Rosi Braidotti: «Cal una transformació radical, seguint les bases del feminisme, l’antiracisme i l’antifeixisme»

Parlem amb la filòsofa i humanista sobre què vol dir ser humans en un món canviant, on noves formes de capitalisme estan marcant l’esdevenir del que som i serem.

La filòsofa Rosi Braidotti parla de l’ètica posthumana, dels efectes devastadors del capitalisme neoliberal i de la seva proposta de resistència afirmativa. Braidotti va passar per la Biennal de Pensament Ciutat Oberta per exposar la seva nova perspectiva post-antropocèntrica, però no va poder evitar fer referència a la inquietud que sent per l’auge de l’extrema dreta i el nacionalisme a Europa. La preocupació de fons és la mateixa: la vida en comú i la relació amb els altres.

Què vol dir ser humà avui?

Ser humà avui és un concepte en discussió. De fet, no estic segura que hi hagi consens  a l’hora de definir què vol dir ser humà. La Il·lustració ens va deixar la Declaració Universal dels Drets Humans, però les dones no en tenien, de drets humans, ni els jueus, ni els negres, ni els nens. El concepte «humà» sempre ha tingut una càrrega de relacions amb el poder, d’exclusió i inclusió. No ha estat mai un concepte neutre ni inclusiu. Avui, més que mai, la noció d’ésser humà està en evolució. L’ésser humà s’ha de definir a si mateix en un context de quarta revolució industrial, amb l’explosió de la ciència i la tecnologia…

És a dir, que sense haver arribat a definir allò humà, ja estem en la fase posthumana?

Sí. Jo no crec que el posthumà sigui quelcom que arribarà en el futur. No és ciència-ficció. No és Blade Runner, Mad Max o una d’aquestes pel·lícules que postulen un nou ésser humà després de l’apocalipsi. I tampoc no soc una transhumanista de Silicon Valley que creu que serem capaços de carregar la consciència en un ordinador i convertir-nos en superhumans. Jo crec que el posthumanisme és més aviat un índex per descriure en quin moment ens trobem ara.

«Els nostres valors, les nostres representacions i les nostres formes de comprendre encara estan lligades a concepcions antigues de l’ésser humà.»

I en quin moment ens trobem?

Estem repensant els paràmetres de la nostra humanitat. Estem en un moment de crítica de l’antropocentrisme, de la idea d’una espècie central que controla totes les altres. «Posthumà» no és un gran concepte. A mi personalment no m’agrada, però de moment no en tenim cap de millor per designar les investigacions i els experiments que s’estan duent a terme en universitats i centres culturals, que se centren en noves formes de pensar en què estem esdevenint. Hem desenvolupat noves possibilitats fascinants, com per exemple la manipulació genètica, però els nostres valors, les nostres representacions i les nostres formes de comprendre encara estan lligades a concepcions antigues de l’ésser humà. Hem de ser valents i discutir conjuntament, de forma democràtica i crítica, què volem esdevenir. Què som capaços d’esdevenir.

Insisteix molt en aquest concepte: «esdevenir».

La idea d’esdevenir és essencial. Necessitem obrir el sentit del concepte «identitat» cap a les relacions amb una multiplicitat, amb els altres. Per oposició a la idea d’identitat com alguna cosa completament tancada, ja formada i estàtica. Som subjectes en construcció, sempre estem en procés d’esdevenir alguna cosa.

«De moment les decisions sobre el que serem les prenen les grans corporacions o els polítics.»

podem decidir què volem esdevenir?

Ho hem de fer, amb discussions i debats democràtics, en comú. Afrontant plegats els nous reptes. Posem l’exemple de la irrupció dels robots. Sabem que en els propers vint anys les màquines destruiran milions de llocs de treball. Què hem de fer? Odiar els robots que nosaltres mateixos hem creat? O aprofitar que són útils i utilitzar-los per facilitar-nos la vida? També es pot decidir cobrar un impost als robots, com si fossin treballadors. Hem de tenir aquestes discussions. Però de moment les decisions sobre el que serem les prenen les grans corporacions o els polítics. Els ciutadans normals o bé estan espantats o bé n’estan exclosos.

I s’hi han resignat?

Crec que no estem fent prou coses per reflexionar conjuntament sobre el que ens està passant. Però no és culpa de ningú, el problema és molt complex. A més, ara travessem una era política molt complicada. Les grans transformacions socials han provocat molta infelicitat i descontentament i ens trobem en una era de populisme, ira i violència política. I en aquest context la teoria no està gaire ben considerada. Els teòrics són vistos com especuladors i la seva tasca es considera inútil, i mentrestant deixem que les notícies falses i els fets alternatius s’estenguin. La reputació dels acadèmics és molt baixa en èpoques populistes. Necessitem aturar aquests atacs a les universitats, els acadèmics i els experts. Hem de desenvolupar una cultura del respecte pel coneixement. I sembla evident que la classe política està fent tot el contrari, que posa traves a les discussions públiques i que menteix obertament sobre els fets i les dades. Explota el descontentament comprensible que ha provocat la quarta revolució industrial. N’explota els efectes negatius per alimentar aquest populisme, i amaga el costat positiu de la història. Els aspectes negatius són importants, però ens hem de fixar també en la part positiva d’aquesta gran revolució tecnològica.

Com ens en sortim?

El primer que necessitem és fer un esforç per entendre què ens està passant. Com funciona el capital? I a partir d’aquí hem de plantejar la discussió sobre com podem redistribuir millor el món, trencant el monopoli de grans companyies com Google, Amazon o Apple. Hem d’analitzar en detall com s’estan reorganitzant els conceptes de poder i de coneixement i, a partir d’aquí, plantejar una alternativa, una resistència basada en la solidaritat.

Però en teoria ja fa anys que sabem com funciona el capital…

El problema és que parlem de capitalisme, però ja no és el capitalisme de Karl Marx. És un capitalisme diferent. El capitalisme d’avui no necessita produir res per guanyar diners, pot treure profit del no res: per exemple inventant una nova mercaderia com el crèdit. El capitalisme contemporani guanya diners a partir del coneixement. La ciència, la neurociència, les tecnologies de la informació, els codis biogenètics, els algoritmes: tot això és el capital. I això avui costa d’entendre, fins i tot a l’esquerra. Encara proposen esquemes per reformar l’economia que no descriuen el sistema econòmic actual. És imprescindible comprendre com el poder i el capital utilitzen avui dia el coneixement.

I per què costa tant d’entendre?

Perquè tots hi estem atrapats. Som part del problema. Per això el capitalisme funciona. I per això les anàlisis marxistes que creien que el capitalisme s’acabaria col·lapsant s’han demostrat errònies. El que hem après des del 1968 és que el capitalisme no cau mai. Es transforma, s’adapta i adopta qualsevol modalitat possible. I l’hem de mirar en tota la complexitat. Però estem atrapats en un model de consum que continua funcionant sense parar. Per tant, si som part del problema, hem d’esdevenir part de la solució. Hem de treballar plegats per trobar els marges d’actuació.

«Ens hem de desintoxicar dels mals hàbits de consum, de pensament i de relació amb els altres.»

Com? Sembla clar que el capital sempre guanya…

Crec que hi ha maneres de desvincular-nos i d’agafar distància d’aquests models equivocats de consum. Hem d’adonar-nos que, contràriament a la idea marxista-leninista d’una revolució global, els canvis que podem aconseguir són col·lectius, però pas a pas, agafant distància. Fixem-nos com el feminisme ens ha ensenyat a distanciar-nos de la violència masculina. O com l’antiracisme ens ha ensenyat a distanciar-nos del supremacisme blanc. Es tracta de distanciar-se. És com un exercici de desintoxicació. Ens hem de desintoxicar dels mals hàbits de consum, de pensament i de relació amb els altres.

No creu en la revolució, llavors?

Crec que «revolució» avui és un concepte feixista. Crec que la gent que apel·la a la revolució és l’extrema dreta, és Steve Bannon, són els conservadors que creuen en una neorevolució per recuperar els valors i les nocions de Déu, nació i família. Crec que actualment és preferible un activisme actiu, un compromís col·lectiu per crear valors afirmatius més que no pas unir-se al que em sembla una restauració feixista de la noció de revolució, que només pretén obrir les portes a la violència i l’abús i tornar a ajustar el rellotge abans del 1968.

Doncs sembla que a Europa aquesta revolució conservadora cada dia té més adeptes…

La Unió Europea ens ha ofert un segle de pau, però encara queda una lluita molta llarga per expulsar el virus del nacionalisme europeu i el feixisme. Soc italiana, sé de què parlo. La negació de l’altre, la ignorància, l’absència de solidaritat. M’avergonyeix. No és l’Europa que jo vull. Jo reivindico la visió original d’Europa com un espai obert, una Europa que hagi après dels propis errors.

«Avui tot és a favor o en contra, sembla que no puguem trobar un punt mig.»

Realment és possible aquesta Europa? És optimista, vostè?

No utilitzo la paraula «optimista». Prefereixo el concepte «afirmació». Proposo crear valors afirmatius i fer-ho plegats. En altres paraules, necessitem discutir els problemes conjuntament. L’actitud optimista de negar els problemes és inútil, no té sentit. Els problemes són reals, però són només una part de la foto. Els hem d’analitzar conjuntament i amb calma. I això és exactament el que la situació política actual no permet: una mica de calma per discutir sobre els diferents reptes que tenim, en lloc de polaritzar-ho tot. Avui tot és a favor o en contra, mort i destrucció o evolució extraordinària. Sembla que no puguem trobar un punt mig i és molt perillós no tenir un punt mig en moments com l’actual. Per mi, afirmar és crear relacions que permeten tenir aquestes discussions, en lloc d’insultar els altres i abusar-ne. No ens deixem bloquejar per la por, no ens deixem bloquejar per la xenofòbia, no ens deixem bloquejar per la nostàlgia.

No sembla fàcil…

El que cal és una transformació radical, seguint les bases del feminisme, l’antiracisme i l’antifeixisme. Una transformació profunda del tipus de subjecte que som. I això només pot passar de forma col·lectiva, redefinint el tipus de món que s’esdevé. Aquest és el projecte.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Rosi Braidotti: «Cal una transformació radical, seguint les bases del feminisme, l’antiracisme i l’antifeixisme»