un prisma antropocèntric. Està dissenyat pels humans, així que no és directament rellevant per parlar d'ecologia.»

Pel que fa a l’ecologia, fa temps que defenso que la Natura és una mena de concepte plantejat des d’un prisma antropocèntric. Està dissenyat pels humans, així que no és directament rellevant per parlar d’ecologia. De fet, per diverses raons, fer-lo servir pot ser desastrós. Pot ser desastrós, en primer lloc, perquè separa el món humà i el no humà mitjançant una pantalla estètica més aviat arbitrària. És una mica com si tot allò que és humà fos rere una pantalla d’ordinador —tot i que hi ha certs no humans que decidim incloure al nostre espai social, és clar—. Des del patriarcat més antiquat se’ls en deia cattle («bestiar») o chattels («bens»). També inclouríem a les dones dins aquesta categoria, clar. I bé, les coses típiques: mascotes, plantes, productes de l’agricultura, etc. Tota la resta és la Natura, i se suposa que està apartada, està lluny d’aquest espai humà que ens agrada considerar exclusivament humà i antropocèntric. En altres paraules: està al meu ADN, i sota l’asfalt, està per allí, a la llunyania. Més enllà de la muntanya, en algun lloc. Per tant la Natura té aquesta qualitat irreductible de ser a un altre lloc i ser una altra cosa. I també es caracteritza per ser no del tot estàtica, però sí per estar present de forma més o menys constant, sempre allà. Això, clar, no és cert, perquè si tens en compte la ciència més bàsica, si consideres la teoria de l’evolució, pots veure com les formes de vida, que en essència són el que constitueix la Natura, el que és la biosfera realment, incloent-hi els estrats rocosos, les formes de vida mai no són presents de manera constant, ni tan sols en si mateixes. Per tant, aquesta noció tampoc no funciona gaire bé.

L’altra qüestió és que la Natura no només és una idea. És quelcom immanent a l’espai urbanitzat, així com a l’espai filosòfic, mental i social. És immanent a les ciutats existents i a la forma com gestionem les nostres relacions, tant entre nosaltres mateixos com amb el que no és humà. Fixem-nos en la noció d’aire condicionat, per exemple, que consisteix a canalitzar vectors d’aire no desitjat cap a un altre lloc. Ara bé, a escala planetària, «cap a un altre lloc» és sempre el mateix lloc. Senzillament vas movent un tipus de contaminació d’un lloc a l’altre dins un mateix sistema, no fas res més. I, en definitiva, malgastes energia. Per tant, hi ha maneres com el concepte de Natura té un gran impacte. I si el comparem amb altres coses, aquest és un exemple molt, molt petit sobre l’impacte de la Natura a l’espai urbanitzat. Tot això no vol dir que l’aire condicionat sigui trivial, però hi ha fenòmens més dràstics que podríem associar amb aquest concepte. Per tant no només no és un gran concepte, sinó que està arrelat de forma tòxica al nostre espai social.

Treure la Natura de l’equació també comporta deixar enrere l’antiga distinció entre natural i artificial. Hi ha una altra paraula que fem servir amb freqüència per al·ludir a l’artificialitat, que és «sintètic». Com em dedico a la música i treballo amb sintetitzadors, tinc una petita croada per fer entendre a la gent que síntesi no significa necessàriament això. Almenys, no tal com ho va pensar Bob Moog. Ell va prendre el sentit literal de la paraula grega síntesi, entesa com una combinació de coses i processos que creen altres de nous, lluny de les connotacions d’artificialitat que sovint li atribueixen. En aquest sentit, la idea de síntesi de Moog és similar a la teva noció de mesh («malla»), un altre punt clau de la teva teoria, amb el que tractes les interconnexions, les relacions i les imbricacions. Podries explicar això en relació a l’antropocè?

Parlant trivialment, la consciència ecològica significa adonar-se que els éssers estan interconnectats d’alguna forma, però després has de desentranyar què vol dir aquesta interconnexió. Ara per ara, el sintagma que faig servir pel que designa la consciència és «la realitat simbiòtica». A què em refereixo? Doncs a les relacions ecològiques que es descriuen millor en termes de simbiosi, que és molt interessant perquè suposa sempre una contingència fràgil, inestable, on és impossible determinar quina és l’entitat dominant. La simbiosi pot fracassar per molts motius: tenir un excés de flora intestinal pot causar-me problemes. I una carència, també. Així es dóna un sistema dinàmic. La simbiosi està present a la profunditat de les cèl·lules: les meves mitocòndries tenen ADN propi perquè són bàsicament simbionts, són bacteris que han evolucionat per a viure a formes de vida que respiren oxigen, quan van crear la seva pròpia catàstrofe ecològica anomenada oxigen, fa uns tres mil milions d’anys. I si rebategem aquell moment, podríem decidir dir-li el bacteriocè, perquè s’assembla molt al que va passar amb l’antropocè: les conseqüències involuntàries de la respiració bacteriana, és a dir l’oxigen, van generar contaminació pels bacteris d’aquest medi. Per tant es van veure obligats a evolucionar i, de llavors en endavant, els éssers aeròbics poden respirar. El que és interessant d’aquest fenomen és que, en certa forma, el bacteriocè passa ara. No és que passés i acabés dins una franja de temps lineal. Va començar, és una catàstrofe (almenys pels bacteris) i vivim en aquesta catàstrofe. L’antropocè està passant dins aquesta catàstrofe més gran que podríem anomenar el bacteriocè. Els humans, per tant, no són els únics que, si fem servir les teves paraules, «van sintetitzar» quelcom per crear interrelacions, en aquest cas entre elements químics. Els bacteris també ho feien, per tant no és vàlid defensar que només els humans creem medis. Tampoc és vàlid defensar que els humans som artificials i els bacteris són naturals. De manera gairebé irònica, el que ambdós estem dient és que, en certa forma, tot és artificial. Però quan tot és artificial, no és possible mantenir la distinció entre la Natura i allò que és artificial, s’ha de modificar la noció d’artificial, i no és suficient amb imaginar que significa alguna cosa com ara «il·lusió» o «constructe» o quelcom que només té sentit des de la perspectiva d’una altra entitat.

«No és vàlid defensar que només els humans creem medis. Tampoc és vàlid defensar que els humans som artificials i els bacteris són naturals.»

En qualsevol cas, l’antropocè no és més que el nom que li hem donat al fet que actualment hi ha materials fabricats pels humans que recobreixen l’escorça terrestre, com ara els asfalts de tota mena, que els geòlegs estan començant a considerar com un nou tipus de mineral. I tot tipus de plàstics, que des de cert punt de vista també constitueixen un mineral nou. I els radionúclids, en particular el carbó. Hi ha una fina capa de carbó a l’escorça terrestre. Es va començar a assentar cap a l’any 1784, amb la patent de la màquina de vapor, que va permetre el sorgiment de la societat industrial, tant la capitalista com la resta. I és un fenomen global. Sempre busquem culpar a un grup determinat de persones, actitud que genera tot tipus de problemes i paradoxes. Per exemple, un podria decidir culpar els americans perquè tenen major impacte i van ser els que van començar a popularitzar coses com l’aire condicionat. Però resulta que ser el primer cronològicament no implica per necessitat ser també el primer des d’un punt de vista lògic. A tots ens agrada l’aire condicionat. A la gent a l’Índia i a la Xina els hi agrada. Estem defensant que no haurien de tenir aire condicionat, o que no són aptes per tenir-ne, perquè per alguna raó són menys artificials que els estatunidencs?

Tu defineixes l’antropocè com un concepte veritablement anti-antropocèntric. Podries aprofundir en això?

El concepte fa referència a la manera com la nostra forma de ser com a espècie impacta la realitat simbiòtica. Tot el que està enterrat sota l’escorça terrestre és, en bona mesura, accidental. No vam cavar forats i enterrar materials per dir «això serà maquíssim d’aquí a dos-cents mil anys». Simplement ho vam fer. Va passar, res més. I tot i que aquesta capa és antropomòrfica, perquè la formen els humans, no és antropocèntrica, perquè no té res a veure amb fer els humans amos i senyors de tot. En realitat, el que ve a dir és que els humans són una espècie entre les espècies, que resulta que han fet una cosa molt, molt clàssica. Resulta que han provocat un escalfament global i, en conseqüència, una extinció massiva —la sisena a la història del planeta—. Això no és un concepte antropocèntric, sinó al contrari, ens allunya de la creença que els humans som el centre de tot.

Això ens porta a la teva postura sobre la ironia. Podries explicar la relació entre consciència ecològica i ironia?

Hi ha molts tipus d’ironia. Un d’ells implica aconseguir una velocitat d’escap dels fenòmens que consideres irònics. I un altre suposa adonar-te’n que estàs atrapat en aquests fenòmens de manera inextricable. Aquest és el tipus d’ironia del que parlo. La ironia de la consciència ecològica va costa avall, no costa amunt. Des del nostre antropocentrisme, ens agrada pensar que la ironia significa transcendir alguna cosa, quan en realitat significa haver-se adonat que estàs atrapat, i que tens una consciència esbalaïdora d’aquest fet, i que no hi ha gaire cosa que puguis fer amb aquest sentiment de tancament.

El tipus d’ironia que exemplifica la consciència ecològica és el que la crítica literària anomena ironia romàntica. No té res a veure amb l’amor romàntic, sinó amb la poesia romàntica. A la poesia romàntica es va desenvolupar un tipus d’ironia molt interessant en la qual el jo líric del poema s’assabentava que era un personatge del poema. O un personatge del poema s’assabenta que és el narrador del poema. Un exemple fabulós d’això és el fenomen cinematogràfic del noir, on, per exemple, el detectiu s’adona que ell mateix és un dels criminals. Per mi, el millor exemple probablement és la pel·lícula Blade Runner de Ridley Scott, on Deckard, el detectiu, reconeix que és un dels replicants als quals està perseguint i intentant matar. La consciència ecològica funciona així per conseqüències involuntàries. És com si un dia ens despertéssim («ens» equivaldria aquí, aproximadament, al patriarcat blanc occidental que es guia per nocions desenvolupades durant la modernitat, sobretot a Europa i els Estats Units) i ens adonéssim que tenim una arma homicida a la mà, i que devem haver comès algun assassinat, tot i que no sabem ben bé de què es tracta. De manera que recorda una mica al noir perquè implica entrar en un bucle, i des d’una mirada històrica aquest bucle té a veure amb el desig dels humans de transcendir les seves condicions materials. Aquest desig, que anomenem el Neolític, va acabar desencadenant un major aprofundiment en les condicions materials de l’anomenat antropocè. Fixa-t’hi, és ben curiós que aquest model d’agricultura que jo associo estretament amb el desenvolupament del concepte de Natura (que va començar a Mesopotàmia però també a Llatinoamèrica, la Xina, Indonèsia, Àfrica i altres parts del món al voltant de l’any 10000 aC) va ser dissenyat per permetre que la gent pogués gestionar un escalfament global moderat, també conegut con holocè, que és l’estadi previ a l’antropocè. I, com a conseqüència de la logística que va començar a funcionar, o a operar, com un programa informàtic, que és la logística que encara avui opera, aquest tipus d’agricultura acaba per crear tanta gent que cal una indústria per sustentar-la, i així és com s’arriba a la societat industrial. Aquesta logística també va contribuir molt a l’adveniment d’un escalfament global més nociu, per tant podriem afirmar, amb una ironia una mica mordaç, que: «Per tal d’evitar l’escalfament global, els humans van empitjorar l’escalfament global». Aquest és el bucle on ens trobem.

«Per tal d'evitar l'escalfament global, els humans van empitjorar l'escalfament global.»

Des d’una major profunditat, crec que la mera existència té un gir irònic, com podem entreveure si reflexionem sobre les altres formes de vida. Perquè els éssers ecològics, com les formes de vida, mai no coincideixen netament amb com són, sempre contenen un extra, una altra volta de rosca, una mena de factor X que no coincideix amb el que som com a espècie, i així funciona l’evolució. Aquesta esbalaïdora falta de coincidència entre el que els éssers semblen i el que són respon al fet que, en general, tot és així. Opino així perquè sóc un ontòleg orientat a objectes i crec que les coses són tal com són, mai tal com apareixen. Les coses són una mena de contradicció vivent, i la seva aparença està ancorada inseparablement al seu ésser, però tanmateix és diferent. Hi ha una bretxa irònica entre una cosa i la seva aparença que no es pot ubicar enlloc, ni dins ni a la superfície ni a les profunditats de la cosa.

Pots descriure la noció d’ecologia fosca? Després de suggerir una ecologia que no necessita la Natura, vas reformular el concepte d’ecologia, que l’imaginari col·lectiu continua vinculant a la Natura, l’activisme hippie, la hipòtesi de Gaia de Lovelock, etc. La teva ecologia és molt diferent, no només perquè elimina la natura sinó perquè no intenta convertir-ho tot en un conte de fades bonic. És bruta i viscosa i retorçada.

Habitualment «bonic» és un concepte escalat des de l’antropocentrisme. Si considerem les observacions d’Immanuel Kant sobre la bellesa, es fa evident que intenta escalar el concepte pels humans, i en concret per tal que un tipus d’humà determinat, probablement el burgès, pugui tolerar-ho. Així es desestimen moltíssims aspectes de l’experiència de la bellesa. Quan s’inclouen a éssers no humans a l’experiència de la bellesa, es conclou que cap escala en particular és la correcta, o la millor. Quan entenem que l’escala humana és només una entre d’altres, podem considerar l’escala del conill, o la del cocodril, o l’escala de la biosfera, o moltes altres escales i prismes, sense que cap d’ells sigui el principal. Quan arribes a aquestes conclusions, quan t’adones d’això, no és que la bellesa desaparegui o deixi d’existir, però sí que adquireix un toc d’astorament o de raresa, fins i tot de fàstic, que no es pot esborrar del tot. Per tant, no és cert que l’acció ecològica tingui a veure amb embellir les coses, aquesta és la pega d’una estètica pintoresca de l’Europa de meitat i finals del segle XVIII. La consciència ecològica, en realitat, no té a veure amb expandir la consciència humana per a incloure ésser no humans, almenys no sense que aquesta consciència mateixa es vegi radicalment desestabilitzada.

Podries parlar d’alguna de les influències del teu imaginari, vinguin de la ficció, de la teoria o de qualsevol altre camp?

Una influència serien les ciències de la vida. Llegeixo i penso molt sobre les ciències de la vida. En concret, em vaig esforçar molt per entendre l’evolució. Farà uns deu anys vaig llegir tot Darwin amb molta cura, mirant d’entendre què volia dir realment. I després, en termes d’estudis humanístics, suposo que tinc una formació desconstruccionista, en la línia de Heidegger i Derrida. I sense perdre de vista la desconstrucció, vaig acabar a l’ontologia orientada a objectes, que en certa manera manté l’herència desconstruccionista, en la mesura que el nostre objectiu és qüestionar allò que des de la desconstrucció es diu la metafísica de la presència: la idea que existir és estar constantment present. Aquesta idea, com mirava d’explicar abans, està arrelada a l’espai social i correspon aproximadament a la idea de Natura, que és una de les raons per les quals tenim greus problemes (i la Terra també). Es podria dir que la desconstrucció i l’ontologia orientada a objectes, a més d’un compromís amb tots els vessants del pensament teòric d’esquerres, com ara el marxisme o l’anarquisme, són el rerefons de pensament que sosté aquest mètode particular de filosofia ecològica.

Dark Ecology és un projecte internacional d'art que explora la relació entre els éssers humans, els objectes i la naturalesa, així com les idees actuals sobre l'ecologia.

Tot just mencionaves que estem atrapats a un bucle, imatge que té un paper important dins la teva descripció de la nostra crisi ecològica. N’hi ha prou amb la consciència? Aquesta  consciència, és una forma d’acció, o cada individu ha d’actuar, o és que el bucle és irremeiable? Dit d’una altra forma, és massa tard? Al cap i a la fi, tu defenses que estem vivint «la vida després de la mort».

Tu mateix has donat la resposta, has anomenat el binomi que hem de desconstruir. Em refereixo a la diferència entre ser actiu i passiu. Una de les coses que necessita la política ecològica és una teoria de l’acció totalment nova, que no es basi en una concepció de l’activitat derivada sobretot del cristianisme neoplatònic. Un concepte del cristianisme neoplatònic que, a més, afecta a tot tipus de dominis discursius que mai s’imaginarien ser teistes. El marxisme, per exemple, i la seva teoria contemporània de l’esdeveniment, està profundament vinculat a les teories neoplatòniques de l’activitat, promogudes per un vessant tòxic de hegelianisme. Per mi, es tracta en essència d’una errada interna del marxisme que hem de corregir, no pas d’un tret al qual ens hem d’acostumar.

No hi ha tanta diferència entre la consciència i l’acció. De fet, és curiós, perquè es podria dir que la consciència és una mena de quàntum de l’acció, un grau zero de l’acció. Quan prens consciència d’una cosa, formes part d’ella en un sentit físic, així com en un sentit més eteri. Fins i tot quan no es tracta d’una cosa propera a tu. L’art pot servir com a exemple per il·lustrar això. Quan penses en la teva peça de música favorita, o en la teva instal·lació favorita, o el que sigui, la instal·lació o la composició musical no són presents stricto sensu, i tot i així tu t’has vist afectat per elles, en visualitzar-les. L’art té una causa i efecte no locals. El que fa és alterar directament el principi de causa i efecte, com miro d’explicar al meu llibre sobre la causalitat, titulat Realist Magic.

Això està en consonància amb les teories contemporànies de la ciència, basades en la filosofia de Hume, que insisteix en el fet que la causalitat pot ser un mecanisme rector que opera sota les aparences. I Kant desentranya perquè és així: perquè la realitat no esdevé ella mateixa fins que una altra entitat no l’accedeix. En el cas de Kant, és el subjecte transcendental. I en el cas de Hegel, és l’esperit. I en el cas de Heidegger, és el Dasein. I en el cas de l’ontologia orientada a objectes és absolutament qualsevol entitat. Hem acabat amb el control del copyright antropocèntric sobre qui accedeix a la realitat, i hem acabat amb la idea que el pensament, en particular el pensament humà, és el principal o únic mitjà d’accés veritable. Per tant, crec que la consciència no és només una preqüela de l’acció. Crec que és un tipus d’acció i que, en realitat, necessitem ampliar el significat de la noció d’acció i perfilar el significat de la noció de consciència. L’una i altra tenen molt més en comú del que es podria pensar.

L’altra qüestió és que als intel·lectuals els hi encanta fer d’antiintel·lectuals i deixar el pensament com un drap brut. Fins i tot els més teòrics ho fan. De fet, aquest rampell autodestructiu és molt comú entre intel·lectuals. Ens agrada dir coses com: «Quan deixarem de tenir aquesta conversa i ens posarem a fer alguna cosa?», oblidant, evidentment, que tenir aquella conversa ja és fer alguna cosa. I oblidant que la veritable acció també té una mena de autoreflexivitat. El que a alguns marxismes es diu «praxi» té un cantó de consciència reflexiva i teòrica. Per tant, sóc reticent a dir que em dedico només a conscienciar, com si conscienciar fos un tràmit de menor importància que s’ha de fer abans de passar a allò que és important.

Has col·laborat molt amb artistes. L’art és un gran espai de llibertat que, d’una banda, és molt inclusiu, però alhora també anul·la la capacitat d’acció, l’agència, precisament perquè, com dirien alguns, «només és art». La paradoxa resideix en què, en aquest sentit, col·laborar amb artistes pot ser vist com una estratègia contraproduent per a aconseguir canvi real, però al mateix temps és una forma interessant d’arribar a grans públics i difondre teories en un sentit molt ample.

Per descomptat, mai no és només art. Tot i així, la idea que només sigui art no és un problema meu ni de l’artista, és un problema d’ideologia social que hem d’arreglar, i una de les maneres d’arreglar-ho és defensar que la dimensió estètica, que és on realment té lloc l’art, és de fet la dimensió causal. L’art intervé i altera directament el principi de causa i efecte. Per això és molt, molt important. I bé, si ens fixem en un artista com Olafur Eliasson, que segons la convenció estaria fent una obra apolítica, de seguida ens adonem que, en el fons, el seu art és profundament polític, perquè transforma literalment l’espai social. Potser no t’agrada com transforma l’espai social, però és polític en la mesura en què ho està fent. A mi m’encanta col·laborar en aquesta tasca amb ell amb els medis dels quals disposo, perquè crec que el nostre espai social no és bo. En particular, no és bo pels éssers no humans.

«L'art és una bona tàctica, perquè en lloc d'aguantar una pancarta i queixar-me davant un banc, això és molt més similar a la tàctica anarquista d'ocupació —senzillament planteges una forma diferent d'habitar l'espai social—.»

Treballo amb molts arquitectes i també amb molts compositors. Ara mateix estic col·laborant amb Jennifer Walshe en projectes relacionats amb el que a mi m’agrada anomenar hiperobjectes. I he col·laborat amb Björk, vam compondre una peça junts. He treballat amb una artista lituana que es diu Emilija Skarnulyte a una instal·lació que va presentar a Vílnius l’any passat, per la que jo vaig donar una conferència i la vaig ajudar a pensar alguns dels fonaments conceptuals de la proposta. He col·laborat amb Haim Steinbach, un contemporani de Jeff Koons que d’alguna forma es va enamorar de l’ontologia orientada a objectes i va voler que l’ajudés a entendre-la millor. Hem fet un parell de coses junts.

Per tant, sí, hi ha moltes coses en marxa. M’alegra molt i em sembla que, bé, és una bona tàctica, perquè en lloc d’aguantar una pancarta i queixar-me davant un banc, això és molt més similar a la tàctica anarquista d’ocupació —senzillament planteges una forma diferent d’habitar l’espai social—.

Gran part de la crisi ecològica que patim està relacionada directament amb la nostra manera de pensar, que va donar lloc a allò que tu anomenes l’«agrilogística», una de les formes d’interactuar amb el medi ambient. I ja és massa tard. Som a la vida després de la mort, d’acord, però em pregunto si podem aconseguir petits canvis ajustant la nostra manera de pensar sobre aquests temes. Potser és massa tard per mi, que vaig créixer pensant en la Natura com a cosa, com a escenografia, però, què podem fer per canviar la perspectiva de les noves generacions? Fins ara, he tingut prou èxit explicant-li el món al meu fill de tres anys sense mencionar la Natura o certes idees que crec que són al centre del problema, però aviat, quan comenci a fer preguntes més complexes, estaré destinat al fracàs. Quins consells podries donar-me?

Crec que no hauríem de pressionar-nos en excés perquè, com va dir Wittgenstein, «les explicacions tenen en algun punt un final». I el fracàs és consubstancial a explicar les coses. El fracàs és consubstancial a actuar sobre les coses, perquè és consubstancial a la mera existència. Les coses sempre contenen algun tipus de defecte intern que, al final, condueix a la seva autodestrucció. Per tant és veritat que no fa falta res més. Què fer, quins consells donar? Bé, una part de mi admira a Trevor Horn, el compositor musical dels anys 80, i sempre m’ha agradat el seu apropament a una tècnica que es diu mur de so, on cada instrument, des del més petit triangle fins al baix més potent, és audible més o menys al mateix volum, almenys en una mena d’il·lusió acústica. A què em refereixo amb això? Crec que em refereixo a un mur d’acció ecològica.

«Els hiperobjectes són coses tan grans en el temps i l'espai que no les podem tocar, no les podem acabar d'entendre, només podem veure fragments borrosos.»

Hem de tenir cura de les coses petites i de les grans qüestions, per tant ara mateix és molt important que ens assegurem que els humans fem una transició dels combustibles fòssils cap a l’energia solar i eòlica, etc. Ara mateix és molt important enfadar-se per l’extinció massiva. També seria molt bo implicar-se en el canvi de l’espai social perquè sigui menys misogin i més respectuós amb els éssers no humans i els pobles originaris. Però bé, també hi ha coses senzilles, com ara treure’s les sabates.

Quan es va publicar Hyperobjects, vaig escriure a la gent que més havia enriquit la meva visió sobre aquests temes. Els hiperobjectes són coses tan grans en el temps i l’espai que no les podem tocar, no les podem acabar d’entendre, només podem veure fragments borrosos. Coses com l’escalfament global o la biosfera, per exemple. Són enormes físicament, però en realitat, en certa manera, són abastables. Una de les formes de prendre consciència que vius en un planeta, sense haver de fer servir el concepte de Natura, és treure’t les sabates i sentir la catifa, o el parquet, o el ciment. O potser la gespa. El dia que es va publicar el meu llibre, vaig convidar a totes les persones que havien contribuït a la meva manera de pensar a que ho provessin. I vaig rebre moltíssimes respostes meravelloses sobre la revelació que podia suposar, d’alguna forma, una acció tan simple.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Timothy Morton: una ecologia sense natura