Tecnologia i desigualtat. La concentració de riquesa en l’economia digital

L’economia digital no està reduint la desigualtat i podria engrandir-la. Per corregir la situació, governs i ciutadania han de prioritzar l’impacte social.

Amelita Galli-Curci escrivint a màquina, c. 1920

Amelita Galli-Curci escrivint a màquina, c. 1920. Library of Congress. Public Domain.

L’optimisme sobre la tecnologia com a motor per al benestar passa per una mala època. Segons el Banc Mundial, l’economia digital no està reduint la desigualtat i fins i tot podria estar fent-la més gran. Encara que els seus beneficis a curt termini són innegables ‒més informació disponible a un cost baix i a escala global‒, aquest impacte no està tenint el retorn col·lectiu esperat a escala agregada. Les mesures per corregir la situació passen per més accés i més formació, però són necessaris governs i ciutadania que prioritzin l’impacte social.

«The future is already here — it’s just not very evenly distributed.»
William Gibson

Que la tecnologia és una força transformadora i un motor per al canvi social és una creença dominant a Occident, com a mínim des de la Revolució Industrial. En la seva concepció optimista, és el que permet que un dron transporti ajuda humanitària a zones aïllades per catàstrofes naturals o que centres de fabricació digital com els FabLab creïn xarxes inalàmbriques de Wi-Fi a l’Afganistan o Kenya. Per a les visions pessimistes, aquesta mateixa revolució tecnològica és la que amenaça sectors laborals del tot, tendeix a concentrar les rendes generades en unes poques empreses i ofereix un poder molt gran a aquelles companyies que comercien amb dades dels ciutadans.

El Banc Mundial, un organisme tradicionalment alineat amb la visió liberal de l’economia, tot i que sensible a alguns dels reptes de la globalització, va sorprendre el gener passat alertant de l’impacte de la tecnologia sobre la desigualtat social. Si bé reconeix que la revolució digital ha generat beneficis a curt termini, el seu informe anual sobre el desenvolupament destaca que la majoria són privats i es concentren en poques mans. Els guanys estan enfortint el benestar d’una elit d’empreses i professionals ben formats per a aquest nou entorn, però no el de la societat en el seu conjunt.

Les causes d’aquesta relació entre tecnologia i desigualtat serien:

  1. La persistència de la bretxa digital. Un 60% de la població mundial continua sense connexió a Internet, i per tant, exclosa de l’economia digital.
  2. La concentració del mercat a les empreses ja establertes, creant monopolis que sovint es reforcen amb ajudes públiques.

Per corregir aquesta situació, l’informe del Banc Mundial proposa estratègies àmplies que no només afecten el sector tecnològic, i que es podrien resumir en: més accés (especialment en els països en desenvolupament), formació en habilitats i flexibilitat durant tota la vida i garantir la competència mitjançant regulació i institucions responsables. Que un organisme com el Banc Mundial ‒que fins i tot ha estat acusat d’agreujar la pobresa en lloc de reduir-la‒ elabori un diagnòstic d’aquest tipus implica un canvi notable en la percepció de l’economia digital. No obstant això, les mesures per solucionar el problema mereixen ser analitzades.

Més accés, més inclusió?

En l’última edició del Mobile World Congress, Mark Zuckerberg va criticar les operadores telefòniques per prioritzar la tecnologia 5G en lloc d’assegurar l’accés barat a Internet arreu del món. Des de fa anys, Facebook està impulsant un servei de connexió gratuïta a la xarxa que ja ha provat en zones remotes de l’Àfrica, l’Amèrica Llatina i Àsia. No obstant això, a l’Índia algunes empreses han retirat el suport al projecte en assenyalar que és contrari a la neutralitat a la xarxa, ja que només afavoreix l’accés a certs llocs web i aplicacions en perjudici dels seus competidors i de la informació en general.

onelaptop

One Laptop per Child, Nigèria. CC-BY.

En un món en què només una de cada tres persones té accés a Internet, escurçar la bretxa digital és una mesura necessària i inqüestionable. Però, iniciatives com les de Facebook fan palès que més connexió no significa necessàriament una major inclusió al mercat o, com a mínim, en igualtat d’oportunitats. D’altra banda, atès que gairebé el 20% de la població mundial no ha pogut aprendre a llegir o escriure, és improbable que l’expansió de la tecnologia per si mateixa impliqui la fi de la bretxa digital. Cal que l’accés a Internet estigui acompanyat de mesures per al seu aprofitament, tant en l’àmbit educatiu com en els serveis socials bàsics. Cal no oblidar que en els països en desenvolupament ja són més les llars que tenen un telèfon mòbil que les que tenen accés a electricitat o aigua potable.

La formació de persones qualificades per a l’economia digital, una altra de les recomanacions del Banc Mundial, és una mesura a la qual no es pot fer gaires objeccions. Però, en els països desenvolupats, la crisi ha demostrat que ni tan sols les persones més formades tenen assegurada la inclusió en l’economia. I per a les integrades, el seu nivell educatiu no sempre es tradueix en una remuneració proporcional. Tot això mentre l’automatització dels llocs de treball destrueix llocs de qualificació mitjana, cosa que polaritza el mercat laboral entre persones altament formades, d’una banda, i aquelles que duen a terme tasques rutinàries que les màquines no són capaces de realitzar, de l’altra. En resum, una bretxa que comporta la captació de les activitats d’alt valor afegit per una elit especialitzada, mentre que una part creixent de la força de treball queda relegada a activitats poc productives i d’escàs valor.

Monopolis tecnològics i estat del benestar

A més de l’accés i la formació, el Banc Mundial aposta per regular la competència entre empreses i assegurar que les institucions públiques siguin responsables. Malgrat les teories liberals sobre l’autoregulació del lliure mercat, els exemples de Microsoft, Google o Amazon demostren una certa tendència cap a la creació de monopolis naturals a Internet. Una concentració de poder que tot sovint s’acompanya de pràctiques anticompetència i de captura política mitjançant activitats de lobby. D’altra banda, molts governs i institucions dipositen les seves esperances de creixement o adaptació tecnològica en mans de les grans corporacions, en lloc d’invertir en iniciatives locals.

Si bé és cert que la tecnologia també és una eina que permet canviar l’ordre establert, el teòric del procomú Yochai Benkler ha assenyalat que la flexibilitat que comporta la revolució digital també produeix dispersió de poder. D’una banda, Internet ha facilitat que individus, empreses i organitzacions petites competeixin amb rivals més poderosos amb possibilitat de derrotar-los. Però aquesta mateixa flexibilitat ha suposat inestabilitat laboral a gran escala, afebliment de l’estat del benestar i risc total per a sectors econòmics; de vegades amb la paradoxa d’etiquetar el procés sota el paraigua de l’«economia col·laborativa».

Mesures contra el determinisme tecnològic

Que la tendència que s’ha exposat sigui la dominant o no en el futur no és inevitable. Contra el pensament determinista que considera la tecnologia una mena de força de la natura contra la qual no es pot lluitar, cal recordar que els diferents actors socials i grups d’interès són els que donen forma a la innovació, en un procés d’influències mútues.

Frenar l’impacte de la tecnologia en la desigualtat passa necessàriament per mesures analògiques, com regular el sistema fiscal per evitar la fuga d’impostos de les empreses tecnològiques, com també gravar més les rendes del capital que les del treball. També és possible crear registres públics obligatoris de les activitats de lobby, de manera que la ciutadania pugui conèixer les influències que reben les institucions per part d’empreses tecnològiques. D’altra banda, la creixent flexibilització de l’economia requereix sistemes de protecció social més forts, que, a més de garantir l’educació en capacitats digitals, facin de xarxa de seguretat en un entorn volàtil.

Des del camp de la ciutadania, es pot reclamar l’obertura de dades de les grans plataformes o utilitzar aquelles dissenyades en obert, de manera que la informació dels usuaris estigui a les seves mans, encara que les empreses les puguin fer servir amb el seu consentiment. En aquesta línia, destaquen propostes com el «cooperativisme de plataformes», que proposa que els usuaris siguin propietaris dels serveis, perquè els beneficis que generen repercuteixin en la societat i no en interessos privats. Tot això contribueix a noves formes d’entendre la relació amb la tecnologia que no només passen per solucionar les conseqüències, sinó per repensar l’arquitectura del sistema. Aturar l’impacte de la tecnologia en la desigualtat requereix dissenyar tecnologia i institucions que no només prioritzin el creixement macroeconòmic, sinó que tinguin com a eix l’impacte social.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Tecnologia i desigualtat. La concentració de riquesa en l’economia digital