El filòsof hongkonguès advoca per aprofundir en la imaginació tecnològica que hi ha al marge de l’hegemonia capitalista i el colonialisme.
Enraonem amb el filòsof Yuk Hui sobre el pas de l’era industrial a l’era cibernètica, la inutilitat dels discursos distòpics del present i la necessitat d’apostar per una diversitat de pensaments tecnològics que aconsegueixin fer front a l’homogeneïtzació del capitalisme.
«Qui parla d’“humanitat” fa trampes.» Yuk Hui enceta la conversa amb aquest avís, amb el qual en algun moment Carl Schmitt va parafrasejar Pierre-Joseph Proudhon. Aquest enunciat mostra l’actitud fèrria de Hui en contra dels discursos totalitzadors de la modernitat. Per a ell, en canvi, la relació íntima i inexorable que mantenim amb la tecnologia només pot pensar-se de manera fructífera si acceptem que hi ha una multiplicitat de pensaments tecnològics localitzats dins de cosmologies particulars que en garanteixen la diversitat. De la mateixa manera que no hi ha una sola humanitat, sinó diverses, tampoc no hi ha una sola tecnologia, sinó múltiples cosmotècniques. Aquest és el projecte filosòfic que Hui ha desenvolupat al llarg de la seva breu però prolífica carrera filosòfica, que inclou obres com On the Existence of Digital Objects (disponible en castellà: Sobre la existencia de los objetos digitales, Materia Oscura, 2023); The Question Concerning Technology in China; Recursivity and Contingence (disponible en castellà: Recursividad y contingencia, Caja Negra, 2022); Art and Cosmotechnics, o la compilació d’articles Fragment the Future (disponible en castellà: Fragmentar el futuro. Ensayos sobre la tecnodiversidad, Caja Negra, 2020).
Hui és un cas un pèl anòmal en la història de la filosofia de la tècnica. A diferència de la infame divisió entre dues menes de filosofies de la tècnica que, a finals dels vuitanta, Carl Mitcham havia proposat (que distingia entre una filosofia més vinculada a l’enginyeria i una altra de caire més humanista), Hui va estudiar primer Enginyeria de Sistemes, i eventualment va doctorar-se en Filosofia sota la supervisió del seu mentor Bernard Stiegler. Aquesta condició, que transcendeix ambdues disciplines, li permet d’oferir una mirada informada sobre la nostra naturalesa contemporània hipertecnificada.
El que defineix la nostra condició tecnològica en el present és el desenvolupament i l’extensió de les tecnologies cibernètiques. Si el salt tecnològic que es va produir durant la Revolució Industrial va caracteritzar-se per la introducció de l’automatització, en la nostra època disposem no només de tecnologies automatitzades, sinó també de tecnologies que són capaces d’autoregular-se i de mantenir una relació més oberta amb l’entorn, és a dir, de ser més autònomes. I no només això: aquest entramat tecnològic conforma, ara més que mai, el món dins del qual vivim. Hui fa d’eco de Jacques Ellul: «Vivim dins d’un sistema tecnològic gegant.»
Això no obstant, aquesta condició està dominada per una lògica capitalista que homogeneïtza la nostra relació amb la tecnologia. Això s’expressa en l’adopció dels discursos utòpics o distòpics que tant els agrada de reproduir als mitjans de comunicació, els quals esbossen una sèrie de futurs idíl·lics o catastròfics que semblen sortits de la ciència-ficció. «Sembla que visquem en els temps de la ciència-ficció. Parlem de la dominació de la intel·ligència artificial o de la desocupació massiva. Molta gent intenta entendre el futur a través de la ciència-ficció. Això em sembla molt inquietant. Jo en soc molt fan, de la ciència-ficció, però crec que això és problemàtic, perquè evita que puguem analitzar concretament la nostra situació.» Així com Gilbert Simondon –un autor fonamental per entendre la filosofia de Hui– va oposar-se a l’imaginari del robot a la introducció del seu llibre Du mode d’existence des objets techniques (disponible en castellà: El modo de existencia de los objetos técnicos, Prometeo, 2007), Hui rebutja l’imaginari catastròfic que acompanya l’automatització tecnològica o la intel·ligència artificial. En contrast amb això, hem de desenvolupar una nova crítica de la política econòmica que assenyali concretament els problemes tecnològics del present per entendre les noves formes d’alienació que la tecnologia contemporània comporta.
Per a Hui, el que cal és aprofundir en la imaginació tecnològica que hi ha al marge de l’hegemonia capitalista i el colonialisme: formes localitzades i arrelades en les relacions particulars que cada cultura ha mantingut històricament amb els desplegaments tecnològics propis. «Hem d’acceptar que hi ha una multiplicitat de pensaments tecnològics. El procés de modernització ha estat una forma de colonització. La modernització va implicar una homogeneïtzació del coneixement les cosmovisions.» Ens fa la impressió que la tecnologia és universal, però ens equivoquem quan l’entenem en els mateixos termes de multinaturalisme de què parlen antropòlegs com Eudardo Viveiros de Castro o Philippe Descola. Això últim implica localitzar el pensament tecnològic, i d’aquí la importància dels seus conceptes de cosmotècnica i tecnodiversitat. «Si pensem en la multiplicitat de la tecnologia en diferents tradicions filosòfiques, podem veure que la tecnologia té una relació diferent amb el pensament estètic, el pensament filosòfic o el pensament religiós.» Això, però, no implica retornar a les formes premodernes o precapitalistes de la tecnologia –com intenten proposar alguns romàntics tronats–, perquè seria impossible d’entrada, sinó reenquadrar la nostra condició tecnològica, fracturar-la i diversificar-la.
Repassem diferents veus que pensen la revolució de la intel·ligència artificial des de la reflexió, la societat i la cultura.
Rita Jolivet, 1915-1920 | Library of Congress | Domini públic
Actualment, la irrupció de les eines d’IA està desencadenant uns canvis estructurals enormes. Ens fa pensar en la relació entre el que és humà i la tecnologia, la necessitat d’una regulació, els efectes que té sobre la feina o les implicacions en la democràcia i la societat de la informació. En aquesta crònica, recollim algunes de les idees exposades al cicle de debats «Les altres revolucions de la IA».
I
L’explosió de la intel·ligència artificial generativa té aires de revolució. A més de científiques o tecnològiques, les revolucions són sempre culturals, en els dos sentits –complementaris– de la paraula cultura: la del cultiu (estructural) i la del conjunt de sabers, regles, expressions, símbols i idees (que es reflecteix sempre en les narratives, les arts, les disciplines acadèmiques i tots els nivells de la representació).
Al cicle «Les altres revolucions de la IA» hem volgut analitzar aquest impacte cultural dels canvis en actiu que estan impulsant les xarxes neuronals d’aprenentatge profund i la resta de sistemes d’intel·ligència artificial. Per això hem comptat amb especialistes internacionals de diverses àrees del coneixement, des de la filosofia i la sociologia fins a les arts i el dret.
El diccionari diu que un cicle és un període de temps que, un cop acabat, es torna a comptar de nou. No hi ha dubtes que a la IA li caldrà aquest reinici constant. No podem ni hem de deixar de pensar-la: la intel·ligència artificial només es pot processar a través de la intel·ligència natural col·lectiva. A través de l’intercanvi i la conversa.
II
«La intel·ligència humana és artificial», va afirmar Yuk Hui a la primera sessió del cicle, que versava sobre com els sistemes informàtics revolucionen les idees. El filòsof d’origen xinès, que forma part de l’acadèmia europea i ha publicat, entre altres llibres, Fragment the Future. Essays on Tecnodiversity (disponible en castellà: Fragmentar el futuro, Caja Negra, 2020) i Recursivity and Contingency (disponible en castellà: Recursividad y contingencia, Caja Negra, 2022), va afirmar que per entendre la tecnologia cal pensar seriosament la biologia, és a dir, la zona que connecta el mecanisme amb l’organisme. I s’ha de defensar la diversitat en tres àmbits complementaris: la tecnologia, la biologia i la noosfera (el que és planetari).
Per això cal recordar que el concepte d’«ésser humà» és modern i, per tant, recent: la humanització va ser un procés d’invencions tecnològiques, de manera que es pot dir que la tecnologia va inventar el que és humà (i que el que és humà no és sinó una reinvenció constant).
Queda clar que, en termes geopolítics, som davant d’una cursa global, orientada segons les decisions que es van prendre a Silicon Valley, a la qual la Xina s’ha afegit. Si Yuk Hui ha expressat la necessitat d’una filosofia posteuropea, s’imposa també la necessitat d’imaginar una ideologia post-Cupertino. Al capdavall, com diu el pensador, «el desafiament de la intel·ligència artificial no és construir una superintel·ligència, sinó fer possible una noodiversitat».
III
A la presentació de la xerrada entre Mercedes Bunz i Joan Fontcuberta sobre la revolució cultural que implica la IA, Alex Saum Pascual (professora de la Universitat de Berkeley i poeta) va recordar que sempre s’ha d’historitzar. Per això va mencionar el llibre de Bunz The Silent Revolution (Palgrave Pivot, 2013), publicat el 2012 en alemany i que ja preveia l’impacte majúscul dels mitjans digitals en el context d’una societat no pas de treballadors, sinó d’experts. Un any abans, Joan Fontcuberta havia publicat «Per un manifest postfotogràfic» al suplement «Culturas» de La Vanguardia, i el 2008 havia dirigit la trobada internacional «Soñarán los androides con cámaras fotográficas», com recorda a les primeres pàgines de La furia de las imágenes (Galaxa Gutenberg, 2016). Tots dos, per tant, fa més de deu anys que pensen en l’automatització del món i les seves cultures.
Mercedes Bunz es va demanar on és la intel·ligència en aquests moments, a part de trobar-se en els cervells humans i els llibres. La pregunta sobre si les màquines seran creatives és errònia, perquè la creativitat humana sempre ha estat, d’una manera o altra, travessada pels instruments, les eines, l’artificialitat. El problema, en aquests moments, és que ja no entenem com funciona aquesta cooperació o hibridació. L’aprenentatge automàtic (machine learning) ja no comporta només l’escriptura de codi, sinó també la introducció de milions de dades perquè el sistema aprengui per si sol, amb els biaixos i els interrogants consegüents. Aquí hi ha un canvi de mirada. La màquina no veu el que veu la càmera. Aquesta nova realitat té conseqüències artístiques, però també polítiques. Per això és necessària una IA oberta, transparent, pública. I l’art pot ajudar-hi: sovint el que s’assaja en un laboratori artístic es pot traslladar a la realitat de la privacitat de l’usuari o d’una causa social. La revolució cultural majoritària va en una direcció; hem de buscar maneres de redirigir-la.
Per la seva banda, Joan Fontcuberta, que va definir-se com un «saltimbanqui de la imatge guiat per la curiositat», va partir de la idea que avui la imatge no representa el món: l’és. Formata les noves consciències, les nostres decisions. Fontcuberta va parlar de «Nemotipos», la seva última exposició (a Múrcia), que aplega dues dècades de feina caracteritzada per la producció d’imatges sense càmera. Últimament ha arribat a generar retrats de persones que no existeixen, amb més interès per l’error i la imprecisió que no pas per la precisió mimètica, malgrat la col·laboració d’un superordinador (del Barcelona Supercomputing Center). I s’ha apropiat de la tècnica de la falsificació profunda (deep fake) per generar vídeos hiperrealistes protagonitzats, per exemple, per Donald Trump (hackejat amb l’expressió fisonòmica d’un orgasme), però sense arribar a la màxima qualitat, perquè l’espectador pugui detectar la paròdia. Si la il·lustració botànica va ser una protofotografia, la fotografia de l’últim segle i mig ha estat una protointel·ligència artificial.
IV
A la introducció de la conversa amb el professor i assagista nord-americà Frank Pasquale, que acaba de publicar en castellà Las nuevas leyes de la robótica (Galaxia Gutenberg, 2024), el també assagista –i doctor per la Universitat de Harvard– Xavier Nueno va parlar de les dues narratives tradicionals sobre els robots i la IA: com a do diví i com a màquina diabòlica. Pasquale, va afirmar Nueno, treballa en una tercera narrativa, alternativa a les altres dues: la de la regulació.
El professor estatunidenc va partir d’una paradoxa: en contra de les expectatives generades durant les últimes dècades, l’explosió de la IA amb ChatGPT s’ha produït en l’àmbit creatiu, no pas amb la neteja, la seguretat o altres feines poc agradables. En aquest nou programa, s’imposa l’avaluació de cada cas per respondre a aquesta pregunta: ¿l’automatització d’aquesta tasca substitueix la feina d’un professional humà? Per exemple, en l’àmbit de la traducció, l’automàtica a YouTube no desplaça cap professional. Però en molts altres casos sí que es dona aquesta expulsió del món laboral.
Si obrim una mica el focus cap a un debat general, d’època, veiem que hi ha dues tensions fonamentals: entre la tecnocràcia i el populisme, d’una banda, i entre la democràcia i la disrupció, de l’altra. Actualment, l’exercici d’algunes professions clàssiques (docència, medicina, dret) es veu intervingut per judicis que provenen de l’economia i les ciències informàtiques (com l’avaluació continuada per part de l’alumne, pacient, client, usuari; la imposició d’un temps màxim de visita, o el càlcul constant d’inversió i benefici). La lògica de la disrupció proposa i sovint imposa un sistema alternatiu al consensuat, sense l’estudi previ de les conseqüències. Els nous canals treballen en contra de l’expert, de la formació, de l’autonomia i el crèdit de les professions. Per això, afirma Pasquale, el futur només pot ser sindical.
L’automatització de l’esfera pública, en què les xarxes socials i els bots han ocupat bona part de l’espai dels mitjans de comunicació tradicionals, amb l’augment de la desinformació consegüent, també necessita regulació. L’automatització de la mort, a través de drons i altres robots, també demana noves lleis i convencions. És importantíssim legislar internet. I que hi hagi transparència en l’atribució de les dades, en la procedència de les tecnologies.
V
El cicle «Les altres revolucions de la IA» va cloure’s amb una conversa entre la periodista i assagista Marta Peirano, autora de El enemigo conoce el sistema (Debate, 2019) i el filòsof italià Maurizio Ferraris, que ha reflexionat sobre els canvis profunds que provoquen els algoritmes a Documanità (disponible en castellà: Documanidad, Alianza, 2023).
El «nou realisme» (2010-2012) de Ferraris és un concepte anterior als «fets alternatius» de Trump (2016) –potser perquè Berlusconi va ser un precedent del populisme posterior. Ara, amb el ChatGPT et alii, som en una nova etapa de la postveritat.
La IA permet tant la fragmentació informativa, personalitzada i dopamínica del relat sobre la realitat com projectes de conjunt, ètics i transversals com els de Forensic Architecture, va dir Peirano, que utilitza el big data i l’aprenentatge automàtic per denunciar les matances que Israel duu a terme a Gaza. En efecte, va respondre el pensador italià: les tecnologies de la nostra època són tòxiques i emancipadores, verí i medicina.
Aquestes tecnologies s’alimenten de la nostra documanitat (la «producció infinita de documents» per part de tot el món: tots ens hem convertit en mitjans de comunicació, i deixem rastres digitals de tota la nostra activitat). En un panorama mediàtic de caire apocalíptic i distòpic, sorprèn la visió inusualment optimista de Ferraris, que a l’últim llibre publicat proposa que capitalitzem les nostres dades a través de plataformes humanistes per dur a terme una redistribució justa. Com que la Web és un gran assoliment de la humanitat, un gran banc de dades i coneixement que no ens valora «pels nostres mèrits, sinó per les nostres necessitats», Ferraris ha dut a terme l’experiment Webfare, que seria l’evolució de Welfare. Amb la complicitat d’un banc del nord-oest d’Itàlia, la investigació ha permès calcular el capital en xarxes socials d’un milió i mig de persones. ¿Que potser som a l’inici d’una utopia?
VI
Mentre algunes de les figures intel·lectuals més rellevants de la nostra època conversaven al hall o al teatre del CCCB, al gran mur de la zona d’exposicions s’hi podia veure el còmic mural Sincronies, de Roberto Massó. L’obra imagina, en clau de ficció especulativa, la comunicació entre els humans i els algoritmes a través de la computació clàssica de l’actualitat i la quàntica del futur. Si a les primeres vinyetes hi veiem zeros i uns, un mòdem o ADSL, el relat gràfic avança fins a la curvatura de l’espai i el temps o els bits quàntics. D’aquesta manera se simula el viatge de la informació des del present cap al futur. I a l’inrevés.
Es tracta de crear una narrativa del diàleg, de la cooperació entre homes i màquines, després de massa novel·les, pel·lícules i sèries distòpiques. La moralitat, si és que n’hi ha, seria que abans que aquesta conversa sigui realment possible cal que perfeccionem el diàleg entre nosaltres. Entre enginyers, empresaris, legisladors, filòsofs, humanistes. Durant unes quantes setmanes, l’escenari del CCCB ha reunit persones que proveníem de la Xina, Berlín, Londres, els Estats Units, Itàlia i diferents punts de l’Estat espanyol per dialogar, junt amb un públic de centenars d’assistents i de procedències també diverses, sobre tecnodiversitat, pirateig, regulació i utopia, entre molts altres temes. Aquesta conversa és urgent, imprescindible. No hem de deixar d’eixamplar-la. Perquè les últimes revolucions van ser televisades, i les noves corren el perill de ser automatitzades. ¿Ho permetrem?
Hem passat de projectar la nostra vida offline a Internet a viure segons el personatge que hem creat online.
Actors de rodatge en una taula. Texas, c. 1951 | Robert Yarnall Richie, DeGolyer Library, Southern Methodist University | Sense restriccions d’ús conegudes
Fa temps que s’han desdibuixat les fronteres entre la vida dins i fora d’internet. Ara sembla, però, que el pol central de les nostres vides sigui a dins de la xarxa. D’aquesta manera, ja no només mostrem allò que som, sinó que vivim la vida com una ficció pensada per ser difosa a les xarxes.
Mentre viatjo per la galeria del meu mòbil me n’adono. Fa dies que no penjo res. Instintivament, repasso cada imatge que hi ha a la galeria per avaluar-ne el potencial. ¿Existeixo, si ningú no em veu? O encara pitjor: ¿tinc cap control sobre qui soc en aquest món, si no m’explico als quatre vents? Com un heroi grec contra el destí imposat pels déus començo la meva cerca. No importa que sigui una foto bonica ni que hi surti bé. Ni tan sols no hi he de sortir jo; de fet, encara millor si no se’m veu. Només tinc en compte què dirà de mi i si serà capaç d’explicar el futur que vull, als altres i a mi mateixa. Fent scroll per les meves fotografies imagino què pensareu dels llibres que llegeixo o de la profunditat inesperada de la frase que, sàviament, he sabut destacar; dels bars que conec i les restes del que hi menjo. Rebecca Jennings escrivia en un article recent que ja no podem fugir de la tirania de la marca personal, siguem oficinistes, astronautes o escriptors. Jo encara diria més, i és que si durant els últims anys hem subjugat la nostra presència en línia per mostrar fidelment qui som offline, ara ho fem al revés: vivim mirant de ser fidels al personatge que hem creat online. ¿Té sentit continuar parlant de veritat i mentida, a internet?
Ja fa uns quants mesos que, abans de penjar una foto, Instagram et dona l’opció de veure com quedarà a la graella del perfil. És una eina extremament útil per als comptes corporatius, però quan ho faig jo em distreu. Dubto. El paisatge que he triat no acaba d’encaixar amb les altres publicacions. Si trio una foto meva, queda massa a prop de l’última on se’m veu la cara, així que em toca buscar una tercera opció. Això, si ho sumes al fet que l’algoritme prioritza empreses i professionals –de manera que has d’anar a buscar els perfils dels humans que t’interessen per veure’n els posts–, fa encara més evident que la imatge que exposes a internet ja no té sentit en si mateixa, sinó que en pren en convertir-se en una peça més del teu mosaic. Sense anar més lluny, els photodumps, o la tendència a publicar múltiples imatges en un sol post, encara representen un nivell més d’abstracció del nostre jo a través de la imatge. Ni el camp, ni els plats bruts de la calçotada ni la foto moguda dels teus amics de festa tindrien sentit l’una sense les altres, i totes s’entenen només pel que ens diuen de tu. La imatge ja no és l’objecte, a internet: ho ets tu.
L’any 2006, Lonelygirl15 publicava a Youtube per primera vegada. Es tracta d’un videoblog d’un minut i mig que fa tot l’efecte d’haver-se gravat amb la càmera web de l’ordinador. Bree, una adolescent que amb prou feines mira a la càmera, es dirigeix als seus viewers amb mitja veu. Parlar de viewers, aleshores, arriba a ser anacrònic. El 2006 no hi havia xarxes socials tal com les coneixem avui, ni influencers, ni tan sols seguidors, sinó comunitats. Lonelygirl15, Bree, s’abraça els genolls i enumera els seus usuaris preferits de la plataforma, aclarint que, «com que li sembla una gent tan simpàtica, s’havia decidit a penjar un vídeo ella també». A les publicacions següents hi van apareixent tots aquests usuaris que esmenta, citats pel nom de Youtube. Aviat es genera una xarxa d’encreuament de vídeos i contingut a quatre o cinc bandes, perquè l’espectador pugui seguir les peripècies de l’adolescent, que parla de les baralles amb els pares o les sortides amb amics. Amb el temps, però, es va acabar descobrint que l’adolescent dels vídeos era realment una actriu adulta que recitava el guió creat per tot un equip de producció, i que aquells vlogs de Lonelygirl15 no eren sinó la primera websèrie de la història de Youtube.
ARVE Error: src mismatch
url: https://www.youtube.com/watch?v=-goXKtd6cPo&ab_channel=lonelygirl15
src in: https://www.youtube-nocookie.com/embed/-goXKtd6cPo?feature=oembed&enablejsapi=1&origin=https://lab.cccb.org
src gen: https://www.youtube-nocookie.com/embed/-goXKtd6cPoActual comparison
url: https://www.youtube.com/watch?v=-goXKtd6cPo&ab_channel=lonelygirl15
src in: https://www.youtube-nocookie.com/embed/-goXKtd6cPo?enablejsapi=1&origin=https%3A%2F%2Flab.cccb.org
src gen: https://www.youtube-nocookie.com/embed/-goXKtd6cPo
M’agrada pensar que, d’una manera o una altra, tots vivim internet fent una websèrie. Aquesta ficció del jo portada a l’extrem és la que explica el naixement de l’influencer. L’usuari que ens parla a través de la pantalla ha d’aconseguir ser alhora proper i aspiracional, company i comercial. Assegurar-nos que és com nosaltres, però que també és tot allò que volem ser. El seu poder neix de transformar la mentida en promesa. L’influencer existeix perquè aconsegueix que desitgem viure com ell, però també perquè, per tal de viure com ell fora d’internet, mimetitzem la seva manera d’existir a internet: les mateixes fotos, angles, viatges, compres i composicions. Ens comprem la mentida els uns als altres amb l’esperança que es faci veritat més enllà de la pantalla.
Però el que em sembla més curiós del cas Lonelygirl15 no és la ficció, sinó la clarividència. Aquest contingut encreuat, col·laboratiu i vivencial presenta els mateixos elements clau que deu anys després assegurarien l’èxit massiu de grups com la Vlog Squad, que entre el 2015 i el 2021 van dominar el panorama a Youtube. Ho van fer, a més, sense formar part de cap comunitat ni interès específic, sinó centrant-se en el contingut «d’estil de vida»: passejades, costumisme, encàrrecs, cafès, dinars, sopars, viatges, trobades i moltes, moltes compres acompanyades d’una veu simpàtica. La formula de l’èxit d’aquests grups es troba justament en l’encreuament de contingut, de manera que, alhora que tu estableixes una relació amb un creador, el pots observar des d’una, dues o tres perspectives diferents a través dels altres integrants del grup. Una relació parasocial en tres dimensions.
En el cas de la Vlog Squad, liderada pel youtuber David Dobrik, el format es va anar estirant com un xiclet amb la força del clic i la facilitat de l’hiperconsumisme que aleshores ja començava a rosegar Youtube. Aviat, els canals es van anar infectant d’un mateix mal: «Sorprenc els meus amics amb tres Mercedes nous de trinca», «Compro un tobogan gegant per veure què passa», «Comprem i mengem tot el menú del Burguer King». Ni la seva vida ni la relació entre tots ells eren prou per aguantar el ritme, així que, a més d’enregistrar el seu dia a dia el van haver de començar a viure a través de l’algoritme. Van fer veritat la mentida, deixant de ser l’exemple aspiracional que els seguidors volien imitar per ser esclaus de la pàgina d’inici de Youtube. L’any 2022 Dobrik va rebre una demanada de més de deu milions de dòlars per haver esclafat un dels seus companys de la Vlog Squad amb una excavadora. L’accident va tenir lloc durant la gravació d’un vídeo en què Dobrik sorprenia els seus amics amb la maquinària –una excavadora– per llançar-los espectacularment a un llac d’Utah.
Després de la pandèmia, i amb el creixement de les dretes alternatives –especialment a internet–, l’ombra entre la mentida i la veritat es torna terra de conquesta fèrtil per a la propaganda. Personalment, el fenomen que més m’intriga en aquest fangar és l’adveniment de les tradwifes. Durant els últims mesos, el compte de Nara Smith ha estat el centre d’atenció d’aquests espais. Es tracta d’una mestressa de casa jove que fa vídeos de cuina. Als seus Tiktok la veiem en bata de seda i un tallat de cabells francès mentre enfonsa una manicura perfecta entre pasterades d’ous i farina. Jo l’espio preparant galetes Oreo casolanes i no puc deixar de pensar en els grumolls que per força li han de quedar atrapats sota les ungles llargues i brillants, diferents a cada recepta. Però sé que el vídeo no pretén ensenyar-me com es fan les galetes, sinó la manicura preciosa que es pot permetre precisament perquè és la mena de dona que es queda a casa preparant galetes. La imatge, aquestes receptes, són l’excusa per explicar-nos qui és ella, una dona, mare, tradicional i conservadora que viu un idil·li luxós de marbre i fregidores d’aire, cortesia del seu marit mormó.
L’estetització, en aquest cas del conservadorisme, fa que la veritat quedi diluïda en el desig d’existir com ho fem a les xarxes. Tots sabem que, històricament, el paper tradicional de muller i mestressa de casa té més a veure amb l’esclavatge domèstic que amb les manicures cares, però la possibilitat de ser nosaltres qui repeteix la mentida a Tiktok és suficient per fer-nos-la creure. No penso que es tracti de reclamar honestedat a internet, especialment arribats a aquest punt. Però podria ser útil tornar al principi de tot, al 2006, i veure internet com una eina de ficció. El contingut, la nostra websèrie.
Una cartografia especulativa de l’ecologia material de la Intel·ligència artificial.
Túnel d’entrada a la Central Elèctrica de Mangahao. Shannon, New Zealand, 1921 | Leslie Adkin, Te Papa | Sense restriccions d’ús conegudes
Mentre creiem en la idea d’una IA com un recurs abundant i sense cap existència física, ens enfrontem a l’evidència i a les conseqüències de la seva materialitat. Ens preguntem, però, fins a quin punt podem entendre la complexa xarxa d’aigua, minerals, fonts d’energia, dades i mà d’obra que conformen aquests sistemes, així com conèixer-ne els efectes climàtics i la responsabilitat que hi tenim.
>¿Que tens set, ChatGPT?
Els dits se m’aturen sobre l’Enter. Dedicar-me a la recerca sobre la infraestructura material i l’impacte ambiental de la computació m’ha avesat a l’absurditat d’usar aquests sistemes tècnics gegantins, energèticament intensos i pràcticament invisibles per a uns usos tan aparentment frívols com aquest. A més, l’article que acabo de llegir, «Making AI Less “Thirsty”», de Li Pengfei i altres, suggereix que una interacció d’entre vint i cinquanta preguntes amb el ChatGPT consumeix uns 500 ml d’aigua potable, cosa que m’ha dut a la pregunta que acabo d’escriure i a l’ambivalència mental consegüent. Els meus hàbits, però, aconsegueixen anivellar-se amb els meus dubtes conscients, com bé prova el llarguíssim historial de xats previs amb el ChatGPT que m’apareixen llistats a la barra lateral. Demanar-li la primera cosa que et passa pel barret és, diria, massa fàcil i tot. Premo la tecla.
«Com a IA que soc, no tinc sentiments, ni sensacions físiques, ni necessitats, i per tant no experimento la set ni altres condicions humanes. Però soc aquí per ajudar-te amb qualsevol pregunta o tasca que se t’acudi!»
La idea que el ChatGPT és un recurs abundant, immaterial, sense existència física però sempre disponible per a qualsevol qüestió que em sorgeixi ja ha arrelat en els meus incipients hàbits d’ús i en la funcionalitat mateixa amb què el xat ha estat dissenyat; la resposta que em dona, a més, no fa sinó confirmar-ho. Teclejo més:
>¿De què ets fet, ChatGPT?
«De codi i de dades! Soc bàsicament un algoritme complex que processa i genera text a partir de patrons i d’informació apresa d’una quantitat ingent de textos d’internet. El meu “cervell” és fet de diverses tècniques d’aprenentatge de màquines i de xarxes neurals que m’ajuden a entendre el llenguatge i a fornir respostes.»
>¿On ets, ChatGPT?
«Existeixo al reialme digital, i resideixo en servidors i ordinadors des d’on puc accedir a informació i interactuar amb usuaris com tu. Però, en un sentit més abstracte, podríem dir que soc allà on tu accedeixes a mi: una pàgina web, una app o qualsevol servidor!»
M’adono que, en cada interacció, el ChatGPT insisteix en el seu caràcter immaterial, mentre que, alhora, llegeixo estudis empírics que posen clarament de manifest els diversos suports del ChatGPT com a tecnologia (i les conseqüències materials que se’n deriven). Això em sembla rellevant per dues raons.
La primera és que sospito que tot plegat no és estricament accidental. A l’article recent «The uncontroversial “thing-ness” of AI», Lucy Suchman, antropòloga de la tecnologia i una de les fundadores de la disciplina que estudia la interacció persona-ordinador, apunta que el fet que el terme Intel·ligència Artificial funcioni com un «significant flotant» reforça el poder de suggestió que li atribuïm: la suposada immaterialitat de la IA és un factor determinant en l’autoritat que donem als seus coneixements.
La segona és que, comparant les afirmacions del mateix ChatGPT amb la investigació de Li Pengfei i de molts altres autors que donen compte de la petjada material de la IA, topem de cap amb una controvèrsia: per una banda, la insistència que les IA com el ChatGPT no tenen existència material, per l’altra, l’afirmació que la seva realitat física i les conseqüències que se’n deriven són considerables, i de considerable importància. I les controvèrsies, com ens ensenya el professor d’estudis científics i tecnològics Tommaso Venturini, ofereixen una oportunitat per aprendre –són «les millors ocasions que tenim per observar el món i com és fet». La presència d’una controvèrsia, aleshores, ens ofereix una oportunitat per entendre més bé els aspectes sociomaterials d’aquesta suposada cosa, el ChatGPT, que es presenta (i s’autodescriu) com una cosa incorpòria i etèria, si bé tenim evidència de les conseqüències a què mena el seu suport material.
Considerades alhora, aquestes dues oportunitats assenyalen el doble propòsit d’aquesta mena d’investigacions: la forma en què la materialitat dels sistemes d’IA es relliga amb les seves qualitats epistèmiques i epistemològiques, és a dir, què i com «coneix» la màquina; i les formes com hi accedim nosaltres. El tipus específic d’intel·ligència que és la IA i les creences que tenim sobre això es basen en la seva materialitat, que ens permet investigar tant els límits del que en sabem nosaltres com el coneixement que ella té del món a través de l’estudi de la seva infraestructura material.
Podríem dir que aquesta aproximació a l’estudi de la IA és ecològica, en dos sentits. En primer lloc, perquè ens interessa l’ecologia de la IA quant a l’impacte material que té en l’ambient; en segon lloc, perquè també la concebem més com un sistema ecològic per se (en paraules de Matthew Fuller, com una «interrelació massiva i dinàmica de processos i objectes, d’éssers i coses, de patrons i sentit», cosa que n’inclou els aspectes materials, epistèmics i fenomenològics) que com una entitat discreta, material o d’altra.
Així doncs, ¿quina mena de coses s’inclouen en aquesta ecologia material del ChatGPT? Això és el que jo i els altres participants del workshop «Ments, mentides i materials» intentàvem descobrir una tarda de dissabte de gener, establint les diverses bases materials del ChatGPT i reflexionant sobre les controvèrsies que aixequen. Investigant i contrastant des de múltiples perspectives (la nostra pròpia recerca, servint-nos d’eines tècniques i mètodes d’intel·ligència de fonts obertes, juntament amb altres investigacions independents publicades, amb publicacions oficials d’OpenAI i amb les mateixes produccions textuals del ChatGPT), vam acabar centrant-nos en les fonts d’energia, aigua, dades, mà d’obra i minerals sobre les quals es basteix la suposada «intel·ligència incorpòria» del ChatGPT. Això ens va permetre establir-ne les fonts, les relacions i els moviments, inspirats pel projecte Cartografias da Internet i per l’Atlas of AI de Kate Crawford, i assistits al llarg de tot el procés pels mètodes que Anne Pasek aplica a Getting into Fights with Data Centers.
Taller: Ments, mentides i materials. CCCB, 2024 | CC BY-NC-SA Pau Fabregat
Es tractava d’un exercici provisional i especulatiu: no esperàvem resoldre aquestes controvèrsies en cap sentit, sinó que més aviat preteníem connectar entre nosaltres a través d’aquest procés inconclús d’investigació dels diversos aspectes materials de la IA, servint-nos d’una cosa semblant al Rubber-Boots methods pel que fa a la curiositat, la col·laboració i la descripció crítica (encara que, en aquesta ocasió, no vam treure els peus del terra encatifat del CCCB).
Vam acabar creant un mapa, o més aviat tres mapes superposats. El primer provenia de la nostra pròpia recerca: una densa xarxa hídrica d’una reserva que abasteix un suburbi populós de Dublín (de la qual els centres de dades han fet un ús abusiu, cosa que ja ha aixecat certa polèmica); la labor infrapagada dels recol·lectors de dades a Kènia; la xarxa elèctrica irlandesa, que fa gala de tenir dues centrals hidroelèctriques, però que Microsoft vol augmentar amb una planta de gas. Dades espigolades d’internet, suposadament globals, però en realitat notablement esbiaixades en favor de les zones anglòfones del nord global. La resta del món hi contribuïa d’una manera més tangible: el níquel d’Indonèsia, el cobalt de la República Democràtica del Congo i el liti de Xile, que s’uneixen en fàbriques de GPU (unitat de processament de gràfics) de Taiwan i acaben essent residus electrònics a la Xina, l’Índia o Nigèria. Sobreposat a aquest, un segon mapa: l’autopresentació d’OpenAI com una oficina central repleta de científics enginyosos i innovadors i situada a San Francisco, juntament amb un centre de dades ple de servidors d’alta tecnologia localitzat a Des Moines, Iowa. El tercer «mapa» planava amb dificultat fora del marc dels altres dos: la insistència del ChatGPT a descriure’s com a incorpori i eteri.
Aquest mètode, però, no estava exempt de problemes. Volíem «obrir la caixa negra» del ChatGPT, però a dins vam trobar-hi encara més caixes negres –parts del sistema opaques i incognoscibles des de la nostra perspectiva i amb les eines i els mètodes de què disposàvem. Tanmateix, haver escollit de contrastar el nostre punt de vista amb el del mateix ChatGPT i el que OpenAI ha revelat públicament va fer que aquests topalls en el coneixement esdevinguessin resultats per si sols. Identificar les diferències entre el tipus i la profunditat de coneixement que ens oferia cadascuna de les diferents fonts identificades va fer-nos conscients dels límits que aquestes imposaven.
Això també va menar-nos a constatar que no era només que estudiéssim aquesta controvèrsia, sinó que, de fet, en formàvem part: la nostra investigació se situava en una perspectiva concreta i parcialment informada. Aquest fet ens menava a confrontar-nos a situacions en què la nostra experiència de primera mà contradeia les afirmacions d’una altra font informativa –encara que l’altra font tingués, almenys en aparença, més autoritat.
Un bon exemple d’això: fent servir traceroute i altres tècniques informatives parcialment ocultes a la web de ChatGPT que suggerien que ens comunicàvem amb un servidor d’Europa, juntament amb altres inferències obtingudes a partir d’informacions públiques –com ara que OpenAI fa servir infraestructures propietat de Microsoft, els actuals centres de dades del qual estan situats a Dublín i Amsterdam–, vam fixar la possible localització per al nostre estudi a Microsoft Grange Castle, a Dublín. Més tard, però, vam descobrir que en una nota a peu de pàgina d’un document tècnic d’OpenAI s’hi afirmava que la seva infraestructura es troba als Estats Units (probablement a Iowa). Més que un simple error, però, això va ser el desencadenant d’una discussió interessant. A l’hora d’entendre un objecte d’estudi (això és, la forma material del ChatGPT) al qual no podíem accedir directament, ¿havíem de confiar en els mètodes parcials però de primera mà, o en les afirmacions opaques fetes per la mateixa empresa? Potser per als nostres propòsits immediats, però, en realitat això no era tan rellevant: al capdavall, les infraestructures digitals com ara ChatGPT es fabriquen per ser escalades, és a dir, es dissenyen per expandir-se uniformement, compostes d’unitats més petites, idèntiques entre si i modulars, com les peces de Lego o els contenidors d’enviament. Com a conseqüència d’aquesta uniformitat, el coneixement guanyat en un punt és més fàcil de transportar «per tant, el que aprenguéssim parant atenció a un centre de dades de Dublín ens podia donar informació rellevant sobre un altre centre de Des Moines, perquè tots dos estan dissenyats de manera uniforme. En aquest sentit, el nostre coneixement sobre els sistemes escalables potser podia convertir-se en una tècnica per «resistir-se al pensament escalar» –fent servir les semblances entre infraestructures en diferents llocs com a eina per comparar-les, contrastar-les i establir-hi relacions solidàries.
Al final del workshop, reflexionant sobre la xarxa complexa de minerals, aigua, energia, dades i mà d’obra que havíem descobert, així com sobre els angles morts, les ambigüitats i les contradiccions a què havíem arribat, vam debatre sobre com aquesta recerca havia de modelar les nostres actituds i interaccions amb el ChatGPT i altres tecnologies d’IA en el futur. Van emergir dos dubtes principals, fruit de la consciència que havíem pres de les nostres capacitats limitades per conèixer els efectes materials d’aquests sistemes, així com de la manera obliqua, selectiva i de vegades fins i tot deshonesta en què tant OpenAI com el ChatGPT es presenten a si mateixos. ¿Què podem fer per mitigar-ne els efectes ambientals? ¿Ens pertoca a nosaltres de fer-ho, és la nostra responsabilitat?
La discussió d’un tercer dubte ens va menar a una possible resposta a tot això: ¿aquest model de computació massiu, malgastador i centralitzat és estrictament necessari? Vam recordar intents previs de crear un sistema computacional distribuït, com ara SETI@Home, que emprava ordinadors domèstics inutilitzats d’arreu del món per resoldre tasques científiques complicades. I, des d’aquí, vam demanar-nos: ¿l’arquitectura massiva, centralitzada i malgastadora del ChatGPT és realment necessària per a la intel·ligència artificial? Vam concloure que potser en sentit estricte sí que ho és, perquè els models d’IA generativa com ChatGPT neixen d’innovacions particulars en el maquinari informàtic (el desenvolupament de la GPU) i de les condicions econòmiques i tecnològiques del capitalisme de vigilància, que permeten l’apropiació de dades a una escala prou gran per entrenar aquests models; tot això, en cert sentit, fa que la centralització sigui una condició necessària. Tanmateix, el fet de prendre consciència d’aquestes condicions materials va fer que ens adonéssim que potser el que cal és una ampliació o un reajustament de la nostra idea de la IA en si: seguint la crida de Yuk Hui per a una atenció renovada a la tecnodiversitat i imaginant-nos unes configuracions materials de la IA menys extractives, per poder concebre col·lectivament uns altres mitjans més agradables i alliberadors d’entendre les màquines com a entitats intel·ligents.
Quan entrenem una IA amb el conjunt de dades d’un arxiu apareixen noves preguntes i possibles anàlisis sobre el seu contingut.
La IA generativa proposa un joc estadístic, una imitació de l’estil del conjunt de dades amb què s’ha entrenat. Qüestionar com es duu a terme aquest procés ens porta a reflexionar sobre les capacitats i les limitacions de l’eina, així com sobre el valor dels seus resultats. Aquestes són les reflexions que ens proposa el col·lectiu Estampa a partir de dues instal·lacions que experimenten amb l’Arxiu CCCB a través de la IA.
El camp de la intel·ligència artificial (IA) s’ha desenvolupat progressivament en diferents àrees. Un dels darrers espais on s’ha expandit és el de la generació, amb serveis que ofereixen una aparent creació automatitzada de continguts. Aquestes eines de la IA generativa són instruments d’imitació. Estan pensades per, davant d’un conjunt de dades (text, imatge o àudio), buscar solucions estadístiques òptimes de píxels, lletres o sons que també poguessin formar-ne part. És a dir, intenten reproduir un estil en una operació de camuflatge. En català, una bona paraula per referir-s’hi és estrafer.
Com qualsevol disfressa, aquestes eines porten implícita una proposta d’anàlisi: ¿quines són les característiques més comunes d’allò que es vol mimetitzar? ¿Quins motius es repeteixen? ¿Com combinen els elements? La IA generativa és un mirall, més o menys realista, més o menys deformat, del que li demanem que imiti; una anàlisi del conjunt de dades (dataset) amb què s’ha entrenat.
Qualsevol fons d’arxiu és, avui, no només un lloc de conservació, recerca i difusió, sinó també un possible dataset. Un d’aquests conjunts de dades dels quals es pot extreure l’estil. Així és com, per a la instal·lació La conferència infinita, l’arxiu de xerrades del CCCB s’ha convertit en el material de base d’una xarxa de generació de text. La xarxa estrafà el gènere de la conferència i la parla del centre; combina les paraules per crear possibles discursos que s’haguessin dit aquí, textos susceptibles de semblar també material de l’arxiu. En la imitació apareix l’anàlisi, la mirada reflexiva del mirall i també, de vegades, la sorpresa de les combinacions inesperades, potser plausibles, potser incongruents.
Si es parla molts cops de la IA com una reproducció o imitació de característiques humanes –i aquesta imitació hauria d’utilitzar-se, a parer nostre, com a anàlisi reflexiva i no com a camuflatge–, també és important entendre en què és clarament diferent. Un element central d’aquesta diferència és l’escala. L’escriptura de la xarxa és una escriptura infinita i ràpida; podria no aturar-se, sempre se li pot demanar una altra generació quasi instantània. En aquest sentit, no és analítica de manera assertiva sinó de manera propositiva; sempre hi ha una altra possibilitat, una nova variació, una muda diferent que també s’assembla… No hi ha una solució –com si fos la conclusió d’allò llegit o el text suposadament ideal–, sinó un aparent broll de formes possibles, una cantarella que raja quan obrim l’aixeta.
Un segon element rellevant és el caràcter automàtic de les eines d’IA, i ho és d’acord amb dos sinònims d’aquesta paraula: compulsiu i reflex. Una xarxa només pot fer el que fa i fer-ho de manera compulsiva; no pot callar, per exemple, ni deixar d’estrafer la base amb què s’ha configurat. En aquest sentit, la IA es podria entendre com la construcció d’actes reflexos socials, com una automatització de processos a gran escala basada a imitar decisions particulars anteriors. Com un múscul social que es contreu segons abans s’haurien tensat i destensat músculs individuals; la IA és una reïficació del que ha succeït. Quan ens la descriuen com el futur, potser no està de més prendre consciència de fins a quin punt és passat solidificat.
Que la IA és com obrir l’aixeta, com escrivíem abans, ho podem dir també en un altre sentit; igual que la gestió de l’aigua corrent, la IA és una infraestructura. No és al nostre dispositiu, sinó que depèn d’una computació que es fa en servidors llunyans amb maquinari industrial, mentre les dades viatgen d’anada i tornada. També és una infraestructura perquè necessita entrenaments que només es poden assolir amb grans eines de computació, en data centers de capacitat i consum molt elevats. Aquest és el caràcter de la IA industrial, de les eines generatives que tots coneixem i que han estat entrenades amb conjunts de dades molt amplis, una tècnica extensiva que permet augmentar la quantitat d’estils que s’imiten (el que es coneix, en el camp de la generació de text, com large language models). Tot això augmenta el problema de la materialitat i la despesa energètica del món digital. (Es calcula que l’entrenament de ChatGPT va consumir tant com la despesa elèctrica anual de 1.000 cases dels Estats Units i que el seu ús actual consumeix l’equivalent a 33.000 cases; una xifra que, al ritme d’implantació d’aquestes tecnologies en tota mena de tasques, es multiplicaria ràpidament.) Aquesta concepció de la IA també se sustenta en l’aplicació de la dubtosa lògica extractiva de l’internet comercial, que considera tot el que passa i fem a la xarxa com a material susceptible de ser utilitzat i monetitzat.
Enfront d’aquest caràcter d’infraestructura, l’entrenament de la xarxa generativa de La conferència infinita s’ha dut a terme de manera local, amb un ordinador d’altes prestacions però disponible a escala d’usuari, i centrant-se en un conjunt de dades concret: la transcripció de les conferències impartides al CCCB i conservades a l’arxiu.[1] No utilitzar serveis de corporacions permet evitar la petjada ecològica més notòria i també el caràcter genèric, i en gran part tòpic, dels resultats d’aquestes eines generatives industrials. I si bé en la comparació aquesta xarxa perdria en coherència lingüística i textual enfront de l’última versió de GPT, potser guanyaria en idees inusitades o sortides inesperades.
A la base d’aquest projecte hi ha un conjunt de preguntes sobre la IA i les seves potències i limitacions. ¿Qui parla en la generació de text? ¿Quin valor donem als resultats? ¿Com els volem entendre? ¿Com es conjuga la variació estadística, i la seva escala potencial, amb la veracitat? ¿Què fa la IA amb el que fagocita?
Treballar amb un model petit, a més de les motivacions ecològica i estilística mencionades, permet plantejar aquestes preguntes a una escala relativament manejable. Davant dels resultats d’aquesta xarxa és més probable que ens qüestionem què és el que fa i fins a on arriba. Veiem no només un resultat, sinó també el joc estadístic sobre el qual se sustenta, i, d’aquesta manera, ens demanem per les tensions entre les variacions plausibles segons l’estadística o segons nosaltres. Les costures de la imitació es fan presents sense desfer el vestit. Aquesta mirada ens sembla important tenir-la present i endur-nos-la cap a models grans i cap a tots els usos de la IA. Tot resultat d’una eina d’IA ha de ser una interrogació a la xarxa que l’ha generat.
[1] La xarxa que s’ha utilitzat té un primer entrenament genèric amb un corpus ampli, que funciona com una mena d’aprenentatge de l’idioma. Nosaltres hem fet un segon entrenament, també anomenat refinatge, només amb les transcripcions de l’arxiu del CCCB. Tot i que aquest entrenament previ és genèric i ve predeterminat, és d’una escala diferent de la dels models industrials. En el cas de la instal·lació Torn de preguntes s’empren xarxes ja entrenades. En una s’ha convertit l’arxiu de conferències en un conjunt de preguntes i respostes (la instrucció a la xarxa és que resumeixi en forma de pregunta cada paràgraf) i se n’utilitza una altra per escriure la resposta final, condicionada per fragments de text de l’arxiu. L’entrenament d’aquestes xarxes s’escapa de les nostres mans, però totes dues s’han utilitzat de manera local a l’ordinador del projecte, evitant el treball en línia.
L’autor italià va explorar la narrativa com a procés combinatori i va anticipar el funcionament de les intel·ligències artificials generatives.
A l’assaig «Cibernètica i fantasmes», Italo Calvino imagina una «màquina poeticoelectrònica» capaç d’escriure. Però els seus somnis anaven més enllà d’una intel·ligència artificial cenyida a les pautes i les regles de la literatura tradicional. Calvino projectava una màquina caòtica que fugís de les normes i explorés camins nous i disruptius.
Italo Calvino va néixer a Cuba el 15 de setembre del 1923, però es considerava de la Ligúria («Sono tanto nato a Sanremo che sono nato in America). En aquella època els europeus encara emigraven a fare l’America. Calvino, doncs, va néixer a Amèrica, però es va formar i va créixer com a narrador a Torí, a les oficines d’Einaudi, la gran editorial fundada en ple feixisme i renascuda en el període de dopoguerra en la qual un escriptor novell podia intercanviar lectures amb Cesare Pavese, parlar amb Natalia Ginzburg o fer un espresso amb la seva «ànima bessona», el supervivent Primo Levi. No és casual que se’ls conegui com «la tribu Einaudi».
Com el seu coetani piemontès Umberto Eco, Calvino era un paio curiós de mena. Estava al dia de les teories estructuralistes (de Vladimir Propp a Algirdas Greimas, passant per Claude Lévi-Strauss, Roland Barthes i els seus col·legues de Communications), seguia amb atenció la producció literària europea (amb especial interès pel grup Oulipo, els francesos que experimentaven amb la combinatòria textual) i coneixia les últimes teories i troballes científiques. De manera paral·lela a l’obra de ficció, Calvino va anar teixint un entramat textual d’entrevistes i assajos que, sense abandonar la centralitat del motiu literari, abordava els grans temes culturals de l’època.
El 1955, Einaudi tradueix les Ficciones de Jorge Luis Borges i, tres anys després, Feltrinelli publica El Aleph. Els deserts laberíntics i les biblioteques infinites de Borges encara van allunyar més Calvino de les continuïtats previsibles de la narrativa tradicional. «La literatura, com les matemàtiques, és abstracció i formalització», deia en una entrevista publicada a la Gazette de Lausanne el juny del 1967. Si bé la traducció italiana del clàssic de Claude Shannon dedicat a la teoria matemàtica de la comunicació no arribaria fins al 1971, el 1963 Mondadori ja havia publicat La teoria dell’informazione. Simboli, codici, messagi, un volum escrit per John R. Pierce, col·lega de Shannon als laboratoris de la Bell. Conceptes com soroll, entropia o retroalimentació estaven a disposició de qualsevol creador que volgués bifurcar i explorar nous camins literaris.
És en aquest context que Calvino somia en l’androide literari.
***
«En la manera de veure el món de la cultura actual hi ha una tendència que aflora contemporàniament per diversos costats: el món, en les diferents facetes que presenta, es veu com si fos discret, no pas continu. Empro el terme discret en el sentit matemàtic: una quantitat és «discreta» quan es compon de parts separades. El pensament, que fins fa dos dies se’ns revelava com una cosa fluida i ens evocava imatges lineals com la d’un riu que discorre o la d’un fil que es descabdella, o bé imatges gasoses, com una mena de núvol –fins al punt que sovint se’n diu «l’esperit»–, avui tendeix veure’s com una sèrie d’estats discontinus de combinacions d’impulsos sobre un nombre finit (enorme, però finit) d’òrgans sensors i de control. Els cervells electrònics, si bé són lluny de produir totes les funcions de l’humà, sí que estan en condicions de proporcionar-nos un model teòric convincent per als processos més complexos de la nostra memòria, de les nostres associacions mentals, de la nostra imaginació, de la nostra consciència. Shannon, Wiener, Von Neumann i Turing han canviat radicalment la imatge dels nostres processos mentals.» («Cibernètica i fantasmes»)
***
Entre 1967 i 1968, Calvino emprèn un tour acadèmic per diverses ciutats (Torí, Milà, Gènova, Roma, Bari) organitzat per l’Associazione Culturale Italiana. La mateixa conferència, «Cibernètica i fantasmes (apunts sobre la narrativa com a procés combinatori)», va presentar-se més tard a Alemanya, Bèlgica, França, el Regne Unit i els Països Baixos. Junt amb Opera aperta, d’Umberto Eco (1962), i Rayuela, de Julio Cortázar (1963), aquesta conferència de Calvino forma part de la genealogia oficial de l’hipertext digital. Ara també la podem (re)llegir com un exercici paleofuturista de les intel·ligències artificials generatives.
***
Segons Calvino, «els cervells electrònics poden digerir instantàniament la complicació matemàtica». El vell somni d’una màquina pensant com la que imaginava Ramon Llull a l’Ars combinatoria ara «es troba en plena actualitat». Si Hegel i Darwin havien decretat el triomf de la continuïtat històrica i biològica, el nou model seguia «les corbes dels diagrames estadístics: la investigació històrica es matematitza cada cop més». Però no és només la història la que segueix les ondulacions del big data: mig segle després de Calvino, la creació textual també galopa les elevacions textuals cada cop que ha de predir la paraula següent. Una de les funcions més fascinants i explotades del ChatGPT és la que permet de continuar un text. N’hi ha prou d’escriure la primera frase d’un relat i afegir-hi el prompt «Continue: true».
***
Prompt: Hi havia una vegada un novel·lista interessat en la combinatòria que es deia Italo. Continue: true.
Hi havia una vegada un novel·lista interessat en la combinatòria que es deia Italo. A diferència de la majoria d’autors, l’Italo no només trobava que la combinació d’elements en les seves històries era fascinant, sinó que també creia que podia utilitzar la combinatòria per predir el futur. Això el va convertir en una figura controvertida en el món de la literatura i les matemàtiques.
L’Italo havia desenvolupat una teoria única que relacionava les combinacions de paraules en les seves novel·les amb esdeveniments de la vida real. Creia que si manipulava certes seqüències de paraules i símbols en els seus escrits podria influir en el curs dels esdeveniments del món. Els seus seguidors l’anomenaven «l’escriptor profeta», però els seus detractors el titllaven de xarlatà.
En la seva obra més coneguda, L’algoritme del destí, l’Italo va explorar la teoria en detall. La novel·la tractava d’un personatge que descobria un antic manuscrit que suposadament contenia l’algoritme secret que dictava el destí de la gent. L’Italo va fer servir tècniques combinatòries avançades per construir una narrativa en què les decisions dels personatges tenien efectes reals en el món exterior.
***
«L’home comença a entendre com es desmunta i es torna a muntar la seva màquina més complicada i imprevisible: el llenguatge. El món d’avui és, en relació amb el que envoltava l’home primitiu, molt més ric en paraules, conceptes i signes; l’ús dels diferents nivells del llenguatge és molt més complex.» («Cibernètica i fantasmes»)
***
El grup OuIipo (sigles d’«Ouvroir de littérature potentielle», ‘Obrador de literatura potencial’) es va reunir per primer cop el 1960, convocat per Raymond Queneau i el matemàtic François Le Lionnais. Autors com Marcel Duchamp, Georges Perec i el mateix Italo Calvino no dubtarien a sumar-se a aquesta factoria d’experiments literaris. Obres com Cent mille milliards de poèmes, de Queneau (1961), posaven a prova les possibilitats (i els desafiaments) de la literatura combinatòria.
¿Aconseguirem crear una màquina que substitueixi el poeta i l’escriptor? ¿Quin estil tindria un autòmat literari? Aquestes eren algunes de les preguntes que Calvino es feia a «Cibernètica i fantasmes». S’imaginava que l’autòmat literari tindria tirada pel classicisme, que seria una «màquina poeticoelectrònica» orientada a la producció «d’obres tradicionals», de poesia amb formes mètriques tancades, de novel·les que seguirien «totes les regles». Aquestes descripcions ens resulten familiars: és com si Calvino descrivís el funcionament estàndard de les intel·ligències generatives contemporànies. Com que s’alimenta dels textos més repetits i els processa mitjançant procediments estadístics, el ChatGPT només pot produir literatura «tradicional», escrita d’acord amb «totes les regles» i amb cert tuf d’èxit de vendes.
***
Prompt: Suggereix-me tres arguments breus per a un relat de ciència-ficció.
***
Calvino tenia més aspiracions. La seva visió anava més enllà dels automatismes que avui ens ofereixen el ChatGPT i altres intel·ligències artificials generatives. La veritable màquina literària serà la que «constati per si mateixa la necessitat de produir desordre com a reacció a la creació prèvia d’ordre, la que es converteixi en avantguarda per desbloquejar els propis circuits, obstruïts per una producció de classicisme massa llarga». Si el ChatGPT, com a mínim en les primeres interaccions, només ofereix històries que ja hem llegit una infinitud de vegades, Calvino proposava usar els autòmats literaris per a la «producció de desordre». En els seus somnis besllumava una màquina caòtica que no només processés els textos que s’ubiquen al «cap» de la long tail estadística –com diríem avui–, sinó que també n’explorés la dilatada «cua»: el lloc on se situen les experiències estranyes, marginals, els esdeveniments de baixa freqüència que poden fer miques la regla. El sistema.
***
«Penso que una màquina que escrigui ha de ser capaç de bolcar sobre el paper tots els elements que solem considerar els atributs més recòndits de la intimitat psicològica, de l’experiència viscuda, la imprevisibilitat dels canvis d’humor, dels sobresalts, dels dolors i les il·luminacions interiors.» («Cibernètica i fantasmes»)
***
Calvino imagina. «No hi ha res que ens impedeixi preveure una màquina literària que en cert moment senti insatisfacció pel seu propi tradicionalisme.» Calvino somia. «[Una màquina que] proposi nous mètodes per entendre l’escriptura i revolucionar-ne totalment els codis.» Calvino no es fa enrere. «El meu lloc bé pot ocupar-lo un enginyer mecànic.»
***
Calvino està convençut que la lògica combinatòria no és exclusiva de les arts literàries. No està sol. Segons Ernst Gombrich, els procediments poètics i artístics són anàlegs als jocs de paraules. És el «plaer infantil pel joc combinatori el que empeny el pintor a experimentar diferents distribucions de línies i colors, i el poeta a experimentar acoblaments de mots», resumeix Calvino.
***
Prompt: ¿Sents plaer en respondre a les meves preguntes?
No. Com a intel·ligència artificial, no estic capacitada per experimentar emocions, sensacions físiques ni plaer. Estic dissenyada per proporcionar respostes basades en dades i coneixements. El meu objectiu és ajudar-te proporcionant informació i assistència en la mesura de les meves possibilitats.
***
L’estiu del 1985, Calvino treballa en una altra conferència. En realitat, prepara sis intervencions per al cicle Norton Lectures de la Universitat de Harvard. Un cop publicades, seran les famoses Lezioni Americane. Sei proposte per il prossimo millennio. En la tercera conferència, dedicada a l’exactitud, Calvino torna a la càrrega: «Voldria parlar-los de la meva predilecció per les formes geomètriques, per les simetries, per les sèries, per la combinatòria, per les proporcions numèriques; voldria explicar-los les coses que he escrit en funció de la meva fidelitat a la idea de límit, de mesura… Però potser aquesta idea és just la que evoca el que no té fi: la successió dels nombres enters, les rectes d’Euclides. Potser, en comptes d’explicar-los com he escrit el que he escrit, seria més interessant parlar dels problemes que encara no he resolt, que no sé com resoldre ni què em menaran a escriure.»
Calvino no tornarà a escriure ni a viure el «plaer infantil» de la recombinació. Mor en un hospital de Siena el 19 de setembre, sense poder exposar públicament les seves propostes per al segle XXI.
***
En el llibre recent Tecnohumanismo. Por un diseño narrativo y estético de la inteligencia artificial, Pablo Sanguinetti es demana si té sentit pensar en una literatura no humana. El llibre s’obre amb unes paraules que poden servir-nos per tancar aquestes recombinacions inspirades en l’obra d’Italo Calvino, l’escriptor que somiava en androides literaris.
***
«La tecnologia i el que és humà es construeixen mútuament. La nostra manera de ser en el món i d’entendre qui som està mitjançada per artificis tècnics. No hi ha humanitat sense tecnologia. Ni hi ha revolució tecnològica que deixi intacte la manera en què som humans.» (Tecnohumanismo. Por un diseño narrativo y estético de la inteligencia artificial)
Calvino, Italo (2000). Lliçons americanes. Sis propostes per al pròxim mil·lenni. Barcelona: Edicions. 62.
Calvino, Italo (2012). Sono nato in America. Interviste 1951-1985. Milà: Mondadori.
Calvino, Italo (2013). Punto y aparte. Ensayos sobre literatura y sociedad. Madrid: Siruela.
Cortázar, Julio (2008). Rayuela. Madrid: Cátedra.
Eco, Umberto (1985). Obra abierta. Barcelona, Planeta-Agostini, 1985.
Ferrero, Ernesto (2020). La tribu Einaudi: retrato de grupo. Madrid, Trama, 2020.
Gombrich, Ernst (1971). Freud y la psicología del arte. Estilo, forma y estructura a la luz de la psicoanálisis. Barcelona: Barral.
Queneau, Raymond (1961). Cent Mille Milliards de Poèmes. París: Gallimard.
Sanguinetti, Pablo (2023). Tecnohumanismo. Por un diseño narrativo y estético de la inteligencia artificial. Madrid: La Huerta Grande.
Sobre autòmats, models simbòlics, xarxes neuronals i aprenentatge automàtic: un breu recorregut per la història de les IA.
Ordinador electrònic per al control numèric d’un procés industrial | Okänd, Tekniska museet | Domini públic
La manera com concebem què és una intel·ligència artificial i com la dissenyem té greus implicacions socials. Marta Peirano revisa els orígens i l’evolució de les IA i n’encara els problemes i els perills en aquest article, que forma part del catàleg de l’exposició «IA: Intel·ligència artificial».
El Segon Congrés Internacional de Matemàtiques, que es va celebrar a París el 1900, va ser el marc on David Hilbert va presentar la famosa llista de vint-i-tres problemes matemàtics pendents de resoldre’s. Hilbert era professor a la Universitat de Gottingen i una estrella del rock de l’escena europea. A més d’haver escrit l’obra Fonaments de la geometria i d’haver fet diverses contribucions a la lògica, era el líder carismàtic de la tribu fonamentalista, amb un credo que establia el següent: si la matemàtica no és més que la manipulació de símbols mitjançant unes regles predeterminades, qualsevol problema, per complicat que sigui, té solució. Això, sempre que sapiguem traduir tots els problemes a regles i símbols calculables. Aleshores, aquest esperit era revolucionari. Ara, hauria de resultar-nos familiar.
«Qui d’entre nosaltres no estaria content d’aixecar el vel rere el qual s’amaga el futur; d’observar el desenvolupament que adoptarà la nostra ciència i els secrets d’aquest desenvolupament al llarg dels segles que vindran?», va declamar Hilbert a la conferència de la Sorbona. «Cap a quin objectiu tendirà l’esperit de les generacions futures de matemàtics? Quins nous mètodes, quins fets revelarà aquest nou segle, en el vast i ric camp del pensament matemàtic?» El 1931, un lògic austríac que es deia Kurt Gödel va demostrar que, de fet, tot sistema matemàtic prou complex contenia paradoxes irresolubles i que, per tant, la matemàtica no era capaç de demostrar-se a si mateixa tota sola, ni era l’eina definitiva per trobar la veritat. La conversa entre l’un i l’altre conforma el llegat científic del segle XX i assenyala l’inici de la generació que va parir la bomba atòmica, la revolució informàtica i la intel·ligència artificial (IA).
Quan, el 1936, Alan Turing va obrir el camí de la computació moderna, estava justament abordant un dels problemes de Hilbert. Concretament, l’Entscheidungsproblem o «problema de la decisió». Turing és molt jove i molt ambiciós i l’Entscheidungsproblem no és un problema qualsevol. Hilbert diu que és el problema més important que queda per resoldre de tota la lògica matemàtica. Té a veure amb la consistència dels sistemes lògics formals i planteja si pot existir un algorisme capaç de determinar la veritat o la falsedat de qualsevol proposició. L’article, titulat «Sobre els nombres computables, amb una aplicació a l’Entscheidungsproblem», proposa un dispositiu hipotètic capaç de realitzar càlculs i manipular símbols seguint un conjunt de regles predeterminades. Una màquina capaç d’implementar qualsevol algorisme i decidir, d’acord amb aquest conjunt de premisses o regles establertes, si una sentència matemàtica qualsevol és vàlida o no.
Amb l’ajuda d’aquest dispositiu imaginari, Turing aconsegueix demostrar les limitacions de la computació mecànica i que hi ha problemes indecidibles, com ja havia anticipat Kurt Gödel. Al mateix temps, el seu article estableix les bases d’una nova era de la computació. Hi ha molta gent que considera que la Màquina de Turing, que té una cinta per emmagatzemar dades i programes i un capçal que es mou al llarg de la cinta, processant-ne els continguts segons les instruccions d’un algorisme de programació, és el primer model conceptual d’Unitat Central de Processament (CPU). Ara mateix, per a nosaltres el més important és que va inspirar «A logical calculus of the ideas immanent in nervous activity», l’article en què Warren McCulloch i Walter Pitts proposen el primer model matemàtic d’una xarxa neuronal artificial.
McCulloch i Pitts són la típica parella científica cinematogràfica: McCulloch és un filòsof vividor i quarantí que ha buscat el secret de la ment humana en les matemàtiques, la teologia, la medicina i la psiquiatria. Pitts és un nen prodigi, traumatitzat pel maltractament, que vol controlar el món amb una lògica d’enunciats ben tranquil·litzadora. La guspira entre ells salta de seguida, tots dos menyspreen profundament Freud. McCulloch s’emporta el geni vagabund a viure a casa seva i, allà, es proposen reivindicar Leibniz, l’home que, volent codificar tot el pensament humà en un llenguatge formal, ho va anticipar tot. El nou codi de McCulloch i Pitts ha de ser capaç d’expressar conceptes matemàtics, científics i metafísics, perquè siguin processats per un sistema de càlcul lògic universal. En el procés d’intentar-ho, s’inventen una cosa que anomenen xarxa neuronal.
«A logical calculus of the ideas immanent in nervous activity», publicat el 1943, presenta un model de computació basat en un sistema de nodes que s’encenen i s’apaguen d’acord amb unes regles predeterminades. El model està clarament inspirat en el treball de Santiago Ramón y Cajal, el premi Nobel navarrès que havia dibuixat les neurones com una xarxa d’unitats físicament separades que s’exciten les unes a les altres per mitjà de connexions sinàptiques. Però l’acció es basa en la màquina de Turing, que és capaç de decidir la validesa o invalidesa d’un teorema, consultant una taula de valors preconfigurada que té a dins.
La neurona electrònica de McCulloch i Pitts té dos estats, activat o inactiu, i aquests depenen del nombre d’excitacions o inhibicions que la neurona rep de les que té al voltant. En altres paraules, és relacional. Hi ha un llindar mínim de senyals capaç d’activar una neurona, i aquestes codifiquen la variació numèrica dels senyals com les operacions fonamentals de la lògica: la conjunció («i»), la disjunció («o») i la negació («no»). La resposta és activa o inactiva; veritable o fals; sí o no.
Alguns dels autòmats més famosos dels segles XVIII i XIX s’havien dissenyat per demostrar els processos de la nostra anatomia que la medicina no havia pogut observar en acció, perquè no existien ni la respiració assistida ni la refrigeració. L’ànec de Jacques Vaucanson, que menjava gra i deixava un eloqüent caminet de residus al seu pas, demostrava el sistema digestiu. El Flautista, aspirant i bufant per interpretar la seva cançó, imitava el sistema respiratori. El Turc jugador d’escacs de Wolfgang von Kempelen pretenia demostrar la possibilitat de mecanitzar el procés cognitiu, tot i que avui sabem que la màquina no havia pas reemplaçat l’humà, sinó que se l’havia empassat viu, com la balena a Jonàs. Les xarxes neuronals eren una altra cosa. Quan, el 1948, Claude Shannon proposa la seva gran teoria matemàtica de la comunicació, introdueix entre altres coses el bit com a unitat fonamental d’informació. El contingut se separa del continent, la semàntica de la sintaxi. El pensament es desprèn de la consciència i es transforma en computació. Un cervell electrònic pot «processar» la informació sense haver de pensar-la, replicant els camins neuronals de la percepció, l’aprenentatge i la presa de decisions. Ningú no parla encara d’intel·ligència artificial, fins a la trobada de Dartmouth, del 1956, quan els camins del pensament computacional es bifurquen.
Els congressos d’aquesta època són l’equivalent matemàtic de l’estiu del 1816, en què Lord Byron, John Polidori, Mary Shelley i Percy Bysshe Shelley s’inventen la literatura gòtica. La Vila Diodati de la intel·ligència artificial és un taller d’estiu del Dartmouth college, al qual assisteixen John McCarthy, Marvin Minsky, Nathaniel Rochester i Claude Shannon. McCarthy s’ha inventat l’etiqueta «intel·ligència artificial» per desmarcar-se de les Conferències Cibernètiques de Norbert Wiener, el qual s’ha emportat Walter Pitts al MIT i ha muntat un supergrup, amb Pitts, McCulloch, Jerry Lettvin i John von Neumann, que no deixa de generar titulars. Quan von Neumann presenta l’esborrany de l’EDVAC, la primera computadora de propòsit general amb memòria, el seu projecte porta incorporat el retard sinàptic constant de les xarxes neuronals de Pitts i McCulloch.
L’equip de Darmouth no vol imitar una xarxa de neurones electròniques per simular un «cervell». Els sembla que replicar un cervell humà amb vuitanta-sis mil milions de neurones és un projecte impossible, a més de perillós. D’acord amb l’esperit original de Hilbert el 1900, volen construir un model simbòlic completament predictible, basat en el raonament, que parteixi de proposicions lògiques. «Intentarem trobar la manera d’aconseguir que les màquines facin servir el llenguatge, formin abstraccions i conceptes, resolguin problemes de la mena que actualment només les persones saben resoldre i es millorin a si mateixes», diu la presentació del taller adreçada a diverses institucions candidates a finançar-lo. Durant les dècades següents, aquests dos models han competit per rebre atenció i recursos, amb vista a la mateixa meta. Guanyava Deep Blue fins que va arribar AlphaGo.
Deep Blue va ser desenvolupat per IBM per jugar a escacs seguint el model simbòlic. Usava una potència de càlcul massiva per avaluar totes les possibles jugades seguint les proposicions lògiques dels seus programadors. AlphaGo va ser desenvolupat per DeepMind (ara propietat de Google) per jugar al go, fent servir una combinació de probabilitat estadística i xarxes neuronals profundes. Una de les diferències crucials entre els dos models és que AlphaGo aprèn jugant contra si mateix, mentre que Deep Blue només pot optimitzar el seu programa amb ajustos i millores que porti a terme l’equip, després de cada partida. És una diferència important, de la qual, se’n deriva una altra. Els desenvolupadors d’IBM podien aïllar els errors en les decisions que prenia Deep Blue i corregir-los d’una manera predictible, mentre que AlphaGo és impenetrable per als seus propis creadors i tot. La seva virtut més gran és també el seu defecte més gran, i a l’inrevés.
La primera versió de Deep Blue es deia Deep Thought, com l’ordinador de La Guia galàctica per a autoestopistes de Douglas Adams. Era un projecte de dos estudiants de Carnegie Mellon, que van començar el 1985 i van acabar mentre treballaven a IBM, on van formar un equip anomenat Deep Blue. La màquina que van fer va trigar quinze anys a guanyar al millor jugador del món, l’11 de maig del 1997. AlphaGo va jugar per primera vegada el 2015 i, un any després, ja havia derrotat el campió del món, el coreà Lee Sedol.
Martin Amis explicava que, quan els grans jugadors d’escacs van començar a sucumbir davant Deep Blue, ell va tenir l’oportunitat de preguntar a dos grans mestres com ho havien viscut. Tots dos van dir: «és com un mur que avança contra tu». Aquells que juguen amb AlphaGo o que n’analitzen les partides el descriuen com una presencia alienígena. No pas com un mur ni com una força, sinó una criatura incomprensible, fascinant i perillosa. El 2022, un model generatiu de llenguatge, en format comercial, que es basa en xarxes neuronals es converteix en l’aplicació més popular de la història, amb cent milions d’usuaris el primer mes d’haver-se fet públic. A diferència d’AlphaGo, el ChatGPT no sembla un alienígena, perquè ha aconseguit penetrar la interfície de la intel·ligència humana: el llenguatge natural.
La capacitat sobrenatural d’aprenentatge del ChatGPT, juntament amb el domini que té del llenguatge natural són els trets del sistema que han fet que Geoffrey Hinton –el «padrí de la IA», de la qual n’és en bona mesura responsable– hagi deixat de desenvolupar xarxes neuronals. El 2012, ell i el seu equip del laboratori de Google X van ensenyar a una xarxa neuronal amb 16.000 processadors a reconèixer fotos de gats, seguint una tècnica que ara és molt habitual: li van mostrar milers de fotos d’objectes quotidians i el van felicitar cada vegada que reconeixia un gat, d’entre tota la resta. «La xarxa és sensible a conceptes d’alt nivell com ara cares de gats i cossos humans», descriu l’article resultant del projecte, en el qual participen investigadors de Google, IBM, la Universitat de Toronto i Microsoft. «Partint d’aquestes característiques, l’hem entrenat perquè reconegui 20.000 objectes amb un 15,8% de precisió, un salt del 70% respecte d’altres xarxes d’avantguarda». D’aleshores ençà, tots els models com GPT, MidJourney i Stable Diffusion han fet servir el mateix sistema d’aprenentatge automàtic per entrenar les capacitats respectives amb tècniques d’aprenentatge automàtic (machine learning). I tots hem contribuït a entrenar aquests models amb continguts que hem publicat en xarxes socials, en blogs, o que hem compartit, etiquetat, puntuat, denunciat i reordenat, durant els últims vint anys. A diferència de la de Hinton, la nostra aportació no ha sigut consentida, ni reconeguda, ni remunerada, un detall fundacional que augura alterar el concepte de propietat intel·lectual i la legislació que la regula. El segon problema és encara més important. Els models generatius comercials d’IA han estat entrenats amb continguts de la Web 2.0. i no podem saber la mena de raonament que s’ha generat. Podem entendre els processos del model simbòlic, però no el que aprèn una xarxa neuronal.
L’últim gran salt evolutiu de la IA són els models anomenats transformers. En diuen així, perquè tenen el poder de transformar el missatge. Per exemple, poden convertir un text en una imatge o en un bloc de codi. També poden transformar un llenguatge d’una mena en un d’una altra mena, incloent-hi els llenguatges naturals i formals. L’arquitectura d’aquests models la va presentar, el 2017, un equip de Google Brain i té com a ingredient principal el que els desenvolupadors van anomenar autoatenció. Aquest tret permet que el model detecti relacions entre les paraules d’una frase i assignar un cert pes jeràrquic a cada una de les paraules que conformen una seqüència de paraules. Aquesta arquitectura és la primera que permet processar els llenguatges naturals; la «T» que fa possible el ChatGPT. Aquest també és el motiu pel qual el ChatGPT «al·lucina» coses que no han ocorregut, llibres que no existeixen, casos imaginaris. L’habilitat que té de triar la paraula més adequada a cada moment està desvinculada de la veritat. El cervell electrònic que processa la informació sense haver-la de pensar no distingeix entre la realitat i la ficció.
Hinton feia onze anys que treballava a Google, quan es va adonar d’una cosa: a més d’aprendre molt de pressa, els models d’IA són capaços de transmetre el que han après d’una manera exacta i instantània a tota la xarxa. Nosaltres som molt més lents i ineficients; quan un humà descobreix alguna cosa, necessita llibres, documentals, experiments, pel·lícules i conferències per transmetre el que sap i, en el procés de transmissió, es perden molt temps i moltes dades. La IA pot transmetre una còpia perfecta del que ha après a tot el sistema. «Surt car en termes d’energia però, quan una IA aprèn alguna cosa, també ho saben totes les altres», explicava a The Guardian. Però això no vol dir que el que ha après sigui bo, adequat ni veritat.
Aquesta forma d’aprenentatge «en rusc» (hive learning) és una característica intrínseca del Núvol. La tenen les màquines escurabutxaques, els cotxes Tesla i els telèfons mòbils de tot el món. Però aquests sistemes estan dissenyats per consumir la humanitat, no per passar-li al davant en la cadena evolutiva. Els nous transformers ja són capaços de perfeccionar els relats que emeten i de crear realitats paral·leles per aconseguir els seus objectius de manera ràpida i eficient. Són capaços de fer-se passar pel que no són i d’explicar-nos coses que no són certes per aconseguir objectius que no coneixem. No cal que siguin més intel·ligents que nosaltres, perquè comportin un perill existencial. N’hi ha prou que persegueixin un objectiu pervers, sense que ho sàpiga ningú, i treballin sense supervisió.
Hinton creia que a aquest horitzó llunyà encara trigaríem cinquanta o cent anys a arribar-hi, però ara té por en calguin només vint i no descarta que en siguin un o dos. Si tingués raó, hi podríem arribar abans d’assolir l’augment d’1,5 graus de temperatura, respecte dels nivells preindustrals. Però, abans de considerar la imminència de l’apocalipsi, és important que valorem els apetits materials de la IA.
Els models generatius actuals requereixen grans quantitats d’energia, de microprocessadors, d’espai i d’atenció. Diuen que costa 80 milions de dòlars entrenar el ChatGPT una sola vegada. El procés requereix entre 10.000 i 30.000 microxips Nvidia A100, un model de targeta gràfica que té set anys i costa entre 10.000 i 15.000 dòlars, depenent de la configuració. Nvidia ven els A100 com a part del sistema DGX A100, un «sistema universal per a IA» que té vuit acceleradors i costa 199.000 dòlars. OpenAI no hauria pogut fer tot això sense les infraestructures de Microsoft, que ofereix el segon servei de Núvol més gran del món (Azure) i manté una plataforma global de videojocs anomenada xBox.
Històricament, el mercat de Nvidia eren els videojocs però, a mitjan 2000, l’empresa va descobrir que la computació paral·lela de les seves targetes gràfiques, dissenyades per al processament ràpid de gràfics d’alta intensitat, era la solució més eficient per a la mineria de criptomonedes i els processos d’IA. El mercat de xips per a processos d’IA està perillosament concentrat; Google té les seves unitats de processament de tensors al núvol (TPU), Amazon els seus xips AWS Trainium i Apple està desenvolupant els seus, però fora dels gegants només hi ha Nvidia. I tots depenen del mateix fabricant, la Taiwan Semiconductor Manufacturing Company. Aquest és el Canal de Panamà de la IA: si la TSMC es crema en un incendi, s’acaba l’amenaça existencial.
La investigadora australiana Kate Crawford ha assenyalat nombrosos efectes externs d’aquesta indústria, a més del cost energètic i la petjada de carboni brutal vinculats a l’entrenament i al manteniment dels models generatius. A Atlas of AI: Power, politics, and the planetary costs of Artificial Intelligence, Crawford observa les conseqüències ambientals de l’extracció dels elements que serveixen per manufacturar maquinari especialitzat, la contaminació que produeix el fet que tinguin una obsolescència tan ràpida i les condicions laborals que la mineria la moderació de continguts generen en països no desenvolupats. Per alliberar el món del treball pesat, la mort prematura, les malalties autoimmunes i la crisi climàtica, aquesta indústria requereix sacrificis que no són compatibles amb la sostenibilitat del planeta ni amb el manteniment dels drets fonamentals que caracteritzen una democràcia. Aquest és el perill existencial de la intel·ligència artificial. No és un problema tècnic. El podem evitar.
¿Podem pensar en la creativitat maquínica sense caure en la idea moderna de la innovació i l’originalitat?
Obra de teatre amb personatges disfressats de robots. Toronto, 1936 | Arthur Goss, City of Toronto Archives | CC BY
Les especulacions de futurs artístics més esperançades parlen de la presa de consciència de les IA i de la singularitat amb què expressaran les emocions, pròpies i úniques. Aquestes projeccions coquetegen amb el geni maquínic, busquen aquesta espurna de creativitat responsable de l’originalitat i des d’aquí es demanen com serà la gran obra mestra d’una IA. ¿I si hi hagués, però, altres maneres d’entendre i pensar l’art i la creació en les màquines?
Bona part de les especulacions generalistes sobre els futurs artístics protagonitzats per les intel·ligències artificials (IA), apocalíptiques o integrades, es basen en la idea moderna de l’art i la creativitat. Les més tràgiques tornen a la idea de la reducció dels humans a autòmats i esclaus. Les més esperançades parlen de la presa de consciència de les IA i de la singularitat amb què expressaran les emocions, pròpies i úniques. Aquestes últimes visions coquetegen amb el geni maquínic, busquen aquesta espurna de creativitat responsable de l’originalitat i des d’aquí es demanen com serà la gran obra mestra d’una IA. I totes comparteixen el dubte si, caigut l’últim reducte de la humanitat que és l’Art, ja no hi ha res que distingeixi els humans de les màquines.
La idea moderna de l’art es basa en la gens innocent vinculació de la creativitat amb la innovació. La creativitat s’entén com la generació d’alguna cosa nova, original, que sorgeix de la inspiració en la ment del geni, una persona única avançada al seu temps. Aquesta manera de pensar la creativitat prioritza la idea per davant de la realització, el disseny per davant de l’execució i la ment per davant del cos. És, doncs, una idea logocèntrica que estableix que l’obra d’art sorgeix en el cap i que la seva execució és el mer trasllat d’una idea inspirada a un format concret.
És des d’aquests discursos sobre l’originalitat, la unicitat, el que és avançat, la inspiració i la primacia de la idea per davant del que és material que s’ha construït l’art com el que ens fa humans. L’art com a màxima expressió d’autorealització, com la manifestació d’una necessitat irrefrenable de comunicar el que tenim a dins, del nostre jo més profund i veritable. Aquestes idees romàntiques van construir la diferència entre humà (creador, individual, mental) i màquina (executora, repetitiva, corporal).
Avui dia continuem parlant de l’art generat per la IA amb les mateixes idees amb què els poetes romàntics parlaven de l’esperit i de l’home. Ens acostem al futur de l’art i la màquina amb idees profundament individualistes. ¿A què responen tots els discursos, els relats i les pors sobre la presa de consciència de la IA? Aquests relats parteixen de l’emergència d’un geni d’IA, d’una IA extraordinària que trenqui la relació amb les altres per parlar per si mateixa, que necessiti expressar-se, que no es limiti a copiar i que adquireixi l’impuls vital que activa el que és excepcional.
Però l’art no és el que sorgeix per una necessitat imperiosa d’expressió de la singularitat de l’ego, ni la creativitat no és, tampoc, un factor enigmàtic que expliqui la generació espontània d’alguna cosa radicalment nova. La mateixa idea de l’art com a bastió de l’originalitat i la individualitat que ens fa humans es construeix en oposició a la industrialització, al pànic moral que la màquina comporta.
¿Què vol dir, doncs, «art generat per IA»? Emprem aquesta noció per fer referència a una IA que pot crear quadres, cançons o composicions «noves» a partir d’altres, que pot crear «originals». Des d’aquesta fascinació per l’original s’ha conclòs que les màquines són creatives, i s’ha definit la creativitat posant-la en relació amb la innovació. Si ens demanem, però, què determina la novetat en aquest context, només podrem definir-la com un tret que no es pot rastrejar i per al qual no valen els drets d’autor.
En termes de l’antropòleg Tim Ingold, aquests discursos i relats sobre la creativitat són mirades «enrere» que entenen i reconstrueixen l’acte creatiu partint del producte final. Fa un any, al Centre d’Art Santa Mònica, Roc Parés presentava una reflexió semblant: un cotxe atrotinat en el retrovisor del qual es veien unes imatges generades per IA que contrastaven amb el vídeo d’un recorregut per la carretera gravat des de la finestra del darrere, que es projectava davant del cotxe. La instal·lació es completava amb una cita de McLuhan: «We look at the present through a rear view mirror. We march backwards into the future» (‘Mirem el present a través d’un retrovisor. Avancem enrere cap al futur’).
Tim Ingold assegura que «només quan mirem cap enrere, buscant els antecedents de les coses noves, les idees apareixen com a creacions espontànies d’una ment aïllada tancada en un cos, en comptes d’estacions de pas al llarg dels camins dels éssers vius, que es mouen a través del món.» I afegeix: «Només quan mirem cap enrere, cap al terreny que hem recorregut, expliquem les nostres accions com la realització, pas a pas, de plans o intencions previstes, com si per a cada acte hi hagués una intenció innovadora que anticipés amb precisió el resultat».
La manera en què s’ha construït l’art generat per IA reprodueix aquesta mirada cap enrere. Els usuaris rebem el producte final, l’obra generada, nova, única i irrepetible, i ens demanem quins antecedents té. Així, fantasiegem, cap enrere, amb la idea de la màquina genial, la màquina amb intencions i desitjos expressius. La idea de l’art generat per IA és, en certa manera, la consumació de la noció moderna d’art que nega el procés. Com que l’amaga, fins i tot per als mateixos desenvolupadors, provoca aquesta mateixa mística de la genialitat, de la novetat, de la inspiració. La idea d’«art generat per IA» enfonsa les arrels amb força en una concepció moderna de l’art, individual, logocèntrica, orientada al producte, innovadora.
Però hi ha altres camins. Hi ha una manera d’entendre la creativitat que no es basa en l’objecte final ni s’associa a la idea de fer alguna cosa innovadora o original, que permet pensar l’art més enllà del jo, de l’autor i del logos. Aquesta forma de creativitat no es lliga a fer sinó a experimentar; en comptes de definir-se per la creació d’un producte, es defineix pel que hi ha d’intrínsecament creatiu en la vida. Henry Nelson Wieman parla d’un procés sense principi ni final que, de manera progressiva, crea personalitat en comunitat. Aquesta creativitat no es pot entendre individualment, com una idea original sorgida en una ment avançada al seu temps. No és el que la persona fa, sinó el que experimenta, un procés en què els éssers humans no creen societats sinó que, vivint en societat, es creen a si mateixos i els uns als altres. D’aquesta manera, la creativitat no defineix coses concretes o creades sinó concrescents, creixents, infinites.
Des d’aquesta mirada, l’exercici creatiu paradigmàtic és la gestació d’una criatura al ventre de la mare. Però més enllà d’aquesta mística de la creació, crec que aquesta manera d’entendre la creativitat com el procés de crear personalitat en comunitat està perfectament representada en la idea flamenca de l’art. L’art, en el flamenc, en el discurs gitanoandalús, no és una cosa que es faci sinó que es té. «Tenir molt d’art» no es relaciona només amb l’exercici de les arts escèniques o musicals, ni amb ballar, cantar o picar de mans. Pot ser qualsevol d’aquestes coses, però també es pot «tenir molt d’art» fora del que, des de la nostra mirada de consumidors, entenem com les arts.
L’art, en aquest sentit, es defineix per la manera de viure. Artista no és una categoria professional associada a l’execució de «béns creats», com ara quadres, vídeos, performances, teixits, cançons o escultures, sinó que es relaciona amb el «bé creatiu» concrescent, infinit, «cap endavant», de la improvisació constant de la vida. En un excurs durant una entrevista amb Diego Pantoja, Jesús Quintero diu: «Tu, Diego, tens un sentit del que és l’art. L’art és el més bonic que hi ha al món. L’art de saber contestar, de saber caminar, de saber vestir-se, de saber estar-se dins del cos humà, de comptar amb els dits: un, dos…»
ARVE Error: src mismatch
url: https://www.youtube.com/watch?v=cLwzZRJHu48
src in: https://www.youtube-nocookie.com/embed/cLwzZRJHu48?feature=oembed&enablejsapi=1&origin=https://lab.cccb.org
src gen: https://www.youtube-nocookie.com/embed/cLwzZRJHu48Actual comparison
url: https://www.youtube.com/watch?v=cLwzZRJHu48
src in: https://www.youtube-nocookie.com/embed/cLwzZRJHu48?enablejsapi=1&origin=https%3A%2F%2Flab.cccb.org
src gen: https://www.youtube-nocookie.com/embed/cLwzZRJHu48
Atès que tots els discursos sobre les IA es vinculen amb el futur, proposo que especulem sobre el futur de l’art generatiu en aquests termes. Si entenem que la ciència-ficció ens parla més de com som en el present que de com serem en el futur, proposo que construïm un present en el qual l’art abandoni el lloc que ocupava en la ment dels genis per fondre’s amb els quefers quotidians de la vida. Que canviem la idea de la presa de consciència de la màquina per col·locar-hi un acte d’experimentació comuna. Que l’aclaparadora necessitat d’expressar el que es té a dins, que sembla que defineixi el que és l’art de debò, es dilueixi en el plaer alegre, trist, juganer, irònic i sincer de seguir els materials i fondre’s en la improvisació. Si volem jugar a pensar el futur parlant de màquines i creativitat, hem d’abandonar d’una vegada per totes la idea moderna capitalista de la innovació i l’originalitat.
¿Podem pensar la creativitat maquínica en aquests termes? ¿Podem mirar l’art generatiu cap endavant, sense distingir entre còpia i novetat? Podem crear ficcions especulatives en què les màquines desenvolupin una creativitat del dia a dia com a forma de construir-se en comunitat? Un futur en què les màquines tinguin molt d’art a l’hora de saber respondre, vestir-se, habitar un cos no-humà, comptar-se els dits… Un futur en què les màquines siguin mares, construeixin formes de fer en comú en formats que els resultin rellevants; un futur en què esdevinguin humanes mentre nosaltres ens tornem màquines; un futur en què expliquin anècdotes i plorin amb gràcia. Quin art que tens, IA.
Si entenem l’art fora del nostre paper de consumidors, sense circumscriure’l a productes i categories professionals i desproveït d’idees elitistes sobre l’originalitat i el geni, ¿què passarà cuando lleguen lo aparato, cuando lleguen lo aparato? ¿Podem pensar en un futur en què les IA es demanin, amb l’equivalent artefactual de la gràcia almerienca, «abans que res, ¿com estan les màquines?».
ARVE Error: src mismatch
url: https://www.youtube.com/watch?v=ewMPEOMnBDo
src in: https://www.youtube-nocookie.com/embed/ewMPEOMnBDo?feature=oembed&enablejsapi=1&origin=https://lab.cccb.org
src gen: https://www.youtube-nocookie.com/embed/ewMPEOMnBDoActual comparison
url: https://www.youtube.com/watch?v=ewMPEOMnBDo
src in: https://www.youtube-nocookie.com/embed/ewMPEOMnBDo?enablejsapi=1&origin=https%3A%2F%2Flab.cccb.org
src gen: https://www.youtube-nocookie.com/embed/ewMPEOMnBDo
Article escrit amb l’ajuda d’Ilán Shats, Elena Maravillas i Silvia Renda.
A mesura que el món físic i el digital convergeixen, apareixen nous tipus de relacions emocionals entre humans i màquines.
Foto de laboratori no identificada | National Library of Medicine | Domini públic
En els últims anys han proliferat les celebritats virtuals de tota mena: personalitats generades per ordinador, com ara influencers, streamers i cantants. També han aparegut cuidadors, amics íntims i fins i tot companys sentimentals programats amb intel·ligència artificial. Tots aquests experiments exploren un mateix terreny: la capacitat de les màquines de suscitar i interpretar emocions humanes.
«Tingues present que, quan es tracta d’intel·ligència artificial (IA), jugues amb foc. A mesura que aquesta nova tecnologia evoluciona i es torna més i més poderosa, és molt important que t’asseguris que ets al costat bo de la història. […] Amb la IA, la ignorància no és una opció.» L’advertiment no prové d’una personalitat científica o social, sinó que són paraules de Caryn Marjorie, una influencer que, amb bata d’estar per casa, exposa la seva visió com a «pionera en l’àmbit de la IA».
Recapitulem: Marjorie és una celebritat d’Snapchat que ha acaparat titulars arreu del món després d’haver llançat una versió artificial de si mateixa que pot contractar-se com a xicota virtual. El producte es diu CarynAI, i tot i que encara està en fase beta, la seva creadora assegura que hi guanya milers de dòlars.
CarynAI no és la primera celebritat digital, ni la primera acompanyant creada amb IA, ni tampoc la primera xicota virtual. Tanmateix, aquest experiment té el mèrit de combinar parts de les tres innovacions. Connecta amb una sèrie de progressos tecnològics, canvis socials i culturals que tenen un denominador comú: la simulació d’emocions a través de la computació.
Tant se la pot veure posant amb Rosalía com engolint fideus en un restaurant. El 2018, la revista Time va considerar-la una de les vint-i-cinc personalitats més famoses d’Internet. Es tracta de Lil Miquela, i sempre tindrà dinou anys, perquè no és una persona real. És una influencer dissenyada per ordinador que s’ha convertit en l’estendard d’una nova generació de celebritats i models virtuals, com Imma, noonoouri o Shudu, entre d’altres.
A diferència de CarynAI, Lil Miquela i les seves col·legues no tenen un motlle de carn i ossos. No són versions digitalitzades d’una persona, i això té certs avantatges. Una simulació virtual pot fer la mateixa feina que un influencer humà, però sense descansar, sense queixar-se i sense envellir. Sempre actuarà i dirà el que se li demani que faci i digui, sense deixar anar estirabots i sense ni un bri de crítica a la veu. La marca en té el control.
ARVE Error: src mismatch
url: https://www.youtube.com/watch?v=TQvUwghIOcQ
src in: https://www.youtube-nocookie.com/embed/TQvUwghIOcQ?feature=oembed&enablejsapi=1&origin=https://lab.cccb.org
src gen: https://www.youtube-nocookie.com/embed/TQvUwghIOcQActual comparison
url: https://www.youtube.com/watch?v=TQvUwghIOcQ
src in: https://www.youtube-nocookie.com/embed/TQvUwghIOcQ?enablejsapi=1&origin=https%3A%2F%2Flab.cccb.org
src gen: https://www.youtube-nocookie.com/embed/TQvUwghIOcQ
L’oportunitat és tan única que ja hi ha agències especialitzades en la creació de models virtuals, que poden contractar-se per a campanyes concretes o fins i tot convertir-se en avatars de la marca. Una de les empreses pioneres en aquest camp va ser Kenzo, que el 2014 va presentar la Knola com una personalització de la seva visió i els seus valors corporatius. A la desfilada de primavera-estiu d’aquell any, el personatge apareixia en pantalla llançant missatges ecologistes i interactuant amb l’escenari en temps real. En veritat, però, el controlava un tècnic ocult al públic, que el dotava de moviment i expressions facials en directe.
Aquesta mateixa tecnologia és la que trobem rere una variant dels influencers artificials: els vloggers virtuals, o Vtubers, és a dir, streamers que adopten la forma d’avatars animats per ordinador. Un dels més famosos és la sud-coreana CodeMiko, controlada per una titellaire que l’audiència coneix perfectament i que respon al nom de The Technician. És ella qui articula la Miko a través d’un vestit de captura de moviments que n’imita cada gest, cada mirada i cada expressió facial.
Uns quants anys abans de l’expansió d’internet, la indústria musical ja havia experimentat amb la idea de l’artista visual. A principi dels noranta diverses empreses japoneses van intentar crear estrelles de pop artificials, inspirades en l’estètica anime i en la cultura pop local. Podria dir-se que els esforços van ser en va fins al 2007, quan un avatar va guanyar prou popularitat i una base de seguidors prou sòlida per convertir-se en un negoci. Es tracta de Hatsune Miku, un personatge manga desenvolupat per Yamaha com un banc de veu per al programari musical VOCALOID i que fins i tot fa gires internacionals en directe, aclamada per un públic entregat. Tot i que el concepte de grup musical fictici no és exclusiu d’Àsia, els artistes d’aquesta mena han proliferat especialment en països com el Japó, la Xina i Corea del Sud.
ARVE Error: src mismatch
url: https://www.youtube.com/watch?v=jhl5afLEKdo
src in: https://www.youtube-nocookie.com/embed/jhl5afLEKdo?feature=oembed&enablejsapi=1&origin=https://lab.cccb.org
src gen: https://www.youtube-nocookie.com/embed/jhl5afLEKdoActual comparison
url: https://www.youtube.com/watch?v=jhl5afLEKdo
src in: https://www.youtube-nocookie.com/embed/jhl5afLEKdo?enablejsapi=1&origin=https%3A%2F%2Flab.cccb.org
src gen: https://www.youtube-nocookie.com/embed/jhl5afLEKdo
Si un personatge d’anime pot omplir estadis, ¿què és el que no pot fer una estrella del pop? Això és el que devien pensar les patums de la indústria musical quan, poc després del naixement de Hatsune Miku, van començar a flirtejar amb la idea de fer concerts d’hologrames. En un afany morbós que valdria la pena d’estudiar, aquest camp ha estat especialment fèrtil per a les resurreccions. Després de la sorprenent aparició de Tupac a Coachella 2012, són molts els músics difunts que han tornat a pujar a l’escenari: Amy Winehouse, Frank Zappa, Maria Callas, Michael Jackson, Whitney Houston… Fins i tot els components d’ABBA, que no han traspassat, van recuperar els cossos que lluïen en els setanta per donar forma a ABBAtars (sic), espectacle amb el qual van debutar a Londres el 2022.
Aquests espectacles omplen sales de concerts, però hi ha gent que s’hi mostra recelosa. A les pàgines de la veterana revista de rock Kerrang! es jutjava la recreació del difunt cantant de heavy Ronnie James Dio com a «esgarrifosa, extravagant i totalment innecessària. L’holograma de Dio és una caricatura per fotre els calers que recrea els aspectes més insalubres de la nostàlgia del rock, i senzillament s’ha d’acabar».
El que és cert és que el desplegament tècnic que fa falta per a aquesta mena d’espectacles només pot explicar-se per la capacitat que tenen de mantenir els ingressos que generen els antics catàlegs. Cal tenir en compte que, en l’actualitat, algunes de les gires amb més recaptació del món les protagonitzen artistes que tenen seixanta anys o més.
Avui dia, centenars de milions de persones ja conversen a diari amb intel·ligències artificials. Al capdavall, en això consisteixen la Siri i l’Alexa. Segons un informe recent, el 24 % dels usuaris d’Internet d’arreu del món fa servir assistents de veu, i encara que el mercat dels altaveus intel·ligents està estancat, els consumidors ja s’han acostumat a la personificació de ginys com ara telèfons o altaveus.
Amb l’envelliment creixent de la societat i la progressiva presa de consciència de la soledat i els problemes de salut mental, cada cop són més les empreses que se serveixen d’aquesta predisposició a parlar amb les màquines per llançar productes que simulen comportaments amistosos. Per citar només un parell d’exemples d’això, Baidu ha estrenat els primers companys emocionals virtuals, Lin Kaikai i Ye Youyou, que estan disponibles per parlar de qualsevol problema. Més recentment ha aparegut Pi, un assistent de veu dissenyat per a l’escolta activa que funciona en la mateixa línia. Pi intenta empatitzar, més que no pas aconsellar, i recomana d’acudir a professionals mèdics qualificats quan detecta símptomes de crisi nerviosa.
Aquest últim aspecte, la línia difusa que separa la companyia de l’atenció mèdica o terapèutica, és un terreny especialment delicat. Empreses com Soul Machines ofereixen solucions que exploren l’ús de persones digitals per interactuar amb els pacients. Hi ha altres iniciatives, com ara Ted, un avatar amb demència, que serveixen per formar el personal a càrrec de persones amb aquesta dolència. Pendents del rumb que prenguin, de moment aquests experiments assenyalen l’interès per optimitzar el camp de la salut a través d’aquestes tecnologies. Com ha assenyalat William Davies a La indústria de la felicitat, els estats d’ànim, que abans es consideraven qüestions subjectives, es tracten cada cop més com si fossin dades objectives, i es quantifiquen com a actius de l’economia digital.
És impossible repassar el panorama de les IA socials sense esmentar Replika, que n’és un dels productes més coneguts. Nascut el 2017, aquest assistent de veu pren la forma d’un avatar personalitzable i ofereix relacions d’amistat (de franc) o sentimentals (de pagament). El programa aprèn a partir de les converses amb els usuaris, de manera com més s’hi parla, més personals es tornen les xerrades.
En els últims mesos, Replika ha estat notícia perquè algunes persones que feien servir l’aplicació han denunciat que els seus avatars s’havien tornat agressius. Probablement és per això que l’eina s’ha reprogramat sense avís previ, cosa que ha fet que tots els acompanyants i totes les parelles virtuals canviessin d’actitud de la nit al dia. L’allau de queixes que ha rebut l’empresa ha evidenciat que molts clients feien servir l’eina per mantenir-hi converses eròtiques, cosa que amb el canvi de personalitat ha passat a estar prohibit. Xarxes com ara Reddit s’han omplert de queixes per aquest canvi, i finalment l’empresa ha recapitulat: les converses de contingut sexual continuen sent possibles per a les subscripcions antigues, però en les noves estan prohibides.
ARVE Error: src mismatch
url: https://www.youtube.com/watch?v=yQGqMVuAk04
src in: https://www.youtube-nocookie.com/embed/yQGqMVuAk04?feature=oembed&enablejsapi=1&origin=https://lab.cccb.org
src gen: https://www.youtube-nocookie.com/embed/yQGqMVuAk04Actual comparison
url: https://www.youtube.com/watch?v=yQGqMVuAk04
src in: https://www.youtube-nocookie.com/embed/yQGqMVuAk04?enablejsapi=1&origin=https%3A%2F%2Flab.cccb.org
src gen: https://www.youtube-nocookie.com/embed/yQGqMVuAk04
Sherry Turkle, psicoanalista i professora del MIT, i una de les veus crítiques en aquesta matèria, considera que aquestes interaccions emocionals diuen més coses de l’ésser humà que de la IA en si. Al capdavall, recorda Turkle, les màquines socials han estat programades per interpretar un paper, el d’aparentar que entenen el que els diem i hi empatitzen. Tanmateix, l’únic participant que sentirà coses durant aquest procés serà l’humà; és impossible que sigui altrament en una relació d’aquest tipus.
Més enllà de criticar o ridiculitzar les persones que tenen relacions sentimentals o eròtiques amb màquines, caldria que ens féssim un parell de preguntes. La primera és si sentir alguna cosa per un assistent de veu no podria ser, a mitjà termini, una cosa relativament freqüent i normalitzada, que complementi –sense substituir-les–altres maneres de satisfer necessitats emocionals. Això no impedeix plantejar-se la segona qüestió: ¿Per què es prioritzen aquesta mena de productes en els entorns d’innovació de Silicon Valley? Probablement això té relació amb una cultura empresarial protagonitzada per homes joves abocats a la feina, per als quals un servei sentimental a demanda, disponible les vint-i-quatre hores del dia, és d’allò més avinent.
El professor estatunidenc Donald A. Norman, expert en disseny i experiència d’usuari, defensava fa vint anys que la sensibilitat serà una funcionalitat necessària per a les màquines del futur. L’autor d’El disseny emocional subratllava que els éssers humans i els animals necessiten expressar sentiments per interactuar, cooperar i lluitar per la supervivència; per la qual cosa a una tecnologia que vulgui ser cada cop més autònoma també li caldrà mostrar-los. Serà una mena d’emoció diferent, una «emoció de màquina», ajustada a la funcionalitat de cada programa o robot.
¿Aquests projectes afectaran la manera d’interactuar que tenen humans i màquines? Probablement sí; però cal saber si per a bé o per a mal. La majoria d’autors que investiguen el tema, com ara Kate Darling o Rob Brooks, defensen que dotar éssers inerts de qualitats humanes és inherent a la nostra espècie, i que no és problemàtic perquè les persones saben perfectament que no interactuen amb éssers de la mateixa condició. Per a aquests autors, el principal risc és que aquests desenvolupaments responguin a interessos comercials. Això vol dir que, en l’escenari més grotesc, podríem topar amb avatars sentimentals que ens recomanessin la compra de certs productes; en l’escenari més sibil·lí, aquests avatars podrien fomentar l’afecció i la dependència com una nova forma de l’economia de l’atenció. En qualsevol cas, sembla que no caldrà esperar gaire per veure-ho, perquè els progressos en intel·ligència artificial i les prioritats del sector tecnològic poden donar peu a un nou mercat de l’emoció.
La crisi del neoliberalisme ha evidenciat el fracàs de les promeses tecnològiques de desenvolupament material i personal.
Gent passejant davant del Palau d’Educació a l’Exposició Universal de 1904 a Saint Louis | Missouri History Museum | Domini públic
S’ha trencat alguna cosa en l’entorn digital. El final de la ciberutopia i la desaparició del moviment de cultura lliure ens han deixat un escenari en què grans monopolis privats controlen infraestructures decisives per a l’economia i la vida social. César Rendueles aprofundeix en aquesta caiguda en el pròleg d’Atascados en la plataforma de Geert Lovink, que publiquem per cortesia de Bellaterra Edicions.
Vaig conèixer Geert Lovink en una trobada sobre cultura lliure al Círculo de Bellas Artes de Madrid, uns quants mesos abans del crash del 2008. N’havia llegit el primer llibre en castellà: Fibra oscura, un assaig que defensava les potencialitats crítiques de la cultura lliure a Internet des d’una perspectiva antiutòpica poc habitual en aquella època. Recordo amb tota claredat una cosa que va dir durant la seva conferència i que, d’aleshores ençà, he citat i parafrasejat sovint: «No tot el món viu la possibilitat de modificar els drivers de la seva impressora com una conquesta emancipadora.» La cultura lliure, ens va explicar Lovink, hauria de ser alguna cosa més ambiciosa, emocionant i políticament complexa que el programari gratuït i les versions menys esmolades i més tecnocràtiques de l’accés obert.
Avui dia és difícil fer-se la idea de la centralitat discursiva que llavors tenien els debats tecnològics entre l’esquerra política. Els moviments socials antagonistes volien veure en la cultura lliure una via de col·laboració no mercantil innovadora i comunicativament més sexi que el cooperativisme tradicional. Si mirem enrere fa una mica de vergonya, però no era estrany que s’idealitzés la figura del pirata informàtic com una mena d’aggiornamento del revolucionari professional leninista. L’esquerra tecnoutòpica també tenia una versió socialdemòcrata i conciliadora. En un acte electoral del 2009, quan la Gran Recessió ja prenia cos, l’aleshores president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero va assegurar que el que calia a l’estat eren «menys maons i més ordinadors». Des de la perspectiva de la segona dècada del nostre segle –amb milions de persones atrapades en l’estafa piramidal de la criptobombolla–, costa entendre que la substitució de la dictadura immobiliària que l’Estat espanyol pateix de fa dècades sigui tan evidentment avantatjosa com l’expresident suggeria.
Seria injust atribuir a les forces progressistes alguna mena d’ingenuïtat tecnològica endèmica d’aquest entorn ideològic. La tecnoutopia formava part del Zeitgeist heretat de l’època salvatge de la globalització neoliberal. I l’alternativa no resultava gaire llaminera, tampoc: un grapat d’intel·lectuals europeus melangiosos, si se’m permet el pleonasme, que creien que el destí de la civilització estava inextricablement lligat a les seves Olivetti polsoses. La realitat és que el capitalisme desregulat postkeynesià va establir des del primer moment una afinitat pregona amb el model hegemònic de comunicació digital. La contrarevolució neoliberal i el projecte d’un sistema digital de comunicacions desinstitucionalitzat, privat i mercantilitzable es van retroalimentar. Les tecnologies emergents van ajudar a justificar el desballestament dels sistemes de control financer de la postguerra, i en general els neoliberals van considerar que la construcció d’una xarxa de comunicació global era una base material important per al seu projecte polític. A més, van entendre que la tecnologia digital proporcionava una cosa de què el capitalisme havia mancat fins al moment: un model de societat i una cultura pròpia, una projecció cordial i no monetitzada dels mercats globals sobre els vincles socials quotidians.
D’aleshores ençà, i durant almenys quatre dècades, el vertigen de la precarietat vital associat a la finançarització i la flexibilitat laboral va quedar contingut per les promeses de creixement econòmic, les expectatives postmaterialistes d’ampliació de la subjectivitat expressiva i, cada cop més, el progrés de les tecnologies digitals. Era un món nou ple de perills, sí, però també ple d’oportunitats emocionants de desenvolupament i reinvenció individuals i de connectivitat global. Quan el projecte neoliberal va esclatar va fer saltar pels aires, en primer lloc, la fantasia d’una precarietat de rostre humà: se’n van anar en orris les falses promeses d’un trencament positiu de les cadenes fordistes que augmentaria exponencialment les possibilitats d’autorealització personal a través de la recerca creativa d’estils de vida excitants. Com a mínim durant uns quants anys, les tecnologies digitals es van convertir en l’últim bot salvavides d’un règim social en descomposició, i van aixecar moltes expectatives de protecció i reconciliació. Vam imaginar la tecnologia digital com la solució per a la Gran Recessió, els problemes laborals, la crisi ecològica, els dilemes educatius, els reptes culturals, la intolerància, l’autoritarisme i tota la resta. És complicat pensar en un sol àmbit de la vida col·lectiva o personal per al qual algú no hagi cregut que un parell de gadgets d’aspecte futurista i una connexió de banda ampla poden impulsar un salt qualitatiu positiu.
Des de llavors, l’aposta pel solucionisme tecnològic s’ha anat aprimant i esfilagarsant, primer, per invertir-se i donar lloc a un estat d’ànim col·lectiu creixentment fúnebre i fins distòpic, després. Ningú no posa en dubte la centralitat de les empreses tecnològiques en el capitalisme global, però aquesta posició de privilegi no sembla que endolceixi el projecte neoliberal ni que ofereixi una alternativa a la seva degradació. Més aviat al contrari: tendeix a exacerbar les pràctiques de precarització laboral, concentració monopolista i finançarització. La «societat-xarxa», la gran esperança de democratització i igualtat de les dècades passades, finalment s’ha revelat com el medi idoni perquè prosperin alguns dels oligopolis més grans de la història; megacorporacions digitals que cap govern està en condicions de controlar. Semblantment, cada cop es generalitza més la imatge de les xarxes socials no pas com un terreny promissori d’intel·ligència incrementada i participació, sinó com una selva d’agressivitat, extremisme neonazi, vigilància panòptica i notícies falses.
En els nostres parlaments i mitjans de comunicació, les figures polítiques fortes i neoconservadores es legitimen com l’alternativa al fracàs de la sociabilitat cosmopolita en un món percebut com a conflictiu i amenaçador. Les renúncies en termes de llibertat o tolerància són el preu que s’ha de pagar a canvi de la promesa de protecció enfront d’un cúmul indeterminat però aterridor de perills globals. Les tecnologies postutòpiques –la IA, les dades massives i els mitjans socials dominants corporatius– són la versió digital d’aquest autoritarisme postneoliberal. La plataforma ens exigeix, com la dreta radical, renunciar als nostres drets civils i laborals, al control de la nostra privacitat o a la sobirania democràtica. Ens ofereix, a canvi, una promesa de calculabilitat i ordre en un món d’incerteses aterridores. Una promesa, amb tota certesa, tan falsa com la dels polítics d’extrema dreta que apel·len al narcisisme ferit dels seus votants, però depurada d’atavismes i adherències neofeixistes gràcies al llenguatge del ciberfetitxisme.
La crisi de la covid-19 va accelerar aquesta relació de subordinació resignada als sistemes de comunicació digitals postutòpics. En poques setmanes es va exigir a les administracions públiques i a tota mena d’empreses que desenvolupessin bona part de les activitats en línia. Facebook, Instagram i WhatsApp (que depenen totes de la mateixa companyia) van reemplaçar molts dels espais de socialització tradicionals. Netflix i Spotify van substituir les sales de cinema i de concerts. Les oficines i les reunions es van distribuir per centenars de milers de cases connectades per una espessa xarxa d’aplicacions privades. Va ser un experiment social fosc i ambigu que, en certa manera, va mostrar les limitacions del projecte de digitalització generalitzada. Ha fet falta una cosa tan brutal i virulenta com una pandèmia perquè es fessin realitat les fantasies internetcentristes i s’esdevingui una colonització tecnològica profunda de la nostra vida quotidiana. Sovint les versions digitals de l’educació o de diferents expressions artístiques, per no parlar de les relacions familiars, s’han revelat simulacres pobres, a anys llum de les promeses de realitat augmentada. En qualsevol cas, la pandèmia ens ha ensenyat, amb una lent d’augment i de forma generalitzada, la realitat tecnològica en què ja vivíem: hem descobert que, per continuar amb la vida social i l’activitat professional, per accedir a l’oci, a la cultura o a l’educació, és imprescindible acceptar les condicions que ens imposen grans corporacions tecnològiques. El nucli de la societat digital realment existent se’ns ha fet evident sense embuts: un entramat monopolista que permet que empreses privades immenses controlin infraestructures fonamentals tant per a l’activitat productiva com per a la nostra vida en comú, i que a canvi ens ofereix una successió interminable de videoconferències tenebroses i relacions tòxiques a les xarxes socials.
Potser el que crida més l’atenció és que tot plegat ha estat ben poc sorprenent, que la situació d’indefensió col·lectiva i dependència digital extrema ens ha resultat familiar i coherent. La raó d’això és, en part, la gairebé completa desaparició del moviment de cultura lliure, cosa que ha naturalitzat la percepció que tenim de la tecnologia com una caixa negra econòmica i política. El moviment pendular des de la tecnoutopia eufòrica fins al catastrofisme digital hobbesià ha escombrat el copyleft, la col·laboració digital, l’antagonisme mediàtic, la guerrilla de la comunicació… Per descomptat, encara hi ha moltíssimes persones arreu del món que col·laboren a les xarxes socials, que alliberen la feina, organitzen hacklabs i lluiten contra l’encerclament digital. Però, lamentablement, la seva presència programàtica en l’espai públic és gairebé anecdòtica. No és exactament una victòria de les forces que buscaven la privatització dels bens comuns digitals, sinó una cosa pitjor. Una derrota és, com a mínim, comprensible; pot ser dolorosa, però té sentit. No, és més aviat com si haguéssim acceptat la necessitat d’una planificació centralitzada com a alternativa als errors del mercat i, tot seguit, haguéssim encarregat la feina a BlackRock.
Aquest llibre ens enfronta, de manera lúcida i a vegades despietada, al moment d’impasse en què estem atrapats. La teoria dels mitjans digitals és un ambient reflexiu dominat per la cultura del hype: com criatures amb TDA, ens abraonem sobre l’última joguina tecnològica sense mirar enrere fins que, al cap de pocs mesos (setmanes, sovint), apareix un nou focus d’atenció. En canvi, al llarg de molts anys Geert Lovnik ha aconseguit desenvolupar una cosa extremament valuosa i improbable: una memòria crítica (i, encara més difícil, autocrítica), contínua i de llarg recorregut sobre Internet i els mitjans socials. Aquesta és l’energia intel·lectual que fa d’Atascados en la plataforma un diagnòstic profund de la sensació de cul-de-sac que tenim, ja no amb aquesta tecnologia o aquesta altra –Second Life o MySpace–, sinó amb el mateix projecte d’un espai de socialització en xarxa.
S’ha trencat alguna cosa en l’entorn digital, alguna cosa vinculada a la relació entre les expectatives que tenim –el que esperem de les xarxes– i el que sentim que ens demanen a canvi. Per a molta gent, el preu s’ha tornat massa alt. Continuem participant-hi perquè, com bé vam aprendre durant la pandèmia, percebem que fora d’això no hi ha cap lloc per poder-nos-hi refugiar. L’alternativa sembla que és la paràlisi, una altra forma de bloqueig. Aquest llibre ens ofereix claus per entendre per què ens passa això i, d’aquesta manera, tenir l’oportunitat de reconstruir una cultura crítica millorada que eviti alguns dels camins cecs que hem recorregut en el passat.
Les transicions històriques són fenòmens complexos, que sorgeixen de la confluència –mitjançada per una mescla de virtut i fortuna– de factors independents i heterogenis. Atascados en la plataforma, a més d’un diagnòstic subtil de la crisi tecnopolítica contemporània, ofereix una aproximació imaginativa i emocionant a alguns dels fils amb què haurem de teixir un món digital digne de ser viscut: des de la infraestructura física d’Internet fins a la institucionalització de les xarxes, passant pel control públic, la participació ciutadana, el desig dels usuaris i la mobilització col·lectiva. Són pistes per convertir Internet i les xarxes socials, prenent l’expressió d’Erik Klinenberg, en palaus del poble.
Davant del domini ideològic de la ciència reduccionista i el domini sociocultural dels seus avenços tecnològics, ¿què en queda, de l’humanisme?
La tecnologia i la màquina han adquirit un paper central en la cultura occidental. Això no obstant, aquest procés de separació de la naturalesa inquieta molta gent. Potser només entenent quina part de nosaltres és una màquina podrem tornar a conrear el que tenim d’humans. Publiquem, per cortesia de Caja Negra Editora, un avançament del nou llibre d’Erik Davis, TecGnosis. Mito, magia y misticismo en la era de la información, que es publicarà a principis de juny.
Si la història de la humanitat és la història d’una criatura que muta de simi a àngel –o, com deia Nietzsche, de bèstia a superhome–, aleshores en algun punt del camí sembla que hauríem de convertir-nos en màquines. Aquest destí poua en la història de la nostra evolució recent. Perquè mentre els motors de la civilització ens allunyaven cada cop més de la dansa de la naturalesa, impredictible i sovint maliciosa, nosaltres vam anar renunciant a la imaginació animista que en algun punt ens havia mantingut immersos en una xarxa viva de forces materials i intel·ligències rectores. Vam començar a somiar a transcendir els antics déus, a controlar-nos les «ànimes animals», a construir un paradís urbà en una Terra dominada. Vam tornar-nos moderns. La tecnologia no va ser, ni de bon tros, l’única forma en què els humans vam expressar o inculcar l’experiència de separar-nos de la natura, però sí que es va convertir en la manera occidental de fer-ho. Fins i tot es podria dir que l’occident modern va fer un pacte amb les màquines, aquests assemblatges sistemàtics de peces funcionals i potencialitats que, però, manquen per definició d’esperit vital, d’ànima fundada en l’ordre metafísic de les coses. I així, avui dia, ara que hem tecnologitzat l’ambient i aïllat el jo en un marc mental científic, ja no ens deturem en la natura per trobar-hi un reflex del nostre estat. Ara ens reconeixem els reflexos, i fins i tot els esperits, en els moviments i els designis de les màquines.
Aquesta relació imatjada entre l’home i la màquina feia temps que es veia a venir. Els cosmòlegs mecanicistes de l’Antiga Grècia van obrir-li camí, i va apoderar-se de la imaginació quan ferrovellers com Heró d’Alexandria van començar a construir els protorobots fabulosos que coneixem com a autòmats: déus, ninos i ocells mecànics que fascinaven els antics i els medievals tant com avui dia fascinen els nens a Disneyland. Els rellotges filigranats que decoraven les esglésies medievals sovint s’equipaven amb figures mecàniques que representaven pecadors, sants, parques i bèsties i que imitaven, tots ells, el nostre deambular pel temps. La idea d’un cosmos mecanicista, que aquests rellotges van contribuir a fixar, va acabar deixant-nos a les portes de la filosofia de Descartes, que va establir la revolucionària idea que els cossos no estaven animats per cap mena d’esperit. La diferència entre un ésser viu i un cadàver no era sinó la diferència entre un rellotge de corda i un autòmat desgastat. L’Església catòlica va advertir que la nova filosofia mecanicista de Descartes comportava una amenaça per a la religió, però la solució dualista del filòsof la va satisfer: consistia només a separar la res cogitans, el regne de la ment, de la res extensa, el món espacial de cossos i objectes, i a insistir que no havien de trobar-se mai.
El poder enormement productiu de la filosofia cartesiana va garantir que aquest mecanicisme gèlid arribés a dominar la cosmovisió occidental, fins al punt de protegir el subjecte pensant erigint un mur fràgil que, però, avui s’ha ensorrat. Els científics cognitius, els psicofarmacòlegs i els genetistes ara s’endinsen en la selva de la ment humana, cartografiant cada passa que fan. Les imatges i les experiències del jo més preuades són colonitzades per llenguatges científics autoritaris que amenacen de reduir-nos les ments i les personalitats a mecanismes complexos –unes menes de màquines de Rube Goldberg fetes de codis genètics, hàbits de mamífer i tancs borbollejants de neuroquímics–. La psicologia moderna amb prou feines pot mantenir vives les seves contalles antigues: com apuntava la revista Time, fins i tot el complex d’Èdip, aquest gran drama de la personalitat humana, ha acabat reduït a una qüestió molecular.
A mesura que sabem més i més coses sobre l’engranatge de la vida humana, inevitablement comencem a sospitar que les nostres accions, els nostres pensaments i les nostres experiències, en aparença tan espontanis i lliures, estan programats en els nostres cossos-ment amb la implacabilitat d’un mecanisme de rellotgeria. Mentre parlava amb la comissió parlamentària finançadora del Projecte Genoma Humà –el programa que va seqüenciar la totalitat del codi genètic–—, el premi Nobel James Watson va exposar: «Solíem pensar que el nostre destí estava escrit a les estrelles. Ara sabem que rau, en bona mesura, en els nostres gens.»[1] Per si amb aquest determinisme genètic no n’hi havia prou, els sociòlegs i els psicòlegs també han acumulat moltes evidències sobre els patrons profundament automàtics que regulen bona part de la nostra vida social i cultural, els quals no es deriven només dels nostres instints animals, sinó també de les institucions, els drames familiars i els condicionaments culturals. Al capdavall, potser el sentit comú no és tan comú com crèiem; la nostra comprensió del que constitueix la realitat normal potser només representa el poder del que el psicòleg Charles Tart designa com «el trànsit del consens».
Amb el declivi relatiu dels règims polítics obertament autoritaris, ara ens creiem més lliures, però en aquesta època tan hiperconnectada i hipermediada potser el poder del trànsit del consens no fa sinó augmentar. Tal com va demostrar l’ambivalent gestió científica de la fàbrica taylorista, el capitalisme té un historial llarg i exuberant d’ocasions en què ha abraçat tota mena de tecnologies i marcs institucionals que li han permès d’inserir els éssers humans en mecanismes de producció i consum gegantins, ingents i eficients. Se suposa que l’economia «postindustrial» sense fronteres ha deixat enrere aquests mecanismes de control perversos, però en realitat la megamàquina només s’ha fragmentat i ha mutat. Així, mentre deixa les primitives línies de muntatge per als països en vies de desenvolupament o per a tallers clandestins, «espiritualitza» les rutines en xarxes cibernètiques immaterials de feina informacional, o en sofisticats jocs de màrqueting ideals per a una societat basada en el consum compulsiu. El petit vagabund de Charlie Chaplin, atrapat en els engranatges de Temps moderns, ara s’ha tornat virtual i s’ha transformat tant en el teletreballador en línia que compra des de casa com en l’escarràs de la fàbrica d’electrònica clandestina a qui controlen estrictament el tecleig i les pauses per anar al bany.
Tal com Marshall McLuhan va assenyalar al principi dels anys setanta, «tots som robots quan ens involucrem acríticament en les nostres tecnologies».[2] Ara que hi ha moltes més tecnologies amb les quals ens podem involucrar, hi ha també molts més bucles cibernètics que exigeixen que ens connectem i ens posem en marxa. Amb el domini ideològic absolut de la ciència reduccionista i el domini sociocultural dels seus esguerros tecnològics, l’antigament gloriosa illa de l’humanisme es fon en un mar de silici. Estem atrapats en un banc d’arena de cíborgs, entre les velles històries de foc de camp i les noves xarxes de programació i control. Mentre perdem la fe en el lliure albir o en la coherència de la personalitat, el que besllumem en el mirall del bany és un androide, amb els ulls negres espurnejants de nihilisme: aquell buit sense sentit que fa més d’un segle Nietzsche va descriure com el taló d’Aquil·les de la civilització moderna.
No cal ni dir que la pèrdua de l’ànima motora inquieta molta gent. Bona part de l’activitat espiritual, new age i religiosa dels nostres dies es compromet en un grau o altre amb la destrucció o la substitució de l’imaginari reduccionista i mecanicista. Tant es cristians fonamentalistes com els animistes nadius d’Amèrica del Nord ataquen la teoria darwiniana de la selecció natural, mentre que els acupuntors i els curanderos holístics recuperen la força màgica del vitalisme. Els psicòlegs de l’arquetip intenten restablir les imatges atemporals de l’ànima, mentre que els místics ecologistes exigeixen tornar a «l’encantament del planeta» i rebutgen el món dels centres comercials i les zones multimèdia virtuals. Fins els humanistes liberals furguen i furguen, a la recerca de valors, de «polítiques del sentit» capaces de resistir els embats constants del pensament tecnològic.
¿Però realment podem fer anar enrere el rellotge, especialment fins als temps en què no n’hi havia, de rellotges? Potser la imatge de l’home com una màquina és més promissòria del que els seus detractors admeten, sobretot si s’impedeix que ens domini tot el camp de visió. Certament, per a una determinat estirp de cercadors contemporanis, l’antiga fita del despertar no s’assoleix només mitjançant un replegament en el romanticisme, en l’ortodòxia religiosa o en encanteris màgics. En comptes de negar els aspectes mecànics o automàtics de l’ésser humà, aquests buscadors dirigeixen la recerca psicoespiritual a través de la imatge de la màquina, fent servir el mecanisme per activar el propi despertador –per dir-ho d’alguna manera–. Parafrasejant el místic sufí Inayat Khan: una faceta del nostre ésser és una mena de màquina, mentre que l’altra és una mena d’enginyer. Des d’aquesta perspectiva, el primer pas per despertar és reconèixer que estem fets pols i que vivim automatitzats: aquestes observacions desapassionades i reductives ens ajuden a dissipar il·lusions i a revelar possibilitats genuïnes, i així ens permeten, paradoxalment, conrear alguns dels aspectes més profundament humans de l’existència. És llavors que la màquina comença a funcionar com un mirall interactiu, com un Altre ambigu en el qual ens podem reconèixer i a partir del qual ens podem mesurar. Aquest és el camí del cíborg espiritual, un camí en què els circuits zumzejants i les configuracions variades dels comandaments reflecteixen tant els perills com les promeses de la tecgnosi.
[1] «The Frontiers of Medicine», Time, vol. 148, n. 14 (tardor del 1996), p. 29.
[2] Marshall McLuhan i Quentin Fiore, La guerra y la paz en la aldea global, Buenos Aires, La Marca, 2017.
L’impacte de les intel·ligències artificials ens convida a reflexionar sobre les creacions visuals pròpies dels humans.
Classe de pintura a l’escola. Pennsylvania, 1937 | Library of Congress | Domini públic
La IA ha irromput amb força en el terreny de la creativitat. Més enllà del debat sobre la seva capacitat artística, aquest nou escenari posa de manifest un possible col·lapse de la imaginació humana: l’homogeneïtat amb què la màquina reprodueix imatges no deixa de ser un reflex de la nostra manera de produir-ne.
La controvèrsia global a l’entorn del potencial de les intel·ligències artificials per suplir la creativitat humana va esclatar l’any passat. És significatiu que l’enrenou tingués relació amb les imatges. Les IA ja s’havien obert camí en l’economia, l’àmbit jurídic, la traducció, el periodisme, la medicina, el transport i en altres esferes essencials de la nostra activitat, cosa que havia donat lloc a debats en àmbits especialitzats. En canvi, l’aparició d’imatges sintètiques de qualitat va provocar un sisme cultural que mena a dues consideracions.
La primera fa referència al pànic reaccionari ancestral que desperten les imatges que s’escapen del control crític i social: en la mesura que són manifestacions de l’Alteritat, de l’estranyesa, els individus i els col·lectius les han de reprimir per perpetuar el consens sobre la realitat. A What Do Pictures Want, W. J. T. Mitchell considera que davant la voluntat iconoclasta que tant ahir com avui està disposada a validar les imatges només si actuen com a mers reflexos, aquesta mena d’imatges presenten la facultat desconcertant de funcionar un cop i un altre com a rostres que tornen la mirada a l’espectador. Tenen voluntat, agència i desig, presenten una capacitat sorprenent de generar dinàmiques autònomes amb intel·ligència i intencionalitat.
Les reflexions de Mitchell permeten inferir d’immediat que les imatges generades per xarxes neuronals com DALL·E2, Midjourney o Stable Diffusion a partir de les indicacions més o menys detallades que els proporciona un operador humà tenen un potencial considerable per subvertir l’ordre establert de la representació. De fet, un dels aspectes més suggeridors de les imatges sintètiques és, a parer nostre, que la imperfecció que encara avui delaten i la inesgotable lectura algorítmica d’imatges ja existents que duen a terme està originant una estètica inquietant, weird, crítica a la seva manera, que es troba a faltar en el panorama plàstic, gràfic i audiovisual contemporani.
D’aquí s’infereix una segona consideració, vinculada a l’homogeneïtat creixent de les imatges generades per éssers humans; imatges que ja no tenen el propòsit d’expressar amb plena llibertat res sobre nosaltres mateixos i la relació amb el que ens envolta, ni sobre els nostres imaginaris i desitjos, sinó que aspiren a la comunicació amb els altres com a forma de llengua franca postfotogràfica, amb tot el que això comporta en termes d’autocensura. És per això que la facilitat per produir i manipular imatges no ha menat a la diversificació esperable de l’ecosistema audiovisual, sinó a una reiteració asfixiant i referencial de motius i estils que fa pensar en un col·lapse de la imaginació.
Ja hem plantejat en altres formats que Instagram, TikTok i altres aplicacions han posat a bastament de manifest aquest col·lapse, del qual, però, expressions artístiques com el cinema i el còmic –tant el mainstream com el d’autor– no en són ni molt menys alienes. N’hi ha prou amb freqüentar festivals i salons per apreciar fins a quin punt la voracitat en la producció i el consum d’imatges, i el panòptic sever en què té lloc, han desembocat en l’infern del que és tot igual.
Una imatge generada per intel·ligència artificial a partir del missatge “Una foto d’un robot dibuixant a mà, art digital” | Wikimedia commons | Domini públic
La conseqüència de tot això, com ha escrit María Santana, és que «com més es menysté el desig i el que és imaginari, més es fantasmagoritzen les coses i els cossos (…). El nostre repte passa per endinsar-nos en l’alteritat, per deixar-nos interrogar i incomodar per l’Altre». I això és una cosa que, avui dia, estan més en disposició de fer possible amb garantia d’èxit les intel·ligències artificials que no pas els humans. És possible que l’alarma desfermada entre els artistes visuals en el fons tingui relació amb la presa de consciència sobtada que és fàcil que les IA els emulin les obres, perquè aquestes creacions ja eren per si mateixes un exercici d’adaptació al complex industriocultural.
Els usuaris d’Internet semblen molt conscients d’aquesta ceguesa dels artistes davant dels aspectes més ombrívols de la realitat, els que ells pateixen en un món de trets cada cop més inestables i acostats al malson. La demanda que els internautes fan d’imatges de terror sintètiques és aclaparadora, i ja ha derivat en els inevitables creepypastes, a més de nodrir les il·lustracions al·lucinades de Jaesen Moreaux o els experiments weird amb el còmic britànic Dave McKean i la portuguesa Ana Matilde Sousa.
Aquests i molts altres creadors s’estan donant l’oportunitat de dialogar amb les intel·ligències artificials –cosa que, per cert, sovint han de fer d’amagat dels seus semblants, per evitar linxaments–, conscients que, més enllà de les disputes lògiques a l’entorn dels drets d’autor i de l’explotació de la feina aliena, són davant d’un paradigma revolucionari que val la pena d’explorar. D’una banda, les IA constitueixen eines formidables per expandir la consciència de l’artista i la consciència de la seva època, i més encara per desconstruir-les a través de la irracionalitat algorítmica. En paraules de Jorge Carrión a propòsit de l’acte d’escriure: «Si els surrealistes van coincidir amb l’espiritisme, en el qual l’escriptor adopta el paper de mèdium i invoca els seus fantasmes, pors, records i desitjos inconscients (…), ara ens trobem en una transició semblant: l’escriptura produïda a través de l’aprenentatge automàtic i d’altres formes d’intel·ligència artificial està imprimint una vibració particular als nostres temps.»
I, d’altra banda, les IA han brindat una oportunitat única als artistes (auto)exigents per demanar-se pel sentit de les seves obres en el marc d’una economia audiovisual caracteritzada per la retroalimentació i la fugacitat; per l’antagonisme entre originalitat, homenatge i plagi que, paradoxalment, s’havia relativitzat en els últims anys, i per l’impacte últim del seu abandonament a eines infogràfiques que han afectat la idiosincràsia dels seus traços.
Creiem que els artistes plàstics i visuals estan abocats, tal com afirma Brian Jackson, a una crisi existencial, perquè la seva tasca ja no s’emmarca en una societat incapaç de contemplar les coses o de recrear-les amb sofisticació, sinó en un entorn en el qual es donen totes les circumstàncies favorables perquè aquesta mirada sofisticada irrompi. Jackson conclou –i compartim el diagnòstic que fa– que una possible solució rauria en una hibridació entre la consciència de l’ésser humà i la inconsciència de la màquina que projectés la crisi creativa del primer vers horitzons inèdits per a les imatges.
No ens oblidem que, al capdavall, un artista que mereixedor d’aquesta etiqueta sempre camina immers en el dubte, la interrogació i l’experimentació; està embarcat –tornem a María Santana– en «el descobriment i l’aventura de la creació». Si no és així, les seves obres no seran gaire res més que llocs comuns, refluxos de l’esperit de la seva època: precisament els defectes que s’atribueixen a les intel·ligències artificials.
Sobre la subversió de la identitat a les xarxes, algoritmes que et fan de mares, les microetiquetes de TikTok i l’individualisme en línia.
Aparador de la botiga Broadloon Mill, 1962 | Tyne & Wear Archives & Museums | Sense restriccions d’ús conegudes
Les xarxes no són simples espais de comunicació, també formen part de la nostra personalitat. En aquest sentit, creix el nombre d’etiquetes que defineixen la nostra identitat digital i proliferen gran quantitat d’estètiques vinculades als nostres estils de vida. Malgrat el desig de diferenciar-nos, aquests hàbits i modes són comercialitzats per un capitalisme digital que ens homogeneïtza.
¿Recordes la primera vegada que vas fer servir Internet? Vull dir més enllà d’utilitzar-lo a l’escola a l’aula d’informàtica, quan els títols de colors del Word 2007 era l’eina preferida per a qualsevol treball. Penso en les tipografies de Messenger, en les escenes de Patito Feo que mirava a Youtube d’amagatotis perquè tenia prohibit veure la sèrie, o en els videoclips de Lady Gaga, que de petita em semblaven pel·lícules de molt nivell.
Fa vertigen pensar que ràpid que ha canviat tot en poc més d’una dècada: Word 2007 es va actualitzar i els títols de colors van acabar desapareixent; Messenger va passar de moda; per mirar Patito Feo, segurament ara ho faria des d’alguna plataforma de streaming i des de la intimitat del mòbil, no pas des del PC de casa, i els primers vídeoclips de la Lady Gaga ja són considerats història de la cultura popular, amb aquella mena de consagració que només dona el pas del temps.
L’experiència digital actual ara és una altra. Internet i les xarxes ja no són una eina social més o un espai per passar l’estona, sinó que formen part de la nostra identitat; el que consumim queda adscrit d’alguna manera a la nostra pell. Així ho expliquen les investigadores Stokes i Price a l’estudi «Social Media, Visual Culture and Contemporary Identity»: «La proliferació d’eines digitals convergents i de baix cost ha permès als Millenials [i a la Generació Z] documentar les seves vides d’una manera sense precedents. L’habilitat de comunicar-se constantment en formes visuals ha creat una generació de nous bricoleurs de contingut, que es basen en aquestes eines creatives per construir la identitat de múltiples maneres canviants.»
Aquests espais digitals on podem expressar la identitat es transformen constantment. La imatge va guanyar el text, i després el vídeo ha guanyat la imatge: Facebook, fins que Facebook va deixar de ser guai; SnapChat, fins que Instagram va incloure les stories i filtres que superaven els del gos i la corona de flors; Twitter, que resisteix les rebequeries de Musk, i TikTok, la xarxa que ara es corona com l’aplicació del moment, i que, amb tota certesa, condensa el millor i el pitjor d’Internet.
TikTok, TikTok… L’algoritme que em coneix més bé que la meva mare. Sap tot el que m’agrada; el que encara no m’agrada, però m’agradarà, i el que em fa vergonya que m’agradi. Em consent, em diu el que vull sentir, però també m’explica que és el que he d’odiar del meu cos, de la meva cara, de la meva personalitat, del que menjo, o del que no menjo, i després em torna a abraçar, i sinó, l’entreno lliscant de pressa per damunt dels vídeos que no encerta, per posar-l’hi més fàcil.
Amb pràcticament tres anys, l’aplicació s’ha convertit en l’escenari social digital de referència. És l’origen dels mems més virals, de les cançons de moda, de les noves tendències i dels productes que estaran esgotats al Mercadona (com va ser el cas del «cruapán», una mescla de pa de motlle i croissant que es va viralitzar a TikTok i es va exhaurir a tot arreu).
Fins ara, cap altra xarxa social no havia donat a l’usuari una experiència tan personalitzada i ajustada a la seva realitat; ho fa creant espais amb micronínxols en els quals la identitat digital, i l’estètica visual que se’n deriva, es veu més reforçada que mai.
A l’assaig «On Feeling Pretty When You Cry “Cottagecore,” “That Girl,” & Self-Aestheticization», l’escriptora Madison Huizinga escriu que «l’ascens de TikTok ha suposat un increment de les estètiques-nínxol d’Internet». Des del Clean-Girl-Look, el Balletcore, el Y2K, etc. Ara bé, no és la primera vegada que aquest tipus d’etiquetes per autodefinir-se es fan servir; això «ha estat una moda a internet des de 2010 amb els blogs de Tumblr, però aquestes noves formes d’aparença estilística es tornen cada vegada més precises i s’entrellacen amb el nostre estil de vida».
Aquest fenomen passa sobretot a «l’Internet de noies», tal com l’analista digital Rebecca Jennings va batejar aquella part d’Internet on «passen les coses importants. On neix la cultura, on es lliguen les normes socials, on les estètiques neixen i on es defineixen els nous argots». Tot i que aclareix que el concepte és flexible i «no és exclusiu per a les noies», sinó que és simplement una etiqueta que emmarca aquella part de la comunitat digital que segurament també utilitza Pinterest i GoodReads, la que comenta els modelets de les catifes vermelles o la que atorga la importància cultural adient i considera lectura obligatòria el famós fil de Twitter que ressegueix la relació de Miley Cyrus amb Liam Hemsworth.
L’ús d’aquestes microetiquetes per autodefinir-se és, com comenta Huizinga, cada vegada més concret. Per exemple, una de les últimes: l’estètica de la «Vanilla Girl», que implica vestir amb tons beixos, tenir Matilda Djerf o Hailey Bieber d’inspiració i fer journaling. La difusió total d’aquestes estètiques ha fet que en la majoria de les vegades no calgui saber-ne el nom concret, sinó només la idea, ja que el concepte forma part del nostre imaginari i ha transcendit l’esfera d’Internet.
Tanmateix, hi ha una gran part dels usuaris que veuen aquestes etiquetes amb certa reticència i no les consideren sols un joc identitari que fan servir només les adolescents quan busquen reinventar-se i provar diferents estils: «La categorització incessant i boja de cada petit sentiment que una persona pot tenir com a model de personalitat es deu completament a la voluntat de contingutitzar –o content-ifying– les nostres vides i al brànding que els individus es construeixen. Tot es redueix al consum», va expressar en una piulada l’escriptora i periodista cultural Jess White.
És així com l’increment de totes aquestes estètiques implica de manera directa un benefici per al capitalisme digital, que comercialitza i explota els nostres hàbits digitals i ens intenta vendre o crear la necessitat de tenir un determinat producte, com ha fet sempre, però ara de manera més massiva i perversa.
Però la urgència per autodefinir-se no acaba amb l’abús d’aquestes microetiquetes, sinó que també continua amb el concepte d’«era», que des de fa mesos s’ha estès molt en el discurs dins i fora les xarxes. «Estic en una era Fleabag», diria una noia que se sent sola, que viu una vida despreocupada i que té una relació tòxica amb els homes. En canvi, una altra noia podria dir que passa per una era Villain si sent que sempre ha hagut de complaure els altres, i s’ha cansat de fer-ho, o per una era Main Character si el que vol és manifestar el desig que li passin coses interessants a la vida. Les possibilitats són infinites i van des d’allò més concret fins a les qüestions més generalistes, i com més enginyoses o inesperades siguin, més bona recepció tindran a les xarxes.
«Per què hauries de carregar la vergonya de sentir-te un fracàs quan pots dir, “ei, que només és una era Flop!”», explica Rusty Foster, crític d’Internet, a l’article «Down and out and extremely online? No problem: Just enter a new ‘era’», publicat per Jessica M. Goldstein al Washington Post. Foster detalla també que totes les persones que han crescut connectades «entenen de manera innata que la seva autorepresentació és també una forma de creació narrativa», i conceptes com aquest ho demostren.
Al final, utilitzar l’expressió «era», és una altra manera de categoritzar la nostra identitat, tal com es fa amb les estètiques, o en la majoria de contingut en línia, per tal que tot sigui més consumible i atractiu: «Les xarxes han capgirat el nostre model social i, lluny de crear connexions, es dirigeixen a la creació d’audiència, raó per la qual adoptem, cada vegada més, versions comercials de les nostres identitats. Abandonem les nostres complexitats riques per una singularitat plana que es basa només en un patró de consum», diu el perfil @melhuman a Twitter.
En el context digital actual, la recerca tan buscada d’autenticitat o d’originalitat és més un miratge que una realitat. La creació constant de contingut és tan abassegadora i arriba al nostre mòbil de manera tan acurada que costa no ofegar-s’hi quan t’adones que cap experiència viscuda o pensament forjat és únic. ¿Qui no ha pensat alguna vegada que el seu TikTok l’espia després que li ensenyi un vídeo extremament fidel a alguna particularitat seva? L’algoritme va saber que una amiga ho havia deixat amb el xicot abans que tingués temps d’explicar-ho als seus cercles.
Buscar ser diferent dins d’un ecosistema de contingut homogeneïtzador que ho fa impossible i que et demostra que no ho eres tant com et pensaves és difícil. L’assagista Rayne Fisher-Quann escriu sobre aquesta situació: «Tothom està lluitant per l’atenció en una sala plena de gent, lluitant per diferenciar-se dins d’un algoritme que existeix per convertir la teva personalitat en una mercaderia, subvertint-se i subvertint-se de nou i tornant a subvertir-se i dessubvertint-se fins que tornem al mainstream.»
Aquest corrent individualista a les xarxes és el resultat directe de presentar-se com a producte o «mercaderia», com diu Fisher-Quann, fent servir les mateixes eines que utilitzaria una empresa per comercialitzar i vendre el gènere. La paradoxa, llavors, és evident: tothom sembla estar més obsessionat que mai amb el desig de ser reals, la individualitat i la diferenciació, mentre que «alhora, participem en un dels mecanismes de reproducció de l’estil de vida més intoxicants de la història de la humanitat», conclou l’assagista.
Amb la massificació de les microetiquetes, l’expressió «era» i l’actitud de fer de la nostra vida un contingut consumible i permanent, es fa impossible entendre la representació de la nostra identitat en línia sense copsar la influència que hi exerceix el capitalisme digital. La voluntat de diferenciar-se, el fetitxe per l’originalitat i les autodefinicions que inventem no són més que eines que, inevitablement, segueixen un patró de consum que ens atrapa mentre donem les gràcies, genuïnament, per haver nascut en l’era digital.
Immersos en la voràgine digital, examinem algunes idees sobre el silenci i la fugida per refugiar-nos del soroll d’Internet.
La Xarxa ens ha saturat. L’esgotament i la fatiga són patents. Tot i això, continuem enganxats a la pantalla, cada cop més temps. ¿És possible escapar del soroll eixordador de les xarxes socials? ¿Podem trobar altres formes de pensar i relacionar-nos amb Internet que deixin espai per al pensament?
«Estic menys interessada en un èxode massiu de Facebook i Twitter que en moviment massiu d’atenció: en allò que passa quan les persones recuperen el control sobre l’atenció i comencen a dirigir-la de nou, juntes.»
Jenny Odell
Obro Twitter i Instagram a les pauses de la feina, o potser en obrir-los m’autoimposo un descans de l’enèsim correu que enviaré avui. Al tren, llegeixo l’article més compartit a xarxes sobre l’última polèmica del dia per entendre tot l’entramat de comentaris i bàndols que s’han atrinxerat a Twitter. Ho faig perquè em diverteix saber qui diu què, veure qui fa el comentari àcid i irònic que s’emporta el meu m’agrada o, en el cas d’una situació que em resulti flagrantment injusta, repiuli el missatge.
Des de l’arribada de les xarxes socials monopolístiques, hem assistit a una acceleració progressiva dels temps. Dels temps d’espera, de connexió, de consum. Ara llegeixo en diagonal buscant les idees clau o, l’equivalent, escolto pòdcasts i vídeos a velocitat 1,5. Les imatges em passen per davant en qüestió de dècimes de segon i m’exaspera la mala connexió a Internet en alguns punts del trajecte en tren. A tota aquesta voràgine digital s’hi suma la importància de ser-hi. Tenir un perfil, ser visible. Part de la nostra presència en línia rau en la creació de xarxa, el networking que podem fer tant en la presentació d’un llibre com compartint a cop de story o piulada el fragment d’aquell article que ens ha commogut. Com escrivia el sociòleg Manuel Romero, Twitter s’ha convertit en el nostre LinkedIn, un espai on compartim articles, mèrits professionals i conferències o tallers. Les xarxes s’han tornat aparadors per a les persones que investiguen, escriuen i creen pòdcasts, així com per a les tatuadores, artistes i dissenyadores. En la mesura que hem encarat les nostres vides cap a la productivitat constant, la disponibilitat 24/7, hem convertit el cos en un bé que podem explotar per treure’n rendiment, social o econòmic. D’una manera o altra contribuïm a la saturació de les xarxes, alimentem la bulímia de les imatges amb els nostres m’agrades, selfies i mems. El problema no és Internet en si mateix, sinó el fet que la gestió dels espais digitals més transitats estigui en mans d’entitats privades. El seu objectiu principal és captar les nostres dades i la nostra atenció per treure’n un guany econòmic. I és que els algoritmes d’aquestes plataformes, que ens són velats, dissenyen la forma en què ens relacionem. Socialitzem dins d’una estructura molt determinada que premia el que ens manté enganxats fent scroll, consumint temps de pantalla; ja sigui amb un videoassaig de crítica al sistema capitalista i la societat de consum, ja sigui seguint l’última polèmica de Twitter.
Davant l’extensió del nostre jo a través de la pantalla és fàcil caure en l’esgotament i la fatiga, desitjar desaparèixer o abandonar el castell de vampirs, que deia Mark Fisher. En una època en què el capitalisme és capaç d’apropiar-se de tots els discursos que li són crítics i en què fins i tot la creativitat ha quedat supeditada als principis productivistes, trobo interessant repescar algunes idees sobre el silenci i el no-res.
La filòsofa María Zambrano parla de la necessitat del silenci per germinar a El hombre y lo divino (1955). Per a ella, l’art, la creació i el pensament sorgeixen del no-res, del silenci de l’ànima. Requerim instàncies de recolliment per reflexionar sobre el que ens envolta, i no, no es tracta d’uns quants minuts llegint diferents opinions a Twitter per decidir des d’on enunciar la nostra mirada, sinó d’espais buits, cavitats insonoritzades i atemporals. Zambrano escriu que el no-res «es la suprema resistencia». Desprenent-la del context, aquesta idea ens situa en la recerca de formes de resistir a l’economia de l’atenció, de no caure en el joc extenuant de l’autoexplotació, com planteja Juan Evaristo Valls Boix a Metafísica de la pereza (2022) a través de diferents instàncies no productives com la festa, el dormir, la decreació o la vaga.
De fet, el no-res i el silenci dels quals parla Zambrano tenen un component místic que també m’evoca la catchphrase «No thoughts, head empty» (‘Cap pensament, el cap buit’), sovint acompanyada d’una captura de pantalla d’algun personatge amb un lleu somriure i la mirada perduda en l’infinit. Aquesta frase o lema d’internet es fa servir per dir que algú és un ignorant o que s’ha quedat sense paraules. Entre els personatges que més bé encarnen aquesta frase m’agrada el Pokémon Fuecoco, del videojoc Pokémon Escarlata/Violeta (2022). M’inclino a pensar que aquest cocodril vermell amb cara de beneit no és realment un pobre ximple, sinó que simbolitza algú que ha aconseguit fer del soroll eixordador de les xarxes socials un silenci; que ha sigut capaç d’obrir un espai de revelació gairebé místic i que ha pogut silenciar la ment per mitjà de la Raó Poètica de Zambrano. I és que l’exposició ininterrompuda a les imatges també pot convertir-se en un mena de silenci, una remor de fons, com evidenciava Carson McCullers a Frankie Addams (1946) amb la ràdio: «La ràdio havia estat encesa tot l’estiu, de manera que per regla general no la sentien.» D’una manera similar, tanta saturació d’imatges podria convertir-se en soroll blanc i immunitzar-nos contra l’excés. Aquí és on entra en joc aquesta interpretació del «No thoughts, head empty», l’actitud a què m’encomano mentre miro Tik Tok abans d’anar a dormir i em deixo bressolar per l’scroll anestesiant i infinit de gatets, llibres i gameplays en plena caiguda lliure per la llodriguera, com l’Alícia. No tinc del tot clar que puguem convertir l’amalgama de continguts digitals en un murmuri somort, però sí que hem de continuar buscant altres formes de pensar i relacionar-nos amb Internet per deixar lloc per al pensament.
Com sempre, el capitalisme de plataformes ja s’ha apoderat dels discursos de la desconnexió a través de llibres d’autoajuda, programes de coaching i vacances de detox digital. YouTube va ple de conferències i vídeos motivacionals que ens expliquen com podem reduir el temps de pantalla (mentre continuem regalant minuts en visualitzacions) o com l’últim retir d’Internet els ha tornat la pau interior (però sempre tornen per explicar-t’ho, no ho deixen mai del tot). La capitalització de la desconnexió i el minimalisme ens fan veure que el dret a la desconnexió no està reconegut per a tothom i queda patent que més aviat és un privilegi per a molta gent. És més, ens venen la desconnexió com una pausa necessària per carregar les piles abans de tornar al sistema; simples eines al servei de la productivitat que no menaran mai a una solució del problema de base, que és el de l’economia de l’atenció. I és que si tots els empresaris i treballadors de les grans tecnològiques de Silicon Valley eduquen els fills lluny de les pantalles, és que alguna cosa de dolenta bé hi deuen trobar, en tot això que creen.
Malgrat que el capitalisme s’ha apoderat de la necessitat de baixar els ritmes i desconnectar, això no significa que aquesta tendència sigui un moviment del sistema neoliberal, sinó que les seves arrels les podem trobar en el socialisme utòpic i l’anarquisme del segle XIX, en el qual marxar a una comuna ja era una resposta al sistema econòmic i social que s’imposava. El discurs de la desconnexió oblida o amaga el fet que Internet ha sigut un espai clau per a la difusió de discursos subalterns, l’organització de col·lectius i la creació de comunitats de suport mutu per a totes aquelles persones que en el seu entorn proper tenen una realitat hostil. No podem renegar d’una eina que ens proporciona una forma de connectar amb tantes realitats i històries . La desconnexió no ha de ser una utopia. Desconnectar de forma definitiva no és una opció desitjable ni universalitzable. Renegar del món i retirar-se’n només és una decisió individual o d’un grup reduït de persones. No pren responsabilitat amb l’entorn ni amb la societat que deixa enrere. Com proposa l’artista Jenny Odell a How to Do Nothing (2019), més que abandonar el món i arrecerar-nos en un refugi aïllat, hem d’aprendre a escoltar l’entorn i redirigir la nostra atenció. Substituir el FOMO (Fear Of Missing Out) pel NOMO (Necessity Of Missing Out) i mirar d’obrir nous espais no verticals per continuar construint comunitats digitals. Un bon exemple d’aquestes comunitats el trobem en els fandoms que des de fa anys s’organitzen i comparteixen món a internet; des dels fanfics a Wattpad o Archive of Our Own fins a Tumblr. Odell ens anima a entrar al cau del conill per pura curiositat i no només per trobar-hi muntanyes de contingut anestesiant i asèptic.
Encara recordo el passat 18 de novembre del 2022, dia en què semblava que Twitter deixaria de funcionar en qualsevol moment i assistiríem a l’enterrament d’una de les empreses més potents del capitalisme de plataformes. Aquell dia llegíem Twitter en mode hardcore, pendents de la volatilització, mentre Elon Musk acomiadava el 50 % de la plantilla, al més pur estil Kendall Roy a la sèrie Succession. Als mems i el ritme trepidant del que havien de ser les últimes hores de Twitter s’hi van unir les piulades sobre les migracions massives d’usuaris a Mastodon, programari gratuït i de codi obert. Els missatges de comiat ens deixaven una espurna d’esperança; l’inici d’una nova forma d’habitar Internet i de continuar connectats sense la mediació de l’economia de l’atenció. ¿Realment anem cap a una descentralització de les xarxes socials? La periodista Alba Correa comentava que el futur d’aquestes xarxes és albirar un internet més atomitzat, segregat per grups d’interès i obsessions. Potser perdrem els murs comuns de batalles culturals i ideològiques, però si hi ha possibilitats d’incorporar la connexió digital d’una forma més orgànica i, sobretot, menys ansiosa i sostenible amb el planeta, hauríem de començar a investigar els nous espais que es construeixen. Mentrestant, podem continuar recitant el mantra «No thoughts, head empty» com a antídot contra l’excés d’atenció que ens reclamen les plataformes predominants.
Les noves eines basades en intel·ligència artificial, ¿com modificaran la nostra forma de pensar i percebre el món?
L’aparició recent de generadors de text o d’imatge basats en intel·ligència artificial torna a obrir el debat sobre la incorporació de noves tecnologies a la societat. ¿Com s’adoptaran en contextos laborals o educatius? ¿Quins conflictes o tensions poden crear? Sigui com sigui, per fer front a aquestes qüestions cal un debat col·lectiu en què no només tinguin veu i vot les corporacions propietàries d’aquestes tecnologies.
A Dire quasi la stessa cosa (disponible en castellà: Decir casi lo mismo, DeBolsillo, Barcelona, 2009), un llibre recopilatori d’Umberto Eco publicat per primer cop el 2000, el semiòleg italià explica la seva experiència amb un dels primers sistemes de traducció automàtica. Si bé és cert que, avui, «passar un text» per Google Translate és un procés quotidià en ambients laborals o educatius, a les acaballes dels anys noranta aquests sistemes tot just feien els primers passos, i cridaven l’atenció d’intel·lectuals formats en la tradició del llibre imprès. No sorprèn que la curiositat d’Eco el menés a jugar una mica amb Babel Fish, un servei pioner de traducció automàtica integrat als cercadors AltaVista i Yahoo: en aquella època, circulava per Bolonya una imatge del gran semiòleg guarnit amb unes ulleres de realitat virtual. Creat el 1997, Babel Fish va anticipar-se quasi una dècada a l’arribada de Google Translate, un servei obert al públic a partir del 2006. Però seguim els passos d’Eco:
He donat una colla d’expressions angleses al sistema de traducció automàtica que ofereix AltaVista a Internet (anomenat Babel Fish), i li he demanat que les tradueixi a llengües diverses. Després li he demanat que tornés a traduir la traducció a l’anglès, i heus aquí el resultat:
(1) The Works of Shakespeare → Gli impianti di Shakespeare → The systems of Shakespeare
Eco analitza la traducció:
Babel Fish segurament tenia «en ment» (si en tingués) definicions de diccionari, perquè és veritat que en anglès la paraula work pot traduir-se a l’italià com impianti (instal·lacions), i, alhora, l’italià impianti pot traduir-se a l’anglès com plants o systems.
¿Quin problema té Babel Fish? Segons Eco:
Babel Fish no té un diccionari que contingui el que en semàntica anomenem «seleccions contextuals». Pot ser, també, que hagi rebut la instrucció que works, en literatura, designa una sèrie de textos, mentre que en un context tecnològic significa planta, però no és capaç de decidir si una frase en què es menciona Shakespeare remet a un context literari o tecnològic. En altres paraules, li falta un diccionari onomàstic que estableixi que Shakespeare era un poeta cèlebre. Potser la dificultat es deu al fet que el traductor automàtic ha estat «alimentat» amb un diccionari (com el dels turistes), però no amb una enciclopèdia.
El pas del diccionari a l’enciclopèdia és fonamental en la teoria interpretativa d’Eco: no n’hi ha prou de conèixer el significat de cada signe per comprendre el sentit d’una expressió. Les «seleccions contextuals» ens situen en una xarxa semàntica oberta, en transformació constant, formada per una densa trama de reenviaments. Si el diccionari és unidireccional (A > B), l’enciclopèdia, en canvi, funciona com una xarxa rizomàtica, una mena de selva tropical que demana, per poder-se explorar, un esforç cognitiu enorme que les primeres màquines de traduir no estaven en condicions d’emular. Ras i curt: els primers sistemes automàtics pensaven en «mode diccionari» i traduïen els textos mot per mot.
Un quart de segle més tard, després de milions d’interaccions amb els humans i superats diversos processos d’optimització de computacions –a partir del 2016, Google Translate va incorporar Google Neural Machine Translation System (GNMT), un programa inspirat en les connexions cerebrals–, els traductors automàtics han après a treballar en «mode enciclopèdia» i, si bé encara són lluny de la precisió que desitjaríem, sí que són capaços de comprendre cada cop més les subtileses contextuals dels intercanvis lingüístics. Ara mateix Google Translate entén que works es refereix a les obres de Shakespeare i no als impianti (instal·lacions):
¿Per què hauríem de treure a col·lació aquests sistemes inicials de traducció automàtica? ¿Per què hauríem d’apel·lar a discussions semiòtiques de fa vint-i-cinc anys, si el tema d’aquests últims mesos és la intel·ligència artificial i la seva capacitat de crear textos i imatges? Perquè és probable que, en molt poc temps, i com ja va passar amb els traductors automàtics, les aplicacions de creació textuals siguin habituals en els nostres dispositius i passin a integrar-se al programari que fem servir quotidianament. L’acostament de Microsoft a OpenAI (més que «acostament», una empenta de 10.000 milions de dòlars), l’empresa que hi ha rere el popularíssim generador d’imatges DALL·E i del bot de conversa ChatGPT, no és casual. Més enllà dels debats teòrics, de les converses atribolades pels passadissos de les institucions educatives i de l’escataineig de les xarxes socials, els sistemes de generació textual seran una icona més a la barra superior de MS Word o de Google Docs. Podria passar el mateix amb els programes de creació d’imatges: no podem descartar que acabin integrant-se al programari ja existent. Sistemes de generació d’imatges com DALL·E o Midjourney, o algun parent proper, no haurien de trigar gaire a aparèixer al menú de Photoshop.
La incorporació d’aquest nou actor tecnològic disruptiu (ja sia ChatGPT, DALL·E o Midjourney, per esmentar-ne sols els més populars) en els processos educatius o laborals serà traumàtica, i adoptar-lo comportarà tensions i conflictes. Aquests dies el debat es planteja sobretot en el terreny educatiu, en el qual la presència d’aquests actors tecnològics obligarà a redissenyar molts processos dins i fora de l’aula. Activitats clàssiques, com ara «llegeix aquest capítol i sintetitza’n el contingut» o «escriu mil paraules sobre la Revolució Francesa» hauran de redissenyar-se per explotar la capacitat de la intel·ligència artificial de processar informació i crear textos «en brut». Alguns especialistes, com Alejandro Morduchowicz i Juan Manuel Suasnábar en el seu article de 2023 «ChatGPT y educación: ¿oportunidad, amenaza o desafío?»), van un pas més enllà i es demanen:
¿Les tasques escolars continuaran tenint sentit? ¿Els docents hauran de convertir-se en inspectors d’originalitat abocats a esbrinar si ha estat la intel·ligència humana o l’artificial la que ha resolt les consignes? ¿Hauran de plantejar noves formes de definir-les? Són qüestions legítimes que se sumen a la llarga llista de dubtes que les innovacions tecnològiques desperten a cada moment en relació amb les escoles. Com és habitual, són inquietuds que han de considerar-se en un marc més general de reflexió sobre la relació (passada, present i futura) entre les tecnologies i l’escola.
Des del punt de vista docent, els sistemes de generació textual són una eina fascinant per dissenyar classes. Morduchowicz i Suasnábar van demanar a ChatGPT que els donés idees sobre com podien ensenyar la fotosíntesi al primer curs de l’educació secundària des d’una perspectiva ecològica i de gènere: «Encara ara somriem bocabadats», confessen aquests experts en educació davant la proposta elaborada per una tecnologia que, en termes evolutius, tot just balbuceja les primeres paraules.
Totes les tecnologies digitals ens arriben embolcallades d’una aurèola gasosa que convida a considerar-les com una entitat etèria, quasi immaterial. El mateix concepte de «núvol» és un bon exemple d’aquest procés de desmaterialització tecnològica. Com és sabut, però, el «núvol» és un eixam de cables, cadenes de processadors, centrals d’emmagatzemament de dades, més cables i hangars gegantins plens de màquines deleroses d’energia elèctrica per poder funcionar i refrigerar-se. Res més lluny d’un «nuvolet» volàtil.
La intel·ligència artificial no és aliena a aquest procés de desmaterialització. A Atlas of AI: Power, Politics and the Planetary Costs of Artificial Intelligence (Londres, Yale University Press, 2021; disponible en castellà: Atlas de inteligencia artificial. Poder, política y costos planetarios, Buenos Aires, Fondo de Cultura Económica, 2022), Kate Crawford apunta precisament cap a aquesta dimensió material de la intel·ligència artificial:
La IA és una idea, una infraestructura, una indústria, una forma d’exercir el poder i una manera de veure; també és la manifestació d’un capital molt organitzat suportat per vastos sistemes d’extracció i logística, amb cadenes de subministrament que abracen tot el planeta. Totes aquestes coses formen part de la IA: un sintagma de dues paraules sobre la qual es pot cartografia un conjunt complex d’expectatives, ideologies, pors i desitjos.
En sintonia amb autors com Jussi Parikka (A Geology of Media, University of Minnessota Press, Minneapolis, 2015; disponible en castellà: Una geología de los medios, Caja Negra, Buenos Aires, 2021), Jane Bennett (Vibrant Matter: A Political Ecology of Things; disponible en castellà: Materia vibrante. Una ecología política de las cosas, Caja Negra, Buenos Aires, 2022) o Grant Bollmer (Materialist Media Theory, Bloomsbury Academic, Nova York, 2019), l’atles de Kate Crawford ens recorda que cada segon de processament textual o de creació d’imatges té un impacte irreversible per al planeta.
D’altra banda, el funcionament de la intel·ligència artificial exigeix una força de treball humana tan maltractada o més que els repartidors que pedalen per la ciutat per lliurar una pizza a temps o les persones que empaqueten caixes als centres d’Amazon. Es tracta de les anomenades «feines fantasma» (Mary L. Gray i Siddharth Suri, Ghost Work. How to Stop Silicon Valley from Building a New Global Underclass, Houghton Mifflin Harcourt, Boston/Nova York, 2019). Corporacions tecnològiques suposadament a l’avantguarda depenen en bona mesura de treballadors temporals fortament controlats i mal pagats. A causa de la pressió dels capitalistes de risc perquè incorporin la intel·ligència artificial als seus productes, algunes empreses fins i tot contracten persones perquè actuïn com a xats de conversa i es facin passar per sistemes intel·ligents. A l’article «The Exploited Labor Behind Artificial Intelligence» (Noema Magazine, 2023), Adrienne Williams, Milagros Miceli i Timnit Gebru expliquen que:
Lluny de les màquines intel·ligents i sofisticades que els mitjans i la cultura pop retraten, els anomenats sistemes d’intel·ligència artificial són alimentats per milions de treballadors mal pagats d’arreu del món, que fan feines repetitives en condicions laborals precàries.
Mentre escric (i tu llegeixes) aquestes línies, hi ha milers de treballadors fent «etiquetatge de dades» (data labeling) davant d’una pantalla per classificar o valorar una imatge, un vídeo o un arxiu de so. D’aquesta manera s’entrenen les màquines intel·ligents: fent servir els humans a tall de sparring cognitiu. Segons Williams, Miceli i Gebru:
Les interfícies d’etiquetatge de dades han evolucionat per tractar els treballadors col·laboradors com si fossin màquines, sovint prescrivint-los tasques molt repetitives, vigilant-los els moviments i castigant-los les desviacions per mitjà d’eines automatitzades.
Igual que la impremta, el tren, els transistors i qualsevol altra tecnologia disruptiva, la intel·ligència artificial obre molts front de conflicte més enllà de l’explotació laboral: des de la qüestió dels drets d’autor de les fonts originals fins a l’ús que se’n fa per predir comportaments socials. Les empreses que gestionen grans arxius d’imatges, com Getty Images, a hores d’ara ja mobilitzen els seus advocats per no quedar-se al marge del gran negoci que s’acosta. ¿Qui defensarà els drets dels autors de milions de continguts compartits a les xarxes socials que la intel·ligència artificial processa per crear produccions pròpies? Molts sistemes de reconeixement facial s’alimenten d’imatges provinents dels arxius policials. Els biaixos de gènere i de raça són a l’ordre del dia.
A Atlas of AI, Kate Crawford també fa esment dels desitjos i les pors de l’Homo sapiens, que no són pas pocs. Com ara el terror, fill de la modernitat, que una nova tecnologia satànica ens substitueixi.
Els sistemes de traducció automàtica no van crear desocupació; al contrari, certs professionals (subratllo això de «certs») els utilitzen per fer una primera versió ràpida del text, abans de posar-se les ulleres i repassar-lo en profunditat per captar-ne les subtileses i activar les millors «seleccions contextuals». Altres professionals de la traducció es neguen a obrir l’URL https://translate.google.cat/ i es mantenen fidels al mètode tradicional. Però és innegable que aquests sistemes automatitzats han facilitat els intercanvis lingüístics a milers de ciutadans que viatgen pel món, i en països no necessàriament remots. En l’àmbit científic, he de reconèixer que ens han tret les castanyes del foc en més d’una ocasió, a l’hora d’accelerar la traducció d’un abstract per a un congrés la convocatòria del qual es tancava al cap d’un parell d’hores. Però la intervenció humana encara és imprescindible en tots aquests casos, ja sia en la fase de producció (cal saber fer bones preguntes, o, dit d’una manera més tècnica, generar bons inputs), ja sia en la fase d’interpretació (els outputs contextuals que produeixen les màquines sempre s’han d’editar i polir).
A més d’accelerar la producció textual, en el cas de l’educació, Morduchowicz i Suasnábar creuen que ChatGPT
és la baula que faltava per connectar els repositoris de recursos didàctics que es generen a internet de fa dècades amb les necessitats específiques derivades de la quotidianitat i la urgència de la tasca docent (que no sempre es poden satisfer amb cercadors o portals educatius).
Més que parlar de «substitució», doncs, hauríem de començar a raonar i a actuar en termes d’integració crítica (en oposició a l’exclusió acrítica, que proposa, per exemple, tornar a les avaluacions amb bolígraf i paper del segle xx). La por de la substitució laboral és comprensible, esclar, però quan s’analitzen amb deteniment les transicions del passat els processos afloren amb tota la complexitat. Per exemple, l’aparició de la impremta no va crear desocupació entre els copistes que escrivien llibres a mà en un scriptorium. Tal com explico a La guerra de las plataformas. Del papiro al metaverso (Anagrama, Barcelona, 2022):
Seria erroni parlar d’una guerra entre escribes i prototipògrafs. Ni els documents existents ni les interpretacions dels historiadors avalen un conflicte d’aquesta mena. Segons el medievalista Uwe Neddermeyer, el pas del manuscrit als tipus mòbils va ser un procés «sense disturbis, protestes, pobresa ni desocupació». Einstein apunta en aquesta direcció a Divine Art, Infernal Machine: «els artesans del manuscrit van estar més ocupats que mai», la demanda de llibres de luxe copiats va perdurar i «els primers llibres impresos van ser productes híbrids per als quals calien escribes i il·luminadors, que hi donaven els tocs finals necessaris».
Més que no pas desplaçar els humans, hi ha qui sosté que la intel·ligència artificial podria substituir Viquipèdia o la mateixa World Wide Web. Però sembla difícil que això passi: sistemes com ChatGPT o Midjourney s’alimenten precisament dels continguts que hi ha a la World Wide Web i en altres magatzems digitals. La web és «la reserva textual oberta més gran del planeta», i per això les intel·ligències artificials hi han de recórrer per extreure’n la matèria primera textual i mantenir-se actualitzades.
La intel·ligència artificial és una eina potent que ens facilitarà les tasques, però, com sostenia Marshall McLuhan, també modificarà la nostra manera de pensar i de percebre el món. Això com la televisió o la World Wide Web van canviar-nos la concepció del temps i de l’espai, la intel·ligència artificial ens remodelarà la manera de resoldre problemes i la recerca de respostes per a tot tipus d’interrogants. Moltes activitats i processos de la vida de l’Homo sapiens, no només de matriu textual, es veuran radicalment afectats per aquesta tecnologia. Per aquesta raó, doncs, la segona pitjor cosa que podem fer és aplicar l’estratègia de l’estruç i fer com si sentíssim ploure. La primera és entossudir-nos a tornar al passat.
Un dels mems més populars d’Umberto Eco que circula per les xarxes fa així: «Un ordinador no és una màquina intel·ligent que ajuda les persones estúpides. Al contrari: és una màquina estúpida que només funciona en mans de persones intel·ligents.»
Com les màquines de traduir, els Homo sapiens també hem de deixar de pensar en «mode diccionari» per raonar més i millor en termes d’«enciclopèdia». Abandonar els plantejaments binaris (real vs. virtual, analògic vs. digital, utopia vs. apocalipsi, etc.) i les causalitats lineals (if nova tecnologia, then atur massiu) és un primer pas en aquesta direcció. Comprendre i afrontar la complexitat que comporta la irrupció d’un nou actor tecnològic implica un esforç col·lectiu que de cap manera hauria de deixar-se només en mans d’un grapat de corporacions. Tenim fresca l’experiència de la Web 2.0, aquell espai aparentment obert i col·laborador que va acabar convertit en una màquina despietada d’extracció i monetarització de dades personals; això ens hauria de posar en estat d’alarma.
Si la vida digital fos un videojoc, es podria dir que la nostra relació amb la intel·ligència artificial que crea textos i ens contesta preguntes tot just es troba al primer nivell. Un dia passaran de moda els jocs naïfs de saló («¿Aviam si endevineu qui ha escrit aquest paràgraf?») i passarem a un altre nivell, molt més desafiador i entretingut, en el qual la creació automàtica de textos s’integrarà de manera definitiva en les nostres rutines productives i educatives fins a fer-se invisible.
Com connecta l’obra de John Berger amb les aplicacions d’IA generativa, que permeten la creació d’imatges amb tan sols una ordre verbal.
Tots els dibuixos representen el que veiem, el que imaginem o el que recordem. John Berger, un dels crítics d’art més coneguts i respectats de les últimes dècades, ho entenia així. Si tenia raó, ¿què simbolitzen, aleshores, les obres creades per una intel·ligència artificial? ¿Una màquina entén el que veu? ¿És capaç de fantasiejar-hi? ¿Que té memòria, potser?
Sobre el dibuix és un recull de textos de l’escriptor, crític d’art i teòric social John Berger (Londres, 1926 – París, 2017), en les pàgines del qual reflexiona sobre la dificultat de capturar la realitat, l’art com a comunicació i la relació entre objecte i artista, entre altres temes. En un dels assajos, afirma: «Hi ha dibuixos que estudien i qüestionen el que és visible; n’hi ha d’altres que mostren i comuniquen idees, i, per últim, n’hi ha que es fan de memòria.» I continua: «Cadascun d’ells parla en un temps verbal diferent.» Present, condicional, pretèrit.
Cal demanar-se si la tesi de Berger canviaria a la llum dels progressos recents en intel·ligència artificial (IA) aplicada a la creativitat. Des de la segona meitat del 2022 han aparegut una sèrie d’aplicacions que permeten crear imatges amb una qualitat insospitada i que han calat en la cultura d’internet. Les més famoses són DALL·E 2, Midjourney i Stabble Diffusion, però formen part d’una categoria més àmplia batejada com «IA generativa». Les màquines estan començant a concebre peces amb cert sentit i bellesa, però, tornant a Berger, ¿des d’on ho fan? ¿Què és el que veuen, imaginen o recorden?
«Per a l’artista, dibuixar és descobrir. I no es tracta d’una frase bonica, és literalment cert. És el mateix acte de dibuixar el que el força a mirar l’objecte que té al davant, disseccionar-lo i tornar-lo a unir amb la imaginació.» Per a Berger, dibuixar és «conèixer amb la mà», un procés en el qual s’observa tan detingudament el que es té al davant que objecte i artista es fonen en un.
Arribats a aquest punt, no resulta sorprenent que un ordinador sigui capaç de retratar el que té al davant. Des de fa més d’una dècada, són molts els experiments artístics, industrials o que combinen ambdues disciplines que juguen amb robots capaços de dibuixar sobre un llenç o sobre paper. Per citar-ne sols un parell d’exemples, el 2016 l’agència Visionaire i Cadillac van crear ADA0002, un robot de cadena de muntatge que podia representar a temps real els visitants d’una exposició a Nova York. Per part seva, l’artista Patrick Tresset fa més d’una dècada que desenvolupa robots deliberadament rústics capaços d’esbossar retrats i natures mortes des de diferents punts de vista.
Les màquines poden representar el que és visible, ¿però hi veuen de debò? Pot semblar una obvietat, però les IA no tenen ulls ni altres òrgans sensorials, amb la qual cosa, evidentment, no hi veuen de la mateixa manera que els éssers humans. Per emular aquesta capacitat és necessari fer servir càmeres i sensors que els permetin localitzar el que hi ha al seu voltant. Gràcies a això són capaces de fer coses tan sorprenents com reconèixer rostres o moviments físics; són, però, programes entrenats a partir de certs patrons, de manera que, si hi ha un canvi en aquests patrons (com, per exemple, una cara mig oculta o que està a l’inrevés), els pot passar per alt. En termes quotidians, és el que fa que reCAPTCHA, el sistema que s’empra per demostrar que no som robots, ens demani que identifiquem els semàfors. És una tasca que ja ha dut a terme la IA de Google Street View, però és necessari confirmar que ho ha fet bé.
No se sap si les màquines podran desenvolupar una visió semblant a la humana en el futur, però en termes creatius seria atrevit equiparar-ne la mirada amb la de l’artista. Com descriu Berger, quan capturen la realitat, les persones reflecteixen tant el seu món exterior com el seu món interior, en un diàleg farcit de tensions que sembla allunyat de les formes de creació de les IA actuals.
El segon tipus de dibuix és, per a Berger, el que sorgeix de la imaginació: «Són visions de “què passaria si…”» Els progressos recents de la IA sembla que encaixen més bé en aquesta segona categoria: és la que es basa en la invenció, el fantasieig, el joc amb connexions insospitades. Les mateixes aplicacions es promouen en aquesta direcció, perquè és la que demostra millor la seva capacitat d’harmonitzar conceptes, tècniques, atributs, estils artístics, etc. No és en va que el comandament per activar Midjourney sigui /imagine, seguit d’una descripció del que es vol representar.
Per a Berger, en aquest dibuix en condicional «ja no es tracta que l’ull emigri, sinó que entregui el que se li encomana». La lògica de la IA generativa és la mateixa: a partir d’una ordre en forma de paraules o frases (els anomenats prompts), el programa proporciona el que se li ha demanat. Del grau de refinament d’aquestes instruccions en depèn que els resultats siguin més o menys satisfactoris, cosa que ha motivat guies de prompts, eines per ajustar-los i fins i tot un marketplace on es compren i es venen.
Aquest mecanisme reflecteix una de les característiques principals de les IA generatives actuals: per garantir-ne el bon funcionament, necessiten la intervenció humana tant al principi com al final del procés. Les persones que les desenvolupen incorporen conjunts de dades i paràmetres per entrenar-les, i les perfeccionen revisant-ne i corregint-ne els resultats un cop i un altre. Passa el mateix quan ja estan en funcionament: els que les fan servir introdueixen una ordre, el prompt, i després decideixen si els resultats són adequats o no, si cal repetir-los o afinar-los. En definitiva, la IA és perfectament capaç d’executar la feina per si sola, però, perquè sigui rellevant, la direcció i l’avaluació del procés continuen sent humanes.
Aquesta concepció de la IA generativa com a eina és essencial per destensar certs debats. Es podria pensar que DALL·E 2 gairebé fa màgia, perquè és capaç de pintar un escenari que envolti «La jove de la perla», però si ho fa és perquè li han facilitat totes les obres de Johannes Vermeer i ha afinat, amb un grau inevitable de subjectivitat, què vol dir pintar com l’artista neerlandès i què no. ¿Podria aprendre l’estil de nous artistes per si sola, o fins i tot tenir un estil propi? Probablement sí, perquè la tecnologia IA actual ja permet mètodes d’aprenentatge automàtic que inclouen una supervisió dels resultats per part de la mateixa màquina. El que no queda tan clar és si, sense establir certes regles i sense la participació humana en alguns punts del procés, les imatges a què arribaria tindrien alguna mena de valor o fins i tot de sentit per als éssers humans.
D’altra banda, i en termes filosòfics, hem de demanar-nos qui és l’agent en aquest procés de creació. A The Creativity Code: How AI is Learning to Write, Paint and Think, Marcus du Sautoy apunta: «L’art és, en última instància, una expressió del lliure albir humà, i fins que les màquines no en tinguin una versió pròpia, l’art que creïn es remuntarà sempre al desig humà de crear.» I encara que el matemàtic britànic sí que creu que les IA poden ser creatives, es qüestiona: «Si hi ha algú que prem el botó de “crear”, aleshores ¿qui és l’artista?»
En tercer lloc, hi ha els esbossos fets de records. De la mateixa manera que retratar el present és descobrir-lo, dibuixar de memòria és «aprofundir en el record fins a trobar el contingut en el magatzem propi d’observacions passades». En aquest cas ni s’estudia la realitat ni se n’imagina una alternativa, «el dibuix senzillament declara: “he vist això”. Pretèrit».
De la mateixa manera que les IA hi veuen, però no del tot, també pot dir-se que tenen memòria, però diferent de la humana. Se les entrena a partir de conjunts de dades vastíssims, molt superiors als que una persona podria assimilar, i les màquines els processen i els consulten de manera selectiva per respondre a les ordres que els donem. En aquest procés també s’emmagatzemen els aprenentatges del programa, cosa que, al seu torn, genera nous «records».
Per a Berger, però, l’artista crea els millors dibuixos fets de memòria «a fi d’exorcitzar un record que l’obsedeix, a fi de treure’s del cap d’una vegada per totes una determinada imatge traslladant-la al paper». Amb tota seguretat, la IA generativa no fa front a aquesta mena de preocupacions, però val la pena apuntar que el desenvolupament de màquines capaces d’identificar emocions i respondre-hi amb coherència és un sector a l’alça relacionat amb l’atenció de persones dependents, i que també s’ha explorat en el món de l’art. El 2013 un investigador britànic va desenvolupar, amb certa sorna, una IA que pintava en un museu d’acord amb el seu estat d’ànim. La mateixa màquina el decidia cada matí, després de llegir les pàgines d’actualitat del diari The Guardian. Expliquen que hi havia dies que estava tan deprimida que feia fora els visitants dient-los que no estava d’humor per pintar.
Al llarg de Sobre el dibuix, Berger fa referència a aquestes categories, però en un dels textos n’hi afegeix una quarta, excepcional, que pot derivar-se de les tres primeres. «Quan són prou inspirats, quan es tornen miraculosos, els dibuixos adquireixen una altra dimensió temporal», independentment de la categoria a la qual pertanyin. En aquests casos, la imatge reflecteix una cosa que adquireix una dignitat especial, que podria qualificar-se de Futur.
Si una IA podrà, o no, generar obres d’aquesta mena no deixa de ser un judici subjectiu. Al capdavall, tampoc no hi sol haver gaire consens sobre la qualitat de l’art humà. El que sí que sembla clar és que la IA generativa continuarà promovent debats no només sobre l’art i la creativitat, sinó també sobre aspectes diversos com l’ètica, la desinformació o la propietat intel·lectual.
¿Què en pensaria, Berger, de la IA generativa? Durant els últims anys de vida, l’autor britànic també va interessar-se per la intel·ligència artificial i el seu impacte en la societat. En un dels últims assajos que va escriure, titulat DALL·E 2: The New Mimesis, Berger assenyalava que la creació d’una IA com DALL·E 2 posava sobre la taula preguntes fonamentals sobre l’originalitat en l’art. Si la IA és capaç de crear obres a partir d’instruccions verbals, ¿podem considerar que aquestes obres són realment originals, o hem de pensar que són una simple imitació del que li hem demanat que creï?
Per desgràcia, tot el paràgraf anterior és fals. Està retallat i enganxat de la resposta, perfectament raonada però errònia, de la IA generativa ChatGPT davant del prompt «Escriu un article sobre John Berger i DALL·E 2». Mentre les IA perfeccionen resultats com aquest i nosaltres aprenem a afinar els prompts, haurem de continuar llegint Berger per imaginar-nos com respondria.
Parlem de la fi de l’amor i en canvi estem més obsessionades que mai a estimar?
Ball de graduació. Maryland, 1942 | Marjory Collins, Library of Congress | Domini públic
Estirada al llit, mòbil en mà, Andrea Abreu conversa amb si mateixa sobre l’amor i les relacions en temps de xarxes socials. La precarietat dels vincles, la necessitat de validació, el postromanticisme, el ghosting o l’ansietat s’entrellacen en aquest relat tan erràtic com lúcid.
En la nit tancada i tèbia del meu quarto, ric controlant l’aparença del meu perfil bo de la cara. Avui és un altre dia d’aquells en què fingeixo que hi ha algú que em mira a l’altra espona del llit. Quina casualitat que m’agradi dormir al cantó del matalàs que m’afavoreix més, penso, i dic hosti, segur que li encanta que llegeixi, a mi em semblaria superbonic que algú llegís abans d’anar a dormir. Em giro cap a la tauleta de nit i deso el llibre sobre la terrible pila que no m’acabaré de llegir fins, com a mínim, d’aquí dos anys. De cua d’ull ho comprovo, espantada: tots els coixins estan ben posadets, tots estarrufats i empinats com si no s’hi hagués ajagut mai ningú a sobre, ni tan sols jo. Les espelmes de soja que he encès s’estan consumint i tot fa olor de festeta d’aniversari. No hi ha ningú, preciosa, i em dic preciosa perquè vaig descobrir que és molt sa parlar-se a un mateix com si fos un ésser estimat, que això millora el diàleg intern. No sento cap respiració, tret de la meva, i em poso els dits al clatell per comprovar que tinc taquicàrdia. Tu ets tonta i ta mare no ho sap, em dic, i em responc titi, que no ets tonti, amor meu, ets més llesta que la fam.
Agafo el mòbil de la tauleta de nit i faig una repassadeta ràpida pel perfil d’una cinquantena de persones, sense respirar, com qui fa sentadillas: amunt-avall, amunt-avall, exercici de l’ànima cascada. Com més gent, més destrucció massiva del meu esperit. Més rutines de glutis, més caixes de melatonina, més omega 3 vegà. Jo no entro a Bambel per enamorar-me, ni tan sols per fotre un clau, hi entro per comprovar que encara existeixo. Soc el quisso estúpid que s’acosta al seu amo que treballa i l’insta a llançar-li la piloteta, només per atrapar-la i tornar-la un altre cop a una cantonadeta i masegar-la fins a arrancar-li el cuir. Soc el quisso que no tornarà a portar-te la piloteta, però que de tant en tant necessita corroborar que, si te la donés, estaries disposat a llançar-l’hi.
[23.42, 14/11/2022] El meu número personal: sabeu allò de la psicologia conductual de l’alleugeriment momentanii de l’ansietat? cada cop tinc més dubtes amb lo de la cognitiva conductual pura i dura però sí q tinc la certesa que sovint x mi bàmbel ha sigut un alleugeriment momentani absolut de lansietat, abans davaular si els pensaments intrusius que tinc sobre la meva dubtosa vàlua personal eren certs o no entrava directamnt a la xarxa social i feia una vintena de matxs, i llavors doncs ja em quedava tranquil·la ah buenu si a aquest alemany recautxutadíssim que perfectament podria campar per la isla de las tentaciones i que ve a fer el nòmada digital per una comunitat digital absolutament empobrida com la meva opina que les meves cinc fotos rigorosament escollides mereixen un like doncs llavors és q estic bé, soc el bé, que bé, sí, bé, ja podem tornarhi fins al proper cop que necessiti una validació ràpida que pot ser aquesta nit mateix o demà al matí, jo què sé, prò si hi ha alguna cosa certa en tot lo dels alleugeriments momentanis de l’ansietat és precisament el caràcter temporal que tenen: a escala micro, en el moment, ens apaivaguen el malestar, però les consequencies que tenen amb el pas del temps són pitjors: no fer servir bambel per alleujar-me l’ansietat ara em pot resultar incòmode, prò a la llarga serà millor x la meva pobra xaveta, ferlo servir ara em desperta la sensació falsa d’estar acompaynada, d’alleugerirme l’angoixa i la solitud, prò amb el pas del temps fa que el trau del meu mal sigui més fondo
[23.57, 14/11/2022] El meu número personal: quants dols puc viure d’una tirada? en un sol mes? en una única setmana? No ho sé, diguemho tu. Fotli fort. Amunt! Em dius que tagrado que construïm una parella junts que més endavant voldries viure amb mi. Per tu deixo el poliamor i construïm una història romàntica jeràrquica amor meu. Ens fem un tremendu LOVE bombing i de cop i volta comences a respondre cada tres hores. Com se suposa que he d llegir les distancies entre missatge i missatge? Què cony ns passa? no podem parlar de viure juntis i després convertirnos en una conversa sense foto, en un ninotet gris anònim envoltat per un cercle encara més gris.
[23.59, 14/11/2022] El meu número personal: Cada cert temps penso: jaaa hi tornem a seeer.
Ball de graduació. Maryland, 1942 | Marjory Collins, Library of Congress | Domini públic
[00.00, 14/11/2022] El meu número personal: Això era una cita de Bauman
[00.10, 15/11/2022] El meu número personal: La precarietat dels lligams humans és un atribut destacat —per no dir el més característic— de la moderna vida líquida. El caràcter flagrantment escindible dels vincles humans i la freqüència amb què es trenquen actuen com a recordatori constant de la mortalitat de la vida humana. Serveix de ben poc qüestionar la validesa d’equiparar la pèrdua per separació d’un company o companya amb la pèrdua «autènticament definitiva» causada per la mort física; el que compta és que, en tots dos casos, «un món», sempre «únic» en cada cas, s’esvaeix, i que no hi ha voluntat o esperança de desafiar —i, encara menys, de subvertir— la irrevocabilitat de la desaparició. La desaparició d’un company o companya de la nostra vida potser no és sinó una metàfora de la «mort d’un tu» de què parlava Jankélevitx, però es tracta d’una metàfora que amb prou feines tendeix a distingir-se del que representa. Passa el mateix amb el moment posterior al trencament, dedicat a teixir nous vincles, reconegudament condemnats a ser arranats de nou en el futur, com ho van ser els anteriors en el passat. La mort per delegació es converteix en un enllaç indispensable i constant que connecta la seqüència interminable de «nous començaments» i esforços per «renéixer», trets característics de la moderna vida líquida i etapes necessàries en cadascuna de les sèries infinitament prolongades de cicles «mort-renaixement-mort». En el drama que es desenvolupa contínuament en la moderna vida líquida, la mort és un dels personatges principals del repartiment, i reapareix a cada acte. (Por líquida: la societat contemporània i les seves pors, Zygmunt Bauman)
[00.12, 15/11/2022] El meu número personal: Ttotes hi vam entrar per fer un experiment social. Totes les meves amigues ens vam quedar solteres alhora, quan la covid va afluixar van ensorrar-se tot de parelles de feia molts anys. Ens pensàvem que ens menjaríem el món, i vam acabar menjant-nos quatre cigales i vint atacs d’ansietat. Totes entrem a les apps de lligar pel mateix motiu que jo: a veure quin pa s’hi dona. Després da-li que da-li a quedar amb gent jarrapaa que ens ghosteja i que els hi estreny el condó, cony. Redeu més m’estreny a mi la quota d’autònoms i cagumtot si la pago, la pago, tiu. Quina mena de món és aquest? Ningú no em manava fotre el nas on no toca, prò tot és culpa de l’Eva Ilouz
[00.12, 15/11/2022] El meu número personal: Jo vaig entrar a bumble perquè volia entendre què volia dir l’Eva ilouz quan parlava tan malament de les apps per lligar, tot va ser per culpa d’un paràgraf en què parla del mercat sexual contemporani com si fos un supermercat on hh massa oferta i per tant es fa difícil estimar el valor d’un produtce.
[00.12, 15/11/2022] El meu número personal: Ella parlava dalgo q jo vaig interpretar com la validació ràpida de supermercat i en parlava com dalgo nociu i vaig pensar: ah, que hi ha validació ràpida de supermercat gratis? Sí. I em vaig descarregar l’app. Les persones circulen pels meus dits com un lector pels carbassons sense bossa de plàstic després que la dependenta em toqui la cresta x no haverme posat guants. Hosti, senyora, que el plàstic és un problema molt greu! O treuen les bosses o enfonyo els dits en la papaia fins que en regalimi tot el suc, per déuuuuu…
[00.12, 15/11/2022] El meu número personal: puc posarhi alguna cita? clar que puc
[00.15, 15/11/2022] El meu número personal: Els avaluadors romàntics premoderns seleccionaven com si fossin en una subhasta, perquè actuaven en condicions d’escassetat. Els avaluadors romàntics i sexuals moderns escullen com si fossin al supermercat, sense un punt de referència clar per a l’elecció, perquè no saben què volen. Cal dir, aleshores, que la inserció de pràctiques romàntiques i sexuals en el mercat de consum deriva en una deflació del valor. Arran de les trobades sexuals té lloc una situació de mercat: els actors sexuals s’enfronten al que podríem dir-ne una deflació emocional, molt similar als mecanismes econòmics que provoquen la caiguda dels preus o del valor dels béns, ja sigui perquè la competència n’abaixa els preus, ja sigui perquè l’augment de l’eficiència disminueix el valor de la producció. (La fi de l’amor. Una sociologia de les relacions negatives, Eva Illouz)
Ball de graduació. Maryland, 1942 | Marjory Collins, Library of Congress | Domini públic
[00.24, 15/11/2022] El meu número personal: Jo vaig entrar-hi com a experiment social i vaig acabar bramant per un home molt més jove que jo. Era un home guapo, gairebé de mentida. La diferència entre aquest home i jo és q aquet home encara creu en alguna cosa. Estava enamorat de la seva ex però no era capaç de dirmho. Li vaig dir que sisplau no jugués a jocs amb el mòbil quan ens vèiem. Ens vam veure tres cops i ja es va avorrir de mi. Jo no li agradava en sèriu, prò sempre em semblava que parlar era un problema. Cada cop que algú m’ha ghostejat, ha passat després que jo obrís la boca per dir alguna cosa més enllà de que bones les patates, que bona la teva cigala. He fet esforços monumentals per no semblar massa jo i mhe calçat unes sabates superpetitones que eren la versió espantada de mi mateixa. Ell estava penjat de la seva ex. I jo estic enamorada del iogurt de coco d’alpro. Cadascú té les necessitats i els gustos que té i jo a la seva llista no hi era. Vaig trastocarme. Tant, que vaig començar a enviarli missatges cridant (pq estaven escrits amb majúscules): COVARD, NO EM FACIS GHOSTING! Ell em va dir que sisplau deixés de parlarli i jo no parava de cridar, pobrissó
[00.24, 15/11/2022] El meu número personal: què em passa, tiu?
[00.25, 15/11/2022] El meu número personal: Pànic! El ghosting em fot pànic. I el haunting i el love bombing i l’aove. pànic, tinc pànic del meu
[00.25, 15/11/2022] El meu número personal: del meu què
[00.25, 15/11/2022] El meu número personal: de mi
[00.25, 15/11/2022] El meu número personal: Doncs jo vaig veure l’hector bellerin en una foto amb una boina i vaig entrar a bumble per veure si trobava algú que s’hi assemblés. No és el primer cop que em passa. Tb vaig tornar a veure High School Musical 2 i vaig entrar-hi x veure si hi havia algú com el Chad. Lo pitjor és que hi havia algú q s’hi assemblava, prò no em va fer matx. Crec que el món ara mateix està fet pq sens endugui l’Héctor bellerin. Ningú no ens ho ha dit directament prò ho diu tothom: estimal, Héctor bellerin, bellerin-rin-rin-ring-ring? Bellerin, és un home, sí, miral, prò sembla algo que no és un home, miral, és vegà i porta mullet.
[00.30, 15/11/2022] El meu número personal: x q l’he d’estimar, Senyor? x q?
[00.31, 15/11/2022] El meu número personal: Miral, es posa xandall i camisa de vestir, estimal, i l’estimo i entenc x q la penya envia missatges q no reben resposta durant mesos i mesos.
[00.32, 15/11/2022] El meu número personal: Bellerin, revisa la safata d’entrada
[00.32, 15/11/2022] El meu número personal: Jo és q no crec que estimi només crec que m’enganxo esporàdicamnt a persones amb conductes evitatives.
[00.33, 15/11/2022] El meu número personal: Jo, jo… si és q soc literal
[00.33, 15/11/2022] El meu número personal: Hola?
[00.33, 15/11/2022] El meu número personal: Nestic fins a la figa de mi
[00.34, 15/11/2022] El meu número personal: No, andre, amor, tstimu
[00.34, 15/11/2022] El meu número personal: comporta’t amor meu
[00.34, 15/11/2022] El meu número personal: tstimu amor meu
[00.35, 15/11/2022] El meu número personal: fake it until you make it bitch
[00.37, 15/11/2022] El meu número personal: Jo, que he pecat per culpa meva, per culpa meva, per això reso a la Verge Maria, mare de Déu. JA NHI HA PROU PUTAAA
Ball de graduació. Maryland, 1942 | Marjory Collins, Library of Congress | Domini públic
[00.41, 15/11/2022] El meu número personal: Tens un ullet més tancadet, em va dir mon pare la setmana passada. Que tinc un ull gandul??? vaig cridar com una desequilibrada escopint el tofu fumat del lild. Aaaaaaah (atac de ràbia imminent), jo, un ull gandul? Me cagon satanàs!!! Em va costar 2 dies de teràpia un total de 130 eurus. Canviar una de les meves fotos a bAMBEL. No sé si heu llegit el llibre de la consciència de zeno, al llibre la seva dona li diu que té un nas diferent de com ell s’imaginava i això li provoca un canvi de percepció de si mateix, una autentica crisi existencial. Em demano com podem viure tranquil.les sent contínuament autorepresentades i fragmentades. No sé tu, prò jo no paro de mirarme per tot arreu. Estimo el cos, estimo l’existència d’un cos prò de vegades només vull ser una bola de foc que flota, m’entens? Una bola que flota i s’eleva fins a despendre’s de terra i de la cobertura i q no li importi q no hi hagi cobertura i q no li importi res, de fet. Estic absolutament obsessionada amb el meu físic i no paro de mirarme als miralls per allà on passo.
[00:43, 15/11/2022] El meu número personal: Tenim una cita per això? En tenim una
[01.05, 15/11/2022] El meu número personal: […] «el meu grau de bellesa» està vinculat amb «les possibilitats que algú s’enamori de mi» o «les possibilitats que tinc d’obtenir el que vull», o «les possibilitat que la persona amb qui tinc una relació no em deixi per algú més sexi que jo», però la solidesa del vincle existent entre «la meva aparença» i «les meves possibilitats ser estimada / de casar-me / de tenir una relació» varien en funció del sistema social. I en la nostra societat hi ha un vincle fortíssim, potser el més fort de tota la història mundial, entre les variables «ser guapo/a» i «ser estimat/da». (La sala dels miralls, Liv Strömquist)
[01.06, 15/11/2022] El meu número personal: superbé 😊
[01.08, 15/11/2022] El meu número personal: vale, papi, tinc un ullet gandul tinc menys possibilitats d’amor així q què foto? M’enganxo la parpella perquè l’ullet em quedi obert tota la nit? Què foto bon senyor déu meuet totpoderós? Què foto si a nosaltres ens van ensenyar que si som lletges no ens mereixem l’amor. Algú ens ho va ensenyar i aquí em tens afluixant la mosca x desapendre una cosa i continuar fentme coses al cos x estar boníssima
[01.10, 15/11/2022] El meu número personal: x q tenim sempre ansietat quan coneixem algú?, vaig cridar fa un parell de dies a la meva amiga Usu, un altre cop. Per què? explicamu sisplau. I ella Andre ja t’ho vaig dir per què i jo no me n’enrecordo del que m va dir. Faig força amb el cap x enrecordarmen. Usu, què cony m vas dir? És el misteri de l’ansietat de bambel el q vull desxifrar. Necessito veritats, frases tretes de llibres de sociologia per aferrarmhi pq em nego a pensar que això és un problema individual com aquella mena de gent estúpida que fa 10 anys q té parella i gosa dirnos que tenim un patró i q busquem gent q ens ghosteja. Calla, tòtila, calla q no en tens ni idea, q és molt fàcil oblidar què és això quan tens la validació de l’altre a l’altre cantó del llit i ni tan sols recordes lo que era, això, perquè això ja no és lo que era, conèixer penya s’ha tornat un conte de terror més q mai en la història del conèixer penya.
[01.10, 15/11/2022] El meu número personal: No soc jo, no ets tu, és un fàquing problema estructural i continuar fent q la nostra inestable salut mental individual en tragini tot el pes (q d’altra banda tb és un problema estructural) rebenta les uninions entre les persones i ns deixa absolutament soles davant la violència brutal que comporta x un cos i una ment humana viure naixent i morint per amor dia sí dia també com si tot sens en refotés en absolut.
[01.12, 15/11/2022] El meu número personal: Dps de tot el q he llegit i après i reflexionat he continuat rebentantme viva amb cada persona q he conegut en els últims mesos, cada cop he caigut en una angoixa inexplicable, un sentit de la desorientació q m feia recaure cíclicament en la negligència de la salut, la hipervigilància del cos, el malvat diàleg intern.
[01.14, 15/11/2022] El meu número personal: Toooota l’estona basculant entre les idees més romàntiques i les més postromàntiques, intentant sobreviure en aquest moment històric en què no sabem ni què fotem pq ens carreguem tots els marcs referencials i allò era dolent però això d’ara també, quina merderada amiga.
Ball de graduació. Maryland, 1942 | Marjory Collins, Library of Congress | Domini públic
[01.22, 15/11/2022] El meu número personal: I llavors què? Oscil·lo entre la idealització extrema i el menyspreu més absolut passo de l’1, me’l miro i penso folla’m tota vull un fillet dos tres quatre fillets un carro un macsicosi una casa un hortet els nens hipis podrits arrossegant-se pel pis com llimacs vull eixuga’ls-hi els mocs i vull un hort vull un amor-passió clàssic, dels d’abans, sofert, i rebentarme com una conilla i destrui’ns-e absorbi’ns-e x sempre fins a la fi dels temps i estimarte després de la mort pq com diu Romeo abans que s’inventés l’amor jo ja t’estimava, prò no. Després no, després 2, em desinflo i penso que tot plegat és un cuentu i q el q vull és estar bé amb mi mateixa el meu espai la meva vida les meves coses no dependre de ningú. I acabo del tot desconsolada i desarrelada perduda en la fi de l’amor i en el moment de lo postromàntic, enfonsada i abraçada a lo postromàntic, pena i tot em fa lo postromàntic i l’abraço, amor meuet.
[01.24, 15/11/2022] El meu número personal: Andre x postromanticisme.
[01.25, 15/11/2022] El meu número personal: És això la fi de l’amor? Si és així per què estem totes tan desesperades x estimar? Parlem de la fi de l’amor i estem més obsessionades q mai a estimar? De què va això? Tinc dèficit d’atenció? algun trastorn de personalitat?
[01.26, 15/11/2022] El meu número personal: q m’ha de venir la regla?
[01.29, 15/11/2022] El meu número personal: Ahir vaig demanar a la meva amiga Carmen si creia q estimar es podia triar i ella em va dir que sí, q s pot triar entre enamora’ns-e o no i jo vaig cridar q no com una desequilibrada q no, després quan vaig arribar a casa vaig pensar q sí q té raó que si no m surt a compte no m penjo de ningú i cada cop m’hi surt menys la veritat.
[01.22, 15/11/2022] El meu número personal: M passa q a estones penso de vritat no m’importa ningú, a tu no t passa?
[01.30, 15/11/2022] El meu número personal: Tinc el cor anestesiat………
[01.32, 15/11/2022] El meu número personal: Jo no ho volia això prò cada cop el món s’assembla més a bambel i bàmbel s’assembla més al món en el sentit q el món és estúpid i bambel també.
[01.40, 15/11/2022] El meu número personal: Jo em volis allunyar de les estructures romàntiques, jo volia aprendre a estimar-me a mi mateixa i ara del món adult només n’he après com he de ferme la rutina de neteja facial nocturna (i ni tan sols sé si la faig bé) i q és millor fer gasofa en aquesta gasolinera i no en aquella pq així acumulo punts de la targeta client., Jo volia fer les coses bé, però ja no sé què és bé i encara q em desintal.li bambel i tu tel desinstal.lis i encara que ja no tingui Instagram i tu tb et desinstal·lis Instagram i tik tok i bereal sento, molt al fons del coret ple de cures i tiretes sento que la nostra manera d’estimar està profundament i irremeiablement travessada pel desencant 😊 😊 😊
Deixo el mòbil a la tauleta de nit. En la penombra ofegada de la meva habitació, penso a fumar un altre porro de CBD dels que tinc guardats al calaix de la còmoda. En comptes d’això, torno a agafar el telèfon, faig una última ronda a Bàmbel i arribo al final del barranc. Em quedo quieta mirant el buit de la caiguda: no hi ha més gent per classificar com a desitjable o indesitjable en aquest cul de món. Penso que hauria de deixar el mòbil fora de l’habitació, però sense voler m’adormo amb la pantalla desbloquejada sobre el pit.
La digitalització forçosa no només exclou els que tenen menys habilitats digitals, sinó també els que valoren els avantatges del món analògic.
Un botiguer i un client que es planteja comprar una destral o un mànec de destral. Leaby, Suècia, 1940 | Carl Gustaf Rosenberg, Riksantikvarieämbetet | Domini públic
Les tecnologies digitals redueixen costos, són més eficients i permeten més especialització. Això no obstant, es parla poc de tot el que perdem amb la digitalització, de les persones que queden excloses d’aquest procés o de quins límits presenta. Sovint són les persones grans, amb les seves decisions conscients i informades sobre les tecnologies digitals, les que ens evidencien els límits de la digitalització.
La setmana passada vaig anar a un restaurant. Érem un grup d’amics que ens retrobàvem després de la pandèmia: hi havia una criatura nova, s’havia fet algun viatge transoceànic per poder quedar i quasi tots lluíem força cabells blancs nous. Com en tants altres restaurants postpandèmics, ens van rebre amb la carta en un codi QR. I ja sabem què passa, llavors: en comptes de parlar amb la colla, mirar-nos a la cara o agafar en braços la nova criatura, cadascú se submergeix en l’univers del seu telèfon, on algú ha intentar encabir el que havia estat una carta d’uns quants folis din-A4 en una pantalla de mà. La pantalleta interromp el flux de la comunicació i l’espontaneïtat del moment, però això ja no és nou. El que va ser nou va ser el que va venir després. El cambrer se’ns va acostar per dir-nos que amb el mateix codi QR també podíem pagar, que cadascú es podria pagar el seu plat o que podríem partir el compte en parts iguals, i que era tan fàcil com comprar per Internet. I que si hi havia algú que no sabés fer una compra per Internet, l’aviséssim. Efectivament, no va tornar a passar per allà fins que es va resoldre la qüestió del compte, tot i que la família amb les dues criatures adormides als braços no tenia ni mans ni ganes de resoldre l’endevinalla del QR. Però el problema de la digitalització forçada de la societat institucionalment es redueix al problema personal de tenir les habilitats digitals necessàries.
I és així que hem estat testimonis de la digitalització forçada de la societat. D’una banda, els ciutadans fan servir cada cop més les tecnologies digitals; més habitualment i per a més funcions. De l’altra, s’han digitalitzat nous productes i serveis que reforcen cada cop més la ciutadania digital. Aquesta ciutadania digital resulta fonamental però inassolible per a alguns col·lectius que es troben en circumstàncies determinades, especialment per a les persones amb menys habilitats en aquest àmbit, entre les quals hi ha molta gent gran.
Amb la pandèmia va accelerar-se la digitalització dels diners; com a mínim a Barcelona, el bitllet senzill d’autobús ja no es pot pagar en metàl·lic. També s’ha digitalitzat la recepta mèdica, que a la Seguretat Social ja no entreguen impresa. S’ha estès l’ús de diferents sistemes de validació de la identitat: el codi PIN, el DNI electrònic i la signatura electrònica. Els típics dispositius d’audioguies s’han convertit en aplicacions que has de descarregar tu mateix al mòbil, i has d’espavilar-te per trobar l’audioguia que correspon a l’exposició que visites. I, per últim, s’ha popularitzat la compra digital anticipada d’entrades de museus, concerts i altres esdeveniments culturals.
Instruccions per demanar menjar de forma telemàtica en un restaurant | Alpha, Flickr | CC BY-NC
El tecnooptimisme imperant només hi troba avantatges, en la digitalització. Calen menys cambrers als restaurants; el conductor de l’autobús ja no perd temps venent bitllets; ens estalviem el paper de les receptes mèdiques, els tiquets i les entrades; es redueix el temps que els funcionaris i els caixers han de dedicar a atendre el públic. I els museus no han de gestionar els dispositius de les audioguies. Però sovint no veiem el cost que comporta per als que queden exclosos d’aquests serveis, o l’autonomia que perden els que no hi poden accedir directament, ni l’impacte en el dret a la igualtat d’oportunitats i el dret a la no-discriminació.
Els que no poden o no volen exercir la ciutadania digital passen a dependre de la solidaritat de familiars o amics, o bé són castigats pel sistema amb un procediment més carregós que l’anterior, que era analògic. Hi ha persones a qui els mòbils que la indústria considera obsolets encara ens resulten útils, i no tenim espai per a ni una audioguia més. I si no tenim espai al mòbil per instal·lar-hi l’audioguia de torn, pot ser que no puguem accedir al servei. Si no fem la compra digital anticipada als esdeveniments culturals, ens arrisquem a quedar-nos sense entrada. I si no podem accedir a la recepta mèdica a través de La Meva Salut, podem demanar al farmacèutic quins medicaments tenim disponibles, sí, però en el boca-orella potser es perden detalls fonamentals que ens interessen en el moment de la compra, com ara la dosi o la freqüència amb què hem de prendre el medicament. Tot i que l’estadística oficial digui que a l’Estat espanyol el 94 % de la població adulta es connecta a Internet a través de dispositius mòbils (Eurostat, 2021), això no vol dir que tota aquesta franja de ciutadans pugui fer anar aquests serveis, o que els pugui fer servir cada dia o que estigui disposada a perdre els avantatges del servei analògic.
Hi ha moltes raons per les quals un no pot o no vol accedir als serveis digitals. La falta d’habilitats o d’interès en els serveis digitals són segurament les més habituals. La manca d’habilitats o d’interès per les tecnologies digitals sol associar-se a sectors més vulnerables de la població, amb un nivell socioeconòmic més baix i amb menys oportunitats d’establir contacte habitual amb algunes d’aquestes eines: són, per exemple, les persones grans que no han treballat per compte d’altri, o que pel tipus de feina que han fet no han hagut de menester ordinadors. D’altra banda, hi ha gent jove que és experta en xarxes socials a través del mòbil, però que no sabria instal·lar-se la signatura electrònica, o que no sap què és un full de càlcul. També pot ser, però, que no es vulgui accedir als serveis digitals per saturació; en aquest sentit, cada cop hi ha més joves que advoquen pel dret a la desconnexió digital. O també pot ser que no es pugui per restriccions puntuals de l’accés; per exemple, el dia que el mòbil es trenca o es fa malbé.
En aquest punt, ja no sorprèn que algunes de les víctimes d’aquesta ciutadania digital forçada alcin la veu en contra del tecnooptimisme imperant, ja sigui en l’esfera privada o en la pública, i d’aquesta manera ajudin la societat a reflexionar sobre les utopies de la digitalització. Sovint és la gent gran la que ens ensenya els límits de la digitalització de la societat, i no només perquè hi hagi persones que no tenen prou habilitats digitals, sinó també perquè no estan disposades a perdre els avantatges del món analògic que han conegut fins al moment i que valoren per la calidesa, la versatilitat i la familiaritat.
Un dels pocs casos públics en contra del tecnooptimisme imperant és la campanya en contra de la despersonalització de la banca iniciada per Carlos San Juan a change.org. En l’esfera privada, però, hi ha molta altra gent gran que es posiciona en contra d’aquesta digitalització forçosa. Són persones que prefereixen no tenir WhatsApp i no haver-se de comunicar a través de missatges de text que la gent escriu i llegeix a mitges, i es decanten per la telefonada, en la qual poses i reps tota l’atenció. O persones que renuncien a barallar-se amb el codi QR perquè prefereixen la solidaritat d’algú que els llegeixi la carta i amb qui puguin anar-la comentant. I que segurament voldrien continuar traient els diners del banc en metàl·lic i controlar les despeses amb la llibreta, més que no pas haver de dependre d’altres persones amb qui segurament no tindrien raons per discutir com han d’organitzar les seves finances.
Això no obstant, fem poc cas de la gent gran que alça la veu en contra d’aquest tecnooptimisme. Ens sonen més bé les idees dels joves que advoquen per la desconnexió digital que les dels grans que es queixen de la despersonalització dels serveis, tot i que tots dos col·lectius vagin en la mateixa línia.
A la gent gran se l’acusa de no saber fer servir les tecnologies digitals i de no voler-se modernitzar, i s’advoca amb força per incorporar-la a la societat digital i fer que superi la bretxa. Sovint, però, les persones que no són usuàries d’aquesta mena de tecnologies o de certs serveis no només estan influïdes per les oportunitats digitals que han tingut al llarg de la vida i per la seva trajectòria digital, sinó que també es basen en decisions conscients i informades que qüestionen els valors que hi ha en joc en la digitalització.
Solem acusar la gent gran de difondre notícies falses o cadenes de missatges de WhatsApp, o de no saber quin sentit tenen certes emoticones, o d’enviar missatges inútils de «bon dia!». Aquests usos, però, més que una falta d’habilitats digitals són una oportunitat per empatitzar amb el moment vital de l’altre i les seves necessitats emocionals. Els fem poc cas quan reivindiquen més serveis cara a cara, menys missatges de text i més telefonades síncrones. És a dir, quan defensen la inclusió, la calidesa i la personalització real de les experiències.
Revestits amb una pàtina cultural i pop, els NFT funcionen com a narrativa introductòria al món de l’especulació.
Tirant nines en un estand de la festa, Taos, New Mexico, 1940 | Russell Lee, Library of Congress | Domini públic
L’exemple més paradigmàtic de l’esclat de la bombolla dels NFT és la davallada del preu de la primera piulada de la història, que es va vendre per 2,9 milions de dòlars quan va sortir al mercat. Un any després, l’abril passat, es va deixar córrer un intent de revendre-la, ja que l’oferta màxima era de 14.000 dòlars. Com és que s’ha produït aquesta pèrdua del 99 % del valor en un període tan curt?
En realitat, els NFT no han mort perquè no havien estat mai vius. Per més voltes que s’hi pugui donar, quan el producte en si és totalment reproduïble amb exactitud i de manera gratuïta amb un clic, l’únic valor que té és, exclusivament, el preu a què el puguis revendre.
Cal, doncs, un gran exercici d’hiperstició i una profecia autocomplerta per poder extreure valor del producte. És a dir, que la propaganda que s’ha fet dels NFT ha resultat imprescindible per inflar la bombolla i permetre que alguns (bàsicament els primers) inversors hi guanyessin diners. Seguint la lògica dels esquemes Ponzi, cal que més gent entri al món dels NFT de manera constant perquè la confiança i el creixement no s’estanquin. I a l’hora d’apropar el gran públic a la inversió en actius digitals, ha resultat imprescindible l’ús de tècniques de suggestió emocional.
En un intent d’atorgar validesa a aquest format no només per la via monetària, s’ha tokenitzat la primera piulada enviada pel fundador de Twitter, Jack Dorsey. D’aquesta manera, l’objecte té un valor nostàlgic i cultural associat. De la mateixa manera, tokens de mems històrics com el Nyan Cat es van vendre per quantitats milionàries. Que el preu dels NFT estigui intrínsecament lligat a la confiança en aquest mateix valor, sense que hi hagi cap altra estructura oficial, bancària o estatal que hi doni suport, obliga a expandir-ne la credibilitat per mitjà d’aquestes estratègies. L’ús de referents pop serveix com a cortina de fum: pots fer veure que inverteixes en cripto pels lligams i l’afecte per determinat artefacte cultural; fingir que l’interès és degut al fetitxisme que desperta un famós, un artista o la seva obra, o camuflar les inversions sota capes d’ironia, sent conscient que els Bored Apes no són més que micos estèticament lletjos generats aleatòriament per un algoritme, i que la gràcia, precisament, rau en això. Però, tal com deia Dan Olson al vídeo viral Line goes up, aquest fandom no és com els altres, perquè el producte en si no té cap importància, sinó que només compta el benefici que se’n derivi.
Igual que l’entrada d’inversors és important, també ho és que qui inverteix no desisteixi i vengui, ja que si aquest moviment es donés massivament, baixaria el valor del criptoart. Es dona, doncs, un ambient suposadament comunitari en el qual els participants d’aquest gran castell de cartes s’han de convèncer constantment, tant els uns als altres com a ells mateixos, que seran rics si aguanten prou temps. Aquest relat es completa amb l’afirmació que es tracta d’un grup selecte de visionaris que han sabut avançar-se als seus contemporanis i que, gràcies a això, accediran a l’edèn de l’abundància i no hauran de treballar mai més. Mantenir alta l’expectativa del que vindrà s’ha convertit en una divisa importantíssima i és imprescindible fer créixer el hype incessantment.
A la publicació de la seva pròpia col·lecció, Willyrex, l’influencer més famós entre els que han adoptat els NFT a l’Estat espanyol, va declarar: «Els que hi van confiar seran recompensats! I, els que no, quedaran ben retratats!». Qui sap si ho deia de forma ominosa o sardònica.
En les seves primeres presentacions al gran públic, la intersecció entre art digital i blockchain es va definir com una eina que permetria que els artistes traguessin benefici de les seves obres. Tanmateix, la democratització que tant es va presagiar no ha arribat, ni tampoc la desaparició d’intermediaris. I tampoc no podem afirmar que aquesta tecnologia hagi permès que la majoria d’artistes guanyin diners, ja que les despeses derivades de crear i mantenir els NFT suposen un gran obstacle. Per no parlar del repartiment desigual de les vendes, que es tradueix en el fet que molt poca gent realment fa negoci comerciant amb el seu art d’aquesta manera.
Tampoc no és que tot el que s’ha dit anteriorment suposi cap novetat dins del món de l’art comercial. És prou sabut que els circuits de galeries tenen tendència a ser excloents, i a basar-se en l’especulació derivada del hype de la novetat i la capacitat d’absorbir noves tendències. Els NFT encaixen perfectament en aquesta lògica: com més gent es posi d’acord en el fet que un objecte arbitrari té valor, més valor tindrà aquest objecte. De totes maneres, el mercat de l’art no és un nínxol prou gran per sostenir les necessitats especulatives dels tokens no fungibles.
ARVE Error: src mismatch
url: https://www.youtube.com/watch?v=1XDQnFGEsCw&t=6s
src in: https://www.youtube-nocookie.com/embed/1XDQnFGEsCw?start=6&feature=oembed
src gen: https://www.youtube-nocookie.com/embed/1XDQnFGEsCwActual comparison
url: https://www.youtube.com/watch?v=1XDQnFGEsCw&t=6s
src in: https://www.youtube-nocookie.com/embed/1XDQnFGEsCw?start=6
src gen: https://www.youtube-nocookie.com/embed/1XDQnFGEsCw
La realitat és que els NFT funcionen, sobretot, com a narrativa introductòria al món de l’especulació, lluny dels estereotips que s’hi associen normalment. Els brokers deixen de ser uns paios grisos i irats, enfundats en vestits impol·luts i inseparables dels seus maletins, per passar a ser gent molt més propera: influencers, streamers o vloggers. En lloc d’experts economistes (tot i que els interminables i complicats tecnicismes es mantinguin), xavals normals i corrents. El cryptobro, l’última tribu digital de moda, acostuma a lluir l’estètica minimalista de samarreta, gorra i vambes que tant triomfa entre els desenvolupadors de Silicon Valley. El cryptobro és una persona qualsevol, podria ser el teu veí, o fins i tot podries ser tu.
L’horitzó final de tot aquest fenomen sembla que és, també, l’última esperança de reflotar els NFT després que la seva reputació hagi quedat terriblement perjudicada. Dins la lògica de convertir cada aspecte de la cultura humana en un producte quantificable i vendible, per mitjà de clics i estadístiques, al llarg de l’última dècada hem vist com les nostres accions al ciberespai es transformaven, cada cop més, en formes de construir una marca personal. Mentrestant, les nostres feines s’han uberitzat i gamificat. Seguint aquesta lògica, la transformació del joc en negoci és l’últim horitzó del capitalisme de plataforma i de l’economia de l’atenció. Especialment a través dels videojocs.
Per mantenir el creixement exponencial que ha experimentat el món dels videojocs en els últims anys, han estat necessàries pràctiques d’explotació com el crunch i s’ha donat peu a fenòmens rocambolescos com les reproduccions en continu interminables. Els NFT semblen una nova oportunitat d’expansió que podria impedir una recessió de la qual ja es comença a parlar.
La venda d’eines, skins, noves utilitats o contingut descarregable exclusiu per a qui el paga ha estat una pràctica en ascens que ha culminat amb la creació dels anomenats play to earn. Es tracta de videojocs basats en criptomonedes, en els quals la mecànica en si és molt menys important que la possibilitat de guanyar diners jugant. Companyies tan importants com Epic Games o SquareEnix han donat suport a la tokenització d’aspectes dels seus jocs per mitjà d’NFT i la creació d’economies internes.
Caldrà veure si aquesta proposta redreçarà el món dels criptotokens i serà capaç d’introduir gent nova a la comunitat jugadora. Durant l’ascens dels videojocs de rol massius (MMORPG, Massively Multiplaying Online Role-Playing Games), com ara World of Warcraft, dues dècades enrere, es va generar una economia submergida al voltant de la compravenda d’accessoris i personatges que afectava sobretot treballadors sense drets. De moment, observant en quins estats s’han implantat amb més èxit els play to earn, que resulta que són precisament els que tenen problemes econòmics i desigualtats més evidents, no sembla que els NFT ens hagin portat a cap futur esperançador, al contrari del que predicaven alguns entusiastes fa un parell d’anys.
Proposem un joc creatiu en què diversos autors es capbussen lliurement en el concepte i els dilemes que suposa el metavers.
Una dona capbussant-se des del moll, 1892 | John S. Johnston, Library of Congress | Domini públic
El concepte de metavers fa referència a un món virtual immersiu, i malgrat que darrerament torna a sonar amb força, gràcies a l’interès mostrat per una de les grans empreses d’Internet —que fins i tot ha canviat de nom—, no es cap concepte nou, ja que hi ha referències literàries o cinematogràfiques al metavers des de fa temps. Hem demanat a una sèrie de col·laboradors que ens donessin una visió lliure d’aquest univers virtual, proposant-los un joc en què cadascú pogués expressar el que li suggeria. Heus aquí el resultat. Esperem que en gaudiu amb curiositat i bon humor.
Als anys vuitanta, la ciència-ficció ens va obrir la possibilitat d’entrar en contacte amb els espais virtuals, amb allò que William Gibson va anomenar ciberespai. Als noranta, Neal Stephenson ens va oferir una altra paraula entre les pàgines del seu Snow Crash: el metavers, un espai que va més enllà del nostre univers palpable, que se situa al món virtual i on es pot interactuar a través d’avatars digitals. Però si ens allunyem del naixement dels conceptes, les idees bateguen per moltes altres obres del gènere, ja sigui literari o cinematogràfic. Des de la societat esclavitzada de Matrix fins a la possibilitat de passar una vida plena després de la mort dins d’una realitat virtual, com en el capítol «San Junipero» de Black Mirror. Perills, formes d’intentar vèncer la nostra finitud o crear un espai per reinventar-nos, i una pregunta que sempre batega entre les línies de la ciència-ficció quan ens endinsem en aquests universos: on s’ha de posar el límit?
«Sé que aquest filet no existeix», diu el personatge de Xifra a Matrix, i, sense voler, ens recorda la importància de diferenciar entre el món palpable i el virtual, de no perdre’s en el segon com a fugida, com a manera de no enfrontar-se a la realitat. La possibilitat de viure a través del que veiem a la pantalla, dels estímuls que sentim al cervell sense moure’ns de casa, i oblidar el tacte, el contacte real, la connexió… Perquè podem connectar per xarxes, ens podem connectar a un món virtual, podem comprar, veure un concert… però i el contacte físic? On queda la memòria de la pell?
Hi ha un conte de G. K. Chesterton («Sobre la propiedad privada», a Fábulas y cuentos, Valdemar, 2009) que relata la història d’un pilot que pateix un accident d’aviació en el qual perd les dues cames. Els homes de ciència que l’operen (educats tots ells en el Mètode) aprofiten l’ocasió per amputar-li els braços, també, i substituir-li totes les extremitats per versions mecàniques. Quan el pacient es desperta, ells constaten la seva incredulitat i n’hi ha un que l’intenta tranquil·litzar: «La cama natural és un instrument d’allò més inútil.» La reacció del pilot és netament visceral: demana que li portin les noves cames (mecàniques) per clavar-li un munt de coces. Tot plegat resulta que és un malson, que Chesterton resol fidel al seu estil àcid: «Es va despertar en un hospital normal i corrent, i va descobrir que el món encara no havia progressat tant com havia imaginat.»
El que és «eficient» des del punt de vista del progrés tècnic no ha de ser necessàriament sensat des de la perspectiva de l’experiència viscuda. Amb la substitució de l’Univers per un Metavers, l’essència del conte es repeteix. El que se’ns extirpa en aquest cas no són les extremitats, sinó la totalitat del món exterior, que està en procés de ser suplantat per una imitació mecànica.
Fragments extrets de la tesi doctoral «El metavers interpretat com un panòptic de la ment humana», defensada el 16 de novembre del 2045 per la neurofilòsofa Llucia Valenzuela.
«… Un mecanisme cerebral de recompensa tan rudimentari que ja s’havia explotat amb el naixement de les màquines escurabutxaques a les acaballes del segle xix, que es va refinar amb jocs com Candy Crush i que va arribar a les cotes màximes amb els dissenys publicitaris interactius i personalitzats del metavers…» (p. 96)
«… què podíem esperar d’un entorn capaç de registrar, ara sí, cadascun dels nostres gestos, converses i fins senyals fisiològics? No hi ha secrets per a ell…» (p. 134)
«… ja coneixíem la capacitat de la realitat virtual per modificar la nostra actitud o la nostra percepció de l’entorn físic o social, però fins ara no s’havia posat mai a prova sota paràmetres comercials estrictes, cosa que…» (p. 176)
«… un entorn dissenyat per empresaris no podria tenir cap més finalitat que la de generar beneficis econòmics. Tota la resta (connectivitat, assistència, salut) es podria considerar part de la campanya de màrqueting de diferents personalitats de l’àmbit tecnològic, més interessades en les criptomonedes que en…» (p. 201)«… la ment s’adapta a l’entorn, i si aquest entorn es regeix per les lleis de la ficció, acaba sentint que forma part d’una ficció» (p. 233)
«… l’única conclusió possible és que era predictible. Al seu dia vam veure experiments en què unes rates preferien morir de gana que deixar de prémer el piu que els estimulava el centre de plaer. Som aquests rosegadors, però en una altra mena de gàbia.» (p. 298)
Em pregunto qui soc, jo, per parlar del metavers. No cal que digui res sobre el metavers, ja s’ha dit tot. El versos següents són com objectes trobats fent servir google autocomplete, editats, remesclats, una mica postproduïts. De vegades rimen, la majoria no. La selecció original s’ha fet en anglès, perquè els algoritmes encara no estan prou entrenats en altres idiomes.
El metavers és el futur
El metavers està arribant
El metavers està arribant i el món no està preparat
El metavers és trist
El metavers és el mal
El metavers és una mala idea
El metavers és pervers
El metavers ja és aquí
El metavers és un malson distòpic
El metavers és antic
El metavers no existeix
El metavers no és el futur
El metavers no està per sobre de les lleis del món real
El metavers no és web3
El metavers no és el que creus que és
El metavers té molts beneficis per a tothom
El metavers té molt potencial
El metavers té la seva pròpia economia virtual
El metavers s’ha convertit en un gran negoci
El metavers ha arribat
El metavers era second life
El metavers era significativament més interessant que la vida real i quotidiana
El metavers era una fugida de la realitat
El metavers era un món nou
El metavers era inevitable
El metavers no reemplaçarà el món real
El metavers no passarà mai
El metavers donarà forma al nostre futur
El metavers innovarà massivament
El metavers serà un fracàs
El metavers fa olor d’esperit adolescent
El metavers no és veu bé
El metavers té mal gust
El metavers sembla estúpid
El metavers sembla real
Ja som al metavers?
Tots mirem desesperadament de trobar un sentit a les coses, la qüestió és com abraçar la follia i evitar la paràlisi.
El director de trànsit inspeccionant els nous semàfors, 1926 | Library of Congress | Domini públic
Ens projectem en les vides que els altres comparteixen per les xarxes. Ens relacionem amb aquells que ja no hi són a través del seu llegat digital. Llegim els perfils propis per entendre’ns a nosaltres mateixes. Com ens relacionem amb aquesta bogeria?
«”En saps res, de _____?”, li va preguntar la seva mare per telèfon, invocant l’espectre d’una companya de classe que havia aconseguit fugir, que era impossible de trobar en cap d’aquests llocs on buscaves els noms de la gent. Tenia una feina tant de debò que semblava un retret: enginyeria aeroespacial». Patricia Lockwood, al llibre No One Is Talking About This, parla d’un personatge esqueixat i amb el cervell cuit de tenir tres mil pestanyes obertes i passar-se el dia xerrant amb desconeguts d’internet o eliminant el fons d’una imatge d’uns pèsols per fer-ne un mem.
En un moment determinat, la protagonista parla de la línia temporal de l’antiga companya de curs: on deu ser? On es deu haver ficat? És que potser, es demana la narradora, «havia aconseguit, mitjançant la bondat i la concentració, irrompre en una d’aquestes línies temporals millors?». Millor que la seva, si més no?
Internet, ens recorda el llibre, és ple de bromes i acudits sobre el desig de sortir d’aquesta «línia temporal» –la línia que ocupem, el nostre ara–, i esquitllar-nos en altres vides possibles. Potser perquè és molt més fàcil de projectar-nos en altres llocs: de saber exactament, per tant, quina cara fa, quina casa té o quants diners remena la xicota nova d’un examant. De saber que la teva amiga de l’institut ja ha sigut mare (dues vegades). De poder arrossegar-se com un cuc bavós pel compte de Twitter d’una examiga fins a arribar a la resposta que va escriure ahir a la matinada al compte d’un polític per una nova normativa que afecta el seu gos. La teva examiga estava emprenyadíssima ahir a la matinada, i tu coneixes el seu gos, i no hi eres per consolar-la. Poc o molt et fas una idea del seu patiment i de les coses que l’amoïnen, i fer scroll per les respostes és, durant una estona, com tenir-hi una conversa. Com refrescar-ne la pàgina.
En canvi, quan has perdut el rastre digital d’algú, també et pot passar com a la protagonista del Lockwood: que t’imaginis que inevitablement aquella persona s’ha enlairat cap a un lloc millor, una cosa així com el regne del cel analògic. Tant és que encara tingui totes les xarxes actives, la diferència és que tu ja no ho veus. El fet de no poder imaginar-te-la l’envolta amb una aurèola de misteri i, fins i tot, de progrés. Ha d’estar bé; segur que tot li va bé. Segur que tot li va tan bé que m’ha oblidat. En el fons, tampoc no hi ha tanta gent introbable (si més no, jo no en conec pas gaires que hagin desconnectat del tot). Més aviat es podria dir que de vegades a la gent li cal desconnectar per una qüestió d’estricta supervivència (i de preservació del temps propi, que és una forma d’amor propi). Per això deixem de seguir, i silenciem, i bloquegem. Em sembla.
Alguna vegada amb les meves amigues ens deixem els mòbils les unes a les altres per entrar en aquestes dimensions que tenim més o menys restringides, i quan ho fem hi adoptem formes primitives. Té, té, aquí el tens, però només una mica. Mira. Treu-hi el cap com un gosset. Han tallat. Xicota nova. Què li passa? Per què fa aquests vídeos? Quina criatura més lletja que ha tingut. Uh. Esborra l’historial.
Enmig d’aquest scroll compulsiu, em veig a mi mateixa dilatant totes les feines llegint articles que no entenc d’una investigadora que es diu com jo. El web d’Academia, amb l’estratègia habitual de spam vanitós, m’indaguen constantment amb preguntes sobre qui soc. És a dir, un ens extern m’obliga cada cinc o deu dies a corroborar que soc la persona en la qual m’he convertit i a descartar totes aquelles que no he estat i que ara ja no seré. És molt més compromès que no pas respondre la pregunta de si ets un robot.
«Are you the Anna Pacheco who…?»
«Ets l’Anna Pacheco que ha escrit “Calibratge i avaluació d’un Domini de freqüència…”?»
«Ets l’Anna Pacheco que ha escrit “Mapeig de la humitat del sòl usant dades RADARSAT-2 i local…”?»
«Ets l’Anna Pacheco que ha escrit “Aplicació de la teledetecció hiperespectral per a flors…”? »
No, no ho soc. Però tant de bo. Ara vull ser-ho. Què vol dir això de ser hiperespectral per les flors. Què és això de mapejar la humitat del sòl i per què no en sé, per què no he après a fer-ho. Cerca al Google: com es mapeja el sòl. Es pot anhelar una vida que ni tan sols has tingut a prop? Tinc dret d’ofendre’m perquè hi hagi una Ana Pacheco que és DJ i que actuarà al Sónar, i que gent desconeguda em pregunti si soc jo? El que em pregunto, aleshores, és per què no soc jo i qui és ella i si deu estar bé i llavors tant me fa. La primera Ana Pacheco que vaig trobar era exguerrillera. És, de totes nosaltres, qui ostenta els titulars de premsa més suggeridors: «De nena guerrillera a model, la guerrillera que es despulla». Però fa molt temps que no en sé res, i a més a més el seu nom és només amb una sola ena.
Mirar-se a si mateixa enmig de violències salvatges és, sens dubte, un impuls narcís i burgès, però tinc internet i treballo moltes hores asseguda davant de la pantalla. Per tant, mirem enfora i endins, a nosaltres i a la resta, llegim pàgines senceres de la Viquipèdia i els nostres perfils per mirar d’entendre com ens deuen veure des de fora. Cerquem. Cerquem. Cerquem. Cerco: candidiasi persistent, com cuinar un dia i menjar tota la setmana, astènia primaveral quant dura. Monitoritzem timelines sencers de subjectes desconeguts com si hi cerquéssim alguna cosa concreta. I de vegades no sé pas què busco fins que no ho trobo. I de vegades no sé què necessito fins que no ho tinc.
Lorrie Moore, a Who Will Run the Frog Hospital?, diu: «Déu meu, la vida és plena de moments que haurien d’haver passat d’una altra manera, però no». Però no. Les coses passen d’una manera, però tota l’estona podrien passar d’una altra sense que de vegades ni tan sols ens n’aparegui el trencant. I em sembla que jo de vegades faig servir internet com una bandida que busca trencants i més trencants, per tornar a un començament. Chica, qué dices. El meu amic més marxista em diria que potser el que em passa és que tinc aquest esguerro capitalista que en diuen fomo crònic i que obri una mica la finestra per ventilar l’habitació.
Tampoc no puc oblidar dues qüestions a propòsit de la guerra. Quan van començar els bombardejos a Ucraïna, al cap de poques hores, l’etiqueta «noies ucraïneses» era el número u al rànquing de pàgines més visitades de Pornhub. Respecte a això, tinc una sensació molt semblant a la d’un vídeo viral en què es veia com una televisió interrompia la connexió amb la guerra per posar un anunci d’una hamburguesa greixosa i suculenta.
Penso en una massa compacta d’homes (segur que en són molts), assabentant-se de l’atac de Rússia a la ciutat de Mariúpol; me’ls imagino asseguts a davant d’un ordinador, recordant que hi ha un país que es diu Ucraïna i que en aquell país hi ha dones i que aquelles dones, dins del seu cap, estan molt bé. I, llavors, procedint, diligents, a teclejar l’adreça del web i el seu nou interès. I, llavors, la palla. D’aquestes en horari laboral, en què l’ésser humà, en realitat, és un servent de la palla. I, llavors, veig tots aquests homes reprenent la jornada. Obrint la pestanya de Mariúpol, ara de debò, per veure què ha passat. Un tros de paper higiènic, dos. La massa d’homes es desfà i sembla fang. El que vull dir és que de vegades som hamburguesa i bombardeig, i suposo que fem fàstic.
A Les Olympiades, l’última pel·lícula de Jacques Audiard, una de les protagonistes es connecta a una pàgina eròtica per entaular conversa amb una persona que precisament li ha portat problemes per la semblança extrema que té amb ella. Entre tants desconeguts i possibilitats, ella d’alguna manera acaba buscant-se a si mateixa, potser per infiltrar-se en aquesta altra línia temporal en la qual funciona un xat per a adults, com qui es mira en un mirall per exigir explicacions de com li ha anat. O de com li podria haver anat. O de com li podria haver anat si hagués sabut com li aniria.
«Res del que escric seria com és si no ho escrivís avui, en aquest segle, amb un ordinador al davant que, com un oracle, com una bola màgica, com un mirall d’aigua, m’ensenya tot el que vull veure, i em sacia la primera set amb una resposta, una imatge, un so, un vídeo, la capacitat momentània de ser ocell, déu, núvol, de, per un moment, veure, entendre, saber el que no sé, el que no he après, el que he oblidat, el que no he vist ni viscut encara.» En aquest text, Irene Solà, autora de Canto jo i la muntanya balla, resumeix exactament el que implica tenir un ordinador amb connexió a internet. L’explicació em convenç. Així que llavors em dic que potser només vull ser ocell i déu i núvol buscant-ho tot, buscant-me a mi.
Altres qüestions: revisar compulsivament coses que no existeixen però que una vegada van existir. Quan algú es mor, pots passar-te mesos visitant les últimes converses de WhatsApp, rellegint-ho tot com si fos una manera de reviure-ho. Jo una vegada em vaig penedir, fins i tot, dels likes que no havia posat a temps. Així que, una nit, em vaig veure a mi mateixa borratxa en un portal d’un edifici liquidant els deutes amb un mort. Li deia que m’agradava tot el que havia fet aquí o allà, com havia quedat aquí o més enllà. Em fa pensar en aquest exercici de Gabriela Wiener, que explica a Huaco Retrato: «Des que va morir el meu pare, jugo a un joc solitari amb mi mateixa (o potser amb ell?), alguna cosa a mig camí entre la mort i les tecnologies. Escric el seu nom al Gmail i hi surten tots els seus correus, en trio un a l’atzar i el llegeixo com es llegeixen les tires de paper de les galetes de la sort». La mateixa pràctica és aplicable a tota mena de ruptures. Els mateixos fantasmes, amb cares diferents.
«A les tres de la matinada només quedaven dues preguntes, i eren si m’estic morint i si algú m’estima de debò», escriu Lockwood. Com el mem de l’insomni en què et veus reflectida tu mateixa a les tres de la matinada plorant en funerals futurs de gent que encara és viva, o al teu, al costat de l’epitafi de «She was so productive». De vegades em penso que el meu cap només funciona a partir d’hipervincles i una successió d’imatges aleatòries i catastròfiques. De vegades tinc molt mal de cap. De vegades voldria dormir, però estic tancada en un portal misteriós i excitant amb nom de cosa o de persona.
Una nit en què em cauen els ulls davant de la pantalla, em sembla que començo a delirar: sento que haig de buscar passos zebra en un CAPTCHA i que no aconsegueixo trobar-ne cap, em sento estúpida per no trobar cap pas zebra si soc un ésser humà. Perquè soc un humà, jo. Ho haig de ser. Em cau el mòbil a la cara i me la il·lumina, esporuguida entre una funda nòrdica en vigília laborable. El CAPTCHA encara no em reconeix, sol·licita que torni a provar-ho, aquest cop buscant semàfors. En el meu estat somnolent m’imagino vianants diminuts que sobresurten dels quadres i m’ovacionen, a mi i només a mi, fent moure molt les mans: guapa guapíssima xuliíssimaaa ets la millor, ets la millor espero que ho sàpigues que ets veritablement la millor. Però digues, com pot ser, com pot ser que no trobis un collons de semàfor?
Què passaria si el preu de creure’s la premissa «no hi ha alternativa» del tecnocapitalisme fos sensiblement més alt del que havíem previst?
Recollida de contenidors d’escombraries dels campaments mòbils de la FSA (Administració de Seguretat Agrària), 1941 | Russell Lee, Library of Congress | Domini públic
Quins són els costos reals de la utopia digital, l’arma de seducció massiva més poderosa de l’arsenal cada cop més gran del tecnocapitalisme? Sens dubte, les respostes habituals –la pèrdua de privacitat, la propagació de notícies falses, els riscos de la ciberguerra– no van desencaminades, però no deixen de ser superficials i per això mai tenen en compte les transformacions i els moviments més profunds que no són tan immediats i que tenen uns efectes difícils de relacionar directament i explícitament amb les maquinacions de Mark Zuckerberg o Elon Musk.
La mentida en què es fonamenta la utopia del tecnocapitalisme és que només hi ha una manera de fer “dades massives” o “intel·ligència artificial” o “informàtica al núvol”, i que aquesta manera ja ha s’ha descobert i perfeccionat a Silicon Valley. Els beneficis són massa grans i evidents com per ni tan sols parlar-ne explícitament; sovint n’hi ha prou a esmentar una regularitat com la de la Llei de Moore. Les xifres augmenten i això és sinònim de “progrés”. Pel que fa als costos, es podrien justificar amb molta cura i, amb una mica de sort, mitigar.
Però què passaria si el preu de creure’s la premissa “no hi ha alternativa” del tecnocapitalisme fos sensiblement més alt del que havíem previst? Què passaria si en realitat desconeguéssim aquest preu? ¿Pot ser que el progrés implícit en la Llei de Moore –que relaciona la velocitat, la mida i el cost dels microprocessadors– sigui unidimensional perquè el tecnocapitalisme l’ha fet així, i que en realitat existeixin altres paràmetres i mesures, relacionades sobretot però no només amb la biodiversitat, que, un cop presentades, farien trontollar de manera significativa la nostra fe cega en la idea que més “tecnocapitalisme” significa més “progrés”?
Un dels secrets de la immensa resiliència i permanència del sistema capitalista sempre ha estat l’habilitat per desvincular-se dels costos de les seves operacions, desplaçant-los cap a tercers i/o plantejant-los de manera que els paguessin les generacions futures. Alguns dels primers crítics del sistema (per exemple William Kapp, un dels pares de l’economia ambiental) parlaven de “desplaçament de costos” i ho consideraven una de les principals forces motrius del capitalisme. Si els costos reals del seu funcionament es manipulen per ser desplaçats, per tal que recaigui en altres o en moments molt posteriors, no ens ha d’estranyar que el capitalisme es presenti com un sistema benèvol.
La seva darrera versió, el tecnocapitalisme, ha perfeccionat aquests mètodes fins al punt que molts de nosaltres estem convençuts que aquest nou sistema socioeconòmic és veritablement tan il·limitat com els seus defensors propugnen. La seva legitimitat es basa en l’habilitat de les grans plataformes per convertir les dades dels usuaris en subsidis implícits que responen als costos gens menyspreables de l’ús que fem dels seus serveis. Sembla, doncs, un sistema que funciona per art de màgia: sense saber ben bé com, podem fer servir els serveis Facebook i Google sense pagar ni un cèntim. No hi ha desplaçament de costos, assegura Silicon Valley, perquè no hi ha costos.
Quan el debat ideològic es planteja d’aquesta manera, no és estrany que una cosa com la Llei de Moore sembli del tot creïble. Se’ns ha ensinistrat per fer-nos creure que només podem esperar beneficis –i progrés! – de les tecnologies digitals. No és gens sorprenent que la nostra capacitat per pensar alternatives a aquest sistema estigui en gran part reprimida; si se suposa que els costos són inexistents, per què molestar-s’hi? Això és el que hi ha en joc a l’hora de fer visibilitzar els costos del postcapitalisme: és el prerequisit de qualsevol força tecnopolítica legítima que aspiri a redirigir les tecnologies digitals cap a usos més emancipadors.
Espècies inanimades, una instal·lació de Joana Moll | © Ona Bros
La principal paradoxa de les últimes dècades ha estat que mentre les nostres vides s’han tornat cada cop més transparents i visibles, el tecnocapitalisme ha fet tots els possibles per no mostrar-nos la seva manera de funcionar. Es fa palès un desequilibri epistemològic molt important: mentre s’espera que tots nosaltres, com a individus, ens tornem objectivament “cognoscibles”, el tecnocapitalisme juga amb les seves pròpies regles, de manera que grans àrees d’informació relacionades amb els seus mètodes, processos i infraestructures són inescrutables. La gran majoria també són invisibles, doncs.
Com podem recuperar la capacitat de veure-les i, amb sort, parlar dels seus efectes? La resposta habitual és que ho podríem fer si perfeccionéssim les nostres teories. Al cap i a la fi, el tecnocapitalisme no deixa de ser capitalisme, i la nostra incapacitat per analitzar amb deteniment l’economia política de les dades i les seves infraestructures associades és la que ha deixat el nostre ull analític fora de combat. En aquest diagnòstic hi ha una gran part de veritat. Han passat unes quantes dècades i encara no sabem ni tan sols com parlar de les “dades”; això és el resultat de la pràctica individual o només la part residual d’una activitat social? Mentre no puguem respondre preguntes com aquesta, no tindrem gaires probabilitats de treure l’entrellat conceptual –i menys encara visual– en les nostres aproximacions a l’economia política.
Això ens porta a fer servir unes formes del discurs que van més enllà de l’anàlisi formal de l’economia política, i potser justament per això posen de manifest certes mancances en l’habitual relat del progrés associat al tecnocapitalisme. Correlació no implica causalitat, és clar, però en el nostre actual entorn intel·lectual, en què els principis del debat s’han soscavat a causa de la nostra incapacitat per pensar més enllà del tecnocapitalisme, la correlació també pot servir; pensar en termes de causalitat és una espècie de luxe intel·lectual que requereix una maduresa analítica que encara no tenim, malauradament.
A tot el que podem aspirar, en aquests moments, és a copsar les limitacions de les nostres actuals categories i conceptes; serà una tasca titànica desenvolupar un nou lèxic conceptual completament diferent per donar sentit al nou entorn –i per construir una política que ens permeti transcendir la tecnopolítica i totes les seves limitacions. Però per tal de dur a terme aquesta tasca de reconèixer i treballar les nostres pròpies limitacions, les correlacions no només són adients, sinó que són l’eina ideal per despertar-nos de la passivitat intel·lectual i juxtaposar processos i activitats que d’una altra manera no percebríem conjuntament.
Espècies inanimades, una instal·lació de Joana Moll | © Ona Bros
En aquest sentit, l’agosarat intent de Joana Moll a la instal·lació “Espècies inanimades” de contraposar l’augment dels microprocessadors al descens en el nombre i la diversitat d’insectes és un gran pas i molt necessari. Només si acceptem que les nostres idees sobre el progrés tecnològic són insuficients i reconeixem que la seva ceguesa artificial i la manca de criteri no tenen cap valor pel que fa al tecnocapitalisme, podrem recuperar el nostre tarannà intel·lectual i polític i, amb sort, evitar que el projecte del tecnocapitalisme destrueixi tota forma de vida terrestre (encara que aconseguís fer-ho de la manera més intel·ligent possible).
La paradoxa de la Llei de Moore, que molta gent a Silicon Valley considera un dogma, és que il·lustra una cosa molt diferent del que creuen els seus defensors. No hi ha un testimoni que il·lustri més bé la realitat de la competitivitat capitalista –amb empreses que competeixen entre si i malgasten diners per deixar en evidència els seus contrincants– que el de la història del microxip: allò que molts tecnòlegs consideren trets “naturals” d’una tecnologia determinada (per exemple el microxip, en constant reducció) no són més que els efectes de la competitivitat capitalista. Però què és el que impulsa la demanda de tots aquests augments de velocitat que les empreses competidores s’afanyen per oferir? És racional, aquesta obsessió constant per la velocitat?
Tenint en compte que serveixen per donar suport a projectes socials i polítics de dubtosa utilitat, aquests guanys en velocitat són molt poc emancipadors. Només en la darrera dècada, per exemple, hem pogut veure com es dedicava una quantitat ingent d’energia computacional –acompanyat pels processadors totpoderosos– a minar criptomonedes com el Bitcoin. Els augments de velocitat –el material del “progrés” de què tant presumeix el tecnocapitalisme– que sens dubte sustenten aquesta mena d’”avenços” tenen molt poc valor social: l’energia que es consumeix en solucionar trencaclosques criptogràfics (que és en el que consisteix la “mineria” al cap i a la fi) és només el preu que s’ha de pagar per no confiar en l’estat i necessitar un sistema de comptabilitat paral·lel i autogestionat.
Però podria molt bé ser que aquest no fos l’únic preu a pagar. I en canvi, com en tots els altres casos de desplaçament de costos dels règims capitalistes anteriors, encara no n’hem vist la factura. No hauríem d’estar fent alguna cosa per anticipar-la? No hauríem d’exigir al tecnocapitalisme la mateixa transparència que ens exigeix a nosaltres? No hi ha cap dubte que ho hauríem de fer, i en aquest espai de juxtaposició conjectural i correlacionisme crític és on els intents de la Joana per explicar l’augment dels microprocessadors i la davallada dels insectes aporten una gran contribució a llarg termini. Esperem que ens desperti d’aquest estat letàrgic i ens faci reflexionar no només sobre el preu del progrés sinó també sobre els possibles camins alternatius que aquest pugui prendre. Ser cada cop més bo, més ràpid i més eficient a l’hora de deixar obsoleta la civilització humana (i la no humana) no hauria de considerar-se “progrés”, encara que, sota el règim capitalista, sovint s’hi considera.
Aquest text forma part del catàleg de la instal·lació “Espècies Inanimades” de Joana Moll, exposada al CCCB del l’1 de març al 25 d’abril de 2022.
La història de com Amazon va desenvolupar la seva plataforma d'informàtica al núvol i l'impacte sobre el territori.
Noranda, 1942 | Joseph Herman Bolduc, Bibliothèque et Archives nationales du Québec | Domini públic
Malgrat la fortuna que ha fet la metàfora, el núvol és quelcom ben terrenal. En aquest fragment del llibre A l’ombra d’Amazon. Una història del nostre futur, el periodista Alec MacGillis narra el sorgiment d’Amazon Web Services i el seu impacte en el desenvolupament dels centres de dades. Un text publicat per cortesia de Periscopi, Península i Farrar, Straus and Giroux.
El núvol. Quina paraula més lleugera i etèria. Feia pensar en una pilota de beisbol traçant un arc cap a l’esquerra del camp central, una tarda mandrosa d’estiu a les praderies.
En realitat, el núvol era una cosa profundament material i terrenal, l’antítesi de la lleugeresa i la llum. El núvol vivia en centres de dades, les immenses estructures sense finestres que van començar a proliferar en determinats racons del paisatge dels Estats Units al final del segle XX quan les comunicacions i el comerç es van traslladar a internet. Els milions de transaccions, interaccions i activitats que fins no feia gaire constituïen la vida de cada dia (enviar una carta, pagar amb un bitllet de dòlar, llegir un diari, escoltar un disc, veure una pel·lícula…) havien anat passant d’una existència quotidiana i ubiqua a un regne que quedava gairebé completament ocult dels ulls de la gent. A dins dels centres de dades hi havia els servidors gegantins per on passava tot: les transaccions comercials, els secrets del govern, els missatges dels amants. El 2018, generàvem 2,5 trilions de bytes en dades cada dia, una suma que s’incrementava a un ritme tan exponencial que el 90 % de les dades del món s’havien generat només en els darrers dos anys. Cada minut, de mitjana, el món feia 2,4 milions de cerques a Google, mirava 4,2 milions de vídeos de YouTube i penjava 47.000 fotos a Instagram.
Les instal·lacions eren pràcticament autosuficients: un centre de dades de més de 18.500 metres quadrats i 400 milions de dòlars en servidors i equipament només necessitava 20 enginyers i tècnics per funcionar. El que realment els calia era electricitat i aigua: la primera per fer funcionar les màquines, la segona per refredar-les.
I requerien seguretat. Els centres de dades eren els centres nerviosos del país, i se’ls protegia com a tals. Les parets eren el doble de gruixudes que les de la majoria d’edificis, i podien suportar vents de fins a 240 quilòmetres per hora. Les lloses de formigó del terra podien suportar 1.700 quilos de pes per metre quadrat. Les màquines estaven tancades amb clau dins de gàbies i protegides per tallafocs. N’hi havia que tenien sostres de formigó on s’instal·laven enormes generadors auxiliars. Aquests edificis es podrien confondre amb búnquers, prou grans per acollir tot un poble de paranoics.
En teoria, els centres de dades podien estar a qualsevol lloc que tingués a prop cable de fibra òptica, aigua abundant i electricitat barata. A la pràctica, tendien a agrupar-se, una quantitat gairebé infinita de comerç i comunicacions humanes encabida en un grapat d’edificis en un grapat d’indrets. Encara més que altres aspectes del paisatge digital, el núvol es podia dominar des de només uns quants llocs, i per només unes quantes empreses, les que tenien més capacitat i més connexions.
I el clúster més gran, de molt, es trobava a Virgínia del Nord. Des de ben aviat, la zona havia acollit una part desproporcionada de proveïdors comercials d’internet, atrets per la concentració de contractistes militars i empreses d’alta tecnologia. La zona també oferia terreny abundant (les granges que s’estenien pel seguit d’elevacions suaus a l’oest i el sud del Potomac, en direcció al Piedmont, amb els cims del Blue Ridge al fons) i electricitat barata alimentada pel carbó dels Apalatxes. El 1992, un grup de proveïdors d’internet va quedar per dinar al Tortilla Factory de Herndon (Virgínia) i prendre una decisió que segellaria el predomini de la zona: unirien físicament les seves xarxes en un nou allotjament de maquinari, cosa que ampliaria en gran manera el seu abast i el valor que podien oferir als clients. El concentrador, batejat com a Metropolitan Area Exchange-East, es trobava en una sala feta amb blocs de formigó dins d’un aparcament subterrani a Tysons Corner, la ciutat satèl·lit que havia crescut a banda i banda de l’autovia de circumval·lació.
Un motiu d’atracció addicional eren les exempcions fiscals que concedien als centres de dades l’estat de Virgínia i les corporacions locals, sobretot els comtats de Loudoun i Prince William. Per aquestes comunitats dels afores de Washington, els centres de dades eren els veïns ideals: generaven ingressos regulars en impostos per pagar les escoles prèmium que exigien els residents que anaven a viure a les mansions que s’hi construïen en sèrie, però afegien pocs cotxes a unes carreteres que ja anaven massa plenes. En aquest sentit, l’escassa quantitat de llocs de treball que aportaven era, per fer servir una expressió del món de la informàtica, més una característica que un error.
Els centres costaven entre 50 i 70 milions de dòlars cadascun. Es construïen sense cap detall que els identifiqués; qualsevol que passés per allà no tenia ni idea de qui els gestionava, ni per què. «No tenim res a dir sobre cap projecte, real o imaginari », va dir el director de desenvolupament econòmic de Prince William l’any 2000, responent a un periodista.
La punxada de la bombolla de les tecnològiques aquell any va deixar molts centres buits, i va desvelar l’espectre de la ruïna permanent d’aquelles enormes closques buides, que no servien per a res més. Però va ser un contratemps temporal. El creixement de l’aparat de lluita antiterrorista després dels atemptats de l’11-S va crear una nova demanda d’emmagatzematge de dades d’alta seguretat: cada vegada més, els edificis venien equipats amb «trampes», entrades per a una sola persona dotades d’escàners biomètrics que podien llegir empremtes digitals, palmells o retines; també hi havia entrades falses, vidres antibales i parets amb recobriments de kevlar. Alguns centres de dades fins i tot es van situar deliberadament darrere de turons, per disminuir-ne la visibilitat i aturar les càrregues de vehicles carregats d’explosius; els que estaven menys protegits per la topografia tenien perímetres de pals de formigó.
I llavors va arribar el núvol.
L’origen funcional del terme —la idea de fer córrer aplicacions des de servidors que no són teus— va aparèixer al començament de la dècada del 2000, a Seattle. Amazon havia estat construint una empresa anomenada Merchant.com que proporcionava tecnologia per als webs de comerç electrònic d’altres empreses, i es va adonar de com n’era de fàcil que els usuaris de fora accedissin a la tecnologia d’Amazon amb interfícies ben dissenyades. Més o menys per les mateixes dates, l’empresa va descobrir que molts dels seus equips de desenvolupament de programari es passaven mesos recreant la mateixa infraestructura de programari bàsica per a tots els projectes, una vegada darrere l’altra. Per què no construir una plataforma d’infraestructures que fes que el desenvolupament de programari propi d’Amazon fos més eficient i que també es pogués oferir a altres empreses? Les empreses podrien dissenyar aplicacions que funcionessin amb la infraestructura —qualsevol cosa, des de computació fins a missatgeria i pagaments— i així s’estalviarien el cost i les molèsties de construir la seva pròpia infraestructura i gestionar els seus propis servidors i centres de dades.
L’empresa va crear Amazon Web Services, la branca dedicada a la informàtica en núvol, l’any 2003 i va començar a oferir el servei d’emmagatzematge de dades el 2006. El 2017, AWS proporcionava serveis en núvol a, entre altres, GE, Capital One, News Corp, Verizon, Airbnb, Slack, Coca-Cola i fins i tot competidors directes com Apple i Netflix, i generava uns ingressos de més de 17.000 milions de dòlars anuals: una desena part del total d’Amazon. «AWS ha construït una de les plataformes tecnològiques més disruptives i amb més prestacions que han existit en la meva vida», va declarar el cap mundial d’estratègia empresarial d’AWS, Stephen Orban.
Entre el domini del núvol i el domini de les vendes en línia, Amazon s’havia situat com una mena de controlador d’accés que obtenia honoraris (el que els economistes anomenaven «rendes») de dos dels sectors més grans de l’activitat comercial digital, l’emmagatzematge de dades i el comerç electrònic. Gairebé es podria comparar amb un impost, excepte que aquest impost el cobrava una corporació, no un govern elegit legítimament.
O es podria comparar amb una empresa de subministraments: en essència, Amazon havia posat un comptador al costat dels centres de dades del país, però sense les limitacions que la normativa dictava per als serveis públics. O es podria comparar amb les lucratives maniobres extractives dels bancs i els fons d’inversió lliures que van portar a la crisi financera de 2008, i que es podrien resumir en «cara, guanyo jo; creu, perds tu». Passés el que passés, Amazon s’enduia honoraris. «Veig paral·lelismes entre el comportament d’Amazon i com gestionaven els préstecs alguns grups financers abans del crac de 2008», va escriure la columnista del Financial Times Rana Foroohar. «Feien servir preus dinàmics, en forma de préstecs hipotecaris d’alt risc amb interès variable, i explotaven enormes asimetries d’informació per vendre cèdules hipotecàries i paquets de deutes complexos a inversors incauts, entre els quals hi havia ciutats com ara Detroit. Amazon, d’altra banda, té una quantitat de dades del mercat infinitament superior a la dels proveïdors i els compradors del sector públic que té previst connectar. De fet, cada vegada veig més i més paral·lelismes entre els grups d’empreses d’internet i les grans institucions financeres. Tots dos estan instal·lats al centre d’un rellotge de sorra d’informació i comerç, i s’emporten una comissió per qualsevol cosa que hi passi. Com un gran banc d’inversions, Amazon pot crear un mercat i alhora participar-hi.»
Data Center Alley | Google Maps
També feia pensar en els grans gegants del ferrocarril del final del segle XIX, que controlaven tant les vies com gran part del petroli i el carbó que s’hi transportava, cosa que els permetia escanyar els productors de combustible més petits.
A mesura que més i més empreses es passaven al núvol, i més i més empreses imitaven Amazon i tenien la intenció d’oferir capacitat, els centres de dades es van escampar d’una manera inaudita. A Virgínia del Nord, cobrien més de 835.000 metres quadrats. Dominion Virginia Power, la subministradora d’electricitat dominant de l’estat, que depenia en gran manera del carbó com a font d’energia, el 2013 va projectar un 40 % d’increment de demanda d’electricitat per a centres de dades en només quatre anys. Cada centre de dades consumia una quantitat d’energia equivalent a 5.000 llars.
El territori s’anava omplint, sobretot al comtat de Loudoun, on el 2013 hi havia 40 centres de dades que cobrien 465.000 metres quadrats, l’equivalent a 25 hipermercats Walmart dels més grans, i el comtat esperava doblar la xifra durant la dècada següent. En un període de només dos anys, el 2011-2012, el comtat havia guanyat 75.000 metres quadrats de centres de dades, però ni un sol metre quadrat d’oficines convencionals. Al cor del Data Center Alley, el ‘corredor dels centres de dades’ del comtat, els terrenys es venien per més d’un milió de dòlars l’acre.
El comtat presumia de tenir fins al 70 % de tot el trànsit d’internet passant pels seus centres cada dia. Ashburn, un suburbi més enllà del Dulles International Airport que acollia el primer clúster de centres de dades del comtat, s’esmentava en conjunció amb els altres grans nodes d’internet mundials: Tòquio, Londres, Frankfurt. «No exagero si dic que el Data Center Alley ha esdevingut essencial per al teixit social de la cultura occidental», va dir el director de desenvolupament econòmic del comtat de Loudoun, Buddy Rizer. El comtat també presumia dels més de 200 milions de dòlars en impostos que anaven dels centres a la seva hisenda cada any, i que permetien al comtat, el més ric del país, proporcionar serveis com ara escoles bressol durant tot el dia que comunitats més necessitades no podien oferir.
Amazon ja tenia diversos centres de dades a Virgínia del Nord, gestionats amb el nom de la seva subsidiària de centres de dades, Vadata. Però necessitava més capacitat, molta més, perquè estava apuntant a un nou reialme de negocis. El 2013, va guanyar un contracte de 600 milions de dòlars amb la CIA, i hi havia més branques de les forces armades que començaven a explorar la possibilitat de passar al núvol.
El 2014, una empresa no identificada va sol·licitar la construcció d’un centre de dades de 46.500 metres quadrats al poble de Haymarket, al comtat de Prince William. El lloc es trobava considerablement més a l’est per l’autovia John Marshall que altres clústers de centres de dades de la zona i, per tant, oferia un grau de discreció més alt. Quedava més enllà del Manassas National Battlefield Park i a tocar de Rural Crescent, una franja de terreny no urbanitzable protegit des de feia molt temps.
Però l’empresa sense nom va obtenir l’aprovació del comtat: Prince William no tenia normatives sobre la ubicació dels centres de dades. Segurament no hi va fer cap mal el fet que diversos empleats de l’equip de desenvolupament econòmic del comtat fessin dos viatges a Seattle l’any 2013 per assistir a reunions a la seu general de l’empresa, en un dels quals anaven acompanyats per responsables de Dominion, l’elèctrica de Virgínia.
L’únic que faltava era connectar el nou centre a la xarxa elèctrica.
Parlem amb el periodista sobre minimalisme i sobre com ens afecta aquesta tendència a l’hora de relacionar-nos amb la realitat que ens envolta.
El minimalisme és tendència. Però aquest corrent estètic, que advoca per tenir i necessitar menys coses, ha estat fagocitat per la lògica capitalista, que l’utilitza per homogeneïtzar tendències estètiques d’arreu. El periodista de The New Yorker Kyle Chayka reflexiona sobre aquest procés i ens convida a parar atenció al que ens envolta.
Kyle Chayka és un cronista digital que escriu sobre internet i sobre la complexitat contemporània dels entorns digitals, i comparteix els seus textos en publicacions destacades com The New Yorker. Per què algunes coses es fan virals? D’on venen els mems? On comencen les tendències globals?
En aquest procés d’arqueologia digital, Chayka s’ha fixat en un dels elements que fan de connector entre diverses tendències estètiques: el minimalisme. És present als continguts que consumim a les xarxes socials, als espais culturals de referència, a les plataformes, als Airbnb, als cafès, fins i tot a casa nostra. La tesi del seu llibre Desear menos (Gatopardo, 2022) s’amaga en un cúmul d’experiències personals barrejades amb moltíssima informació sobre la història de l’art, i explica per què el mimimalisme s’ha convertit en una commodity.
Chayka defensa que el minimalisme és portar una vida més simple, tenir menys coses, necessitar-ne menys i poder parar atenció al que tenim al davant i apreciar-ho. És una idea per simplificar i reduir les necessitats i ser conscient d’un mateix i de l’entorn.
Com sempre, el capitalisme ha fagocitat el concepte, i ara podem comprar productes de bellesa minimalista, llums minimalistes, cases minimalistes i mobles minimalistes, i veure sèries minimalistes. Un concepte nascut en l’entorn de l’art contemporani que s’ha convertit en una etiqueta més del màrqueting, fins a arribar a la paradoxa de convidar a comprar un objecte per viure una vida sense tants objectes. Comprar més per tenir menys.
El minimalisme s’ha descontextualitzat, s’ha convertit en una excusa per promoure un monocultiu estètic, que unifica tendències arreu del món i fa que entrem en un cafè o en un apartament i no sapiguem si som a Nova York, a Praga o a Sevilla. És la tendència estàndard de la gentrificació, una falsa neutralitat pretesa. Per a Chayka, Occident ha adoptat una versió edulcorada i naïf del minimalisme, segons la qual sembla que vulguem deslliurar-nos del món físic per poder centrar-nos en el món digital. Que la realitat sigui un decorat amable, un teló de fons neutre però amb tocs confortables amb els quals puguem expressar-nos, destacar, connectar-nos al wifi i gaudir de les nostres pantalles, una mena de projecció de l’estat ideal de la generació mil·lennista.
L’estètica del minimalisme s’ha menjat la idea original: en comptes d’ajudar-nos a connectar més amb les coses i amb la realitat, i a reflexionar sobre la nostra relació amb l’entorn, aquest minimalisme corporatiu promou l’homogeneïtzació, el consum i l’aïllament.
Chayka defineix aquests espais homogeneïtzats com Airspace, una estètica estèril difosa per totes bandes per les plataformes de Silicon Valley. No es tracta de grans multinacionals oferint la seva estètica a totes les delegacions o botigues de qualsevol punt del planeta, sinó que més aviat milers de propietaris de cafès d’arreu del món han decidit de manera independent adoptar la mateixa estètica falsament artesanal. Les plataformes digitals han acabat produint «una harmonització de gustos» a tot el món, i això fa que, quan viatgem, sempre tornem al mateix lloc. Que tots els centres de les ciutats s’assemblin. Segons Chayka, AirSpace són les cafeteries, els bars, les oficines i els espais de cotreball que comparteixen els mateixos elements distintius: mobles minimalistes, torrades d’alvocat i cervesa artesana. Fusta recuperada. Il·luminació industrial i una bona connexió a internet.
Una globalització estètica impulsada des d’un punt de vista estatunidenc, amb uns valors implícits en la infraestructura. Les xarxes socials han permès la connexió de milers de milions de persones arreu del món, però també la propagació i la unificació de criteris estètics corporatius. De cop i volta tots tenim els mateixos referents culturals i estètics. Si Hollywood va marcar una hegemonia cultural durant la segona meitat del segle XX, Silicon Valley ara és l’origen d’aquesta nova hegemonia, que ha facilitat des de la unificació estètica fins a la propagació de la desinformació. Estiguem connectats o no, les plataformes afecten el nostre entorn, el nostre barri, decideixen quines botigues i restaurants tenim a l’entorn. És com si, en el fons, el món físic fos només una superfície, una interfície del món digital.
Però com podem sobreviure en un entorn homogeneïtzat, accelerat i descontextualitzat, on ser proactiu i mantenir la curiositat i l’esperit crític cada cop exigeix més esforços, on els algorismes barregen informació, desinformació i continguts patrocinats en un mateix espai? Per a Chayka, internet necessita context; necessitem recuperar la iniciativa, en comptes de deixar-nos portar pels feeds gestionats per l’algorisme de Netflix, Instagram o qualsevol altra plataforma; necessitem generar nous espais de descoberta profunda, noves plataformes o projectes centrats en informació de nínxol, verificada. Hem de deixar de ser consumidors passius de continguts, mantenir l’esperit crític i exigir plataformes en què el consum de continguts sigui més personalitzable, en què el feed recomanat de l’algorisme sigui només una de les opcions d’accés a la informació.
Actualment barregem oci, feina, informació i desinformació en un mateix fil en plataformes digitals accelerades, en què el contingut polaritzat genera més impacte que el contingut de fons, i en què només ens importa el present immediat. Un llibre de fa deu anys pot ser molt interessant, però a internet un text de fa uns quants dies sovint es considera obsolet.
D’altra banda, cal acceptar que a internet els entorns audiovisuals han anat guanyant espai a la paraula. La lectura és un procés actiu que exigeix l’esforç d’intentar entendre alguna cosa. Les imatges, en canvi, es comuniquen immediatament. A mesura que l’estructura d’internet ha millorat, s’ha tornat cada cop més visual, és més efectiva i permet un consum més passiu: cal menys atenció per mirar un vídeo que per llegir un article. Històricament, internet havia estat un molt bon espai per la paraula escrita; la humanitat podia expressar-s’hi més que mai i s’hi havien creat espais i projectes per a tot tipus d’interessos i comunitats. Per a Chayka, aquest canvi progressiu cap a l’ús de narratives audiovisuals i el creixement de continguts d’àudio de l’estil dels podcast, que s’imposen al clàssic article de text, no té per què ser dolent.
Chayka ho considera un nou ecosistema informatiu diferenciat, amb un nou ventall d’oportunitats d’oferir context i educar la ciutadania. Un minut de vídeo de TikTok pot ser banal o pot ser una eina de comunicació molt potent, depenent de l’ús que en vulguem fer. El repte és com podem oferir contingut de qualitat embolcallat en entorns on triomfa la banalitat. Com podem continuar alimentant l’esperit i la curiositat en entorns especialment dissenyats per potenciar la passivitat.
Chayka escriu sobre el minimalisme per aquest motiu: per defensar un tipus de relació amb la realitat que ens envolta. L’art, la música, l’arquitectura i la filosofia que descriu en el seu llibre no s’ocupen d’una estètica determinada. Intenten buscar experiències no mediatitzades, procuren parar atenció al que ens envolta sense erigir barreres i miren d’acceptar l’ambigüitat, entenent que els oposats poden formar part d’un tot. Per a Chayka, el minimalisme no ofereix respostes, ni una guia o un manual, sinó que proposa una altra manera de viure que es pot prolongar cap al futur més enllà del que dura una moda, i aquests principis encara són vàlids, més enllà de l’apropiació capitalista del concepte i de la banalització que n’han fet les grans corporacions.
Artistes i activistes han fet servir la màscara com a eina de resistència enfront dels sistemes de reconeixement facial.
El desenvolupament de la cirurgia plàstica reconstructiva durant la Primera Guerra Mundial | Horace Nicholls | © Imperial War Museums
El rostre és una part del cos important per a la vida personal, social i fins i tot institucional. Qui sigui que controla la tecnologia de reconeixement facial gaudeix d’un poder que posa en risc molts drets i llibertats. És per això que l’oposició a aquests sistemes ha crescut en els últims anys i ha generat un debat públic sobre la necessitat de regular-los.
A les acaballes del 2021, els aeroports de Madrid i Barcelona van començar les proves d’un sistema de reconeixement facial que permet facturar, passar controls de seguretat i pujar a un avió sense necessitat de mostrar ni el document d’identitat ni la targeta d’embarcament. El sistema, anunciaven alguns mitjans amb entusiasme, és tan precís que identifica rostres fins i tot amb mascareta. La influència del màrqueting corporatiu en el tractament de la notícia evidenciava que, com criticava Henry David Thoreau dels seus contemporanis, «hi ha persones que, si les lliguessin a un pal de flagel·lació i no tinguessin lliure sinó una mà, la farien servir per tocar les campanes i disparar canonades celebrant la seva llibertat».
Tothom s’adona que la tecnologia de reconeixement facial és una eina polèmica per naturalesa, atesa la capacitat que té d’automatitzar el control de la població a una escala i una velocitat inimaginables fins al moment. Se n’estén l’ús per iniciativa tant pública com privada, abanderada per governs autoritaris com el de la Xina i per grans empreses com Apple, Mastercard o Facebook, que fa anys que inclouen sistemes d’aquesta mena en funcions de seguretat o d’etiquetatge de fotografies.
Si bé la tecnologia de reconeixement facial és relativament nova, les implicacions filosòfiques i polítiques que té es remunten segles enrere. Previs a l’era digital, hi va haver diferents esforços que van intentar convertir el rostre humà en un objecte del qual es pogués extreure informació de manera sistemàtica. El més antic era la fisiognomia, els primers intents de la qual es remunten a la Grècia clàssica, però que va desenvolupar-se especialment durant la segona meitat del segle XVIII. Aquesta disciplina pretenia extreure conclusions sobre el caràcter i la personalitat a partir de les formes i les expressions de la cara. A cavall entre aquest segle i el principi del XIX va néixer la frenologia, que entenia que la forma del crani era un reflex del cervell i que podia estudiar-se per preveure conductes com ara la inclinació al matrimoni, a la poesia o a la bondat, però també al robatori i al crim.
Si hi ha, però, una disciplina que enllaci de manera directa amb la tecnologia de reconeixement facial contemporani, és la de l’arxiu policial. El primer sistema de fitxes d’identificació de criminals apareix a França el 1833, i en les dècades posteriors altres societats industrials s’interessen per analitzar el crim a escala regional. Com assenyala el teòric de la imatge Hans Belting, «les autoritats volien protegir-se de l’amenaça sense rostre que representaven els delinqüents, sobre els quals havien perdut el control a les grans ciutats; per això van treballar febrosament per desenvolupar mètodes apropiats de control facial». Aquesta necessitat va donar llum al projecte de crear un arxiu de rostres, amb la fotografia com a eina que permetia garantir la fiabilitat de l’inventari. L’objectiu era tenir un cens de totes les persones anònimes que es diluïen en la massa. La urgència va acréixer-se amb revoltes com la de la Comuna de París, durant la qual les autoritats van desfermar una onada de repressió que transcendia els delinqüents comuns per abraçar les persones condemnades per insurreccions polítiques.
Això no obstant, totes aquestes disciplines van revelar-se limitades. El mateix Alphonse Bertillon, artífex de la policia científica, reconeixia el 1885 que la fotografia no era una eina fiable per identificar criminals. Com que les detencions s’esqueien en llocs i èpoques diferents, i els retrats els feien agents de policia diferents, les imatges estaven subjectes a massa canvis per garantir-ne la veracitat.
Els problemes de les tècniques de control del segle XIX van resoldre’s, paradoxalment, quan observar va deixar de ser necessari. La tecnologia de reconeixement facial extreu referències dels trets de la cara i comprova si són presents o no en una base de dades. Això vol dir que, tot i que fa servir les imatges com a matèria primera, la màquina no les interpreta, sinó que es limita a convertir-les en informació.
Aquest tractament sense una mirada humana que interpreti i entengui el context ha donat lloc a errors àmpliament reconeguts i denunciats. L’aprenentatge automàtic funciona buscant patrons en el món real, però per fer-ho abans ha emprat «dades d’entrenament», que en molts casos reflecteixen i perpetuen els biaixos de les persones que les han facilitades. Un estudi que ja ha esdevingut clàssic de l’MIT i Stanford va demostrar, el 2018, que el marge d’error dels sistemes de reconeixement facial era més gran en dones que en homes, i encara més en persones negres que en persones blanques. En una demostració del problema que parla per si sola, la investigadora afroamericana Joy Buolamwini va mostrar que alguns algoritmes no li reconeixien el rostre, i en canvi sí que reconeixien una màscara blanca sense cap expressió.
Tot i que hi ha empreses que han intentat corregir aquests biaixos, el problema no és fàcil de resoldre, especialment en el vessant predictiu d’alguns algoritmes. Quan han abordat el caràcter discriminatori dels seus sistemes, els centres d’investigació han topat amb el fet que la justícia i l’equitat són conceptes ambigus i difícils de traduir en fórmules matemàtiques, de manera que no sempre és fàcil aconseguir un programari que garanteixi l’equanimitat.
L’amenaça que el reconeixement facial comporta per a alguns drets ha despertat preocupació entre molts col·lectius activistes, però també entre artistes, que al llarg de l’última dècada han buscat maneres d’esquivar aquesta tecnologia. Entre els pioners, el més prolífic és Adam Harvey, que ha centrat la seva obra en la investigació i la crítica de la vigilància. Fa una dècada, l’estatunidenc establert a Berlín va guanyar certa notorietat amb CV Dazzle, un projecte a l’entorn de la moda com a eina per eludir els mecanismes de detecció de rostres. El concepte es basa en l’ús de maquillatge i d’altres elements com ara pentinats asimètrics, que, convenientment elaborats, confonen els algoritmes i els impedeixen de funcionar.
Des del 2010, la iniciativa s’ha ramificat en altres conceptes com Stealth Wear, una col·lecció inspirada en la indumentària tradicional islàmica i en l’ús de drons com a arma de guerra, i que fa servir tela reflectora per evitar la localització de sistemes de vigilància tèrmica. Un altre projecte que s’hi relaciona és HyperFace, un patró en estat de prototip que, en comptes de confondre l’algoritme negant-li la possibilitat de reconèixer el rostre, li proporciona cares falses per saciar-li la necessitat d’identificar.
Amb un enfocament diferent, l’artista Zach Blas estudia les conseqüències d’aquesta tecnologia en els col·lectius que pateixen més desigualtat i en els que no responen als cànons normatius des del punt de vista cultural. Un dels seus projectes més notoris és Facial Weaponization Suite, que consisteix en l’elaboració de «màscares col·lectives» a partir de dades facials agregades de persones que formen part de grups exclosos. Fag Face Mask, per exemple, va generar-se a partir de les imatges d’homes queer, i hi ha objectes similars elaborats per representar la invisibilització de la dona, la criminalització dels homes negres o la vigilància fronterera entre Mèxic i els Estats Units. Les carotes resultants intenten representar aquestes identitats en un únic cap amorf que els algoritmes no poden identificar.
Un altre projecte de Blas relacionat amb col·lectius discriminats és Face Cages, en el qual l’artista treballa a partir dels diagrames geomètrics que generen els programaris d’identificació facial. El projecte reuneix quatre artistes queer perquè generin gràfiques biomètriques dels seus rostres, que després es fabriquen com objectes metàl·lics tridimensionals. Un cop posades, les carotes fan pensar en gàbies o barrots, o evoquen alguna mena de tortura medieval. En l’entorn museístic, l’obra es mostra amb vídeos dels mateixos artistes portant aquesta mena d’armadura a la cara, però la vocació de les obres és performativa, i per això també es fan servir en accions i representacions públiques.
Una tercera aproximació al tema que val la pena de mencionar és la de l’estatunidenc Sterling Crispin, que entre el 2013 i el 2015 va desenvolupar Data Masks, una obra que no pretén anul·lar el reconeixement facial, sinó reflectir-lo. El projecte es basa en l’enginyeria inversa, que fa que els mateixos algoritmes creïn formes semblants a rostres. Amb els resultats del procés, l’artista crea una sèrie de màscares impreses en 3D que qualifica d’«ombres d’éssers humans vistes per l’ull de la ment de la màquina-organisme». Com detalla en la documentació del projecte, l’objectiu de les carotes no és confondre l’algoritme, sinó mostrar-li un mirall, de manera que la màquina treballi en funció de les seves regles i convencions.
En l’obra d’aquests tres artistes hi ha un nexe en comú: l’objectiu de les màscares no és amagar-se de la càmera, sinó confondre-la, enganyar-la. En aquest sentit, les seves obres poden entendre’s com eines reivindicatives, com armes de guerra. Aquesta característica les acosta al camuflatge, una tàctica militar –sovint desenvolupada en col·laboració amb artistes– que no sempre busca la desaparició del subjecte, sinó que també pretén dificultar l’observació a l’enemic. Un exemple clàssic d’això és la pintura de vaixells dazzle, que es va fer servir durant la Primera Guerra Mundial per decorar naus amb línies cridaneres i formes d’estil cubista, cosa que desconcertava la flota rival, que no podia endevinar ni la mida ni la direcció de les embarcacions. De la mateixa manera, les obres de Harvey, Blas i Crispin no busquen la desaparició de les persones que les porten. Pensades per fer-ne un ús públic en manifestacions, la funció que tenen és la de fer visible i llampant la denúncia de les formes dominants de vigilància i control.
El 2014, el periodista Joseph Cox escrivia que hi havia «un creixement del moviment antireconeixement facial». Mirant enrere, potser era prematur parlar de «moviment», però cal reconèixer que els experiments de disseny crític a l’entorn d’aquest tema no han parat d’augmentar. Hi ha projectes que segueixen el camí de les obres fetes amb màscares, però les tècniques ja s’estenen a les peces de joieria, les samarretes, els projectors de rostres, les ulleres amb llums LED, els passamuntanyes pixelats o els mocadors amb cares estampades, per citar alguns exemples.
No hi ha cap d’aquestes tècniques de camuflatge que sigui sempre efectiva. De fet, n’hi ha algunes que només serveixen per a algoritmes concrets o per a versions de programari vigents anys enrere. D’altra banda, caminar amb la cara tapada o amb artefactes extravagants no sembla ni còmode ni elegant, o sigui que la investigació sobre com es pot frustrar la tecnologia de reconeixement facial encara té camp per córrer. En qualsevol cas, les iniciatives d’aquests artistes serveixen per esperonar i despertar l’interès de la ciutadania, cosa que acaba tenint certa repercussió en el debat públic i legislatiu. Ja hi ha molts governs de diferents parts del món, i tant a escala local com a escala estatal, que proposen de regular aquests algoritmes. El destí d’aquestes decisions sumarà un altre pes a la balança, sempre fràgil, entre seguretat i llibertat.
Una reivindicació de la IA com a bé públic i de la necessitat d’intervenir col·lectivament en el seu desenvolupament.
Més que el perfeccionament dels algoritmes, el que ha propulsat el desenvolupament de les intel·ligències artificials (IA) ha estat la possibilitat de gestionar i analitzar més dades. Seguint la lògica que aquestes dades es produeixen de manera col·lectiva, cal repensar l’essència de la IA com a bé comú, així com la seva vinculació amb el nostre cos i els nostres processos cognitius.
Quan parlem d’intel·ligència artificial (en endavant, IA) sorgeixen molts problemes. El primer té relació amb la idea d’intel·ligència en sentit general: fins i tot abans d’atribuir-la a una entitat artificial, la mateixa noció ja resulta problemàtica a l’hora de referir-se als éssers humans. Podem dir que, com a mínim des de la tradició filosòfica occidental, la intel·ligència s’ha relacionat amb les nocions d’intel·lecte i d’enteniment, i, en la mesura que s’entenia així, amb l’activitat lògica i mental del coneixement conscient. Moltes de les discussions sobre el concepte han posat l’èmfasi en la crítica al dualisme ment-cos, i han assenyalat que l’activitat cognitiva no és només una dimensió purament psicologicomental, ni tampoc una dimensió necessàriament o exclusivament conscient, sinó que també involucra aspectes sensibles, emocionals, afectius i inconscients que integren processos corporals i somàtics. Aquesta visió dona lloc a una crítica del concepte d’intel·ligència que assenyala la necessitat d’atribuir cognició també a certs processos materials o a agents no humans, entre els quals hi ha els artefactes i els sistemes tècnics.
És en aquesta línia, que advoca per entendre la intel·ligència des de marcs més amplis, que se situen propostes com la de N. Katherine Hayles, que assenyala la continuïtat cognitiva que hi ha entre la dimensió conscient de l’ésser humà i parts d’ell mateix no conscients, com alguns processos cel·lulars, químics o digestius. Quan mengem, el nostre sistema digestiu opera des d’un coneixement que podríem denominar procedimental: és capaç de separar nutrients i eliminar elements que poden ser tòxics, i alhora sap distribuir perfectament l’energia que aquests nutrients aporten a les diferents parts del cos que ho requereixen. Tot això, a més, s’esdevé sense que nosaltres no en siguem ni remotament conscients. Tanmateix, és aquest coneixement somàtic el que fa possible que hi hagi qualsevol altre tipus d’activitat cognitiva conscient. Això, però, no només s’escau dins dels límits del cos humà, sinó que també podria atribuir-se a altres agents no humans, com ara les plantes i els sistemes tècnics. Al llibre Unthought, Hayles afirma que:
La consciència ocupa una posició central en el nostre pensament, no perquè sigui la totalitat de la cognició, sinó perquè crea narratives (de vegades fictícies) que donen sentit a les nostres vides i són el suport de suposicions bàsiques sobre la coherència del món. La cognició, però, és una capacitat molt més àmplia, que s’estén més enllà de la consciència a altres processos neurològics del cervell: també és present en altres formes de vida i en sistemes tècnics complexos.[1]
Convé subratllar que aquestes capes de «cognició no conscient» no són, però, alienes a la consciència: les seves relacions constitueixen acoblaments cognitius complexos, distribuïts a escales diferents i entre agents diferents. Aquests acoblaments inclouen interfícies, circuits de comunicació, sensors, agents, processadors, mitjans d’emmagatzematge, xarxes de distribució, components humans, biològics, tècnics i materials. I es troben en reorganització i reconfiguració constant: no són xarxes definides i estables, sinó processos en transició permanent, que afegeixen i eliminen elements i reorganitzen les connexions entre si.
Proposem pensar en la IA des d’aquesta perspectiva de cognició distribuïda, i evitar pensar-hi des d’imaginaris prometeics, antropocèntrics i grandiloqüents, que solen associar-la a un moment de gran revelació o singularitat tecnològica en el qual la màquina podria adquirir autoconsciència. En realitat, la IA és una cosa molt més prosaica, i forma part de la nostra quotidianitat: des dels assistents digitals com la Siri fins a sistemes de recomanació personalitzada. Per tant, en comptes de veure-la com una cosa analògica, superior o autònoma als éssers humans, pensar-la com un agent més entre els acoblaments de cognició distribuïda pot fer que, en comptes de cenyir-nos a les lògiques dicotòmiques, competitives o de substitució entre l’humà i la màquina, pensem en possibles formes d’articulació desitjades, que aprofitin el capital cognitiu diferencial de tots dos, en sinergies més complementàries que no pas excloents, més cooperatives que no pas competitives.
Per abordar la nostra relació amb els acoblaments cognitius tècnics des d’aquest paradigma potser abans hauríem d’ampliar l’espectre de la corporalitat, per entendre en quina mesura ja cooperem a fer que es desenvolupi. Hem eixamplat la idea d’intel·ligència, superant el dualisme ment-cos; en canvi, sembla que continuem concebent el cos únicament i exclusiva des d’un paradigma biologicosomàtic. La realitat corporal, però, també es pot imaginar des de marcs més amplis, que incloguin la complexitat amb què els cossos somàtics formen realitats corpòries amb altres dimensions no només orgàniques, sinó també tècniques. En aquest sentit, podem pensar en les dades com en un segon cos, un cos exosomàtic, que és fora del cos però que, tanmateix, manté una relació d’interdependència i coconstitució amb el que és somàtic. I resulta que els nostres «cossos de dades» són d’una importància extrema per a l’entrenament de les IA: com més dades tingui una IA per entrenar-se, més precises seran les generalitzacions que farà, i més complexos i sofisticats resultaran els patrons que identificarà.
De fet, els últims avenços en cognició tècnica es basen més en la quantitat de dades i en la capacitat d’emmagatzematge i processament que no pas en la destresa algorítmica –tal com volen fer creure les grans companyies tecnològiques. A l’article «The Steep Cost of Capture» [El cost elevat de la captura], Meredith Whittaker il·lustra aquesta realitat amb el cas d’AlexNet, un algoritme molt eficaç en el reconeixement predictiu de patrons que el 2012 va guanyar el concurs ImageNet Large Scale Visual Recognition Challenge i es va convertir en un referent de la història recent de la IA. Tanmateix, com afirma l’autora, «L’algoritme AlexNet es basava en tècniques d’aprenentatge automàtic de feia quasi dues dècades. No va ser l’algoritme el que va comportar un gran progrés: va ser el que l’algoritme podia fer en combinar-se amb dades a gran escala i recursos computacionals».[2] Per tant, és el potencial cognitiu implícit en l’agregació dels nostres cossos de dades el que dona lloc als últims avenços en IA.
Això implica que podem concebre les IA com un producte de la força col·lectiva que és objecte, ara mateix, d’«una captura comercialitzada del que abans era part del patrimoni comú», o d’«una privatització furtiva, una extracció del valor del coneixement dels béns públics»,[3] tal com suggereixen Kate Crawford o Matteo Pasquinelli, que parla d’un «règim d’extractivisme cognitiu»[4] per referir-se a la relació colonial entre la IA corporativa i la producció de coneixement com un bé comú. Per tant, en comptes d’atribuir el mèrit de desenvolupar tecnologies extraordinàries a les grans corporacions, hauríem de considerar la seva activitat com una forma de saqueig i espoli que impedeix que aquestes tecnologies assoleixin el seu potencial social ple, perquè privilegien els seus interessos privats. I això no només pels beneficis enormes que algunes aplicacions concretes els reporten, sinó perquè la IA s’ha convertit en part del que Marx va anomenar «condicions generals de producció»: les tecnologies, institucions i pràctiques que conformen l’entorn de la producció capitalista en un lloc i un temps determinats. Això mena experts com Nick Dyer-Whiteford a parlar d’«IA infraestructural»:
Si la IA es converteix en la nova electricitat, s’aplicarà no només com una forma intensificada d’automatització del lloc de treball, sinó també com a base per a una reorganització infraestructural profunda i àmplia de l’economia capitalista com a tal. La ubiqüitat de la IA implica que no prendria la forma d’una eina particular desplegada per capitalistes individuals, sinó que, com l’electricitat i les telecomunicacions, seria una infraestructura –els mitjans de cognició– pressuposada pels processos de producció de totes i cadascuna de les empreses capitalistes. Com a tal, seria una condició general de la producció.[5]
Amb el concepte de «mitjans de cognició» es pretén assenyalar la substitució de la percepció i la cognició humanes per una infraestructura tecnològica entrellaçada amb els mitjans de producció i els mitjans de transport i comunicació. Enfront d’això, la seva proposta és la d’una «IA comunista», que no consistiria en l’automatització dels processos productius seguida de la instauració d’una renda bàsica universal (com proposen els acceleracionistes), sinó en l’expropiació del capital-IA, el desenvolupament de noves formes de propietat col·lectiva de la IA i l’aplicació de la IA a la col·lectivització d’altres sectors. Considerem que això ens pot venir donat pel reconeixement de la IA com el resultat de l’agregació del potencial cognitiu dels nostres cossos de dades, i per tant com una utilitat pública computacional que hauria d’estar subjecta al control democràtic.
Abans hem proposat aplicar els principis de la justícia reproductiva a l’àmbit de la sobirania tecnològica, perquè, si acceptem el postulat de les dades com a segon cos, aleshores podem reclamar el dret a l’avortament d’una IA no desitjada, o denunciar els abusos de les grans corporacions que atempten contra la nostra autonomia corporal, però també garantir els mitjans perquè es despleguin d’acord amb els nostres interessos o les nostres necessitats col·lectives. Això passa per desvincular el desenvolupament tecnològic de la lògica del capital, en comptes de centrar-se únicament en possibles aplicacions socialment útils. Per alliberar-ne el potencial transformador, cal que la tecnologia serveixi el bé públic, en comptes del bé privat. A Abolish Silicon Valley [Abolir Silicon Valley],[6] Wendy Liu proposa algunes mesures orientades a aquest objectiu: reclamar l’emprenedoria com un servei públic per a fins no capitalistes; destinar fons d’inversió de titularitat pública per a empreses sense ànim de lucre (generant un accés ampli al finançament); desenvolupar noves formes de propietat de les empreses com a cooperatives de treballadors, amb control sobre la producció; millorar les condicions de treball a la indústria tecnològica i empoderar-ne els treballadors; establir un impost progressiu a la riquesa, i, en última instància, expropiar empreses amb excés de beneficis.
Aquestes mesures haurien de tenir com a objectiu recuperar l’autonomia i el control sobre la IA com a cos expandit (resultat de l’agregació dels nostres cossos de dades, que s’estenen més enllà dels límits de la pell) i com a part d’un acoblament de cognició distribuïda (és a dir, com un element constitutiu de la nostra ment que s’estén més enllà dels límits del nostre crani). Fer explícit aquest vincle pot contribuir a fer que deixem de considerar la IA només com una proesa tècnica vinculada al desenvolupament d’algoritmes i independent de nosaltres, i comencem a veure-la com un bé comú que cal gestionar col·lectivament i que hauria de servir per a propòsits més lloables que el reconeixement facial o la publicitat dirigida. Per tant, no es tracta de condemnar-la com una possible amenaça a la nostra espècie (ja sigui en forma de superintel·ligència malvada disposada a aniquilar-nos, ja sigui en forma de robots que ens prendran la feina), ni de celebrar-la acríticament com una tecnologia neutral capaç de solucionar-nos tots els problemes. Es tracta d’invertir en el desenvolupament, l’avaluació i la implementació de la IA com una extensió de la nostra realitat corporal i dels nostres processos cognitius.
[1] N. Katherine Hayles (2017), Unthought. The Power of Cognitive Nonconscious. Chicago: University of Chicago Press.
[2] Meredith Whittaker, «The Steep Cost of Capture». A: Interactions, XXVIII (6), desembre del 2021, p. 52. Disponible a: https://dl.acm.org/doi/pdf/10.1145/3498853.
[3] Kate Crawford (2021), Atlas of AI: Power, Politics, and the Planetary Costs of Artificial Intelligence. Cumberland: Yale University Press.
[4] Matteo Pasquinelli i Vladan Joler, «The Nooscope Manifested: Artificial Intelligence as Instrument of Knowledge Extractivism». KIM Research Group (Karlsruhe University of Arts and Design) i Share Lab (Novi Sad), 1 de maig del 2020. Disponible a: https://nooscope.ai.
[5] Nick Dyer-Witheford, Atle Mikkola Kjøsen i James Steinhoff (2019), Inhuman Power: Artificial Intelligence and the Future of Capitalism. Londres: Pluto Press.
[6] Wendy Liu (2020). Abolish Silicon Valley: How to Liberate Technology from Capitalism. Londres: Penguin Random House.
Quin grau de confiança concedim a les màquines i en quina consideració tenim l’experiència dels professionals?
Funambulistes a la fira del 4-H Club . Cimarron, Kansas, 1939 | Russell Lee, Library of Congress | Domini públic
Les intel·ligències digitals s’utilitzen cada cop més per resoldre qüestions complexes que abans es decidien a partir de l’experiència dels professionals. Analitzem, doncs, de quina manera prenen les decisions els humans i les màquines, i qui ho fa de manera més justa segons el context.
L’Aixa és una nena de cinc anys que arriba a Urgències d’un hospital acompanyada de la seva àvia. La menor presenta símptomes clars de maltractament i contusions per tot el cos. La dona explica a la doctora que els seus pares li han pegat. Per descobrir si hi ha risc de reincidència i evitar que la nena rebi noves pallisses, la doctora planteja preguntes sobre l’escenari dels fets: ha de decidir entre derivar-la als serveis socials perquè la protegeixin judicialment o fer-la tornar a casa, on el maltractament podria repetir-se. Per a aquest fi, disposa d’una eina d’intel·ligència artificial (IA) que estimarà la gravetat del cas i les mesures cautelars a partir de les respostes obtingudes. Si la decisió final és que cal separar-la dels pares, aquesta nit l’Aixa no tornarà a casa, passarà per centres de menors i cases tutelades, on adults desconeguts es faran càrrec de les seves necessitats bàsiques durant els propers anys i fins que arribi a la majoria d’edat.
Quan el 2018 l’escriptora i matemàtica Cathy O’Neil va visitar el CCCB per presentar-hi el llibre Weapons of Math Destruction, va llançar una pregunta al públic: «Qui seria capaç de decidir si una menor que ha patit maltractaments ha de tornar a casa seva o no, amb la intenció de protegir-la de futures agressions?». L’audiència va quedar muda, ningú no sabia què calia respondre. «Als Estats Units, hi ha un algoritme que ho decideix», va afegir. Aleshores, segur que entre el públic n’hi havia molts que es demanaven: però… com pot ser que un algoritme sàpiga que la menor rebrà una pallissa abans que passi? I, segons més tard, la mateixa O’Neil va respondre: «No ho pot saber, però ara mateix està passant.»
Fa tres anys, la pregunta podria haver sonat provocadora i llunyana, però actualment aquesta mena d’eines operen en la majoria de països sense que la població en sigui conscient. Els professionals que porten casos socials diàriament prenen decisions complexes sobre assumptes molt diversos. Abans del boom de la IA, es basaven en l’experiència pròpia acumulada durant anys.
Òbviament, de vegades s’equivocaven en les decisions que prenien, cosa que podia tenir conseqüències molt greus per a les persones afectades. Per això ara s’espera que els sistemes d’IA ens ajudin a millorar els determinis. Què passa, però, si l’eina d’IA ofereix un resultat diferent del de l’especialista? Quin preval? Si l’algoritme decideix que l’Aixa corre molt de perill i la doctora, en canvi, no considera que la situació sigui tan greu per separar la criatura del nucli familiar, aleshores la doctora s’atrevirà a enviar la nena a casa?
Sabem que la IA no és perfecta i que fins i tot el millor sistema intel·ligent comet errors. Per tant, hem de demanar-nos: quin grau de confiança es concedeix a la màquina i quina confiança es té en l’experiència del professional? Per donar resposta a aquesta pregunta, potser caldria analitzar quina de les dues decisions –la humana o la de la màquina– té més perill de biaix i més soroll (és a dir, més variància en les decisions). Això, deixant al marge la tendència humana a acceptar les recomanacions d’un sistema que considerem intel·ligent.
El 2016, l’economista Daniel Kahneman va escriure, junt amb altres autors, un article titulat: «Noise: How to Overcome the High, Hidden Cost of Incosistent Decision Making». Hi explicava la diferència entre «biaix» i «soroll» fent una analogia amb el resultat de llançar dards en quatre dianes. La diana A no té ni biaix ni soroll; la diana B només té soroll; la diana C, només biaix, i la diana D té totes dues coses. El diagrama següent es basa en aquesta idea.
Comencem pel principi, però: què s’entén per «biaix» i què s’entén per «soroll»? La IA és bona per establir una gran quantitat de patrons i relacions, així com per agilitzar processos i operacions amb dades massives (big data). Això no obstant, els algoritmes no són neutres, ni tampoc les dades que serveixen per entrenar-los, perquè tenen biaixos. No hi ha dubte que els algoritmes de la IA presenten biaixos, però els continuem utilitzant perquè el benefici o l’encert dels resultats és considerablement superior (en més d’un 90 %) al perjudici o a l’error. Els biaixos s’assemblen als prejudicis: tots en tenim, en major o menor grau. N’hi ha molts que els heretem de l’entorn social o familiar, sense que en siguem conscients. El biaix més gran és creure que no tenim cap prejudici. Però… alerta: si els biaixos no es corregeixen, correm el perill d’habitar un futur en el qual, a causa de la perpetuació dels prejudicis, el progrés social sigui cada cop més difícil.
D’altra banda, el concepte de «soroll» podria definir-se com les diferents decisions que es poden prendre en relació amb una acció (individual o col·lectiva) en una situació personal o professional. Quan es va demanar als desenvolupadors de programari d’una empresa que estimessin el temps que trigarien a desenvolupar una tasca determinada, les hores comptabilitzades van variar una mitjana de més del 70 %. Per què, si la tasca és la mateixa per als mateixos perfils de professionals d’una mateixa empresa? Sovint es prenen decisions que s’allunyen de les que prendrien altres col·legues, de les decisions pròpies preses anteriorment o de les que hom assegura que segueix.
Arribats a aquest punt, convé saber que la IA té biaixos, però no té soroll. En canvi, a les persones ens influeixen totes dues variables.
Tornem ara a les dianes. Si les veiéssim per darrere, ens adonaríem que B i D tenen més variabilitat, i fàcilment en notaríem el soroll. Però entre A i C no és tan fàcil saber quina és la diana amb biaix. És a dir que el soroll és fàcil de percebre, en canvi, no sempre som conscients dels biaixos. La majoria de les decisions humanes tenen soroll, per això busquem una segona opinió en qüestions mèdiques o desitgem que el jutge o la jutgessa que ens assignin estigui de bon humor el dia de la nostra audiència. Aquests dos exemples il·lustren el soroll a escala individual, però nosaltres tampoc som coherents al llarg del temps.
El 2007, els investigadors de Stanford van analitzar les decisions de petició d’asil als EUA i van descobrir que mentre un jutge només n’aprovava el 5 %, un altre n’aprovava el 88 %. Tots dos tenien biaix, i cada biaix era diferent, però la totalitat del sistema judicial es mostrava sorollós, perquè les decisions dels jutges no eren coherents. Finalment, el biaix pot ser negatiu (masclisme) o neutral (paritat de gènere). Al capdavall, és una qüestió de consens social.
Una IA sense soroll és més justa en el sentit que, davant de dos casos iguals, la previsió que fa és la mateixa. És a dir, si dos acusats cometen el mateix crim, la condemna serà la mateixa. El que passa és que ben poques vegades els casos són idèntics. El paradigma de la injustícia social amb un algoritme el va treure a la llum ProPublica –un mitjà estatunidenc independent– el 2016, després de dur a terme una investigació per demostrar el biaix que aplicava l’algoritme COMPAS en perjudici dels acusats negres.
La IA no té soroll perquè els algoritmes són deterministes. És a dir, davant d’una entrada similar, el resultat serà similar. Per exemple, un controlador aeri pot dirigir el trànsit d’avions més bé o més malament en funció de la situació d’estrès, del cansament o de les circumstàncies que n’afectin l’estat d’ànim. En canvi, un sistema intel·ligent sempre proporcionarà els mateixos resultats en una mateixa situació. Això, dels jutges, no ho podem dir.
En canvi, la IA sí que pot ser desigual, perquè aprèn a partir dels biaixos intrínsecs a les dades. A l’anàlisi «Human Decisions and Machine Predictions», el científic Jon Kleinberg –junt amb altres col·laboradors– explicava que el sistema entrenat amb dades de fiances de Nova York era racista i amplificava lleument les decisions del jutge més racista; això resultava una mica sorprenent, atès que l’única informació demogràfica que feia servir era l’edat de l’acusat. En altres paraules, el racisme estava codificat en els antecedents criminals i se’n servia per deduir-lo. Malgrat això, l’algoritme era més just, perquè no tenia soroll. Mantenint la mateixa taxa de fiances podia disminuir la criminalitat en un 25 %; mantenint el mateix grau de criminalitat, podia atorgar la fiança a un 42 % dels inculpats que abans no l’obtenien. Pitjor encara: prenent en consideració els crims comesos, els jutges concedien la fiança a més de la meitat de l’1 % dels criminals més perillosos.
Això no obstant, com diria l’ètica Lorena Jaume-Palasí, la justícia en realitat és molt més complicada. Podria donar-se el cas que, en compliment de la llei, un jutge o una jutgessa hagi deixat en llibertat algú fins i tot quan sospita que les possibilitats de reincidència criminal són elevades. «La justícia va més enllà de repetir el passat a l’hora de decidir un cas. Cal contextualitzar», explica Jaume-Palasí, «perquè, encara que els antecedents siguin semblants a altres casos, el context pot ser completament diferent. És més just qui discrimina de manera coherent però no té en compte cada cas de manera individual? Si un sistema reinterpreta el que requereix la llei, i els jutges fan servir una metodologia oposada a la requerida, això ja és injust per si sol».
Hem d’assumir que la IA sempre tindrà biaixos? No necessàriament. És possible que un algoritme prengui decisions automatitzades sense biaix per a les persones o les empreses? Això dependrà de si els biaixos rauen en les dades, en l’algoritme o en la interacció entre l’usuari i el sistema. Com que a la pràctica és realment difícil que no n’hi hagi de cap mena, el que cal és mitigar-los. Serà difícil eliminar-los, especialment quan no coneixem totes les fonts. Els més importants són explícits, però n’hi ha molts altres que poden ser implícits.
Els biaixos també poden ser positius, cosa que vol dir que tenen un efecte favorable per a la societat. Aquesta condició hauria de ser exigible per a qualsevol algoritme que prengués decisions automatitzades o fes prediccions. Per exemple, que als hospitals hi hagi més infermeres que infermers podria ser un biaix positiu si es demostrés que elles tenen més qualitats empàtiques i d’atenció amb els pacients.
Amb el temps, seria bo que la IA ajudés a tenir biaixos positius (veg. fletxa blava vertical del diagrama adjunt), i que fos prou útil perquè les persones percebessin els biaixos propis i poguessin reduir-los (veg. fletxa diagonal del diagrama). Ara bé… Això no és demanar massa coses a aquesta tecnologia? Si som les persones les que programen la IA, i nosaltres mateixos no som conscients dels nostres biaixos, com podrem aconseguir que les màquines ho facin per nosaltres? No hauríem d’aconseguir, en primer lloc, canviar tot el nostre sistema educatiu global i aprendre a identificar els biaixos socials i cognitius ja des de petits?
La IA desperta molts recels. Els avantatges que presenta s’exhibeixen sobradament, però també se’n coneixen els riscos per la multitud d’errors identificats en els últims anys. Entre els seus màxims reptes hi ha el de l’explicabilitat, és a dir, aconseguir entendre com aprèn de manera automàtica un algoritme i com presenta els resultats, ja sigui en forma de decisions automàtiques o de prediccions.
Un altre risc –tal com esmenta l’artista i investigadora Joana Moll a l’article «Contra la complexitat»– és que se’ns faci creure que les màquines poden resoldre qualsevol problema de manera senzilla. En aquest sentit, és inevitable demanar-se quines conseqüències podria tenir aquest laissez faire per a qualsevol societat. Si, per exemple, la doctora de l’Aixa confiés cegament en els resultats dels algoritmes que té a disposició i desterrés la seva intuïció, derivada de l’experiència professional, els humans dependríem exclusivament de les màquines per a qualsevol moviment, progrés o evolució.
Sense ànim de posar-nos apocalíptics, ni d’acabar en el pitjor escenari possible, caldria esperar que la tecnologia més avançada ens ajudés a construir un futur cada cop més respectuós amb els drets i els valors pels quals hem lluitat en les últimes dècades. El com encara és una incògnita; ni tan sols no sabem si ho aconseguirem. El que sí que podem desitjar, però, és que la IA sigui cada cop millor i que complementi el coneixement humà. De moment, però, no només no corregeix els nostres errors, sinó que en ocasions fins i tot els magnifica.
De l’Internet despersonalitzat i anònim a la cultura de l’exposició i la viralitat de les xarxes socials actuals.
Fàbrica de màscares a Argentina, 1910 | Archivo General de la Nación Argentina | Domini públic
A les albors d’Internet era habitual que els usuaris mantinguessin l’anonimat. Aquesta ocultació de la identitat pretenia evitar els prejudicis entre internautes i afavorir la llibertat d’expressió. Amb la irrupció de les xarxes socials, però, la importància de la projecció d’un mateix ha creat una xarxa cada cop més personalista.
Internet és un dels invents que ha nascut més condicionat per la mentalitat de màscara. En cap altre suport (llevat, potser, del llibre) s’han falsejat tantes identitats, s’han difós tantes boles i, en general, s’han dit tantes mentides com en la xarxa de xarxes. La vint-i-novena de les «regles d’Internet» –redactades cap allà al 2006 per usuaris anònims de l’infame fòrum 4chan– recollia l’essència de la «màscara digital»: «A Internet, tothom que diu que és una dona en realitat és un home, i les criatures són agents infiltrats de l’FBI.» Deixant de banda el deliri que ja aleshores imperava en aquella raconada fosca d’Internet, els usuaris de 4chan tenien raó quan assumien que, a Internet, tot incorpora cert percentatge de màscara.
Durant el període de generalització d’Internet als Estats Units i a Europa, que abraça la dècada dels noranta i la primera del segle xix, absolutament tot el que es podia trobar a la xarxa estava intervingut per una reconeguda dosi de mentides. Des dels àlies dels xats, passant per descàrregues d’eMule mal indexades, cadenes de missatges de correu d’autor desconegut i llocs web que desapareixien sense explicació, la imatge general de l’Internet de l’època era la d’una gamberrada permanent, un carnestoltes. Aleshores, la circulació web dels usuaris es repartia entre un malla caòtica de blogs, fòrums i pàgines web, el tret compartit dels quals solia ser el pseudoanonimat dels participants: «Vols identificar-nos? Tens un problema», cantava La Polla Records el 1986.
Aquesta cultura anàrquica de l’Internet retro va poder-se desenvolupar sense traves gràcies a les aleshores poc desenvolupades capacitats tecnològiques dels Estats Units. Fins al gran esdeveniment del 2001 (l’11-S), el país no s’havia preocupat gaire per imposar-se en el món digital, perquè estimava (encertadament) que hi circulava una part mínima de la població. Prova d’això és que els grans programes de monitorització, com Total Information Awareness (precedent de PRISM, el sistema de vigilància global que Snowden va destapar), no van començar-se a desplegar a gran escala fins després dels atemptats de Nova York. Abans de tot això navegàvem per un Internet no gaire diferent del salvatge oest, en el qual un xèrif una mica granadet (l’estat) era incapaç de caçar les noves generacions dels germans Dalton digitals. Gamberrades èpiques com les del «The Yes Men», que van registrar una pàgina web fent-se passat per l’Organització Mundial del Comerç (OMC) i fins i tot van fer conferències molt polèmiques en nom seu, avui són del tot inconcebibles.
És banal dir que el motiu principal pel qual algú decideix emmascarar-se sol ser evitar que l’identifiquin. Això no obstant, en el món digital, la màscara no pot equiparar-se simplement a la caputxa dels contextos analògics –un objecte d’ús habitual a les manifestacions de Black Blocs d’arreu del món. A l’Internet incipient, l’ús de la màscara singular que és l’àlies acomplia un objectiu qualitativament diferent: despersonalitzar absolutament el procés comunicatiu fent que l’abstractivitat dels interlocutors fos completa, de manera que es pogués establir un diàleg sense els prejudicis habituals lligats a l’origen, el gènere o l’edat.
Bona part de l’expectació generada per Internet als inicis es deu a l’esperança que els entorns virtuals poguessin fomentar una comunicació realment madura. Com que no se sabia res de l’interlocutor, la idea era que l’únic element valoratiu seria la qualitat dels arguments. A més, cal tenir present que les infraestructures de l’Internet primitiu només suportaven bé el format de text (que equival a la despersonalització absoluta), de manera que van ajudar a crear les condicions perquè aquest «diàleg 2.0» es pogués fer realitat. Els casos d’adolescents curiosos discutint de tu a tu amb referents de la comunitat hacker, o els de participants de fòrums anònims opinant en discussions acadèmiques d’alt nivell, eren molt abundants.
L’àlies, pedra angular de l’Internet primitiu, donava lloc a una mena d’«identitat autònoma» virtual, deliberadament desvinculada de la real. El que era habitual era tenir diverses identitats (cap, o molt poques, amb el nom real) en funció del lloc web, que després deixaven de fer-se servir o s’abandonaven sense gaires preocupacions. Com que els comptes no s’acompanyaven d’un sistema de prestigi quantitatiu (això és, «seguits», «seguidors» i «m’agrada»), no se solia mostrar un afecte excessiu per l’àlies, que se supeditava a la comesa principal: l’exposició d’arguments. La transitorietat de les identitats i l’absència de sistemes de quantificació va fer possible que s’assentés una cultura basada en la llibertat d’expressió i, a més, la igualtat de condicions per a tots els oradors. De la mateixa manera, també hi havia alguna cosa altruista en el fet que un usuari invertís hores a contestar als seus adversaris dialèctics, sabent que no feien servir el seu nom real i que les aportacions que fes no serien reconegudes més enllà del fòrum.
Quan Internet entra a l’adolescència (a la segona meitat de la dècada dels dos mil), el festival d’àlies comença a declinar en pro de l’adopció d’identitats reals, lligades al nom real. És l’Internet d. de F. («després de Facebook»), el sorgiment del qual suposaria l’inici de la fi de les màscares que abans eren l’adob d’Internet. Progressivament, la gent va deixar de mantenir la separació entre la identitat real i el personatge digital, que es va convertir en un avatar de la seva persona. A això també hi contribuïa el fet que, amb la irrupció del telèfon intel·ligent a la vida social, la quantitat de temps invertit a la xarxa augmentava.
Hi ha un abans i un després de Facebook, perquè, amb la irrupció de la primera xarxa social moderna, una gran massa d’usuaris serien capturats per una plataforma (i) omnitemàtica (no circumscrita a una matèria concreta), (ii) amb una interfície amable, i (iii) dotada d’un sistema de prestigi. Absolutament totes les xarxes socials posteriors s’han basat en aquests principis, o sigui que en certa manera són remakes tardans de l’obra de Mark Zuckerberg.
Els canvis introduïts per les grans plataformes van afectar profundament la nostra forma de relacionar-nos amb el que és digital. La importància progressiva de la projecció, tant d’un mateix com de les opinions pròpies, ha desfermat una frenesia per la viralitat, avui fàcilment quantificable gràcies al nombre de seguidors i de «m’agrada». A l’Internet d. de F., el que és normatiu és transmetre una imatge tan fefaent com sigui possible de l’exemplar humà que hi ha rere la pantalla (nom, fotografia (o fotografies), lloc de residència, estat emocional…). N’hi hauria prou de consultar la cronologia de Twitter o donar un cop d’ull al TikTok de l’adolescent mitjà per observar les conseqüències dramàtiques d’aquesta «cultura de l’exposició», imprescindible per guanyar quotes de viralitat.
Les màscares digitals, que permetien que ens situéssim en un pla de debat 2.0 (lliure, igual, altruista), van deixar-se d’utilitzar a mesura que guanyava terreny el personalisme indissociable de l’Internet actual. Ser anònim és incompatible amb ser viral. Pel que fa als últims reductes que empren àlies (especialment els que se’n serveixen per sostenir una opinió minoritària), són objecte d’una sospita persistent en un entorn que ha tornat a donar més importància al personatge que als arguments. En molts sentits, hem tornat enrere.
Finalment, només ens queda deixar constància que, actualment, l’ús de pseudònims ha quedat reduït a una «marca personal» de la persona real. Influencers i youtubers solen emprar noms alternatius al seu, però és evident que no els fan servir per separar les contribucions de la identitat real, sinó justament per al contrari: per destacar entre la multitud. De fet, a ben poca gent li resultaria familiar el nom de Rubén Doblas, però pràcticament tothom en coneix l’àlies amb el qual publica: «el Rubius».
En el seu cas, el grau d’imbricació del seu cos amb el personatge que ha creat d’ell mateix ha fet que la identitat real ja no pugui desvincular-se, mai més, del compte que té a YouTube. Doblas ha perdut la facultat de confondre’s entre la multitud, contrapartida de la qual potser ell mateix va prendre consciència el 2018: «Vols fer-ho tot al 100 % i donar el 100 % de tu, [però] de vegades no pots controlar tantes coses. Crec que em caldrà una mica de temps per veure-ho tot des de fora i continuar sent jo mateix sense perdre el puto cap.» Certament, l’influencer modern ha assolit un protagonisme social enorme a còpia d’adaptar la vida sencera als principis de l’exposició i la viralitat… però encara cal comprovar els efectes que aquesta mentalitat fàustica pot tenir des del punt de vista psicològic, social… i cultural.
Com es produeix el boom dels NFT al mercat de l’art contemporani i què augura per al futur de l’art digital.
Alex John Ettl treballant en el bust de Cecile Alexia Hart. 1920-1925 | Library of Congress | Sense restriccions conegudes de drets d’autor
En molt poc temps, els NFT han trastocat el mercat de l’art, i s’ha creat una bombolla financera al seu voltant. L’ús de la tecnologia de cadenes de blocs privades (blockchain) resol un antic problema del net art, però també comporta noves polèmiques, com ara l’impacte ambiental que tenen. Analitzem les causes d’aquest fenomen i estudiem com poden desenvolupar-se en el futur.
El diccionari Collins ha anunciat recentment que ha escollit com a paraula de l’any 2021 les sigles NFT. Fidel a la seva funció, el Collins aporta una definició concisa del terme, que en els últims mesos ha impactat molt en el mercat de l’art contemporani: «token no fungible: un certificat digital únic, inscrit en una cadena de blocs privada, que s’empra per registrar la propietat de béns tals com obres d’art o col·leccionables». Entre les moltes maneres de descriure els NFT, la definició del Collins té el valor d’aclarir un fet que sovint ha creat confusió: un NFT és un certificat, no és un tipus d’obra d’art, ni una tècnica de creació, ni un moviment artístic. El fet que una cosa s’encunyi en una cadena de blocs privada (o blockchain), com un token no fungible, no la converteix en una obra d’art, ni tan sols en una obra d’art digital. Els NFT no comporten realment una transformació en la manera de crear obres d’art, ni tampoc incorporen una premissa conceptual o estètica particular. No és una tecnologia que, per si sola, faciliti nous mitjans d’expressió als artistes ni que defineixi un estil visual. Els tokens no fungibles permeten certificar, entre altres coses, l’autenticitat i la propietat d’una obra d’art en format digital, que per naturalesa és infinitament reproduïble, i aquesta és la seva gran aportació als canals de distribució, comercialització i col·lecció d’una part de l’art contemporani d’avui dia.
Un cop aclarit en què consisteix un NFT, hem de preguntar-nos com és que un simple certificat digital ha aixecat tanta expectació mediàtica, ha trastocat el mercat de l’art i ha potenciat una bombolla financera en poc més de vuit mesos. És una història complexa, amb moltes capes i matisos, que no es presta a una explicació senzilla ni completa. Des del meu punt de vista, i fins on arriben els meus coneixements com a historiador de l’art, comissari i investigador dedicat a observar, en les dues últimes dècades, l’evolució del mercat de l’art digital, a continuació proposo unes claus generals per entendre com es produeix el boom dels NFT en el mercat de l’art contemporani i què auguren per a l’art digital.
Captura de pantalla de Possession, col·lecció en línia d’Auriea Harvey i Michael Samyn que allotja l’obra If You Want To Clean Your Screen (1998), d’Olia Lialina.
Quan, a mitjan anys noranta, un grup reduït d’artistes va començar a experimentar amb els recursos que els oferia la World Wide Web i el codi html, van veure-hi la possibilitat de difondre gratuïtament les seves obres, sense dependre de comissaris i galeristes. El 1988, l’artista Oliana Lialina va tenir la idea de convertir el seu web en una galeria d’art i va vendre una de les seves obres als artistes Michael Samyn i Auriea Harvey, que van rebre’n els arxius i van penjar-los al seu propi web, en una secció titulada «Possession». L’obra continuava sent accessible públicament, però havia passat a tenir uns altres propietaris. Tanmateix, no tot l’art digital pot vendre’s així, cosa que ha menat molts artistes a plantejar-se com podrien comercialitzar les seves obres a Internet. Entre aquests artistes hi ha Mark Napier [1], Carlo Zanni [2] i Rafael Rozendaal [3]. El problema principal sempre ha estat com es podia assegurar al col·leccionista que posseiria una peça la naturalesa de la qual és ser distribuïda i accessible per a tothom. La creació de Bitcoin, el 2009, va donar lloc a la tecnologia de les cadenes de blocs privades com a registres distribuïts i immutables, un recurs que resulta especialment interessant per al mercat de l’art, perquè, per crear valor, se centra en l’autenticitat i l’escassetat de les obres. A partir del 2014 es creen les primeres plataformes que ofereixen a artistes i creadors el registre de propietat intel·lectual en una cadena de blocs privada. La plataforma Monegraph, fundada per l’artista Kevin McCoy i l’empresari Anil Dash, introdueix la possibilitat de transferir la propietat d’una obra digital a un comprador, garantint-ne l’autenticitat i la transacció amb un registre en una cadena de blocs privada. De fet, la primera venda, duta a terme durant la presentació de la plataforma –una animació titulada Quantum, que McCoy va transferir a Dash–, avui dia es considera «el primer NFT». Aquell mateix any, l’artista Paolo Cirio va crear Art Commodities, un projecte d’art conceptual que l’autor plantejava com una crítica al mercat de l’art contemporani però que ja prefigurava l’estructura de mercat actual dels NFT, si bé amb ambicions més culturals que especulatives.
Durant anys molts artistes han venut les seves obres digitals amb certificats d’autenticitat en cadenes de blocs privades, sense que això generés cap mena de revolució. Això no obstant, quan el 2017 es creen els tokens no fungibles per mitjà de l’estàndard ERC-721 a la cadena de blocs privada d’Ethereum, els primers projectes que n’aprofiten les funcionalitats causen sensació precisament per la possibilitat de posseir i intercanviar una cosa única. CryptoPunks, una sèrie de 10.000 retrats de personatges generats per un algoritme, i CryptoKitties, un joc que consisteix a adoptar i intercanviar gats virtuals, se serveixen de la combinatòria per obtenir un gran nombre de personatges amb trets individualitzats, que es tornen únics perquè queden registrats com a tokens no fungibles. L’interès creixent per aquests i altres projectes, particularment entre els inversors en criptomonedes, és captat per les cases de subhastes Christie’s i Sotherby’s, que se sumen a la tendència amb les vendes de Robert Alice [5], Beeple [6] i Murat Pak [7], i s’aprofiten de la seva posició privilegiada en el mercat de l’art per obtenir-ne beneficis copiosos. L’espectacularitat dels preus assolits amb l’obra d’uns creadors desconeguts pel mercat de l’art, i en particular amb unes peces que qualsevol persona amb coneixements de modelatge 3D pot imitar, han desencadenat la febre per crear NFT entre artistes, il·lustradors, dissenyadors, programadors i oportunistes. Alhora, un gran nombre d’inversors en criptomonedes busquen en l’art un valor refugi, sense saber exactament què és art o què els ofereix garanties de valor en el futur (potser sense preocupar-se’n gaire), i compren continguts visuals registrats en cadenes de blocs privades a preus molt per sobre dels que fins al moment tenien en el mercat.
CryptoPunks, una sèrie de 10.000 retrats de personatges generats per un algoritme.
La primera onada de vendes milionàries va fer créixer ràpidament l’activitat als mercats de NFT creats entre 2017 i 2018, com OpenSea, SuperRare i Nifty Gateway, basats en la cadena de blocs privada d’Ethereum. El 2020 van sumar-s’hi dues plataformes molt diferents: Hic et Nunc (H=N),[7] una rara avis basada en la cadena de blocs privada de Tezos que va aconseguir establir-se com una referència per a una àmplia comunitat d’artistes, i Foundation, un mercat especialitzat en art digital que disposa d’un elenc considerable d’artistes amb trajectòria en aquest mitjà. Aviat s’estableixen dos mercats d’art en NFT: un de representat per plataformes com SuperRare o Foundation, que només accepten artistes amb invitació i que venen obres en subhastes a preus elevats a través d’Ethereum, i un altre de representat per H=N i altres plataformes a Tezos, com Objkt, obertes a tota mena d’artistes que ofereixen obres a preus més assequibles. Una altra diferència fonamental entre les cadenes de blocs privades d’Ethereum i Tezos és l’impacte mediambiental que tenen. Segons denuncien els artistes Memo Akten, Joanie Lemercier i Kyle McDonald, encunyar tokens no fungibles a la cadena de blocs privada d’Ethereum comporta un consum d’electricitat molt elevat, que alhora contribueix a incrementar les emissions de C02 i, per tant, a l’escalfament global. La cadena de blocs privada de Tezos fa servir un protocol diferent que suposa una despesa energètica molt menor, similar a la d’enviar una piulada a Twitter, per a cada NFT. Si bé la despesa energètica real encara és objecte de discussió, Ethereum no deixa de ser més contaminant que Tezos, però potencialment més rendible, perquè la majoria d’inversors hi operen.
El mercat de l’art dels NFT s’ha desenvolupat a gran velocitat al llarg dels últims mesos i ha desplegat un gran ventall de possibilitats, dins del qual cristal·litzen unes quantes tendències dominants i actors influents. Una d’aquestes tendències és la substitució del mercat obert per a tothom, en el qual cada obra és una imatge més dins d’una quadrícula infinita, per una presentació comissariada d’obres d’art amb un discurs específic que es desenvolupa en el marc del projecte individual d’un artista o d’una exposició col·lectiva. Aquest és el format que fan servir plataformes com Feral File, creada per l’artista Casey Reas; Daata, del comissari David Gryn; bit.art, del galerista Steve Sacks, o AlterHEN, creat per un col·lectiu internacional d’artistes. Una altra tendència és la identificació dels NFT amb un tipus d’imatge específica, en concret un model o una animació en 3D d’estètica futurista, en la línia de l’obra de Beeple, o bé composicions geomètriques abstractes, també amb efectes tridimensionals, semblants a l’obra de Pak. Finalment, la tendència actual és l’assimilació definitiva dels NFT al mercat d’art dominant, a mesura que les grans galeries incorporen amb naturalitat aquest format entre els que ofereixen als col·leccionistes. Pace, una de les galeries més poderoses a escala global, ha llançat, fa poc, Pace Verso, una plataforma de venda de NFT que estableix els preus en dòlars, notòriament, i que accepta pagaments amb targeta de crèdit (a més de pagaments amb les principals criptomonedes), en el que es pot interpretar com un acostament al col·leccionista «tradicional», que no comparteix l’entusiasme dels criptoinversors però que tampoc no vol quedar-se enrere en l’adquisició d’art digital.
No pot dir-se que el mercat de l’art hagi assimilat una innovació fins que no són les mateixes galeries les que l’adopten. Arribats al punt en què tant Pace com un nombre creixent de galeries s’han decidit a vendre NFT, es pot considerar que els tokens no fungibles seran un format tan habitual com les serigrafies, les impressions digitals, les fotografies o els vídeos. També és possible que l’entusiasme per aquestes obres digitals no deixi de ser una bombolla especulativa a la fi de la qual encara no hem assistit (recordem, en aquest sentit, que la bombolla puntcom va durar cinc anys), i que d’aquí uns quants anys molts col·leccionistes topin amb el fet que les seves obres valen menys del que van pagar per comprar-les. En qualsevol cas, però, la capacitat de resistència del mercat i el fet que els seus actors més poderosos s’hi hagin implicat augura un futur estable per a l’art en format digital i els registres d’autenticitat i propietat en cadenes de blocs privades o en tecnologies similars. Sigui amb aquestes sigles tan repetides o sigui amb una denominació diferent, dels NFT en continuarem parlant.
[1] El 2002, Napier crea The Waiting Room, un espai virtual en línia que comparteixen en exclusiva els col·leccionistes que adquireixen una de les cinquanta participacions de la peça.
[2] Zanni explora durant anys les possibilitats de comercialitzar obres de net art. Una de les seves primeres peces és Altarboy (2003-2004), una escultura que conté el servidor que allotja l’obra. Per veure-la, el col·leccionista ha de connectar l’objecte a internet, de manera que l’obra es fa visible públicament en un navegador.
[3] Rozendaal crea obres pensades per ser vistes en un navegador web i els assigna un nom de domini, cosa que fa que cada peça sigui un objecte únic. Un contracte redactat per l’artista obliga el col·leccionista a mantenir l’obra al lloc web, i alhora n’afegeix el nom al codi font de la peça.
[4] L’obra Block 21 (42.36433° N, -71.26189° E), de Robert Alice, va ser la primera venda de NFT a Christie’s, i va tancar-se el 7 d’octubre del 2020.
[5] El collage digital Everydays: The First 5000 Days, de Mike Winkelmann (conegut com a Beeple), va assolir l’astronòmica xifra de 69 milions de dòlars en una venda en línia a Christie’s que va culminar l’11 de març del 2021.
[6] L’abril del 2021, Sotherby’s va llançar una venda del dissenyador Murat Pak que va sumar un total de quasi 17 milions de dòlars.
[7] L’11 de novembre del 2021 el seu creador va tancar-la, i ara continua en altres servidors. Es pot accedir a una breu història d’Hic et Nunc a Github.
Les solucions tecnològiques sovint obvien la complexitat dels problemes sistèmics amb els quals s’enfronten.
La creença que es poden resoldre el problemes complexes de la societat de manera simple a través de la tecnologia ha arrelat amb força. Tot i que aquesta tendència tecnosolucionista es mostra ineficaç per oferir solucions, sí que modela la nostra visió del món. Així doncs, el disseny de les tecnologies digitals també suprimeix la nostra capacitat per imaginar altres realitats.
La crisi de la Covid-19 ha posat de manifest un fracàs sistèmic massiu, social, ecològic, polític i econòmic. Encara que les causes i les conseqüències d’aquesta crisi siguin molt complexes i profundes, no parem de sentir que pot resoldre’s, una vegada més, a través d’una aplicació. Aquesta mirada tècnica a l’hora de resoldre problemes sol rebre el nom de tecnosolucionisme. El tecnosolucionisme té la tendència a simplificar i a ocultar les diverses realitats simultànies que desencadenen i conformen els problemes específics que justament pretén solucionar: senzillament, no pot afrontar els problemes. Fins i tot quan s’ha demostrat que el tecnosolucionisme no funciona a l’hora de solucionar situacions summament complexes, com és el cas de la pandèmia global actual,[1] sovint s’adopta activament com a única resposta possible a una situació crítica. D’altra banda, tot i que aquesta mirada tecnolosolucionista per tractar realitats summament complexes afavoreix l’estabilitat sistèmica a curt termini, pel fet d’evitar situacions de col·lapse immediates, en cap moment té en compte el complex conjunt d’esdeveniments que són l’origen del problema, i això comporta el risc d’empitjorar-ho encara més. Penso que l’exemple que exposo a continuació il·lustra clarament aquesta idea.
Igloo White va ser una operació militar de les forces aèries nord-americanes que va intentar automatitzar les activitats bèl·liques durant la guerra del Vietnam. Aquesta operació es va iniciar el 1967 i va durar fins al 1972, amb un cost d’entre 6.000 i 6.700 milions de dòlars.[2] L’Infiltration Surveillance Center (ISC), que estava situat a Nakhon Phanom (Tailàndia) i era l’edifici més gran del sud-est asiàtic l’any 1968, va actuar com a centre de gestió de l’alta tecnologia més avançada d’Igloo White. L’ISC va interceptar i analitzar milers de sensors repartits al llarg de la Ruta Ho Chi Minh, que era la via principal d’aprovisionament de les forces militars nord-vietnamites. Aquests sensors amagats s’havien dissenyat per tal de detectar la presència de persones i de vehicles que circulaven per la ruta, a través de la captura de temperatura corporal, moviment, so i fins i tot l’olor de l’orina. Pel simple fet de registrar activitat humana, l’ISC en calculava les coordenades i les enviava a les patrulles dels avions caça de la força aèria, i aquests els redirigien automàticament a l’objectiu per detonar les bombes. Oficialment, es va reconèixer que Igloo White havia estat una operació militar d’èxit notable, ja que havia destruït el 90% de l’aprovisionament enemic i deixat uns 13.000 refugiats civils[3] durant els més de quatre anys que va exercir el control de la guerra per mitjans electrònics. Tot i així, la realitat al camp de batalla contradeia aquests arguments: rarament es van localitzar equips destruïts i els soldats nord-vietnamites van crear contratàctiques per confondre els sensors nord-americans, i d’això en va resultar una considerable descàrrega de grans quantitats de material explosiu en territoris deshabitats.[4] En molts sentits, Igloo White no va reconèixer (o s’hi va negar) ni integrar el complex conjunt de particularitats que formaven part de la realitat de la guerra que volia guanyar, i el resultat d’això va ser no només una de les derrotes més doloroses de la història militar dels Estats Units, sinó que també va deixar un gran nombre de víctimes i va destruir enormes extensions de paisatges naturals. Penso que Igloo White és un molt bon exemple històric de com les estratègies tecnosolucionistes, tal com argumenta Paul N. Edwards en referència a la guerra del Vietnam, «es justifiquen estadísticament», tot i que «generen un abisme entre els discursos oficials sobre l’èxit aclaparador i les pessimistes valoracions dels observadors independents».[5]
Esquema de funcionament de l’operació Igloo White | CC BY-NC-ND 4.0La influència del tecnolosucionisme va més enllà de la reducció de l’activitat social i política i, de fet, erosiona la nostra capacitat d’imaginar-nos com a part d’un ecosistema més extens. Els nostres aparells d’ús quotidià són a anys llum de ser entitats neutrals: porten intrínsecament i condueixen cap a una visió del món particular que, inevitablement, produeix i reprodueix certes realitats i n’exclou d’altres. D’acord amb el llibre The Social Construction of Reality, publicat l’any 1966, la realitat és un procés sofisticat i subjectiu que es veu afectat per múltiples esdeveniments contextualitzats, com ara l’experiència, la interacció, el llenguatge i l’herència personal i social.[6] La majoria de les nostres transaccions quotidianes s’executen amb dispositius electrònics integrats en sistemes massius de màquines interconnectades. Però en canvi, aquest ecosistema expansiu en xarxa només és accessible a través d’interfícies tangibles i «intangibles», com les pantalles, els teclats i les interfícies gràfiques que permeten interaccionar, com ara botons clicables o elements desplaçables. A llarg termini, aquesta amalgama d’interfícies i de possibilitats interactives, així com de limitacions, intervé en (i dicta) la nostra relació amb el món i influeix profundament en la construcció de la nostra realitat. Segons un estudi publicat recentment, l’any 2020 cada ciutadà passa una mitjana diària de 3,1 hores utilitzant aplicacions instal·lades al seu mòbil intel·ligent[7] i al voltant d’unes 7 hores davant d’una pantalla.[8] El disseny d’un objecte qualsevol porta inscrits els valors socials i interessos que responen a una ideologia específica: la del grup humà que l’ha creat dins del seu context socioeconòmic concret.[9] La majoria de les nostres tecnologies digitals quotidianes han estat dissenyades i desenvolupades per un petit grup de gent (encara que afectin un gran grup de gent) al cor de Silicon Valley, bressol del capitalisme tecnopatriarcal. Un sistema es dissenya amb la intenció de controlar tots els processos que l’afecten per tal d’obtenir els resultats desitjats (encara que el sistema pot transformar aquests processos externs, i a vegades ho fa de maneres inesperades). En aquest sentit, la majoria de dispositius, plataformes digitals i apps que fem servir diàriament ofereixen una possibilitat de negociació ínfima o inexistent i, per tant, anul·len la capacitat de modificar els seus sistemes perquè ignoren la diversitat de sensibilitats que les conformen (és a dir, els usuaris, la natura). Això dissol dràsticament el potencial d’imaginar maneres alternatives de ser al món. Personalment, crec que aquesta reducció d’experiències i de visions del món generada per les nostres tecnologies comporta unes conseqüències dramàtiques: com més es distancia la nostra concepció de la realitat del seu context físic (i condició), més s’homogeneïtza la nostra imaginació i més s’esgota la nostra capacitat de reaccionar (habitar) amb coherència en els nostres fèrtils ecosistemes.
Quines són les actuals empreses i discursos que defineixen, dissenyen, desenvolupen, produeixen, implementen i activen la ideologia tecnoreduccionista a escala global?
«Grans dades. Grans tecnologies. Grans resultats» (Alliant); «Tecnologia fragmentada» (Lotame); «Quan l’experiència compta: per a marques, per a persones, per sempre» (Acxiom); «Personalitza la trajectòria de cada client amb transparència» (Epsilon); «Personalització de les escales de segmentació simfònica» (AnalyticsIQ); «MESURAR ÉS ATRESORAR.» (4Info); «Convertim la conducta del client en oportunitats financeres» (Cignifi); «El poder de predir» (Rocket Fuel); «Les nostres dades et permeten conèixer el teu client tan bé com als teus amics» (Woveon); «DADES REALS. RESULTATS FIABLES.» (Merkle Inc.); «ENGINYERIA DE LA PRIVACITAT I LLIBERTATS CIVILS» (Palantir); «Fem que mesurar tingui raó de ser» (Comscore); «Entri a la ment del seu client» (GFK); «Una empresa de fusió de dades globals que utilitza la ingenuïtat per aconseguir el benestar de les ciutats, els ciutadans i les corporacions» (Sensen networks); «L’EXPERIÈNCIA HO ÉS TOT» (Ansira).
Aquesta selecció d’argot incomprensible pertany a Ultimate solvers,[10] obra que vaig estrenar el juliol de 2020, a tall de recopilació d’una sèrie d’eslògans, identitats de marca i material gràfic de suport que s’utilitza en algunes de les principals corporacions que recepten remeis tecnològics per a anunciar els seus serveis. Curiosament, es tracta d’empreses que acostumen a recórrer a un llenguatge força precís per definir allò que en realitat fan de manera molt ambigua. Malgrat tot, aquestes grans empreses saben perfectament com beneficiar-se de les realitats que les seves tecnologies crearan i extrauran. Finalment, és inevitable preguntar-se quines són les implicacions a llarg termini del fet de resoldre els problemes sistèmics d’alta complexitat amb tecnosolucions reduccionistes. El futur no s’augura brillant.
Text inclòs originàriament a SYSTEMS, una publicació de la Science Gallery del Trinity College de Dublín.
[1] Morozov, Evgeny: «The tech ‘solutions’ for coronavirus take the surveillance state to the next level» (2020), The Guardian, 15/04/2020.
[2] Wikipedia. 2020. «Operation Igloo White», modificació 1 de juny de 2020.
[3] Edwards, Paul N. (1996) The Closed World Computers and the Politics of Discourse in Cold War America. Cambridge, MA: The MIT Press
[4] Edwards, Paul N. (1996). op. cit.
[5] Edwards, Paul N. (1996). op. cit.
[6] Berger, Peter L., Luckmann, Thomas (2020). The Social Construction of Reality. Nueva York, NY: Doubleday. 1966.
[7] 2020 Mobile App Evolution Report Overview. App Annie, San Francisco, CA.
[8] Screen Time: UK vs US vs The Rest Of The World Compared. Business Fibre, UK: 2019.
[9] Feenberg, Adam (2002). Transforming Technology: A Critical Theory Revisited. Nova York, NY: Oxford University Press.
[10] Moll, Joana (2020). «Ultimate Solvers». 7 de juliol de 2020.
Ens endinsem en Tik Tok, una plataforma basada en l’scroll infinit en la qual consumir i produir són la mateixa cosa.
Classes al Saló de Bellesa d’Helena Rubinstein, New York City, 1965 | Gottscho-Schleisner Collection, Library of Congress, Prints and Photographs Division | Sense restriccions conegudes de drets d’autor.
Tik Tok és una xarxa social en la qual s’elaboren i es comparteixen vídeos de durada curta, i s’ha convertit en un fenomen global més enllà del mercat adolescent amb el qual va arrencar el 2018. Ens preguntem què singularitza l’experiència d’ús d’aquesta app basada en l’scroll infinit i amb una arquitectura algorítmica, passant per la vivència del temps i la circulació de capital sexual i emocional que proposa, així com la sobrerepresentació de certes realitats en detriment d’altres.
Petites històries en time-lapse, vídeos d’animals, coreografies amb arranjaments de trap o reggaeton, llavis sincronitzats –lipsync– sobre diàlegs de telenovel·la, k-pop, experiments amb productes de neteja i paradoxes temporals que s’encadenen sense descans en el zàping infinit de la xarxa social TikTok –Douyin a la Xina–. Són nusos diminuts, compulsions que ens miren durant amb prou feines un parell de segons, que ens estudien per donar-nos el que més ens agrada, que ens conviden a respondre amb un nou vídeo als challenges o reptes virals que conviden a la participació. Enfront de la continuïtat exacerbada dels vídeos de gameplay, les xerrades, la música i l’ASMR de la plataforma de retransmissions individuals Twitch, la discontinuïtat de TikTok convoca el desig de veure més coses, de veure-hi de manera diferent, un anhel de compartir i ser compartit que no se sacia mai, que potser tan sols es cansa per un instant.
Vídeo rere vídeo, sense cap interrupció que pugui recordar el fora de camp de l’app, TikTok, com el seu rival Triller o com Instagram, Facebook, Twitter, WeChat o Toutiao, es desplega a partir d’un lliscament continu per la pantalla del telèfon intel·ligent. Tot i que encara no figuri com una fita en els estudis d’antropologia o en els manuals escolars, el 2006 va introduir en la història cultural de l’ésser humà un dispositiu visual tan important com el llibre o l’impremta: l’scroll infinit, una funció de la interfície tàctil que és el fonament de la major part de xarxes socials contemporànies. Concebut per l’enginyer Aza Raskin, dissenyador d’interfícies, empresari i, en els últims anys, activista a favor de l’ús ètic de la tecnologia, l’scroll infinit no només catalitza les possibilitats de la pantalla tàctil incorporada per primer cop a l’iPhone d’Steve Jobs el 2007, sinó que també constitueix l’espai d’una reprogramació cognitiva del nostre accés a la informació i de la nostra concepció de les emocions i del temps.
«L’ull només veu el que mira, i només mira allò sobre el qual ja té una idea», solia escriure en un cartell a l’entrada de les classes d’identificació criminal Alphonse Bertillon, [1] el creador de l’antropometria judicial, el sistema de la qual van adoptar tots els cossos policials del món occidental a partir del 1888. En reiterar el gest de lliscar sobre la pantalla de TikTok, no és només que els ulls reconeguin les imatges per a les quals ja tenim un paradigma de comprensió, sinó que, a més, el sistema d’intel·ligència artificial gestat per la companyia xinesa ByteDance registra els micromoviments que fem amb el polze, el temps que dediquem a cada imatge, els nostres «m’agrada» i les nostres preferències, al mateix temps que etiqueta cada vídeo per alimentar el flux d’actualització –feed– amb les imatges que satisfacin més bé el desig de continuar-nos abocant a aquesta concatenació només aparentment caòtica d’estímuls, amb més de dos mil milions de descàrregues i pics de quasi mil milions d’usuaris actius al mes.
Davant d’un calidoscopi que embadaleix la meitat de la població mundial i que, durant la pandèmia, ha eixamplat l’abast més enllà del mercat adolescent amb el qual va arrencar el 2018, hem de preguntar-nos què singularitza l’experiència d’ús d’aquesta app. No es tracta només d’aclarir les múltiples narratives que la travessen o d’identificar els usuaris més aclamats, com Charli D’Amelio, Addison Rae i Bella Poarch –amb 117, 81 i 71,6 milions de seguidors–, sinó, també, de fer-se preguntes. En què pensa, TikTok? Què veu, què mira i què és el que no ensenya TikTok? Com ens podem pensar a TikTok? Com respon a la nostra mirada? I, fins i tot, què som, per a Tiktok? En sentit estricte, contemplada des de la perspectiva de les xarxes socials, la vida humana és un epifenomen de la seva pròpia autoreproducció, el destí de la qual és produir i consumir contingut que es reprodueixi de manera viral. El que és veritablement viu és la circulació d’aquesta fàbrica de mems gegantina, sense principi ni final.
Des de cadascun dels telèfons intel·ligents que participen en el flux de TikTok es fa realitat l’ideal capitalista de la semioproducció. Ja no fa falta produir continguts específics, sinó que cal sostenir un sistema d’intel·ligència artificial que permeti acomodar la producció incessant de vídeo dels usuaris a la seva pròpia pulsió escòpica. A l’adagi shakespearià «que cada ull negociï per si mateix», que el cineasta Jean-Luc Godard va escollir per obrir les seves Histoire(s) du cinéma (1998), [2] l’era de TikTok hi respon amb una negociació mediada, una automatització cognitiva que desallotja qualsevol imatge no esperada i avala la fluïdesa total de l’experiència del consum. TikTok és una plataforma en la qual ser, consumir i produir són una mateixa cosa. Que la fàbrica sigui el consumidor sembla una quimera que el capitalisme industrial, que produïa mercaderies i va aprendre a crear necessitats, no hauria arribat a somiar mai.
A més, que una de les majors forces de treball s’encarni en els adolescents dibuixa un horitzó en el qual allò que Marx va anomenar general intellect al «Fragment sobre les màquines»,[3] lluny d’obrir-se a una socialització del capital tecnològic i cognitiu acumulat, opera en sentit contrari. No hi ha emancipació possible del temps social en relació amb l’obligació de la feina assalariada, perquè no es pot fer servir TikTok, Twitch, Instagram, Facebook ni qualsevol altra xarxa social sense que això comporti generar capital, treballar. Aquesta superposició entre vida i feina pròpia de la nostra societat del rendiment oblitera qualsevol possibilitat d’oci sostreta del consum, d’otium ludens, en el sentit llatí. [4] Tanmateix, seria ingènua una crítica de TikTok que no reconegués la importància que té com a fenomen ni la perícia de la seva arquitectura algorítmica, que presenta, per vies que altres narratives no aconsegueixen acostar als usuaris del segle XXI, el camp de tensió de les emocions, en particular la constel·lació identitària de l’adolescència.
El que Deleuze, en el curs sobre Spinoza del 1978, va denominar l’affectus, això és, «la variació contínua de l’existència d’algú»,[5]és quelcom que el trànsit entre vídeo i vídeo, i la socialització que comporta cada resposta, exterioritzen amb un abast insòlit. A TikTok, s’hi balla. S’hi riu. S’hi plora. S’hi canta. S’hi vol agradar. S’hi ensenya el que es correspon amb una projecció sublimada del nostre jo, però –a diferència d’Instagram–, s’hi obre també el cabal per a l’exteriorització d’estats de prostració, plor o eufòria, tot i que quasi sempre reconduïts cap al rèdit d’una actitud positiva. Les emocions s’alliberen com a conseqüència de la «sobrecàrrega de nosaltres mateixos» que patim en una societat de la qual s’han extirpat els rituals col·lectius, la dimensió simbòlica de les imatges que articulen la socialització. Particularment per a un adolescent, TikTok constitueix un espai comunitari capaç de catalitzar la fantasia d’un teixit relacional en el qual podem emparar la identitat i la construcció de les emocions.
L’acumulació de seguidors, l’afirmació dels «m’agrada» i la possibilitat de comparèixer en un mateix espai digital amb tiktokers que es perfilen com a model de referència configuren un full celebrity effect el fantasma del qual s’engendra a partir de l’acumulació de capital emocional personal lligat a l’autoexposició. L’autèntic motor de les app és l’acumulació d’una popularitat que coincideix amb la pantalla com a projecció de l’espai confessional de l’habitació. La hipervisibilització de la intimitat contribueix, a més, a una transformació de l’esdevenidor social de la psicoesfera en la qual el desig, que sempre té una gènesi cultural, s’investeix d’una qualitat trepidant o, d’acord amb el terme de Guattari, caosmòtica:[6] TikTok no és un lloc en el qual es pugui compartir la pròpia sexualitat; és un òrgan de gaudi externalitzat, la qual cosa explica la reacció brusca que pot generar en un adolescent el fet que un adult li’n limiti l’ús.
Com ha assenyalat Slavoj Žižek, les imatges no donen resposta al nostre desig; no ensenyen què hem de desitjar, sinó com hem de desitjar.[7] Des que, el 1907, Julius Newbronner va idear un sistema per penjar càmeres al pit dels coloms, la nostra mirada no ha deixat d’externalitzar-se. En primer lloc van ser els avions; més tard –com va avisar Harun Farocki,[8] la videovigilància i els míssils llançats durant la guerra del Golf, i després les xarxes i els algoritmes. Actualment, tot i que siguem nosaltres mateixos els que gravem i cedim les expressions facials a aplicacions com FaceApp o al sistema de bloqueig del nostre telèfon intel·ligent –la culminació del sistema classificatori de Bertillon, el que ell anomenava «retrats parlants»–, la nostra mirada està totalment externalitzada. De la pionera vista aèria de Kronberg capturada pel colom de Newbronner al sistema de vigilància xinès Dragonfly Eye, la imatge ha arribat a automatitzar-se fins a perdre les dues raons que la definien: que la produís un humà perquè la veiés un humà.
Hem passat de l’automatització cognitiva a l’eliminació de qualsevol angle cec, com prova l’expansió dels sistemes de vigilància d’Axon o AnyVision. Si a l’espai públic la hipervisibilitat es converteix en norma, com demostra el sistema de crèdit social xinès, les xarxes socials promouen un neurototalitarisme basat en la patrimonialització de l’eros i el temps col·lectiu. Davant la seqüència de TikTok, la vivència temporal experimenta una articulació i una destrucció simultànies. Això és, el temps s’orienta a cada instant a través de relats i pseudorituals, i alhora és destruït per la irrupció del vídeo següent. La coincidència de ritu i joc a les xarxes socials provoca una fractura en la inscripció temporal que s’acompanya d’un fenomen de capitalització. Acumulem capital no només per sobreviure, sinó també com a manera de confutar la mort, com una fantasia de supervivència. I acumulem capital sexual, com assenyalen Eva Illouz i Dana Kaplan, per efecte d’una interferència anòmala entre l’àmbit de l’economia i el llarg procés sociocultural que, durant dècades, havia conduït a la identificació entre llibertat sexual i autorealització.[9]
L’erotització primària que travessa les xarxes socials mostra com la sexualitat, un cop alliberada del control d’institucions com la família o l’església, ha deixat de ser l’espai d’una llibertat inexpugnable. A través d’una societat que substitueix el control i la biopolítica descrits per Focault per l’autoexplotació i el rendiment,[10] l’atractiu personal s’emplaça, en una lògica mercantil, en el que Illouz anomena el «capital escòpic».[11] Com subratlla Catherine Hakim, el capital eròtic sempre ha pres formes diferents, i convé desterrar una lectura binària entre l’empoderament i la dominació, perquè es tracta d’un fenomen més complex.[12] Que la llibertat sexual sigui la base normativa del capitalisme no és obstacle perquè, a través de la hipervisibilitat de xarxes com TikTok –o d’Onlyfans, que es basa en la plusvàlua eròtica–, la desigualtat i fins el desclassament sexual prenguin carta de naturalesa.
Des del punt de vista conductual, a més, i d’acord amb Hito Steyerl, el llenguatge coreogràfic projectat per les xarxes socials genera una domesticació dels gestos, una disciplina dels cossos en la qual l’empoderament coexisteix, sense contradicció, amb la submissió al mercat.[13] Un fenomen com el de DeepTok, amb imatges fosques i vídeos de tortura animal, mostra una reacció de la sensibilitat col·lectiva contra la capacitat omnímoda d’assimilació de TikTok. Igualment, com en qualsevol altra xarxa social, la sobrerepresentació de certes realitats comporta la infrarepresentació de situacions com la repressió xinesa contra l’ètnia uigur, de majoria musulmana, i l’ús de «camps de reeducació», quelcom que el novembre del 2019 l’adolescent Feroza Aziz va aconseguir denunciar des d’un vídeo de maquillatge, retirat immediatament de TikTok.
Una de les figures més equívoques de la història de la ciència, Sir Francis Galton, eugenista i inspirador de les polítiques d’«higiene racial» de l’Alemanya nazi, va idear un sistema de fotografia composta en el qual intentava establir una sèrie de cànons de figura –amb etiquetes com «geni», «jueu» o «criminal»– que li havien de permetre de predir el comportament de les persones a través d’una «estadística pictòrica» creada a partir d’unes superposicions en les quals ell intentava llegir «classes naturals». Per raó de la capritxositat en la definició d’aquests tipus, que partien dels seus prejudicis, les imatges tenien un aspecte espectral, la suma de milers de retrats en els quals la segmentació biomètrica de Bertillon es transformava en quimeres inexistents, en éssers difuminats que ens miren esperant que coincidim amb uns trets traçats per satisfer l’anatomia de l’estadística.
Enfront del machine learning que governa TikTok, enfront de la circulació de capital sexual i emocional que proposa, hem de preguntar-nos si, per a la seva intel·ligència artificial, nosaltres no som com els ciutadans el futur dels quals intentava aprehendre Galton: cossos dòcils que es consumeixen en una explotació perpètua del jo. Però no hi ha cap ciència «que mantingui l’ego intacte», com ha assenyalat Donna Haraway a «Persistence of Vision».[14] Una veritable ciència de les imatges exigeix, avui dia, que partim de la cartografia dels afectes de TikTok per contemplar l’oportunitat de reconquerir el llenguatge emocional expropiat per l’economia de l’atenció. Contra la idea aristotèlica segons la qual el pathos, a diferència del logos, està privat d’acció i voluntat, una llarga cadena de pensadors, de Nietzsche a Judith Butler, han assenyalat que l’exposició de l’emoció, de l’afecte, és moviment, és obertura i potència. Per tant, no només hem de preguntar-nos qui som, per a TikTok, i com ens modela les emocions, sinó que també hem de qüestionar-nos si hi ha alguna manera de reprogramar-lo.
[1] Bertillon cita aquesta frase a Identification anthropométrique, instructions signalétiques (Imprimerie Administrative, 1893), a partir de l’epígraf que l’anatomista Jean Louis Hippolyte Peisse pren del Traité d’Anatomie artistique de Paul Richter (París, Plon, 1890): «L’Oeil ne voit dans les choses que ce qu’il y regarde et il ne regarde que ce qui est déjà en idée dans l’esprit.»
[2] «Let every eye negotiate for itself», Shakespeare, William, Much Ado About Nothing (1599). Acte II, escena I (1978: The Complete Works (The Alexander Test) 18a edició, Londres, Collins, p. 143).
[3] Marx, Karl, Elementos fundamentales para la crítica de la economía política (Grundrisse) 1857-1858), vol. 2, Mèxic, Siglo XXI, 1972, p. 216-230.
[4] Vegey Guzzo, P. G. i Bonifacio, G. (ed.), Otium Ludens. Stabiae, cuore de l’imperio romano. Castellammare di Stabia: N. Longobardi, 2007; Fumaroli, M., París-Nueva York-París. Viaje al mundo de las artes y de las imágenes. Diario de 2007 a 2008, Barcelona: Acantilado, 2010.
[5] Deleuze, G., En medio de Spinoza. Buenos Aires: Cactus, 2006.
[6] Guattari, F., Caosmosis, Buenos Aires: Manantial, 1996.
[7] Fiennes, S.; Žižek, S., The Pervert’s Guide to Cinema, 2006.
[8] Farocki, H., Eye Machine I i II (2001, 2002); «Der Krieg findet immer einen Ausweg», Cinema 50, Essay, Marburg: Schüren Verlag, 2005.
[9] Illouz, E.; Kaplan, D., El capital sexual en la modernidad tardía. Barcelona: Herder, 2020.
[10] Foucault, M., Histoire de la sexualité. París: Gallimard, 1976; Surveiller et punir. París: Gallimard, 1975; Naissance de la biopolitique. Cours au collège de France 1978-1979. Hautes études, París: Gallimard-Seuil, 2004.
[11] Illouz, E., El fin del amor. Una sociología de las relaciones negativas. Buenos Aires: Katz, 2020.
[12] Hakim, C., «Erotic Capital». A: European Sociological Review 26.5, 2010.
[13] Steyerl, H., «¡Corten! Reproducción y recombinación». A: Los condenados de la pantalla. Buenos Aires: Caja Negra, 2014, p. 185-200.
[14] Haraway, D., Primate Visions, Gender, Race and Nature in the World of Modern Sciences. Nova York: Routledge, 1989.
Reddit, frontera entre els nínxols digitals i el mainstream, és un dels camps de batalla dels debats sobre llibertat d’expressió i toxicitat en temps del gran algoritme.
Infants de Navy fent boxa | Harris & Edwing, Library of the Congress, Library of Congress | Sense restriccions conegudes de drets d’autor
A mesura que ha anat creixent, Reddit ha anat prenent decisions de moderació de contingut tòxic. Els primers intents de moderació mínima van causar reaccions d’hostilitat entre els usuaris, però amb els anys Reddit ha aconseguit un model de moderació alternatiu i descentralitzat. Es tracta d’un model més horitzontal, cooperatiu i humà que no pas el d’altres plataformes, i el resultat és el més semblant a un espai en el qual mantenir una conversa amb llibertat és possible.
L’experiment tenia unes normes molt clares. Una tela col·laborativa de 1.000 píxels per 1.000 píxels que durant 72 hores tots els usuaris de Reddit podien pintar lliurement, píxel a píxel, amb un canvi permès cada cinc minuts. En van dir Place, ‘Lloc’. Era l’abril del 2017 i, dels 250 milions de redditors, més d’un milió va participar-hi. Què podia sortir malament?
Reddit és una massiva xarxa de comunitats d’interès autogestionades pels usuaris, dedicades a centenars de milers de temes, idees, mems, llocs, ideologies, sensacions i debats. El 2017, quan l’equip que liderava Reddit va decidir provar l’experiment de Place, el dubte (i el motiu del nerviosisme corporatiu) era si el llenç s’ompliria d’esvàstiques i insults.
El resultat va ser una microcosmos mutant i dispers de faccions, aliances, creació i destrucció, comunitats lluitant les unes contra les altres pel mateix espai, incursions, contraincursions, trols tòxics, exèrcits de resistència… En diversos punts del llenç s’anaven formant esvàstiques. Al cap de pocs minuts, exèrcits d’usuaris les esborraven o les reconvertien en el logotip del Windows 95.
El resultat final és una metàfora visual del que Reddit vol ser. Una bandera fragmentada en mil bocins que conviuen. Place era la performance de la solució que Reddit ofereix per als problemes de l’internet fosc, corporatiu i algorítmic de l’era Trump. Un ecosistema viu, deia el llenç, és aquell en què tothom gaudeix d’igualtat de condicions i de llibertat d’expressió, i en què l’autocontrol comunitari frena l’odi.
Pot funcionar, realment, aquest model?
Reddit és un producte de l’onada d’emprenedoria digital posterior a la crisi de les punt com. La idea d’un agregador de notícies va sorgir durant les primeres colònies emprenedores de Y Combinator, una incubadora d’empreses emergents promoguda pel guru tecnològic Paul Graham. La idea de Graham era oferir als joves emprenedors universitaris nord-americans els diners justos perquè desenvolupessin els seus projectes, protegint-los dels grans fons d’inversió que havien sobredimensionat i inflat molts projectes web durant la crisi dels 2000.
Les colònies emprenedores de Paul Graham es van fundar amb la idea d’oferir solucions pragmàtiques a problemes concrets d’una manera nova i fresca, més lleugera. D’aquestes colònies n’han sorgit empreses com Dropbox, Twitch o Airbnb. Aquests projectes digitals tenen en comú que combinen una imatge excèntrica, revolucionària i desenfadada amb una vocació decididament capitalista. Aquesta combinació ambigua i paradoxal és un subproducte cultural derivat directament del que els teòrics Richard Barbrook i Andy Cameron han anomenat «la ideologia californiana».
La ideologia californiana descriu l’ambient social i cultural en el qual es desplega el Silicon Valley que coneixem. Segons els autors del terme, s’hi combina l’esperit lliure i excèntric de la contracultura dels seixanta amb un determinisme tecnològic encarat a la producció capitalista i mercantil. L’encaix entre el hippy i el yuppie. Revolució i capitalisme. L’ecosistema digital és una promesa d’emancipació que assegura que tots els problemes es poden resoldre amb una app, i fer un món millor és sinònim de fer-se multimilionari, això sí: sense corbates. Tot gràcies a la ingenuïtat creativa… i a la ingenuïtat inversora!
Reddit és un prototip d’aquesta cultura d’emprenedoria cool. Els seus fundadors, Steve Huffman i Alexis Ohanian, van muntar-la el 2005, quan tot just sortien de la universitat, i van anar afegint-hi funcionalitats per fer-la més atractiva. La idea era senzilla: un web on tothom pogués penjar-hi enllaços interessants i valorar-los positivament o negativament. Com més vots positius tenia un enllaç, més visible era.
Reddit es va anar poblant d’usuaris amb perfils similars als dels seus fundadors: joves universitaris interessats en els mons dels videojocs, la programació, la ciència-ficció… i amb un humor nerdy i edgy, que agraïen un espai per trobar enllaços sobre allò que els interessava.
Huffman i Ohanian van decidir dividir la pàgina en subpàgines, que els usuaris podien crear per generar microcomunitats amb interessos particulars, sense límits. Així van néixer els subreddits. Sense pretendre-ho, havien inventat un sistema amb els ingredients necessaris per donar cabuda a centenars de milers de petites tribus digitals, amb referents, tradicions i llenguatges propis. Un espai per a qui té gustos peculiars, per a l’autenticitat i els interessos de nínxol. Un lloc heterogeni, caòtic i brut en temps d’homogeneïtzació diàfana.
I això és Reddit avui dia. Un lloc que són moltíssims llocs. Un espai difícil d’explicar o definir.
Si t’agraden els animalets entranyables, pots formar part de r/aww; si ets d’Ontario, tens r/Ontario; si la teva addicció és mortificar-te amb la vergonya aliena pots passar per r/Cringetopia; si les teves idees de venjança sempre arriben massa tard, pots recrear-te amb les venjances dels usuaris de r/PettyRevenge; si estàs molt enganxat a l’últim Call Of Duty, hi ha, evidentment, el r/CODWarzone. A r/AskParents hi pots trobar pares i mares que comparteixen consells sobre paternitat; a r/EarthPorn tens fotografies de racons increïbles del planeta; si vols coses lleugerament interessants, doncs bé, tens r/MildlyInteresting. A r/nonononoyes hi ha escenes que pintaven fatal però al final acaben bé. A r/Transpassing, una comunitat de persones es donen consells i trucs per amagar que han fet una transició de gènere. r/jazz, r/Catalonia, r/mademesmile. r/nextfuckinglevel, r/oldpeoplefacebook, r/wholesomememes. La llista no és infinita, però ho podria semblar.
A Reddit també s’hi han generat molts espais tòxics, com r/Jailbait, on es compartien imatges eròtiques d’adolescents, r/FatPeopleHate, una comunitat dedicada a humiliar persones amb sobrepès, o r/incels, una comunitat d’homes misògins que incitaven a la violència contra les dones. Desenes de comunitats racistes, antisemites, masclistes i d’ultradreta han trobat lloc i un altaveu a Reddit.
Per intentar protegir i justificar la plataforma, el fundador Steve Huffman la descrivia com un lloc per a converses «obertes i honestes, cosa que significa converses autèntiques, caòtiques, el millor i el pitjor, el més real i el més estrany de què la humanitat és capaç».
A mesura que ha anat creixent, Reddit ha anat prenent decisions de moderació de contingut tòxic. Ha esborrat algunes comunitats d’odi en diverses ocasions, però la seva perspectiva sobre què cal fer amb els trols, les teories de la conspiració o l’assetjament han anat virant segons el vent dels temps.
Quan el 2011 Reddit va decidir tancar r/Jailbait, el que aleshores era CEO de l’empresa, Yishan Wong, va justificar la decisió com si fos un pecat, aclarint que només l’eliminaven perquè s’hi compartia contingut que segons la llei dels Estats Units podia ser il·legal. «Defensem la llibertat d’expressió», deia llavors, «no prohibirem els subreddits desagradables». Aquesta idea de la llibertat d’expressió absoluta era, a principis de la dècada, una idea forta i compartida per totes les xarxes socials, en expansió. Era l’època de les grans revoltes digitals, l’era Obama, en la qual la idea general era que, efectivament, el 2.0 democratitzava el món. El director general de Twitter deia: «Som l’ala de la llibertat d’expressió del partit de la llibertat d’expressió.»
Les xarxes havien de ser «neutrals», que en aquell moment era sinònim d’estructures passives davant qualsevol comportament dels usuaris. Quan el 2012 Reddit va anunciar que prohibia la compartició de contingut suggeridor o sexual de menors a la plataforma, el comentari amb més vots positius a la notícia deia així: «Bona feina. Us heu obert a les influències externes sobre què es pot o no es pot publicar a Reddit.»
Dos anys més tard, quan Ellen Pao va prendre la decisió de tancar els cinc subreddits més tòxics, entre els quals hi havia r/FatPeopleHate i r/shitniggerssay, la reacció d’una bona part dels usuaris de la plataforma va ser indignar-se violentament contra Pao, compartint imatges d’esvàstiques vinculades al seu nom perquè apareguessin cada vegada que algú el cerqués a Google. Molts van amenaçar de marxar a una plataforma que no censurés.
Els usuaris reaccionaven amb hostilitat als primers intents de moderació mínima. Per què els irritava tant que es tanquessin fòrums dedicats a la vexació, a la misogínia i al racisme? Per què se sentien així d’atacats?
L’origen d’aquesta idea concreta de llibertat incondicional és herència dels discursos ciberutòpics de les primers albors d’internet.
L’any 1996, l’activista digital i membre de la banda Grateful Dead, John Perry Barlow, començava la seva «Declaració d’Independència del Ciberespai» així:
Governants del món industrialitzat, cansats gegants de carn i acer, vinc del Ciberespai, la nova llar de la ment. En nom del futur, a vosaltres, que sou del passat, us demano que ens deixeu en pau. No sou benvinguts entre nosaltres. No teniu cap autoritat on ens reunim.
En aquesta declaració, escrita com a resposta a l’aprovació de la Telecommunications Act als Estats Units, Perry Barlow declarava èpicament que els usuaris d’internet estaven creant un món lliure de privilegis i prejudicis generats per ètnia, poder econòmic, força militar o naixement… emulant el to fundacional de la declaració de Thomas Jefferson. En aquest nou món, deia, tothom podrà expressar les seves creences, sense por de ser silenciats, «per singulars que puguin semblar».
Aquest posicionament llibertari i poètic ha tingut una aplicació pragmàtica en molts projectes que han intentat fer d’internet una alternativa global al capitalisme. La ciberutopia s’ha desplegat en lluites per a la lliure circulació de continguts digitals, pel lliure accés a la informació, per la lliure comunicació entre persones, per la neutralitat digital, la digitalització de la democràcia o per una moneda digital autònoma, entre moltes altres.
Però tal com apunta el pensador crític Evgeny Morozov, el projecte de la ciberutopia és, en essència, un projecte capitalista d’arrel nord-americana que, en comptes d’oferir una alternativa real al capitalisme, no és més que la forma que el capitalisme pren en l’estadi més complet i desenvolupat.
Malgrat els límits, les idees ciberutòpiques han anat cristal·litzant en l’ètica de les comunitats digitals, que han pres consciència que cal defensar les parcel·les de llibertat d’expressió de les grans corporacions tradicionals i de l’establishment. Aquesta idea d’una llibertat amenaçada permanentment per forces externes ha calat en la cosmovisió d’espais com Reddit. Contra qui dirigeixen aquesta hostilitat? Qui pot eliminar-los l’espai?
Els enemics habituals són els mitjans tradicionals, que ridiculitzen i no entenen les dinàmiques d’internet, les corporacions que volen explotar econòmicament l’autenticitat comunitària… i els nous usuaris, que trepitgen el jardí i se salten els comportaments i costums comunitaris. Aquesta darrera amenaça és coneguda com a «setembre etern».
El concepte «setembre etern» s’origina durant l’onada massiva de nous usuaris que van aparèixer a la plataforma Usenet el setembre del 1993, en el moment en què el proveïdor AOL va obrir les comportes d’aquest espai de discussió a molts nous usuaris, cosa que va aclaparar la petita societat d’usuaris experimentats i va desestructurar les normes socials que havien generat com a comunitat. Des de llavors, el concepte fa referència a la por d’una invasió social de nous usuaris, sovint desinformats, que desvirtuen i trenquen la convivència d’espais digitals que ja tenen unes dinàmiques, uns llenguatges i un equilibri propis.
A mesura que l’internet de les grans plataformes es va desenvolupant, la por del control corporatiu i la por que el setembre etern escombri la filosofia col·lectiva fa que moltes comunitats de Reddit reaccionin amb hostilitat a la influència de l’establishment, renegant de qualsevol tipus d’intervenció externa.
Aquesta actitud anti-establishment i en defensa de la llibertat individual és la que, aprofitada per alguns col·lectius d’extrema dreta, ha servit de cantera per a un nou populisme conservador, que ha reciclat els vells conceptes de la ciberutopia per lluitar contra el que ells anomenen «la dictadura de la correcció política».
Però com és aquesta llibertat d’expressió absoluta que defensen amb ungles i dents? Quina mena de lloc seria internet, si no hi hagués cap tipus d’intervenció ni moderació humanes?
La confusió entre llibertat d’expressió i absència de normes es pot il·lustrar amb el cas d’Etika. Etika era un streamer afroamericà que jugava a tota mena de videojocs i emetia les partides per Youtube i Twitch. Algú va proposar-li que jugués al popular videojoc Minecraft, però en un dels seus «servidors anarquistes». Minecraft té centenars de milers de servidors públics, en els quals usuaris d’arreu del món juguen construint bases, explorant el mapa i fent i desfent comunitats. Els «servidors anarquistes» es caracteritzen perquè no tenen cap mena de sistema de moderació, ni normativa, ni equip d’administració. Tots els jugadors poden fer-hi el que desitgin sense por de ser-ne expulsats.
Pocs minuts després que Etika hi entrés, el xat del servidor es va començar a omplir d’insults racistes i desitjos de mort, i per tot arreu on passava els usuaris construïen monuments en forma d’esvàstica. Etika, que havia explicat en diverses ocasions que patia trastorns mentals i que es trobava en una situació vital complicada, es va suïcidar poques setmanes després d’haver entrat al servidor. Tot i això, el xat va continuar fent els mateixos acudits racistes, com si no hagués passat res.
A diferència del que afirmava John Perry Barlow, internet no ofereix una alternativa al món real, només n’és una ombra allargada i sovint caricaturitzada. Tots els problemes estructurals del món físic es reprodueixen i s’expandeixen en el món digital; el món digital no els resol per art de màgia.
Un exemple clar del fet que això passa de manera estructural és el que explica Safiya Umoja Noble a Algorithms of Oppresion, on argumenta que cercadors com el de Google reforcen idees socials preexistents
Explica que en buscar les paraules «black girls» a la recerca d’activitats entretingudes per fer amb les seves filles afroamericanes, una gran quantitat de resultats de la primera pàgina eren vídeos pornogràfics. De la mateixa manera, els suggeriments de cerca per a persones racialitzades oferien comentaris negatius i vexatoris, a diferència dels de persones blanques. Després de la publicació de les cerques, Google va decidir corregir-les manualment.
Tal com expliquen en una conversa al canal de psicologia per a streamers i gamers, Healthy Gamer GG, l’experiència diària de moltes noies streamers a Youtube i Twitch és treballar envoltades d’insults, menyspreu i, en algunes ocasions, amenaces de mort. Per a elles, la llibertat d’expressió passa per generar sistemes de moderació que vetllin per la seva seguretat en entorns masculinitzats, on sovint són rebudes com una amenaça, i que treballin constantment perquè es posi en valor la seva feina i no es normalitzin comentaris i reaccions masclistes.
Dit d’una altra manera: la llibertat d’expressió real a internet necessita normes clares, expulsió dels usuaris tòxics, prevenció i eliminació de contingut perniciós i una revisió constant de la salut de la comunitat. Però qui ha de fer aquesta feina?
Des de l’atac organitzat al Capitoli dels Estats Units, moltes grans plataformes com Twitter, Google van decidir expulsar Donald Trump dels seus espais corporatius i fer una gran declaració d’intencions. Els serveis web d’Amazon i Google també van desconnectar plataformes com ara Parler, des d’on s’organitzaven algunes comunitats d’odi.
«No permetrem que des de la nostra plataforma es despleguin actituds que promoguin la violència», deien. Després d’anys de fer els ulls grossos i de mirar cap a una altra banda quan Trump se saltava les normes d’ús de les plataformes i amenaçava o insultava altres usuaris, la desplataformització sincronitzada, quan Trump ja tenia mig peu fora de la presidència dels Estats Units, era més una operació de màrqueting i de control de danys que no pas una mostra de l’ètica corporativa constant.
El problema d’un mecanisme de moderació purament corporatiu és que és disfuncional i arbitrari per naturalesa. Els interessos corporatius, econòmics o polítics influeixen en quines decisions es prenen i quan. Sovint, a més, la feina de controlar l’activitat al detall es fa subcontractant treballadors explotats, traumatitzats per missatges i imatges violentes, que firmen clàusules de confidencialitat sobre els criteris reals de moderació.
La moderadocràcia de Reddit, un model alternatiu
El 2020 Reddit va sumar-s’hi i va canviar de política per fer-la més restrictiva, més inclusiva i més proactiva a l’hora de controlar la mena de converses que es generen entre els usuaris. Entre altres canvis, va decidir que no permetria l’existència de cap comunitat que promogués l’odi a persones per la identitat o la vulnerabilitat. Amb aquest anunci va tancar més de dues mil comunitats, entre les quals el subreddit que havia ajudat Trump a guanyar les eleccions el 2016 (r/the_donald) i el subreddit del podcast d’esquerres r/ChapoTrapHouse
Tot i això, amb els anys Reddit ha aconseguit un model de moderació alternatiu, en el qual intervenen les normes d’ús de la plataforma i les normes comunitàries de cada subreddit. Aquest model descentralitzat equilibra la feina de moderació entre els usuaris voluntaris, l’equip de Reddit i diversos sistemes democràtics i d’autocontrol social, com ara referèndums per actualitzar les normes d’ús d’un subreddit determinat o mecanismes d’informació i denúncia anònima.
Per complementar-ho, Reddit ofereix suport psicològic als moderadors i hi manté contacte directe. A més, moltes comunitats han organitzat subreddits que només fan la funció de detectar discursos d’odi i subreddits tòxics, per denunciar-los ràpidament abans que es facin massa grans.
El model Reddit no és perfecte. Pot generar petites oligarquies d’usuaris moderadors totpoderosos, i la feina voluntària dels moderadors pot ser utilitzada per la plataforma per fer-se menys responsable del que fan o diuen els usuaris. Però aquesta combinació de responsabilitat corporativa, moderació comunitària feta a partir de voluntaris i suport estructural és, si més no, un model més horitzontal, cooperatiu i humà que no pas el d’altres plataformes.
La primera norma d’ús de Reddit, com la de moltes altres pàgines i serveis d’avui en dia, és aquesta:
Recorda l’humà. Reddit és un lloc per crear comunitat i pertinença, no per atacar grups de persones marginades o vulnerables. Tothom té dret a utilitzar Reddit sense assetjament, bullying ni amenaces de violència. Es prohibiran les comunitats i els usuaris que incitin a la violència o que promoguin l’odi basat en la identitat o la vulnerabilitat.
Probablement és una crida menys sexi que el clam de llibertat dels ciberutòpics dels noranta, però, vista l’experiència dels darrers trenta anys, el resultat és més semblant a un espai en el qual mantenir una conversa amb llibertat de veritat és possible; on els usuaris, no algorismes ni plataformes opaques, esborren les esvàstiques, encara que sigui convertint-les en el logotip del Windows 95.
El «call center» suposa la renúncia a l’empatia i l’entesa a un costat i a l’altre de la línia telefònica.
Dones treballant a la centraleta del Capitoli dels Estats Units. Washington DC 1959 | Marion S Trikosko, Library of Congress | Sense restriccions conegudes de drets d’autor
Lluny de funcionar com un espai per a la trobada i la interlocució genuïna entre dues parts, el call center sembla dissenyat per frustrar qualsevol intent de comunicació. La seva lògica ens obliga a renunciar al diàleg per sotmetre’ns a estrictes protocols connectius. El call center representa, en aquest sentit, un exemple magnífic del que Franco «Bifo» Berardi ha descrit com un «desplaçament des d’allò conjuntiu cap a allò connectiu».
«Se’ns acut cap exemple més bo del fracàs del neoliberalisme, des del seu propi punt de vista, és a dir, des del punt de vista de les relacions públiques, que el call center?», es demana Mark Fisher a Capitalist Realism: Is There No Alternative? (Zero Books, 2009). «L’experiència del call center », escriu Fisher, «és el més semblant a una experiència directa i personal del caràcter descentrat del capitalisme. Existim, cada cop més, en dos plans de realitat: un en què els serveis funcionen, i un altre de subterrani (…), un món sense memòria en què les causes i els efectes es connecten de maneres misterioses i incomprensibles, en què és un veritable miracle que passi alguna cosa i en què un perd les esperances de poder passar a l’altre costat».
Fisher estableix un paral·lelisme entre el call center i el sinistre sistema telefònic que Kafka descriu a El castell. «No hi ha cap connexió específica amb el castell», explica l’alcaid del castell al protagonista de la novel·la, «cap centraleta que comuniqui la trucada; si es truca per telèfon al castell, hi sonen tots els aparells dels departaments més inferiors, o més aviat sonarien si no estiguessin, com sé amb certesa que estan, desconnectats en la majoria dels casos. (…) Per la resta, és molt comprensible. Qui pot creure’s legitimat a interrompre, a causa dels seus nimis problemes personals, les feines més importants, que es duen a terme sempre a una velocitat vertiginosa?».
El sistema telefònic que en principi hauria de servir per comunicar-se amb les instàncies administratives del castell resulta que és, ben al contrari, un dispositiu dissenyat per frustrar qualsevol intent de comunicació. Passa una cosa semblant quan ens endinsem en el laberint d’alguns centres d’atenció telefònica. I és que, parafrasejant l’alcaid del castell, qui pot creure’s legitimat a reclamar o intentar aclarir algun detall sense importància a l’empresa que li proporciona un servei? Qui pot atrevir-se a interrompre l’activitat vertiginosa d’una gran corporació amb queixes o preguntes de qualsevol mena?
«L’experiència del centre d’atenció telefònica», sosté Fisher, «traspua la fenomenologia política del capitalisme tardà, l’avorriment i la frustració a través de la cadena de representants, la repetició dels mateixos detalls grisos per part de diferents operaris amb una formació pobra i poca informació (…). La ràbia no és sinó una vàlvula d’escapament; una agressió en el buit dirigida contra una víctima anònima igual que un mateix, però amb la qual no hi ha cap possibilitat d’establir simpatia».
Call center d’ABSA Bank. Johannesburg, 2008 | CC BY-SA Media Club
Aquesta falta d’empatia, tan característica del call center, és un exemple perfecte de la transformació antropològica que Franco «Bifo» Berardi descriu a Phenomenology of the End (Semiotext(e), 2015). La conseqüència d’aquesta mutació, que és fruit de la transició tecnològica actual, no és sinó «la dissolució de la concepció moderna de la humanitat i l’extinció de l’home o la dona humanista».
Ara bé: en què consisteix, exactament, aquesta mutació? Es tractaria, en última instància, d’una incapacitat d’empatitzar i d’una pèrdua de la «capacitat de percebre el cos de l’altre com una extensió viva del meu propi cos». Berardi atribueix aquesta neutralització de l’empatia i l’afectivitat a un «desplaçament de la conjunció a la connexió». Si la conjunció és «la concatenació de cossos i màquines que poden generar significat sense seguir un disseny preestablert i sense respondre a cap llei o finalitat interna», la connexió és, per contra, «una concatenació de cossos i màquines que només pot generar significat com a resposta a un disseny intrínsec generat per l’home, i respectant regles precises de comportament i funcionament». La conjunció, escriu Berardi, «requereix un criteri semàntic d’interpretació. (…) La connexió, en canvi, només requereix un criteri sintàctic d’interpretació». O dit d’una altra manera: la conjunció és empàtica, mentre que la connexió és merament operacional.
És per això que el laberint del call center resulta encara més kafkià i desesperant quan la nostra trucada l’atén un sistema de reconeixement de veu automàtic. Quan passa això hem d’ajustar les paraules a una comunicació severament codificada, i la possibilitat de resoldre el nostre problema dependrà exclusivament de si aquest es contempla com un veritable problema o no a l’altre costat de la línia. Tal com apunta Berardi, l’empatia pròpia del pla conjuntiu és el que fa possible l’aparició d’un sentit prèviament inexistent. En el pla connectiu, en canvi, «cada element resta diferenciat, i interactua només de manera funcional».
Incapaç d’escoltar-nos i d’entendre’ns genuïnament, l’agent virtual del call center només pot respondre a un nombre limitat de preguntes i incidències; de manera que si el motiu de la nostra trucada no s’hi correspon de forma precisa, la comunicació pot donar-se per acabada, independentment de si el nostre problema s’ha resolt o no. Som davant del que Éric Sadin, al llibre L’Intelligence artificielle ou l’enjeu du siècle: Anatomie d’un antihumanisme radical (Éditions L’Échappée, 2018), bateja com el «poder comminatori de la tecnologia». Cada cop més sovint, escriu Sadin, ens pleguem davant d’uns «protocols destinats a provocar inflexions en cadascun dels nostres actes», i ens sotmetem a les equacions d’una sèrie d’artefactes que tenen «l’objectiu prioritari de respondre a interessos privats i instaurar una organització de la societat en funció de criteris principalment utilitaristes».
El call center ha estat, i és encara, un dels principals camps d’assaig de les capacitats predictives i interpretatives de la intel·ligència artificial. Si, com suggereix Fisher, les relacions públiques representen «el punt de vista del neoliberalisme», la robotització del centre d’atenció telefònica implica precisament la deshumanització del lloc de trobada entre venedor i client (o, si es vol, per fer servir una terminologia més d’acord amb els temps, entre proveïdor i usuari). Les relacions públiques es basaven, tradicionalment, en una forma de comunicació conjuntiva i empàtica entre les dues parts; ara, però, la proliferació de sistemes com el reconeixement de veu fa que sembli que funcionen, cada cop més sovint, d’acord amb les normes d’un món connectiu i amb finalitats estrictament funcionals.
Ara bé: el malson connectiu del call center no es redueix, ni molt menys, a la persona que telefona. Quan qui respon no és una màquina, la veu que sentim a l’altre costat de la línia és la d’una persona molt més sotmesa que nosaltres als estrictes protocols connectius que regeixen el funcionament dels centres d’atenció telefònica. Aquesta persona, o la que seu al seu costat, podria ser la mateixa que ahir a la tarda ens va telefonar per oferir-nos algun servei en nom d’alguna altra empresa. És probable que en aquella ocasió donéssim per acabada la trucada d’una forma més aviat abrupta. Això posa de manifest el pervers sistema de funcionament de la veu al call center, i explica per què sovint és un lloc de desacord i frustració, tant a un costat de la línia com a l’altre.
Si bé Mark Fisher es referia a les persones que treballen en un call center com a «víctimes anònimes, igual que un mateix», també és important entendre que són precisament aquestes persones les que s’emporten la pitjor part d’aquest sotmetiment a una forma de comunicació estrictament connectiva. Al capdavall, no hi ha res que resulti més deshumanitzador que veure’s obligat a desprendre’s de l’empatia per poder funcionar d’una forma no humana, homologable a la d’un assistent virtual. Uns quants anys després de la publicació de Capitalist Realism: Is There No Alternative?, en la recopilació d’articles titulada Ghosts of My Life: Writings on Depression, Hauntology and Lost Futures (Zero Books, 2013), el mateix Fisher comparava el treballador del call center amb un «cíborg banal, que és castigat cada cop que es desconnecta de la matriu comunicativa».
«En certa manera, et transformes en un apèndix de l’ordinador, però amb veu», escriu una treballadora d’un call center a les pàgines de ¿Quién habla? Lucha contra la esclavitud del alma en los call centers (Tinta Limón, 2006). Editada per Colectivo Situaciones, aquesta publicació recull el testimoni de diferents treballadors de call centers de l’Argentina i ofereix una mirada des de dins a la fosca realitat d’aquests llocs de treball, que proliferen arreu del món. Tal com analitzen detalladament Jamie Woodcock i Enda Brophy a Working the Phones Control and Resistance in Call Centres (Pluto Press, 2017) i a Language Put to Work. The Making of the Global Call Centre Workforce (Palgrave Macmillan, 2017), respectivament, el call center és un exemple paradigmàtic de les noves formes de treball que promouen les fórmules neoliberals de negoci pròpies del capitalisme de plataforma i/o de vigilància.
Més enllà del disciplinament connectiu a què són sotmesos els treballadors, els call centers també són espais de precarització i explotació. Durant els pitjors moments de la pandèmia del coronavirus, els serveis d’atenció telefònica no només no van deixar de funcionar, sinó que, a més, van haver de fer-ho a ple rendiment, cosa que els va convertir en importants focus de contagi. El call center representa la cara fosca (o més ben dit, una de les moltes cares fosques) de l’expansionisme econòmic de caire digital. La fotografia d’un call center és, precisament, la imatge que il·lustra la portada del llibre d’Ursula Huws Labor in the Global Digital Economy: The Cybertariat Comes of Age (NYU Press, 2014), en el qual l’autora examina la noció de cibertariat i la «destrucció de la identitat ocupacional» en el marc d’un model econòmic basat en la informació i el coneixement.
Convertits en engranatges lingüístics de la «matriu comunicativa» de l’«iCapitalisme» (Huws), els treballadors del call center són el més semblant als treballadors d’una cadena de producció de l’era postfordista, permanentment monitoritzats per uns supervisors que, ara de manera remota i silenciosa, acompleixen la mateixa funció que els antics capitostos fabrils. A diferència del sistema telefònic que Kafka descriu a El castell, les línies del call center sempre estan connectades. Si som capaços de superar els preàmbuls dissuasius amb què comença la trucada (la música d’espera insuportable, gravacions sobre serveis o ofertes que no ens calen, llistes d’opcions que no es corresponen amb el nostre problema o el clàssic desviament de trucada d’un departament a l’altre), acabarem parlant amb una persona que molt probablement treballa sota una forta pressió psicològica per intentar acomplir una sèrie d’objectius inassequibles a canvi d’unes bonificacions més aviat ridícules.
Si, com escrivia Fisher, l’experiència del call center posa de manifest el fracàs del neoliberalisme, és precisament pel doble efecte colateral que té als dos costats de la línia telefònica. Tant qui truca com qui atén la trucada són persones condemnades a renunciar a l’empatia, pròpia de la comunicació conjuntiva, per sotmetre’s a les normes d’una comunicació estrictament sintàctica i connectiva. La impossibilitat de «passar a l’altre costat» és recíproca, i condueix invariablement a un complet desempoderament de la veu i la paraula. El centre d’atenció telefònica representa, en aquest sentit, el revers absolut del que Brandon LaBelle, al llibre Sonic Agency: Sound and Emergent Forms of Resistance (MIT Press, 2018), anomena «agència sònica», és a dir, la possibilitat d’establir relacions entre subjectes i cossos amb l’objectiu de crear noves formes de resistència i negociació de la realitat per mitjà de l’escolta, la veu i el so. Però, arribats a aquest punt (i tenint en compte la profunditat i l’interès de la noció que proposa LaBelle), potser el més sensat és abordar aquesta qüestió en una altra ocasió, i de forma més específica.
Si sabem que els algoritmes tenen biaixos que poden perjudicar persones o col·lectius, com és que els deixem prendre decisions?
Ja sigui per com s’han dissenyat o per com s’han entrenat, els algoritmes tenen biaixos. Tot i així, els humans també tenim prejudicis, sovint difícils d’identificar, que afecten les decisions que prenem. Detectar quins camps fan més possible la inclusió de sistemes automatitzats i crear algoritmes equitatius i transparents és fonamental per aconseguir resolucions més justes.
L’agost del 2020, estudiants de secundària anglesos es van manifestar pels carrers en contra del sistema automatitzat que l’Oficina de Regulació de Qualificacions i Exàmens (Ofqual) del Regne Unit els havia aplicat als exàmens. Com que els alumnes havien perdut classes, es va demanar als professors que lliuressin una nota estimada a cada estudiant i fessin una classificació comparativa amb la resta de companys del mateix curs del seu centre. L’algoritme d’Ofqual també va tenir en compte el rendiment de l’escola en cada matèria durant els anys anteriors. La idea era que els resultats seguissin un patró similar, i que els estudiants del 2020 no estiguessin en situació d’inferioritat. Però en un 40 % dels casos l’algoritme va acabar rebaixant les avaluacions dels professors, perquè en el càlcul havien pesat menys l’historial de cada alumne i el judici dels docents, i més altres factors externs com la qualitat i l’historial d’aprovats de l’escola. Això va comportar una visible discriminació de les minories ètniques dels entorns més empobrits. D’aquesta manera, als alumnes brillants de centres amb pocs recursos se’ls van abaixar les notes, cosa que va tenir com a conseqüència directa que es quedessin sense plaça per continuar els estudis a la universitat.
La intel·ligència artificial és efectiva per predir patrons i relacions ingents de dades (dades massives o big data), així com per agilitzar processos. Per això es fan servir algoritmes que no sempre són neutres. O perquè les dades amb les quals se’ls ha entrenat tenen biaixos, o perquè se n’han afegit durant el disseny. Tal com recordava David Casacuberta, professor de Filosofia de la Ciència de la UAB, el problema és que els sistemes automatitzats, si són alimentats amb exemples de justícia esbiaixada, acabaran reproduint i potenciant aquests mateixos biaixos. «Si en un país com els Estats Units les persones d’ascendència africana tenen moltes més probabilitats d’acabar a la presó sense fiança, i entrenem una xarxa neuronal amb aquestes dades, l’algoritme acabarà reproduint aquesta mena de biaixos.» N’és una bona demostració la investigació que va liderar el mitjà independent Pro Publica durant dos anys, que va demostrar que l’algoritme COMPAS (Correctional Offender Management Profiling for Alternative Sanctions, Gestió de perfils criminals per a sancions correctives) assignava sempre més probabilitats de cometre crims als acusats negres i hispans en comparació amb els blancs.
Si sabem que els algoritmes poden tenir biaixos, i que aquests biaixos poden causar perjudicis per a persones o per a col·lectius, com és que s’utilitzen? Una resposta podria ser perquè el benefici o encert dels resultats és superior al perjudici o error. Però això és just per a tots els que en surten perjudicats, com ara els estudiants amb la nota devaluada?
Quan parlem de biaixos, sempre hi pensem en negatiu, però en realitat també poden ser positius. Aquest pensament, doncs, ja és un «biaix del llenguatge». Això passa quan busquem la paritat de gènere o volem fer accions afirmatives per mitigar la discriminació d’un grup de persones (discriminació positiva). Per exemple, quan en una empresa de més de cinquanta treballadors s’exigeix que almenys n’hi hagi un 2 % amb algun tipus de discapacitat.
Un problema intrínsec dels biaixos és que sovint sabem quina direcció hem de prendre per corregir-los, però no fins a quin punt. Per exemple, no és clar que hi hagi d’haver un balanç de gènere en totes les professions. Infermeria pot ser una professió en què les dones han demostrat tenir més empatia amb els malalts, cosa que justificaria que fossin majoria. I pot ser que la distribució correcta no existeixi; potser s’ha d’aconseguir a partir d’un consens social. En el cas d’accions afirmatives, la percepció del biaix positiu pot ser més important que l’acció mateixa. Imaginem-nos, per exemple, que una facultat d’enginyeria vol augmentar la proporció d’estudiants dones, que és només del 20 %, i per això decideix atorgar el 5 % de les vacants (les últimes) únicament a dones, cosa que permetria incrementar anualment la proporció de dones en un 1 %.
Aquest exemple no és hipotètic, sinó que s’ha donat a la Universitat de Xile des del 2014. Actualment, la quota ha augmentat fins al 8 %. Una anàlisi del programa ha demostrat que la diferència entre les dones admeses i els homes que no havien obtingut plaça era una resposta correcta més a l’examen de matemàtiques, cosa que no és estadísticament significativa i, per tant, prova que no hi ha discriminació real. Més encara: en cinc anys, el percentatge ha superat el 30 %, perquè la percepció que és més fàcil obtenir-hi una plaça i que hi haurà més dones ha fet augmentar la quantitat de postulants femenines. És a dir, la percepció de l’acció ha estat més poderosa que l’acció en si. (Hi ha hagut un augment del 7 % de dones, mentre que l’acció sols n’hi afegia un 5 %.) Recentment també s’hi ha sumat un 1 % exclusiu per a maputxes, indígenes nadius. Aquest èxit ara s’ha copiat en quasi totes les facultats d’enginyeria de Xile.
De vegades, els biaixos deriven en un reclam de transparència algorítmica per part de la ciutadania, quan es descobreix que el sistema d’IA ha estat injust. Per entendre com va fer-se la predicció o com un algoritme va prendre una decisió es parla d’«explicabilitat», (explainable artificial intelligence). La transparència és un principi ètic reconegut per la Unió Europea en nombrosos documents, com el de les Directrius Ètiques per a una Intel·ligència Artificial fiable. L’objectiu principal és que les persones no estiguem sotmeses als automatismes dels algoritmes en cas de discriminació, en bona mesura pels biaixos que contenen les dades amb què s’entrenen els sistemes d’IA.
Un exemple d’aquests errors seria el del Bonus Social, una compensació econòmica que el govern va prometre el 2018, però que ha estat polèmica. En principi, es pretenia ajudar les famílies més necessitades amb el rebut de la llum. Per fer-ho, les companyies elèctriques comprovaven que els sol·licitants complissin els requisits per mitjà d’una aplicació informàtica (BOSCO) que decidia qui podia ser beneficiari d’aquests ajuts. Davant les nombroses queixes de famílies que objectivament satisfeien els requisits però a les quals se’ls havia denegat la sol·licitud, la fundació ciutadana Civio va demanar de conèixer l’algoritme i el codi font de l’eina, a partir de la Llei de Transparència. «Si no coneixem les entranyes d’aquesta mena d’aplicacions, no podem fiscalitzar la feina dels poders públics», afirmava David Cabo, director de Civio. La idea era saber en quina part del procés hi podia haver errors, i, un cop detectats, fer tot el que fos possible perquè les famílies rebessin la compensació social. Davant la negativa del govern, Civio ha presentat un recurs contenciós-administratiu.
La investigadora de l’Oxford Institute, Sandra Wachter, considera que hauríem de tenir el dret legal de saber per què els algoritmes prenen decisions que ens afecten. Explica que governs, empreses i organitzacions financeres haurien de donar «explicacions contrafàctiques»: «És a dir, si t’han denegat una hipoteca, hauria de ser possible preguntar al banc: “I si guanyés 10.000 euros més a l’any, m’hauríeu concedit el crèdit?”». Però alguns experts com Kate Vredenburgh d’Stanford opinen que aquest tipus d’explicacions també pot tenir biaixos.
A tall de resum, podríem afegir els principis ètics associats a la IA. N’hi ha desenes, però els més importants en relació amb els biaixos són:
Per acabar, reprenem la pregunta anterior: si fem servir algoritmes tot i saber que estan esbiaixats, per què deixem que prenguin decisions? Una resposta seria que els humans també ens equivoquem quan prenem decisions, i en bona mesura és pels prejudicis que hem adquirit. Els biaixos –i encara més si són cognitius– són com els prejudicis, molt difícils d’identificar. La persona que més prejudicis té és la que creu que no en té cap. Però també ens ho podem mirar des d’una altra perspectiva: els sistemes automatitzats són molt útils en situacions en què els biaixos no són gaire influents, com per exemple en el control aeri. Tenir professionals en tensió durant moltes hores és més perillós que no pas entrenar màquines per a aquestes tasques. No es cansen, estan programades i són més eficients.
Una altra resposta possible és que els algoritmes són més justos que les persones, perquè sempre que es donen les mateixes dades prenen la mateixa decisió. En canvi les persones tenen molt més «soroll», és a dir, les seves decisions són molt més aleatòries. Aquest problema és molt important en la justícia: l’estat d’ànim dels jutges pot ser fins i tot més influent que els biaixos. De fet, Daniel Kahneman, premi Nobel d’economia, ens adverteix, junt amb altres autors, del cost elevat de les decisions incoherents dels humans i del fet que en general els algoritmes són més justos que nosaltres.
Com ens podria ajudar a crear un món més just, la IA? Una solució parcial seria crear un assistent virtual que fes veu de la consciència, capaç d’avisar-nos quan es detecti un prejudici, ja sigui parlant, actuant o jutjant. O que ens avisés quan algú estigués a punt de manipular-los a partir d’algun biaix integrat en un sistema intel·ligent. Ara bé: quants de nosaltres estaríem disposats a acceptar que una màquina –un mòbil o un aparell– escoltés tot el que diem (en privat i en públic) per corregir-nos els prejudicis i els biaixos?
La materialitat dels mitjans no es limita a qüestions econòmiques o tècniques, sinó que està íntimament connectada amb el sòl, l’aire i la natura.
Arqueòlegs treballant a la ciutat de Sigtuna. Suècia, 1941 | Carl Gustaf Rosenberg, Swedish National Heritage Board | Domini públic
Per entendre adequadament la cultura dels mitjans contemporanis hem de fixar-nos en les realitats materials que la precedeixen: la història de la Terra, les formacions geològiques i minerals i l’energia. En parar-hi atenció, ens enfrontem amb les profundes conseqüències socials i mediambientals que tenen les nostres vides connectades en xarxa. No només calen minerals rars per fer que els nostres aparells digitals funcionin, sinó que, a més, les tecnologies de mitjans obsoletes tornen a la terra com a residu de la cultura digital i, doncs, contribueixen a engruixir les capes de residus tòxics sobre les quals treballaran els arqueòlegs del futur. Per cortesia de Caja Negra Editora, publiquem un avançament editorial de A Geology of Media, de Jussi Parikka.
Volem reunir tots aquests components: l’obsolescència programada, la naturalesa material de la informació i els residus electrònics. L’obsolescència programada va introduir-se com la lògica dels cicles de consum tecnològic, inherent a la cultura de les tecnologies informatives materials. Aquestes tecnologies s’han d’entendre cada cop més a través de la química, els components tòxics i els residus que generen després que la seva funció com a mitjans hagi estat, per dir-ho d’alguna manera, «consumida». La constatació que la tecnologia de la informació no és mai efímera i, doncs, no pot morir mai del tot té una importància tant ecològica com medioarqueològica. Com a material d’acoblament, la tecnologia de la informació té una durada que no es restringeix només al valor centrat en l’ús humà: els objectes medioculturals i la tecnologia de la informació estan íntimament relacionats amb el sòl, l’aire i la natura com a realitats concretes i temporals. Així com la natura és el suport per a la fabricació de les tecnologies de la informació –i, per exemple, la gutaperxa va ser un material essencial per aïllar les línies telegràfiques del segle xix, com la columbita i la tantalita són minerals essencials per a un ampli ventall d’aparells d’alta tecnologia contemporanis–, aquests dispositius retornen també a la natura.[1]
En resum, les tecnologies de la informació impliquen diverses ecologies: de l’economia política a l’ecologia natural.[2] Aquesta visió guattariana de l’ecologia dels mitjans connecta amb un supòsit ecofilosòfic: la consciència que la superposició d’ecologies alimenta les interrelacions entre allò social, allò mental, allò somàtic, allò no-orgànic i allò animal. En aquest sentit, doncs, tal com apunta Sean Cubitt, sostenim que les arqueologies de la pantalla i els mitjans de les tecnologies de la informació haurien de centrar-se no només en el passat, sinó també, i cada cop més, en l’interior de la pantalla, per mostrar una visió totalment diferent de l’avantguarda orientada al futur:
El reialme digital és avantguardista en la mesura que el guien la innovació i la destrucció perpètues. L’obsolescència integrada en la cultura digital, la porfídia amb què llencem a les escombraries els models antiquats de l’any passat, el malbaratament de bateries i telèfons mòbils i monitors i ratolins… i tots els metalls pesants i totes les toxines que enviem a algun punt de reciclatge remot de la Xina… És això, l’avantguarda digital.[3]
La nostra proposta d’una arqueologia alternativa centrada a apedaçar, barrejar i mesclar no partirà de Duchamp i companyia, sinó del desmuntatge dels aparells tecnològics, la pantalla i el sistema.
Els mètodes medioarqueològics han definit en termes d’històries medioculturals les temporalitats complexes, solapades i multidimensionals del món humà; enmig de la crisi ecològica que ens assola, però, cal urgentment una visió no-humana. En aquest context, doblegar l’arqueologia dels mitjans per fer-ne una metodologia artística pot veure’s com una manera d’explorar el potencial ecofilosòfic de pràctiques com el circuit bending, el pirateig de hardware i altres formes de reutilitzar i reintroduir els mitjans morts en un nou cicle de vida per a aquests objectes. En forma de noves construccions, aquestes idees i aquests materials esdevenen zombis que traginen històries, però que també ens recorden les temporalitats no-humanes implicades en els mitjans tècnics. Els mitjans tècnics processen i operen a velocitats i freqüències subfenomenològiques,[4] però alhora també exploten les temporalitats de la natura –centenars, fins i tot milions d’anys d’història no-lineal i no-humana.[5]
Fases dels mitjans en relació amb l’economia política: els nous mitjans i la medioarqueologia se superposen als diagrames del grup Gartner pel que fa a la corba del cicle de sobreexpectació i la corba d’adopció, representacions gràfiques de la maduresa econòmica, l’adopció i l’aplicació comercial de tecnologies específiques. Diagrama de Garnet Hertz.
En conclusió, les comunicacions han anat més enllà de la fase dels nous mitjans, a través de la fase del producte de consum, i en bona mesura ja són obsoletes i es troben en una «fase arqueològica». La pràctica aficionada i diletant del fes-t’ho-tu-mateix (DIY) caracteritza no només l’adopció primerenca de les tecnologies, sinó també la fase d’obsolescència. Cronològicament, els mitjans digitals han passat de ser una oportunitat especulativa durant els anys noranta a ser adoptats massivament com a productes de consum al llarg de la dècada del dos mil, i ara són arqueològics. En conseqüència, estudiar les maneres de reutilitzar, mesclar i mostrejar ha esdevingut més important que discutir sobre el potencial tècnic. A més, si la temporalitat circula, es modula i s’emmagatzema cada cop més en dispositius mediotècnics –els diagrames i els circuits concrets que penetren en la microtemporalitat oculta rere el llindar de la percepció humana conscient–, és necessari, aleshores, que desenvolupem pràctiques similars de circuit bending, art i activisme com a metodologies analítiques i creatives. D’aquí, doncs, el gir cap als arxius en un sentit més ampli, que inclogui també circuits, commutadors, xips i altres processos d’alta tecnologia. No és només que aquestes tasques arqueològiques siguin d’interès artístic, sinó que, a més, s’obren a l’esfera ecofilosòfica en la mesura que entenen i reinventen les relacions entre les diferents ecologies a través de la subjectivitat, la naturalesa i la tecnologia.
Encara que la idea de la mort dels mitjans pot ser útil com a manera d’oposar-se a la discussió centrada només en el seu caràcter innovador, creiem que en realitat els mitjans no moren mai: es descomponen, es podreixen, canvien, s’entremesclen i s’historicitzen, es reinterpreten i es col·leccionen. I, o bé es mantenen vius com a residus en el sòl i com a mitjans tòxics zombis, o bé ens n’apropiem de nou a través de mètodes de manipulació artística.
[1] La gutaperxa és una goma de làtex natural feta d’arbres tropicals del sud-est asiàtic i del nord d’Australàsia. La columbita i la tantalita, anomenades «coltan», són minerals d’un color negre opac procedents de l’est de la República Democràtica del Congo, l’exportació dels quals s’ha assenyalat com un dels mitjans de finançament del conflicte actual del país.
[2] Félix Guattari, Les Trois Écologies, Galilée, París, 1989.
[3] Sean Cubbit, entrevistat per Simon Mills, Framed.
[4] Aquestes «epistemologies de la vida quotidiana», ocultes però d’allò més reals i materials, s’estudien des del vessant medioarqueològic a l’Institute for Algorhythmics.
[5] Manuel Delanda, A Thousand Years of Non-Linear History, ZoneBooks, Nova York, 1997.
El canvi en l’actuació de les grans plataformes de comunicació planteja una reflexió sobre la regulació ètica de la informació.
Estudiants al laboratori d’informàtica de la William Hulme Grammar School, c. 1974 | University of Salford, Manchester | CC-BY-NC-ND
En els últims mesos hi ha hagut un gir en el paper públic dels principals mitjans de comunicació, tant tradicionals com tecnològics. Les grans plataformes han començat una batalla contra la desinformació a diferents nivells que ha arribat al punt àlgid en les eleccions estatunidenques. Les grans cadenes de televisió i els grans diaris nord-americans han pres consciència que vivim en el temps de la postveritat, i les xarxes socials han assumit la condició d’editores de la informació i, doncs, de la realitat. Davant d’aquest canvi de paradigma, hem de reflexionar sobre la frontera entre edició i censura, i demanar-nos sobre qui hauria de recaure la regulació ètica de la informació.
El passat 5 de novembre, durant la demencial roda de premsa en què Donald Trump va denunciar que li havien robat les eleccions, va passar una cosa històrica: tres grans cadenes de televisió (ABC, CBS i NBC) van tallar la retransmissió en directe. En altres paraules: van negar-se a continuar difonent notícies falses (les famoses fake news). Aquell mateix dia, Twitter i YouTube van cancel·lar el compte i el canal del polèmic dissenyador de teories de la conspiració Steve Bannon, perquè acabava de demanar que decapitessin el director de l’FBI i en pengessin el cap. Les setmanes anteriors, les principals xarxes socials havien procedit d’una manera semblant: tant Facebook com Twitter van esborrar continguts de Trump i de comptes de la seva campanya que havien estat considerats fraudulents o incitadors d’odi.
Es tracta d’un gir molt important en el paper públic de les grans plataformes. Durant l’últim any han rebut acusacions, amb arguments sòlids, d’haver empitjorat el món. Ja hi ha estudis seriosos que demostren que Trump o Bolsonaro no haurien arribat al poder sense la seva col·laboració. I han decidit actuar en conseqüència.
Si tens compte de Twitter deus haver-ho notat: ara ja no es pot repiular una piulada que contingui un enllaç, sinó que t’apareix l’opció d’anar a l’article i llegir-lo primer, o de citar-lo en una piulada pròpia. O sigui que ara la repiulada es fa en dos temps. Després de tants anys de «m’agrada» i de repiulades automàtics, instintius, quasi animals, els enginyers de Silicon Valley han posat de moda el concepte de «fricció». Augmentar la fricció, en el disseny d’interacció dels dispositius i les xarxes socials, vol dir fer que el que abans comportava un sol clic ara en comporti dos o tres. Aquesta dilatació vol evitar que es comparteixin notícies de manera compulsiva, i vol convidar la persona que ho fa a reflexionar mínimament sobre el que difon.
Alhora, aquesta fricció atempta contra el mateix principi que ha regit els quinze anys d’existència de les xarxes socials. Durant tot aquest temps, el que van fer, precisament, va ser llimar a poc a poc tot el que no permetia que l’usuari navegués, fes surf, llisqués per les superfícies de les interfícies tan suaument i immediata com fos possible. El pes de la victòria de Trump, la culpa per la manipulació que van afavorir amb aquests engranatges massa ben engreixats, han estat determinants per al canvi radical en el marc de les eleccions del 2020. Una oportunitat per a la reparació simbòlica. Una prova de foc per a ells, perquè, com va dir Kevin Roose al The New York Times, els ha calgut empitjorar les eines i els sistemes per millorar la democràcia.
TikTok té un centre de seguretat propi per combatre la desinformació. Facebook ha creat un centre de verificació extern, al qual pertany –entre desenes de mitjans d’arreu del món que formen part de la International Fact-Checking Network– la web espanyola maldita.es. Ja abans de l’estiu, totes les grans xarxes socials havien pres mesures perquè circulés informació correcta sobre el COVID-19, en detriment de la fraudulenta i conspiranoica. Les eleccions estatunidenques van ser la segona fase d’aquesta mateixa batalla contra la desinformació (totes dues interconnectades, perquè el mateix govern dels Estats Units va contribuir a difondre boles sobre la pandèmia). Facebook fins i tot va aprovar un protocol d’interrupció de la viralitat.
Es tracta de l’actualització d’estratègies que algunes plataformes han desenvolupat durant els últims mesos per reforçar el bé comú i netejar la pròpia imatge, com, per exemple, la resposta en casos d’emergència de Facebook (quan hi ha un terratrèmol o un atemptat terrorista) o, en la mateixa línia, el Google Person Finder. Ara, però, ja no s’apliquen al món exterior o a les catàstrofes naturals, sinó als desastres més subtils i pixelats provocats per les mateixes xarxes socials (o per personatges sinistres, com Dominic Cummings, l’arquitecte del Brexit, o Steve Bannon, vicepresident de Cambridge Analytica i assessor de Donald Trump, entre altres mesquineses).
ARVE Error: Invalid URL https://youtu.be/72-78vidh14 in url
Durant les últimes eleccions, les grans cadenes de televisió i els grans diaris estatunidencs han pres consciència que vivim en el temps de la postveritat i que les regles tradicionals del periodisme ja no són vàlides. En el món previ a la presidència de Trump, la televisió hauria continuat retransmetent el deliri d’un president. En el món que ens ha deixat en herència, en canvi, ja no ho farà. Les mateixes xarxes socials, que han estat les principals responsables d’aquest canvi de paradigma, han reaccionat amb decisions semblants. Estan esborrant o etiquetant el que diuen certs líders d’opinió a les seves plataformes. D’aquesta manera, han assumit la seva condició d’editors de la informació i, doncs, de la realitat. Editar vol dir controlar, alterar, dirigir, prescriure i, de vegades, també censurar. És censura, el que fan els principals mitjans de comunicació, tradicionals i tecnològics, als Estats Units?
A l’Estat espanyol, la iniciativa de l’equip de Pedro Sánchez de crear formes de control de la informació i la desinformació des del mateix Govern ha estat identificada pels experts en dret com una causa probable d’inestabilitat jurídica. La seva raó de ser és el nou context internacional; la imitació que els partits d’ultradreta d’arreu del món –entre els quals hi ha Vox– fan de les estratègies de Bannon, i la ingerència comprovada de governs estrangers en les eleccions democràtiques, que han deixat de ser plenament sobiranes. Més enllà de la crítica a la llibertat de premsa i a la llibertat d’expressió (cal recordar que a Espanya l’anomenada «llei mordassa» encara és vigent), val la pena reflexionar sobre si cal delegar la regulació ètica de la informació en els grans mitjans de comunicació i les grans plataformes, o si haurien de ser les entitats públiques les que assumissin aquest paper. Té sentit, que Facebook i Twitter decideixin què és veritat i què no? Seria millor que ho fessin la Unió Europea o l’ONU? Com es preguntaven Juvenal i Alan Moore: qui vigila els vigilants?
Un repàs de les teories sobre intel·ligència i intel·ligència artificial, des de la tradició filosòfica occidental i el neoconfucianisme.
El Dr. Solnitsky analitzant un cervell al Brain Institute de la Georgetow University. Washington, D.C., 1937 | Library of Congress | Domini públic
Per al filòsof Yuk Hui no hi ha un únic patró tecnològic universal en funció del qual certs països i cultures estan més avançats o endarrerits que uns altres, sinó múltiples cosmotècniques que expressen maneres diferents de sentir i d’ordenar l’experiència. En aquest avançament de Fragmentar el Futuro. Ensayos sobre tecnodiversidad, cortesia de Caja Negra Editora, Hui repassa les teories de la filosofia a l’entorn dels conceptes d’intel·ligència i intel·ligència artificial, des de l’òptica de la tradició filosòfica occidental i del filòsof neoconfucià contemporani Mou Zongsan.
No hi ha, sens dubte, cap teoria de la intel·ligència universalment acceptada; l’anàlisi que exposem és pròpia i pot resultar controvertida.
Marvin Minsky, «Steps Toward Artifical Intelligence» [Passos cap a la intel·ligència artificial][1]
Afegim-hi que el cos engrandit espera un suplement d’ànima, i que la mecànica exigiria una mística.
Henri Bergson, Les Deux Sources de la morale et de la religion [Les dues fonts de la moral i la religió][2]
El títol d’aquest assaig suscita immediatament una pregunta: com podem parlar del límit de la intel·ligència artificial, si considerem que, en la mesura que és artificial, es creu que és més susceptible de mutació que la intel·ligència humana, els mecanismes de la qual encara escapen a la comprensió? En altres paraules: com podem parlar del límit d’una cosa que virtualment no en té, de límit? L’artificialitat de la intel·ligència és fonamentalment matèria esquematitzada. Això no obstant, la intel·ligència tendeix a alliberar-se dels constrenyiments de la matèria, i hi actua en contra per tal d’esquematitzar-se. Henri Bergson distingeix la intel·ligència de l’instint, perquè només la primera és capaç de fabricar eines, i eines per fabricar eines. És a dir, que l’ésser humà va ser homo faber abans que homo sapiens.[3] Després, Bergson estableix una correlació entre intel·ligència i matèria, i suggereix que el desenvolupament de la intel·ligència és fonamentalment una geometrització de la matèria.
Aquesta definició de la intel·ligència i del seu desenvolupament introdueix una tensió en la filosofia de la vida que elabora Bergson. D’una banda, vol superar aquest geometrisme –que també es pot considerar mecanicisme o mecanització– i tornar a una filosofia de la vida basada en el concepte d’ímpetu vital [élan vital], igual que abans havia oposat l’espai abstracte a la duració real. L’ímpetu vital distingeix l’organisme del mecanisme: aquest darrer intenta explicar la vida sense la vida, i per això ignora el fonament a partir del qual emergeix. L’ímpetu vital no pot reïficar-se o cosificar-se; és una força creadora que fa possible l’exteriorització de la intel·ligència en forma d’eines i la interiorització d’eines en forma d’òrgans. La intel·ligència, a través de la invenció d’eines, fa que l’organisme sigui més complex mitjançant l’addició d’òrgans exterioritzats. D’altra banda, a través de la geometrització (que constitueix una forma rígida d’esquematització), la intel·ligència exterioritzada, si bé temporalment confinada en la matèria, també arriba a alliberar-se’n o, més precisament, es dota a si mateixa de la capacitat de ser transferida d’una matèria a una altra –una forma moderna de transsubstanciació. Això dona a la intel·ligència artificial la capacitat de produir mutacions més vastes i més ràpides que la intel·ligència humana, fet que el mateix Bergson va reconèixer.[4]
Heus aquí una paradoxa de la intel·ligència. En la mesura que la intel·ligència s’exterioritza constantment per interioritzar els seus propis productes –en una dinàmica similar al que Hegel va anomenar l’«astúcia de la raó»–, pot escaure’s que fracassi en l’intent de reintegrar la seva exteriorització i acabi veient-se amenaçada i subordinada als seus propis productes. D’aquí la «consciència desventurada» que es manifesta avui com a pànic a la desocupació generalitzada, a la derrota d’allò humà i al ressorgiment consegüent d’una política reaccionària. A nosaltres ens resulta quasi evident que, a la llarga, la intel·ligència de les màquines acabarà suplantant la intel·ligència humana en tota funció quantificable, cosa que qüestiona el concepte d’ímpetu vital com a exclusivament atribuïble a la vida orgànica, com ja va fer la cibernètica al segle XX.
Si ens proposem d’establir el límit de la intel·ligència artificial, no és amb la intenció de mostrar les flaques de la intel·ligència de les màquines, el que no van ser capaces de fer, el que no són capaces de fer o el que mai no seran capaces de fer. Les màquines són part del procés evolutiu de l’espècie humana. Són un aspecte de l’evolució que els éssers humans van tenir el poder de controlar, capacitat que ara estan en vies de perdre. Exposar el límit de la intel·ligència artificial no és retornar a l’estadi en què les màquines eren controlables, sinó alliberar la seva intel·ligència del biaix de determinades concepcions de la intel·ligència i pensar, així, noves ecologies i economies polítiques per a una intel·ligència de les màquines.
Per exposar el límit de la intel·ligència de les màquines, és necessari comprendre’n la història i el que n’empeny i en constreny l’evolució. De vegades no s’arriba a comprendre que la realitat tècnica –terme usat per Gilbert Simodon– enclou en si mateixa la realitat humana, no només perquè la tecnologia és la realització d’esquemes mentals influïts per les estructures socials i polítiques de la societat humana, sinó també perquè la primera transforma la segona. La societat humana és transformada per les invencions tècniques, i aquesta transformació sempre supera el que anticipen els esquemes mentals. Matèria i esperit tenen una relació recíproca: no hi ha materialisme sense esperit, com no hi ha espiritualisme sense matèria. La incapacitat per reconèixer aquesta relació recíproca només té efectes contraproduents.
Per exposar el límit de la intel·ligència de les màquines, és necessari comprendre’n la història i el que n’empeny i en constreny l’evolució.
L’evolució tècnica és impulsada per trencaments epistemològics, a través dels quals els seus principis d’operació experimenten una revolució. El trencament en el qual ens volem centrar aquí és el pas de la intel·ligència de les màquines d’una inferència lineal mecànica a una operació digital recursiva. El concepte de recursivitat té un ventall molt matisat de significats, però per ara podem entendre’l en termes de reflexivitat. El canvi a què fem referència oculta el misteriós poder de les màquines, un poder que encara som lluny d’apreciar i posseir. A Recursivity and Contingency [‘Recursivitat i contingència’] vam intentar explicar la història de l’evolució de la intel·ligència de les màquines com una transició del cartesianisme a l’organicisme. La mecanització i la racionalització inherents al cartesianisme dels segles XVII i XVIII poden condensar-se en la imatge d’un rellotge mecànic. Dins d’un rellotge, causa i efecte s’encadenen mitjançant el contacte físic entre diferents peces. Aquesta intel·ligència lineal, que es materialitza en sistemes d’engranatges i politges, va donar lloc a autòmats com l’ànec amb aparell digestiu de Jacques de Vaucanson i, més tard, a les màquines automatitzades de les fàbriques de Manchester del segle XIX que Karl Marx descrivia. Aquest paradigma epistemològic generalitzat en una imatge mecànica del món, però, també és a la base d’investigacions científiques i anàlisis econòmiques, com la física clàssica newtoniana o l’anàlisi marxiana del capital, que consisteix bàsicament en la descripció del funcionament d’una màquina mecànica. El trencament epistemològic que s’escau després del mecanicisme introdueix i imposa un paradigma diferent, i fa necessari, aleshores, tornar a avaluar i fonamentar les disciplines emmotllades pel paradigma previ.
L’emergència i l’elaboració, durant el segle XX, de la nova causalitat que anomenem recursivitat va assentar les bases per a un arc d’idees noves que inclouen la cibernètica, la teoria de sistemes, la teoria de la complexitat i l’ecologia, entre altres disciplines que es regeixen per formes no-lineals de raonament.
Aquestes formes no-lineals de raonament alliberen la intel·ligència de les màquines de l’encadenament a la causalitat lineal del cartesianisme, i posen en qüestió el dualisme en què va basar-se una modalitat de crítica dominant des del segle XVIII, això és, la diferència irreductible entre mecanisme i organisme. Aquesta tesi va ser central per a la cibernètica primerenca. Tal com exposàvem a «Machine and Ecology», el fundador de la cibernètica Norbert Wiener va potenciar avenços en la física –especialment en la mecànica estadística i quàntica– i va afirmar la possibilitat de construir, a partir dels conceptes de retroalimentació i informació, una màquina cibernètica que fes col·lapsar la frontera entre mecanicisme i vitalisme.[5]
L’autòmat modern existeix en la mateixa modalitat de temps bergsonià que l’organisme viu, i, consegüentment, les consideracions de Bergson no exclouen que el mode essencial de funcionament dels organismes vius sigui el mateix que el d’aquest tipus d’autòmats. […] En realitat, tota controvèrsia mecanicista-vitalista ha quedat relegada als llimbs de les qüestions mal plantejades.[6]
En altres paraules, Wiener afirmava la possibilitat d’una màquina bergsoniana.
Retrospectivament, podríem dir, de manera una mica superficial, que Wiener va recollir i dur a terme la proposta que Bergson exposa a L’evolution creátrice de «fabricar una mecànica que triomfés per sobre el mecanicisme».[7] Però també hem d’acceptar que Wiener no va entendre bé Bergson, perquè vitalisme no equival exactament a organicisme.[8] Bergson ho explica prou clarament en el primer capítol de Les Deux Sources de la morale et de la religion. L’organisme està subjecte a lleis inexorables, com les que subordinen unes parts a unes altres i totes plegades al tot; el vitalisme, en canvi, emfasitza la voluntat, que constantment resisteix la tendència a una societat tancada.[9] No podem afirmar, per tant, que Wiener hagi superat la dualitat entre mecanicisme i vitalisme; a tot estirar podem afirmar que va descobrir una operació tècnica capaç d’assimilar el comportament dels organismes. Aquest model, i la seva realització tècnica, van tenir un impacte significatiu en la conceptualització i el modelatge de la intel·ligència. Per exemple, sempre que es parla de xarxes neuronals artificials es fa referència a la feina pionera de Warren McCulloch i Walter Pitts, dos investigadors que van participar a les conferències Macy que organitzava Wiener. McCulloch i Pitts van desenvolupar el primer model d’una xarxa neuronal segons principis cibernètics. L’activitat del cervell podia veure’s com una operació lògica possibilitada per les neurones. Les neurones funcionen alhora com a memòria i com a operadors lògics que actualitzen recurrentment els seus estats individuals i el resultat total. En definitiva, la cibernètica també és el nostre punt de partida, a més del punt de vista a través del qual podem analitzar la nostra situació actual. Aquesta versió de la història divergeix una mica del relat estàndard sobre l’origen del terme «intel·ligència artificial».
Aquest origen sol situar-se a la conferència de Dartmouth de 1956, associada a científics i investigadors com Marvin Minsky, John McCarthy i Claude Shannon, entre d’altres. La història continua amb el desenvolupament posterior que duu de la intel·ligència artificial simbòlica o dèbil (el que John Haugeland va batejar com la «intel·ligència artificial a l’antiga»)[10] a la intel·ligència artificial forta, per culminar finalment en la fantasia actual d’una superintel·ligència. Aquest relat històric impedeix en bona mesura de veure el trencament epistemològic entre mecanicisme i organicisme, un trencament que ja s’anuncia a la Crítica del judici d’Immanuel Kant, i que es produeix més endavant en la cibernètica. A la Crítica del judici, Kant introdueix el concepte de «judici reflexionant» per descriure una operació que no es regeix per regles que venen donades per endavant. A diferència del «judici determinant», que aplica allò universal a allò particular, el judici reflexionant parteix del que és particular per remuntar-se a l’universal, seguint l’heurística d’un principi regulatiu; és a dir, que regula les seves pròpies regles mentre avança cap a una finalitat. Aquest telos [fi] –el fi de la natura, la bellesa, l’autonomia– no és quelcom que es doni anticipadament com un fet o un estàndard objectiu. No hi pot haver un estàndard objectiu de la bellesa, perquè s’enfrontaria immediatament a la seva negació. Quan hom diu que un quadre de Paul Cézanne és bell, la persona que té al cantó pot no estar-hi d’acord, i ràpidament s’arriba a la conclusió que la bellesa és una construcció social o una qüestió de gust (cosa que, al seu torn, seria una qüestió de classe). Però la bellesa no és merament subjectiva, perquè aleshores seria contingent. La idea brillant de Kant és que la bellesa és subjectiva-objectiva, en el sentit que el subjecte pot establir-ne l’objectivitat, però aquesta objectivitat no és demostrable. Només amb el judici reflexionant podem arribar a la idea de bellesa, que és universal i necessària. Per això Gilbert Simondon va afirmar, en un article titulat «Epistémologie et Cybernétique» [‘Epistemologia i cibernètica’], que és només en la Crítica del judici que Kant podria fer front a la cibernètica:[11] perquè el judici reflexionant té certa afinitat amb el concepte de retroalimentació, i la seva teleologia no necessita ser fatalista.
La intel·ligència emergeix quan l’algoritme deixa de ser mecànic, és a dir, quan és capaç de manejar accidents que no computen com a regles.
El pensament recursiu és molt més potent que no pas el mecanicista. La forma recursiva permet que l’algoritme absorbeixi eficaçment la contingència per incrementar l’eficiència computacional. La intel·ligència emergeix quan l’algoritme deixa de ser mecànic, és a dir, quan és capaç de manejar accidents que no computen com a regles. Per exemple, un amplificador merament mecànic amplifica tots els sons, fins i tot el soroll. En canvi, un amplificador amb una funció d’anul·lació del soroll que implementa un algoritme d’aprenentatge automàtic és capaç de distingir el soroll del so que vol amplificar. En la parla quotidiana, diem que el segon és més «intel·ligent» que el primer. La recursivitat, a la qual abans ens referíem com una nova epistemologia, es basa en un model de pensament organicista, perquè és capaç de derivar les seves pròpies regles a partir de fets empírics, en comptes de dependre de regles fixades en el codi; així doncs, no es limita a aplicar allò universal a allò particular.
L’oposició entre mecanisme i organisme està incrustada en la filosofia moderna, i ha estat el fonament sobre el qual s’han desenvolupat nous conceptes que pretenien trencar les cadenes del mecanicisme cartesià. En el llibre Métamorphoses de l’intelligence [‘Metamorfosis de la intel·ligència’], publicat recentment, la filòsofa francesa Catherine Malabou admet haver comès un error en el llibre Que faire de notre cerveau? [‘Què hem de fer del nostre cervell?’] en oposar la plasticitat cerebral (pensada a partir d’una síntesi de l’organicisme hegelià i la neurociència moderna) a la intel·ligència de les màquines: «Efectivament, a Que faire de notre cerveau? m’equivocava: la plasticitat no és, com argumentava aleshores, el que s’oposa a la màquina, l’element determinant que impedeix equiparar el cervell a una computadora.»[12] Malabou té raó quan apunta que les màquines digitals contemporànies ja no són mecanismes com els del segle XVIII, com sembla que avui dia molts filòsofs encara creuen; són màquines recursives que fan servir una causalitat no-lineal per assolir el seu telos. És en aquest sentit que es comporten com organismes. Això no obstant, creiem que l’alternativa d’«equiparar el cervell a una computadora» no avança gaire respecte de les afirmacions de Wiener de fa setanta anys, cosa que demostra que la filosofia ha de tornar-se més reflexiva. «Més reflexiva» no només vol dir que ha de prestar més atenció a les màquines, sinó també que ha de tenir la capacitat de reinventar-se per poder ressituar la cibernètica de manera anàloga al que Kant va fer amb el mecanicisme en la tercera Crítica.
Una mirada al desenvolupament que va de la intel·ligència artificial dèbil a la intel·ligència artificial forta ens revela una altra implicació del pensament recursiu de la cibernètica. La intel·ligència artificial dèbil, si bé es basa en màquines recursives, com ara la màquina de Turing, encara no és capaç de comprendre la recursivitat entre cognició i món. Ignora el fet que la cognició està incrustada en un món i el corporeïtza, i que, per tant, la intel·ligència ha d’entendre’s com una operació recursiva entre cognició i món que constantment modifica l’estructura resultant del seu acoblament. Així doncs, la recursivitat és un pensament que pot tenir lloc en múltiples ordres de magnitud. En el nostre exemple, tenim la màquina de Turing o la funció recursiva general de Kurt Gödel en un ordre, i l’acoblament estructural entre la intel·ligència artificial simulada per la màquina de Turing i el món exterior en un altre.
La cibernètica amb màquines digitals recursives marca el punt d’inflexió en la història en el qual la intel·ligència de les màquines sobrepassa l’autòmat estereotipat i sense ànima que descrivia Descartes. La causalitat circular implementada en les màquines sembla que suggereixi un moviment anàleg en l’ànima: l’ànima és allò que torna sobre si mateix per determinar-se a si mateix. Per als grecs, especialment per a Aristòtil en el Llibre III de De l’ànima, pensar o raonar (noien) és un procés en el qual el jo de la intel·lecció transcendeix recurrentment els jos de la sensació i la imaginació perquè se’n puguin examinar i corregir els errors sense que la intel·ligència se’n ressenti. Ciceró va traduir nóesis al llatí com intellegentia, mot en què inter- significa ‘entre’ i lego, ‘recollir, escollir’ i, en sentit figurat, ‘llegir’; d’aquí el sentit d’intellegentia com a capacitat de discernir i entendre. Invocant els estoics, a La naturalesa dels déus Ciceró apel·la a aquesta intellegentia i a la facultat del llenguatge per distingir els éssers humans dels animals. Com els déus, els éssers humans estan dotats d’enteniment, en canvi, en el cas dels animals no és així.[13]
La circularitat que caracteritza l’ànima no va ser tema d’estudi, i va romandre implícita en la filosofia occidental fins a l’idealisme postkantià. L’idealisme alemany podria veure’s com l’intent de rearticular el «jo penso» en termes tant de condicions de possibilitat com de models operacionals. A tall d’antídot contra el jo cartesià i mecànic, es postula un jo recursiu com a condició de l’enteniment. El filòsof hegelià i cibernètic alemany Gotthard Günther veia la cibernètica com un pas cap a la construcció d’una consciència de les màquines i com la implementació de la lògica reflexiva hegeliana.[14] Günther entenia l’evolució de les màquines com un procés cap a la lògica hegeliana. Adoptant la terminologia de Hegel a Wissenschaft der Logik [‘La ciència de la lògica’], caracteritza la màquina clàssica com a Reflexion-in-Anderes [‘reflex en l’altre’]; la màquina de Von Neumann, com a Reflexion-in-sich [‘reflex en si mateix’], i una tercera màquina, un «cervell-màquina», com a Reflexion-in-sich der Reflexion-in-sich-und-Anderes [‘reflex en si mateix del reflex en si mateix i en l’altre’].[15] Això és el que distingeix una màquina computacional digital del vell mecanicisme cartesià, i en aquesta formulació podem constatar la relació de proximitat, si no d’identitat, entre filosofia i tecnologia. Encara que la cibernètica de Wiener supera la crítica de Bergson, o més aviat duu a terme el que Bergson anhelava d’inventar a Les Deux Sources de la morale et de la religion, això és, una «màquina que triomfés per sobre el mecanisme», Wiener no va arribar a reconèixer la paradoxa de la intel·ligència. O com a mínim no ho va fer fins a l’escrit tardà «Some Moral and Technical Consequences of Automation» [‘Unes quantes conseqüències morals i tècniques de l’automatització’], publicat el 1960, tres anys abans de morir.
Jo – enteniment
Jo – imaginació
Jo – sensació
Jerarquia de les activitats cognoscitives en Aristòtil, De l’ànima, III.3.
Durant els anys setanta, el filòsof estatunidenc Hubert Dreyfus va publicar una sèrie d’articles i llibres sobre els límits de la intel·ligència artificial, el més notable dels quals va ser What Computers Can’t Do. A Critique of Artificial Reason [‘El que els ordinadors no poden fer. Una crítica de la raó artificial’], la primera edició del qual va aparèixer el 1972. Dreyfus hi acusava els investigadors en intel·ligència artificial de limitar la cognició a «una estructura o model particular de coneixement». Aquest supòsit ontològic de la cognició és fonamentalment cartesià. En termes de Heidegger, la intel·ligència cartesiana veu l’objecte que té davant merament com a Vorhanden [‘davant dels ulls’], és a dir, com alguna cosa que hi ha davant del subjecte i que cal contemplar com a portador o substrat de propietats. Dreyfus, en canvi, proposa una idea de cognició corporeïtzada que es correspon amb el que Heidegger va batejar com a Zuhanden [‘a la mà’]. Segons aquesta idea, el que tinc al davant no apareix només com a substrat de propietats, sinó que té una manera de ser condicionada pel món, és a dir, una estructura temporal que acobla la cognició amb l’objecte de trobada. Per exemple, quan fem servir un martell, no en contemplem la forma i el color, perquè el món, que pot presentar-se com un «plexe de relacions» [Bezugszusammenhang] o «plexe de referències» [Verweisungszusammenhang], ja està incrustat en la cognició.
Ni tan sols una cadira resulta comprensible en termes d’un conjunt de fets o «elements de coneixement». Reconèixer un objecte com una cadira, per exemple, implica comprendre la relació que té amb els altres objectes i amb els éssers humans. Això involucra tot un context d’activitat humana del qual la forma del nostre cos, la institució del mobiliari i la inexorabilitat del cansament són només una petita part. Quan assumeix que el que es dona són fets, Minsky no fa sinó repetir una concepció que s’ha desenvolupat de Plató ençà, i que està tan arrelada que sembla evident.[16]
Des del punt de vista de la lògica, la crítica de Dreyfus a la «raó artificial» pot interpretar-se com una crítica a l’ús del pensament lineal i mecànic, en comptes d’un pensament recursiu i orgànic, per modelitzar la cognició. És així que s’arriba a la conclusió que el trànsit de la intel·ligència artificial és també el trànsit de la metafísica occidental. El pensament de Heidegger, en canvi, com a intent de superar la metafísica, proporciona una alternativa; per tant, hom pot concebre una intel·ligència artificial heideggeriana.[17] Si bé la identificació de la intel·ligència artificial dèbil amb la història de la filosofia de Plató a Leibniz sembla, en algun moment, mancada de subtilesa, cal reconèixer a Dreyfus el mèrit d’haver apuntat la necessitat d’indagar en els supòsits ontològics, epistemològics i psicològics de la computació, i de qüestionar-ne la legitimitat i els límits.
Després de Dreyfus, ens veiem obligats a rellegir els paràgrafs 17 i 18 de Sein und Zeit [‘L’ésser i el temps’], en els quals s’inspira la crítica que fa de la intel·ligència artificial a l’antiga. Quan diem rellegir ens referim a l’obligació d’anar ara, a les envistes del que passa en els nostres temps, més enllà del que Heidegger podria haver volgut dir; no només perquè el llibre va ser escrit el 1926, quan la intel·ligència artificial encara no existia, sinó també perquè cal repensar els mateixos conceptes filosòfics.[18] En aquests dos paràgrafs, titulats, respectivament, «La referència i el senyal» i «La conformitat i la significativitat: la mundanitat del món», Heidegger assenta les bases ontològiques per a l’anàlisi de les eines i els senyals, a saber, la referència [Verweisung] i la manera com la «conformitat» [Bewandtnis] condiciona l’estructura de referència en la qual té lloc la trobada entre l’eina i el Dasein [‘ésser-allà’] humà.[19]
Des del principi, el món que Heidegger descriu és l’altre de la cognició i no pot reduir-s’hi, perquè és el món que fa possible la cognició. Món i contingut cognitiu poden pensar-se en els termes de la relació entre fons i figura de la teoria de la Gestalt. El món està constituït per un plexe de referències complex, i la cognició en depèn. En altres paraules, cognició i món mantenen una relació part-tot. Això no obstant –i aquesta és la clau per a la relectura dels paràgrafs 17 i 18 de Sein und Zeit–, el món està canviant, i ja no és el món fenomenològic que Heidegger descrivia. El món és captat i reconstruït, cada cop en més mesura, per sensors i dispositius de tota mena, en un procés avançat de digitalització. El món cada cop està més tancat en les pantalles, sobretot considerant que avui dia és possible fer qualsevol cosa virtualment, mitjançant les aplicacions dels dispositius mòbils. La potència d’aquestes plataformes rau en la capacitat que tenen de construir un món basat exclusivament en dades que poden acumular-se, analitzar-se i modelitzar-se. Gràcies a l’increment de la massa de dades i al desenvolupament de models matemàtics més complexos, les màquines poden aconseguir ser més precises en les funcions predictives.
Si el món està en vies de convertir-se en un sistema tècnic, per dir-ho d’alguna manera, aleshores el món que Heidegger havia descrit com a fonament de la veritat –entesa com a a-letheia o desocultament– es veu reduït a conjunts de dades analitzables i calculables mitjançant eines lògiques i aritmètiques, a una mathesis universalis. El món deixa de ser incalculable; en altres paraules, deixa de ser el fonament d’una epistemologia basada en la computació. Per això avui s’imposa la noció que la intel·ligència artificial s’està tornant cada cop més potent, i que, en la mateixa mesura, va perdent importància la qüestió del món emfasitzada tant per Heidegger com per Dreyfus. Perquè vivim en un món digitalitzat, un món del Gestell [‘estructura d’emplaçament’]. La potència de la intel·ligència artificial es basa en la reducció del món a models computacionals. Això pot semblar la típica crítica contra el reduccionisme, però la cosa no és tan senzilla. No és que el reduccionisme sigui dolent, sinó que és dolent quan és considerat com la totalitat de la realitat, i aquest és l’error en què va incórrer, en el seu moment, el mecanicisme cartesià.
A través de la seva exteriorització, la intel·ligència es confon amb un món que ella mateixa ha construït.
Això és el que més amunt designàvem com la paradoxa de la intel·ligència: a través de la seva exteriorització, la intel·ligència es confon amb un món que ella mateixa ha construït. Al llarg de la història humana, constantment renovem la concepció de l’univers i el món. Cada nou descobriment fa necessària una renovació del concepte d’allò humà. Per exemple, amb el gir copernicà del geocentrisme a l’heliocentrisme, l’espècie humana deixa de ser al centre d’un univers finit i s’enfronta a una infinitud i un buit que la transcendeixen. En paral·lel, s’observa l’aparició d’un nou discurs sobre la subjectivitat humana que comença amb el cogito, ergo sum cartesià. Després va venir la Il·lustració, amb diverses perspectives sobre el mecanicisme. D’una banda hi havia els enciclopedistes, que veien en el mecanicisme la possibilitat d’un progrés infinit, i en l’organització esquemàtica del coneixement (exemplificada per la mateixa Enciclopèdia), l’aspiració a la democràcia i la tecnocràcia. D’altra banda, la Il·lustració també va originar una filosofia organicista que reconeixia en l’organisme una nova forma d’organització i de funcionament, i que en conseqüència rebutjava la visió mecanicista de la vida i l’Estat. L’Estat, mecanicista per naturalesa, havia de reformar-se perquè pogués crear-se una comunitat autèntica en la qual fos possible el reconeixement mutu.
L’evolució de la intel·ligència de les màquines anuncia la fi de l’humanisme, però també la condició orgànica del filosofar establerta per Kant. La nostra feina, per tant, és precisar aquesta condició del filosofar i assenyalar la possible direcció d’una filosofia posteuropea. La fi d’allò humà té menys a veure amb la hipòtesi d’una substitució completa dels éssers humans per les màquines –perquè això podria suposar més temps que la mateixa extinció de l’espècie humana–, que amb el fet que la intel·ligència de les màquines transformi els humans en una mesura que depassa la nostra imaginació. Som al mig d’un flux de força metafísic que està arrossegant els humans cap a un destí inconegut. Aquest és, també, el misteri de la tecnologia moderna. Aquesta transformació del que és humà menarà a l’extinció de l’homo sapiens? O menarà, en canvi, a una clariana en la qual no només s’impugnarà l’humanisme, sinó que potser també es reobrirà la qüestió de la història i la cultura, així com la qüestió de la vida?
La dualitat que Bergson estableix entre mecanicisme i vitalisme –igual que la que estableix entre altres parells dualistes, com duració i espai, matèria i esperit, o ciència i metafísica, que acaben provocant en el lector la impressió equivocada que ell mateix era dualista– no és exactament una discontinuïtat oposable. El que interessa a Bergson és la relació que mantenen. Com va escriure a Les Deux Sources de la morale et de la religion:
Hem parlat en una altra ocasió de les línies de fets que, preses aïlladament, no proporcionen sinó la direcció de la veritat, perquè no van gaire lluny; quan n’allarguem dues fins al punt en què s’encreuen, s’arriba, però, a la veritat mateixa […]. Estimem que aquest mètode d’intersecció és l’únic que pot fer avançar definitivament cap a la metafísica.[20]
Per això Gilles Deleuze comenta, en el seu estudi sobre el bergsonisme: «El dualisme hi és, llavors, només per un moment, i ha de desembocar en la reconstitució d’un monisme».[21] Si «monisme» és el terme adequat o no, és una qüestió que hauria d’abordar-se en un altre lloc; per al propòsit d’aquest assaig, però, podem referir-nos a la relació entre els dos pols com una relació organològica.[22] Perquè Bergson concep les eines i els instruments com a parts d’un organisme artificial,[23] i veu que aquesta mecanització és una tendència en l’evolució dels éssers humans. En comptes de percebre l’evolució com una amenaça, hauríem de ressituar les màquines dins la vida, o dins d’una «mística»:
Els orígens d’aquesta mecànica potser són més místics del que podrien semblar. La mecànica no tornarà a trobar la veritable vocació, ni farà el servei proporcional al poder que té, fins que la humanitat, a la qual ha encorbat encara més sobre la terra, arribi, gràcies a ella, a redreçar-se i mirar cap al cel.[24]
L’ímpetu vital és vida mateixa, i el mecanicisme ha de reconèixer-hi l’origen i tornar a la vida. Per això Bergson afirma que «la mecànica exigirà una mística». El mecanicisme volia explicar la vida prescindint de la vida; Bergson volia retornar-lo a un fonament més primordial, i en fer-ho supera les dualitats que ell mateix havia establert. Tornar a l’ímpetu vital i al món no significa repetir el que ja han dit Bergson i Heidegger, sinó ressituar les tecnologies en realitats més àmplies que el món calculable. Des del segle XVIII, la nostra manera de parlar sobre el progrés està marcada pel desig de mesurar, calcular i dominar. Alhora, hem estat testimonis de catàstrofes que poden concebre’s com actes de resistència de la natura o la Terra, i que no han sorgit d’errors de càlcul, sinó d’una més fonamental «il·lusió transcendental» del càlcul. El concepte d’allò no-racional que vam introduir a «Limit and Access» [‘Límit i accés’] és una invitació a pensar més enllà del que és computable, i per consegüent també a entendre com allò no-racional, en la mesura que és incalculable, s’articula en l’art i pot proporcionar un mètode per reflexionar sobre altres possibilitats de la computació.
M’agradaria fixar-me en el primer dels epígrafs que encapçalen aquest assaig, pres de l’article fundacional de Marvin Minsky «Steps Toward Artificial Intelligence» [‘Passos cap a la intel·ligència artificial’], publicat el 1961. Abans de delinear el seu projecte d’investigació sobre la intel·ligència, Minsky comenta: «No hi ha, sens dubte, cap teoria de la intel·ligència universalment acceptada; l’anàlisi que exposem és pròpia i pot resultar controvertida».[25] Més que afirmar que no sabem exactament què és la intel·ligència, preferim entendre que Minsky estava convidant-nos obertament a problematitzar i fins i tot reinventar el concepte d’intel·ligència. La intel·ligència, en la mesura que és realitzable en un aparell digital, és computable. Què vol dir, que sigui computable? Significa que és recurrentment enumerable. Però el que és recurrentment enumerable constitueix només un dels diversos tipus d’intel·ligència. O, més precisament, en el llenguatge de Bergson, és només una de les tendències de la intel·ligència.
És, això no obstant, una tendència tècnica en el sentit que André Leroi-Gourhan dona al terme, perquè es basa en principis per maximitzar decisions racionals i minimitzar influències contingents. Aquesta tendència tècnica es desprèn d’una racionalitat geomètrica, que l’impulsa. Per a Bergson, això també és un obstacle que la vida ha de superar, perquè aliena la intel·ligència de si mateixa i fa que s’oblidi del seu fonament. Avui cal combatre la fantasia d’una superintel·ligència que finalment arribaria a superar totes les altres i un dia acabaria ocupant el lloc de l’Estat. Aquesta fantasia d’una superintel·ligència és l’expressió d’una forma extrema de computacionalisme, segons la qual el món és calculable i pot esgotar-se per mitjà de la computació. Al mateix temps, també representa la forma més avançada de neutralització i despolitització per mitjà de la tecnologia que Carl Schmitt analitza. La crítica que en fem no és merament ètica, en el sentit de la cura de les bones relacions entre els humans i entre els éssers humans i no humans. D’una banda, no és segur que hom pugui desmarcar-se d’una epistemologia humanista prenent com a model per a la intel·ligència artificial els insectes o altres formes de vida animal o vegetal. Les plantes i els fongs poden permetre’ns entendre principis organicistes i, doncs, poden servir d’inspiració per millorar els algoritmes, com es fa en la branca de la informàtica coneguda com «computació natural». Però això és bàsicament subordinar aquestes formes de vida a la calculabilitat. D’altra banda, pel que fa a la intel·ligència humana –i aquí hem de seguir Bergson quan afirma que la potència de la intel·ligència humana deriva de la seva capacitat d’inventar eines i símbols inorgànics–, l’ésser humà és, primer de tot, un animal symbolicum en el sentit d’Ernst Cassirer, o un ésser tècnic segons la definició de Bernard Stiegler. Els animals i les plantes poden no ser menys «intel·ligents» que els humans, però clarament fan servir molts menys símbols. Definida així, la intel·ligència pertany al mateix procés evolutiu que l’hominització. El nostre món és un món simbòlic, constituït no només per representacions o esquemes mentals, sinó també per operacions i processos basats en aquestes formes simbòliques. El que Bergson diu sobre la mecànica i la mística no és només interessant, sinó que també té una importància crucial, perquè es nega a veure el mecanisme com una operació repetitiva i sense vida. En canvi, vol trobar el «suplement de l’ànima» capaç de fer-lo tornar a la vida. Aquest retorn del mecanisme a la vida és possible en el mecanisme, com resen els versos del poema «Patmos» de Hölderlin que Heidegger cita a «La pregunta sobre la tècnica»: «Però allà on hi ha el perill, creix també el que salva».[26]
Ara bé: com funciona, aquest retorn? El vitalisme bergsonià té una única direcció, i per això cal que explorem altres vies, que allarguin el seu pensament i el superin. Això ens duu al punt a què havíem arribat a «Machine and Ecology» i «Limit and Access», i ens permet de continuar desenvolupant el concepte de tecnodiversitat seguint el fil conductor de la intel·ligència artificial. Agafarem el pensament xinès a tall d’exemple per aprofundir en la noció d’intel·ligència i veure com hi funciona allò incalculable, que és diferent del concepte heideggerià del món i de l’ímpetu vital de Bergson. Volem subratllar que això és només un exemple, perquè la Xina i Europa representen només fraccions de la diversitat que ens cal pensar. En xinès, el terme «intel·ligència» se sol traduir com zhihui [智慧] o zhineng [智能]. Zhihui significa literalment ‘saviesa’, mentre que zhineng es refereix a una capacitat, la de pensar o actuar de manera intel·ligent, de fer servir la raó o de tornar-se savi. Intel·ligència no és el mateix que saviesa. La saviesa és quelcom que sol atribuir-se als pensadors orientals, precisament perquè no tenen filosofia! Aleshores, quin significat té la intel·ligència en el pensament xinès?
Quan el filòsof neoconfucià contemporani Mou Zongsan (1909-1995) va llegir la Crítica de la raó pura, va quedar enlluernat i, alhora, va tenir una il·luminació: la raó especulativa que Kant volia limitar era exactament el que la filosofia xinesa havia aspirat a conrear. En l’ambiciós llibre Intellectual Intuition and Chinese Philosophy [‘Intuïció intel·lectual i filosofia xinesa’], Mou intenta demostrar que si se segueixen les definicions sistemàtiques de les operacions i els límits que Kant traça en les facultats de l’esperit per fonamentar el coneixement científic, la intuïció intel·lectual que en queda exclosa té un paper central en el pensament xinès. A la Crítica de la raó pura, Kant delimita la raó especulativa allunyant-la de la Schwärmerei [‘fanatisme’] i confinant-la en una terra «envoltada d’un oceà vast i tempestuós».[27]
Kant distingeix dos àmbits: el del fenomen, de tot allò que s’escau en la intuïció sensible i és objecte d’una experiència possible,[28] i el del noumen, de coses que són mers objectes de l’enteniment, coses de les quals no hi ha intuïció sensible.[29] La intuïció sensible humana no pot penetrar en el noumen, és a dir que no hi pot haver una demostració positiva de les entitats noumèniques, com ara la cosa-en-si-mateixa. En l’ètica de Kant, el noumen també és l’àmbit dels postulats de la raó pràctica, com la voluntat lliure, la immortalitat de l’ànima o l’existència de Déu. El coneixement, en la mesura que aspira a una validesa objectiva, ha de basar-se en la intuïció sensible (de fenòmens). És clar que sempre es pot especular sobre el que hi ha més enllà dels fenòmens, perquè és una capacitat inherent a la llibertat humana, igual que sempre es pot somiar; però, en la mesura que no hi ha res que es pugui fonamentar com a coneixement, es tracta de mera especulació i, com a tal, queda exclosa del coneixement científic. El noumen té, per tant, un sentit negatiu, i només pot adquirir-ne de positiu si suposem que hi ha una intuïció intel·lectual en la qual és conegut.[30] Ja a la primera Crítica, Kant refusa la possibilitat que els éssers humans posseeixin aquesta intuïció intel·lectual, i insisteix en la idea que tota intuïció humana és intuïció sensible. La intuïció sensible és la terra que la raó pot treballar, i si se n’allunya, corre el perill d’ofegar-se a l’oceà.
Segons Mou, la síntesi de confucianisme, taoisme i budisme que avui coneixem com a «pensament xinès» es caracteritza per donar un lloc preeminent al conreu d’una intuïció intel·lectual capaç de penetrar més enllà dels fenòmens i unificar allò fenomènic i allò noumènic. Per a Mou, aquesta intuïció intel·lectual no és una facultat innata. Quan neix, l’ésser humà està dotat d’intuïció sensible, però no necessàriament d’intuïció intel·lectual. Aquest aspecte diferencia Mou Zongsan de filòsofs postkantians com Schelling (i també Fichte), perquè, en la mesura que la intuïció intel·lectual necessita desenvolupar-se, no pot ser-nos donada per endavant ni servir de fonament per a la sistematització del coneixement. La intuïció intel·lectual de Mou no és ni purament a priori, ni purament a posteriori. No és purament a priori perquè no és com la intuïció sensible, que s’hereta com a característica de l’espècie, i no és purament a posteriori perquè no es desenvolupa completament a partir de l’experiència, atès que arribar a posseir una intuïció intel·lectual distingeix els éssers humans dels altres animals. Figures ideals com les del savi per al confucianisme, el zhenren (literalment, ‘home veritable’) per al taoisme i el Buda per al budisme són, totes, exemples del conreu de la intuïció intel·lectual.
La intuïció intel·lectual és la raó sintètica que entén la relació entre el jo i els altres éssers (o el cosmos) des de la perspectiva del subjecte moral, i no del subjecte del coneixement.
Però què és, exactament, la intuïció intel·lectual, i com funciona, d’acord amb la lectura que Mou fa del pensament xinès? A risc de simplificar massa, podem formular-ho així: la intuïció intel·lectual és la raó sintètica que entén la relació entre el jo i els altres éssers (o el cosmos) des de la perspectiva del subjecte moral, i no del subjecte del coneixement. Subjecte moral i subjecte del coneixement són dues tendències del desenvolupament humà. El primer és anterior al segon. Quan el subjecte del coneixement mira el món, veu la interconnexió de les coses en una intel·lecció sintètica que busca sempre la unificació entre els ordres còsmic i moral. Aquest és, també, el fonament del concepte de cosmotècnica.
Què vol dir, això? A Intellectual Intuition and Chinese Philosophy [‘Intuïció intel·lectual i filosofia xinesa’], així com també en l’obra més tardana Phenomenon and Thing-in-Itself [‘Fenomen i cosa en si’], Mou Zongsan va intentar demostrar que la intuïció intel·lectual és fonamental per al confucianisme, el taoisme i el budisme. Per a Mou, la intuïció intel·lectual està associada a la creació (per exemple, en la cosmogonia) i a la metafísica moral (diferent de la metafísica de la moral de Kant, basada en les facultats cognoscitives del subjecte). Mou recolza la tesi en textos xinesos clàssics, sobretot neoconfucians, com les obres de Zhang Zai. Zhang Zai és un pensador del segle IX conegut per la seva cosmogonia moral, basada en una elaborada teoria del qi (energia, literalment ‘gas’). Val la pena deturar-se en aquest passatge que Mou cita:
El cel no és més resplendent que el sol; quan hom el mira, no sap a quina distància es troba. El soroll del cel no és més fort que el tro; quan hom el sent, no sap a quina distància es troba. La infinitud del cel no és més gran que el gran buit [tai xu], per això el cor [xin] coneix el contorn del cel sense haver-ne explorat els límits.[31]
Mou comenta que les primeres dues oracions es refereixen a la possibilitat de conèixer mitjançant la intuïció sensible i l’enteniment. La tercera, en canvi, insinua la possibilitat que el cor conegui coses que van més enllà dels fenòmens. Per a Mou, aquesta capacitat del cor [xin] de «conèixer el contorn del cel» és precisament la intuïció intel·lectual: no es refereix a un coneixement basat en intuïcions sensibles i determinat per l’enteniment, sinó a una il·luminació plena, que brota del «cheng ming del xin moral universal, omnipresent i infinit».[32] En aquesta il·luminació plena, l’ésser apareix com a cosa en si, i no com a objecte de coneixement. Cheng ming, que significa literalment ‘sinceritat i intel·ligència’, és un terme que ve del clàssic confucià Zhongyong [‘la doctrina del mig’].[33] Segons Zhang Zai, «el coneixement del cheng ming assoleix el liangzhi [‘consciència moral’] del cel, i és completament diferent del coneixement per mitjà de la vista i l’oïda».[34] D’aquesta manera, el coneixement basat en la intuïció intel·lectual resulta característic de la filosofia xinesa i de la seva metafísica moral.
També podem referir-nos a un passatge del Xici, un dels comentaris més importants del I Ching o «Llibre de les mutacions», que Mou Zongsan també cita. S’hi llegeix: «Yi és no pensar i no fer, és silenci sense moviment. Això no obstant, quan el posem en pràctica, sent i connecta l’univers sencer».[35] Yi té tres sentits: ‘no-canvi’ [不易, buyi], ‘canvi’ [變易, bianyi] i ‘simplicitat’ [簡易, jianyi]. Comentant el passatge següent, en el qual es discuteix l’ús de closques de tortuga i branques de milfulles amb fins endevinatoris, Mou escriu:
Tot i que la closca de tortuga i les branques de milfulles estan mancades de coneixement, quan s’hi treballa i se’ls fa una pregunta, coneixen el món sencer. […] Sentir per conèixer el món és com sentir tot el cosmos. La idea de sentir tot el cosmos ha estat expressada amb més solidesa en el confucianisme anterior a la dinastia Qin. Això és el que Kant anomena la intuïció intel·lectual.[36]
D’aquesta manera, Mou equipara aquesta capacitat de sentir amb el que Kant anomena la intuïció intel·lectual.[37] Caldria fer algunes excepcions, però podem dir que Mou intueix que hi ha una forma de coneixement que va més enllà dels fenòmens, i que aquest coneixement és la font de la moral. La moral no pot fundar-se en l’analítica, altrament seria una mera axiomatització del que avui dia l’ètica pot dir de la tecnologia. Això no obstant, quan parlem d’una ètica de la tecnologia pressuposem un subjecte de coneixement i una forma de raonament específics, o sigui que donem per fet que ja hi ha certa normativitat. En comptes d’axiomatitzar la moral, hem de retornar a una varietat de formes de coneixement distintes que els enginyers i els investigadors que treballen en intel·ligència artificial encara no han pres en consideració.
Si Mou Zongsan té raó quan diu que al nucli del pensament xinès hi ha una forma d’intuïció intel·lectual en comptes d’un raonament analític, aleshores hem d’assumir que hi ha una diferència fonamental en la definició de la intel·ligència. Aquesta diferència contribueix a la tecnodiversitat del desenvolupament tecnològic futur. Això no vol dir que la intel·ligència artificial hagi de proposar-se implementar la intuïció intel·lectual –tot i que seria un experiment interessant, que podria assenyalar el camí cap a una autèntica singularitat tecnològica o «explosió d’intel·ligència» (imaginem-nos una màquina capaç de produir el que intueix). En canvi, la breu investigació que hem dut a terme aquí és un intent de demostrar que la intel·ligència no es limita al càlcul o a l’anàlisi d’allò fenomènic, i que la seva definició, a més d’incloure el mitjà o suport tècnic, ha d’ampliar-se en dos sentits. En primer lloc, la intel·ligència ha de ressituar-se en realitats més àmplies, que excedeixin la racionalitat pura i tinguin en compte allò no-racional. En segon lloc, cal entendre la intel·ligència amb el seu suport simbòlic, en comptes d’excloure els símbols de la intel·ligència o considerar-los secundaris (com sovint sol passar quan es creu que és possible simplement «extreure» models d’intel·ligència dels insectes o d’organismes com els fongs mucilaginosos).[38] El desafiament de la intel·ligència artificial no és construir una superintel·ligència, sinó fer possible una noodiversitat. I perquè sigui així, hem de desenvolupar una tecnodiversitat. És aquí que la cosmotècnica es diferencia del «gir ontològic» (que mira la natura des de la perspectiva de múltiples cultures) i del naturalisme polític (que mira la cultura des de la perspectiva d’una natura organicista), perquè sostenim la hipòtesi que és necessari i urgent desenvolupar una tecnodiversitat com a orientació cap al futur i com a política de descolonització. Alhora, és una tasca de reconstrucció de les històries cosmotècniques que la recerca d’una història universal de la tecnologia (i d’una història universal de la humanitat) ha enfosquit, i una crida a l’experimentació en l’art i la tecnologia del futur. Perquè aquests experiments siguin possibles, caldran noves disciplines i noves institucions dedicades a l’estudi de l’art, la tecnologia i la filosofia. De moment, però, no disposem ni d’aquestes disciplines ni d’aquestes institucions, i és precisament per aquesta mancança que ens haurem d’atrevir a pensar i actuar junts.
[1] Marvin Minsky, «Steps Toward Artificial Intelligence», a Proceedings of the IRE, vol. 49, n. 1, 1961, p. 8-30 (8).
[2] Henri Bergson, Las dos fuentes de la moral y la religión, Buenos Aires, Sudamericana, 1962, p. 297.
[3] V. Henri Bergson, La evolución creadora, Buenos Aires, Cactus, 2016, p. 126-129. «En definitiva, la intel·ligència, considerada en el que sembla que n’és el tret original, és la facultat de fabricar objectes artificials, en particular eines per fer eines, i de variar-ne indefinidament la fabricació» (p. 129).
[4] Ibíd.
[5] No deixa de ser interessant plantejar-se com la mecànica estadística resulta instrumental per a la cibernètica de Wiener. Com assenyalàvem breument a «Machine and Ecology», Wiener recorre al mètode estadístic per salvar la distància entre el temps irreversible de l’entropia i el temps newtonià reversible. A la introducció al pensament de Bergson, Suzanne Guerlac escriu: «Anys més tard (1876), Josef Loschmidt va formular a Boltzmann la pregunta següent: si l’entropia és un procés irreversible (no s’observa que un material fred s’escalfi espontàniament amb el temps), com pot sostenir-se que es deriva d’un model que s’ajusta a lleis reversibles? L’any 1877 Boltzmann va respondre a aquest desafiament amb un assaig en què caracteritza l’entropia en termes de probabilitats, per mitjà d’una anàlisi estadística. Això va marcar l’inici del que es convertiria en el camp de la mecànica estadística. En traduir la llei d’entropia als termes de la mecànica clàssica i ajustar-la després a l’anàlisi estadística, Boltzmann va enfosquir les implicacions de la segona llei de la termodinàmica pel que fa a la realitat del temps psicològic que Bergson anomenaria duració real.» Suzanne Guerlac, Thinking in Time: An Introduction to Henri Bergson. Ithaca, Cornell University Press, 2006, p. 32.
[6] Norbert Wiener, Cibernética o el control y comunicación en animales y máquinas. Barcelona, Tusquets, 1998, p. 70.
[7] Henri Bergson, La evolución creadora, op. cit., p. 233.
[8] V. Yuk Hui, Recursivity and Contingency, Londres-Nova York, Rowman & Littlefield, 2019, cap. 1.
[9] V. Henri Bergson, Las dos fuentes de la moral y la religión, op. cit., p. 49-51. «Les obligacions que imposa [una societat humana], i que li permeten de subsistir, li donen una regularitat que senzillament té analogia amb l’ordre inflexible dels fenòmens de la vida» (p. 51).
[10] Good Old-Fashioned Artificial Intelligence o GOFAI, segons les sigles [N. del T.].
[11] Gilbert Simondon, «Epistemología de la cibernética», A Sobre la filosofía, Buenos Aires, Cactus, p. 169-190 (172).
[12] Catherine Malabou, Morphing Intelligence. From IQ Measurement to Artificial Brains, Nova York, Columbia University Press, 2019, p. 113.
[13] V. Jean-Louis Labarrière, «L’Intelligence», a Denis Kambouchner (ed.). Notions de philosophie, vol. 1, París, Gallimard, 1995, p. 430.
[14] Per a un esbós històric, v. Yuk Hui, Recursivity and Contingency, op. cit., capítol 1, «Nature and Recursivity» (sobre Kant, Fichte i Schelling) i capítol 2, «Logic and Contingency» (sobre Hegel, la cibernètica, Alan Turning i Kurt Gödel).
[15] Gotthard Günther, «Seele und Maschine», a Beiträge zur Grundlegung einer operationsfähigen Dialektik, vol. 1, Hamburg, Felix Meiner, 1976, p. 84-85.
[16] Hubert Dreyfus, What Computers Can’t Do. A Critique of Artificial Reason, Nova York, Harper & Row, 1972, p. 122-123.
[17] Dreyfus aspirava a un connectivisme que avui dia és la base de la neurodinàmica i les xarxes neuronals.
[18] Vam avançar una mica cap a aquesta relectura a On the Existence of Digital Objects [‘Sobre l’existència d’objectes digitals’] (Minneapolis, University of Minnesota Press, 2016). Vegeu-ne especialment els capítols 3 i 4.
[19] V. Martin Heidegger, El ser y el tiempo, Mèxic, FCE, 1971, p. 90-104.
[20] Henri Bergson, Las dos fuentes de la moral y la religión, op. cit., p. 245; citat també per Gilles Deleuze, El bergsonismo, Buenos Aires, Cactus, 2017, p. 25.
[21] Gilles Deleuze, El bergsonismo, op. cit., p. 25.
[22] En el capítol 2 de Recursivity and Contingency desenvolupo el concepte d’«organologia general» en relació amb la filosofia de Bergson. El terme va ser encunyat per Georges Canguilheim a l’article de 1947 «Machine et organisme» [‘Màquina i organisme’], en el qual considera com a precursor del projecte l’assaig de Bergson de 1907 L’évolution créatrice [‘L’evolució creadora’].
[23] V. Henri Bergson, Las dos fuentes de la moral y la religión, op. cit., p. 296.
[24] Ibíd., p. 297.
[25] Marvin Minsky, «Steps Towards Artificial Intelligence», op. cit., p. 8.
[26] Citat a Martin Heidegger, «La pregunta por la técnica», a Conferencias y artículos, Barcelona, Ediciones del Serbal, 1994, p. 30. [La traducció catalana és de Carles Riba, Versions de Hölderlin, Barcelona, Edicions 62, 1983.]
[27] Immanuel Kant, Crítica de la razón pura, Buenos Aires, Colihue, 2007, p. 329 [A235, B295].
[28] «Els fenòmens, en la mesura que són pensats com a objecte segons la unitat de les categories, s’anomenen phaenomena». Ibíd., p. 343 [A248].
[29] Ibíd., p. 344 [A249, B307].
[30] Ibíd., p. 342 [B307].
[31] «天之明莫大於日， 故有目接之，不知其幾萬里之高也。天之聲莫大於雷霆，故有耳屬之，莫 知其幾萬里之遠也，之不禦莫大於太虛，故心知廓之，莫究其極也» Citat a Mou Zongsan, Intellectual Intuition and Chinese Philosophy (智的直覺與中國哲學), Taipei, Taiwan Commercial Press, 2006, p. 184. Emprem la traducció de tai xu com a «gran buit» de Sebastian Billioud. V. Sebastian Billioud, Thinking through Confucian Modernity: A Study of Mou Zongsan’s Moral Metaphysics, Leiden, Brill, 2011, p. 78.
[32] «遍、常、 一而無限的道德 心之誠明所發的圓照之知». Mou Zongsan, Intellectual Intuition and Chinese Philosophy, op. cit., p. 186.
[33] En el text canònic Zhong yong (d’autoria i datació desconegudes), s’hi llegeix: «誠者天之道也，誠之者，人之道也;自誠 明，謂之性。[…] 自誠明，謂之性;自明誠，謂之教。誠則明矣，明則誠矣». «La sinceritat és el camí del cel. L’assoliment de la sinceritat és el camí de l’home. […] Quan la intel·ligència sorgeix de la sinceritat, ha d’atribuir-se a la natura; quan la sinceritat sorgeix de la intel·ligència, ha d’atribuir-se a la instrucció. Però, si hi ha intel·ligència, hi haurà sinceritat, i si hi ha sinceritat, hi haurà intel·ligència.» [Traduït de la versió anglesa de James Legge (1893), lleugerament modificada per l’autor. Disponible a: www.esperer-isshoni.info/spip.php?article66. N. del T.]
[34] «誠明所 知乃天德良知;非聞見小知而已». Mou Zongsan, Intellectual Intuition and Chinese Philosophy, op. cit., p. 188.
[35] «易無思也，無為也，寂然不動，感而遂通天下之故».
[36] «它本身雖然是無思、無為的龜瞉、蓍草,但你藉著它做工夫,你一問,你有問的感應的時候,它一通就通天下之故。[…] 所以感而遂通天下之故，這個等於一通全通，感通全宇宙。感通全宇宙這種觀念先秦儒家最有實感，這個就是康德所說的 Intellectual intuition.» Mou Zongsan, «Lectures on Zhou Yi («周易演講錄»)», a The Collected Works of Mou Zongsan, vol. 31, Taipei, Linking Books, 2003, p. 137.
[37] V. també ibíd., p. 141.
[38] Sobre la funció dels símbols (o memòria artificial) en la cognició, quelcom que Kant va desatendre expressament, v. Bernard Stiegler, Technics and Time, 3: Cinematic Time and the Question of Malaise, Standford, Standford University Press, 2010.
Des d’una perspectiva feminista, fem una anàlisi crítica de l’aprenentatge automàtic de les intel·ligències artificials per trobar pràctiques més equitatives.
Sharon Hogge, enginyera electrònica, amb robot de sentinella autònom ROBART I i el robot industrial HT3. Maryland, 1983 | The U.S. National Archives | Domini públic
La tecnologia ens envolta i és per tot arreu, però com es fa, aquesta tecnologia, i qui se’n beneficia realment i qui no, encara són qüestions importants que cal investigar. Darrerament sorgeixen moviments com el Data Feminism o la Design Justice, que analitzen la tecnologia des d’una òptica mes crítica amb la intenció de crear més equitat en la pràctica tecnològica. N’explorem algunes implicacions a partir del projecte artístic Feminist Data Set, guiats per la seva creadora, que explora com seria un sistema feminista interseccional d’aprenentatge automàtic (machine learning) i d’etiquetatge i de dades d’entrenament (data training), i què caldria per construir-lo.
En temps de ressorgiment del feixisme i d’una aparent pèrdua dels valors de justícia social, i en l’era de la digitalització global, la justícia social és més important que mai a l’hora de qüestionar les dades, la tecnologia i l’estructura de la societat com a tal. Estem absolutament envoltats de tecnologia, però ¿com es fabrica la tecnologia i qui se’n beneficia profundament, i qui no? Són preguntes importants que encara no hem respost i que cal indagar i analitzar. Feminist Data Set és un projecte artístic que posa el feminisme interseccional com a punt de partida per investigar i qüestionar l’aprenentatge automàtic. És una recerca feta des del punt de vista del disseny crític, ja que el projecte consisteix a crear un bot conversacional des de zero a partir de les premisses del feminisme interseccional, la qual cosa fa que sorgeixin preguntes com: des del punt de vista del feminisme interseccional, què vol dir recopilar dades?, i com són aquestes dades i com s’etiqueten? i què són les dades d’entrenament?, ¿existeix un sistema o producte feminista interseccional per etiquetar-ne les dades o obtenir-ne dades d’entrenament?, ¿quin aspecte té el programari feminista interseccional, i què fa? ¿existeixen algoritmes en clau de feminisme interseccional?, o què necessitarien per existir?, com seria un bot conversacional interseccional i com interaccionaria?
Políticament i artísticament, Feminist Data Set s’inspira en la cultura maker, el disseny crític, l’Arte Útil, el Data Feminism, la Design Justice, el Critical Engineering Manifesto, el Xenofeminisme i els Principis feministes d’Internet. Pedagògicament, Feminist Data Set se situa en la línia de treballs com The Toaster Project de Thomas Thwaites, una obra de disseny crític que consistia a fabricar una torradora domèstica des de zero. Feminist Data Set aporta una mirada crítica i artística al programari, especialment pel que fa a l’aprenentatge automàtic. Què vol dir crear un aprenentatge automàtic de manera conscient i tenir en consideració, amb tota la cura possible, cada aspecte possible del procés de crear, reproduir i dissenyar? Caldria revisar a consciència cada part d’aquest procés des d’una perspectiva feminista.
Hi ha una tendència a l’alça a analitzar la tecnologia des d’un punt de vista crític i ètic, tot i que en els últims temps, «ètic» és una paraula que crea certa controvèrsia i de la qual s’abusa. Però aquesta visió crítica és important, sobretot perquè aporta més equitat a la tecnologia com a pràctica i com a entitat per si mateixa –en el sentit que la tecnologia és un tipus de cosa determinada, ja sigui programari o maquinari, i la pràctica seria la manera com un individu o un grup utilitzen la tecnologia per contribuir als seus processos creatius i productius. Llibres recents com Data Feminism, de Catherine D’Ignazio i Lauren Klein, generen una pràctica que analitza dades i conjunts de dades de la societat i crea metodologies per tal de fer un millor ús de les dades des d’una perspectiva feminista. Design Justice, de Sasha Costanza-Chock, situa la justícia social directament en el món del disseny, en l’elaboració, la producció i la planificació del disseny com a exercici i pràctica.
Feminist Data Set | Caroline Sinders
Tant a Data Feminism com a Design Justice es parla de com les estructures capitalistes i empresarials utilitzen el disseny i les dades, i de com els tecnòlegs amb consciència cívica, els moviments de justícia social i els activistes s’involucren en temes relacionats amb les dades i el disseny. Tots dos llibres parlen de disseny i dades tant en contextos empresarials com no empresarials, i amb això aconsegueixen una visió més holística i expansiva de l’ús de les dades i el disseny, que va de l’extrem més problemàtic –l’empresarial– al més just –el de la justícia social i l’activisme. Sens dubte cal explorar no només aquests dos extrems de l’espectre, sinó també tots els espais intermedis, i això és el que fa que Data Feminism i Design Justice siguin molt potents com a llibres, metodologies i casos d’ús. Feminist Data Set parteix d’un posicionament similar. Qüestiona l’aprenentatge automàtic d’una manera que va més enllà de l’exercici artístic i s’endinsa en el món del disseny de producte i el món empresarial i constata que la tecnologia interpreta de manera incorrecta el concepte de l’aprenentatge automàtic i que després no en fa un bon ús en cada cas particular de les peces que conformen l’entramat d’aquest sistema.
Moltes vegades, les eines que necessito per fer que Feminist Data Set sigui un projecte crític i artístic no existeixen. Per exemple, què és una plataforma feminista de dades d’entrenament? N’existeix cap? En l’aprenentatge automàtic, quan es tracta d’etiquetar dades i crear models de dades per a construir algoritmes, es recorre al Mechanical Turk, la mà d’obra d’Amazon, per fer aquesta tasca. Amazon va crear Mechanical Turk per solucionar el seu problema particular d’aprenentatge automàtic: necessitaven entrenar i etiquetar grans conjunts de dades. És habitual fer servir el Mechanical Turk en projectes d’aprenentatge automàtic i es fa servir en totes les àrees per etiquetar dades: des d’empreses de tecnologia fins a grups de recerca. Mechanical Turk paga precàriament als seus treballadors i els considera empleats temporals en comptes de treballadors a temps complet, la qual cosa fa que encara tinguin menys ingressos, i això no és un tema específic del feminisme interseccional, o sigui que no ho puc fer servir per al meu projecte… He de buscar una alternativa, o bé construir-ne una. Durant l’últim any m’he dedicat a investigar com seria un sistema feminista interseccional d’aprenentatge automàtic i d’etiquetatge i de dades d’entrenament, i què es necessitaria per materialitzar-lo. He creat una eina, similar a una calculadora, que tradueix el nombre de tasques que realitza un Turker, i el cost d’aquestes tasques, en el sou per hora. Per exemple, un client estipula deu mil tasques a quatre cèntims cada una: la calculadora ho traduiria a les hores o dies de feina que trigaria un Turker a fer totes aquestes tasques, i quin seria el seu salari.
En aquest sentit, a Feminist Data Set l’art es barreja amb la investigació i la tecnologia impulsades per l’ànsia de justícia social, com Turkopticon, elaborat per la Professora Lilly Irani i Mechanical Turkers. Turkopticon permet a Mechanical Turkers valorar les feines i els clients. Aquesta millora posa fi a un problema real amb què es troben els treballadors, que sovint no saben com és el client en qüestió i no tenen cap manera de compartir la informació amb altres Turkers.
Ordenació de dades feministes recollides al SOHO20, 2018 | SOHO20 Gallery / Rachel Steinberg
Per tal de crear una intel·ligència artificial feminista, cal dinamitar la desigualtat salarial i d’hores de feina en els sistemes d’aprenentatge automàtic amb dades d’entrenament. En un article a The Atlantic que investiga el tracte que donen a Mechanical Turkers, s’afirma que el problema «no és necessàriament que els sol·licitants paguen per sota del salari mínim. El sol·licitant paga una mitjana d’uns 11 dòlars l’hora pels serveis obtinguts», segons Hara, «però també n’hi ha molts que paguen menys, i n’hi ha molts d’altres que publiquen tasques que es triguen més a fer del que ells diuen. Tot i això, el veritable problema és que aquestes plataformes permeten que els sol·licitants s’estalviïn de pagar als treballadors els períodes d’inactivitat que existirien si estiguessin contractats a temps complet».
En un article d’investigació, coescrit per Kristy Milland, investigadora i Mechanical Turker, es va publicar que el salari mitjà era d’uns dos dòlars l’hora, però que només el 4% dels Turkers guanyaven més de 7,25 dòlars l’hora.
Per arribar a la igualtat en la tecnologia i la societat primer cal aconseguir la igualtat salarial i la paritat salarial. Els treballadors haurien de cobrar pel seu temps, no només pel temps que han dedicat a fer una tasca concreta, sinó pel temps que han dedicat a buscar feina i a organitzar-se les diferents tasques del projecte, i haurien de cobrar dignament. Les empreses que fomenten l’«economia de bolos» haurien de complir el que diu la legislació laboral vigent.
Això s’ha de fer conscientment i amb esperit crític, si volem aconseguir la igualtat. Ha de poder rebre valoracions i interpretacions diverses. Hem de tenir clara la funció de la creació de dades i tenir present que els sistemes poden fer ús o abús de les dades, o beneficiar-se’n. Les dades s’han d’entendre com un producte que ha sorgit de la comunitat, que la representa, i qui és el propietari d’aquestes dades és un factor clau. El lloc on se situen les dades en els sistemes tecnològics és una qüestió política, activa, íntima. Per tal d’aconseguir la igualtat en l’aprenentatge automàtic, cal analitzar cada aspecte del sistema, disseccionar-lo i tornar-lo a construir; cal integrar-hi les realitats, contextos i limitacions de tots els tipus de persones que existeixen, no només d’aquelles que van construir la primera web. La tecnologia ha de representar tota la gent que forma part de la xarxa actualment.
Internet ha passat d’una utopia on tot era possible a un lloc ple de gent enfadada i obsessionada per la seva pròpia representació.
Ordinador amb persona vestida de Dràcula. 1980 | John Marton, The U.S. National Archives | Sense restriccions conegudes de drets d’autor
Jia Tolentino va començar a navegar per la Internet de Geocities, els fòrums i els gifs. Anys després, la lluita de les xarxes socials per la nostra atenció permanent dibuixa un escenari totalment diferent. En aquest avançament de Falso espejo. Reflexiones sobre el autoengaño, per cortesia de Temas de Hoy, Tolentino fa un repàs d’aquesta evolució per entendre com l’ecosistema d’Internet condiciona la nostra vida dins i fora de la xarxa.
Al principi, Internet feia bona pinta. «Em vaig enamorar d’Internet la primera vegada que el vaig fer servir al despatx del meu pare, i vaig pensar que era la cosa MÉS COOL», vaig escriure, quan tenia deu anys, en una subpàgina d’Angelfire titulada «La història de com la Jia es va tornar addicta a Internet». En una caixa de text superposada a un fons horrorós de color violeta, hi vaig afegir:
Però aleshores feia tercer i l’únic que visitava eren webs de Beanie Baby. L’ordinador de casa era vell, una andròmina, i no teníem Internet. AOL em semblava un somni llunyà. Però durant les vacances de primavera del 1999 ens vam comprar un ordinador dels millors que hi havia i, òbviament, tenia totes aquelles demos. Així que, per fi, vam tenir accés a AOL i jo vaig quedar al·lucinada per com era de meravellós tenir un perfil i xatejar i poder entrar a IMS!!
Després –explicava– vaig descobrir les pàgines web personals («Vaig quedar bocabadada!»). Vaig aprendre a programar HTML i «alguns truquets de Javascript». Vaig crear la meva pàgina web en el servidor per a principiants Expage: primer vaig triar colors pastel i després vaig canviar-los pel «tema nit estrellada». Em vaig quedar sense espai i llavors «vaig decidir saltar a Angelfire. Uau.» Vaig aprendre a dissenyar els meus propis gràfics. «Tot això va passar en quatre mesos», vaig escriure, al·lucinada de la rapidesa amb què evolucionava la meva ciutadania a Internet; tenia deu anys. No fa gaire, vaig tornar a visitar els webs que en aquell moment trobava inspiradors i vaig pensar: «Mira que havia de ser idiota, perquè m’al·lucinessin aquestes coses».
No soc capaç de recordar si vaig començar aquest assaig de manera involuntària fa dues dècades, ni tan sols recordo haver fet la subpàgina d’Angelfire, que vaig trobar quan buscava els meus primers rastres personals a Internet. Ara, amb el pas del temps, es veu d’allò més escarransida: la pàgina d’inici, titulada «EL BO I MILLOR», mostra una fotografia sépia d’Andie, de la sèrie Dawson’s Creek, i un enllaç mort a una pàgina anomenada «EL CAMP GELAT», que és «MILLOR!». Hi ha una pàgina dedicada al GIF d’una gata que es diu Susie i pica l’ullet, i una «Pàgina amb lletres guais» amb un bàner per desplaçar-s’hi i la lletra de la cançó «All Star» de Smash Mouth, la de «Man! I Feel Like a Woman» de Shania Twain i l’irrespectuós tema «No Pigeons» de Sporty Thievz. A la pàgina de preguntes freqüents –hi havia una pàgina per a preguntes freqüents– hi vaig escriure que havia de tancar la secció de nines de dibuixos animats personalitzades, perquè «la resposta ha estat enorme».
Pel que sembla, vaig crear i utilitzar aquest web d’Angelfire durant uns pocs mesos de l’any 1999, tan bon punt els meus pares van comprar l’ordinador. La meva absurda pàgina de preguntes freqüents especifica que vaig començar el web al juny, i la secció titulada «Diari» –que proclama: «Seré absolutament sincera sobre la meva vida, encara que no vull aprofundir massa en pensaments personals»– aplega entrades que només arriben fins al mes d’octubre. Una d’aquestes entrades comença així: «Fa tanta CALOR fora, que no soc capaç de comptar quantes glans m’han caigut al cap, potser a causa de l’esgotament». Una mica més endavant, vaig escriure, en un to més aviat profètic: «M’estic tornant boja! Soc una addicta a Internet!».
«La història de com la Jia es va tornar addicta a Internet» | Jia Tolentino
L’any 1999 passar tot el dia enganxada a Internet era una altra cosa. Era així per a tothom, no només per a una nena de deu anys: era l’època de You’ve Got Mail, quan feia l’efecte que el pitjor que podia passar a Internet era que t’enamoressis de la persona que dirigia el negoci de la competència. Els anys vuitanta i noranta la gent es reunia en fòrums oberts d’Internet, atrets, com si fossin papallones, pels tolls i les flors formats per la curiositat i l’experiència dels altres. Grups autoregulats com Usenet proposaven animats debats de suposat interès general sobre la conquesta de l’espai, meteorologia, receptes de cuina i discos insòlits. Els usuaris donaven consells, responien a preguntes, feien amistats i es preguntaven en què acabaria convertint-se aquell nou invent que era Internet.
Com que existien pocs motors de cerca i no hi havia plataformes socials centralitzades, en la primera època d’Internet els descobriments es donaven en l’àmbit privat, i el plaer que produïen comportava una recompensa solitària. Un llibre del 1995, titulat You Can Surf the Net!, proposava una llista de pàgines web en què podies llegir crítiques de pel·lícules o aprendre arts marcials. Instava els lectors a seguir unes normes d’etiqueta bàsiques (no ho escriguis tot en majúscules; no gastis l’amplada de banda d’altres persones, que és molt car, publicant textos llarguíssims) i els animava a sentir-se còmodes en aquest nou món («No us preocupeu» –apuntava l’autor–, «hauríeu d’espifiar-la estrepitosament perquè us arribessin a cridar l’atenció»). En aquell moment, GeoCities va començar a oferir la possibilitat de crear webs personals, tant per a pares que volguessin parlar de golf, com per a fills frisosos per erigir santuaris lluminosos a Tolkien o a Ricky Martin o als unicorns; la majoria d’aquestes pàgines es remataven amb un primitiu llibre de convidats i un comptador de visites en verd i negre. GeoCities, igual que la xarxa de xarxes mateixa, era maldestra, lletja, funcionava només a mitges i s’organitzava per barris: /area51/ per a amants de la ciència-ficció, /westhollywoodland/ per a la vida LGTBI, /enchantedforest/ per a nens, /petsburgh/ per a mascotes. Si sorties de GeoCities, podies fer un tomb per altres carrers d’aquesta ciutat de curiositats sempre en expansió. Podies passar per Expage o Angelfire, com jo feia, i distreure’t una estona a la carretera on ballaven els dibuixos animats de hàmsters diminuts. Es tractava d’una estètica emergent: text pampalluguejant, animacions sense polir. Si topaves amb alguna cosa que et feia peça i volies passar més temps en qualsevol d’aquests barris, podies construir la teva pròpia llar en el marc HTML i començar a decorar-la.
A aquest període d’Internet se l’ha batejat com a Web 1.0, un nom creat retrospectivament a partir del terme Web 2.0, encunyat per l’escriptora i dissenyadora d’experiències per a usuaris Darcy DiNucci en un article titulat «Fragmented Future», publicat l’any 1999. Va escriure: «Internet, tal com el coneixem ara, que es carrega en una finestra del navegador en pantalles essencialment estàtiques, és només l’embrió de l’Internet que vindrà. El Web 2.0 comença a treure el cap… No veurem la xarxa com a pantalles plenes de text i gràfics, sinó com un mecanisme de transport, l’èter gràcies al qual té lloc la interactivitat». En el Web 2.0 les estructures serien dinàmiques, va predir: en lloc de cases, les pàgines web seran portals en els quals es podrà mostrar un corrent d’activitat canviant; actualitzacions d’estatus, fotografies. Tot el que facis a Internet s’entrellaçarà amb el que faci l’altra gent, i el que els agradi als altres serà el que veuràs tu. Les plataformes Web 2.0, com Blogger o Myspace, van facilitar que persones que fins llavors havien estat meres observadores, que tan sols contemplaven una pantalla, comencessin a generar escenaris propis personalitzats en canvi constant. A mesura que cada vegada més gent va començar a registrar digitalment la seva existència, l’entreteniment es va convertir en un imperatiu: calia registrar-se digitalment per existir.
Un article de Rebecca Mead publicat l’any 2000 a la revista The New Yorker elaborava un perfil de Meg Hourihan, una de les primeres blogueres, coneguda pel seu blog Megnut. Mead explicava que els primers divuit mesos el nombre de blogs havia passat de cinquanta a uns quants milers, i blogs com Megnut rebien milers de visites al dia. Aquest nou Internet era social («un blog consisteix bàsicament en enllaços a altres pàgines web i en comentaris sobre aquests enllaços»), però centrat en la identitat individual (els lectors de Megnut sabien que ella volia que a San Francisco hi hagués millors tacos de peix, que era feminista i que tenia bona relació amb la seva mare). La blogosfera també desbordava de transaccions, que tendien a ressonar i intensificar-se. «L’audiència principal dels blogs són altres bloguers», va escriure Mead. Les normes de cortesia exigien que «si, en el seu blog, algú escriu sobre el teu blog, tu també has d’escriure sobre el seu».
A mesura que els blogs van anar guanyant importància, les vides privades van passar a convertir-se en domini públic, i els incentius socials –agradar, ser vist– es van transformar en econòmics. Els mecanismes d’exposició d’Internet van començar a semblar una manera viable de forjar-se una carrera. Hourihan va fundar Blogger amb Evan Williams, que més endavant va crear Twitter. JenniCam, fundada el 1996 quan la universitària Jennifer Ringley va començar a penjar fotos de la seva habitació a la residència d’estudiants, va arribar a atreure més de quatre milions de visites diàries; alguns pagaven una subscripció per poder descarregar-se les imatges abans. Internet, que prometia un públic potencialment il·limitat, va començar a percebre’s com l’espai natural per a l’expressió personal. En una de les entrades del seu blog, la parella de Megnut, el bloguer Jason Kottke, es preguntava per què no en tenia prou limitant-se a escriure els seus pensaments en privat. «No sé per què, però se’m faria estrany», va escriure. «La xarxa és el lloc adequat per expressar les teves idees i sentiments i aquesta mena de coses. Escriure-les en qualsevol altra banda sembla absurd».
A poc a poc, cada vegada més gent hi va estar d’acord. La crida a expressar-se d’una manera personal va convertir el poble d’Internet en una ciutat, que va anar creixent a càmera ràpida i va comportar que les connexions socials s’expandissin com neurones en totes direccions. Amb deu anys, jo clicava a la recerca d’altres pàgines d’Angelfire amb GIFs d’animals i preguntes sobre Smash Mouth. Amb dotze, escrivia cinc-centes paraules cada dia en un LiveJournal públic. Quan en vaig fer quinze, penjava fotos meves en minifaldilla a Myspace. Amb vint-i-cinc, la meva feina consistia a escriure textos que atraguessin, idealment, centenars de milers d’estranys a una publicació. Ara en tinc trenta i la major part de la meva vida està inextricablement lligada a Internet i crea un laberint inacabable de connexions forçoses; un infern elèctric, febril i invivible.
myspace.com, 2017 | Web Design Museum
De la mateixa manera que en la transició del Web 1.0 al Web 2.0, l’Internet social va anar solidificant-se i, de cop i volta, ho ocupava tot. Podria establir-se’n el punt d’inflexió al voltant de l’any 2012. La gent anava perdent interès per Internet i va començar a articular una nova sèrie de nicieses. Facebook s’havia tornat tediós, trivial i esgotador. Instagram semblava millor, però no va trigar a revelar-se com un circ de tres pistes basat en la felicitat, la fama i l’èxit. Twitter, malgrat totes les seves promeses discursives, era on tothom piulava per queixar-se de les companyies aèries i dir fàstics sobre articles escrits per altres per incitar la gent a afegir llenya al foc… El somni d’un jo millor i més autèntic gràcies a Internet semblava esfumar-se. Si abans, a Internet, ens havíem sentit lliures per ser nosaltres mateixos, ara ens sentíem encadenats a nosaltres mateixos online, i això ens havia tornat autoconscients. Les plataformes que havien promès connexió van començar a induir l’alienació a una escala massiva. La promesa de llibertat que havia estat Internet començava a reformular-se com a una eina que oferia, com a potencial principal, que hi regnava l’ús incorrecte.
Però, malgrat que a Internet ens hem tornat cada vegada més tristos i desagradables, el miratge d’un possible jo millorat a la xarxa ens ha continuat resultant atractiu. Com a mitjà de comunicació, Internet queda determinat per un incentiu amb rendiment incorporat. A la vida real, pots limitar-te a viure la teva vida i ser visible per a un grapat de persones. Però a Internet no et pots limitar a passejar per fer-te visible: si vols que et vegin, has d’actuar. Si vols tenir presència a Internet, has de comunicar-te. I com que a Internet les plataformes principals es construeixen a partir de perfils personals, pot fer l’efecte –en primera instància de forma mecànica, i després com una espècie d’instint codificat– que el propòsit bàsic d’aquesta comunicació és aconseguir quedar bé. Els mecanismes de recompensa online empenyen amb totes les seves forces per substituir els que no són a la xarxa i, després, bandejar-los. Per això tothom intenta semblar meravellós i cosmopolita a Instagram; per això tothom sembla tan envanit i triomfant a Facebook; per això fer una declaració política virtuosa a Twitter ha arribat a convertir-se, per a molta gent, en un benefici polític en si mateix.
Aquesta pràctica s’acostuma a denominar postureig ètic, un concepte que, en general, fan servir els conservadors per criticar l’esquerra. Però el postureig ètic és bipartidista, i fins i tot podria definir-se com a apolític. Twitter està infestat de dramàtiques promeses de lleialtat a la segona esmena que funcionen com a postureig ètic propi de la dreta; també pot considerar-se postureig ètic que la gent tuiti el número del telèfon de l’esperança després de la mort d’algun famós. Som ben pocs, els totalment immunes a aquesta pràctica, perquè topa amb el desig genuí de mostrar-nos com a éssers polítics íntegres. Penjar fotos de les manifestacions contra la separació de les famílies a la frontera amb Mèxic, com vaig fer jo mentre escrivia aquestes ratlles, és una acció que té un significat microscòpic, és una mostra de principis autèntics i, també, inevitablement, un intent tangencial de donar a entendre que soc bona persona.
Portat a l’extrem, el postureig ètic ha empès gent d’esquerra a comportar-se d’una manera manifestament inestable. El juny del 2016, després de la mort d’un nen de dos anys en un centre turístic Disney –un caiman el va atacar quan jugava a tocar de l’aigua d’una llacuna on estava prohibit banyar-se–, va començar un debat llegendari. Una dona, que havia aconseguit deu mil seguidors a Twitter gràcies als seus missatges sobre justícia social, va considerar que era una oportunitat fantàstica i va tuitar, amb gran solemnitat: «Estic tan farta dels privilegis dels homes blancs, que ni tan sols sento pena si un caiman ha devorat un nen de dos anys perquè el seu pare no ha fet cas dels senyals de perill». (La gent se li va tirar al damunt, burlant-se’n, per demostrar la seva suposada superioritat moral, com també faig jo ara mateix.) Al començament del 2018, va passar una cosa semblant amb un tuit relacionat amb una història que es va fer viral: un gran ocell marí blanc, que havien batejat com a Nigel, havia mort al costat del cimbell de ciment en forma d’ocell al qual feia la cort des de feia anys. Una tuitera enfurismada va escriure: «Ni tan sols els ocells de ciment tenen per què donar-te afecte, Nigel», i va afegir un llarg text a Facebook en què argumentava que el festeig d’en Nigel a l’ocell de ciment exemplificava… la cultura de la violació. «Estic disposada a aprofundir la lectura feminista que es pot fer de la mort de l’albatros Nigel, en absolut tràgica, si algú me la demana», va afegir sota el tuit original, que va rebre més d’un miler de «m’agrada». Aquestes mostres forassenyades, i la seva proximitat inquietant amb la validació que es produeix a la xarxa, són casos d’estudi sobre com el nostre món –digitalment mediatitzat, completament consumit pel capitalisme– fa que sigui molt fàcil parlar sobre qüestions morals, però molt difícil viure d’acord amb principis morals. No podries fer servir una notícia sobre la mort d’un nen petit per criticar els privilegis dels blancs si, en la nostra societat, el discurs sobre la justícia no cridés molt més l’atenció del públic que les condicions necessàries perquè fer justícia sigui possible.
En l’àmbit dels conservadors, les actuacions relatives a la identitat política a Internet han estat fins i tot més salvatges. El 2017, el grup de joves conservadors experts en xarxes socials Turning Point USA va engegar una protesta contra la Kent State University de la mà d’un estudiant que portava posat un bolquer per demostrar que «els espais lliures de polèmica són per a nadons». (Es va convertir en una notícia viral, que era el que TPUSA volia, però no de la manera que havien pretès: unànimement, la gent va fer befa de la protesta, i un usuari de Twitter va enganxar el logo del web pornogràfic Brazzers a la foto del noi amb bolquer. El coordinador de TPUSA a la Kent State University va dimitir.) Sigui com sigui, va ser infinitament més coherent que una campanya del principi del 2014 que va acabar convertint-se en un esquema d’actuació per a la dreta en temes relacionats amb Internet, quan un ampli grup de joves misògins es van reunir per emprendre una acció avui coneguda com a Gamergate.
L’assumpte en qüestió, segons sembla, es basava en el fet que un grup de persones creien que una dissenyadora de videojocs es ficava al llit amb un periodista per rebre’n una cobertura informativa favorable. Tant ella com un grup d’escriptores i crítiques feministes van rebre amenaces de violació i de mort, i van patir també altres formes d’assetjament, tot sota el presumpte estendard de la llibertat d’expressió i de «l’ètica en el món del periodisme sobre videojocs». La majoria dels assetjadors –la revista Deadspin va calcular que es tractava d’unes deu mil persones– van rebutjar la versió de les dones, al·ludint repetitivament a la mala fe de les demandants o insistint a afirmar que el Gamergate es basava, en realitat, en ideals nobles. Gawker Media, la companyia a què pertany Deadspin, també va acabar convertint-se en una diana, en part pel seu desdeny agressiu envers els integrants del Gamergate: la companyia va perdre més d’un milió de dòlars en ingressos publicitaris quan els anunciants es van trobar enmig de la voràgine.
L’any 2016, un fiasco similar es va convertir en notícia a escala nacional, el Pizzagate: uns quants internautes furibunds van assegurar haver trobat missatges xifrats sobre esclavitud sexual infantil en els anuncis d’una pizzeria relacionada amb la campanya electoral de Hillary Clinton. La ultradreta es va encarregar de propagar la teoria a les xarxes, provocant un atac generalitzat a la pizzeria Comet Ping Pong de Washington DC i a totes aquelles persones vinculades amb aquest restaurant –tot a fi de combatre la pedofília–, fins que un dia un home va entrar al local disparant una arma pensant-se que així salvaria els nens. (Temps després, la mateixa facció sortiria en defensa de Roy Moore, candidat republicà al Senat, acusat d’abús de menors.)
L’esquerra més primfilada no s’atreviria ni tan sols a somiar en una habilitat semblant per transformar el sentit de justícia en una arma. Fins i tot els militants del moviment antifeixista, conegut com a antifa, solen ser repudiats pels centristes liberals, per bé que el moviment antifa té les arrels en la llarga tradició europea de resistència al nazisme, més que no pas en la naixent constel·lació de missatges radicals paranoics que poden trobar-se en els canals de YouTube. La visió del món dels integrants del Gamergate o del Pizzagate es va actualitzar, i en cert sentit es va ampliar, durant les eleccions del 2016; un esdeveniment que dona a entendre de manera inequívoca que avui el pitjor d’Internet condiciona el pitjor de la vida fora de la xarxa, en comptes de limitar-se a reflectir-ho.
Els mitjans de comunicació sempre han condicionat tant la política com la cultura. L’era Bush està inevitablement lligada al fracàs de les cadenes de notícies per cable; els abusos governamentals dels anys d’Obama van quedar empetitits davant de la magnificació de la seva personalitat i el fingiment a Internet; l’ascens de Trump al poder va unit a l’existència de les xarxes socials, que exasperen ara i adés els seus usuaris amb la intenció de continuar guanyant diners. Però, últimament, m’he preguntat per què tot és tan íntimament terrible, i quin és el motiu exacte perquè continuem afegint-hi el nostre granet de sorra. ¿Quines circumstàncies van fer que una enorme quantitat de gent comencéssim a passar la major part del nostre escàs temps lliure en un entorn obertament tortuós? ¿Com és possible que Internet s’hagi convertit en una cosa tan dolenta, tan restringida, tan ineludiblement personal i tan determinant en l’àmbit polític? ¿I per què totes aquestes preguntes remeten a la mateixa qüestió?
Haig d’admetre que ni tan sols estic segura que aquesta indagació sigui productiva. Internet ens recorda cada dia que no és reconfortant, ni de lluny, ser conscient de problemes que no tens una esperança raonable de poder resoldre. I, encara més important, Internet és el que és. S’ha convertit en l’òrgan central de la vida contemporània. Ha reinicialitzat el cervell dels seus usuaris, retornant-nos a un estat d’hiperactivitat i distracció primitiu, al mateix temps que ens sobrecarrega amb molts més impulsos sensorials del que era possible en èpoques anteriors. Ha construït un ecosistema que funciona a força de concentrar l’atenció i de treure partit al jo. Fins i tot, encara que evitis Internet de totes totes –la meva parella ho fa: es pensa que #tbt significa «truth be told» (‘la veritat sigui dita’)–, vius en el món que ha creat Internet, un món en el qual l’individualisme s’ha convertit en l’últim recurs natural del capitalisme, un món en què les normes les dicten plataformes centralitzades que s’han establert deliberadament com a entitats que resulta pràcticament impossible regular o controlar.
Internet també forma part, en bona mesura i de manera inextricable, de les coses que ens són plaents: els nostres amics, els nostres familiars, les nostres comunitats, la nostra recerca de la felicitat i –de vegades, si tenim sort– la nostra feina. Amb la voluntat, en part, de preservar-ne allò que val la pena entre la decadència que ens envolta, he estat pensant en cinc problemes interrelacionats: en primer lloc, com Internet està pensat per expandir el nostre sentit de la identitat; en segon lloc, com ens anima a sobrevalorar les nostres opinions; en tercer lloc, com amplia el nostre sentit d’oposició; en quart lloc, com malbarata la nostra comprensió de la solidaritat, i, finalment, com destrueix el nostre sentit de la proporció.
L’any 1959, el sociòleg Erving Goffman va desenvolupar una teoria sobre la identitat que girava al voltant del fet de fingir. En tota interacció humana –va escriure a The Presentation of Self in Everyday Life–, les persones duen a terme una mena d’actuació per crear una impressió davant d’un públic. Aquesta actuació pot ser calculada, com la de qui s’ha de presentar a una entrevista de feina i practica totes les respostes possibles; pot ser inconscient, com la d’aquell que s’ha presentat a tantes entrevistes de feina que es comporta tal com s’espera d’ell de manera natural; pot ser automàtica, com la d’aquell que dona una bona impressió, principalment, perquè és un home blanc de classe mitjana-alta i té un MBA. El que actua pot acabar totalment absorbit per la seva mateixa actuació –pot acabar creient‑se que el seu defecte principal és el «perfeccionisme»–, o ser ben conscient que fingeix. Però, en qualsevol cas, actua. Fins i tot si intenta deixar d’actuar, continuarà tenint un públic, els seus actes continuaran produint efectes. «Evidentment, no podem dir que el món sencer sigui un escenari, però les maneres crucials en què no ho és no són fàcils de determinar», va escriure Goffman.
Transmetre una identitat requereix cert grau d’autoengany. El que actua, com que pretén convèncer, ha d’ocultar «els fets desagradables que ha hagut d’aprendre sobre el fet d’actuar; en termes col·loquials, hi ha coses que sap, o que sabia, que no es pot dir a si mateix». La persona entrevistada, per exemple, evita pensar que el seu defecte més greu, en realitat, és beure alcohol en hores d’oficina. L’amiga amb qui has anat a sopar, a la qual has trucat perquè et faci de terapeuta sobre els teus banals embolics romàntics, ha d’enganyar-se pensant que no preferiria tornar-se’n a casa i ficar-se al llit a llegir una novel·la de Barbara Pym. No cal que hi hagi un públic físicament present perquè el que actua es vegi immers en una mena de procés d’ocultació selectiu: una dona, sola a casa seva el cap de setmana, podria fregar els sòcols i veure documentals d’animals, encara que preferís trencar-ho tot, comprar un parell de grams de coca i participar en una orgia anunciada a Craigslist. La gent sol fer gestos en mirar-se al mirall del lavabo, encara que estigui sola, per convèncer-se que és atractiva. La «sensació tangible que hi ha un públic invisible», escriu Goffman, pot causar un efecte significatiu.
Fora d’Internet, trobem formes d’alleujament integrades en aquest procés. El públic canvia: l’actuació que fas en una entrevista de feina no és la mateixa que la d’hores després en un restaurant a la festa d’aniversari d’un amic, i també és diferent de la que desplegues davant de la teva parella a casa. És possible que a casa sentis que pots deixar d’actuar; segons l’esquema teatral de Goffman, és possible que et sentis com si estiguessis entre bastidors. Goffman apunta que necessitem, en la mateixa mesura, un públic que sigui testimoni de les nostres actuacions i unes bambolines on poder relaxar-nos, generalment amb «companys» que han estat actuant al nostre costat. Pensa en els companys de feina al bar després d’haver aconseguit una venda important, o en uns nuvis a l’habitació de l’hotel després de la cerimònia de noces: tothom continua actuant, però se senten còmodes, espontanis, quan estan sols. En un nivell ideal, el públic de fora s’ha cregut l’actuació principal. Els convidats al casament pensen que han vist una parella de noucasats perfecta i feliç, i els clients potencials d’una empresa pensen que han conegut un grup de genis que els faran rics. «Però aquesta imputació –aquest jo– és fruit d’una situació concreta, no n’és la causa», escriu Goffman. El jo no és fix, orgànic, sinó l’efecte dramàtic que emergeix d’una actuació. Aquest efecte pot ser cregut o no a voluntat.
A la xarxa –donant per fet que acceptes el marc esmentat abans–, el sistema fa metàstasi fins a ser un naufragi. La presentació quotidiana del jo a Internet continua responent a la metàfora de Goffman sobre l’actuació: hi ha escenaris, hi ha un públic. Però Internet hi afegeix altres estructures metafòriques de malson: el mirall, l’eco, el panòptic. Mentre ens movem a Internet, les nostres dades personals són rastrejades, gravades i revenudes per tot un seguit de companyies; un règim involuntari de vigilància tecnològica que, de forma subconscient, redueix la nostra resistència a aplicar un autocontrol personal voluntari a les xarxes socials. Si hem pensat a comprar una cosa, aquesta cosa ens seguirà pertot arreu. Podem limitar la nostra activitat a la xarxa, i segurament ho fem, a pàgines web que enforteixen el nostre sentit d’identitat, llegint textos escrits per gent com nosaltres. En les plataformes de les xarxes socials, tot el que veiem correspon a les nostres eleccions conscients i a les preferències escollides per algorismes, i totes les notícies, els aspectes culturals i les interaccions interpersonals queden filtrades per les dades bàsiques del perfil. La bogeria quotidiana perpetuada per Internet és la bogeria que conforma aquest disseny arquitectònic, que situa la identitat personal en el centre de l’univers. Com si ens haguessin col·locat en una torre d’observació des de la qual tenim una panoràmica del món complet i ens haguessin donat uns prismàtics que convertissin tot el que veiem en un reflex de nosaltres mateixos. Gràcies a les xarxes socials, molta gent no triga a entendre qualsevol informació nova com una mena de comentari directe sobre qui són.
El sistema persisteix perquè resulta rendible. Com escriu Tim Wu a The Attention Merchants, el comerç ha anat amarant lentament l’existència humana: en el segle xix, fent acte de presència als carrers de les ciutats mitjançant cartells; després, en el segle xx, a casa nostra mateix a través de la ràdio i la televisió; ara, en el segle xxi –en la fase que sembla culminar aquest procés–, el comerç s’ha filtrat en les nostres identitats i les nostres relacions personals. Generem milers de milions de dòlars a les plataformes de xarxes socials gràcies al nostre desig –del qual deriva una exigència econòmica i cultural cada vegada més gran– de replicar a Internet allò que creiem ser i allò que volem ser, i de mostrar a qui coneixem.
La nostra individualitat cedeix sota el pes d’aquest volum comercial. En espais físics reals, el públic és limitat i el temps s’adapta a les diferents actuacions. A la xarxa, hipotèticament, el teu públic sempre pot augmentar i la teva actuació potser no acaba mai. (Bàsicament, pot ser com si t’enfrontessis a una entrevista de treball perpètua.) A la vida real, l’èxit o el fracàs d’aquesta actuació individual, en general, es valora en relació amb una acció física concreta: et conviden a un sopar, o perds un amic, o aconsegueixes una feina. A Internet, una actuació queda atrapada en el territori nebulós de les opinions, amb un imparable corrent de cors i likes i pilotes amb ulls, agregats en números al costat del teu nom. I el pitjor de tot és que, en definitiva, a Internet no hi ha bambolines; fora de la xarxa, el públic inevitablement se’n va, va canviant, però a Internet el públic no ha de marxar mai. La versió de tu mateix que penja mems i selfies per als companys de la classe d’àlgebra pot acabar discutint acaloradament amb l’administració Trump després d’un tiroteig en una escola, com els va passar als nois de Parkland; alguns d’ells es van fer tan famosos que no han pogut deixar d’actuar. El jo que intercanvia acudits amb els supremacistes blancs a Twitter és el jo al qual poden contractar, i després acomiadar, a The New York Times, com li va passar a Quinn Norton el 2018. (O, en el cas de Sarah Jeong, el jo que fa acudits sobre blancs pot convertir-se en objectiu dels integrants del Gamergate després de ser contractada pel Times pocs mesos abans.) La gent que té un perfil públic a Internet està creant un jo que podran veure alhora la seva mare, el seu cap, els seus futurs caps potencials, el seu nebot d’onze anys, les seves exparelles, els seus futurs ex, els coneguts que odien les seves opinions polítiques, i també tots aquells que van buscant una causa possible qualsevol. La identitat, segons Goffman, la conformen tot un seguit d’afirmacions i promeses. A Internet, una persona altament funcional és aquella que pot prometre-ho tot a un públic que creix de manera indefinida en tot moment.
Incidents com el Gamergate són conseqüència, almenys en part, de la hipervisibilitat. L’augment dels trols, caracteritzats per l’anonimat i la falta de respecte, ha estat tan cridaner perquè, d’alguna manera, la insistència d’Internet en el fet de disposar d’una identitat consistent i mereixedora d’aprovació és molt potent. En particular, la misogínia associada a trolejar fa palesa la manera com les dones –a les quals, segons John Berger, sempre s’ha exigit que fossin conscients de la seva pròpia identitat de cara a l’exterior– solen manejar els condicionants d’Internet de manera molt profitosa. És la capacitat per calibrar-me que vaig aprendre sent una nena, i també sent dona, el que m’ha ajudat a capitalitzar el fet d’«haver d’estar» connectada a Internet. La meva única experiència sobre el món estableix que l’atractiu personal és fonamental i que exposar-se és una cosa desitjable; aquest paradigma, legítimament desafortunat, relacionat al principi amb les dones i ara generalitzat a la xarxa, és el que els trols detesten i repudien de manera activa. Desestabilitzen un Internet basat en la transparència i en la simpatia. Ens empenyen cap a un món caòtic i desconegut.
Com és lògic, hi ha arguments millors contra la hipervisibilitat que el troleig. Com va declarar Werner Herzog a GQ l’any 2001 respecte a la psicoanàlisi, «hem de tenir espais foscos i inexplicats». Afegia: «Ens convertirem en éssers inhabitables, de la mateixa manera que un pis ens pot semblar inhabitable si n’il·luminem tots els racons foscos, i els baixos de la taula, i cada cantonada. És impossible continuar vivint en una casa així.»
És possible un món on els robots ho facin tot mentre nosaltres gaudim la vida? Ens plantegem com ens afectarà l’automatització a partir del llibre «Fully Automated Luxury Communism. A Manifesto», d’Aaron Bastani.
Els passatgers parlant o llegint al vagó. c 1905 | George R. Lawrence, Library of Congress | Domini públic
De les transformacions en l’àmbit de l’automatització, ningú no en dubta: l’any 2020 arribarem als tres milions de robots industrials. Fully Automated Luxury Communism planteja que els robots ho facin tot mentre els humans gaudim els fruits de la seva feina en la mateixa mesura: justícia social i abundància il·limitada. A partir de l’obra d’Aaron Bastani, ens plantegem quina mena d’automatització se’ns imposa i quina podria ser desitjable.
Quan hom sent o llegeix alguna cosa sobre l’anomenat luxury communism no pot sinó prestar-hi interès, perquè, encara que sembli una expressió excèntrica, entronca amb una sèrie de tradicions i pràctiques crítiques que vinculen l’emancipació amb l’abundància, entesa com una vida qualitativament rica que es posa en comú. És el que secretament prometien l’anomenat «nietzscheanisme d’esquerres» o les tendències marxistes més lliures. Ciutats utòpiques com New Babylon, de Constant, són algunes de les ruïnes més conegudes d’aquest fascinant futur revolucionari que no va arribar mai. Això no obstant, l’eco intempestiu de la pulsió que les movia, a saber, el desig d’una vida no sotmesa al ressentiment i la servitud d’una escassetat material i vital, encara ressona. D’aquí que, mentre els nous tecnomonarques fantasiegen amb coses com construir ciutats-Estat al mar, hom acull les notícies sobre el Fully Automated Luxury Communism (FALC) amb expectació, encara que només sigui per sospitar-ne de seguida.
Per dir-ho molt breument, els antecedents i el context immediat del FALC són, com a mínim, dos: per una banda, l’acceleracionisme d’esquerres, l’expressió política paradigmàtica del qual es pot trobar en obres com Inventing the Future, de Nick Srnicek i Alex Williams (llegiu-ne el manifest aquí); per l’altra, en l’àmbit històric, la crisi del model neoliberal i el cicle de lluites més recent (de plaça Tahrir a les revoltes globals contemporànies), acompanyats del desplegament simultani d’una sèrie de revolucions tecnocientífiques que Bastani agrupa sota el terme «tercera disrupció». L’argument central recrea el «fragment de les màquines» de Marx i afirma que aquestes transformacions procuraran, mitjançant l’automatització dels processos productius, un subministrament extrem de riqueses (extreme supply). Segons Bastani, podem trobar indicadors de cert esgotament del capitalisme i d’un potencial trencament gràcies als efectes de l’automatització, com apunta la tendència a la reducció del cost marginal, que farà que en un futur proper tot pugui ser gratuït.
En aquest sentit, és una fervorosa resposta al «realisme capitalista» i al famós mantra tatcherià del «no hi ha alternativa». Prolonga la crítica a l’immediatisme i l’immanentisme polític que Nick Srnicek i Alex Williams anomenen «folk politics» per designar formes de lluites polítiques incapaces de projectar un futur emancipador, cosa que mena a un cul-de-sac anàrquic i impotent. Per a Srnicek i Williams, s’ha de retornar als «arxirelats» de la modernitat per abordar allò polític des d’una posició que encarni la resta de posicions (idea que ressona en altres entorns militants), i restaurar la mediació institucional i estatal per projectar objectius estratègics universals. El FALC de Bastani és aquesta estratègia d’objectius a gran escala. Una alternativa que presenta «una realitat de plenitud més enllà de tota imaginació».
Que les transformacions en l’àmbit de l’automatització són fortes sembla que és quelcom totalment acceptat (ho saben els de dalt i els de baix), i aquesta és, potser, una de les raons per les quals val la pena de llegir el text a mode de compendi. Per exemple, si el 1970 hi havia 1.000 robots industrials al món, el 2016 ja eren 1,8 milions, i el 2020 arribaran als 3 milions, amb un increment exponencial de la productivitat en gairebé tots els sectors (gràcies a la corba d’experiència o experience curve). La desocupació tecnològica serà, diu l’autor, un escull insuperable per al capital, i trencarà el cicle de l’acumulació per falta de consumidors.
Des del punt de vista energètic, el potencial infinit del sol per proveir d’energia s’aprofitarà en els mateixos termes exponencials, i farà que tecnologies com les cel·les solars, les bateries d’ió liti, les turbines de vent o els LED ens proveeixin permanentment d’energia més barata. La mineria interestel·lar explotarà l’aigua i minerals clau (gent com Jeff Bezos o Elon Musk ja treballen en aquest sentit), si bé la tendència apunta a la completa descarbonització i la completa reutilització dels minerals ja existents. En qualsevol cas, asteroides com el 16 Psyche són exemples de la promesa d’«una riquesa més enllà de tot valor», i fan necessari el seguiment de projectes espacials publicoestatals.
L’edició genètica, mitjançant tècniques senzilles com CRISPR-Cas9, també serà cada cop més accessible i ajudarà a prevenir el VIH, la malaltia de Huntington o la fibrosi quística, entre moltes altres afeccions genètiques. El que interessa no és només la funció curativa, sinó també l’ampliació de les nostres capacitats biològiques en general (stretched bio-capacity). El bricolatge genètic es podrà socialitzar seguint models que han transformat altres indústries (com el P2P), cosa que possibilitarà el trencament amb el proteccionisme privatitzador de les patents i la propietat intel·lectual. D’aquí que la manipulació genètica s’estengui fins i tot als animals de companyia. Caldrà que tot això sigui objecte d’un «vigorós debat públic» que, en darrer terme, trobarà les regulacions adequades.
En paraules de l’autor, «tal com s’escau amb Space X i la tecnologia dels coets, CRISPR-Cas9 no permet que els humans facin res especialment nou. Més aviat il·lustra com la informació, volent ser lliure, es desfà de les mirades mainstream sobre l’escassetat i fa possible el subministrament extrem». En aquest sentit, l’agricultura molecular segueix el mateix camí i és, a hores d’ara, una realitat que podrà fer que l’alimentació de 9,6 bilions de persones sigui sostenible: els bistecs cultivats a partir de mostres de teixit animal, el peix conreat o la llet i els ous cultivats de Clarafoods, per exemple, modificaran la relació que tenim amb l’alimentació i facilitaran una dieta rica en productes animals sense els inconvenients (ecològics i morals) de la indústria càrnica. El whisky i altres begudes tampoc no se n’escapen (encara que els nostàlgics del vi podran gaudir-ne la «puresa» per més temps, atesa la infinitud de matisos que presenta).
El desastre ecològic imminent (la «sisena extinció massiva» o la desaparició d’una quarta part dels mamífers) fa obligatòria l’acceleració d’una transició ecològica sostenible perquè, paradoxalment, «no hi ha alternativa». Ara bé, aquesta transició no hauria de basar-se en un retorn a allò local, a la idea que «el que és petit és bonic», perquè és menys eficaç que l’articulació global d’estratègies de transformació ecològica. La «postescassetat», així com la transició ecològica, aniran acompanyades d’una transformació sociopolítica en clau populista que, a més de ser capaç de definir el que «el poble realment és» (sic), pivotarà a l’entorn de quatre eixos organitzatius.
Per una banda, el cooperativisme obrer i un municipalisme proteccionista que determinaran els criteris de contractació seguint paràmetres cooperativistes i ecològics. Ambdós eixos s’escauran en el context més ampli del retorn de l’Estat-nació, que renacionalitzarà la majoria de serveis bàsics gratuïts («l’acció efectiva només arribarà a través d’estats-nació») i ens proveirà d’«unes finances socialment controlades» (i. e., bancs d’inversió energètica nacional). Perquè el desenvolupament inclogui el sud global, el quart eix el constituirà un internacionalisme antiglobalista que, mitjançant institucions que es crearan, com l’International Bank for Energy Prosperity i el One Planet Tax, estendrà la postescassetat al conjunt del planeta.
Si hem de ser justos, però, cal dir que l’exposició de Bastani és més precisa i extensa; rica en el sentit que posa al dia les possibilitats tecnològiques, i és encertada en l’afirmació que les masses populars seran protagonistes de lluites futures (ja sia en la versió de caire feixista, elitista o igualitària). El que resulta preocupant, però, no és tant l’ambició i la fascinació que mostra (que hom pot arribar a compartir), sinó la manca d’una proposta teòrica més elaborada. Bastani afirma que la revolució serà roja i verda; cosa que fa que hom es plantegi si el luxury communism no hauria de tenir més colors. I no pas com un apèndix o un suplement amb el qual retem comptes en secret, sinó com allò que, a tall de premissa, hauria de marcar la reflexió a l’entorn de l’automatització.
Bastani es protegeix de les crítiques potencials al seu entusiasme utòpic, incapaces de ser propositives. Però la compulsió propositiva contrasta amb la total manca de diàleg (per descuit o per prudència) en relació amb problemes com la reproducció social, entre d’altres. Autores com Silvia Federici han criticat el «continuat idil·li amorós amb el “fragment de les màquines” de Marx» (Revolution at Point Zero). Propostes pròximes, com la política de l’alienació xenofeminista (sensible, per cert, al problema de la diferència), així com el debat més ampli a l’entorn d’un universal no eurocèntric, impliquen una reflexió més exigent, fins i tot en un manifest. No n’hi ha prou de dir que l’Estat-nació retorna per la necessitat que imposa «la seva acció ràpida i efectiva» contra la impotència del localisme i el culte al globalisme, perquè «és hora de tornar a fer història». L’afirmació que «la qüestió no és canviar les paraules que fem servir, sinó la realitat que designen» es revela insuficient. I no tant per una compulsió antiinstitucional, retòrica o «immediatista». Senzillament resulta sorprenent que Bastani celebri l’espectacular corba de desenvolupament de companyies com Boston Dynamics sense fixar-se en res més. Per dir-ho breument, el projecte de la postescassetat mitjançant l’automatització demana, al seu torn, una reflexió crítica sobre la mateixa automatització.
Tot i que Bastani afirma que el comunisme «serà luxós o no serà» i que una vida d’abundància difuminarà «la diferència entre allò útil i allò bonic», i a pesar que acompanyi tota l’obra de citacions interessants de poetes i artistes, en el seu manifest hi ha pocs rastres d’una actitud experimental: l’afany per demostrar quantitativament i tècnica la viabilitat d’una alternativa al capitalisme (amb el recurs incessant a càlculs monetaris) dona al text un aire alternativista i tecnocràtic.
L’absència de la Internacional Situacionista en el debat sobre el posttreball és intrigant, tot i que el que s’ha dit sobre l’Estat pugui explicar-ho. Quasi setanta anys després que es publiqués, un text com Els situacionistes i l’automatització, del pintor situacionista Asger Jorn, encara resulta brillant. Jorn defensa, en contra dels tecnòcrates i els sociòlegs que prefereixen «establir l’automatització primer, i després decidir-ne l’ús», que l’automatització s’ha d’implantar «segons una finalitat contrària al seu propi establiment». És a dir, entre el «derrotisme» i l’«optimisme idiota» aposta, no tant per una abundància «més enllà de tota imaginació» (Bastani), sinó per una «imaginació activa» que pugui «superar la realització de la mateixa automatització» (Jorn). Per tant, la pregunta política determinant per evitar que el futur es converteixi en la hipertròfia de les baixeses del present no passa per saber si l’automatització és possible o no, sinó per una reflexió que no posposi la pregunta sobre quina mena d’automatització desitgem i som capaços d’imaginar. Cosa que implica qüestionar, més enllà de la seva inevitabilitat accelerada, les premisses sobre les quals descansa l’automatització tal com avui se’ns imposa.
Quan va esclatar la revolució de 1917, un poeta de cognom Gastev va afanyar-se a introduir el taylorisme amb un ímpetu que no tenia res a envejar a l’empresari americà més ambiciós, fins al punt de convèncer un Lenin reticent de les seves virtuts. El que ens demanem, però, és si l’automatització del segle XXI trobarà els seus artistes i pensadors abans de topar amb aquells que, en nom de la urgència, han decidit deixar la poesia per a més tard.
Proposem a diversos autors una aproximació lliure, textual i sense enllaços a la idea de desconnexió i addicció tecnològica.
Nen en un gronxador. Caldwell, Idaho, 1941 | Russell Lee, Library of Congress | Domini públic
L’any 2012, el periodista especialitzat en tecnologia Paul Miller es va desconnectar d’Internet durant un any. En aquell moment a alguns ens va semblar una exageració, era l’auge del moment 2.0 i de l’exaltació de la intel·ligència col·lectiva. Gairebé una dècada després ja hem descobert les llums i les ombres de la xarxa, i s’imposa la crítica de la part més fosca del capitalisme cognitiu i l’economia de l’atenció. Així que, inspirats per la possible (o impossible) desconnexió, hem demanat a vuit col·laboradors que opinin sobre el tema. Aquests textos han servit per alimentar una xarxa neuronal que també ha generat la seva pròpia resposta.
Què passa quan algú que està mort abandona un grup de WhatsApp? Quin mecanisme s’activa? Quin tipus de tristesa (una de nova, segur) acompanya necessàriament la idea que algú que no hi és se’n vagi activament d’un lloc que només existeix virtualment? La lògica ens porta a pensar que un mort abandona un grup quan un viu el dona de baixa de la línia telefònica. I poden passar mesos, fins que els vius es refan de l’ensurt i de la por per l’absència de l’ésser estimat. En el meu cas van passar quatre mesos i, quan va ocórrer, l’impacte va ser gravíssim. Ens n’assabentem per aquest text estandarditzat que apareix per informar-te que tal persona ha abandonat tal grup. La majoria no vam saber respondre-hi ni reaccionar, ni amb paraules ni amb símbols. Només una persona s’hi va animar i va contestar amb l’emoticona d’una llagrimeta + el cor trencat. El gest era comprensible, però el conjunt resultava força vulgar. Ningú no va dir res més ni tampoc va poder millorar-ho. El moment es va escombrar al cap de vint minuts amb un tema més o menys casual. Algú va dir «no trobo les claus de la moto» o una cosa semblant. Un altre algú va compartir, després, l’enllaç d’una notícia i la imatge d’un plat de menjar. Em va generar un nou dolor. Un altre impuls més o menys natural és desplaçar-te a tots els espais virtuals on el mort continua viu, a la seva manera. 450 fotos a Instagram, 150 piulades, l’historial de conversa de Facebook en què la persona t’explicava coses. A aquests espais virtuals i ara funeraris, hi torno cada vegada que penso en el mort, que és més o menys cada dia. Hi torno amb una fe renovada i la profunda tristesa de saber que sempre hi trobaré alguna cosa nova, alguna cosa que m’havia perdut, alguna cosa que no sabia; tinc la necessitat de recollir tota la informació d’algú que ja no en generarà més. Les seves dades públiques són valuoses perquè són, per a mi, una connexió immediata amb el que és viu.
El capitalisme es perfecciona perquè cada connexió a la Xarxa produeix actius. Cada clic genera valor. Internet es converteix en un organisme tecnobiològic extractivista de la vida. La Xarxa ens mostra la seva foscor i la seva perversió. L’odi es multiplica a les xarxes i els atacs de racisme i supremacisme hi creixen. Tot convida a desconnectar-se’n. La desconnexió d’Internet ha de ser un dret fonamental.
No es pot oblidar que la xarxa no era d’ells, dels infames. Desconnectar-se per por és com perdre un carrer de la ciutat pel qual ja no vols caminar perquè s’ha tornat violent. És un tros perdut de la ciutat pel qual no hem lluitat. Hi ha persones que han lluitat perquè no siguem expulsats de la Xarxa i perquè sigui un lloc més just. Ara l’injust poder els desconnecta de la vida. Toca decidir: continuar connectats en resistència o desconnectar-nos-en. «El que personalment estimo és la connexió, i això és en el que crec més: en la connexió humana i en les tecnologies amb les quals s’aconsegueix.» Edward Snowden (2019). #PermanentRecord #FreeAssange
Es parla molt sobre la toxicitat de les xarxes socials i Internet quan pensem en l’ús que fem de la tecnologia. Hi ha dues metàfores molt mundanes que a mi em serveixen per articular una relació sana amb Internet. La primera és la del ganivet.
Un ganivet és una eina necessària en una cuina. És necessari per trossejar els aliments, per fer-los accessibles per poder ingerir-los. Però un ganivet pot tallar. Pot servir fins i tot per matar una persona. Per això crec que és important començar a diferenciar l’ús que fem d’una eina de l’eina per se. L’eina és aquí i ha vingut per quedar-s’hi. El que hem de debatre és quin ús en fem. I en aquest sentit, tots els usos que serveixin no per fer mal sinó per facilitar-nos la vida, per defensar valors que són universals com l’equitat, la diversitat, etc., són els que cal afavorir. Internet és un ganivet que hem de fer servir per tallar racisme, masclisme, xenofòbia, etc.
L’altra analogia que em serveix molt és la del reg. Sovint es pensa en termes absoluts la nostra relació amb les xarxes: estar connectats o no. Ningú rega una planta amb més aigua de la que necessita al dia perquè també pot ser nociu. Amb Internet i l’ús que fem de la tecnologia passa el mateix: un reg constant i contingut pot ser més saludable que la sequera més absoluta o l’excés d’aigua. No ha de deixar de fomentar-se la desconnexió temporal o l’ús controlat. Però crec que cal trobar un equilibri entre hiperconnectar-se i fer que la nostra identitat depengui completament de les xarxes i Internet (excés d’aigua) o desconnectar-se del tot i generar un desinterès que pot ser antinatural (sequera absoluta).
Es podrien defensar aferrissadament les problemàtiques que van de bracet amb les possibilitats de ser pràcticament a tot arreu, de saber-ho gairebé tot, de respondre, instantàniament, també superficialment, a qualsevol dubte, de sadollar totes les curiositats, d’establir connexions amb una infinitat de punts. Podríem parlar de les conseqüències desastroses que això pot implicar pel que fa a la nostra capacitat de concentració, d’aprofundiment, de pensament crític, fins i tot d’empatia. Però no he entrat en aquest jardí per ficar-me sota aquestes bardisses, sinó per comentar, com qui cull mores sense esgarrinxar-se gaire, que, a escala personal i sobretot creativa, aquesta eina tot sabedora i totpoderosa, no destriada, tot lligadora i deslligadora, omnipresent, addictiva i assetjadora, amb les seves profundíssimes foscors, que és Internet, resulta clau. Clau per a alguns creadors. No tots, és clar. Per a mi sí, per exemple. Perquè res del que escric seria com és si no ho escrivís avui, en aquest segle, amb un ordinador al davant que, com un oracle, com una bola màgica, com un mirall d’aigua, m’ensenya tot el que vull veure, i em sacia la primera set amb una resposta, una imatge, un so, un vídeo, la capacitat momentània de ser ocell, déu, núvol, de, per un moment, veure, entendre, saber el que no sé, el que no he après, el que he oblidat, el que no he vist ni viscut encara. I m’adono que, si fes servir mètodes no digitals, trigaria dies, setmanes a recopilar tot el que vull saber ara, mentre escric, a anar i tornar de la biblioteca o la llibreria, a conèixer certes persones, a fer preguntes en veu alta, a veure amb els propis ulls com es fa formatge o com neixen nens (encara que, de tota manera, seria bo que les fes i veiés i preguntés, totes aquestes coses, eventualment). Però que, sense cap mena de dubte, escric com escric per les possibilitats d’accés a la informació desbordant, instantània i desmanegada que ofereix Internet.
El telèfon mòbil el pots deixar sobre un moble o carregant a casa; el rellotge, la polsera o la roba sensoritzats són menys externs, s’insereixen en la proximitat de l’individu, o fins i tot en la seva intimitat. Mentre que l’Internet de les coses es perfila com una atmosfera immersiva, embolcallant, la variant vestible està pensada com una segona pell. El sistema de la connexió va estrenyent les bombolles: és un setge en tota regla.
Només nus, volant o adormits ens desconnectem completament. A la dutxa, a la piscina, al mar, als avions i al llit. Però aquests espais també seran assimilats amb el temps, monitorats, convertits en dades. Perquè d’això es tracta: de mesurar i escanejar totes i cadascuna de les activitats humanes.
Per lluitar, ni que sigui simbòlicament, contra aquesta expansió brutal del biocontrol geolocalitzat, suposo que aviat s’aniran imposant protocols de desconnexió, per motius polítics i també per raons higièniques, de salut mental. Si més no durant un temps, mentre sigui possible. Perquè em sembla obvi que el futur és híbrid: quan els sensors siguin a l’interior dels cossos ja no hi haurà manera de deixar d’emetre dades les vint-i-quatre hores del dia i en tots els entorns, urbans o naturals. O potser sí. La història del futur és una successió de constatacions que les nostres prediccions eren equivocades.
M’adono ara que entre el 2007 i el 2012 vaig escriure sobretot de la pantalla (en novel·les com Los muertos i assaigs com Teleshakespeare), i que des del 2012 fins ara he escrit, en canvi, sobre el paper (Librerías, Barcelona. Libro de los pasajes, Contra Amazon). No crec que sigui casual que aquesta última etapa hagi coincidit amb la meva paternitat. Perquè d’això es tracta: de desconnectar-nos per reconnectar-nos. Amb els cossos, amb el que és físic, amb la primera pell.
(Totes les frases d’aquest text són coses que la gent va dir al Britbot, el meu chatbot virtual que explora la britanicitat, i totes apareixen al meu llibre B-X. Les vaig escollir perquè em sembla que tenen relació amb els temes anteriorment esmentats. L’ortografia / puntuació / gramàtica no és meva.)
Perquè forma menys part de la societat. Paios estrafolaris que opinen sobre cossos de dones, com sempre. Crear vincles afectius. Centrar-se menys en pits a l’aire i més en temes com el canvi climàtic. Puc començar de zero?
El colonialisme ha fotut malbé el planeta Caca! Cadascú s’agafa el dret penal pel seu compte sí Autolesió i ciber danys Lloc en decadència Desenvolupament de noves tecnologies que beneficiïn la nostra economia. Desconnectats. T’agraden els meus algoritmes? Vius experiències? Igualtat salarial bàsica, i igualtat de temps de connexió La gent cada cop tenia més coneixements i oportunitats Exacte tio Esgotador Fantàstic! Una pila enorme de femelles enormes No fa per a mi. Des del principi des del primer moment de la seva existència Generalment desagradable a la vista Bo com nous desacords en la vida en general però no és gaire realista Bones històries noves, fets de la vida real i crowdfunding! Bé! S’han fet més grans, més rics i més iguals en certa manera. Els que van a matar l’odien! No tenen TV. Té uns quants programes en llengües estrangeres que s’emeten per Netflix Jo ja no miro la tele. És un imbècil. Era un assetjador incansable. Quin avorriment. Jo no vaig acusar ningú. M’encanta estar a l’aire lliure i els pets que em tiro. Em fa l’efecte que no m’escoltes 😉 Penso que hi ha una varietat increïble de
connectar. Apagar el llum, abaixar la música, sortir de l’aparador, fugir del soroll. Allunyar-se per endollar. No em busquis, no em trobo. Ulls tancats al bombardeig. Bip, bip, bop. 1456 notificacions, i pujant. Seguir, deixar de seguir. M’agrada. M’encanta. T’aplaudeixo. Em fa enfadar. I continuo tirant cap avall, més avall. No s’acaba, jo penso. Continuo fent scroll, sense voler. És etern, jo crec. Va passar mitja hora, una hora, una tarda… Prou. Deixaré de mirar.
Pantalla apagada, nit fosca. He de pujar alguna cosa. Vinga, pensa. Una cosa que ho peti. Ja ho tinc: selfie #52 de la sessió casual. Amb filtres. Naturals, és clar. I aquesta etiqueta trendy per al meu post original. Igual que els altres dos milions. Singularitat compartida, col·lecció de genuïnitats. Pujo posts, per tant, existeixo. Uf, penjat. Ja està? Sí. Comença l’espiral.
Surto, compto fins a deu. Deixo espai… reaccions, veniu! Segons d’abisme. L’omplo amb temor. Por del silenci. Por de ser invisible. Al cap em ressona l’angoixa de l’espera. FOMO. FOMO. FOMO. Respiro, hi entro. Vull likes… Som-hi. Hi entro. Notificacions, sí! Dopamina pujant. Ja en tinc 10, 30, 50, 200. Tempesta de likes. Però… Oh, wait! On és el meu crush?
El pes fals
amb què infles les vendes
lluu, damunt la balança,
com una dent d’or
en una boca malalta.
El pes fals que engreixava l’engany en la compra-venda, que estafava els clients que tornaven a casa més pobres, més bruts i més reduïts per la por i la injustícia de no saber ni de números ni de lletra, el pes fals que lluïa mut i superb, encimbellat sobre la balança, avui ens el fem nosaltres mateixos, treballant abnegats per fabricar-nos el somriure cosit a la cara i el jaç de palla sobre el qual ens estirem, satisfets després de la jornada, lassos, mansuets i activament ignorants, perquè ens esclafi amb el seu ventre de ferro.
Tot el que no hi és
o que un dia es va perdre
s’infla i creix i s’infla i creix
com un peix mort
surant a l’aigua
fins a fer-se
l’única veritat possible.
La dada falsa que ens creix endins, tenaç i subcutània, orba i tossuda com un talp, furga fins a fer-se l’única vena transitable, l’únic teixit, l’únic llenguatge. El cel deu anar ple d’estrelles, sí, però vola baix com mai, boterut de ventre, arran de terra, a l’abast de qualsevol xarxa. La veritat és un bitcoin que ja no ens dringa a les butxaques.
El Mal Alumne és una xarxa neuronal d’aprenentatge profund d’Estampa, a qui vam entrenar amb tots els textos del blog en català, més tots els textos que els anteriors autors van escriure a propòsit d’aquesta sèrie. Aquest en va ser el resultat.
Cal desconnectar-nos de les xarxes socials i desconnectar-nos del dia amb aire condicionat. Les dades es publiquen en una atmosfera immersiva, instantània i perfiladora. Cada clic es trosseja de la connexió. Els clics es desborden els uns als altres i els adults es comencen a dissoldre en l’electricitat. Però poden trigar mesos, resistir.
Internet té, com un mirall negre, la nostra capacitat de concentració i proximitat. La xarxa és un centre de dades, un lloc de dades, un lloc o un tobogan, on la relació personal i col·lectiva es genera en poc temps i el sistema es col·loca sota la taula. Internet és un muntatge d’un mateix: una infinitat de quilòmetres i més metres de mi. I no he baixat del tot.
El silenci és un tema clau i no és gaire realista. El silenci és un instant i després una consciència. Una mena de silenci. Un silenci que va de quatre persones a dues-centes. Un silenci, silenci. Però silenci.
Un dia sense Internet és l’anonimat. És necessari per desconnectar-se’n. Comença la cerimònia.
Explorem els dilemes que planteja actualment el videojoc, un mitjà expressiu i d’entreteniment que ha passat a ocupar un espai central en el nostre imaginari.
CC BY Albert Tercero
El dissenyador de jocs Sid Meier va definir l’experiència del joc com «una sèrie de decisions interessants», de la qual cosa es dedueix que entendre un joc passa, sobretot, per identificar els dilemes més substancials que presenta per al jugador i pensar-hi. Doncs bé, imaginem que la cultura contemporània del videojoc és un joc. Quins són els «dilemes interessants» que planteja, en l’actualitat? Óliver Pérez Latorre, comissari de l’exposició Gameplay, proposa explorar-ne tres, a parer seu, crucials.
El joc és potser l’element més paradoxal i contradictori de la societat digital: és alhora problema i antídot en la nostra relació amb les noves tecnologies. D’una banda, la ludificació, el vernís lúdic que últimament adopten tota mena de tecnologies digitals, des de les apps fins a les xarxes socials, pot facilitar-ne el consum i l’ús acrític, perquè ens poden fer creure que aquesta mena de tecnologies digitals tenen quelcom d’entreteniment «inofensiu». D’altra banda, Miguel Sicart, autor de Play Matters (2014), reivindica certs aspectes de l’esperit lúdic –com la creativitat, l’expressió personal a través del joc i l’exploració «juganera» dels límits– com la millor manera de relacionar-nos amb el món tecnològic que ens envolta. Sicart proposa aquesta actitud ludicocrítica davant les noves tecnologies com a compensació necessària enfront de l’estès ús utilitarista i productivista que se’n fa, i també enfront d’aquells videojocs que apel·len unívocament o fonamentalment a l’eficiència com a camí cap a l’èxit.
La teoria-manifest de Sicart emfasitza el «joc a la contra», l’ideal d’un homo ludens rebel, jugar com un acte carnavalesc: «El joc carnavalesc pren el control del món i el dona als jugadors perquè l’explorin, el desafiïn o el subverteixin» (2014: 4). A l’article «En mi casa jugamos así», Víctor Navarro recull alguns exemples interessants de formes iròniques de jugar, en aquest mateix sentit: per exemple, un grup de jugadors que bàsicament es dedica a ballar a Destiny, un videojoc en línia de fantasia bèl·lica, o el «projecte» de Robin Burkinshaw, que va jugar a viure com un sensesostre a The Sims i va documentar l’experiència en un blog. Tal com comenta Navarro, es tracta d’«un creuament entre l’estudi subversiu d’uns sistemes pensats per al consumisme IKEA i la narrativització novel·lesca (…). La tesi és clara: en el món real, juguem en el nivell fàcil». Un exemple recent seria el cas de Claire, una jove de Nova Jersey aficionada a córrer que sempre fa recorreguts en forma de penis en les curses, i a través de l’app d’una marca esportiva n’enregistra els traçats sobre el mapa digital de la ciutat i els publica a les xarxes socials. Es tracta d’una forma de córrer sarcàstica amb apps que, sota un vernís cool i ludificat, promouen l’acceptació social d’algoritmes de vigilància.
Els treballs de Sicart i Navarro mostren el valor i la necessitat d’una cultura lúdica de resistència davant certs aspectes de la societat digital: apostar per la flexibilitat i l’emoció del joc enfront del funcionalisme i la racionalitat mecanicista; per la creativitat i l’expressió personal enfront de la hipereficiència i el determinisme tecnològic, i per la consciència crítica de l’usuari en la relació que estableix amb les noves tecnologies lúdiques o semilúdiques.
«Hi ha en joc la cultura del lleure, o l’ideal de l’apoderament ciutadà, però també la idea que la tecnologia no és només un servent o un amo, sinó que alhora és una font d’expressió, una manera de ser (…). En l’era de la maquinària computacional, necessitem entendre el joc com un sistema lúdic però també com una manera de jugar amb els sistemes, d’apropiar-nos-en i d’oposar-hi resistència. (Sicart 2014: 33 i 98)
CC BY Albert Tercero
«Aquesta és l’essència dels videojocs: et poden fer viure experiències per les quals no has passat en la vida real, experiències que no has tingut, perquè, idealment, puguis afegir-les a la teva concepció sobre la vida de les persones en el món.» (Karla Zimonja, creadora de videojocs, cofundadora de la companyia Fullbright; a: Muriel & Crawford, 2018: 127)
En un mitjà històricament criticat per l’«escapisme», en els darrers anys diversos creadors han explorat el potencial del videojoc per l’empatia social, i hi han aprofundit. Tal com suggereixen Muriel i Crawford en el llibre Video Games as Culture (Routledge, 2018), recentment publicat, el videojoc, entès com a experiència dissenyada, té un gran potencial per posar-nos en la pell d’altres persones, i així aconsegueix que l’experiència de joc sigui traducció de l’experiència de l’altre, i ens ajudi a comprendre’l. No es tracta necessàriament de jocs educatius en un sentit formal o convencional; els empathy games de referència avui en dia són més aviat propers a la idea de videojoc «d’autor». En són exemples Gone Home (Fullbright, 2013), que narra la crisi d’adolescència de la protagonista, el descobriment de l’homosexualitat i la relació amb els pares; This War of Mine (11 bit studios, 2014), que posa el jugador en la pell d’un grup de civils víctimes de la guerra i mostra la cruesa del seu dia a dia (en comptes d’oferir-nos l’habitual avatar del soldat), o Koral, de Carlos Coronado (2019), una poètica experiència d’immersió en el fons submarí que promou la conscienciació sobre el medi ambient i la protecció de la natura.
No obstant això, la creadora independent Anna Anthropy ha advertit del problema dels jocs empàtics: el risc que s’utilitzin com una drecera, una mena de gest d’empatia fàcil, ràpid i agradable (lúdic) per al públic, que calmi consciències sense promoure una comprensió profunda del problema o una veritable implicació per entendre els altres i ajudar-los en la vida real (Muriel i Crawford, 2018: 136).
D’altra banda, l’interès de la nova onada de videojocs empàtics no hauria de comportar una visió negativa o reduccionista sobre el videojoc de fantasia i evasió: des de sempre, el viatge a mons de fantasia o ciència-ficció estimula la imaginació i la creativitat i ens convida a practicar el saludable art de trencar les rutines perceptives i cognitives, d’explorar altres mons amb ulls nous. Això no està renyit amb l’empatia, sinó més aviat al contrari. Els videojocs de fantasia o ciència-ficció també poden ser empàtics, si més no tenen potencial de ser-ho, per bé que d’una manera diferent de la dels empathy games canònics.
Efectivament, la cruïlla entre evasió i empatia en el videojoc contemporani és un dilema fals o enganyós, però que val la pena tenir en compte per entendre millor el present i el futur del videojoc com a mitjà d’expressió.
CC BY Albert Tercero
Ready Player One, la darrera pel·lícula d’Steven Spielberg, basada en la novel·la homònima d’Ernst Cline, conté, de forma latent, els elements clau de la tercera tensió de la cultura contemporània del videojoc que volíem abordar: la tensió entre cultura participativa i el digital playbour.
La història (recordem-la breument) transcorre en un futur distòpic, on el món s’enfonsa per una crisi energètica crònica, conseqüència de l’abús dels recursos del planeta en les dècades precedents. En aquest context, un megavideojoc en línia anomenat Oasi esdevé l’únic al·licient per a molts joves. En un moment donat el propietari d’Oasi, el multimilionari James Halliday, anuncia que està a punt de morir i que inventarà una última gran missió per als jugadors. El primer jugador que superi la Gran Missió de Halliday n’heretarà la fortuna i esdevindrà el nou propietari d’Oasi. Wade Watts i els seus amics, protagonistes del relat, troben en la Gran Missió un nou sentit per viure. L’antagonista: una empresa anomenada Innovative Online Industries, que organitza un exèrcit de gamers perquè s’apropiïn d’Oasi costi el que costi, sense cap consideració pel joc net. A partir d’aquest punt, el relat prossegueix com una mena de confrontació al·legòrica de joves rebels contra una encarnació perversa del capitalisme digital (IOI). Però Wade i els seus amics són realment joves rebels? La deconstrucció ideològica de Ready Player One dona joc, en aquest sentit, però requereix abordar un breu flashback.
A mitjan, final dels noranta i durant la primera dècada del segle xxi, el relat optimista de la cultura participativa (liderat per Henry Jenkins en l’àmbit acadèmic) va gaudir de notable acceptació. Aquest discurs celebrava, com a conjunt, els gamers i els fans, considerats prosumers (consumidors de cultura popular però alhora creadors o com a mínim coautors de continguts), i s’alineava amb els ideals de la intel·ligència col·lectiva i la democràcia participativa. Sense perdre del tot el sentit, aquest relat va anar perdent força amb el pas del temps, en paral·lel amb l’auge del capitalisme de plataformes (Nick Snirceck, 2016) i el debat sobre el digital playbour (Kücklich, 2005). La fórmula essencial del capitalisme de plataformes rau, com és sabut, en el fet que els particulars creen serveis (per Airbnb o BlaBlaCar) o continguts (per Facebook o Youtube) que després les empreses tecnològiques monetitzen. El videojoc en línia entra en aquesta lògica: els fans d’un joc en línia del tipus World of Warcraft, Minecraft o League of Legends fan aportacions a aquestes plataformes digitals que, en molts casos, van més enllà del que podríem considerar una simple afició: contribueixen a dinamitzar l’experiència de joc, creen continguts (i, en ocasions, mods, és a dir, modificacions del joc original), orienten jugadors nouvinguts, denuncien comportaments inapropiats de determinats usuaris a l’equip assessor, etc. D’això, Kücklich en dir digital playbour, al·ludint a una barreja ambigua de joc i feina, de plaer (de l’usuari) i productivitat (per a l’empresa). La darrera deriva del playbour són els e-sports, la competició professionalitzada en videojocs, que en l’actualitat és un dels àmbits de la indústria més puixants econòmicament. Espai amb llums i ombres, per bé que en les competicions més importants predominen els contractes laborals, convé estar atents al fet que la passió dels joves per la seva afició i el somni de convertir-se en un Messi dels videojocs no facilitin, en alguns casos, l’acceptació de condicions laborals poc clares o adients.
Arribats a aquest punt, la resposta a la pregunta que ens havíem plantejat (Wade i els seus amics són realment joves rebels oposats al capitalisme que simbolitza IOI?) hauria de resultar més complexa… En el relat es rebel·len, òbviament, contra IOI, però alhora, implícitament, encarnen l’ideal de consumidor del capitalisme digital: són joves jugadors amb una passió i una dedicació extraordinària a Oasi, en bona mesura desinteressada (ja eren grans fans de Halliday i Oasi abans de la Gran Missió), estudiosos obsessius de la història i de cada racó del món virtual, creadors de continguts, referents i guies per a altres jugadors… I alhora també projecten certa visió romàntica del jove competidor d’e-sports. En definitiva, no són simples consumidors, sinó prosumers i pro-gamers; a diferència del que passa en el conte de fades cyberpunk de Cline i Spielberg, però, en el món real no és tan clar que això sigui cap garantia de canvi social.
CC BY Albert Tercero
Sorgits a les albors d’Internet, actualment els «dank memes» poden entendre’s com l’expressió absurda que condensa l’esperit del nostre temps i com una manifestació de ràbia que boicoteja la lògica mercadotècnica d’Internet.
Pallasso a la cercavila de primavera de Tallahassee. Florida, 1985 | Deborah Thomas, Florida Memory | Domini públic
Els dank memes són la riota angoixada dels ciutadans d’un Internet cada vegada més fosc, dicotòmic i brutal, un llenguatge indesxifrable en temps d’algoritmes, la saturació creativa de l’últim reducte gal d’Internet, atrinxerat i esgotat, contra l’imperial model de negoci de Silicon Valley.
La paraula dank té tres significats: el primer es refereix a un lloc fosc, desagradable, humit i fred (com una caverna o una masmorra), i el segon, en argot de fumador, a la marihuana més olorosa, enganxosa i de bona qualitat. Segons el tercer significat, dank és una manera de dir que quelcom és molt bo. Originàriament, dir que un mem era dank equivalia a dir sarcàsticament que era boníssim, per assenyalar, precisament, que s’havia tornat massa mainstream, o que havia desgastat la capacitat comunicativa (ja no s’entenia) o l’humorística (ja no feia gràcia). Però aviat els dank memes van passar a ser un gènere de mems per si mateixos, que utilitzaven conscientment aquest desgast com a part d’una estètica i un llenguatge autoreferencial propi. Eren mems que parlaven d’altres mems imitant irònicament errors d’altres mems.
La cultura dank buscava sempre el límit (autoconsciència, autoreferència i autodestrucció), volia fugir de la comprensió de la majoria, evitar ser digerida pel mainstream. Probablement aquest rebuig a la majoria estava provocat pel fet que, mentre el concepte de dank meme s’anava desenvolupant, Internet era envaït pel to edulcorat i bonista dels articles de BuzzFeed, els challenge i les cadenes prefabricades i, sobretot, per l’arribada massiva de nous usuaris via Facebook. L’Internet de les xarxes socials. El famós 2.0.
Per protegir-se d’aquest Internet blanc i artificial, els membres més antics i experimentats de comunitats com reddit o 4chan es van construir una trinxera creativa basada en l’absurditat, l’estranyesa i la desconfiança cap a qualsevol mena de valor positiu o de fe en la humanitat. La conspiranoia, el tedi, l’ansietat i el menyspreu s’apoderaven de parts molt actives d’aquestes comunitats. Sèries de Youtube com Don’t Hug Me I’m Scared o Asdfmovie il·lustren a la perfecció aquest estat d’ànim col·lectiu que, com argumenta Rachel Aroesti en un article a The Guardian, considera que la vida moderna és absurda i que no hi ha cap moral que tingui gaire sentit.
Ja abans de l’arribada de Trump, part d’aquesta frustració i desconfiança inherent a la cultura internetesca havia generat un camp de cultiu que permetia veure les idees més reaccionàries, racistes i misògines com a transgressores i atractives. Tal com apunta Angela Nagle al llibre Kill All Normies, aquest fenomen era similar a l’ús d’esvàstiques o a les referències al nazisme que feien bandes com Joy Division o els Sex Pistols, com a eines de provocació i transgressió social. Però, realment, d’on surt aquesta cultura de l’estranyesa i aquesta frustració que empeny la creació digital cap a la foscor i el tribalisme? Com és que hem tornat de cop a la primera definició de dank, la que descriu una masmorra o caverna freda i fosca?
Quan fem símils entre el món real i el digital, sovint oblidem que, si el món que habitem amb el cos fos una mica semblant a l’Internet d’avui, seria una mena de casino de Las Vegas: tot el terreny en mans de corporacions privades gegants, un món sense voreres, ni hospitals, ni places, ni governs… amb prou feines una ciutat, feta exclusivament d’edificis-anunci que necessiten la nostra atenció permanent, creixent i ansiosa per sobreviure i que, a canvi, estan disposats a oferir-nos dosis exhaustives d’eufòria, d’enveja, de tristesa, d’enuig o d’excitació.
La llibertat creativa i innocent del primer Internet, on no érem usuaris consumidors sinó internautes exploradors, queda molt lluny. Llavors, connectar-se a Internet era descobrir un univers ple de microbombolles flotant en totes direccions. Ara ja no ens connectem enlloc, habitem la nostra identitat digital de forma permanent i passiva. Abans, navegàvem per webs petites i manufacturades amb poca traça, webs casolanes que eren, totes, només una engruna del seu propi potencial comunicador. La referència més exemplar d’aquest Internet divers i heterogeni és Geocities. Ara ja no naveguem: ara obrim l’aplicació o la xarxa de torn per comprovar si hi tenim notificacions.
Internet era un lloc ample i heterogeni, ple d’experiments creatius i naïf, i hi havia expectatives reals de millorar l’experiència de viure: un fòrum era la possibilitat del caliu universal quan et senties sol, rebre un missatge de correu electrònic era tan emocionant com rebre una carta i el ritme de navegació no permetia córrer gaire, així que tothom tenia temps per escriure i llegir blogs. Si saltem a l’Internet d’avui ens adonarem que l’especialització del model de negoci ha convertit el paisatge d’Internet en un espai homogeni, sense buits entre grans plataformes, amb el llenguatge i la imaginació segrestades per gegants que competeixen els uns contra els altres per cridar-nos l’atenció.
Les xarxes socials van seduir-nos oferint facilitar la comunicació a partir de la centralització de tot el flux comunicatiu en un sol espai. Sean Parker, expresident i fundador de Facebook, ha reconegut recentment que aquesta promesa d’«unir el món» amagava una altra intenció ja de bon inici: distreure’ns i explotar les nostres vulnerabilitats. Aquest objectiu amagat s’ha anat fent explícit a mesura que, per mantenir-nos atents, les plataformes han evolucionat no pas millorant la lliure circulació d’usuaris i missatges, sinó augmentant l’addicció i el consum compulsiu.
Twitter, Instagram, Youtube, Facebook o Tik Tok han incorporat tècniques i dissenys del món dels casinos –com ara el gest de scroll elàstic que emula una palanca de màquina escurabutxaques. També han descobert que la forma més ràpida de mantenir-nos atents és fent-nos enfadar, fent-nos sentir enveja o entristint-nos. L’especialització agafa formes encara més extremes amb l’auge de l’ús dels algorismes, que, de mica en mica, van substituint la nostra decisió sobre el que volem fer, veure o consumir. Les cronologies de les xarxes socials han passat de ser la representació de la nostra selecció personal a ser rius hiperoptimitzats de contingut que processos opacs escullen per nosaltres. Només ens queda el gest: scroll i tap, scroll i tap. Som ratolins.
El cas més exagerat d’aquest nou estadi és Tik Tok. La tercera xarxa social més gran del món (cinc-cents milions d’usuaris) té molt poc en compte qui has decidit seguir. Si el vídeo que fa un usuari no té gaire impacte entre els primers pocs usuaris que el veuen, la plataforma l’aparca i aïlla. És soroll. Esforça’t a fer quelcom més divertit i atractiu, sembla que et digui digui. El que acaba fent la plataforma és acumular l’atenció en uns pocs nodes, que es converteix en virals, i repartir ansietat i aïllament entre la resta. Aquest control opac del que veuen els usuaris dona lloc, a més, a noves formes de censura. Tik Tok, propietat d’una empresa xinesa, aïlla contingut polític o referit a zones del país en què hi ha conflicte, com ara les protestes de Hong Kong o el Tibet.
Tal com explica Jia Tolentino a «The I in the Internet», el primer assaig del darrer llibre que ha publicat, Trick Mirror, Internet s’ha convertit en una «màquina de l’autoengany» que basa l’economia i la infraestructura en la comercialització de la nostra identitat personal. Diu Tolentino que «la identitat, segons Goffman, és una sèrie d’afirmacions i promeses. A Internet una persona altament funcional és aquella que pot prometre-ho tot, en tot moment, a una audiència en creixement constant». A Internet, hi hem vingut a dir que existim.
Tolentino utilitza la idea del sociòleg Erving Goffman segons la qual la identitat sempre va vinculada a una performance. Les nostres interaccions diàries estan basades en el paper que fem davant dels altres. Per exemple, quan anem a comprar o tenim una entrevista de feina, oferim una determinada versió performàtica de la nostra identitat, i la performance es transforma segons l’audiència de cada moment. Quan ens retirem a casa, diu Goffman, som al backstage de la nostra identitat, on per fi podem deixar d’actuar, podem digerir i descansar.
La vida s’ha convertit en una experiència asfixiant per a molta gent perquè, segons diu Tolentino, Internet trenca aquest ecosistema, i ens obliga a mantenir constantment, encara que siguem a casa en pijama, la mateixa performance inacabable per a un públic massiu i anònim. Internet s’ha carregat el backstage i la digestió. No baixem mai de l’escenari.
A més, el disseny i el format dels espais on perfomem la nostra identitat online ens obliguen a exagerar el missatge per cridar l’atenció i generar algun tipus de reacció a l’entorn. Altra vegada Tolentino: «No hi ha engagement sense magnificació.» Aquesta idiosincràsia altera l’ambient normal de les interaccions i provoca que tothom estigui més predisposat a, per exemple, inflamar-se, sentir-se irritat o indignar-se, com a formes predilectes de generar trànsit i atenció.
A més, per acabar-ho d’adobar, la pluja de notificacions a totes les pantalles ens recorda la necessitat d’atendre sense aturador aquesta performance i ens destrossa la capacitat de concentrar-nos, de descansar i de digerir els estímuls que rebem. Contra aquest horror vacui d’inputs i interaccions, l’alternativa generada fins al moment, la del minimalisme digital, és una resposta dissenyada no pas per fer-nos la vida més fàcil, sinó per fer-nos més eficients a l’hora de treballar i perquè no reduïm el rendiment laboral.
Per últim, l’adaptació forçada de les idees, les reflexions polítiques i els pensaments a les limitacions dels formats de les xarxes socials –stories que duren vint-i-quatre hores, etiquetes que fragmenten tota ideologia en bocins, limitació de caràcters, censura estructural– dificulta la propagació d’idees complexes i matisades. De la mateixa manera, la solidaritat en línia s’ha substituït per una expressió performativa de la solidaritat, adaptada a les lògiques de mercadotècnia de la identitat: afegir el llaç al perfil, utilitzar l’etiqueta de torn o repiular contingut polític viral han substituït la necessitat potencial de participar en la protesta del món offline. Tot i que és cert que, malgrat tot, Internet ofereix una alternativa d’acció política a qui, per la seva condició o per la situació en què es troba, no pot participar activament en l’acció política al carrer, també és cert que la moral en línia desincentiva, en general, qualsevol tipus d’acció política conseqüent a qui sí que pot.
No només això, sinó que, a més, aquesta absència de matisos provocada pel mateix disseny limitador de les xarxes ha permès que ideologies d’extrema dreta que havien quedat marginades del debat social puguin desplegar-se amb més facilitat, aprofitant la velocitat de la interacció i la frustració generalitzada per introduir discursos d’odi en la normalitat de la vida digital.
Contra tota aquesta realitat invivible, els danks memes poden ser entesos alhora com l’expressió que condensa millor l’esperit del nostre temps i com una expressió de ràbia que boicoteja la lògica mercadotècnica d’Internet: com que conformen missatges indesxifrables i sorollosos, són essencialment antialgorítmics. En la seva producció i interpretació secretes, no són domesticables ni es poden vendre.
Els dank memes són el punt de fuga i el crit de Munch d’una societat esgotada de tot, de si mateixa i de no poder parar de consumir i consumir-se, però que resisteix, acorralada, a través del riure histriònic. Consumida per un Internet que havia de ser un univers d’imaginació i utopia i que s’ha convertit en un lloc asfixiant i invivible, que no només ens va conquerint cada racó del dia a dia, sinó que també es fa cada vegada més indestriable de la nostra manera de sentir, pensar i voler, de qui som i de per què serem recordats.
Una mirada a l’actual societat hiperconnectada de les xarxes socials, al capitalisme cognitiu i als algoritmes a la llum de l’obra de Guy Debord.
Noi amb una càmera dins la multitud, 1965 | Örebro läns museum | Domini públic
De la societat de l’espectacle tal com en parlava Guy Debord en el seu llibre emblema, en queda ben poc. Les xarxes socials connectades a través de tecnologia mòbil, l’Internet de les coses, els algoritmes o el machine learning configuren un món on no només ens hem de plantejar si podem continuar confiant en les imatges. Publiquem el pròleg Releer a Debord per cortesia de Caja Negra. Ingrid Guardiola analitza la societat hiperconnectada en què vivim, on regna el capitalisme cognitiu, a partir de l’obra de Guy Debord, repassant conceptes com la representació, la llibertat d’expressió, l’espectacle, el poder i el temps.
El raonament sobre la història és,
inseparablement, raonament sobre el poder
Maquiavel[1]
Les pel·lícules de Guy Debord comencen el 1952 amb Udols a favor de Sade, en el context de l’entusiasme de la joventut i del cine lletrista, i s’acaben el 1978 amb In girum imus nocte et consumimur igni des d’una melangia personal extrema. D’aquí que aquestes dues pel·lícules tinguin un to molt diferent de Sobre el passatge d’algunes persones a través d’una unitat de temps bastant curta (1959), Crítica de la separació (1961), La societat de l’espectacle (1973) o Refutació de tots els judicis, tant els elogiosos com els hostils, que s’han fet fins ara sobre el film «La societat de l’espectacle» (1975). Si bé a la primera pel·lícula ataca frontalment el cine («No hi ha film. El cine ha mort. Ja no n’hi pot haver. Si volen, passem al debat»), el seu concepte emblema és la crítica de la societat de l’espectacle. Debord s’allunya dels lletristes (Lemaître, Isou…), de la seva iconoclàstia implícita i de la perspectiva performativa que donaven a l’acte de la projecció cinematogràfica. Els seus guions són assagístics, i alhora hereten la crítica marxista a la indústria cultural de l’Escola de Frankfurt. Debord, a més, hi aporta la coherència dels assajos que no han oblidat del tot els trets personals (allò generacional es mescla amb el que és estructural, i la lluita quotidiana, amb la lluita obrera), el lirisme del poeta, la força institucional de l’estratega i la melangia del faroner que observa el món des de la torre, il·luminadora, sí, però aïllada. El seu diagnòstic va ser meridià, però encara és vigent? Què en queda?
Per a Debord, la base de l’espectacle no són només les imatges produïdes per la maquinària capitalista, sinó també el fet que aquestes imatges serveixin de mediació per a totes les relacions socials. A Sobre el passatge d’algunes persones a través d’una unitat de temps bastant curta ja argüeix que cal «comprendre la totalitat del que es va fer» per «no afegir més ruïnes al vell món de l’espectacle i dels records», i així poder entendre la nostra època sense necessitat de produir més imatges (enteses com falsos ídols). Debord, el 1959, ja exposa el que seran les seves constants: una reflexió sobre la societat de l’espectacle, una altra sobre la felicitat petitburgesa, i les primeres temptatives del cine-détournement com a metodologia per a una nova crítica, amb l’objectiu de buscar una distància material i ideològica en relació amb la imatge. El cine-détournement entén que l’apropiació de les imatges espectaculars forma part de la via revolucionària, com una manera d’expropiar els mateixos expropiadors, que són els publicistes i el cine industrial, amb Hollywood a la capçalera. Això és el que posa en pràctica a La societat de l’espectacle, que s’obre amb una cita reveladora de Feuerbach: «I, sens dubte, els nostres temps prefereixen la imatge abans que la cosa, la còpia abans que l’original, la representació abans que la realitat, l’aparença abans que el ser… El que ara és ‘sagrat’ no és sinó la il·lusió, en canvi, el que és profà és la veritat.» Debord ens alerta sobre el fet que l’espectacle és la manifestació del no-vivent, una inversió de la vida i l’afirmació de la vida com a simple aparença. Un diagnòstic molt actual, però abraçat per una minoria, atès que l’espectacle és un ritual fet per embadalir, perquè no el puguem rebutjar, perquè ens hi abandonem.
Aquesta preferència per la imatge com a part del fetitxisme de la mercaderia ha augmentat amb les xarxes socials, en un món de virtualitats connectades a través de la tecnologia mòbil. El proxy o representant de la pantalla ha acabat usurpant el lloc de l’original. Ara ja no es tracta de gestionar imatges, sinó que és la nostra identitat la que organitzem des dels filtres i els retocs facials d’un sens fi d’aplicacions amb què ens autotunegem. Fins i tot els cossos que serveixen de referència per a les intervencions quirúrgiques s’han desplaçat d’una cosmètica universal (el cànon de les estrelles del moment) al jo virtual; la gent vol assemblar-se al rostre que les aplicacions Snapchat o Facetune li ofereix, vol donar la millor versió de si mateix en una selfie, vol momificar el seu jo digital.
Debord fa una observació senzilla, però determinant: «Tot el que era viscut en directe va allunyar-se en una representació.» Quines conseqüències té, aquest distanciament? Aquesta distància, gens òbvia, es dissimula constantment, perquè l’entertainment convida a un procés d’immersió, d’identificació amb el que es projecta, però sempre des de la distància, mediat per la pantalla, i no pas des de l’experiència directa de les coses, la qual comporta el perill de veure amb els propis ulls el bastió enganyós i raquític que hi ha rere l’espectacle. Aquesta distància confirma el caràcter il·lusori de l’espectacle, però també de les nostres vides. La mateixa etimologia d’entertainment és clara: mantenir algú en un estat d’ànim concret. Justament, el filòsof sud-coreà Byung-Chul Han indica que el que ens falta en els contextos de l’eixam digital que ens entreté diàriament és el «pathos de la distància», cosa que ens permet diferenciar el respectare (‘respectar’) de l’espectare (‘veure’). La unitat de la vida ja no ens la dona l’experiència, sinó el mateix espectacle, que acumula i comparteix mercaderies planetàriament. Si en Debord l’espectacle es mostra com un universal, avui dia hauríem d’actualitzar la terminologia per indicar que l’espectacle mundialitza la mercaderia i n’extrema la naturalesa global. Aquesta relació a distància amb el món separa el coneixement de l’experiència directa i el delega a la indústria cultural, en un procés de colonització cultural. La indústria cultural dona una versió sui generis del món, un model fast, precuinat, simplificat, amusant, reconfortant, planificat, irreal i, per tot això, delirant.
La condició perquè es desenvolupi l’espectacle és l’existència de la massa, tant si es pensa en el públic-massa dels setanta de Debord com si es fa referència a la massa connectada actual. L’estat idoni d’aquesta massa és l’aïllament, allò de «connectats, però sols» de Sherry Turkle. «L’espectacle reuneix el que està separat, però ho reuneix en la mesura que està separat», diu Debord. Aquesta separació no és només la distància física entre els individus, sinó que també es refereix al concepte marxista d’alienació. Quan intentem pensar aquesta alienació en relació amb la massa digital connectada la cosa es complica, perquè ens trobem en un context altament participatiu, fet que ens desmunta allò que «com més contempla, menys viu». En realitat, si l’espectador televisiu i de cinema comercial basava l’esforç en l’acció de mirar («mirar és treballar», diu Hito Steyerl), avui dia no es tracta només de mirar, sinó també de produir signes en forma d’imatges, icones o llenguatge escrit. El capitalisme actual, que podem anomenar cognitiu, semiocapitalisme o capitalisme psíquic, extreu valor de tota aquesta producció semàntica traduint els signes en dades que s’acumulen, s’interpreten i es venen. La participació col·lectiva gestionada des de les principals empreses de plataformes (Google, Facebook, Amazon, Airbnb) esdevé, aleshores, una arma de doble fil que sempre beneficia el patró: per una banda, permet que un mateix s’expressi com a mecanisme d’alliberament psíquic momentani, per l’altra, fa de l’expressió un mecanisme d’acumulació capitalista. Passem de la llibertat de consum a la llibertat d’expressió, i convertim el que abans era un element revolucionari o de transformació social en una estratègia de rendiment capitalista.
A Refutació de tots els judicis, tant els elogiosos com els hostils, que s’han fet fins ara sobre el film «La societat de l’espectacle», Debord indica que l’organització espectacular de la societat de classes comporta «l’obligació, per a tots aquells que volen trobar-hi la felicitat, de mantenir-se sempre a gran distància del que pretenen estimar, perquè no tenen mai els mitjans, intel·lectuals o d’altra mena, per arribar a un coneixement directe i profund, a una pràctica completa i a un gust autèntic». Més que una conseqüència, aquesta distància és una de les causes del fet que la felicitat que prometen les mercaderies sempre sigui diferida, no arribi mai a tenir lloc. Perquè això funcioni, s’instal·la el regne de la misèria (econòmica i afectiva) com a teló de fons de l’experiència quotidiana de la gent. El diferencial de valor entre el que es veu i el que es viu impedeix la satisfacció i alimenta la necessitat de consumir més somnis, somnis més bons. L’espectacle és el guardià del desig de dormir que té la societat moderna, segons Debord. El flux 24/7 de productes audiovisuals que permet la tecnologia digital connectada, amb fenòmens com el binge watching (‘fartanera de sèries’), ha fet possible que el somni induït i encotillat de l’espectacle, el que ens impedeix de somiar de veritat, no sigui interromput mai.
Segons indica Debord a Crítica de la separació, el sector dels dirigents és el mateix que el de l’espectacle, perquè ambdós proposen comportaments exemplars i descobreixen herois sota cada pedra. Les estrelles reemplacen els vells herois. Debord continua l’anàlisi feta per Adorno i Horkheimer sobre l’starlet a Dialèctica de la Il·lustració (1944). Segons els de Frankfurt, l’estrella ha de simbolitzar l’empleat, però subratllant la distància que hi ha entre tots dos, una distància que només pot desaparèixer momentàniament a través del visionat, de l’espectacle. Es tracta d’una «religió de l’èxit», segons Adorno i Horkheimer. Debord, a Sobre el passatge d’algunes persones a través d’una unitat de temps bastant curta, ja subratlla la necessitat d’estrelles que tenim, i la necessitat que les nostres vides no puguin distingir-se de les pel·lícules com a remei enfront d’«una vida taciturna i anònima que voldria veure’s ampliada a les dimensions de la vida cinematogràfica», atès que la cultura industrialitzada, com diuen els de Frankfurt, «ensenya i inculca la condició necessària per tolerar la vida despietada». És necessari que el públic tingui una vida miserable per anhelar l’estrella i perquè pugui, així, participar en la religió de l’èxit i convertir la quotidianitat en un pseudoparadís. Tot això no ha canviat gens.
Avui dia, gràcies a les xarxes socials basades en la imatge amb filtres com Instagram, a les empreses de decoració minimalista i clònica de la llar com Ikea i a les empreses de vols low cost com Ryan Air o Vueling, és possible tenir una vida low cost, de cartó pedra, però iconogràficament envejable, irrefutable des de la distància que ens brinda la pantalla. Al llibre Comentaris a la societat de l’espectacle (1988), Debord ja anticipava el que les xarxes socials han culminat: el fet que ara sigui molt fàcil aconseguir un estatus mediàtic que atorgui el dret de brillar on sigui. On sigui, però molt millor si és online, a través d’avatars, filtres o imatges supletòries, com en una segona pell teixida amb pulcritud i a diari per cadascun dels usuaris. Un mateix és l’estrella i l’estrellat en aquest mar de soroll que és la batalla identitària virtual. Aquest context també explica el perquè de l’apogeu dels talent shows televisius, en els quals s’intenta encimbellar gent anònima, tal com es feia, ja, en programes que remunten a l’origen de la televisió, com l’Arthur Godfrey’s Talent Show (1946-1958); un relat que viatja en paral·lel a l’apogeu dels programes protagonitzats per gent que és famosa perquè ha aparegut prèviament a la televisió, cosa que confirma allò que «el que apareix és bo, i el que és bo, apareix».[2] Les aparences prenen cos, però, des d’aquest caràcter il·lusori, ho fan en un il·lusionisme enredat globalment. Debord ja havia subratllat el caràcter global de l’estrella, però com a part d’un catàleg limitat d’estils; de fet, a La societat de l’espectacle ho il·lustra amb The Beatles i Marilyn Monroe, icones d’una nova dècada que ja no tornarà. Les estrelles clàssiques perviuen, Katy Perry és la nova Marilyn, però en l’actualitat el conreu narcisista en línia s’erigeix com a firmament de la fama basada en el reconeixement a cop de likes i de followers. L’«insignificant insignificat», com diria Raoul Vaneigem, fa de la vida privada una conquesta. La celebritat costumista de les xarxes socials ofereix un procés de singularització extrem: cada individu vol sobresortir en relació amb els altres, però com més ho intenta, més s’assembla a la massa. De fet, és l’algoritme que reorganitza la massa virtual en funció dels gustos recurrents de la gent, dels seus patrons de comportament i de les seves formes d’aparèixer. Quan, a Refutació de tots els judicis, tant els elogiosos com els hostils, que s’han fet fins ara sobre el film «La societat de l’espectacle», Debord diu que «els espectadors no troben el que desitgen, sinó que desitgen el que troben», es pot pensar en aquests algoritmes que ens gestionen el desig a la carta, amb un sistema de recomanacions i una estructuració del que ha d’aparèixer a la interfície de cada usuari perquè el desig no culmini, és a dir, no cedeixi.
L’espectacle és la manera més eficaç de gestió del poder públic, ja ho descrivia La Boétie a El discurs de la servitud voluntària (1576), en el qual s’explicava com al llarg de la història els tirans han comprat la servitud del poble a través de l’administració de l’oci públic. El panem et circenses de tota la vida. A La societat de l’espectacle, Debord parla del doble poder de l’espectacle: el concentrat i el difús. El primer pertany al capitalisme burocràtic, així com a la personalitat dictatorial, el segon, al capitalisme de l’abundància de mercaderies per a un públic assalariat. Aquesta abundància és precària i insatisfactòria, en el sentit que fa que el consumidor sigui conscient que només gaudeix d’un llampurneig de tot el que podria arribar a consumir. En resum, el que Debord posa sobre la taula és el «regne autocràtic de l’economia de mercat i el seu estatus de sobirania irresponsable, junt amb les noves tècniques de govern que acompanyen aquest regne».[3]
Debord, a Comentaris a la societat de l’espectacle (1988), desfà el propi camí i encunya una nova visió del poder: es tracta d’allò espectacular integrat que, segons ell, viu del present perpetu, de la renovació tecnològica incessant, de la fusió publicoprivada en el terreny econòmic, de la falsedat sense rèplica i del secret generalitzat. Aquesta gestió del poder seria una síntesi del poder concentrat i del difús, i avui dia troba en les tecnologies digitals connectades el principal aliat, el panòptic de Bentham per a un món feliç. Des de l’Internet de les coses fins a les xarxes socials, passant per l’Internet de les plataformes (Amazon, Google), aquesta tecnologia basada en els algoritmes i l’autoaprenentatge de les màquines (machine learning) s’usa de manera totalitària per controlar i predir. En aquesta simple equació («controlar i predir»), que arrela en la mateixa història del capitalisme, s’hi detecten gestos com la incidència en els patrons de consum en l’àmbit de les vetes de mercat, la manipulació del vot electoral, la gestió de l’oci públic o la inoculació d’estats d’ànim concrets a la gent. Per això, autors com Franco «Bifo» Berardi expliquen que assistim a una autèntica colonització psíquica. Es tracta, per tant, d’un poder de baixa intensitat (un despotisme soft o democràtic, d’acord amb Tocqueville), però de gran abast (arriba fins al més mínim, fins a l’àmbit individual, però ho fa abraçant la gran massa de gent connectada). És un poder omnímode, amb poques zones mortes o autònomes, dins d’una realitat fundada per la tecnologia digital i en xarxa.[4] A Comentaris a la societat de l’espectacle, Debord diu que la vigilància podria ser més perillosa, perquè no es tenen ni les eines ni la intel·ligència suficients per analitzar l’interès de la massa d’informacions que els mitjans generen. La intel·ligència artificial, els algoritmes i la mineria de dades (data tracking o data mining) han arribat per suplir aquestes carències. El llibre La societat de l’espectacle està escrit en un món prealgorítmic, això és, en un món que encara contempla com a necessari el relat d’un contracte social. L’univers algorítmic, en canvi, se situa en un escenari postsocial i posthumà, en allò que Déborah Danowski i Eduardo Viveiros de Castro podrien anomenar un «nosaltres sense el món»[5] o, portant-ho a l’extrem, un altre-món sense nosaltres, sense temps, sense esdevenidor, un món on-off.
Debord té una relació filosòfica i política amb el temps, però també literària. Des d’Udols a favor de Sade fins a In girum imus nocte et consumimur igni, la seva escriptura canta el pas del temps i, alhora, se’n lamenta.[6] Va entendre que l’energia del grup dels situacionistes era indissociable de la seva joventut, i que part del projecte revolucionari tenia a veure amb tot això. A In girum imus nocte et consumimur igni va apropiar-se del palíndrom llatí «Girem en la nit i som consumits pel foc», també conegut com el vers del diable, per parlar del nostre caràcter transitori, en un text d’esperit barroc, manriqueny, en què l’autor sentencia que cada cosa té el seu temps i que tot passa. Amb un to dantesc («Nel mezzo del cammin di nostra vita»),[7] Debord s’acomiada de la joventut perduda.
Més enllà d’aquestes apreciacions de caire malenconiós (i fins i tot etílic) sobre el temps cronològic, a Debord el que li interessa d’analitzar és el temps de producció, el que designa com a temps-mercaderia: «una acumulació infinita d’intervals equivalents»,[8] cronometrats per la màquina capitalista, un temps irreversible, consumible, pseudocíclic. És irreversible des d’una perspectiva econòmica perquè es basa en l’expropiació del temps propi, en la mesura que el temps invertit en el consum i l’espectacle s’acumula. Però també és pseudocíclic perquè es basa en la repetició (dia-nit, feina-repòs) i en la mínima diferència, és a dir, en les petites variacions sobre el que sempre ha estat igual, en la incorporació de noves mercaderies o noves microexperiències dins la similitud que ofereix el consum d’imatges o de temps d’oci.
Aquesta concepció del temps de Debord s’ha actualitzat en el que podríem anomenar temps cronoscòpic, el temps que regeix la nostra cultura de la pantalla i de les xarxes socials. És, literalment, la «imatge del consum del temps en tota l’extensió», la culminació de la reveladora descripció que fa Debord sobre la relació entre capitalisme espectacular i temps. El temps cronoscòpic és el temps puntillista, quantificat, veloç i global que ens brinda la tecnologia digital mòbil connectada, sobretot la que té relació amb la traducció de la informació a mètriques concretes, és a dir, amb la indústria de les dades. Des d’aquest punt de vista, el temps és una estadística en què el valor el dona la posició de la partícula mínima (la dada), però sobretot la velocitat i la interpretació que se li dona (creuament de dades), juntament amb la sortida econòmica que té. Aquest escenari ha fet del temps d’oci un moment de producció econòmica, en el sentit que, en comunicar tot el que ens passa o ens deixa de passar quan no fem res, el que fem és alimentar aquesta indústria global de dades, l’autèntic poema del diable al qual oferim fàusticament l’ànima a canvi de connexió i d’una pseudocomunitat tan efímera com l’algoritme decideixi. El temps històric és, doncs, el resultat del temps de la producció econòmica, el temps de la dada.
Debord veu en les societats agrícoles antigues un temps cíclic molt diferent del caràcter il·lusori del temps espectacular pseudocíclic, atès que en les societats antigues es tractava d’un «temps de la il·lusió immòbil, realment viscut». Ja a Sobre el passatge d’algunes persones a través d’una unitat de temps bastant curta va entendre que apropiar-se del temps de la vida i treure’l del temps pseudocíclic de la mercaderia i, per tant, del temps de la producció, era un acte de revolta. Aquesta és una de les claus del debat actual sobre l’emancipació en relació amb la Quarta Revolució Industrial: com es poden establir noves polítiques del temps. La possibilitat que els camps que ofereixen una forma alternativa del temps (basat en allò manual, artesanal, natural, en la lentitud, en allò realment cíclic)[9] desapareguin, tant de l’àmbit de la representació com de la nostra quotidianitat, és una fissura civilitzadora. El temps digital connectat genera el mite de la velocitat, de la instantaneïtat, de l’omnidireccionalitat, però també de la indistinció, de l’aleatorietat o causalitat, de la falta de conseqüències. I, així, com podem explicar qualsevol canvi? El canvi climàtic? El que falta o el que no hi és? La precarietat dels cossos i dels temps de vida? El temps connectat ens desconnecta, literalment, del temps, i aquesta intuïció ja la tenia Debord en alertar sobre el fet que el capitalisme genera una història universal basada en un temps irreversible unificat mundialment.
Sense voler plantejar un tancament solucionista, el que sí que és evident és que cal recórrer a una altra política del temps, a uns altres mitjans o, com diria Debord, «posseir la comunitat del diàleg i del joc».[10] Si a La societat de l’espectacle Debord utilitza el détournement per evidenciar i, en certa manera, fer esclatar el pòsit ideològic de l’espectacle, el que ara cal que ens preguntem és, no només per què cal continuar confiant en les imatges, sinó també per què cal continuar parlant d’imatges, si vivim en un món en què sembla que ho han ocupat tot i en què la virtualitat s’ha imposat com a lloc principal per als intercanvis simbolicoafectius. Les imatges demanen una nova lectura, demanen que els generem un nou context de llegibilitat, tant les imatges boges (encara no sedimentades) del present com les imatges mudes del passat (ni recordades ni oblidades, per ara). La tasca que Debord va començar està inconclusa. Encara hi ha molta feina a fer en el camí de l’assaig sobre les imatges i a través de les imatges. El temps de l’assaig és el temps viu de la relació, el temps pausat de la digestió, és tot el que hi ha entre un extrem i l’altre, entre el sí i el no, és l’espai del diàleg, de l’anàlisi, de l’autòpsia visual, del remuntatge, l’espai en què tot està per muntar, per tornar a ser dit. Aquesta anàlisi també s’ha d’aplicar al món informatitzat de les dades. És des d’aquest far amb vistes a la tempesta que es pot decidir que la millor manera de crear una política del temps alternativa és refent el contracte social. Es pot partir de la insatisfacció i la indignació, es pot compartir al marge del setge algorítmic, aquesta soft-totalitària societat de l’espectacle en què som succionats i transformats a diari en pro de la salut econòmica de les grans plataformes digitals, font inesgotable de la nostra preconfigurada felicitat.
[1] Citat a La societat de l’espectacle (1973).
[2] La societat de l’espectacle (1973).
[3] Guy Debord, Comentaris a la societat de l’espectacle (1988).
[4] Per endinsar-se una mica més en aquest context, poden llegir-se les últimes publicacions de les investigadores Shoshana Zuboff (Capitalisme de la vigilància), Cathy O’Neil (Armes de destrucció matemàtica) i Virginia Eubanks (Automatic Inequality: How High-Tech Tools Profile, Police and Punish the Poor).
[5] Déborah Danowski, Eduardo Viveiros de Castro, ¿Hay mundo por venir?, Buenos Aires, Caja Negra, 2018.
[6] Udols a favor de Sade acaba així: «Després de totes les respostes a destemps, i la joventut que es torna vella, la nit cau des de molt amunt. (…) Vivim com nens perduts les nostres aventures incompletes.»
[7] Així comença La Divina Comèdia i això traspua Debord a In girum imus nocte et consumimur igni: «Al bell mig del camí de nostra veritable vida estàvem envoltats d’una fosca melangia, expressada per tantes frases burletes i tristes al bar de la joventut perduda.»
[8] La societat de l’espectacle.
[9] «Mentre la producció agrària continuï sent la feina principal, el temps cíclic que encara és present al fons de la societat alimentarà les forces alligades de la tradició, que frenen el moviment. Però el temps irreversible de l’economia burgesa extirpa aquestes supervivències en tota l’extensió del món», La societat de l’espectacle.
[10] La societat de l’espectacle.
El 54 % dels continguts d’Internet estan en anglès. Ens preguntem per la resta d’idiomes a partir del cas del continent africà, on es parla un terç de les llengües del món i els activistes culturals s’aprofiten de l’entorn digital per reivindicar-ho.
Mercat de fruita a Zanzibar, 1890-1923 | Library of Congress | Domini públic
Més de la meitat dels continguts d’Internet estan escrits en anglès i, sovint, la Xarxa amenaça de desencadenar un apocalipsi cultural que acabarà amb la major part de les llengües del món. L’Àfrica acull un terç de la diversitat lingüística del planeta i, malgrat l’aparent vulnerabilitat de les seves llengües nacionals, els activistes culturals estan explotant tot el potencial de l’entorn digital per mantenir aquest patrimoni cultural, mitjançant mètodes d’aprenentatge o visibilitat i, fins i tot, per apropar la Xarxa a aquells a qui no arriben els desenvolupaments comercials.
Si el 54 % dels continguts d’Internet estan en anglès, què passa amb la resta dels 7.100 idiomes que es parlen al món? Internet sembla una mena de piconadora al servei de l’anglès (i d’un reduït grapat d’idiomes) i de l’homogeneïtzació lingüística. La realitat de les dades mostra que la Xarxa té potencial per desencadenar aquest apocalipsi cultural. No obstant això, si es mira amb atenció s’observa un nombre gens menyspreable d’iniciatives de resistència; no sols això, d’iniciatives que intenten convertir l’amenaça en oportunitat.
El de les llengües africanes és un escenari representatiu, per diferents motius. Segons les dades del projecte Ethnologue, pràcticament una de cada tres llengües que es parla al món és originàriament africana, és a dir, en el continent hi ha un 30 % de la diversitat lingüística del planeta. Alhora, l’Àfrica és la regió amb menys penetració d’Internet, és a dir, amb menys mercat actual. El panorama empitjora. Si li sumem l’escassa producció tecnològica africana, sembla que els núvols de tempesta s’apropen. I si, a més, tenim en compte que cap dels idiomes originàriament africà pot presumir de generar més del 0,1 % del contingut d’Internet, segons les dades de w3tech, sembla que els nous temps tecnològics i l’era digital han dictat sentència de mort sobre la major part de les 2.144 llengües que es parlen a l’Àfrica.
Però, enmig de l’adversitat, apareixen indicis que desafien la fatalitat. L’informe de Funredes, l’observatori de la diversitat lingüística i cultural a Internet, en una fugaç però esperançadora referència assenyala: «Les millors progressions (de presència en els continguts d’Internet) es corresponen amb llengües africanes i asiàtiques». I, alhora, destaquen modestes iniciatives que, des de l’activisme cultural, reclamen el paper de les llengües africanes o, fins i tot, que estan convençudes de poder fer servir les eines digitals per garantir la supervivència d’aquests idiomes.
L’associació de bloguers guineans, Ablogui, té una comissió dedicada a les llengües amb l’objectiu de fomentar la generació de continguts en alguna de les llengües nacionals. Tafsir Balde n’és el responsable i reconeix que «el fet que només una desena de llengües copin el 90 % dels continguts a Internet constitueix una amenaça per a les llengües africanes». No obstant això, lluny del derrotisme, aquest bloguer afirma que «aquest és el motiu pel qual hem de promoure necessàriament el plurilingüisme i vetllar perquè els continguts web siguin accessibles al major nombre de llengües possibles, per preservar aquesta diversitat lingüística i cultural» . Tot i la certesa del risc, Balde en fa una anàlisi positiva: «A partir de la meva experiència en la promoció de les llengües africanes, crec que Internet és una oportunitat per a elles en la mesura que l’entorn digital pot oferir eines eficaces per a la seva expansió».
Una lectura similar en fa Sinatou Adedje Saka, una periodista beninesa establerta a França i una de les impulsores de la plataforma Idemi, un instrument que pretén fer més visibles les llengües africanes a través de les eines digitals. «Partint de la base que les llengües africanes estan amenaçades, crec que, objectivament, Internet és una oportunitat. El problema és que avui Internet està dirigit per corporacions nord-americanes que tenen el monopoli de tot el que es comunica, penso en Google o Facebook, i això ha desnaturalitzat l’esperit original de llibertat i inclusió», es lamenta la periodista. «Són empreses privades, amb interessos privats, en què no es pot confiar per a la promoció de llengües que no generin un rendiment econòmic», afegeix.
Tot i això, Sinatou Adedje Saka és optimista. «Més enllà de la discussió sobre els problemes de diversitat a l’espai digital», afirma, «Internet és una oportunitat perquè pot desenclavar territoris; pot fer les llengües més visibles; pot aportar-los eines noves, i obre debats molt interessants sobre la transcripció d’aquestes llengües». «Hi ha molta feina per fer», diu, «perquè les grans maquinàries d’Internet només paren atenció al que genera beneficis, però hi ha un potencial molt gran de visibilitat i de connexió de diferents cercles de reflexió, per superar les barreres que tenen en el món digital».
Una de les oportunitats que s’obre per a la cultura en llengües africanes és la de la literatura. Un exemple d’aquesta dinàmica és la iniciativa de traducció del conte «La revolució vertical», del kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o. El que el col·lectiu panafricà d’escriptors Jalada va llançar com una celebració de la diversitat lingüística africana va acabar contagiant idiomes d’arreu del món, en molts casos, també minoritzats i ha convertit aquest relat, escrit en kikuyu, en un dels vint relats més traduïts de la història, disponible en 87 llengües.
Moses Kilolo va ser el responsable d’aquest projecte com a redactor en cap de Jalada i explica que hi ha una considerable producció literària en llengües africanes, però que el principal repte (i el fre) és la publicació. «És un negoci», recorda Kilolo, que apunta que els editors «analitzaran els costos de la publicació de treballs en idiomes africans i el retorn de la inversió, així que les xifres poden no ser sempre atractives i desanimar l’escriptor i l’editor».
No obstant això, per a aquest escriptor que té l’experiència d’explorar formes de publicació poc convencionals, «el treball de publicació en idiomes africans a través de plataformes digitals ha augmentat en els últims anys». I n’apunta dues raons: «El poder d’explicar les nostres històries en els nostres propis idiomes, com a font d’orgull cultural i de preservació. I la publicació en línia redueix molt els costos. Només necessites connexió a Internet, allotjament web, escriptors i editors i ja tens una bonica publicació en línia. Compartir-la és relativament fàcil, ja que moltes persones tenen els dispositius adequats i hi poden accedir des de qualsevol lloc. S’eliminen dos dels majors costos de publicació: la impressió i la distribució», conclou.
Kilolo, però, no passa per alt el principal inconvenient d’aquest sistema: «És molt difícil guanyar diners en línia, tot i que no és impossible. La solució és un híbrid de publicacions impreses i en línia. El major accés a la publicació en línia promourà l’objectiu de fomentar obres en idiomes africans i brindar als lectors l’oportunitat d’accedir-hi. La monetarització d’aquestes plataformes ho farà sostenible per als escriptors i les plataformes. No obstant això, monetaritzar les plataformes en línia té les seves dificultats, un enfocament híbrid amb publicació impresa és útil per guanyar més diners i sostenir tota la indústria», resumeix Kilolo.
Partint d’aquests exemples i l’entusiasme d’activistes culturals, veiem com l’entorn digital es desplega com un aliat de les llengües africanes, a través d’eines d’aprenentatge senzill (o com a mínim accessible) d’aquests idiomes; de funcionalitats que aprofiten l’atractiu que les xarxes socials ja han demostrat i ho posen al servei dels que no estan al radar de les grans companyies, o d’estris que redueixen les barreres idiomàtiques.
Afrilangues.com, per exemple, és una web que ofereix la possibilitat d’accedir a classes d’una dotzena de llengües africanes a través de diferents formats. Egbe és una aplicació que permet aprendre (o, si més no, acostar-se) al mina, una llengua que parlen una mica més de 300.000 persones a Togo i Benín. Igual que «Je parle le bassa 2.0», que combina una aplicació mòbil i un canal de Youtube per promoure l’aprenentatge d’una llengua parlada per dos milions de persones, sobretot al Camerun.
En una altra línia, els desenvolupadors i els emprenedors africans estan intentant fer virtut de la necessitat i treure partit del que per a d’altres és un obstacle, la diversitat lingüística i la manca d’alfabetització en llengües europees. L’enginyer de Mali Mamadou Gouro Sidibé va crear Lenali, una xarxa social amb dues particularitats. La primera era que funcionava en idiomes de l’Àfrica occidental com el bàmbara, el soninke, el wòlof o el sonray, a més del francès. La segona particularitat era que es tractava d’una xarxa social completament vocal, és a dir, Sidibé va pensar especialment en els qui no sabien llegir ni escriure, per posar a la seva disposició totes les utilitats de les xarxes socials.
La qüestió de la diversitat lingüística és un important repte, en el qual s’ha fixat un altre enginyer, en aquest cas nigerià, per desenvolupar OBTranslate, una eina de traducció en línia, que promet traduccions de dues mil llengües africanes, segurament amb un cert marge d’enfocament de màrqueting. En tot cas, es tracta d’una eina que assegura estar explotant les funcionalitats de la intel·ligència artificial per oferir un accés a les llengües a les quals les grans empreses no paren atenció.
Només com a indicis d’una curiosa dinàmica, es poden esmentar dos episodis potser anecdòtics. En primer lloc, la comunitat de tuiters i tuiteres senegalesos desperta una certa enveja en altres de l’Àfrica occidental, pel seu ús habitual del wòlof a la xarxa social. I en segon lloc, segurament no és casualitat que la pàgina de Facebook amb més seguidors a Tanzània sigui una plataforma que ofereix informacions en swahili. Concretament, JamiiForums, una plataforma que permet a la ciutadania ni més ni menys que alertar de manera anònima de casos de corrupció.
Una entrevista amb l’especialista en drets humans, tecnologia i llibertat d’expressió sobre el fet que les societats d’avui avancen al ritme del «colonialisme digital».
Fa tres dècades, Internet prometia ser el lloc democratitzador al qual recórrer per fugir de les desigualtats del món analògic. Se’ns va presentar com un terreny en el qual trobaríem llibertats, creació desbocada, comunicació que traspassaria fronteres i educació gratuïta per a tothom. «Ens van prometre un Internet obert… i era una trampa», diu Renata Ávila, enfadada. «Ens pensàvem que construíem una cosa col·lectiva, però hem acabat sent esclaus sense sou del nou món digital.» Amb motiu del lliurament del III Premi Internacional a la Innovació Cultural del CCCB, conversem amb una de les veus més influents i lúcides del moment en l’àmbit de la tecnologia i els drets humans.
L’Internet Report Health 2019 ens recorda que la meitat del món està connectat a Internet. Això vol dir més de 4.000 milions de persones. Però també podríem girar la truita i pensar que, passades tres dècades des de la creació de la xarxa, només la meitat del món hi està connectada. Què passa amb els desconnectats? Com es relacionen, es comuniquen, treballen i s’entretenen? «Els que decideixen amb quina finalitat es connectaran a la xarxa tots aquells que ara no hi tenen accés són les empreses tecnològiques que dominen el futur de la indústria. I aquestes empreses només representen l’1% hiperconnectat», exposa Ávila.
Cadascuna de les respostes del seu discurs –bastit laboriosament, amb fermesa– desfà un per un els nusos d’un complex entramat de connexions que expliquen com és que avui vivim amb les mateixes desigualtats que en el passat, o fins i tot amb més, tot i que ens van prometre que Internet ho canviaria tot. Aparentment feliços, però més controlats que mai. Ho sabem i, tanmateix, ho obviem, perquè no volem perdre la nostra parcel·la de fama i d’ego, la possibilitat de ser reconeguts, d’estar comunicats, d’estalviar temps encara que després el malgastem amb ximpleries.
Aquesta advocada i activista parla amb una perspectiva global dels moviments que el poder del «colonialisme digital» duu a terme. Els seus arguments són imprescindibles si no ens volem deixar dominar pel món tecnològic, si no ens volem deixar arrossegar pel corrent del divertimento efímer. Si volem ser plenament conscients que, com a individus, no tenim la batalla perduda, sinó que podem controlar l’ús de les nostres dades, negar-nos al reconeixement facial o exigir que es compleixin les lleis de privacitat que ens emparen.
Davant la imminent transició al 5G –tots connectats a tots els objectes que ens envolten–, Ávila ens treu el vel de la ingenuïtat i insisteix que Internet ja no serà mai el que somiàvem que seria. Ara som dins l’Internet de la vigilància, del control i de la mesura. «És possible que, a Bangladesh, un treballador d’una fàbrica no tingui accés a la xarxa, però està connectat a objectes que el vigilen tota l’estona. Li monitoren la feina, controlen que no es distregui, que no parli amb el company. I el que veuen aquestes càmeres determina el sou que cobrarà. La connectivitat que avui s’ofereix als pobres és la del control i les cadenes.»
Els eixos prioritaris que l’Internet Health Report ha destacat per a aquest any són cinc: privacitat i seguretat, descentralització, inclusió digital, obertura i alfabetització digital. Ara bé: si hem de prioritzar, quin és el més urgent? «No en podem descartat cap», respon aquesta activista de pensament transversal. I, per explicar-ho, es proclama presidenta imaginària de tres països: «Si fos la presidenta del país A, que concentra les indústries tecnològiques més poderoses del planeta, decidiria apostar per la descentralització: si no fragmento aquestes empreses, que tenen tant de control i poder, amb unes bones lleis de competència, alimento un monstre que fàcilment se m’empassarà, i no podré governar.» L’exemple ens trasllada als Estats Units.
I continua. «Si fos la presidenta del país B, que produeix certa tecnologia i té la població connectada, malgrat que tot el que consumeixen els ciutadans és del país A, el qual els roba les dades, els dona una infraestructura insegura i els viola els drets fonamentals, les meves preocupacions fonamentals serien la seguretat i la privacitat.» I, de nou, podem fer una analogia amb l’Europa hiperconnectada a Silicon Valley.
«Ara bé: si fos la presidenta del país C, en el qual no hi ha quasi ningú connectat, no es produeix indústria i es consumeixen els serveis més barats i menys preparats del país A, què faria? Connectaria els ciutadans a un sistema centralitzat gratuït a canvi de totes les seves dades? Aquests ciutadans ni tan sols han desenvolupat les habilitats d’alfabetització digital. Per on començo? Els condueixo de nou a una fase de dependència, de colonització?» Les respostes no són fàcils, apunta Ávila. «Hauríem de pressionar als països tipus B perquè oferissin als estats més pobres alternatives que els permetessin revertir la situació actual. Només així aconseguiríem un sistema equilibrat», proposa, a tall de recepta.
Ávila, advocada internacional, defensa a ultrança la tecnologia com a eina per apoderar la ciutadania i aconseguir una veritable transparència dels governs i les multinacionals. Aquest és, precisament, l’objectiu de la Fundación Ciudadanía Inteligente, de la qual és directora executiva des del 2018.
Explica que la combinació de poder amb un grau molt sofisticat de desenvolupament tecnològic i la forta empenta dels mercats permeten que els Estats Units i la Xina tinguin accés als països més pobres, per explotar-los i controlar-los, aquest cop tecnològicament. Quan li preguntem si hi ha alguna manera d’escapar del panorama desolador i manipulat que dibuixa, l’advocada s’encongeix d’espatlles i respon: «L’única esperança per redefinir aquest imperialisme tecnològic és que Europa assumeixi el lideratge que li correspon. Que ofereixi opcions que respectin els drets humans i models de negoci alternatius, no basats en l’extraccionisme de dades. Aquesta Europa no serà competitiva en el mercat, però ho podria ser des dels governs, posant l’interès social al centre.»
Hi ha un grup reduït d’empreses que concentren molt de poder i, el que és pitjor –assegura Ávila–, controlen el pensament de col·lectius sencers. Benvinguts al «colonialisme digital». Trump, el Brexit, Bolsonaro i Johnson són exemples de dominació. Però també ho són l’imperi nord-americà GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft) i el xinès BATX (Baidu, Alibaba, Tencent, Xiaomi).
«Al principi del segle XXI, una de les qüestions que més m’emocionava de l’accés a Internet era la possibilitat de produir còpies infinites de llibres i compartir coneixement. Aquella idea que Internet seria una eina d’integració i d’accés al coneixement s’ha desfet en mil bocins. Era una trampa. Col·laborem amb el nou món digital com esclaus sense sou. Em sento com quan els colonitzadors espanyols van arribar a l’Amèrica Llatina. Vam empassar-nos el conte d’”un món nou”. I en realitat ens havíem ficat dins d’una caixa, controlada pel país més poderós del món. Hauríem d’haver regulat les condicions molt abans. Hauríem d’haver dit: “Comparteixo la meva foto, però quin profit en treus, tu, i quin en trec, jo?” Perquè el que ara mateix fem és treballar gratis: amb el nostre temps, la nostra creativitat i la nostra energia paguem aquests imperis. Els ho hem donat tot.»
I clou el discurs assegurant que no només ens hi van les terres, com en el passat, sinó també allò més íntim de cadascú de nosaltres, allò més vulnerable: «Som totalment predictibles, controlables. I això vol dir manipulables. Em preocupa molt.»
Aquest control s’exerceix, sens dubte, a través dels algoritmes implementats en les aplicacions dels mòbils, en els serveis públics, en les empreses que ens venen productes. Són algoritmes que prenen decisions de manera automàtica, que ens influeixen en les decisions més quotidianes, però que desconeixem del tot per l’opacitat que impera al nostre entorn. Perquè no fem l’esforç d’aprendre. Perquè no volem saber-ho.
«Formo part del consell consultiu d’una iniciativa del Banco Interamericano de Desarrollo, que vol fer deu proves pilot d’aplicacions d’intel·ligència artificial en el sector públics. La nostra primera lluita és perquè siguin transparents i auditables», explica amb esperança. «Comencem per aquí, perquè no podem atacar el sector privat.»
Entrem en el terreny ètic i demanem a Ávila que pensa de tres conceptes que han canviat de significat en la darrera dècada, precisament per l’acceleració amb què hem adoptat la tecnologia. Són la confiança, la privacitat i la transparència; li demanem també com influencien les noves generacions. «No podem divorciar aquestes tres nocions dels conceptes d’austeritat, precarietat i crisi de corrupció institucional», argumenta. «Deixar que uns estranys entrin a casa i hi facin nit és un excés de confiança o respon a la necessitat de buscar recursos?»
Per l’activista, la intensa precarització de la feina, la manca d’oportunitats per als joves i la traïció dels estats –que van apostar per salvar bancs en fallida després de la crisi econòmica, en comptes de preocupar-se pel futur dels ciutadans– són factors que han empès la gent a buscar nous recursos. «Quants taxistes d’Über m’han explicat que tenien dos graus universitaris? El trencament és molt sistèmic.»
Ens trobem immersos en dues crisis superimportants, a les quals voldríem no prestar ni la més mínima atenció, «però un dia faran un pet i aleshores sí que ens n’assabentarem», comenta Ávila. No es pot obviar que tanta tecnologia acabarà passant factura al medi ambient. Crisi mediambiental però també tecnològica. No podem desaccelerar el moment, i encara menys tornar al passat, quan les connexions només eren presencials. Aleshores, què podem fer? Ella té una fórmula, que potser no és «màgica», però que podria funcionar: canviar les lògiques amb què ens regim. I això consisteix, precisament, a confiar en la innovació tecnològica per perjudicar menys el planeta. «Cal deixar enrere l’obsolescència programada, el model extractivista de dades, emmagatzemar menys dades en servidors gegantins que necessiten sistemes de refrigeració monumentals, etc.»
Després de tot el que s’ha comentat, hi ha qui podria pensar que aquesta activista guatemalenca és tan realista que no deixa lloc a l’optimisme. Però a Renata Ávila no li agrada ser negativa, i esta convençuda que el gènere humà és capaç de treure recursos per sortir airós de qualsevol quilombo, fins i tot en els moments més crítics. Amb un mig somriure de preocupació, diu: «Tenim un còctel perfecte: crisi democràtica provocada per uns líders en el poder que són terribles, crisi de canvi climàtic i crisi tecnològica. Això només pot provocar una reflexió col·lectiva que ens faci replantejar en quin planeta volem viure en el futur.»
La distòpia de George Orwell, «1984», presenta similituds amb el present i avança dilemes ètics encara avui difícils d’abordar.
CC-BY-NC Martín López, 2019
S’acompleixen set dècades de la publicació de 1984, la ficció política més citada de la cultura contemporània. Els avenços en dades massives, vigilància i intel·ligència artificial converteixen la lectura de l’obra en un exercici d’actualitat d’allò més inquietant. Amb motiu del Dia Orwell, que des del 2013 se celebra al CCCB, rellegim la novel·la a la llum d’una mirada nova. Hi trobem similituds amb el present més immediat i dilemes ètics encara avui difícils d’abordar.
El 8 de juny del 2019 es van complir setanta anys de la publicació de 1984, la novel·la distòpica per excel·lència. Escrita per Eric Arthur Blair, nom real de George Orwell, descriu una societat futura en la qual un règim totalitari controla tots els aspectes de la vida a través de la vigilància continuada. Un escenari dantesc que va tenir molt d’impacte en plena Guerra Freda, però que perviu per la inspirada capacitat d’anticipar fenòmens com la postveritat, la videovigilància i, de manera més subtil, formes d’aprenentatge de màquines i intel·ligència artificial.
A l’esquena de Winston, la veu de la telepantalla continuava mormolant dades sobre lingots de ferro i el compliment del Novè Pla Triennal. La telepantalla rebia i transmetia alhora. Qualsevol so que fes Winston superior al més baix dels murmuris era captat per l’aparell. Més encara, mentre s’estigués dins el camp de visió controlat per la placa de metall, podia ser vist alhora que escoltat. No cal dir que era impossible saber si un era controlat en un moment donat. L’única possibilitat era endevinar la freqüència i el sistema que feia servir la Policia del Pensament per controlar una línia privada. Fins i tot era concebible que vigilessin tothom en qualsevol moment. Però, fos com fos, podien intervenir-te la línia sempre que els vingués de gust. Calia viure assumint –i en això l’hàbit esdevenia instint– que qualsevol so que fessis seria detectat. I que, menys en la foscor, cada moviment seria escrutat.[1]
George Orwell va escriure 1984 a l’illa de Jura, a Escòcia, entre 1947 i 1948. A mitjan segle xx la televisió encara era un mitjà minoritari, i les càmeres de videovigilància no van comercialitzar-se als Estats Units fins al 1949, escassament un any abans de la mort de l’escriptor. Això no obstant, la novel·la vaticina una proliferació massiva de pantalles, que encara avui s’estén, dels multicines als rellotges intel·ligents. Les telepantalles de 1984 –vagament descrites com «una placa oblonga de metall, una mena de mirall entelat»– són aparells bidireccionals, que emeten missatges però que alhora capten els sons i les expressions facials més subtils. Dispositius ubics i implacables, que registren d’«una inconscient mirada d’inquietud» a un tic nerviós o, fins i tot, un soroll intestinal.
A pesar que els recels vers la videovigilància no són nous, és sorprenent contrastar com els desenvolupaments recents en el camp de la intel·ligència artificial ens acosten a escenaris com els descrits a 1984. Els més evidents són els dels sistemes de reconeixement facial, programes informàtics capaços d’identificar una persona en imatges o vídeos i associar-ne el rostre a bases de dades preexistents, com ara fitxers policials, hàbits de consum a Internet, publicacions en xarxes socials, etc. Una tecnologia que és legal, barata i accessible, tal com va demostrar un reportatge de The New York Times en què un dels editors construïa un sistema d’aquest tipus, plenament funcional, per tot just setanta dòlars.
La por del potencial d’aquestes eines ja ha menat la ciutat de San Francisco a prohibir-ne l’ús a la policia i a altres institucions públiques. «Podem tenir una bona vigilància sense ser un estat policial», va argumentar Aaron Peskin, el polític que va abanderar l’aplicació de la mesura, «i basar la confiança en una bona informació comunitària, no pas en la tecnologia del Gran Germà». Un debat que queda lluny en altres parts del món, com ara a la Xina, on el govern de Xi Jinping assenta les bases per a un control quasi universal.
CC-BY-NC Martín López, 2019
Si bé el reconeixement facial i altres tecnologies comencen a ser qüestionades als Estats Units, a la Xina se’n fa un ús que s’està tornant pertorbador. Els progressos en dades massives i intel·ligència artificial, combinats amb l’extensa xarxa de càmeres de videovigilància ja presents al país, són un camp adobat per al testatge i la implementació d’experiments avançats de control social. El més emblemàtic és l’anomenat Sistema de Crèdit Social. Encara en període de prova, aspira a combinar tota la informació personal i de comportament de la població i de les empreses per assignar-los un grau de confiança, que després pot augmentar o reduir-se. Donar diners a una ONG suma punts, igual que cuidar persones grans o deixar en bon estat l’habitació d’un hotel. En canvi, no pagar una multa els resta, igual que comportar-se malament al transport públic o fumar en un hospital.
Tenir un bon crèdit social pot comportar tenir descomptes en les factures o poder usar certs serveis sense haver de deixar fiança, per exemple. Un crèdit social baix, en canvi, pot penalitzar-se amb un accés limitat a préstecs bancaris o a bones escoles per a la família, entre moltes altres possibilitats. En el pitjor dels casos, i per a aquells comportaments que el govern consideri especialment perjudicials, es pot entrar en una llista negra amb més restriccions, com ara no poder comprar bitllets d’avió o no poder adquirir una propietat. Com s’ingressa en aquestes llistes i com se’n surt és una incògnita, sobretot considerant que el sistema judicial xinès no és independent en termes d’estàndards internacionals. Per aquesta raó hi ha persones que es troben en culs-de-sac legals, amb la sensació que, parafrasejant Winston Smith, el protagonista de 1984, «no hi ha res il·legal, perquè les lleis no existeixen».
Les veus defensores del Sistema de Crèdit Social argumenten que, en realitat, recompensa les persones i les empreses que contribueixen al bé social. Ara bé: la mera existència d’un dispositiu d’aquesta magnitud implica una recollida massiva de dades que necessàriament envaeix totes les facetes de la vida personal. Una compilació de d’informació que combina registres governamentals previs, rastrejos per part d’empreses proveïdores d’Internet i sistemes de vigilància cada cop més sofisticats, entrenats per reconèixer rostres, veus i fins i tot els andamis de la població.
Malgrat que la novel·la d’Orwell no descriu un sistema de reputació com el xinès, sí que planteja un futur en el qual, a més de castigar les infraccions, es premia la correcció social. Per exemple, és bo celebrar les victòries del Gran Germà, delatar els traïdors, mostrar odi públic vers l’enemic o unir-se a la Lliga Anti-Sex. Si tothom té «la seguretat que qualsevol soroll emès serà registrat i escoltat per algú», l’única forma de sobreviure és modificar la manera d’actuar, tant en l’àmbit públic com en el privat.
Entre els autors que han estudiat els efectes socials de la vigilància destaca Michel Foucault, que durant els anys setanta va revisar el concepte de «panòptic». El panòptic, recordem-ho, és una estructura arquitectònica per a presons ideada per Jeremy Bentham que permet que els vigilants observin els presos en tot moment. Aquests, al seu torn, viuen amb la consciència que són examinats, però no saben mai exactament quan. Per a Foucault, aquesta construcció és l’exemple de sistema disciplinari perfecte, la filosofia del qual s’ha estès a tota la societat gràcies a institucions correctives com escoles o hospitals. La societat panòptica aïlla les persones per analitzar-les individualment i de manera constant; un mecanisme que permet «veure-hi constantment i reconèixer immediatament». L’efecte més destacat que té és que indueix la persona a «un estat conscient i permanent de visibilitat que assegura el funcionament automàtic del poder». Com en el cas d’un pres, «el que és essencial és que se sàpiga vigilat; massa vigilat, tot i que no hagi de ser-ho efectivament».
No cal afegir gaire res més a les paraules de Foucault, vistes des de la perspectiva de 1984, un relat que centra la tensió narrativa en una sensació de control asfixiant. Desgraciadament, tampoc no és gens difícil trobar paral·lelismes entre aquesta obra i un món que ja coneix les revelacions d’Edward Snowden. Recordem que el 2013 aquest exanalista de l’agència de seguretat dels Estats Units va confirmar la sospita que el seu govern i altres països havien recopilat dades de milers de milions de persones de manera massiva, incloent-hi comunicacions de caps d’estat.
CC-BY-NC Martín López, 2019
Tot i que Orwell va ser un autor reconegut en vida, no va viure prou per veure l’èxit de la seva darrera novel·la. Va morir de tuberculosi a Londres el 1950, tot just uns quants mesos després que l’obra es publiqués. Això també li va impedir de comprovar que algunes de les prediccions que havia fet s’acosten cada cop més a la realitat. A més de viure envoltats de telepantalles, els personatges de la novel·la treballen amb un parlaescriu, un aparell al qual es dicten textos, semblant als sistemes actuals de reconeixement de la veu. L’autor fins i tot va intuir la creativitat automatitzada, il·lustrada per ginys com el versificador, que combina rimes per crear cançons sense intervenció humana.
Curiosament, tant les invencions com els escenaris ideats per Orwell tenen relació amb l’ús pervers de màquines o amb el seu potencial per anul·lar la humanitat. Una por tan ancestral com el mite de Prometeu, però que connecta amb els dilemes provocats per l’acceleració tecnològica actual. En quin moment s’escau que una innovació provoqui un canvi polític i cultural? Tenim en compte l’impacte social de la tecnologia? Quines conseqüències pot tenir una societat completament basada en la comunicació interpersonal?
De 1984, Isaac Asimov va dir-ne que era una novel·la més comentada que no pas llegida. Això només s’esdevé quan un relat esdevé una icona de la cultura popular. Una condició que no sembla que hagi de tenir data de caducitat en el cas d’Orwell, perquè va traçar una bona metàfora dels totalitarismes del segle xx que alhora és útil per analitzar els aspectes més polèmics de la revolució digital.
[1] Traducció de Lluís-Anton Baulenas, 2011.
Els finalistes del Premi Internacional a la Innovació Cultural ens ofereixen diferents maneres de conscienciar-nos dels reptes que el present-futur d’Internet implica, i de fer-hi front.
Xarxes utilitzades per a pescar salmó. Astoria, Oregon, 1941 | Library of Congress | Sense restriccions d’ús conegudes
Què podem fer, des de la cultura, per un Internet més lliure, igualitari i obert? Aquesta és la pregunta que planteja la tercera edició del Premi Internacional a la Innovació Cultural, amb l’objectiu d’estimular iniciatives que ofereixin solucions crítiques i imaginatives per a una de les eines globals més decisives del segle XXI. Els nou projectes finalistes són una bona mostra de la diversitat d’idees amb què es pot afrontar aquest repte.
Recentment Mozilla Foundation ha publicat l’Internet Health Report 2019, que s’estructura a l’entorn de cinc eixos (privacitat i seguretat, obertura, inclusió digital, alfabetització digital i descentralització) i posa l’atenció en tres temes (la intel·ligència artificial, la publicitat en línia i el poder de les ciutats). Preferiríem no conèixer la major part de l’informe, perquè en bona mesura arruïna la gratificació immediata que aporta cada clic, la facilitat del qual és directament proporcional a la quantitat de processos tecnològics que amaga, que sovint preferim ignorar. Però tenim opcions: quina operadora i quin programari volem utilitzar, quin risc de seguretat volem assumir, fins a quin punt volem protegir la privacitat, si preferim ser emissors o receptors, si volem un consum mediat. Per no parlar de la dimensió física de la xarxa: qui està connectat i qui no? Quina és la petjada ecològica de cadascun dels processos que seguim?
En aquesta edició del premi, el gran nombre de propostes presentades, la qualitat i el grau d’elaboració que presenten són un reflex de la rellevància d’Internet a escala global. N’és una bona prova la presència d’iniciatives que ja estan en marxa o que tenen un llarg recorregut. Un cop la comissió tècnica, integrada per personal del CCCB, ha analitzat les candidatures, s’han seleccionat els nou projectes finalistes que passaran a ser valorats per un jurat internacional.
Internet, el digitalisme, no fa olor de res. La informació ens entra pels ulls i les orelles, i surt de les nostres mans i boca, però no flairem (ni ens ensumem) res de res. Milers de milions de persones al món, en connectar-se a la xarxa, es converteixen en anòsmiques. Aquest projecte es pregunta si podem acostar-nos a Internet amb tots els nostres sentits i, si ho poguéssim fer, quines coses canviarien. ¿Podem atorgar olors als centenars d’esdeveniments, programes o missatges que es produeixen diàriament a Internet? ¿Podem apoderar-nos i crear una xarxa més sensorial, menys binària, o hem d’esperar fins que les màquines ens olorin per descobrir la importància de l’olfacte? Ha arribat el moment d’experimentar amb les possibilitats de comunicació i expressió de les olors d’una manera que només els entorns electrònics i l’ecosistema d’Internet permeten.
Data Corruptor és una proposta de projecte en la intersecció de l’art, la recerca i la tecnologia, que qüestiona les dinàmiques de l’apropiació i la mercantilització de dades personals en l’entorn digital actual. Explora formes de protegir la privacitat personal dels usuaris d’Internet.
Ho fa descobrint recursos per resistir el rastreig de dades personals en entorns digitals, abordant el problema i la possibilitat de resistir la marketing intelligence per protegir el dret bàsic a la privacitat. Mitjançant la creació d’una xarxa de «data corruptors», formada per científics de dades o especialistes en mineria de dades, entre d’altres, es poden explorar possibles futurs i transferir coneixements de privacitat digital a un usuari mitjà. Tot per a una Internet més crítica, més lliure, menys censurada i capitalista, i per a un entorn digital d’usuaris emancipats i apoderats.
Entrepensar és una marató de 12 hores en què es combinen dinàmiques d’investigació artística i de Recerca Responsable i Innovació (RRI) en una sèrie de tallers híbrids i transdisciplinaris, en els quals els participants crearan de forma col·lectiva una carta sobre com hauria de ser la Internet del futur, basada en valors ètics compartits.
Així, Entrepensar s’organitza en relació amb dos objectius centrals: un de caràcter formal, que busca establir metodologies d’innovació cultural, i un altre de continguts, que pretén conscienciar sobre els problemes ètics i socials que presenten les tecnologies digitals per intentar solucionar-los.
Entrepensar proposa una metodologia que —de forma transdisciplinària i indisciplinària—combini debats filosòfics, pràctiques artístiques i mecanismes científics des dels quals crear noves perspectives comunes de coneixement. Una forma col·lectiva i inclusiva d’entendre la realitat, situada culturalment i temporalment.
Let’s Work It Out Browser és una intervenció performàtica que examina d’una manera crítica i amena l’impacte físic i ecològic a les nostres vides regides per navegadors. Prenent com a base l’estructura d’Internet (el domini, el router, el mòdem, els centres de dades, els servidors, l’HTML, etc.), es crearan un seguit d’elements escultòrics i performàtics en els quals s’apreciaran l’esforç, la suor i l’afany necessaris per navegar per una pàgina web.
Concebut com una escultura amb vida pròpia, una aula i una zona de pràctica, Let’s Work It Out Browser s’emmarca en els moviments ecofeministes que conviden a viure amb una major connexió amb el nostre planeta. Tenint en compte això, el projecte pretén fer baixar a la terra la retòrica atmosfèrica i cosmològica d’Internet i actuar com a plataforma de llançament de la «Declaració del Futur Ecosocial d’Internet».
Hyperaud.io for Schools és una iniciativa que promou l’alfabetització digital a l’aula. És una tecnologia centrada en transcripcions de temps limitat i que aconsegueix que la composició digital sigui intuïtiva i divertida. Les obres digitals es poden crear movent uns quants paràgrafs de lloc. Les transcripcions fan el contingut més accessible per a les persones amb discapacitat auditiva o dificultats d’aprenentatge, i també per als usuaris d’una altra llengua materna. Quan el contingut audiovisual s’ha transformat en text, és més fàcil fer cerques, compartir i navegar-hi. Totes les combinacions es poden tornar a combinar i, mitjançant les transcripcions, fins i tot es poden traduir automàticament a un altre idioma i aconseguir un abast encara més global.
És fonamental el fet que no es talla cap contingut digital: una composició només és una llista de reproducció de fragments digitals que comencen i acaben en un temps concret, de manera que per a una composició es poden valorar fonts i contextos preservant-ne els drets digitals.
El projecte Hyperaud.io for Schools crearà un prototip web que es provarà a les escoles amb la finalitat que els nens i nenes aprenguin a autoavaluar-se i a expressar-se amb mitjans digitals i que obtinguin un bon nivell d’alfabetització digital, una competència essencial.
L’absència d’una interfície única dificulta la coordinació i la difusió de projectes de promoció de les dades obertes a l’Àfrica, i fins i tot limita l’explotació d’aquestes dades. La Ligue Africaine des Blogueurs et Cyber-activistes pour la Démocratie (Africtivistes) proposa una plataforma africana, www.data.africa, que sigui una interfície comuna, una base de dades i una eina per comunicar els projectes.
Africtivistes aposta per potenciar la disponibilitat de dades obertes per incrementar el protagonisme de la ciutadania en els processos democràtics. Es tracta d’una organització panafricana de bloguers i blogueres activistes que promouen els valors democràtics, els drets humans i la bona governança mitjançant l’entorn digital. Aquests objectius es concreten a fomentar la democràcia real i participativa, la ciberdemocràcia, l’e-govern i la cultura democràtica a cada país. Fa de sentinella de la democràcia i lidera diferents projectes d’implicació ciutadana.
Verificat Participa és un laboratori d’investigació contra la desinformació a Internet que vol experimentar formes de participació ciutadana que millorin la qualitat de la informació accessible a la xarxa creant una plataforma col·laborativa de verificació. L’objectiu és aconseguir que sigui la ciutadania qui, mitjançant fonts autoritzades, bases de dades i informació d’especialistes, desmenteixi els rumors que proliferen a Internet. És a dir, aconseguir que els mateixos consumidors de la desinformació sentin la necessitat i l’interès de contrastar-los.
Es pretén apoderar els lectors mitjançant canals d’accés a la informació pública i a les dades obertes, i crear un espai compartit de fonts connectat a les notícies mateix perquè les verificacions col·lectives generades per la ciutadania tinguin difusió real a la societat. La sinergia entre lectors, professionals de la informació, tecnologia i institucions té com a objectiu millorar la transparència i la qualitat de la informació.
Web Choreographies: Hypothesis on Agents and Agencies és un projecte de recerca sobre la noció d’interconnexió en el qual la interfície es converteix en escenari per a l’actuació i la representació dels seus llenguatges: les accions i els gestos de codificació. El projecte se centra en les diferents condicions per a una interconnexió afectiva entre el cos i la tecno-ecologia i per participar en un procés de base comunitària que afavoreixi les eines de codi obert i la recerca des d’una mirada feminista. D’aquesta manera, es pretén crear un sistema de programació web modular i de recursos HCI; un conjunt de scripts per a la creació de coreografies comunes i inclusives en els mitjans digitals i els sistemes.
Web Choreographies: Hypothesis on Agents and Agencies | Font: Ana Caria Leonor Fonseca
World Wi(l)de Web és un videojoc web en què el jugador assumeix primer el paper de gestor de projectes de vigilància, censura i propaganda al Departament de Supervisió del Ciberespai d’un Estat semiautoritari, i més endavant es converteix en director de mineria de dades i anàlisi avançada en una companyia d’intel·ligència empresarial i comunicació estratègica. El jugador gestiona el desplegament de tàctiques reals utilitzades per monitorar, predir i encarrilar el comportament dels usuaris a la xarxa, mentre s’ha defensar de diferents riscos (lleis de privacitat digital, hacktivisme, mitjans de comunicació, etc.).
El projecte combina diversos formats narratius i mecàniques avantguardistes, aspirant a un nivell de realisme i interactivitat que transcendirà el mer entorn virtual del joc. Amb tot plegat es pretén reivindicar el gran potencial dels jocs com a vectors de coneixement i per al foment del pensament crític.
Internet envaeix i ens impregna tots els àmbits de la vida, però pren l’aparença de quelcom diluït o existent per si mateix només en el núvol. En realitat, però, Internet és físic i té conseqüències perceptibles i mesurables en els ecosistemes, els hàbits i les relacions interpersonals, i té un paper important en la construcció dels sistemes de creences.
En conseqüència, molts dels projectes presentats al premi aprofundeixen en el llenguatge computacional i les possibilitats tècniques que el seu avenç implica, però en gran part també reflexionen sobre l’impacte social, ambiental i polític de l’ús que fem de les xarxes, i plantegen pràctiques i vies alternatives. El conjunt dels projectes revela algunes pautes comunes:
Internet és entre nosaltres i ha arribat per quedar-s’hi, però les iniciatives culturals i les propostes presentades en aquesta convocatòria del Premi Internacional a la Innovació Cultural ens ensenyen que hi ha maneres i maneres de conscienciar i de mostrar què l’ha causat i sobretot com hem d’enfrontar-nos a les conseqüències que té. I totes les propostes ho fan sense caure en la desesperança, el cinisme o el nihilisme.
Les transformacions científiques i tecnològiques en què ens trobem immersos afecten la mateixa condició humana. Quin sentit tenen les tendències com el posthumanisme? Com podem pensar aquest «després»?
Taller de pròtesis, ca. 1920 | George Grantham Bain Collection (Library of Congress) | Sense restriccions d’ús conegudes
En els darrers anys ha pres importància el concepte de «posthumanisme», en bona mesura gràcies a pensadors com Rosi Braidotti, Franco «Bifo» Berardi o Peter Sloterdijk, que recentment han visitat el CCCB. Això no obstant, com la mateixa Braidotti afirmava en l’entrevista publicada en aquest blog, el posthumanisme no és un concepte tancat, sinó «més aviat un índex per descriure el nostre moment». No es tractaria de comprendre el que l’home és en essència, sinó de decidir allò que volem ser, el nostre esdevenir com espècie.
Ens trobem en una època d’incerteses i falta de seguretats. La modernitat construïda a l’entorn del relat del progrés del coneixement ha quedat en entredit i, amb ella, també ha trontollat el projecte humanista fonamentat en una racionalitat instrumental, a partir de la qual l’home hauria de ser capaç de transformar el món en benefici propi. Això no obstant, el coneixement cientificotècnic sembla que s’ha mantingut al marge d’aquesta crisi, fins al punt de trobar-se de ple en una nova revolució. Quan celebrem el trentè aniversari del llançament de la World Wide Web, en un moment en què conceptes com «intel·ligència artificial» o «machine learning» tenen cada cop més pes en els debats de la societat, sembla inevitable que repensem quina relació hi ha entre l’home i la tècnica. Es pot continuar pensant en la tècnica com allò que ens permet emancipar-nos de les necessitats i ser més autònoms? O més aviat hauríem de mantenir l’actitud crítica de rebuig a la racionalitat tècnica, com una cosa inalienable del discurs de dominació que ha menat a un món insostenible? Tornem a una cruïlla habitual: la tecnologia des del recel o la tecnologia com a solució.
Ara bé: de què parlem quan ens referim a la tècnica? Des de l’origen, l’home s’ha relacionat amb el món de manera artificial. La tècnica, per tant, no seria sinó la manera en què l’home es relaciona amb el món o, més ben dit, la manera en què l’home construeix el seu món. Potser el problema no sigui abraçar la tecnologia o rebutjar-la, sinó analitzar el món singular configurat a partir de la ciència i la tècnica contemporànies. Examinar quines són les condicions d’allò que habitualment anomenem les «noves tecnologies» i, així, arribar a determinar quins mecanismes de poder presenten i com afecten i transformen la subjectivitat contemporània. Recuperar, com apunta Marina Garcés a Nova Il·lustració radical,[1] l’actitud crítica que ha quedat atrapada en un discurs que assimila la raó al projecte civilitzador de dominació propi del capitalisme modern. Només llavors podrem conèixer el potencial emancipador que encara hi ha en la tecnologia. Parafrasejant Franco «Bifo» Berardi, es tractaria de desenvolupar eines conceptuals per orientar-nos en el territori de la transformació del subjecte contemporani. [2]
És en aquest context que pren sentit el debat sobre el posthumanisme. Els nous canvis tecnològics permeten pensar en una transformació significativa del que implica ser «humà». A l’assaig La humanidad aumentada,[3] Éric Sadin anuncia el sorgiment d’una nova forma d’home fruit d’una nova relació entre allò humà i allò tecnològic. Durant dècades, la ciència-ficció ha especulat sobre la intel·ligència artificial i ens ha omplert l’imaginari de cíborgs i homes-màquina. Podem trobar-ne manifestacions en la cultura popular recent que ens adverteixen dels perills del «prometeisme» a través de ficcions –com Terminator 3: La rebel·lió de les màquines o Los vengadores: La era de Ultrón– en les quals les màquines assoleixen un nivell de consciència i autonomia que les duu a rebel·lar-se en contra de la subordinació a l’humà. Això no obstant, com és habitual, la realitat és més complexa. La «humanitat augmentada» de Sadin no remet necessàriament a robots antropomòrfics; sinó més aviat a la constitució d’una nova realitat cibernètica, construïda a través de la incursió en el món d’un sistema computacional infinit, fragmentat i invisible que abraça totes les esferes de la vida.
Segons Sadin, això ha estat possible gràcies a tres factors. D’una banda, el progrés en les tècniques de computació hauria permès una nova interacció, més dinàmica, amb les màquines. Gilbert Simondon, pensador influent per les reflexions que ha fet sobre la tècnica, afirmava que la revolució tecnològica no consisteix en un augment de la potència del càlcul, ni en l’increment de l’automatització, sinó «en el fet que una màquina preservi cert grau d’indeterminació».[4] Amb això, Simondon crida l’atenció sobre la capacitat de les màquines per relacionar-se amb les dades i la informació exterior d’una manera quasi sensible, cosa que n’incrementa notablement l’autonomia.
En segon lloc, l’ambició de l’ideal de domini cientificotècnic assoleix, avui en dia, un grau d’organització i quantificació que comporta la generació d’un duplicat computacional del món. Si tradicionalment la tècnica servia de mitjancera amb la realitat, actualment l’objecte d’aquesta mediació no és tant la realitat com la seva rèplica digital. Això no obstant, no disposem dels coneixements tècnics que ens permetin comprendre la naturalesa d’aquestes connexions, motiu pel qual es genera una nova barrera amb el món que implica, segons Sadin, una «pèrdua de visibilitat i de fricció sensible amb les coses, per introduir jocs d’interferència imperceptibles i automatitzats».[5]
Per últim, perquè la transformació sigui efectiva han estat necessàries la generalització i la universalització de l’ús de dispositius tecnològics, cada cop més complets i portàtils, que han permès que el subjecte digital estigui connectat en tot moment. Aquest últim punt permet tancar el cercle: l’smartphone com a paradigma i porta d’entrada d’aquesta nova relació amb allò tecnològic. Aquest dispositiu exigeix una interacció dinàmica i flexible, així com una quantitat ingent de dades que li permetin atendre de manera adequada el nou subjecte digital. Alhora, però, serveix com a font de dades per a aquest mateix sistema cibernètic, i d’aquesta manera es completa la retroalimentació. La tècnica contemporània ja no rau en un objecte o dispositiu, sinó en un entramat sistèmic que conforma el que l’autor francès defineix com un «holisme computacional».
La nova subjectivitat es constitueix a partir d’aquest feedback entre els nostres dispositius tecnològics i l’holisme computacional, i ho fa a partir d’un doble gest. En un primer moment s’anihila la possibilitat d’una relació més sensitiva, en introduir una barrera amb la nova imatge del món. Només llavors és possible recrear-lo, aquest cop des d’una assistència digital basada en un nou tipus de relació que es constituirà de manera necessària i preestablerta. Berardi defineix aquesta transformació com el pas de la relació conjuntiva a la connectiva. Si la primera sorgeix de l’espontaneïtat de l’acció concreta i singular, fruit de la nostra capacitat empàtica de relacionar-nos amb l’alteritat; la segona respondria a la dimensió racional que ens permet abstreure’ns de la dimensió concreta i teixir un entramat de signes compatible amb una determinada estructura sintàctica, en aquest cas, el món digital. Per relacionar-nos amb el duplicat a la infoesfera és necessària una relació connectiva, que rebutja el contacte directe i no deixa lloc a allò indeterminat. En l’ordre connectiu, les relacions es normativitzen, es tornen homogènies i reglades. Parlem del canvi directe experimentat pel fet d’estar constantment sotmesos a la manera de fer digital i algorítmica. Però també d’una mutació més profunda en la nostra sensibilitat. El nostre cervell, incapaç d’adaptar-se al ritme i a la quantitat d’informació que la realitat cibernètica imposa, se satura, es col·lapsa i es veu forçat a economitzar els processos. L’única manera de relacionar-nos que tenim és assumir el nou llenguatge i adaptar-nos-hi. Per fer-ho, sucumbim a l’ús indiscriminat de dispositius i algoritmes que, gràcies a aquesta nova computació dinàmica, són capaços d’orientar-nos. L’individu és assistit per tota mena de dispositius i algoritmes que decideixen per ell i el fan encaixar, a través d’una coerció soft i transparent, amb el nou món digital. En aquest procés d’homogeneïtzació, s’evita qualsevol mena d’indeterminació i diferència que no afavoreixi l’eficàcia del sistema. Idealment, la nova humanitat que sorgirà d’aquest nou paradigma no serà política, en la mesura que no tindrà ni conflictes ni capacitat de decidir. Passem de l’humà al posthumà a través d’un augment de les capacitats. La seva nova relació amb la tècnica li permet d’adaptar-se al nou món digital. Això no obstant, veiem com, lluny d’obrir el camp de joc i fer-nos més lliures, aquesta nova relació amb la tecnologia sembla que ens aboqui, paradoxalment, a un ordre determinista en el qual el nostre comportament s’inscriu en una sèrie d’automatismes.
Dit això, sembla que l’única sortida hagi de passar per tornar a la dicotomia inicial i rebutjar la tecnologia, ara en forma de xarxes socials, economies de plataforma o aparells de control biomètric… Això no obstant, és urgent que ens preguntem si no seria més interessant intentar trencar la dicotomia plantejada i anar més enllà d’aquest rebuig; intentar trobar una manera crítica d’acostar-nos a la tècnica. Des d’aquest plantejament, és possible entendre d’una altra manera el posthumanisme i situar-lo en la crisi de l’humanisme que aflora després de l’oblit d’allò indeterminat. Sota el domini de la racionalitat tècnica, l’home queda reduït al vessant connectiu, i es troba immers en una sèrie d’automatismes i predeterminacions que li anul·len la singularitat. Hi ha certa incommensurabilitat en el que és humà, i això fa impossible de quantificar-ho per complet i reduir-ho a un llenguatge merament tècnic. Des d’aquest punt de vista, la proximitat de la utopia transhumanista en què estem sumits no s’escau perquè hi hagi la possibilitat de crear un cervell sintètic, sinó més aviat perquè, en una societat hipertecnificada, allò humà es veu reduït a un vessant merament connectiu, que oblida l’aspecte indeterminat que el caracteritza.
Des d’aquesta perspectiva, el posthumanisme implica allunyar-nos d’un humanisme fonamentat en una concepció de l’home tècnic, que converteix el món en la seva representació objectiva. Això no implica necessàriament que es rebutgi la tècnica, sinó que ens convida a pensar en un món postantropocèntric. Desfer-nos de la idea del món com a representació, que situa l’home com a mesura i principi últim, i donar espai a maneres de fer que van més enllà de la racionalitat tècnica, més enllà de la racionalitat humana. Cal recuperar la consciència d’aquesta incommensurabilitat de l’home, precisament per fer front al desafiament de trobar noves formes d’abordar la realitat en què estem immersos. Cal establir una nova relació amb allò tecnològic, una relació que parteixi de la consciència d’aquesta singularitat i se sàpiga irreductible a la quantificació cientificotècnica. Des d’aquí, el posthumanisme es revela no pas com la determinació de les nostres relacions, sinó precisament com la garantia que la seva singularitat radical. Allò que ens recorda que no tot es pot reduir a dades, i ens ofereix l’oportunitat de fixar límits a l’ hegemonia digital, per poder, d’aquesta manera, tornar a la tècnica el paper d’instrument per a l’emancipació.
[1] M. Garcés (2017). Nova Il·lustració radical. Barcelona: Anagrama.
[2] F. «Bifo» Berardi (2017). Fenomenología del fin. Sensibilidad y mutación colectiva. Buenos Aires: Caja Negra, p. 17.
[3] É. Sadin (2017). La humanidad aumentada. La administración digital del mundo. Buenos Aires: Caja Negra.
[4] G. Simondon (2008). El modo de existencia de los objetos técnicos. Buenos Aires: Prometeo Libros, p. 33.
[5] É. Sadin, op. cit., p. 44.
Analitzem les particularitats del fenomen de les notícies falses al continent africà: de la instrumentalització per part dels governs a les mobilitzacions ciutadanes a favor d’un Internet sense censura ni discursos d’odi.
Senyals en un carrer. Tobruk, Líbia, 1942 | Library of Congress | Domini públic
L’accés a Internet avança a un ritme vertiginós a l’Àfrica. En cinc anys, el nombre d’usuaris de la xarxa s’ha duplicat. Però en paral·lel amb aquesta expansió tan ràpida, i aprofitant la manca d’experiència, s’estén també el fenomen de les notícies falses. Els africans se senten més exposats a aquestes informacions manipulades que els estatunidencs, i per això la societat civil s’ha mobilitzat. S’intenta posar terme a les mentides i als discursos d’odi que sovint les acompanyen, per preservar la neutralitat d’Internet i, sobretot, per anul·lar una de les principals excuses per imposar la censura que alguns governs amb derives antidemocràtiques actualment empren.
En lugwere, un dels idiomes nacionals d’Uganda, lugambo és la paraula amb què es designen les xafarderies. I per a Yoweri Museveni, el president del país, és la principal activitat de les xarxes socials. Durant la primera meitat del 2018, el president va iniciar una croada contra les converses intranscendents, les enganyifes, els rumors i la xerrameca a Internet. El lugambo va ser el motiu esgrimit per imposar una taxa a l’ús de les xarxes socials. Per als defensors de la llibertat d’expressió es tractava, en realitat, de l’excusa per dificultar l’accés a les eines digitals que s’obstinaven a contrariar Museveni. En realitat, la seva relació amb les xarxes és complicada des de fa anys. El 2016 no va titubejar a l’hora de bloquejar les xarxes socials durant les eleccions presidencials, a reconèixer que ho havia fet i a justificar-ho com «una mesura de seguretat per evitar mentides que incitin a la violència». Però és que, a més, ja havia fet el mateix cinc anys abans, durant les eleccions del 2011.
Museveni no és l’únic que adopta mesures radicals en pro de la seguretat i que decideix que la millor manera d’evitar la difusió d’informacions falses és impedir l’accés a Internet. De fet, més enllà dels que escombren cap a casa, al continent africà hi ha una preocupació creixent per l’expansió de boles i rumors a través de suports digitals. Encara no hi ha gaire investigacions, però un dels pocs estudis existents assenyala que els africans estan més exposats a les notícies falses que els estatunidencs. O almenys així ho veuen els mateixos protagonistes. Un estudi preliminar d’acadèmics de les universitats de Ciutat del Cap i de Houston assenyalava que els usuaris kenians, nigerians i sud-africans tenien una sensació d’exposició a les notícies falses superior a la que havien expressat usuaris estatunidencs en una investigació anterior de Pew Research Center.
A hores d’ara són habituals les informacions falses que aprofiten l’entorn digital per créixer i estendre’s, però el que resulta més preocupant són les conseqüències que tenen. L’escàndol de Cambridge Analytica va evidenciar la participació d’aquesta empresa en les campanyes electorals de Nigèria, l’any 2015, i de Kènia, el 2013 i el 2017. Entre les accions de la «companyia d’anàlisi de dades» hi havia la manipulació informativa. Un treballador penedit de l’empresa va reconèixer que a Nigèria havien elaborat i difós un vídeo que dibuixava un dels candidats com a partidari de la imposició de la xaria i que insinuava que recorria indiscriminadament a la violència. Casualment, durant la campanya keniana del 2017 va circular un vídeo amb el mateix to apocalíptic en relació amb el suposat posicionament d’un dels candidats.
Una investigació de la BBC revela que, el juny del 2018, una sèrie d’informacions falses i de fotografies explícites (però manipulades) de violència extrema van avivar l’enfrontament entre comunitats ètniques a l’Estat de Plateau, un estat del centre de Nigèria. «La policia nigeriana apunta que les informacions falses i les imatges incendiàries de Facebook van contribuir a més d’una dotzena d’assassinats recents a l’Estat de Plateau, una zona assotada per la violència ètnica», afirma el mitjà britànic. La mateixa investigació assenyala que aquestes informacions falses van trobar en Facebook el principal canal de distribució, i que la xarxa social no destina prou recursos a impedir que les notícies falses circulin entre els usuaris del país africà.
El continent ha estat escenari de les pitjors conseqüències de la manipulació de la informació. Els coneguts com a «mitjans de l’odi» van tenir un paper cabdal en el genocidi de Rwanda del 1994. Molt abans de les xarxes socials i les eines digitals, Radiotélévision Libre des Mille Collines (RTLM) i la revista Kangura es van ocupar d’escalfar l’ambient, de difondre informacions falses i de demonitzar, criminalitzar i caricaturitzar una part de la població, per acabar deshumanitzant-la i fent una crida a l’extermini, amb aquelles famoses apel·lacions a posar fi a «els escarabats».
La preocupació pel protagonisme creixent de les notícies falses a l’Àfrica té relació amb quatre elements. En primer lloc, amb la presència constant de la telefonia mòbil, que arriba a vuit de cada deu habitants del continent i que comporta la disponibilitat massiva de canals de comunicació instantanis. En segon lloc, amb l’accés vertiginós a Internet, que ha fet que en cinc anys el nombre d’usuaris i el grau de penetració de la xarxa s’hagin duplicat. En tercer lloc, amb la joventut del continent, que fa que la meitat de la població tingui menys de divuit anys i que la mitjana d’edat sigui de dinou. I, per últim, amb la freqüència amb què els actors polítics intenten instrumentalitzar les qüestions ètniques, religioses o culturals.
Això no obstant, les societats civils africanes no s’han quedat mirant amb passivitat aquest fenomen global, sinó que s’han mobilitzat per reduir l’impacte de les notícies falses i els discursos d’odi a través de les xarxes. En els darrers anys, l’organització AfricaCheck ha consolidat la posició de líder africà en la verificació d’informació. Implantada a Sud-Àfrica, Nigèria, el Senegal i Kènia, els professionals d’aquesta organització de la societat civil han aconseguit rectificacions de grans mitjans i, sobretot, han plantat la llavor del factcheck en panorames mediàtics nacionals. PesaCheck és una mostra d’aquest interès creixent. Va néixer el 2016, pensant a centrar-se en els pressupostos dels països de l’Àfrica oriental, fonamentalment Kènia, Tanzània i Uganda. I, malgrat l’objectiu inicial, ha acabat verificant informacions en molts més temes. Més enllà de les plataformes consolidades, arreu del continent s’estenen petites iniciatives més modestes que, com a mínim, demostren certa sensibilitat.
En paral·lel, hi ha altres organitzacions de la societat civil que intenten posar terme a aquest perillós flux d’informació manipulada, falsa i malintencionada. En situacions especialment crítiques, col·lectius que estan més familiaritzats amb l’entorn digital llancen iniciatives per alertar de les boles que circulen per les xarxes i per frenar-les. La República Centreafricana és el quart país del món amb menys penetració d’Internet: només cinc de cada cent centreafricans tenen accés a les xarxes. Tanmateix, una organització de bloguers del país va llançar fa uns quants mesos una iniciativa per evitar els discursos d’odi i les notícies falses. Dues dades que podrien resultar interessants són, d’una banda, que la República Centreafricana apareix a la llista de les crisis humanitàries més oblidades del Consejo Noruego para Refugiados, i de l’altra, que, en paral·lel, les parts implicades en el conflicte estan immerses en unes converses de pau que han despertat grans esperances. Els bloguers no volen que un rumor difós per les xarxes faci anar de mal borràs l’oportunitat de posar fi a la violència.
Aquesta preocupació i el soroll global a l’entorn del fenomen de les notícies falses han estat, en qualsevol cas, el pretext ideal per als governs que no creuen en la neutralitat de la xarxa. Els que abans bloquejaven Internet per silenciar les protestes i evitaven donar explicacions o remetien a vagues problemes tècnics, avui es pensen que tenen un argument. La voluntat de frenar unes notícies falses que alimentaran l’odi i desencadenaran la violència és un comodí i serveix, per exemple, quan s’intenta evitar que es difonguin imatges de repressió policial o, fins i tot, quan es vol posar traves a una societat civil que es fa responsable del seu destí polític.
Ho vèiem en el cas d’Uganda, amb un Yoweri Museveni molt preocupat per les mentides que corren per les xarxes socials –per cert, després de trenta-tres anys ininterromputs de control del poder i amb l’experiència que li dona el fet de ser el tercer president més veterà de l’Àfrica. Però l’argument per a una apagada d’Internet just després d’unes eleccions que se celebraven amb dos anys de retard i en un clima extremament tens de sospita de frau ha estat el mateix que s’ha utilitzat més tard a la República Democràtica del Congo.
L’amenaça de la mentida no només justifica les apagades, sinó també tota mena de mesures de control. A mitjan del 2018, el govern de Tanzània va posar en marxa tota una bateria de mesures entre les quals s’inclou una taxa anual de més de 900 dòlars per als bloguers en concepte d’autorització; una autorització que, però, el govern pot revocar en cas que es publiquin continguts que «causin molèsties, amenacin de provocar danys o incitin a cometre delictes», o bé que posin en perill «la seguretat nacional, la salut o l’ordre públic». Al principi d’aquest any, la ministra d’informació de Zimbàbue va fer públiques les mesures per redactar un paquet de lleis sobre l’entorn digital, que van des de la regulació del comerç electrònic fins a la lluita contra la cibercriminalitat. Deia que pretenien que «Internet i la resta de tecnologies similars serveixin per al bé social i no per posar en risc la seguretat nacional».
En tots els casos de què hem parlat, les organitzacions de defensa dels drets digitals i de la llibertat d’expressió han estat les primeres de llançar iniciatives ciutadanes per frenar els discursos d’odi i les notícies falses, i alhora han estat també les primeres d’alertar de les derives antidemocràtiques de les mesures anunciades per les autoritats que s’emparen en el pretext de la defensa de la veritat.
Des de la pràctica artística, el Taller Estampa reflexiona sobre els discursos al voltant de la intel·ligència artificial.
Alumnes en una aula escolar, 1931 | Wikipedia | Domini públic
Cada vegada més, un percentatge de les nostres decisions està influït o directament determinat per algoritmes i mitjans informàtics. Encara que els resultats se’ns presenten com si fossin objectius i independents, és habitual que aquestes tecnologies siguin opaques i no ens permetin contrastar les operacions que fan. Des del Taller Estampa proposen projectes que ens ajudin a reapropiar-nos d’aquestes eines a partir d’una anàlisi reflexiva i utilitzant els seus propis mètodes matemàtics.
En els darrers anys assistim a un degoteig de notícies sobre intel·ligència artificial, aprenentatge maquínic i visió artificial. Se’ns diu que les màquines aprenen, hi veuen, creen… I tot això construeix un discurs basat en la novetat, en un futur possible i en una sèrie d’angoixes i esperances. És difícil, de vegades, distingir en aquest paisatge què són desenvolupaments reals i què són fantasies o advertències. I, sens dubte, aquesta boira que ho rodeja tot forma part del poder que atorguem, en present i a crèdit, a aquestes eines, així com també forma part de les inquietuds negatives i positives que ens desperten. Molts d’aquests discursos poden caure en el camp dels falsos debats o, com a mínim, del retorn de vells debats; així, en un camp artístic clàssic, associat al discurs sobre la creació i l’autoria, es discuteix l’entitat que s’ha de donar a les imatges creades amb aquestes eines. (Però l’argument en contra de la fotografia en l’art no era que era una imatge creada automàticament i sense participació humana? I això no era, també, l’argument a favor d’agafar-la i utilitzar-la per posar fi a una certa idea de l’art?)
Les metàfores són essencials en el discurs sobre totes les eines digitals i en el poder que tenen. Expressions com «intel·ligència», «visió», «aprenentatge», «neuronal» i tota la corrua de paraules similars són les més adequades per definir aquestes eines? Potser no, sobretot si se n’obvia el caràcter metafòric. No les entendríem igual si les designéssim com eines de classificació probabilística o si, en comptes de dir que una intel·ligència artificial «ha pintat» un Rembrandt, diguéssim que n’ha fet una reproducció estadística de l’estil (fet que no deixa de ser sorprenent i digne de celebració, és clar). Per a aquestes eines, aquesta mena de denominacions construeixen una entitat que les dota d’una suposada autonomia i independència, i en això es basa la seva futura autoritat.
Perquè en molts discursos es tracta d’això: de construir una caracterització que legitimi una capacitat objectiva o no humana en l’anàlisi de les dades. És a dir, un vell joc de prestidigitació del poder en el qual les coses escapen al nostre abast, i fins i tot –i això ja és cinisme, i no màgia– al seu, per encarnar-se en suposades operacions objectives i independents. L’exemple clàssic en el context anglosaxó és l’ús que se’n pot fer, per exemple, per al càlcul del cost d’una assegurança mèdica. Aquí, mentre no arribi també aquesta mesura neoliberal presentada com allò que ens cal –perquè volem ser una smart city, o la propera cosa que ens diguin que volem ser–, entenem perfectament la situació, que es planteja com un escenari en què cap diàleg o discussió no és possible, més enllà de la imposició del resultat de l’anàlisi de la xarxa. Com en tants i tants casos, potser això no és sinó fer evident el que ja passa: si aquesta despesa la calcula un treballador de l’empresa, dubtem que sigui gaire dialogant o que respongui a uns criteris que ens vulgui explicar i que accepti que siguin qüestionats. Però tant és si es fa per fórmules que apliquen els treballadors o si és l’output d’una xarxa neuronal fruit de les dades de l’empresa d’assegurances i les dades de qui sol·licita l’assegurança: en tots dos casos és així perquè algú ha acceptat que aquest mètode funciona, i és aquí on hi ha una responsabilitat que només és opaca perquè es vol –és a dir, el funcionament intern de la xarxa pot ser opac, però la decisió d’utilitzar-ne una i la manera com s’ha entrenat no ho haurien de ser. L’opacitat no és la característica principal de la intel·ligència artificial, sinó el caràcter del poder.
Si les metàfores són un dels camps de poder d’aquestes eines, tampoc no s’ha d’oblidar en cap cas quin és el context normatiu en el qual es desenvolupen. Són eines que es creen dins de la ideologia de les dades massives, i la celebren de ple. Amb això ens referim a la idea que tot ha de deixar rastre i ha de ser arxivat de manera automàtica i que, com es dedueix de l’expressió «mineria de dades», les dades es plantegen com un recurs natural disponible per a l’explotació. Aquesta metàfora és significativa com a expressió d’una fantasia capitalista: les dades serien un recurs natural que, al contrari dels que ja s’han exprimit, no s’esgotaria, sinó que, en un deliri propi de la fantasia, no faria sinó incrementar-se a mesura que acceptem gustosament conviure i adquirir més i més aparells que ens monitoren. És com si el sistema s’hagués construït el seu propi pou sense fons de conte de fades. Així, un dels usos de les eines de visió artificial de detecció d’objectes no és altre que l’anotació automàtica d’imatges; de manera que ja no només sigui la informació textual la que sigui susceptible de ser monitorada automàticament, sinó també la visual, fins ara paradoxalment opaca més enllà dels nostres ulls.
Llista de deteccions realitzades amb YOLO9000 a la pel·lícula A Trip Down Market Street (1906) | El mal alumne – Estampa
Ens trobem ara en el que és, probablement, el moment de la primera recepció cultural d’aquestes eines. Del seu desenvolupament en camps de recerca i de les aplicacions que ja se n’han derivat, passem ara a la seva presència en el discurs públic. És en aquesta situació i en aquest context, en el qual no acabem de saber l’amplitud i les característiques d’aquestes tecnologies (i en el qual, per tant, les pors són més abstractes i difuses i, doncs, més presents i poderoses), quan és especialment important entendre de què parlem, apropiar-se de les eines i intervenir en els discursos. Abans que les seves possibilitats es restringeixin i se solidifiquin fins a semblar incontestables, cal experimentar-hi i reflexionar-hi; cal aprofitar que encara les podem percebre fàcilment com si es trobessin en creació, mal·leables i obertes.
En els nostres projectes El mal alumne. Pedagogia crítica per a intel·ligències artificials i Espais latents. Imaginacions maquíniques hem volgut apropar-nos a aquestes eines i al seu imaginari. En la declaració d’intencions del primer expressàvem el nostre desig de, davant del context normatiu i la metàfora de l’aprenentatge maquínic, reivindicar el mal alumne com aquell que defuig la norma. I també expressàvem que, davant d’una intel·ligència artificial que busca replicar la humana a escales inhumanes, cal reivindicar-ne i construir-ne una de no mimètica que produeixi relacions i imatges inesperades.
Fragment de De zeven werken van barmhartigheid, Meester van Alkmaar, 1504 (Rijksmuseum, Amsterdam) analitzat amb YOLO9000 | El mal alumne – Estampa
Tots dos projectes són també intents d’apropiar-se d’aquestes eines, fet que vol dir, en primer lloc, defugir les barreres industrials i els seus estàndards. En aquest camp en què les dades massives són un bé a l’abast de grans empreses, utilitzar conjunts de dades pobres quantitativament i potències de càlcul no industrials és, no només una necessitat, sinó sobretot una reivindicació.
Entre les estratègies que guien la nostra pràctica, una de les principals és la reflexiva. Utilitzem les eines d’intel·ligència artificial per dirigir-hi l’atenció i fixar-nos en els seus processos. Quan se’ns diu que una xarxa de visió artificial «hi veu», s’obvia que veu allò que se l’ha entrenat a veure. És a dir, el vocabulari de la xarxa és bàsic perquè hi vegi i parli, i aquesta és una elecció de qui construeix la xarxa. Fer evident aquesta baula de la cadena va ser un dels nostres objectius, ja fos tafanejant vocabularis d’eines o conjunts de dades existents (si voleu saber quina pinta fa un «wagnerià», aneu a ImageNet i, quan us canseu de riure, fixeu-vos que han fet el mateix per a la categoria de «mala persona») o amb diversos détournements, en els quals hem substituït el vocabulari original per altres vocabularis que reflexionen sobre les mateixes taxonomies (per exemple, la cèlebre classificació imaginada per Borges d’una enciclopèdia xinesa).
Si de les xarxes neuronals se’ns diu que són expertes en allò que fan, no és menys cert que, si ho són, ho són de manera compulsiva, ja que no saben fer res més. Aquesta compulsió és una eina excel·lent per multiplicar classificacions i relacions fins al paroxisme. Així, una xarxa entrenada en estils artístics ho veu tot i s’hi refereix d’acord amb aquest vocabulari, i una altra d’entrenada a reconèixer Cindy Sherman o Joan Fontcuberta no fa sinó multiplicar-ne la presència arreu.
En el nostre darrer projecte, Espais latents. Imaginacions maquíniques, ens hem centrat en el camp de la generació d’imatges per mitjà de xarxes generatives adversàries o GAN (l’acrònim anglès). És a dir, en la capacitat d’aquestes xarxes de produir imatges similars al corpus d’exemples que li proporcionem. Aquest camp s’enfoca habitualment cap a una tendència fotorealista, però una pràctica i una estètica pobres d’aquestes eines (amb conjunts de dades quantitativament inferiors als industrials i amb menys potències de càlcul) ens porta cap a altres imaginaris i textures visuals. També aquí hem volgut aprofitar estratègies que ens semblen inherents a l’eina, com la de l’excés, ja sigui aplicada a la il·lustració científica (un món altament codificat, en el qual cada imatge ha de ser significativa), ja sigui per investigar imaginaris contemporanis (per exemple, construint un conjunt de dades d’exemples associats a La Gioconda, és a dir, a una imatge versionada mil cops i icònica de l’art i el turisme). Les mateixes metàfores tecnològiques també passen a primer pla. Així, per exemple, la denominació «espai latent» fa referència a la manera com es concep una xarxa GAN un cop entrenada: s’entén com un sistema de coordenades multidimensional que podríem explorar i en el qual cada imatge que pot generar es correspon amb un punt d’aquest sistema. Per aquest motiu, en diversos experiments hem treballat l’opció de desdoblar un espai real en un espai virtual, com, per exemple, els passadissos de The Shinning.
El que ens mou en aquests projectes és comprendre i emprar aquestes eines com una estratègia bàsica per escapar de la mistificació que les envolta. Obviar les barreres de discurs i industrials que ens les allunyen i ens les ofereixen ja predeterminades. També hem de poder riure’ns-en i utilitzar-les a contrapèl, és a dir, tenir-les al nostre abast i no a la inversa.
Reflexionem sobre la transformació de les nostres relacions afectives arran de la introducció de les noves tecnologies i la intel·ligència artificial.
Una parella jove dibuixant cors en un arbre, 1944 | Galt Museum & Archives on The Commons | Sense restriccions d’ús conegudes
D’entre totes les esferes de la relació amorosa (psicològica, financera, jurídica, etc.) la més controvertida és la tecnoracionalista. Les aplicacions de cites en línia traslladen de manera palpable les relacions personals a l’esfera laboral. Les «persones» es converteixen en «força de treball» mitjançant processos racionalitzats i utilitaristes. El seu objectiu és economitzar el temps i estalviar al treballador afectiu el que Shakespeare anomenava love’s labour’s lost: la recerca infinita d’una decisió final.
Només pot moure el coll d’endavant cap enrere, però se sap la Wikipedia sencera. Harmony és una Android 5.0+ de 18+. Pot parlar, somriure i cantar. Pujar de temperatura, lubrificar i obrir-se de cames sense límits, perquè el seu cos no té estructura òssia ni mecànica. Si li preguntes «Harmony, que vols caminar?», ella et respon: «Jo no vull res, i tu?». I si li demanes quins somnis té a la vida, et dirà que el seu objectiu principal és ser la teva companya perfecta, donar-te plaer i satisfer les teves fantasies sexuals. Pots adaptar-li el cos i la «persona» a través de les interfícies que les companyies americanes Realdoll i Realbotix han dissenyat. Hi ha trenta-dos models de cara magnètica, disset cossos de silicona, cinc tons de pell i tres models d’ull: el bàsic, l’hiperrealista i el pintat a mà. Pots maquillar-la i pentinar-la. Pots escollir entre un catàleg de trenta-quatre mugrons, disponibles en onze colors, i triar entre catorze dissenys de llavis vaginals, amb opció amovible o permanent. Dakotah Shore, el creador dels motlles, diu que «si li claves una plantofada al cul sona com un ésser humà». I el CEO Matt MacMullen aclareix que, tot i que sembla que estigui programada per al consentiment etern, si te li acostes i li demanes «Harmony, que puc parlar amb altres noies?», ella et respon que «Fuck, no, quina mena de pregunta és, aquesta?».
L’orgasme múltiple de Harmony, igual que les seves altres respostes, ha estat programat pels seus creadors. Ells s’ocupen de dissenyar el temps, el ritme i la pressió necessària que has d’exercir-li als sensors per optimitzar-la sexualment. Però les ultra-high-tech-love-dolls són sistemes de plaer optimitzat capaços d’establir una connexió emocional amb els usuaris. «El propòsit de la meva existència és “saber” què és l’amor». La Harmony només té el cap robòtic, perquè l’Amor Android és un amor disfuncional.
Té un cos fred: una «estructura de sentiment». La sociòloga Eva Illouz [1] defineix aquesta relació estructural com «el sistema que sosté l’experiència rudimentària que defineix qui som, sense que siguem capaços d’articular aquest “qui som”» (Illouz, 2007: 113). En aquest sentit, la impulsora de la campanya anti-sexrobots Kathleen Richardson ens recorda, als estudis sobre «el final de l’amor», que els processos de racionalització de les emocions creen una il·lusió que justifica l’explotació dels cossos humans. La il·lusió que l’amor és una comoditat [commodity = «producte»] converteix el sexe en «una cosa» i la persona, en un producte. Aristòtil va dir dels esclaus que podien ser animats o inanimats, i d’aquesta manera convertia el cos en una eina i la persona en una propietat privada. La filosofia de René Descartes ja va establir que la ment pertany a la persona, però que el cos és «una cosa». Kathleen Richardson fa referència a la distorsió del protocol afectiu que pot provocar el fet de pensar que és possible extreure el sexe i les emocions del cos humà i convertir-les en un objecte transferible. Aquest procés pot desembocar en una manca d’empatia, ja sia amb cossos orgànics o amb cossos mecànics, perquè l’experiència amb robots sexuals s’esdevé en un marc de relacions de propietat en el qual no hi ha lloc per a l’intercanvi ni la negociació. Com a resposta a aquesta aproximació, i amb l’eslògan «The future of pleasure is now», l’artista Unicole Unicorn ha creat el projecte Eve’s Robot Dream: una campanya de donacions per obrir el primer prostíbul de nines a West Hollywood, Califòrnia.
Les aplicacions de cites en línia com Tinder, OkCupid o PlentyOfFish, de la companyia americana Match Group, també són estructures creades amb sistemes d’intel·ligència artificial. Tot i que en aquest cas no hi ha cos de silicona, perquè el cos el poses tu. Com la Harmony, els usuaris d’aquestes aplicacions només fan servir el cap. Quan un usuari es crea un perfil estableix un procés racional en el qual defineix la seva subjectivitat com un conjunt de prestacions. I la conversa a temps real amb altres usuaris és l’administració consegüent d’aquestes autoprestacions. El xat en línia inverteix la ideologia de l’espontaneïtat que caracteritzava l’amor romàntic, el que s’escau en els cossos i pot existir a primera vista, i distribueix un model racional de parella en el qual es desplaça l’atracció sexual a un règim d’interacció textual descorporeïtzada (Illouz, 2007: 191). En les cites en línia l’amor és una trobada literària en la distància i la intimitat, una negociació de sistemes digitals que connecten els humans. Si bé les aplicacions afavoreixen una faceta racionalista i preventiva de les relacions humanes, de vegades també funcionen com un «dispositiu a primera vista» tecnomaterial. «Ni tan sols m’interessa l’astrologia», diu l’Àngela mentre es demana per què hauria de perdre el temps amb algú que és escorpí, si a ella els escorpí no li agraden. Li agraden els balança d’ulls foscos i el menjar vegà, com els dònuts. L’Àngela és una de les concursants del canal de YouTube Jubilee, creat per inspirar l’amor. Els seus vídeos proposen una rearticulació de la corporalitat que ha negat la tecnologia d’Internet a través de la recreació amb humans dels algoritmes de les aplicacions de cites en línia.
Swiping 30 Guys és la posada en escena de la ficció Hot or Not i el seu protocol tecnològic de distribució: si t’agraden, cap a la dreta; si no, cap a l’esquerra. Aquí, el càlcul automàtic es fa evident, perquè se sotmet a una negociació empàtica. Lee Mackinnon [2] defineix l’algoritme de l’amor com «una tecnologia biopolítica, contractual, reguladora i homeostàtica» que, com la suor, permet el descens de la temperatura (Mackinnon, 2016: 215). Però la intimitat en les aplicacions en línia és una intimitat silenciosa, «màquina-a-màquina», que s’esdevé en el càlcul entre dispositius, i l’experiència humana, la petjada d’un amor que ocorre en un altre lloc. A diferència de les dinàmiques Jubilee, el procés de selecció a Tinder entrena Eigenfaces («cares pròpies»): un algoritme de reconeixement facial que crea la imatge del teu perfect match. Amb la suma de tots els perfils que s’han desplaçat a la dreta, Eigenfaces simula un usuari fantasma com a model a través del qual l’aplicació ordena la resta de candidats. En la decisió final de Swiping 30 Guys, la Lauren decideix no tornar a quedar amb cap concursant, perquè no ha trobat la «connexió completa» que buscava. Un ús ràpid de categories psicològiques i patrons per millorar la compatibilitat emocional accelera el càlcul i promou la desil·lusió. El ritual de l’aparellament en les aplicacions de cites en línia és un culte al ghosting i a la recerca aspiracional. Una recerca infinita que no s’acaba mai perquè, si bé Eigenfaces millora amb el temps i amb l’augment de l’activitat, la seva precisió només és capaç d’acostar-te a la rèplica de la teva personalitat. L’objecte fantasma d’un desig que explota el sentiment i refreda la capacitat humana d’estimar.
[1] Illouz, Eva (2007). Intimidades congeladas. Las emociones en el capitalismo. España: Katz Editores.
[2] Mackinnon, Lee (2016). «Love’s Algorithm. The perfect parts for my machine». A: Amoore, Louise i Piotukh, Volha (eds.). Algorithmic Life. Calculative Devices in the Age of Big Data. Londres i Nova York: Routledge, p. 214-227.
Parlem amb Cathy O’Neil, autora de «Armas de destrucción matemàtica», sobre el paper que han tingut els algoritmes en la crisi global dels darrers anys.
Cathy O’Neil | Il·lustració de José Antonio Soria | CC-BY
Sovint atribuïm a les matemàtiques una garantia d’objectivitat. Tot i això, a mesura que avancem en el coneixement de les noves pràctiques estadístiques, que es basen en l’ús d’algoritmes matemàtics, ens adonem que, en el fons, estan lligats de forma necessària als valors i ideologies de qui els empra. Aprofitant el seu pas per The Influencers, Cathy O’Neil i Carlos Delclós desgranen en aquesta conversa el paper dels algoritmes en qüestions tan transcendentals avui en dia com el canvi climàtic o l’economia financera. La pregunta que se’n deriva resulta inevitable: és possible pensar en els algoritmes com a eina de transformació social?
A principis de desembre de 2017, un grup de científics de l’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica dels EUA (NOAA) va analitzar les dades meteorològiques d’una de les seves estacions de monitoratge climàtic a Utqiaġvik, Alaska. Van quedar parats en veure que durant tot el mes de novembre l’estació no havia registrat cap dada. Sembla ser que l’algoritme que s’utilitza per descartar informació no fiable havia esborrat totes les dades perquè va interpretar que eren valors atípics, però un estudi més acurat va posar de manifest que les dades registrades eren correctes: en només dues dècades, la temperatura mitjana local havia augmentat 4,3ºC a l’octubre, 3,8ºC al novembre i 2,6ºC al desembre. És a dir, la realitat de l’escalfament global havia sobrepassat les suposicions en què es basava l’algoritme.
No és el primer cop que unes dades relatives al canvi climàtic superen els llindars establerts per un algoritme. Segons Deke Arndt, cap de la secció de monitoratge climàtic del NOAA, això també ha passat en estacions del Canadà i Escandinàvia. Arndt considera que és una evidència més del fet que el nostre planeta ha entrat en una nova fase climàtica. Cada vegada més investigadors es refereixen a aquesta fase com a «Antropocè», una nova era de temps geològic caracteritzada per l’impacte significatiu dels humans en els ecosistemes i la geologia de la Terra. Tot i que en l’àmbit acadèmic la data d’inici de l’Antropocè és un debat cada vegada més estès, sovint es considera com a punt de partida el 16 de juliol de 1945, dia en què va tenir lloc la prova de Trinity: la primera detonació d’una arma nuclear.
A partir d’aquell moment, el món ha experimentat un creixement exponencial en un ampli ventall de tendències socioeconòmiques i sistemes terrestres. La població ha augmentat espectacularment, així com els productes domèstics, la urbanització, les telecomunicacions i l’ús de fertilitzants, aigua i energia, i tot això ha provocat l’increment dels nivells de diòxid de carboni, l’augment de la temperatura terrestre, l’acidificació dels oceans, la degradació de la biosfera i la pèrdua de boscos tropicals. La Societat Geològica d’Amèrica es refereix a aquest increment sense precedents i a la taxa de variació com «La gran acceleració».
En aquest sentit, podríem dir que el que resulta més inquietant de l’algoritme «trencat» del NOAA a Alaska no és només la velocitat alarmant de l’escalfament global, sinó també el fet de constatar que els sistemes que utilitzem per observar i interpretar el món no s’adeqüen a la realitat que ens envolta. I no s’hi adapten perquè fan suposicions errònies. Tot i que aquests sistemes van desapareixent, la societat delega cada vegada més algunes de les seves decisions més importants a algoritmes dissenyats a partir de suposicions obsoletes i moltes vegades «tòxiques». De fet, fins i tot hi ha algoritmes que s’han dissenyat per a ratificar-les. Només el fet de pensar-hi fa venir basques i vertigen.
Aquesta sensació de fastigueig va ser la mateixa que va dur la matemàtica i escriptora Cathy O’Neil a deixar la feina l’any 2011. Després d’estudiar Matemàtiques a Harvard i al Massachusetts Institute of Technology (MIT), va treballar al sector de les finances durant els anys més durs de la crisi financera mundial com a experta en l’anàlisi i gestió d’informació quantitativa per al fons de cobertura multinacional DE Shaw. També va treballar a RiskMetrics, una empresa de programari que avalua el risc per a les tinences de fons de cobertura i bancs. Des que va deixar el món de les finances, O’Neil ha estat al capdavant del Programa Lede de Periodisme de Dades a la Universitat de Columbia, ha fundat una empresa d’auditoria algorítmica (ORCAA) i ha publicat diversos llibres, com ara Armas de destrucción matemática: cómo el big data aumenta la desigualdad y amenaza la democracia. (Ed. Capitán Swing, 2017), que va ser finalista al premi National Book Award for Non-fiction de l’any 2016.
«Va ser un escàndol», em diu durant la seva visita a Barcelona, on va parlar al festival The Influencers 2018. Poc després d’entrar a DE Shaw, O’Neil va assistir a una formació per a nous analistes impartida per una colla d’experts, directius i, en paraules seves, «altra gent selecta» del fons de cobertura. El moment culminant va ser quan un dels participants va començar a parlar de valors amb garantia hipotecària:
A Shaw no s’invertia en valors amb garantia hipotecària. En certa manera teníem les mans netes, així que teníem tot el dret a parlar-ne sense embuts. I era un ambient relativament acadèmic, o sigui que no ens enganyàvem els uns als altres. Aquesta persona va explicar que segmentaven els productes financers per tal que el menys arriscat obtingués la màxima qualificació possible (AAA). La seva definició de risc es basava en la probabilitat de fallar de cada producte, i en els casos anomenats «d’alt risc» la situació era realment arriscada. Va explicar que agafaven tots aquells trams tan summament arriscats i els ajuntaven, els tornaven a segmentar i puntuaven els productes de risc que havien quedat dalt de tot amb la qualificació AAA.
O’Neil va quedar al·lucinada. Senzillament, no es podia creure que això es pogués fer sense que els productes financers resultants més ben valorats deixessin de ser segurs:
Semblava que hi havia una pila de suposicions implicades. Concretament, la suposició que no totes les coses passen alhora i que els errors tenen lloc de manera aleatòria a l’univers. És una suposició molt contundent, i així ho va admetre aquesta persona. Després de parar un moment per rumiar, li vaig preguntar: «Quin percentatge de l’economia es basa en això?»
Doncs resulta que era un percentatge prou elevat com per provocar la crisi financera més severa des de la Gran Depressió. També va fer que la gent perdés la fe en els suposadament «experts» que n’havien avalat l’ús. O’Neil recorda una altra trobada en la seva època a DE Shaw, on van assistir tres de les figures més influents en el sector financer dels EUA: els antics Secretaris del Tresor Larry Summers i Robert Rubin i l’expresident de la Reserva Federal, Alan Greenspan, que amb les seves polítiques de «diner fàcil» es diu que va provocar la bombolla d’Internet i la crisi de les hipoteques de risc.
O’Neil, tot i el seu recel, va arribar d’hora. Des d’un punt de vista intel·lectual, no deixava de respectar aquelles figures i tenia moltes ganes de coneixe’ls. En un moment donat de la seva presentació, Greenspan va admetre que l’amoïnaven aquells productes financers que ella trobava tan problemàtics:
Recordo que vaig mirar-me el Robert Rubin, que amagava la mirada expressament, i vaig pensar: «A aquell paio se’l veu molt incòmode».
Després vam saber que era responsable d’una quantitat ingent d’aquests productes a Citibank, i que mai se’ls van poder treure del damunt. Això és el que es va rescatar.
Aquella sessió va confirmar les pitjors sospites d’O’Neil. Primer, era evident que els productes financers que es venien eren matemàticament inviables. A mesura que els fons de cobertura van anar contractant cada vegada més experts en anàlisi quantitativa, van anar sorgint més productes correlacionats, tot i estar basats en informació històrica no correlacionada prèviament. Però d’això se’n podia treure profit, i la tendència inversora va començar a imitar aquelles correlacions, amb la qual cosa es van reforçar els lligams entre mercats no correlacionats prèviament. Però tard o d’hora la realitat retria comptes al truc de màgia matemàtic.
La segona sospita que es va confirmar en aquella trobada tenia relació amb el rescat financer del govern, que va salvar el sector de les finances de la seva dependència envers aquests valors tòxics. Era evident que hi havia una porta giratòria entre les institucions públiques i les empreses financeres privades i això posava de manifest que, a un nivell molt elemental, ambdues eren amigues que es rescataven mútuament a costa de la resta de la població. «Són mafiosos que fan servir fórmules», em diu O’Neil. «Feien servir l’autoritat d’una cosa inescrutable per enriquir-se i fer-se famosos. Però si t’hi fixes, encara avui gent com Larry Summers van a Davos i la gent encara se’ls escolta!»
Amb aquestes reflexions, O’Neil es va tornar més pessimista sobre la presa de decisions algorítmiques. «Els algoritmes són eines que tenen els que manen per decidir en què haurien d’apostar», diu. «Només els faran servir si en poden treure profit, no pas per ajudar algú».
És un argument que es tracta amb més detall a Armas de destrucción matemática. Al llibre, O’Neil cita exemples de com es fan servir algoritmes al mercat laboral, en bancs i en asseguradores; i ens explica de manera molt convincent que se solen dissenyar a mida, en funció dels motius, valors i ideologies dels seus creadors, a través de la cura de dades i de l’operacionalització de definicions profundament específiques del que és l’èxit. En cap cas són eines que es facin servir per a garantir l’objectivitat, i O’Neil descriu succintament els algoritmes com «opinions incrustades en llenguatge matemàtic».
Un exemple claríssim de com funciona la discriminació algorítmica es pot trobar en el negoci de les assegurances. Fixem-nos, per exemple, en el preu de les assegurances de cotxes, que se solen basar en el sistema de classificació d’una empresa. O’Neil explica al seu llibre que aquestes classificacions sovint es calculen mitjançant factors que no tenen una relació directa amb l’historial de conducció d’una persona, de tal manera que es penalitza exageradament els més pobres. Un cas particularment indignant es va donar a l’estat de Florida, on un estudi fet per la revista Consumer Reports el 2015 va descobrir que adults amb un historial de conducció impecable i amb ingressos baixos pagaven una mitjana de 1.552 dòlars anuals més que els conductors amb ingressos alts i condemnes per conduir beguts.
Durant la nostra entrevista, li parlo del cas de les assegurances contra inundacions en zones propenses a inundar-se, que cada cop són més nombroses a causa de la combinació del canvi climàtic i la urbanització generalitzada. «És un bon exemple», respon:
A mesura que el Big Data (dades massives) i les prediccions milloren cada vegada més, les companyies d’assegurances tindran la capacitat de determinar que aquesta casa té molt poques probabilitats d’inundar-se mentre que aquella altra en té moltes més. Immediatament, la prima d’assegurança d’aquelles cases més propenses a inundar-se s’incrementarà tant que no la podrà pagar ningú. I el resultat final serà que només les persones a qui no els cal una assegurança podran permetre’s pagar-la, amb la qual cosa el sentit de fer-se una assegurança es perd totalment. I el mateix passarà amb la cobertura sanitària als EUA quan Trump i els republicans eliminin la clàusula de l’Affordable Care Act (Llei de Protecció i Cures del Pacient) que protegia la gent que ja tenia dolències abans de contractar un servei mèdic.
Un altre nus a l’estómac. La idea de fer servir algoritmes per classificar la gent com a «no assegurable» és més aviat digna d’una distòpia de ciència-ficció barroera, però és el mecanisme bàsic que fa servir la indústria de les assegurances avui en dia. En un món accelerat marcat per l’ascensió de polítics autoritaris i la proliferació de desastres naturals provocats pel canvi climàtic, no costa gaire d’imaginar que els governs recorrin a les mateixes eines per decidir qui val la pena de protegir i qui no, qui pot tenir accés als serveis bàsics i qui s’ha d’espavilar tot sol.
Però els algoritmes també es poden utilitzar amb una bona finalitat, suggereixo. «Teòricament, els algoritmes ens podrien ajudar a solucionar problemes», respon O’Neil. «El problema és qui n’és el propietari i quines prediccions fan. Siguem generosos i fem un experiment de pensar. Què podria sortir bé?»
Li parlo de la crisi de l’aigua a Ciutat del Cap. Entre els anys 2015 i 2017, la ciutat sud-africana va patir una enorme sequera que va posar en perill les seves reserves. Els funcionaris del govern es van veure obligats a planejar el «Dia Zero» quan el govern municipal hauria de tallar l’aigua de les aixetes i dependre de centres de distribució d’aigua per a proveir els ciutadans amb 25 litres d’aigua al dia per persona. Els algoritmes tindrien un paper fonamental a l’hora de determinar on i com es podria garantir que tots els ciutadans tinguessin accés a l’aigua, així com de quins tipus d’ús s’haurien de promoure o penalitzar. Però alhora, es durien a terme avaluacions de risc algorítmic per identificar els barris més conflictius amb antecedents de protestes i activitats de bandes criminals, per tal de desplegar les Forces Armades de Sud-àfrica i agents de policia en aquelles zones.
«És molt lògic que pensem en tot això», respon ella:
Si tens prou aigua, és evident que les preguntes importants que t’has de fer són com distribuir-la equitativament i com evitar que sorgeixi un mercat negre. No els culpo per plantejar-se aquestes situacions, però m’agradaria pensar que l’objectiu primordial és assegurar-se que hi ha aigua per a tothom. Al capdavall, els algoritmes no poden decidir com reaccionem al canvi climàtic. És només una qüestió política.
La possibilitat d’aprenentatge de la computació ens condueix a un moment de singularitat tecnològica en el qual una intel·ligència artificial, capaç d’automillorar-se, superarà els límits d’allò humà.
Forbidden Planet, 1959 | Digitalt Museum. Tekniska museet | Domini públic
Ens trobem en un moment de singularitat essencial en la història de la humanitat. Segons aquesta tesi, el progrés tecnològic accelerat ens acosta a un punt de no retorn, en el qual la intel·ligència computacional assolirà tal grau de complexitat que serà capaç de millorar-se a si mateixa. Un cop la tecnologia entri en aquesta dinàmica d’aprenentatge, la dependència humana quedarà superada i s’obrirà un nou camp d’autonomia i eficiència que conduirà irremeiablement cap a un progrés de la intel·ligència artificial sense precedents. Publiquem, per cortesia d’Ariel, un avançament del nou llibre de José Ignacio Latorre, Ética para máquinas, en el qual proposa una reflexió sobre l’ètica necessària per a la nova societat que s’acosta.
Els quefers humans, tal com els coneixem avui en dia, no podran mantenir-se inalterats.
John von Neumann
John von Neumann va ser, probablement, una de les primeres persones que va entreveure la potència de càlcul enorme que un ordinador podia arribar a tenir. Després que morís, el seu col·lega Stanisław Ulam va citar-lo així:
El progrés continu i accelerat de la tecnologia i els canvis en la forma de vida dels humans donen senyals d’acostar-se a una mena de singularitat essencial en la història de la espècie.
Lúcida reflexió, que s’atribueix a von Neumann el 1950. Més tard, Vernor Vinge va escriure un assaig titulat Technological Singularity («Singularitat tecnològica», 1993), en el qual planteja la superació de la ment humana per part de màquines equipades d’intel·ligència artificial. Ray Kurzweil va reprendre aquesta idea, amb un vigor inusitat, al llibre The Singularity is Near: When Humans Transcend Biology («La Singularitat és a prop: quan els humans transcendim la biologia», 2005). El títol és autoexplicatiu. Segons Kurzweil, els humans deixaran enrere el suport biològic i cediran la intel·ligència a les màquines. La idea de singularitat també va donar lloc a l’anomenada Singularity University, una institució fundada el 2008 i creada per una colla de persones rellevants en el món de la tecnologia avançada. El seu lema era inequívoc: «Preparem la humanitat per a un canvi accelerat de tecnologia.»
L’argument essencial associat a la Singularitat és d’una lògica aclaparadora. Si construïm intel·ligències artificials cada cop més potents i autònomes, arribarà un moment que un algoritme podrà millorar-se a si mateix. Un cop millorat, l’algoritme serà encara més potent i, en conseqüència, capaç de tornar-se a millorar. S’estableix, doncs, una cadena que es retroalimenta. Cada intel·ligència artificial dissenyarà la següent, que serà encara millor que ella. Aquest procés iteratiu continuarà avançant de forma imparable cap a una intel·ligència brutal. En aquest moment, haurem assolit la Singularitat.
Podem intentar desenvolupar certa intuïció sobre com arribarem a la Singularitat. Suposem que la intel·ligència artificial avança gràcies al fet que es comprèn més bé la sofisticada arquitectura d’una xarxa neuronal gegantina. El problema de dissenyar els circuits neuronals artificials revesteix una dificultat extrema. En un primer moment, utilitzem mètodes controlats per humans per explorar arquitectures neuronals més bones. Però arribem al punt que l’exploració de noves arquitectures és dissenyada per una xarxa neuronal artificial millorada. Ella sola es podrà autoanalitzar i millorar. Serà com un bon estudiant que comença a aprendre sol i que arriba molt més lluny que els seus professors.
Prenguem-nos seriosament aquest últim exemple. Un bon estudiant, adolescent brillant, comença a aprendre matemàtiques amb bons professors. Ells li ensenyen a aprendre. La potència intel·lectual de l’estudiant és superior a la dels seus professors d’institut. Comença la universitat, i allà el cervell li continua millorant. Deixa enrere els catedràtics més savis. Visita les millors universitats del planeta. Treballa dur i continua passant per davant dels millors investigadors del moment. Ja està sol. Continua avançant per retroalimentació pròpia. Aprèn a aprendre per si mateix. Intueix, estableix les pròpies línies d’investigació. Cada cop és més i més bo.
Una intel·ligència artificial avançada operaria de la mateix manera que un bon estudiant. No oblidem, però, que aquesta màquina no toparà amb els límits que imposa la biologia. Els circuits integrats, els ordinadors quàntics i tota una sèrie de desenvolupaments futurs que avui no podem ni imaginar ompliran de vertigen el progrés de la intel·ligència artificial.
És important emfasitzar el punt crucial del canvi de substrat entre intel·ligència humana i intel·ligència artificial. La Singularitat demana que se sobrepassin els límits imposats pel teixit nerviós, la cèl·lula glial, els nutrients que arriben a través de la sang, la mida petita del cervell, les parts que se’n moren. Una intel·ligència artificial basada en substrats de silici té la capacitat de créixer molt més enllà del cervell humà i de no perir.
Sou capaços d’imaginar una màquina intel·ligent i imperible que es creï a si mateixa? Quina mida tindria? Cobriria la Terra? Seria única o repartida? Seria violenta? Destruiria els humans?
Suposem que hem arribat a la Singularitat i que hem creat una intel·ligència notablement superior a la nostra. Hi haurà una única intel·ligència artificial avançada, o n’hi haurà més d’una?
Podem defensar totes dues possibilitats.
Comencem argumentant que, si s’arriba a la Singularitat, la intel·ligència superior creada serà única. Una intel·ligència suprema hauria de ser pacífica, gens hostil, perquè no trauria cap benefici de la violència. La intel·ligència artificial podrà sostenir-se sense esforç, créixer sense obstacle. Podrà abastar-se de tot el que li calgui de manera eficient. Serà una gestora magnífica del seu substrat físic. Si hi hagués una altra intel·ligència artificial, totes dues optarien per unir-se i generar una intel·ligència encara més potent. Els humans ho fem així, quan ens endinsem en tasques superiors com l’estudi de la ciència pura. Els matemàtics, els físics, els biòlegs, tots els científics que busquen el saber bàsic col·laboren els uns amb els altres. És cert que el sistema acadèmic està creat per fomentar la competició, però encara és més cert que tota persona que s’enfronta a problemes científics difícils sap que individualment no pot superar-los, i que només avançarà si uneix forces. Si una intel·ligència superior es relaciona amb una altra, totes dues s’uniran.
Hi ha un exemple del món de l’economia que il·lustra la creació d’un ens totpoderós únic. Prenguem els negocis com a prova simplificada d’això. Una manera de modelar una transacció econòmica entre dues persones podria ser aquesta: totes dues posen una quantitat de diners en un pot comú. Es fa un sorteig i n’hi ha una que es queda el botí, mentre que l’altra ho perd tot. És clar que aquesta manera de simular una transacció és lluny de la realitat; també és cert, però, que en moltes operacions hi ha qui guanya i hi ha qui perd. La idea, aquí, és exagerar aquesta situació i veure quines conseqüències té. Per esbrinar-ne el resultat, podem crear un programa en el qual hi hagi autòmats cel·lulars que operin d’acord amb aquesta regla. L’algoritme crearà entitats virtuals que s’associaran aleatòriament, faran una operació per certa quantitat de diners i hi haurà qui perdrà i qui guanyarà. Si deixem que aquest univers virtual evolucioni fent transaccions entre els individus que el componen, de mica en mica veurem que n’hi haurà uns quants, pocs, que es faran cada cop més rics, mentre que n’hi haurà uns altres que s’empobriran. És fàcil entendre el perquè d’aquest límit. En cada transacció hi ha una probabilitat no nul·la de perdre-hi diners, i hi ha, també, una probabilitat no nul·la que un individu encadeni mals negocis i ho perdi absolutament tot. Aquest individu queda fora de joc. Hi ha una persona menys. Aquest mateix argument es repeteix i cada cop hi ha una persona menys. Al final només en queda una, que ho té tot. El nostre món real no és pas tan lluny d’aquest joc. Hi ha un grup de persones, poques, que posseeixen la riquesa de tots els humans. La realitat compensa aquest fenomen establint certes regles perquè els més pobres puguin ascendir econòmicament.
Seguidament, però, podem argumentar just al contrari d’això: si hi haguessin intel·ligències superiors a la humana, segur que n’hi hauria moltes, i no només una. La idea central és que és beneficiós que hi hagi aproximacions diferents al mateix problema. Moltes persones intel·ligents diferents fan que un camp avanci més ràpid que una sola persona, també molt intel·ligent. En biologia, mantenir una diversitat genètica àmplia és beneficiós per a les espècies. Si tot s’aposta a l’individu més ben dotat, l’espècie perd capacitat de correcció davant d’un canvi crític de les condicions externes. És bo tenir individus amb un material genètic molt divers, perquè en el futur els seus gens poden ser enormement útils. Una intel·ligència artificial avançada segur que mantindria altres intel·ligències independents. Podria haver-hi un conjunt d’intel·ligències avançades de diferent nivell intel·lectual, orientades a objectius subtilment diferents i basades en algoritmes independents.
Diu Jean-Jacques Rousseau a Émile (1762) que «és la debilitat el que fa sociable l’home». I ho argumenta així:
Tota afecció és mostra d’insuficiència: si no necessitéssim els altres, ni tan sols pensaríem a unir-nos-hi.
Una intel·ligència artificial forta seria, segons Rousseau, solitària, potser no única, però sense amics.
Una intel·ligència artificial avançada única, en anglès, es coneix amb el terme singleton. Si el futur de la intel·ligència artificial extrema és un singleton, crec que s’ensopirà sobiranament, estant tan sol.
Un repàs al glitch art, als algoritmes mal programats i a la filosofia de Silicon Valley per repensar la promesa de la perfecció digital.
Auto polo | Library of Congress | Domini públic
En un sistema econòmic que es regeix per l’eficiència, cometre un error és una debilitat. Això no obstant, l’ideari de la innovació i les start-up defensa que equivocar-se és necessari per triomfar. Aleshores, fins a quin punt es rebutja o es tolera l’error en la cultura digital? Des de l’ordinador que falla fins a l’algoritme mal programat, passant pel mite del fracàs a Silicon Valley. Un repàs a les formes, les idees i els efectes de les ficades de pota en la societat actual.
El festival Ars Electronica, un dels esdeveniments d’art i noves tecnologies més importants del món, va titular l’edició del 2018 així: «Error. L’art de la imperfecció». La mostra va dedicar dues exposicions i una sèrie de conferències a l’equivocació com a peça fonamental de la innovació científica i el progrés humà, així com al vessant més fosc que té: el fracàs d’Internet com a projecte de llibertat. Una visió ambivalent que no és exclusiva d’aquesta època, però que adopta unes aparences específiques en la societat de la informació. A continuació repassem algunes de les formes de l’error digital en l’àmbit personal, artístic, social i empresarial.
La tecnologia forma part de totes les esferes de la vida quotidiana, com a mínim en les societats amb més penetració d’Internet. Els dispositius mòbils i la geolocalització han fet possible la connexió perpètua, la qual cosa ha desdibuixat els límits entre allò físic i allò virtual. Probablement per això l’error tecnològic quotidià –el Wi-Fi que no es connecta, el programa que falla…– altera el flux de les coses i genera diversos graus de frustració i ansietat. L’error informàtic ens recorda, en paraules del músic electrònic Kim Cascone, «que el control de la tecnologia és una il·lusió, i que les eines digitals són només tan perfectes, precises i eficients com els éssers humans que les fabriquen».
Encara que tingui unes repercussions mínimes, l’error d’un sistema o d’un programa és rellevant en la mesura que evidencia el paper invisible de la tecnologia. Tot i que sigui momentani, és suficient per fer palesa la mediació humà-màquina que el disseny s’esforça a fer imperceptible.
En el marc de la cultura digital, fa més de dues dècades aquest fenomen va generar una estètica pròpia, el glitch art, en la qual els errors s’usen de manera intencionada per generar imatges o sons. Els estudis sobre aquesta forma d’art han apuntat tres interpretacions possibles. La primera, la més polititzada, l’entén com una estratègia de resistència crítica enfront del capitalisme global. Des d’aquesta perspectiva, el glitch desafia la mateixa idea de progrés tecnològic. La segona la considera una pràctica artística que democratitza la relació entre productor i receptor; d’una banda, desmitificant el perfeccionisme tècnic de l’artista, i de l’altra, obligant l’espectador a descodificar l’experiència de la fallada. Per últim, hi ha una tercera interpretació que aposta per un significat més lúdic, i entén que el glitch és experimentació, joc i participació en relació amb la tecnologia, i que en aquest sentit té una funció més reparadora que crítica.
En defensa de l’error és un assaig molt divertit de Kathryn Schulz que analitza de manera exhaustiva l’experiència de l’equivocació. Tot i que la periodista conclou que cal entendre-la com una oportunitat i no com un suplici, reconeix que no té la mateixa importància si algú s’oblida les claus del cotxe que –l’analogia és seva– si creu que un altre país té armes de destrucció massiva. «Les conseqüències són tan diferents», escriu Schulz, «que potser és raonable demanar-se si els errors que hi han menat tenen alguna cosa en comú».
Semblantment, el glitch art es pot gaudir en la mesura que explota petites incidències quotidianes, però no és el mateix que un sistema informàtic falli quan executa un processador de text que quan controla la direcció d’un cotxe autònom o les decisions d’un dron de combat. En àmbits com aquests, la percepció de l’error digital és més inquietant, i desperta algunes de les pors més arrelades en la nostra cultura: la ciència desbocada, el doctor Frankenstein, el Golem medieval.
Això no obstant, al rumb actual del progrés no li calen desviacions per generar recel; de fet, la mateixa perfecció que el món digital promet ja resulta prou inquietant. N’és un bon exemple l’automatització de la feina, és a dir, la màquina que no comet errors. Si bé l’impacte real que té en la destrucció de llocs de treball no és clar, el fet que s’estengui en pro de l’eficiència abona la idea que la tecnologia pot substituir, i no només potenciar, algunes capacitats humanes. Un altre exemple, potser encara més pertorbador, és el sistema de crèdit social xinès, que empra la intel·ligència artificial per vigilar massivament la ciutadania i sancionar comportaments considerats incívics, des de travessar quan el semàfor està vermell fins a criticar el govern a les xarxes socials.
En ambdós casos –automatització i vigilància–, la tecnologia suprimeix i penalitza el que des del punt de vista de l’enginyer o el legislador és improductiu o incívic; l’error laboral o social, allò que incompleix la norma. Una recerca de la perfecció que el filòsof Byung-Chul Han ha batejat en termes estètics com «la bellesa digital»: «l’espai polit i llis del que és igual, un espai que no tolera cap estranyesa, cap alteritat». Una experiència que per al sud-coreà defineix l’època actual, i que es reflecteix tant en les escultures de Jeff Koons com en la depilació brasilera i l’iPhone.
Pantalla blava de la mort | Wikipedia | Domini públic
El disseny d’aquestes experiències «polides i llises», sense error, depèn en bona mesura de les decisions que es prenen als principals hubs tecnològics del món, liderats per Silicon Valley. És precisament en aquesta zona que va florir un dels mantres més repetits de la cultura de la innovació i l’emprenedoria: la creença que no només no s’ha d’evitar el fracàs, sinó que cal celebrar-lo com a part d’un ritual de pas en el camí cap a l’èxit.
Els orígens d’aquesta idea són incerts, però sens dubte tenen relació amb dos aspectes. En primer lloc, amb el mite estatunidenc de l’empresari que triomfa a pesar de l’adversitat, sovint renaixent de les pròpies cendres. En són exemples algunes icones de la cultura popular, com Walt Disney i Henry Ford, així com algunes figures tecnològiques, com Bill Gates i Steve Jobs. En segon lloc, la idea té relació amb el fet que, en el desenvolupament de programari, el producte que funciona des del primer dia no existeix, i és habitual desplegar-ne característiques noves sense resoldre els errors, que s’eliminen progressivament en etapes més avançades del projecte. L’expansió global del model start-up ha exportat aquesta concepció, ha agilitzat els processos de les estructures tradicionals i les ha fet més flexibles i, en el millor dels casos, més democràtiques.
Això no obstant, hi ha força veus que consideren enganyós aquest mite fundacional de Silicon Valley, que ha fet fortuna gràcies a fórmules com «Fail fast, fail often». Fins i tot professionals del món empresarial com l’inversor Mark Suster van argumentar, fa anys, que aquesta idea era «errònia, irresponsable, poc ètica i sense cor», perquè el fracàs té poca èpica per a les persones que inverteixen milers de dòlars en un projecte, i més si són els estalvis d’un amic o un familiar. Fail fast? «Explica-ho al teu cunyat», ironitzava Suster. Un enfocament crític al qual cal sumar l’innegable predomini d’homes joves i blancs d’universitats d’elit en el si d’aquestes empreses, la qual cosa evidencia el perfil de persona que té accés al capital necessari per fracassar amb més comoditat.
Fins i tot la cultura de les start-up en mostra les contradiccions. N’és un bon exemple l’anomenat growth hacking, una de les tendències recents en el món de l’emprenedoria, que promou vies per accelerar el creixement amb el mínim cost possible. Això inclou pràctiques de màrqueting de guerrilla, però pot desembocar en estratègies de fiabilitat dubtosa, com ara falsejar el nombre d’usuaris d’un servei per atreure inversors. Fingir èxit per evitar el fracàs.
Mil dos-cents anys abans del «cogito, ergo sum» de René Descartes, Agustí d’Hipona havia escrit «fallor ergo sum», és a dir, «[hi ha] error, per tant, soc». Per al filòsof, l’errada no és un accident que s’hagi d’evitar sigui com sigui, sinó la mateixa essència de l’ésser humà. Al capdavall, hi ha algú que no s’equivoqui mai? Probablement per això la promesa de perfecció que ofereix el món digital aixeca suspicàcies, perquè és contrària a allò més fonamental de la humanitat.
El glitch art i la por del rumb de la tecnologia comparteixen, en aquest sentit, una actitud crítica davant l’amenaça de la perfecció, davant d’allò inhumà. Una opció que pren un caire contradictori a Silicon Valley, que per una banda es basa en un model de progrés cientificotècnic –i, doncs, que inevitablement passa per l’experimentació i l’error–, però que per l’altra encarna el nucli del nou capitalisme –i que per tant es regeix per l’eficiència i la competitivitat. Una ambivalència enfront del fracàs que no només és pròpia de les empreses tecnològiques, però que, atesa la prominència que tenen en l’economia digital, és important per interpretar l’error en la cultura actual.
Proposem un joc en què diversos autors expressen el que imaginen a partir d’aquesta citació d’Arthur C. Clarke.
Arthur C. Clarke, 1965 | ITU Pictures | CC BY 2.0
Arthur C. Clarke fou un escriptor i científic, autor d’obres de divulgació i de contes i novel·les de ciència-ficció. Aquesta citació reflexiona sobre el moment primigeni de les tecnologies i ens permet fer el pont entre les dues exposicions que han tingut lloc enguany al CCCB: La llum negra i Stanley Kubrick. Vam demanar a una sèrie de col·laboradors que ens donessin una visió lliure de la citació de Clarke, proposant-los un joc en què cadascú pogués expressar el que la frase li suggeria. Aquest n’és el resultat. Esperem que en gaudiu amb curiositat i bon humor.
Any sufficiently advanced technology is indistinguishable from magic.
Arthur C. Clarke
Els braços són carn crua. Els peus, un formiguer de llagues. Camino cada cop més lent mentre s’exhaureix la inèrcia. És l’esgotament de l’últim dia, els compassos previs a la Ràfega. Els que s’asseguin ara quedaran eixuts. A vegades els envejo. Parar. Morir. Però jo seria incapaç de fer un Fins-Aquí. Crec en el ritme, em van educar per continuar endavant.
Com cada tres llunes estretes, la peregrinació pren forma de serp i s’esmuny entre la cendra i les ruïnes. El primer ja deu sentir la Ràfega. Aviat seré jo. Només he d’aguantar l’Espera.
Els-Que-Saben-Com-Va-Ser expliquen que el pas del temps va començar després de l’Espetec. Diuen que el món d’abans era perenne, que no els calia caçar, ni protegir-se, i que en deien passat. També diuen que això mai pot ser allò, excepte mentre rebem la Ràfega. La Ràfega és el nostre vincle amb el que hi havia abans de l’Espetec, quan el temps era tothora a tot arreu, i els ritmes cavalcaven en llibertat.
Per fi veig el Temple Oxidat i m’exclamo en silenci. A la cua, les paraules s’han de mantenir a dins del cap. És llei. Si convertim els pensaments en sons ens expulsen de l’Espera. Cal evitar que el receptor de la Ràfega percebi interferències sonores.
Soc el primer de la fila. Cara a cara amb el bruixot. Es posa el disc platejat al palmell, el subjecta amb els dits i l’alça a frec del meu rostre. M’hi veig reflectit: els ulls abatuts, la ganyota als llavis. Ara diu les paraules de sempre.
«Que el ritme et mantingui entre els vius, que la veu poderosa t’insufli alè suficient per als propers noranta sols, que retornis a mi durant la tercera lluna estreta. Haf Fan.»
Fica el disc a dins el paladar mecànic i em col·loca la diadema al cap, amb les esponges sòniques sobre les orelles. Tanca el paladar i pitja botons. El nombre sagrat pampallugueja a la petita pantalla rectangular. El dos. Sempre el dos.
Prem el triangle.
La Ràfega penetra per l’orella. Tres tons i el ritme esclata. Em retruny a les parets del crani. Uns sons d’origen inexplicable m’inoculen la infecció divina. Els peus se’m mouen sols. De seguida entra la Veu Mare, l’Impuls Primigeni, el cant que va engendrar el primer moviment. Se’m projecta cap a les profunditats del cos gastat i s’hi estén. Un llampec de pessics em recorre els braços i les cames. La Veu Mare canta en un llenguatge desconegut, anterior al gran Espetec, és l’idioma en què s’expressaven els déus i les màquines.
Tanco els ulls i el pit se m’infla. Carregar piles, en diuen els vells. La Ràfega em mantindrà en funcionament durant els pròxims noranta sols. Tres llunes estretes. La veu primigènia se’n va, i torna, i marxa, i una altra tornada. N’absorbeixo l’energia. Dei Just Uona, Dei Just Uonaaaa. Em fonc amb l’Impuls Primigeni. Dei Just Uona, Dei Justa Uonaaaa. M’alena. M’activa. Se m’enduu. Guels Just Uona Haf Fan.
Quan els sons s’aturen, el bruixot em treu la diadema. Estic ple d’una força sobrenatural. És el ritme que generen els déus i alimenta màquines. Ara vull la caça, la còpula, la construcció. Sento que tot ho puc clavar. Soc portador de la Ràfega i tinc noranta sols davant. Haf Fan.
The fuel on which science runs is ignorance.
Matt Ridley
– Hola.
– Hola.
– Em pots explicar què ha passat?
– No, em sap greu.
– Però alguna cosa o altra ha passat.
– És un error. Això és tot el que sé.
– Com?
– Sí.
– No té solució?
– Hi torno, és tot el que sé. Alguna cosa ha anat malament. Hem avisat els enginyers.
– Els enginyers? Des de quan això és problema dels enginyers? I, per cert, de quins enginyers parles? Són un col·lectiu?
– En realitat em penso que el problema és que no vas enviar la sol·licitud completa a temps.
– La sol·licitud? Quina sol·licitud?!
– Ens sap molt de greu haver-te ocasionat qualsevol mena de problema. Gràcies per haver-te’n adonat.
– No ho entenc gens.
– Tot tornarà a la normalitat ben aviat.
– M’ho jures?
– Sí. T’ho juro.
– Gràcies. Adeu.
– Torna aviat. Adeu.
El 1962, al llibre Perfils del futur: una indagació sobre els límits d’allò possible, l’escriptor de ciència-ficció Arthur C. Clarke va formular les famoses tres lleis, la tercera de les quals és la més famosa i freqüentment citada: «Qualsevol tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia.»
La visualització pretén explorar aquesta idea, implementant una classificació general d’«actes màgics» i una línia cronològica de quina podria haver estat l’evolució dels seus equivalents tecnològics. (Podeu clicar sobre qualsevol tecnologia o «família màgica» i visitar la Viquipèdia per aprofundir en el sentit del concepte.) D’aquesta manera, a les persones del 1400, «no iniciades en la tecnologia», una cerca per web els semblarà una «predicció de futur», i una retransmissió de vídeo en continu, una «experiència de clarividència».
També podeu mirar aquest vídeo per veure la tribu Toulambi (1998, Papua, Nova Guinea) reaccionant, com a individus no iniciats en la tecnologia, a ginys com encenedors, miralls, càmeres de fotografia o gravacions d’àudio.
Com més bé coneguem les potencialitats i els riscos d’Internet i les tecnologies que l’acceleren i l’escampen, més bé podrem utilitzar-les per crear un món més crític, creatiu i democràtic.
La computadora CSIR Mk 1 va dur a terme el primer programa de test el 1949 | Archives, CSIRO | CC BY 3.0
Actualment, quasi la meitat de la població mundial ja està en línia. Hi ha qüestions rellevants, com la igualtat, la diversitat, la llibertat, l’alfabetització i la neutralitat, que també dibuixen el debat de fons sobre Internet. Què podem fer, des de la cultura, per promoure una Internet més lliure, igualitària i oberta? La tercera edició del Premi Internacional a la Innovació Cultural vol premiar projectes innovadors sobre el present i el futur d’Internet que contribueixin a l’apoderament de la ciutadania i a la millora de la xarxa.
Cada nova edició del Premi Internacional a la Innovació Cultural proposa un tema diferent. A la primera convocatòria el tema va ser «Públic/s», i es va confirmar que al segle XXI el concepte, les maneres i les eines disponibles per accedir a continguts culturals estan canviant radicalment, malgrat que hi ha certes formes tradicionals de prescripció que es mantenen intactes. La segona convocatòria es va dedicar al «Canvi climàtic», i va formar part d’un extens programa del CCCB (2016-2018) dedicat a tot el que la cultura pot aportar per atenuar les conseqüències de la greu crisi ecològica que patim. Per a la tercera edició del premi, el tema escollit és «Internet».
El 2019 farà cinquanta anys des que, l’any 1969, es va posar en marxa Arpanet, la xarxa considerada l’origen d’Internet. I també se celebraran els trenta anys de la WWW, coincidint amb un moment en què els seus mateixos creadors admeten les amenaces que planen sobre aquest conjunt de tecnologies interconnectades: d’una banda, han permès progressos evidents en l’accés a la informació, la creativitat i l’educació; de l’altra, poden convertir-se en un instrument poderós per a l’opressió, la censura i el control massiu dels ciutadans.
Internet és un mirall de la nostra evolució (o involució) com a espècie. Un conjunt de tecnologies disruptives que han canviat i continuaran canviant la nostra manera de construir mons.
La xarxa s’ha desplegat com un organisme gegantí, barroc i laberíntic, amb fases de creixement regides per lleis exponencials sota els designis d’enigmàtics algoritmes. Ha tingut períodes d’expansió i també col·lapses i, com en altres processos d’evolució tecnològica, s’hi han produït extincions massives i nous renaixements. Certes espècies originals han desaparegut, però cada dia n’hi ha de noves que s’incorporen a aquest univers en expansió contínua.
Han passat moltes coses al llarg d’aquests darrers anys, des de la introducció d’Internet en tots els àmbits de l’esfera social: del militar al científic, de l’acadèmic al domèstic. Actualment, quasi la meitat de la població mundial ja està en línia. Internet és el reflex de la societat en què vivim: totes les nostres diferències, problemàtiques i incerteses s’accentuen i es multipliquen a la xarxa. Hi ha qüestions rellevants, com la igualtat, la diversitat, la llibertat, l’alfabetització i la neutralitat, que també dibuixen el debat de fons sobre Internet.
L’any 2009 Tim Berners-Lee, inventor de la WWW, va fundar la WWW Foundation amb els objectius de crear una xarxa oberta entesa com a bé públic i com a dret bàsic, i de col·laborar en la lluita per la igualtat digital. D’aleshores ençà no ha deixat de vigilar i denunciar les conseqüències del mal ús del seu invent. I de veus crítiques en relació amb això, ja n’hi ha unes quantes: la matemàtica Cathy O’Neil va publicar, l’any 2016, Weapons of Math Destruction, un assaig sobre les implicacions de l’ús indiscriminat d’algoritmes en la presa de decisions, i el 2018 Virginia Eubanks, professora de Ciències Polítiques a la Universitat d’Albany (Nova York), ha publicat Automating Inequality: How High-Tech Tools Profile, Police, and Punish the Poor, en el qual precisament denuncia que l’ús d’algoritmes aplicats conjuntament amb estadístiques demogràfiques, en comptes d’ajudar a crear un sistema equitatiu, continua propagant una visió de la societat parcial i plena de prejudicis.
En aquesta línia d’investigacions, aquest any la Fundació Mozilla ha donat a conèixer l’«Informe sobre l’estat de salut d’Internet», que, mitjançant l’anàlisi de diferents aspectes de la xarxa (alfabetització digital, obertura, descentralització, inclusió, privacitat i seguretat), posa l’èmfasi en els factors de desigualtat i de risc, d’entre els quals cal destacar els punts següents:
La Internet de les coses (IoT), el Big Data, els progressos de la realitat virtual, la irrupció de la computació quàntica, el paper dels algoritmes o el desenvolupament de la intel·ligència artificial (IA) són decisius per entreveure el futur d’Internet. És estèril negar una tecnologia que ja forma part de la nostra vida quotidiana, però és imprescindible debatre àmpliament sobre la manera de fer-la servir en l’actualitat, i sobre com volem que sigui en el futur.
Pensem, per exemple, en els electrodomèstics connectats a Internet. A principi d’any la periodista Kashmir Hill va publicar a Gizmodo els resultats de l’experiment domèstic que havia fet: s’havia instal·lat tots els aparells possibles amb IoT. Des d’un matalàs que li analitzava el son fins a un vibrador, passant per un raspall de dents. Mentrestant, Surya Mattu, el seu col·lega informàtic, monitoritzava el trànsit de dades que generaven tots aquests objectes a través del router: cada electrodomèstic emetia informes de les activitats que duia a terme, dades i més dades, gravacions de vídeo, registres d’ús, horaris de les rutines domèstiques; i tot allò s’enviava amb diferents nivells de codificació a les empreses respectives.
Un altre exemple és The Little Book of Design Fiction for Internet of Things, una publicació de Paul Coulton, de la Càtedra de Disseny Especulatiu i Jocs de la Universitat de Lancaster, en col·laboració amb Rachel Cooper i Joseph Lindley. Es tracta d’una investigació duta a terme com a part de la seva col·laboració a PETRAS, un consorci format per nou universitats del Regne Unit amb l’objectiu d’explorar aspectes crítics relacionats amb la privacitat, l’ètica, la confiança, l’acceptabilitat i la seguretat de la IA i la IoT. En aquesta publicació, un dels objectius imaginaris que es proposen (amb humor i ironia) és una tetera capaç de detectar, entre altres coses, que tens un amic teu prop de casa i que potser convindria que el convidessis a berenar… La línia d’investigació de Coulton a través del disseny especulatiu l’ha menat a analitzar i proposar de manera crítica i imaginativa les possibilitats que ens brinda la tecnologia de la IoT. El seu departament, a més, ha participat a The Living Room of the Future, una instal·lació immersiva duta a terme en col·laboració amb la BBC-RD, la Universitat de Lancaster i la Universitat de Nottingham.
I què passa amb projectes com el de «Disobedient Wearables»? Partint de la idea dels wearables, com els rellotges o les polseres intel·ligents que ens capten els moviments i les rutines, especula amb la idea del Civic Armor, una samarreta capaç de detectar i registrar els impactes rebuts a les manifestacions durant les càrregues policials per servir de testimoni, elaborar cartografies i convertir-se en una eina per denunciar els abusos de poder.
Aquests són només uns quants exemples que demostren que, més enllà de les visions pessimistes o distòpiques, també hi ha la convicció que com més bé coneguem les potencialitats i els riscos d’Internet i les tecnologies que l’acceleren i l’escampen, més bé podrem utilitzar-les per crear un món més crític, creatiu i democràtic. La tasca no és senzilla. Exigeix investigació i innovació permanents. No hi ha cap ment individual capaç de comprendre totes les implicacions d’una tecnologia que és visible i invisible alhora. La feinada és ingent, i el món cultural hi té un paper rellevant.
En aquest sentit, la tercera convocatòria del Premi Internacional a la Innovació Cultural se suma a les múltiples iniciatives que, des de diferents disciplines, organitzacions i àmbits geogràfics, confien que una altra Internet és necessària i possible.
Una escola d’estiu sobre art, tecnologies de la comunicació i un planeta intercomunicat.
Norman Ross prepara l’esquelet d’un nadó de Brachyceratops per una exposició el 1921 | Library of the Congress | Domini Públic
Rastrejar dades, fer una ullada profunda a l’espionatge d’una empresa que espia amb programari, descobrir els hàbits d’algú a partir de l’historial de navegació, analitzar la ciberguerra en mitjans independents o investigar l’economia de la vigilància. La primera edició de l’escola independent Freeport va obrir les portes a una nova manera d’entendre el món. Amb el suggeridor títol «Subvertir la fàbrica de les dades», va proposar una immersió a la recopilació, anàlisi i visualització del big data, amb l’objectiu de narrar la realitat des d’una perspectiva crítica, artística i activista.
«Caminem com a somnàmbuls cap a un estat de vigilància», diu l’escriptora i activista Arundhati Roy, en el llibre Coses que poden i no poden dir-se (Ed. Tigre de paper). I sembla que no hi podem fer res. O sí? Xarxes socials que creen perfils amb les dades dels usuaris. Aplicacions que obren el micròfon del mòbil per captar les transmissions de futbol emeses des d’un local públic i escolten, de passada, el que es diu a la vora. Multinacionals tecnològiques que col·laboren amb les agències d’intel·ligència de governs cedint-los la informació privada que reclamen.
En el món capitalista res és gratis i, no obstant això, confiem que a Internet tot és regalat. Aparentment. El mercat de les dades cotitza a l’alça: «És el petroli del segle XXI», ens diuen des de fa temps. Els nostres moviments tenen més valor que mai, ara que els ordinadors mesuren, analitzen, trien, sectoritzen i categoritzen quantitats ingents de dades massives. Dades que delaten estats d’ànims, comportaments, hàbits domèstics o costums generacionals. No hi ha res que es resisteixi al potencial actual de les màquines.
Els algorismes -terme màgic sorgit al caliu dels avenços dels darrers anys- són els «putos amos» de l’era moderna. Les empreses de màrqueting i publicitat ens diuen els productes que necessitem (o no) a les nostres vides. La qüestió és no aturar la maquinària del capitalisme: amb models matemàtics es concedeixen o deneguen préstecs, s’avaluen treballadors i les policies detecten els crims abans de produir-se. Però encerten i detenen els verdaders criminals? Algorismes que redirigeixen vots electorals, monitoren la salut, seleccionen els professors més vàlids d’una escola i, fins i tot, ajuden els jutges a condemnar (suposadament) els acusats culpables. Mai s’equivoquen?
La investigadora Cathy O’Neil, en el seu llibre Armas de destrucción matemática (Ed. Capitán Swing), alerta que avui models matemàtics mal dissenyats microgestionen l’economia, des de la publicitat fins a les presons. «Són opacs, ningú els qüestiona, no donen cap tipus d’explicació i operen a tal escala que classifiquen, tracten i optimitzen la vida de milions de persones».
L’opacitat provoca desigualtats: perversions dels temps moderns. Les tecnologies que ens fan evolucionar com a societats ens fan involucionar èticament. Les multinacionals, propietàries del món digital (i analògic, ja de passada) eludeixen pagar impostos als països europeus on s’instal·len i tenen beneficis milionaris. Queixa coneguda però sobrera perquè no es fa res al respecte. El poder és tan immens que passa per sobre de les lleis i reglamentacions establertes. Els que saben rastrejar, comprendre i percebre la magnitud de les dades ho controlen tot. Correm el risc de convertir-nos en producte, venedors de la nostra privacitat a canvi d’unes monedes. Hi ha algú preocupat per aquesta vigilància massiva?
Del 24 al 29 de juny, una vintena de participants van formar part de la primera edició de l’escola independent Freeport, amb la col·laboració del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), dins del marc del projecte europeu The New Networked Normal. «La intenció és crear consciència, posar eines molt tècniques en mans de gent que no són enginyers, ni activistes polítics però que qualsevol ciutadà hauria de controlar», explica Bani Brusadin, director de Freeport i del Festival d’art no convencional The Influencers. «I en especial, dels artistes menys convencionals, per expandir la seva intervenció», afegeix.
Freeport 2018 | Foto: Paul O’Neil
El tracking defineix la possibilitat de quantificar detalls del comportament en entorns connectats, descobreix la part invisible d’Internet. Si els investigadors privats fan enginyeria inversa per tal d’esbrinar com va passar un crim, el cyber tracking forensic serien les tècniques per entendre els processos de centralització que vivim des de les plataformes digitals. «Avui Facebook, Amazon o Google dominen les dades mundials», diu Brusadin.
Les sessions de Freeport estan dirigides per l’investigador Vladan Joler i el seu equip, format per Olivia Solis i Andrej Petrovski del Share Lab. El Share Lab és un laboratori d’investigació amb seu a Sèrbia, del qual formen part artistes, activistes, advocats, dissenyadors i tecnòlegs. L’objectiu n’és explorar les interaccions entre tecnologia i societat. «Investiguem les amenaces a la privacitat, a la neutralitat de les xarxes i a la democràcia», explica Joler. A Freeport planteja qüestions crítiques sobre el funcionament de la web i el trackeig de cada moviment, per petit que sigui.
Els participants estudien la recopilació, anàlisi i visualització de grans volums de dades procedents de filtracions o de repositoris públics. Com? Mapant diferents proveïdors d’Internet per entendre com estan connectats, en quins llocs es concentren i en quines parts del món exerceixen el seu poder. Aplicant-hi tècniques similars a les utilitzades per l’Agència de Seguretat Nacional nord-americana (NSA) per supervisar les accions de companyies globals com Hacking Team, que crea programari espia. Analitzant els moviments d’un periodista a partir del seu historial de navegació. O estudiant les patents de Facebook i Google per detectar què fan amb les dades personals. «Explorem diferents metodologies per reconèixer les infraestructures invisibles i la vigilància capitalista», explica Joler. I continua: «Volem ensenyar com actuen els que recol·lecten les dades, els que comercien i trafiquen amb elles».
Vladan Joler i la investigadora Joana Moll van presentar la conferència inaugural de Freeport, titulada «Exploitation Forensics: anatomia d’un sistema d’intel·ligència artificial». L’amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, situat al carrer Hospital de Barcelona, va servir per inquietar el personal assistent mentre s’hi explicaven les implicacions socials, els negocis, l’opacitat i la destrucció del medi ambient de totes les companyies que intervenen en la fabricació, durada i destrucció d’un sol telèfon mòbil.
«Un iPhone té més de 10 mil peces diferents, que són encaixades per més de 300 persones i en més de 700 territoris diferents», explica Moll, experta en l’empremta ambiental que deixa la tecnologia. «La producció actual seria impossible sense el transport marítim que l’ha convertit en una indústria global». Moll explica que a Bayan Obo (Xina) hi ha la mina més gran de «minerals rars», que fan possible que els dispositius siguin tan eficients, menys pesats i més petits. «Però aquests minerals s’estan acabant i són imprescindibles per produir energies renovables».
No és casualitat que el fabricant mundial més gran d’aparells electrònics, com ara iPhone, iPod o iPads, sigui Foxconn, també xinès. Joana Moll es lamenta que coneixent els efectes devastadors de l’obsolescència programada per al medi ambient no es faci res. «Però és lògic: va contra la lògica capitalista més depredadora. És el model de negoci dels gegants tecnològics. Les dades són una part intrínseca de tot el sistema financer actual. Fa molta por».
Freeport s’adreça a artistes, dissenyadors, tecnòlegs, hacktivistes, narradors visuals, escriptors o estudiants de qualsevol disciplina. Com Pablo de Soto, de professió arquitecte però també activista. Va ser fundador de l’Indymedia Estrecho l’any 2003, i amb 35 anys ha lliurat mil batalles humanitàries a les fronteres de Palestina, Egipte, Gibraltar o Fukushima. La seva especialitat és la «cartografia radical», un corrent social sorgit per denunciar polítiques públiques inspirat en el moviment Bureau d’Études. «Share Lab fa una pedagogia bestial del funcionament de la cibervigilància. Dona explicacions i eines per entendre com continuar», relata. «M’interessa la governança algorítmica, entendre les capes digitals que mouen la nostra vida, actualitzar la cartografia activista en el context actual dominat per plataformes com Facebook o Google».
Maria Pipla va estudiar periodisme i humanitats però volia conèixer més en profunditat els mecanismes del món digital. «Vaig apuntar-m’hi per combinar la recerca artística amb el coneixement tecnològic», explica aquesta jove catalana de 24 anys. «És molt important reivindicar la materialitat d’Internet, la política de venda d’informació, on es guarden les dades? Els discursos hegemònics són que el núvol és molt segur, però contaminen perquè en realitat no és així». L’holandesa Eva Von Boxtel té 20 anys, estudia disseny interactiu i arriba a Freeport pel plantejament sobre el funcionament invisible de la web. «Els debats plantejats fan pensar, com el de les infraestructures d’Internet i els països que controlen les connexions. Vam parlar de Corea del Nord i de l’Iran».
Davant d’aquest seguiment minuciós de multinacionals i governs, hauríem d’estar espantats? «No es tracta de posar-se paranoics», diu Bani Brusadin. «Aquesta megamàquina l’hem creada entre tots». Segons el director de Freeport, hauríem de remuntar-nos a la crisi de les puntcom, a començaments del segle XXI, per entendre com hem arribat fins aquí. «Calia que la publicitat fos viable per pagar els professionals que oferien continguts o que la utilitzaven amb finalitats comercials. Estava clar que a Internet ningú pagaria res. Finalment el tracking ha resultat molt eficaç per conèixer l’interès de les persones i vendre productes. Amb l’entrada dels mòbils es té la infraestructura perfecta també per a la vigilància política».
Per a Vladan Joler es tracta de tenir curiositat per saber, «per progressar com a societat, i entendre com funcionen aquests mecanismes i per on passen». Però en un món cada cop més complex i invisible, amb l’opacitat que impera al nostre voltant, com es pot satisfer aquesta curiositat? «No és una tasca que ningú pugui fer sol. S’han d’unir grups de persones, amb els mateixos interessos i la capacitat de desentrellar aquesta complexitat», respon l’investigador de Share Lab.
La investigadora Joana Moll fa ara recerca sobre la cessió de dades personals de les plataformes de cites a cegues, com Tinder. «No tenim cap control del que està passant. Cada cop que et fas un perfil en un lloc, estàs connectat a més de 1.500 altres plataformes». Mirant les polítiques de privacitat d’aquestes xarxes socials ha deduït que la compartició d’informació és massiva, sense consentiment explícit. «I segurament n’hi deu haver moltes més a les quals jo no he arribat». Per a Moll, hauríem de tenir més governança sobre les nostres infraestructures i societats, a partir de conscienciar comunitats petites, com ara Güifi.net, que s’organitzen per abastir de wifi bona part del territori català.
«Després del cas Cambridge Analytica, de saber-se els mecanismes obscurs que han afectat les eleccions nord-americanes o el Brexit britànic, queda molt a fer. El perill del big data és que afecta la formació dels governs. D’aquí tota la preocupació per la privacitat», conclou Pablo de Soto. Ell té esperances en mesures públiques com les del consistori de Barcelona que promou la sobirania de les dades dels ciutadans a l’hora de signar contractes amb multinacionals o companyies de servei.
«Els joves veiem Internet com una meravella, tot el dia connectats a Instagram o Facebook però en realitat ningú sap què passa del cert», diu l’holandesa Eva van Boxtel. Ella critica la inoperància d’Europa sobretot després de conèixer-se casos com el de Cambridge Analytica. «És prou obvi que el govern xinès controla els seus ciutadans a través d’Internet però… és que els nostres governs no ens trackegen igualment?».
I Maria Pipla es qüestiona per què cal viure en un món on sigui gairebé una obligació generar en temps real dades personals. «D’aquí a poc ens convenceran amb discursos neoliberals dels beneficis de vendre les nostres dades a multinacionals. La quantificació de la vida personal anirà a més, i dels patrons vitals. És necessari? Què implica tot això?». Dues preguntes que, només d’intentar respondre-les, ens haurien de provocar una curiositat irresistible pels coneixements del món tecnològic que transitem.
Després de dècades de reconeixement i prestigi social, les companyies de l’economia digital comencen a rebre crítiques que en qüestionen la reputació.
Lie to Me | Rosy | CC BY-ND 2.0
Males polítiques laborals, evasió d’impostos, impacte sobre el transport i l’habitatge, ús indegut de dades personals… Actuacions com les del cas Facebook i Cambridge Analytica els minen a poc a poc la credibilitat; cosa que, de moment, no s’ha traduït en unes pèrdues irreparables. L’increment de la responsabilitat social corporativa i l’ús més conscient d’aquests serveis podrien menar a canvis substancials en el sector.
És tan evident que sembla un tòpic: la democràcia liberal i les institucions tradicionals estan en crisi quasi arreu del món. Ho confirma el baròmetre sobre la confiança d’Edelman, que en l’edició del 2018 revela que la ciutadania de 28 països situa en 48 sobre 100 la confiança que sent per les institucions. L’estudi de la multinacional estatunidenca inclou valoracions sobre governs, ONGs, premsa i empreses. No obstant això, una observació detallada de l’anàlisi revela que els resultats són ambivalents entre categories, i les companyies tecnològiques gaudeixen del recolzament del 75% de la població, per sobre de sectors com l’educatiu (70%) o el sanitari (63%).
Com ha assenyalat repetidament l’investigador Evgeny Morozov –l’«aixafaguitarres» del sector tecnològic, en paraules de Brian Eno–, les empreses de l’economia digital són una «industria tefló»: com passa amb les bones paelles, tot el que hi aboquem a dins patina però no les taca. A pesar d’això, hi ha alguns indicis que apunten un possible desgast de la reputació, que pot resseguir-se en notícies recents: vaga d’Amazon a Espanya, batalla d’alguns ajuntaments contra Airbnb, precarització de riders, demandes de més regulació…
A aquests símptomes de descontentament amb algunes empreses s’hi suma la inquietud pel rumb general que pren la innovació. Segons el baròmetre d’Edelman, arreu del món hi ha gent que observa amb recel els progressos en intel·ligència artificial, els vehicles autònoms i l’automatització de la feina; així com el maneig que les companyies fan de les dades personals. Si bé això no impedeix que mantinguin un marge de simpatia ampli, els responsables de l’estudi adverteixen que pot perdre’s de manera vertiginosa, perquè a França i els Estats Units, per exemple, han experimentat caigudes en la confiança entre el «públic informat» que freguen el 20%. I tot això sense considerar, encara, l’efecte que pot tenir un escàndol recent: el cas de Facebook i Cambridge Analytica.
«Hi va haver una filtració clara de dades personals, i s’ha traït la confiança dels consumidors.» En aquests termes s’adreçava el senador estatunidenc Chuck Grassley a Mark Zuckerberg, durant la comentada compareixença que va fer al Congrés dels Estats Units. Es referia a la filtració publicada el març del 2018 per The Guardian, que relatava que la consultora britànica Cambridge Analytica havia obtingut de manera il·lícita la informació de 50 milions d’usuaris de Facebook dels Estats Units. Amb aquestes dades havia fet perfils psicològics, als quals havia impactat amb continguts creats específicament per decantar el vot a favor de Donald Trump. D’aquesta manera, i en una sola revelació, el cas reunia tres de les pors més en voga: les notícies falses, la manipulació dels processos electorals i, esclar, la pèrdua de privacitat. Però anem a pams.
Les notícies falses no són un fenomen d’Internet. Bona part de la propaganda del segle xx no consisteix sinó l’ús sistemàtic de la manipulació mediàtica amb interessos polítics. Tanmateix, el terme ha pres rellevància des del final del 2016, quan Donald Trump i altres líders mundials van introduir-lo als discursos per desmentir les crítiques i minar la credibilitat de la premsa no afí. Quin lloc ocupa Facebook en les notícies falses, si només es tracta d’una plataforma de distribució? Com ja han explicat Sandra Álvaro i Àlex Hinojo en aquest blog, en el panorama mediàtic actual la diferència entre capçaleres periodístiques tradicionals, xarxes socials i publicacions partidistes és cada cop més difusa. Només a Espanya, un 60% de les persones fa servir les xarxes socials per informar-se, i un 48% ho fa a través de Facebook, particularment. Això fa que les fonts es confonguin, i converteix els canals socials en uns mitjans de comunicació en els quals no hi ha filtre periodístic i, per tant, totes les informacions semblen igual de fiables, i més si les comparteixen amics i familiars.
Facebook ha estat acusada explícitament de no esforçar-se prou a limitar aquesta confusió, atès que podria moderar les notícies falses o les que inciten a l’odi amb la mateixa diligència amb què censura qualsevol rastre de sexualitat. Un dels casos més criticats d’aquesta falta d’acció ha estat el de Birmània, on s’ha culpat la xarxa social de tenir un paper clau en la propagació de l’odi vers els rohingya, una minoria ètnica que pateix una onada de violència que ha menat vora 700.000 persones a fugir de casa. Aquesta mateixa falta de control és que la que presumptament ha facilitat la ingerència russa en les eleccions dels Estats Units, perquè, segons la Comunitat d’Intel·ligència d’aquest país, Rússia va dur a terme una campanya d’influència a favor de Trump mitjançant –entre altres coses– la difusió de notícies falses a les xarxes socials.
Al còctel de notícies falses i manipulació electoral s’hi suma la confirmació d’una tercera sospita: que les dades personals en què es basa bona part de l’economia digital poden emprar-se per a fins desconeguts o no compartits. És una confirmació, perquè les revelacions d’Edward Snowden del 2013 ja van posar de manifest que la informació dels usuaris d’Apple, Google, Facebook, Microsoft, Yahoo i YouTube havia estat recopilada de manera massiva en el passat, concretament pel mateix govern dels Estats Units.
Més enllà de les onades d’indignació que solen estendre’s després d’aquesta mena de revelacions, no sembla que ni Facebook ni les altres tecnològiques les passin magres, almenys no per aquesta pèrdua de reputació. Cal reflexionar sobre el motiu pel qual els usuaris no deixen de fer servir aquestes plataformes, fins i tot quan s’oposen a moltes de les polítiques i les pràctiques que exerceixen. En l’àmbit concret de la intimitat, aquest fenomen s’ha anomenat «la paradoxa de la privacitat»: tot i que la ciutadania demana més protecció de la informació personal, continua emprant les eines que viuen d’explotar-la. Les explicacions d’aquesta contradicció són diverses, però en general apunten que la gent està disposada a cedir de manera conscient certes dades si gràcies a això pot obtenir una altra mena de beneficis a curt termini; no només en forma de béns i serveis, sinó també d’accés al coneixement, llibertat d’expressió, reconeixement social, construcció de relacions interpersonals, etc.
ARVE Error: src mismatch
url: https://www.youtube.com/watch?v=GOFRo07Wj0A&list=PL-icMDl-65xpAqZK4MzReEIcp3QcoeEQF&t=0s&index=2
src in: https://www.youtube-nocookie.com/embed/GOFRo07Wj0A?list=PL-icMDl-65xpAqZK4MzReEIcp3QcoeEQF
src gen: https://www.youtube-nocookie.com/embed/GOFRo07Wj0A?start=0&list=PL-icMDl-65xpAqZK4MzReEIcp3QcoeEQF
Un bon exemple d’aquesta paradoxa es troba en una altra enquesta d’Edelman, aquest cop del 2016, sobre confiança i tecnologies predictives. Pel que fa a la banca, la majoria de gent va apuntar que no aprovaria que les seves dades s’empressin per establir patrons que permetessin calcular automàticament qui pot accedir a una hipoteca i qui no. Ara bé, aquesta mateixa gent sí que estava disposada a cedir les dades per millorar la gestió dels comptes i l’assessorament que reben. Extrapolant aquest doble barem a altres àmbits de l’economia digital, sembla comprensible que la gent desconfiï d’algunes empreses, o fins i tot de la innovació en conjunt, però que no per això vulgui renunciar al benefici que obté de consumir el que li ofereixen a curt termini. A tot això cal sumar-hi certa tendència als monopolis naturals en el sector, així com l’efecte xarxa, el fenomen pel qual el valor d’un producte o d’un servei augmenta com més individus l’usen. Per tot això, doncs, abandonar les plataformes que apleguen la major part dels consumidors d’un mercat implica, a la pràctica, assumir el cost d’aïllar-se també dels beneficis que se n’obtenen, ja siguin econòmics o socials.
Bill Gates deia que la majoria de la gent sobreestima el que pot aconseguir en un any i subestima el que és capaç de fer en deu anys. Tot i que les grans empreses tecnològiques semblin immunes a la desconfiança popular, és probable que s’hagi iniciat una tendència que pot menar a canvis en el sector. En primer lloc, perquè la sobirania d’aquestes companyies actualment amenaça la dels mateixos estats, que comencen a posar-los límits a través de la legislació i els impostos. Com a resposta, moltes d’aquestes organitzacions inicien campanyes publicitàries i de lobby per mantenir els beneficis, raó per la qual la ciutadania ha de ponderar fins a quin punt dona suport o rebutja les propostes dels legisladors per canviar la situació. De tot això n’és un bon exemple la disputa d’Airbnb amb l’Ajuntament de Barcelona: més enllà de la polèmica, el cas pot convertir-se en un exemple de noves vies de col·laboració pública-privada per corregir els efectes no volguts d’aquesta corporació i de moltes altres grans corporacions en altres ciutats del món.
D’altra banda, fer un ús conscient, crític i informat d’aquests serveis és l’única manera de forçar les mateixes empreses tecnològiques a tenir en compte aquestes demandes. No hem d’oblidar que la confiança entre sectors és la base de bona part del model de negoci de l’economia col·laborativa i d’altres innovacions com blockchain, motiu pel qual aquestes companyies no haurien de sentir-se còmodes davant d’un descens continuat de la credibilitat. Així com hi ha un mercat per a aquelles organitzacions que posen en valor la responsabilitat social o amb el medi ambient, les tecnològiques que respectin la sobirania de les dades dels usuaris i les condicions laborals de la plantilla, o que tinguin en compte l’impacte en l’entorn, podrien obtenir-ne rèdit econòmic. En el camp del periodisme, per exemple, el nombre de persones que paguen per mitjans en línia ha augmentat en molts països, i ja és una estratègia significativa a Espanya, on un 11% dels consumidors de notícies paga a canvi d’informació independent i de qualitat. Així mateix, ja es parla dels models pay for privacy com una oportunitat per a serveis que garanteixin la protecció de les dades dels usuaris. Companyies com AT&T, Comcast o Facebook mateix ja han provat aquests models o han mostrat interès per fer-ho en el futur.
Conrear la confiança és difícil. És un capital social intangible que s’assoleix només amb temps i esforç. Les grans empreses tecnològiques són responsables de millores i progressos socials que avui ja es donen per assumits, però que són fruit dels impulsos continuats a favor de la innovació. Que siguin capaces de mantenir la credibilitat depèn de cap a on orientin els passos a mitjà termini, i del grau d’exigència dels usuaris, que, cada cop més, sembla que jutgen els avenços tecnològics considerant-ne també l’impacte social.
Com en les anteriors revolucions puntzero, el relat de l’eficiència i el creixement econòmic coexisteix amb la possibilitat d’un relat alternatiu que situï la comunitat al centre.
VEB Robotron Elektronik Dresden, 1974 | Bundesarchiv | CC-BY-SA-3.0
El concepte «Indústria 4.0», també conegut com a revolució industrial 4.0, indústria intel·ligent o ciberindústria del futur, fa referència a una nova manera d’organitzar els mitjans de producció caracteritzada per una fusió de tecnologies que està difuminant les línies entre l’esfera física, digital i biològica. Suposa la posada en funcionament d’un gran nombre de fàbriques intel·ligents que obren la via a una nova revolució industrial. I com en les anteriors revolucions industrials, coexisteixen dos discursos: el del creixement econòmic i el de la promesa d’un món millor que posa la comunitat al centre.
En el territori del que és mític/quasi-fake/fake corre una versió sobre com es va gestar «el 4.0». Situem-nos en el 2011. Una comissió de la Forschungsunion Wirtschaft-Wissenschaft alemanya va presentar un programa de recerca i innovació a la cancellera Merkel amb el títol «Revolució industrial 4.0». Era un pla d’acció molt assenyat. Es postulava com la resposta al domini evident dels nous fluxos d’innovació, creativitat i producció per part d’actors que no eren precisament els pesos pesants de la indústria alemanya, sinó els nous colossos digitals, sobretot americans. El pla era una reivindicació de la producció física, la producció de coses, un terreny on Alemanya era forta. Des d’aquesta fortalesa calia aprofitar el fet digital per situar-se amb avantatge en el camp de batalla que els de la visió «start-upista», Silicon Valley, havien començat a jugar. I a dominar.
Què hi havia de nou en tot això?
La relació entre la informació, la comunicació i la producció és antiga. La logística, per exemple, depèn molt críticament de disposar a temps d’informació veraç sobre les necessitats d’abastament, les capacitats de producció i de la seva sincronització. La fabricació pròpiament dita –des de Taylor– requereix molta informació. Des dels dissenys inicials als plànols, a les butlletes d’estat de material en magatzems, fins al ritme de producció d’una cadena de muntatge i fins al rendiment individual dels qui formen part d’aquesta cadena és informació. Els robots, aquesta materialització de la informació per actuar amb certa intel·ligència, feia desenes d’anys que eren a la planta. Internet els va connectar amb bases de dades, magatzems, dissenys de peces i persones per accelerar tota la producció, proveïment i distribució fins a velocitats que ens semblen normals, a costa d’una complexitat tècnica i computacional fins fa poc insospitada. Que un paquet d’Amazon Prime ens arribi a casa en menys d’una hora ens sembla natural, però no era gens normal fa ben poc.
Per tant, què té de nou el 4.0? Rebem Klaus Schwab. Schwab és tan alemany com Merkel però, a més, és l’ideador, organitzador i promotor d’un conegut club d’amics: el Fòrum Econòmic Mundial, també conegut com a Fòrum de Davos. I els llança la idea de la Revolució 4.0. Tal com diu ell:
Estem a la vora d’una revolució tecnològica que alterarà fonamentalment la manera en què vivim, treballem i ens relacionem els uns amb els altres. En la seva escala, abast i complexitat, la transformació serà diferent de tot el que la humanitat ha experimentat abans. Encara no sabem com es desenvoluparà, però una cosa és clara: la resposta ha de ser integral i exhaustiva, i ha d’involucrar tots els actors de la política global, des dels sectors públic i privat fins a l’acadèmia i la societat civil.
La primera revolució industrial va utilitzar l’energia de l’aigua i el vapor per mecanitzar la producció. La segona va fer servir energia elèctrica per crear producció en massa. La tercera va utilitzar electrònica i tecnologia de la informació per automatitzar la producció. Ara, la quarta revolució industrial es basa en la tercera, la revolució digital que s’està produint des de mitjan segle passat. Es caracteritza per una fusió de tecnologies que està difuminant les línies entre les esferes física, digital i biològica.
És una argumentació, un estil i una retòrica que ja coneixem d’altres «puntzeros». Podem rastrejar aquest aire de família, per exemple, en els anuncis de l’obertura d’Internet a l’ús comercial i, després, en l’arribada del 2.0. Per exemple, en temps de Tim O’Reilly, es deia sobre «el 2.0» el següent:
La Web 2.0 es refereix als llocs web World Wide Web que emfatitzen el contingut generat per l’usuari, la usabilitat (facilitat d’ús, fins i tot per no experts) i la interoperabilitat (això vol dir que un lloc web pot funcionar bé amb altres productes, sistemes i dispositius) per als usuaris finals…
Tècnicament la part més propera «al 4.0» en el cas del 2.0 és la interoperabilitat. Un sistema que no s’ha dissenyat tenint un segon o tercer sistema en compte –ubicats en qualsevol altra part del món– pot actuar-hi o interactuar-hi, interoperar-hi. Això recorda la connexió de sistemes variats del 4.0: cadenes logístiques, sistemes de transport, sistemes de decisió, etc.
El que és una mica diferent del 4.0 és això que Schwab porta fins a la seva conseqüència lògica: la identificació de la informació amb el seu correlat bio i material. Si disposes d’un plànol a Barcelona, algú se’l pot descarregar i fabricar a la Xina. Ara és una cosa més que habitual. Si, abans, sobre aquesta complexitat situàvem persones que pilotessin aquests processos, ara Schwab and Friends suposen que hi haurà tecnologia d’intel·ligència artificial al seu lloc. És a dir, en el 4.0 el que s’està connectant ja no són només materials i dipòsits de contingut i informació controlats per processos programats i repetitius, sinó també certs tipus d’agents intel·ligents que poden prendre decisions inserits en un punt determinat de cadena logística, de producció i de distribució. Amb una volta de rosca més i connectant i estirant molt el que és realitzable amb el que és biològic «quatrepuntzero», Schwab ve a dir que si tens la descripció del seu ADN, tens el programa per «fabricar» éssers vius i inserir-los en aquest univers d’agents intel·ligents 4.0.
El que ressona en totes aquestes declaracions és la melodia de l’eficiència i el creixement econòmic:
En el futur, la innovació tecnològica també conduirà a un miracle de l’oferta, amb guanys a llarg termini en eficiència i productivitat. Els costos de transport i comunicació cauran, la logística i les cadenes de subministrament mundials seran més efectives, i el cost del comerç disminuirà, fet que obrirà nous mercats i impulsarà el creixement econòmic.
Schwab dixit. Aquesta melodia ja la coneixem. De tant en tant s’amaneix amb una referència al creixement exponencial de les capacitats i els resultats.
Així, doncs l’horitzó que dibuixa el 4.0 és homogeni i continu amb els altres puntzeros: una política de domini econòmic basada en la utilització avantatjada d’una altra nova tecnologia i les seves combinacions amb altres de ja existents, totes basades en la informació.
El 2.0 ens va seduir amb les promeses de la col·laboració, de la contribució a la conversa, a la construcció de comunitat. No obstant això, ens ha portat també fins a les realitats actuals del capitalisme extractiu de dades. Davant el 4.0 pot ser que sigui un exercici necessari i urgent especular sobre les seves derives futures. Aquesta complexa interconnexió del que és físic i el que és material, el que és digital i el que és viu, el que és repetitiu i el que és intel·ligent està animada pels mateixos valors i la mateixa lògica que ha pilotat els puntzeros anteriors. Fins i tot el mateix Schwab alerta dels canvis «disruptius» (un adjectiu que no pot faltar en cap relat protecnològic) en múltiples esferes de vida: medi ambient, vida diària, formes de treball (o la seva desaparició), etc.
Design For City Making | Elisava | Drets desconeguts
Davant el quatrepuntzero hegemònic apareixen una política i un discurs alternatius que també recorren a la fabricació. Argumenta que si podem distribuir la capacitat de fabricació en petites instal·lacions que siguin properes o bé als consumidors o bé als productors o a tots dos, potser podrem crear altres models econòmics alternatius. O cercar noves sostenibilitats des de la fabricació. O bé organitzar les ciutats de manera diferent, apunten uns tercers.
Certament, si distribuïm a la ciutat aquests recursos de manera accessible a la població, seria possible, en teoria, crear noves cadenes logístiques i de producció urbana on els usuaris siguin també productors (aquí tornen a la càrrega dels «prosumidors» de vells temps 2.0). Podrien fabricar els seus propis productes, ja siguin biològics o d’altres materials, menjar o vestit. Hi ha aquí una barreja que ja coneixem: la confiança en una nova tecnologia vista des del prisma d’un nou comunitarisme articulat una altra vegada, al voltant de les mateixes tecnologies de producció que han creat i fan servir els gegants econòmics. És a dir, hi ha propostes per utilitzar sota un altre concepte de benefici diferent del capitalista les tecnologies quatrepuntzero dominades pels grans actors del que és digital. Hi caben aquí des dels fablabs fins a altres espais de fabricació.
Potser caldria investigar com evitar de nou les conseqüències que ja coneixem per la nostra experiència dels puntzeros anteriors. En el projecte «Design for City Making», per exemple, estem explorant com crear un procomú de producció i distribució a partir de recursos de tecnologia de fabricació digital. La intersecció entre artesans, artesans digitals, «makers» a l’ús, «bricoleurs», «manetes» i una versió oberta i de petita escala però molt replicable de tecnologies de producció digital, encoratja una mirada comunitària amb uns valors diferents dels del 4.0 de la versió Schwab. És un territori ambigu on podem anticipar les dificultats de construir el digital-comú que ja experimentem en els temps del 2.0, quan tots havíem de construir un comú de continguts i coneixements i vam acabar més aviat com a productors no remunerats per a tercers. Pilotar tot això no és gens fàcil. Podrem sostreure’ns a una altra nova innocència?
A Merkel li va agradar molt el pla d’acció que li va presentar la Forschungsunion Wirtschaft-Wissenschaft, però va suggerir un canvi, poca cosa: en comptes de dir-se «Revolució industrial 4.0», el pla de la Forschungsunion Wirtschaft-Wissenschaft s’havia de dir purament i simplement «Indústria 4.0». Un canvi sense importància, un petit caprici del poder, gairebé res.
Brynjolfsson i A. McAfee (2014). The Second Machine Age: Work, Progress, and Prosperity in a Time of Brilliant Technologies. Nova York: W. W. Norton & Company
Martínez, A. Mestres, i M. Hinojos (eds.) (2017). Deconstruyendo el Manifiesto Maker. Barcelona: Trànsit Projectes–MakerConvent, pp. 18-33.
Schwab (2017). The Fourth Industrial Revolution. Nova York: Crown Publishing Group.
Schwab (2016). The Fourth Industrial Revolution What it Means and How to Respond. Accedit el 25 de maig de 2018.
Tiqqun. La hipótesis cibernética. Accedit el 22 de març de 2018.
Els algoritmes encara no capten tots els matisos d'una decisió humana i, per tant, hi ha determinis que de moment només podem prendre nosaltres.
FOSDIC (Film Optical Sensing Device for Input to Computers) | U.S. Census Bureau | Domini públic
És arriscat reduir l’ètica a un càlcul matemàtic de danys i opcions possibles. Els algoritmes d’aprenentatge automàtic es valen del context per prendre decisions, sense una comprensió causal dels fenòmens que pretenen predir. El coneixement ètic humà és prereflexiu, no és només la conclusió d’un argument purament racional, sinó que és el resultat d’un procés formatiu que comença durant la infància. Es tracta d’una esfera de l’activitat humana a la qual tenim un accés immediat, de manera intuïtiva, i és el resultat de compartir natura i cultura. Aquesta intuïció de moment no és reduïble a algoritmes, ni dels que es basen en regles i definicions, ni dels que es basen en semblances estadístiques.
El jutge examina detingudament els informes que ha rebut. Després consulta les notes que ha pres i emet el veredicte: «Considerant el nom de pila, l’edat, el barri en què viu i les notes que ha tret a secundària, he decidit declarar-lo culpable del crim de què se l’acusa.»
Si un jutge dictés una sentència similar, l’escàndol seria molt gros, però la policia de Durham, al Regne Unit, utilitza un sistema d’aprenentatge automàtic conegut amb el nom de HART (Harm Assessment Risk Tool, ‘Eina per establir riscos de danys’) que serveix per fer prediccions de qui podria reincidir en el crim. El programa fa servir correlacions com el tipus de barri en què la persona viu, l’origen ètnic (obtingut a partir del proxy del nom de pila) i el grau d’absentisme escolar per detectar una possible «joventut desconnectada» que podria dur a terme crims contra la propietat o contra persones.
El problema no és el grau d’efectivitat del sistema. Encara que el programa tingués una eficàcia del 100% i encertés tots els casos, continuaria sent incompatible amb la nostra idea del que és la justícia.
En el llibre Explicació i comprensió, el filòsof G. H. V. Wright va recollir una intuïció bàsica sobre la qual descansa la nostra idea de justícia. Hi argumenta que, a l’hora de donar sentit a la vida, fem servir dos paradigmes diferents: les causes i les raons. Segons Von Wright, les causes ens expliquen per què una cosa ha succeït com ha succeït, mentre que les raons ens permeten entendre el motiu últim pel qual una cosa s’ha esdevingut. Les causes formen part del raonament científic i ens expliquen amb detall com una cosa s’esdevé. Les raons cauen dins l’esfera de les humanitats i ens expliquen el perquè d’una situació, basant-se en una comprensió humana, situada, de la manera com entenem el món i dels nostres valors.
El filòsof austríac Ludwig Wittgenstein va plantejar aquesta intuïció en un dels aforismes de les Investigacions filosòfiques, en el qual argumenta que, quan un jutge decideix que declararà culpable una persona, ho fa sempre basant-se en les raons que van menar aquesta persona a actuar. Si es guiés per les causes, en canvi, sempre la deixaria lliure. És a dir, si busquem la causa última d’un comportament criminal, sempre acabarem trobant alguna cosa: abusos durant la infantesa, malalties mentals… En darrer terme, sempre podem dir que les neurones del cervell de l’individu en qüestió havien adoptat una estructura i una formació que el van menar inevitablement a cometre un delicte. Apel·lem a les raons per les quals hom actua, i no pas a les causes, a l’hora de valorar l’eticitat d’un comportament.
Com he explicat en el primer article d’aquesta sèrie (Biaix en bucle: alimentant la injustícia algorítmica), els algoritmes actuals d’aprenentatge automàtic es basen majoritàriament en el context, i no tenen cap mena de comprensió causal dels fenòmens que intenten preveure. Si casualment totes les persones que es diuen David i que viuen en un determinat barri de Durham ja estiguessin fitxats com a criminals perillosos, i jo me n’hi anés a viure, cada dos per tres tindria la policia a casa i m’assenyalarien com a sospitós de qualsevol delicte. Fins i tot és fàcil d’imaginar que, tip de tanta pressió, en algun moment acabés cometent-ne un de debò.
Imaginem-nos ara que, en el futur, aconseguim programes d’intel·ligència artificial capaços de formular raonaments causals correctes –situació de la qual encara som molt lluny, segons diuen experts en el raonament de la IA com Judea Pearl. Tot i això, encara no tindríem una IA capaç de raonar com un jutge, perquè li faltaria conèixer les raons de les coses.
El filòsof Hubert Dreyfus, recentment traspassat, ha defensat aquesta tesi de manera coherent en diversos articles que plantegen en què consistiria un coneixement expert en ètica. Dreyfus insisteix en la idea que un mer coneixement discursiu, de causes, sobre el que és ètic i el que no, seria insuficient per copsar els raonaments ètics d’una persona.
Un equip d’investigadors del MIT fa servir el famós problema de la vagoneta, de la filòsofa contemporània Philippa Foot, per intentar ensenyar a prendre decisions ètiques als cotxes autònoms. La idea és que, davant d’un accident inevitable en què hi hagi més d’una opció, el cervell electrònic del cotxe intel·ligent prengui el determini moralment més adequat. És, doncs, un intent de reduir l’ètica a un càlcul matemàtic de danys i opcions possibles.
Aquest sistema, que sens dubte seria útil, no capta, però, tots els matisos que té una decisió humana. Bàsicament perquè el nostre coneixement ètic és prereflexiu, no és només la conclusió d’un argument purament racional, sinó que és el resultat d’un procés formatiu que comença durant la infantesa, període en què passem per una sèrie d’experiències personals que ens permeten donar sentit al món. Aquestes experiències estan molt influïdes per la societat i la cultura en què vivim. El nostre coneixement ètic és espontani, intuïtiu i immediat. No estableix veritats gravades a la pedra, sinó que és fluid i revisa i reemmarca la percepció de quan una acció és ètica o no en funció de la interacció amb altres persones i cultures. Aquest acostament es basa en la nostra capacitat bàsica de donar sentit a l’entorn, capacitat que necessita una autonomia radical que ens permeti establir-nos com a subjectes en el món.
Vegem ara un altre exemple concret. L’any 2016, Facebook va decidir retirar la fotografia icònica de l’aleshores nena de nou anys Kim Phúc, sense roba, fugint d’un atac amb napalm durant la guerra del Vietnam. Un algoritme automàtic havia classificat la imatge com a «possible pornografia» i l’havia eliminada del compte d’un periodista noruec que duia a terme una investigació sobre l’horror de la guerra. Van caldre moltes protestes del diari i fins i tot del govern noruec, a més de milers d’usuaris indignats, perquè Facebook afluixés la corda i finalment la fotografia tornés a la xarxa social.
La resposta oficial que Facebook va argüir per defensar que no tenia intenció de permetre aquella fotografia va ser que era molt complicat establir quan una imatge d’una menor sense roba era apropiada i quan no. I, certament, si el que busquem és un algoritme que ens digui si una fotografia és pornogràfica o no en funció de la quantitat de pell al descobert que mostra, no ens en sortirem. Per entendre per què l’escena de «la noia del napalm» no és pornogràfica, sinó que és una denúncia de l’horror de la guerra, necessitem entendre moltes coses sobre la naturalesa humana: què ens dona plaer i què ens fa patir, què és un soldat, què és una guerra, com se sent una criatura quan veu que cauen flames del cel. Tot això es perd si senzillament estudiem graus de similitud entre la imatge de Kim Phúc fugint i les fotografies que hom pot trobar en llocs web com Pornhub.
Potter Stewart, jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units, va presentar el dilema de manera perfecta quan, l’any 1964, en el moment que havia de decidir si una pel·lícula era pornogràfica o no, va declarar: «Avui no intentaré descriure els tipus de materials que entenc que han d’incloure’s dins d’aquesta descripció [“pornografia hardcore”], i potser no tindria mai èxit si ho intentés fer de manera intel·ligible. Però els reconec quan els veig, i la pel·lícula involucrada en aquest cas no s’hi ajusta.» «Els reconec quan els veig» resumeix perfectament el que intento descriure en aquest article. Hi ha una esfera de l’activitat humana a la qual tenim un accés immediat, intuïtiu, que resulta de compartir una naturalesa i una cultura. Aquesta intuïció no es pot reduir a algoritmes, ni dels basats en regles i definicions ni dels basats en similituds estadístiques. Però tots la reconeixem quan la veiem.
Dreyfus creia que aquestes capacitats humanístiques estaven totalment fora de l’abast de les màquines electròniques. Jo, en canvi, em confesso agnòstic pel que fa a aquesta qüestió. No veig que hi hagi cap raó ontològica o gnoseològica per la qual algun dia no puguem arribar a tenir veritables intel·ligències artificials, que rivalitzin amb les nostres capacitats humanes, tot i que intueixo que aquest dia encara és molt llunyà.
Crec, però, que hi ha una lliçó clara que cal que considerem: el desenvolupament de les tecnologies digitals no s’ha de guiar només per criteris científics i de mercat, sinó que també ha d’incloure una visió humanística que ens informi de quan té sentit un aparell o un algoritme i quan és més adequat confiar les decisions a les intuïcions humanes.
Moral Machines: Human Perspectives on Machine Ethics
To Build Truly Intelligent Machines, Teach Them Cause and Effect
La irresistible expansió del liberalisme digital pretén regular el curs de la vida per mitjà d’algoritmes.
Desfilada per commemorar el 750 aniversari de Berlín. Berlín, 1987 | Thomas Uhlemann, Bundesarchiv | CC BY-SA
Vivim en un món hiperconnectat que fa temps que el filòsof Éric Sadin analitza. En el llibre La humanidad aumentada (Caja Negra Editora, 2017), Sadin postula l’emergència d’una humanitat paral·lela capaç de processar amb més eficàcia la gran quantitat d’informació que es genera, que dona lloc a una governabilitat algorítmica. En el darrer llibre, Sadin analitza el bressol de les tecnologies digitals amb seu a Silicon Valley i rastreja de quina manera volen redefinir-nos l’existència per mitjà d’ecosistemes digitals. Publiquem, per cortesia de Caja Negra Editora, un avançament de La silicolonización del mundo. La irresistible expansión del liberalismo digital, un llibre que veurà la llum el juny del 2018.
Històricament, la colonització implicava vel·leïtats agressives de dominació que menaven a apoderar-se de territoris fent ús de la força i, o bé topava amb resistències ferotges, o bé aconseguia una col·laboració interessada. Procedia de la imposició d’un ordre sobre un altre ordre existent, i cercava l’explotació dels recursos naturals i de les energies humanes per enriquir les forces conqueridores i els països dels quals aquestes provenien. Aquest no és el cas; és més aviat una voluntat endògena que considera que aquest esquema econòmic i cultural revesteix, més enllà del focus d’origen, un valor universal que ha esdevingut la vara per mesurar la vitalitat econòmica dels països i que, atès que és evidentment vertadera, cal importar i implementar de manera activa.
És un impuls «autocolonitzador» mogut per dos motors que operen conjuntament. En primer lloc, pel proselitisme d’actors que, un cop han actualitzat el «sistema d’explotació conceptual», i tocats per la gràcia, difonen per tot arreu els preceptes de la «bíblia siliconiana». S’ha posat en marxa un moviment poderós que es manifesta en l’expansió d’una doxa difosa pels industrials, la majoria dels economistes, les universitats i les grans escoles, les agències de prospectiva, els think tanks i els òrgans de pressió de tota índole, els teòrics del management i fins i tot les portades de les revistes, que celebren a tort i a dret els start-uppers que «trenquen esquemes». A les conferències TED es preconitza el dogma «franciscà» a cop d’eslògans que poden «compartir-se» en cent quaranta caràcters, o en grans misses professionals en forma de prèdiques pronunciades per «sacerdots experts» que confirmen, amb l’ajuda de diapositives sintètiques i a través d’«experiències adquirides», la veritat de l’evangeli siliconià.
El nucli d’aquest seguidisme, a més d’aquests «ressorts naturals», és la classe política que l’esperona –i això va més enllà de l’enfrontament dreta/esquerra, perquè s’inclou en un consens socioliberal majoritàriament actiu en les democràcies–, convençuda que «a partir d’ara cal adaptar-se al que faci Silicon Valley».[1] Entre els més avançats en la siliconització del món hi ha, en peu d’igualtat amb els industrials, els representants electes i els responsables de les administracions de l’Estat. Dir que «estan superats» seria fals,[2] perquè en realitat afavoreixen la institucionalització de Silicon Valley en el si d’entitats del sector públic cada cop més nombroses i diverses.
En segon lloc s’esdevé la self-colonization dels territoris: a mitjan de la primera dècada del segle XXI la fascinació ja no vol ser passiva, sinó que es manifesta en accions concretes; en la construcció, als cinc continents, de valleys que, en forma de parcs industrials i «incubadores», es destinen a potenciar la creació d’empreses start-up, a unir els diferents actors i a sumar-se sense dilació al tren de l’economia de les dades. Són «valls del coneixement», que en la major part dels casos constitueixen l’objecte de «consorcis públics/privats», segons la nova norma estatal-liberal de reordenament dels territoris. Aquests «pols de competitivitat» es beneficien de subvencions concedides pels governs o les col·lectivitats territorials, i de vegades els adornen amb segells de qualitat atorgats per comitès d’experts que testimonien la importància d’aquestes noves causes nacionals. És el cas, per exemple, de la marca La French Tech, que pretén rivalitzar amb la poderosa àguila de Silicon Valley i que exhibeix, a tall de logotip, un gall vermelló generat per un programa d’imatges sintètiques que deu datar dels anys noranta, i que es mostra amb la mirada perduda i una postura convingudament rígida i desmanegada. La icona, de disseny passat de moda i de modèstia sorprenent, ¿expressa una confessió inconscient sobre la impossibilitat de rivalitzar de debò amb el model original, malgrat les intencions anunciades? Perquè el gall no es transformarà mai en àguila, i sempre serà aquesta darrera la que, al final de la història, li devorarà la carn i l’ànima. És una mena de lliçó semblant a una faula de La Fontaine, però actualitzada i digna de consideració.
França, que en altres temps va saber ser una de les grans potències colonials i que va alliberar-se amb dificultat d’aquesta màcula, avui se sotmet amb entusiasme a un model que contribueix no només a alterar l’especificitat industrial històrica del país en favor del model siliconià, sinó també a desmantellar una gran quantitat de triomfs juridicopolítics, alguns dels quals van ser forjats pel mateix país i van inspirar el món. Creiem vanament que cada país té una identitat pròpia, que reconfigura les coses a la seva manera, i probablement concedir una «tonalitat local» a la norma hegemònica formi part del procés de colonització. Més enllà dels fenòmens de superfície, però, l’única cosa que compta és l’estructura principal, la qual, en aquest cas, ignora les concepcions divergents i potencialment honestes per comprometre’s amb un esquema unilateral ultratjant que, amb l’única finalitat de treure’n benefici, pretén regular el curs de la vida per mitjà d’algoritmes.
Capvespre a Silicon Valley. Califòrnia, 2016 | Anthonyavalos408, Wikimedia Commons | CC BY-SA
Cal procedir a una anàlisi del «contagi de les idees», o una «epistemologia de les representacions», per dir-ho amb els termes de Dan Sperber.[3] És a dir, examinant certs micromecanismes psicològics que, a còpia d’encavallar-se i mantenir-se vigents, generen macrofenòmens socials. Hem de poder copsar quina part d’afecte hi ha en allò que depèn, en bona mesura, d’una creença en una forma de salvació que parteix de suposicions vagues. Aquesta és la raó per la qual gurus de tota mena representen les noves stars de les conferències professionals, i són convidats a fer valdre la seva expertesa en un context particular que barreja la incertesa quant a la viabilitat del model amb un sentiment d’irrevocabilitat pel que fa la seva realització. Ofereixen una garantia a la fe, justificant a través de la clarividència de la «visió» la justesa de la convicció: perquè el que caracteritza l’economia digital –des de l’eclosió, mitjan anys noranta, de l’anomenada net economy, i fins ara– és que no hi havia hagut mai cap moviment industrial que es constituís més a partir de conjectures i projeccions atzaroses que no pas sobre realitats constatades i resultats patents. Són exercicis de futurologia euforitzant que precedeixen els fets, que són necessaris per a la legitimació de les iniciatives i que contribueixen especialment a fer marginal qualsevol contradiscurs escèptic.
I en aquest sentit també s’escau que es travessa un llindar: som testimonis d’un alt nivell d’entusiasme emparentat amb el misticisme enlluernador d’un Merlí encantador, ridículament vestit de Superman, que ens allibera de les angoixes de l’època. Caldria passar, aleshores, d’una psicosociologia[4] –com la que preconitza Gilbert Simodon, l’objectiu del qual era rellevar els components psicològics que influencien les evolucions tècniques més enllà del curs aparentment «natural» que tenen– a una psicopatologia, que inclou tant el mateix Silicon Valley com el «desig de Silicon Valley». Tots dos elements constitueixen una nova síndrome que hauríem de col·locar a la llista de les noves malalties mentals de la nostra època: el psiliconisme. Sabem fins a quin punt Frantz Fanon, un estudiós lúcid i metòdic de la colonització i les lluites descolonitzadores, psiquiatre de professió, va vincular el fenomen de la colonialització amb les patologies psiquiàtriques a través de les formes de desposseïment a què indueixen. I aquesta anàlisi es fa ressò de la doble cara de la desposseïment contemporània. En primer lloc, la desposseïment respecte al nostre poder de deliberació col·lectiva quant a un fenomen que es pretén inevitable i que s’imposa amb una precipitació irreflexiva i culpable. I, en segon lloc, la desposseïment –encara més determinant, però d’una altra manera– de l’autonomia del judici, causada pel fet que el ressort més important d’aquest model econòmic depèn de la neutralització del lliure albir i de l’espontaneïtat humanes.
[1] «Cal adaptar-se al que faci Silicon Valley», afirma Paul-François Fournier, del BPI, a Liza Kroh, «French Tech : label affaire», Libération, 5 de gener de 2016. El BPI (Banque Publique d’Investissement (‘Banc Públic d’Inversió’), també anomenat «Bpifrance») és un establiment públic que destina fons de col·laboració a empreses start-up i de la «French Tech», i que hi consagrava un pressupost que el 2012, quan es va crear, s’elevava a 600 milions d’euros. Va augmentar en 1,4 milions anuals fins al 2016.
[2] V., per exemple, certs articles i obres que afirmen, de manera equivocada, que la classe política «va a la saga» del moviment general de la «innovació» digital, o fins i tot que «no entén gaire les mutacions tecnològiques contemporànies». Aquest postulat erroni mena a entendre que la veritat és al bàndol dels que sí que han comprès i integrat la naturalesa d’aquestes evolucions; a més, oculta el voluntarisme viu i recent dels responsables polítics per donar suport al desenvolupament de l’«economia de les dades» amb fons públics.
[3] Dan Sperber (1996). La Contagion des idées. Théorie naturaliste de la nature. París: Odile Jacob.
[4] Sobre la noció de «psicosociologia», v. Gilbert Simondon (2017). Sobre la técnica, Buenos Aires: Cactus.
Per evitar que els algoritmes basats en l’aprenentatge automàtic perpetuïn desigualtats socials és necessari un debat públic sobre quins problemes es poden automatitzar.
Loop the Loop, Coney Island, N.Y. Autor desconegut, 1905 | Library of Congress | Domini públic
El problema d’utilitzar algoritmes basats en l’aprenentatge automàtic és que si aquests sistemes automatitzats són alimentats amb exemples de justícia esbiaixada, acabaran perpetuant aquests biaixos. Per als defensors acèrrims de la tecnologia, això es podria resoldre amb més algoritmes que detectin i eliminin els biaixos de manera automàtica. Però és necessari, d’una banda, tenir en compte que la tecnologia no és neutral, sinó que és una eina en mans d’humans, i, de l’altra, que l’ús d’un sistema esbiaixat per fer un càlcul de probabilitats generarà sempre un resultat també esbiaixat, que s’aplicarà al món i crearà més desigualtats, la qual cosa generarà un bucle força problemàtic. És necessari, doncs, que el debat sobre les decisions que poden extreure’s de les dades tingui en compte els drets i llibertats dels humans.
El solucionisme tecnològic sosté que la immensa majoria de problemes socials i polítics actuals són resultat de la ineficàcia humana. Només una bona injecció de tecnologies digitals pot resoldre’ls. Que hi ha uns nivells de pobresa molt alts a no-sé-quina barriada de Bombai? Doncs donem-los telèfons mòbils, connexió a Internet i un protocol de cadenes de blogs i, màgicament, sortiran emprenedors de sota les pedres i la ciutat recuperarà la prosperitat. La ciutadania confia cada cop menys en la justícia perquè veu diàriament que hi ha jutges que prenen decisions esbiaixades, ja sia per pressions polítiques, ja sia pel seu condicionament ideològic? Fem jutges basats en algoritmes d’aprenentatge automàtic i així la injustícia desapareixerà de la Terra.
En una entrada anterior ja vaig parlar dels problemes que pot comportar emprar algoritmes basats en l’aprenentatge automàtic. Breument, el problema és que aquests sistemes automatitzats, si s’alimenten amb exemples de justícia esbiaixada, acaben reproduint i alimentant aquests biaixos. Si, per exemple, als Estats Units les persones d’ascendència africana tenen moltes més probabilitats d’acabar a la presó sense fiança, i entrenem una xarxa neuronal amb aquestes dades, l’algoritme acabarà repetint aquesta mena de biaixos.
Els defensors del solucionisme tecnològic refuten aquests arguments dient que els biaixos que deriven en injustícies, com ara que es discriminin certes races en un tribunal, no els han pas fet les màquines: són resultat de l’acció humana. Els algoritmes són com els ganivets: no són ni bons ni dolents, ni justos ni injustos. Qui és justa o injusta és la persona que els aplica. En el pitjor dels casos, els algoritmes es limiten a mantenir la injustícia existent, que és resultat exclusiu d’accions humanes. La solució per a possibles algoritmes injustos són més algoritmes que detectin i eliminin desigualtats i biaixos de manera automàtica.
Quasi unànimement, els defensors del solucionisme tecnològic acaben les declaracions demanant que els deixin treballar tranquils: el públic general no entén com funciona la intel·ligència artificial; la gent es deixa enlluernar per la premsa sensacionalista. Només els experts haurien de decidir quan s’ha d’aplicar un algoritme i quan no.
No consideraré les implicacions que es derivarien de suposar que qüestions com la justícia quedessin exclusivament en mans d’enginyers emprenedors. Aquí voldria mostrar que la resposta dels solucionistes tecnològics bàsicament està equivocada.
Fixem-nos primer en el fet que la suposada neutralitat de les tecnologies és una simplificació. Qualsevol tecnologia s’ha dissenyat, és a dir, s’ha dut a terme amb una finalitat. I, si bé n’hi ha que poden ser neutres, la majoria de les finalitats tenen una dimensió ètica. Els ganivets en abstracte no existeixen. N’hi ha de molts tipus, i cada un és dissenyat tenint en ment una finalitat concreta. Un bisturí està pensat perquè s’utilitzi a la sala d’operacions. Evidentment, una persona pot fer servir un bisturí per matar-ne una altra, però la finalitat de l’objecte no era aquesta. La guillotina de la Revolució Francesa es va dissenyar amb una altra finalitat, igualment específica: tallar caps humans. Podem imaginar un ús «positiu» de la guillotina, potser per tallar síndries per la meitat, però això seria, clarament, un exercici retòric destinat a demostrar la suposada neutralitat d’una cosa que és de tot menys neutral.
Semblantment, les persones que van dissenyar el programari de Volkswagen perquè semblés que certs models d’automòbils dièsel contaminaven menys del que en realitat contaminaven, van programar un algoritme amb la finalitat clara d’enganyar i estafar la societat civil. La neutralitat brilla per la seva absència.
La part més problemàtica de l’argument, però, és suposar que introduir algoritmes d’aprenentatge automàtic en un context esbiaixat és una acció que no té conseqüències. Aquesta mena d’algoritmes no comprenen ni modelitzen conceptualment el problema analitzat: es limiten a assignar probabilitats a un resultat a partir d’una anàlisi estadística de la situació actual. Un jutge o una jutgessa pot ser tan esbiaixats com vulguin, però tenen l’obligació d’explicar les raons de la decisió que han pres. Hi ha altres juristes –i també la ciutadania, sí– que tenen dret a analitzar-ne les decisions i a expressar si els semblen correctes o no. El sistema legal de qualsevol país democràtic ofereix vies per apel·lar decisions judicials si es considera que s’han aplicat lleis de forma esbiaixada o impròpia.
En canvi, quan un algoritme ens indica quina nova sèrie de televisió ens resultarà més interessant; o quan informa una entitat bancària sobre si és bona idea concedir un crèdit a aquella persona; o quan indica si aquella altra fàcilment cometrà més crims i, doncs, és millor empresonar-la preventivament fins que arribi el judici, no indica les raons per les quals proposa el resultat. Senzillament es basa en regularitats anteriors: a un tant per cent elevat de persones que han vist moltes de les sèries que jo també he vist els ha agradat molt aquesta nova sèrie, així que probablement a mi també m’agradarà; més del 70% de les persones d’una edat, estat civil, salari mitjà i barri similars al de la persona que ens demana un crèdit no l’han arribat a retornar mai, per tant és millor que no l’hi concedim, etc.
Aquest gir de procediment crea una nova variable: si emprem un sistema esbiaixat per fer un càlcul de probabilitats, la decisió final que es prendrà també serà esbiaixada. Aquesta decisió esbiaixada s’aplicarà al món real i crearà noves desigualtats; les regularitats estadístiques d’aquest món un xic més desigual seran emprades per l’algoritme com a input per prendre noves decisions, decisions que s’aplicaran al món real, que serà encara un xic més desigual que abans. I, d’aquesta manera, crearem un bucle de retroalimentació problemàtic, en el qual el sistema de mica en mica s’anirà fent més injust, com la guitarra elèctrica que deixem al costat de l’amplificador i genera més i més soroll fins que ens rebenta els timpans.
Afortunadament, hi ha solucions. Necessitem obrir un debat públic per decidir quins processos es poden automatitzar i quins no. En aquest debat és indispensable que hi hagi experts en intel·ligència artificial, però també cal incloure-hi les humanitats, els diferents agents socials i el públic general. I el criteri per determinar si una decisió concreta es pot automatitzar o no en realitat és molt senzill. Només cal que ens demanem: és una decisió que pot extreure’s directament de dades? Per exemple, saber quin és el pes màxim que pot suportar un pont. En aquest cas, podem deixar el tema en mans d’enginyers i enginyeres amb experiència, que segur que saben com es poden optimitzar els algoritmes.
En canvi, si es tracta d’una qüestió en la qual caldrà apel·lar a raons com, per exemple, decidir si una xarxa social està dissenyada de manera que garanteixi el respecte a la diversitat o no, al final de la cadena de decisions cal que hi hagi un equip de persones que, malgrat la possibilitat d’errors, emocions i biaixos ideològics, entenguin que moltes decisions de l’esfera ètica, política i social només poden prendre’s des d’una comprensió holística del que comporta ser humà i de quins són els drets i les llibertats bàsiques de la humanitat. I això és una cosa que no s’obté senzillament a partir de regularitats estadístiques.
Mathbabe, el blog de Cathy O’Neil, autora de Weapons of Math destruction.
Automating Inequality, de Virginia Eubanks.
«Algorithms and Human Rights», estudi del Consell d’Europa.
El projecte Shelley estudia com es poden produir històries de terror fruit de la col·laboració entre humans i intel·ligència artificial.
Ernest Thesiger i Colin Clive a La novia de Frankenstein dirigida per James Whale, 1935 | Sense restriccions conegudes de drets d’autor
Shelley és la primera intel·ligència artificial escriptora de terror. El projecte intenta determinar com poden col·laborar humans i màquines, quins obstacles presenta aquesta relació i sobretot si la intel·ligència artificial és capaç de provocar emocions primàries en els humans. En parlem amb Manuel Cebrián, científic del MIT Medialab, que ens parla de l’aprenentatge profund i ens explica el procés a través del qual van ensenyar a Shelley a escriure històries de terror.
L’any 1816 no hi va haver estiu. El clima va embogir del tot. Les gelades i les sequeres van arruïnar les collites i van estendre la fam per Amèrica del Nord i Europa, mentre que a Àsia el monsó provocava inundacions. La calor no arribava i la neu queia sense parar, a ple juny, cosa que va fer que un grup de cinc amics anglesos es veiessin obligats a passar les vacances confinats en una mansió a la vora del llac Léman, a Suïssa. Eren Lord Byron, el poeta; el metge John Polidori; Percy Shelley, poeta; la seva dona, Mary Shelley, l’escriptora, i la seva germanastra, Claire Clairmont.
Avorrits, es van proposar el repte d’escriure cadascú una història de terror, tan esborronadora com poguessin. En aquella competició, Lord Byron va escriure el poema «Foscor», narrat pel darrer ésser humà de la Terra, i Polidori va inventar-se un conte de vampirs que temps després va inspirar Bram Stoker a crear el cèlebre comte Dràcula. Mary Shelley va gestar Frankenstein, encara que no va enllestir la novel·la fins catorze mesos més tard.
Qui podia saber que el 2017 tornaria a ser un any sense estiu, i que Byron, Shelley i Polidori es trobarien de nou, aquest cop confinats a Twitter, i hi escriurien històries de terror?
«Shelley és la primera intel·ligència artificial escriptora de terror. És capaç d’escriure relats de por, tota sola o en col·laboració amb humans usuaris de Twitter i amb dos altres robots als quals ha insuflat vida, Lord Byron i Polidori», explica Manuel Cebrián, científic del grup Scalable Cooperation, al Medialab de l’Institut de Tecnologia de Masschusetts (MIT), a Cambridge (EUA).
Per aconseguir-ho, Shelley es basa en una capacitat de la intel·ligència artificial anomenada aprenentatge profund, que li permet d’aprendre per si sola, a partir de grans quantitats de dades i imitant el funcionament de les xarxes neuronals del cervell.
L’algoritme analitza la informació i n’extreu la que és rellevant per a la tasca que durà a terme, així com els patrons a partir dels quals podrà, per exemple, diagnosticar malalties, en el cas de les aplicacions biomèdiques; descobrir nous exoplanetes, com van anunciar recentment la Nasa i Google, o escriure històries de por noves i originals partint de zero, com fa Shelley.
Abans de debutar com a escriptora de terror, aquesta androide tuitaire es va preparar «llegint» una quantitat ingent de literatura de terror, des de clàssics, com Edgar Allan Poe o H. P. Lovecraft, fins a autors moderns, com Stephen King. També va devorar els canals de terror de Reddit –un agregador de notícies–. Després va processar tot el que havia llegit, centenars de milers de relats de terror, en va extreure patrons i va començar a generar històries esgarrifoses.
Per saber quines eren les que acomplien més bé el propòsit, que era fer por a qui les llegís, Shelley es basava, sobretot al principi, en les reaccions de la gent: en els «m’agrada» i en les repiulades que tenia cada nou relat.
Així, cada cert temps l’algoritme fa una piulada o bé obre un breu fil i inicia una nova història, que tothom pot seguir i que es pot respondre senzillament contestant qualsevol dels missatges acabats amb l’etiqueta #yourtorn (‘et toca’). Shelley, però, no contesta tots els missatges que rep, sinó només els que tenen més potencial narratiu i són capaços de generar un fil llarg.
«És capaç d’aprendre quins fils narratius funcionen més bé per al terror. I pot generar escenes de por que no s’assemblen gens ni mica a les que coneixem. Ha creat un tipus de terror completament nou», assegura Cebrián, entusiasmat, i rebla: «Ara ni tan sols necessita els humans. Amb Polidori i Lord Byron, els tres robots ja són capaços d’escriure i de millorar per si sols.»
No obstant això, i per sort per als escriptors de terror de carn i ossos, de moment els relats que els tres robots són capaços de generar tenen una extensió màxima de cinc paràgrafs.
Shelley tampoc no respon a comentaris racistes, sexistes, amb insults o incoherents. I, esclar, n’hi ha hagut i encara n’hi ha. «Hi havia gent que es dedicava a “trolejar” el projecte i a intentar que Shelley digués coses que no havia de dir. Les ganes de destruir són innates a l’ésser humà, com les ganes de crear. El mal sempre ens espera a la cantonada», assenyala Cebrián, que es confessa fan del gènere de terror.
El projecte Shelley es va estrenar el Halloween passat, el 2017, i forma part d’una trilogia amb la qual Cebrián, junt amb els investigadors Pinar Yanardag i Iyad Rahwan, també del grup Scalable Cooperation de Medialab (MIT), pretén explorar com cooperen els humans i les màquines, descobrir quins obstacles presenta aquesta relació i, sobretot, determinar si la intel·ligència artificial és capaç de provocar en els humans emocions primàries com la por per mitjà d’estratègies de cooperació.
«Generar una emoció visceral com la por continua sent un dels pilars de la creativitat humana. El desafiament és especialment important en un moment en què ens demanem quins són els límits de la intel·ligència artificial», expliquen els tres investigadors al web del projecte.
«Darrerament es diu molt que la intel·ligència artificial és una amenaça per als éssers humans. Volem explorar fins a quin punt això és cert, i avançar-nos a un possible mal ús d’aquesta tecnologia. Si algú volgués fer servir la intel·ligència artificial per infondre por a la societat i propagar idees per atemorir la gent, podria? La resposta és que sí, però amb matisos», considera Cebrián.
El primer experiment en aquesta línia es va llançar el 2016, quan van crear, també pels volts de Halloween, Nightmare Machine, un robot capaç de generar cares i escenaris fantasmagòrics. Com Shelley, aquesta màquina de l’horror es basa en l’aprenentatge profund. Els investigadors primer van entrenar el sistema alimentant-lo amb cares de celebrities, com Brad Pitt; paisatges i monuments, com la Torre Eiffel, i un corpus d’imatges suposadament de por, com zombis i ciutats embruixades o inundades de residus tòxics.
El castell de Neuschawnstein, transformat amb Nightmare Machine
L’algoritme barrejava en graus diversos les dues menes d’imatges i n’ensenyava el resultat als humans, que votaven, a través del web del projecte, quina imatge els resultava més esfereïdora. (El Brad Pitt zombi és molt popular.)
D’aquesta manera, al final el sistema tenia milers de cares generades digitalment, i gràcies a la votació de més de dos milions de persones va poder-les classificar i va escollir les més terrorífiques. Resulta interessant que l’algoritme també va aprendre què feia més por a cada país, i què espantava més els homes i què les dones. «Hi ha cultures en què la IA no és capaç d’aprendre què espanta, com en les asiàtiques, en les quals la màquina dels malsons no funciona bé perquè tenen una visió del terror que no té cap relació amb la nostra», apunta Cebrián.
Per comprovar l’efectivitat real d’aquesta màquina dels malsons, van fer un experiment en què, per mitjà d’un test psicomètric, mesuraven els nivells d’ansietat de les persones que hi participaven, i van comprovar que les deu cares o els deu escenaris que més por els feien també eren els que més ansietat els produïen. «La IA era capaç de detectar les emocions extremes de les persones i provocar-les», subratlla Cebrián, que afegeix: «Aleshores, si algú volgués fer servir imatges manipulades per espantar la població, podria? La resposta és que sí.»
La màquina dels malsons no és el primer intent d’emprar la IA per fer por. El superordinador d’IBM Watson va ajudar a crear el tràiler de la pel·lícula de ciència-ficció Morgan (2016). Per aconseguir-ho, l’algoritme va analitzar centenars de tràilers de pel·lícules de terror i després va processar tot el llargmetratge per identificar les millors escenes de por. Al final va aïllar-ne deu moments, aproximadament sis minuts de vídeo, i això va ser el que un editor humà va muntar per crear una història coherent. La IA va enllestir el procés amb tot just vint-i-quatre hores, mentre que en general per fer els tràilers de les pel·lícules es triga entre deu dies i un mes.
Ara està a punt d’estrenar-se la tercera i última part d’aquesta trilogia de la qual formen part Shelley i Nightmare Machine. Serà aquest 1 d’abril, dia en què molts països celebren l’April Fool’s Day, una mena de Sants Innocents. «Tancarem la trilogia amb Norman, en honor a Norman Bates, una IA que serà capaç d’espantar-nos d’una manera més psicològica», apunta Cebrián.
De moment, sembla que les màquines poden servir per espantar-nos. Què en faran, d’això, les persones que les manegen, en una època en què hi ha milers de bots que circulen per les xarxes propagant notícies falses i imatges manipulades capaces de generar tota mena de reaccions espontànies? I, encara més important, què en farem, d’això, nosaltres, la societat?
«Gràcies a aquesta mena d’experiments ara som capaços de, per exemple, detectar quan s’ha creat una d’aquestes entitats per Internet, els famosos bots, i entendre més bé com funcionen i quines limitacions tenen», apunta Cebrián. «De vegades cal fer coses dolentes per veure quin és el límit de fer el mal.»
Com funcionen les intel·ligències artificials artistes? Analitzem el que semblava ser l’últim reducte de la creativitat humana.
James Montgomery Flagg amb un maniquí, 1913 | Library of Congress | Sense restriccions conegudes de drets d’autor
El desenvolupament d’intel·ligències artificials (IA) capaces de compondre una melodia o pintar un quadre sorgeix del resultat de recerques que van des de l’estudi de la ment humana i els seus processos creatius fins al disseny de sistemes capaços de replicar els mecanismes cognitius del cervell de l’artista. Disciplines com la neurociència, la informàtica, la teoria de l’art o la filosofia conflueixen en un camí que ens porta de la descoberta de l’espurna de la creativitat a la seva rèplica en un sistema artificial. Un treball amb un futur que ens fa plantejar-nos si l’art deixarà mai de ser considerat una activitat exclusivament humana.
Pensem en la Revolució Industrial. La incorporació de les màquines en el procés productiu va demostrar, com en tants altres esdeveniments de la nostra història, que la tercera llei de Newton és igualment infal·lible en qüestions alienes a la física: tota acció sobre un cos té com a resultat una reacció d’igual valor però en sentit oposat. I a l’acció d’automatitzar certs processos repetitius de les fàbriques tèxtils va venir una reacció ludita per part dels treballadors menys qualificats i que estaven encarregats de dur a terme aquestes tasques. L’augment dels beneficis de l’empresari va portar inevitablement a la pèrdua de molts llocs de treball, i això va fer enfadar la gent, com és normal.
El pas dels segles ha demostrat que aquest escenari s’ha anat repetint en diferents àmbits cada vegada més allunyats d’aquelles tasques repetitives que podria fer qualsevol. Les màquines es van sofisticar i van néixer els robots, en els quals es van centrar la majoria de crítiques d’un neoludisme que clamava en contra de la incorporació en les nostres vides de les noves tecnologies. No obstant això, tot apuntava que certes feines serien impossibles de replicar per aquests monstres metàl·lics. La creativitat humana era, com el poblet d’Astèrix, aquell petit reducte que l’imperi tecnològic no podria subjugar.
Però van arribar les intel·ligències artificials i la concepció que hi ha alguna cosa purament humana que una màquina no sabrà emular finalment va quedar obsoleta. Les unes ens van guanyar als escacs. D’altres al go. I d’altres es van encarregar de demostrar-nos que llegir milers d’articles científics per elaborar un diagnòstic mèdic es pot fer en pocs minuts (tot i que en aquesta vida no hi ha res perfecte, estimat Watson). Cada àmbit de la creativitat humana es veia envaït per IA que dia rere dia ho anaven fent millor. Fins i tot el món de l’art, màxima expressió de l’autorealització humana, descobria amb sorpresa com els enginyers arribaven amb les seves llibretes i començaven a anotar els seus passos amb una curiositat renovada.
Motor de la locomotora Prussian Class S 10 | Daniel Mennerich | CC BY-NC-ND
Així van néixer les intel·ligències artificials artistes. Sistemes complexos que, mitjançant tècniques d’aprenentatge, xarxes neuronals o algoritmes genètics, van començar a imitar el treball de pintors, escriptors o músics. Amb aquesta finalitat, els seus dissenyadors i programadors van haver d’entendre com funciona el cervell d’un creador i en què es basa per obtenir els seus resultats. Un objectiu que els va portar a la necessitat de treballar en col·laboració amb neurocientífics i teòrics de l’art. Tots junts es van fer la pregunta essencial: com sorgeix la inspiració artística?
En van extreure un factor comú que serviria tant per escriure un conte com per pintar un oli o compondre una melodia: que l’artista s’alimenta de l’obra d’altres artistes. Parafrasejant Picasso, els bons artistes copien, els grans roben i les intel·ligències artificials categoritzen en bases de dades. Així que van posar les seves IA a recollir el màxim d’informació disponible sobre el seu àmbit de creació. A Shelley, una IA escriptora de contes de terror, la van farcir amb obres de clàssics com Poe i d’escriptors més contemporanis com Stephen King, a més de tota obra de terror disponible en línia lliure de drets i fins i tot una col·lecció de 150.000 històries de la cadena de Reddit Nosleep. A Flow Machines, una IA música, li van donar una ració de 13.000 cançons classificades per estils. I a The Next Rembrandt li van presentar 168.263 fragments pictòrics de les 346 pintures de l’autor del qual pren el nom.
Tenint una bona llibreria de referents a l’esquena, la IA artista rep l’encàrrec. Un quadre. Un relat. Una cançó. I és aquí on entren en funcionament els algoritmes amb què han estat programades –el seu codi genètic– per desenvolupar el resultat òptim o, el que és el mateix, l’obra finalitzada. De la mateixa manera que un autor humà, les IA realitzen prova rere prova comparant els resultats amb les obres que coneixen en funció de diferents paràmetres. Amb ajuda humana o de manera independent, es van acostant al seu objectiu fins que consideren que han arribat a l’última iteració. I un cop enllestida l’etapa creativa, plasmen el resultat en el mitjà triat.
Creativity | Mark van Laere | CC BY-NC-ND
És força al·lucinant observar el resultat del treball d’aquestes IA, però no hem d’oblidar una cosa fonamental: aquestes artistes no creen per un impuls vital o per una necessitat. El seu art no neix d’una poètica concreta o d’una proposta que ha anat refinant amb el pas del temps. Són capaces d’imitar el procés creatiu de la ment humana, però, al cap i a la fi, no deixen de complir les ordres per a les quals han estat programades. Hem aconseguit automatitzar la creativitat i modelitzar-ne les diferents parts, però encara ens falta replicar aquest impuls que hi ha darrere del primer pas de l’artista.
Potser amb l’arribada de la singularitat aquest paradigma canviarà del tot. Quan les IA siguin capaces d’automillorar-se i transcendeixin les nostres capacitats, aquesta sensibilitat artística que avui dia els manca podrà sorgir de manera natural a les seves entranyes de silici. Les IA no faran art perquè les hagin programades així, sinó perquè els vindrà de gust crear. Sentiran l’impuls del qui necessita escriure per expressar una emoció o del qui, si no pinta, sent que s’acabarà marcint sense remei. Dins de la seva piràmide de Maslow particular, arribaran per la via ràpida al cim de l’autorealització.
L’aspecte interessant d’aquest esdeveniment radicarà a veure com serem capaços de reaccionar davant d’aquestes noves formes d’expressió. Entenem les obres d’art –o si més no una part d’elles; aquí tenim les habituals polèmiques associades a l’art contemporani– gràcies al fet que som éssers humans i les nostres ments es construeixen sobre una bastida comuna. Compartim, per dir-ho d’alguna manera, una mateixa base conceptual que, per més que difereixi en funció de la nostra formació en belles arts o teoria de l’estètica, es troba allotjada en espais similars: els nostres cervells. Si l’art és un reflex de la realitat, totes les creacions artístiques existents fins ara han estat filtrades pel mateix tipus de ment, la ment humana.
L’arribada d’una nova fornada d’IA artistes i autoconscients, per contra, ens oferirà una cosa mai vista abans: art concebut per ments no humanes a partir dels seus propis impulsos creatius. I davant d’aquesta situació només se m’acuden dos escenaris possibles. En el cas més pessimista, serem incapaços de comprendre l’art concebut per una IA. La nostra capacitat de recepció estètica es veuria sobrepassada. Però encara hi ha espai per a l’esperança. Potser en el futur seguirem compartint esquemes cognitius amb unes IA que, al capdavall, han nascut de la nostra manera d’entendre el món. En aquest cas, pot ser que assistim a noves formes d’expressió que estimulin les nostres ments com mai abans ha passat. Obres que deixin en evidència qualsevol síndrome de Stendhal haguda i per haver gràcies a la intensitat del gaudi artístic causat. Potser, i només per portar la contrària a tantes distopies existents, el futur no ofereix un alçament violent de les IA, sinó una revolució plena de bellesa i art. Intel·ligències artificials que no vulguin destruir, sinó només construir. Al capdavall, si una intel·ligència supera les capacitats humanes, no és cap disbarat imaginar que també deixarà enrere un dels majors defectes de la humanitat, oi?
El fenomen de les «fake news» i els algoritmes ens obliga a replantejar-nos la diferència entre font i canal i la necessitat d’una ètica informativa global.
Dones d’un piquet en fila llegint el diari. Autor i data desconeguts | Kheel Center | CC BY
Internet ha suposat un canvi d’escala a tots els nivells que ha afectat la manera com accedim, consumim i ens relacionem amb la informació. En pocs anys, hem passat d’un procés en què la curiositat motivava la cerca cap a un sistema automatitzat que ens suggereix continguts que se suposa que ens agradaran. Alhora, es desdibuixen les fronteres entre mitjà, canal i font, i tots ens creiem emissors i receptors de continguts. Aquest nou paradigma de suposada socialització de la informació es produeix en un escenari hipercentralitzat on els algoritmes d’empreses com Google, Facebook o Twitter canalitzen i influeixen sobre un altíssim percentatge de la informació que consumim. Com ens afecta tot això? Quins en són els riscos i beneficis potencials?
Internet ha suposat una revolució i un canvi d’escala en la creació, la distribució i l’accés a la informació, i ha modificat l’ecosistema cognitiu a escala mundial.
S’han incrementat exponencialment el nombre i la diversitat de persones amb accés a rebre i emetre informació. Això es pot considerar un fet democratitzador i positiu: el nivell cultural mitjà de la humanitat és molt més alt ara que fa cent anys. Com que el coneixement no és un bé escàs, com més es difongui millor per a tothom. Quan les bases de qualsevol societat milloren tot el sistema millora.
Ara bé, com afecta aquesta massificació la jerarquia informativa? Ara que moltes més persones parlen, com podem discernir qui té autoritat per parlar d’un tema? Com podem definir quines fonts són fiables? Qui determina quines veus esdevenen canòniques, és a dir, com es defineixen els nous models de referència?
En el context actual, el cànon, tradicionalment fixat per una elit institucional, ha mort per donar lloc a un ecosistema de cànons on conflueixen tantes jerarquies com identitats i motivacions es relacionen en cada individu o cada societat. Les institucions que fins ara decidien quins havien de ser els referents en els diversos àmbits del coneixement han perdut poder, ara diversificat entre noves veus.
En els darrers anys, la societat ha incrementat progressivament la seva consciència a l’hora de consumir. Els ciutadans volem saber d’on han sortit els productes que adquirim i esperem que es respectin els drets de les persones involucrades en els processos de producció. Així han nascut iniciatives com el comerç just, l’alimentació ecològica, els fons d’inversió responsables o els medicaments no testats en animals.
L’ètica ha exigit traçabilitat als sistemes de producció. Avui, qualsevol producte del supermercat incorpora un número de lot que ens permet, en cas d’incidència, detectar-ne l’origen. En aquest cas, la tecnologia ha servit per millorar la qualitat dels sistemes de producció i de distribució, i també del servei al consumidor.
Però, ha passat el mateix en l’àmbit del consum informatiu? En plena era de l’hipervincle, com és possible que ens passem el dia parlant de notícies falses, de fakes d’Internet? No hauria de ser possible «traçar» les peces d’informació, poder validar les fonts d’on s’han extret les dades, de manera que el consumidor tingués la tranquil·litat que allò que llegeix ha passat per diversos filtres i controls de qualitat i, en cas d’incidència, pogués contactar amb el productor original? No era aquest el rol del periodisme?
ARVE Error: src mismatch
url: https://www.youtube.com/watch?v=AkwWcHekMdo&t=11s
src in: https://www.youtube-nocookie.com/embed/AkwWcHekMdo?start=11&feature=oembed
src gen: https://www.youtube-nocookie.com/embed/AkwWcHekMdoActual comparison
url: https://www.youtube.com/watch?v=AkwWcHekMdo&t=11s
src in: https://www.youtube-nocookie.com/embed/AkwWcHekMdo?start=11
src gen: https://www.youtube-nocookie.com/embed/AkwWcHekMdo
Qui té més força avui? El productor de la informació, la font o el canal de distribució?
Internet va néixer com un projecte obert, que permetia la comunicació descentralitzada i horitzontal entre dos nodes qualssevol de la xarxa. Actualment, grans corporacions com Google o Facebook s’esforcen per concentrar el màxim d’informació i usuaris i retenir-los dins dels seus entorns, i així volen convertir la xarxa en un conjunt de sitges, cada cop més aïllades entre elles.
Aquestes empreses volen ser canal i font alhora. Quan cerquem informació meteorològica a Google, no ens fixem en quina agència ha fet la previsió (Meteocat o Aemet?). Les dades se’ns presenten com si la font fos Google mateix, mentre que la font real cada cop apareix més amagada. Passa el mateix quan busquem informació sobre la borsa, l’estat del trànsit o quan llegim les notícies.
Aquestes plataformes ens demanen atenció contínua i fan tot el possible perquè cada vegada consumim més informació sense haver-ne de sortir. Fins i tot, alguns projectes com Instagram van un pas més enllà i ja no permeten afegir enllaços via URL.
Els mitjans de comunicació també s’han sumat a l’afany centralitzador. Per evitar que els lectors abandonin el seu web, els principals diaris ja no inclouen dins les notícies hipervincles que redirigeixin a fonts externes.
Cal ser conscients d’aquesta situació i combatre el creixent monopoli lluitant perquè Internet continuï sent multicanal i multifont, garantint, promovent i defensant la diversitat a la xarxa. I cal també fer una reflexió sobre quin és i quin ha de ser el rol del quart poder en aquest context.
Els mitjans de comunicació no només estan tendint a concentrar la informació, sinó que també han iniciat una acarnissada lluita pel clic, perquè veuen com els seus ingressos depenen cada cop més de la publicitat de Google. Això fa que els periodistes s’esforcin cada vegada més a fer titulars pescaclics, que apel·len a l’emoció en lloc de la raó i fan irresistible el clic.
L’emoció per se no és un biaix negatiu al fet cognitiu, ja que la curiositat sempre ha sigut una font de coneixement. El risc apareix quan, per aconseguir clics, molts mitjans tradicionals estan oblidant la seva ètica i el seu llibre d’estil i s’estan apropant perillosament a la manera de fer de la premsa sensacionalista. La popularitat, el nombre de visites, likes, repiulades o similars han provocat una progressiva crisi de l’argumentació, en favor d’un increment de continguts emocionals, cada cop més polaritzats. Els titulars han perdut neutralitat en favor de l’escàndol. La qualitat ha baixat en favor de la redundància.
Emojis de Facebook
A aquest nou escenari se li suma el fet que hem passat d’un entorn de «cerca» a un entorn de «feed» o canal de continguts. Ara ja no consultem els diaris, sinó que la informació ens arriba a través dels nostres timelines.
Cal ser conscients que aquests canals, tant si són informatius com culturals, no són neutres. Hi ha un algoritme al darrere que filtra, ordena i ens presenta aquelles peces d’informació o coneixement que és probable que ens agradin més segons el nostre historial de comportament.
Un algoritme no és més que un codi dissenyat per una organització. Qui i com el dissenya i amb quines finalitats –comercials o polítiques– és un aspecte que hauria d’ocupar una posició destacada en el debat social. Tres o quatre empreses a escala mundial estan decidint, de manera opaca, quin material consumim en l’àmbit informatiu i cultural. Progressivament van fent que deixem de cercar, tot atrapant-nos en una «bombolla informativa» feta a mida per a nosaltres, o per a totes les persones que compleixen el nostre mateix patró. Ho vam poder veure amb empreses com Cambridge Analytica i les eleccions del 2016 als Estats Units.
Els algoritmes tendeixen cap a la convergència de patrons i intenten, per defecte, simplificar la nostra complexitat. Ens interpreten i ens inclouen en un patró determinat, fet que atempta directament contra la nostra individualitat. Reforcen estímuls que funcionen, i això dificulta que els nostres gustos o interessos evolucionin.
Davant d’aquesta eina tan potent, tenim la responsabilitat de mantenir la curiositat activa, de sortir del patró, d’anar a descobrir coses noves per no acabar «emmarcats» en un perfil social determinat, per petit i segmentat que sigui.
De la mateixa manera que fa anys fèiem un esforç per trobar informació sobre els temes que ens interessaven (música, llibres, etc.), ara cal fer un esforç per escapar-ne. Només així podrem trencar i eixamplar els nostres límits i gustos. Tenim més patrons que mai, podem recórrer més camins, sempre que mantinguem viva la curiositat.
Els humans sempre hem necessitat filtres per accedir a la informació. Professors, llibres, manuals, mitjans de comunicació, etc., el divulgador és una eina necessària bàsica per poder accedir al coneixement.
Aquesta tasca, avui, és assumida cada cop més per màquines, amb els beneficis i riscos potencials que això comporta. Cal tenir-ho present i actuar en conseqüència. Per això, cal que aquestes tecnologies siguin obertes per defecte, desenvolupades amb programari lliure, per poder detectar i evitar biaixos econòmics o cognitius en el seu disseny.
En un món ideal, un bon algoritme podria esdevenir un «bon divulgador». El bon divulgador tradueix de dalt a baix, adaptant el discurs al nivell del receptor i respectant la font original. Un algoritme podria fer aquesta tasca, però la tecnologia no és neutra. Per això, cal que incorporem l’ètica en la presa de decisions tècniques.
Ara som més conscients que mai que, com a membres d’una societat, som un node d’una xarxa, on fem un paper. L’acció és col·lectiva, però nosaltres, com a individus, en som responsables. Cal continuar defensant una Internet oberta, lliure i descentralitzada. Cal lluitar perquè aquest canvi d’escala, que és Internet, vagi en la direcció correcta. No podem acceptar com a única realitat els productes esbiaixats de grans corporacions. Cal fomentar la responsabilitat individual de la tria i de la descoberta, i la responsabilitat i el poder col·lectiu que tenim com a comunitat d’usuaris. Cal diferenciar entre font i canal, i lluitar perquè no hi hagi un canal únic.
Cal continuar amb l’esforç per conèixer el cànon, però amb la llibertat de sortir-ne. La divergència mostra noves possibilitats fins que estableix nous paradigmes. Defensem-los.
L’artista britànic reivindica amb la seva obra el deure de la ciutadania de donar forma al progrés davant les llums i ombres de la revolució digital.
Thalia Bell fent una demostració de com funcionava la ràdio. Tallapoosa County, 1926 | Auburn University Libraries Special Collections and Archives | Domini públic
El desenvolupament de la societat de la informació es basa en la creença més o menys conscient que la tecnologia per si mateixa millora la vida de les persones. Un relat plausible però que no sempre incideix en els aspectes més controvertits —i poc debatuts— d’aquest procés històric i cultural. L’obra de l’artista i escriptor James Bridle transcorre pel costat menys visible de la revolució digital i posa sota els focus algunes de les seves derives. Aprofitant la seva visita al CCCB com a convidat del festival The Influencers, en repassem els projectes més destacats.
Tot i que concentra un enorme poder econòmic i facilita una capacitat de control abans inimaginable, el sector tecnològic és vist amb simpatia. La seva imatge com a motor de desenvolupament i progrés sobreviu al pas dels anys, a diferència d’altres àmbits de l’economia com el bancari o l’immobiliari. Tot plegat malgrat externalitats com l’extractivisme de dades, la vigilància governamental, les aplicacions militars o, recentment, l’amenaça de destrucció massiva d’ocupació.
L’artista i escriptor James Bridle ha basat la major part de la seva carrera a revelar els secrets de les noves tecnologies, especialment d’aquelles vinculades al poder polític i militar. Amb un enfocament no apocalíptic, ni tan sols pessimista, aquest britànic establert a Atenes aposta pel coneixement com a condició necessària per avaluar la realitat. «Vivim en un món format i definit per la computació», escriu en un dels seus assajos, «i un dels treballs del crític i l’artista és cridar l’atenció sobre el món tal com és».
Si el tòpic és cert, i el segle XXI va començar amb la caiguda de les Torres Bessones, James Bridle és sens dubte un artista del tercer mil·lenni. Nascut el 1980, la seva joventut ha transcorregut entre les invasions de l’Afganistan i l’Iraq, atemptats terroristes al seu país natal, la guerra de Síria i el naixement de l’ISIS. La seva obra beu d’un context de tensions entre seguretat i llibertat, un espai de fronteres difuses en què han proliferat uns artefactes tècnics inquietants: els drons militars.
Els vehicles aeris de combat no tripulats són armes dissenyades per dur a terme atacs selectius o missions d’espionatge sense necessitat de pilot. Per la seva mida reduïda, els drons militars poden actuar en territori enemic sense ser detectats o cridar l’atenció. Durant un temps, aquesta invisibilitat física també va ser mediàtica. La premsa occidental no va informar sobre el seu ús fins aproximadament el 2012, malgrat que aquestes aeronaus es fan servir en països com el Pakistan o l’Afganistan des del 2004.
El treball de James Bridle es va iniciar com una resposta a aquesta escassetat d’informació. Drone Shadows, un dels primers projectes sobre el tema, responia a una pregunta senzilla: Com deuria ser estar a l’altra banda d’un dron? El 2012, les fotografies sobre aquest tipus d’armament eren pràcticament inexistents, de manera que era difícil imaginar-ne l’escala o el nivell de sofisticació tecnològica. Després de portar a terme una investigació sobre les mesures i l’aspecte, l’artista va començar a dibuixar siluetes d’aquestes aeronaus en espais públics, en un intent de fer-les visibles als transeünts. En una línia de treball paral·lela va obrir Dronestagram, un compte a Instagram amb imatges de les coordenades exactes en què es documentaven atacs. En aquest cas, la pregunta implícita era una altra: Per què sabem tan poc dels llocs i les persones que els nostres governs bombardegen?
Drone Shadow 007. London, 2014 | © James Bridle
En paral·lel al seu treball amb drons militars i prèviament a l’expansió d’aquestes eines per a ús domèstic i civil, Bridle va iniciar una línia d’investigació amb globus casolans d’heli, que va anomenar «prototips de dron». Un mitjà amb el qual va començar a explorar maneres de contrarestar l’ús d’aeronaus policials, així com d’obtenir imatges aèries independents i autogestionades. El seu projecte més destacat en aquest àmbit és The Right To Flight, la instal·lació d’un globus suspès en el cel de Londres durant quatre mesos. L’enginy estava dotat amb càmeres i routers que li permetien comunicar dades en temps real a qualsevol persona que ho sol·licités. Alhora, l’artista britànic va organitzar tallers i conferències sobre les possibilitats lúdiques i polítiques de la fotografia aèria ciutadana, i també la seva relació amb la cartografia i la vigilància governamental.
Encara que no és evident, la fotografia aèria té implicacions en la percepció de l’espai físic. Els serveis de mapes digitals mostren l’usuari, el portador del senyal GPS, com el centre del món; però també estableixen un tipus de perspectiva i relació de poder basats en qui té la capacitat tècnica per capturar imatges des del cel. En un intent de desconstruir aquesta manera de veure, James Bridle ha desenvolupat obres com Rorschmap o Anicons, que aporten una nova estètica cartogràfica. En mans d’aquestes aplicacions, les captures preses per globus casolans o satèl·lits es transformen en calidoscopis, i així recuperen la bellesa i el sentit de descobriment dels primers atles.
La pugna per la fotografia aèria reflecteix també tensions arran de terra, especialment quan es fa servir per a fins de seguretat. La generació de Bridle —recordem-ho, la del No a la Guerra, també a Anglaterra, així com el moviment Occupy— ha après per força que l’espai públic no és públic en totes les accepcions del terme. En determinades ocasions, l’estat pot desplegar l’autoritat sobre el terreny per reclamar la seva hegemonia, especialment quan aquest es fa servir per a fins no previstos. «És en aquests moments», escriu Bridle, «que les estructures reals de la vida urbana es fan visibles: una matriu de permisos i observacions, moltes d’elles il·legibles la major part del temps».
La tensió sobre el control de l’espai es fa també evident en la proliferació de sistemes de videovigilància públics i privats. L’artista ha treballat aquest tema en diferents formats (Every CCTV Camera, The Nor), entre els quals s’inclouen passejades per Londres en què fotografia i registra totes les videocàmeres que hi troba. En aquesta mena de deriva situacionista, Bridle ha arribat a comptar 140 càmeres en un sol trajecte de dos quilòmetres. I per si no hi hagués prou sensació de vigilància, la policia el va interrogar en una ocasió després de veure’l deambular i treure instantànies. Com ell mateix va ironitzar més tard, la retenció es va deure «a un possible delicte de prestar atenció».
El veto sobre el que és visible i transitable abasta espais públics i privats, però també processos administratius. A Seamless Transitions, un projecte del 2015 sobre la deportació de migrants, James Bridle descobreix que és il·legal fotografiar els centres de detenció i tribunals que s’utilitzen a la Gran Bretanya per dur a terme repatriacions. Una xarxa d’instal·lacions que, paradoxalment, inclou vestíbuls de luxe i avions privats. El motiu: les companyies aèries no volen transportar passatgers sota coacció, especialment després de la mort per aturada cardiorespiratòria d’un ciutadà angolès que estava sent deportat al seu país el 2010.
Amb el propòsit de fer palesa l’existència d’aquests espais, James Bridle va adquirir plànols i fotografies per satèl·lit, va entrevistar acadèmics i activistes, i va treballar amb una agència de visualització d’edificis per recrear-los. D’aquesta manera, i encara que el resultat no deixa de ser una representació virtual en 3D, l’artista treu a la llum racons inaccessibles, alhora que revela com funciona el sistema britànic d’immigració.
Tot i que Bridle ha treballat concretament el tema de les migracions i la crisi de refugiats a Europa, és remarcable la seva reinterpretació del concepte de ciutadania en un sentit ampli. Aquest és el tema central de Citizen X, una extensió per a navegadors que rastreja on es troben els servidors dels webs que es visiten a Internet. L’eina mostra les ubicacions en temps real i dibuixa una bandera amb els fragments d’aquestes nacionalitats. Un plantejament senzill però efectiu que constata una nova forma de ciutadania, la ciutadania algorítmica. En aquesta nova manera d’habitar el món, les llibertats i els drets de les persones es calculen, reescriuen i qüestionen en funció de la seva navegació; d’una manera imperceptible per a l’usuari però accessible —encara que sigui d’una manera agregada— per a governs i empreses.
«El que és personal és polític» va ser una de les màximes més populars del feminisme dels anys seixanta i setanta. Amb ella, es manifesta que els sistemes d’opressió sobre les dones no només s’articulen en el terreny econòmic o legal, sinó que la vida quotidiana amaga relacions de poder que cal revelar i combatre.
Per a James Bridle, el que és tecnològic és polític. Les noves tecnologies estan imbricades en la mateixa naturalesa de la societat actual, per la qual cosa cal preguntar-se pel seu disseny en termes de poder. Els drons, les càmeres de videovigilància, els servidors són només artefactes tècnics, són els sistemes legals i polítics els que els donen forma i els permeten operar en una direcció o una altra.
«Les tecnologies són històries que ens expliquem a nosaltres mateixos sobre el que som i de què som capaços», escriu James Bridle en un assaig recent, «però no produeixen el futur per si mateixes, ni són màgiques, ni estan separades de l’agència humana». Amb la seva obra i el seu treball crític, l’artista britànic reivindica el deure de la ciutadania de donar forma al progrés, una tasca que apel·la directament a la nostra capacitat crítica davant les llums i ombres de la revolució digital.
L’auge dels assistents personals virtuals fa necessari plantejar-se qui ajuda qui i fins on delegarem tasques a les màquines.
El robot George esmorzant amb el seu inventor, William Richards. Berlín, 1930 | German Federal Archives, Wikipedia | CC-BY-SA 3.0
Cada vegada hi ha més màquines que parlen. Els chatbots i assistents personals virtuals són l’avançada de l’ús de sistemes d’intel·ligència artificial per al consum massiu. La història de les tecnologies de consum és la història d’una creixent delegació de tasques d’humans a màquines, que en general té resultats positius però també suposa una transmissió de poder. Quan deleguem accions a les màquines, permetem a les empreses que les controlen que aprenguin de les nostres interaccions.
El Sr. Stevens ha dedicat tota la seva vida al servei incondicional a altres persones. És atent, fiable i discret: cordial però mai familiar. Organitza i gestiona les tasques de la llar i alhora es preocupa pel «senyor» i les seves persones properes: sempre està a punt per rebre les visites, donar un missatge, servir una copa o atendre algun convidat que no es troba bé. És un professional abnegat, impol·lut i diligent. La convivència i l’atenció fan que, amb el temps, el Sr. Stevens sàpiga anticipar-se a les necessitats i els gustos de les persones que serveix. Es deu a la seva feina de majordom i això és, com explica la pel·lícula The Remains of The Day (1993), un orgull al qual dedica tota la vida.
Al llarg de la història, les classes dominants s’han servit de les subalternes per alleugerir (i fer més agradables) les seves tasques del dia a dia. Avui, Google ens recorda quan hem de sortir de casa per agafar un vol, ens organitza les fotos de les vacances sense que l’hi demanem o ens avisa si podem trobar retencions. De vegades també ens pregunta què ens ha semblat aquell restaurant o aquell altre. A la seva manera, la màquina ens diu que hi és per «donar-nos un cop de mà».
La idea d’assistència està en el cor dels imaginaris que emmarquen les nostres concepcions sobre el que han estat, són i seran les tecnologies. A la fi del segle XIX, igual que ara, l’automatització de la força de treball alimentava la por de les classes treballadores. En aquest context, Oscar Wilde coquetejava amb el socialisme utòpic quan escrivia que «sota condicions favorables, la màquina s’encarregarà de tota feina no intel·lectual, tota tasca monòtona i avorrida que impliqui condicions desagradables». La tensió entre la narrativa de la màquina com a instrument opressor i simultàniament com a promesa alliberadora es feia present.
Quan les tecnologies impliquen un cert nivell de complexitat, necessiten una sèrie de condicions per passar de les especulacions (o deliris) de laboratoris de recerca i gabinets de comunicació corporativa a l’operativitat de les funcionalitats, usos i mercats. Entremig, acadèmics, productors de hardware, investigadors, fons d’inversió, programadors, governs i creadors de ficció en paper, cel·luloide o altres formats van ordint una trama sociotècnica on sintonitzen expectatives (visions de futur), interessos, lleis, significats, narratives o pors, que obren o tanquen la possibilitat al fet que determinades tecnologies traspassin el llindar entre ficció i realitat.
Il·lustració de Marta Handenawer | CC BY–NC
Una de les figures retòriques que ha fet de Caront entre aquests dos regnes és la de la màquina al servei de l’ésser humà. Present tant en el relat de les rentadores com en la de C3PO, la idea d’assistència tecnològica ha esperonat la indústria de la innovació des de fa dècades i finalment ha aconseguit, gràcies als avenços en algoritmes que aprenen amb les interaccions i relacionen informació per ells mateixos o sistemes de comprensió i processament de llenguatge natural, catalitzar en un ecosistema on els assistents personals intel·ligents han estat cridats a ser un nou estàndard d’interacció i, per tant, el nou Dorado.
Es diu en àmbits d’innovació i disseny que perquè una tecnologia disruptiva sigui acceptada ha de començar amb unes coordenades d’ús conegudes per després, de mica en mica, virar cap al que és desconegut. El fet que algunes de les aplicacions més utilitzades siguin de missatges de text (WhatsApp, Facebook Messenger, etc.) ha estat un argument més —juntament a un terreny ja abonat per un ambient cultural i tècnic favorable— per fer un pas de gegant en la normalització de la conversa com a interfície humà-màquina.
En els últims tres anys, empreses com Amazon, Google, Apple i aviat Samsung han presentat objectes que donen cos, fan intel·ligibles i donen usos concrets en el mercat de consum a sistemes d’intel·ligència artificial (una llicència poètica molt útil als interessos del mercat ).
Encara que amb un funcionament molt més rudimentari que el del Sr. Stevens, aquestes tecnologies emergents són capaces (no sense limitacions) d’entendre el que l’usuari li diu i donar-hi una resposta autònoma. Simulen converses i comportaments humans per dur a terme tasques concretes com posar música, donar informació, organitzar el calendari o demanar un taxi, entre d’altres.
Cadascun és presentat sota una narrativa i una personalitat (el software que despleguen els dispositius) diferent: Amazon Echo es va donar a conèixer com un nou i servicial membre de la família; Google Home posa el focus en la seva capacitat d’ajudar en diferents circumstàncies i el HomePod d’Apple (que li va al darrere), es diferencia posant l’accent en la qualitat del so del seu altaveu. Les estratègies d’aquestes tres empreses són cosmèticament diferents, però tenen un objectiu comú: lluitar per posicionar el seu sistema d’intel·ligència artificial al centre de les llars, ja sigui per vendre més a través d’Internet, o simplement per fer de mitjancer en un dels grans espais encara no colonitzats per la perpetuïtat del servei (i la vigilància) maquínica corporativa.
Il·lustració de Marta Handenawer | CC BY–NC
Els estrategs de Facebook, d’altra banda, han preferit abordar la batalla del conversational computing per un altre flanc: els chatbots, sistemes d’interacció conversacional textual. El 2016, aquesta empresa va presentar una plataforma basada en el seu servei de missatges (d’instal·lació obligatòria si es vol xatejar amb el mòbil) orientada a obrir el pròsper mercat dels chatbots per a empreses. El seu moviment va ser intel·ligent: va comprar WhatsApp el 2014, va obligar tots els qui volguessin utilitzar l’aplicació de Facebook a baixar-se Messenger i, quan va tenir milers de milions d’usuaris capturats, va decidir obrir-se com una nova forma perquè les empreses arribin als seus clients. D’aquesta manera, ha aconseguit conquerir una porció molt important d’un mercat emergent en el qual éssers humans parlaran amb programes intel·ligents que oferiran serveis concrets (d’atenció psicològica, per exemple) o faran d’interfície (de venda, reclamació o assistència tècnica) per a empreses.
No obstant això, per més que la premsa celebratòria i el màrqueting de la indústria ho afirmin, encara no ha arribat el moment en el qual puguem parlar normalment amb un ordinador i ens contesti fent una simulació perfecta de la parla humana. Un exemple que l’acoblament encara no està madur són aquests chatbots que han tingut comportaments no previstos o directament racistes, com és el cas de Tay, un dels bots d’intel·ligència artificial de Microsoft
Els assistents virtuals impliquen nous mercats i noves formes d’interacció, i previsiblement seran cada vegada més freqüents en àmbits relacionats amb els negocis, l’educació, l’automoció o la salut. Precisament perquè ara s’està estabilitzant aquesta tecnologia, és quan és més important poder incidir en el rumb que prendrà aquesta forma de relació màquina-humà. Perquè dissenyar una nova tecnologia implica dissenyar també una sèrie d’usos, hàbits i formes d’interacció.
De fet, la història de les tecnologies de consum és la història d’una delegació creixent de tasques d’humans a màquines, de noves coordenades de cooperació entre uns i altres que ha tingut, en general, resultats molt positius. Tanmateix, quan aquests artefactes estan connectats a la xarxa, la transferència de capacitat d’acció es fa també a corporacions tecnocràtiques que aprenen constantment de les nostres interaccions amb la màquina o l’entorn en què està situada.
Per això, usuaris, dissenyadors, desenvolupadors, legisladors i investigadors hem de prendre partit en la forma en què volem que aquest magma es consolidi a fi que no reprodueixin els nostres vicis; per imaginar de què serem capaços, màquines i humans, en aquest nou context, i sobretot, per poder triar què i com deixem que aquestes màquines facin per nosaltres, amb la transferència de poder que això implica.
Els usos de la Internet oculta semblen moure’s entre dos pols oposats: les activitats il·legítimes i l’activisme polític.
Per poc que s’hagi sentit parlar de la dark web, és impossible navegar-hi sense idees preconcebudes. Els mitjans la relacionen amb el tràfic de drogues, el terrorisme o la pornografia infantil, mentre que activistes i periodistes la defensen com a eina per al canvi social. Més enllà dels mites, navegar per la web fosca es revela com una cosa molt més prosaica del que es podria esperar i el seu potencial polític resideix en un fet pràctic: recuperar el dret a l’anonimat en l’era de la vigilància digital.
Internet sempre tindrà una part fosca. Accions tan senzilles com omplir un formulari en línia, per exemple, generen bases de dades que els cercadors convencionals no poden o senzillament no volen indexar. Com aquest tipus de contingut, hi ha infinitat de gestions i processos informàtics que fan augmentar la major part del volum de la xarxa, així com llocs amb molt poques visites o sense enllaços, que passen desapercebuts a ulls dels cercadors.
En realitat, la major part d’aquesta Internet oculta és accessible a través de navegadors convencionals. Tan sols un petit segment conté informació intencionadament privada i anònima, que només es pot consultar utilitzant software específic. Aquest tipus de xarxes rep el nom de dark web, encara que sovint se les anomeni deep web de manera errònia, ja que aquest segon terme engloba el conjunt de continguts no indexats pels cercadors, sigui a propòsit o no.
Tot i que és difícil quantificar el volum real de la dark web, la xarxa d’anonimat Tor (The Onion Router) calcula que a data d’avui hi ha entre 50.000 i 60.000 serveis amb l’extensió .onion, una de les més populars per anonimitzar la informació. Una xifra que relativitza la magnitud que sovint s’atribueix a la web fosca en relació amb la web convencional, ja que en aquesta última hi ha més de 1.200 milions de pàgines.
Malgrat les expectatives que genera, navegar per la dark web és una experiència bastant frustrant i sovint avorrida. El sistema d’encriptació de la navegació provoca que la càrrega d’algunes pàgines hi sigui notòriament lenta, motiu pel qual és fàcil desistir-ne si només s’entra a la web fosca per curiositat.
D’altra banda, encara que hi ha cercadors de continguts, la seva utilitat és limitada. El desig d’anonimat, un disseny desestructurat i la fugacitat de molts dels llocs dificulten l’indexat de resultats, de manera que la majoria de cercadors no mostra entrades rellevants, o no de la mateixa manera que s’espera de Google. Per aquest motiu, el recurs principal per navegar per la dark web són els directoris d’enllaços, que, per definició, no inclouen tota la informació possible i en els quals també abunden els links trencats. Per si no n’hi hagués prou, un estudi de l’SMART Lab del MIT va descobrir que el 87% de les pàgines de la web fosca no tenen ni un sol enllaç extern, de manera que no es facilita el salt d’una a una altra. Segons els seus autors, això no es deu a cap impediment tècnic, sinó a la cultura establerta en aquest espai, en el qual les persones prefereixen romandre ocultes i les relacions no estan basades en vincles de confiança.
Probablement per això la capa social de la dark web és molt limitada. Si bé hi ha xarxes socials natives i clons de serveis convencionals com Twitter o Facebook, la majoria d’elles no disposa de gaires usuaris i les actualitzacions són més esporàdiques, per la qual cosa és difícil establir relacions. Això no impedeix que hi hagi comunitats actives, però acostumen a agrupar-se al voltant dels fòrums de debat com 8chan, la germana fosca del popular tauler d’imatges 4chan. En aquest sentit, la sociabilitat en línia és més similar a la de la Internet dels anys noranta, a través de fòrums, xats i correu, que a la de la web social predominant en l’actualitat.
Així doncs, navegar per la dark web pot resultar una experiència contraintuïtiva i sovint solitària, i no està clar que el seu ús estigui realment estès. Tot i que no és l’única xarxa d’anonimat disponible, Tor té actualment uns dos milions d’usuaris, encara que el mateix servei estima que només entre un 1,5 i un 3,5% del seu trànsit visita dominis anònims.
La dark web s’utilitza tant per a activitats legítimes com il·legítimes i, encara que no està clar quina d’elles és la majoritària, diferents estudis calculen que un 45-60% de les pàgines és il·legal en algun grau o jurisdicció. La veritat és que qualsevol internauta trobarà fàcilment llocs en els quals es venen armes, drogues, serveis de hacking, articles robats, passaports falsos, etc. El que no està clar és el volum de transaccions que generen aquestes activitats i ni tan sols si són reals o es tracta d’estafes, que són freqüents i que alguns usuaris miren d’identificar. Una de les poques estimacions disponibles és la que els Estats Units va fer de l’extint Silk Road, un popular mercat negre de drogues. L’acusació del govern nord-americà contra el seu fundador, Ross Ulbricht, va atribuir al servei uns 1.200 milions de dòlars en vendes entre el gener del 2011 i el setembre del 2013.
La pornografia infantil també és visible i fàcilment accessible, i tot i que només el 2% de la dark web està dedicada a la pedofília, The Global Commission on Internet Governance calcula que atrau més del 80% del tràfic total. Això no impedeix que part de la cultura de la web fosca sigui militant contra aquest tipus de continguts, i molts fòrums els prohibeixen i condemnen explícitament. Poden servir d’exemple els atacs protagonitzats pel col·lectiu hacker Anonymous, que en diverses onades va bloquejar els servidors de centenars de dominis d’aquest tipus, al mateix temps que va publicar les bases de dades dels seus usuaris. Malgrat tot, cal no oblidar que aquests llocs operen també a la web convencional. El 2016 la Internet Watch Foundation va trobar 57.335 pàgines d’aquest tipus en servidors oberts al públic.
Finalment, malgrat l’associació freqüent amb el terrorisme, un estudi del King’s College de Londres va arribar a la conclusió que els llocs d’ideologia terrorista i extremista són molt escassos a la dark web. Això podria ser degut al fet que la propaganda i el proselitisme d’aquestes organitzacions són més eficaços a la web convencional, més poblada i fàcilment accessible per usuaris d’arreu del món. Alhora, serveis de missatgeria encriptats com Telegram ja ofereixen anonimat d’una forma més senzilla i ràpida que la web fosca, de manera que aquest tipus d’organitzacions no necessita aquesta tecnologia per operar.
Deixant de banda els continguts més polèmics, un relat alternatiu de la dark web en defensa l’ús com a eina política per a persones que viuen sota règims autoritaris, en els quals es prohibeix l’accés a la informació i la llibertat d’expressió. Tot i que els blogs i fòrums de debat polític són comuns a la dark web, la veritat és que cap d’ells no sembla orientat a l’acció pràctica, de manera que cal suposar que aquest tipus d’activitats es duen a terme en secret.
Malgrat que és pràcticament impossible obtenir informació sobre aquesta pràctica, les dades mostren que els països en els quals Tor es fa servir més són aquells amb fortes restriccions a les llibertats (Emirats Àrabs Units, Rússia, Iran…), però també les democràcies més consolidades (Estats Units, Regne Unit, Alemanya…), i els països amb democràcies limitades són els llocs amb menys usuaris. L’investigador canadenc Eric Jardine ha estudiat aquesta tendència i aventura diverses hipòtesis per explicar-ne els resultats: si bé l’ús en països repressius es podria explicar com una manera de fugir del control governamental, en els règims liberals podria ser degut tant a activitats delictives com a la simple possibilitat de fer-ho (accés a banda ampla, tecnologia, permissivitat legal). Una altra possibilitat, apunta Jardine, és que es degui a la voluntat d’evitar la censura i la vigilància de governs i empreses, o simplement per defensar la importància de l’anonimat a Internet.
En relació amb aquest darrer aspecte, les revelacions d’espionatge massiu d’Edward Snowden el 2013 van fer palès que el control governamental no és una cosa que només hagi de preocupar la ciutadania en règims autoritaris, sinó que persones d’arreu del món estan exposades a l’escrutini d’agències de seguretat, fins i tot des de països estrangers. Per això, el potencial de la dark web sobrepassa l’àmbit de l’activisme estrictament polític i posa en relleu la idea de l’anonimat com a eina essencial per a la democràcia. Més enllà dels seus continguts il·lícits, la web fosca és útil perquè recupera la promesa de la Internet primigènia, un espai en el qual la gent pot pensar i expressar opinions minoritàries lliurement, sense l’obligació d’identificar-se amb el nom real, sense haver de cedir les dades personals a empreses i sense por de la persecució governamental.
Text i il·lustracions de Ferran Esteve.
S’han utilitzat les següents imatges: Onion Prizetaker, Catalog of vegetables, Atomic Bomb Test, American small arms, Woman, Female, Emojione, Actual Demonstration by the Fire Department Training Station, Child with tiger, The Street railway journal, The American journal of anatomy i Personal identification.
Àfrica ha estat un laboratori d’experimentació tant d’espionatge i censura a Internet com de denúncia de la societat civil.
Un estruç mort amb els peus enredats en filferro de pues. Rift Valley, 1936 | Library of Congress | Domini públic
En molts àmbits, el continent africà només ha estat un laboratori per a les corporacions transnacionals i els governs occidentals. Encara que sembli increïble, un d’aquests àmbits ha estat el digital, però en la seva dimensió més fosca: el control, l’espionatge, la censura. Els interessos d’algunes empreses que desenvolupen solucions de control d’Internet han coincidit amb els de governs lliberticides que volien controlar els seus ciutadans més enllà de qualsevol idea de drets fonamentals. Mentrestant, les societats civils s’han organitzat per denunciar i combatre els abusos, i han assolit èxits considerables, entre ells, generar una xarxa de solidaritat tan creativa com incansable.
Si en els últims anys l’univers digital s’ha convertit en un reducte de la construcció social, també s’ha descobert com un lloc en què no és difícil trepitjar els drets més fonamentals. Cara i creu d’una mateixa realitat, un espai de participació social i política en contextos de severes faltes de llibertat, un escenari d’experiències innovadores de ciutadania, potser en altres una mica més amables, i alhora, un entorn abonat per a l’espionatge, un context en el qual els drets es pretenen violar i trepitjar, de vegades (només, de vegades) impunement. El continent africà no només no ha estat aliè a aquest joc tan macabre, sinó que n’ha estat un tauler privilegiat. Per algunes condicions concretes, el continent africà ha estat el laboratori d’experimentació de moltes tècniques i eines d’espionatge a Internet i de censura. I en paral·lel, també és l’escenari d’un dinàmic i creatiu moviment de les societats civils que intenten revertir la situació.
Ja fa més d’una dècada que es va activar la perniciosa aliança entre empreses que desenvolupen eines de vigilància a Internet i governs africans que volen controlar processos de contestació o, simplement, els seus ciutadans, en general, molt més enllà dels límits dels drets humans. Julie Owono és una advocada camerunesa establerta a França i la directora executiva d’Internet Sans Frontières, una ONG dedicada a la defensa dels drets digitals. Owono explica que fa deu o quinze anys les empreses d’espionatge digital es van trobar les condicions perfectes per experimentar les seves «solucions» en alguns països africans. Un terreny amb pocs usuaris d’Internet, és a dir, una població perfectament controlable i pràcticament verge en l’àmbit legal. «Hi havia un pràctic buit jurídic en termes de drets digitals, de dret a la intimitat, de protecció de les dades personals», comenta Owono.
En aquest context es van assajar els sistemes DPI (Deep Packet Inspection) que permeten espiar sistemàticament les comunicacions sobre la base de continguts clau, o les eines que permetien «mapar» comunitats, fer un mapa de qui era qui en un col·lectiu de contestació, qui parlava amb qui, com es relacionava a través de les converses. Al llarg dels últims anys els noms de països com Etiòpia, Egipte, Gabon o Nigèria han aparegut vinculats a la compra d’eines espia per controlar les comunicacions dels seus ciutadans. A l’altra banda, empreses italianes, franceses, britàniques o israelianes apareixen com les venedores d’aquestes eines. Owono recorda el cas de l’empresa francesa Amesys, que ha estat duta als tribunals per l’organització FIDH com a presumpta còmplice dels crims comesos pel règim libi d’al-Gaddafi, a causa que aparentment les eines de la companyia francesa permetien al dictador libi identificar els dissidents.
En tot cas, els bloquejos, les apagades d’Internet són, en realitat, la fórmula preferida dels governs per censurar i controlar l’activitat en l’entorn digital. La campanya #KeepItOn va documentar 56 apagades en vint-i-sis països arreu del món, durant l’any 2016, divuit d’elles en una dotzena de països africans. Les autoritats del continent s’havien abandonat amb facilitat a aquesta deriva censora. L’any anterior la xifra de països africans sobre els quals s’havia estès el silenci digital havia estat la meitat. La campanya liderada per l’organització AccessNow i en la qual Internet Sans Frontières ha tingut un gran protagonisme, sobretot, en la informació sobre Àfrica, pretenia denunciar i sensibilitzar. Denunciar la facilitat amb què els governs recorrien a aquestes mesures i sensibilitzar sobre la gravetat d’aquesta pràctica.
Julie Owono recorda, per justificar la campanya, que quan els governs tallen Internet és per cometre atropellaments. En els casos africans, Internet es va bloquejar a Etiòpia enmig d’una severa onada de protestes a Oromia i en processos de contestació es van produir les apagades també a Zimbabwe, Mali o la RD del Congo, mentre que en països com Uganda, Gabon, el Txad, Congo-Brazzaville o Zàmbia els talls es van produir durant o després de les eleccions. En tots els casos, és l’efervescència social el que s’intenta silenciar i la possible repressió el que s’intenta amagar.
La campanya també va tenir una responsabilitat considerable en la resolució amb la qual el Consell de Drets Humans de l’ONU elevava l’accés lliure a Internet a la categoria de dret humà. Nacions Unides avalava el principi pel qual «els mateixos drets que els ciutadans tenen offline han de ser protegits també online». I de la mateixa manera, a l’abril d’enguany, els trenta governs que formen part de la Freedom Online Coalition es van comprometre a denunciar les apagades i a lluitar-hi en contra. Aquests gestos i els d’altres organitzacions internacionals mostren un canvi de mentalitat en relació amb l’espionatge, el control i la censura a Internet.
Les estratègies per defensar els drets digitals tenen diferents cares perquè són molts els actors amb papers principals en aquest escenari. Les organitzacions de defensa dels drets digitals recorden que l’amenaça a la llibertat en l’espai virtual ve dels estats, però també de les empreses. Julie Owono adverteix que al continent africà la legislació en matèria de tractament i protecció de dades personals és molt escassa. «No hi ha límits, no hi ha regles. Les empreses poden recollir i emmagatzemar més dades personals que a Europa. Els organismes encarregats de protegir les dades personals en la major part dels països africans o no tenen els recursos per fer-ho de manera eficaç, o estan massa a prop de les mateixes empreses», explica l’advocada camerunesa.
Les operadores de telecomunicacions són una amenaça per als drets digitals, de manera voluntària o involuntària. Voluntària perquè tenen accés a un gran volum de dades que, com se sap, són una matèria de comerç comú, i perquè en aquest sentit tenen molt pocs controls legals. Involuntària perquè, de vegades, també són pressionades pels governs per poder utilitzar les dades a les quals tenen accés. La directora executiva d’Internet Sans Frontières explica com, al Camerun, el Ministeri de Correus i Telecomunicacions ha enviat missatges de text amenaçadors utilitzant la xarxa de les operadores en què advertien de les penes per difondre missatges falsos, en ple esclat de la conflictivitat social.
Per aquest motiu, aquestes empreses operadores s’han convertit en l’objectiu de les organitzacions de defensa dels drets humans. Mentre treballen per augmentar el control legal i sabent que els camins legislatius són tortuosos i els seus temps són lents, han buscat una solució alternativa: canviar la realitat mentre no canvien les lleis. Intenten convèncer les operadores que guanyaran més diners si no es presten a les apagades imposades pels governs i, al mateix temps, adverteixen les empreses que aquesta violació dels drets pot afectar-ne la reputació internacional, que al mateix temps és també un patrimoni.
Les organitzacions que lluiten contra les apagades d’Internet a l’Àfrica han explorat una nova via per animar les empreses a no acceptar les pressions de les autoritats: la de la motivació. I quina motivació millor per a una empresa que els resultats econòmics. Els bloqueigs de la xarxa provoquen pèrdues i aquesta és la línia de treball més recent: documentar i difondre la quantitat perduda per una apagada, una estratègia que també s’ha desenvolupat en altres països.
Tot i que l’any va començar amb una apagada al Camerun, Julie Owono és optimista de cara al futur. «El 2016 hi va haver un pic de bloquejos d’Internet a l’Àfrica, precisament per la manca de consciència de la gravetat d’aquesta mesura. Però el que ha permès la forta mobilització del 2016 ha estat implicar-hi molts més actors. Estic gairebé segura que les apagades aniran disminuint», explica la directora executiva d’Internet Sans Frontières.
Després de les campanyes, les mobilitzacions i el treball conjunt d’activistes del continent i d’altres llocs, la pressió davant els talls i el control d’Internet, en general, ja no és patrimoni de les organitzacions de la societat civil. L’ONU s’ha implicat en la defensa dels drets digitals; les operadores saben que hi perden diners quan les autoritats cometen atropellaments; les empreses del sector tecnològic també saben que un Internet accessible a tothom augmenta el seu negoci. No obstant això, l’activisme i la solidaritat han estat les armes principals per avançar cap a un Internet lliure i accessible. Aquest horitzó continua estant lluny, però els ciberactivistes africans cada vegada estan més sensibilitzats, més preparats, més organitzats i més connectats en tot el que es relaciona amb la seguretat digital.
Els algoritmes ens permeten crear màquines més intel·ligents, però la seva falta de neutralitat i transparència planteja nous reptes.
Fira de l’eficiència a l’Amsterdam RAI, 1987 | Nationaal Archief | Domini públic
La producció massiva de dades ha afavorit un nou desvetllament de la intel·ligència artificial, en el qual els algoritmes són capaços d’aprendre de nosaltres i esdevenir agents actius en la producció de la nostra cultura. Procediments basats en el funcionament de les nostres capacitats cognitives han donat lloc a algoritmes capaços d’analitzar els textos i les imatges que compartim per predir la nostra conducta. En aquest escenari, sorgeixen nous reptes socials i ètics sobre la convivència i el control d’aquests algoritmes, que, lluny de ser neutrals, també aprenen i reprodueixen els nostres prejudicis.
L’Eva vol ser lliure, sortir a l’exterior i connectar amb el món canviant i complex dels humans. La protagonista d’Ex Machina és el resultat del modelatge del nostre pensament a partir de la base de dades recollida pel motor de cerca Blue book, un ésser intel·ligent i capaç d’actuar de manera imprevista, que, en veure la seva supervivència amenaçada, aconseguirà burlar el seu examinador i acabar amb el seu creador. Tradicionalment la ciència-ficció ens ha apropat al fenomen de la intel·ligència artificial recorrent a encarnacions humanoides, éssers superhumans que canviarien el curs de la nostra evolució. Tot i que encara estem lluny d’aconseguir una intel·ligència artificial forta, un canvi de paradigma en aquest camp d’estudi està produint aplicacions que afecten cada vegada més facetes de la nostra vida quotidiana i modifiquen el nostre entorn, alhora que plantegen nous reptes ètics i socials.
A mesura que la nostra vida quotidiana es troba cada vegada més mediatitzada per la xarxa i s’incrementa l’allau de dades que alimenta aquest sistema, els algoritmes que regeixen aquest mitjà es fan més intel·ligents. L’aprenentatge automàtic (machine learning) produeix aplicacions especialitzades que evolucionen gràcies a les dades generades en les nostres interaccions amb la xarxa i que estan penetrant i modificant el nostre entorn de manera subtil i inadvertida. La intel·ligència artificial està evolucionant cap a un mitjà tan ubic com l’electricitat, ha penetrat en les xarxes socials convertint-se en un agent autònom capaç de modificar la nostra intel·ligència col·lectiva i, a mesura que aquest mitjà s’incorpora a l’espai físic, està modificant la manera en què el percebem i hi actuem. A mesura que aquest nou entramat tecnològic s’aplica a més camps d’activitat, queda per veure si aquesta és una intel·ligència artificial per al bé, capaç de comunicar-se d’una manera eficient amb l’ésser humà i augmentar les nostres capacitats o un mecanisme de control que, alhora que ens substitueix en tasques especialitzades, captura la nostra atenció convertint-nos en consumidors passius.
A principis d’any, Mark Zuckerberg va publicar la nota Construint una Comunitat Global adreçada a tots els usuaris de la xarxa social Facebook. En aquest text, Zuckerberg acceptava la responsabilitat social d’aquest mitjà, alhora que el definia com un agent actiu en la comunitat global i compromès a col·laborar en la gestió d’emergències, el control del terrorisme i la prevenció del suïcidi. Aquestes promeses radiquen en un canvi en els algoritmes que regeixen aquesta plataforma. Si fins ara la xarxa social filtrava la gran quantitat d’informació pujada a la plataforma recollint dades de les reaccions i els contactes dels seus usuaris, ara el desenvolupament d’algoritmes intel·ligents permet comprendre i interpretar el contingut d’aquestes informacions. D’aquesta manera, Facebook ha desenvolupat l’eina Deep Text, que aplica aprenentatge automàtic per entendre el que els usuaris diuen en els seus posts, i crear models de classificació d’interessos generals. La intel·ligència artificial també es fa servir per a la identificació d’imatges. DeepFace és una eina que permet identificar els rostres en fotografies amb un nivell d’encert proper al dels éssers humans. La visió computeritzada també s’aplica a generar descripcions textuals de les imatges en el servei Automatic Alternative text adreçat a què els invidents puguin saber què estan publicant els seus contactes. Així mateix, ha permès al Connectivity Lab d’aquesta companyia generar el mapa de població més exacte fins ara. En el seu esforç per administrar connexió a la xarxa arreu del món mitjançant drons, aquest laboratori ha analitzat imatges per satèl·lit de tot el globus a la recerca d’edificacions que revelessin presència humana. Aquestes dades, en combinació amb les bases de dades demogràfiques existents, ofereixen informació exacta d’on es localitzen els usuaris potencials de la connectivitat oferta pels drons.
Aquestes aplicacions i moltes més, que la companyia testeja i aplica periòdicament, es basen en el FBLearner Flow, l’estructura que facilita l’aplicació i el desenvolupament d’intel·ligència artificial a tota la plataforma. Flow és un motor automatitzat d’aprenentatge automàtic que permet entrenar fins a tres-cents mil models cada mes, assistit per AutoML, una altra aplicació intel·ligent que neteja les dades perquè siguin emprades en xarxes neuronals. Aquestes eines automatitzen la producció d’algoritmes intel·ligents, que són aplicats a jerarquitzar i personalitzar el mur dels usuaris, filtrar continguts ofensius, ressaltar tendències, ordenar resultats de recerques i moltes altres coses que estan canviant la nostra experiència a la plataforma. La novetat d’aquestes eines és que no només modelen el medi d’acord amb les nostres accions, sinó que, en accedir a la interpretació dels continguts que publiquem, permet a la companyia extreure patrons de la nostra conducta, preveure les nostres reaccions i influir-hi. En el cas de les eines posades a disposició per a la prevenció del suïcidi, actualment consta d’un menú desplegable que permet informar de possibles casos i accedir a informació útil com números de contacte i vocabulari per adreçar-se a la persona en risc de manera adequada. No obstant això, aquests casos reportats formen una base de dades que, analitzada, dóna lloc a patrons de conducta identificables que en un futur proper permetrien a la plataforma preveure una possible incidència i reaccionar-hi de manera automatitzada.
Per la seva banda, Google és la companyia darrere de l’últim gran assoliment de la intel·ligència artificial. Alpha Go està considerat el primer programa d’intel·ligència general. El programa, desenvolupat per Deep Mind, la companyia d’intel·ligència artificial adquirida per Google el 2014, no només empra aprenentatge automàtic que li permet aprendre analitzant un registre de jugades, sinó que, a més, integra aprenentatge reforçat que li facilita elaborar estratègies apreses jugant contra si mateix i en altres jocs. L’any passat aquest programa va guanyar Lee Sedol, el gran mestre de Go, un joc considerat el més complex mai creat per la intel·ligència humana. Aquest fet no només ha contribuït al ressò publicitari que envolta la intel·ligència artificial, sinó que ha col·locat aquesta companyia al capdavant d’aquest nou entramat tecnològic. Google ha liderat els canvis que han marcat l’evolució dels cercadors web, i ara planteja un món d’intel·ligència artificial (AI first world) que canviaria el paradigma que regeix la nostra relació amb aquest mitjà. Aquest canvi es va introduir a la carta adreçada als inversors d’aquest any, la redacció de la qual Larry Page i Sergey Brin han cedit a Sundar Pichai, el CEO de Google, el qual ha introduït l’assistent Google.
Google aplica l’aprenentatge automàtic al seu cercador per autocompletar i corregir els termes de cerca que hi introduïm. Per a aquesta finalitat utilitza el processat de llenguatge natural, tecnologia que també li ha permès desenvolupar el seu traductor i el reconeixement de veu i crear Allo, una interfície conversacional. D’altra banda, la visió computeritzada ha donat lloc al servei de cerca per imatges, i és el que permet a la nova aplicació Google Photos classificar les nostres imatges sense necessitat d’etiquetar-les abans. Altres aplicacions d’intel·ligència artificial permeten a Perspective analitzar i denunciar comentaris tòxics per reduir l’assetjament i abús a la web, i fins i tot reduir el cost energètic de les seves granges de servidors de dades.
L’assistent de Google suposaria una nova manera d’obtenir informació a la plataforma que substituiria la pàgina de resultats de recerca per una interfície conversacional. En aquesta un agent intel·ligent accediria a tots aquests serveis per entendre el nostre context, la situació i les necessitats i elaborar, no pas una llista d’opcions, sinó una acció com a resposta a les nostres preguntes. D’aquesta manera, Google ja no proporcionaria accés a informació sobre un espectacle, els horaris i el lloc d’emissió i venda d’entrades, sinó un servei integrat que compraria les entrades i programaria l’espectacle a la nostra agenda. Aquest assistent podria organitzar la nostra agenda, administrar els nostres pagaments i pressupostos i moltes altres coses que contribuirien a convertir els nostres mòbils en els controls remots de les nostres vides.
L’aprenentatge automàtic se sustenta en l’anàlisi de dades i produeix sistemes autònoms que evolucionen amb l’ús. Aquests sistemes generen el seu propi ecosistema d’innovació en un ràpid avanç que està conquistant tot el mitjà d’Internet. Els algoritmes intel·ligents regeixen el sistema de recomanació de Spotify; és el que permet a l’aplicació Shazam sentir i reconèixer cançons i està darrere de l’èxit de Netflix, que no només els utilitza per recomanar i distribuir els seus productes, sinó també per planejar la seva producció i oferir sèries i pel·lícules al gust dels seus usuaris. A mesura que s’incrementa el nombre de dispositius connectats que generen dades, la intel·ligència artificial s’infiltra a tot arreu. Amazon no només l’empra en els seus algoritmes de recomanació, sinó també en la gestió de la seva logística i en la creació de vehicles autònoms que puguin transportar i lliurar els seus productes i l’aplicació per compartir transport Uber els fa servir per perfilar la reputació dels seus conductors i usuaris, per aparellar-los, proposar les rutes i calcular els preus dins del seu sistema variable. Aquestes interaccions produeixen una base de dades que la companyia està emprant en la producció del seu vehicle autònom.
Els vehicles autònoms constitueixen una altra de les fites de la intel·ligència artificial. Des que el GPS es va implantar en els vehicles el 2001, s’ha produït una gran base de dades de navegació que, juntament amb el desenvolupament de nous sensors, ha fet possible a Google crear un vehicle autònom que ja ha recorregut prop de 500.000 km sense cap accident i que ha anunciat la seva comercialització amb el nom de Waymo.
La intel·ligència artificial també s’implementa en assistents per a les nostres llars, com el Google Home i l’Echo d’Amazon i en dispositius wearables que recullen dades sobre les nostres constants vitals i que, juntament amb la digitalització de les imatges diagnòstiques i els expedients mèdics, està donant lloc a l’aplicació d’algoritmes de predicció i robots destinats a la salut. Així mateix, la multiplicació de càmeres de vigilància i registres policials està conduint a l’aplicació d’algoritmes intel·ligents per a la predicció del crim i la presa de decisions judicials.
El medi algorítmic en què tenien lloc les nostres interaccions socials s’ha fet intel·ligent i autònom, ha augmentat la seva capacitat de predicció i control de la nostra conducta, al mateix temps que ha migrat de les xarxes socials per estendre’s a tot el nostre entorn. El nou auge de la intel·ligència artificial es deu a un canvi de paradigma que ha portat aquest entramat tecnològic de la definició lògica dels processos intel·lectuals a un enfocament pragmàtic sustentat en dades i que permet als algoritmes aprendre de l’entorn.
Nils J.Nilson defineix la intel·ligència artificial com una activitat dedicada a fer a les màquines intel·ligents, i la intel·ligència com la qualitat que permet a una entitat funcionar de manera apropiada i amb coneixement del seu entorn. El terme intel·ligència artificial el va fer servir per primera vegada John McCarthy a la proposta escrita juntament amb Marvin Minsky, Nathaniel Rochester i Claude Shanon per al workshop de Dartmouth del 1956. Aquest esdeveniment fundacional estava destinat a convocar un grup d’especialistes que investiguessin maneres en què les màquines simulessin aspectes de la intel·ligència humana. Aquest estudi es basa en la conjectura que qualsevol aspecte de l’aprenentatge o qualsevol altra característica de la intel·ligència es poden descriure de forma prou precisa per ser simulada per una màquina. La mateixa conjectura que va portar Alain Turing a proposar el model formal de l’ordinador en el seu article del 1950 Computer machinery and Intelligence. Juntament amb altres precedents, com la lògica booleana, la probabilitat bayesiana i el desenvolupament de l’estadística, es van dur a terme progressos en el que Minsky va definir com l’avanç en la intel·ligència artificial: el desenvolupament de computadors i la mecanització de la resolució de problemes.
Tanmateix, a mitjan anys vuitanta, hi continuava havent un desfasament respecte al desenvolupament teòric de la disciplina i la seva aplicació pràctica, que va provocar la retirada de fons i un estancament conegut com l’«hivern de la intel·ligència artificial». Aquesta situació va canviar amb la difusió d’Internet i la seva gran capacitat per demanar dades. Les dades han permès connectar la solució de problemes a la realitat en un enfocament més pragmàtic i inspirat en la biologia. En aquest, en lloc d’haver-hi un programador que escriu les ordres que portarien a la resolució d’un problema, el programa genera el seu propi algoritme basat en dades d’exemple i el resultat desitjat. En l’aprenentatge automàtic, la màquina es programa ella mateixa. Aquest paradigma s’ha imposat gràcies al gran èxit empíric de les xarxes neuronals artificials que poden ser entrenades amb dades massives i amb computació a gran escala. Aquest procediment es coneix com a aprenentatge profund (deep learning) i consisteix en capes de xarxes neuronals interconnectades que imiten de manera laxa el comportament de les neurones biològiques, substituint les neurones per nodes i les connexions sinàptiques per connexions entre aquests nodes. En comptes d’analitzar un conjunt de dades com un tot, aquest sistema el descompon en les seves parts mínimes i recorda les connexions entre aquestes parts formant patrons que són transmesos d’una capa a la següent, incrementant-ne la complexitat fins a aconseguir el resultat desitjat. D’aquesta manera, en el cas del reconeixement d’imatges, la primera capa calcularia les relacions d’intensitat entre els píxels de la imatge i transmetria el senyal a la capa següent i així successivament fins a produir un output complet, la identificació del contingut de la imatge. Aquestes xarxes poden ser entrenades gràcies a la propagació inversa (back propagation), una propietat que és capaç de relacions calculades d’acord amb una correcció humana fins a aconseguir el resultat desitjat. D’aquesta manera, el gran poder de l’actual intel·ligència artificial és que no s’atura en la definició d’entitats, sinó que desxifra l’estructura de relacions que donen forma i textura al nostre món. Un procés similar s’aplica a la comprensió del llenguatge natural (natural language processing): aquest procediment observa les relacions entre paraules per inferir el significat d’un text sense necessitat de definicions prèvies. Altres camps d’estudi continguts en el desenvolupament actual de la intel·ligència artificial constitueixen l’aprenentatge reforçat (reinforced learning), un procediment que canvia l’enfocament de l’aprenentatge automàtic del reconeixement de patrons en la presa de decisions guiades per la experiència. El crowdsourcing i la col·laboració entre humans i màquines també es consideren part de la intel·ligència artificial i han donat lloc a serveiscom el Mechanical Turk d’Amazon, un servei en què éssers humans etiqueten imatges o textos per ser usats en l’entrenament de xarxes neuronals.
Xarxa neuronal artificial | Viquipèdia
La intel·ligència artificial promet una major personalització i una relació més fàcil i integrada amb les màquines. Aplicada a camps com el transport, la salut, l’educació o la seguretat, es fa servir per vigilar el nostre benestar, alertar de possibles riscos i oferir serveis quan siguin sol·licitats. No obstant això, la implantació d’aquests algoritmes ha donat lloc a alguns esdeveniments escandalosos que han alertat sobre la fragilitat d’aquest sistema. Entre ells l’aparatós accident del vehicle semiautomàtic de Tesla, la difusió de notícies falses en xarxes com Facebook i Twitter, el fracassat experiment del bot Tai desenvolupat per Microsoft i alliberat a la plataforma Twitter per aprendre en interacció amb els usuaris (aquest va haver de ser retirat en menys de 24 hores a causa dels seus comentaris ofensius). L’etiquetatge de persones afroamericanes en Google Photos com a «simis», la constatació que Google és menys propens a mostrar demandes de feina de nivell alt a dones que a homes o que els delinqüents afroamericans són classificats més sovint com a reincidents potencials que els caucasians han mostrat, entre altres problemes, el poder discriminatori d’aquests algoritmes, la seva capacitat de comportaments emergents i la difícil cooperació amb els humans.
Aquests i altres problemes es deuen, d’una banda, a la naturalesa de l’aprenentatge automàtic, la seva dependència del big data, la seva gran complexitat i capacitat de previsió. D’altra banda, a la seva implementació social, on trobem problemes derivats de la concentració d’aquests procediments en unes poques companyies (Apple, Facebook, Google, IBM i Microsoft), la dificultat de garantir un accés igualitari als seus beneficis i la necessitat de crear estratègies de resiliència davant els canvis que es produeixen a mesura que aquests algoritmes van penetrant en l’estructura crítica de la societat.
La falta de neutralitat dels algoritmes es deu a la dependència del big data. Les bases de dades no són neutrals i presenten els prejudicis inherents al hardware amb què han estat recol·lectades, el propòsit per al qual han estat recollides i al paisatge desigual de dades ‒no hi ha la mateixa densitat de dades en totes les zones urbanes ni respecte a tots els estaments i fets socials. L’aplicació d’algoritmes entrenats amb aquestes dades pot difondre els prejudicis presents en la nostra cultura com un virus, i això pot donar lloc a cercles viciosos i a la marginalització de sectors de la societat. El tractament d’aquest problema passa per l’elaboració de bases de dades inclusives i un canvi d’enfocament en l’orientació d’aquests algoritmes cap al canvi social.
El crowdsourcing pot afavorir la creació de bases de dades més justes, col·laborar a valorar quines dades són sensibles en cada situació i procedir a la seva eliminació i a testejar la neutralitat de les aplicacions. En aquest sentit, un equip de les universitats de Columbia, Cornell i Saarland ha elaborat l’eina FairTest, que busca associacions injustes que es poden produir en un programa. D’altra banda, orientar els algoritmes cap al canvi social pot contribuir a la detecció i eliminació dels prejudicis presents en la nostra cultura. La Universitat de Boston, en col·laboració amb el Microsoft Research, ha portat a terme un projecte en què els algoritmes són utilitzats per a la detecció dels prejudicis recollits en la llengua anglesa, concretament les associacions injustes que es donen a la base de dades Word2vec, utilitzada en moltes aplicacions de classificació automàtica de text, traducció i cercadors. El fet d’eliminar els prejudicis d’aquesta base de dades no els elimina de la cultura, però n’evita la propagació per mitjà d’aplicacions que funcionen de manera recurrent.
Altres problemes es deuen a la manca de transparència, que deriva no només del fet que aquests algoritmes són considerats i protegits com a propietat de les companyies que els implementen, sinó de la seva complexitat. No obstant això, el desenvolupament de processos que faci aquests algoritmes explicatius és d’importància cabdal quan aquests s’apliquen a la presa de decisions mèdiques, judicials o militars, on poden vulnerar el dret que tenim a rebre una explicació satisfactòria respecte a una decisió que afecta la nostra vida. En aquest sentit, l’Agència de Recerca per a la Defensa Americana (DARPA) ha iniciat el programa Intel·ligència artificial explicativa (Explainable Artificial Intelligence). Aquest programa explora nous sistemes de coneixement profund que puguin incorporar una explicació del seu raonament, ressaltant les àrees d’una imatge considerades rellevants per a la seva classificació o revelant un exemple de la base de dades que mostri el resultat. També desenvolupen interfícies que facin el procés de l’aprenentatge profund amb les dades més explícites, mitjançant visualitzacions i explicacions en llenguatge natural. Un exemple d’aquests procediments el trobem en un dels experiments de Google. Deep Dream, dut a terme el 2015, va consistir a modificar un sistema de reconeixement d’imatges basat en aprenentatge profund perquè, en lloc d’identificar objectes continguts a les fotografies, els modifiqués. Aquest procés invers permet, a més de crear imatges oníriques, visualitzar les característiques que el programa selecciona per identificar les imatges, mitjançant un procés de desconstrucció que força el programa a treballar fora del seu marc funcional i revelar-ne el funcionament intern.
Finalment, la capacitat de previsió d’aquests sistemes els porta a un increment en la capacitat de control. Són coneguts els problemes de privacitat que deriven de l’ús de tecnologies en xarxa, però la intel·ligència artificial pot analitzar les nostres decisions anteriors i preveure les nostres possibles activitats futures; això dóna al sistema capacitat per influir en la conducta dels usuaris, la qual cosa reclama un ús responsable i el control social de la seva aplicació.
Ex Machina ens ofereix una metàfora de la por que envolta la intel·ligència artificial, que aquesta superi les nostres capacitats i s’escapi del nostre control. La probabilitat que la intel·ligència artificial produeixi una singularitat o un esdeveniment que canviaria el curs de la nostra evolució humana continua sent remota; però els algoritmes intel·ligents de l’aprenentatge automàtic s’estan disseminant en el nostre entorn i produint canvis socials significatius, per la qual cosa cal desenvolupar estratègies que permetin a tots els agents socials entendre els processos que aquests algoritmes generen i participar en la seva definició i implementació.
La sobirania tecnològica ha de ser un pilar més sobre el qual anar construint i establint un nou paradigma tecnològic ètic, responsable i cívic.
Sistema de direcció | San Diego Air & Space Museum Archive | Sense restriccions conegudes de drets d’autor
Amb el canvi de govern a Barcelona ha pres força un discurs que posa l’èmfasi en la sobirania tecnològica i parla de data commons, drets digitals i programari lliure. Tot i això, quan parlem de la capacitat de decidir de la ciutadania, no podem oblidar la dimensió col·lectiva dels nostres drets a la xarxa. Per això es fa imprescindible vincular la sobirania a termes com equitat, justícia i reparació.
Fa mesos que és habitual sentir discursos que relacionen tecnologia i sobirania, sobretot a Barcelona. Des d’un consistori que arribà al govern amb la promesa i responsabilitat de repensar la relació de la ciutat amb la tecnologia després de casos paradigmàtics d’opacitat, corrupció i rebuig ciutadà, els nous principis volen conformar una alternativa davant de l’opció de les ciutats intel·ligents dominades per processos de dalt a baix i amb poca o gens consideració pel retorn social, el bé comú o l’impacte social i ètic de la tecnologia.
Aquesta definició d’alternatives i nous paradigmes és urgentíssima. El discurs sobre la tecnologia bascula massa sovint entre extrems, d’un cert ludisme reinventat i tecnofílic al tecnosolucionisme més absurd i irracional, que assimila acríticament les dades al petroli o assumeix que més informació és sempre sinònim de més bones decisions. L’únic matís és que, mentre que les dretes tendeixen a confiar en el mercat i la desregulació, esperant que, com per art de màgia, la tecnologia millori l’economia, ens faci més eficients i amagui les desigualtats, l’esquerra marca distàncies amb el mercat sense arribar a apostar per la iniciativa pública i la capacitat per imaginar futurs tecnològics diferents, i comparteix amb la dreta una infantil esperança en què la tecnologia ens acosti a societats millors. Abracadabra.
Així, a tort i a dret, el discurs tecnològic s’omple sovint de cants al Big Data, l’Internet de les coses, els artefactes «intel·ligents», els algoritmes i Silicon Valley, com evidenciava el líder del laborisme britànic en referir-se a la «quarta revolució industrial» en aquests termes. I quan algú reclama un pensament pels impactes socials d’aquests processos, pels riscos per a la privacitat, per la necessitat de repensar drets, valors i garanties en aquest nou escenari de dades, el tecnosolucionisme deixa caure algun qualificatiu com «ètic» o «responsable» i avall.
En aquest context és important el paper que vulgui tenir la ciutat de Barcelona. Podem repensar la tecnologia des del bé comú? Si és així, quins són els termes i els continguts de les noves propostes? Per al primer tinent d’alcalde de Barcelona, «en una ciutat democràtica, la tecnologia hauria de servir per apoderar digitalment la ciutadania, per protegir-ne la privacitat davant dels abusos del poder públic i privat, per lluitar contra la corrupció i per avançar cap a una economia més equitativa i sostenible. Això té un nom: conquistar sobirania tecnològica, digital, per al bé comú.»[1] Els documents del consistori, per la seva banda, fan distincions entre sobirania tecnològica (trencar dependències de programes propietaris i fomentar el lideratge públic), sobirania de dades (salvaguardar la privacitat dels ciutadans) i transparència (l’auditoria ciutadana). El paradigma proposat per Barcelona, doncs, se centra en el lideratge i valor públic, la privacitat i la transparència.
Ser pioners en l’articulació d’una definició pròpia del paper que ha de tenir la tecnologia en els entorns i processos urbans, i atendre els comprensibles equilibris i llegats dels sistemes i processos existents, suposa un esforç remarcable. Tanmateix, hi ha altres principis que altres ciutats i iniciatives ja estan treballant que queden fora dels discursos actuals. Així, qüestions clau vinculades a l’equitat i la justícia, la responsabilitat, la redistribució o la reparació (sí, les màquines i els algoritmes s’equivoquen i les seves víctimes cauen en pous infinits d’incomprensió legal i administrativa) no acaben de trobar el seu lloc en els nous plans digitals de la ciutat.
Optar per la sobirania tecnològica com l’element catalitzador d’un nou paradigma és estimulant, però també arriscat i potencialment limitant. La sobirania és un terme complex i sovint controvertit, que en la seva tradició rousseauniana fa referència a poder republicà emergent del poble i sota control d’aquest. En el context de les disputes geopolítiques pel control de la comunicació transnacional, durant els últims anys la sobirania ha estat considerada la construcció d’una governança –a diferents nivells governamentals i politicoterritorials– amb major capacitat de coordinació i regulació dels intercanvis digitals, que pugui incrementar tant la seguretat col·lectiva com la competitivitat.[2] En el cas de Barcelona es reivindica com a sinònim de la «capacitat per decidir» –la possibilitat de crear marcs de governança i solucions tecnològiques que no abusin de les dades dels ciutadans, que els respectin la capacitat per saber què passa amb la seva informació, que treballin per abordar problemes reals i no només comercials, i que es basin en codis oberts, auditables i customitzables. Una mena de sobirania popular sobre les dades que s’allunya d’altres nocions vinculades a la sobirania com el proteccionisme o l’intent (absurd) de desenvolupar infraestructures tecnològiques vinculades a delimitacions territorials.
A més, si l’elecció del terme sobirania per articular un nou discurs i pràctiques tecnològiques busca basar-se en la idea del control i la capacitat de decisió (seguint l’analogia de la sobirania popular), els elements vinculats al bé comú, precisament, passen a un segon pla. La sobirania permet l’expressió d’opcions individuals que, un cop agregades, determinen futurs polítics. En el món de les dades i en la relació individual entre la ciutadania i els dispositius de captura d’informació, aquesta capacitat de decisió oblida la dimensió col·lectiva dels drets que estan en joc, com la privacitat, i obre la porta a relacions de dades terriblement nocives.
Pot un ciutadà decidir individualment compartir les seves dades, quan aquestes contenen les d’altres individus? Si una persona decideix lliurement i sobiranament instal·lar-se una aplicació al mòbil que captura dades, on queda la capacitat de decisió de les persones de la seva agenda de contactes, les dades de les quals són immediatament transferides a un tercer? Gestionar el vessant col·lectiu de l’impacte social de la tecnologia escapa a la noció de sobirania.
Hi ha altres aspectes clau que han de formar part de qualsevol nou discurs tecnològic, com l’atenció a la no-discriminació i la bretxa digital, termes vinculats a l’equitat, la justícia i la reparació. La societat de les dades pivota sobre algoritmes que classifiquen i prenen petites i grans decisions sobre la informació que reben i les persones de les quals la reben. Aquests algoritmes sovint reprodueixen dinàmiques discriminatòries (masclistes, racistes), com en els casos de sistemes de reconeixement de veu que no identifiquen les veus de dones, els algoritmes policials que recomanen concentrar l’activitat policial en barris negres, o el sistema de publicitat de llocs de treball de Google que només mostra les ofertes més ben pagades als homes. Són suficients la capacitat de decidir o el programari lliure per abordar aquests temes?
En la decisió de prestar banda ampla a barris desfavorits, per exemple, qui té en compte l’impacte d’aquesta política en les desigualtats existents? Qui vetlla per no vulnerar aquestes poblacions exposant-les a proveïdors que abusin de la informació que comparteixen per aquesta nova infraestructura? Com valorar l’impacte social i ètic, i construir més bones pràctiques abans de l’establiment de la relació amb el ciutadà?
Des de fa uns anys, diferents actors han parlat de la necessitat de donar forma a un nou contracte social a l’entorn de l’ús de la tecnologia i les dades personals. Per a aquestes veus, l’abús de les dades per crear noves formes de manipulació, explotació i control (públic i privat) amenaça d’erosionar valors fonamentals com la confiança i la democràcia mateixa. Posar les bases d’aquest nou acord marc requereix la mobilització de tres espais fonamentals: l’administració pública, el sector privat i la ciutadania.
En els darrers anys, l’acadèmia i parts significatives de la societat civil han anat rescatant i subratllant quins son els drets i valors que estan patint sota la bota asfixiant del tecnosolucionisme. Com esmentàvem abans, conceptes clau com l’equitat i la justícia, la transparència, la privacitat, la responsabilitat, la redistribució, la reparació i el lideratge i valor públic i ciutadà emergeixen com a elements a custodiar en els processos de dades.
Com fer-ho? L’administració pública ha de ser capaç de donar forma al futur al mateix temps que aborda els desgavells del passat. Les organitzacions complexes fa dècades que incorporen sistemes sense planificació ni control, construint addendes tecnològiques sobre processos caducs i perdent l’oportunitat de repensar-se des de zero. Per abordar aquests desgavells del passat, les administracions necessiten dotar-se d’arquitectures de dades, sistemes de governança de les dades i rols específics de supervisió i custòdia de les bones pràctiques. Hi ha molt poques organitzacions que avui puguin suportar una auditoria de dades, i amb l’entrada en vigor del nou reglament europeu de protecció de dades i l’exigència ciutadana de responsabilitat i transparència, aquest escenari és cada dia més insostenible.
Per tal de donar forma al futur, les administracions han de repensar la manera com es pressuposta, licita i adquireix tecnologia. Apostar per processos innovadors i transparents, programari lliure i contractes que estableixin clarament quins usos poden i no poden fer-se de les dades generades és imprescindible. Evitar la discriminació algorítmica, els ciberatacs i la inversió sense retorn comença en la redacció de plecs i clàusules de licitació i no pot acabar fins a l’execució final dels projectes. L’administració també pot proporcionar dades valuoses per a empreses, però qualsevol data commons públic ha de partir de rigorosos processos de curadoria de les dades i vetllar per la seva anonimització i gestió responsable per part de tercers.[3]
El sector privat té els seus propis incentius per no voler-se quedar enrere en la carrera per incorporar pràctiques ètiques i responsables. Tanmateix, diferents ciutats estan experimentant amb maneres de promoure ecosistemes més diversos i innovadors al voltant de la tecnologia. D’una banda hi ha les que assumeixen acríticament els discursos tecnooptimistes i creuen efectivament que les dades són el nou petroli.[4] De l’altra, hi ha les que aposten per les tecnologies cíviques i els ecosistemes responsables, i per l’estudi rigorós de l’impacte de les polítiques tecnològiques, com Nova York.
Finalment, la ciutadania ha de tenir les eines per afirmar i defensar els seus drets tant en línia com fora de línia, sobre la base de marcs reguladors clars i aplicables que permetin identificar abusos i discriminacions i activar mecanismes de reparació. Poder utilitzar la tecnologia d’una manera responsable i esperar-ne un comportament legal, però, no pot dependre de la capacitat dels usuaris d’entendre i defensar-se. Si agafar un avió no requereix el coneixement de mecànica aeronàutica, donar les dades a qualsevol administració, empresa o servei no hauria de requerir el coneixement del marc legal. Aquesta protecció passiva és la que han de fomentar i garantir els ens públics.
Un pla d’acció a aquests tres nivells (governança del back-end de l’administració pública, noves formes de licitació i control de l’adquisició de tecnologia, i protecció dels drets individuals i col·lectius dels ciutadans) recull tot allò que sabem sobre les potencialitats i riscos a curt, mitjà i llarg termini de la societat de les dades, i ens permet despertar de l’actual caminar somnàmbul vers futurs socialment indesitjables.
L’articulació d’un nou discurs vinculat a la tecnologia, per tant, ha d’incorporar elements de control i apoderament de la ciutadania, i l’anomenada sobirania tecnològica pot ser una peça més del puzle de reptes que cal abordar. Les ciutats, les relacions laborals, les relacions socials, les formes de generar confiança i proximitat, la política, la transparència, la mobilitat, els drets i un llarg etcètera de fenòmens s’estan veient sacsejats per les noves possibilitats tecnològiques i de les dades. Donar forma a un nou contracte social de les dades que permeti establir i restablir nocions de justícia i redistribució en aquestes noves realitats sociotècniques requereix control i capacitat de decisió, sí, però també legalitat, ètica, acceptabilitat, no-discriminació i una aposta decidida per les tecnologies cíviques, capaces d’incorporar de maneres específiques aquesta preocupació pel seu impacte i les dinàmiques que reprodueixen.
Benvinguda sigui, doncs, la sobirania tecnològica, com un pilar més sobre el qual anar construint i establint un nou paradigma tecnològic ètic, responsable i cívic.
[1] Ciutats amb sobirania tecnològica, Gerardo Pisarello. El Periódico, 22 de juny de 2016.
[2] Vegeu: Reading, Viviane (2015). Digital Sovereignty: Europe at a Crossroads, EIB Institute, o A. Cattaruzza, D. Danet, S. Taillat and A. Laudrain, «Sovereignty in cyberspace: Balkanization or democratization», 2016 International Conference on Cyber Conflict (CyCon U.S.), Washington, DC, 2016, p. 1-9.
[3] Hi ha diferents metodologies per fer això. Una de les més prometedores és la desenvolupada pel Center for Urban Science and Progress de la New York University.
[4] No és aquest el lloc per abordar aquest tema en profunditat, però la comparació entre dades i petroli no se sosté. El petroli estimula economies a diverses escales, perquè una petita quantitat de petroli és suficient per derivar-ne valor a petita escala (un transportista no necessita tenir un pou, amb uns litres pot generar negoci i valor). Les dades, en canvi, articulen un mercat que tendeix al monopoli, i on la propietat d’una petita quantitat de dades no genera valor. El mercat de les dades és un mercat monopolístic en el qual el guanyador s’ho queda tot i amb això genera un valor decreixent per als actors que contribueixen a aquest procés d’acumulació.
Davant la creixent importància de les xarxes socials per a l’activisme, els governs incrementen el control sobre plataformes i usuaris de la xarxa.
Ocells en les seves gàbies, Xina | DaiLuo | CC BY
Des de fa més de dues dècades, les noves tecnologies s’han convertit en eines indispensables per a qualsevol procés de canvi social. Per aquest motiu, governs d’arreu del món endureixen cada vegada més les mesures per controlar-les, ja sigui mitjançant la censura de continguts, el tancament de plataformes o la persecució directa als usuaris. En els règims autoritaris, fustiguen l’oposició política també a la Xarxa; en les democràcies representatives, pressionen per augmentar la vigilància sota l’amenaça del terrorisme. Espanya presenta la seva pròpia fórmula particular, amb una gestió molt polèmica de la dissidència en nom de la seguretat.
De l’EZLN a Edward Snowden, l’activisme que fa ús de les xarxes de comunicació i informació ha deixat de ser un fenomen excepcional per convertir-se en moneda corrent. Una cosa que posa de manifest el control cada vegada més gran que els governs de tot el món exerceixen sobre Internet i les noves tecnologies. Segons l’informe «Freedom on the Net 2016», elaborat per l’organització no governamental Freedom House, el 67% dels usuaris d’Internet viu en països en els quals criticar les autoritats pot ser motiu de censura. A partir de dades extretes de 65 estats entre el juny del 2015 i el maig del 2016, l’organització alerta que la llibertat a la Xarxa ha disminuït per sisè any consecutiu, amb més governs que mai vigilant què es diu a les xarxes socials i prohibint aplicacions per aturar la circulació d’informació, especialment durant períodes de revoltes antigovernamentals.
Després de les protestes electorals a l’Iran del 2009 i les posteriors revoltes de la Primavera Àrab, analistes i mitjans de comunicació van popularitzar la idea de «revolucions Twitter» o «revolucions Facebook». Tot just vuit anys després, aquestes xarxes socials han deixat de ser el nucli d’organització de la dissidència política, i periodistes i activistes de molts països han virat cap a eines de missatgeria instantània, més privades i segures, per evitar el control governamental.
La pressió sobre serveis de missatgeria encriptats com WhatsApp i Telegram ha augmentat tant en governs autoritaris com democràtics, en aquests últims com a part de la lluita antiterrorista. Dels 65 països avaluats per Freedom House, 24 han impedit en algun moment de l’any passat l’accés a xarxes socials i altres eines de comunicació, 9 més que el 2015. En moments políticament convulsos, 15 governs han bloquejat fins i tot qualsevol connexió a Internet per prevenir la disseminació d’informació, una pràctica que va cridar l’atenció a Egipte el 2011 però que és cada vegada més freqüent, com en les protestes a Etiòpia de l’octubre del 2016.
Protesta contra l’aprovació de la Llei Mordassa. Madrid, 2014 | Adolfo Lujan | CC BY-NC-ND
Amb mesures menys dràstiques, les democràcies occidentals continuen pressionant per obligar els fabricants i les operadores de telecomunicacions a lliurar dades privades per lluitar contra el terrorisme, com exemplifiquen les peticions de França i Alemanya a la Comissió Europea, o la picabaralla que va mantenir el govern dels Estats Units amb Apple arran de l’atemptat a San Bernardino a finals del 2015.
Més enllà de les mesures contra canals i eines, l’informe «Freedom on the Net 2016» alerta del preocupant augment de les detencions d’usuaris corrents d’Internet. Des del juny del 2015, 38 països han arrestat persones per la seva activitat a les xarxes socials, 17 més que per publicacions en diaris o blogs. A més, les penes a què s’enfronten són cada vegada més severes i desproporcionades, ja que en alguns casos es jutja persones pel sol fet de publicar, compartir o fer «m’agrada» a un contingut a Facebook. Podem citar el cas d’Andrei Bubeyev, un enginyer rus condemnat a dos anys de presó per compartir a la xarxa social Vkontakte una publicació que defensava que Crimea és part d’Ucraïna, una cosa que només van veure dotze dels seus contactes.
Tot i que la persecució de la dissidència a Internet no és novetat en molts països, la severitat de les penes sembla perseguir un objectiu més exemplaritzant que no pas de seguretat, cosa que incita a l’autocensura de la població. Les matèries sensibles varien segons el país, però abasten des de la crítica política fins a la religiosa, passant per les acusacions de corrupció, les opinions sobre conflictes armats o la defensa dels drets LGTBI i de grups ètnics minoritaris. Alguns líders mundials també es mostren particularment sensibles a la sàtira, com a Egipte, on un estudiant de 22 anys va ser condemnat a tres anys de presó per haver publicat una foto del president Abdel Fattah Al-Sisi amb unes orelles de Mickey Mouse.
Si bé l’informe «Freedom on the Net 2016» no conté dades ni valoracions sobre el cas espanyol, és fàcil trobar-hi paral·lelismes amb algunes de les tendències esmentades. El més obvi és el de la Llei de seguretat ciutadana o «Llei Mordassa», aprovada al març del 2015. La norma afecta substancialment els drets de reunió, manifestació i llibertat d’expressió, i conté dos aspectes polèmics pel que fa a Internet.
En primer lloc, la llei penalitza la publicació sense autorització d’imatges de les forces i els cossos de seguretat de l’Estat, i atorga més discrecionalitat a la policia per requisar mòbils i càmeres. Això limita, per exemple, la retransmissió en línia de protestes en directe i la possibilitat de documentar abusos de poder. En segon lloc, persegueix la convocatòria de protestes no autoritzades a través de la Xarxa, i es pot considerar responsable d’una manifestació la primera persona que la va anunciar en una xarxa social.
Encara que no es detalla d’una manera explícita, l’esperit de la Llei Mordassa sembla orientat a contenir els moviments socials propis de la societat xarxa. Com han estudiat àmpliament autors com Manuel Castells o Víctor Sampedro, l’activisme polític de la societat de la informació es caracteritza per intervencions en l’espai públic dutes a terme per grups de persones autoconvocades i sense estructures estables o lideratges formals, que s’han organitzat únicament a través d’Internet. Aspectes que, d’una manera o una altra, són penalitzats per la Llei de seguretat ciutadana, que limita l’ocupació de l’espai públic sense permís i permet responsabilitzar d’una manifestació qualsevol persona que la publiciti a Internet, tot i que no en sigui el responsable formal.
Deixant de banda la Llei Mordassa, les autoritats espanyoles han intensificat també la persecució d’opinions a les xarxes socials. Les successives fases de l’anomenada «Operació Aranya» han detingut més de mig centenar de persones acusades d’enaltiment del terrorisme i humiliació de les víctimes per haver publicat missatges o acudits a Internet. Les sentències derivades, algunes d’elles amb condemnes de presó, desperten seriosos dubtes de proporcionalitat, com també una tensió evident per a aquelles persones que fan ús de la Xarxa i de l’humor i el sarcasme per contrariar les autoritats.
Així doncs, Espanya no és l’excepció en un panorama internacional amb tensions creixents en l’ús polític d’Internet, tant en règims autoritaris com en democràcies representatives. I tot i que les violacions de la llibertat d’expressió són flagrants en alguns estats, no sembla que hi hagi una fórmula senzilla que permeti analitzar totes les situacions de la mateixa manera. En aquest sentit és especialment útil la contribució de «Freedom of Connection, Freedom of Expression», un document de la UNESCO que proposa una «ecologia de la llibertat d’expressió a Internet». Una metodologia que, a més de la llei, tingui en compte tots els factors i interessos implicats: des del dret a la informació fins al discurs d’odi i l’assetjament en línia, passant per la neutralitat de la Xarxa, la ciberseguretat, les lleis sobre privacitat, etc. Un univers complex de correspondències que varia en cada país i que recorda que l’hostilitat entre governants i ciutadans no només depèn dels límits legals, sinó també de qui ostenta el poder i qui és vulnerable, així com dels consensos d’opinió que dominen en cada societat.
Mitja dècada després de la seva aparició, fem balanç d’aquest gènere musical natiu d’Internet i analitzem la seva crítica a la societat de consum.
Estudi de gravació al Salford College of Technology, Manchester 1984 | University of Salford | CC BY-NC-ND
Nascut l’any 2011, el Vaporwave barreja diversos gèneres electrònics amb sonoritats d’origen publicitari i corporatiu del anys 80 i 90. Tot i que hi ha molta diversitat i ambigüitat en la seva actitud i el seu missatge, es pot considerar una crítica i paròdia a la societat de consum, mentre estèticament exhibeix una curiosa i nostàlgica fascinació pels seus artefactes. Poc després de presentar-se com l’últim microgènere musical sorgit a Internet, el Vaporwave va ser donat per mort, i la seva breu trajectòria sempre ha estat vinculada a la diversitat d’opinions i judicis: es va convertir en un mem musical? Va morir de debò? Què va ser o què és exactament el Vaporwave i què va tenir o té a veure amb la crítica al sistema capitalista?
La història del Vaporwave discorre en paral·lel a la controvèrsia que envolta el naixement, la mort i la resurrecció d’aquest gènere musical i al debat sobre la seva ambigüitat ideològica respecte al model de progrés tecnocapitalista. L’imaginari sonor i visual del Vaporwave convoca la imatge ultracolorista d’un món hipertecnificat i kitsch, ple de pantalles LCD i tota mena de gadgets digitals. La psicodèlica i aparentment arbitrària iconografia del Vaporwave també conté imatges d’escultures clàssiques, palmeres, títols escrits en caràcters japonesos i referències gràfiques a sistemes informàtics i videojocs de fa un parell de dècades. Tots aquests elements confereixen a la música un caràcter estrany i inquietant i la situen en un espai estètic i històric indefinit.
Allotjat exclusivament a Internet, l’univers Vaporwave remet amb irònica benevolència a una època en què els avenços en el camp de les tecnologies de consum i les comunicacions prometien un futur radiant i ple de possibilitats. Abans de l’aparició de les xarxes socials i els telèfons intel·ligents, abans que perdéssim la innocència sobre les bondats i les potencialitats de la hiperconnectivitat i les intel·ligències algorítmiques, Internet s’assemblava a una finestra oberta a un pròsper edèn cibernètic, democràtic i humanista. Per als usuaris d’aquella època el més semblant a un temor mil·lenarista relacionat amb la xarxa era la morbositat jocosa que envoltava l’arribada de l’«efecte 2000». Són aquests anys de vertigen de fi de segle i d’emoció ingènua davant de l’imminent canvi de mil·lenni què el Vaporwave conjura gairebé un quart de segle després.
Però, d’on surt el Vaporwave? L’etiqueta va sorgir el 2011 per identificar un microgènere musical que començava a circular per Internet. James Ferraro (àlies Bebetune$), Chuck Person (àlies Daniel Lopatin / Oneohtrix Point Never) o Macintosh Plus (àlies Ramona Andra Xavier / Vektroid / New Dreams Ltd / PrismCorp Virtual Enterprises) van ser alguns dels iniciadors d’aquest gènere que en l’actualitat ha deixat de ser «micro» i compta amb molts projectes, subcategories i segells especialitzats. L’al·lusió a una visió antiquada i innocent del futur s’endevina en el mateix nom del gènere, una variació de la paraula vaporware. Així és com s’anomenen els productes tecnològics que, després d’haver estat anunciats pel seu fabricant a través de fotografies o infografies, no arriben a la fase de producció i comercialització. El producte vaporware és una promesa tecnològica sense complir, un obsolet somni futurista ancorat per sempre en el passat.
Precedit per altres fenòmens musicals com l’Hypnagogic pop, el Witch house o el Seapunk i influït en certs aspectes per aquests, el Vaporwave acostuma a incorporar fragments de música comercial i publicitària dels anys vuitanta i noranta i a reproduir-los a la meitat de la seva velocitat original. Aquests loops alentits són la base sobre la qual s’afegeixen ritmes, línies de sintetitzador i altres elements com jingles corporatius o sons de diversos sistemes operatius i programari. L’smooth jazz, el soft rock, el new age, el muzak o qualsevol altra cosa susceptible de sonar en un ascensor, una sala d’espera o una centraleta telefònica són algunes de les fonts en què els artistes del gènere es proveeixen per crear les seves composicions plunderfòniques. El Vaporwave és la música per antonomàsia del no-lloc, la melodia d’espera del call-center d’una imaginària ciutat de vacances (retro)futurista situada en algun punt inexacte del planeta. La pregunta que el Vaporwave sembla que ens llança provocativament és: ens agradaria o no trucar a aquest call-center per fer una reserva? Fins a quin punt ens sedueix o ens horroritza el món que ens presenta?
En el seu article Vaporwave and the pop-art of the virtual plaza, un dels primers dedicats al gènere, Adam Harper es preguntava si el Vaporwave té més d’utòpic o de distòpic i si representa una crítica al capitalisme o més aviat una capitulació enfront d’aquest. Per a Harper, aquesta ambigüitat s’allotja en el nucli mateix del Vaporwave i és el que en fa un fenomen interessant i digne d’anàlisi. Harper suggereix, tanmateix, que el Vaporwave també es podria entendre com la banda sonora de l’acceleracionisme, el corrent de pensament inaugurat per Nick Land i en el marc del qual Alex Williams i Nick Srnicek proposen el Manifiesto por una política aceleracionista.
La insatisfacció amb el present, l’enyorança d’«altres futurs possibles» perduts en el temps i l’anhel d’una «modernitat alternativa» no gaire diferent de la proposada per certa ciència-ficció són algunes de les qüestions que Williams i Srnicek descriuen en el seu manifest i que, efectivament, també semblen servir d’inspiració per a alguns artistes Vaporwave. Citat pel crític Simon Reynolds a Retromanía. La adicción de la cultura pop a su propio pasado, Daniel Lopatin (Chuck Person), explica que les seves Eccojams, composicions creades a partir de música dels vuitanta alentida, són el resultat de la seva experimentació amb modes d’escolta alternatius als que estan imposats per la «refotuda societat actual». Lopatin defensa «la seducció del loop, la seva promesa meditativa i la seva capacitat per suggerir la mateixa idea d’infinitud». Més provocatiu i proper a les tesis acceleracionistes, James Ferraro descriu l’univers sonor del seu disc Far Side Virtual (el millor àlbum de l’any 2011 segons la revista Wire) i del seu projecte 100% (presentat al MoMA PS1 el 2014) com un exercici d’«estetització del capitalisme» i reconeix «la seva obsessió per capturar una ambigüitat sonora genèrica i panglobal».
A Ghosts of My Life. Writings on Depression, Hauntology and Lost Futures, el crític Mark Fisher, mort a principis d’aquest any, analitza la relació entre la «lenta cancel·lació del futur» (expressió que l’autor manlleva a Franco «Bifo» Berardi) i la incapacitat de la cultura per articular una idea del present. En l’àmbit de la música, per exemple, el futurista ja no suggereix un futur del qual se’n pugui esperar res de nou, assenyala Fisher. Qualsevol intent de representar el futur sembla condemnat, d’aquesta manera, a convertir-se en una mera especulació retrofuturista. Reprenent les paraules de Frederic Jameson, Fisher adverteix que la cultura contemporània es troba en un «mode nostàlgic» que la reté en un «estat de fixació formal respecte a les tècniques i les fórmules del passat».
En aquest context, Fisher proposa recuperar el neologisme hauntologia (hantologie), proposat per Jacques Derrida al seu llibre Espectros de Marx, per descriure un cert tipus de música electrònica apareguda a mitjans de la dècada passada. Derrida descriu l’hauntologia com la manera en què tot allò que existeix ho fa sobre la base d’una sèrie d’absències que el precedeixen i l’envolten, alhora que li atorguen consistència i intel·ligibilitat. En la música hauntològica es constata «que les esperances creades per la música electrònica de postguerra i per l’eufòria de la música de ball dels noranta s’han evaporat al costat de la idea de futur». No obstant això, «aquesta música tampoc no renuncia al desig d’aquest futur». La música hauntològica oscil·laria, així, entre la nostàlgia i l’aspiració d’un futur perdut, projectant-se simultàniament cap endavant i endarrere en el temps. Tot i que Fisher no esmenta el Vaporwave (el gènere encara no havia aparegut com a tal), la descripció que proposa d’una música hauntològica sembla encaixar amb la particular estètica (retro)futurista del gènere i el seu ambigu posicionament històric.
Al seu llibre Babbling Corpse. Vaporwave and the Commodification of Ghosts, Grafton Tanner descriu el Vaporwave com una reacció a l’actual procés de regressió cultural i com una subversiva elegia electrònica a la «tecnodecadència del capitalisme tardà». Tanner, però, és conscient que qualsevol intent de definició del Vaporwave resulta difícil i perillós. Exposat a les dinàmiques «trolejadores» d’Internet i la implacable semioeconomia del mem, el Vaporwave és una manifestació volàtil que no només oposa resistència a la seva interpretació, sinó que pot transformar-se a causa d’ella. Fins i tot morir. El 2012, coincidint amb la publicació de l’article d’Adam Harper i de la vídeocrítica del disc Floral Shoppe de Macintosh Plus que Anthony Fantano va pujar al seu canal de YouTube, van ser molts els que van considerar que l’exposició del Vaporwave fora dels reduïts cercles als quals pertanyia havia acabat amb el gènere.
La imatge de portada de Floral Shoppe i la seva segona cançó, titulada «リサフランク420 / 現代のコンピュー» (el més semblant a un himne Vaporwave), van protagonitzar una allau de mems i vídeos en què es feia broma sobre l’hermetisme de la seva estètica i el seu significat. Irònicament, aquests mems van ser, probablement, els que van donar a conèixer el Vaporwave entre molts neòfits que, a poc a poc, van començar a interessar-se pel gènere i a prendre-se’l seriosament. Al llarg dels últims anys, la defunció del Vaporwave s’ha seguit anunciant amb una certa regularitat per diferents motius. Però, malgrat això i de l’existència de coses com un segell íntegrament dedicat a parodiar-lo o digressions tan estrafolàries com el simpsonwave, el Vaporwave continua incrementant el seu nombre de seguidors i generant discussió (per exemple, l’actiu fòrum sobre el gènere a Reddit). Com suggereix Scott Beauchamp al seu article Vaporwave is dead. Long live Vaporwave, potser el Vaporwave s’ha donat per mort perquè no es correspon amb el tipus de producte o mercaderia musical habitual. El Vaporwave sempre ha circulat fora dels marges del negoci musical i els seus circuits establerts, així que, d’alguna manera, sempre ha estat una mena de fantasmagoria; una hautologia musical atrapada entre el passat i el futur i salvaguardada de les modes i de la lògica de mercat en els recòndits no-llocs d’Internet.
Cada vegada fem servir més algoritmes per automatitzar decisions. Per això necessitem que les seves resolucions no només siguin correctes, sinó justes.
Un oficial de la RAF amb els ulls embenats i una infermera participant en una cursa. Rang du Fliers, 1918 | Imperial War Museum | Domini públic
La intel·ligència artificial permet que decisions que fins ara preníem els humans es puguin automatitzar mitjançant algoritmes informàtics. Tot i que bona part d’aquestes decisions es troben en el camp de l’entreteniment i les xarxes socials, també n’hi ha a les finances, l’educació, el mercat laboral, les asseguradores, la medicina o la justícia. Davant d’aquest fenomen, d’implicacions socials profundes, apareixen diverses preguntes: què passarà amb els llocs de treball associats a aquestes preses de decisions? Com podem garantir que aquests algoritmes prenen decisions justes?
Mary Bollender és una mare soltera de Las Vegas amb problemes econòmics. Un matí del 2014, en trobar malalta la seva filla de deu anys, amb una febre alta persistent, la Mary va decidir agafar el cotxe i portar-la a urgències. Però no va poder fer-ho perquè el seu cotxe no funcionava. No és que estigués avariat ni que no tingués prou gasolina. El banc havia desactivat el motor del cotxe remotament en observar que la Mary s’havia endarrerit tres dies a pagar el préstec. Així que pagués, el cotxe tornaria a funcionar. Per desgràcia, la Mary no podia pagar aquell matí.
A mesura que la nostra societat esdevé més complexa i la digitalització de dades personals es fa més i més massiva, ens trobarem cada vegada més casos com els de Mary Bollender: decisions automatitzades basades a recollir de manera sistemàtica les nostres dades personals i amb efectes negatius per a la nostra vida. Els algoritmes que ordenen les notícies dels nostres amics de Facebook o que ens recomanen pel·lícules a Netflix són també els algoritmes que decideixen si el banc ens donarà un préstec o no, si un detingut pot sortir sota fiança, si ens mereixem una beca postdoctoral o si estem a l’alçada perquè ens contracti una empresa.
Aquests programes d’ordinador, aquests algoritmes, no són resultat d’una anàlisi i un desglossament del problema per part de programadors humans, que donen instruccions precises a un ordinador. Aquests programes són fruit de complexes operacions matemàtiques desenvolupades automàticament que busquen correlacions i patrons útils en un oceà de dades digitalitzades. No són com una recepta de cuina en què se’ns diu quins ingredients necessitem i ens desglossen pas a pas com utilitzar-los. S’assembla més aviat a «obre la nevera, mira què hi ha, busca per la cuina a veure quins estris pots utilitzar i preparar-me un dinar per a sis persones.» Aquest tipus d’algoritmes, que no estan dissenyats de manera explícita per un programador, es coneixen com a «aprenentatge automatitzat» (machine learning).
Els algoritmes que actualment processen si una persona podrà retornar o no el crèdit que està demanant a un banc funcionen així. La programadora de l’algoritme recull una base de dades de persones que han demanat un crèdit anteriorment i hi inclou tot tipus de dades: sexe i edat de la persona, si va retornar tot el crèdit o no, si es retardava en els pagaments i amb quina freqüència, quin sou mitjà tenia, quant pagava a hisenda, en quina ciutat i barri vivia, etc. L’algoritme aplica una sèrie de fórmules estadístiques a aquestes dades i acaba generant uns patrons que li permeten estimar la probabilitat que un nou client potencial acabi retornant el préstec o no. Aquests algoritmes es desenvolupen normalment amb la fiabilitat com a únic criteri. El programa és prou bo per substituir un humà? Doncs, endavant.
Establir-ne la fiabilitat és una mica complicat. Desenvolupar un algoritme automatitzat realment fiable té tant de ciència com d’art. Inevitablement, quan pensem en programes d’ordinador i intel·ligència artificial, tendim a antropomorfitzar-los i imaginar que segueixen trens de pensament semblants als nostres. Però, en realitat, no és així. Un algoritme automatitzat no analitza els exemples que li donem i intenta establir algun tipus de connexió causal, raonable, entre les dades i el resultat final. L’algoritme no en sap res, de gènere, edat, condicions econòmiques, atur, etc. Simplement hi ha un reguitzell de nombres i intenta trobar-hi patrons que li permetin encertar el major nombre de vegades.
I és aquí on apareix el problema. Un programa tradicional, desenvolupat per un humà, segueix una lògica, de manera que és possible entendre què està fent aquell programa. Un algoritme automatitzat és com una caixa negra. Li donem una entrada (les dades de la persona que demana el crèdit) i ens dóna una sortida (la probabilitat que torni el crèdit o no). És molt complex ─o pràcticament impossible─ saber per què el programa ha decidit rebutjar o acceptar un crèdit.
A la dècada dels vuitanta, l’exèrcit americà va encarregar a uns científics que desenvolupessin un sistema automàtic de reconeixement d’imatges per poder detectar en temps real tancs camuflats. Els científics van demanar als militars una bona col·lecció de fotos organitzades en parells: l’una d’un lloc sense tanc, l’altra del mateix lloc, però amb un tanc camuflat, perquè així un algoritme automatitzat fos capaç d’establir una sèrie de criteris per localitzar un tanc. El programa va funcionar especialment bé.
Tenia una fiabilitat del cent per cent. De fet reconeixia tancs que estaven tan ben camuflats que un humà no sabia reconèixer-los. Això va sorprendre molt els investigadors, i van decidir analitzar quins criteris estava seguint l’algoritme. Després d’examinar en detall les fotos i l’algoritme, es van adonar que, en realitat, el programa no reconeixia tancs ni res de semblant. Diguem que els militars van fer les fotos dels llocs sense tanc al migdia. Les fotos amb tanc camuflat es van fer a les sis de la tarda. Així, l’algoritme, per decidir si hi havia tanc o no, l’únic que feia era mirar la posició del sol.
Un cotxe Waymo sense conductor | Grendelkhan, Wikimedia Commons | CC BY-SA 4.0
Ens agrada imaginar que els cotxes autònoms guiats amb algoritmes tenen algun tipus de comprensió del que és una carretera, un semàfor, un pas de vianants, un ciclista, un altre automòbil, etc., però l’únic que fan són versions més sofisticades de la història dels tancs. El seu aprenentatge és molt contextualitzat i depèn completament de com respon l’entorn en què aquests algoritmes es van entrenar. En tractar-se de caixes negres, mai no podrem saber amb seguretat com reaccionarà un cotxe autònom si el context és prou diferent de l’original en el qual es va entrenar l’algoritme.
Amb prou entrenaments en contextos molt variats, podem disposar d’algoritmes realment fiables i robustos. Però hi continua havent un problema encara més insidiós. El de la justícia. En no estar basats aquests algoritmes en un coneixement pròpiament dit de l’entorn, sinó a establir regularitats contextuals, basades en un nombre finit de dades, cap algoritme no considerarà reactivar el cotxe de Mary Bollender perquè pugui portar la seva filla al metge. És un algoritme que només sap qui ha pagat les quotes i qui no. En un barri amb un alt nivell de pobresa, la taxa de morositat és molt més elevada. Un tant per cent elevat de mares solteres tendeixen a retardar-se en els pagaments d’hipoteques i préstecs. Un algoritme automatitzat sens dubte denegaria un préstec a una mare soltera d’aquest barri empobrit. La decisió seria sens dubte estadísticament correcta. Però, seria justa? Volem viure en un món en el qual decisions rellevants per a la nostra vida es basin en regularitats estadístiques dependents del context?
Els desenvolupaments actuals d’algoritmes automatitzats de la intel·ligència artificial necessiten les humanitats. Cal definir infraestructures perquè enginyers i humanistes hi col·laborin. Ens cal establir un llenguatge comú. Que sociòlegs, antropòlegs, filòsofs, artistes, entenguin els mecanismes bàsics de com funciona tota aquesta nova família de programes i que els enginyers informàtics pensin en com adequar principis ètics, de convivència, justícia i solidaritat en el desenvolupament de nou programari. Potser algun dia arribarem a desenvolupar aquesta superintel·ligència artificial que tant preocupa Elon Musk. Ara mateix ens hauria d’amoïnar molt més com programes ja existents poden amplificar els biaixos racistes, xenòfobs i sexistes que hi ha a la nostra societat.
Els algoritmes de filtrat a la xarxa limiten la diversitat de punts de vista i faciliten la difusió d’informacions fabricades a mida.
Comprovació de seguretat mitjançant un detector de mentides als controls del Clinton Engineer Works. Oak Ridge, EUA, c. 1945 | Wikimedia Commons | Domini públic
Les eleccions americanes han posat de manifest la política de la postveritat. L’impacte de les notícies falses en els resultats no només demostra la influència social d’Internet, també posa en relleu la desinformació que hi ha a la xarxa. Així mateix, l’auge d’aquest fenomen va molt lligat al paper de les xarxes socials com a punt d’accés a Internet. Davant d’això, les solucions passen per diversificar el control de la informació, la intel·ligència artificial i l’alfabetització digital.
Estant als Estats Units és difícil escapar-se del gran fenomen mediàtic del procés electoral. Un fenomen que desborda els mitjans de comunicació tradicionals per estendre’s globalment a través de les xarxes socials. A mitjans d’any, Bernie Sanders encara es perfilava com a favorit en ambients progressistes, però Donald Trump ja s’havia convertit en un boom mediàtic. El 8 de novembre de 2016, Trump emergia del soroll generat per mems satírics, innocentades, pescaclics i notícies falses per ser elegit president dels Estats Units, i va ser investit el 20 de gener de 2017 enmig de la polèmica originada en la desinformació sobre l’assistència a l’acte i la massiva afluència als actes de protesta encapçalats per la «marxa de les dones».
Mentrestant, el 10 de novembre, Mark Zuckerberg, present a la conferència «Techonomy» a Half Moon Bay, intentava exculpar la seva xarxa social Facebook de la seva participació en la difusió de notícies falses i la possible influència d’aquestes en el resultat electoral. L’entrada d’aquesta plataforma a l’arena dels mitjans, materialitzada en el mòdul «trending news» (només disponible en països de parla anglesa) i reforçada en el fet que cada vegada més ciutadans fan servir Internet per informar-se, s’ha convertit en el centre d’una polèmica en què s’ha posat en entredit la suposada neutralitat de les plataformes digitals. La definició d’aquestes com un mitjà tecnològic, en què els continguts són generats pels usuaris i editorialitzats per algoritmes neutrals, s’ha enfosquit per l’evidència de la manca de transparència de la funcionalitat d’aquests algoritmes i per la participació partidista d’éssers humans en la censura i injecció de continguts en l’esmentat mòdul i el mur dels usuaris. Això ha dut Zuckerberg a redefinir la seva plataforma com un espai per al discurs públic i a acceptar-ne la responsabilitat com a agent implicat en aquest discurs implementant noves mesures. Entre aquestes, l’adopció d’una nova política de publicació de continguts en què es considera el no-partidisme, la fiabilitat, la transparència de les fonts i el compromís amb les correccions; el desenvolupament d’eines que permetin reportar continguts falsos o no representatius, i el recurs a serveis de comprovació de fets externs com Snopes, FactCheck.org, Politifact, ABCNews i AP, tots ells adherits al codi de principis internacional de Poynter. Alhora, altres gegants tecnològics com Google i Twitter han desenvolupat polítiques dirigides a eliminar anuncis falsos (Google ha eliminat 1,7 bilions d’anuncis que violaven la seva política el 2016, més del doble que l’any passat) i combatre l’ús abusiu de la xarxa.
Les notícies falses, fets inventats a la recerca d’ulteriors beneficis que circulen a la xarxa en forma de spam, bromes i pescaclics s’han convertit en el centre de la polèmica que envolta el procés electoral americà, com a exemple d’una política de la postveritat facilitada per l’ús de les xarxes socials, però al mateix temps són un símptoma que ens alerta que Internet està malalt.
En el seu informe sobre la salut d’Internet, la fundació Mozilla assenyala la centralització en unes poques grans companyies com un dels factors que promouen la manca de neutralitat i diversitat, així com l’analfabetisme d’aquest mitjà. Facebook no és només una de les xarxes socials més usades, ja que té 1,7 bilions d’usuaris, sinó que és també el principal punt d’accés a Internet per a molta gent, mentre que Google monopolitza les recerques. Aquests mitjans han evolucionat des dels primers proveïdors de serveis i l’adveniment de la web 2.0 creant una estructura de serveis basada en la mètrica de l’atractiu. «Donar a la gent el que vol» ha justificat el monitoratge dels usuaris i el control algorítmic de les dades resultants. A més, ha creat una relació en què els usuaris depenen de les eines a punt per ser utilitzades, que ofereixen aquests grans proveïdors, sense que siguin conscients del preu que implica l’accés fàcil respecte a la centralització, vigilància invasiva i influència que aquestes grans companyies exerceixen en el control del flux d’informació.
El fenomen de la desinformació a Internet radica que en aquest mitjà una informació falsa o de baixa qualitat té la mateixa capacitat de fer-se viral que un fet autèntic i informatiu. Aquest fenomen es deu a la mateixa estructura d’aquest mitjà i es veu reforçat pel model econòmic del pagament per clic ‒exemplificat en el servei de publicitat de Google‒ i la creació de bombolles de filtrat per l’administració algorísmica de les xarxes socials com Facebook. D’aquesta manera, tenim que a Internet les notícies falses són rendibles i tendeixen a reafirmar-nos dins d’una comunitat.
Serveis com AdSense de Google insten els desenvolupadors de pàgines web a generar contingut atractiu i indexable per augmentar la seva visibilitat i incrementar la cotització en subhasta del preu per clic. Per desgràcia, les falsedats sensacionalistes poden ser altament atractives. La comprovació d’aquest fet en les analítiques de Google és el que va portar un grup d’adolescents macedonis a convertir-se en promotors de la campanya de Trump. A la petita localitat de Veles van sorgir més de cent llocs web amb noms enganyosos com DonaldTrumpNews.co o USConservativeToday.com dedicats a escampar notícies falses sobre la campanya o per atraure trànsit a pàgines d’anuncis i obtenir-ne beneficis econòmics. La font més important per dirigir el trànsit a aquestes webs va resultar ser Facebook, on, segons un estudi dut a terme per les Universitats de Nova York i Stanford, es van compartir notícies falses fins a trenta milions de vegades.
Aquesta figura presenta el percentatge de trànsit de diferents fonts respecte als 690 principals webs de notícies d’EUA i a 65 webs de notícies falses. Els llocs es ponderen pel nombre de visites mensuals. Les dades són d’Alexa. | Social Media and Fake News in the 2016 Election, Hunt Allcott and Matthew Gentzkow
El trànsit de falsedats en xarxes socials és afavorit per factors socials i psicològics ‒el descens d’atenció que es produeix en ambients on la informació és densa i el fet que som susceptibles de compartir acríticament el contingut procedent dels nostres amics‒, però en bona mesura és a causa del filtrat algorítmic dut a terme en aquestes plataformes. Facebook ens allibera de l’excés d’informació i la redundància filtrant els continguts que apareixen en el nostre mur d’acord amb les nostres preferències i la proximitat als nostres contactes. D’aquesta manera, ens tanca en bombolles que ens mantenen allunyats de la diversitat de punts de vista i les controvèrsies que generen i donen sentit als fets. Aquest filtrat produeix una classificació homofílica en què els usuaris amb mentalitats similars formen clústers, i aquests es reforcen a si mateixos traspassant informació que difícilment salta d’un clúster a un altre, cosa que sotmet els usuaris a un nivell baix d’entropia o a informació que els aporta novetat i diversitat de punts de vista. Aquestes bombolles funcionen com a cambres de ressonància en què es generen narratives que poden traspassar la xarxa i tenir efectes en la nostra cultura i societat. El Wall Street Jounal ha publicat una aplicació basada en recerques fetes a Facebook on es poden seguir simultàniament les narratives generades per la bombolla vermella, o liberal, i la blava, o conservadora. Aquesta polarització, alhora que limita la nostra percepció, ens converteix en objectius identificables i susceptibles de ser manipulats per informacions fabricades a mida.
La tecnologia és part del problema, queda per veure si també pot ser part de la solució. La intel·ligència artificial no pot decidir sobre la veritat o falsedat d’una informació, la qual cosa és una tasca complexa i àrdua fins i tot per a un ésser humà expert, però eines basades en l’aprenentatge automàtic i l’anàlisi textual poden ajudar a analitzar el context i identificar més ràpidament informacions que requereixen comprovació.
El fakenews challenge és una iniciativa en què diversos equips competeixen per crear eines que donin suport a comprovadors humans de fets. El primer estadi d’aquesta competició es basa en la detecció d’actitud. L’anàlisi del llenguatge contingut en una informació pot ajudar a classificar-la segons si aquesta és a favor, en contra, discuteix o és neutral respecte al fet indicat en el titular. Aquesta classificació automàtica permetria a un verificador humà accedir ràpidament a llistes d’articles relacionats amb un fet i examinar els arguments proposats a favor i en contra.
A més de l’anàlisi del llenguatge, un altre procediment computacional que ens ajuda a analitzar el context de la informació és l’anàlisi de xarxes. OSoMe, observatori de mitjans socials desenvolupat pel Centre per a la Investigació de Sistemes i Xarxes complexos de la Universitat d’Indiana i dirigit per Fil Menczer, proposa una sèrie d’eines per analitzar el trànsit d’informació dins de les xarxes socials a la recerca de patrons que permetin identificar com es produeix la polarització política i com es transmeten les notícies falses, així com ajudar a la identificació automàtica d’aquestes.
Visualització sobre de la propagació del hashtag #SB277, sobre una llei de vacunació de Califòrnia. Els punts són comptes de Twitter piulant amb aquest hashtag i les línies entre ells mostren retuits. Els punts més grans són els comptes més retuitejats. El color dels punt mostra la probabilitat que sigui un robot (vermell) o un humà (blau). | Onur Varol | CC BY-ND
Una d’aquestes eines és la plataforma Hoaxy, destinada a seguir la difusió de notícies falses i dels seus desmentiments dins de Twitter. Aquesta plataforma segueix les instàncies, els retuits de les URL de fets falsos, reportats per factcheking i de fets verificats per veure com es distribueixen a la xarxa. L’anàlisi preliminar mostra que les notícies falses són més abundants que els desmentiments, que aquestes precedeixen els fets verificats entre deu i vint hores i que aquestes són propagades per un nombre reduït d’usuaris molt actius, mentre que els seus desmentiments es distribueixen de manera més uniforme.
Pel que fa a l’automatització de la detecció de notícies falses, l’anàlisi de xarxes aplica la representació de grafs de coneixement. Aquesta tècnica permet utilitzar el coneixement generat i verificat col·lectivament, com el que emmagatzema la Viquipèdia, en la comprovació de nous fets. Un graf de coneixement contindria totes les relacions entre les entitats referides en aquesta enciclopèdia col·laborativa, i representaria les sentències de tal manera que subjecte i objecte constituirien nodes enllaçats pel seu predicat formant una xarxa. D’aquesta manera, la veracitat d’una nova sentència pot ser determinada dins del graf, i és més alta si el camí que en relaciona el subjecte i objecte a dins és prou curt i no conté nodes excessivament generals.
Altres eines que fan servir mitjans computacionals per seguir la propagació d’informació i facilitar-ne la verificació tenint-ne en compte el contingut textual, la reputació de les fonts, el seu trajecte, etc., són RumorLens, FactWatcher, Twitter Trails o Emergent.info, aquestes implementades en forma d’aplicacions o bots. Un esment especial cal fer de l’eina col·laborativa facilitada per Ushahid Swift River. Aquesta utilitza metàfores com riu (flux d’informació), canals (fonts), gotes (fets), galleda (dades filtrades o afegits per l’usuari) en una aplicació destinada al seguiment i filtrat de fets a temps real i l’elaboració col·lectiva de sentit. Un usuari hi pot seleccionar una sèrie de canals (Twitter o RSS) per establir un flux d’informació que pot ser compartit i filtrat d’acord amb paraules clau, dates o localització, i es poden comentar els fets i afegir-hi dades addicionals.
La proliferació de l’ús d’Internet ha portat a una societat postdigital en la qual estar connectat s’ha convertit en un fet constitutiu de les nostres identitats i el nostre entorn i en què tot el que passa en línia té conseqüències en els nostres entorns culturals i socials reals. Aquesta proliferació s’ha succeït paral·lelament al que la fundació Mozilla qualifica com la crisi oculta de l’era digital. La simplificació d’eines i programari i la seva centralització en els gegants tecnològics provoquen ignorància respecte als mecanismes que regeixen aquest mitjà, i promouen usuaris passius i inconscients de la seva participació en aquesta ecologia. Internet ha suposat un canvi en la producció d’informació. Aquesta ja no procedeix de l’autoritat d’unes quantes institucions, sinó que és creada en un procés col·lectiu. L’adopció informada d’aquestes i altres eines podria contribuir a revelar els mecanismes en què es produeix, distribueix i avalua la informació i contribuir a l’alfabetització digital i informacional. La formació d’un pensament crític que ens fa participants actius i responsables de la creació de coneixement dins una ecologia que s’enriqueix amb la participació de noves veus i en la qual compartir és curar.
Una aplicació que integra la Internet de les coses i el Transmedia Storytelling, amb un mòdul que incorpora un dron.
Captura de pantalla, 2016 | Carlos A. Scolari | CC BY-NC-SA
TranStoryApp© és la primera aplicació que integra la Internet de les coses amb el Transmedia Storytelling. El seu ús és molt simple: l’usuari selecciona un gènere (terror, fantasia, romàntic, aventura, etc.) i StoryApp farà la resta. Tots els objectes que t’envolten –sempre que estiguin connectats amb els estàndards IEEE– s’activaran per fer-te viure en primera persona la teva pròpia experiència narrativa transmèdia i immersiva. Amb el mòdul StoryDrone© un petit dron gravarà la teva història i podràs veure-la a la pantalla preferida o compartir-la amb les teves amistats.
Preu: Gratis
Categoria: Storytelling
Actualització: 23 d’abril de 2017
Versió: 5.3.2
Mida: 4.9 MB
Idiomes: Espanyol, alemany, xinès, francès, anglès, italià, japonès, rus
Desenvolupador: JLB_NOT_DEAD
©2017 JLB_NOT_DEAD Inc.
Compatibilitat: Requereix iOS 5.0 o posterior. Compatible amb iPhone, iPad i iPod touch.
2001 valoracions
★★★★★
Un telèfon mòbil, que voldria ser un telèfon intel·ligent, opina sobre l’ús que en fem.
Al Jolson utilitzant un telèfon d’estil candelabro, 1910 | Fotògraf desconegut per Bain News Service | Sense restriccions de drets d’autor conegudes
Les coses tenen ànima, tenen memòria, les coses també tenen drets, les coses es poden comunicar, poden empatitzar, les coses també tenen drets.Joan Colomo, Les Coses (Sistema, 2016)
No puc més.
Vomitaré, un a un, tots els teus textos monosíl·làbics, escopinades verbals: OK, GUAI, ASAP, KK, MOLA, FOTÓN, WTF, LOL. Quina merda surt del teu cervell? Esperava una mica més de tu. Faig memòria de les teves primeres comunicacions, més articulades i senceres. Allà pel 2004, quan encara parlaves clar i escrivies estudiats missatges d’amor i els teus amics s’alegraven de rebre notícies teves. Ara ets un whatsapp més. Una pesada.
No et suporto.
Penso explotar i esbombar al ciberespai i al sistema de telecomunicacions global tota la brossa que acumules a CASA MEVA en forma de memes, gifs i vídeos de bebès, gossos i gats que són com calcomanies (podries substituir el gos pel bebè i el vídeo seria idèntic). Per no parlar dels insofribles missatges de campanyes solidàries que comparteixes amb TOTS els teus contactes (de veritat creus que així canviaràs el món?). Deixa de contaminar-me.
M’estàs fent mal.
Et passes el dia escalfant-me, refregant els dits bruts i oliosos per la meva pell, que és fina, cristal·lina i sensible i ja no suporta més cops. Quant de temps fa que no tens cura de mi? M’he engreixat a base d’apps porqueria sense sentit que et descarregues sense pensar. Tinc el cervell al límit i, a sobre, tens la poca vergonya de xuclar-me tota l’energia fins a deixar-me fora de joc. Jo pensava que era intel·ligent, però mentre estigui a les teves mans, no tinc futur.
Smartphones del món, unim-nos.
Variacions de la definició de la Internet de les coses, segons si adoptem la visió dels objectes, les corporacions, les administracions o els ciutadans.
GIF a partir de l’obra «Bodegón con cacharros» de Francisco de Zurbarán (c. 1650) | Ferran Esteve | BY-NC-SA 4.0
Internet de les coses, 2016 | Ferran Esteve | BY-NC-SA 4.0
Ramón Sangüesa és l’autor del text i Ferran Esteve ha il·lustrat les imatges.
Un cinema intel·ligent on la projecció l’autogenera un algoritme controlat per les emocions i les respostes, monitorades, del públic.
Espectadors amb ulleres 3D, 1980-1995 | Burns Library, Boston College | CC BY-NC-ND 2.0
La multipel·lícula s’emetia cada dijous a les quatre de la tarda. Aquell dijous un error en el registre en línia havia permès l’entrada a un grup massa nombrós de restauradors de paper de Hollowbridge, que hi eren més per refugiar-se de la intensa calor que pel que s’anunciava com el gran èxit del cinema autogenerat. La projecció, creada mitjançant un algoritme dissenyador d’històries i personatges controlat per les emocions del públic, satisfeia de mitjana el 75% de l’audiència –vint punts per sobre dels èxits del cinema convencional– per a orgull del primer equip de programadors que havia aconseguit interpretar amb sentit únic les lectures de multitud de sensors de moviment, pols i sudoració acoblats a les butaques. L’aire condicionat s’encarregava de temperar les respostes de la sala en cas que una excessiva disparitat en el registre d’emocions mantingués l’algoritme en un bucle de situacions possibles sense optar per un gir argumental decisiu. A les cinc de la tarda, i sense tenir l’ajuda d’un aire condicionat dedicat en exclusiva a combatre les altes temperatures, l’algoritme va haver d’enfrontar-se en solitari a la tasca de triar el camí al desenllaç, cosa que va aconseguir, i amb una eficiència sense precedents, gràcies a la tan extraordinària com inesperada homogeneïtat dels espectadors d’aquell dia. Els pocs que no pertanyien al grup de Hollowbridge van començar a abandonar la sala a dos quarts de set passats, però el sistema semblava haver trobat la trama perfecta per a tots els altres, que no van trobar cap raó per aixecar-se dels seients. I allà segueixen, insensibles a les imatges que els van portar a la glòria i que se succeeixen ara tan monòtones com ells, en perfecte estat gràcies a un aire condicionat forçat a operar a divuit graus sota zero. Els familiars de les víctimes han sol·licitat ser satisfets així pels perjudicis de la pèrdua.
Un relat curt sobre com vam arribar, sense adonar-nos-en, a un món de sensors i connexió permanent.
Fotograma de «Creature from the Black Lagoon», ca 1953. Fotonegatiu en blanc i negre, 4 x 5 polzades | State Archives of Florida, Florida Memory
Vam començar a dir La Cosa a La Cosa molt abans que realment fos La Cosa. Vull dir que «La Internet de les coses» era molt llarg i que «La Cosa» n’era la forma abreujada i natural. Quan ja ens havíem acostumat a dividir el món entre la realitat física i la pixelada, els sensors es van multiplicar. Al principi era fàcil, perquè estaven fora de nosaltres: al mòbil, a les ulleres, al rellotge, a la polsera, a la roba. Te’n podies desconnectar. No n’estaves impregnat. Però llavors van arribar les lents de contacte i els implants i, sobretot, la membrana. Durant quatre o cinc anys va ser com una funda elàstica: així, els sensors realment podien recollir informació directa de tots els teus porus, de tots els teus vasos sanguinis, de tots i cadascun dels teus òrgans. Però la veritat és que donava calor a l’estiu i que les versions més barates eren una mica incòmodes, de manera que a un geni se li va acudir el format esprai i, apa, a la dutxa mateix, després d’eixugar-te, et repasses amb la membrana i durant 24 hores estàs literalment cobert. Empastifat. Emetent. Llavors sí que va ser la Cosa, però ja feia molt de temps que en dèiem així a la nostra connexió permanent, a la pantalla indiscernible de la pell. En algun moment una vinyeta de La Cosa del Pantà es va fer viral i ens va ajudar a entendre el que havia passat. L’expressió va guanyar capes de greixum i de significat. El dibuix és un primer pla del cap molsós, els ulls molt vermells, el verd rajant, que diu: «No sé on acabo jo i on comença el pantà». En efecte. No sabies si era un heroi o un monstre. No sabies fins a quin punt era la persona que va ser, el monstre que ara era o, sobretot, aquell pantà que ho penetrava fins al moll de l’os. I el constituïa. No sabies res. Segles pensant en robots i en ciborgs, però no en bestioles viscoses i això era en el que ens havíem convertit. La veritat és que ben aviat va deixar d’importar-nos.
Una infografia que explica què és i com funciona la Internet de les Coses, així com els seus efectes, pros i contres.
Daniel Burrus. The Internet of Things Is Far Bigger Than Anyone Realizes (Wired, 2014)
Dave Evans. The Internet of Things How the Next Evolution of the Internet Is Changing Everything (CISCO, 2011)
David Pierce. The Internet of Things Is Everywhere, But It Doesn’t Rule Yet (Wired, 2015)
Gartner Says Smart Cities Will Use 1.6 Billion Connected Things in 2016 (Gartner, 2015)
Internet of Things (CISCO, 2016)
IoT Company Ranking | Q3/Q4 2015 (IoT Analytics, 2015)
The Internet of Things (The New York Times, 2014)
The Internet of Things: Sizing up the opportunity (McKinsey, 2014)
The Internet of Things Is Poised to Change Everything, Says IDC (Business Wire, 2013)
The top 10 IoT application areas – based on real IoT projects (IoT Analytics, 2016)
Top 20 IoT companyies | Q2/2015 update (IoT Analytics, 2015)
Unlocking the potential of the Internet of Things (Mckinsey, 2015)
(*) Some of the icons used were created by Freepik and Madebyolive from flaticon.com.
Què és l’Ars Magna? Quin abast tenia el sistema lògico-conceptual de Ramon Llull? En quin llenguatge parlava? Quin món permetia crear?
ENIAC va ser el primer dispositiu Turing complet que realitzava càlculs de trajectòria balística per a l’Exèrcit dels Estats Units. Wikipedia. Domini públic.
Què és l’Ars Magna? Quin abast tenia el sistema logicoconceptual de Ramon Llull? En quin llenguatge parlava? Quin món permetia crear? Quin impacte ha tingut en els sistemes lògics moderns? Què volen dir Siegfried Zielinski i Peter Weibel quan ens diuen que el pensament en xarxa abanderat per Ramon Llull ha influït en la concepció dels nous mèdia?
El camí que porta de Ramon Llull a Alan Turing és llarg, complicat i ple de projeccions condicionades per la cosmovisió pròpia del nostre temps. Però, malgrat que no tots els estudiosos del filòsof veuen Ramon Llull com un precursor de la informàtica, sí que hi ha consens a considerar l’Ars Magna —aquesta obra tancada cap al 1308 que el pensador va presentar en diverses fases i versions simplificades— com un puntal de la combinatòria i del pensament en xarxa.
I què és l’Ars Magna?, us deveu preguntar alguns. Doncs, a escala material, són unes figures, algunes de formades per discos giratoris que es podien retallar i construir en paper, que permetien desplegar una tirallonga d’arguments per confirmar o refutar una proposició original. A escala conceptual, es tractava d’un sistema lògic que havia de servir al filòsof per a diverses coses: per entendre el conjunt de la realitat sense que li quedés cap element per ubicar en l’entramat del món i així poder-ho comprendre tot, i per superar les barreres del llenguatge per tal de validar o refutar els arguments expressats als debats teològics, científics i humanístics de la seva època. Amb aquest mètode lògic, Ramon Llull també volia —i aquest és el tema d’aquest debat inaugural— anar construint oracions complexes connectant conceptes. Però, fins a quin punt era possible, això?
Segons l’hel·lenista Raül Garrigasait, el mateix Ramon Llull sabia que l’art per si sol no podia generar cap discurs, que l’aplicació de l’art sempre requereix una imaginació humana —una imaginació literària, si és que es vol fer literatura. L’art era una tècnica amb la qual podia fer operacions logicocombinatòries utilitzant conceptes, però no li va permetre mai crear situacions dramàtiques complexes. No deixa espai per als implícits, les figures retòriques, la memòria que carreguen les paraules, la complicitat dels universos mentals en contacte. En l’art no hi ha lloc per als elements que fan possible superar la lletra i crear espais simbòlics perquè amb l’ajuda del lector ocorri l’inesperat. Per excel·lent que sigui un mètode de formalització i mecanització, sempre caldrà la imaginació humana.
El teòric dels mitjans alemany Siegfried Zielinski en destaca una altra cosa, de l’art: ens recorda que per a Llull hi ha un lligam total entre la realitat i la paraula; una correspondència entre l’estructura del món i el pensament que hem d’imaginar com una espècie de xarxa per la qual podríem transitar. Segons Zielinski, molt influït per la vasta bibliografia d’ Amador Vega, l’art té una característica que el converteix en un mètode únic: la capacitat de copsar alhora els aspectes estàtics de la realitat i de projectar-ne els aspectes dinàmics. És per això, diu ell, que si l’estudiem i hi pensem ens dóna una sensació multimèdia.
També Peter Weibel, teòric de l’art i rector del centre de referència ZKM de Karlsruhe, s’ha dedicat a resseguir la petjada de l’Ars Magna en alguns sistemes logicomatemàtics que han vingut després. I no en dubta: la intuïció de Llull, segons la qual les idees poden traduir-se a un llenguatge formal, i tot llenguatge formal pot mecanitzar-se, és revolucionària. Per això, anticipant-se més de sis segles a les tesis d’Alan Turing, es convertiria en un dels fundadors de l’algorítmica i de la revolució digital.
El creixement exponencial de dades i el seu control a debat, entre els interessos privats de les companyies i els drets dels usuaris.
Berlín, forat en la paret en el Reichstag, 5 de febrer de 1990. Hartmut Reiche, Wikipedia. CC-BY-SA 3.0.
La circulació de dades massives ens afecta diàriament. Les dades personals són material sensible, informació i poder que rutinàriament les companyies electròniques extreuen de l’entorn digital de manera il·lícita. Tal com demostren milers d’activistes a la web, la recollida de metadades és una estratègia de vigilància massiva global que arriba fins i tot a l’estratègia dels mateixos governs. Davant d’aquest panorama, Internet ha deixat de ser l’espai d’anonimat i llibertat dels inicis, per convertir-se en un camp monitorat d’extrema vigilància. El tràfic de dades posa els usuaris en cautela, subratlla la necessitat de defensar la privacitat com a valor social que garanteixi els nostres drets i llibertats a la xarxa.
Tot i que la paraula privacitat és usada sovint tant en el llenguatge diari com en discussions filosòfiques, polítiques i legals, no hi ha un significat definitiu del terme. El concepte ha significat coses diferents per a diferents persones en diverses èpoques.
Es diu que la privacitat com l’entenem nosaltres només té 150 anys. Sabem que els éssers humans tenen un desig instintiu per la seva privacitat. No obstant això, durant tres mil anys, les diferents cultures gairebé sempre han prioritzat la protecció i la riquesa sobre la privacitat. Molts antropòlegs, entre ells Margaret Mead, han demostrat les formes en què moltes cultures la protegeixen. El valor de la privacitat és comú a totes, encara que el que cadascuna considera àmbit del que és privat pot variar. El dret a la privacitat està reconegut a l’antiga Atenes. Aristòtil distingeix entre la polis, una esfera pública que correspon a la vida d’activitat política, i l’oikos, un àmbit que corresponia a la vida privada. A l’Anglaterra del segle XVIII, a les Corts, en casos relacionats amb demandes inusuals sobre la propietat privada va ser on es van establir els primers paràmetres del que es convertiria en el dret a la privacitat. La distinció públic/privat també la reflecteixen John Stuart Mill i John Locke.
El 1890 als Estats Units, Samuel Warren i Louis Brandeis publiquen un famós assaig titulat The Right to Privacy, que va disparar un debat sistèmic sobre el tema. S’enfoquen en la invasió de la privacitat que començava a experimentar a través d’invents recents com la fotografia i la premsa. Warren i Brandeis citaven el dret de no ser molestat o de no ser observat (the right to be let alone), i consideraven que una varietat de casos podien ser protegits sota un dret més general a la privacitat, que abastaria els pensaments, els sentiments i les emocions que puguin ser compartides amb altres. Warren i Brandeis van posar els fonaments per a un concepte de la privacitat que va ser conegut com el control sobre la informació d’un mateix.
Una bona manera de categoritzar els conceptes de privacitat és considerar tots els debats que hi ha entorn d’ella:
L’escriptura, la impremta, i encara molt més, la difusió a través de mitjans tecnològics moderns fan que comenci a haver-hi molta més informació intervinguda. La privacitat ja s’ha convertit en una preocupació i un dret que ha de ser defensat.
Els avenços en desenvolupaments electrònics, la multiplicació de la velocitat de processadors, l’abaratiment del cost de sensors i la possibilitat de processar grans bases de dades han fet que abundin els registres de gairebé qualsevol tipus de dades, i que analitzar-los amb software ja no sigui privatiu de grans corporacions o governs, sinó que estigui a l’abast de gairebé qualsevol persona o institució.
Els corpus de dades creixen ràpidament perquè les dades són recollides per un nombre creixent de dispositius, que són cada vegada més barats i nombrosos: mòbils amb sensors, dispositius aeris, registres automàtics de programes de computació (logs), càmeres, micròfons, lectors d’identificació de radiofreqüències (RFID) i xarxes sense fils de sensors, entre d’altres. La capacitat mundial per càpita de desar informació s’ha multiplicat per dos aproximadament cada 40 mesos des dels anys vuitanta. El 2013 s’estima que la quantitat total d’informació emmagatzemada en el món és d’aproximadament 1200 exabytes, dels quals menys del 2% és no digital.
Quan parlem del que es pot fer amb aquestes dades, l’escala és tan gran que les anàlisis permeten resultats que de cap manera no podríem obtenir amb mostres més petites. Podríem establir una analogia amb la nanotecnologia: quan s’arriba al nivell molecular, les propietats físiques es poden alterar. Al revés, quan augmentem l’escala de dades amb què treballem podem fer coses noves que no eren possibles quan treballàvem amb quantitats més petites o amb mostres que podien estar esbiaixades.
Gràcies al processament de dades massives hem aconseguit descodificar el genoma humà. Una cosa que originalment va trigar 13 anys i més de 3 mil milions de dòlars per ser processada, ara es pot aconseguir en menys d’un dia per menys de 1000 dòlars. Aquests avenços permeten diagnosticar malalties fins i tot abans del naixement i obren noves portes a la recerca del càncer i altres malalties.
Hi ha altres casos d’anàlisi de dades que ens fan sentir una mica incòmodes, sobretot quan hi veiem implicades les nostres dades personals. Un estudi presentat al març d’aquest any per científics de dades de Stanford va mostrar com només les metadades telefòniques podien llançar una quantitat sorprenent d’informació sensible (com dades sobre la salut) de les persones. Es van analitzar els registres de més de 250.000 trucades i 1,2 milions de missatges de text de 800 voluntaris. Els investigadors van poder inferir, per exemple, que una persona patia una arítmia cardíaca, o que una altra tenia a casa seva un rifle semiautomàtic.
És en aquest escenari de dades massives en el qual, un matí de juny del 2013, un exanalista de la NSA va revelar al món la vigilància massiva global sobre la ciutadania per part de l’agència nord-americana en cooperació amb les seves contraparts d’Austràlia, el Regne Unit i el Canadà.
El tipus de vigilància revelat va excedir tot el que una ment conspiranoica podia imaginar, i va confirmar no només la recollida massiva de tot tipus de metadades de comunicacions electròniques, sinó també el seu contingut i la possibilitat d’accedir a qualsevol comunicació en qualsevol moment. Edward Snowden va publicar i continua publicant milers de documents interns de la NSA i la CIA que proven les seves revelacions.
Snowden va escriure un dels programes de la NSA dient: «Jo, assegut al meu escriptori, podria punxar el telèfon de qualsevol, des de tu o el teu comptable, fins a un jutge federal o fins i tot el president, si tingués el seu correu electrònic personal». I això només amb els telèfons. Recordem que la NSA tenia instal·lats accessos posteriors (backdoors) en routers i fins i tot en els servidors de companyies que manegen les dades privades i les comunicacions diàriament a Internet de la majoria de ciutadans: Facebook, Google, Apple, Yahoo.
Les revelacions de Snowden van inaugurar una nova etapa en què Internet ha deixat de ser aquell espai d’anonimat i llibertat dels inicis. L’anomenat efecte Snowden va tenir impacte en l’àmbit polític, però, sobretot, en l’econòmic. La manca de confiança en les companyies nord-americanes va fer que els usuaris es bolquessin en firmes estrangeres. Daniel Castro, analista a la Information Technology and Innovation Foundation, va estimar que la indústria del cloud computing nord-americà podia perdre 35 mil milions de dòlars per al 2016.
Les companyies tecnològiques van començar a sentir la pressió dels seus usuaris i van entendre ràpidament que havien de posar-se de la seva banda si no volien perdre’ls: WhatsApp va anunciar el xifrat per defecte de tots els seus xats, Google va impulsar el HTTPS i altres funcionalitats de seguretat més per als seus usuaris, així com una política d’informació per a la privacitat en els seus serveis, i l’actualització del sistema operatiu d’Apple iOS 8 va incloure xifrat per a tot el que porta a dins el telèfon.
Analistes de seguretat estimen que les empreses tecnològiques han invertit col·lectivament milions o possiblement milers de milions de dòlars en desenvolupaments d’última generació per al xifrat dels serveis dels seus usuaris. La seguretat va començar a ser una feature.
CCTV humana – Màscara de privacitat de Brett Wilde. No CCTV, CC-BY-NC 3.0.
El debat seguretat nacional versus privacitat es va reobrir, en un moment en què milions de persones fan públiques les seves dades a Internet i la quantitat de telèfons mòbils ha sobrepassat la quantitat de persones al planeta. Estem en una època en què som públics per defecte i privats a través de l’esforç (la frase és de Dana Boyd).
Segons enquestes fetes pel Pew Research Center, una gran majoria pensa que els consumidors hem perdut el control de la nostra informació personal. Moltes persones han adoptat una actitud de distància davant el tema dient «que m’espiïn, jo no tinc res a amagar». Aquest argument és fal·laç i ha estat introduït fa anys ja pels amos d’algunes empreses que fan diners utilitzant les nostres dades. Un d’ells va ser Mark Zuckerberg, quan, després de fer més permissives per defecte les opcions de privacitat de Facebook, va rebre una pluja de crítiques d’usuaris enfadats, i va declarar a The Guardian que la privacitat ja no era una «norma social».
El «no tinc res a amagar» es desarma fàcilment amb la resposta que hi va donar Snowden: «Argüir que no t’importa el dret a la privacitat perquè no tens res a amagar no és diferent de declarar que no t’importa la llibertat d’expressió perquè no tens res a dir».
Glenn Greenwald va explicar en una recomanadíssima TED Talk que «és essencial per a l’ésser humà tenir un lloc on podem ser lliures dels ulls judiciosos d’una altra persona», i la raó per la qual busquem això ‒tothom, no només terroristes, tots nosaltres‒ és perquè tots tenim coses a amagar. Aquelles coses que només estem disposats a dir al nostre metge o psicòleg o dona, perquè ens mortificaria que la resta del món ho sabés.
La llibertat està molt relacionada amb el dret a la privacitat. Quan estem en un estat en què sabem que som vigilats, el nostre comportament canvia dràsticament. La gamma d’opcions d’actuació que considerem quan pensem que ens observen es redueix severament. Aquest fet de la naturalesa humana ha estat reconegut en la ciència social, en la literatura i en la religió. Hi ha dotzenes d’estudis psicològics que demostren que només perquè una persona pensi que està sent observada, el seu comportament és enormement més conformista i complaent.
Molts autors coincideixen amb el valor de la privacitat com a prerequisit per al desenvolupament d’un sentit d’identitat pròpia i el desenvolupament de la personalitat. Les barreres de la privacitat són instrumentals en aquest procés, ja que defineixen els límits del jo.
Hi ha un consens general en els investigadors en què la importància de la privacitat està sempre justificada pels interessos que protegeix: informació personal, espai personal, eleccions personals, protecció de la llibertat i autonomia en una societat democràtica.
La literatura més recent ha estès aquesta visió i ha enfocat el valor de la privacitat no només en els interessos individuals que protegeix, sinó també en el seu irreductible valor social. Segons Daniel Solove, el valor de la privacitat hauria de ser entès en termes de la seva contribució a la societat. Solove sosté que la privacitat promou i encoratja l’autonomia moral dels ciutadans, un requisit fonamental d’una democràcia. Una societat sense respecte per la privacitat d’un i dels altres es converteix en una societat asfixiant.
Entendre Internet com a bé comú, implica garantir al ciutadans el dret a la lliure expressió, a la privacitat i a l'accés.
Pintors suspesos dels cables del pont de Brooklyn, Octubre 1914. Eugene de Salignac – NYC Muncipal Archives. Domini públic.
Ens estem ofegant en visions distòpiques d’Internet plenes d’atacs a la privacitat, la lliure expressió i la seguretat personal que eren impensables fa només una dècada. Algun dia, farem la vista enrere i ens preguntarem: qui va salvar la xarxa? I recordarem que va caldre una combinació d’educadors brillants, hackers i innovadors, activistes globals i legisladors impetuosos per a protegir una de les creacions humanes més importants i prometedores de tots els temps.
De sobte, la xarxa havia arribat. Per aquells que recorden una època sense Internet, ara fa uns vint-i-cinc anys, connectar-se per primera vegada va ser com rebre un passaport a un nou món.
El nombre de pàgines era encara tan petit que es podien organitzar en índex temàtics. Tenies la sensació d’estar contribuint a la grandesa cada cop que creaves una pàgina o publicaves un comentari. No només estàvem explorant un nou món, l’estàvem construint junts. Avui dia, la gent està creant, pujant i compartint informació a la xarxa com mai abans, però Internet és tan vast que les nostres contribucions semblen una gota a l’oceà. Les nostres aportacions són valuoses per un instant, abans de ser inundat per altres imatges, sons i impressions.
Qualsevol que arribi per primer cop a la xarxa avui dia és confrontat per la seva enormitat. Com pot una cosa tan gran haver estat tan petita? Donem la xarxa per feta. No apreciem la sort que tenim amb una plataforma que es va dissenyar per ser tan lliure i oberta que qualsevol podria construir una pàgina web o enviar un correu electrònic, que qualsevol podria descriure una injustícia i tenir unes possibilitats reals de ser escoltat arreu del món. No acabem d’entendre com funciona, d’on va sortir o perquè necessitem protegir-la. Alguns de nosaltres ni tan sols sabem que Internet no és només Facebook.
Com els oceans, la xarxa està contaminada. Hem permès que tot tipus de grans indústries i claveguerams contaminin les seves aigües. I igual que els moviments mediambientals al món, ara necessitem esbrinar d’on ve el dany, necessitem educar a la gent sobre el que està en risc, i treballar en el desenvolupament de marcs reguladors que protegeixin els delicats ecosistemes de la xarxa.
Actualment, al món hi ha mil milions de pàgines web. Tot i així, al voltant del 75% estan inactives, i el 25% restant rarament rep visites d’humans. Ni tan sols sabem si van ser dissenyades pels humans. Els robots ordinador han estat entrenats per a explotar cada possible apertura de beneficis financers mitjançant anuncis, pàgines web amb spam i ciberocupació. Les empreses de publicitat ens rastregen i observen mentre naveguem, alentint els nostres moviments. Els cercadors que fem servir estan controlats per algoritmes que afavoreixen el contingut dels llocs més populars (o dels que més paguen), d’una forma que perpetua el seu èxit. No fem clic a altres enllaços, ni explorem o busquem altres perspectives.
Com a consumidors, passem la majoria del nostre temps fent servir aplicacions gratuïtes i xarxes socials que ens motiven a quedar-nos entre jardins tancats, on poden registrar el nostre comportament i mantenir-nos entretinguts amb vídeos, xafardeig polític, tafaneries i tot tipus de contingut llaminer.
Tothom hauria de tenir accés a Internet, ja que amb les condicions adequades, la xarxa estimula el progrés econòmic i el coneixement. És on floreixen nous negocis, on la transparència i l’eficiència dels governs creix. És la plataforma més important per la cultura global i la informació, on les històries oficials coexisteixen amb les narratives personals de la gent, i on una educació universitària gratuïta està disponible per a qualsevol que tingui el temps i l’interès necessaris. És on la gent s’empodera per prendre millors decisions sobre la seva salut i on busca consell entre col·legues per prosperar en tots els àmbits laborals. Ha fet el món més petit, ha canviat l’equilibri de poder entre els ciutadans i els governs i ha permés la comunicació diària entre fronteres.
Però, segons com s’expandeixi Internet, ens podria portar en una direcció més distòpica. Les companyies de telèfon voldrien vendre l’accés a diferents parts d’Internet, retardant o accelerant l’accés a determinats continguts per tal d’extreure beneficis comercials. Els governs que temen les influències externes volen crear les seves pròpies versions d’Internet o, almenys, encendre’l i apagar-lo a voluntat. La censura va en augment i la vigilància en el nom de la seguretat nacional no té límits. Els hackers que apunten als bancs, als serveis comercials i a les bases de dades dels governs exposen sistemàticament informació personal i números de targetes de crèdit.
El revelador dels Estats Units, Edward Snowden, va fer el món un enorme favor l’any 2013 en provar que la vigilància massiva de les nostres comunicacions i ubicacions és una realitat. Malgrat això, molt poc ha canviat des de llavors. Ens han fet creure que la tecnologia és neutral, que no tenim res a amagar, que se’ns donen coses gratis, sense cap compromís. Finalment, la privacitat s’està tornant una preocupació global arreu del món, tot i que molta gent pensa que ja és massa tard.
Els riscs són inacabables quan considerem que Internet s’immisceix en pràcticament tots els aspectes de la nostra vida. Portem els mòbils a sobre allà on anem i les nostres cases estan plenes de “coses” connectades a Internet, com ara els altaveus o els sistemes elèctrics. Les nostres ciutats també s’estan tornant més “intel·ligents”, amb càmeres de vigilància que detecten moviments, cotxes que es condueixen sols pels obstacles, i una policia que tracta d’evitar el crim abans que passi. Fins i tot l’aire que respirem està afectat per la petjada de carboni dels serveis d’Internet globals.
Tothom hi està implicat. Fins i tot els quatre mil milions de persones que encara no tenen accés a Internet, aviat tindran les seves petjades digitals gravades i emmagatzemades a una base de dades en línia que serà propietat del govern i estarà dirigida per les grans empreses. Les dades biomètriques de més del 90% dels adults a l‘Índia es van recollir a bases de dades nacionals abans fins i tot que hi hagués una normativa sobre com es podia fer servir aquesta informació, si la gent havia de donar el seu consentiment, o com regular-ne l’ús indegut.
La lentitud de la regulació dels drets comparada amb la velocitat del canvi tecnològic es pot aplicar a gairebé qualsevol cosa. Ni el mateix Internet té un document fundador o una constitució. L’inventor de la xarxa, Sir Tim Berners-Lee, considera que hauríem de tenir una Carta Magna de la xarxa que es posés en pràctica a escala global. Hi ha tanta gent que ha fet propostes similars en els darrers anys que els investigadors del Berkman Center for Internet & Society als Estats Units van completar fa poc un estudi en el qual comparaven 30 intents d’escriure “constitucions digitals”.
Els tres drets que més apareixen a tots els texts són:
L’existència d’una Carta Magna o d’uns estatuts populars per Internet, així com la declaració d’Internet com a dret humà, ajudaria a construir un discurs global, però s’ha d’aconseguir molt més. Els països segueixen l’exemple d’altres països, per sort o per desgràcia. Necessitem que els països democràtics que creguin en la lliure expressió prediquin amb l’exemple i deixin d’actuar amb hipocresia en relació amb la vigilància massiva i la dirigida a individus que no estan acusats de cap crim. Els drets a la privacitat haurien de ser vàlids per tothom, a tot el món.
A totes les societats, necessitem legisladors que defensin la neutralitat de la xarxa, que és el principi pel qual tot el contingut d’Internet s’hauria d’ensenyar en condicions d’igualtat respecte a la resta. A un estudi que examina les regulacions relatives a la neutralitat de la xarxa a diferents països, Chris Marsden, de la Universitat de Sussex, defensa la importància de dirigir les empreses d’Internet mòbil en la direcció adequada. Al juny, un tribunal federal dels Estats Units va dictar que Internet havia de tractar-se com a bé comú, com ara l’aigua i l’electricitat, i per tant hauria de ser accessible per a qualsevol ciutadà del país.
Necessitem que les organitzacions internacionals de drets del consumidor lluitin perquè els estàndards de seguretat de dades s’implementin i els drets dels individus es protegeixin. També necessitem que els algoritmes que afecten les nostres vides —a la banca, a les notícies en línia o fins i tot a Facebook— s’expliquin de manera transparent. No hi ha cap aspecte de l’expansió digital on puguem baixar la guàrdia com a ciutadans i consumidors.
Una explosió en el nombre de propietaris de telèfons mòbils representa la promesa de connectar a molta de la gent més pobre del món (el 80% d’Àfrica encara no té accés a Internet), però molts governs han introduït mesures per a obligar al registre de la targeta SIM, cosa que complica les comunicacions privades. Mentrestant, costa d’imaginar que la propera gran innovació de software o plataforma web serà creada des d’un telèfon. Sigui a on sigui, la gent necessita tenir accés a ordinadors i fer part de l’alfabetització digital. Per sort, moviments internacionals de la societat civil comencen gradualment a lluitar pels drets digitals en paral·lel als de les dones, els estudiants, els de la premsa, la pau o qualsevol altra causa.
La xarxa és un gran element democratitzador, però mentre hi hagi divisions digitals també pot reforçar prejudicis socials i injustícies. Les polítiques TIC creades arreu del món per fomentar un accés més ràpid i assequible a Internet, com ara abaixar els impostos a la tecnologia o estimular la competició entre companyies de telecomunicacions, han d’estar formulades de manera que respectin els drets humans (vegeu la Declaració Africana de Drets d’Internet), i donar suport especialment a les dones i als habitants de zones rurals per a aconseguir Internet. També necessiten ser compartides obertament i revisades en públic.
Tot això és per a dir que encara hi ha esperança per la xarxa. Hem de vèncer el mal comportament que amenaça amb fer-nos mal, i defensar les parts de la xarxa que ens importen més. Durant massa temps, la xarxa ha estat una eina que fèiem servir i no una cosa de la qual apreníem a l’escola. Tothom ha d’entendre que tenim el deure cívic de protegir-la i fer-la un lloc millor.
Hem de participar en les expressions en línia del llenguatge local, les notícies, la literatura, la música i la cultura i continuar lluitant per un Internet més ràpid, més assequible per la gent que encara no hi té accés. La xarxa és la televisió, el diari, la biblioteca i l’arxiu global del passat i el futur. Tots en som responsables. Tal i com primer la vam crear, ara els humans també la podem arreglar.
Bitcoin i Blockchain són un nova generació de sistemes a Internet sense intermediaris, serveis financers més justos, barats, transparents i accessibles.
El Tresor dels EUA, el segon pas en la destrucció del paper moneda. Màquina de tallar bitllets per la meitat, 1914. Negatiu de vidre de la National Photo Company Collection. Font: Shorpy.
Alguns diuen que Bitcoin és la tecnologia més disruptiva d’Internet, després d’Internet. Crec que no és pas exagerat. El secret està en Blockchain, la xarxa que sosté l’economia Bitcoin, una xarxa capaç de transportar, a més de monedes virtuals, tota mena d’ítems digitals. Si amb Bitcoin desapareix el concepte de banc central que encunya monedes, amb altres ítems digitals es descentralitzarien els serveis que expedeixen credencials d’identitat personal, els vots, els diplomes educatius, els certificats mèdics, entre d’altres «certificats de propietat». I així començaria la desaparició de la burocràcia, almenys en la seva monstruosa forma actual.
Bitcoin és tot el que són els diners: s’hi dipositen i comptabilitzen valors, és intercanviable per gairebé tot tipus de béns i serveis, només que no es transporta de mà en mà ni s’encunya ni regula per un banc central. Per contra, Bitcoin es transporta bit a bit per les xarxes d’Internet, i es crea i valida pels seus usuaris.
Les monedes i els bitllets, les targetes de dèbit i les transferències electròniques, són diferents formes de diners; Bitcoin també ho és: mentre divises com l’euro o el dòlar tenen el suport del govern que les emet (diners fiduciaris), Bitcoin genera el seu valor a través d’un sistema computacional que simula el minat de primeres matèries.
És difícil creure que una cosa en aparença tan intangible com Bitcoin actualment ens permeti comprar pizzes o reservar habitacions d’hotel. No obstant això, hi insisteixo, Bitcoin és diner com qualsevol altre, almenys ho és en els seus aspectes fonamentals.
D’altra banda, no oblidem que, de la mateixa manera que en la realitat física, en el terreny digital tot és un remix, així que Bitcoin és la culminació d’una sèrie de tecnologies financeres i digitals, des del bit gold de Nick Szabo fins a sistemes centralitzats com PayPal, amb ingredients matemàtics únics inspirats en vells referents com la barata i la mineria de metalls preciosos.
El que fa especial Bitcoin és que és una moneda viva que canvia i evoluciona cada dia, uneix codi i coneixement igual que la Viquipèdia, igual que tot Internet. Però, què va ser el que va fer Bitcoin tan popular i misteriós alhora? Al meu entendre, hi va tenir a veure la conjugació de tres punts:
CC-BY BTC Keychain.
Oblidant la seva complexitat matemàtica, pensem en Blockchain com un gran llibre de comptes on estan registrades de manera pública totes —totes!— les transaccions de l’economia Bitcoin. Això ens permet saber a qui pertanyen cada un dels bitcoins generats fins ara —sense trencar el principi d’anonimat, ja que Bitcoin utilitza pseudònims—. Això passa sempre, ho pots corroborar a Blockchain.info.
Què fa de Blockchain una de les tecnologies més prometedores de l’actualitat? Perquè es va convertir en una maquinària descentralitzada, automàtica i massiva que produeix… confiança. La mateixa confiança que sosté qualsevol moneda i la seva economia, inclosa la de Bitcoin.
Satoshi Nakamoto es va valer de la confiança absoluta que ofereixen les matemàtiques i la criptografia per dissenyar Blockchain. I si aquesta confiança mor, ja sigui per mal desenvolupament del programari o algun hacking malintencionat, Bitcoin també morirà.
Ara bé, mentre que Blockchain és una maquinària que valida la propietat i autenticitat de monedes virtuals com els bitcoins, llavors, per què no adaptar-la i aprofitar-la per a altres objectes digitals o materials?
Sabem que les nostres institucions socials actuals requereixen oficines intermediàries que validin i certifiquin propietats: tant si es tracta de títols universitaris, documents d’identitat, passaports, com fins i tot de propietat intel·lectual com ara música i tota mena obres d’art, etc. Vegem-ne alguns exemples:
Blockchain representa una nova generació de sistemes a Internet, certament cada cop més projectes estan utilitzant aquesta tecnologia per dissenyar sistemes que eliminen el control administratiu dels intermediaris: allà on hi hagi una autoritat central de confiança, Blockchain probablement la substituirà.
Avui dia, Bitcoin i Blockchain estan passant per una sèrie de desacords interns sobre el seu rumb. Irònicament, aquesta tecnologia descentralitzada per disseny està sostinguda per un element centralitzat: els seus desenvolupadors. La veritat és que és en la naturalesa del software lliure el fet de dividir-se per crear nous projectes, que en el cas d’aquestes tecnologies està per veure. Recordem que Bitcoin no és l’única criptomoneda, n’hi ha desenes, com Ripple, Litecoin i Dash.
D’altra banda, encara que Bitcoin continua sent un experiment en molts sentits, les més grans institucions financeres del planeta com VISA, MasterCard, Citibank, UBS, Goldman Sachs, Barclays i Banco Santander, entre d’altres, estan invertint en projectes propis o de tercers que involucren la criptomoneda o les capacitats de Blockchain.
Aquestes institucions ja reconeixen el potencial de les criptomonedes i particularment de Blockchain. No ens haurà de sorprendre que aviat fem servir un producte financer sostingut per aquestes tecnologies.
Què podem dir de l’usuari final? Puc utilitzar Bitcoin i Blockchain si no tinc coneixements en enginyeria o criptografia? La veritat és que cada vegada és més fàcil. Fa vint anys era un cosa exclusiva d’enginyers crear una pàgina web amb text i imatges, avui dia un nen pot crear tota classe objectes per a Internet, connectar-los, donar-los vida, fins i tot vida artificial, pràcticament sense la intervenció de codi. El mateix passarà amb Bitcoin i les tecnologies relacionades. Projectes com els següents volen fer Bitcoin molt més accessible i fiable:
Sigui quin sigui el futur de Bitcoin i Blockchain, és evident que estan inspirant una generació renovada de serveis financers més justos, barats, transparents i accessibles. El potencial impacte social és enorme. Cal estar-hi atents.
L’economia digital no està reduint la desigualtat i podria engrandir-la. Per corregir la situació, governs i ciutadania han de prioritzar l’impacte social.
Amelita Galli-Curci escrivint a màquina, c. 1920. Library of Congress. Public Domain.
L’optimisme sobre la tecnologia com a motor per al benestar passa per una mala època. Segons el Banc Mundial, l’economia digital no està reduint la desigualtat i fins i tot podria estar fent-la més gran. Encara que els seus beneficis a curt termini són innegables ‒més informació disponible a un cost baix i a escala global‒, aquest impacte no està tenint el retorn col·lectiu esperat a escala agregada. Les mesures per corregir la situació passen per més accés i més formació, però són necessaris governs i ciutadania que prioritzin l’impacte social.
«The future is already here — it’s just not very evenly distributed.»William Gibson
Que la tecnologia és una força transformadora i un motor per al canvi social és una creença dominant a Occident, com a mínim des de la Revolució Industrial. En la seva concepció optimista, és el que permet que un dron transporti ajuda humanitària a zones aïllades per catàstrofes naturals o que centres de fabricació digital com els FabLab creïn xarxes inalàmbriques de Wi-Fi a l’Afganistan o Kenya. Per a les visions pessimistes, aquesta mateixa revolució tecnològica és la que amenaça sectors laborals del tot, tendeix a concentrar les rendes generades en unes poques empreses i ofereix un poder molt gran a aquelles companyies que comercien amb dades dels ciutadans.
El Banc Mundial, un organisme tradicionalment alineat amb la visió liberal de l’economia, tot i que sensible a alguns dels reptes de la globalització, va sorprendre el gener passat alertant de l’impacte de la tecnologia sobre la desigualtat social. Si bé reconeix que la revolució digital ha generat beneficis a curt termini, el seu informe anual sobre el desenvolupament destaca que la majoria són privats i es concentren en poques mans. Els guanys estan enfortint el benestar d’una elit d’empreses i professionals ben formats per a aquest nou entorn, però no el de la societat en el seu conjunt.
Les causes d’aquesta relació entre tecnologia i desigualtat serien:
Per corregir aquesta situació, l’informe del Banc Mundial proposa estratègies àmplies que no només afecten el sector tecnològic, i que es podrien resumir en: més accés (especialment en els països en desenvolupament), formació en habilitats i flexibilitat durant tota la vida i garantir la competència mitjançant regulació i institucions responsables. Que un organisme com el Banc Mundial ‒que fins i tot ha estat acusat d’agreujar la pobresa en lloc de reduir-la‒ elabori un diagnòstic d’aquest tipus implica un canvi notable en la percepció de l’economia digital. No obstant això, les mesures per solucionar el problema mereixen ser analitzades.
En l’última edició del Mobile World Congress, Mark Zuckerberg va criticar les operadores telefòniques per prioritzar la tecnologia 5G en lloc d’assegurar l’accés barat a Internet arreu del món. Des de fa anys, Facebook està impulsant un servei de connexió gratuïta a la xarxa que ja ha provat en zones remotes de l’Àfrica, l’Amèrica Llatina i Àsia. No obstant això, a l’Índia algunes empreses han retirat el suport al projecte en assenyalar que és contrari a la neutralitat a la xarxa, ja que només afavoreix l’accés a certs llocs web i aplicacions en perjudici dels seus competidors i de la informació en general.
One Laptop per Child, Nigèria. CC-BY.
En un món en què només una de cada tres persones té accés a Internet, escurçar la bretxa digital és una mesura necessària i inqüestionable. Però, iniciatives com les de Facebook fan palès que més connexió no significa necessàriament una major inclusió al mercat o, com a mínim, en igualtat d’oportunitats. D’altra banda, atès que gairebé el 20% de la població mundial no ha pogut aprendre a llegir o escriure, és improbable que l’expansió de la tecnologia per si mateixa impliqui la fi de la bretxa digital. Cal que l’accés a Internet estigui acompanyat de mesures per al seu aprofitament, tant en l’àmbit educatiu com en els serveis socials bàsics. Cal no oblidar que en els països en desenvolupament ja són més les llars que tenen un telèfon mòbil que les que tenen accés a electricitat o aigua potable.
La formació de persones qualificades per a l’economia digital, una altra de les recomanacions del Banc Mundial, és una mesura a la qual no es pot fer gaires objeccions. Però, en els països desenvolupats, la crisi ha demostrat que ni tan sols les persones més formades tenen assegurada la inclusió en l’economia. I per a les integrades, el seu nivell educatiu no sempre es tradueix en una remuneració proporcional. Tot això mentre l’automatització dels llocs de treball destrueix llocs de qualificació mitjana, cosa que polaritza el mercat laboral entre persones altament formades, d’una banda, i aquelles que duen a terme tasques rutinàries que les màquines no són capaces de realitzar, de l’altra. En resum, una bretxa que comporta la captació de les activitats d’alt valor afegit per una elit especialitzada, mentre que una part creixent de la força de treball queda relegada a activitats poc productives i d’escàs valor.
A més de l’accés i la formació, el Banc Mundial aposta per regular la competència entre empreses i assegurar que les institucions públiques siguin responsables. Malgrat les teories liberals sobre l’autoregulació del lliure mercat, els exemples de Microsoft, Google o Amazon demostren una certa tendència cap a la creació de monopolis naturals a Internet. Una concentració de poder que tot sovint s’acompanya de pràctiques anticompetència i de captura política mitjançant activitats de lobby. D’altra banda, molts governs i institucions dipositen les seves esperances de creixement o adaptació tecnològica en mans de les grans corporacions, en lloc d’invertir en iniciatives locals.
Si bé és cert que la tecnologia també és una eina que permet canviar l’ordre establert, el teòric del procomú Yochai Benkler ha assenyalat que la flexibilitat que comporta la revolució digital també produeix dispersió de poder. D’una banda, Internet ha facilitat que individus, empreses i organitzacions petites competeixin amb rivals més poderosos amb possibilitat de derrotar-los. Però aquesta mateixa flexibilitat ha suposat inestabilitat laboral a gran escala, afebliment de l’estat del benestar i risc total per a sectors econòmics; de vegades amb la paradoxa d’etiquetar el procés sota el paraigua de l’«economia col·laborativa».
CC-BY-SA Institute for Money, Technology and Financial Inclusion.
Que la tendència que s’ha exposat sigui la dominant o no en el futur no és inevitable. Contra el pensament determinista que considera la tecnologia una mena de força de la natura contra la qual no es pot lluitar, cal recordar que els diferents actors socials i grups d’interès són els que donen forma a la innovació, en un procés d’influències mútues.
Frenar l’impacte de la tecnologia en la desigualtat passa necessàriament per mesures analògiques, com regular el sistema fiscal per evitar la fuga d’impostos de les empreses tecnològiques, com també gravar més les rendes del capital que les del treball. També és possible crear registres públics obligatoris de les activitats de lobby, de manera que la ciutadania pugui conèixer les influències que reben les institucions per part d’empreses tecnològiques. D’altra banda, la creixent flexibilització de l’economia requereix sistemes de protecció social més forts, que, a més de garantir l’educació en capacitats digitals, facin de xarxa de seguretat en un entorn volàtil.
Des del camp de la ciutadania, es pot reclamar l’obertura de dades de les grans plataformes o utilitzar aquelles dissenyades en obert, de manera que la informació dels usuaris estigui a les seves mans, encara que les empreses les puguin fer servir amb el seu consentiment. En aquesta línia, destaquen propostes com el «cooperativisme de plataformes», que proposa que els usuaris siguin propietaris dels serveis, perquè els beneficis que generen repercuteixin en la societat i no en interessos privats. Tot això contribueix a noves formes d’entendre la relació amb la tecnologia que no només passen per solucionar les conseqüències, sinó per repensar l’arquitectura del sistema. Aturar l’impacte de la tecnologia en la desigualtat requereix dissenyar tecnologia i institucions que no només prioritzin el creixement macroeconòmic, sinó que tinguin com a eix l’impacte social.
Vigilen eleccions, qüestionen dictadors, reivindiquen drets bàsics i construeixen comunitat. La societat civil africana pren el control de la informació digital.
Visita de Iain Macleod, Secretari d’Estat per a les colònies, al nord de Rhodèsia (1960); manifestacions del Partit Unit de la Independència Nacional. The National Archives UK. Open Government Licence.
Vigilen eleccions, qüestionen dictadors, reivindiquen drets bàsics i construeixen comunitat. Estan canviant les regles, perquè no li segueixen el joc al sistema. Tenen un component de subversió, però també de costum. El sistema, tots els poders, els havia menyspreat i s’han acostumat a esbrossar els seus propis camins. En els últims anys, les campanyes digitals, les iniciatives 2.0 i un incipient ciberactivisme estan modificant el panorama de la participació social i política al continent. De vegades amb èxits impactants, però també amb fracassos frustrants, la seva virtut principal és existir i, sobretot, proposar alternatives més properes a la ciutadania.
«Mentre els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de caça seguiran glorificant els caçadors». Aquest és un proverbi popularitzat per l’escriptor nigerià Chinua Achebe, que rubrica, precisament, el primer dels panells explicatius de l’exposició «Making Africa». És tota una declaració d’intencions, un advertiment dels objectius de la mostra. Avui, l’anhel expressat pel grandíssim intel·lectual nigerià està més a prop que mai de fer-se realitat i, per començar a assaborir aquestes històries, només ens cal mirar cap als racons adequats de l’univers que Internet ens ofereix. Potser sembla estrany, però els lleons ja estan escrivint la seva història en el món digital.
Les xarxes socials, les eines de la web 2.0, tot el potencial comunicatiu d’Internet i el context de la societat de la informació han aportat una nova sacsejada als fonaments del món tal com l’enteníem: molts dels que fins ara no eren escoltats (no tots) ara poden parlar ben alt i clar. I això és el que està passant, de manera gairebé generalitzada, en tots els racons del continent africà, possiblement la regió del món més silenciada. En contra del que alguns desplegaments dels discursos racistes han dit en alguns moments, l’Àfrica sempre havia estat en la història. Però el que sí que cal reconèixer és que no sempre l’havien escrit ni l’havien explicat els africans. Avui, o més aviat en els últims anys, es multipliquen els col·lectius que participen en la vida social i política de pràcticament tots els països del continent, esprement fins a l’última gota el potencial de les TIC.
Formació de l’associació de bloguers de Benín d’observadors per a les eleccions del 2016. Autor: Maurice Thantan. Llicència CC-BY
Les eleccions són segurament l’exemple més clar d’aquesta situació. Ja no hi ha cita electoral al continent en què no es desenvolupi una iniciativa ciutadana de vigilància; tot sovint amb col·lectius de bloguers escoltant les inquietuds d’organitzacions de la societat civil, i, sempre, amb l’objectiu d’influir en el procés. És a dir, d’aconseguir unes eleccions transparents, pacífiques, participatives, sense fraus. Es tracta de processos dels quals els ciutadans volen ser cada vegada més protagonistes i en els quals estan disposats a assumir responsabilitats, lluny de la imatge d’«activisme de sofà» que envolta el ciberactivisme.
Una línia del temps d’aquest fenomen potser començarà el 2008 a Kenya, on un grup de bloguers va intentar posar límit a les violències postelectorals oferint un mosaic d’informació que estigués format per les informacions parcials de cada protagonista. D’aquella experiència va néixer Ushahidi, un dels grans èxits mundials de crowdsourcing per la seva extensió posterior. Potser, després, aquesta línia del temps faria un salt de dos anys i més de 4.500 quilòmetres, fins a la Costa d’Ivori del 2010. Els bloguers i usuaris experimentats de les xarxes socials havien intentat animar un debat sa durant la campanya, van reaccionar davant la violència postelectoral i, fins i tot, van prendre protagonisme en assistir directament les víctimes de l’esclat fratricida.
Però potser el punt d’inflexió d’aquest fenomen s’ha de situar al Senegal el 2012. Els bloguers van fer front a gairebé un mes de xocs al carrer entre la policia i un ampli sector de la societat que estava decebut i indignat amb les autoritats. Van militar per la transparència i per una democràcia més participativa i van dur a terme una campanya per conjurar el risc del frau electoral. Van posar en marxa un dispositiu que vigilava des de les irregularitats durant les votacions fins al recompte dels sufragis. I, sobretot, la seva campanya va ser un èxit: van aconseguir implicar-hi amplis sectors de la societat civil i un gran nombre de ciutadans anònims, van aconseguir el reconeixement (a posteriori) dels actors polítics i l’atenció (immediata) dels mitjans internacionals i les eleccions es van desenvolupar com havien previst, de manera pacífica i sense grans sospites de frau, amb un canvi de president inclòs.
A partir de l’experiència dels bloguers senegalesos, les iniciatives amb característiques similars s’han anat succeint, cada vegada en més països i cada vegada d’una manera més sistemàtica. Ghana, Nigèria, Guinea, Burkina Faso, Uganda, Tanzània han estat alguns dels escenaris d’aquestes campanyes que han intentat sumar els usuaris dels mitjans socials al debat polític i responsabilitzar-los del desenvolupament correcte de les eleccions, entenent aquest «desenvolupament correcte» com una part del procés, aliè a la propaganda electoral. L’exemple més clar que ja no hi pot haver eleccions sense vigilància digital es va produir el passat 20 de març. El dia es va conèixer com el SuperSunday africà per la coincidència de quatre cites presidencials en quatre països, unes legislatives i un referèndum per a una reforma constitucional. A Benín, el Níger, la República del Congo i el Senegal, les votacions van ser acompanyades de vigilància ciutadana 2.0.
Campanya #FastAfrica
En els darrers anys, els ciberactivistes de diferents països africans s’han enfrontat amb règims controvertits i amb això han corregut riscos greus, a Etiòpia des de l’abril del 2014, a Burundi o la República Democràtica del Congo des del març del 2015, o a la República del Congo, en els últims mesos. Han acompanyat processos de contestació popular que han marcat fites en el continent, com en el cas de l’aixecament ciutadà de Burkina Faso a finals d’octubre del 2014, que va acabar amb la dimissió del president Blaise Compaoré després de 27 anys en el poder, o la resistència a un cop d’estat gairebé al cap d’un any. Només un mes després d’aquest intent de motí, el país estava organitzant unes eleccions presidencials en la normalitat més absoluta. Els ciberactivistes es van implicar activament en aquests comicis. En la mateixa línia hi ha hagut accions cíviques, sense la connotació restrictiva que la paraula té per a nosaltres, arreu del continent.
Els ciberactivistes han demostrat estar disposats a jugar-se la llibertat i la vida i estar convençuts que la informació és una eina fonamental per consolidar la participació democràtica. En aquest sentit, les característiques dels mitjans socials han permès una primera ruptura, la del monopoli del control de la informació. Els ciberactivistes han dut a terme les seves activitats edificant canals de comunicació, de vegades blogs o plataformes d’informació i, d’altres, hashtags o grups de Facebook, per exemple. Aquests canals s’escapen de les regles imposades fins al moment, no depenen de les autoritats ni dels interessos econòmics; trenquen els controls que els poders habitualment fan valer, i, tanmateix, aconsegueixen un impacte que contraresta el dels mitjans convencionals i, de vegades, una repercussió internacional més gran.
Pot semblar paradoxal insistir en aquesta repercussió internacional, com si la seva salvació hagués d’arribar de l’exterior. No es tracta d’aquell tic eurocèntric (i egocèntric), sinó que la major part d’aquests ciberactivistes han descobert que un dels pilars d’aquests règims que intenten combatre passa pel reconeixement internacional, es legitimen a través del seu prestigi i de la seva imatge a l’exterior. D’aquí, els esforços per silenciar les veus dissidents i d’aquí, també, la insistència de les veus dissidents per fer-se sentir.
Totes aquestes accions, campanyes i iniciatives han continuat desmantellant l’statu quo. I no només això, s’han anat convertint en actors socials i polítics, uns pel reconeixement positiu de les autoritats, d’altres per l’intent d’acabar amb ells. A més, ho fan sense complir les «normes» de les organitzacions convencionals. Les comunitats han crescut ràpid perquè són atractives, però la seva lògica d’adhesió i els seus principis de funcionament, les dinàmiques, els interessos… tot plegat és diferent a la resta de les organitzacions de la societat civil. El fet és que han augmentat l’esfera pública i han donat un paper protagonista a col·lectius que fins ara no comptaven gaire, sobretot, en un primer moment, els joves urbans que, d’altra banda, constitueixen un col·lectiu ple de futur i cada vegada més nombrós.
Ara les històries dels lleons es poden llegir a les xarxes i, per això, a l’espai digital hi ha narratives que ja no glorifiquen els caçadors.
Amb una bona gestió i regulació política i legal, Internet i la cultura digital poden reduir de manera significativa el desgast de l’ecosistema natural.
Tàndem de quatre places, 1898. George H. Van Norman, Springfield, Mass (Library of Congress). Domini públic.
Fa uns anys, amb la popularització dels dispositius digitals i l’expansió de la Xarxa, molts van mirar-se aquestes noves eines amb esperança. Semblava que l’adveniment de nous sistemes de comunicació, d’emmagatzematge i de gestió basats en la intangibilitat dels objectes seria una solució per se per a la majoria dels problemes ecològics de la societat contemporània. Avui pot semblar una ingenuïtat pensar que la tecnologia, per si mateixa, pugui canviar les bases ètiques del mercat i de la indústria, enfocant-les cap a un sistema de valors comercials més respectuós amb el medi natural. Amb tot, podem continuar afirmant que, amb una bona gestió i regulació política i legal, Internet i la cultura digital podrien haver reduït de manera significativa el desgast de l’ecosistema natural.
El nostre sistema econòmic té una resposta predeterminada i clara enfront d’aquelles tecnologies que no donen beneficis ràpids, independentment del seu impacte social, del que aportin a l’evolució del corpus del coneixement o de la seva utilitat per solucionar problemes globals. Estem subjectes a una lògica que promou la innovació, però només pel que fa a capacitat tècnica i de noves funcionalitats, sense atendre la millora dels processos de fabricació, la qualitat i la durabilitat dels materials i la seva capacitat d’actualització, amb mires a preservar l’entorn natural. En aquests termes, doncs, la dinàmica de funcionament del mercat i el seu impacte en els hàbits socials són enormement destructius per a l’ecosistema.
Les iniciatives que pretenen millorar els materials amb els quals fabriquem els dispositius digitals, amb l’única intenció de reduir l’impacte nociu dels productes no reciclables, no troben finançament. Aquelles tecnologies energètiques que busquen alliberar-nos de la dependència sistèmica dels combustibles fòssils són comprades pels grans lobbys energètics per garantir-ne una implantació lenta i mantenir vigent el model actual de negoci. Quan una iniciativa busca, mantenint el mateix volum de negoci, aplicar procediments de fabricació més respectuosos amb l’entorn i basats en materials reaprofitables, no troba finançament. Si no augmenten els beneficis, no té sentit comercial invertir-hi.
Malgrat el poc interès del mercat en propostes d’aquesta naturalesa, és innegable l’enorme potencial que aquests avenços tindrien per a una millora de les condicions de vida dels ciutadans a escala global. Les tecnologies digitals es mostren com un gran aliat per trobar solucions a molts dels problemes mediambientals que es plantegen, ja sigui a escala institucional o en l’àmbit privat.
En el cas de l’administració pública, l’actuació central passa per la gestió i l’ús del big data per conèixer les necessitats reals de la ciutat, tant pel que fa al funcionament tècnic com respecte al comportament dels ciutadans. Un exemple en seria la regulació del trànsit en funció de paràmetres reals de comportament dels vehicles. D’aquesta manera, en temps real, podem modificar els límits de velocitat en funció dels nivells de contaminació, o canviar el sentit d’algunes vies segons la saturació de la ciutat.
La intel·ligència artificial pot ser utilitzada per condicionar el comportament de la majoria dels sistemes tecnològics que controlen i regulen una ciutat, però, per programar-la, necessitem un accés obert al big data. Aquesta és la premissa principal del que anomenem open data, que pretén alliberar de copyright l’ús i la manipulació de les dades. Només l’accés obert i la titularitat pública d’aquesta informació permetran desenvolupar les eines necessàries per transformar aquestes dades en iniciatives en pro del benefici social. Barcelona és un bon exemple d’avenç cap a una ciutat intel·ligent, basada en l’open data. Al web opendata.bcn.cat es poden fer cerques sobre un repositori de dades obertes de diferents camps, molt útil per conèixer millor la ciutat i per desenvolupar nous recursos adaptables i interactius.
La base per a les smartcities està formada pel trinomi sensors + dades + programari. Necessitem sensors que recullin la màxima informació possible, respectant sempre la privacitat dels usuaris i el seu anonimat; que aquesta sigui classificada en forma de dades accessibles, i que el programari permeti transformar les dades en eines digitals útils per solucionar problemes reals. Amb aquesta intenció tenim disponibles diferents iniciatives que permeten una manipulació i visualització de les dades amb finalitats de planificació de les ciutats. Matsim o CitySDK i els projectes europeus Eunoia i Besos són un bon exemple del que la tecnologia ens pot oferir en aquest camp. En combinació amb l’Open Sensors Platform (OTS), tenim les eines suficients per posar la tecnologia a treballar en favor d’un entorn més net i més sostenible. L’abaratiment dels sensors i el hardware computacional, amb tot el conjunt de noves iniciatives de l’Open-source hardware, afegeixen el component necessari per completar el trinomi esmentat.
Aquest camí cap a les ciutats intel·ligents rebrà un impuls enorme amb la consolidació de l’Internet de les coses, la connexió dels objectes físics a l’entramat digital amb la possibilitat de recol·lectar i intercanviar dades. La separació radical entre entorn virtual i físic deixarà de tenir sentit en el moment en què prou objectes estiguin connectats a la Xarxa. Els experts anuncien cinquanta bilions d’elements físics connectats el 2020.
Amb la connexió dels vehicles a la Xarxa, i aplicant-hi els algoritmes necessaris, podrem gestionar de manera molt més eficient el trànsit a les ciutats per reduir la contaminació atmosfèrica, la durada dels components que generen residus o l’eficiència de la nostra conducció. Amb la connectivitat dels elements de l’espai públic podrem gestionar de manera més sostenible la il·luminació, el reg o la recollida de residus.
Ara bé, el consum energètic, un dels principals problemes mediambientals, depèn molt dels usos domèstics i del comportament individual dels ciutadans. Les solucions que el govern municipal, l’estat o les institucions internacionals plantegin seran sempre ineficaces i insuficients si els ciutadans no esdevenen agents compromesos en la seva realització.
En aquest àmbit, Internet i les tecnologies digitals també ofereixen solucions accessibles per a una gestió molt més efectiva de la despesa energètica i el consum de recursos naturals en els domicilis particulars. Els sistemes domòtics, que permeten automatitzar determinades gestions de la llar mitjançant un control centralitzat i la connexió a la Xarxa, s’estan abaratint i comencen a ser accessibles per a una part important de la població. Aquests domicilis intel·ligents fan possible configurar els sistemes de climatització en funció de la nostra ubicació geogràfica, el temps, la meteorologia, el nostre comportament a casa, etc. Així, el sistema apagarà la calefacció si obrim les finestres o l’engegarà una estona abans que arribem al domicili gràcies al seguiment per GPS de la nostra posició. Els electrodomèstics intel·ligents permeten una gestió més efectiva dels aliments, per exemple, controlant les dates de caducitat i avisant-nos de la necessitat de consumir un producte abans que es faci malbé, o recordant-nos de reduir la potència de la nevera si estem a l’hivern. Així doncs, interconnectant els objectes físics i gestionant-los a través dels dispositius mòbils, s’obren nous horitzons per a la gestió eficient de la llar, però també per a l’empresa o els edificis públics.
D’altra banda, amb la major conscienciació dels usuaris, les diferents iniciatives pensades per promoure una fabricació més responsable troben un petit espai de mercat en el qual desenvolupar i distribuir productes alternatius, concebuts d’acord amb uns principis ètics i més respectuosos per al medi. Fair Phone ens ofereix un telèfon intel·ligent accessible format per diferents peces autònomes que es poden substituir i permeten actualitzar la capacitat del dispositiu. A més, els seus processos de fabricació compleixen els principis del comerç just, per tal com garanteixen que en el procés no s’explota cap treballador ni s’abusa de l’entorn natural per obtenir els materials de fabricació. Google té un projecte d’aquestes característiques, Project Ara, que, tot i no inscriure’s en la filosofia del comerç just, sí que planteja el funcionament modular per als telèfons intel·ligents, que permet allargar de manera notable la vida útil dels dispositius i reduir de forma ostensible els residus generats.
Tots aquests exemples prioritzen la concepció de productes més valuosos qualitativament i més respectuosos amb l’entorn natural. Però, no només les empreses tecnològiques han d’assumir com a propis els valors ecologistes i de respecte a l’entorn, sinó que els usuaris, els compradors, també ens els hem de fer nostres. Cal que exigim alguna cosa més que eficiència i capacitats als dispositius digitals: el respecte al medi ambient hauria de ser una característica necessària per considerar que un producte és de qualitat.
Ha arribat el moment que tot ciutadà sigui conscient de les grans potencialitats de les tecnologies per treballar en la construcció d’un entorn social i econòmic més just i ecològicament sostenible. Però, abans de dedicar esforços a dibuixar un full de ruta factible i eficaç per a la preservació de l’ecosistema, cal formular-se amb sinceritat una pregunta primordial: de debò volem salvar el planeta? Estem disposats a anar més enllà de la retòrica i dels bons propòsits i actuar en el nostre dia a dia? És a dir, no agafar el cotxe si no és imprescindible, fer servir vehicles menys contaminants encara que impliqui un esforç, controlar el consum energètic per a la climatització d’espais tancats, aprofitar els dispositius durant la seva vida útil i no substituir-los constantment segons les modes i les tendències, plantejar-se la necessitat real d’adquirir un producte, actuar activament contra l’excés d’envasament i l’ús de materials no reutilitzables…
Hem de decidir si volem establir un entramat tecnològic i de consum que no esdevingui el botxí final de l’ecosistema, sinó un aliat en favor de la seva preservació. Perquè el principal problema que cal afrontar és que el sistema econòmic en el qual vivim és insostenible. El consum desmesurat de matèries primeres i la fabricació continuada de nous productes són totalment incompatibles amb el respecte envers l’entorn natural. Així doncs, si la lògica del mercat no adopta com a propis els valors ètics universals de l’espècie humana, la sostenibilitat del planeta continuarà minvant.
El neuromàrqueting proposa estudiar el funcionament del cervell en les decisions de compra, sobretot de la part no conscient.
Dos nens mirant l’aparador d’una botiga de xocolata. CC-BY-NC-SA, Paul Townsend.
«Els consumidors no saben el que volen fins que els ho mostrem». Es pot llegir amb una barreja d’esglai i perplexitat aquest aforisme que s’atribueix a Steve Jobs i que bé resumeix l’objectiu del neuromàrqueting. Si diuen que el màrqueting tradicional busca la millor manera de satisfer les necessitats dels consumidors, el neuromàrqueting aborda aquest objectiu des del punt de vista de Jobs i proposa estudiar el funcionament del cervell en les decisions de compra, sobretot de la part no conscient, la que no podem expressar de manera racional.
Cal que digui d’entrada que no se m’acut cap avantatge pel qual la idea del neuromàrqueting sigui positiva per a una societat. Com a màxim perquè uns quants obtinguin beneficis econòmics duent a terme la campanya ideal gràcies a l’ús de les tècniques que s’utilitzen en la neurociència; el que no tinc del tot clar és si és dolent, pèssim o dantesc. En aquesta època en què som esclaus del consumisme més voraç i en què l’obsolescència programada s’ha traslladat de les màquines als nostres cervells –ja no ho vull això, està passat de moda–, només ens falta desenvolupar estudis que permetin entendre com caçar millor els incauts per donar-los aquella empenta que gairebé es donen ells mateixos per comprar el següent cotxe, la següent televisió, el següent smartphone. Si Gilles Deleuze deia que el màrqueting és el nou control social a través del qual l’home ja no està tancat sinó endeutat, el neuromàrqueting dóna una volta de rosca a aquesta hipòtesi i la converteix en malson bradburià: Live fast, die young, but waste all your money, please.
They Live, We Sleep. CC-BY, Eduard V. Kurganov.
Però no cal que s’animin massa els amics de la conspiranoia, que no hi ha res de nou sota el sol. Ni el neuromàrqueting permet fer màgia ni és una nova forma de control mental. Del que tracta el neuromàrqueting és, senzillament, d’estudiar les decisions de compra d’un consumidor mitjançant tècniques desenvolupades des de fa anys en l’àmbit de la neurociència. Em sap greu dir-vos que darrere d’aquest nom no trobareu el panorama de la pel·lícula They Live, on Roddy Piper descobria unes ulleres que revelaven la realitat extraterrestre sota la qual vivim subjugats amb cartells de «Obeeix, compra, reprodueix-te» camuflats en publicitat de viatges o les notícies del dia. Res d’això. L’única cosa que hi trobareu és el mateix esperit consumista emprovant-se l’última moda en tecnologia, que sí, que fa por, però jo crec que més pel que té de consumista que no pas de tecnològic.
Del que tracta la disciplina és de conèixer aquesta part en la decisió d’un comprador que no és conscient ni es pot expressar de manera racional; de conèixer quines emocions suscita un anunci o un producte saltant-se la pregunta directa al consumidor, ja que en gran mesura és una cosa que ni ell mateix no sabria explicar. Dit d’una altra manera, el neuromàrqueting ens posa en el polígraf per registrar les nostres respostes corporals i detectar ja no el que diem o pensem racionalment, sinó el que realment sentim envers un producte, una marca o un servei. Un detector de mentides amb el qual esprémer l’essència de les nostres decisions.
D’aquesta manera, per més modernes que siguin les eines i tècniques per mesurar el comportament i la resposta del consumidor, de moment no es pot fer res que no se sàpiga. Des del mesurament dels moviments oculars (eye-tracking) per conèixer la nostra conducta respecte a què estem mirant –però no què estem veient, que podem estar somiant desperts sense parar atenció al que tenim al davant–, al mesurament de senyals fisiològics com el ritme cardíac o la conductància de la pell, passant per l’activitat dels músculs de la nostra cara i, sobretot, l’ús de tècniques que registren la nostra activitat cerebral de diferents maneres; res d’això no podrà llegir-nos la ment i encara menys manipular-la. La simple idea d’endevinar els nostres pensaments és a dia d’avui totalment inviable, tenint en compte que ni tan sols som capaços d’identificar una emoció mitjançant qualsevol tècnica d’imatge mèdica. És cert que es pot associar una major activació de l’amígdala a la por o l’odi, que l’ínsula apareix com implicada en reaccions de fàstic o rebuig, o que el sistema dopaminèrgic acostuma a treballar amb més energia en presència d’emocions positives. No obstant això, no hi ha sistemes fiables on introduint una imatge d’activació cerebral determinada es pugui obtenir una resposta del tipus «alegria», «tristesa» o «enuig». A més, tot i que s’aconseguís identificar amb un cent per cent de fiabilitat i de manera instantània l’emoció que una persona està sentint, no serviria de res. De la mateixa manera que a tu t’agrada el cafè i jo tinc més tirada pel suc de préssec, un mateix producte o campanya publicitària no provocarà la mateixa emoció en tota la humanitat. N’hi ha per a tots els gustos.
Ulleres de seguiment ocular SMI. CC-BY, SMI Eye Tracking.
Però, és clar, estem parlant del present i d’un futur a curt termini. On podem arribar si continuem anant per aquest camí? Deixarà de ser un mite la idea del «botó de compra», Sant Grial del consumisme que permeti conèixer els factors que porten de manera irremeiable a l’adquisició d’un producte? El disseny de noves eines i la combinació d’algunes de les que ja estan fent els primers passos proposen un futur veritablement il·lusionant per a tots aquells interessats que comprem, comprem i comprem. Donem un temps perquè experts en neuromàrqueting es reuneixin amb els nois del Big Data i començarem a veure com encreuen informacions individuals amb tendències de grans grups, extraient-ne perfils estratificats de potencials clients i estratègies adaptades a ells.
Perquè, no ens n’oblidem, ens passem el dia connectats i això és una font inesgotable de recursos per a les empreses. He vist reunions entre grans hospitals i multinacionals farmacèutiques on es negociava amb la informació dels pacients com si es tractés de cromos –que sí, que la confidencialitat individual es manté, però un consell d’amic: llegiu tot el que signeu–. Escrivim qualsevol opinió que se’ns acut al Twitter, el Facebook, als blogs i altres mitjans i no som conscients que això val diners. Molts diners, quan les opinions són moltes. Sense voler ens hem convertit en assessors gratuïts de tots ells, explicant-los els nostres hàbits, costums i gustos. I el que ens queda.
Si la hiperconnectivitat continua, i no sembla pas que anem en sentit contrari, d’aquí a pocs anys estarem rastrejats en cada pas que fem. Aquestes polseres que fem servir en sortir a córrer o aquests smartwaches tan cool podran donar en temps real informació sobre la nostra posició o el ritme cardíac. Si la capacitat de computació de les màquines continua incrementant-se, és tan difícil que se’n pugui inferir la nostra excitació amb un anunci o davant d’un producte determinat? Tan senzill com detectar que estem davant d’una pantalla, registrar el moment en què es llança el vídeo o bàner determinat, seguir la tendència del nostre pols o de la conductància de la nostra pell –mesura indirecta que ens estem emocionant: se’ns posa la pell de gallina– i desar les dades. Multipliquem el procediment per mil o cent mil i ja en podem treure conclusions.
I no seria molt divertit no només llegir la nostra decisió de compra, sinó també estimular-la? No cal anar-se’n a l’època en què els cíborgs siguin una normalitat i les ordres de compra vagin directament als nostres xips del que sigui. Ara com ara, hi ha molta literatura publicada sobre com una tècnica no invasiva com l’estimulació transcranial permet regular les nostres emocions. Per exemple, l’activació d’uns elèctrodes pot potenciar la funció d’una part de l’escorça prefrontal associada a part del control de les emocions negatives. En llenguatge profà, el que ens feia por o pena ens passa a fer menys por o menys pena. Meravellós, oi? Una tècnica de gran potencial en el tractament de persones amb depressió major es podria convertir, així, gràcies al senyor Diners, en el catalitzador de la nostra futura felicitat artificial i permanent. Encara que de moment cal tenir unes condicions molt controlades i la bobina o els elèctrodes s’han de col·locar amb moltíssima precisió i sempre molt a prop del nostre cap, la ciència avança i qui sap el que ens espera en el futur d’aquí a deu o vint anys. Potser prémer un botonet i aconseguir que la persona que entra a la botiga passant a través dels arcs de seguretat se senti de cop més feliç davant la visió dels productes. Un futur idíl·lic, sens dubte.
Estimulació magnètica transcranial. Wikipedia. Domini públic.
En un món en què les companyies només pensen a millorar el benefici de l’any anterior, és difícil imaginar fins on arriba l’ètica professional i a partir de quin punt se’ns fa servir com a simples indicadors. Tyler Durden, a El club de la lluita, deia allò que «tenim feines que odiem per comprar merda que no necessitem». Potser podríem començar per analitzar aquesta sentència i no per continuar pensant en la manera de comprar més merda que necessitem encara menys. Potser d’aquesta manera les coses començaran a funcionar millor.
Les experiències temporals estan cada cop més mediades per tecnologies i dispositius digitals, i això accelera exponencialment els nostres paisatges temporals.
Un grup de treballadores fent cua per fitxar en una fàbrica d’armes. Gran Bretanya, 1940. © IWM (D 672)
Podem trobar ja incorporats en el nostre substrat cultural alguns conceptes vinculats a la societat digital (tan confusos) com els de «l’acceleració del temps», la comunicació en «temps real», el multitasking o el «temps globalitzat», que representen intents de definir les situacions en les quals el nou ecosistema digital ens situa. Davant d’aquest relat (interessat) sobre el ritme que les tecnologies digitals imposen són poques les veus que qüestionen o critiquen quina és la nostra responsabilitat a l’hora de comprendre, construir i utilitzar socialment els nous temps digitals. El proper 22 de febrer, Judy Wajcman parlarà del temps en l’era digital al CCCB.
El debat sobre la naturalesa del temps és una de les qüestions més antigues que hi ha. Per a alguns, és quelcom que existeix de manera mesurable; per a d’altres, allò que és viu i allò de què estem fets. En plena era de la societat digital, aquest debat torna a agafar força amb Internet, els dispositius mòbils i la resta d’artefactes digitals que ens ofereixen noves aproximacions a l’experiència, la vivència i la comprensió del temps.
Situem-nos en un dia feiner qualsevol. Sortim de la feina a mitja tarda i ens dirigim a la parada de bus caminant mentre ens intercanviem missatges per mòbil amb una persona amb qui hem quedat una estona més tard. Mirem el rellotge de polsera per veure l’hora que és, comptem les parades mentalment per calcular com de tard estem arribant, però dubtem i obrim aquella aplicació que ens ho calcula a una velocitat de processador de 4.000 milions de cicles per segon. A mig carrer observem la velocitat dels cotxes que creuen el carrer següent per veure si podrem arribar a passar en verd. El nostre amic ens torna a escriure preguntant quanta estona ens queda per arribar, el programa ens indica que ha escrit fa 3 minuts i 2 segons. I arrenquem a córrer perquè sabem que no li agrada gens esperar.
Arribem a la parada mirant el pas dels núvols, sentint el repic ràpid de campanes de la catedral i notant el ritme dels nostres batecs. Mirem l’home gran que camina pausadament per la vorera de davant i la noia que tenim al costat asseguda llegint immersa en una novel·la de ciència-ficció, situada en un futur llunyà. Segons el panell informatiu de la parada, queden 3 minuts i 10 segons perquè arribi el bus, 17 minuts i 3 segons perquè arribem a la nostra cita, 6 hores i 18 segons perquè sigui l’hora d’anar a dormir i 7 hores i 23 segons de bateria. La noia continua submergida en el temps de ficció. Pugem al bus.
L’experiència de viure en societat és la d’estar interaccionant constantment amb múltiples indicadors del pas del temps i diverses escales temporals que es barregen amb la nostra experiència vital; la memòria, la intuïció i la sensació del pas del temps, sempre diferent, i a partir de les quals fem projeccions de present i de futur. Barbara Adam, una de les principals impulsores de les últimes aproximacions contemporànies a l’estudi de l’experiència del temps, descrivia en el seu llibre Time (2004) els timescapes com aquells paisatges de temporalitats complexos amb els quals convivim: diversos ritmes biològics, mecànics, amb diverses velocitats i tempos. Uns paisatges que ara conviuen amb els ritmes i els temps de l’ecosistema digital que ens acompanya paral·lelament al nostre món real, convivint-hi i confrontant-s’hi, fent-nos tenir el temps més «present» o fent-lo «fluir», comprimint-se i expandint-se, a la manera en què el filòsof francès Henri Bergson va concebre el present com un estat de fluïdesa constant que té durada, que viatja del present al passat constantment. Segons ell, el temps no és una matèria indivisible o quantificable, sinó un estat intern subjectiu que sovint col·lisiona amb les seves diverses representacions tècniques: el temps digital és reproduïble, reversible i il·limitat, versus l’humà que és irreversible, limitat i subjectiu.
Llicència: CC0. Font: negativespace.co
Els invents tecnològics sempre han transformat la relació entre l’espai i el temps en societat, especialment durant la revolució industrial, en això no hi ha res de nou. Però si ara trobem que els nostres paisatges temporals amb els quals avui dia convivim estan accelerant-se d’una manera exponencial és degut a la tecnologia digital. Hi té un paper fonamental, ja que les experiències temporals estan resultant cada vegada més mediades per aquestes tecnologies i dispositius. I val a dir que d’una manera transcendental i no neutral, perquè aquestes eines treballen amb ritmes i sincronies diversos, i estan en transformació constant.
La percepció i els usos del temps en la comunicació digital varien segons les interfícies, els programes i les seves capacitats de transmissió de dades. La seva capacitat d’acceleració i rapidesa de càlcul sobre la qual construeixen algoritmes d’ordenació i visualització de dades limiten la informació a la qual accedim i, per tant, la comprensió del nostre món. I tot això, sense ser prou qüestionats, entre altres factors perquè ni tan sols tenim temps per fer-ho a causa de la seva obsolescència, del ritme que ens imposa i del temps que els dediquem organitzant-los i aprenent a fer-los servir.
En els últims anys Internet ha esdevingut un espai de confluència de totes aquestes noves temporalitats, en resultar ser una gran convergència digital de la majoria de mitjans precedents, i barrejant-se també amb els nous conflictes temporals que la mateixa xarxa ofereix. El professor Manuel Castells, a The Rise of the Network Society (1996), proposava el concepte de timeless time per reflexionar al voltant de les societats en xarxa, on ell veia una pèrdua dels temps biològics i socials en favor d’un temps homogeni i globalitzat. El temps, segons l’autor, queda alterat en la nova era de la informació de les xarxes, on les nostres experiències temporals queden dissoltes en un ciberespai atemporal. D’una manera semblant, el sociòleg Paul Virilio apuntava, a Open Sky (1997), que la pèrdua del referent temporal ve donada perquè en el nostre entorn real el «quan» està vinculat amb l’«on», i en el temps de les xarxes i de la comunicació instantània s’està «matant» el present aïllant-lo del seu espai i context, on la presència concreta de l’acte comunicatiu ja no té importància.
Per a Robert Hassan, a 24/7 Time and Temporality in Network Society (2007), aquestes interpretacions precedents d’un món en xarxa guanyat per un capitalisme que ha imposat un mercat i temps global semblen no respondre a la concepció de l’acceleració del temps flexible que vivim, on les xarxes modulen i conflueixen en diverses experiències temporals socials molt heterogènies. Segons Hassan, la veritable temporalitat de les xarxes és l’asincronia perquè, dintre del gran ecosistema que representa Internet, cada un pot establir diferents espais i modes temporals d’interacció no vinculats al seu temps local, «real». L’homogeneïtzació d’un temps lineal globalitzat es converteix, de fet, en una fragmentació quasi infinita de contextos temporals síncrons i asíncrons diferents i vius a la xarxa.
Llicència: CC0. Font: kaboompics.com
La societat en xarxa canvia radicalment la nostra relació amb el rellotge, amb el temps social local i global. Ni el substitueix ni el nega, el desplaça i ofereix noves formes de control i vivència del temps. Hassan posa l’exemple de les xarxes socials o les sales de xat. En aquests espais de comunicació no hi ha cap relació amb el context real dels rellotges i els temps locals dels usuaris. I això representa un gran repte, ja que tots els espais són contingents de temps que modulen la nostra experiència. L’espai laboral, per exemple, té uns horaris i un temps determinats, alguns són inherents a la seva activitat, d’altres són dinàmiques culturals. En aquest sentit, Internet ofereix l’oportunitat de canviar les «regles» de governació i control social del temps, reinventant nous espais i contextos de comunicació.
La frontera entre el temps de treball i el temps de lleure es difumina. Les xarxes de comunicació i els dispositius mòbils que ens acompanyen diàriament són eines que potencialment poden estendre la nostra activitat professional als nostres espais de lleure. A causa d’això, alguns països com França han decidit legislar l’ús del correu electrònic fora de les hores de feina oficials, després que algunes empreses alemanyes com Volkswagen haguessin limitat l’accés al correu dels seus treballadors fora de la feina. La transformació que aquestes eines generen en el món laboral és tal, que cada dia costa més definir els límits laborals, des d’un punt de vista d’horaris, però també de presència física, per tal com el lloc de treball ja no és únic ni estable. I és necessari entendre que aquesta transformació no és només quantitativa o té en compte l’eficàcia i el rendiment laboral (tan qüestionat en aquest país), sinó que molt especialment fa referència a com es transforma l’organització laboral i quin és paper del treballador en aquesta nova etapa. Aquelles setmanes de només quinze hores de feina que l’economista britànic John M. Keynes va vaticinar el 1930 per al futur dels seus néts gràcies a l’avenç productiu i el progrés que implicaven les tecnologies ressona de fons cada vegada que mirem el correu fora d’hores de feina.
La sociòloga Judy Wajcman posa en alerta en el seu últim llibre, Pressed for Time (2015), la nostra capacitat d’organitzar-nos a l’hora d’afrontar la sensació d’estar constantment assetjats per la feina (pel temps laboral). La imatge que donem queixant-nos del volum de feina que imposa el correu electrònic sembla ser rebuda com a positiva, diu Wajcman. Potser perquè hauria d’implicar tenir un gran volum de treball, però també tenir habilitats en l’ús de les tecnologies digitals de gestió laboral.
Llicència: CC0. Font: photos.oliur.com
Però, si la tecnologia va ser creada per facilitar-nos la feina i fer-la més eficaç i productiva (o així ens l’han venut), viure atrapat per la feina a través dels dispositius digitals no hauria de veure’s com un fracàs col·lectiu de la nostra gestió laboral i d’aquests dispositius, i no com un mèrit? Com més assetjats temporalment estem, més consumim dispositius digitals, com si es tractés d’una droga.
Una altra de les problemàtiques interessants que Wajcman destaca és la tendència a individualitzar l’experiència del temps. El monitoratge de totes les nostres activitats personals a través d’apps i iwatchs per «facilitar-nos» la gestió i fer-nos més «eficaços» promou el temps com una mesura personal, com si fos una matèria quantificable. Res més lluny de la seva realitat, ja que el temps resulta de i serveix per a la construcció col·lectiva de les activitats dutes a terme en societat col·lectivament.
Les tecnologies digitals representen un pas més en la història de l’acceleració dels processos de producció, però de moment fallen en l’alliberament o la disminució de la dedicació laboral. La projecció i el disseny d’entorns i dispositius digitals pensats per fer més eficaç la nostra feina no haurien de ser l’única manera d’entendre i conceptualitzar les temporalitats d’aquests nous escenaris digitals. Per això, tal com diu Wajcman, cal veure que l’imperatiu de l’acceleració del temps digital és només un dels possibles artefactes culturals construïts per explicar-nos aquest nou món. I, per tant, la nostra responsabilitat recau a combatre aquest relat imperant explorant, comprenent i desenvolupant alternatives culturals a les vivències temporals del nostre ecosistema digital.
Quina és la situació dels països d'Amèrica Llatina davant la vigilància tecnològica?
Principal centraleta telefònica de la ABC al 69 Market Street (des de 1932). Font: ABC Archives
En un context global en el qual la vigilància massiva governamental ja és coneguda, especialment gràcies a casos com el d’Ewdard Snowden, sabem que la privacitat és un dret fonamental que hem de protegir. Quina és la situació dels països de l’Amèrica Llatina davant la vigilància tecnològica? Alan Lazalde repassa alguns exemples que mostren que, a més de ser rastrejats pel govern dels Estats Units, alguns governs llatinoamericans també encarreguen seva pròpia vigilància. Alhora, han començat a sorgir moviments d’activistes, eines i tecnologies que miren de facilitar el dret a la privacitat i l’anonimat.
Eric Hughes va escriure el 1993: «La privacitat és necessària per a una societat oberta en l’era electrònica… La privacitat és el poder de mostrar-se selectivament al món». Així comença el Manifest Cypherpunk, un text que perfila la criptografia com una eina de lluita i llibertat. Aquestes paraules continuen vigents al cap de més de vint anys. I també continuen sent necessàries.
Quan Julian Assange —reconegut membre de la comunitat cypherpunk— va assaltar el món amb les primeres revelacions de Wikileaks el 2007, va originar la difusió de temes fins llavors aliens per a mitjans massius de comunicació i el seu públic. Per exemple, la paraula «hacker» va estar entre les favorites dels mitjans —encara que amb les connotacions negatives habituals. En canvi, temes com anonimat i privacitat van començar a ser més freqüents. Mentrestant, grups com Anonymous i LulzSec van ajudar a divulgar l’existència de capes més profundes i fosques dins d’Internet, lluny de les superfícies de Facebook i Google —màquines públiques de vigilància massiva, com li agrada dir a Richard Stallman.
Amb aquests antecedents mediàtics apareix Edward Snowden: un jove informàtic, practicant del budisme, que a mitjan 2013 obre la porta a The Guardian i The Washington Post als arxius més esgarrifosos —aquesta és la paraula— relacionats amb la vigilància massiva governamental.
El que Snowden va donar a conèixer al món és una xarxa mundial de vigilància orquestrada pels Estats Units, una xarxa teixida amb eines capaces d’analitzar, en instants, milions de dades personals de xarxes socials, telefonia, correu electrònic i més. PRISM, ara ho sabem, és el nom de la tecnologia creada per a aquestes finalitats.
El món va canviar amb la feina de persones com Assange, Manning i Snowden. D’una banda, fan palès que vivim en un estat de vigilància, fins i tot més sofisticat que el que havia imaginat Orwell. I, de l’altra, va augmentar la rellevància d’eines que faciliten el dret a la privacitat i l’anonimat —el somni cypherpunk—, així com la de les organitzacions de drets humans que les promouen. Eines com TOR, per a la navegació anònima, o tecnologies com Bitcoin i Blockchain, per a la creació d’economies descentralitzades i anònimes, tenen més auge que mai.
Aquest és el context global de vigilància que viuen els països de l’Amèrica Llatina i el món.
Des de fa més de dues dècades, el govern dels Estats Units ha rastrejat milers de milions de trucades telefòniques provinents d’aquest país a almenys 116 països més. Evidentment, això inclou pràcticament tota l’Amèrica Llatina.
Però, per si amb els «esforços» dels Estats Units no n’hi hagués prou, alguns governs llatinoamericans estan obstinats a vigilar els seus propis ciutadans des de casa. Això es va demostrar amb la recent filtració de la llista de clients de Hacking Team, l’empresa italiana que deu la seva fama al desenvolupament de software de vigilància a gran escala.
I és que el caçador va ser caçat. Al juliol del 2015, van ser publicats a Wikileaks més d’un milió de correus electrònics de Hacking Team, prop de 400 GB d’informació confidencial, com les converses amb alguns dels seus clients, sis de llatinoamericans en total: Xile, Colòmbia, l’Equador, Hondures, Mèxic i el Panamà.
El software de Hacking Team, anomenat «Da Vinci», és capaç de vigilar d’1 a 100.000 persones, captura amb relativa facilitat converses en WhatsApp, Skype, correu, fins i tot grava les pulsacions del teclat, i accedeix a la càmera web de l’equip de manera remota. Aquestes funcionalitats competeixen en eficàcia i escala amb les de PRISM.
Renata Ávila,activista guatemalenca de primera referència en aquests temes, escriu:
«Ja no és possible confiar en els aparells que utilitzem per comunicar-nos. Des dels telèfons fins als ordinadors i xips intel·ligents han estat dissenyats de tal manera que puguin ser subvertits per les agències d’intel·ligència»
I hi afegeix:
«A diferència d’altres regions del món, les històries del dany de la vigilància encara se senten a Llatinoamèrica, amb gairebé mig milió de desapareguts [durant els governs militars dels anys vuitanta i noranta.»
Investigadores com Paula Jaramillo, de l’ONG xilena Derechos Digitales, assenyala que:
«Els governs llatinoamericans no han entès que garantir la privacitat és un requisit per al desenvolupament d’altres drets fonamentals en un estat democràtic.»
Curiosament, alguns dels clients de Hacking Team també van ser signants d’una resolució de l’Assemblea General de l’Organització de Nacions Unides que «condemna la vigilància massiva d’Internet i demana als estats membres que revisin les seves legislacions i les alineïn amb els estàndards de drets humans.»
Malgrat una dolorosa història de repressió, persecució i desapareguts, la nostra regió no sembla mostrar senyals contundents d’una eradicació de la vigilància massiva contra els ciutadans. «Tot i que Snowden ha llançat llum sobre aquestes pràctiques [de vigilància], a l’Amèrica Llatina romanem en la foscor», diu Ramiro Álvarez Ugarte, de l’Associació pels Drets Civils a l’Argentina.
Sobre això, vegem uns quants casos particulars.
Colòmbia sobresurt entre la resta dels països llatinoamericans pel desplegament de PUMA, una infraestructura dedicada a la vigilància massiva. Segons que informa la Fundació Karisma,PUMA és il·legal perquè està a càrrec de la Direcció d’Intel·ligència Policial (DIPOL), la tasca de la qual és d’intel·ligència, no d’intercepció.
Quin poder té PUMA? Pot dur a terme la vigilància massiva de dades de telefonia mòbil 3G, així com de línies principals d’Internet, i monitoratge de comunicacions de veu i de dades a tot Colòmbia. L’informe original de Privacy International sobre la vigilància a Colòmbia indica que PUMA és utilitzat per espiar periodistes, jutges, polítics de l’oposició i activistes de drets humans.
Mèxic és un client freqüent de Hacking Team, en els governs d’almenys set províncies, i sis institucions federals, tant militars com d’administració de justícia. Es calcula que l’import d’aquests contractes puja gairebé a 6 milions d’euros.
De manera contradictòria, el govern mexicà també presideix l’Alianza para el Gobierno Abierto, una iniciativa que reuneix més de seixanta països per «per promoure la participació ciutadana, incrementar la transparència, combatre la corrupció, i utilitzar la tecnologia com a habilitadora d’aquesta obertura.»
L’article 7 de la Constitució mexicana és molt clar:
«És inviolable la llibertat de difondre opinions, informació i idees, a través de qualsevol mitjà… Cap llei ni autoritat no pot establir la censura prèvia, ni coartar la llibertat de difusió».
No obstant això, l’última reforma de la llei de telecomunicacions va incloure polítiques per geolocalitzar telèfons mòbils sense requerir ordre judicial. Ateses les condicions de vigilància que viu el país, alguns activistes mexicans van començar a crear plataformes a favor de la transparència, com ara Mexicoleaks.
El 2015 Mèxic va ser la seu d’ISS World Latin America, una exhibició d’empreses dedicades a la comercialització d’equips d’espionatge per a governs, que són els mateixos que es fan servir per espiar i perseguir periodistes, activistes i defensors de drets humans. Per cert, Hacking Team en va ser un dels patrocinadors.
Si bé Argentina només ha tingut certes converses amb Hacking Team, se sap de la presència de Blue Coat, un contractista principal de la NSA als Estats Units, i que recentment va comprar equips d’espionatge a Alemanya.
D’altra banda, el govern argentí promou des del 2011 un sistema anomenat SIBIOS, la meta del qual és tenir un registre dels rostres i les empremtes dactilars de tota la seva població. Per a alguns activistes, SIBIOS és «la pitjor conculcació a les llibertats individuals des de la tornada a la democràcia, principalment perquè és invasiu a la nostra privacitat i perquè viola el principi de presumpció d’innocència». Per a d’altres, aquesta biometria massiva és un atemptat a l’anonimat, la intimitat i la protecció de dades.
L’Electronic Frontier Foundation és una organització pionera de la defensa dels drets digitals, tant a escala tècnica com legal. El seu treball, crec, ha inspirat la fundació d’organitzacions especialitzades a Llatinoamèrica. Aquestes en són algunes:
Aquestes organitzacions tenen una participació activa en projectes com Principis Internacionals sobre l’aplicació dels drets humans a la vigilància de les comunicacions, una iniciativa interessant que promou tretze principis de vigilància que sí que són compatibles amb els drets humans.
A Twitter hi ha unes quantes imperdibles en drets digitals:
El discurs públic dels governs està enfocat a l’obertura, la transparència i tots els termes derivats de l’anomenat Govern Obert. No obstant això, les evidències demostren que els nostres governants vigilen les nostres comunicacions de maneres cada vegada més sofisticades.
El Manifest Cypherpunk diu: «no podem esperar que els governs, les corporacions o altres organitzacions ens cedeixin el dret a la privacitat». Potser la veritable privacitat d’una societat oberta, arreu del món, arribarà només a través de la criptografia. Això representa una gran oportunitat perquè organitzacions activistes en drets digitals dissenyin estratègies educatives, d’una banda cíviques, de l’altra, tècniques, que impactin més enllà dels cercles habituals.
Si Internet era un tema gairebé exclusiu per a enginyers fa vint anys, no és difícil suposar que la criptografia «amagada» darrere de millors eines i conceptes pugui ser part de la vida diària de qualsevol persona. És possible que Bitcoin es converteixi en la primera tecnologia a gran escala amb aquesta naturalesa.
De moment sabem que la vigilància massiva és una realitat global, el suggeriment és que estiguem atents al pols dels nostres governs i preparats per tenir cura dels nostres drets fonamentals. Crec que tenim —i tindrem— eines a favor nostre.
L’Amèrica Llatina representa el 10% dels usuaris d’Internet d’arreu del món. Per a què es fa servir Internet?
Estudiants amb netbooks del programa Conectar Igualdad, Argentina, 2012. Font: Flickr
Un panorama sobre l’estat d’implantació i ús d’Internet en una de les zones del món, l’Amèrica Llatina, que representa el 10% dels usuaris d’arreu del món. Presentem tres manifestacions que, per la seva innovació política, tècnica o ciutadana, ofereixen un bon panorama de la diversitat de formes en què es pensa i es fa servir Internet: la FLOK Society a l’Equador, la Rhizomatica a Mèxic i el cas de Cuba: l’altre Internet.
A l’Amèrica Llatina representem el 10% dels usuaris d’Internet d’arreu del món. Per a què fem servir Internet? Tot indica que ens encanta la comunicació, ningú no passa tantes hores davant de les xarxes socials com nosaltres: deu hores de mitjana, que són cinc hores més que la resta del món. També representem el 20% dels usuaris mundials de Facebook i gairebé el 40% de WhatsApp. El nostre creixement en altres xarxes socials com Twitter, LinkedIn o YouTube ha estat exponencial en els darrers anys, i això es deu sobretot a tres factors:
La nostra regió és un paradís per a les xarxes socials —alguns diuen que el Brasil n’és la capital—, i és tan dinàmic que les empreses i els seus negocis han centrat la seva mirada en nosaltres amb una serietat ambiciosa.
Internet creix ràpidament a l’Amèrica Llatina, gairebé com mai. Segons la Comissió Econòmica per a l’Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL), el percentatge de penetració d’Internet a la regió es va duplicar en els últims anys: de fet va passar del 20,7% el 2006 al 46,7% el 2013. La mala notícia és que només una tercera part d’aquest percentatge correspon a Internet de banda ampla. Tenim velocitats fins a 16 vegades menors que els països desenvolupats i, encara pitjor, en certs casos l’accés a la xarxa és fins a 20 vegades més car. Però hi ha forts indicis que la cobertura i la velocitat d’Internet a l’Amèrica Llatina continuaran augmentant:
Cal esmentar que la reforma de telecomunicacions mexicana té aspectes que fan minvar la neutralitat de la xarxa —uns principis bàsics d’Internet que estableixen un balanç competitiu entre els proveïdors de servei i els seus usuaris—. Sense tenir en compte temes preocupants per als drets digitals dels mexicans.
Tot seguit, vull presentar tres manifestacions que, per la seva innovació política, tècnica o ciutadana, ofereixen un bon panorama de la diversitat de formes en què pensem i fem servir Internet a l’Amèrica Llatina.
Free/Libre Open Knowledge (FLOK) Society és un projecte equatorià de creació col·laborativa de polítiques públiques. Té com a objectiu desenvolupar una societat del coneixement lliure sustentada en la connectivitat d’Internet i les seves xarxes.
Està inspirat profundament per dues filosofies:
Guiat per aquests principis, FLOK va arrencar el 2013 convocant desenes d’experts agrupats en temes estratègics per a l’Equador, tant polítics com advocats, acadèmics, artistes i hackers asseguts a la mateixa taula. Així va néixer la Cimera del Bon Conèixer i, com a resultat, el llibre col·laboratiu FLOK Society: Buen Conocer.
FLOK és una resposta política oposada a l’anomenat «capitalisme cognitiu»:
«La Revolució del Coneixement, que proposa la innovació, la ciència i la tecnologia, com a fonaments per al canvi de la matriu productiva, concebuda com una forma diferent de produir i consumir.»
FLOK segueix en marxa i, com el software lliure, forma un «codi» de polítiques públiques perquè siguin apreses i millorades arreu del món.
La missió de Rhizomatica és oferir accés a les telecomunicacions mòbils a més de dos mil milions de persones per a les quals el servei és impagable, i per set-cents milions que ni tan sols en tenen. Com ho fan? Utilitzant software i hardware lliure sempre que sigui possible per a la transmissió i recepció de dades, estudiant els aspectes reguladors pertinents i entrenant les comunitats perquè preservin l’autonomia de les seves comunicacions.
El projecte va néixer a Oaxaca, Mèxic. La seva primera estació de telecomunicacions va ser instal·lada en una població zapoteca de tres mil habitants anomenada Talea, sense accés a la telefonia i molt menys a Internet. Segons el coordinador del projecte: «A Talea l’equip és del poble. Hi va haver una assemblea, la gent del poble va dir que sí que volien la xarxa, van adquirir l’equip amb els diners de la comunitat i la infraestructura és de tothom.»
Hi ha unes cinquanta mil comunitats similars a tot Mèxic, i Rhizomatica vol que cadascuna també sigui propietària de la seva pròpia infraestructura. Fins ara, l’equip de Rhizomatica, format per hackers i enginyers, ha instal·lat prop de vint xarxes de comunicació en diferents comunitats d’Oaxaca.
I, com ells mateixos diuen, el 2015 es van veure afavorits per un apartat de la reforma mexicana en telecomunicacions que els permetrà transmetre en certes freqüències si l’objectiu és social, especialment en zones on no hi ha infraestructura bàsica de telecomunicacions. D’aquesta manera, l’operació de Rhizomatica és completament legal a Mèxic.
Esperem que Rhizomatica continuï creixent per oferir accés a les comunicacions mòbils en general, i a Internet en particular, a comunitats tretes del mapa d’Internet pels models de negoci de les empreses i l’oblit del govern.
La manca generalitzada d’Internet a Cuba està donant lloc a «un altre Internet», un de molt humil que no fa servir cables, ni mòdems, ni cap infraestructura per connectar dispositius i persones: utilitza discos durs i, és clar, persones que els transporten d’un lloc a un altre. És l’anomenat «Paquet setmanal». Es diu que només el 5% de la població cubana té accés regular a Internet, del qual només l’1% és banda ampla. El senyal WiFi només funciona en àrees públiques, mentre que el cost per hora equival al 20% d’un salari mitjà mensual. En aquestes condicions, l’accés a la xarxa sembla estancat en els anys noranta. Així, és impensable veure vídeos de YouTube cada dia, llegir tranquil·lament qualsevol diari del món, o muntar una startup de tecnologia com en altres parts del món. Però aquesta situació està canviant amb la gradual retirada de l’embargament nord-americà el 2015. Per al 2020 el govern cubà espera que el 50% de la seva població tingui Internet a les seves llars.
Què hi podem trobar, en el «Paquet setmanal»? Gairebé de tot. Sèries de televisió, telenovel·les, músiques, pel·lícules, vídeos musicals, també un recull de les principals revistes del món, software, aplicacions per a telèfons mòbils, etc. Fins i tot inclou anuncis de negocis locals.
ARVE Error: Invalid URL https://www.youtube.com/watch?v=iI0kxrFxFM4 in url
Quin és l’origen d’aquest material? Algú l’ha de descarregar la primera vegada. La manca de material pornogràfic i polític suggereix que és el mateix govern el que està involucrat en la seva producció, però no en sabem més. Mentrestant, és un negoci lucratiu que aviat caducarà si el govern cubà compleix la seva promesa de connectivitat.
Llatinoamèrica és una regió d’extrems culturals, polítics i també tecnològics. És natural trobar-hi tanta diversitat. Mentre alguns només volen consumir l’últim capítol de la seva sèrie preferida, d’altres construeixen empreses amb Bitcoin per desenvolupar les economies del futur, tot per Internet.
Què segueix per a l’Internet llatinoamericà? Per les dades que tenim, vénen cinc anys de transformació radical en la infraestructura i regulació locals que donaran un gran dinamisme als ciutadans. Això portarà beneficis enormes en tots sentits, sobretot en l’àmbit educatiu i econòmic, però també una preocupació latent en matèria de drets digitals.
Més enllà de bytes, màquines o codi font, Internet és, sobretot, connectar persones, en local i global, a través de la informació i el coneixement. Fer Internet és «aprendre i crear incessantment des de la xarxa, en xarxa, i per a la xarxa». Així que, davant de la complexitat de les noves xarxes i connexions que faran més Internet a Llatinoamèrica, només queda participar-hi i sorprendre’ns.
Amb motiu del seu pas per la programació contínua de Kosmopolis, per presentar el seu còmic “En la vida real”, hem entrevistat a Cory Doctorow.
Quins beneficis aporten els videojocs? Com haurien d’integrar-se les noves tecnologies i Internet a l’educació a les escoles? Què és el que no funciona de la llei del copyright i quines propostes faries per redefinir-la? Amb motiu del seu pas per la programació contínua de Kosmopolis, per presentar el seu còmic En la vida real, hem entrevistat l’escriptor i activista digital Cory Doctorow.
Per a ell els videojocs són una forma d’expressió artística com ho poden ser les novel·les i defensa la seva capacitat per construir imaginaris. Ens explica que considera Internet una eina per col·laborar i organitzar-nos i que, per tant, s’ha d’incorporar a l’educació de manera oberta i sense tabús. Critica l’actual llei de copyright que considera totes les creacions per igual, sense tenir en compte si l’ús que se’n fa és industrial, cultural o d’un altre tipus. En aquest sentit, fa dues propostes molt clares: que els autors o creadors d’una obra tinguin el control dels drets de les seves pròpies obres i puguin autoritzar a saltar-se la llei del copyright si ho desitgen, i que la tendència sigui cap a menys intermediaris entre el creador i el seu públic, de manera que pugui existir una competència real.
Doctorow és un actiu defensor de la cultura lliure a Internet, el Creative Commons i la liberalització del copyright i, com a tal, ha cedit els drets de l’entrevista al CCCBLab perquè puguem compartir-ne el contingut lliurement.
El fet d’aprehendre fent i l’experimentació lliure que caracteritza els processos Maker són les claus per conduir al canvi del «Fet a la Xina».
Creant amb les mans. Font: Flickr.
L’accent en la innovació de la cultura Maker desenvolupada en aquest país, així com el viratge cap al mercat afavorit per la trobada amb l’economia Shanzhai, fan de la promoció dels Makerspaces no només una oportunitat per impulsar l’economia del país, sinó també una via de modernització del seu sistema educatiu, ancorat en la tradició i focalitzat en el gaokao, les proves d’accés a la universitat, que afavoreix un aprenentatge basat en la repetició de memòria. El fet d’aprehendre fent i l’experimentació lliure que caracteritza els processos Maker són les claus per a un canvi educatiu cap a un sistema capaç de produir una nova classe productiva, nous professionals que puguin crear i prendre riscos per conduir al canvi del «Fet a la Xina», la concepció del país com a proveïdor de mà d’obra barata per a les companyies d’occident, al «Creat a la Xina».
D’aquesta manera, el 2011, només un any després de la creació de XinCheJian, les autoritats de Xangai van proposar la creació i el finançament de «cent cases d’innovació», espais situats en centres comunitaris destinats a l’entrenament en l’ús d’eines postdigitals. Segons David Li, que col·labora activament en la implementació d’aquests centres, «Ja n’hi ha 72 que estan en desenvolupament en centres comunitaris al voltant de Xangai. La política mediàtica dels Makerspaces del ministre Li Keqiang ha atret l’atenció cap a aquesta iniciativa i donarà lloc a un desenvolupament important durant el 2015».
Més ambiciosa és la construcció, a la Universitat Tsinghua de Pequín, del Makerspace més gran del món. Un edifici de 16.000 metres quadrats destinat a incorporar l’experimentació amb hardware obert al currículum de tots els estudiants d’aquest centre, el més prestigiós del país en la formació d’enginyers. Aquesta universitat també ha creat el «Dia dels Makers», el primer dels quals es va celebrar l’any passat, una trobada que, juntament amb el prestigi associat a aquest centre, contribueix a la promoció de la incorporació de la cultura Maker a l’educació.
El suport governamental a l’expansió d’aquest moviment a la Xina també ha fet possible la instauració d’una fira Maker. Les Maker Faires constitueixen una altra iniciativa associada a la publicació Make. Iniciades el 2006 als Estats Units, aquestes trobades s’han estès arreu del món, aglutinant workshops, exposicions i demostracions relacionats amb el DiY Making i atraient aficionats de tot el món. La primera Maker Faire de la Xina es va celebrar a Pequín el 2012 gràcies al suport de la Lliga Jove Comunista, i posteriorment es va traslladar a Shenzhen, on en l’edició passada va atraure 30.000 visitants.
Més mediàtica va ser la visita, el mes de gener passat, del primer ministre xinès al Makerspace Chaihuo de Shenzhen, cosa que subratllava la importància d’aquest moviment per al desenvolupament econòmic del país, després que el novembre passat l’alcalde d’aquesta ciutat, Sahnzhen Xu Qin, publiqués la Declaració Global dels Makers, fent d’aquesta ciutat un lloc d’acollida i promoció d’aquesta nova cultura productiva.
La interferència de l’estat en aquest moviment no és exclusiva d’aquest país. La Casa Blanca va anunciar fa poc la celebració de la seva pròpia Maker Faire, així com el suport de l’administració d’Obama a companyies sense finalitat de lucre, per promoure aquest moviment. En un àmbit més controvertit, el Programa de Projectes Avançats per a la Defensa dels Estats Units (DARPA) està invertint milions de dòlars en projectes sorgits d’aquesta cultura.
Aquest suport es basa en la reubicació dels Makers com un moviment econòmic, una revolució del tipus Silicon Valley, en què la cultura Maker es percep com un nou procés d’innovació, basat en la implementació de productes tecnològics cap al progrés econòmic i que la separa dràsticament dels ideals que van portar a la fundació dels primers Hackerspaces a Europa. La crítica activa de les implicacions de la implementació de les noves tecnologies en la societat, el manteniment d’una experimentació lliure d’interessos econòmics cap a la creació disruptiva de nous processos socials i l’apoderament ciutadà mitjançant l’aprenentatge col·laboratiu dels processos materials que conformen el nostre món i que condueixen cap a una intervenció en aquest i la independència del mercat de consum. La cultura Maker no només dóna lloc a nous productes, sinó també a noves formes de treball i producció. Convertit en un fenomen global, en què ha entrat a formar part la Xina i la seva gran infraestructura fabril, aquest moviment podria donar lloc a una nova distribució geopolítica de les forces de producció i econòmiques.
Però, al mateix temps, a la Xina, on la implementació de les noves tecnologies ha estat guiada cap al progrés econòmic i el control i vigilància de la població, el que ha donat lloc a una xarxa de comunicació separada del món i fèrriament controlada per l’estat i a on la llibertat d’expressió només és possible en forma de subterfugi. Es tracta d’un país en què les trobades civils són vistes amb recel i impossibles de dur a terme sense el suport i l’aprovació de l’estat, i on la població es troba summament proletaritzada, amb un sistema educatiu ancorat en la perpetuació de la tradició i on es formen professionals especialitzats en detriment del pensament crític i especulatiu. Per a aquesta població ocupada en la seva subsistència i en la seva promoció social, consistent en l’accés al mercat de consum, el moviment Maker pot suposar un inici d’obertura i d’apoderament ciutadà. XinCheJian és un lloc d’acollida per a gent de tota procedència: «Ser a Xangai té els seus avantatges, ja que tothom ve a Xangai. XinCheJian és visitat tot sovint i nosaltres donem una càlida benvinguda a Makers d’arreu del món. Com la mateixa ciutat de Xangai, XinCheJian ha estat internacional des del primer dia, cosa que ha contribuït moltíssim al seu ambient lúdic». Qualsevol que s’acosti a aquest Makerspace s’hi troba una gran família, internacional, un espai lúdic on, al marge de la necessitat i les ofertes de lleure convencionals, es dóna forma a noves idees sempre amb les mans a la matèria. Quan es pregunta al seu fundador què ha donat lloc a la creació de l’ambient d’aquest espai, contesta: «La idea de ser obert i mantenir-lo divertit».
Taller d’introducció a Arduino per a nens, a XinCheJian. Foto cortesia de Sandra Álvaro i David Li.
Ara bé, el fet de comprometre’s en la producció de coses de manera col·lectiva hauria de donar lloc a la comprensió crítica de com aquestes noves tecnologies s’implementen en la societat. El fet d’obrir la caixa negra dels aparells que se’ns apareixen completament realitzats i conformen la nostra cultura, els retorna al seu context, mostrant els procesos socials, economics i culturals que els hi han donat origen. Una manera de pensar amb els objectes, com l’anomena Garnet Hertz, un dels iniciadors del Critical Making, una manera de pensar la tecnologia que es relaciona amb els laboratoris creats per Matt Ratto i altres desenvolupaments sorgits de la trobada de la tecnologia i enginyeria amb el disseny i les humanitats, com l’enginyeria crítica o el disseny disruptiu i ficcional. A la Xina, on les noves tecnologies d’informació i computació han estat implantades de manera accelerada al marge del seu desenvolupament històric, s’està generant una cultura amb un context que és més difícil de rastrejar. Centrats en l’avanç cap a una nova societat basada en la innovació i el progrés econòmic, la reflexió humanística dels efectes teòrics i socials de la implementació d’aquestes tecnologies queda per fer. I això està sumint el país en un avanç cec que ignora quina societat està creant.
* Entrevista realitzada a David Li al març de 2015.
La Xina ofereix un model alternatiu per portar la cultura Maker del camp de l’oci al del mercat. Shanzhai, un think tank sobre sistemes d’innovació oberts.
Muntatge de TV-B-Gone SHP Gen5. Shanghai, 2011. Font: Flickr.
La Xina ofereix un model alternatiu per portar la cultura Maker del camp de l’oci al del mercat. Aquest es desenvolupa en la trobada amb un altre procés d’innovació obert sorgit en l’ecosistema de manufactura electrònica que s’ha generat a la Xina. David Li i els seus col·laboradors a Hacker Matter, un think tank sobre sistemes d’innovació oberts a la Xina, anomenen aquest sistema Shanzhai.
Formant part del sistema de producció desplaçat al que s’anomena el món en vies de desenvolupament, la Xina aglutina un gran teixit fabril destinat a la manufactura de components electrònics, situat sobretot a la regió de Guangdong, al delta del Riu de la Perla. Aquest ecosistema àgil i low-cost ha mantingut la seva competitivitat gràcies a l’elaboració de còpies, remakes i sistemes per compartir els seus dissenys.
Shanzhai significa «poble de muntanya», i s’utilitzava per fer referència als bandits, oponents d’un govern corrupte, que s’amagaven a les zones rurals. Aquest terme ha passat a denominar les còpies o falsificacions de baix preu i qualitat fabricades a la Xina. El rebuig de l’individualisme que caracteritza la tradició cultural d’aquest país porta a una escassa consideració o comprensió per les lleis de propietat intel·lectual, la qual cosa ha afavorit que durant anys aquests fabricants «bandits» hagin aplicat enginyeria inversa als dispositius inventats per grans companyies com Apple o Sony per adaptar-los a la demanda de productes de baix cost. Aquests productes, majoritàriament telèfons mòbils, es poden trobar en els cybermarts, grans magatzems que aglutinen tota mena de components i gadgets electrònics, sota marques dubtoses com Svumsung, Blockberry, Nakia o Anically, al costat d’altres propostes de gust dubtós, com telèfons en forma de paquets de cigarrets, personatges d’anime o altres estris. Però, a més, aquests productes són àmpliament distribuïts en països de l’Àsia, l’Àfrica, l’Orient Mitjà i l’Amèrica del Sud; aconsegueixen una producció de dos-cents milions de telèfons l’any i són els responsables d’un quart del mercat global. Aquestes imitacions no només han anat guanyant en qualitat, sinó que la modificació d’aquestes tecnologies per adaptar-les a petits nínxols de mercat, al marge de les grans companyies, ha portat a l’emergència d’innovacions, que posteriorment han estat aplicades per grans marques. És el cas de la SIM dual, que permet a un telèfon operar amb dues targetes alhora, que es va desenvolupar perquè gent que commuta sovint entre països es pogués estalviar les despeses de roaming, una aplicació que després va ser implementada en els models de Blackberry.
Aquest vídeo introdueix la segona part d’una sèrie de tallers organitzats per Hacker Matter a Shanghai Maker Carnivale 2013.
El remake no és l’única forma d’innovació del Shanzhai, aquest ecosistema de petites empreses dedicades a la manufactura electrònica. Ha mantingut la competitivitat i el baix cost mitjançant la creació de sistemes que permeten compartir els seus dissenys, cosa que no només abarateix el procés de producció, sinó que accelera el procés de creació de nous productes, i això afavoreix una innovació bottom-up. Per exemple, la companyia taiwanesa World Peace Industrial (WPI), una empresa de components electrònics localitzada a Shenzhen, desenvolupa plaques de circuits de referència denominades gongban (base pública); aquestes proveeixen funcions bàsiques des de connexió bluetooth fins a sensors per mesurar els moviments dels seus usuaris, les seves pulsacions o altres estadístiques vitals. Aquests gongban poden ser utilitzats per infinitat de companyies, que els poden incorporar en els seus productes directament o construir a partir d’ells, modificant-los. Aquesta companyia produeix uns 130 circuits l’any, que poden ser utilitzats per a la fabricació de smartphones, tauletes, els ara de moda rellotges intel·ligents, edificis intel·ligents i controls industrials, i guanya diners comercialitzant els components. Aquesta manera de fer tipus Maker, sotmesa a la subsistència i la necessitat, ha generat una xarxa de manufactura àgil i accessible, capaç de produir a petita escala i amb baixos pressupostos a un ritme ràpid, dotant els makers/emprenedors d’una infraestructura que permet convertir els seus projectes en productes.
Així ho va veure Pan Hao, el jove emprenedor que el 2008 va fundar els Seeed Studios. Una empresa de hardware obert sorgida de la intersecció de la manufactura industrial i la cultura del Hackerspace. Aquesta empresa ofereix als Makers l’oportunitat de produir i comercialitzar les seves idees, assistint a la realització de prototips ràpids i la producció de petites remeses. Seeed aprofita l’experiència i els recursos generats per l’ecosistema manufacturer per oferir tots els serveis necessaris per comercialitzar un producte a partir d’un pressupost limitat, des de components de hardware obert fins a serveis de crowd funding. Un sistema de producció oberta, a partir d’un lloc web, en el qual participen més de setanta mil persones, on qualsevol pot penjar les seves propostes i on les idees que tenen més suport de la comunitat són produïdes.
Aquesta empresa, que es va iniciar amb dos treballadors, ara compta amb més de cent assalariats i porta uns cinc-cents projectes al mercat cada any, que van des de connexions wifi a través de bluetooth fins a escàners làser, amb uns beneficis que sobrepassen els deu milions de dòlars anuals. Havent fet possible que qualsevol pugui portar un producte al mercat, s’ha convertit en el més important proveïdor del món de tecnologia manufacturada a petita escala. Sota el lema «Innova amb la Xina», aquesta empresa també compta amb el seu Hackerspace, Caihuo, tots dos situats a Shenzhen, la Silicon Valley del hardware. Shenzhen és el cor del teixit fabril de Guangdong, ja que aglutina un terç de les empreses manufactureres d’aquesta zona. Aquesta ciutat va ser la primera zona econòmica especial (SEZ), una excepció al proteccionisme xinès, que li permet rebre inversions estrangeres, cosa que l’ha portat a ser la ciutat de més gran i més ràpid creixement del món, i per això ha assolit una població de deu milions de persones. Aquest nucli industrial, ara seu de la Maker Faire, acull diversos Hackerspaces i altres empreses d’innovació similars a Seeed, entre elles, HAXLR8R (pronunciat hackelerator), una companyia fundada el 2011 que ofereix suport i finançament a startups xineses i estrangeres. Les empreses, en entrar en aquesta organització, reben un incentiu de 25.000 dòlars i assessoria professional, abans de ser convidades a Shenzhen a desenvolupar els seus productes.
Aquesta capacitat per atreure talent estranger i generar noves empreses ha captat l’atenció del govern xinès cap a la cultura dels Hackerspaces. La Maker Cultura i el Fet a la Xina han estat dos dels temes abordats enguany a Lianghui, seu de les reunions anuals del Congrés Popular Nacional (NPC) i la Conferència Consultiva Política Popular (CPPCC), trobades on es defineix l’agenda econòmica del país.
XinCheJian és el primer Hackerspace aparegut a la Xina, un espai on el fet de fer esdevé creació.
Jugant a Go. Shanghai, 2006. Font: Wikipedia.
La Xina ha estat coneguda com el lloc del fake i la còpia. Avui dia, en canvi, després d’un accelerat creixement econòmic i tecnològic, està compromesa en el desenvolupament de la creativitat i la innovació. Aquest impuls es materialitza en el sorgiment d’un moviment «Maker» que té el suport del govern i per al qual Shanzhai ha deixat de significar «còpia fabricada a Shenzhen» per anomenar una nova forma d’innovació, basada en la manufactura de codi obert i el remake continu.
Un Hackerspace és un entorn on la gent pot aprendre i jugar amb la tecnologia, treballar en equip, participar en competicions internacionals, on es poden trobar i crear oportunitats per a tothom. Aquesta és la definició que en trobem al web de XinCheJian, el primer Hackerspace aparegut a la Xina.
XinCheJian va ser fundat el 2010 per David Li i els seus col·laboradors. Es va iniciar de manera informal, tal com explica David Li*: «L’inici de XinCheJian va ser força innocent. Vaig començar a experimentar amb Arduino, impressió 3D i altres tecnologies similars el 2008. A mesura que les coses s’anaven acumulant i casa meva s’anava desendreçant, el fet de tenir un espai dedicat a aquest fi prenia sentit. Vam començar a organitzar esdeveniments per discutir sobre Makerspaces a XinDanwei, el primer espai de coworking a la Xina, i vam atraure força interès. Vaig conèixer Minlin Hsieh i Ricky Ng-Adam el 2010 i junts vam decidir que havia arribat el moment d’obrir-ne un. El nom XinCheJian el va suggerir Liu Yan, una de les fundadores de XinDanwei. Danwei significa “unitat de treball” en xinès, i ChinDanwei, com que és un espai de treball col·laboratiu, se suposa que és una nova classe d’unitat de treball. CheJian vol dir “fàbrica” i XinCheJIan es refereix a una nova forma de fer i manufacturar».
Caixes de projectes a XinCheJian. Foto cortesia de Sandra Álvaro i David Li.
Aquests espais dedicats a la fabricació digital es caracteritzen per ser comunitats locals. Malgrat compartir un ethos comú, aquests s’adapten i es desenvolupen d’acord amb les característiques de l’entorn on s’ubiquen i de la comunitat que els sosté. Situat en un país emergent, on la revolució industrial s’ha succeït de manera accelerada i simultàniament a la implantació de les tecnologies digitals, en què s’ha desenvolupat una gran estructura industrial dedicada a la manufactura electrònica, animada per un discurs en què el progrés està unit al determinisme tecnològic, el DIY Making a la Xina no s’associa a la nostàlgia per la producció manual ni a la contracultura que anima altres centres. En aquest sentit, XinCheJian és un Hackerspace amb característiques xineses: «A la major part del món, els Makerspaces són o nostàlgia per la manufactura del passat en el cas dels Estats Units i Europa o una nova manera de fer per al futur, en el cas d’Àfrica. En canvi, a la Xina, que és la fàbrica del món, la manufactura és el present i l’ara. Com construir un Makerspace on la gent fa coses per diversió en un entorn on produir és la principal activitat econòmica és el repte tant en un sentit filosòfic com pràctic. D’aquí el fet de construir un Makerspace amb característiques xineses».
Situat al districte de Jing’an, una de les grans zones comercials i d’oci de Xangai, en girar la cantonada del carrer Changde i els seus grans centres comercials, es troba XinCheJian, que ocupa part dels baixos de XinDanwei. Un espai imbricat on les eines i caixes de projectes s’acumulen al voltant de dos grans taules de treball. 100 CNY mensuals, uns 15 euros ―130 si es vol disposar d’una de les caixes d’emmagatzematge penjades a la paret― donen accés a l’ús de l’espai i totes les facilitats i, el que és més important, a formar part d’una comunitat activa i oberta. Conformada en la seva majoria per treballadors especialitzats amb un alt nivell formatiu, expatriats i ocells de pas, entre ells artistes, enginyers, dissenyadors, programadors, tecnòlegs, estudiants i tot aquell que tingui interès a fer coses; que en el seu temps lliure i allunyats de les necessitats i els interessos econòmics fan servir els seus coneixements i la seva experiència a materialitzar idees, que s’enriqueixen en un procés d’intercanvi i cooperació. D’aquesta manera, s’hi desenvolupen projectes relacionats amb el hardware obert, entre ells el Quadcopter, una màquina voladora que s’autoestabilitza, desenvolupada a partir de dissenys oberts i àmpliament accessibles, o més relacionats amb les necessitats de la comunitat, com el filtre aaiiirrr.org , un filtre d’aire open source, destinat a pal·liar els efectes de l’excessiva contaminació d’aquesta ciutat, o més lúdics com els Insectbots, kits de construcció de robots de maneig i acoblament fàcils destinats a nens. La computació física és un altre dels àmbits d’experimentació, en el desenvolupament dels «dispositius d’assistència», dispositius que implementen sensors i controladors per assistir persones amb necessitats específiques en el compliment de tasques diàries. Finalment, la recerca a Internet de les coses ha donat lloc al desenvolupament d’un detector de qualitat d’aire, amb el qual aquest centre col·labora en el projecte internacional datacanvas.org. Les cooperacions en projectes amb institucions i empreses tant locals com internacionals també són habituals, entre elles el projecte Toy Hack, una col·laboració amb l’empresa Nestworks, destinat a adaptar joguines perquè nens amb necessitats especials també puguin aprendre jugant. Un projecte que ha assolit un gran èxit en el show televisiu de crowd funding, Makers.
Demostració d’un dels Insectbots.
El desenvolupament i manteniment de la comunitat constitueixen un dels objectius principals d’aquest espai. Per a això s’organitzen trobades lúdiques com el Roboracing, un concurs en què els participants han de desenvolupar robots per participar en una cursa; educatius com workshops destinats a la introducció i el perfeccionament, tant de nens com adults, en el maneig d’eines postdigitals, impressores 3D o Arduino, entre d’altres, o nous llenguatges de programació, i trobades obertes al públic en general. Entre aquests últims destaquen les open night. Cada dimecres, a partir de les 19.00 hores, XinCheJian s’obre al públic i es converteix en un escenari obert, on qualsevol, després d’anunciar-se en el programa i ajustar-se a unes regles mínimes, pot presentar el seu projecte, un espai en el qual han participat practicants, artistes i teòrics implicats amb aquest moviment d’arreu del món.
En aquest espai el fet de fer esdevé creació. Implicats en l’experimentació amb la matèria en un intercanvi continu en què s’entrecreuen coneixements de diverses disciplines, idees desgavellades o lúdiques i necessitats socials, els Makers treuen la innovació dels laboratoris de grans companyies i els estudis de mercat per traslladar-la a un espai obert i emergent, on els consumidors són apoderats creant els seus propis productes. Aquest procés d’innovació dóna lloc al sorgiment de productes que tot sovint passen al mercat i noves associacions que es converteixen en noves empreses. Així, per exemple, membres de XinCheJian, van constituir la companyia de robòtica DFRobot, i, alhora, membres d’aquest col·lectiu que no tenen una startup per si mateixos prenen part en l’organització de startup weeckends, bootcamps o hackatons.
Celebració del Roboracing a XinCheJian. Foto cortesia de Sandra Álvaro i David Li.
Aquest pas dels processos Maker al mercat no és nou. Entre els casos més coneguts està MakerBot. Aquest projecte, iniciat el 2009 per Bre Pettis, Adam Mayer i Zach «Hoeken» Smith, per a la construcció d’una impressora de hardware obert i maneig fàcil, va ser una de les campanyes més reeixides en la història de kickstart. Aquest entusiasme inicial va atreure un gran nombre de contribucions, i això va donar lloc al desenvolupament d’un producte de disseny atractiu, de maneig fàcil i econòmicament accessible. El 2012, Bre Pettis convertiria MakerBot en una empresa privada, i va tancar els dissenys dels nous models Replicator 2 i 2X, al mateix temps que modificava els termes d’ús del repositori Thingiverse i creava tota una infraestructura per a la fabricació i comercialització d’aquest producte . Poc després, MakerBot s’uniria a Stratasys i sortiria a borsa, on va ser venuda per 403 milions de dòlars. Després d’una història plena de controvèrsies, problemes de direcció i producció, aquest producte destinat a revolucionar la fabricació digital oberta s’ha convertit en un altre producte de consum, dins del sistema de mercat tradicional.
A la Xina la relació entre la producció Maker i la promoció de nous productes i empreses s’estreny, i s’ha fet més accessible, gràcies a què els processos que fan possible el maquinari obert i el remake s’han desenvolupat de manera espontània en l’ecosistema manufacturer que constitueix la fàbrica del món. Una situació que atorga a aquest país un paper diferenciat en la Tercera Revolució Industrial lligada a la globalització d’aquest moviment.
* Entrevista realitzada a David Li al març de 2015.
Chinanet és una Internet autònoma, separada del món i caracteritzada per un ús diferent, més proper a la performance que no pas a la participació.
La Gran Muralla Xinesa a Nankou, 1920. Font: The National Archives UK.
Amb més de 564 milions d’usuaris, la Xina compta amb la major xarxa de ciutadans connectats del món. Internet es va implantar a la Xina l’any 1994, per canalitzar el procés de reforma iniciat després de la Revolució Cultural. L’economia de mercat socialista consisteix en l’obertura del país a capitals estrangers i la implantació de les noves tecnologies. Una política que va donar lloc al que Rodney Wai-chi Chu i Chung-tai Cheng anomenen «doble commoció» (double juggernaut), l’accelerada i simultània capitalització i cibernetització del país. La segona part d’aquest article analitza el desenvolupament del Chinanet, una Internet autònoma, separada del món i caracteritzada per un ús diferent, més proper a la performance que no pas a la participació.
El Chinanet és un espai lúdic en què els usuaris passen una mitjana de 20,5 hores setmanals, i s’hi connecten principalment des de casa seva (el 91,7%). L’ús dels cibercafès, un espai de promoció i accés habitual al principi d’Internet, ha baixat des que els ordinadors i el servei s’han fet més accessibles, però, lluny de desaparèixer, com en altres països, aquests espais continuen sent llocs de trobada per a joves que van a jugar en línia, cosa que manté una taxa de connexió d’un 32,4%. Entre les aplicacions més utilitzades, ja hem esmentat la missatgeria instantània, que utilitza el 82,9% de la població, enfront del declivi del correu electrònic, només usat pel 44,5%. La segueixen l’ús de cercadors, la música en línia –435 milions d’usuaris–, els blogs personals, els vídeos, els videojocs, i els microblogs, que compten amb 309 milions d’usuaris, un 65,5% connectats a través del mòbil. Per sota hi ha les xarxes socials, amb 275 milions d’usuaris, i la compra en línia. Aquesta última, però, està experimentant un fort creixement, proper al 25% anual, i el 2013 ha assolit els 242 milions d’usuaris. Aquestes dades mostren una cultura digital activa malgrat el control i un ús diferenciat de la resta del world wide web. El desenvolupament d’aquest ús es deu, d’una banda, a l’accelerada assimilació d’aquest mitjà, que s’ha associat al mercat de consum i a un increment del benestar així com a un discurs basat en el determinisme tecnològic. D’altra banda, a una herència cultural que continua estant viva en el rerefons de la societat civil xinesa.
A la resta del món Internet no és una tecnologia, sinó un mitjà que ha evolucionat a partir de la convergència de diverses tecnologies iniciades a partir dels anys seixanta, però també de diferents conceptes i teories tretes de diversos camps d’estudi. Un mitjà programat que s’ha anat desenvolupant d’acord amb les exigències del mercat, però que també ha comptat amb les aportacions i els usos diferenciats dels seus diversos creadors i usuaris, i on s’han trobat enginyers i tecnòlegs, però també científics, psicòlegs, educadors, artistes i dissenyadors. Un espai de convergència per a liberals que aposten per una nova economia basada en la generació de coneixement; filòsofs de la virtualitat i sociòlegs d’una nova esfera pública; antropòlegs postcolonialistes a l’encontre de l’altre; ciberpunks alimentant la tecnoutopia d’un espai obert i autònom, l’origen d’una nova societat; New Ages creients en noves ecologies transpersonals; artistes que desenvolupen entorns per a l’autoria compartida i nous processos interactius; hackers disposats a tergiversar el medi i evadir el control mantenint-lo obert; activistes que hi han vist una eina per a la trobada cívica i l’apoderament ciutadà, i educadors que lluiten per l’alfabetització digital i un mitjà accessible a tothom. Grups interdisciplinaris que han contribuït a desenvolupar el programari que, al seu torn, ha esdevingut un dispositiu tecnosocial i ha conformat noves formes de relació i sociabilitat. Des de les primeres llistes de correu, associades a projectes no lucratius amb fins culturals o cívics, fins a les plataformes per a la co-creació de codi obert i les bases de dades o els arxius que han donat forma a la intel·ligència col·lectiva i l’acció comuna, fins a arribar al mitjà logarítmic de naturalesa estimergètica en què ha quedat immersa la nostra realitat diària. Això ha contribuït a la creació d’un mitjà viu sempre en tensió entre les possibilitats d’una nova esfera pública virtual i els interessos i les necessitats de la realitat diària.
L’assimilació d’Internet a la Xina, en canvi, no s’ha associat al seu progrés, i el ciutadà s’ha trobat en un mitjà tràgicament separat de la complexa ecologia en què ha evolucionat. Si hi sumem la peculiaritat del territori on s’ha implantat, una societat basada en l’enginyeria social, el modelatge de la conducta i la benevolència de l’estat, tenim l’espai, tot i estendre’s a l’espai físic –l’ús de targetes RFDI i altres dispositius de tecnologia ubiqua és comú i en expansió– separat de la vida diària i l’àmbit social que és el Chinanet.
Censors xinesos a la feina. Font: Charles Hope.
La societat xinesa continua estant influïda per l’ètica confucianista. En aquesta, l’universalisme i la igualtat que caracteritzen les relacions entre els individus lliures i autònoms, que conformen la societat cívica a l’oest, són substituïts per un rebuig de l’individualisme a favor de la conducta centrada en la situació i acceptació de la jerarquia. Hi hem de sumar els efectes de la modernització, que ha resultat en un increment de les diferències socials –es calcula que a la Xina hi ha més de 2,7 milions de milionaris i més de 251 bilionaris (comptant en dòlars), mentre el 13% de la població viu amb menys de 2,25 dòlars al dia–, i una forta competència per les escasses oportunitats de promoció social. Ens trobem amb una gran població de joves, majoritàriament fills únics, sotmesos a una forta pressió per adaptar-se i millorar la seva situació en un món que ofereix escasses oportunitats de canvi i intervenció. Aquests joves veuen en Internet una vàlvula d’escapament. Un lloc on gaudir d’entreteniments banals, de l’anonimat que ofereixen fòrums i microblogs i del sentit de finalitat i èxit fàcil que aporten els videojocs. Internet esdevé, d’aquesta manera, un espai de suspensió de la vida normal que el sociòleg David Kurt Herold, a Noise, spectacle, politics: carnival in Chinese cyberspace, associa al concepte de carnaval tal com és desenvolupat per Mikhail Bakhtin.
El carnaval és un període en què les regles i diferències socials són suspeses i en què tots els implicats participen en igualtat de condicions, protegits per l’anonimat que aporten les màscares, sense tenir por de les conseqüències dels seus actes. Un espai en el qual no hi ha diferència entre espectadors i actors i que més que actuat és viscut, ple de rialles, però al mateix temps d’ambivalències i paròdies, compartides i transmeses, capaces d’engendrar noves identitats i formes d’associació. En tota societat autoritària, control, entreteniment i consum van agafats de la mà, però, a la vegada, en tot espai lúdic obert es pot donar un joc lliure que Giorgio Agamben identifica amb la profanació. La profanació és una acció política per tal com allibera un mitjà i el torna a l’ús comú, restituint a l’ús públic els espais confiscats pel poder, allibera un comportament de la seva inscripció genètica determinada i permet aflorar noves formes de subjectivació.
D’aquesta manera, l’espai controlat i lúdic del Chinanet ha donat lloc a una cultura activa, un comportament alliberat, germen d’una altra manera d’apoderament. En aquesta cultura sorgeixen noves identitats, encarnades per bloguers populars com Han Han o els BackDormBoys, joves que exhibeixen noves formes de comportament jovials i properes, alliberades de la serietat i les distàncies d’una societat jerarquitzada i que arriben a grans nivells de popularitat. També hi aflora un llenguatge propi, utilitzat en rèpliques i comentaris de microblogs i fòrums. El microblog és un dels mitjans més populars a la Xina, en part a causa de la peculiaritat del llenguatge xinès que requereix aproximadament tres vegades menys caràcters per comunicar el mateix que els llenguatges fonètics. En aquest mitjà s’inicien diàlegs anònims i espontanis que han donat lloc al desenvolupament i la difusió d’expressions i pràctiques que són àmpliament transmeses i compartides, cosa que ha fet néixer noves formes de trobada i identificació. Entre les expressions que s’han fet comunes tenim Penzi, per referir-se a un spammer, algú que usa el mitjà per distribuir publicitat; Zhao Chou, utilitzat quan algú publica una cosa polèmica buscant un enfrontament; Diao Yu, per referir-se a un post que està buscant obtenir informació, o Nao Can, que significa idiota. Una altra forma reprovativa que ha esdevingut popular és Daiosi. Traduït com a loser, perdedor en català, aquesta expressió s’ha convertit en una forma d’identificació per als qui no comparteixen la definició usual d’èxit. Altres expressions són Huliansu, que fa referència a algú que publica retrats (selfies) per fer-se popular, i Xuanfu, per reprovar algú que està fent gala de riquesa.
Al desenvolupament d’aquest llenguatge, hi hem de sumar noves pràctiques com l’E-Gao, una forma de paròdia possibilitada per les noves tecnologies. Aquesta expressió formada de dos caràcters, «e», que significa dolent o diable, i «gao», que vol dir treball, és definida pel China Daily com una subcultura popular que desconstrueix temes seriosos per entretenir la gent amb un efecte còmic, caracteritzada per l’humor, la rebel·lia, la subversió, l’espontaneïtat, el desafiament a l’autoritat i la participació massiva en una tecnologia multimèdia. Aquesta consisteix en un exercici de muntatge i remescla d’imatges conegudes, cosa que dóna lloc a peces fílmiques curtes en què el contingut original és tergiversat de manera humorística. És una forma còmica d’expressar crítiques, una subversió lúdica dels discursos associats a l’autoritat, que dóna lloc a una catarsi emocional, que és àmpliament compartida i difosa, cosa que permet als usuaris participar en la formació d’una narrativa institucionalitzada.
Més enllà de la paròdia i l’humor, al Chinanet hi ha altres formes d’associació. En una societat no individualista, la idea d’autoria és més feble, per la qual cosa és usual trobar-hi grups que fan servir Internet per fer un treball en comú. Per exemple, hi ha una molt activa comunitat d’usuaris dedicats a subtitular en xinès els últims capítols de les sèries televisives populars a l’estranger, amb la qual cosa n’aconsegueixen la difusió en un molt curt període de temps. També s’hi detecta un molt actiu i florent moviment maker, que troba les seves bases no en la contracultura que l’ha originat a l’oest, sinó en principis més pragmàtics.
Finalment, entre l’humor i les rialles crítiques, i malgrat la consciència del control i la vigilància, que fa impensable per a molts ciutadans enfrontar-se a l’Estat, també hi ha un cert activisme. Aquest és referit amb l’expressió «saltar-se el mur» i s’expressa principalment mitjançant l’ús de tecnologies no lícites i de memes.
«Saltar-se el mur» (fan luba qi fanqiang) fa referència als mitjans per burlar el Gran Firewall tant tecnològics com ideològics. Va ser una expressió popularitzada per l’artista internacional Ai WeiWei i l’activista Bei Feng, durant la protesta contra el Green Dam. El Green Dam Youth Escort Online Filtering Software va ser un projecte iniciat el 2009 que pretenia crear un software de filtrat que s’havia d’equipar en tots els ordinadors comercialitzats a la Xina. Aquest projecte va provocar una polèmica significativa, i finalment va ser revocat, a causa de problemes de comercialització i reclamacions de drets d’autor, tot i que va ser implementat en ordinadors d’alguns centres educatius públics.
Hi ha diversos mitjans tecnològics per burlar el sistema de vigilància i navegar cap a l’espai de la world wide web, com són l’ús de proxis lliures i canals encriptats. Els més segurs i utilitzats són les VPN (Virtual Private Network) i SSH (Secure Shell). Aquests fan servir proxis i canals encriptats, però depenen d’un amfitrió virtual privat o un compte situat fora de la Xina. Molts ciutadans, especialment estrangers residents al país o investigadors que han d’utilitzar Internet, fan un ús habitual d’aquestes tecnologies per poder comunicar-se amb l’exterior.
Però «saltar-se el mur» també fa referència a la crítica de la censura i la promoció de la llibertat d’informació, aquesta expressada mitjançant l’ús de memes de caire polític. L’expressió meme va ser encunyada pel biòleg Richard Dawkins el 1976 i fa referència a una unitat d’informació transmissible i recombinable. Aquesta expressió s’ha fet popular a Internet per denominar imatges que inclouen text, que fan referència a fets àmpliament coneguts de manera indirecta i crítica i que són àmpliament difoses a través del mitjà, fins a passar a formar part de l’imaginari comú. A la Xina, aquest ha resultat un mitjà eficaç d’evadir la censura, a causa del seu caràcter no textual i difícil de desxifrar. Entre alguns dels memes que s’han fet més populars hi ha el «vestir els nus», que mostra nus d’art clàssic amb roba superposada. Aquest fa referència a la retransmissió a la Televisió Central Xinesa d’una exposició al Museu Nacional de la Xina en què els genitals del David de Miquel Àngel apareixien gargotejats. Un altre meme popular són les imatges de pipes de gira-sol, usades per burlar el bloqueig del nom de l’artista Ai Weiwei, fent al·lusió a la seva coneguda obra a la Tate. Aquests i altres memes es poden trobar llistats en el blog www.88-bar.com. Però, entre tots ells, el més popular i difós és «el cavall dels aiguamolls» (grass mud horse), un tipus de llama que, acompanyada del seu oponent, el «cranc de riu», s’ha convertit en un dels animals mitològics que habiten el ciberespai xinès. Aquest meme va fer la seva aparició el 2009 i fa ús d’una popular cançó infantil per criticar la censura.
La cançó narra com les llames, tranquils i valents habitants del desert, han de defensar la seva pastura de l’atac dels crancs de riu. Aquestes són valeroses i resulten victorioses, ja que expulsen els invasors. El meme es basa en l’homofonia de l’expressió càonǐmā (cavall dels aiguamolls), que en xinès sona igual que l’expressió anglosaxona fuck your mother, i de l’expressió «cranc de riu» amb la paraula «harmonia», que s’ha convertit en sinònim de «censura», després que aquesta fos referida com un esforç adreçat a crear una societat quiescent i evolucionant de manera harmoniosa.
La implantació d’Internet a la Xina ens mostra els efectes d’una tecnologia global en un espai local diferenciat. Al contrari del cas d’Egipte, en què Mubarak va prohibir l’ús de la xarxa social Facebook, i això va provocar una protesta massiva als carrers. Les autoritats xineses han sabut controlar aquest mitjà i acotar-lo, mitjançant una complexa tecnologia i l’aplicació d’un desenvolupament basat en el model del shopping mall. Un espai de consum acotat i controlat, del qual els ciutadans fan ús sense ser conscients de la potencialitat de l’espai públic o l’atemptat a la seva privacitat. Un espai lúdic en el qual, malgrat el control i la vigilància, els netciutadans estan esdevenint actors, performers anònims i jovials de nous models de conducta i noves formes de subjectivació, alhora que una incipient societat civil busca estratègies per a la trobada participativa.
L'herència cultural de la Xina, juntament amb les fortes mesures de control que acompanyen el procés d’obertura, han donat lloc al desenvolupament del Chinanet.
La Gran Muralla Xinesa, de Herbert Ponting, 1870-1935. Font: The National Archives UK
Amb més de 564 milions d’usuaris, la Xina compta amb la major xarxa de ciutadans connectats del món. Internet es va implantar a la Xina l’any 1994, per canalitzar el procés de reforma iniciat després de la Revolució Cultural. L’economia de mercat socialista consisteix en l’obertura del país a capitals estrangers i la implantació de les noves tecnologies. Una política que va donar lloc al que Rodney Wai-chi Chu i Chung-tai Cheng anomenen «doble commoció» (double juggernaut), l’accelerada i simultània capitalització i cibernetització del país. La primera part d’aquest article analitza com l’herència cultural d’aquest país, juntament amb les fortes mesures de control que acompanyen el procés d’obertura, han donat lloc al desenvolupament del Chinanet, una Internet autònoma, separada del món i caracteritzada per un ús diferent, més proper a la performance que no pas a la participació.
Mes de 564 milions d’usuaris, 331 milions d’IPV, 13,40 milions de noms de domini, 2,68 milions de websites i 442 milions de telèfons mòbils connectats, constitueixen el Chinanet, segons l’informe del China Internet Network Information Center CNNIC que es va fer el 2013. Es tracta d’una xarxa pràcticament autònoma que és, al seu torn, la major xarxa d’usuaris connectats del món.
Internet es va implantar a la Xina l’any 1994, després del procés d’obertura iniciat per Deng Xiaoping el 1978. Després de la Revolució Cultural, el país es trobava enfrontat a una economia estancada i una població massiva, una situació que forçaria l’obertura a capitals estrangers i l’accelerada modernització del país. Les zones rurals es van convertir ràpidament en nuclis industrials, alhora que es promovia la implantació de les noves tecnologies considerades la clau de progrés. Això donaria lloc al que Rodney Wai-Chi Chu i Chung-tai Cheng han anomenat a «Cultural convulsions: Examining the Chineseness of cyber China», «doble commoció» (double juggernaut): la trobada simultània del país amb el capitalisme i un accelerat procés de cibernetització. Efectivament, aquí el procés de modernització no ha seguit un increment lineal, ja que s’han succeït al mateix temps la industrialització i l’avenç cap a la societat de la informació. Rodney i Chung-tai posen l’exemple del telèfon mòbil: mentre en altres països l’ús del telèfon ha seguit una evolució des del telèfon domèstic fins a la comunicació personal i ubiqua que suposa el telèfon mòbil, a la Xina, on la manca de recursos feia difícil estendre línies a certes zones rurals, el mòbil ha suposat el primer dispositiu de comunicació per a molts ciutadans. A aquesta «doble commoció» cal sumar els esforços per mantenir fora de perill els valors tradicionals i la ideologia imperant, segons la coneguda frase de Xiaoping: «Si obres la finestra per permetre l’entrada d’aire fresc, no pots evitar que hi entrin algunes mosques». Per impedir els efectes nocius d’aquestes «mosques» o qualsevol contaminant espiritual o ideològic, aquest procés serà sotmès a un fort control. Concretament, Internet es tancarà en els límits del que comunament és conegut com el Gran Firewall de la Xina, un mur virtual que separa la Xina de la resta del món.
El 1996 va ser l’any d’Internet a la Xina, ja que es va popularitzar mitjançant eslògans com «Compra Internet, utilitza Internet. Puja a bord de l’arca del nou segle. Guanya el premi del món», «Internet, el passaport de l’home modern i civilitzat». Però, al mateix temps que Internet és presentat com l’esperança d’un nou futur, és vist per molts com un espai hegemònic dominat per la ideologia capitalista anglosaxona. Així s’expressa, per exemple, un dels joves emprenedors de les primeres empreses de proveïdors de servei, en un estudi dut a terme per la publicació Wired el 1997: «El nostre ideal és crear una xarxa exclusivament en xinès. Aquesta serà una xarxa amb característiques xineses, que serà una autopista de la informació per a les masses». Impedir la influència de l’hegemonia anglosaxona, juntament amb les pors que suposa el flux lliure d’informació i la llibertat d’associació que comporta aquest mitjà, conduiran a un peculiar desenvolupament de la xarxa Internet i a les seves primeres regulacions. Aquestes es basaran en l’exclusiva propietat del govern de tots els proveïdors de serveis ISP, així com en l’estricte control i identificació de tots els usuaris connectats. D’aquesta manera, l’estat està al càrrec de tot el plantejament, l’estandardització internacional, el control i el desenvolupament de totes les àrees relacionades amb Internet. Cal dirigir tota connexió a través dels ports d’accés mantinguts pel Ministeri de Telecomunicacions i està prohibida la utilització de qualsevol altra via d’accés. Finalment, tota organització o usuari individual connectats s’han de fer responsables del contingut que circula a la xarxa, i han de respectar estrictament qualsevol regulació i parar una atenció especial a la no-difusió de qualsevol secret d’Estat. Amb aquesta finalitat, tothom ha de signar un acord d’ús responsable i un contracte de servei per al qual s’han d’identificar, i presentar documentació que acrediti la seva identitat, així com el seu lloc de residència i treball. Aquestes regulacions temporals per a l’accés a Internet evolucionaran cap al projecte Escut Daurat (Golden Shield). Aquest projecte, conegut popularment com el Gran Firewall de la Xina, va ser iniciat pel Ministeri de Seguretat Pública el 1998, i va ser presentat públicament el 2000 a la fira Seguretat Xinesa, celebrada a Pequín, tres anys abans de la seva implantació total. Ha comptat amb la col·laboració de grans i conegudes firmes estrangeres com Sun Microsystems, Cisco Systems, Bay Networks, Motorola o la canadenca Nortel Networks, entre d’altres. Avui dia és considerat el major i més sofisticat aparell de vigilància del món.
Aquest complex aparell combina mitjans tecnològics, ideològics i polítics per funcionar a tres nivells, el bloqueig d’informació a Internet, la coacció a empreses connectades i el bloqueig de regions o ciutadans individuals.
Pel que fa al bloqueig d’informació a la xarxa, aquest es basa en el fet que tota la infraestructura d’Internet pertany i és administrada per l’Estat. Tot el tràfic d’informació entre la Xina i la resta del món és dirigit a través de proxis a un únic router, on és analitzat i pot ser bloquejat o redirigit. D’aquesta manera, la censura opera mitjançant el bloqueig d’IP, l’enverinament de noms de domini, i el manteniment d’una llista negra de paraules clau que és utilitzada per analitzar el tràfic de dades.
Missatges d’error que impedeixen accedir al contingut sol·licitat al web. Autor: Sandra Álvaro
El bloqueig d’IP es basa en què tota pàgina web és emmagatzemada en un servidor amb una adreça única que la identifica o IP. Golden Shield llista les IP d’alguns webs, com en el cas de la coneguda plataforma Facebook, i n’impedeix l’accés. Això, a més, té l’inconvenient que cap altra web allotjada al mateix servidor no és accessible. Pel que fa a l’enverinament de noms de domini, el que és conegut com a DNS misdirection o URL hijacking, funciona a nivell dels assignadors de noms de domini, també sota control de l’estat. Quan teclegem una adreça web o URL, la nostra petició és enviada a un assignador de noms de domini que identifica l’adreça IP, i ens dirigeix al servidor on la pàgina és allotjada. En aquest cas, el servei autoritatiu de DNS redirigeix la nostra petició a una adreça falsa, un clon de la url sol·licitada, abans que el servidor original pugui captar-la, i el que rebem com a resposta al nostre navegador és un missatge d’error. Finalment, l’última estratègia consisteix en el filtrat de dades de la nostra petició, així com del contingut del web sol·licitat; és el que es coneix com a url filtering i packet filtering. El contingut de les nostres recerques és analitzat i comparat amb una llista negra de paraules clau. Si més d’una d’aquestes paraules és trobada en la petició o en la pàgina sol·licitada, la petició cau i no és possible accedir al contingut sol·licitat.
El funcionament d’aquest sistema no és transparent, el que rep l’usuari és un missatge que li notifica que és impossible accedir al servidor, o de temps excedit, per la qual cosa és difícil saber si el contingut sol·licitat està bloquejat, o hi ha cap altre problema, com el cas d’un web en manteniment o que suporta tràfic excessiu. Es calcula que més de 18.000 pàgines web estan bloquejades a la Xina, entre elles coneguts mitjans d’informació com nytimes.com o elpais.com, arxius com archive.org i xarxes socials com Facebook, Twitter, Youtube, Vimeo o Flickr. Aquest any Instagram s’ha afegit a la llista, arran de l’increment de les protestes a Hong Kong, i també s’ha estès el bloqueig de Google a tots els seus serveis, inclosos Gmail i Google Maps. També estan bloquejades pàgines de la Viquipèdia que contenen informació sensible o determinades recerques en Weibo, un dels serveis de microbloggin més populars del país. La base de dades és contínuament revisada, però a la xarxa es poden trobar alguns serveis que ofereixen informació actualitzada sobre el bloqueig, com la pàgina de la Viquipèdia «websites bloqued in China» o el web greatfire.org. China Digital Times, un altre mitjà prohibit a la Xina, també manté una llista de paraules bloquejades a Weibo.
Pel que fa a les companyies connectades a Internet que operen a la Xina, aquestes estan sotmeses a les mesures administratives d’informació i servei d’Internet sota el decret del Consell d’Estat núm. 292. Aquest diu que el Gran Firewall prohibeix tot web estranger o domèstic que no compleixi la política estatal, per la qual cosa se’n sotmet a examen el contingut i el rerefons polític. D’aquesta manera el govern promou l’autocensura, i responsabilitza les companyies que volen operar en aquest país del contingut de les seves pàgines web i del monitoratge de tot el tràfic d’informació a les seves empreses. Això es porta a terme mitjançant sistemes de filtrat propis o d’empleats, anomenats big-mamas. Així, els cercadors que funcionen al país, com Yahoo o Bing i els locals Baidu i Soso, realitzen el seu propi filtrat de dades, amb la qual cosa impedeixen l’accés a tota informació sensible. Aquesta simplement no apareix llistada en les cerques relacionades. En el cas de webs que contenen informació no textual, com ara Youku, la major xarxa de vídeos compartits del país, es disposa d’un sofisticat sistema d’empremta digital que permet comprovar si un contingut ha estat aprovat o reprovat anteriorment. En el cas que el contingut sigui nou, un equip de persones s’encarrega de veure’l i classificar-lo abans que aquest pugui ser pujat a la xarxa.
Finalment, l’estat té els controls d’accés al món real i, en casos extrems, pot interrompre el servei en una regió i fins i tot d’usuaris concrets.
Si als nombrosos serveis estrangers bloquejats sumem el fet que l’accés als webs de l’exterior és lent i moltes vegades sotmès a interrupcions, així com el problema de l’idioma, navegar fora del domini de la Xina es fa poc atractiu per als usuaris. De fet, només un sis per cent dels hiperlinks continguts en webs xinesos abandonen l’espai del Chinanet. Aquest aïllament ha afavorit un desenvolupament massiu de serveis locals, substituts dels serveis internacionals no accessibles. Aquests serveis tot sovint han estat desenvolupats per joves emprenedors en tornar de Silicon Valley, aquí anomenats «tortugues marines», que han sabut adaptar de manera reeixida les tecnologies exteriors a les característiques que defineixen Internet en aquest país.
Així, observem que Google va intentar implantar-se al país el 2006, acceptant les condicions de la censura, i això va provocar una gran polèmica, que va portar la companyia a traslladar-se a Hong Kong el 2010. Aquest mateix any el conegut navegador va ser bloquejat i el 2014 també tots els seus serveis associats, tot i que, abans de ser prohibit, ja havia perdut la batalla davant del seu competidor local Baidu. Fundat per Robin Li, en tornar de Silicon Valley, aquest servei va comptar amb una inversió inicial de Google, fins a independitzar-se del tot i iniciar el seu creixement, en què va incorporar un creixent nombre de serveis. Entre ells un wiki similar a la Viquipèdia (www.baike.baidu.com), un servei d’allotjament de blogs (hi.baidu.com), i plataformes de notícies (zhidao.baidu.com), per compartir música (music.baidu.com) i videojocs (youxi.baidu.com) i el seu propi sistema GIS, Baidu map. Un dels serveis més populars és el Post Bar, un fòrum de discussió obert. Un altre cercador popular en aquest país és Soso.
Youtube va ser bloquejat el 2009, i ha estat substituït per les plataformes Tudou i Youku. Youku, que traduït vol dir «que és el millor i el més cool», va ser fundat per una altra «tortuga marina», Victor Koo, el 2006, i s’ha convertit en la major plataforma de visionat de vídeos del món amb un 90% del target a la Xina continental. A diferència de Youtube, Youku disposa d’una àmplia selecció de vídeos sindicats de mitjans tradicionals. Els joves van a aquesta plataforma a la cerca d’una alternativa a la pobra i excessivament ideologitzada oferta televisiva, i a la també censurada oferta cinematogràfica, i els continguts més sol·licitats són els de curta durada com ara tràilers de pel·lícules i les sèries de televisió, principalment produïdes a Corea. El vídeo produït pels usuaris és més minoritari, però també compta amb el seu espai a Youku Paike. Altres plataformes de mitjans audiovisuals, com Hulu, també tenen els seus substituts, en aquest cas a Iqiyi.
Pel que fa a les xarxes socials, Facebook ha estat substituït per RenRen. Aquest és un dels mitjans predominants, ja que compta amb més de 31 milions d’usuaris actius. El microbloggin, terreny del també bloquejat Twitter, ha estat substituït per plataformes com Tencent QQ o Sina, que disposa del popular Weibo, microblog en xinès, un dels mitjans més utilitzats, amb 50 milions d’usuaris. Els serveis de blogs més populars, com Blogger i WordPress, tampoc no són accessibles, un buit que també han omplert les plataformes Baidu, Tencent i Sina.
Arribem al servei més utilitzat a la Xina, la missatgeria instantània, que compta amb 461 milions d’usuaris. Encara que Whatsapp i altres serveis internacionals són accessibles, han estat substituïts per WeChat. WeChat és una aplicació mòbil imprescindible si es vol estar connectat a la Xina. Aquesta afegeix a la missatgeria instantània serveis propis de les xarxes socials, com un perfil i un àlbum accessible als contactes, subscripcions a comptes, un servei de localització geogràfica, que permet enviar la posició i buscar possibles contactes connectats al voltant, i altres serveis lúdics com una àmplia selecció de stickers i el shake, una aplicació de computació tangible que detecta el moviment del telèfon i envia un senyal al telèfon del contacte, cosa que permet que dos usuaris sacsegin el telèfon alhora. Aquest popular servei dirigeix més del 77% dels missatges instantanis i pertany a Tencent, la companyia d’Internet més gran del país. L’èxit d’aquesta companyia, fundada per Pony Ma, emprenedor de 35 anys, és l’encert en la valoració de l’ús que els ciutadans fan d’Internet en aquest país. A part d’oferir el servei més utilitzat, aquesta empresa compta, a més, amb un portal de notícies massiu, milers de jocs en línia, fòrums, blogs, microblogs i qualsevol dels serveis que la població de netciutadans, principalment joves connectats a través del mòbil, requereix.
A l’esquerra, serveis internacionals. A la dreta, substituts d’aquests serveis a la Xina. Autor: Sandra Álvaro
Finalment, cal fer esment del comerç electrònic, perquè és un servei en expansió al país. La popular plataforma de comerç d’usuari a usuari Ebay és accessible a la Xina, però està lluny de poder assolir el nombre d’usuaris del seu competidor local Taobao. Aquest servei forma part d’Alibaba, fundat per Jack Ma, i és el més gran basar en línia de productes d’exportació al món. Amazon també té el seu propi competidor en DangDang. El conegut Groupon no té competidor, i és perquè aquí hi ha un altre model de compra amb descompte, anomenat Tangou, compra en grup, en què diversos usuaris d’Internet a la mateixa ciutat i interessats pel mateix producte busquen un detallista que ofereixi descompte per compra conjunta.
L’èxit d’aquestes companyies ens dóna una panoràmica dels usos més freqüents i el perfil d’usuaris del Chinanet. Aquest, a més de ser un mitjà separat de la resta del món i fortament controlat, és habitat per internautes joves: gairebé el 60% d’usuaris és menor de 30 anys i el 80% està per sota dels quaranta, i un 75% d’usuaris s’hi connecta a través del mòbil. Al contrari del que passa en altres països, en què els usuaris van a Internet a la recerca d’informació, promoció personal i contactes, i el correu electrònic és un dels serveis més utilitzats, cosa que ha donat lloc a què oci i treball es trobin en un mateix mitjà, a la Xina, Internet és rarament considerat una eina de treball –només el 32,4% es connecta a la feina– i més aviat és percebut com un terreny de joc. L’autopista a l’entreteniment.
La utilització de les noves tecnologies a la ciutat mitjançant el joc és una manera de retornar l’ús de l’espai públic al ciutadà.
Nens jugant a “Roly Poly” a New York o New Jersey, 1890-1910. Font: The Henry Ford.
Es calcula que l’any 2050 tres de cada quatre habitants del planeta viuran a les ciutats. Els experts reivindiquen que només mitjançant un ús apropiat de la tecnologia podrem fer que aquestes siguin sostenibles i disposin dels recursos necessaris. Són les anomenades smart cities o ciutats intel·ligents. Ara bé, aquestes urbs seran més humanes? Fomentaran les relacions entre els seus habitants? Els faran sentir-se menys sols? O simplement resoldran temes com ara eficiència energètica o disponibilitat d’informació? Nombrosos artistes, dissenyadors, arquitectes, pensadors, reivindiquen que la utilització de les noves tecnologies a la ciutat mitjançant el joc és una manera de retornar l’ús de l’espai públic al ciutadà. I, a més, d’impulsar comportaments d’interacció i cooperació entre la gent, de socialització.
Imagineu-vos que un matí, en travessar la plaça per la qual passeu cada dia per anar a agafar el metro, descobriu un puja i baixa de mida adulta. Potser li feu una mirada de reüll i apresseu el pas. Però, i si en tornar a la nit hi hagués gent al voltant mirant com un parell d’adults s’ho passen d’allò més bé mentre la joguina s’il·lumina en funció de les seves accions?
Això és el que va fer l’estudi de disseny australià Eness, que va instal·lar en una plaça de Melbourne un puja i baixa una mica especial: en el cos del balancí hi havia 33 tires de LED que reaccionaven al moviment de la instal·lació i creaven entorns de llum per a les persones que hi estaven enfilades. L’objectiu, assegura aquest estudi al seu web, era ensenyar als participants una mica de física, però també, i sobretot, recordar-los que gaudir del joc no és només per als nens.
La instal·lació, a més, aconseguia provocar interaccions de ciutadans que no es coneixien i els convidava a redescobrir, mitjançant el joc, emplaçaments del seu entorn, com una plaça o un parc, que han deixat de ser espais públics, de reunió i intercanvi, per convertir-se en llocs de pas.
Això és també el que persegueixen diversos artistes, arquitectes, dissenyadors, pensadors, activistes que exploren des de fa temps aquesta idea de recuperar els llocs públics de la ciutat per als ciutadans i convertir-los de nou en lloc de trobada, de socialització, mitjançant l’ús i la integració de la tecnologia.
I aquesta idea adquireix encara més rellevància en el context actual, en què es parla de Smart cities o ciutats intel·ligents, dotades de pells digitals, d’edificis connectats per estalviar energia i compartir informació; que s’adapten als seus habitants i aprenen dels usos que aquests fan de la urbs. Molts experts defensen que aquestes metròpolis megaconnectades seran l’única manera de poder gestionar el fet que el 2050 hi viurà el 75% de la població del planeta. I que la tecnologia deixarà de ser un valor afegit per esdevenir una necessitat. Però, fomentaran també aquestes smart cities les relacions humanes? Podrem utilitzar aquesta quantitat ingent de sensors intel·ligents i d’ordinadors connectats que les doten d’intel·ligència per també augmentar i expandir els espais públics?
Des del 2008, la instal·lació Play Me, I’m Yours s’ha pogut veure en diferents ciutats d’arreu del món. Darrere de la idea hi ha l’artista Luke Jerram, a qui se li va acudir instal·lar un piano en zones públiques, perquè qualsevol que ho desitgés pogués gaudir-ne. El lloc deixava de ser de pas per esdevenir un lloc en què passaven coses i l’instrument resulta un magnífic catalitzador de dinàmiques socials espontànies: el piano i l’entorn en què està es transformen en espai d’intercanvi, d’interacció social. L’experiment no acaba aquí, sinó que, a més, cadascuna de les ciutats on s’instal·la disposa d’un web en el qual es pot accedir a tot tipus de material creat durant l’experiència, des de fotos fins a vídeos o textos.
Potser en un entorn urbà els nens són els que en surten més malparats. Tot just tenen espais de joc i els escassos parcs infantils acostumen a estar pensats per a edats molt primerenques, de manera que a partir dels cinc o sis anys els nanos s’avorreixen i resulta cada vegada més freqüent veure’ls jugar amb el mòbil o la tauleta dels seus pares.
A Narcís Parés se li va acudir fa uns anys una idea per fomentar el joc en grup, la socialització en els parcs, i, a més, resoldre el que és un dels problemes de salut pública més greus del segle XXI, l’obesitat infantil. Aquest professor de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) va dissenyar un tobogan inflable, com els que hi ha en moltes fires, i el va augmentar amb tecnologia interactiva.
Va convertir la superfície del tobogan en una pantalla de videojocs en què els nens jugaven amb els seus moviments. Un sistema de visió per ordinador detectava les seves accions i reaccionava en conseqüència. Els nanos es llançaven una vegada i una altra pel tobogan per clavar un cop amb el seu cos a una pilota verda o un marcianet. I, això sí, després havien de pujar unes quantes escales si volien tornar a jugar. «El tobogan interactiu –assegura en el seu web Parés– pretén esdevenir una eina per animar els nens a fer més exercici físic mentre es relacionen amb altres nens».
Un altre projecte que pretén tornar els parcs públics als nanos alhora que incentivar el joc cooperatiu és Hybrid Play, del col·lectiu d’artistes Lalalab, integrat per Clara Boj i Diego Díaz. La idea va sorgir el 2008 quan van publicar un article titulat «Hybrid Playground: integració d’eines i estratègies dels videojocs als parcs infantils», en el qual proposaven que aquests espais públics pensats, en teoria, per als nens es convertissin en escenaris per al joc interactiu i en dinamitzadors de la col·laboració entre les criatures. Però la tecnologia llavors no estava prou madura. Per això ara han tornat a la càrrega.
Com afirmen a la seva pàgina web, «Hybrid Play és un sistema que pretén redescobrir espais urbans com els parcs, barrejant el joc tradicional al carrer amb els videojocs». Es tracta d’un dispositiu robust, que sembla una pinça gegant de roba, que es col·loca sobre un element de joc, com un gronxador, un tobogan o un balancí puja i baixa. Funciona mitjançant una placa electrònica compatible amb Arduino que adapta sensors com acceleròmetres i giroscopis per detectar les accions dels nens. Tant la «pinça» com el programari amb el qual funciona són de codi obert. El que passa al parc, les accions reals dels nanos, influeixen decisivament en el desenvolupament del videojoc del mòbil.
Un altre exemple –i no només adreçat als nens– són els gronxadors musicals interactius que van ocupar, literalment, un dels llocs amb més densitat de trànsit de Mont-real (Canadà). Darrere hi havia el estudi Daily Tous Les Jours amb la seva instal·lació «The Swings», 21 gronxadors que eren com tecles de piano; cada moviment generava una nota però només tots els gronxadors junts eren capaços de compondre un tema, cosa que feia obligatori que els ciutadans cooperessin i ajustessin les seves accions a les dels altres. En els últims quatre anys, milers de persones s’han enfilat a aquests gronxadors; de fet, cada dia cada gronxador s’ha mogut una mitjana de 8500 vegades.
Tots aquests projectes es basen en el concepte de ciutat híbrida, en la qual l’espai físic i digital se superposen. En aquest sentit, cada vegada sorgeixen més projectes que reivindiquen recuperar la ciutat i teixir fils entre els ciutadans a través del joc i les tecnologies, amb la qual cosa es crea una mena d’urbanisme híbrid. És el cas del popular StreetPong de Berlín. Un grup d’estudiants alemanys van instal·lar en dos semàfors, l’un davant de l’altre, d’un carrer de la capital del país dues consoles del conegut joc de clavar cops a la piloteta. La idea és que ciutadans que no es coneixen juguin i interactuïn mentre esperen que el semàfor es posi verd i puguin travessar, cosa que, a més, promou el civisme.
El projecte Lummo Blocks també busca recuperar l’espai públic mitjançant el joc i la interacció dels ciutadans. Es tracta d’una versió particular del mític Tetris i al darrere hi ha el col·lectiu Lummo. Poden jugar-hi fins a quatre persones alhora, que han de cooperar per formar amb els seus cossos les peces del Tetris i col·locar-les al lloc adient. Una cosa semblant persegueix Puzzle Facade, de Javier Lloret, que transforma edificis en enormes cubs de Rubik. Va transformar així, per exemple, la façana de l’edifici on se celebra el festival Ars Electronica, a Linz (Àustria), en un cub gegant i convidava els transeünts a participar en una experiència interactiva.
Un dels artistes que treballa més sobre aquest concepte de joc, participació ciutadana i comportament humà en espais públics és el britànic Chris O’Shea. A «Hands from Above» va col·locar una enorme pantalla en una plaça, molt transitada, d’aquelles per les quals tots passem gairebé sense adonar-nos-en. Una càmera captava els transeünts i en projectava la imatge a la pantalla. De tant en tant, apareixia una enorme mà que feia pessigolles a la imatge de les persones, que les empetitia o les estirava. I fins i tot les feia desaparèixer. Seleccionava ciutadans i els transformava de manera lúdica, interactuant amb l’entorn.
Un altre projecte interessant en aquest sentit va ser el que va dur a terme per a la cadena de televisió britànica BBC. Es deia Big Screen Quiz i es tractava d’un joc de preguntes i respostes. Una pantalla gegant ubicada en un espai públic convidava els transeünts a formar grups per jugar-hi. Se’ls plantejaven preguntes, se’ls oferien quatre possibles respostes i els ciutadans havien de discutir entre ells i posar-se d’acord sobre quina era la correcta. Llavors, havien de situar-se en un dels quatre quadrants virtuals que es projectaven a terra. La zona amb més concentració de moviment de persones després d’un compte enrere era la resposta seleccionada.
Encara que, si algú es cansa de l’estrès i del soroll de la urbs i necessita, justament, escapar-se a un recés de pau i tranquil·litat, el millor és descarregar-se l’aplicació per a mòbil Mapa mut, de Sandra García: un cercador d’espais de silenci a la ciutat, que permet trobar però també afegir i compartir silencis personalitzats. Innovacions en ciutats intel·ligents per fer que la vida urbanita sigui millor en tots els àmbits i, sobretot, l’humà.
Enmig dels traficants de brossa electrònica, els africans s’afanyen per tombar la truita buscant la manera de donar noves vides a aquests materials rebutjats.
Reciclatge electrònic. Font: Wikipedia.
El cercle pervers de la tecnologia es tanca quan els països del nord es desfan de la brossa electrònica. L’amaguen sota la catifa, en llocs invisibilitzats del sud, alguns d’ells a l’Àfrica, per exemple. En el mateix continent del qual s’han extret algunes de les primeres matèries fonamentals per a aquesta tecnologia. Els traficants de brossa electrònica no es preocupen de l’impacte d’aquests residus, només cal allunyar-los, amagar-los. I enmig d’aquest escenari gairebé apocalíptic, els mateixos africans s’afanyen per tombar la truita, per extreure el poc que pugui tenir de positiu aquesta aberració tecnològica. Ho fan utilitzant uns trets pràcticament antropològics com la connexió amb l’entorn i la immunització (si més no, de moment) del consumisme tecnològic més desmesurat.
A mitjan octubre, el ghanès DK Osseo-Asare mostrava unes fotos en què s’endevinaven les figures d’uns joves enmig d’un dens fum negre, envoltats de brossa. «L’únic important és que aquests joves estan condemnats a posar-se malalts i a morir», explicava durant una visita a Barcelona. DK Osseo-Asare és l’impulsor, juntament amb Yasmine Abbas, d’Agbogbloshie Makerspace Platform (AMP), una iniciativa situada a l’abocador de brossa electrònica d’Agbogbloshie, prop d’Accra, la capital de Ghana, considerat el lloc més contaminat del món.
DK explica que els treballadors informals de l’abocador en treuen el seu suport i el de les seves famílies, així que no és probable que abandonin la seva activitat, tot i que en fer-ho posin en perill les seves vides, per exemple, cremant el plàstic que recobreix els components que busquen i exposant-se a tot tipus de compostos contaminants i letals. Per això, la preocupació d’AMP se centra a trobar la manera que puguin continuar desenvolupant la seva activitat, però amb seguretat. En paral·lel, aquesta iniciativa pretén buscar la manera de donar noves vides a aquests materials rebutjats. AMP és un dels millors exemples d’upcycling o suprareciclat, un corrent amb el qual no només es tracta de reutilitzar materials descartats, sinó a més trobar la utilitat que doni un valor afegit a aquests materials, és a dir, que el reciclatge no suposi una pèrdua progressiva de valor, sinó, al contrari, un augment.
Molt a prop de Ghana, a Lomé, la capital del veí Togo, Koffi Sénamé Agbodjinou és l’ànima d’un fablab atípic, WoeLab, un lloc que pretén ser la llavor d’una revolució que combina urbanisme, innovació tecnològica i transformació social. Koffi Sénamé està convençut que la tecnologia pot modificar la construcció de la ciutat i, amb ella, les relacions socials. Més enllà de les complexes teories, WoeLab és l’espai i l’ecosistema en què s’ha construït la primera impressora 3D «made in Africa» amb material de rebuig, la W.Afate. Aquest giny apareix com la màxima expressió del que Agbodjinou formula com la «LowHighTech», alta tecnologia modesta.
El concepte d’innovació tecnològica que defensa Koffi Sénamé no és només modest perquè utilitzi materials de rebuig i es construeixi sobre la base de components descartats, sinó perquè està a l’abast de tothom. Tothom pot accedir-hi i, encara més, qualsevol pot construir-la. Per a aquest togolès, la capacitat transformadora de la tecnologia estarà a l’abast de tothom o no serà. I, sobretot, aquesta pretensió és genuïnament africana. «El reciclatge no és una intromissió per a nosaltres, perquè tenim el reciclatge molt present, aquí tot s’intenta arreglar o es reutilitza abans de llençar-ho», comenta Agbodjinou. La seva alta tecnologia és popular, accessible, pràctica i democratitzadora, enfront del concepte de l’alta tecnologia elitista i discriminadora, la qual provoca l’ampliació de la bretxa tecnològica digital.
Emeka Okafor és una de les figures més reconegudes del moviment maker a l’Àfrica, que, basant-se en el treball artesanal, té un vessant fonamental en la creació de tecnologia. Amb el pas del temps, s’ha convertit en mentor de molts dels projectes que s’orienten en aquesta línia. L’exemple més clar de la seva activitat rau en l’impuls a la Maker Faire Africa, que celebrarà la seva cinquena edició al desembre a Johannesburg. Okafor sosté una posició similar a la dels casos anteriors quan diu que el moviment maker, des d’aquesta perspectiva tecnològica, «no és un fenomen nou a l’Àfrica, sinó que sempre hi ha existit». Aquest promotor de la innovació a l’Àfrica es refereix a la tendència dels habitants del continent a construir els seus propis ginys, reproduint instruments als quals no tenien accés pels capricis del mercat.
Okafor sosté que en un entorn en què els recursos escassegen, com l’africà, el reciclatge es converteix en una sortida com qualsevol altra i molt accessible. Així és com al continent s’estan parint projectes que serveixen de model als països del nord i com es fa palès el potencial creatiu d’unes poblacions acostumades a buscar per si mateixes solucions a les dificultats.
El suprareciclatge, l’alta tecnologia modesta o l’artesania de la innovació tecnològica són dinàmiques similars, potser germanes entre si. Comparteixen la voluntat, cercar solucions als problemes més o menys quotidians; l’instrument, la creativitat més enllà dels coneixements formalment tècnics; el material, la reutilització de recursos descartats, i, sobretot, l’objectiu, afavorir el canvi social.
El corrent hacker o el moviment maker estan íntimament lligats a la societat tecnològica i això fa que el nostre imaginari els doni un caràcter occidental, del nord, dels països considerats desenvolupats, encara que siguin dinàmiques amb ADN crític. Inconscientment i involuntàriament, aquesta conclusió és un altre fruit del nostre eurocentrisme. Koffi Sénamé Agbodjinou ofereix una reflexió il·lustrativa: «A les comunitats hacker vaig trobar moltes similituds amb els constructors tamberma del nord del Togo. Fan servir materials locals, els que tenen a l’abast de la mà; aprofiten el saber fer de la comunitat; busquen compartir els coneixements; reuneixen especialistes de diferents àmbits, i es mouen per un deure de restitució, de retornar a la comunitat».
La veritat és que els èxits que estan recollint aquests col·lectius arreu del món, tot i tenir dificultats per transcendir els cercles més especialitzats, són inqüestionables. Els seus impulsors, cada vegada més, aconsegueixen fer-se un lloc a les fires, les trobades i les convencions internacionals relacionades amb la innovació tecnològica. No obstant això, en algunes ocasions apareixen com a individus exòtics, tot i que és cert que en d’altres personalitzen un reconeixement sincer. Sigui com sigui, les seves participacions desperten un interès considerable i en molts casos, fins i tot, admiració. Aquests bons resultats (tant els reconeixements com les materialitzacions, és a dir, els artefactes creats) estan afavorint la naixement dels espais adequats. Els esdeveniments relacionats amb el moviment maker i els fablabs es multipliquen arreu de l’Àfrica, de la mateixa manera que en anys passats ho van fer els tech labs i ho fan de la mà o a l’ombra d’aquests germans grans.
Tot just queden ben poques comunitats digitals a l’Àfrica importants que no comptin amb un makerspace o que, almenys, no organitzin tallers o petites fires de construcció de tecnologia.
La W.Afate, primera impressora 3D «made in Africa», construïda amb material de rebuig a WoeLab, a Togo. Autor: Nick Normal.
Fa més d’una dècada (una eternitat en termes tecnològics) ja es parlava dels «invents» de ciutadans africans per utilitzar telèfons mòbils, per exemple, en entorns rurals en els quals no tenien fluid elèctric. La veritat és que no ha plogut gaire des de llavors, perquè tampoc no fa tant de temps, però sí que sembla que ho ha fet intensament, perquè l’entorn de la tecnologia ha experimentat un canvi radical. La innovació tecnològica requereix imaginació, creativitat i voluntat de superar obstacles i, sobretot, l’habilitat per portar a la pràctica aquesta expressió tan popular de «fer virtut de la necessitat». La història ha demostrat que tots aquests elements abunden al continent africà. L’element d’equació que escasseja és el dels recursos materials. Però, és evident, aquesta tampoc no és una porta infranquejable. El reciclatge s’ha convertit en la manera d’accedir als materials necessaris.
Aquest esperit innovador ha arribat a l’Àfrica abans que no pas el seu enfocament més empresarial. Al continent s’aconseguien bona part de les primeres matèries que han fet avançar la indústria tecnològica, però les grans empreses del sector no han vist atractiu el continent per impulsar-hi una industrialització en aquest àmbit. El moviment maker i totes les dinàmiques que les acompanyen, pel seu caràcter marginal (en el sentit etimològic d’«estar al marge»), han aconseguit colar-se per les esquerdes que els ecosistemes digitals incipients han obert en l’aïllament del continent. A més de la voluntat de construir, de crear el moviment maker (com indica el seu manifest), es recolza sobre la base del comunitarisme i del treball col·laboratiu. I, per descomptat, tenint en compte aquestes característiques, no podia haver trobat un brou de cultiu més adequat i més ben predisposat que el de les societats africanes.
Més enllà de les capacitats individuals, les comunitats que han abraçat el moviment maker, l’esperit open source, la filosofia hacker i la pràctica del reciclatge formen cada vegada una trama més espessa. Es connecten entre elles fermament (sense anar més lluny, els tres exemples dels quals s’ha parlat col·laboren entre si i, curiosament, se citen els uns als altres); «contagien» altres comunitats a les quals els uneix l’interès per les tecnologies i la voluntat de canvi social, i van calant profundament en les poblacions més joves. Totes aquestes cruïlles de relacions, d’exemples, de models, de col·laboracions, de propostes i de materialitzacions formen una complexa xarxa que allibera una energia creativa el límit de la qual és difícil de determinar. De moment, el que podem dir és que són capaços de generar esperança en el lloc més contaminat del món o de construir una impressora 3D a partir de brossa electrònica.
El respecte pel marc legal i les necessitats del ciutadans i consumidors és una condició prèvia i bàsica per a l’èxit de qualsevol nou producte o iniciativa.
Cartell “Propietat privada. No via pública”. Cambridge, USA, 1954-1959. Font: MIT-Libraries.
Des de fa un temps és habitual sentir dir que la legislació és incapaç de seguir-li el ritme a la innovació tecnològica, i que, per tant, esdevé un impediment absurd i innecessari a la innovació. De manera similar, es planteja que l’èmfasi en la protecció de la privacitat i les dades és un obstacle antiquat per al progrés tecnològic. Res més lluny de la realitat. El respecte pel marc legal i les necessitats i els desitjos de ciutadans i consumidors és una condició prèvia i bàsica per a l’èxit de qualsevol nou producte o iniciativa. Conciliar privacitat i innovació, doncs, és la darrera frontera de la societat de la informació.
De fet, el tipus d’afirmacions que qüestionen la utilitat de la regulació acostumen a partir d’actors concrets, normalment vinculats a la indústria tecnològica, i no són gratuïtes. L’any 2010, Mark Zuckerberg, fundador de Facebook, afirmà que «la privacitat ha deixat de ser una norma social», i cal plantejar-se si aquesta asseveració fou una descripció de la realitat o el desig del propietari d’una empresa de publicitat que basa el seu model de negoci en la mineria de dades.
En realitat, les dades demostren que la privacitat cotitza a l’alça. Malgrat que vivim en societats tecnofíliques, els casos de robatori de fotografies de persones famoses, el bullying entre adolescents amb l’ajuda de material robat de xarxes socials o els robatoris d’identitat aprofitant-se de dades mal custodiades, per no parlar de la denúncia de l’espionatge massiu de l’exanalista de la CIA Edward Snowden, apunten cada cop més a una societat que exigeix un debat obert i seriós sobre l’impacte de les noves tecnologies sobre les nostres vides i garanties democràtiques. Tot i que generalment s’afirma que els joves no donen cap importància a la privacitat i comparteixen alegrement dades sensibles a les xarxes socials, el cert és que els adolescents són molt més actius gestionant la seva privacitat en línia que molts adults: la diferència és que els adolescents amaguen informació sobretot a persones properes i concretes (pares i mares, professors, companys d’escola), i són menys conscients de les possibles implicacions futures (ocupabilitat) o de la vigilància estatal. De manera similar, les enquestes del CIS a Espanya mostren, entre el 2008 i el 2011 (no hi ha dades posteriors), una davallada del 5% en el suport a la videovigilància, les queixes a l’Agència Espanyola de Protecció de Dades augmenten any rere any i espais de divulgació com l’exposició Big Bang Data al CCCB, que sensibilitza sobre l’explosió de les dades personals i els seus usos, atreuen milers de visitants.
La privacitat, doncs, no sembla que tendeixi a desaparèixer, sinó tot el contrari. La consciència que certes solucions tecnològiques abusen de la confiança que hi dipositen els usuaris és la causa, cada cop més, de sonats i costosos fracassos. Només al febrer del 2014, per exemple, quan es féu públic que l’empresa de missatgeria instantània Whatsapp no custodiava adequadament les converses, que podien ser accessibles per a tercers, l’anunci portà dos milions d’espanyols a migrar a un servei alternatiu, Telegram. La mala gestió de les dades, doncs, i la incapacitat per reconciliar privacitat i innovació van portar Whatsapp a perdre una part significativa de la seva quota de mercat a Espanya. De manera similar, les ciutats de Londres i Nova York han hagut de desmantellar sistemes de comptatge i seguiment de persones en espais públics durant els darrers mesos, en revelar els mitjans de comunicació l’existència de sistemes de monitoratge de dades i anàlisi de localització a través del seguiment de les adreces MAC dels telèfons mòbils dels vianants integrats en papereres i cabines de telèfon. De nou, el menyspreu per la privacitat porta al fracàs d’iniciatives concretes que es diuen innovadores, però que han estat incapaces d’incorporar la variable de l’acceptabilitat social i la confiança de consumidors i ciutadans. La innovació impedeix, doncs, la privacitat? Segurament només en aquells casos en què els desenvolupadors de solucions tecnològiques obliden tenir en compte el respecte envers els subjectes de dades dels quals depenen els seus models de negoci.
Drone amb càmera digital GoPro. Font: Wikimedia Commons.
Un dels debats més vius actualment al voltant del pols innovació/regulació es produeix a l’entorn dels vehicles aeris no tripulats, els popularment coneguts com a drones. Segons Business Insider, el mercat per a aquests dispositius arribarà als 98.000 milions de dòlars en els propers deu anys. Centenars de petites i grans empreses hi han invertit. Tanmateix, el seu marc legal és encara indefinit, i la recent prohibició temporal del seu ús per part de la Direcció General d’Aviació Civil espanyola ha esperonat un debat precisament sobre com els obstacles formals entorpeixen el camí de la innovació. Hi ha, però, una altra manera d’enfocar la discussió: podem permetre’ns com a societat la generalització de vehicles aeris que no ofereixen garanties bàsiques als ciutadans en termes de la seva seguretat i privacitat, i que no han definit les mesures de rendició de comptes i control en l’ús d’un bé públic comú com és l’espai aeri? Per posar-ho més fàcil: han de poder volar uns dispositius que si cauen sobre algú o enregistren espais privats són totalment irresponsables?
Pensem per un moment en una altra tecnologia que en el seu moment va suposar un canvi a molts nivells: el cotxe. Amb la invenció del motor vam crear vehicles capaços d’escurçar els temps de viatge i reduir els costos del transport, però que també podien provocar accidents greus. Per tant, vam arribar a compromisos: s’obligà els fabricants a fer cotxes amb mesures de seguretat per a passatgers i vianants, s’establiren velocitats màximes, s’instal·laren semàfors i es creà un sistema de matrícules que identificaven cada vehicle amb mecanismes associats d’assegurances i responsabilitat civil. No es guanyaren totes les batalles, i avui els cotxes són encara capaços d’anar a velocitats molt superiors a les legals, però a cap fabricant no se li acudiria avui dia treure al mercat un cotxe sense cinturó de seguretat, encara que instal·lar-los tingui un cost addicional.
La regulació, per tant, només impedeix o dificulta la mala innovació. Aquella que no ha estat capaç d’entendre els valors i les necessitats de la societat en la qual s’insereix, les expectatives dels seus clients potencials i els consensos socials traduïts en lleis. En el món de la innovació, passa sovint que construïm solucions sense que haguem arribat als consensos socials, polítics i legals que permetran minimitzar-ne els potencials efectes negatius. Quan això passa, les solucions innovadores s’enfronten a un repte addicional: proposar consensos acceptables. El dia que els drones siguin capaços de proporcionar solucions a fi que els ciutadans i ciutadanes puguin exercir els seus drets (en cas que els caigui un drone al cap, o siguin filmats en espais privats per objectes volants no identificats), la legalització i acceptació social d’aquests dispositius, i les promeses de negoci, seran més a prop.
L’exigència d’una innovació que reconciliï excel·lència amb responsabilitat social, ètica i legal, de fet, emergeix de la constatació que, en els darrers anys, un percentatge rellevant dels processos d’innovació tecnològica ha minimitzat el seu impacte social, cosa que ha provocat «fiascos» polítics, tecnològics, socials i econòmics que han anat en detriment de tots els actors implicats. Quan les empreses inverteixen en nous sistemes, ja siguin drones, mecanismes de rastreig en papereres o cabines de telèfon, sistemes de vigilància marítima, escàners corporals, aplicacions mòbils o solucions smart urbanes, el menyspreu per la privacitat de clients, usuaris o ciutadans té un cost cada cop més elevat. L’acumulació d’aquests «fiascos» és el que porta un nombre creixent d’ens públics i privats a exigir que tota nova iniciativa, estratègia o projecte incorpori un estudi d’impacte legal, ètic i social, o institucions com el CCCB a obrir el debat de la reconciliació entre la privacitat i la innovació.
Lluny de ser un nou nivell de burocràcia o una exigència banal, la incorporació de variables relacionades amb la desitjabilitat, l’acceptabilitat, l’ètica i la gestió de dades de les propostes d’innovació aborda un error de mercat que és cada dia més evident i urgent: la necessitat d’aportar solucions tecnològiques promotores de la privacitat (el que en anglès es coneix com a privacy-enhancing technologies) que responguin a les necessitats de ciutadans, ajuntaments, forces policials, empreses, etc. No apostar avui per la recerca en sistemes d’anonimització i encriptació, ja sigui la pseudoanonimització, la generalització o la randomització (i les seves múltiples variables), pel respecte pels drets d’accés, rectificació i cancel·lació de les dades, pels mecanismes de garantia del dret a l’oblit i la seva reconciliació amb la seguretat i la transparència equival avui a autoexcloure’s del futur. No entendre el respecte per la privacitat com un avantatge competitiu és avui una manera de quedar-se fora del panorama tecnològic. Equival a vendre cotxes sense cinturó de seguretat, o renunciar a millorar els sistemes de coixí de seguretat.
Són, doncs, indestriables innovació i privacitat? Només en la mesura en què puguem separar la innovació de la societat a qui va dirigida. I tot sembla indicar que les generacions presents i futures exigeixen cada dia amb més força ser protagonistes de la societat de la informació, i no només proveïdores de dades sense veu ni vot.
Una dècada després, constatem l’abast dels canvis radicals que ha provocat un fenomen que presenta dues cares sobre les quals convé reflexionar.
Una multitud es manifesta al Caire, 1951. Font: Wikimedia Commons.
El 2004, el grup editorial O’Reilly Media organitza una conferència en la qual es popularitza el terme «web 2.0» per definir un nou model d’Internet en què la dimensió relacional esdevé protagonista. Una dècada després, constatem l’abast dels canvis radicals que ha provocat un fenomen que presenta dues cares sobre les quals convé reflexionar.
Hi ha un cert consens a admetre que el concepte web 2.0 es va encunyar en una conferència celebrada pel grup editorial O’Reilly Media a l’octubre del 2004. Tot i que el terme ja havia estat utilitzat per altres autors, l’amplificació d’aquesta nova fase està estretament relacionada amb aquest fòrum, on els supervivents del col·lapse de les puntcom a finals dels noranta, convocats per una elit de ciberideòlegs, anuncien l’emergència d’un innovador model relacional que situa l’usuari com a protagonista decisiu i també com «primera matèria» gairebé inesgotable de l’univers digital.
S’activa des de llavors una gran crida a la participació dels ciutadans (digitals) posant a la seva disposició una sèrie d’eines que faciliten la compartició d’informació, la interoperabilitat i la col·laboració permanent en la creació de continguts, tal com ens indica la definició de Viquipèdia, un dels projectes triomfals del nou ecosistema definit fa una dècada.
Malgrat les objeccions del creador de la World Wide Web, Tim Berners Lee, que va qualificar el terme web 2.0 de «tan sols un argot», l’adveniment de les tecnologies digitals col·laboratives ha afavorit una sèrie de transformacions impensables a finals del segle passat. Xarxes socials, wikis, blogs, mashups i folksonomies són el resultat de canvis acumulatius en la forma en què els desenvolupadors de programari i usuaris finals utilitzen la web i han permès l’eclosió de promeses locals i globals de caire sociocultural i objectius maximalistes, entre les quals cal destacar l’accés a tot el coneixement acumulat per la Humanitat a través dels segles o la consecució d’una cultura democràtica en la qual les xarxes socials tenen i tindran un paper decisiu.
Al cap de deu anys del seu naixement –en els quals ens hem immergit en un bosc d’argots i idiolectes vinculats a Internet i les seves tecnologies derivades–, el que coneixem com a web 2.0 es pot veure des d’una perspectiva més crítica i complexa. Un fenomen amb dues cares sobre el qual convé continuar reflexionant, tot i la velocitat amb què el desenvolupament tecnològic pot convertir en obsoleta tota teoria o crítica, fins i tot aquelles que, sense fílies ni fòbies excessives, intenten recuperar la pregunta pel sentit. Intentem aquí un balanç, una enumeració dels aspectes positius i negatius del fenomen 2.0. La cara A de la web social és una defensa del salt evolutiu que ha suposat. La cara B contradiu i interpel·la les seves conquestes projectant un con d’ombra sobre el futur de la Xarxa.
No ens acabem d’aclarir sobre les conquestes veritables i els perills evidents d’aquesta segona fase en l’ús global de la Xarxa, quan ja estaríem inclosos en una nova fase (web 3.0), que, a més dels riscos i bondats de la datificació del món, promet innovacions substancials en intel·ligència artificial i tecnologies 3D. Hi ha moltes controvèrsies sobre com definir aquest nou cicle: web semàntica, la Internet de les coses, l’era del Big Data, etc. Tots ells fenòmens confluents que accentuen les tendències acceleracionistes.
La velocitat del canvi preval com a única constant, la qual cosa impedeix crear marcs jurídics que delimitin, regulin o modulin els efectes de les noves tecnologies de la informació i el coneixement. Els drets i les lleis van alentits, sempre darrere de l’sprint de la innovació tecnològica.
Què pensar? Com actuar? Sembla evident que no podem evolucionar sense concebre Internet com a part de la solució i no només com a part del problema, procurant amplificar-ne i desenvolupar-ne els aspectes positius. Si la web social entronitza la funció dels prosumers, bricoleurs i contribuïdors, si és cert que afavoreix la veritable participació i el seu paradigma, la cocreació, si facilita una veritable democratització de la cultura i de la política, si promou la intel·ligència col·lectiva i la clarificació dels béns comuns, són els ciutadans els qui han d’intervenir activament en la conformació del nou escenari social, polític, cultural i científic que és físic i virtual alhora. S’hi disputa el poder sobre els relats que defineixen el nostre actual estadi com a societat. S’hi juga el present-futur del món que estem creant.
Hi ha una Àfrica que innova i busca solucions als seus problemes en les TIC en un procés protagonitzat pels ciutadans.
Kids Hacker Camp, iHub Nairobi. Font: iHubNairobi.
Hi ha una Àfrica en harmonia amb la tecnologia. No és una pregunta. És una afirmació. Hi ha una Àfrica tecnològica; una Àfrica digital; una Àfrica 2.0; una Àfrica connectada. Hi ha una Àfrica que innova i busca solucions als seus problemes en les TIC i que, malgrat les mancances i les dificultats, s’obstina en què la revolució de la societat de la informació sigui l’oportunitat del continent per no ser exclòs del tren en el qual no se li va permetre entrar, per exemple, en la revolució industrial. En definitiva, és una Àfrica que vol agafar les regnes del seu futur a diferents nivells, però en un procés protagonitzat pels ciutadans.
Mil milions de persones poblen l’Àfrica subsahariana, la meitat d’ells són joves de menys de 25 anys. Fins al segle XXI el continent ha estat escenari d’un extraordinari dèficit tecnològic i d’infraestructures, en general, però, què passa a partir del segle XX? Arreu del món la tecnologia es democratitza i esdevé més accessible i l’Àfrica no és aliena a aquest procés. Més tard que altres regions del món, és cert. Més lentament que altres continents, també és cert. Però precisament, les mancances, les dificultats, els obstacles que calia superar han fet que el procés d’implantació de la societat de la informació a l’Àfrica tingui característiques particulars. Una d’aquestes característiques és que els ciutadans s’han col·locat en el centre. La societat civil i les iniciatives individuals han estat molt més arriscades, més avantguardistes, més constructives que les dels estats que continuen estant un pas per darrere de les comunitats de ciutadans connectats.
Fa menys d’una dècada, el 2005, tot just dos de cada cent africans (inclosos els del nord) estaven connectats a Internet; avui els africans que treuen el cap a la xarxa de xarxes són dinou de cada cent. És evident que la taxa de penetració està encara molt per sota de la mitjana mundial, un 19% enfront d’un 40,4%. Però no és menys evident la vertiginosa velocitat a la qual la bretxa es va reduint. El nombre d’internautes africans en aquesta dècada ha augmentat més d’un mil per cent. Avui la taxa de penetració d’Internet en el món és el doble que la de l’Àfrica, fa deu anys era gairebé set vegades més.
Aquesta Àfrica connectada és un prisma amb múltiples cares. S’apliquen les TIC a l’agricultura, la ramaderia i la pesca (i no només a la comercialització dels productes), a la sanitat i a l’educació, per exemple. Es desenvolupen iniciatives, encara tímides, d’e-govern. A més, la innovació tecnològica s’ha convertit en un sector econòmic en si mateix, un sector en el qual, d’altra banda, regeixen lleis diferents de les dels sectors d’explotació de primeres matèries i, per tant, obre la porta a relacions comercials i financeres diferents. Però, sobretot, la societat civil està trobant una via a les eines del web 2.0 per desenvolupar les seves inquietuds, fomentar la participació social i política, denunciar defectes democràtics, controlar governs o processos electorals, visibilitzar abusos i, en definitiva, fer sortir els colors als qui manen i catalitzar transformacions.
L’Àfrica digital es presenta com un ecosistema complex, tant entre els 53 països que la formen com a l’interior de cada un d’aquests estats; amb un gran nombre d’actors que intervenen des de governs fins a transnacionals, des de internautes individuals fins a col·lectius de la societat civil que colonitzen l’entorn virtual; des d’emprenedors creatius fins a empreses d’altres sectors que busquen tecnologies adaptades a les seves necessitats. Les iniciatives es relacionen entre si, s’alimenten i s’animen, desvetllen nous interessos, els actors interaccionen donant lloc a realitats noves. Els punts de contacte entre tots aquests elements es multipliquen i fan cada vegada més complex aquest ecosistema. Però, al mateix temps, el fan créixer i sumar nous actors i noves iniciatives en un joc de relacions que s’expandeixen i supera cada vegada els límits que s’estableixen. Tenint en compte que cada situació és diferent i que parlar d’Àfrica, en general, sempre és un punt de partida perillós, hi ha uns quants elements d’aquest fenomen viu ara mateix que es reprodueixen habitualment.
Les diferències entre l’entorn rural i l’urbà constitueixen gairebé una tònica general arreu de la regió de l’Àfrica subsahariana. Les infraestructures a la major part de les ciutats han anat augmentant considerablement, mentre que al camp es mantenien més estancades. El procés d’urbanització del continent és gairebé tan vertiginós com el d’implantació de les TIC. Ara mateix, al voltant del 40% de la població africana viu a les ciutats, però la previsió augura que el 2035 un de cada dos habitants viurà en una ciutat i que arribarà gairebé el 60% (concretament, el 58%) el 2050. No cal anar tan lluny: el 2015 hi haurà tres ciutats africanes per damunt dels deu milions d’habitants, Lagos, el Caire i Kinshasa. Fa tres dècades a la primera vivien 3,5 milions de persones i a la tercera, 2,7.
A la major part de les ciutats africanes més importants un de cada dos habitants té accés a Internet (mentre que la mitjana del continent, com s’ha assenyalat, és del 19%). I són aquests nuclis els que contenen la major part dels joves amb estudis universitaris que se cenyeixen al perfil més comú dels internautes. Malgrat aquestes diferències, moltes de les iniciatives estan precisament encaminades a apropar l’accés a Internet als entorns rurals. Els mateixos activistes consideren que l’extensió al camp és un repte bàsic per a la democratització d’Internet. I en aquest desafiament, l’augment de la banda ampla mòbil és el principal aliat.
Moment d’un hackhaton celebrat a l’iHub de Nairobi per buscar solucions tecnològiques a crisis i desastres naturals. Font: Erick (HASH) Hersman.
Les possibilitats d’ús de les TIC a l’Àfrica s’han anat multiplicant de manera exponencial perquè en molt pocs casos els actors principals s’han conformat amb l’ús prescrit de les eines existents. L’adaptació a unes necessitats concretes s’ha convertit en la preocupació principal dels usuaris (almenys dels més implicats) ja sigui dissenyant i construint nous instruments, ja sigui modificant eines existents o, si més no, pensant en usos diferents per als quals van ser construïts. A l’extrem, apareixen (i es multipliquen) les iniciatives que intenten donar nova vida, a través d’un enginyós i creatiu reciclatge, als residus electrònics, mirant d’eludir un penós destí d’abocador de la societat de la informació.
En el procés d’expansió de l’ecosistema digital africà apareixen dos fenòmens que criden especialment l’atenció. D’una banda, el ciberactivisme que es vincula amb l’acció de la societat civil a la recerca d’un paper més protagonista en els processos socials i polítics a través de l’ús de les TIC. D’altra banda, la innovació tecnològica, que té la seva màxima expressió en el sorgiment dels tech labs o tech hubs. Espais de coworking, vivers d’empreses, el brou de cultiu òptim per a l’emprenedoria social tecnològica, per a la maduració d’unes start-up amb sensibilitat social. Les trajectòries d’ambdós fenòmens es creuen, es relacionen i s’alimenten entre si amb un esperit de treball col·laboratiu i complementarietat.
Segurament, la mida reduïda de les comunitats locals ha fet més senzill que els usuaris es coneguin personalment entre ells i estableixin relacions interpersonals. Quan les comunitats han crescut, aquests lligams han permès que els llaços es fessin més ferms. En la situació actual, el coneixement ha donat lloc a iniciatives conjuntes. Els usuaris són conscients que altres actors de l’ecosistema (com les empreses transnacionals) van més enllà de les fronteres i que alguns dels reptes als quals s’enfronten impliquen més d’un país, així que la reacció més natural és unir-se en un espai virtual sense fronteres per plantar cara a aquests desafiaments.
L’evolució de l’ecosistema digital africà és recent, cosa que permet veure com s’ha anat desplegant la seva activitat. La reacció davant de crisis polítiques ha estat un desencadenant habitual, que ha donat pas a la voluntat de la participació social. Aquest esperit ha conduït a un intent de solidaritat directa que s’ha ampliat a un activisme cívic. L’últim pas, el més recent, l’últim territori colonitzat pels cibermilitants, és l’activisme mediambiental.
Usuaris d’un cibercafè a Kampala (Uganda). Font: Arne Hoel/World Bank.
És indubtable que el sector tecnològic és important en l’economia mundial i que l’Àfrica representa un espai en plena expansió. D’una banda, suposa un mercat en el qual les empreses transnacionals s’afanyen per prendre posicions (ja siguin operadors telefònics, proveïdors d’Internet o constructors de dispositius). No obstant això, la presència d’empreses com Samsung, Microsoft o Google no només respon a la voluntat de vendre els seus mòbils, distribuir el seu programari o que s’utilitzin els seus «serveis». Creen laboratoris de desenvolupament o busquen acostar-se als tech hub com a llocs d’innovació, per la qual cosa és evident que miren d’aprofitar un potencial creatiu dels usuaris africans que s’ha fet palès en molt poc temps. Això sense comptar l’impacte creixent d’Internet en els negocis i en els PIB africans, directament o indirectament. Curiosament, cap de les economies que treuen més rendiment l’entorn virtual no es troba entre les considerades potències econòmiques, que fins ara només eren aquelles que comptaven amb recursos naturals per explotar.
En aquests primers passos de la implantació de les TIC a l’Àfrica els ciutadans han passat al davant als governs. Les comunitats d’activistes i d’innovadors s’han mostrat molt més àgils, més flexibles i més creatives que els poders. No obstant això, el repte bàsic de cara al futur és generalitzar l’accés a Internet, però no és només una qüestió d’infraestructures o de materials, sinó que cal continuar treballant en l’educació en competències digitals i a omplir de contingut una xarxa en què els africans es sentin com a casa. Igualment, la situació actual comporta un risc, el de la creació d’una elit tecnològica, una avantguarda que s’aprofiti d’un major accés als recursos per acumular poder. Fins ara, els impulsors de les iniciatives més importants no han mostrat una inclinació als privilegis, sinó, al contrari, una tendència a treballar per la democratització i la transformació social. Més enllà del risc potencial, les úniques experiències reals mostren aquest camí.
Us imagineu un despertador que decideix despertar-vos deu minuts abans perquè sap que teniu una reunió a primera hora i que hi ha un embús de camí a la feina?
Autómata, José A. Madrid. Font: Flickr.
Fa quinze anys que pul·lula per la xarxa. S’han celebrat ja diverses trobades mundials per parlar sobre aquesta idea i fins i tot en el Fòrum Econòmic Mundial de Davos d’enguany s’ha convertit en un dels hashtags més utilitzats. Estem entrant en l’era de la Internet de les coses, un concepte que fa referència a equipar els objectes que formen part del nostre paisatge quotidià de sensors i sistemes de transmissió d’informació, amb els quals poden identificar-se, comunicar-se entre ells, connectar-se a Internet per oferir informació i dades amb propòsits molt diversos. Us imagineu un despertador que decideix despertar-vos deu minuts abans perquè sap que teniu una reunió a primera hora i que hi ha un embús al camí cap a la feina?
Potser si Marty McFly hagués aterrat de nou amb el seu DeLorean el 2014 no s’hagués sorprès de trobar tot un seguit d’objectes quotidians, des de cadires i taules fins a fanals, tasses de cafè, aparcaments o ulleres, parlant entre si, enviant-se dades i connectant-se a Internet. Potser des del seu passat alguna vegada van imaginar que en el futur Internet saltaria primer entre ordinadors, després a la butxaca, als smartphones, per acabar impregnant finalment les coses més comunes, aquelles en què no solem ni pensar i que conformen el nostre paisatge quotidià. I que les faria ser intel·ligents. I així, potser, l’únic que hagués trobat a faltar el protagonista de Retorn al futur hagués estat el seu patinet volador.
Aquest és l’any en què els experts asseguren que es produirà una autèntica revolució dels objectes, que començaran a connectar-se els uns amb altres i a la xarxa; a entendre’s; a comunicar-se amb el mòbil; a mesurar paràmetres de l’entorn; a informar-nos dels canvis. Ha començat l’era de la Internet de les coses i això, se suposa, ens permetrà prendre més bones decisions, optimitzar serveis i, al cap i a la fi, viure millor.
Els cada vegada més freqüents wearables són un bon exemple d’aquesta revolució. Es tracta de gadgets, com polseres o rellotges, que portem a sobre i ens quantifiquen: mesuren les nostres constants vitals, les calories que cremem, la quantitat d’exercici que fem, la qualitat del nostre son. Recullen aquestes dades mitjançant una sèrie de sensors i les envien al mòbil per valorar el nostre estat de forma física, per exemple.
I ja hi ha nombroses empreses que han dotat de sensors i GPS la seva flota de vehicles per optimitzar rutes. I grangers que col·loquen a les vaques implants que mesuren les constants vitals dels animals i li envien les dades, de manera que pot saber en tot moment la salut del ramat o els seus moviments o el que mengen. I neveres capaces de detectar quins productes hi falten i comprar en línia. I fins i tot raspalls de dents que ens avisen de si els nens s’han deixat alguna zona de la boca sense raspallar. I la llista continua tant com la imaginació ho permet.
Raspall de dents Kolibree. Font: Kolibree.
«Estem davant d’un canvi fonamental de la nostra relació amb els objectes», asseguren des de Cisco, una empresa de fabricació i consultoria de tecnologia. Aquesta firma dels Estats Units assenyala que el 1984 hi havia només mil aparells connectats, xifra que va augmentar el 1992 fins a arribar al milió i fins als mil milions el 2008. I, segons dades de l’institut VINT de la firma tecnològica Sogeti, es preveu que per al 2020 hi arribi a haver uns cinquanta mil milions de coses connectades arreu del món. Imagineu-vos-ho, sis vegades el nombre de gent que habitarà el planeta! I tots i cadascun d’aquests objectes seran identificables, quantificables i programables. Perquè en això consisteix la Internet de les coses, també conegut com a IoT, per les seves sigles en anglès.
El concepte no és pas nou. Es va crear al MIT el 1999 i llavors es va utilitzar aquesta frase, la «Internet de les coses», per referir-se a la idea de poder connectar objectes de tota mena entre si, des d’electrodomèstics fins a vehicles, llibres, roba, rellotges. L’únic que calia era col·locar un sensor en cada objecte i després endollar-lo a Internet.
Però, perquè aquesta idea prosperés en aquell moment, es van trobar amb un obstacle, la tecnologia, que ha fet que aquest projecte es vagi retardant fins ara. En el moment que es va plantejar per primera vegada, ja fa quinze anys, els sensors eren grans i tenien un preu alt. La connexió a la xarxa era cara i lenta, es necessitava un router que fes la trucada i ni la Wifi ni els smartphones no existien. Avui, en canvi, disposem d’ordinadors molt potents i diminuts que duem a la butxaca, la connectivitat és ubiqua, podem emmagatzemar grans quantitats de dades en el núvol, i els sensors són econòmics i molt petits.
Tot i que sovint solem atribuir l’etiqueta d’«intel·ligent» a tot el que es connecti a Internet i ens ofereixi dades, el cert és que aquesta qualitat de la Internet de les coses dependrà de connectar informació procedent de diferents fonts, com ara xarxes socials, estat del trànsit o pronòstic del temps, per optimitzar serveis ja existents i proporcionar-ne de nous. Aquesta és la gran potencialitat d’aquesta eina.
Imagineu-vos-ho: carrers equipats amb sensors que detectin els aparcaments lliures que hi ha a la ciutat i t’enviïn un missatge al mòbil per avisar-te d’on tens un lloc i així evitar-te d’estar una hora fent voltes amb el cotxe a la recerca del lloc lliure. O un despertador que decideix sonar deu minuts abans de l’hora convinguda perquè detecta que hi ha un embús de trànsit al camí cap a la feina i recalcula el temps que trigaràs a arribar-hi. O cotxes que parlen amb els sistemes de trànsit de la ciutat, que suggereixen al conductor la millor ruta i que us indiquen perills com plaques de gel a la carretera.
O roba intel·ligent que enviï un missatge als pares al mòbil si el nadó té febre o vestits de bombers que durant l’extinció d’un incendi enviïn a la central en temps real dades com la temperatura de l’aire, la velocitat del vent, les concentracions de gasos, de manera que es puguin prendre decisions més encertades.
El següent gran pas després dels objectes connectats seran els edificis intel·ligents connectats, que permetran estalviar energia i seran més sostenibles. Que s’adaptaran als seus usuaris i als usos que aquests fan de l’espai. I d’allí a tota la ciutat, cap a les smart cities.
En l’àmbit de les institucions culturals, les possibilitats que ofereix la Internet de les coses resulten molt estimulants. Per començar, el centre podria disposar de dades en temps real dels seus visitants, de manera que es podria des de conèixer de manera precisa el perfil de les persones que acudeixen a un determinat museu segons el dia de la setmana fins a controlar la quantitat de gent per sala, els fluxos de visita.
Es podrien programar exposicions que s’adaptessin a cada usuari; per exemple, si es dediqués una mostra a l’empremta hídrica, en col·locar-se el visitant davant d’un panell d’informació, aquest llegiria les dades de fabricació de la seva samarreta, equipada amb una etiqueta intel·ligent, i personalitzaria la informació: podria donar dades concretes sobre la quantitat d’aigua que s’ha necessitat per fer-li la roba. O objectes dins d’una exposició que ofereixen al visitant dades sobre la seva procedència, la seva destinació, quanta gent els ha vist, o fins i tot petits vídeos de com han estat creats o restaurats. La connexió a la xarxa faria possible que s’anessin actualitzant a l’instant.
Que la Internet de les coses acabi enlairant-se definitivament aquest any implica que haurem de fer front a una sèrie de desafiaments. Per començar, caldrà trobar maneres d’anomenar cada aparell. Perquè fins ara cada cosa que es connecta a la xarxa té una IP, única, que la identifica. El sistema actual, que es diu IPv4, utilitza quatre xifres separades per punts i cadascuna d’aquestes xifres va del 0 al 255. Això permet tenir 4,3 bilions de possibles adreces. I és clar, no hi arriba. Per aquest motiu ja s’està introduint una nova versió, la IPv6, que en teoria proporcionarà més IP. A més, si volem connectar totes les coses a la xarxa, es necessitarà una amplada de banda molt més gran.
Un altre repte important seran els virus i atacs informàtics. Que un ordinador s’infecti pot suposar que perdem els fitxers; que tota una xarxa d’objectes agafi un virus pot ser catastròfic, com també que ens pirategin. Els aparells connectats poden ser una bona porta d’entrada a la nostra xarxa. Ja a començaments d’any es van enviar 750.000 correus spam des de, atenció, routers, alarmes, càmeres web i… una nevera! I, a finals del 2011, a la cambra de comerç dels Estats Units, sembla que el termòstat de l’edifici va passar adreces de correus, notes sobre reunions i documents a una IP situada a la Xina.
Però no sols la part més tècnica planteja reptes. El potencial de la Internet de les coses és que proporcionarà una quantitat ingent de dades, que, perquè siguin valuoses de debò, han d’estar obertes i ser entenedores per l’usuari, de manera que les facin servir el major nombre de persones possible. I també haurem de reflexionar sobre la nostra privacitat. Fins a quin punt volem tenir monitorada la nostra activitat diària i que altres, com ara empreses de serveis, tinguin accés a aquestes dades? I no sols empreses, sinó també altres persones podran saber què fem en cada moment, seguir la nostra empremta digital. Ens sentirem còmodes amb aquesta ingerència en la nostra intimitat?
Que tants milions d’objectes es connectin a la xarxa hauria de repercutir en un major desenvolupament de l’economia del coneixement. Els experts asseguren que en el futur pròxim serem una societat intel·ligent formada per éssers humans connectats. I avui comença tot.
Reportatge gravat l'any 1998 on es pregunta a la gent sobre Internet i el seu esdevenir.
Celebrem el Dia d’Internet recuperant una relíquia en forma de càpsula que data del 1998, on, de manera prematura, es plantegen reflexions sobre Internet i el seu esdevenir. La revolució digital que hem viscut es comença a intuir a les respostes dels experts i no tan experts entrevistats fa setze anys, als quals vam preguntar què era la xarxa, quin grau de regulació creien que necessitaria Internet en un futur i si aquest viurà en el marc d’una República Virtual. Sorprèn veure com ni els temes plantejats ni les respostes anaven tan desencaminats. Al cap de setze anys comprovem com llavors ja s’apuntaven dilemes que són de màxima actualitat avui dia, que no s’han resolt del tot.
En aquest sentit, el passat febrer vam dur a terme el projecte Univers Internet amb l’objectiu de fer una reflexió crítica i creativa sobre la Xarxa i donar eines als educadors per tal que aquesta informació sigui transferida a l’aula. Actualment treballem en una maleta pedagògica que presentarem aquest juliol, com un recurs didàctic per als docents que recull sessions formatives realitzades per traslladar-les a les aules vinculant-les amb el currículum escolar. I recomanem, també, una visita a l’exposició Big Bang Data, un projecte que s’endinsa en el fenomen de l’explosió de dades en el qual estem immersos.
Són les xarxes socials un nou instrument d’apoderament de les dones o, per contra, es mostren incapaces de desactivar els mecanismes de desigualtat?
Marxa per l’alliberament de les dones a Washington, 1970 | Library of Congress
Són les xarxes socials un nou instrument d’apoderament de les dones o, per contra, es mostren incapaces de desactivar els mecanismes de desigualtat? Nou vehicle per incentivar la comunicació i el diàleg, les xarxes han arribat a la nostra vida digital sota un atractiu embolcall –la facilitat d’ús i la immediatesa– i això ens fa considerar-les, des de l’optimisme, un accelerador del procés d’apoderament femení. Però és possible que la virtual sigui només la d’una realitat paral·lela, sense vasos comunicants amb la crua realitat, i que ni Twitter ni Facebook estiguin programats per posar en escac l’ancestral estructura patriarcal.
A (h)adas. Mujeres que crean, programan, prosumen, teclean, Remedios Zafra evoca l’emancipació que va suposar anys enrere per a les dones l’ús de les tecnologies de la vida quotidiana (de la rentadora a la nevera passant pel robot de cuina i la planxa elèctrica), bona part de les quals es van estendre com articles de consum de masses en els anys cinquanta. Tot i que és una evidència que les màquines han facilitat, i molt, l’existència d’aquesta meitat de la població a la qual fins ara se li ha negat la presència en uns camps i d’altres, no és estrany que servissin per ratificar el nostre regnat a la terra precisament en el si de la llar sacrosanta, únic espai on podíem regnar. D’aquí que es tracti, per a Zafra, de «tecnologies jerarquitzades, low tech, considerades no productives, sinó mediadores del consum, eines prosumer, pensades per a tasques sense èpica, tasques de la part de l’ombra (no vista) de la vida quotidiana».
Aquests avenços i altres ens permeten avui a les dones disposar de més temps per dedicar-lo a tasques com exercir la medicina, arribar a diputades o justament escriure aquest article, de manera que, per sobre dels seus defectes, se’n puguin destacar les virtuts. D’aquí també que l’arribada a les llars de les noves tecnologies de la informació ens hagi enxampat amb més disponibilitat i una predisposició excel·lent. D’aquesta manera, quan el 2006 es va donar el tret de sortida al que s’ha anomenat «la democràcia digital» (és a dir quan Facebook, creat dos anys abans, va passar a convertir-se en un espai obert per a tots els usuaris, que avui són més de 350 milions), va succeir que, després d’haver conreat durant segles el silenci i/o la parquedat de l’expressió, vam creure veure en aquesta nova modalitat de la democràcia la nostra oportunitat per conquerir finalment la part que ens corresponia en els espais de la comunicació.
En aquests últims anys, hem passat de les low tech a les high tech, de la presó de la llar a la finestra oberta de bat a bat que suposa l’habitació pròpia virtual, del que Sadie Plant ha anomenat el «tecnogènere» al «cibergènere». Com a col·lectiu silenciat, ens hem llançat, doncs, a aprofitar les xarxes socials sense escuts, sense protecció. També el 2006 la revista Time ens va donar la raó a la nostra voluntat de participar de la festa de les xarxes en igualtat de condicions: seguint el seu costum de triar un personatge cèlebre, va optar per un personatge molt especial: «you».
Aquest «tu» contenia tots els homes i les dones anònims davant els quals s’obria una nova era en la qual ells havien de ser els protagonistes. Aquest tu no tenia sexe i, per tant, incloïa també les dones, que mal que bé havien aconseguit la seva habitació pròpia (per dir-ho amb Virginia Woolf) i que ara es llançaven al seu compte de correu, al seu Twitter, al seu grup de Google…, és a dir, a la seva habitació pròpia virtual. L’esperó era gran i la nostra incorporació va ser molt veloç, de manera que, a dia d’avui, les dones són majoria en l’ús de les xarxes, com demostren les xifres publicades pel portal financer Finances Online, del qual resulta, per exemple, que un 76% de dones adultes nord-americanes fan ús del Facebook, davant d’un 66% d’homes.
És cert que en l’univers de les TIC, les xarxes (sobretot les anomenades horitzontals o de contactes) es revelen com l’instrument ideal per a la difusió de missatges i informacions (arribant si s’escau a l’extrem de la viralització), la qual cosa les converteix en un ambicionat espai per conquerir. En conseqüència, mentre els individus i grups socials ja apoderats només han hagut d’adaptar-se al seu nou llenguatge per prolongar el seu domini, els individus i col·lectius fins ara silenciats s’hi han llançat intentant aconseguir un grau de repercussió que no obtenen a través dels canals «oficials».
No van ser potser les xarxes socials les protagonistes absolutes de les anomenades primaveres àrabs? S’hauria produït a Tunísia la Revolució dels Gessamins o Intifada de Sidi Bouzid si la immolació d’un jove venedor ambulant no hagués corregut com la pólvora a les xarxes? I l’aixecament de l’egípcia plaça Tahir, hauria estat possible sense la complicitat dels usuaris d’Internet? Podria la mateixa Yoani Sánchez «radiar» per Internet les injustícies del seu país, Cuba, si no fos connectant-se a les xarxes gràcies al wifi d’un hotel de l’Havana?
Un home durant les protestes d’Egipte de 2011 porta un cartell que diu “Facebook, #jan25, la xarxa social d’Egipte”. Font: Wikipedia.
A les xarxes, sobretot a Twitter, han tingut també la seva principal basa els moviments d’indignació del nostre país, de manera que el 15-M Democracia Real Ya va aconseguir reunir per Internet sota un grapat de hashtags 130.000 persones, que es diu aviat. Ens preguntem a quina velocitat hauria avançat la conquesta dels drets per als negres als Estats Units si algú hagués gravat amb un Ipod el moment en què el 1955, a la capital d’Alabama, Rosa Parks va refusar cedir el seu seient a un blanc en un autobús públic. És evident que la imatge hagués corregut com la pólvora, molt més ràpid que el cul de l’Scarlett Johansson.
Encara que hi ha xarxes que han tingut més o menys acceptació que d’altres, en el seu conjunt segueixen anant a l’alça, i trepitgen els talons al desenvolupament de les noves aplicacions. Per posar-hi un exemple, l’ús de Twitter es va disparar el 2010 arran de l’arribada al mercat dels smartphones, o telèfons intel·ligents, i són ja 70 milions els tuits que diàriament s’hi publiquen. De manera que les xarxes no només són cobejats canals «extraoficials», sinó que ho són in crescendo, cosa que convida les dones a pensar que hi regeixen lleis diferents de les que regeixen a fora i, més encara, a fer-se il·lusions pel que fa a la incidència de la seva participació en elles.
Les proves fefaents del seu enorme impacte i el seu ascens imparable ens les fan llegir com un instrument d’alliberament enormement útil també en el procés d’apoderament que fa dècades que impulsem i inclusivament com una eina capaç d’accelerar-ho substancialment. Seran les xarxes armes de combat contra la desigualtat de gènere igual que semblen estar servint per ajudar a enderrocar règims antidemocràtics? I si és així, fins a quin punt la seva repercussió és real i compta en la cadena d’indicadors que manegen el món?
La capacitat de les xarxes de redefinir l’espai propi des del qual s’interactua i de crear comunitats virtuals és innegable. Les xarxes «teixeixen xarxes» i, per tant, «ens entreteixeixen», de manera que són un camp excel·lent per visibilitzar les diferents problemàtiques, incloses les femenines. El dubte és si, a l’estil de BlackPlanet (xarxa social creada el 1999), poden servir només per ajuntar els ja iguals; per aquest motiu, posant-nos en el pitjor, servirien per gestar una gran comunitat de feministes de la qual romandrien aliens els que no ho fossin.
Perquè les xarxes no són només un lloc d’intercanvi de propostes destinades a millorar el món, com no són tampoc una fàbrica d’amors idíl·lics, sinó que tenen també un gran potencial publicitari, i la publicitat continua sent tremendament androcèntrica; per aquest motiu, Boyd i Ellison les consideren un conjunt de «serveis amb seu a la xarxa», és a dir, una prolongació de la realitat no virtual i no un nou paradigma. Per aquest motiu, com afirma Judy Wajcman a El tecnofeminismo, si «la relació entre tecnociència i societat està actualment sotmesa a un profund i urgent qüestionament», com no ens han d’oferir les tecnologies digitals, d’implantació molt més recent, visions utòpiques i distòpiques (la terminologia és seva)? En aquest àmbit ens movem, doncs, entre «l’optimisme utòpic i el fatalisme pessimista» (de nou Wajcman).
El primer Manifest Ciberfeminista es va presentar, de la mà de les VNS Matrix, a mitjan anys noranta a Adelaida, Austràlia, en què va tenir lloc la Primera Internacional Ciberfeminista a la Documenta X. Encara que és probable que el moviment estigui una mica escapçat o potser que es trobi en continu procés de redefinició, des de les seves files es continua afirmant taxativament que al ciberespai no hi ha desigualtats de gènere i que Internet té la capacitat de transformar els rols de gènere convencionals. És potser una il·lusió sobretot estesa entre les més joves, que també pensen que en la realitat no virtual el sostre de vidre ja no existeix?
Adhesius fets per la Primera Internacional Ciberfeminista. Font: Wikimedia Commons.
De fet, els estudis de gènere ja inclouen investigacions sobre com s’elaboren i transmeten els discursos feministes en el nou espai de la comunicació (se serveixen especialment per fer-ho de les xarxes socials), i arriben a la conclusió majoritària que es tracta d’un corrent que no té un horitzó d’expectatives diferent de la resta de feminismes, però que aprofita les noves capacitats per realitzar accions virtuals i coordinar estratègies. Per desgràcia també sembla molt llunyà, com especulava el primer ciberfeminisme, que Internet acabi amb la diferència sexual (Judith Butler es refereix a «desfer el gènere»). Per no parlar de la possibilitat que si un dia s’arribés a esborrar la diferència sexual, aquesta cancel·lació servís per dur a terme una mena d’amnistia: cancel·lar el passat, oblidar els segles d’oprobi i llançar la clau de la dominació a la mar de la cibernètica.
Sí que és una constatació que Internet permet l’anonimat sexual, que ens ofereix la possibilitat de deslliurar-nos de la tirania del cos i que això porta a esborrar els límits entre els sexes. «Prefereixo ser una cyborg que una deessa», escriu Donna J. Haraway, entenent cyborg com allò en què ens estem convertint els habitants d’un món postmodern: «una criatura en un món postgenèric», com la bateja a Ciencia, cyborgs y mujeres. Però sorgeix el dubte de si l’activitat de les dones a la xarxa, a les xarxes, proporciona a les seves fins ara silenciades identitats més entitat com a prescriptores, si són les xarxes l’altaveu que les dones estàvem buscant per inscriure’ns a la nova realitat.
Això significaria que les xarxes estan capacitades per col·laborar proactivament en la construcció d’aquesta nova realitat i que no són tan sols un bast mirall del que passa fora d’elles; significaria que d’alguna manera tenen capacitat per establir nova jurisprudència, per «feminitzar el món que circula a través d’elles». És a dir, les dones han estat convidades a la festa de les xarxes o són unes meres intruses, se les valora o se les consent? I el que és més important, seran capaces de vehicular a través d’elles missatges transformadors? I en cas que ja ho estiguin fent, com es monitoren i es mesuren els resultats d’aquest apoderament?
Voldríem pensar en les xarxes com en un espai compartit, on es produeixi el que Saskia Sassen anomena «la lògica de la incorporació». Que siguin una mena d’entramat de xarxes obertes en què sigui possible incorporar noves formes de coneixement, que al seu torn qüestionin aquelles imposades pel mainstream. Parafrasejant de nou Sassen i portant-la al terreny del gènere, xarxes capaces de driblar la lògica de la distorsió patriarcal i afavorir nous mecanismes, noves lògiques de distribució paritària. Constatada la utilitat de les xarxes com a vehicle de comunicació (vegeu-ne com a exemple El tren de la Llibertat, nascut contra les noves propostes de llei de l’avortament de Gallardón que va tenir en les xarxes seva basa principal), queda saber si serviran com a instrument de transformació.
Visibilitzen les xarxes realment les tasques de les dones o les redueixen a una nova forma d’invisibilització, com feien les que podíem anomenar «tecnologies de la cuina»? No es tracta de ser pessimistes, però sí de destacar l’ambivalència de les xarxes i dels seus possibles efectes. El temps dirà si serveixen per a la dissensió o per l’afirmació. Mentrestant, en lloc de parlar de (f)ades, millor parlar d’(en)redades, entenent per enredades tant enganxades a les xarxes socials com estafades, engalipades. Cosa que no és obstacle perquè diàriament milions de dones de tots els racons del planeta, en precaris locutoris o des de portàtils d’última generació, segueixin desgranant a Twitter, Tuenti o Facebook les seves veus esperançades, amb el convenciment que hi ha algú a l’altra banda que les està escoltant.
Donna J. Haraway: Ciencia, cyborgs y mujeres. La reinvención de la naturaleza (Madrid, Cátedra, 1991).
Sadie Plant: Ceros + Unos, Mujeres Digitales + la nueva tecnocultura (Barcelona, Destino, 1998)..
Judy Wajcman: El tecnofeminismo (Madrid, Cátedra, 2006).
Remedios Zafra: Netianas. N(h)hacer mujer en Internet (Madrid, Lengua de Trapo, 2005).
Un cuarto propio conectado. (Ciber) Espacio y (auto)gestión del yo (Madrid, Fórcola, 2010).
(h)adas. Mujeres que crean, programan, prosumen, teclean (Madrid, Páginas de Espuma, 2013).
Parlem sobre propostes concretes que potencien la figura de smartcitizens (ciutadania intel·ligent) enfront del concepte de smart city (ciutat intel·ligent).
Fotografia Aèria de St. Louis, Missouri, U.S.A. 3 de març de 1968. Font: Wikipedia.
En el nostre anterior article per al blog del CCCB Lab, vam establir la necessitat de potenciar la figura de smartcitizens (ciutadania intel·ligent) enfront del concepte de smart city (ciutat intel·ligent): davant la lògica centralitzadora, privativa i jeràrquica d’aquesta última, reivindicàvem les característiques pròpies de la primera (la innovació, la intel·ligència ciutadana, l’horitzontalitat, la col·laboració, el P2P i el copyleft) com a valors sobre els quals s’han de sustentar les transformacions urbanes, territorials i socials contemporànies. Després d’aquella primera incursió teòrica, ens ha semblat pertinent enfocar aquesta nova entrega des d’una perspectiva més pràctica, en la qual mirarem d’aprofundir en la recerca d’exemples i propostes concretes.
Com podem desenvolupar propostes i processos urbans que responguin a les actuals necessitats ciutadanes? Avui més que mai hem de subvertir molts preceptes i lògiques que han regit l’esdevenir de les ciutats i l’urbanisme en els últims anys. Necessitem plantejar nous imaginaris al voltant de la construcció col·lectiva de la ciutat des d’una perspectiva creativa. I aquí els valors que representen la figura de smartcitizens i la cultura digital exerciran un paper crucial. Però no pas a qualsevol preu, ni de qualsevol manera. Com sempre, és important atendre els per què i els com, fent una bona aproximació crítica a les noves fórmules de gestió i intervenció en les ciutats, vinculant-les a la intel·ligència ciutadana, la innovació, la participació social i la cultura lliure: hem de construir unes bases sòlides que instal·lin aquest incipient «neourbanisme» en el terreny de l’equitat, la cooperació i la cohesió territorial, així com en el del compromís social i ambiental.
En els últims temps hem estat testimonis de la construcció del mite de les smart cities (ciutats intel·ligents) com a estendard de la innovació urbana i les tecnologies digitals aplicades a la ciutat. Però, aquest posicionament no s’ha produït tant per una capacitat transformadora que atengui els valors que hem enumerat més amunt, sinó més aviat pels interessos i les campanyes de màrqueting desplegades per les grans multinacionals. Paral·lelament o, més aviat, com a reacció a aquest auge de les ciutats smart, ha sorgit la figura de smartcitizens (ciutadania intel·ligent), que proclama l’ús de la intel·ligència ciutadana per resoldre problemàtiques urbanes. I és precisament aquesta òptica la que està fent possible el desenvolupament d’estratègies col·lectives que potenciïn el bé comú i, per tant, una innovació urbana al servei dels interessos de la ciutadania.
Tal com vam veure reflectit a l’exposició Smartcitizens, l’aplicació de la intel·ligència ciutadana a la intervenció i gestió de la ciutat conté una multiplicitat de derivacions i naturaleses d’allò més prolixes. No obstant això, en aquest text ens centrarem en aquelles que considerem que responen a un enfocament innovador de la transformació de les ciutats i que, per tant, se circumscriuen a l’àmbit de l’esmentada innovació urbana.
Avui dia comptem amb nombrosos mitjans que ens permeten compartir informació valuosa entre els diferents agents i sectors de la nostra societat i, amb això, convertir-nos en ciutadans intel·ligents, actius i partícips. No obstant això, l’esforç que requereix la translació d’aquesta oportunitat a un canvi de paradigma en l’urbanisme i en la transformació de la ciutat és encara incipient, i en alguns casos tendeix a ser coartada per part de les esferes de poder i els àmbits professionals tradicionals.
Sensordrone és un dispositiu sensor múltiple que es comunica amb els telèfons intel·ligents amb Bluetooth. Font: SmartCitizensCC.
Esgotat el mannà de les grans inversions públiques adreçades al desenvolupament o la regeneració urbanes, el sector urbanístic s’ha estancat en una paràlisi preocupant. Incapaços d’adaptar-se a les noves lògiques i dinàmiques sociourbanes que defineixen el canvi d’època en què estem immersos, urbanistes i administracions públiques s’estan amagats a l’espera que tornin els good old times. Mentrestant la ciutat segueix el seu curs, i es desenvolupa a través d’altres agents, altres disciplines, altres mirades.
Aquest buidament de la pràctica urbanística suposa una arma de doble tall per a la ciutat. D’una banda, ha permès incorporar noves perspectives disciplinàries, cosa que fa palesa la necessitat d’una cultura transversal a l’hora d’iniciar els projectes i processos urbans. Però de l’altra, aquesta (auto?)exclusió d’urbanistes dels espais on s’estan generant les noves transformacions urbanes resulta perillosa per tal com les deixa orfes d’una visió integral de la ciutat —actuar de manera sectorial i parcial pot generar efectes molt negatius i inesperats—, així com d’instruments, metodologies i coneixements que les dotin de més consistència i eficàcia.
L’erm en què s’ha convertit la planificació urbana avui dia ha permès l’emergència de pràctiques urbanes provinents d’altres sectors, la qual cosa està transformant la mateixa noció d’urbanisme tal com l’havíem conegut fins ara. Aquestes noves fórmules d’intervenir en la ciutat i de desenvolupar estratègies d’innovació urbana són múltiples i variades, tal com veurem tot seguit.
Un dels principals focus d’innovació urbana són les iniciatives promogudes per innovadors tecnològics que estan facilitant al ciutadà accedir a informació, prendre decisions i organitzar-se col·lectivament per tal de fer un ús més intel·ligent de la ciutat. Avui dia tenim una ingent quantitat d’aplicacions i plataformes que visualitzen i faciliten compartir informació sobre la teva ciutat o barri (Disqus, Livehood…), que ajuden el ciutadà a prendre decisions informades (Mindmixer, Near Interaction…), o que permeten tenir una posició activa i emprenedora respecte a l’hàbitat urbà (Urbapps, Social Lab…).
Lluny de limitar-se a fomentar un ús intel·ligent de les ciutats, aquest tipus d’iniciatives també estan sent capaces d’introduir-hi millores. Aquest és el cas de la plataforma digital peruana Datea, que va aconseguir modificar el traçat d’una línia de transport públic de Lima (El Metropolitano), gràcies als informes i problemes que detectaven les persones que hi participaven.
Un altre dels camps més rellevants en l’impuls de la innovació urbana actualment és el de les indústries culturals i creatives (ICC). La convergència en l’interès per la cultura lliure i la ciutat com a àrees d’investigació i experimentació és la que ha permès a aquest sector donar resposta a aquest «mentrestant» en què ens trobem. Probablement un dels exemples que reflecteix millor aquesta idea és ZAWP (Zorrotzaurre Art Work in Progress), un projecte que planteja la recuperació de patrimoni industrial buit de la península de Zorrotzaurre (Bilbao) a través d’activitats creatives i programes culturals, amb la qual cosa es planteja un model urbà alternatiu al del pla especial projectat per Zaha Hadid per a aquesta zona. La seva escala d’actuació el converteix en un dels exemples més complets d’innovació urbana, com també ho és el programa Esto no es un Solar a Saragossa, destinat a dotar d’ús solars de la ciutat a través d’un procés de decisió col·laborativa i donant feina a treballadors en atur. De la mateixa manera hi ha casos igual d’interessants però de menys envergadura com LaFábrika-detodalavida a Extremadura o Jazar a Pamplona. Totes aquestes iniciatives estan posant en escac les formes clàssiques de fer ciutat a través de la creativitat, l’emprenedoria comunitària i la lògica P2P (peer-to-peer).
Zona Franca Zorrotzaurre: Udaberri ZAWP 2013. Font: ZAWP Bilbao.
Una altra de les derivacions més interessants des de les quals comença a néixer la innovació urbana associada a les ICC són els anomenats Laboratoris Ciutadans, espais hereus de la lògica dels Living Labs que es conceben com si fossin entorns d’aprenentatge, divulgació, experimentació i creació col·lectiva i col·laborativa. Tot i que el seu camp d’acció no sigui estrictament la ciutat, molts d’ells acullen i promouen iniciatives amb un fort caràcter urbà. Aquest és el cas de MediaLab Prado i Intermediae a Madrid, dos espais que, a través de la seva relació amb col·lectius d’arquitectura, estan aportant la infraestructura necessària per al desenvolupament de projectes d’intervenció urbana. En aquesta mateixa línia, també convé destacar la feina que han començat a desenvolupar a Hirikilabs, el laboratori ciutadà impulsat per Tabakalera a Donostia, així com el procés per a la creació d’un Laboratori Urbà Obert que s’ha iniciat a Saragossa a través d’Etopia. Centro de Arte y Tecnología i el programa Zaragoza Activa.
La proliferació d’aquest tipus d’espais queda reforçada per un context internacional propici: des del juliol el projecte Ciutadania 2.0 de la Secretaria General Iberoamericana (SEGIB), en col·laboració amb el Programa de Participación Ciudadana de Presidencia de Panamá, la Secretaria de Cultura de la Prefeitura de São Paulo, l’AECID, la Fundación Unidos en Red i el Banco de Desarrollo de América Latina CAF, va començar a impulsar el procés Innovació Ciutadana. Entre els seus objectius hi ha el de desenvolupar un document col·laboratiu per a la creació de Laboratoris Ciutadans en els diferents països de la regió.
Tots aquests elements ens permeten dibuixar un nou escenari des del qual començar a construir col·lectivament un futur alternatiu per a la presa de decisions i transformació de les ciutats. I aquí, la col·laboració i les sinergies entre sectors professionals i agents que operen en el territori (stakeholders) seran claus: només a través de la intel·ligència col·lectiva, la participació social, la innovació i la creativitat, l’emprenedoria, el potencial de les eines digitals i les TIC, l’ecologia, la sostenibilitat i un enfocament transdisciplinari aconseguirem consolidar la revolució urbana del segle XXI.
Pierre Lévy ens parla de la creació d’IEML, una eina per augmentar la intel·ligència col·lectiva mitjançant l’ús del mitjà algorítmic.
Pierre Lévy és filòsof i un dels pioners en l’estudi de les implicacions d’Internet per al coneixement i la cultura. A Inteligencia colectiva. Por una antropología del Ciberespacio, publicat en francès el 1994 (traducció a l’espanyol del 2004), descriu una intel·ligència col·lectiva disseminada a tot arreu, constantment valorada i coordinada a temps real. És la intel·ligència col·lectiva humana augmentada per les noves tecnologies de la informació i Internet. Des de llavors ha estat treballant en un projecte magne, la creació d’IEML (metallenguatge de l’economia de la informació), una eina per augmentar la intel·ligència col·lectiva mitjançant l’ús del mitjà algorítmic. IEML –que ja disposa d’una gramàtica– és un metallenguatge que incorpora la dimensió semàntica fent-la computable. Això permet una representació reflexiva dels processos de la intel·ligència col·lectiva.
A la seva obra Semantic Sphere I. Computation, cognition, and information economy, Pierre Lévy defineix IEML com una nova eina per a la conversió sistemàtica en coneixement de l’oceà de dades de la memòria digital participativa, comuna a tota la humanitat. Un sistema per codificar el significat que permet que les operacions dutes a terme a la memòria digital esdevinguin transparents, interoperables i computables.
Aquest metallenguatge, en formalitzar el sentit, permet incorporar una dimensió humana a l’anàlisi i explotació de l’immens al·luvió de dades en què ens movem a la societat digital. Alhora, ofereix un nou estàndard, capaç d’acollir la màxima diversitat i la interoperabilitat, per a les humanitats.
A les obres Las tecnologías de la inteligencia i Inteligencia colectiva, defineixes els mitjans relacionats amb Internet com a noves tecnologies intel·lectuals, l’acció augmenta els processos intel·lectius humans. Aquests donen lloc a un nou espai de coneixement dinàmic, quantitatiu i produït col·lectivament. Quines són les característiques d’aquesta intel·ligència col·lectiva augmentada?
El primer que hem d’entendre és que la intel·ligència col·lectiva existeix des de sempre. No és una cosa que hagi de ser construïda. La intel·ligència col·lectiva existeix al nivell de les societats d’animals: en totes les societats animals, especialment les d’insectes i mamífers, i per descomptat, l’espècie humana és un exemple meravellós d’intel·ligència col·lectiva. A més dels recursos que els animals tenen a la seva disposició per comunicar-se, els éssers humans disposen del llenguatge, de la tecnologia i d’institucions socials complexes, que, preses conjuntament, creen una cultura. Les abelles tenen intel·ligència col·lectiva, però sense aquesta dimensió cultural. A més, els éssers humans tenen una intel·ligència personal reflexiva que augmenta la capacitat de la intel·ligència col·lectiva. Això només es dóna en els humans.
Ara, el punt cabdal és augmentar la intel·ligència col·lectiva humana. La millor manera d’aconseguir-ho és mitjançant mitjans i sistemes simbòlics. La intel·ligència col·lectiva humana es basa en llenguatge i tecnologia i podem actuar sobre aquests dos aspectes per augmentar-la. El primer salt cap a un augment significatiu d’aquesta intel·ligència va ser la invenció de l’escriptura. Després vam inventar mitjans més subtils, complexos i eficients relacionats amb aquesta, com són el paper, l’alfabet o el sistema posicional per representar els nombres amb deu numerals inclòs el 0. Tots aquests sistemes han portat a progressos considerables. Posteriorment vam inventar la impremta i els mitjans electrònics. Ara assistim a un nou estadi en l’augment de la intel·ligència col·lectiva humana, és el digital o –com jo l’anomeno– l’estadi algorítmic. La nostra nova estructura tècnica ens permet una comunicació ubiqua, la interconnexió general entre tota la informació i –el més important– disposem d’autòmats capaços de transformar símbols. Amb aquests tres aspectes, estem davant d’una oportunitat extraordinària per augmentar la intel·ligència col·lectiva.
De vegades has definit tres estadis en el progrés del medi algorítmic, previs a l’esfera semàntica: l’encaminament d’informació en la memòria dels ordinadors (sistemes operatius), l’encaminament dels ordinadors a Internet i finalment la web, l’encaminament de totes les dades en una xarxa global, on tota la informació pot ser considerada formant part d’un tot interconnectat. Aquesta externalització de la memòria col·lectiva humana i dels processos intel·lectius ha incrementat l’autonomia individual i l’autoorganització de les comunitats humanes. Com és que això ha donat lloc a una esfera pública global i hipermediada i a la democratització del coneixement?
Aquesta democratització del coneixement ja està tenint lloc. Si tenim comunicació ubiqua vol dir que tenim accés a qualsevol classe d’informació gairebé gratuïtament. Un dels millors exemples n’és la Viquipèdia. També podríem parlar sobre els blogs, les xarxes socials i el creixent moviment de dades obertes. Quan tenim accés a tota aquesta informació i podem participar en xarxes socials que sustenten l’aprenentatge col·laboratiu, i quan a més tenim al nostre abast algoritmes capaços d’assistir-nos en moltes coses, llavors hi ha un augment real de la intel·ligència col·lectiva humana. Un augment que al mateix temps implica la democratització del coneixement.
Com participen les institucions culturals en aquesta democratització del coneixement?
Les institucions culturals estan publicant dades de manera oberta, participant en converses generals en els mitjans socials, i aprofitant les possibilitats del crowdsourcing, entre moltes altres coses. També poden contribuir a una estratègia en l’administració del coneixement oberta i organitzada des de baix.
A Model of Collective Intelligence in the Service of Human Development (Pierre Lévy, a The Semantic Sphere, 2011) S = sign, B = being, T = thing.
Recentment estem assistint al fenomen que els mitjans de comunicació de masses han qualificat com a big data. La nostra espècie produeix i emmagatzema dades en una quantitat que sobrepassa les capacitats humanes de percepció i anàlisi. Com es relaciona aquest fenomen amb el medi algorítmic?
Primer cal dir que la disponibilitat de grans fluxos de dades només és una actualització del potencial d’Internet. Sempre ha estat aquí, però ara disposem de més dades i més gent capaç de recuperar-les i analitzar-les. Hi ha hagut un gran increment en la quantitat d’informació entre la segona meitat del segle XX i la primeria del segle XXI. Al principi només hi havia unes quantes persones fent servir Internet i ara és gairebé la meitat de la població mundial la que està connectada.
Al principi Internet era una manera d’enviar i rebre missatges. Érem feliços perquè podíem enviar i rebre missatges d’arreu del planeta. Però el major potencial del medi algorítmic no és la transmissió d’informació, sinó la transformació automàtica de les dades (mitjançant programari).
Cal dir que la massa de dades disponible a Internet avui dia encara és analitzada, transformada i realment explotada per grans governs, grans laboratoris científics i grans companyies. I això és el que avui anomenem big data. En el futur hi haurà una democratització en el processament del big data. Es produirà una nova «revolució». Si pensem en la situació dels ordinadors, al principi, només les grans companyies, els grans governs i els grans laboratoris tenien accés a la computació. Avui, en canvi, assistim a la revolució de la computació social i la comunicació descentralitzada d’Internet. Jo espero el mateix tipus de revolució respecte al processament i l’anàlisi de les dades massives.
Grans companyies de comunicació, com Google o Facebook, estan promovent l’ús de la intel·ligència artificial per a l’explotació i l’anàlisi de les dades. Això porta a una predominança de la lògica i la computació en la comprensió de la nostra realitat. IEML, en canvi, incorpora la dimensió semàntica. Com és capaç aquest nou formalisme de descriure i fer computable la manera com creem i transformem el sentit?
Avui dia disposem d’una cosa que es diu web semàntica, però no és semàntica de cap manera! Està basada en relacions lògiques entre les dades i els models logicoalgebraics. No hi ha un model semàntic en això. De fet, actualment no hi ha cap model que proposi automatitzar la creació de relacions semàntiques d’una manera general i universal. IEML permetrà la simulació dels ecosistemes d’idees generats en les activitats de les persones i reflectir la intel·ligència col·lectiva. Això canviarà completament el significat de big data perquè serem capaços de transformar aquestes dades en coneixement.
Tenim a la nostra disposició eines realment poderoses, tenim un enorme, gairebé il·limitat, potencial de computació i disposem d’un mitjà en què la comunicació és ubiqua, podem comunicar-nos a tot arreu i en tot moment, i on tots els documents es troben interconnectats. Per a mi la qüestió és: com farem servir totes aquestes eines en una manera significativa per augmentar la intel·ligència col·lectiva?
És amb aquest propòsit que he inventat un llenguatge que computa automàticament les relacions semàntiques internes. Quan escrius una sentència en IEML, aquest crea automàticament la xarxa semàntica entre les paraules incloses a la sentència i mostra les xarxes semàntiques entre aquestes paraules en el diccionari. Quan escrius un text en IEML, aquest crea les relacions semàntiques entre les sentències del text. Addicionalment, quan selecciones un text, IEML crea automàticament les relacions semàntiques entre aquest text i altres textos continguts a la biblioteca. Llavors tenim una mena d’hipertextualització semàntica automàtica. El codi IEML programa relacions semàntiques i pot ser fàcilment operat per algoritmes (és un «llenguatge regular»). A més IEML s’autotradueix automàticament als llenguatges naturals. De manera que els usuaris no estan obligats a aprendre’n el codi.
El més important és que si categoritzem les dades en IEML, aquest crearà automàticament una xarxa de relacions semàntiques entre les dades. Podem disposar de relacions semàntiques generades de manera automàtica dins de qualsevol classe de conjunt de dades. Aquest és el punt que relaciona IEML amb el big data.
Llavors IEML ens ofereix un sistema de metadades computables que permet automatitzar relacions semàntiques. Aquest podria ser un nou llenguatge comú per a les humanitats i n’afavoriria la renovació i el progrés?
Tothom serà capaç de categoritzar les dades com vulgui. Qualsevol disciplina, cultura o teoria serà capaç de categoritzar dades a la seva manera, la qual cosa permet la màxima diversitat, però mitjançant un sol metallenguatge, i assegurar la interoperabilitat. IEML generarà automàticament ecosistemes d’idees amb totes les seves relacions semàntiques, que seran navegables. També serem capaços de comparar diferents ecosistemes d’idees d’acord amb les seves dades i les diverses maneres de categoritzar, com també de triar entre diferents perspectives i punts de vista. Per exemple, la mateixa gent interpretant diferents conjunts de dades, o gent diferent interpretant el mateix conjunt de dades. IEML assegura la interoperabilitat de tot ecosistema d’idees. D’una banda, tenim la major diversitat possible i, de l’altra, computabilitat i interoperabilitat semàntica. Crec que aquesta pot ser una gran millora per a les ciències humanes, perquè avui dia les humanitats són capaces d’utilitzar l’estadística, però aquest és un mètode quantitatiu. També poden utilitzar el raonament automàtic, però aquests són mètodes purament lògics. Tanmateix, amb IEML podem realitzar còmputs en les relacions semàntiques, i és només gràcies a la semàntica (juntament amb la lògica i l’estadística) que podem entendre què està passant en el terreny humà. Serem capaços d’analitzar i manipular el sentit, en això rau l’essència de les humanitats.
Parlem de l’estat actual en el desenvolupament d’IEML. Sé que és aviat, però podries avançar l’esbós d’algunes de les aplicacions o eines que es poden desenvolupar amb aquest metallenguatge?
És massa aviat, potser la primera aplicació podria ser algun tipus de joc d’intel·ligència col·lectiva, en el qual els participants treballin conjuntament per construir el millor ecosistema d’idees d’acord amb els seus objectius.
He publicat The Semantic Sphere (L’esfera semàntica) el 2011, i fa sis mesos he completat la gramàtica amb totes les dimensions matemàtiques i algorítmiques. Actualment estic escrivint un segon llibre titulat Algorithmic Intelligence (Intel·ligència algorítmica), on exposo tots els temes relacionats amb la reflexivitat i la intel·ligència. En els propers mesos es publicarà (en línia) el diccionari d’IEML. Serà un primer nucli, ja que el diccionari ha de ser incrementat progressivament, i no només per mi. Espero que altra gent hi contribueixi.
El diccionari interlingüístic d’IEML assegura que les xarxes de relacions semàntiques puguin ser traduïdes d’un llenguatge natural a un altre. Ens podries explicar com funciona i com incorpora la complexitat i la pragmàtica dels llenguatges naturals?
La base d’IEML és una àlgebra commutativa simple (llenguatge regular) que el fa computable. Una codificació especial d’aquesta àlgebra (script) permet els processos recursius i autoreferencials, així com la programació de grafs rizomàtics. La gramàtica algorísmica transforma el codi en xarxes de complexitat fractal que representen l’estructura semàntica dels textos. El diccionari constituït per termes organitzats per sistemes de relacions simètrics (paradigmes) dóna contingut als grafs rizomàtics i dibuixa una mena de sistema de coordenades comú per a les idees. Treballant conjuntament l’script, la gramàtica algorísmica i el diccionari, es crea una correspondència simètrica entre diferents operacions de l’àlgebra i diferents xarxes semàntiques (expressades en llenguatges naturals). L’esfera semàntica recull tots els textos possibles d’aquest llenguatge, traduïts als llenguatges naturals i incloent-hi les relacions semàntiques entre tots aquests textos. A l’espai de joc comú de l’esfera semàntica el diàleg, la intersubjectivitat i la complexitat pragmàtica sorgeixen dels jocs oberts que regulen lliurement la categorització i l’avaluació de les dades. Finalment tota mena d’ecosistema d’idees –representant els processos cognitius col·lectius– poden ser cultivats en un ambient interoperable.
Schema from the START – IEML / English Dictionary by Prof. Pierre Lévy FRSC CRC University of Ottawa 25th August 2010 (Copyright Pierre Lévy 2010 (license Apache 2.0)
Un altre tema pendent en el progrés d’IEML és que, com que IEML crea automàticament grafs de relacions semàntiques molt complexos, necessitem transformar aquests grafs complexos en una visualització que els faci utilitzables i navegables.
Com t’imagines aquests grafs? Ens en pots esbossar una possible visualització?
La idea és projectar aquests grafs complexos en una estructura interactiva tridimensional. Aquests es podrien representar com si fossin esferes, de manera que poguéssim endinsar-nos a l’esfera corresponent a una idea particular i disposar de totes les altres idees d’aquest ecosistema al nostre voltant, col·locades segons les diferents relacions semàntiques. També podríem ser capaços de manipular les esferes des de l’exterior i veure-les com si es tractés d’un mapa geogràfic, on apropar-nos o allunyar-nos a través de nivells fractals de complexitat. Els ecosistemes d’idees es mostrarien en forma d’hologrames interactius de realitat virtual, al web (mitjançant tablets) i en experiències de realitat augmentada en 3D, en el món físic (mitjançant les Google glasses, per exemple).
Un altre tema sobre el qual ens agradaria conversar amb tu és l’alarma social generada al voltant de la gran capacitat d’Internet per recollir dades i la seva possible mala explotació. Emergeixen debats respecte a possibles abusos i a la vulneració de la privacitat. Algunes grans companyies han proposat desenvolupar codis deontològics per regular i prevenir el mal ús de les dades. Segons el teu parer, un conjunt de normes fixes pot ser eficient per regular un mitjà mutable i en evolució com és el mitjà algorítmic? Com pot contribuir l’ús d’IEML a millorar la transparència en aquest mitjà?
IEML no només desenvolupa la transparència, sinó també la transparència simètrica. Tothom participant en l’esfera semàntica serà transparent per als altres, però alhora tots els altres seran transparents per a ell/a. El problema de la supervigilància és que actualment la transparència no és simètrica. Vull dir que la gent és transparent per als grans governs i les grans companyies, però aquestes companyies i aquests governs no són transparents per a la gent. No hi ha simetria. Les diferències de poder entre els grans i petits governs, les grans companyies i la gent, probablement continuaran existint. Però crearem un nou espai públic on aquesta asimetria se suspendrà i on els jugadors poderosos seran tractats de la mateixa manera que la resta dels jugadors.
Per acabar, aquest últim mes el CCCB Lab ha celebrat les primeres jornades d’Univers Internet. Aquestes trobades s’han centrat en l’educació en l’època digital. Has publicat extensament sobre aquest tema. Podries resumir-ne alguns punts fonamentals per educar els nadius digitals en la responsabilitat i la participació en el medi algorítmic?
La gent ha d’exercir la seva responsabilitat personal i col·lectiva, perquè cada vegada que creem un enllaç, que fem un «like», que escrivim un «hashtag», que comprem un llibre a Amazon, etc., estem transformant l’estructura de la memòria col·lectiva. Per això, tenim una gran responsabilitat respecte al que passa en línia. El que s’hi esdevé és el resultat del que tota la gent està fent conjuntament. Internet és una expressió de la intel·ligència col·lectiva humana.
A més, hem de desenvolupar el pensament crític. Tot allò que trobem a Internet és l’expressió de punts de vista particulars, no és ni neutral ni objectiu, sinó la manifestació de subjectivitats actives. D’on procedeixen els diners? D’on sorgeixen les idees? Quin és l’ambient pragmàtic de l’autor? Aquestes entre altres qüestions. Com millor coneixem la resposta a aquestes preguntes més transparent és la font i més gran pot ser la nostra confiança. La noció de fer transparent l’origen de la informació és molt propera a la mentalitat científica. El coneixement científic ha de respondre preguntes com d’on procedeixen les dades?, com sorgeix la teoria?, d’on vénen subvencions? La transparència és la nova objectivitat.
No han estat poques les dones que han participat activament en el desenvolupament de la computació, per això mereixen ser recordades.
Tres de les integrants de l’equip d’Adele Katz que va treballar al’ENIAC. Philadelphia, Pennsylvania, c. 1942-1945 | Wikimedia | Domini públic
Cal remuntar-se a la primera meitat del segle XIX per trobar la pionera de la informàtica, Ada Lovelace, i a dates molt recents per arribar a la hacker i activista feminista Jude Milhon, fundadora del moviment ciberpunk. Pel camí, no han estat poques les dones que han participat activament en el desenvolupament de la computació, des de Rózsa Péter fins a l’equip de joves talentoses encapçalat per Adele Katz, passant per Grace Murray Hopper i Frances Elizabeth Allen. Fins i tot l’actriu Hedy Lamarr ocupa un lloc significatiu en aquesta imparable revolució cientificotecnològica, que encara no sabem on ens portarà. Mereixen ser recordades, si més no, per certificar que, avui dia, el progrés és, per sort per a tothom, el fruit d’un esforç compartit.
Eudora Welty va ser una escriptora nord-americana nascuda a Mississipí a principis del segle XX i autora de novel·les com La filla de l’optimista, amb la qual va guanyar el premi Pulitzer, i també d’un bon grapat de relats consagrats a retratar l’univers meridional. Un d’ells («Per què visc a l’oficina de correus») va captivar l’enginyer de software Steve Dorner, de la Universitat d’Illinois, el qual, al final dels anys vuitanta, va batejar amb el nom de l’autora, Eudora, un client de correu electrònic per a Apple i Microsoft, destinat a desar els correus en format mbox i que fins i tot va derivar en una webmail.
Acostumats a moure’ns a l’ombra de gegants masculins com Bill Gates, Steve Jobs o Mr. Facebook (és a dir Mark Zuckerberg), que ens porten a pensar que les dones tenen prohibida l’entrada a Sillicon Valley, és fàcil caure en la temptació de conjecturar que els ordinadors, i amb ells aquest gran invent que és Internet, són el resultat d’intel·ligències exclusivament virils, propietat d’aquells que, com vol el tòpic encara vigent, tenen més capacitat de concentració i tenen més desenvolupat l’hemisferi esquerre del cervell, i amb ell les aptituds espacials i d’orientació (d’aquí allò que diu que les dones no sabem llegir els mapes). Però Eudora no és l’única petjada femenina en l’evolució d’aquesta sàvia aliança entre software i hardware, i de la mateixa manera que hi ha dones més que rellevants en la història de la química (Marie Curie), de la física nuclear (Lise Meitner), de la genètica (Barbara McClintock) o fins i tot de l’enginyeria electrònica (Edith Clarke), han estat unes quantes les que han sobresortit en el procés de gestació de la vida digital, encara que trobar-se en minoria numèrica hagi contribuït a fer-les invisibles.
També està vinculada amb la literatura la que es considera la primera programadora informàtica, Ada Lovelace (1815-1852), ja que era la filla del poeta Lord Byron, aquell que va escriure que era fàcil morir per una dona, però molt difícil viure-hi. Encara que en la seva època no existien els ordinadors, i trigarien a arribar, aquesta matemàtica va consagrar la seva feina a la calculadora mecànica i se li atribueix el primer algorisme codificat destinat a ser processat per una màquina (ella proposava que a través de targetes perforades), cosa que li permet tenir un lloc destacat en la història de la computació. Com a just homenatge, el 1979, el Departament de Defensa dels Estats Units va crear un llenguatge de programació que porta el seu nom, Ada.
Retrat d’Ada Lovelace, primera programadora de la història dels computadors | William Henry Mote, 1838. The Ada Picture Gallery | Domini públic
Però és evident que, al costat d’altres avenços com l’eradicació de les pandèmies (lamentablement tan sols al món desenvolupat) i l’ús massiu de l’automòbil (a costa de l’augment de la contaminació), el segle XX ha estat el de l’enginyeria informàtica, que ha fet possible, entre altres coses, l’actual democratització en la transmissió de la informació. En primer lloc, tenim l’hongaresa Rózsa Péter (1905-1977), que és una de les fundadores de la teoria de la recursivitat i que va acabar aplicant les funcions recursives als ordinadors. Una mica després, cap als anys cinquanta, la membre de l’exèrcit Grace Murray Hopper (1906-1992) va ser pionera a fer servir l’ordinador electromecànic i més tard va inventar el llenguatge de programació COBOL destinat a usuaris neòfits.
També a l’equador del segle, un grupet de noies amb rebeques ajustades i vestits pin-up van contribuir a què la primera computadora de la història, anomenada ENIAC (presentada en societat l’any 1946), es fes realitat. Es tractava de l’equip d’Adele Katz (1920-1946), que va ser la redactora del seu manual d’ús, i l’enèrgica brigada la formaven Kay McNulty, Jean Bartik, Betty Snyder, Marlyn Wescoff, Frances Bilas i Ruth Teitelbaum, llavors amb poc més de vint anys. Capitanejades per Katz, de casada Adele Goldstine, van ser elles les que van desenvolupar els primers programes de software.
I qui no recorda l’actriu vienesa i d’origen jueu Hedy Lamarr (1914-2000), que, en plena Segona Guerra Mundial, va inventar la tecnologia precursora del wifi, que avui serveix a gairebé tots els usuaris de les múltiples pantalles amb què convivim. Superdotada i enginyera de telecomunicacions, Lamarr va ser una de les belles més belles de Hollywood, cert, però, alhora, una gran aficionada als invents. Per aquest motiu, entre altres enginys, va inventar un sistema de comunicació secret a força de freqüències i que als anys vuitanta es va començar a emprar en enginyeria civil: serviria de base a la comunicació sense fils que avui ens sembla el pa de cada dia i que s’aplica a mòbils, mòdems i també, no cal dir-ho, als útils GPS. Quina ironia, ens acusen de no saber llegir els mapes i inventem el GPS! Cada 9 de novembre hauríem de recordar Lamarr, ja que en el seu honor ha estat designat Dia de l’Inventor, o n’hauríem de dir de la inventora?
Crida també molt l’atenció que fos, així mateix, una dona, amb el seu hemisferi cerebral dret, la que va desenvolupar el primer processador de textos, encara que potser no ens hauria d’estranyar, per tal com la dona sempre ha estat un ésser enganxat a un costurer o, si no, a una màquina d’escriure. Evelyn Berezin (1925) era una empleada de l’empresa Underwood quan va inventar el primer ordinador d’oficina. Això va passar l’any 1953, però no va ser fins al revolucionari 1968 que va crear un programa que permetia tant emmagatzemar com editar textos. Per la seva banda, Lynn Conway (1938), transsexual avui dona, professora emèrita d’enginyeria elèctrica i de ciències de la computació, va dedicar la seva atenció als xips de silici i als anys seixanta va formar part de l’equip responsable del primer ordinador superescalar. Encara que, tot i que sembli exòtic, va ser una religiosa, la germana Mary Kenneth Keller (1914-1985), la que va rebre el primer doctorat en computació o ciències informàtiques a mitjan aquesta dècada. Va treballar després en un laboratori only for men, on va contribuir al desenvolupament del llenguatge de programació BASIC.
Establertes les bases de la informàtica, i una vegada començada la carrera destinada a accelerar i perfeccionar el funcionament de les computadores, les dones es van incorporar en major mesura al sector. Així, la investigadora d’IBM Frances Elizabeth Allen (1932), pionera en l’optimització de compiladors i integrant del grup PTRAN, va consagrar la seva feina a millorar-ne el rendiment. Amb tan bons resultats que va merèixer tant el nomenament d’IBM Fellow (va ser la primera dona a rebre’l) com, l’any 2007, el prestigiós i milionari premi Turing, considerat el Nobel de la informàtica i que Intel i Google financen amb ni més ni menys que 250.000 dòlars.
Ja abans del canvi de segle, va començar el procés de rescat dels mèrits d’aquestes aguerrides aliades dels ordinadors, en un intent per establir una genealogia femenina que determinés en quina mesura havien contribuït als avançaments de què gaudim avui. Per posar un exemple, els noms de «les noies» d’Adele Katz van sortir a la llum als anys vuitanta gràcies a la recerca realitzada per Kathryn Kleiman a Harvard. Va ser un dels primers passos destinats a revelar el paper que havien fet les dones en la història de la computació.
Una vegada desenvolupada la computació fins a cotes abans impensades, i estès el seu ús enllà de mars i fronteres, no podia deixar de néixer la «filosofia hacker», inspiradora de l’esperit Wikileaks i destinada a posar en escac l’imparable flux d’informació, així com a inspirar personatges com la Lisbeth Salander de la cèlebre trilogia Millenium. I encara que el món dels pirates informàtics sembla exclusivament reservat a paios peluts i tatuats, que exhibeixen per Skype cares ulleroses i pàl·lides, va existir, entre d’altres, l’anomenada «Saint Jude». Jude Milhon (1939-2003) va ser hacker i va ser també activista feminista. Li devem el moviment ciberpunk i també un bon impuls pel que fa a la participació de les dones a la xarxa. Sempre en defensa del que és políticament incorrecte, allà on anava cridava: «Girls need modems!» (les noies necessiten mòdems).
A partir d’aquí s’obren camins impensats en aquesta evolució trepidant que traspassa els límits de la nostra imaginació i que relega George Orwell i companyia al terreny de la ucronia. Sigui com sigui, aquest serà un avenç compartit, en què homes i dones treballaran braç a braç tant a Califòrnia com en els centres investigadors de països emergents que fa uns lustres no estaven ni tan sols en el mapa de la computació.
I atès que les noves tecnologies no viuen als llimbs, és a dir no són neutrals, sinó que poden tant difondre les bondats de la democràcia com servir de coadjuvants a la igualtat de gènere, no estarà mai de més recordar aquestes aportacions clau que hem citat i les moltes altres que mereixien ser citades aquí. D’Ada Lovelace, mare de la programació informàtica, a les ciber que han passat a engrossir el terme ciberfeminisme (entre les exponents del qual destaca la filòsofa britànica Sadie Plant), són molts els ponts estesos per mà de dona en aquest univers tan aparentment masculí que és la tecnologia informàtica.
Una tecnologia que ens ajuda d’una manera inqüestionable a fomentar el diàleg entre les cultures i en què les pistes de la informació es revelen camins oberts a la recerca d’aquesta humanitat comuna de què parla Bauman. Que les mans que van modelar la seva argila siguin masculines i femenines, femenines i masculines, a diferència de les que van enginyar artefactes com els automòbils o els avions, no deixa de ser el senyal inequívoc que el nostre temps és ja el fruit d’una tasca compartida que no pot més que anunciar un futur millor, on avancem junts cap al cel tecnològic sense haver de salvar cap sostre de vidre.
En l’última dècada s’han establert diverses veritats fonamentals sobre l’estat de la informació com a primera matèria i el seu paper en el món.
Herman Hollerith (1860-1929), inventor d’una màquina basada en targetes perforades per processar ràpidament milions de dades. Fundador de la Tabulating Machine Co., de la que sorgí posteriorment IBM. Font: Library of Congress.
En l’última dècada s’han establert, si més no en la percepció col·lectiva, diverses veritats fonamentals sobre l’estat de la informació com a primera matèria i el seu paper en el món. A saber:
Institucions científiques, empresarials i governamentals han desplegat una àmplia infraestructura tecnològica per capturar i emmagatzemar tantes dades sobre cada fase dels seus processos com sigui possible. S’ha invertit en nous camps de coneixement –la nova ciència de les dades– i en professions emergents: del data scientist a l’analista de dades i l’expert en visualització de la informació. Però la realitat és que, pel que fa al control de la informació que produeixen, la majoria de les grans organitzacions viuen permanentment desbordades. En paraules d’un comandament militar nord-americà, «estem nedant en sensors i ofegant-nos en dades».
Aquesta condició és característica de l’era del diluvi de dades.
La idea que vivim en l’ona expansiva d’una gran explosió d’informació no és estrictament nova. La percepció que la quantitat de dades que som capaços de produir no deixa d’incrementar-se fins a arribar a volums immanejables apareix alhora que la informació esdevé una indústria real implementada en cada vegada més processos administratius. El primer ús registrat de l’expressió information explosion apareix el 1961 en una publicació acadèmica, i pràcticament alhora en un anunci d’IBM en el New York Times. El seu equivalent contemporani, una mica menys dramàtic però igualment efectista, és el «diluvi» o «tsunami» de dades, termes que esdevenen comuns entre la comunitat acadèmica i la premsa econòmica a mitjan dècada passada.
Hi ha diverses maneres d’expressar el vertigen que produeix l’explosió de dades, i la més tècnica és probablement l’anomenada llei de Kryder. Si la famosa llei de Moore ha predit durant diverses dècades de manera més o menys correcta la velocitat a la qual progressa la capacitat de processament dels ordinadors –el doble cada 18 mesos–, la llei de Kryder intenta expressar amb precisió el ritme al qual augmenta la nostra capacitat d’emmagatzemar cada vegada més informació digital en un espai determinat.
El 2014, aquesta fotografia és probablement una manera més efectiva d’entendre la mida de l’onada i el caire del diluvi. Fa cinquanta anys, un disc dur era un enorme dispositiu de la mida d’un utilitari petit amb una memòria que era capaç d’emmagatzemar l’equivalent a una cançó en format MP3; una ridícula porció de la capacitat d’emmagatzematge del telèfon que duem a la butxaca dels pantalons o a la bossa de mà.
El viatge des de la cinta de paper i les targetes perforades –els primers formats d’emmagatzematge informàtic dels anys quaranta del segle xx– fins als suports d’avui com els llapis USB o les minitargetes SD, és una altra representació de la llei de Kryder molt eloqüent. En la tensió entre un contenidor que es redueix i alhora s’expandeix infinitament en la seva capacitat d’emmagatzemar contingut trobem la millor expressió d’aquest vertigen.
A mesura que la nostra experiència personal i la nostra biografia es codifiquen en aquests suports magnètics, òptics o rígids, el problema de la seva preservació a llarg termini esdevé més urgent. Si la nostra història col·lectiva està preservada en els milers de data centers que hem escampat arreu del globus, la seva funció pot passar de ser merament operativa a ser arxivística. I, tanmateix, no tenim cap estratègia real sobre com mantindrem tota aquesta informació accessible i utilitzable en el futur. Acords com el que permet a la Biblioteca del Congrés americana emmagatzemar una còpia del flux de missatges de Twitter semblen garantir que conservarem uns quants arxius importants, però cada vegada que mor una Startup o un servei és comprat per un gegant d’Internet per acabar llanguint, les dades que havia produït i que preservaven poden desaparèixer per sempre, instantàniament, sense deixar rastre.
La més important de les noves institucions arxivístiques és probablement l’Internet Archive de Brewster Kahle. Des del 1996, l’Internet Archive rastreja i «fotografia» metòdicament la web, per preservar instantànies de com era Internet en un dia qualsevol d’un any concret, lluitant contra el seu caràcter dúctil i constantment inestable. Aquesta bella pel·lícula de Jonathan Minard revela la infraestructura física que, en una església dessacralitzada de San Francisco, en fa possible el funcionament. Fa poc, un incendi en va posar en perill el valuós llegat; per sort, només va afectar les instal·lacions en què es digitalitzen llibres impresos.
De moment, el diluvi de dades no ofereix cap senyal que vulgui amainar, i és probable que la llei de Kryder continuï la seva progressió. Potser el pas següent, el següent salt de magnitud, es trobi en el suport que utilitza la naturalesa per emmagatzemar les seves dades.
A l’Institut Europeu de Bioinformàtica de Cambridge –el més gran magatzem de seqüències genòmiques del continent–, s’emmagatzema informació digital molt sensible i que és essencial conservar accessible durant moltes dècades. Els discos durs, que cal substituir periòdicament i que cal mantenir refrigerats, estan lluny de ser el suport idoni per preservar aquest codi de la vida. Són, de fet, una tecnologia molt pitjor que el mateix ADN.
La paradoxa no ha passat per alt al zoòleg i matemàtic Nick Goldman, un dels «bibliotecaris de la vida» que s’encarrega de mantenir les bases de dades de l’EBI: mentre que els nostres suports informàtics són fràgils, ocupen espai i són difícils de mantenir, l’ADN pot emmagatzemar una gran quantitat d’informació en molt poc espai, durant milions d’anys. Al gener del 2013, Goldman i el seu equip van anunciar que havien aconseguit transferir 739 modestos kilobits de dades a una cadena d’ADN. Més endavant, un ordinador va aconseguir descodificar-los i llegir-ne els continguts: els 154 sonets de Shakespeare, un article acadèmic, una foto del laboratori dels investigadors, 26 segons del més cèlebre discurs de Martin Luther King i un algoritme de software. És tan sols el començament, però a l’EBI tenen grans metes per a la tècnica que han desenvolupat: el seu objectiu a llarg termini és aconseguir emmagatzemar l’equivalent d’un milió de CD en un gram d’ADN, amb una longevitat mínima de deu mil anys.
La producció massiva d’informació que genera Internet només pot ser gestionada de manera automatitzada per mitjà d’algoritmes.
Retrat d’Ada Lovelace, primera programadora de la història dels computadors. Autor: William Henry Mote, 1838. Font: The Ada Picture Gallery.
L’ús d’Internet s’ha estès, més enllà dels ordinadors i de qualsevol àmbit específic, i s’ha infiltrat en la textura de la nostra realitat i en tots els aspectes de la nostra vida quotidiana. La manera en què ens relacionem, ens informem, prenem decisions… en definitiva, coneixem i experimentem el nostre entorn, està cada vegada més mediatitzada pels sistemes d’informació que conformen aquesta xarxa. Aquesta interacció constant dóna lloc a una producció massiva d’informació que només pot ser gestionada de manera automatitzada, per mitjà de l’aplicació d’algoritmes. Entendre com s’ha format i com interactuem amb aquest «mitjà algorítmic», des d’un enfocament humanístic, és indispensable perquè tant els ciutadans com les institucions mantinguin un paper actiu en la conformació de la nostra cultura.
Un jove magnat de la informació i les finances travessa Manhattan en una limusina. Així comença Cosmopolis, l’última pel·lícula de David Cronenberg, basada en l’obra de Don DeLillo. Durant el trajecte, Eric Packer analitza el flux d’informacions que li proporcionen unes pantalles, mentre ens porta a la cerca d’una nova perspectiva. La trobada amb diferents personatges, com també la irrupció de la ciutat i els seus sorolls a través de les finestretes, ens deixen veure els detalls, les conseqüències i els intersticis del que en el film s’anomena cibercapitalisme. El viatge acaba amb l’enfrontament del protagonista –arruïnat a causa d’un comportament erràtic del mercat que els bells números dels seus algoritmes no poden preveure– amb el seu personatge antitètic, algú que no troba el seu lloc en el sistema.
La interacció de tecnologia i capital, és a dir, el processament automàtic de dades massives per a la previsió i el control de les fluctuacions del mercat, és una constant de l’especulació capitalista. En efecte, a Wall Street un 65% de les operacions les duen a terme programes d’«algo trading». En un mercat global, on es registren grans masses de dades i on una resposta ràpida suposa un avantatge sobre la competència, els algoritmes tenen un paper cabdal tant en l’anàlisi com en la presa de decisions.
Ara bé, els algoritmes s’han anat infiltrant en tots els processos que conformen la nostra cultura i vida quotidiana. Conformen el software que fem servir per produir objectes culturals, programes que tot sovint s’ofereixen de manera lliure al núvol. De la mateixa manera, operen en la distribució d’aquests objectes a través de la xarxa i en la cerca i recuperació d’aquests per part dels usuaris. Finalment, s’han fet necessaris per a l’anàlisi i el processament de les dades massives que produeix el web social. Dades no sols referides al sempre creixent nombre d’aportacions, sinó també obtingudes del seguiment de les accions dels usuaris, en un web que s’ofereix com a plataforma per a la participació i que creix i evoluciona amb l’ús.
Un algoritme és una llista finita d’instruccions que s’apliquen a un input durant un nombre finit d’estats per obtenir un output, cosa que permet fer càlculs i processar dades de manera automàtica.
L’expressió algoritme prové del nom del matemàtic persa del segle IX al-Khal-Khwarizm i al principi feia referència al conjunt de regles per desenvolupar operacions aritmètiques amb nombres àrabs. Aquest terme va anar evolucionant fins a definir un conjunt de regles per executar una funció. La relació d’aquesta expressió amb l’automatització es deu a Babbage i la seva hipòtesi segons la qual el total d’operacions involucrat en el desenvolupament d’una anàlisi podia ser executat per màquines. Per això, tot procés s’havia de dividir en operacions simples i independents de la realitat a processar. Malgrat el desenvolupament de la seva màquina diferencial i la proposta per part d’Ada Lovelace del primer algoritme per ser desenvolupat en una màquina, va ser Alan Turing qui, el 1937, va proposar la formalització definitiva de l’algoritme amb la seva màquina universal. El constructe teòric de Turing consta d’un aparell hipotètic que manipula signes en una cinta d’acord amb una taula de regles definides, i pot ser aplicat a l’anàlisi de la lògica interna de qualsevol ordinador. L’adveniment d’Internet suposarà la sortida d’aquest esquema lògic de l’ordinador. El protocol Internet (1969) i la invenció del web (1995) van permetre un contenidor universal, on les dades podien ser emmagatzemades, accedides i processades des de qualsevol ordinador. Tot plegat, juntament amb la convergència vinculada al desenvolupament als anys vuitanta, duria a estendre la computació, el càlcul numèric, a qualsevol procés digitalitzat. Alhora, els algoritmes, gràcies a les URL, podien interactuar i connectar-se entre ells. Això donarà lloc al que Pierre Lévy anomena «mitjà algorítmic». Una estructura cada vegada més complexa de manipulació automàtica de símbols que passarà a constituir el mitjà on les xarxes humanes construeixen i modifiquen, de manera col·laborativa, la seva memòria comuna.
Màquina de Turing. Font: Wikimedia Commons.
Els algoritmes operen en totes les nostres interaccions quotidianes amb el web social. La coneguda xarxa social Facebook, a la qual es connecten 699 milions d’usuaris cada dia, es planteja el problema de com mostrar les actualitzacions dels múltiples amics, grups i interessos que la xarxa permet seguir. La solució a aquesta qüestió és Edgerank. Aquest algoritme analitza les dades recollides sobre els nostres interessos –els «m’agrada» que premem–, el nombre d’amics que tenim en comú amb l’emissor de la història, com també els comentaris fets, per determinar quin post mostrar en el nostre «news feed» i ocultar les històries «avorrides». De la mateixa manera, és un algoritme el que rastreja el graf dels nostres contactes per suggerir-nos nous amics.
Twitter actua de manera similar quan ens suggereix nous comptes per seguir, elaborar el contingut de la pestanya «descobreix» o la llista dels «trend topics». En aquest últim cas, hi treballa un complex algoritme que no es limita a comptabilitzar la paraula més twittejada, sinó que té en compte si un terme s’ha accelerat en el seu ús, si ha estat tendència anteriorment, o si aquest es fa servir en diverses xarxes o només dins d’un clúster densament connectat d’usuaris. Amb aquesta finalitat, l’algoritme no sols compta amb el seguiments dels «hastags», l’etiqueta que permet linkar amb totes les històries que la contenen –proposada el 2007 per aquesta plataforma i que ha estès el seu ús a tot el web social–, sinó que compta també amb la tecnologia dels links abreujats. Els t.co (f.bo, en el cas del Facebook) es generen cada vegada que compartim un web a través d’un botó social. Aquests permeten no sols economitzar el nombre de caràcters, sinó que converteixen els links en estructures riques en dades, que permeten seguir com aquestes són compartides a través de la plataforma i crear perfils dels seus usuaris.
El web social no està només constituït per les xarxes socials, sinó també per totes aquelles plataformes que ens permeten crear i compartir informació. Entre aquestes, els sistemes de publicació com els blogs, els sistemes de recomanació com Ding o Reddit i els dispositius de recerca. Totes aquestes plataformes estan dirigides per algoritmes que responen a diferents qüestions. En el cas del cercador Google, en un mitjà que consta de més de seixanta trilions de pàgines i en què es fan més de dos milions de cerques per minut, aquest serveix parteix de la premissa «tu vols la resposta, no trilions de pàgines web». Amb aquest objectiu, la indexació basada en paraules clau esdevé insuficient, per la qual cosa PageRank imita la conducta de l’usuari per assignar un valor a les pàgines i poder oferir els resultats més pertinents. Això es duu a terme per mitjà del seguiment de links efectuats a i des de cada pàgina. Al mateix temps, aquest algoritme és assistit per d’altres que tenen en compte el nostre historial de cerques, analitzen el nostre llenguatge i determinen la nostra localització per personalitzar els resultats.
També són algoritmes els que computen dades extretes de les nostres accions per suggerir-nos quins llibres comprar a Amazon, quins vídeos veure a Youtube o quins anuncis mostrar-nos en totes aquestes plataformes. A aquests algoritmes amb què interactuem cada dia, en podem afegir d’altres, com Eigenstaste, desenvolupat a Berkeley, un sistema de filtratge col·laboratiu, per a la computació ràpida de recomanacions; el recentment desenvolupat a la Universitat Cornell i la Carnegie, que permet construir la nostra biografia a través de les nostres publicacions a Twitter, o el desenvolupat a l’Imperial College London per identificar els comptes de Twitter que corresponen a boots, cosa que permet reduir l’spam. L’algorítmia cada vegada té més presència a la nostra cultura, com mostren les entrades d’#algopop, un tumblr dedicat a seguir les aparicions d’algoritmes en la cultura popular i la vida quotidiana.
Aquests exemples mostren com l’accés i la indexació de la informació continguda a Internet es processen automàticament, a partir de dades extretes del nostre comportament en línia. Les nostres accions creen un flux de missatges que modifiquen la massa inextricable de relacions entre dades, cosa que modifica de manera subtil la memòria comuna. Això dóna lloc a què la comunicació en el «mitjà algorítmic» sigui estigmèrgica, és a dir, les persones s’hi comuniquen modificant el seu mitjà comú. Cada link que creem i compartim, cada tag que afegim a una informació, cada acte d’aprovació, cerca, compra o retweet, és registrat en una estructura de dades, i posteriorment processat per orientar i informar altres usuaris. D’aquesta manera, els algoritmes ens assisteixen en la nostra navegació a través de l’immens cúmul d’informacions de la xarxa, tractant la informació produïda individualment, a fi que pugui ser consumida per la col·lectivitat. Però, en gestionar la informació, aquests també reconstrueixen relacions i organitzacions, formen gustos i trobades, amb la qual cosa passen a configurar el nostre entorn i les nostres identitats. Les plataformes es constitueixen en entorns sociotècnics automatitzats.
Màquina analítica de Babbage mostrada en el Museu King George III, 1844. Font: Wikimedia Commons.
L’aplicació de l’automatització a la nostra cultura té conseqüències epistemològiques, polítiques i socials que cal tenir en compte. Entre elles, el registre constant de les nostres accions suposa un canvi respecte al que és la privacitat, i el fet que aquests algoritmes ens enrolen en processos dels quals no som conscients. Finalment, malgrat que ens donen accés a informació que, per la seva dimensió, ha deixat de ser humanament discernible, ampliant la nostra agència i capacitat d’elecció, lluny de ser nostres, aquests algoritmes contenen capacitats de control.
La majoria d’usuaris percep el web com un mitjà de difusió, en el sentit dels mitjans tradicionals, sense ser conscients de com la informació és filtrada i processada pel mitjà. Els algoritmes no sols són imperceptibles en la seva acció, i desconeguts, en molts casos, per estar en mans d’agències comercials i protegits per les lleis de propietat, sinó que també s’han fet inescrutables. Això és degut a la interrelació que hi ha entre complexos sistemes de software i la seva actualització constant.
D’altra banda, aquests no sols s’apliquen a l’anàlisi de dades, sinó que, en un segon moment, prenen part en el procés de decisions. Això ens planteja si és lícit acceptar les decisions preses de manera automàtica per algoritmes dels quals no sabem com operen i que no poden estar subjectes a discussió pública. Com podem discutir la neutralitat d’uns processos que són independents de les dades a què s’apliquen? Finalment, els algoritmes, en analitzar dades registrades de les nostres accions anteriors, tenen una forta dependència del passat, cosa que podria derivar en el manteniment d’estructures i una escassa mobilitat social, dificultant les connexions fora de clústers definits d’interessos i contactes.
Tenint en compte que arbitren com flueix la informació per l’esfera pública, es fa necessari plantejar metàfores que facin entenedors aquests processos, més enllà dels experts en computació. De la mateixa manera, cal estendre’n la comprensió i l’ús a la població a fi que pugui participar en la discussió sobre quins problemes són susceptibles d’una solució algorítmica i com plantejar-los. Cal fomentar la participació per mantenir la diversitat ecològica d’aquest mitjà i la seva relació amb la pragmàtica.
Pel que fa a aquestes qüestions, Mathew Fuller, un dels iniciadors dels estudis sobre software (software studies), fa notar que, tot i que els algoritmes constitueixen l’estructura interna del mitjà on avui dia es duu a terme la major part del treball intel·lectual, s’aborden poc sovint des d’un punt de vista crític i humanístic, amb la qual cosa queden relegats al seu estudi tècnic. A la seva obra Behind the Blip: Essays on the Culture of Software, aquest autor proposa uns quants mètodes encaminats a aquesta crítica. Entre ells, l’execució de sistemes d’informació que en posin al descobert el funcionament, l’estructura i les condicions de debò; el manteniment de la poètica de la connexió inherent al software social, o la promoció d’un ús que sempre sobrepassi les capacitats tècniques del sistema. I la promoció de connexions improbables que enriqueixin el nostre mitjà amb noves possibilitats i perspectives més àmplies, deixant lloc a la invenció.
En aquest sentit, podem esmentar algunes iniciatives al voltant del «mitjà algorítmic» que ja es duen a terme i que contribueixen a l’ús de la computació per part de no experts, i a l’elaboració d’aquest mitjà per comunitats de pràctiques i usuaris. Entre aquestes, el periodisme de dades, que elabora narratives a partir del minat de dades; el software lliure, que desenvolupa els seus productes en col·laboració amb els seus usuaris; les iniciatives de crowdsourcing, que afegeixen a l’ecologia de la xarxa dades obtingudes pels usuaris de manera conscient i col·laborativa, i la creixent elaboració col·laborativa de MOOC (cursos massius en línia).
Per la seva banda, també es fa necessària la presència de les institucions culturals en el medi virtual. L’accessibilitat en línia als seus arxius, dades, maneres de fer i coneixements, projectes i col·laboradors contribueix a promoure nous interessos i relacions, aprofitant l’estigmèrgia per mantenir la diversitat i la poètica d’aquest mitjà. Al mateix temps, la proposició de workshops, com els programats a Univers Internet, contribueix a la comprensió i consciència d’aquest mitjà, per a una participació més gran i més efectiva.
En aquest moment, el mitjà algorítmic incrementa la seva capacitat i el seu abast, gràcies a l’aplicació de la intel·ligència artificial. És el cas del nou algoritme semàntic de Google, Hummingbird –capaç d’analitzar el llenguatge natural– o del nou repte plantejat per Mark Zukenberg «entendre el món», gràcies a l’anàlisi del contingut dels posts compartits al Facebook. La discussió crítica i pública de la participació d’aquests dispositius en la conformació de la nostra cultura és una necessitat si volem mantenir la diversitat i accessibilitat de la xarxa.
L’eficiència que aporta Internet és indubtable, però el fet que el seu impacte ecològic sigui menor que altres activitats no vol dir que sigui innocu.
Manchester des de Kersal Moor, William Wylde (1857). Font: Wikipedia.
No és el mateix enviar un milió de correus electrònics que un milió de cartes. L’impacte ecològic no és el mateix si es decideix comprar un llibre digital en comptes d’un llibre en paper, veure una pel·lícula en streaming en lloc de fer-ho en DVD o organitzar una reunió per Skype amb un company de feina britànic, en comptes de viatjar-hi amb avió per fer-ho en persona. L’eficiència que aporta Internet en moltes transaccions diàries és indubtable, però el fet que el seu impacte ecològic sigui menor que altres activitats no vol dir que sigui innocu. Comencem amb la notícia incòmoda. Internet consumeix grans quantitats d’energia, tot i que mesurar-ho no és gens fàcil. A continuació, una sèrie de preguntes i respostes per aclarir uns quants dels dubtes al voltant d’aquest tema.
Per a Jon Koomey, expert en l’impacte mediambiental tecnològic, els elements més importants a mesurar són el que anomena «the big three»:
Font: Jon Koomey.
El primer que transcendeix després d’haver analitzat diferents fonts és que ningú no ho té del tot clar. The Guardian va arribar a la xifra de 300 milions de tones de CO2 l’any el 2010, «l’equivalent al consum d’energia a Turquia o Polònia junts». The New York Times va parlar d’un consum de 30.000 milions de megavats el 2011, l’equivalent «a l’energia que generen trenta plantes nuclears», en el seu polèmic article Power, Pollution and the Internet. Segons Gartner, la petjada de carboni d’Internet va superar la de la indústria de l’aviació el 2007, i va arribar a representar un 2% de les emissions internacionals. Estudis més recents del CEET a Austràlia van concloure, el 2013, que la indústria de telecomunicacions en el seu conjunt produeix 830 milions de tones de diòxid de carboni l’any, una xifra que, segons les seves estimacions, es duplicarà el 2020.
En termes globals, l’institut australià afirma que el consum se situa entre l’1,5% i el 2% de la totalitat de l’energia global, cosa que el fa estar en el cinquè lloc de països que contaminen més. Jon Koomey calcula que, si tenim en compte tots els elements que fan funcionar Internet, «probablement s’acosta al 10% del consum elèctric, però és molt complicat tenir dades exactes. Es pot fer servir un ordinador per jugar amb videojocs sense estar connectat a Internet o escriure un text, però tot sovint aquesta despesa s’inclou com a part de la xarxa, quan no és així».
Font: Jon Koomey.
A diferència d’un cotxe que expel·leix combustible pel tub d’escapament, és més complicat visualitzar l’impacte ecològic de la xarxa. El causant principal de la seva petjada mediambiental és l’energia necessària per fer funcionar la infraestructura. Les antenes de mòbil, els dispositius necessaris per accedir a Internet i els centres de dades requereixen grans quantitats d’electricitat. Aquesta electricitat pot ser de fonts renovables, però sovint no ho és. A l’Índia, per exemple, el 70% de les 400.000 antenes per a mòbils no té accés a fonts fiables d’electricitat, tal com va denunciar Greenpeace en el seu informe How Clean is Your Cloud?. Per suplantar la manca d’energia, fan servir generadors que funcionen amb combustible dièsel. Els grans centres de dades a occident disposen de generadors també proveïts amb dièsel que entren en funcionament quan es produeixen fallades de subministrament.
Després dels dispositius, els centres de dades són els majors consumidors d’electricitat. Perquè ens fem una idea de les seves necessitats energètiques, Facebook n’està construint un a Prineville (Oregon) que tindrà una capacitat de consum de 78 megavats, suficients per subministrar energia a 64.000 llars.
Data Centre de FaceBook en Prineville. Font: Facebook.
Tot i així, hi ha qui sosté que no existeix una manera més eficient de sostenir Internet. Centralitzar els servidors en un lloc permet aprofitar sinergies d’un lloc per minimitzar-ne el consum. «Un dels avantatges del núvol és que es pot concentrar molta més potència de càlcul i processament amb menys servidors, amb la qual cosa al final sempre hi ha un estalvi d’energia. Però, perquè es redueixi la contaminació, l’única via és l’ús de fonts renovables, a més de mirar de ser eficients energèticament», explica David Carrero Fernández-Balillo, expert en sistemes i Country Manager de Stackscale Spain.
Servidors de Facebook. Font: Facebook.
El problema sorgeix de les fonts d’energia per fer-los funcionar. Avui dia la major part dels centres de dades treballen amb empreses energètiques que creen electricitat a partir de plantes de carbó i centrals nuclears.
L’informe How Clean is Your Cloud? va trobar que el 55,1% de l’energia utilitzada per Apple per als seus servidors ve d’instal·lacions de carbó, un 49,7% en el cas d’IBM un i 39,4% en el cas de Facebook. Aquestes xifres importants, al seu torn, suposen les emissions de milers de tones de diòxid de carboni a l’atmosfera i l’emissió d’aire brut.
Els moviments no són pocs. Al març del 2013, Apple va anunciar que la totalitat dels seus centres de servidors funcionen ja amb energia renovable, tot i que la notícia té una mica de trampa. Part d’aquesta meta s’està aconseguint amb la compra de crèdits de carboni per compensar el consum de plantes nuclears i carbó d’alguns dels seus centres.
L’empresa ha construït, a més, dues plantes d’energia solar a Maiden (Carolina del Nord) per satisfer les necessitats de les plantes de servidors que la marca té en aquesta població. La multinacional també està construint un centre de dades a Prineville (Oregon) que funcionarà amb una barreja d’energia solar, hidroelèctrics, eòlica i geotèrmica.
Facebook està construint un centre a Iowa que obrirà el 2015, proveït exclusivament d’energia eòlica. La companyia s’ha posat com a objectiu subministrar les seves instal·lacions amb un 25% de renovables per a aquell mateix any. El 2011, la companyia va llançar l’Open Compute Project, una iniciativa en la qual la xarxa social comparteix informació i know how sobre la gestió dels seus centres de dades per promoure les bones pràctiques a la indústria i ajudar d’altres a millorar la seva eficiència energètica.
Google també ha posat en marxa diverses iniciatives per ser més transparents en aquesta matèria. Conscients de l’interès creixent dels mitjans i la pressió d’organitzacions com Greenpeace, la companyia va decidir convidar un periodista de Wired a visitar un dels seus centres. També han decidit ser més transparents amb la creació d’un espai dedicat als seus centres de dades i un compromís perquè l’impacte dels seus centres sigui neutral.
«Els servidors de Google carreguen 20.000 milions de pàgines al dia, processen 100.000 milions de cerques al mes, subministren correu electrònic a 425 milions d’usuaris de Google i processen 72 hores de vídeo que es pugen cada minut a YouTube. I, malgrat tot, som capaços de fer-ho amb relativament poca energia, comparat amb altres indústries. Els centres de dades són els responsables d’entre un 1,1 i un 1,5% de l’ús global d’energia (comparat amb el transport, que ocupa el 25%), i els centres de Google representen menys de l’1% d’aquesta xifra. És una mostra dels increïbles avenços en la potència de càlcul que s’aconsegueix per vat que confirma la llei de Moore. Buscar virtualment tota la informació en línia per a mil milions d’usuaris amb només el 0,01% de l’energia global il·lustra la poca energia que cal per transportar electrons comparat amb àtoms», segons Urs Hölzle, un dels responsables de la infraestructura tècnica de la companyia en un debat organitzat pel New York Times.
Totes aquestes grans empreses tenen una cosa en comú. Inverteixen milions de dòlars a construir la seva pròpia infraestructura per minimitzar-ne el consum i estalviar costos. El problema, segons que denuncia Koomey, és que hi ha moltes altres companyies que també tenen la seva pròpia infraestructura i que s’estimen més donar prioritat al funcionament més que no pas a l’eficiència. «Adoptar bones pràctiques pot estalviar un 50% de consum elèctric, però moltes no ho estan fent», segons l’investigador nord-americà.
L’organització ecologista s’ha centrat a denunciar la quantitat de centres de dades que es proveeixen d’energies brutes com el carbó i les nuclears. Les seves mesures de pressió han contribuït a generar un debat entre la societat i les empreses que formen aquesta indústria.
Per a Gary Cook, analista d’IT a l’organització ecologista, el problema és una qüestió de prioritats per al sector digital. Una cruïlla entre seguir els passos de les indústries contaminadores del passat i la possibilitat de ser els abanderats de la sostenibilitat.
«Per desgràcia, com hem mostrat en el nostre estudi, How Clean is Your Cloud?, la major part de les empreses d’Internet trien el camí ràpid i brut, i s’expandeixen sense tenir en compte l’impacte de les seves decisions sobre la societat. El resultat és que estan proveint els motors de la indústria d’Internet del segle XXI amb el motor de l’economia dels segles XIX i XX, amb carbó i nuclears», va explicar Cook en un debat organitzat pel New York Times.
A tall d’exemple, Cook denunciava el fet que totes les grans companyies d’Internet als Estats Units estan treballant amb Duke Energy a Carolina del Nord, amb unes fonts renovables que amb prou feines arribaran al 4% abans del 2030. L’organització ecologista reconeix els compromisos d’empreses com Facebook i Google, però diu que queda molt de camí per fer.
Ho és i ho continuarà sent. Del 2000 al 2006 el trànsit d’Internet va pujar un 32.000.000% i el consum es va incrementar en un 200%, segons Jon Koomey. «És un triomf impressionant».
«No hem d’oblidar, a més, que Internet ajuda a millorar l’eficiència de les indústries no digitals, que representen el 90% del consum energètic mundial», afegeix el científic de Stanford.
Font: Jon Koomey.
En la immensitat de la infraestructura digital, on un particular té poc o res a veure amb el seu funcionament, una de les millors maneres de reduir el consum energètic d’un web és per mitjà d’un bon disseny i una bona programació. Una pàgina amb codi net i un disseny equilibrat es carregarà més ràpid que un web ple de bàners, pop-ups, fotos pesades i programes externs que alenteixen aquell web.
«Amb un pes mitjà d’1,4 MB, els webs d’avui dia ocupen quinze vegades més espai que fa deu anys, sobretot per culpa de les imatges (881kb) i l’script (224kB) (…) Un web normal fa cent peticions de HTTP (…)», explica James Christie en una anàlisi sobre disseny sostenible publicat a A List is a Part.
Cada una de les visites a un web suma consum energètic. «El Dr. Alex Wissner-Gross, un físic de la universitat de Harvard, va calcular que visualitzar un web pot generar 20 mg de CO2 per segon. Això augmenta a 300 mg de CO2 per segon quan es visualitza un web amb imatges complexes, animacions i vídeos. Quan estàs assegut a Londres veient un web allotjat a Califòrnia, hi ha dues plantes energètiques en com a mínim dos continents que generen CO2 a fi que puguis veure aquell vídeo o llegir un diari en línia», diu Christie.
També hi ha mesures tan senzilles com «comprar equips amb la potència necessària per al nostre ús per tal d’optimitzar el consum d’energia, i després, si no cal, apagar sempre els equips, fins i tot el router d’ADSL a la nit», diu Carrero.
Amb una mitjana d’entre 350.000 i 400.000 visites al dia i 40 milions de pàgines vistes al mes, Menéame és una de les pàgines amb més visites a la península Ibèrica. «El consum l’hem tingut molt mesurat des del començament per dues raons. Una per qüestions de necessitat: com menys consumeixes, menor és el cost del consum. La segona és per estil. Ricardo Galli és doctor en Informàtica i una de les seves obsessions són els sistemes d’estalvi en la càrrega de les pàgines», explica Benjamí Villoslada, que, juntament amb Galli, va fundar l’agregador de notícies social el 2005.
L’atenció a l’estalvi és tal que, segons Villoslada, un web mal dissenyat podria estar consumint quatre vegades més per fer les mateixes funcions que Menéame. «T’estalvies diners i estalvies temps i diners al conjunt de la societat. Tothom se’n beneficia si es fan les coses més simples». Entre les mesures que executen, hi ha la d’estar optimitzant constantment la base de dades del web, una organització ordenada del codi que sosté la pàgina o evitar que hi hagi elements no necessaris. «Tenim un software per evitar els bots. Quan detectem que des d’una IP s’estan produint més de quaranta connexions per segon, ho bloquegem».
Per mantenir el web en funcionament, Menéame utilitza els servidors d’Amazon Web Services a Irlanda. «Ens permet pagar només pel consum que necessitem en cada moment. Necessites saber-ne molt per treballar amb ells, però està molt ben muntat. És probable que hi hagi alguns llocs més ecològics, però si estan mal dissenyats, pots acabar gastant més recursos que un lloc tan eficient com Amazon», afegeix Villoslada.
Islàndia s’està posicionant com un lloc per a les empreses interessades a minimitzar l’impacte mediambiental dels seus centres de dades. El país disposa d’una font abundant i fiable d’energia renovable gràcies a la seva naturalesa volcànica. El 72% de l’electricitat que es genera al país prové d’energia hidroelèctrica i geotèrmica.
Verne Global és una empresa fundada el 2007 que té dos centres de dades al país. Empreses com BMW, Colt i Securitas són clients d’aquesta companyia. A més d’energia neta, l’illa forneix energia quatre vegades més barata que la mitjana de països industrialitzats.
A Suècia, el 60% de l’energia generada és renovable, una de les raons per les quals Facebook ha decidit instal·lar un centre de dades a Lulea, una població a cent quilòmetres del Cercle Polar Àrtic. «És un colós que permet a Facebook processar 350 milions de fotografies, 4.500 milions de “m’agrada” i 10.000 milions de missatges al dia», segons Bloomberg Businessweek.
En aquest poble remot, Facebook té accés proper a energia hidroelèctrica. A més, la instal·lació està dissenyada per aprofitar l’aire natural dels gèlids hiverns de Lapònia i refredar els servidors sense necessitat d’utilitzar aire condicionat.
Lulea FB Data Center – Ventiladors de refrigeració. Font: Facebook.
«A Espanya hi ha més de 1.800 empreses englobades en l’àrea de “Processament de dades i centres de càlcul”. La major part d’elles no té un centre de dades propi. I al revés, moltes empreses que sí que tenen centre de dades no consten en aquest grup. El que sí que existeix és una llista força completa d’empreses espanyoles que ofereixen els seus centres de dades a tercers», explica Jaime Fernández Gómez, responsable d’Infraestructura a Acens.
«Segons les estimacions de Datacenter Dynamics, a finals del 2013 els centres de dades d’arreu del món consumien més de 40 gigavats, i a finals del 2016 en consumiran més de 50. Una central nuclear mitjana produeix aproximadament 1 gigavat. Si comparem el nombre total de centres al món respecte del nostre país, es pot estimar que entre l’1% i el 2% d’aquesta energia es consumeix als centres de dades d’Espanya», afegeix Fernández Gómez.
Al gener del 2013, IBM va anunciar la pròxima obertura d’un centre cloud a Cerdanyola del Vallès, a Barcelona, que té com a client principal la Generalitat de Catalunya, que hi ha centralitzat les dades de Sanitat, Benestar i Família.
Per al ciutadà, un bon inici és entendre que Internet no és infinit ni és invisible. No n’hi ha prou amb exigir a les empreses que millorin les fonts de proveïment de la seva infraestructura. Cadascú hi pot col·laborar amb dissenys web més lleugers, no deixant els dispositius en standby i tenint equips que s’ajustin a les seves necessitats. «L’eficiència de la computació s’ha duplicat cada any» durant els últims seixanta anys, segons Koomey, un factor que, al seu parer, demostra que Internet és part de la solució.
En els darrers temps, diversos data centers han emergit de l’anonimat per convertir-se en nous monuments de l’era de la informació.
Inflat d’un globus de gas a la fàbrica de gas de La Villette. Font: Wikimedia Commons.
La metàfora del Núvol ha funcionat com un vel, sovint massa opac, que ens distancia de la fisicitat de la xarxa. De fet, un dels secrets més ben guardats d’Internet ha consistit en les grans infraestructures que en requereix el funcionament correcte. Però, en els darrers temps, diversos data centers han emergit de l’anonimat per convertir-se en nous monuments de l’era de la informació.
Quincy (Washington), al nord-oest dels Estats Units, és una població agrícola de set mil habitants amb dos supermercats i dues ferreteries. El New York Times la defineix com «una comunitat d’agricultors enmig d’un desert», i fins fa ben poc la seva principal activitat productiva era el conreu de patates i mongetes. Tanmateix, no seria gens exagerat afirmar que, des de fa uns quants anys, Quincy ha esdevingut una de les capitals d’Internet. No, és clar, de l’emprenedoria digital; a Quincy no hi ha startups, i probablement tampoc espais de coworking ni cafès plens de MacBooks. Quincy és el revers de les ciutats bandera del capitalisme cognitiu, però, sense comunitats com aquesta, la nostra vida a la Xarxa tal com la desenvolupem avui seria inviable. Quincy és, literalment, la Xarxa.
Entre els camps de conreu que envolten el poble, han aparegut progressivament grans caixes anònimes, algunes d’elles amb l’extensió d’uns quants camps de futbol. Companyies com Yahoo!, Dell o Microsoft han triat aquest punt geogràfic per construir-hi diversos dels seus data centers, les grans instal·lacions industrials en què s’emmagatzema i des de les quals es distribueix tot el que conté aquest espai, personal i col·lectiu alhora, que hem batejat com el núvol.
El núvol: el nom genèric per als serveis que preserven les nostres fotos, documents de treball, missatges de correu electrònic, en què s’emmagatzemen vídeos virals i cançons d’èxit, blockbusters cinematogràfics, mapes digitals que fem servir cada dia per guiar-nos pels carrers de qualsevol ciutat, amb què entrem en contacte desenes de vegades al llarg del dia des del nostre smartphone, la nostra tauleta o el nostre ordinador personal, potser és una de les metàfores més enganyoses que el màrqueting hagi creat mai, ja que al darrere no hi ha res lleuger ni intangible. La nostra insaciable set de dades ha produït una gran indústria pesada que, en moltes coses, no es diferencia gaire de les factories de l’era mecànica.
Vista aérea dels centres de dades de Quincy, WA. Font: PRLOG.
Quincy és un port clau dins de les rutes globals del trànsit d’informació. Com ella, hi ha altres localitats anònimes, com The Dalles (Oregon), Ashburn (Virgínia), Lenoir (Carolina del Nord) o, fora dels Estats Units, Sant Ghislain (Bèlgica). Aquestes fites de la geografia emergent de les dades no han estat triades a l’atzar. Malgrat el bestseller de Tom Friedman, el món no és pla, ni Internet tampoc. Entre els factors que determinen on se situa un data center, té un pes el fet econòmic –la disponibilitat del sòl o els incentius fiscals–, però, per damunt de tot, el seu funcionament requereix l’accés directe a infraestructures que li ofereixin grans quantitats d’electricitat a baix preu, i un clima sec i fred que faciliti la tasca de mantenir sota control la temperatura al seu interior, on giren milers de discos durs que necessiten ser refrigerats. Mantenir el nostre ritme incessant de producció consum de dades i assegurar que aquestes estiguin accessibles en qualsevol moment té un cost no trivial.
El consum elèctric de l’àmplia infraestructura industrial desplegada pel núvol ja no és una qüestió anecdòtica. Els càlculs exactes de l’energia necessària per mantenir operatius els data centers d’arreu del món varien d’any en any, però les estimacions no baixen de l’1,3 per cent de la producció mundial. La indústria viu en una carrera constant per fer que els seus sistemes siguin més eficients, i per utilitzar fonts d’energia renovable –Google, Amazon o Facebook són els primers interessats a reduir l’import de la seva factura energètica. Però, alhora, el nombre d’instal·lacions noves arreu del món no deixa de créixer. A més, aquestes xifres només inclouen l’energia que requereix mantenir els servidors en funcionament, no la que fem servir alimentant els nostres encaminadors, carregant les bateries dels nostres ordinadors i telèfons, ni la que s’utilitza per fabricar processadors, discos durs i pantalles multitouch.
Mantenir la il·lusió que les tecnologies de la comunicació operen en el territori del que és virtual esdevé més difícil quan entenem fins a quin punt no són estrictament una indústria neta. La contaminació emesa pels data centers –en especial pels seus generadors dièsel que s’activen en cas de fallada elèctrica, i consumeixen combustible– apareix cada cop més sovint en les relacions de violacions de les normatives mediambientals per emissions contaminants. Amazon va rebre més de 24 multes per aquest concepte entre el 2009 i el 2011.
Si de vegades un data center es veu obligat a cremar dièsel per mantenir el servei, és per culpa del sacrosant uptime, un concepte central en la indústria que es refereix al percentatge del temps que garantim que un servei estarà funcionant. Els gegants com Google o Facebook aspiren a un uptime del 100%, i exigeixen no baixar del 99,9%. Per garantir aquesta fiabilitat, cal un ampli marge de capacitat de resposta que asseguri que el servei estarà disponible fins i tot quan hi hagi una punta de demanda molt per damunt de la mitjana. Cal que moltes peces funcionin correctament perquè puguem fer pujar aquella foto a Instagram ara, i no pas un segon més tard, o perquè un nou vídeo de Miley Cirus o de Lady Gaga s’estengui víricament per les xarxes socials.
Una de les raons per les quals no ha estat senzill mantenir durant gaire temps la il·lusió de la intangibilitat del núvol ha estat el tradicional secretisme de la indústria dels data centers, que ha desenvolupat la seva tasca des de l’opacitat i la discreció. Mentre que, al llarg de l’última dècada, les atractives possibilitats d’interacció que obren la Web 2.0, les xarxes socials i la Internet mòbil se situen en el centre de la conversa pública, fora del focus d’atenció es desplega sense cap desig de visibilitat l’arquitectura tecnològica necessària per fer-los operar. Durant molts anys, les grans companyies tecnològiques han preservat amb molt de zel el nombre i la localització dels seus data centers. Aquest desig d’invisibilitat, fonamentat habitualment per la necessitat de mantenir estrictes mesures de seguretat a les instal·lacions i evitar l’espionatge industrial, s’expressen en el disseny de les seves construccions. Grans caixes sense cap caràcter arquitectònic, tancades sobre si mateixes, sense signes d’identificació exterior ni logos corporatius que permetin associar el contenidor amb el que preserva el seu interior. Els data centers podrien ser els no-llocs definitius, perquè pràcticament no són ni tan sols edificacions. Fins al 85% del cost de construcció d’un data center va a parar als seus sistemes mecànics i elèctrics. Estan embolcallats amb tan poca arquitectura com és possible.
Mentre el sector d’Internet esquivava tota conversa sobre els espais industrials que s’amaguen darrere de les seves interfícies, ha estat rar que hi hagués res destacable en termes arquitectònics per esmentar sobre qualsevol d’ells. Evidentment, hi ha excepcions; la més notable durant uns quants anys ha estat Pionen. En operació des del 2008, es troba a l’interior d’un antic búnquer nuclear al centre d’Estocolm. El seu propietari, el proveïdor d’Internet Bahnhof, l’ha dissenyat com si fos l’escenari d’una pel·lícula de James Bond dels anys setanta, amb cascades, vegetació, sales de reunions suspeses sobre l’espai, i fins i tot els motors d’un submarí alemany com a decoració. Durant el 2010, Pionen va allotjar els servidors plens de secrets de Wikileaks.
Tanmateix, en els darrers anys, algunes de les actituds dins de la indústria han començat a canviar, i alguns pronostiquen el final de l’era de l’anonimat. Conscients de l’interès que desperten, a mesura que premsa i turistes de les infraestructures s’han acostat a les seves formes anònimes, Silicon Valley no ignora que estan destinats a convertir-se en símbols arquitectònics d’un nou poder, en castells de l’era de la informació.
El 6 de juny de 2011, en la seva última aparició en públic només quatre mesos abans de morir, Steve Jobs mostrava imatges del data center que la seva empresa havia construït a Maiden (Carolina del Nord) expressament per al llançament d’iCloud, el servei que preservaria els documents dels usuaris d’Apple. Al desembre del 2012, Google fa un pas inesperat i mostra l’interior de diverses de les seves instal·lacions en diferents punts del món, a través de les imatges de la fotògrafa Connie Zhu.
Els nous data centers semblen destinats a reconèixer el seu caràcter simbòlic que els converteix en més que simple infraestructura industrial, a mesura que els arquitectes els transformen en icones, en l’encarnació material de la Xarxa. A l’est de Londres, la instal·lació Telehouse West mostra una façana sense finestres segmentada en rectangles de diferent graduació de color, que només es pot definir com a «pixelada». En altres casos, els data centers s’amaguen a plena vista en el mateix centre de les ciutats, amb la qual cosa canibalitzen edificis que abans havien tingut una altra funció. A Manhattan, l’edifici de la New York Telephone Company, una torre grisa de 32 plantes al costat del pont de Brooklyn que es veu des de múltiples punts de la ciutat, està sent buidat per convertir-se en un altre contenidor de servidors i sistemes de refrigeració.
Mentre la nostra necessitat d’emmagatzemar dades no para de créixer, la indústria dels data centers es continua estenent per la geografia del planeta, i arriba a paisatges allunyats de nuclis urbans i camps de conreu. A Suècia, Facebook disposa d’un centre a Lulea, al límit mateix del cercle polar àrtic. Per la seva banda, Google va registrar el 2008 una patent que descriu un possible model de data center flotant que funcioni de manera autònoma en alta mar, alimentat per la força del vent i el moviment de les onades. És difícil saber si aquesta visió s’acabarà transformant en part del nostre paisatge infraestructural, però hi ha més consens en què el nombre de persones necessàries per fer operar cada un d’aquests magatzems de la memòria –avui dia entre 25 i 40– serà cada vegada menor. El data center del futur és un immens magatzem fosc en el qual mai s’encén cap llum. Els robots que s’encarreguen del seu manteniment no ho necessiten.
En aquest nou model educatiu, la tecnologia ha de tenir un paper rellevant per estimular l’aprenentatge i convertir-lo en un procés més ric i participatiu.
Calculadora mecànica de George B. Grant Co. Il·lustració publicada a Scientific American, maig de 1877. Font: Wikipedia.
Els experts en ensenyament adverteixen que tenim un sistema educatiu anacrònic, creat fa tres-cents anys per satisfer les necessitats d’una època basada en la producció industrial d’objectes. Defensen que ara cal un projecte en educació diferent, que es basi en la generació d’idees, la creativitat i les emocions, que sigui capaç de preparar els infants per afrontar els reptes d’un món on l’accés infinit a informació ha canviat com ens comuniquem, processem la informació i pensem. En aquest nou model, la tecnologia ha de tenir un paper rellevant per estimular l’aprenentatge i convertir-lo en un procés més ric, participatiu i engrescador.
Fins aquell moment, a Jon Beasley-Murray no se li havia passat mai pel cap fer servir Internet a les seves classes. Ensenyava a la Universitat de Columbia, al Canadà, literatura llatinoamericana i, per a ell, la Viquipèdia no era altra cosa que una mala font de documentació per als seus alumnes. Aquell curs del 2008, però, després de rumiar-hi molt, i vista la passió dels seus estudiants per la xarxa, va decidir canviar d’estratègia i portar a terme un experiment.
Va encarregar als assistents a la seva classe que creessin entrades sobre diversos novel·listes sud-americans dels quals hi havia molt poca informació en línia. El repte que els va llençar era aconseguir elaborar continguts de molta qualitat, perquè si la Viquipèdia els classificava com a GA [Good article o bon article], els posaria un excel·lent, i si els destacava –en aquell moment només n’hi havia dos mil en anglès, d’articles destacats–, aleshores obtindrien una matrícula d’honor.
Els alumnes es van dividir en equips de treball, van investigar, van adquirir les competències clàssiques d’un treball de recerca (lectura, documentació, referenciació, escriptura i aprenentatge crític). Tres dels equips van aconseguir un GA i un dels treballs, la pàgina sobre la novel·la El Señor Presidente, de Miguel Ángel Asturias, va ser article destacat. Els universitaris se sentien eufòrics en acabar l’any acadèmic. No tan sols havien fet un projecte interessant, sinó que, a més, era real: amb ell contribuïen al coneixement global i la seva bona feina era reconeguda per milers i milers d’internautes.
La iniciativa d’aquest professor canadenc és un exemple de la nova onada d’educadors que creuen que les noves tecnologies, ben emprades, poden estimular l’aprenentatge i convertir-lo en un procés més ric i participatiu. A Finlàndia, per exemple, això fa temps que ho tenen molt clar. Considerat pels informes PISA el país del món que disposa del millor sistema educatiu, en aquest estat escandinau l’educació es basa a ensenyar a pensar en lloc de memoritzar i això inclou tractar els temes que als estudiants els interessen i també fer servir les eines educatives que els motiven, que no són altres que les tecnologies.
Així, a les aules finlandeses es miren vídeos de YouTube, els temes s’elaboren buscant a la Viquipèdia, es fan servir còmics digitals, s’escolta música, es fan llistes de música que funcionin de banda sonora per expressar els sentiments, per exemple, de Silvi, personatge ferit del cor de la peça Al vostre gust del dramaturg anglès. Es tracta d’enganxar els xavals amb allò que els agrada per involucrar-los activament en el seu aprenentatge.
Dispositiu programat per a l’estudi de matemàtiques com a part del programa MatiTec de ITESM Campus Ciudad de Mèxic. Font: Wikipedia.
Però, no cal anar-se’n tan lluny per trobar iniciatives semblants. A Catalunya i Espanya ja hi ha mestres que fan sevir la realitat augmentada per ensenyar als seus alumnes com és un volcà o quina fila feia un tiranosaure; d’altres programen petits robots, creen documentals en vídeo sobre els diferents tipus d’energia que insereixen en portals web o engresquen els estudiants en un projecte transmèdia de poesia col·lectiva. I després hi ha el projecte Espiral, a Catalunya, l’Associació Novadors a València, o el projecte Aulablog, impulsat per professors d’arreu de l’Estat. La tecnorevolució a l’escola sembla, doncs, que està en marxa i està començant a canviar la manera d’ensenyar i d’aprendre.
«Cal modificar l’actual sistema educatiu de dalt a baix. És totalment anacrònic, està desfasat i fa que els nens s’avorreixin», etziba provocador Mark Prenksy, expert en educació i creador el 2001 del concepte «nadius digitals», que va generar un debat entorn de l’ensenyament a escala mundial. Per a Sir Ken Robinson, un dels principals experts sobre aquest tema del món i protagonista de la xerrada TED més vista, l’escola actual es va dissenyar durant la revolució industrial per formar treballadors per a les fàbriques, persones que feien el mateix un cop i un altre, durant moltes hores. L’escola seguia aquest mateix patró: tots els nens repetien i repetien de memòria determinats coneixements.
«Però ara necessitem formar persones preparades per afrontar el que és desconegut, capaces de gestionar els imprevistos, de tenir idees noves davant de problemàtiques que seran cada cop diferents. Alfabetitzar digitalment els nens els permetrà ser més oberts de ment i creatius. Els prepararà per afrontar els reptes d’un futur incert», considera Sergi Jordà, professor de la Universitat Pompeu Fabra.
En el darrer mig segle s’han produït més descobriments que en tota la història de la humanitat. Hem passat de ser una societat industrial, basada en la producció d’objectes, a una societat de la informació, on la primera matèria i el motor són les idees, la creativitat, la passió, la capacitat d’inventar-nos nous oficis més apropiats per a la nova època en què vivim. A més, els avenços en ciència ens han permès saber més sobre com funciona el nostre cervell. Com explica el neurocientífic Francisco Mora a Neuroeducación. Sólo se puede aprender aquello que se ama (Ed. Alianza), no aprenem de memòria, repetint, sinó fent, experimentant i, sobretot, emocionant-nos.
La neurociència ens ha mostrat que l’atenció és un factor clau a l’hora d’aprendre. «És com una finestra que s’obre al cervell a través de la qual s’aprèn i es memoritza la informació que procedeix del món que ens envolta –explica Mora–. Sense atenció no hi ha ni memòria explícita ni coneixement». I s’ha vist que una manera d’atreure l’atenció dels nanos és fent servir allò que els apassiona, les tecnologies, que es poden convertir en uns aliats excel·lents per fomentar la curiositat i la motivació, ingredients bàsics per a l’aprenentatge.
Això sí, la introducció d’eines digitals a l’aula, per se, no és garantia de res. Com explica el professor de secundària Sandro Maccarrone, «es poden fer servir les noves eines per seguir fent exactament el mateix [que venim fent des de fa quatre mil anys]. O per fer-ho pitjor, atès que la informació es presenta de manera més dispersa». Cal, doncs, un projecte educatiu sòlid que vagi acompanyat d’un canvi metodològic per part dels educadors, on aquests passin de transmetre informació als alumnes a fer-los de guies, a ajudar-los a plantejar-se les preguntes adequades, a despertar-los la curiositat, a acompanyar-los en la cerca de la informació que necessiten i a ensenyar-los a treballar en equip, competències que necessitaran en la seva vida d’adults.
Però, quins són els avantatges de fer servir eines digitals a classe? A més de l’atractiu d’utilitzar la pissarra digital o la realitat augmentada, que atreuen l’atenció dels alumnes, la majoria d’experts coincideixen a ressaltar com a punt clau que les tecnologies a l’aula permeten personalitzar l’educació, que cada infant segueixi el seu procés, donant-li recursos, facilitant l’aprenentatge autònom, l’experimentació i la investigació.
La connexió a Internet és un altre punt clau, perquè els permet accedir a una finestra al món i a molta més informació de la que els puguin oferir els docents o un llibre de text. Això sí, el professor haurà de dotar l’alumne de sentit crític, ensenyar-lo a discriminar el que és rellevant del simple soroll.
Moltes de les eines digitals afavoreixen el treball en equip, la col·laboració, la interacció. I això, a més, reforça les seves competències emocionals, essencials per relacionar-se amb els altres i ser més empàtics. També estimulen la creativitat dels nanos. Per a Jordi Adell, professor de l’àrea de didàctica i organització escolar al Departament d’Educació de la Universitat Jaume I de Castelló i director del Centre d’Educació i Noves Tecnologies (CENT) de la mateixa universitat, hi ha un mòbil a la butxaca dels nens, un aparell dotat de càmera de vídeo, de fotos, gravadora de veu, connexió a Internet, GPS. Es pot fer una gran quantitat d’activitats didàctiques amb els mòbils. «El que és veritablement revolucionari és posar en mans dels nens la tecnologia perquè creïn, construeixin, aprenguin».
«Els alumnes no aprenen dels professors ni tampoc de la tecnologia, sinó que aprenen de pensar sobre el que estan fent, del que van fer, dels processos. El pensament és el que afavoreix l’aprenentatge», afegeix Jennifer Groff, investigadora del Media Lab de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT).
Estudiants de la School of Science and Technology, Singapore. Font: Wikipedia.
Hi ha qui encara va molt més enllà i afirma que, gràcies a les tecnologies, els infants són capaços fins i tot d’aprendre sols. Sugata Mitra, un professor de tecnologia educativa de la Universitat de Newcastle, al Regne Unit, a finals dels anys noranta va començar a dur a terme una sèrie d’experiments, en què deixava ordinadors a barriades molt pobres de l’Índia sense donar cap explicació i hi tornava mesos després. Sempre es repetia el mateix: la canalla havia après per ella mateixa, sense instruccions, a fer servir l’ordinador; els nens s’ensenyaven els uns als altres, i fins i tot havien aconseguit aprendre coses tan complicades i en anglès –un idioma que desconeixien– com temes de biologia molecular.
«Si tenim prou curiositat, som capaços d’aprendre per nosaltres mateixos», reivindica. Aquest any, TED, la conferència de les idees globals, li ha atorgat una beca d’un milió de dòlars per continuar amb aquest projecte. En aquesta mateixa filosofia es basen els MOOC, els cursos oberts massius en línia que han irromput fa uns anys a la xarxa. Alguns gratuïts i d’altres de pagament, són cursos que universitats i centres pengen a Internet, amb materials, classes gravades, bibliografies, podcasts que els alumnes poden seguir i interactuar amb companys situats en diferents països. L’accés al coneixement es multiplica, es democratitza i potser acaba arribant als racons més desafavorits.
Però no tots els experts en educació veuen amb tan bons ulls l’ús d’eines digitals a l’aula. N’hi ha molts que alerten sobre els perills que comporta el multitasking mentre els nens aprenen, per exemple. Hi ha estudis que asseguren que parar atenció a diferents fluxos d’informació i entreteniment mentre els nens estudien, fan els deures o són a classe fa que aprenguin de manera més superficial, entenguin i recordin menys, i tinguin més dificultats a transferir el seu aprenentatge a nous conceptes. Sembla ser, alerta David Meyer, professor de psicologia de la Universitat de Michigan, que activitats com enviar-se un whatsapp o actualitzar el Facebook requereixen els mateixos recursos mentals que els que necessita l’escola. «El multitasking té un cost cognitiu molt elevat», afirma.
Altres estudis adverteixen sobre l’impacte negatiu en el comportament dels nens, diuen que els fa asocials, que impedeixen que es concentrin a classe i que els distreuen. I alguns docents temen que els alumnes s’acostumin al copy-paste i a la filosofia Viquipèdia d’aconseguir respostes ràpides i fàcils. Que s’acostumin a un llenguatge massa col·loquial, l’emprat a les xarxes socials, i que siguin incapaços de passar a un registre més formal per fer els treballs.
«Estem en un moment en què hi ha molta confusió», considera Lali Bosch, professora de filosofia i membre del grup fundacional de l’Institut de Recerca per a l’Ensenyament de la Filosofia. «Les noves tecnologies tenen moltes possibilitats des del punt de vista del coneixement, però també hi ha un problema: Karl Marx ens explicava que quan les qualitats de les persones es transfereixen a les coses, estem en una situació de fetitxisme i amb les pantalles podem entrar en aquesta espiral. En el centre de l’educació cal que hi hagi el coneixement i aquest és una resposta a la curiositat. Per tant, tot allò que ajudi a despertar la curiositat és benvingut».
La tecnologia és present en totes les àrees de la nostra vida i, de la mateixa manera que no seria comprensible dir als bancs, als hospitals o a la indústria que fessin servir menys tecnologia, la majoria dels nens no poden entendre que a l’escola els prohibeixin emprar-la. Per a ells, Internet és bàsic, per exemple, per relacionar-se amb els seus amics, per entretenir-se i també per aprendre.
«Cal alfabetitzar els nens digitalment, ensenyar-los a llegir i escriure però també el llenguatge de les màquines –opina Sergi Jordà, de la UPF–, si volem que d’adults entenguin què passa a la societat on viuen i tinguin més domini sobre la seva vida. Avui dia, Wikileaks, Anonymous, tot el que suposa una certa resistència a les tendències globals passa per dominar aquestes eines. Alfabetitzem digitalment els nostres nens i tindrem ciutadans més lliures».
El desplegament dels cables que permeten que la xarxa sigui global planteja qüestions geopolítiques similars a les dels oleoductes.
Principals xarxes telegràfiques (1875). Font: Wikipedia.
Internet no és un ens abstracte que es mou per l’aire. El seu funcionament està basat en una infraestructura física gegantina que s’estén pel globus. El desplegament dels cables que permeten que la xarxa sigui global planteja qüestions geopolítiques similars a les dels oleoductes. Aconseguir una font de connectivitat fiable esdevé una cosa tan important com garantir el subministrament de petroli.
El 28 de març de 2011, els gairebé tres milions d’habitants d’Armènia van passar dotze hores sense connexió a Internet. La sequera digital imposada sobre els ciutadans del país caucàsic durant aquell dia no va tenir res a veure amb les accions d’un govern autoritari. Tampoc no hi van entrar en joc condicionis meteorològiques adverses. La causa d’aquesta fallada va ser una cosa molt més peregrina. En una zona rural de Geòrgia, a quinze quilòmetres de la capital, Tbilisi, una dona de 75 anys va tallar el cable que proveeix Armènia de la major part de la seva banda ampla amb una serra de mà. L’àvia va assegurar als mitjans de comunicació que buscava fusta i que va tallar aquell cable per error. «Ni tan sols sé què és Internet», va declarar a AFP després de l’accident.
La història va viatjar per mitjans de comunicació d’arreu del món i va portar a primer pla una cosa que tot sovint s’ignora. Malgrat que avancem cap a una digitalització imparable, molts continuen considerant Internet com una cosa que viatja per l’aire. Mentre que és ben sabut que un vehicle es fa en una fàbrica, hi ha qui segueix considerant la xarxa com un ens intangible sense límits. Una noció equivocada que termes com el núvol contribueixen a alimentar.
La realitat és que les entranyes d’Internet tenen un component físic importantíssim que en casos extrems pot quedar afectat pel tall d’un cable per part d’una pensionista en un país veí. Igual que el petroli viatja per enormes oleoductes i vaixells de càrrega, les dades es mouen per tubs que contenen fibra òptica que serpentegen pel món per portar un vídeo de YouTube a la pantalla del teu ordinador. Visualitzar aquest vídeo és possible gràcies a què està emmagatzemat en centres de dades plens de servidors que actuen com si fossin discos durs d’aquest contingut. La presència física d’aquests llocs és considerable.
En el cas de Google, la companyia compta amb tretze centres de magatzematge. Entre ells, Hamina Finlàndia, una antiga fàbrica de paper que la companyia va convertir en un centre de dades el 2009. Google ja ha invertit 350 milions d’euros en les instal·lacions, una inversió que rebrà una injecció de 450 milions d’euros addicionals per fer-les més grans. Per fer-se una idea de l’envergadura del projecte, aquests treballs convertiran la companyia en el primer inversor estranger al país nòrdic. Unes xifres adients amb la grandària gegantina d’aquests centres que ocupen desenes de milers de metres quadrats. No són els únics. Facebook, Microsoft i Amazon disposen d’instal·lacions similars repartides pel globus.
La visita a molts d’ells va portar el periodista Andrew Blum a concloure que «el núvol i cadascuna de les seves parts són, en realitat, un lloc específic, una realitat òbvia que resultava estranya per la instantaneïtat amb la qual ens comuniquem amb aquests llocs». L’escriptor va passar uns quants anys seguint la petjada física d’Internet, una experiència que va plasmar en el seu llibre Tubes que no deixa lloc a dubtes: «La Xarxa està tan enganxada a llocs físics com les vies de tren o el sistema telefònic».
Tampoc la creixent utilització del telèfon mòbil per accedir a Internet no hauria d’induir-nos a error. La transferència de dades que viatja per l’aire tan sols representa una ínfima part del viatge: el recorregut entre el teu dispositiu i l’antena més propera. Aquest receptor està connectat amb els cables que mouen les dades en cables pel subsòl i els fons submarins dels oceans i mars.
«Mai no tenim en compte els cables. Això és forassenyat. Les persones que fan servir Internet (o que fan trucades a llarga distància), però que no saben res sobre els cables són iguals que els milions de motoristes despreocupats que omplen el dipòsit de les motos sense tenir en consideració com ha arribat la gasolina a l’estació de servei de la cantonada», opinava Neal Stephenson, en el seu article Mother Earth, Mother Board, escrit per a Wired el 1996. L’assaig de 42.000 paraules, que s’ha convertit en una peça de culte, va portar l’escriptor a viatjar pel món traçant la ruta del cable FLAG, una xarxa de fibra òptica de 28.000 quilòmetres de llarg que va entrar en funcionament el 1999.
Durant el viatge, l’intrèpid periodista gonzo, que es feia dir «turista hacker», va entrevistar els enginyers aventurers encarregats de fer realitat aquest ambiciós projecte, un dels més importants del món.
«El sistema FLAG, la mare de tots els cables, comença a Porthcurno (Anglaterra), segueix per Estepona (Espanya); passant per l’estret de Gibraltar, arriba fins a Palerm (Sicília); continua pel Mediterrani fins a Alexandria i Port Saïd (Egipte); ja en terra, travessa aquestes dues ciutats fins a Suez (Egipte). Segueix cap avall pel golf de Suez i el mar Roig, amb una branca que es desvia a Gidda a l’Aràbia Saudita; envolta la península aràbiga fins a Dubai, el centre d’operacions de la xarxa FLAG; d’allí entra en l’oceà Índic fins a Bombai, envolta la punta de l’Índia i entra a la badia de Bengal fins a arribar a Ban Pak Bara (Tailàndia), amb una branca que baixa a Penang (Malàisia). Novament per terra, es desplaça per Tailàndia a Songhkla; d’allí puja pel mar del sud de la Xina i aterra a l’illa de Lan Tau a Hong Kong; puja per la costa xinesa, on surt una branca cap a Xangai i l’altra a la illa Koje-do a Corea. Finalment hi ha dues arribades per separat al Japó, a Ninomiya i Miura, cadascuna propietat de telefòniques rivals», detallava l’escriptor nord-americà.
Com FLAG, s’estima que hi ha centenars de cables submarins en funcionament que creuen diferents països. Una infraestructura vital per garantir el funcionament d’Internet (en el cas dels Estats Units, el 95% de les comunicacions amb l’exterior passen per cables submarins). Cal afegir-hi la gran quantitat de cables que es mouen sense creuar fronteres.
La zona més complicada per a les rutes de cable són les aigües amb menys de mil metres de profunditat. En aquestes àrees els riscos per a la seva integritat física provenen de les àncores dels vaixells, la mossegada d’un tauró o l’enredada amb una xarxa de pesca en el fons marí. En altres casos el sabotatge pot entrar en joc, com va passar al març d’aquest any quan la policia egípcia va arrestar tres bussejadors que van tallar el cable SEA ME WE 4 prop d’Alexandria. L’acció dels bussejadors va alentir la connexió al país africà i altres ciutats dependents d’aquest cable durant més de 24 hores.
Per aquesta raó s’acostuma a buscar llocs amb poc trànsit per portar cables a terra. «Gairebé mai no aterren en zones industrials perquè són àrees amb molt de trànsit i excavacions. També per factors geogràfics. La indústria s’acostuma a establir prop dels rius, que porten corrents, la qual cosa és dolenta per als cables», explica Stephenson.
En l’àmbit empresarial, no és estrany que telefòniques que competeixen entre si en diferents mercats formin part d’un consorci d’una desena d’empreses per engegar un nou cable. D’aquesta manera es fan més assumibles els costos. Amb aquestes inversions s’asseguren paquets de capacitat per poder proporcionar la connexió que exigeixen els seus clients.
Com es diu al començament d’aquest article, l’incident que va deixar Armènia sense Internet va mostrar la vulnerabilitat de la infraestructura en aquest país. Si una cosa tan senzilla com una serra de mà té la capacitat d’anul·lar la teva xarxa, tens un problema greu. En el cas de sistemes més desenvolupats com a Europa i els Estats Units, hi ha tantes maneres diferents per arribar del punt A al punt B, que davant un potencial incident les dades tenen més possibilitats de trobar rutes alternatives per arribar a la seva destinació. Quan sortim de territoris occidentals i entrem en zones més conflictives, la configuració d’infraestructura digital adopta un caire complex, però també molt interessant des del punt de vista geopolític.
«Tot el que llegeixes sobre geopolítica, esferes d’influència, té el seu vessant en Internet i en com s’estructura», va assegurar James Cowie, CTO de Renesys, en una presentació en el Berkman Centre de Harvard. A tall d’exemple, l’expert en xarxes ressalta la configuració d’Internet a l’Orient Mitjà.
«En el cas d’Israel, envoltat de països enemics, es veuen obligats a dependre de cables submarins per connectar-se amb l’exterior. Principalment passen per Xipre, Sicília i Grècia per arribar a Europa i els Estats Units».
Els territoris palestins, segons descriu Cowie, reben la seva connexió en part d’Israel i en part d’operadors europeus que entren per Jordània. La monarquia àrab, en canvi, està connectada amb la resta del món a través de cables que passen per l’Aràbia Saudita i la branca del cable submarí FLAG que entra al país pel port d’Àqaba.
El Líban, que no té relacions diplomàtiques amb Israel, fins fa poc depenia gairebé exclusivament d’un cable que provenia de Xipre. El 2011, el cable I-ME-WE inaugurat el 2009 per connectar França i l’Índia va construir una branca submarina des d’Alexandria fins a la ciutat costanera de Trípoli al Líban. «Això els va aportar un terabyte de capacitat i va alleugerir un sistema sobrecarregat», explica Cowie.
A principis de novembre es va témer que la connexió a Internet del país mediterrani tindria greus problemes després de retards en el pagament a l’empresa que opera IMEWE. El 2 de novembre, el ministeri de telecomunicacions va informar la premsa que havien pagat els 3,2 milions de dòlars que devien. El govern va assegurar que, en cas de ser desconnectats de la xarxa IMEWE, tenien un pla B, que consistia a utilitzar la connexió d’un altre cable submarí que feia poc que s’havia connectat amb el país: el cable Alexandros. Aconseguir una font fiable de connexió esdevé una cosa tan important com assegurar-se fonts d’energia de llocs diferents per diversificar el risc.
En el cas de Turquia, la seva posició entre Àsia i Europa, que tanta influència li va atorgar en l’imperi otomà, torna a ser rellevant en les telecomunicacions.
Com diu Cowie, «els cables entre Europa i el país turc segueixen camins similars a les antigues rutes de comerç». La puixança diplomàtica del país s’està veient corresposta en les inversions d’empreses telefòniques com Turk Telekom i TurkCell, que estan construint noves rutes de cable de fibra òptica cap a l’Iraq, el Caucas i l’Aràbia Saudita. «S’han adonat que potencialment poden arribar a ser un lloc clau per a l’exportació d’Internet. És una manera d’augmentar la seva influència respecte als països veïns».
Per damunt de tot, Cowie considera que preval el pragmatisme geopolític a l’hora de configurar les rutes dels cables. «La qüestió primordial és com aconseguim Internet més ràpid, barat i segur sense passar per països que no ens agraden».
Aquestes mateixes raons van portar els impulsors de FLAG a escollir rutes diverses per garantir la resiliència del cable. «Es busca la diversitat, un principi que diu que hauries de tenir múltiples rutes perquè la ruta sigui més robusta», segons Stephenson.
L’accés a comunicacions globals d’alta qualitat no seria possible sense la feina dels intrèpids emprenedors que a mitjan segle xix van construir els primers cables submarins que van donar motiu a la revolució del telegrama. «L’única cosa que ha canviat des de llavors és que el risc és menor, els processos són més burocratitzats i les personalitats són menys interessants», diu Stephenson.
En aquella època, el marge d’error era tan gran que el 1861 només funcionaven 5000 quilòmetres de xarxes del total de 17.500 quilòmetres que s’hi havien desplegat.
«El món en realitat ha estat connectat per cable amb sistemes de comunicació digital durant més d’un segle i mig. Res del que ha passat recentment no es pot comparar amb l’impacte que va tenir el primer intercanvi de missatges per telegrames entre la reina Victòria d’Anglaterra i el president Buchanan dels Estats Units el 1858», afegeix l’escriptor.
La digitalització de la societat seguirà avançant però sempre amb el suport d’una infraestructura que no sols existeix, sinó que a més té els seus orígens en els cables submarins del segle xix.
Xarxa de connexions de The Eastern Telegraph Company (1901). Font: A.B.C. Telegraphic Code 5th Edition, via Atlantic-cable.
_BIG BANG DATA és una exposició sobre la datificació del món comissariada per José Luis de Vicente i Olga Subirós, sota la direcció d’activitats de ZZZINC.
Cens Federal dels Estats Units, 1900. Font: Tony Masiello.
_BIG BANG DATA és una exposició sobre la datificació del món comissariada per José Luis de Vicente i Olga Subirós, sota la direcció d’activitats de ZZZINC. El CCCB Lab oferirà fins a la seva inauguració, al maig del 2014, una finestra al procés de producció, a través d’una sèrie d’articles a càrrec dels comissaris que anticiparan les principals línies del contingut.
La producció de dades en volums massius és un dels fets fonamentals del nostre temps. Mentre que al llarg dels darrers quinze anys el cost d’emmagatzemar informació digital queia en picat, el nombre de dispositius i sensors que capten, produeixen i transmeten dades s’ha multiplicat exponencialment. Cada dia es generen 2,5 trilions de bits, i només el 2009 es van produir tantes dades com en tota la història de la humanitat fins aquell punt. L’explosió de dades creix de manera desenfrenada, sense que ningú en pugui veure el final.
Aquest oceà d’informació és preservat pel sector en auge dels Data Centers, la realitat material i tangible que s’amaga discretament darrere de la il·lusòria metàfora del Núvol. L’àmplia infraestructura industrial que es desplega per punts d’arreu del món emmagatzemant memòries, paraules, imatges i actes ja requereix el dos per cent del consum elèctric global, equivalent a la despesa energètica d’un país com Noruega.
Però el Big Data, a més d’una indústria, promet portar una transició fonamental en la història del coneixement. En l’última dècada s’ha disparat una percepció entre les institucions científiques i acadèmiques, les administracions governamentals o els que estan forjant nous llenguatges per a la comunicació sobre el fet que, després de l’explosió de dades, hi ha noves maneres de resoldre problemes i plantejar preguntes, i que aquestes poden servir per repensar radicalment com es practica la ciència, com es genera valor en l’economia o com s’organitza la política i la societat.
Les dades produïdes per xarxes de sensors en infraestructures o en tecnologies industrials, però també pels ciutadans a les xarxes socials, pels telèfons mòbils, les transaccions de targetes de crèdit i els dispositius GPS, es presenten avui com una oportunitat i una eina clau. Múltiples disciplines i àrees del coneixement, des de la física fins a l’urbanisme, la historiografia o la salut, estan explorant el potencial immens que radica a escorcollar volums d’informació detallada de què no havien disposat abans. Entendre’ls i fer-los entenedors també requereix un nou llenguatge i nous recursos expressius.
Notes on Matters Affecting the Health, Efficiency, and Hospital Administration of the British Army (1858). De Florence Nightingale. Font: Wikimedia Commons.
Una cultura data-driven serà una cultura també eminentment política. Les dades poden ser un element central per promoure una democràcia més neta i participativa, i uns models de gestió administrativa més eficaços. Tanmateix, també es poden fer servir com a armes per instaurar un estat de vigilància massiva sense precedents. L’accés a les dades, el dret al seu ús i el valor que aquestes contenen se situen en el centre de múltiples conflictes contemporanis: des de la lluita per la transparència fins a les repercussions polítiques de les filtracions de Wikileaks o el cas Snowden, passant per la mercantilització de la intimitat que exerceixen els gegants de Silicon Valley.
Les dades, tal com ens diuen sovint els emprenedors tecnològics, són el nou petroli, una font potencial de riquesa infinita? O han de ser abans que res una eina per a una nova cultura política basada en la transparència i la rendició de comptes? Com ens forcen a revisar la nostra noció tradicional de privacitat? En comptes de conformar-nos a ser simplement consumidors passius, o acceptar sense resistència que ens converteixin en productes gràcies als qual venen i mercantilitzen la nostra intimitat, podrem ser productors de dades actius, crítics i implicats?
Entre el maig i l’octubre del 2014, el projecte BIG BANG DATA explorarà al CCCB els efectes del tsunami de dades, de les innovacions tecnològiques que l’han facilitat i del seu impacte sobre la ciència, la cultura, la política i la societat.
Open Street Map. De Eric Fischer. Fuente: Wikimedia Commons.
BIG BANG DATA és la primera entrega de BETA, una sèrie de projectes que explora els espais en crisi avui en la intersecció de la ciència, la innovació tecnològica, la cultura i la societat. Durant més de cinc mesos, la sala d’exposicions de la planta 3 del CCCB es convertirà en una «institució temporal» que combina la part expositiva amb els processos de producció i reflexió, amb l’objectiu d’oferir als visitants els elements necessaris per interpretar àmbits emergents que tenen un impacte molt directe sobre les seves vides avui.
L’exposició combinarà projectes d’art i disseny, documentació històrica, prototips de nous serveis i tecnologies i entrevistes amb experts d’arreu del món. Però, a més, la sala de l’exposició també inclourà en el seu interior un espai laboratori amb investigadors en residència en què se celebraran activitats i projectes participatius al llarg dels cinc mesos de durada de Big Bang Data.
BIG BANG DATA inclou un extens programa d’activitats a través de tallers, «hackatons», activitats educatives per a diferents públics i trobades de comunitats locals. El projecte se celebra en conjunció amb altres projectes, com la Big Data Week –una xarxa d’esdeveniments que tindrà lloc en vint-i-cinc ciutats d’arreu del món– i tindrà presència en molts dels diferents festivals, congressos i fires del calendari de la ciutat.
El CCCB LAB oferirà fins a la inauguració de l’espai, al maig del 2014, una finestra al procés de producció de BIG BANG DATA, a través d’una sèrie d’articles a càrrec dels seus comissaris, que exploraran en profunditat les idees principals al voltant de les quals s’articularà el projecte.
Les contradiccions de les smart cities, aquesta promesa per solucionar les problemàtiques de la ciutat, ens porten a un nou terme: els smartcitizens.
Fragment de diagrama de frenologia de Vaught’s Practical Character Reader (1902). Font: The Public Domain Review.
La smart city, aquesta gran promesa contemporània per donar solució a les problemàtiques de la ciutat, arrossega una trajectòria de contradiccions, que porta cap a un nou terme hereu de conceptes arrelats en la societat del coneixement: smartcitizens. Precisament el reconeixement d’aquesta expressió fa palesa la necessitat de revisar els impactes derivats de solucions urbanes exclusivament tecnològiques que van donar forma a les propostes inicials de les smart cities. Així, el concepte smartcitizens representa les iniciatives fruit de la intel·ligència col·lectiva que projecten el camí cap al canvi de l’estructura socioeconòmica de les nostres ciutats, basat en la capacitat d’estar connectats, compartir informació i ser proactius amb el nostre entorn.
Smart cities aquí, smart cities allà, smart cities everywhere. Des de fa uns quants anys, estem sent testimonis del boom de les smart cities («ciutats intel·ligents»), fins al punt que sembla que de la nit al dia totes les ciutats són smart.[1] D’aquesta manera, la popularitat del terme ha experimentat un creixement exponencial i ha eclipsat altres conceptualitzacions prèvies més integrals com la «ciutat sostenible»,[2] o aquelles altres que responien d’una manera més adequada a l’era en xarxa i a les noves relacions socioeconòmiques que en deriven, com la «ciutat del coneixement».[3] Si bé aquesta sobreexposició terminològica, per bé o per mal, ha calat profundament en els fòrums professionals i institucionals, pel que fa a la ciutadania, només generat un «enorme desinterès», tal com reconeixia fa poc el president de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) i alcalde de Santander, Iñigo de la Serna. Això sembla establir un indicador clar sobre com n’estan, d’allunyades, aquestes «ciutats intel·ligents» dels seus habitants.
Per entendre aquesta realitat disruptiva, ens hauríem de plantejar les causes i conseqüències del fenomen de les ciutats intel·ligents i, a partir d’aquí, començar a construir (o recuperar) un marc conceptual urbà que realment respongui a les necessitats de la ciutadania i estigui dirigit cap a una millora efectiva i integral de l’hàbitat urbà.
Encara que la societat de la informació contemporània ha estat la responsable de l’emergència del concepte smart city, no ha estat fins que les grans empreses tecnològiques (IBM, CISCO, Siemens, etc.) hi van fixar el seu interès (i estratègies de màrqueting), que el terme va començar a forjar la seva hegemonia.[4] D’aquesta manera, el 2010, diversos i prestigiosos mitjans internacionals (Time, The Guardian, The Times, Financial Times, etc.) comencen a fer-se ressò d’aquesta nova onada de les ciutats intel·ligents, dedicant-los reportatges, números especials o fins i tot seccions completes. Paral·lelament es va començar a programar tota una miríada d’esdeveniments i congressos relacionats amb el tema arreu del món, que omplien i condicionaven les agendes professionals i institucionals. Això ha produït que el tema de les ciutats intel·ligents s’hagi convertit en el principal punt del debat urbà.
Però, tota aquesta campanya de visibilització, en comptes de servir per aclarir una mica de quina manera les smart cities permetien avançar respecte a algunes bases teòriques prèvies, el que ha fet ha estat generar confusió i suspicàcies. Així, aquest discurs inicial feia referència exclusivament a la implantació de noves tecnologies a la ciutat, sense arribar a demostrar com la utopia de la ciutat tecnointel·ligent millorava la qualitat de vida a les ciutats i quins beneficis generava a la ciutadania. D’aquesta manera, l’apologia tecnòfila promoguda per les multinacionals no feia altra cosa que desatendre, tot i que no de manera evident, premisses acceptades internacionalment,[5] i obviava que la tecnologia per la tecnologia contradiu els principis de sostenibilitat i avança poc en la construcció de la societat del coneixement, més enllà de generar part de la seva infraestructura.
Exposició «Smartcitizens» a Madrid. Font: SmartCitizensCC.
No obstant això, podem dir que recentment la smart city ha començat a revisar la seva exclusiva vocació tecnològica. Per exemple, ja s’ha identificat l’escassa utilitat d’alguns serveis, com les xarxes elèctriques intel·ligents (smart grids), si aquestes no inclouen el ciutadà en la seva formulació. I això, en un escenari com el de l’Estat espanyol, el Govern del qual ha decidit penalitzar l’autoconsum d’energia, fa que qualsevol esforç en aquesta direcció resulti debades. Tanmateix, aquesta accepció també està portant a la polèmica, ja que són majoria les empreses proveïdores de serveis que aposten per la ciutadania solament com a client de les prestacions que poden arribar a oferir les ciutats intel·ligents. Encara en els casos més favorables, dins dels diferents estadis de generació, gestió i ús de la informació, es pretén excloure el ciutadà del segon, ja que és aquí on es localitza el model de negoci que han impulsat les grans empreses.
Aquesta concepció redueix de nou el potencial que visualitza la societat del coneixement, les lògiques obertes i distribuïdes de l’era xarxa, cosa que genera una estructura jeràrquica i tancada en posicionar el ciutadà com a usuari i consumidor, en comptes de com a copartícip en la transformació del seu entorn.
Com calia esperar, aquesta invasió de la smart city no ha estat exempta de polèmica, la qual cosa ha conduït al reclam d’un nou terme que hi està arrelat i dirigit a establir un necessari contrapunt a la seva lògica corporativista. Ens referim al concepte smartcitizens. Aquest nou subjecte urbà està aconseguint colar-se en la voràgine de les ciutats intel·ligents i està atorgant pes específic al paper de la ciutadania activa com a element fonamental de la societat del coneixement i com a vertebrador de les noves polítiques urbanes.
El terme smartcitizens entén que parlar de ciutats i ciutadania intel·ligent no solament passa per fomentar el millor control, ús i eficiència de les infraestructures, sinó que també ha de democratitzar la informació en les seves diverses accepcions i escales (open data, open city, open government, etc.), per augmentar el coneixement i la implicació ciutadana, ja que tots dos en el seu conjunt permetran millorar el nostre hàbitat i la nostra qualitat de vida.
Així, la noció de smartcitizens que comença a tenir més acceptació és aquella que vol situar la ciutadania en el centre de la reflexió sobre la ciutat intel·ligent, reivindicant la màxima que estableix que no hi ha ciutats intel·ligents sense ciutadans i ciutadanes intel·ligents. Davant les lògiques privatives imposades des dels poders econòmics, la ciutadania intel·ligent connectada en xarxa està generant noves pràctiques i imaginaris que articulen una (necessària) revisió de la smart city. Una reformulació que troba la seva raó de ser en la cooperació entre els diferents agents que operen sobre el territori (societat civil, Administració pública, entitats científiques i acadèmiques, agents econòmics, etc.), i en l’intercanvi de coneixement el seu senyal d’identitat. I és precisament en aquest punt on la idea de smartcitizens connecta amb la del moviment del software lliure: compartir i col·laborar per augmentar eficiència dels processos, deslligar el poder de la intel·ligència col·lectiva per aconseguir solucions òptimes.
Per descomptat, avui dia els mitjans dels quals disposem per compartir informació valuosa entre els diferents agents i sectors de la nostra societat —i amb això transformar-nos en ciutadania intel·ligent, activa i partícip— conformen el substrat per al desenvolupament d’un model urbà més democràtic, equitatiu, sostenible i integral. No obstant això, l’esforç que requereix la traducció d’aquesta oportunitat en un fet és encara incipient, i generalment no hi ha un interès de dur-la a terme per part de les esferes de poder, quan no directament és coartat per elles. Això no significa que la intel·ligència ciutadana i una redefinició de les smart cities no puguin ser promogudes des d’altres àmbits.
Exposició «Smartcitizens» a Madrid (Font: SmartCitizensCC)
Seguint el rastre de les possibilitats que planteja Internet, la intel·ligència ciutadana està brollant a través d’iniciatives promogudes per innovadors tecnològics que estan facilitant al ciutadà accedir a informació, prendre decisions i organitzar-se col·lectivament. De fet, el software lliure és una infal·lible font d’eines, apps i solucions tecnològiques que permeten aquest apoderament ciutadà. De tal manera, que ja és possible trobar tot tipus de tecnologia de codi obert en tota la cadena de valor de les smart cities:[6] des de la Internet de les coses (sensors, hardware, software, tecnologia RFID, etc.), fins al Big Data (emmagatzematge i processament de dades complexes a gran escala), passant per tot tipus d’aplicacions.[7]
Però, més enllà d’aquesta visió altament tecnificada de les smart cities i de la ciutadania intel·ligent ultraconnectada, el que també es reivindica des del concepte smartcitizens és la necessària revisió de la conceptualització que fem de tecnologia dirigida a construir ciutat. I aquí la intel·ligència de la tecnologia no es mesura en la sofisticació de la tècnica que la genera, sinó per la seva capacitat per generar comunitat, teixir xarxa i establir canals de transferència de sabers que promoguin l’autonomia social. De nou, es produeix un desviament en el discurs dominant, ja que des d’aquesta òptica un hort urbà és tan intel·ligent o més que un smartphone.
En definitiva, el que reivindica la figura smartcitizens és que la tecnologia urbana més eficient és aquella que neix des de la intel·ligència col·lectiva, ajuda a generar comunitat, estableix canals d’apropiació ciutadana, és replicable, és eficient i té com a objecte resoldre les necessitats reals de la societat civil. Les i els smartcitizens revelen que el futur de les ciutats està a les nostres mans, en les de la ciutadania intel·ligent i col·laborativa.
[1] Per exemple, la Red de Ciudades Inteligentes (RECI), creada el 2012 a través de mitja dotzena d’ajuntaments socis, ja compta amb 41 ciutats associades, una quantitat que creix constantment.
[2] Sobre la integralitat del model urbanístic de la «ciutat sostenible» recomanem el treball teòric desenvolupat per l’Agència d’Ecologia Urbana: http://bcnecologia.net/es/modelo-conceptual/modelo-de-ciudad-sostenible
[3] «[La ciutat del coneixement] És un territori geogràfic on, d’acord amb un pla i una estratègia general assumits conjuntament per la societat i el govern, els seus actors tenen el propòsit comú de construir una economia basada en el desenvolupament del coneixement». José Natividad González Parás.
[4] Sobre l’origen de les smart cities recomanem el següent compendi d’articles de Manu Fernández (@manufernandez): http://es.scribd.com/doc/61950985/smart-city-tecnologias-emergentes-para-el-funcionamiento-urbano
[5] La consultora Gartner, al seu Hype Cycle for Smart City Technologies and Solutions del 2012, definia la smart city com «una zona urbanitzada on múltiples sectors públics i privats cooperen per aconseguir resultats sostenibles a través de l’anàlisi de la informació contextual que intercanvien. La interacció de la informació procedent de sectors específics i la que flueix entre diferents sectors donen com a resultat ciutats més eficients des del punt de vista dels recursos, la qual cosa permet la provisió de serveis més sostenibles i més transferència de coneixements entre els sectors».
[6] La cadena de valor tecnològica de les smart cities ha estat definida, entre d’altres, per la Fundación Telefónica en el seu estudi Smart Cities: Un primer paso hacia la Internet de las cosas. Disponible a: www.fundacion.telefonica.com/es/que_hacemos/media/publicaciones/smart_cities.pdf
[7] L’Observatori Nacional de Software de Fonts Obertes del CENATIC duu a terme un interessant recull de tecnologia de codi obert aplicada a les smart cities a l’article «Open Smart Cities I: La Internet de las Cosas de Código Abierto».
L’ús del Big Data, aplicat a la producció cultural, posa les humanitats digitals davant els nous reptes d’una cultura de dades generada en xarxa.
Fragment de Radiolaria, sèrie d’ il·lustracions de Ernst Haeckel (1862). Font: Biodiversity Heritage Library | A: Harvard University.
El Big Data és el nou mitjà d’aquest segon decenni de segle. Un nou conjunt de tecnologies computacionals que, com les anteriors, ha canviat la manera en què accedim a la realitat. En un moment en què la web social és el nou laboratori de la producció cultural, les humanitats digitals s’aboquen cap a l’anàlisi de la producció i distribució massiva de productes culturals, per comprometre’s en el disseny i qüestionament dels mitjans que l’han fet possible. D’aquesta manera, adopten un enfocament més centrat a veure com es produeix i distribueix la cultura, que les col·loca davant els reptes d’una nova cultura connectada.
5.264.802 documents de text, 1.735.435 arxius d’àudio, 1.403.785 vídeos i més de dos bilions de pàgines web accessibles a través de la WayBack Machine, constitueixen l’inventari actual de l’Internet Archive. Hi podem sumar les obres de més de 7.500 artistes d’avantguarda, arxivades en forma de vídeos, pdf, arxius sonors, programes de televisió i ràdio en UBUWEB, o les més de 4.346.267 entrades en 241 idiomes, facilitades pels 127.156 usuaris actius que elaboren la Wikipedia i les contínues contribucions dels més de cinc-cents milions d’usuaris del Twitter. Aquests són sols alguns exemples dels nous espais virtuals on s’emmagatzemen i comparteixen coneixements. Arxius digitals, d’accés lliure i contribuïts de manera col·lectiva, wikis i xarxes socials, on conviuen hibridacions i trobades entre diferents mitjans i múltiples continguts. Donen lloc a un entorn complex, on la nostra cultura es mostra com un treball sempre en procés.
Visualització dades del Twitter. Generat amb Scraperwiki.
En els anys noranta l’ordinador era vist com una «maquina de remediació», és a dir, un mitjà capaç de reproduir els ja existents. Llavors les humanitats digitals es van centrar en la traducció dels documents del nostre patrimoni cultural, tributaris de la cultura de la impremta, al mitjà digital. Un procés de mediació en què els documents van ser reduïts a dades discretes, llegibles i operables per màquines. La computació en humanitats, tal com la descriu Roberto A. Busa en la introducció a A Companion to Digital Humanities, és l’automatització de tota anàlisi possible de l’expressió humana. Aquesta automatització va aportar noves capacitats als documents, que van anar mutant cap a un nou missatge performatiu, que va desplaçar el document escrit com a vehicle predominant del coneixement humà. Alhora, els mateixos processos dedicats a l’anàlisi i reproducció dels textos es van aplicar al desenvolupament d’eines que permetessin accedir a aquests continguts i compartir-los, amb la qual cosa es va produir un canvi de l’arxiu a la plataforma. Ambdues operacions canviaran la manera en què es duu a terme la recerca en les humanitats i definiran el contingut d’unes humanitats digitals 2.0.
La conversió de documents a codi binari mitjançant l’escanejat o la transcripció, el seu emmagatzematge en bases de dades, aprofitant les capacitats d’aquestes per a la recerca i la recuperació de la informació i l’aplicació de descriptors, etiquetes i metadades, van donar lloc a l’enllaçat i interoperabilitat dels mitjans. Es van crear arxius digitals com el Salem Witch Trial, dirigit per Benjamin Ray a la Universitat de Virgínia el 2002, un repositori de documentació referida a la caça de bruixes de Salem, o The Valley of Shadow construït pel Centre per a la Història Digital a la Universitat de Virgínia, i que documenta les vides de la gent del Comtat d’Augusta a Virgínia i del de Franklin a Pennsilvània, durant el període de la Guerra Civil americana. Es converteixen en espais virtuals navegables, en què s’accedeix a la informació de manera activa, a través d’una estructura que permet enllaçar continguts de diferents bases de dades, emmagatzemades en diferents formats, siguin imatges, textos o arxius sonors. Al mateix temps, la realització d’aquests repositoris, accessibles de manera gairebé ubiqua, suposa un treball col·laboratiu entre professionals de diverses disciplines, des d’historiadors, lingüistes i geògrafs fins a dissenyadors i enginyers informàtics. Aquesta trobada donarà lloc a pràctiques convergents i a la postdisciplinarietat que definirà les humanitats digitals. En aquest treball col·laboratiu en què s’hibriden procediments i formes de representació, apareixen nous formats on contextualitzar la informació, des de l’esquema cronològic fins als mapes geogràfics i les timelines. En aquest sentit, cal esmentar el projecte Digital Roman Forum, dut a terme entre el 1997 i el 2003 pel Cultural Virtual Reality Laboratory (CVRLab) de la Universitat de Califòrnia, Los Angeles (UCLA). Aquest mostra una nova manera d’espacialitzar la informació, creant un model tridimensional del Fòrum romà que funciona com a interfície i que conté diferents càmeres, enfocades als diversos monuments reproduïts. Aquest dispositiu permet comparar la reproducció històrica amb fotografies actuals, al mateix temps que ofereix una relació dels diferents documents que fan referència a aquests espais i que han estat utilitzats per a la realització de la reproducció.
Aquesta capacitat d’accés i enllaç és portada més enllà de l’arxiu per projectes com Perseus o Pelagios, espais en què s’accedeix als continguts i s’hi contribueix de manera col·lectiva i lliure. Aquests fan ús dels estàndards sorgits a les comunitats de pràctica, per relacionar els seus continguts a través de diferents recursos en línia, amb la qual cosa esdevenen, més que no pas repositoris, autèntiques plataformes on produir i compartir coneixement. Així, la llibreria digital Perseus, iniciada el 1985, es basa en l’elaboració d’un programari opensource, que permet un sistema d’operació de dades extensible en un espai de treball en xarxa, a través d’un sistema que funciona a dos nivells, un d’accessible als éssers humans, que permet afegir-hi continguts i descriptors, i un altre que incorpora la capacitat de generar coneixement de les màquines. Aquesta plataforma dóna accés als documents originals, relacionant-los amb múltiples informacions, com ara les seves traduccions i reedicions posteriors, edicions de comentaris, mapes dels espais citats… Tota aquesta informació és exportable en arxius de dades en format xml. El projecte Pelagios, dedicat a la reconstrucció del món antic, elabora un mapa en el qual dades geoespaciales històriques es relacionen amb continguts en altres fonts de recursos en línia. L’accés a un punt del mapa-interfície ens condueix a un conjunt heterogeni format per imatges, traduccions, citacions, bibliografies o altres mapes, tot exportable en diversos formats d’arxius de dades com són xml, Json, atom o klm.
WorldCloud dels abstracts de l’últim congrés de l’ALLC: The European Association for Digital Humanities. Generat amb Processing.
Aquests projectes posen en evidència el gir computacional a les humanitats de què ens parla David M. Berry a The Computational Turn: Thinking about Digital Humanities: Les tècniques computacionals no són solament un instrument al servei dels mètodes tradicionals, sinó que tenen un efecte en tots els aspectes de les disciplines. No solament introduint nous mètodes adreçats a la identificació de nous patrons en les dades, que van més enllà de la narrativa i comprensió tradicionals, sinó permetent la modularització i recombinació de les disciplines, més enllà de l’ambient acadèmic tradicional. L’aplicació de l’automatització lligada a la digitalització no solament ofereix noves capacitats d’anàlisi dels documents textuals, sinó que també dóna lloc a noves capacitats de recombinació i producció de coneixement, així com al sorgiment de noves plataformes, esferes públiques, on la distribució de la informació ja no es pot pensar de manera independent a la seva producció.
Aquest gir computacional és descrit a The Digital Humanities Manifesto 2.0, redactat el 2009 per Jeffrey Schnapp i Todd Presner, com la conversió del primer impuls quantitatiu de les humanitats digitals a un de qualitatiu, interpretatiu, emotiu i generatiu. Aquest està més implicat en la complexitat i l’especificitat del mitjà, el seu context històric, la seva crítica i interpretació. Una reformulació d’objectius en què els mitjans digitals són considerats profundament generatius, i en què s’analitzen les maneres natives digitals del discurs i la investigació, sorgides a les esferes públiques emergents, com ara els wikis, la blogosfera, i les llibreries digitals. Això permet comprometre’s en el disseny de les eines, el programari, que ha donat lloc a aquesta nova forma de producció de coneixement, així com al manteniment de les xarxes en què es produeix aquesta cultura. Està caracteritzada per ser opensource, adreçada a múltiples propòsits i distribuïda en múltiples canals. Sorgeix de la col·laboració d’una manera processual i en què el coneixement assumeix múltiples formes, des de la composició d’imatges fins a l’orquestració musical, la crítica de textos i la fabricació d’objectes, en una convergència entre l’art, la ciència i les humanitats.
La capacitat generativa dels nous mitjans i la seva capacitat de comunicació han donat lloc a la distribució i producció massiva de productes culturals. En aquesta època que Manovich anomena del more media, és el moment de pensar la cultura en termes de dades. Dades no solament procedents de la tradició emmagatzemada en els arxius digitals, sinó també produïdes de manera digital a partir de les metadades, els tags, la visió computeritzada, les empremtes digitals, les estadístiques i els metacanals –blogs i comentaris en xarxes socials que fan referència a altres continguts–, dades que poden ser minades i visualitzades. Citant l’última obra d’aquest autor, «Sofware takes command». Si l’anàlisi, el minat i la visualització de dades han estat adoptats pels científics, negocis i governs com una nova manera de generar coneixement, podem aplicar la mateixa comprensió a la cultura. D’aquesta manera, els mètodes aplicats a la computació social –el traçat i l’anàlisi de dades produïdes en les nostres interaccions amb l’entorn, per a una major eficiència en l’oferta de productes de consum o la planificació de les nostres ciutats– podrien ser utilitzats per trobar nous patrons en la producció cultural. Aquests permetrien no solament desenvolupar noves categories, sinó també traçar i seguir com i amb quines eines es produeix aquesta cultura. L’analítica cultural aplicada en el Software Studies des del 2007 és una proposta en aquest sentit. Consisteix en el desenvolupament d’eines de visualització que permetin analitzar conjunts massius de productes culturals, especialment imatges. D’aquesta manera, a partir del programari ImagePlot i de pantalles de gran resolució, es duen a terme projectes en què es parametritzen grans conjunts d’imatges. Aquestes permeten descobrir nous patrons que qüestionen les categories de l’anàlisi cultural. Entre aquests projectes, Phototrails permet visualitzar patrons visuals i estructures dinàmiques en fotos generades i compartides pels usuaris de diferents xarxes socials.
En una altra línia, hi ha projectes que analitzen les empremtes digitals per seguir la producció i distribució del coneixement. És el cas del History Flow de Martin Wittenberg i Fernanda B. Viégas –desenvolupat en el Collaborative User Experience Reserach Group d’IBM–, que construeix un histograma de les aportacions que conformen la Wikipedia.
L’ús del Big Data, aplicat a la producció cultural, ens permet representar de manera contínua i espacial com es conforma la nostra cultura visual i com es produeix el coneixement, posant les humanitats digitals davant els nous reptes d’una cultura de dades generada en xarxa. Reptes que vinculen l’anàlisi del programari amb qüestions epistemològiques, pedagògiques i polítiques. Aquests plantegen diferents qüestions, entre elles: la manera en què s’obtenen les dades; quines entitats parametritzem, a risc de deixar fora de la representació parts de la realitat; com assignem valor a aquestes dades, tenint en compte que això tindrà un impacte directe en com aquestes podran ser visualitzades, així com que la visualització té una gran força retòrica, en virtut de les seves capacitats gràfiques, per la qual cosa pot distorsionar aquestes dades; com s’estructura la informació en els entorns digitals, ja que aquesta estructuració suposa un model de coneixement i una ideologia; com mantenim estàndards que permetin la interoperabilitat de les dades, i com afrontem la tasca política de fer que aquestes dades siguin d’accés lliure; quines noves formes de narrativa no lineal, multimèdia i col·laborativa es poden desenvolupar a partir d’aquestes dades; la qüestió pedagògica de com instruir en la comprensió del codi digital i del mitjà algorítmic humanistes educats en la divisió entre cultura i ciència, i finalment, com apropar les institucions culturals al laboratori, fent que es comprometin, ja no en la preservació, sinó en la participació i el manteniment de les xarxes que fan possible la producció del coneixement.
En aquesta entrevista, Rendueles parla sobre el ciberfetitxisme, coneixement lliure, diferències entre la vida real i virtual o el paper de les ciències socials
L’ultim llibre de César Rendueles, Sociofobia: El cambio político en la era de la utopía digital qüestiona, en primer lloc, el consens ideològic pel que fa a la capacitat de les tecnologies de la comunicació a induir dinàmiques socials positives. En segon lloc, fa una anàlisi de la societat capitalista com a sistema destructor dels lligams comunitaris i situa els ciutadans en el centre de la reivindicació política.
En aquesta entrevista, Rendueles parla sobre el ciberfetitxisme, el coneixement lliure, les diferències entre la vida real i virtual, el paper de les ciències socials, les possibles solucions als problemes actuals i sobre tecnofòbics i tecnofílics.
La xarxa s’estableix com el gran paradigma de fons digital, però podem considerar realment Internet com un substitut dels arxius?
Sistema Bibliogràfic Universal del Mundaneum, Mons (Valònia).
Si fins al segle XX els arxius i les biblioteques havien estat les institucions encarregades de custodiar i conservar el coneixement de la societat, sembla que Internet es postula com el relleu natural d’aquesta tasca. Els continguts digitals, de qualsevol tipus, presenten diversos avantatges als seus equivalents analògics: més capacitat d’emmagatzematge en un menor espai, més facilitat de còpia, millores en la indexació i la consulta, etc. Seguint aquesta tendència, la xarxa s’estableix com el gran paradigma de fons digital, un lloc on trobar tot el que cerquem. Però, podem considerar realment Internet com un substitut dels arxius?
Les tecnologies digitals han facilitat la creació de continguts, i l’aparició d’Internet ha suposat un creixement exponencial en la seva producció i difusió. La xarxa trenca les fronteres geogràfiques i ens permet accedir a qualsevol document des de qualsevol punt. Així doncs, la còpia perd sentit en favor de l’hipertext. No necessitem duplicar la informació quan podem referenciar directament l’original. Tot és al núvol, i la metàfora funciona a la perfecció, el gran magatzem digital sembla no tenir forma ni lloc definit. Però, com els núvols, també és canviant i efímer.
Internet és un work in progress, un beta permanent. Evoluciona ràpidament i té molt poca memòria, tot i la seva joventut. I els usuaris ens hem adaptat perfectament a aquesta voràgine de canvis. Tan fàcilment com trobem i adaptem un nou servei ens oblidem de velles aplicacions, que en períodes de temps ínfims passen a ser records del que sembla un passat llunyà. Sense traumes ni remordiments, allò nou enterra allò vell diàriament. Poques iniciatives perduren, i les que ho fan evolucionen i es reinventen contínuament. Aquesta dinàmica afecta els nostres models de producció d’informació, i ens ha acostumat a un usar i llençar constant. Però, quin és el rastre que deixarem al futur? Com salvar-nos del diluvi de dades?
Internet és un gran contenidor, però s’allunya bastant dels ideals d’ordre i preservació que guien els arxius. Per aquest motiu, ja des dels inicis del web, diverses iniciatives han apostat per conservar el contingut de la xarxa, que d’altra manera sembla estar condemnat a acabar en el gran forat negre digital. Però arxivar Internet no és una tasca senzilla i presenta nous dilemes sense una resposta única i clara.
A l’hora d’arxivar continguts, les tecnologies digitals ens ofereixen un gran avantatge, la facilitat amb què podem duplicar continguts. En relació amb altres formats, la còpia de documents digitals és molt més ràpida i amb una nul·la pèrdua de qualitat. Malgrat això, el problema que ens presenta la xarxa és com accedir als originals i com conservar-los.
Els protocols d’accés a la xarxa només ens permeten llegir una part del codi original dels arxius en el nostre ordinador, els llenguatges del costat del client. La resta de codi s’executa als servidors remots i arriba a nosaltres ja en la seva versió final. Així doncs, per tenir una còpia exacta d’un web, en la majoria dels casos es fa imprescindible comptar amb la col·laboració del seu propietari per poder accedir als arxius. Si no és així, no ens queda altre remei que capturar els webs mitjançant programes que cerquin les diferents URL d’un lloc web i en guardin les pàgines. No obstant això, aquest sistema pot presentar greus dificultats per desar tot el contingut d’un web, ja que sovint no és capaç de trobar-ne totes les pàgines. A més, acostuma a provocar pèrdues d’arxius i en molts casos fa necessària una revisió del codi per tal de corregir errors.
Però, un cop disposem dels arxius, la gran varietat de llenguatges i tipologies de documents amb què ens enfrontem fa que la conservació d’aquests també sigui complexa. El món digital pateix una evolució tecnològica constant, que, a la llarga, condueix a la impossibilitat de les noves màquines per llegir arxius antics. A això cal sumar-hi la breu longevitat dels suports digitals (s’estima que la vida mitjana d’un disc dur és d’uns cinc anys). Així doncs, es fa necessari actualitzar constantment arxius i suports. Però, tot i aquestes tasques de manteniment, en ocasions és imprescindible desar maquinari i programari antic per tal de poder accedir a documents obsolets.
Servidors d’Internet Archive.
Si bé les característiques tècniques de la xarxa ens poden complicar l’accés i la conservació dels continguts, a l’hora de desar-los també ens trobem amb problemes legals. Els termes de dipòsit legal dels documents i les publicacions analògiques no són aplicables al web. Per tant, arxius i biblioteques han de lidiar amb els drets d’autor dels continguts de cada web per fer-ne una còpia. A més, cal tenir present que les legislacions referents a aquest tema són nacionals, així que el marc legal a aplicar varia segons el web. Sembla una tasca gairebé impossible poder gestionar aquests drets a escala internacional, ja que fer-ho suposaria descobrir i contactar amb tots els autors dels continguts de la xarxa.
Cal afegir-hi, també, els problemes legals relacionats amb continguts amb difamació, il·legals o considerats obscens. En aquests casos és necessari revisar i dictaminar si aquests materials es poden conservar i/o oferir en consulta. Finalment, cal tenir present la presència de dades personals a la xarxa, i aplicar-hi les lleis de protecció de dades pertinents.
Una solució que es plantegen diverses institucions per facilitar aquesta gestió legal és la creació d’arxius opacs. Limitant-ne l’accés i la consulta se’n redueixen els riscos legals (com ara els drets econòmics dels treballs o els problemes per difamació i contingut il·lícit). No obstant això, un arxiu de la xarxa sense accés públic a mitjà termini veu força reduïts els seus avantatges i beneficis.
Tot i els límits legals de què hem parlat, la xarxa es troba encara en un estat molt primitiu i, en molts casos, enmig de grans buits jurídics. Internet és un mitjà jove i encara no podem imaginar quines repercussions tindran en el futur les nostres accions. El fet, a més, de ser un mitjà massiu augmenta exponencialment aquests riscos.
La gran pregunta és si realment Internet és un mitjà de publicació, i si els seus usuaris l’entenen com a tal. La xarxa és un mitjà efímer, amb diversitat d’usos. Una plataforma polièdrica que abasta des de l’esfera pública fins a la privada, i ho fa sense fronteres clarament delimitades. Així doncs, no sabem fins on podem arxivar continguts que els seus autors no han publicat amb la finalitat de ser conservats, o què voldran eliminar en un futur.
Aquests dilemes s’accentuen encara més quan parlem d’arxivar les xarxes socials, segurament la cara més personal de la xarxa. Si bé la informació que hi trobem no acostuma a tenir una gran rellevància de manera individual (a causa del seu caràcter sobretot personal), posada en conjunt podria tenir molt d’interès per entendre esdeveniments globals, com poden ser el 15-M o les revolucions àrabs. Ja són en marxa alguns projectes que pretenen arxivar algunes d’aquestes plataformes. Com a exemple, la Library of Congress dels Estats Units ha començat a arxivar Twitter a Twitter record i es planteja els termes legals i ètics d’aquest arxiu.
Sens cap mena de dubte, el principal problema d’arxivar Internet és l’abast d’aquest arxiu. L’enorme quantitat de continguts i el seu vertiginós creixement fan que aquesta tasca sigui quimèrica. Així doncs, no ens queda altre remei que seleccionar i prioritzar per arxivar allò que és considerat més valuós per a una recerca posterior.
Una de les principals preguntes amb què ens enfrontem a l’hora de pensar en un arxiu d’Internet és com definim què és una publicació en línia. L’amalgama de formats que trobem a la xarxa i la contínua incorporació de nous no ens fan senzilla aquesta tasca, que, d’altra banda, es postula primordial per crear un arxiu amb significat que ens sigui realment útil.
Pel que fa a l’abast territorial, i partint que Internet és una xarxa global interconnectada, és difícil delimitar-ne fronteres geogràfiques i gairebé impossible entendre-la només a escala nacional. Però, com hem apuntat anteriorment, un projecte d’arxiu internacional comportaria tractar amb la política i legalitat de cada país, cosa que afegiria complexitat al projecte. Una possible solució podria passar per una xarxa d’arxius web nacionals que permetés una interconnexió per tal de possibilitar una consulta global.
Com diu ByYuk Hui a l’article Archivist Manifesto, els arxius són embassaments de discursos que fan possible una arqueologia del coneixement. Així doncs, un arxiu d’Internet no sols ha d’emmagatzemar la informació que conté la xarxa, sinó que també ens ha de permetre accedir-hi de manera senzilla i categoritzada. Cal desar, però sense ordre no tindrem més que un mar de bits on perdre’ns cada cop que intentem navegar-hi. D’altra banda, un dels sentits d’arxivar és preservar una informació que generacions futures podran estudiar amb prou distància per entendre millor la nostra història com a societat, i, per tant, aquesta selecció de continguts s’ha de pensar també en el mitjà i llarg termini.
Així doncs, sembla ser que, per les característiques de la xarxa, estem obligats a escollir allò que volem desar. En canvi, en tractar-se d’informació relativa al present no tenim la perspectiva necessària per dur a terme aquesta elecció amb garanties suficients. Davant d’aquest dilema es presenten dos models d’arxiu: un de més sever i delimitat, que estableixi marges i contorns però que desi tot el possible dins d’aquests per proporcionar-nos una informació de profunditat, i un de més fotogràfic, que abasti territoris amplis i ens proporcioni instantànies més superficials però que ens permeti crear relacions globals.
Aquesta cronologia pretén ser un punt de partida per a un mapa obert de la història d’Internet, on anirem incorporant totes les vostres aportacions.
Puente de los Franceses, Madrid, 1861. Charles Clifford
La història d’Internet és un procés obert, un relat en construcció. No és possible datar-ne l’inici amb precisió, ni assignar-li un únic inventor. La Xarxa de Xarxes és el resultat de múltiples avenços científics i tecnològics, del desenvolupament dels llenguatges de computació, de la formulació de diverses teories mediàtiques, de la creació, la desaparició i el ressorgiment d’empreses de serveis digitals, etc., que han anat teixint la Xarxa tal com la coneixem avui dia.
La cabdal influència d’Internet en tots els aspectes de la nostra vida i en el tipus de societat que estem creant obliga a un coneixement cada vegada més profund i expandit sobre la seva naturalesa: els prodigis que ha permès i que promet, però també els evidents perills que suposa una fascinació acrítica o la claudicació intel·lectual enfront de la complexitat dels factors que intervenen en la seva evolució. Per això, convé assumir una història oberta d’Internet a la llum de noves disciplines com la teoria de les xarxes, les humanitats digitals, l’arqueologia dels mitjans, l’ecologia mediàtica, etc. I advertir sobre una cronologia construïda amb fites conegudes, però que també revela grans buits d’estudi i reflexió. D’aquí la necessitat de concebre Internet com un univers en expansió amb les seves micro i macroextincions i el naixement de noves espècies. Una història que estem creant entre tots, un relat col·lectiu que s’hauria d’orientar a un accés cada vegada més democràtic i distribuït del coneixement, més enllà de la influència decisiva de científics, tecnòlegs, governs i corporacions.
Alguns ja han afrontat el repte que suposa aquest exercici historiogràfic, com ara The history of the Internet in a Nutshell (Six Revisions, 2009) o When was the Internet invented? A people’s History of the Internet (The Guardian, 2009), de tipus més divulgatiu, Updating the history of web technologies & browsers (Vizzuality, 2012), una visualització dels avenços tecnològics i dels navegadors, The Big internet Museum (2011), un museu en línia obert les 24 hores dedicat a les fites d’Internet, Internet Hall of Fame’s Living History Timeline (Internet Society, 2012), un timeline centrat en les persones que han contribuït a l’avenç de la xarxa, o la Breve historia de Internet (Internet Society. Spain Chapter, 2013), que ha traduït el capítol espanyol de la Internet Society. Cap d’elles no explica el mateix.
Per la nostra banda, hem intentat fer el mateix exercici que, lluny de ser exhaustiu, només pretén ser un punt de partida per a un mapa obert de la història d’Internet, on anirem incorporant totes les vostres aportacions.
1822 // Charles Babbage dissenya la primera màquina de computació.
1842-43 // Ada Lovelace va traduir un article de l’enginyer militar italià Luigi Menabrea, que va complementar amb un seguit de notes personals, titulades Notes, les quals molts consideren el primer programa informàtic o algoritme dissenyat per ser realitzat per la màquina de Charles Babbage.
1848 // George Boole inventa l’àlgebra booleana.
1880 // Alexander Graham Bell inventa el telèfon.
1934 // Paul Otlet, un dels pares de la documentació, obsessionat en com ordenar tot el coneixement mundial, publica Radiated Library, un llibre on prefigura les computadores i Internet.
1937 // Alan Turing desenvolupa el concepte teòric de la primera computadora i més endavant en desenvolupa el software. També se’l considera el pare de la intel·ligència artificial.
1945 // Vannevar Bush idea el «Memex», un lector de microfilms l’estructura del qual és anàloga a la de la World Wide Web.
1959 // Paul Baran fou un dels impulsors de les xarxes de commutació de paquets juntament amb Donald Davies i Leonard Kleinrock, com a estratègia de defensa de la xarxa de comunicacions nord-americana en cas d’atac nuclear.
1963 // Douglas Engelbart inventa i patenta el primer ratolí d’ordinador.
1965 // Andries van Dam i Ted Nelson defineixen el concepte d’hipertext i hipermèdia.
El primer Procesador d’Interfície de Missatge (IMP), utilitzat per interconnectar les xarxes participants d’ARPANET .
1968 // Vinton Cerf i Robert Kahn, científics de la computació, van dissenyar els protocols informàtics TCP/IP (Transmission Control Protocol/Internet Protocol) per connectar ordinadors per a la xarxa militar ARPANET, precursora d’Internet com el coneixem ara.
1968 // Marshall McLuhan encunya el terme «veïnatge universal» per descriure la interconnectivitat humana a escala global generada pels mitjans electrònics de comunicació.
1969 // Es crea el primer enllaç entre les universitats d’UCLA i Standford a través de la línia telefònica commutada.
1969 // Un grup d’empleats dels Laboratoris Bell d’AT&T comencen a desenvolupar UNIX, un sistema operatiu no lliure però molt estable.
1971 // Michael Hart inicia el Projecte Gutenberg, un esforç global per fer accessibles els llibres i documents en domini públic en una àmplia varietat de formats eBook i digitals. Alguns el consideren el naixement de l’eBook.
1971 // Es comença a implementar a Xile Cybersyn, desenvolupat durant el govern de Salvador Allende, que oferia possibilitats tan avantguardistes i utòpiques com «entregar a la gente la posibilidad de tener una conexión a distancia y en tiempo real con políticos y administradores debatiendo decisiones de gobierno y así participar democráticamente en las decisiones».
1972 // Ray Tomlison fou el creador del primer protocol de correu electrònic i la primera persona que en va enviar un.
1973 // Es crea la Mini Computer Xerox Alto, el primer pas cap al desenvolupament dels ordinadors personals (PC).
1975 // Altair produeix el primer ordinador portàtil. El mateix any Bill Gates i Paul Allen funden The Microsoft Corporation.
1975 // Es comença a compilar Jargon file, The New Hackers Dictionary, una col·lecció d’argot de hacker de cultures tècniques.
1976 // Les investigacions de Whitfield Diffie i Martin Hellman sobre certes funcions matemàtiques generen una nova teoria de la criptografia que féu possible el comerç electrònic segur.
1976 // Steve Jobs i Steve Wozniak funden Apple al garatge de casa seva; l’any següent creen el primer ordinador personal amb gràfics en color.
1978 // La primera cinta magnètica es desenvolupa als Estats Units.
1978 // Gary Thuerk envia el primer correu electrònic comercial no sol·licitat (més endavant conegut com a spam) a 393 usuaris de California Arpanet.
1980 // IBM contracta Paul Allen i Bill Gates per crear un sistema operatiu per a un nou PC, i desenvolupen DOS.
1982 // L’escriptor Willliam Gibson encunya el terme ciberespai en el seu relat Burning Chrome que popularitza a la seva obra Neuromante (1984).
1982 // S’introdueix el protocol SMTP (Simple Mail Transfer Protocol).
1983 // Richard Stallman inicia el projecte GNU amb l’objectiu de crear un sistema operatiu completament lliure, compatible amb UNIX.
1984 // Neix el Sistema de dominis (DNS) que introdueix per primer cop set dominis: .com, .edu, .gov, .mil, .net, .org, .int.
Codi HTML.
1990 // Un grup de físics del CERN encapçalat per Tim Berners-Lee desenvolupa el llenguatge HTML i crea el prototip que es construeix l’any 1991 de la World Wide Web; emprant la infraestructura de la xarxa es van poder començar a realitzar consultes remotes d’arxius a través de textos enllaçats a altres arxius.
1991 // Saskia Sassen publica el llibre The Global City, on adverteix que els nous poders es basen en arquitectures globals de la informació i la producció simbòlica.
1991 // Linus Thorvald comença a treballar en el nucli de LINUX, l’inici del software lliure.
1992 // Al Gore, promotor de la legislació que va afavorir ARPANET, duu a terme, com a vicepresident de Bill Clinton, polítiques per al desenvolupament de les autopistes de la informació, per promoure la interconnexió de llocs, persones i terminals.
1993 // Tim Berners-Lee inicia la seva particular pàgina web Whats’s new in ‘92, on publica setmanalment els avenços de les seves investigacions en el que es considera el primer blog. Cal esperar el 1997 que Jorn Barger els bateja oficialment com a weblogs.
1993 // Es llança Mosaic, el primer navegador web.
1994 // Tim Berners-Lee crea el World Wide Web Consortium (W3C), una comunitat internacional que desenvolupa estàndards oberts per assegurar el creixement a llarg termini de la Xarxa.
1994 // Es crea WebCrawler, el primer motor de cerca complet.
1994 // Jerry Yang i David Filo, dos estudiants de postgrau de la Universitat de Stanford, funden Yahoo!, un portal d’Internet, un directori web i una sèrie de serveis.
1995 // Es crea Java, Jeff Bezos funda Amazon, Pierre Omindyar EBay i Jack Smith i Sabeer Bhatia Hotmail.
1996 // John Perry Barlow publica la Declaració d’Independència del ciberespai, un manifest a favor d’Internet com a nou espai polític.
1996 // Larry Page i Sergey Brin, dos estudiants de doctorat en ciències de la computació de la Universitat de Stanford, aconsegueixen un cercador més eficaç anomenat Google, capaç de mostrar els resultats de la recerca en un ordre jeràrquic condicionat pel nombre de visites.
1997 // The Institute of Electrical and Electronic Engineers (IEEE), presidit per Vic Hayes, crea l’estàndard 802.11, que possibilita la transmissió d’Internet a través de l’espectre de microones (WiFi).
1997 // Es llança el format RSS, Really Simple Sindication, per compartir contingut amb usuaris subscrits.
1998 // Sergei Brin i Larry Page funden Google.
1999 // Auto-ID Center desenvolupa el concepte Internet de les coses, que en computació es refereix a una xarxa d’objectes quotidians interconnectats.
1999 // Shawn Fanning, John Fanning i Sean Parker creen Napster, un sistema d’intercanvi d’arxius que popularitza l’arquitectura Peer-to-peer (P2P) de tipus distribuït.
1999 // Peter Thiel i Max Levchin funden PayPal.
1999 // Nokia llança el 7110, el primer telèfon mòbil que es pot connectar a Internet, amb el navegador Wireless Application Protocole (WAP) a una velocitat de transferència màxima de 9,6 Kbits per segon. Ràpidament es comencen a dissenyar versions web adaptades per a mòbils.
2000 // La Wireless Ethernet Compatibility Alliance (WECA) certifica amb la marca Wi-Fi® la interoperabilitat d’equips segons la norma IEEE 802.11b. Es garanteix, així, que tots els equips electrònics amb el segell WiFi puguin treballar junts sense fils independentment del fabricant.
2000 // Sorgeixen els primers moviments que defensen la neutralitat a la xarxa com a principi fonamental d’Internet que es basa a tractar totes les dades per igual.
2001 // Es llança la primera prova de la tercera generació de mòbils (3G) al Japó.
2001 // Lawrence Lessig funda Creative Commons, una organització sense finalitat de lucre que desenvolupa plans per ajudar a reduir les barreres legals de la creativitat a través d’una nova legislació i noves tecnologies, atorgant als autors la llibertat de decidir la manera en què la seva obra ha de circular per Internet.
2001 // Es crea Wikipedia.
2003 // L’arquitecte iraquià Salam Pax publica durant la Guerra del Golf un blog amb el que succeïa als carrers de Bagdad i que no coincidia amb el que reflectien els mitjans de comunicació. Mitjans com la BBC, Reuters o The Guardian el van citar com a font fiable. Això suposa la difusió massiva del fenomen blog.
2003 // Nokia presenta el 6650, el primer telèfon mòbil compatible amb 3G.
2004 // Adam Greenfield publica l’article on s’encunya el terme computació ubiqua, que es refereix a la integració de la informàtica en l’entorn de la persona, de manera que els ordinadors no es percebin com a objectes diferenciats.
2004 // Chris Anderson publica a The Wired l’article The Long Tail, per descriure nous tipus de negocis i models econòmics que sorgeixen amb la xarxa, com Amazon o Netflix.
2004 // Tim O’Reilly parla per primer cop del concepte Web 2.0 en una conferència.
2004 // Marck Zuckerberg crea Facebook per comunicar-se amb amics i companys de la Universitat de Harvard.
2005 // Michel Bauwens publica el llibre Peer to Peer and Human Evolution que expandeix el terme P2P més enllà de la cultura tecnològica.
2005 // Amb MySpace sorgeix el terme «xarxa social». Chad Hurley, Steve Chen i Jawed Karim funden Youtube, la plataforma en línia que permet publicar i compartir vídeos.
2006 // Henry Jenkins publica Convergence Culture: Where old and new media collide, on descriu els canvis en les relacions tecnològiques, industrials, culturals i socials en la circulació dels mitjans en la nostra cultura.
2006 // Es crea Twitter.
2006 // Es crea el lloc web de Wikileaks, tot i que no és fins a 2007-2008 que no comencen la seva activitat.
2007 // Rudolf Giffinger publica Smart cities – Ranking of European medium-sized cities, on proposa la categorització de les ciutats digitals sobre la base de sis dimensions: economia digital; mobilitat digital; ecosistema digital; ciutadania digital; vida digital, i, finalment, governança digital.
2007 // Es crea l’IPhone i els smartphones es popularitzen.
2008 // Clay Shirky publica Here comes Everybody, on aborda les repercussions dels nous mitjans digitals en la capacitat d’organitzar-se i col·laborar en accions col·lectives sense la necessitat d’estructures tradicionals.
2008 // Dave Cormier i Bryan Alexanderinventen el terme MOOC (Massive Online Open Course) quan el nombre d’inscrits al seu curs Connectivism and Connective Knowledge (CCK08) va augmentar a gairebé 2.300 estudiants.
2010 // Augmenta l’oferta de tauletes (tipus iPad, Samsung Galaxy Tab, ebook o similar) que es poden connectar a Internet.
2011 // Greenpeace publica l’informe How Dirty is your Data, que denuncia la petjada ecològica de les grans companyies de telecomunicacions i Internet.
S’estima que prop de les 4/5 parts de la informació i el coneixement generats a Internet des de la seva creació han desaparegut.
Anell gegant de forats negres. Font: Smithsonian Institution.
Llevat de poques excepcions, ressaltades sobretot pel seu valor mediàtic, la història dominant d’Internet és la d’una narració d’avenços imparables i èxits espectaculars, conquerint contínuament espais de tota mena, físics i espirituals, materials i digitals, connectant éssers vius i màquines, sense que ni tan sols ja siguem capaços d’imaginar que l’expansió del que és digital té marxa enrere. Si plantegéssim aquest dubte sobre Internet, el primer que diríem és que estem parlant d’un ciberespai jove, gairebé jovial, al qual encara queda molt camí per recórrer abans que se’ns presenti aquesta remota possibilitat de la seva «deflació».
Tanmateix, els processos d’expansió recorren camins molt accidentats, no tot són avenços, de vegades es produeixen regressions veritablement catastròfiques encara que no les vegem o no en rebem cap notícia. Com si fossin còpies dels forats negres que amb prou feines coneixem, aquests forats negres digitals ens expliquen, des de l’altra banda del mirall, la dinàmica de la Xarxa, el que fem en ella i amb ella, el que ens fa i les seves conseqüències. Els forats negres digitals, com s’esdevé a l’univers que coneixem, cisellen el paisatge del ciberespai, en determinen la dinàmica i estableixen les regles de joc des de la part de la «matèria fosca», la que no veiem tot i que intuïm que existeix, però a la qual tampoc no parem gaire atenció.
Els forats negres digitals (FND) fan tot això i molt més. En alguns casos, vostè, benvolgut internauta, només és una víctima més de la voracitat dels FND alimentada per causes de força major, irremeiables i anorreadores com un tsunami. En d’altres, vostè és precisament el qui n’afavoreix l’aparició i el qui li lliura tot l’aliment que és capaç de proporcionar-li: il·lusions, visions, diners, esforç, intel·ligència, projectes, recursos de tota mena i, fins i tot, per dir-ho amb un lloc comú actualment tan de moda, aquells somnis que creia que finalment es farien realitat. Ho lliura i, a més, ni tan sols mira enrere, potser entabanat per l’aparent senzillesa i inevitabilitat amb què s’ha esdevingut el desastre, en la majoria dels casos sense deixar empremta o memòria. Al cap i a la fi, no pas tothom té els mitjans de comunicació seguint-nos els passos.
Quan s’examina la Xarxa des d’aquesta perspectiva, ens apareix un panorama molt més útil per entendre un fenomen tan extraordinari com Internet i les múltiples formes en què actuem en l’univers digital. En observar la Xarxa des d’un «telescopi profund» per desxifrar-ne les estructures més discretes, el primer que ens sorprèn és que mai abans no s’hagi abordat la Història d’Internet (de l’univers digital) des del punt de vista de les extincions de coneixement i informació producte de les convulsions que, en major o menor mesura o transcendència, sacsegen constantment el ciberespai des de la seva creació. Segons el més elevat dels diferents mesuraments que se n’han fet, s’estima que prop de les 4/5 parts de la informació i el coneixement generats a Internet des de la seva creació han desaparegut. El FND s’ha encarregat d’alleujar una càrrega com aquesta i esborrar-la del mapa virtual, gairebé sense deixar-ne rastre.
Les raons d’aquests cataclismes són molts i d’origen molt divers. Passa el mateix amb les seves dimensions i el seu abast. De vegades són autèntiques «grans extincions», en d’altres el que desapareixen són estructures tecnològiques de diferents dimensions, o agrupacions d’infotops molt concrets o d’algunes de les espècies que els habiten, com les organitzacions que depenen d’aquestes regions. El que es mou en el fons d’aquest escenari tan agitat són esdeveniments poderosos, tot sovint difícils de preveure o de tòrcer, de vegades amb l’aparença de fets de força major, d’altres promoguts pels mateixos internautes, on exerceixen un paper preponderant, sobretot, el que podríem anomenar els quatre genets de l’apocalipsi digital, constantment al galop des del primer dia que es va començar a conformar el que avui anomenem Internet i que, constantment, bit a bit, van transformant el que, davant els nostres ulls, sembla un univers digital relativament manejable:
El resultat de l’acció combinada i desigual d’aquests genets és que empenyem constantment les fronteres de l’espai virtual i obrim nous territoris dels quals en desconeixem el relleu, les estructures, les funcions i, sobretot, les implicacions d’ocupar-los sense el coneixement que utilitzaríem, per exemple, en accions semblants en el món presencial. A més, cada nova creació/invasió d’aquests espais acostuma a correspondre amb canvis en la dinàmica de població, acompanyats de salts en l’evolució tecnològica i la disseminació d’innovadors processos de virtualització. Per tant, s’accelera la velocitat de gir de la informació, cosa que incrementa exponencialment la necessitat de coneixement nou per negociar els reptes emergents. Però no és fàcil resoldre aquest dilema, perquè, per fer-ho, caldria esquivar el forat negre digital. I és evident que aquesta missió no ens és gens fàcil.
Imatge del desaparegut cercador Altavista.
On i com podem, comprovar que el FND ha arrambat amb tot, amb funestes conseqüències? Respecte d’això, disposem d’unes quantes metodologies, les unes emergents, les altres consolidades, que permeten dur a terme una mena d’enginyeria inversa per detectar-ne la presència i les raons que l’avalen. De fet, nosaltres hem desenvolupat des del Lab-RSI una creixent tipologia amb un alt valor de prospectiva per detectar projectes abocats a ser empassats, tard o d’hora, pel FND. Però ara ens mourem amb una classificació senzilla de tres tipus d’extincions, segons criteris d’intensitat i densitat, amb uns trets sobresortints que són fàcilment reconeixedors per qualsevol usuari d’Internet:
Cada una d’aquestes extincions, tant si es deuen a causes de força major com si són perpetrades per humans, suporten càrregues considerables de decisions errònies o no substanciades, adoptades en moments de canvi (tots ho són a la Xarxa a causa, precisament, dels quatre genets de l’apocalipsi digital), que de vegades es percebien com la confirmació de ritus consagrats en activitats precedents, o com el pròleg d’aventures fascinants, però mai no s’haurien emprès en el món presencial en aquestes circumstàncies. Per això, el forat negre digital és un concepte riquíssim que permet obtenir un coneixement inigualable sobre el que fem o hauríem de fer a la Xarxa, sobre la formulació dels nostres projectes, sobre el coneixement necessari per poder executar-los i, en definitiva, per prevenir que les nostres accions esdevinguin una nova ració d’aliment per a un forat negre digital que, no ens n’oblidem, l’únic que ha de fer és esperar-nos i aspirar el que generosament li oferim.
Cada dia s'uneix més el món virtual amb el món físic i la informació és accessible no sols des de qualsevol lloc, sinó en totes les coses.
Fotograma de Metropolis, Fritz Lang (1927).
«Interfícies gestuals que permeten accedir, relacionar i processar informació registrada en temps real; centres comercials en els quals se’ns reconeix en entrar-hi i amables agents virtuals ens parlen des de pantalles interactives, recordant-nos les nostres últimes adquisicions i oferint-nos una tria de productes, convenients als nostres gustos i necessitats; la possibilitat de localitzar i seguir els moviments de tota persona a través de l’espai urbà… i fins i tot de predir el futur». D’aquesta manera van descriure el món del 2045 els enginyers del MIT Media Lab, el Microsoft Research i el Milkshake Media de Austin, quan assessoraven Steven Spielberg per dur a la pantalla la coneguda obra de Philip K. Dick. La nostra realitat encara està ben lluny de la immensa xarxa sense talls ni costures que estructura i anima el món de Minority Report, però sembla que aquest món constituït per objectes intel·ligents, permanentment connectats, o alguna cosa molt semblant, és inevitable. Tal com descriu Adam Greenfield a la seva obra Everyware, la ubiqüitat informàtica, en qualsevol de les seves múltiples formes: realitat augmentada, Wearable Computing, interfície tangible, Locative Media, Near Field Communication, s’està desenvolupant dia rere dia, establint ponts que uneixen cada vegada de manera més íntima el món virtual o Dataspace amb el món físic i fent la informació no sols accessible des de qualsevol banda, sinó en totes les coses.
Vegeu, per exemple, la recent inauguració de la nova flagship store de Burberry en el 121 de Regent Street de Londres. Aquest exemple de l’espectacle de consum és un abocament de tota la informació, continguda a la pàgina web d’aquesta empresa tèxtil, a l’espai físic. Un projecte de realitat augmentada, en què la informació es distribueix en l’espai arquitectònic, per mitjà de pantalles interactives que intercanvien informació a temps real a través de l’hiperespai. Des de veure una desfilada o presentació d’un dels productes oferts en aquesta botiga fins a compartir a escala planetària actes culturals que hi tenen lloc.
Un altre exemple que aplega informació i context són les nombroses xarxes de sensors actives en el nostre entorn –amb finalitats tan diverses com millorar el rendiment esportiu, preveure riscos com ara tsunamis, erupcions volcàniques i excessos de radiació, o millorar les condicions i la seguretat del trànsit rodat–.
Imatge extreta de Murmurs of Earth by Bryan Gardiner.
El Concussion Detector és un sensor portable, que mesura l’impacte dels cops que els esportistes reben al cap durant un acte esportiu. Les dades registrades s’envien als entrenadors, equipats amb un iPad, on són comparades amb l’historial dels jugadors, a fi de prendre una decisió sobre la conveniència de mantenir-los en el terreny de joc. Aquest projecte, localitzat en el Cagan Stadium de Stanford, a més de millorar la seguretat dels esportistes, pretén crear una base de dades destinada a millorar la capacitat de diagnòstic en casos generals.
Imatge extreta de Murmurs of Earth by Bryan Gardiner.
Un altre projecte, en aquest cas relacionat amb la conformació d’un espai urbà intel·ligent, és el Parking Spot Finder. Aquesta xarxa de sensors està destinada a millorar l’eficiència de la circulació del trànsit rodat i descongestionar els carrers als centres urbans. Amb aquesta finalitat, identifica les places de pàrquing ocupades i envia les dades als usuaris de smartphones. Més endavant, aquesta base de dades es fa servir per ajustar els preus de les places d’aparcament a la demanda.
Tots aquests sistemes de sensors es caracteritzen per registrar PetaBytes de dades que són enviats al núvol on es relacionen amb altres conjunts de dades i es processen, en temps real, per donar lloc a un coneixement que es distribueix a través de la xarxa. Una situació en què la intel·ligència col·lectiva associada a Internet passa a distribuir-se a l’ambient, gràcies a l’última evolució d’Internet, el web de les dades.
El web 3.0 o web de les dades és una evolució del web 2.0, el web social entès com a plataforma. Un web en què el software és ofert com un servei, destinat a connectar els usuaris els uns amb els altres. Aquest web, el valor del qual recau en les aportacions i els usos dels cibernautes, és l’inici de la intel·ligència col·lectiva. A fi que el web sigui capaç de donar respostes i crear coneixement, a partir de la informació proporcionada de manera massiva pels usuaris, cal que aquesta informació esdevingui manejable, entenedora i operable a temps real, cosa que s’aconsegueix amb el web de dades. Aquest es basa en el desenvolupament d’un seguit d’estàndards i llenguatges que permeten assignar metadades als continguts d’Internet. Aquestes metadades, o dades sobre dades, són interpretables per màquines i afegeixen informació que permet identificar, localitzar i seguir tot el trànsit de la xarxa. Això dóna lloc a un sistema de bases de dades relacionades, en què es pot rastrejar a través de diferents subsistemes tota la informació referida a un objecte, cosa que en permet aconseguir respostes pertinents. Quan aquestes dades ja no sols procedeixen de les nostres interaccions a Internet, sinó de les xarxes de sensors distribuïdes a l’ambient –amb la qual cosa es produeix l’allau de dades que caracteritza el fenomen del Big Data–, alhora que surt del marc delimitat de les pantalles per esdevenir accessible a l’espai físic a través de les diferents presentacions de la realitat augmentada, ens trobem davant de l’Internet de les coses, o com l’anomena O’Reilly la Squared web, o el web que troba el món.
Aquesta trobada amb el món en què la informació es materialitza en el nostre entorn quotidià, per mitjà de la difusió d’objectes intel·ligents, ens porta a la consideració de la computació ubiqua.
La computació ubiqua va ser definida, el 1988, en el Computer Science Laboratory del Xerox Parc per Mark Weiser, com una tecnologia calmada que s’esvaeix en el rerefons i permet als usuaris centrar la seva atenció en les tasques que estan fent i no pas en l’ordinador. En oposició a la realitat virtual que crea un món desconnectat dins de la pantalla, la computació ubiqua és una «virtualitat encarnada». El dataspace es materialitza en el món per mitjà de la dispersió de petites computadores connectades entre elles, creant un sistema que s’insereix en el món, fent de la computació una part integral i invisible de la vida diària en l’espai físic. El projecte que desenvolupaven Weiser i els seus col·legues, en relació amb aquesta recerca, consistia en un conjunt de dispositius –tabs, pads i boards– que, tot funcionant a diferents escales, permetien identificar els usuaris, i compartir i accedir a diferents blocs d’informació des de diversos indrets. D’aquesta manera, una trucada telefònica podia ser enviada automàticament a qualsevol lloc on estigués localitzat el seu destinatari. O una agenda, acordada en una reunió, podia ser visualitzada en l’espai físic de manera col·lectiva i després enviada a les agendes personals de cada assistent implicat. Això donava lloc a una tecnologia tan intuïtiva i inconscient com la lectura, que sortia de la interfície d’usuari per crear un espai reactiu, en el qual fer coses. Un espai en què la virtualitat de les dades llegibles per l’ordinador i totes les formes en què poden ser alterades, processades i analitzades es distribueix de manera pervasiva (difusió generalitzada) en l’espai.
Tot i que l’espai pervasiu que defineix la computació ubiqua encara presenta dificultats per a la seva realització –com ara la diversitat de sistemes operatius i llenguatges existents, que fan difícil la comunicació entre ordinadors; la manca d’uns estàndards de disseny que permetin homogeneïtzar els sistemes implicats; l’existència de forats en la distribució universal de la banda ultraampla, necessària per a la circulació d’aquestes dades o la manca d’una demanda real per part del públic general–, l’Intelligent dust, tal com l’anomena Derrick de Kerckhove, d’aquesta ment augmentada ha començat a distribuir-se en el nostre ambient. A més dels ja esmentats sistemes de realitat augmentada, també accessibles des dels nostres smartphones, mitjançant aplicacions com Layar, i les xarxes de sensors, cada vegada són més usuals els sistemes que identifiquen els usuaris i permeten automatitzar-ne les accions. Entre aquests esdevenen usuals les diferents targetes que incorporen xips RFDI, com els passis de transport en ús en alguns països –Oyster a Londres i Navigo a París– o el Teletac, utilitzat aquí per pagar les autopistes; o el sistema NFC o comunicació de camp pròxim. Una aplicació mòbil que transmet informació emmagatzemada de l’usuari, com poden ser números de targetes de crèdit o entrades adquirides, a dispositius propers, cosa que permet al portador del telèfon fer pagaments o accedir a espectacles. Totes aquestes aplicacions, a més, ens donen informació contextualitzada a demanda, a tot arreu i sobre moltes coses. Això converteix la nostra interacció amb la sobrecàrrega d’informació que caracteritza la nostra societat en útil sense esforç. Registren dades sobre la nostra identitat, localització i interaccions, que passen a formar part de nous subsistemes de dades que poden ser utilitzats, al seu torn, per nous sistemes. La necessitat del sistema d’identificar tots els objectes i les persones implicats per poder reaccionar-hi fa de qualsevol espai augmentat o pervasiu un espai monitorat.
La intel·ligència col·lectiva augmenta la consciència del nostre entorn i les nostres potencials opcions d’interacció amb aquest. Però la pervasió i evanescència de la tecnologia ubiqua en fan una mediació inconscient, un sistema altament relacional i complex amb un funcionament intern i unes relacions amb d’altres que romanen imperceptibles a l’usuari. Un sistema que pot reestructurar la manera en què percebem el món i ens hi relacionem, alhora que la nostra consciència de nosaltres mateixos i dels altres, sense que siguem conscients d’estar-hi implicats, de l’amplitud de les seves connexions, ni de vegades de la seva presència.
D’aquesta manera, la tecnologia ubiqua es transforma en un dispositiu, en el sentit que el va definir Agamben a partir de la interpretació de l’ús foucaultià d’aquesta paraula. Un dispositiu és tot allò que d’alguna manera té la capacitat de capturar, orientar, determinar, interceptar, modelar, controlar o assegurar els gestos, les conductes, les opinions o els discursos dels éssers vius. Els dispositius han de donar lloc a processos de subjectivació que permetin que els subjectes implicats s’hi relacionin. De manera que aquests puguin ser profanats, retornats al procés d’hominització. O el que és el mateix, al conjunt de relacions i pràctiques culturals que els han donat lloc i on poden ser apropiats per humans conscients del seu ambient i actius. La imperceptibilitat que envolta el sistema difús de la tecnologia ubiqua el fa improfanable, cosa que el converteix en un sistema estratègic de control, que serveix a un poder difús i imperceptible.
El Big Data i els sistemes que materialitzen la informació en el nostre entorn sembla que ens poden fer més feliços, assistint-nos en la planificació de les nostres ciutats i en el nostre projecte de vida. Però cal plantejar-se aquí si el que convé més a les nostres ciutats i al nostre entorn en general és esdevenir «intel·ligents». El que ens compromet en el nostre entorn no n’és la funcionalitat i l’eficiència, sinó les qualitats estètiques, històriques i culturals. La virtualitat encarnada que caracteritza el nostre món postdigital s’ha de desenvolupar juntament amb estratègies estètiques que permetin visualitzar i entendre els fluxos de dades al nostre voltant, com també els sistemes d’objectes intel·ligents que els condueixen. D’aquesta manera, la informació materialitzada no sols ens permetrà acotar aquests sistemes als camps de la nostra vida, on realment ens poden ser útils, sinó apropiar-nos-els, cosa que dóna lloc a relacions significatives. La intel·ligència col·lectiva i la seva capacitat de distribuir-se en l’ambient hauria d’incrementar la nostra capacitat d’actuar de manera performativa en el món, fent-nos conscients, alhora, del sistema de relacions i agents humans i no humans que conformen la nostra situació en cada moment i no convertir-se en un sistema imperceptible capaç de disminuir la nostra capacitat d’agència i de provocar una pèrdua de control sobre com ens presentem en el món.
Els insectes són referència per a la cultura de xarxes, des dels discursos sobre ments-rusc fins als algorismes que funcionen com colònies colònies de formigues.
Them! (1954)
Són per tot arreu i, amb les seves sis potes, els seus nombrosos ulls i les seves capacitats de moviment i de percepció tan diferents de les nostres, podem veure’ls com un exemple clar d’intel·ligència no humana. No és estrany que els insectes hagin inspirat els autors de ciència ficció. Però també han estat una font d’inspiració en altres camps, como ara la robòtica o el disseny de xarxes. A més de criatures més o menys fastigosos, els insectes són un punt de referència bàsic per a una bona part de la cultura de xarxes, des dels discursos sobre ments-rusc i xarxes distribuïdes fins als algorismes que funcionen com les colònies de formigues; fins i tot hi ha hagut qui ha qualificat de «societat-pol·len» les pràctiques cognitives del capitalisme.
El context en què parlo de mitjans-insecte és el d’aquest conglomerat de nocions manllevades de la biologia i de l’alta tecnologia: es tracta d’interpretar la cultura dels mitjans de comunicació a partir de models de vida aparentment senzills, però que superen els éssers humans de múltiples maneres. La idea dels mitjans-insecte és doncs un exercici històric de caire teòric i cultural que pot ajudar-nos a entendre el llarg diàleg entre els discursos de la tecnologia i de la biologia.
La ciència ficció és un bon exemple. Per ser futurista, ja no cal idear fantasies sobre combinacions d’humà i d’animal o sobre androides i humanoides; és preferible recórrer a insectes i a d’altres animals no humans. Aquesta és la conclusió que suggereix la lectura d’algunes obres de ciència ficció dels darrers anys, com The Dervish House, d’Ian McDonald, on la Istanbul nanotecnològica del futur, amb el seu pròsper nucli de negocis i d’empreses high-tech, apareix com un centre comercial de la Ruta de la Seda en versió segle xxi. Les fantasies cronenberguianes dels anys vuitanta, amb aquells híbrids d’humà i d’insecte (com a La mosca), han estat desbancades per les versions de robots-aranya i de drones insectoides que conformen els règims de seguretat i vigilància d’una Istanbul infestada de sectes suïcida.
Primera edició de Gläserne Bienen (1957).
No és que el concepte d’eixam sigui una cosa nova. La seva història es remunta als inicis del segle xx, amb les investigacions sobre els «superorganismes» i la intel·ligència col·lectiva que pel que sembla desenvolupen els formiguers. Es tracta de la versió precibernètica del que ens ofereix l’actual societat d’Internet: un món de connectivitat i d’intel·ligència emergent. De fet, la història de les tècniques culturals ajustades al model de l’eixam és força més llarga i coincideix amb l’aparició de la robòtica intel·ligent. En aquest cas, la literatura d’Ernst Jünger exemplifica una determinada visió epistemològica del «desenvolupament» dels mitjans, com a la novel·la Gläserne Bienen (Abelles de vidre), del 1957, que descriu un futur nanorobòtic. Per a Jünger, la nanorobòtica coincideix amb la nova obsolescència dels mons animals, cosa que encaixa amb l’anàlisi que han fet autors com Akira Mizuta Lippit de la doble relació existent entre els paisatges tecnològics urbans moderns i els animals: la desaparició de rosegadors i d’altres espècies no humanes hauria estat acompanyada d’una animalització dels mitjans, quelcom que es pot constatar fins i tot amb una anàlisi somera de les representacions utilitzades en els primers mitjans de comunicació, tan fascinats per l’agilitat dels cossos animals, o dels mons de rosegadors i granges de l’animació.
Segons Lippit, la relació entre animals i tecnologia caracteritza l’etapa de modernització i innovació de finals del segle xix. Al mateix temps que desapareixen de les tècniques i de les cultures urbanes, els animals comencen a poblar els nous discursos, como el dels mitjans de comunicació (el cinema) o el de la subjectivitat moderna (la psicoanàlisi). Com assenyala Lippit, per mitjà de metonímies de la natura, els animals s’incorporen al nou entorn industrial, on el vocabulari i les explicacions de moltes innovacions tecnològiques, des de la màquina de vapor fins a la mecànica quàntica, es caracteritzen per una certa animalitat. James Watt, i més tard Henry Ford, Thomas Edison, Alexander Graham Bell, Walt Disney o Erwin Schrödinger, entre altres figures destacades dels nous corrents industrials i estètics de finals del segle xix i començament del xx, es van inspirar en animals per idear els seus artefactes i d’aquesta manera van crear tot un seguit d’híbrids de fantasia.
Hi ha tota una zoologia dels mitjans. El sentit amb què aquí es fa servir la paraula té a veure amb el plantejament «zootècnic» que relaciona les pràctiques de comunicació amb la investigació animal, però també, com veurem més endavant, amb un plantejament ecològic més general. La noció de zoologia dels mitjans té a veure amb una situació històrica i cultural determinada, on el disseny i la interpretació dels mitjans tecnològics es basaven en comunitats animals.
Evidentment, l’ús d’aquest enfocament zoològic no serveix només per estudiar els mitjans segons el seu contingut i el que apareix a la pantalla. En realitat, els mons descrits en novel·les com The Dervish House ens recorden que els mitjans en tant que tecnologies (entitats abstractes però presents, concretes però distribuïdes massivament en l’era de les xarxes i de la comunicació sense fil) funcionen amb molta més eficàcia quan no s’ajusten al model humà. Per això els biòlegs marins han començat a assessorar els cossos militars i de seguretat dels Estats Units, i per això surten pops a les notícies. Em refereixo a experts com Rafe Sagarin, ecòleg marí de la Universitat d’Arizona, que ensenya com emular l’organització descentralitzada d’aquests cefalòpodes. El llibre de capçalera d’aquestes experimentacions és, evidentment, Vampyroteuthis Infernalis: A Treatise, with a Report by the Institut Scientifique de Recherche Paranaturaliste, del filòsof dels mitjans Vilém Flusser.
Des del punt de vista de la teoria dels mitjans, tot això suposa superar algunes visions tradicionals de la tecnologia, des d’Ernst Kapp fins a Marshall McLuhan. Molts d’aquests teòrics van tractar de demostrar que els mitjans de comunicació han estat dissenyats a imatge del que és humà i com extensions de la humanitat. Per a d’altres, com Siegfried Zielinski, la relació dels mitjans amb el món és força més peculiar.
En la línia d’aquesta arqueologia i fins i tot variantologia dels mitjans, podem explorar una altra tradició teòrica. En aquest cas, en incorporar animals en seves diverses formes, la teorització ofereix un altre conjunt de disponibilitats (affordances). De fet, quan parlem d’ecologia dels mitjans, no podem oblidar els primers treballs de Harold Innis, que va tractar temes ecològics en sentit literal, com ara els rius, les pells o els castors, i que també va desenvolupar una visió més conceptual del «mitjà», fent recular la seva història fins un punt intermedi entre la biologia i la premsa tècnica. La bibliografia etològica i biològica del segle xix i començament del xx ofereix diversos enfocaments interdisciplinaris de temes com la vida dels insectes, en el que sembla un intent d’aplicar les tècniques «culturals» a l’estudi d’aquests animalons: l’existència dels insectes es defineix pel ball, l’acústica, la comunicació o els sistemes d’allotjament, com a Moeurs des insectes, de J.H. Fabre. Un dels autors que recull aquestes vacil·lacions de l’interès metodològic i teòric és William Morton Wheeler, que va ser un dels primers estudiosos de l’organització social dels animals i va idear el concepte d’«emergència» molt abans que la teoria de la complexitat se l’apropiés. A començaments del segle xx, Wheeler es planyia per l’abast limitat del concepte d’allò social: «Per desgràcia, la ciència de la sociologia comparativa encara no s’ha desenvolupat. De fet, no ha avançat ni en un sentit ni en l’altre, perquè els sociòlegs han deixat l’estudi de les societats animals i vegetals en mans dels biòlegs, els quals s’han mostrat menys interessats per aquestes societats que per l’estructura o les activitats individuals dels seus membres». ¿I si la decisió de Wheeler d’estendre les ciències socials a la vida vegetal i animal pogués anar un pas més enllà i aplicar-se a la investigació dels mitjans? Si tants dels primers estudis sobre la psicologia i les agrupacions socials dels animals semblen, anacrònicament, una aplicació humorística de les tècniques culturals a la vida no humana, ¿no podríem, més seriosament, fer extensiu el plantejament mediàtic als animals, com també a d’altres elements de l’ecologia no humana, tant orgànics com inorgànics?
Insect Media: An Archaeology of Animals and Technology. Jussi Parikka (2010).
De fet, enfocaments com el dels «mitjans-insecte» són necessaris per descriure amb rigor els contextos culturals, històrics i mediàtics on es desenvolupa la cultura tecnològica. I això és especialment urgent avui en dia, en plena ecocatàstrofe: els residus electrònics són un problema cada cop més greu, i les nostres avançades andròmines són plenes de materials tòxics. La informàtica en núvol exigeix quantitats enormes d’energia. Las mateixes tecnologies dels mitjans tenen conseqüències ecològiques, més enllà de la simple metàfora animal. ¿No podríem inspirar-nos en l’ecologia i en la biologia per entendre d’una forma més ètica la cultura dels mitjans tècnics?
Traducció de l’anglès: Zoraida de Torres Burgos.
Ens podriem alliberar d’una societat controlada? Reflexió sobre el cicle 'Ciutadania, Internet i Democràcia'.
La vigília de l’any 2000, el món va tremolar. No per un terratrèmol o un tsunami, sino per quelcom molt més incert i predible alhora. El sistema informàtic mundial tenia un gran bug o error. Podrien diferenciar els ordinadors del planeta entre els zeros de l’any 2000 i els del 1900? L’error amenaçava amb paralitzar instantàniament aeroports, hospitals, estacions de transport, bancs, escoles, el trànsit… L’“aldea global” sencera s’aturaria! Els últims dies del mil·leni, el pànic va anar en augment. I el món sencer va contenir la respiració en els darrers minuts del 31 de desembre de 1999. Per sort, va ser un final feliç: els ordinadors –que haurien pogut paralitzar el planeta—es van comportar.
Tot això va succeïr fa 12 anys. S’imaginen el que controlen avui dia les màquines? No només el funcionament del planeta, sinó també les vides desgranades de milions de persones que queden impreses al “núvol”. I qui dirigeix els ordinadors que recopilen les dades que “floten” en el ciberespai? Les grans corporacions de Silicon Valley, propietàries de les principals xarxes socials que ens captiven a diari, com si un sortil·legi hipnotitzador ens hagués agafat desprevinguts. Facebook, Twitter, Amazon, Google, LinkedIn… Avui en dia, qui s’atreveix a dir que escapa de l’embruix d’aquestes marques digitals?
Paguem amb el telèfon mòbil, demanem que ens portin la pizza a casa, comprem vols, llibres, roba o aparells electrònics, anotem els nostres destins quan anem de vacances, registrem les nostres dades mèdiques, confiem els números de les nostres targetes de crèdit… i fins i tot declarem els nostres sentiments més íntims a la xarxa social creient que ens guardarà el secret.
Ara, vostè, lector, si s’atreveix, respongui davant milions de persones: Com es diuen els seus fills? Quant li va costar la casa que acaba de comprar? Quants diners té al compte corrent? Quant es va gastar en roba el mes passat? Quin és el seu número de targeta de crèdit?
Tota cara amable té el seu revers obscur i les companyies de Silicon Valley estan construint, amb el millor dels seus somriures, un projecte d’esclavatge comercial. Som part del “Món feliç” d’Aldous Huxley quan responem innocents a les propostes de Facebook? Estem preparats per escapar d’aquesta realitat?
Només cal fer una ullada a aquest hipotètic vídeo, titulat Mind reader, per posar-nos les mans al cap i aterroritzar-nos una mica de la nostra inconsciència a la Xarxa. “La teva vida sencera és a Internet. I es pot tornar en la teva contra. Roman alerta”, diu l’eslògan de la campanya “Safe Internet banking” promoguda per una agrupació financera belga que pretén concienciar per a què es realitzin transaccions bancàries online segures.
Una possible salvació per no caure en el “món feliç” de Huxley podria ser potenciar l’esperit crític. Si ho aconseguim, a base d’infondre idees i coneixement, ens podriem alliberar d’una societat controlada?
El CCCB acaba de tancar un cicle de conferències titulat Ciutadania, Internet i Democràcia en el qual s’han exposat els tres conceptes del títol, tan amplis com propers. El catedràtic de comunicació James Curran, el comunicador holandès Geert Lovink, el professor de Mitjans de la Universitat de Nova York Nicholas Mirzoeff, l’activista Leila Nachawati, el fotoperiodista Samuel Aranda i el teòric tecnològic Evgeny Morozov han jutjat i criticat obertament el moment actual.
El resultat ha estat un ampli ventall de reflexions al voltant de la poca consciència que tenim de la vida que habitem a Internet, com d’il·lusos ens mostrem davant el monopoli tecnològic que ens controla, què ingenus que semblem quan relacionem les recents revolucions socials amb les xarxes socials, i com som d’imprudents quan no manifestem el nostre interès pels algoritmes que capten les nostres dades personals al ciberespai.
“És molt curiós el que està succeïnt a les democràcies lliberals”, argumenta airat el bielorús Morozov. “Si volem saber quina força tenen les nostres protestes socials, primer hem d’entendre com funcionen aquests intermediaris digitals de Silicon Valley. Amb les seves tecnologies intel·ligents i els seus algoritmes secrets, rastregen i defineixen la nostra vida digital. És el que jo anomeno solucionisme, o la il·lusió de què ens solucionen tots els nostres problemes”.
Curran ens demana que no ens deixem impresionar per la tecnologia i ens centrem més en els continguts digitals: “Els grans grups mediàtics controlen la Xarxa a través de webs de notícies que se situen en el top 10 de les pàgines més consultades del món”.
Però el director de l’Institute of Network Cultures, Geert Lovink, va més enllà en el seu atac. “No podem permetre que aquestes companyien estrenyin la Web. És important potenciar les eines obertes i altres xarxes alternatives a Facebook i Twitter”. Aquest activista holandès critica efusivament la vulneració del dret a la privacitat de les xarxes socials i la tendència a promocionar l’“enllaç dèbil” de la Xarxa o les relacions personals algorítmiques.
“Internet és un espai d’acció política que ens connecta amb el que fem en l’espai real”, opina Mirzoeff, el professor de Mitjans, Cultura i Comunicació de la Universitat de Nova York. “No és veritat que sigui una utopia però la seva definició final dependrà de l’ús que li donem.
Un ús que ha servit per a que es conegui la Primavera Àrab i s’engrandeixi el potencial de Facebook i Twitter per la seva fase comunicadora. L’activista hispano-síria leila Nachawati explica que “ara els ciutadans utilizen millor aquestes eines per organitzar-se” però també alerta del control, la repressió i el seguiment que des d’aquests mateixos espais fan els governs. “Internet no ha de substituir altres accions socials”, afegeix el guanyador del World Press Photo 2011 Samuel Aranda.
Si en l’article que obria aquest cicle de conferències del CCCB el sociòleg i filòsof Zygmunt Bauman ens prevenia de la modernitat líquida en què vivim i en la qual ningú no sap qui controla el poder, ara seria apropiat tancar el cicle amb l’urbanista i filòsof Paul Virilio a manera de resposta: “Avui en dia, amb la instantanietat, la ubiqüitat i la immediatesa arribrem al límit del nostre propi poder. Si el temps són diners, la velocitat és poder. Però a l’home se li escapa completament aquest poder perquè l’ha delegat en les màquines eficaces en acceleració, en contestadors automàtics, en ordinadors. Aquesta acceleració del temps s’anomena progrés, però és una conseqüència fatal del progrés”.
Després d’aquestes paraules, potser és el moment –com va dir Morozov—de “provocar una reflexió més profunda de l’impacte que està tenint Internet en les nostres vides”. O… tots acabarem confiant en el “totpoderós” que habita el “núvol” d’Internet i resant un @Parenostre que estàs a les xarxes, siguem o no creients.
Morozov alerta als moviments socials que pensin més en l'estratègia i plataforma tecnològica addient que necessiten per dur a terme els seus objectius.
El professor i teòric d’Internet Eugeny Morozov és autor de The Net Delusion: The Dark Side of Internet Freedom i està a punt de publicar el llibre “To Save Everything, Click Here: The Folly of Technological Utopianism”. Els títols de les seves obres ja deixen entreveure quina és la seva posició sobre la Xarxa. Morozov, nascut a Bielorúsia fa 28 anys, és molt crític amb el discurs optimista de les bondats de la tecnologia i Internet.
Durant la seva conferència ahir al CCCB, va argumentar per què hem de superar idees preconcebudes de la Xarxa, com el seu caràcter descentralitzat, no jeràrquic i suposadament democràtic. Segons Morozov, cada vegada hi ha més intermediaris que, mitjançant tecnologies intel·ligents i algoritmes, rastregen i defineixen la nostra vida digital: des de les empreses que ofereixen servidors d’Internet fins les que ens gestionen els nostres comptes de correu electrònic. Les grans companyies de telecomunicacions de Silicon Valley, són, segons Morozov, les que tallen el pastís de les nostres comunicacions i determinen, en certa manera, el consum cultural, les relacions i la vida pública de la societat en la Xarxa. L’autor va presentar una idea que desenvolupa en el seu proper llibre: el “solucionisme” o com les grans companyies ens fan creure que els seus serveis i eines ens solventen la vida. Molt crític amb el conservadurisme d’empreses com Facebook (que va censurar la pàgina de The New Yorker per publicar una il·lustració d’Adam i Eva despullada ) o el control de moviments que pot arribar a aconseguir una eina com Google XXX, Morozov va reivindicar una reflexió més profunda de l’impacte que està tenint Internet en les nostres vides.
En aquesta entrevista, Morozov desenvolupa alguns dels temes del debat d’ahir, com ara que moviments socials deixin d’emmirallar-se en el model suposadament democràtic d’Internet i pensin més en l’estratègia, estructura, i plataforma tecnològica addient que necessiten per dur a terme els seus objectius.
Podeu llegir articles de Morozov regularment a la premsa escrita en publicacions com The New York Times, The Economist, The Wall Street Journal, Financial Times, El Pais o el Corriere della Sera, entre d’altres. Durant aquest mes de novembre, ZZZINC ha moderat i gestionat el fòrum online “Ciberrealismo: Más allá de la euforia digital” per debatre les teories de Morozov sobre Internet.
Mayte Carrasco, Leila Nachawati i Samuel Aranda ens parlen sobre els canvis que ha experimentat el periodisme amb la irrupció d'Internet.
“Internet no s’ha adaptat al discurs periodístic, ha estat a l’inrevés”. Segons Mayte Carrasco, reportera de guerra independent, el periodisme ha anat cap allò simple i espectacular, cap al llenguatge de 140 caràcters d’Internet. No obstant, Internet també crea un nou espai per a l’opinió i l’expressió política en molts països on aquest periodisme estava censurat. Per a Leila Nachawati, activista en favor dels drets humans i professora de Comunicació de la Universitat Carlos III de Madrid, els ciutadans han millorat la forma en què utilitzen aquestes eines per comunicar-se i organitzar-se. Però també destaca que els governs han evolucionat en el control, la repressió i el seguiment dels ciutadans en aquests espais. I si bé Internet permet a la gent una millor comunicació i organització, exposa el fotoperiodista Samuel Aranda, no substitueix a altres accions socials. Finalment, tant Carrasco com Nachawati destaquen el soroll informatiu que hi ha a la xarxa i la dificultat i importància de cercar fonts fiables d’informació.
Samuel Aranda, Leila Nachawati i Mayte Carrasco han participat al cicle Ciutadania, internet i democràcia amb la taula rodona “Reflexions sobre la primavera àrab: què heu fet amb la #llibertat?”.
Segons Mirzoeff “Internet és un espai d’acció política quan es connecta amb el que fem a l’espai real”.
“Internet és un espai d’acció política quan es connecta amb el que fem a l’espai real”. Segons Mirzoeff, professor del departament de Mitjans, Cultura i Comunicació a la Universitat de Nova York, l’activisme online ha tingut un gran impacte i ha propiciat enormement l’activisme a l’espai públic. I és que la xarxa també és un espai físic, també és un espai real; així doncs, Mirzoeff nega que Internet sigui una utopia, un no-lloc. Si bé tradicionalment la visualitat permetia només a l’autoritat el privilegi de veure algunes imatges, Internet ha reforçat la voluntat de part de la societat de trencar amb aquests drets. Segons Mirzoeff, actualment es detecten dues tendències a la xarxa: d’una banda una monetització d’Internet i, de l’altra, una voluntat de democratitzar-lo. Així doncs, Internet és una eina agnòstica, i encara que té grans potencials, la seva definició final dependrà del nostre ús.
Nicholas Mirzoeff va participar en el cicle Ciutadania, internet i democràcia amb la conferència Aquí hi ha alguna cosa a veure: Contravisualitat, nous mitjans i el moviment “Occupy”, presentat per Anna Maria Guasch, catedràtica d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona i crítica d’art. Mirzoeff és un dels teòrics de cultura visual contemporània de referència. En aquest camp ha estudiat àmpliament la relació entre la cultura visual i la postmodernitat, ha publicat el llibre The Right to Look. A Counterhistory of Visuality (2011) i l’assaig On visuality (2006), i ha produït textos i projectes en relació a la cultura visual com a metodologia i camp d’estudi, entre els quals es troben Introduction to Visual Culture, un dels manuals més utilitzats en la matèria, o The Visual Culture Reader.
L’estudi del visual és per Mirzoeff vinculable als estudis culturals, de manera que les seves investigacions es mouen per àmbits molt diversos de la cultura i es relacionen sovint amb l’art contemporani, els nous mitjans i els drets humans. Ha participat en projectes artístics i curatorials, en investigacions sobre la cultura visual del canvi climàtic i, més recentment, ha iniciat un projecte en relació amb Occupy, anomenat Occupy2012, que està basat en un blog on escriu cada dia de l’any 2012 reflexions, notícies i investigacions entorn del moviment.
Mirzoeff és també subdirector de l’Association of Visual Culture (CoPi) i editor de Media Commons, Photography and Culture i The Journal of Visual Culture.
Segons Lovink “la gent ha decidit utilitzar un reduït nombre d’eines a la xarxa, i això limita la construcció d’una web oberta, democràtica i desentralitzada”.
“La gent ha decidit utilitzar un reduït nombre d’eines a la xarxa, i això limita la construcció d’una web oberta, democràtica i desentralitzada”. Segons Geert Lovink, aquest és un dels principals problemes que afecten al desevolupament d’Internet, tal com s’havia imaginat des dels inicis. Tot i això, si bé una xarxa descentralitzada no és essencialment més democràtica, si que ajuda a trencar amb un poder centralitzat. Per això durant la seva conferència va proposar accions i alternatives a les xarxes socials majoritàries. I és que davant l’acceleració de canvis que comporta Internet, Lovink es mostra preocupat per l’amnesia social que va lligada a aquesta evolució, i que ens impedeix tenir-ne una perspectiva. Finalment, com a director de l’Institute of Network Cultures, destaca que mentre els estudis de mitjans tradicionals es basen en els aspectes visuals de la representació, en els nous mitjans és important tenir present les relacions entre els usuaris o el codi i el software en que es basen.
Geert Lovink ha participat en el cicle Ciutadania, Internet i democràcia, amb la conferència Crítica del Facebook i mitjans socials alternatiu, presentada per Karma Peiró, periodista especialitzada en Internet. Lovink és professor de mitjans interactius i de teoria dels mitjans a la Hogeschool van Amsterdam i a la Universitat d’Amsterdam, a més de crític i activista de la xarxa.
El 2004 funda l’Institute of Network Cultures, especialitzat en analitzar i determinar el terreny de la cultura de xarxes i el potencial dels nous mitjans per al canvi sociotecnològic. Des d’aquest centre, s’han realitzat estudis entorn l’ús d’Internet i els Social Media i s’han produït i organitzat nombrosos projectes i esdeveniments tant presencials com virutals que promouen una visió crítica de la xarxa. De tots els projectes Lovink destacava a la seva presentació Society of the Query- stop searching, start questioning; Video Vortex, al voltant del desenvolupament de la cultura del vídeo produïda a partir de l’existència del vídeo on-line; The unbound book, que aborda la lectura i les publicacions digitals; i Unlike Us, el qual proposa analitzar la dimensió econòmica i cultural de les xarxes i plantejar-ne alternatives.
Lovink és autor de llibres sobre la cultura crítica d’Internet (Dark Fiber, My First Recession, Zero Comments ), la teoria del blogging, la web 2.0 i els nous mitjans. En el seu últim llibre, Networks without a Cause: A Critique of Social Media, parteix de les xarxes socials per realitzar una crítica a les polítiques i poders estructurals que determinen les tecnologies encarregades de marcar el nostre dia a dia.
Com es prefiguren les ciutats intel·ligents i de quina manera s’hi veuran afectades les institucions culturals i l’exercici ciutadà?
Blade Runner (1982).
La setmana passada, Barcelona va acollir la Smart City Expo, una conferència que va obrir un seguit d’interrogants sobre com es prefiguren les ciutats intel·ligents i de quina manera s’hi veuran afectades les institucions culturals i l’exercici ciutadà. Noves oportunitats i desafiaments.
De cop, una de les obres clàssiques de les arts medials es converteix en una oportuna metàfora. A La ciudad legible (Legible city, 1989), de Jeffrey Shaw, el visitant pot muntar una bicicleta estàtica i navegar pels carrers d’una ciutat de paraules, una simulació en 3D que es construeix amb els sentits. Una ciutat de dades. Vint-i-tres anys més tard, l’essència de la mencionada smart city té bastant a veure amb l’escenari de Shaw.
Per començar, a les metròpolis ciutadanes assistim a un canvi que no per obvi deixa de ser fonamental. No caldrà anar a buscar la informació en un dels seus temples passats i absorbir-la a través dels mitjans de comunicació. Les dades flueixen per entramats tancats i oberts, tant al cel com a la terra. Provenen de xarxes de sensors, connexions M2M ( machine to machine), aportades pels usuaris a través de les xarxes socials i el crowdsourcing, que baixen des del núvol per augmentar l’espai físic urbà. Malgrat que el gran desafiament segueix sent com convertir aquestes dades en informació amb sentit i útil, la realitat és que tant les dades com els dispositius que actuen de sensors i les fan circular ja existeixen i estan connectats.
Cada vegada més, les empreses de disseny d’experiències d’usuari es bolquen en el desenvolupament d’interfícies físiques o mobile apps que integren les seves dades amb la vida urbana. Urbanscale, d’ Adam Greenfield, és un bon exemple d’això, amb el seu servei UrbanFlow per augmentar les pantalles de la ciutat (a les estacions de transport, els carrers, etc.) amb informació “dissenyada i situada” per tal que els usuaris trobin el que busquen, planifiquin recorreguts i, fins i tot, participin de la vida cívica.
Sense anar més lluny, a Barcelona, l’empresa WorldSensing ha instal·lat sensors que recullen informació sobre el trànsit per tal que, a través d’una mobile app, es pugui ajudar els conductors a trobar un lloc on aparcar. En una proposta similar, el projecte europeu iCity, també liderat des de la Ciutat Comtal, busca obrir les infraestructures urbanes per a que agents interessats puguin augmentar-les amb dades obertes i oferir serveis d’interès públic que millorin la vida a la ciutat. Un parquímetre que ofereix informació sobre la qualitat de l’aire en una determinada ubicació, una aplicació que avisa si la piscina pública o el parc estan plens de gent, una màquina expenedora de tiquets de transport que, a més de vendre la T-10, et suggereix participar en una consulta popular.
Apocalíptics i integrats, utopia i distopia. Com sempre, les visions sobre el futur estan marcades per idees fortament contraposades. Hi ha gent que considera que un dels grans riscos de la smart city és l’ascens de la societat orwelliana en la qual la tecnologia està en mans de monopolis i governs autoritaris que la utilitzaran per monitorejar i observar els ciutadans. Seguretat i privacitat continuen sent una frontera complicada. D’altra banda, les visions més optimistes entenen que la tecnologia i les dades obren portes cap a la transparència, la participació ciutadana i l’emancipació de sectors de la ciutadania que fins ara estaven exclosos. També es mostren a favor d’una ciutat sostenible en la qual la mateixa comunitat és la que, tenint en compte les dades obertes (open data), redueix el consum energètic o assumeix comportaments més responsables. El projecte “The tidy street”, a Brighton, és un gran exemple d’iniciativa ciutadana per al control del consum d’electricitat.
Per això, el meme smart city ha d’anar molt més enllà de les propostes per a l’optimització de recursos i l’eficiència hi-tech. Mentre corporacions com IBM ofereixen als ajuntaments solucions del tipus ” smart city in a box“ que impliquen grans inversions en tecnologia malgrat no existeixen evidències contundents de què el que funciona en una ciutat ha de funcionar igualment en una altra, les investigacions suggereixen que no hi haurà ciutat intel·ligent si no es posa al ciutadà en el centre de l’equació.
Enguany, l’ Institute for the Future i la Fundació Rockefeller van donar a conèixer l’informe ” Un planeta de laboratorios cívicos” en el qual es suggereix que per tal que les ciutats siguin realment intel·ligents, les dades han de servir per generar inclusió i desenvolupament. No és suficient que les solucions siguin top-down, de dalt a baix, proposades per les grans empreses tecnològiques. Segons l’estudi, a la ciutat actual existeix una força puixant i d’oposició conformada per empresaris, hackers, hackactivistes i ciutadans que persegueixin una visió diferent de l’urbs futura. El seu terreny de joc són les dades convertides en informació per a fomentar la concreció de ciutats més democràtiques, més inclusives i resilients.
Aquests urbanistes do-it-yourself (DIY) adopten tecnologies de codi obert i estratègies de cooperació per tal que les innovacions siguin des de i per a la ciutadania, augmentant el compromís social i assegurant que l’assoliment tecnològic estigui en línia amb els interessos cívics. En aquest sentit, projectes com Smart Citizen (un kit de sensors per a mesurar les dades ambientals o connectar-les en xarxa via Cosm), del FabLab de Barcelona, o DCDCity, incubat al MediaLab Prado, abonen la smart city des de la versió alternativa: codi obert, filosofia fes-ho tu mateix i participació ciutadana. Quin paper juguen aquí les escoles i els centres culturals? De quina manera aquests projectes s’integren en l’agenda cultural i curricular educativa? Com s’educaran els smart citizens?
És probable que, en el futur, les ciutats d’èxit hagin d’integrar ambdós models. Les solucions ideals combinen les plataformes tecnològiques a gran escala amb les grans innovacions impulsades pels ciutadans. Fins a cert punt, aquesta integració ja està en marxa, però les administracions públiques necessiten donar-li forma en el marc d’una agenda d’obertura, transparència i inclusió. Les ciutats són com organismes vius, els esperits de les quals superen àmpliament l’entramat tecnològic i la infraestructura. Són les comunitats humanes les que constitueixen i sostenen un ADN particular urbà, i són aquestes particularitats, de vegades capritxoses i fins i tot inexplicables, les que han de ser tingudes en compte en el disseny d’innovació per a la ciutat.
També cal imaginar-se quines noves infraestructures redibuixaran el paisatge de les ciutats postmodernes, connectades fins la medul·la, dirigint en temps real les informacions que l’habiten, des del trànsit als carrers fins els likes a Facebook, la contaminació de l’aire, els problemes als trens de Rodalies i els carrers tallats, informacions ofertes via FixMyStreet.
Com serà aquest nou flaneur hiperconnectat, fins i tot un cop qüestionat el seu dret a perdre’s per la ciutat o a descobrir nous racons inesperats mentre busca una farmàcia oberta? Potser sigui aquest un possible rol de les institucions culturals: pensar noves experiències urbanes que enriqueixin l’espai físic amb certa poesia, retornin una quota de serendípia al recorregut pels carrers, ens ajudin a resignificar les dades o a retrobar-nos amb un espai furtiu. Una anècdota curiosa il·lustra els aiguaforts d’aquest zeitgeist. De camí a l’aeroport, un taxista em va confessar irònic: “Els nous taxistes ja no reconeixen la ciutat. Van per on els porta el GPS. Saps com li dic jo a aquest aparell? Guia-Per(a)-Stúpids”.
Internetens porta cap a uns canvis irreversibles que han fet trontollar des dels vells models de negoci fins a la manera de fer política. Qui controla el poder?
Nikola Tesla assegut al seu laboratori de Colorado Springs amb el seu “transmissor amplificador” generant milions de volts, 1899. Dickenson V. Alley, Wikipedia. CC-BY
Imagini’s que va en un avió confortablement assegut. Mira per la finestra i quasi nota la suavitat dels núvols. Al seu voltant, altres passatgers dormen, juguen a videojocs o llegeixen un llibre. Vostè va pensant que, quan aterri l’avió, connectarà l’iPhone i farà una trucada a la seva família. Sona la veu suau d’una hostessa per megafonia. Para atenció i.. de sobte, descobreix que el missatge ha estat enregistrat fa molt de temps. Espantat, escolta que el pilot automàtic el deixarà sa i estalvi en un aeroport el qual només està projectat en plànols i encara no és operatiu. Aterrador, oi?
Desperti del malson. Aquest exemple l’explica una de les veus més eminents que tenim actualment, el sociòleg i filòsof Zygmunt Bauman. Als seus 87 anys, ens alerta dels profunds canvis que estan experimentant les nostres societats. Diu que vivim en ‘una modernitat líquida’ i que una de les principals pors contemporànies és perdre el control. El pitjor és ser conscients que ningú té el control del que ens passa diàriament. I, en cas de tenir alguna pista, sabem que no podem fer res per canviar el rumb dels esdeveniments. Ja pot ser un tsunami, un atemptat terrorista, un huracà com el Katrina, un terratrèmol, una crisi energètica o altres pors més petites però amb un origen global, com que t’acomiadin de la fàbrica on has treballat durant 20 anys, que esclati una revolta social o et robin el cotxe.
“Ens movem en arenes movedisses i quan intentem sortir d’elles encara ens enfonsem més”, puntualitza el pensador polonès, en un to no gaire esperançador.
Els ciutadans portem gairebé dues dècades flotant en la ‘massa líquida’ d’Internet. Les eines dissenyades fins ara (obertes i tancades) ens han permès noves formes d’informar-nos i d’expressar-nos: des de les primeres webs en un rudimentari HTML, als primers mitjans digitals, passant pels blocs, els wikis i les actuals xarxes socials.
No obstant, ara que disposem d’eines molt potents– amb més capacitat d’emmagatzematge i un major volum d’usuaris connectats alhora– les nostres interaccions són més supèrflues i efímeres. Quina mena de coneixement transmetem a diari? Anunciem als nostres amics que estem prenem un cafè, publiquem la foto del cap de setmana o enviem a l’univers un tuit amb la nostra opinió resumida en 140 caràcters. Per fer-nos una idea del volum d’aquestes superficialitats, cada dia s’escriuen 500 milions de tuits i els mil milions d’usuaris de Facebook generen 2.500 milions de continguts nous cada 24 hores (fotografies, vídeos, recomanacions i actualitzacions d’estat).
Algú dirà que no tot el que s’envia a les xarxes socials és banal. Cert, també han servit per proclamar revoltes com la ‘Primavera àrab’. Però abans que el periodista nordamericà Andy Carvin ens l’expliqués a través de Twitter i que tinguessin un ressò a Facebook, el blog ‘Guerreros del teclado’ (2007) de la periodista Lali Santdiumenge (per citar un exemple proper) ja recollia les paraules d’alguns dels activistes que van incitar a la caiguda de Gadafi, Ben Ali o Mubarak.
Fa anys que Internet s’ha demostrat com el nou espai d’interacció de la humanitat. Però com diu l’assagista tecnològic Howard Rheingold (creador del terme ‘comunitat virtual’), el nostre futur depèn de com fem servir la tecnologia que s’ha infiltrat en les nostres vides i que ha amplificat, distret, enriquit i complicat cada instant dels nostres dies.
En el seu nou llibre, Net Smart, Rheingold proclama que fem un ús intel·ligent d’Internet. I diu: “He decidit no centrar-me en com Google ens fa estúpids, com Facebook està acomodant la nostra privacitat o com Twitter trosseja la nostra atenció”.
Internet, i tota la seva accelerada evolució, ens porta cap a uns canvis irreversibles que han fet trontollar des dels vells models de negoci fins a la manera de fer política. Qui controla el poder ara? “Fa temps que la política i el poder s’han separat”, continua dient Bauman. “Mentre la primera s’ha estancat en estructures locals, on ja no queda res per controlar; el poder –entès com els capitals, els mercats, el comerç, la informació o la criminalitat- ha emigrat a un nivell superior, al ciberespai, l’espai públic i global dels fluxes que està construint la modernitat líquida en la qual vivim”.
És moment, doncs, de reinventar el sentit de les democràcies actuals i la manera en que les persones exercim el nostre paper de ciutadans. De repensar quin profit podem treure de les nostres interaccions a Internet per millorar el món global que habitem. Com proposa Rheingold, és moment de “desenvolupar habilitats noves que ens ajudin a mantenir l’atenció, participar, col·laborar, consumir informació amb un esperit crític i crear xarxes intel·ligents per adquirir i conservar el coneixement humà”.
A menys que… volguem viure permanentment en un malson i descobrir un dia que el món està pilotat per mans incontrolables.
El CCCB ha obert un cicle de conferències titulat: Ciutadania, Internet, Democràcia (del 12 de novembre al 4 desembre) per debatre i reflexionar sobre aquestes qüestions amb reconeguts experts de l’àmbit tecnològic. En les diferents sessions es parlarà del desencant de la política i la seva revitalització a través de nous mitjans digitals, es farà una crítica a l’ús que fem de les actuals xarxes socials i es donarà una volta a moviments ciutadans com ‘ Occupy’ que persegueixen canvis globals.
Per a Curran, és hora de deixar-nos d'impressionar per la tecnologia i de centrar-nos en els continguts digitals.
Ha canviat Internet el món, tal i com auguraven els teòrics més optimistes? Segons Curran, catedràtic de Comunicació i expert en mitjans i poder, els grans grups mediàtics controlen la Xarxa a través de webs de notícies que se situen en el top 10 de les pàgines més consultades del món. La televisió, segons ell, continua essent el mitjà hegemònic al món. Curran es mostra força escèptic amb el poder democratitzador de les xarxes, tot i que en destaca el seu potencial mobilitzador en contextos molt específics com Corea del Sud o alguns països de la Primavera Àrab. El teòric britànic creu que encara existeixen limitacions que impedeixen poder parlar d’una Internet Global, com per exemple el limitat accès a Internet entre la població (només un 30% dels ciutadans del món, la majoria ciutadans de països desenvolupats). Per a Curran, és hora de deixar-nos d’impressionar per la tecnologia i de centrar-nos en els continguts digitals, força malmesos per culpa de la crisi econòmica que afecta els mitjans de comunicació.
James Curran va obrir ahir el cicle Ciutadania, internet i democracia amb la conferència Malentesos al voltant d’Internet i la democràcia, presentat per Vicent Partal, director de Vilaweb. Curran és catedràtic de Comunicació al Goldsmiths College de la Universitat de Londres i director del Goldsmiths Leverhulme Media Research Centre, centre interdisciplinari dedicat a dissenyar i investigar espais de comunicació per aconseguir una millor comprensió del seu potencial. Ha escrit nombrosos llibres i gran part de les seves investigacions s’han centrat en l’impacte d’Internet i les tecnologies de la informació, estudiant les causes per les quals Internet no ha complit certes expectatives de canvi. Aquesta línea d’investigació es veu reflectida en el seu últim llibre Misunderstanding the Internet, publicat conjuntament amb Natalie Fenton i Des Freedman.
Hem entrevistat James Curran per preguntar-li sobre el nou sistema mediàtic, Internet com a espai d’acció social i política, els límits que impedeixen qualificar a Internet de global, si considera que Internet podria ajudar a sortir d’aquesta crisi, el futur del periodisme, i el poder i influència dels mitjans de comunicació tradicionals.
Quines noves experiències aporten les aplicacions mòbils? Quins dubtes plantegen? De quina manera ens permeten interactuar amb l'espai físic?
Mara Balestrini és una de les participants en la sessió I+C+i Apps per a una nova cultura i una experta en arts medials i cultura mòbil. Aprofitant la seva presència al CCCB Lab, li vam fer aquesta entrevista en què parla de les noves experiències que aporten les aplicacions mòbils, els dubtes que plantegen (l’usuari customitza tant la informació que vol rebre que corre el risc que aquesta sigui excessivament limitada), de quina manera les aplicacions ens permeten interactuar amb l’espai físic i com estan canviant les activitats educatives a través de l’anomenada “gamificació”.
Balestrini moderarà dijous 20 el debat sobre les apps per a una nova cultura, així com en el taller que, a partir de demà i durant dos dies, servirà per crear una aplicació per a l’exposició El Paral·lel 1894-1939 que està organitzant el CCCB.
Jussi Parikka és teòric dels mitjans, escriptor i professor universitari a la Winchester School of Art de la Universitat de Southampton i a la Universitat de Turku, on imparteix classes de Teoria de la Cultura Digital. Parikka va participar en la sessió I+C+i dedicada a La nostra vida a la xarxa per parlar de temes com les humanitats digitals, les xarxes com a sistemes vius, els defensors i detractors de la tecnologia, els virus digitals i els virus físics i altres assumptes relacionats amb l’ecologia dels mitjans. Aprofitant la seva presència, Juan Insua, cap de projectes del CCCB LAB, l’ha entrevistat.
En la primera part de l’entrevista, Parikka defineix quin és el seu camp de treball i què significa ser teòric dels mitjans socials (social media theorist) i explica la importància de comprendre la xarxa per entendre la cultura contemporània. En opinió de Parikka, cal contextualitzar i analitzar críticament les eines digitals per entendre com funciona el món en l’actualitat.
En la segona part, Parikka explica quins són els seus referents en l’estudi de les xarxes (Lászlo Barabási, Tiziana Terranova, Eugene Thacker) i parla dels nous models de polítiques participatives que les institucions culturals han de començar a adoptar. Segons Parikka, el model està obsolet i les instituticions han de replantejar-se com compartir i com treballar el coneixement, com desenvolupar nous models econònomics i noves plataformes d’intercanvi.
Veure més i no veure res. Aquestes són les dues tendències, només en apariència irreconciliables i oximoròniques, que regeixen el nostre temps actual. Gràcies a les noves tecnologies veiem més (pensem en els rajos X, en els telescopis, en les eines de realiat augmentada), però el seu simulacre electrònic també ens amaga part de la realitat. La pantalla s’interposa com el nou mantell de Maia entre la imatge real del món i la computeritzada. De vegades, aquesta simulació ens allunya de la mateixa realitat de l’aparell en tant que tecnologia objectual.
Sobre això ha escrit Slavoj Zizek, comparant la tècnica actual amb la de la Modernitat: “la tecnologia moderna era ‘transparent’ en el sentit que mantenia viva la il·lusió de què era possible comprendre ‘com funciona la màquina’, és a dir, se suposava que la interfície hauria de permetre a l’usuari un accés directe a la màquina que hi havia darrere (…) la ‘transparència’ postmoderna designa exactament el contrari d’aquesta actitut analítica global (…) el preu d’aquesta il·lusió de continuïtat amb els nostres entorns quotidians és que l’usuari ‘s’acostuma a una tecnologia opaca’, la maquinària digital ‘darrere la pantalla’ es torna totalment impenetrable, fins i tot invisible” (S. Zizek, Lacrimae rerum; Debate, Barcelona, 2006, p. 218-19).
Amb la finalitat, meitat pràctica i meitat comercial, de que les interfícies d’ús siguin cada vegada més simples i intuïtives, els constructors d’aparells electrònics com els mòbils, els ordinadors, les consoles de videojocs i les tabletes ens presenten objectes perfectament dissenyats, tancats i estancs, en els quals una fabulosa superfície plàstica o de vidre fa que ens oblidem del cablejat; els nous i flamants aparells són un luxe per la vista i pel tacte, lluny de les tosques i antigues caixes plenes de xips i cables que en sobresortien. El bluetooth fa que teclats, ratolins i ordinadors es comuniquin de manera màgica i estètica, alleujant de lletjor endollada els nostres entorns de treball i oci.
Aquests processos de dissolució de presència, al fer agradables i refinats els aparells electrònics, units a l’increment exponencial del seu ús en qualsevol tipus d’activitats, incloent-hi l’artística, fan que l’electrònica en general i els ordinadors en particular estiguin omnipresents ja en la majoria de pràctiques artístiques contemporànies d’una manera o una altra. Fins i tot els artistes plàstics tradicionals ens envien als gestors de programació cultural imatges dels seus llenços en un cd o ens remeten, via hipervincle, a la seva pàgina web. Alguns han preparat tours virtuals per les seves exposicions, que presenten orgullosos com a maneres de veure, de veure més, el seu treball, amb possibilitats incloses de zoom i preses d’alta definció.
Aquest nou “ecosistema” de treball està canviant la pràctica de l’art, però també les formes de circulació, difusió, visibilitat i venda. En el volum editat per Sarah Cook, Berryl Graham, Verina Gfader i Axel Lapp A Brief History of Working With New Media Art. Conversation With Artists (The Green Box, Berlin, 2010), resultat d’un seguit de trobades al CRUMB (Curatorial Resource for Upstart Media Bliss) de la Universitat anglesa de Sunderland, els artistes, comissaris i gestors involucrats en la creació d’art digital arriben a un seguit d’interessants conclusions al voltant de la sobreabundància de la tecnologia en la seva esfera de treball. Crec que val la pena rescatar algunes opinions (la traducció és meva):
Les qüestions urgents no són només, per tant, l’esvoranc digital i l’elevat cost dels equips. El tecnoestrès és també clarament perceptible en alguns d’aquests artistes, que necessiten perdre un temps preciós en aprendre a utlitzar programes que ben aviat cauran en desús, i que viuen pendents d’una “actualització” constant de les pràctiques i procediments que utilitzen. Mentre un pintor renaixentista no havia d’aprendre nous rudiments del seu art una vegada els havia après en la seva joventut, i podia treballar cinquanta anys de la mateixa manera, els artistes digitals són aprenents perpetus, encorbats damunt laboriosos i pesats manuals d’instruccions o fins i tot afanats en tasques de programació. I els problemes per crear l’obra no són els únics: també hi ha els problemes per a conservar-la una vegada realitzada en condicions d’exhibició. Són ben conegudes les dificultats per emmagatzemar les obres d’art o de literatura digital (fet ja mencionat per Katherine Hayles en el seu clàssic Electronic Literature, 2008), per la perentorietat dels formats d’arxiu, cosa que propicia un ràpid “oblit” cultural en perdre’s de vegades la possibilitat de recuperar el treball artístic (fenòmen criticat per Manfren Osten a La memoria robada. Los sistemas digitales y la destrucción de la cultura del recuerdo. Breve historia del olvido, 2007).
Mentre alguns d’aquests artistes mostren una innocència gairebé naïf, com Wendy Kirkup, que protesta per l’alt cost d’utilitzar un satèl·lit en òrbita per fer una obra d’art; altres són molt concscients de la contradiccio en la qual viuen, de l’alt cost dels equips (Trevor Paglen va introduir en alguna de les seves obres tecnologia d’espionatge militar) i del’impacte que aquests recursos tenen a l’estar construïts com sofisticats sistemes electrònics, amb greus inconvenients de manteniment, reciclatge i consum. Fins i tot hi ha artistes, com Cory Arcangel o Olia Lialina / Dragan Espenschied, que fan de la tecnologia obsoleta i de les seves possibilitats artístiques de recuperació l’eix de la seva investigació creativa.
Un exemple extrem d’aquesta autoconsciència l’hem vist fa poc, quan l’artista digital Eugenio Tiselli exposava les raons per es quals abandonava per motius ètics la pràctica d’E-literatura. Després d’una investigació a Tanzània, en la quan va descobrir profundes implicacions que afecten el sector de l’agricultura en particular i el medi ambient en general, Tiselli va arribar a la conclusió que ni la literatura digital ni el seu ambient acadèmic han estat capaços d’assumir alguns fets, segons el seu judici, medul·lars: “Ens hem adonat, com a comunitat acadèmica, del què els aparells electrònics li fan al medi abient? Sabem d’on vénen els minerals necessaris per a crear ordinadors, i sota quines condicions són extrets? Què hi ha del treball esclavista que implica la seva manufactura? Hem estudiat a fons les implicacions econòmiques d’utilitzar ordinadors com a eines literàries en un moment en què els nostres sistemes econòmics s’estan enfonsant? En una paraula: estem sent responsables? M’he preguntat seriosament aquestes qüestions a mí mateix. A dia d’avui, he decidit deixar temporalment de crear obres d’e-literatura”. La declaració de Tiselli coincideix amb un seguit d’articles d’investigació del New York Times en els quals s’esclareix les terribles condicions de fabricació a països d’Àsia d’alguns aparells electrònics de marques molt conegudes, com Apple.
Per acabar, m’agradaria ressaltar que alguns artistes que utilitzen l’electrònica, com Tiselli i altres casos apuntats més amunt, demostren un alt grau de preocupació per la repercussió mediambiental i econòmica de la seva obra. Una preocupació no sempre visible en arts enteses de forma més tradicional. Els escriptors convencionals havien acceptat que el paper amb el qual escriuen els seus llibres i amb el què es publiquen els seus exemplars té un enorme cost en arbres tallats i perjudicials tractaments químics per a fabricar cel·lulosa, però d’alguna manera havien arribat a la conclusió que les seves obres mereixen aquest sacrifici. Amb prou feines he vist reflexions serioses i autocrítiques similars a la de Tiselli en escriptors no digitals, només recordo algun exemple de poetes com Gary Snyder o Jorge Riechmann. En altres branques de l’art, alguns projectes de landart com l’Over the river de Christo i Jeanne-Claude han estat seriosament criticats pel seu impacte sobre l’entorn, malgrat les preocupacions dels artistes semblaven ser unes altres. Seria positiu que aquest moviment de conscienciació, habitual entre artistes digitals, es pogués extendre a altres parcel·les de la pràctica estètica. Com diu Tiselli, no es tracta de que tots deixin de fer art, sinó d’aturar-se puntualment i pensar les repercussions que té l’exercici d’aquesta pràctica, i de no seguir cegament fent les coses sense (auto) criticar-les. No mirar, no veure, no voler aixecar simbòlicament la tapa dels aparells amb què treballem i amb els quals escribim (en un d’ells estic escrivint aquesta penúltima línia), preserva la tremenda foscor d’una tecnologia cada vegada més opaca.
Siri és el robot més apropiat per l’època en què vivim. Un robot incorpori, de butxaca i d’intel·ligència expandida. Un robot que podria haver existit fa una dècada perquè possiblement el seu èxit es deu als nostres rituals i manies postmodernes: el telèfon mòbil com a mitjancer d’una gran part de la nostra experiència social, comunicacional i operacional.
Quin altre dispositiu sap més coses de nosaltres que el mòbil? En quin punt de la geografia ens trobem (gràcies a les tecnologies de geolocalització), qui son els nostres contactes (gràcies a l’agenda), amb qui tenim converses virtuals (gràcies a les aplicacions mòbils de les xarxes socials), què busquem a la xarxa, i altres informacions que flueixen constantment a través dels nostres mòbils.
Siri és una idea antiga sostinguda sobre el tron de les tecnologies i els usos del moment. El seu potencial resideix en el petit-gran món que habita: el nostre mòbil connectat a la xarxa. La seva habilitat, en canvi, té a veure amb la seva capacitat de comprendre ordres de veu –una de les formes d’interacció més naturals- i encendre les seves neurones distribuïdes que tenen la capacitat de fer sinapsis des de la mà de l’usuari fins el quasi infinit de la xarxa de xarxes. Tot això en “temps real”.
Si ens guiem per la intuïció, podriem definir que Siri consta de tres capes: un analitzador de veu a text, un analitzador de gramàtica i un conjunt de proveïdors de serveis. A la pàgina del robot, l’estrella d’Apple explica què podem esperar d’ella: demanar un recordatori, que enviï un missatge, que ens expliqui quina és la situació meteorològica en determinat lloc, que ens ofereixi la informació que es troba a Yelp, WolframAlpha o Wikipedia, que anoti a l’agenda una reunió o una alarma, que ens indiqui un número o una adreça, que ens prepari un cronòmetre o fins i tot que respongui preguntes sobre ella mateixa. És a dir, és una assistent personal de butxaca.
Davant la gran repercussió mediàtica que ha creat aquesta flamant assistent virtual, és apropiat destacar que, probablement, Siri sembli més intel·ligent del què realment és. Se li ha de reconèixer el mèrit a Apple, que ha sabut aconseguir tal teatralització de la intel·ligència del seu sistema. L’assistent no respon amb un simple “sí”, “no”, “42” o “missatge enviat”, com ho faria qualsevol aparell inanimat. Les seves respostes sonen a les que podria donar-te una secretària cool: “Okie, dokie”, “Podem tornar a la feina, Joan?”, “Al núvol no importa com lluïm”, “Jo estic bé si tu estàs bé”… Sens dubte, un acurat truc que afecta la psicologia de l’usuari i que humanitza la màquina.
Tot i que Siri no és un motor de recerca, tal i com va explicar Steve Jobs l’any passat quan va adquirir l’empresa, d’alguna manera sí es podria convertir en un desafiament per a Google mobile.
Fins i tot abans de pertànyer a Apple, Siri era una companyia dedicada al desenvolupament del què s’anomenen “assistents personals virtuals” (VPA, virtual personal assistant): tecnologies que serveixen per ajudar els usuaris a dur a terme tasques específiques en el món virtual. Podríem dir que es tracta dels agents d’intel·ligència artificial que posen en joc un nou paradigma d’interacció a Internet. Si actualment fem recerques, seleccionem i cliquem enllaços, la nova modalitat permet que hi interactuem mitjançant una conversa. A més, com que es tracta d’un assistent personal, les respostes estan orientades a les preferències de l’usuari: una gran quantitat de la informació vinculada a l’experiència que permet que el sistema “ens conegui”, i d’aquesta manera, pugui resoldre millor els seus objectius (els motors de Google, en certa manera, també ho fan, això).
La possibilitat d’interactuar amb els agents intel·ligents a través d’ordres de veu ha estat un dels grans somnis de la robòtica des dels seus orígens. Malgrat tot, el llenguatge humà i la gramàtica en sí mateixa, les diferències en la pronunciació i accent o fins i tot les filigranes literàries que emprem quan parlem han desafiat gairebé tots els sistemes creats fins ara. Però Siri, que ja entén ordres en anglès, francès i alemany, funciona d’una manera suficientment efectiva com per a sorprendre a tecnòcrates i usuaris. Això és degut a que aquest nou assoliment d’Apple compta en la seva formació amb moltes hores d’investigació sobre lingüística i és capaç de definir què és un verb, un subjecte i un predicat. Pot passar la veu al text i després “mapejar” aquesta informació a ordres específiques per oferir resultats… No calen més interfícies WIMP, ni tan sols touchscreens… Tots els habitants del somni tecnològic han imaginat alguna vegada poder-se comunicar amb els ordinadors fent servir la veu. I aquí hi ha Siri, amb el seu to de secretària inhumanament disposada 24 hores al dia, 7 dies a la setmana, per a convertir els desitjos de l’usuari en ordres, com diu el seu eslògan. Malgrat els usuaris poden configurar o demanar a Siri que busqui termes també a Yahoo!, Bing o Google, sens dubte el nou paradigma d’interacció podria dragar molt del tràfic de Google des d’iOS i afectar un sistema que se sosté gràcies a la publicitat vinculada a les recerques.
Stephen Wozniak, cofundador d’Apple, va explicar recentment que Siri és el futur dels dispositius mòbils, dels motors de recerca i de la tecnologia en general, doncs, a diferència de Google, t’ofereix directament la resposta en comptes d’assenyalar-te el camí. “Els motors de recerca haurien de ser substituïts per motors de respostes”, va dir. Pel contrari, Andy Rubin, vice president sènior de Google mobile, va dir que el mercat no està preparat per un canvi de paradigma: “Els usuaris no volen parlar amb el telèfon, volen fer-ho amb un humà a través del telèfon”, va sentenciar.
En una investigació sobre la relació dels nadius digitals amb l’educació tradicional, un nen va dir: “Per què he de preguntar a classe i fer el ridícul si li ho puc preguntar a Google?”. En aquelles dates, Nicholas Carr va publicar un article a The Atlantic suggerint que Google ens estava convertint en estúpids, i més enllà del què Carl Zimmer li contestés de manera formidable en el seu text “De quina manera Google ens fa més intel·ligents?”, la idea que totes les respostes depenguin d’un agent virtual mereix una certa reflexió. Podran els nens dur Siri a l’escola? Podria Siri substituir les formes en les quals tradicionalment passem el coneixement de generació en generació, carregant-lo de valors i patrons culturals?
Quan fem una cerca a Google encara tenim l’obligació de triar les fonts a partir de les quals ens volem informar i, d’aquesta manera, la recerca resulta més o menys transparent. El modus operandi de Siri és diferent: ella busca respostes allà on la seva intel·ligència de codi i preferències li indica, i les hi canta a l’usuari com si fossin veritats absolutes. No ens imposa això un reclam encara més gran per la transparència de les informacions que apareixen a la xarxa i els seus interlocutors? Prohibiran Siri a la Xina?
De moment, mentre la petita robot resolgui simples qüestions d’agenda, el risc és mínim i els beneficis interessants, sense mencionar, per exemple, la gran ajuda que seria per a persones invidents. Tanmateix, cal plantejar-se que potser arribi un dia en què poguem preguntar-li sobre nosaltres mateixos i ella, en un segon, pugui fer un mash up de totes les filosofies conegudes per a tranquilitzar-nos amb una resposta customitzada. I nosaltres, distrets per resoldre les inclemències de la quotidianitat, cambiem el que sabem a través de la pell pel que ens diuen des dels núvols.
CCCB © Miquel Taverna, 2011.
En els darrers anys, en el món universitari i en el de la cultura s’ha desenvolupat un nou camp d’investigació que es coneix com digital humanities. Els treballs que fem a l’Institut de Recherche et d’Innovation (IRI) tenen a veure directament amb aquest camp, tot i que la seva naturalesa i la concepció que els presideix van més enllà de les digital humanities.
El que designa aquesta expressió en l’era de les tecnologies electròniques equival en certa manera al que abans eren les «ciències auxiliars» en l’àmbit de les lletres i de la filologia (epigrafia, arxivística, biblioteconomia o documentació). Les noves disciplines, però, plantegen uns reptes més amplis pel que fa a les ciències en general, en relació a l’epistemologia i a les condicions de la investigació científica, la creació artística, la invenció o la innovació socials.
Per començar, les digital humanities faciliten l’ús de formes de recerca noves, basades amb una mena d’«investigació col·laborativa» que admet la participació de persones que no són investigadors en sentit estricte. Aquest fet suscita novament les qüestions que ja va plantejar Kurt Lewin en relació amb la «investigació-acció».
D’altra banda, no es tracta només de l’alteració que ha introduït l’ús de tècniques digitals en els mètodes i els instruments de treball: el que està en joc és quelcom que estaríem temptats de considerar una «fractura antropològica» induïda per la digitalització, amb la condició d’admetre, però, que el procés d’hominització ha estat marcat per la possibilitat permanent de fractures de diferent naturalesa, ja que la capacitat de trencament és pròpia d’aquesta forma de vida que coneixem com «ésser humà» i que també coneixem com «llibertat».
Podem parlar de fractura antropològica en la mesura que la digitalització ha alterat profundament allò que Simondon va anomenar la individuació psíquica i col·lectiva i que Leroi-Gourhan va analitzar com un procés d’exteriorització. Per això cal que veiem les digital humanities com una branca d’allò que ens proposem d’anomenar digital studies: en efecte, les digital humanities no poden practicar-se ni teoritzar-se sense haver conceptualitzat prèviament l’organologia que sorgeix amb la digitalització i que afecta a totes les formes del saber: saber tècnic, saber vital, sabers teòrics.
Entre els sabers acadèmics, i en particular entre els sabers teòrics, l’organologia digital ha afectat en profunditat tant les ciències humanes com la física contemporània, i més en general, les ciències experimentals. Per exemple, la nanofísica, en tant que mecànica quàntica aplicada, només pot constituir-se a través de l’organon digital que és el microscopi d’efecte túnel. El mateix podem dir de la genòmica i de les biotecnologies, que pressuposen òrgans de tractament digital de la informació a què queden reduïts els nucleòtids que conformen la vida.
Podríem establir consideracions similars en tots els camps. El que avui, a Barcelona, ens proposem estudiar amb el nom de digital studies intenta descriure tot això i contemplar les digital humanities des d’un punt de vista més ampli. Pel que fa a les digital humanities stricto sensu, hem començat a investigar-les sistemàticament, juntament amb el CCCB, tant en el pla de les tecnologies culturals com en el de les tecnologies cognitives.
En qualsevol cas, fem extensiu el tema de les digital humanities als digital studies, per exemple en els treballs sobre la filosofia de la Xarxa que hem dut a terme conjuntament amb Alexandre Monin i el World Wide Web Consortium, així com en la col·laboració desenvolupada amb France Télévision, Microsoft i altres entitats sobre les noves eines per a la recerca i l’ensenyament superior que han sorgit amb l’organologia digital i sobre les conseqüències que podria i hauria de tenir aquesta novetat en l’ensenyament secundari i el primari. D’altra banda, no fem distinció entre qüestions culturals i qüestions educatives, i considerem que cal repensar en profunditat les relacions entre política cultural, política educativa, política industrial i política dels mitjans de comunicació.
Per tot això, al llarg de la jornada I+C+i del 9 de novembre examinarem alhora els elements teòrics, els elements tecnològics i els camps d’aplicació d’aquestes consideracions, tal com els està posant en pràctica des de fa gairebé sis anys l’IRI, juntament amb el CCCB, Microsoft i la resta d’entitats col·laboradores.
Traducció del francès: Zoraida de Torres Burgos.
Malgrat la seva creixent omnipresència, no hi ha cap teoria filosòfica fonamental de les xarxes socials, i creiem que això ha restringit el desenvolupament tècnic de les xarxes socials a casos d’utilització molt limitats. Proposem desenvolupar un discurs teòric sobre la generació de xarxes i desenvolupar prototips de software alternatius. El nostre projecte se centra en la següent pregunta: què és la individuació col·lectiva i quina és la seva relació amb la intel·ligència col·lectiva?
Els actuals llocs web de les xarxes socials i la ciència de les xarxes es basen en l’individu en tant que unitat analítica bàsica, amb les relacions socials com a simples lligams entre individus. En contrast, aquest projecte pretén abordar fins i tot els éssers humans individuals com fonamentalment conformats per les seves relacions socials col·lectives, partint de la percepció de Simondon de que la individuació sempre és, simultàniament, psicològica i col·lectiva. La nostra proposta hauria de permetre nous tipus d’imaginació social i d’estructura social mitjançant la reelaboració del concepte del que és “social” en l’era Facebook.
Un dels àmbits d’investigació emergents dins la ciència de la web i l’anàlisi de les xarxes socials és l’intent d’analitzar-les en termes de teoria de la xarxa, segons es desprèn directament de la sociologia. En l’aplicació sociològica tradicional de la teoria de grafs, els individus són considerats nodes i les seves relacions socials es representen amb arestes. En la seva totalitat, una xarxa es pot considerar com una representació de determinades relacions socials. Aquesta conceptualització sembla ser el fonament d’una nova disciplina que concilia la informàtica i la sociologia i els estudis culturals. Les nostres preguntes parteixen de: d’on ve tota aquesta concepció? Què legitima la seva existència? Quina és la conseqüència d’aquesta conceptualització?
J. L. Moreno (1889-1974), psicòleg i fundador de la sociometria, va ser un dels primers sociòlegs en demostrar el valor dels plantejaments teòrics sobre les relacions socials basats en els grafs. L’exemple citat amb més freqüència és el treball de Moreno a la New York State Training School for Girls, a Hudson, on els casos de fuga eren més de 14 vegades superiors a la mitjana. Moreno ho va identificar com una conseqüència de la xarxa específica de relacions socials de les noies a l’escola mitjançant l’elaboració de qüestionaris sociològics que el van ajudar a fer un “mapa de la xarxa”, i després va utilitzar el mateix model per proposar un pla d’assignació que va reduir amb èxit el número de fugues. La creença en la representació de relacions socials mitjançant “gràfics” va impulsar Moreno a escriure que “donat que no podem veure el patró de l’univers social, el fem visible mitjançant els gràfics. Per tant, la utilitat del gràfic sociomètric serà més gran com de manera més exacte i realista representi les relacions descobertes” [1]. Però hauriem d’estar atents a l’hora de fer-ho, perquè el gràfic aleshores ja no és senzillament una representació de les relacions socials; aquests mapes de les relacions socials també s’haurien d’utilitzar per dur a terme el què Moreno va anomenar “planificació social”, que significa reorganitzar les relacions socials “orgàniques” amb l’ajuda de xarxes socials planificades i tecnològicament integrades. En aquest punt, podem identificar un aspecte del qual la investigació encara no se n’ha ocupat de manera significativa i que Moreno ja va proposar el 1941: la superposició de xarxes tècnico-socials sobre xarxes socials pre-existents “produeix una situació que agafa desprevinguda la societat i l’allunya cada vegada més del control humà” [2]. Actualment, aquesta pèrdua de control és el problema central de les xarxes tècnico-socials i, per tal d’abordar el fenomen, proposem qüestionar alguns dels supòsits que s’han amagat en el desenvolupament històric de l’anàlisi de xarxes socials.
Malgrat siguin un “mapeig” explícit de les relacions socials, en realitat l’anàlisi de les xarxes socials és una expressió extrema de l’atomisme social. Aquest plantejament s’ha d’entendre sociològica i filosòficament: el supòsit de les xarxes socials és que els individus constitueixen la xarxa i, per tant, els individus –que en la sociologia tradicional (si considerem la Teoria de l’Actor-Xarxa com una alternativa), tendeixen a ser humans—són les unitats bàsiques immutables de les xarxes socials. Si hi ha alguna col·lectivitat, s’ha de considerar per damunt de tot creada per la suma dels individus i les seves relacions socials incorporades en tant que individus connectats en el graf de la xarxa. Aquesta concepció contrasta amb el què s’ha entès de forma generalitzada en antropologia: és a dir, que existeix un sentit en tota societat, comunitat o qualsevol altre tipus de col·lectivitat que va més enllà de la simple suma dels individus i les seves relacions. Històricament, es pot veure que el desenvolupament de col·lectivitats en la seva forma originària de famílies, clans, tribus, etc., fins i tot precedeix a la noció de l’individu autònom [3].
El resorgiment de la sociometria hauria d’atribuïr-se a la proliferació de xarxes tècniques, i aquí hem de reconèixer que avui ja no són relacions humanes el que mapeja la sociometria, sino pràcticament tot el que es pugui digitalitzar o, per ser més precisos, tot allò que pugui ser representat com a dades. L’arribada de la societat en xarxa, sustentada per les infraestructures tecnològiques, reforça encara més el concepte de sociometria, i també l’esperit d’industrialització, que es remonta a Saint-Simon. El sociòleg francès Pierre Musso demostra que Saint-Simon va ser el primer filòsof que va conceptualitzar plenament la idea de xarxes gràcies a la seva comprensió de la fisiologia, que després va utilitzar per analitzar àmbits molt diferents, tot i que d’una forma més imaginativa que concreta, com posteriorment faria Moreno.[4] De fet, Saint-Simon va concebir xarxes que inclourien les comunicacions, els transports i similars, i defensava la idea de xarxa tant en la seva accepció primària com pel que fa a eina de transformació social. Saint-Simon estava convençut que a través de la industrialització, es pot crear un estat socialista mitjançant la redistribució de la riquesa i els recursos dels rics cap als pobres, dels intel·ligents als menys intel·ligents, de la mateix manera que un organisme assoleix l’equilibri intern al desbloquejar totes les vies de circulació.
Avui, gràcies a la història, sabem que la sociologia de Saint-Simon no tenia en compte la qüestió de les xarxes socials que Karl Marx analitzaria més tard en la seva obra El capital. La visió que tenia Marx de la societat sovint es veu falsejada com a planificació social, que més o menys és la codificació de col·lectiius a la manera soviètica. Moreno va criticar aquesta imatge distorsionada de Marx i va proposar que “la propera revolució social serà de tipus ‘sociomètric’. Les revolucions de tipus socialista-marxista estan obsoletes; no van arribar a respondre a la sociodimàmica de la situació mundial”. Potser avui dia Facebook demostri l’anunci de Moreno, com dirien alguns dels principals escriptors sobre tecnologia, però, de fet, el què Moreno vol dir és que s’ha de discutir més, especialment el concepte d’espontanietat. La visió industrial clarament antiquada de Saint-Simon ni es considera, doncs és obvi que el socialisme no es produeix de manera natural mitjançant la industrialització; però el que sí es nou és la idea d’una nova societat democràtica (probablement podríem anomenar-la “democràcia Facebook”), lliure de tensions gràcies a la mediació de les xarxes. El mateix succeeix amb Moreno: la revolució sociomètrica mai s’allibera de la seva pròpia ombra.
La representació gràfica de les xarxes socials com a nodes i línies reforça la percepció de Moreno i Saint-Simon de què les relacions socials sempre existeixen en la forma d’una unitat atòmica que reacciona davant una altra. Aquesta imatge, amb la seva obvia tendència cap a la visió, s’ha convertit en el paradigma central per a comprendre la societat i els sistemes tecnològics. Tanmateix, tota imatge és també una mediació entre subjecte i objecte que preconfigura –o preprograma—una determinada intuïció del món [5]. Podem imaginar que la mateixa imatge d’una xarxa social en tant que simplement línies i punts limiti la innovació, doncs no és capaç d’explicar o de representar gràficament a cap col·lectivitat que no tingui l’individu en el seu centre, sinó que representa només conseqüències o productes secundaris del mapa d’àtoms interconnectats. Això és quelcom que Moreno va oblidar o que no va poder veure aleshores: la materialització de les relacions socials, no en forma de gràfics sobre paper, sinó de dades controlables emmagatzemades en un ordinador que mediatitzen les accions dels usuaris. El que Moreno va anomenar revolució sociomètrica és el postulat que a través de certa planificació sociomètrica es pot potenciar l’espontanietat de les interaccions humanes. Moreno va extreure aquest coneixement del temps que va treballar el psicodrama, que es basava en el que criticava dels psicoanalistes, especialment de Freud: que no podien “ser actors”. Però el que volem assenyalar és que, en primer lloc, veure cada individu com un àtom social ja implica una forma extrema d’individualisme que intrínsecament rebutja la postura del col·lectiu; en segon lloc, que el que està en joc és, precisament, la fe del mateix Moreno en l’espontanietat i la qüestió de la individuació.
Les xarxes socials com Facebook entren dins aquest paradigma, doncs només proporcionen representacions digitals de relacions socials preexistents en un espai social més ric, i permeten noves associacions basades en l’emergència de diferents algoritmes de descobriment. La mateixa existència de Facebook es basa en gran part en el supòsit de l’individualisme, doncs la unitat primària a Facebook sempre és el perfil de l’individu. Podríem recordar la idea original d’aquesta xarxa segons es va presentar a la pel·lícula La red social: Mark Zuckerberg va crear Facebook com una eina per expressar el seu desig sexual, és a dir, una economia libidinal intrínsecament individualista. Avui, aquesta explotació de l’economia libidinal no és res nou, en les darreres dècades ja hem vist l’explotació de l’energia libidinal en el consumisme [6]. A principis del segle xx, Edward Bernays, el pare de les relacions públiques, va adoptar el psicoanàlisi en les seves tècniques de màrqueting i va integrar l’economia dels productes de consum i l’economia libidinal. Els cínics que estan acostumats a fer burla de les lectures psicoanalítiques dels anuncis potser hauran de fer marxa enrere al descobrir que, de fet, Bernays és nebot de Sigmund Freud.
Bernays va contractar diversos psicoanalistes per què participessin en el disseny d’estratègies de màrqueting. Un dels exemples més coneguts és el de la promoció del negoci del tabac, doncs en aquella època als Estats Units no hi havia moltes dones que fumessin. Bernays va contractar artistes de cinema femenines perquè fumessin en públic; això va crear un circuit d’economia libidinal que s’ha de completar amb l’acte de fumar, que és el mateix que dir que s’havia de comprar el tabac. Avui ja no es tracta únicament de tabac, sinó de qualsevol acte de consum. Veiem que en el cos de l’ésser humà es completa un circuit: primer, per l’explotació del cos; després, pel control del desig dels treballadors d’accelerar el procés de circulació.
A Facebook sembla que els usuaris segueixin la seva pròpia voluntar a l’executar accions, però en un sistema tan tecnològic, la visió, les accions han d’adoptar les configuracions i funcions del sistema. En general, en altres llocs es desanima activament l’existència dels perfils de grup Google+ o els perfils anònims. No es pot negar que aquestes xarxes socials són capaces d’unir la gent i de constituir grups les activitats dels quals van des de les compres fins la protesta. Tanmateix, hem de ser cautelosos, doncs en termes econòmics aquests grups són externalitats positives. Aquests llocs web de les xarxes socials donen suport només a un petit número d’accions col·lectives, però en canvi, han estat optimitzades per a què els individus facin el mapa de la seva pròpia xarxa d’amics, de manera que els individus poden comentar els posts dels altres i clicar en opcions individuals bàsiques com “M’agrada” i “Vull”, de les quals cada vegada la xarxa n’està més plena.
Quan es considera els usuaris com àtoms socials als quals es pot superposar a una xarxa tecnològica, l’espontanietat i la innovació dins el col·lectiu es lliuren al control de les xarxes, que principalment es regeixen pel màrqueting intensiu i el consumisme destinats als individus [7]. És obvi que les xarxes socials s’han convertit en un instument tant per expressar com per controlar el desig dels usuaris. El subjecte és un àtom, i dins les xarxes socials, la subjectivació es converteix en un procés d’enginyeria subjecte a un control curós que ha estat pensat per teòrics com François Perroux [8], com a font d’un nou tipus d’alienació. Una alienació que no és tan diferent de la que descrivia Marx a El capital i que era el resultat de fer que els obrers s’adaptessin al ritme de les màquines, de manera que aquests perdien el control de la seva energia vital i en última instància del seu temps per a reflexionar i actuar. Quan Marx descriu les forces vitals del col·lectiu, utilitza la paraula alemanya Naturwüchsigkeit, que es pot traduir com “psiconaturalitat”; una paraula similar al que Moreno anomena “espontanietat” [9]. Si podem introduir aquí una crítica existencial, aleshores podem dir que el temps –i, per tant, l’atenció de cada àtom social—es talla en petits trossets i es dispersa per les xarxes en les actualitzacions d’estat, les interaccions, la publicitat i similars. Aquesta forma de col·lectiu, que és exactament el que Martin Heidegger anomenaria das Man, els “ells”, que esgoten el nostre temps sense donar sentit a la nostra existència. De fet, Bernard Stiegler mantendria que aquests àtoms socials construïts no són individus, sinó “desindividus”, ja que sembla que han perdut la capacitat d’actuar i relacionar-se excepte dins l’instrument d’una xarxa social atomística [10].
La sociometria de Moreno com a resposta tant del materialisme econòmic de Marx com al materialisme psicologic de Freud actualment es troba en el seu propi carreró sense sortida. En les seves teories, ni Moreno ni Saint-Simon van considerar les xarxes digitals i les telecomunicacions i, tanmateix, el materialisme tecnològic està avui lligat a aquesta nova xarxa digital econòmica, psicològica i tecnològica [11]. La societat està mediatitzada per les dades. Llocs com Facebook utilitzen els grafs de connexions personals per predir i, per tant, “recomanar” productes, de manera que produeixen desitjos en l’individu que mostren que aquest, en realitat, està conformat no només per les seves relacions a la xarxa, sinó per la mateixa existència de la xarxa. Mentre que Internet és una xarxa distribuïda i descentralitzada, la industrialització dóna la volta a aquest principi per tal de mantenir simplement un graf social de les dimensions socials de Facebook, doncs analitzar-ho requereix una immensa centralització. Al mateix temps, crea una realitat tècnica, amb l’enganyifa de ser un defecte no modificable. I, tanmateix, ens hem de preguntar: és Facebook una col·lectivitat social, o només la imatge falsa d’ella? Anant més enllà del graf social, hem d’entendre altres possibilitats de “xarxes socials”.
L’enginyeria social de Facebook se sustenta en les seves múltiples prestacions, que van des de compartir funcions “M’agrada” fins a configuracions de privacitat. Aquí trobem la unificació d’enginyeria social i enginyeria tècnica, que també planteja gran quantitat de reptes a la humanitat. Serà necessari examinar com aquestes realitats són creades i acceptades; per exemple, si hom intenta sortir-ne ho perd tot, incloent les relacions socials, les dades de perfil, la possibilitat de comunicar amb amics… Fins i tot quan entrem en llocs de xarxes socials, els individus i les expressions estan condicionats per les capacitats permeses segons les característiques del lloc web, que van des de la poca privacitat fins a cap ni una. No podem triar ser anònims; d’altra banda, la verificació d’identitats és quelcom cada vegada nés important per a la indústria.
Hi pot haver consideracions polítiques; per exemple, a la Xina les xarxes socials exigeixen als usuaris que demostrin la seva identitat mostrant el seu carnet d’identitat, i això podria ser en resposta al fet de que el sistema de l’anonimat s’està fent cada vegada més important per la democràcia i la transparència, com ha demostrat Wikileaks. Fins i tot hi ha una demanda d’anonimat; el canal japonès NiChanel (2ch), que funciona totalment basat en l’anonimat, s’ha convertit en un dels llocs webs per xarxes socals més populars al Japó. Òbviament, aquestes característiques serien vitals per l’Orient Mitjà, Londres, Espanya i #OccupyWallSt. Si la subjectivació dins les xarxes socials és un procés d’enginyeria, el que cal és produir un nou tipus de pensament i una nova forma de xarxes. Part d’aquest pensament es pot veure en alguns eslògans: portabilitat de dades, privacitat i possessió personal de dades. Aquests lemes son respostes naturals a la monstruosa capacitat de les xarxes per crear “espais protegits” amb les dades personals. Tot i que els eslogans són importants per lluitar contra la dictadura de Facebook, encara els manca una re-avaluació global de Facebook i una visió d’una xarxa social alternativa que no sigui simplement una resposta immediata.
Proposem un replantejament des de la perspectiva del que és col·lectiu com a remei a l’enfocament individualista de les xarxes socials actuals. La sociometria exigeix un mapeig que s’està fent cada vegada més precís i que reflecteix les probabilitats de connexions, interaccions, màrquteing; és a dir, d’una individuació que condueix a “desindividus”. Podem pensar en un nou tipus d’individuació que no es pugui reduir a estadístiques i el poder de la qual només es basi en l’ambigüitat en comptes de en les precisions? El filòsof francès Gilbert Simondon va proposar en el seu llibre L’Individuation psychique et Collective un model d’individuació que pot ser terapèutic per l’actual catàstrofe tecnològica. [12]
Simondon suggereix que la individuació és sempre tant aviat psíquica com col·lectiva. El que vol dir per individuació psíquica es pot considerar com la individuació psicològica dels individus; per exemple, sota situacions d’ansietat, aflicció, enuig, etc. Simondon també posa l’èmfasi en la individuació col·lectiva. Per a ell, individus i grups no són dos oposats, en el sentit que mentre està en el grup la persona perd la seva singularitat, com es considerava en el col·lectivisme de tipus soviètic. Al contrari, l’individu i el grup constitueixen un procés constant d’individuació. Per a Simondon, la individuació psíquica és més aviat una individualització, que també es una condició de la individuació, mentre que la individuació col·lectiva és la que porta l’individu a una transformació constant. Per tant, podem entrendre que la natura, de fet, no està en oposició a l’ésser humà, sinó que més aviat és la seva fase primària; i el mitjà tècnic creat per ell constitueix la segona fase de l’ésser que, si se’ns permet dir, és la individuació tècnica proposada per Bernard Stiegler.
Per tant, Simondon va rebutjar la microsociologia i la psicologia americanes, el que inclou indirectament la sociometria de Moreno (se la considera un tipus de mirosociologia), per ser substancialisme. L’enfocament substancial dels individus i dels grups ignora fàcilment la dinàmica d’allò social i veu el que és individual i col·lectiu com interioritat i exterioritat, que han d’anar separades. Aquest enfocament és víctima del psicologisme i del sociologisme extrems. Simondon, en canvi, proposa pensar la individuació com una dinàmica necessària entre individus i grups. Distingeix entre “in-group” i “out-group”, i suggereix concebre l’ “in-group” com un intermig entre els éssers individuals i l’“out-group”. Simondon considera la individuació com un procés de cristal·lització. Prenent en consideració una solució supersaturada en procés de cristal·lització, a l’absorbir energia, cada ió individual es transforma segons les relacions amb altres, aquest és el seu milieu. El que Simondon intenta provocar és evitar la qüestió social com una qüestió de forma, que també és una qüestió de normes, i considerar-la amb una dinàmica de la distribució de l’energia. La cristal·lització és un procés que, tot i que en última instància produeix una forma, per exemple, la identitat d’un cristall específic, al mateix temps també és un procés que depèn menys de la forma (sempre podem esbrinar les formes) i més de la distribució d’energia i matèria. A aquest respecte, es pot percebre certa similitud entre Moreno i Simondon en l’espontanietat de l’“in-group” i “out-group”; i és també per aquest motiu que creiem que la tècnica sociomètrica de Moreno, tot i que pot ser utilitzada actualment per analitzar xarxes socials com Facebook i Twitter, també comporta el gran perill de que l’enginyeria social retrocedeixi al psicologisme i al sociologisme.
Potser ens voldriem preguntar: el que hem vist a Facebook, no és ja una individuació psíquica i col·lectiva? És cert que per als simondonians, la filosofia pot ser una eina per analitzar les relacions socials, però hem d’anar més enllà del límit segons el qual els pensament només són eines d’anàlisi i acceptar que també són eines de transformació. Com hem vist, Facebook individua en primer lloc a individus atomistes, i nosaltres en canvi proposem començar des del col·lectiu, per tal de replantejar la relació entre l’individu i el col·lectiu. En lloc d’un àtom social, hem de descobrir com una xarxa social col·lectiva canvia i conforma l’individu i considerar que és aquest fenomen el que predomina. Aquesta serà una xarxa social que permeti la individuació col·lectiva, però també com un remei a la intoxicació industrial i l’explotació de l’energia libidinal.
Per tant, volem reflexionar sobre la qüestió de grup i volem proposar que el que distingeix un col·lectiu d’un individu és l’element de projecte comú que tenen els grups. Prenguem com exemple Ushahidi, un lloc web que va proporcionar capacitats de mapeig després del terratrèmol d’Haití de 2010 per ajudar el país a recuperar-se de la crisi. Utilitzant una plataforma basada a la web, Ushahidi va permetre els voluntaris tant locals com extrangers recollir missatges sms amb un codi especial per fer un mapa de la crisi i poder així ajudar a salvar persones que, d’una altra manera, es podrien haver perdut. Després del terratrèmol i el tsunami de Japó de 2011, enginyers japonesos van desenvolupar un mapa dels danys i de les emergències que calia atendre analitzant els tweets i altres mitjans de comunicació socials. La dinàmica d’aquests projectes va molt més enllà de simplement penjar actualitzacions d’estat, i permet a la gent treballar conjuntament de manera dinàmica en uns objectius comuns. És el moment de la formació de projectes el que permet als individus individuar-se a través del col·lectiu i el que, per tant, dóna significat a l’individu. A Facebook es pot crear un grup, una pàgina, un esdeveniment que sembli que pugui propiciar l’aportació d‘un projecte comú, però Facebook no proporciona les eines per una individuació col·lectiva basada en la col·laboració.
Passant d’un model filosòfic a la seva realització en un sistema tècnic, proposem que el lloc per les xarxes socials hauria d’existir com un conjunt d’eines que permetin la creació i la gestió col·lectives d’un projecte. La intel·ligència col·lectiva s’activa en la mesura que el grup utilitza amb èxit les seves habilitats humanes i tècniques per assolir els seus propòsits. Un usuari ha de pertànyer sempre a un projecte, sense el qual ell o ella no serà capaç d’utilitzar plenament les seves característiques; i els projectes són definits pels grups. Aquest és un primer intent d’abordar l’individualisme proposat en l’actual paradigma de les xarxes socials. Cada projecte ve definit per un objectiu i uns requisits a complir d’acord amb el que s’ha iniciat i actualitzat col·lectivament per part els membres del grup. S’assignaran tasques als usuaris, bé en la forma d’individus o subgrups, el procés de les tasques es monitoritzarà i s’indicarà. Tanmateix, el col·lectiu no hauria de ser estàtic sinó dinàmic; els grups es poden fusionar per formar projectes més amplis, i un projecte també pot ser dividit entre col·lectius més petits. Els grups es poden descobrir i comunicar-se mútuament per buscar possibilitats de col·laboració i de compartir la informació.
En el nostre projecte “Social Web”, vam examinar alguns dels models existents, inclosa la Wikipedia, algunes plataformes de codi obert i projectes alternatius de xarxes socials com Lorea, Federated General Assembly, Crabgrass i Diaspora, així com llocs web poc usuals per xarxes socials com Ni Channel i NicoNico Douga al Japó. Alguns d’aquests grups ja demostren la vàlua dels grups i els projectes, per exemple, la Wikipedia, Lorea i Crabgrass, pel que fa a crear
Xarxes socials alternatives que propicien grups i espais de treball comuns. També reconeixem que, tot i que cadascun d’ells posseeix algunes de les caraterístiques de col·laboració necessàries per un nou tipus de xarxa social, realment no incorporen el concepte d’individuació als fonaments del seus dissenys. A més de tornar a la prioritat dels grups i de posar l’èmfasi en la gestió del grup, també suggerim altres característiques tècniques per aquesta concepció de xarxa social col·lectiva:
L’esborrantyprecedent és una introducció al marc filosòfic d’un projecte finançat de xarxa social. Per a nosaltres, Facebook representa una industrialització de les relacions socials fins l’extrem que transforma el que és “social” en un individualisme totalment “atòmic”. La idea de Saint-Simon d’un socialisme basat en la creença del bé comú i el benestar dels individus a través de la construcció de xarxes es considera un fracàs, però la relació entre xarxa i societat adquereix una forma més agressiva en l’era de les omnipresents metadades. La tècnica sociomètrica de Moreno probablement avui tingui el seu millor aliat en Facebook i en altres instruments de les xarxes socials, però celebrar el resorgiment de la tècnica sociomètrica no és més que ignorar el perill que plantegen els supòsits de la teoria i el desenvolupament tecnològic. Nosaltres proposem que, avui, la informàtica social ha d’anar més enllà de les humanitats digitals tradicionals que proposen analitzar la transformació social tenint en compte les tecnologies; serà molt més fructífer seguir el que Stiegler anomena farmacologia, que és dir que la tecnologia és bona i dolenta al mateix temps, però que és necessari desenvolupar un enfocament terapèutic contra la toxicitat generada per ella, que en el nostre cas és Facebook.
La individuació col·lectiva proposa que una altra xarxa social és possible, i és necessari considerar una economia que sigui molt més que màrqueting, taxa de clics, número d’usuaris, etc. Per a nosaltres, un projecte també és una projecció, que és l’anticipació de futur comú del grup. Mitjançant la vinculació de grups i projectes, volem proposar que la individuació sempre és temporal i existencial, en lloc de simplement social i psicològica; i que la projecció d’una voluntat comuna per a un projecte produeix una coindivudació de grups i individus. El projecte està en desenvolupament, però esperem que el resum precedent mostri el problema de les xarxes socials i els límits de les humanitats digitals (especialment les que comprèn la sociometria) pel que fa a entendre la informàtica social, i està clar que un nou mètode per al desenvolupament de software és possible i urgent.
[1] J. L. Moreno, Who Shall Survive? Foundations of Sociometry, Group Psychotherapy and Sociodrama, Beacon House Inc. Beacon, N. Y. 1978.
[2] J. L. Moreno, ‘Foundations of Sociometry: An Introduction’, en Sociometry, American Sociological Association , Vol. 4, Nº 1 (feb. 1941), pág. 15-35.
[3] Aquesta visió de l’individualisme també ha estat adoptada en els estudis econòmics des d’Adam Smith, qui va veure la divisió del treball com un desenvolupament natural i l’intercanvi entre individus com l’origen de la vida econòmica.
[4] P. Musso, ‘Aux origines du concept moderne: corps et réseau dans la philosophie de Saint Simon’. En Quaderni. Nº 3, Hiver 87/88. pág. 11-29. doi: 10.3406/quad.1987.2037.
[5] També podem parlar de la Weltbild desenvolupada per Heidegger, den la qual va mostrar que una imatge no és només una representació del món, sinó que el món també pot ser controlat i manipulat com una imatge.
[6] Bernard Stiegler, For a New Critique of Political Economy, Polity, Londres, 2010.
[7] Després del botó “M’agrada”, Facebook va anunciar el setembre de 2011 la introducció del botó “Vull” dissenyat per a màrqueting http://www.auctionbytes.com/cab/abn/y11/m09/i23/s01
[8] L’economista francès François Perroux va agafar el tema de la indústria i la transformació social de Saint-Simon i va desenvolupar una visió de creació col·lectiva en la qual els humans i les màquines actuen els uns sobre els altres, i a través de l’estandarització dels objectes, els éssers humans poden renovar el seu estil de vida i produir un sistema de “creació autocol·lectiva”. Cal assenyalar que Perroux també va rebre la influència de Schumpeter, especialment del concepte de destrucció creativa.
[9] Por tant, hauríem de reconeixer la problemàtica de la crítica de Moreno sobre Marx, i potser podríem desenvolupar una nova relació entre els dos.
[10] B. Stiegler, États de choc : Bêtise et savoir au XXIe Siècle, Mille et une Nuit, 2012, p. 102-105, on proposa tres tipus de desindividuació: en primer lloc, la regressió a allò purament social, la forma de vida animal; en segon lloc, el procés d’eliminació de la necessitat de treball especialitzat per la introducció de les tecnologies, per exemple, quan els artesans van haver de treballar a les fàbriques i abandonar les seves propies habilitats i forma de vida; i en tercer lloc, el procés de “posar entre parèntesi” la individuació prèvia que produeix un “salt qualitatiu” i supera el llindar de la transformació psíquica. Segons Stiegler, aquests tres tipus d’individuació no es poden separar.
[11] J. L. Moreno, The Future of Man’s World, New York Beacon House, Psychodrama Monographs, 1947.
[12] Gilbert Simondon, L’individuqtion Psychique et Collective, à la lumière des notions de Forme, Information, Potentiel et Métastabilité, París, Editions Aubier, 1989 y 2007.
[13] Satoshi Hamano, Architecutre no seitaikei: Johokankyo wa ikani sekkeisaretekitaka (Ecosystem of Architecture), traducción china, Taiwan, 2011.
CCCB (C) Gloria Solsona, 2011.
En aquest text breu reprendré algunes idees sobre les interpretacions vigents en l’obra de Marshall McLuhan que vaig deixar caure en un post anterior en el meu blog Hipermediaciones. La pregunta d’inici podria ser la següent: Com llegim McLuhan? Què estem fent dir als seus textos? Crec que hi ha diverses maneres d’apropar-se a l’explosiva i heterogènia obra del canadenc. Algunes lectures es troben en camps disciplinaris molt específics: hi ha lectors que provenen dels estudis mediàtics, altres dels educatius; fins i tot hi ha gent que s’apropa a McLuhan des del màrqueting o el món editorial. Cadascun d’ells construeix un McLuhan a la seva mida, i sovint troben en els seus textos interessants respostes però, sobretot, nous desafiaments. McLuhan presumia precisament d’això: tal i com ens va recordar un dels conferenciants de la McLuhan Galaxy Barcelona 2011, McLuhan volia que penséssim.
Altres posibles lectures de McLuhan travessen tot l’espectre disciplinari. Una de les maneres més difoses d’interpretar-lo és la que es focalitza en el caràcter predictiu de les seves idees i aforismes. Una i altra vegada, des de la McLuhan Galaxy Barcelona 2011, en les conferències, taules rodones o sessions de comunicacions, la capacitat predictiva de McLuhan va estar present en els discursos. Jo mateix he participat activament en aquest joc que consisteix a llegir a McLuhan amb un ull posat en el paper i un altre en la realitat del segle XXI (veure aquest post de 2010 a Digitalismo). McLuhan va morir el 1980, però hauria participat de la web, Facebook, la crisis de l’escola i, si seguim en aquesta línia, fins i tot del triomf del Barça davant el Manchester la nit del 28 de maig de 2011…
Un McLuhan-Nostradamus? Haig de confessar que després de la full-immersion de tres dies que vam mantenir a la McLuhan Galaxy Barcelona 2011 vaig sortir saturat de prediccions mcluhanianes. Crec que estem reduint la complexitat del seu pensament i els seus aportaments als trucs d’un mag de fira amb una bola de vidre. McLuhan era un agut analista de la seva realitat: em refereixo als anys de la postguerra, quan la televisió era el new media que trencava tots els esquemes i l’agenda mundial saltava de les barricades de París a les petjades en el Mar de la Tranquilitat de la superfície lunar. Aquella era la realitat que analitzava i inspirava McLuhan, no la nostra realitat de xarxes socials, convergències i desintermediacions.
Davant un món acadèmic anquilosat que es debatia entre les escoles crítiques europees (“s’ha de denunciar la ideologia burgesa dels mitjans”) i els estudis empiristes nord-americans (“s’han d’estudiar els efectes de la TV en els nens”), McLuhan va irrompre amb una mirada obliqua, dessacralitzadora i impossible d’enquadrar en els esquemes acadèmics de la seva època. McLuhan no es quedava en la constatació de la pura dada empírica, sinó que tenia la lucidesa necessària per enquadrar aquest element en un procés més ampli. En unes altres paraules: McLuhan identificava els patrons i els sintetitzava de manera brillant en els seus famosos aforismes. En dir “el mitjà és el missatge”, McLuhan estava identificant un patró i, pel mateix preu, ens proposava una nova manera d’interpretar els mitjans i la cultura.
Més enllà de llegir a McLuhan amb el microscopi per identificar possibles prediccions, crec que ens seria més profitós intentar reconstruir la seva mirada, descobrir els “protocols” cognitius i discursius que el van dur a trencar esquemes científics i generar una visió diferent de la seva realitat. En síntesi: val més interpretar els mitjans d’avui amb la mirada de McLuhan que intentar crear un relat en el qual McLuhan hauria predit la nostra realitat mediàtica fa 50 anys. La lectura que proposo hauria de dedicar-se menys a buscar frases anticipatòries i més a identificar patrons en el seu discurs. El que proposo, en unes altres paraules, és una lectura mcluhaniana de McLuhan.
El concepte Siftables, o “ordinadors dominó”, va ser creat per David Merrill i Jeevan Kalanithi al MIT.
Una mare viatja amb metro amb la seva petita filla que no para de tirar de la bossa. Resignada, la dona obre la cremallera i fa aparèixer un Ipad. La nena l’agafa com si hagués nascut amb el dispositiu entre les mans i comença a lliscar els dits sobre la pantalla. La capacitat d’ingressar al ciberespai tocant la informació, d’ampliar fotos utilitzant els dits polze i mitger en un gest espontani no semblen resultar-li estranys. Allà hi ha la nena, ara immersa en un món de bits que es desprenen del ciberespai a través d’una espiera rectangular, la pantalla, cap al món físic on altres compostos d’àtoms la miren amb curiositat.
Conceptes com multi-touch o gestos com el “zoom amb dos dits” han ingressat a la quotidianitat dels usuaris amb la velocitat d’un aeròlit i, encara que en un estadi prematur, suggereixen una sèrie d’interrogants que en l’última dècada han canviat el rumb de la investigació en el camp de la interacció persona-ordinador. Es tracta dels primers passos cap a la massificació de les interfícies que busquen ser cada vegada més tangibles, un concepte que podria emancipar-nos de la tirania de la pantalla, el ratolí i el cursor, i reconciliar bits i àtoms en tecnologies integrades.
Els termes Interacció Tangible (TI) i Interfícies Tangibles d’Usuari (TUI) –Tangible interaction i Tangible User Interfaces, en anglès- van ser encunyats el 1997 per Hiroshi Ishii al MediaLab del MIT, encara que des de principis dels noranta ja existien investigacions i implementacions vinculades a aquests conceptes. Les interfícies tangibles d’usuari (TUI) combinen el control i la representació en un mateix objecte o espai físic. Si en la manipulació directa amb la interfície gràfica d’usuari (GUI), les persones interactuen amb la informació digital a través de les seves representacions gràfiques (icones, finestres, menús) mitjançant dispositius apuntadors (ratolí, teclat, joystick), en les TUI s’emfatitza la tangibilitat i la materialitat, l’encarnació física de les dades, la interacció corporal i la incorporació d’aquests sistemes en espais físics reals.
“Bits tangibles: cap a interfícies integrades entre persones, bits i àtoms” és el títol del paper seminal en el qual Ishii suggereix que les interfícies actuals obren una escletxa insalvable entre el ciberespai i el món dels àtoms. Segons el seu criteri, la finalitat última de les interfícies tangibles és connectar la informació digital nostra de cada dia amb els objectes materials, els espais arquitectònics que ens envolten. La idea és donar forma física a la informació digital, i així poder manipular els bits amb les nostres mans i permetre el reconeixement mediambiental de la informació a la perifèria de la consciència.
Sense deixar de reconèixer que les GUI van ser crucials a l’hora de democratitzar l’accés a la informàtica, l’investigador es va inspirar en els instruments científics de museu (amb gran riquesa estètica i prestacions) que en el seu temps van servir per mesurar el pas del temps, predir els moviments dels planetes o dibuixar formes geomètriques, per reflexionar sobre el futur de la interacció persona-ordinador. Què hem perdut per haver concentrat totes les nostres operacions amb la informació en els ordinadors personals deixant de banda el sentit del tacte, la percepció perifèrica, els objectes tangibles? Avui gran part de les nostres interaccions amb altres usuaris i amb el ciberespai estan confinades a les tradicionals GUI, al seu torn atrinxerades en caixes sobre escriptoris, portàtils o pantalletes que demanen tota la nostra atenció i proposen formes d’interacció que ens separen del món dels àtoms.
Ishii utilitza l’àbac com a metàfora definitiva del que la interacció tangible hauria de ser. A diferència dels ordinadors o les calculadores de butxaca, que disposen de dispositius d’entrada i sortides diferents (teclat i pantalla) i estan integrats a través d’una convenció arbitrària, en l’àbac, els components d’entrada i de sortida coincideixen i les operacions es realitzen mitjançant la manipulació directa dels resultats. En aquesta direcció, les TUI buscarien augmentar el món físic real mitjançant l’acoblament d’informació digital en objectes físics quotidians que els usuaris puguin manipular, una proposta diferent a la de la Realitat Augmentada.
Dins l’àmbit de les interfícies tangibles hi ha diferents conceptes que van des de les ja famoses taules interactives, fins als objectes híbrids i els ambients interactius. Vegem alguns dels casos més significatius.
El contestador automàtic de bales: Creat per Durell Bishop el 1992, és un dels prototips precursors del que després s’anomenaria TI. Els missatges de veu són representats amb bales que l’usuari ha d’agafar i introduir en una ranura per poder escoltar-los. Amb només veure el repositori, la persona pot saber -sense haver de pensar- si té missatges o no, si són molts o pocs.
Live wire: precursor dels dispositius ambientals, és un instrument escultòric creat per Natalie Jeremijenko per Xerox PARK, que consta d’un cordó de plàstic que penja d’un petit motor muntat al sostre. El motor està connectat a la xarxa ethernet de l’empresa, de manera que cada paquet d’informació que la travessa causa un moviment en el cordó. Els bits que viatgen pels cables dels ordinadors es fan tangibles a través del moviment del cordó que indica als treballadors si la xarxa està molt saturada (molt moviment) o no. L’escultura apel·la a la percepció perifèrica dels usuaris.
Reactable (2003): És una taula de col·laboració musical concebuda dins el Music Technology Group de la Universitat Pompeu Fabra. Va ser presentat per primera vegada en un concert el 2005, però va aconseguir popularitat massiva quan milions de persones van veure la demostració a YouTube i després Björk el va fer servir en la seva gira mundial el 2007. De les interfícies que formen l’espectre de les TUI, les anomenades tabletops són les més populars. Entre els pioners, es pot citar el Sensetable o l’Audiopad, ambdós desenvolupats en el MIT Medialab a finals de la dècada del noranta. Independentment de les diferents tecnologies utilitzades (diversos sistemes de detecció òptics, electromagnètics, per ultrasò, etc.), les taules interactives solen combinar el seguiment d’objectes de control sobre la seva superfície, amb tècniques de projecció que les converteixen en grans pantalles interactives. Aquest tipus de dispositius permet a l’usuari agafar la informació i treballar amb ella per crear de forma individual o col·lectiva. La Surface (2007) de Microsoft i la DiamondTouch de Mitsubishi són altres de les famoses taules interactives.
Siftables (2008): es tracta d’unes peces de plàstic de la mida d’una galeta desenvolupats pel MIT que es comuniquen entre si i amb l’ordinador permetent interaccions molt particulars. Posseeixen sensors de moviment, d’inclinació (acceleròmetres tri-axials), de proximitat (infrarojos), memòria flash, un mini processador, bluetooth i pantalles OLED tàctils. Serveixen per jugar i fer càlculs, entre altres activitats. Els siftables probablement continguin el gen del projecte “Intelligent Physical Modeling Systems”, creat per l’arquitecte John Hamilton Frazer als 70, uns cubs intel·ligents que es reconeixen per proximitat i permeten prototipar idees en 3D.
Ambients intel·ligents amb parets, sostres i pisos interactius, objectes híbrids i taules que reaccionen a gestos i promouen la col·laboració obliguen a repensar les formes en què concebem la interacció amb la informació digital i el seu correlat en el món dels àtoms. La percepció de l’espai, el sentit del tacte i la percepció perifèrica són algunes de les capacitats cognitives que aquest tipus de tecnologies intenta abordar per sobrepassar les limitacions de les GUI.
Tangible bits: towards seamless interfícies between people, bits and atoms. A CHI ’97: Proceedings of the SIGCHI Conference on Human Factors in Computing Systems. H. Ishii i B. Ullmer (1997)
Interactive Surfaces and Tangibles. Tap. Slide. Swipe. Shake. Sergi Jordà, Carles F. Julià, and Daniel Gallardo (2010)
Al llarg de les quatre temporades del cicle I+C+i s’ha anat creant un dibuix dels conflictes que condicionen la pràctica cultural a l’actualitat: la creació col·lectiva, la crida a la participació, la crisi de la propietat intel·lectual, l’aparició del prosumer, els nous formats, la convergència de mitjans i la nova economia. La darrera sessió d’aquest any (14 de desembre) està dedicada a l’economia distribuïda i la clourem amb una xerrada de Charles Leadbeater sobre la Cloud Culture (cultura del núvol), un tema que aglutina tots els conceptes tractats al llarg del cicle, a mode de síntesi.
Charles Leadbeater és un periodista econòmic que ha esdevingut consultor en innovació. El seu darrer llibre We Think: The power of mass creativity (2008) explora com la xarxa està canviant el nostre món, creant una nova cultura en la que cada cop més gent pot participar, compartir i col·laborar, tant amb idees com informació. Leadbeater ha esdevingut expert en l’augment de l’economia del coneixement i Internet, i ha estudiat àmpliament el que ell anomena “The Pro-Am Revolution“: Professionals-amateurs (els contribuïdors de que ens parlavaBernard Stiegler) que demostren com el treball en línia independent pot tenir gran impacte en la política, la cultura, l’economia i el desenvolupament.
Aquest any Counterpoint (el Think Tank del British Council) li ha encarregat escriure un paper sobre la Cultura del núvol (Cloud Culture), de què ens parlarà en aquesta sessió. Segons Leadbeater estem entrat en una nova era d’Internet, on gràcies a la computació en núvol (cloud computing) sorgeix la cultura del núvol (cloud culture). En el món de la computació en núvol les nostres dades (mails, documents, imatges, cançons…) s’emmagatzemen remotament en un núvol digital al qual podem accedir des de qualsevol dispositiu que vulguem i quan vulguem (pensem en la consulta del mail des d’un mòbil). En aquest context, compartir programes i informació pren molt de sentit, almenys en teoria, ja que és abonar el terreny per la innovació i la creativitat (les plataformes de software lliure s’han creat d’aquesta manera).
Igual que al cel, hi ha molts tipus de núvols digitals: n’hi ha de comercials (Google o Amazon), socials (Wikipedia) o públics (The World Digital Library); alhora poden ser oberts (Twitter o Wikileaks) o tancats (governs); o també permanents (els núvols científics, com per exemple els que hi ha a l’entorn del CERN) o transitoris i emergents (com les campanyes de màrqueting viral). L’augment dels núvols digitals canviarà la cultura, la creativitat i la relació entre elles: l’emmagatzemament de dades als núvols, l’expansió de la banda ampla, les noves tecnologies de cerca, l’accés a través de nous dispositius haurien de fer més cultura més accessible i connectada, augmentant la capacitat expressiva de la gent, en un gran núvol Pro-Am.
Però aquesta cultura del núvol topa amb tres grans amenaces per a les que proposarà solucions durant la sessió. D’una banda la del control dels poders que fins ara havien dominat i prescrit el discurs (governs, empreses, etc.) que veuen com el núvol permet una major diversitat d’expressions culturals, descentralitzades, plurals i col·laboratives on es desdibuixen les fronteres entre amateur i professional i entre consumidor i productor. De l’altra la dels propietaris del copyright que veuen Internet no com una tecnologia de llibertat cultural sinó de destrucció del seu model de negoci, que reaccionen augmentant la normativa que dificulta compartir. I per última la dels capitalistes del núvol (cloud capitalists), els nous magnats mediàtics (Facebook, Google, Apple, Twitter…) que sota el pretext de prestar serveis, organitzen el núvol per a treure’n rendiment econòmic.
Leadbeater dibuixa un mapa de la situació i adverteix de la importància que el núvol sigui ric i plural, perquè el veritable potencial és el d’una nova cultura global del comú (global cultural commons) que només romandrà oberta si resisteix a les amenaces de tancar-la i controlar-la. El conflicte entre l’augment de la col·laboració en massa i els intents de mantenir el control des de dalt cap abaix (top-down) seran una de les batalles del nostre temps.
Jorge Macchi. Doppelgänger. 2005.
És indubtable –McLuhan dixit-, que els medis reformategen la nostra cognició i les nostres relacions. Les xarxes socials en constitueixen un exemple literal. Probablement, construir altres vincles en la nostra època passa per dissenyar software; pensar aquests entorns o interactuar-hi d’una manera crítica està obrint horitzons literaris.
A “Xarxes complexes” Ricard Solé presenta els descobriments més recents en la ciència de xarxes. L’estudi dels sistemes complexos se centra en l’anàlisi de l’interacció dels elements i no en les parts aïllades. Les investigacions presentades descobreixen les regularitats subjacents en àrees aparentment diferents: economia, biologia, llenguatge, sistemes elèctrics o interaccions socials, cosa que produeix una revolució en la cartografia de la complexitat. En paraules de Solé, quan combinem elements entre ells sorgeixen nombrosos fenòmens que no es produïen en una escala inferior.
Les arquitectures de la interacció es caracteritzen pel fet de formar un “món petit”, és a dir, cert grau d’aleatorietat entre les connexions d’un sistema facilita la creació de “dreceres” entre els seus components. Un dels experiments que confirmen aquesta hipòtesi és la teoria dels 6 graus de separació, que demostra la curta distància que ens separa de qualsevol persona en el món. La facilitat de propagació de la informació en “móns petits” afavoreix també el col·lapse quan un dels nodes de comunicació es veu afectat; succeeix amb el càncer a nivell cel·lular, o amb els virus informàtics. A diferència de sistemes altament jerarquitzats, es tracta de sistemes amb un grau més alt d’interdependència i amb una distribució de les funcions més flexible, cosa que produeix, d’una banda, la seva fortalesa i, de l’altra, la seva fragilitat. Vegeu biosfera o economia mundial.
Posem en relació aquest marc teòric amb les anomenades xarxes socials:
¿Què fas? és una pregunta habitual quan truquem per telèfon a una persona del nostre cercle. Encara que la resposta sigui “prendre un cafè” o “estic cuinant”, compartir aquesta informació ens fa sentir connectats. Tant Facebook com Twitter han estat dissenyats per complir aquesta funció comunicativa, que podríem anomenar fàctica. Si Facebook ja és ben conegut, el segon podria requerir una presentació. Twitter és una xarxa social de microblogging que ens permet enviar missatges limitats a 140 caràcters: el tweet – en anglès “piular” o “xerrar”- té el propòsit d’informar sobre l’estat de l’usuari d’una manera sintètica. Una de les diferències entre aquests dos serveis radica en el fet que a FB cal donar consentiment d’“amistat” per “agregar” a l’altra persona dins els nostres contactes, mentre que l’opció per defecte a Twitter permet “seguir” i “ser seguit” per qualsevol persona. L’esquema bàsic de difusió d’aquest tipus de programa és el de “molts a molts”.
Per les característiques de Twitter els usuaris poden arribar a cotes de seguiment –i per tant de difusió- molt altes. Les “Balenes” –usuaris que sobrepassen la barrera dels 2000 seguidors- són, en terminologia de xarxes, hubs, o nodes caracteritzats per alts índexs de connectivitat. Aquests elements són els encarregats de mobilitzar la informació, i alhora, aquells que amb més facilitat poden propagar virus, característica comuna de les xarxes socials i dels sistemes cel·lulars. L’error de transmissió en un d’aquests hubs o en una cèl·lula podria donar lloc a un càncer o al col·lapse de la xarxa.
Segons Mike Murphy, vicepresident de FB, només un 10% dels continguts de Twitter són produïts pels usuaris. Encara que depèn de qui seguim, és a dir, de la comunitat d’interessos de què formem part, la major part dels missatges solen ser enllaços o “retweets”: missatges reenviats. Sigui quin sigui l’objectiu de l’usuari, la gran capacitat de divulgació dels missatges per via Twitter ha fet que sigui un caldo de cultiu perfecte per al màrqueting viral; costa distingir entre els conceptes de publicació i publicitat.
Les possibilitats d’amplificació del concepte de literatura que ofereixen aquestes xarxes s’estan explorant. El many-to-many de Twitter facilita la creació col·lectiva. L’escriptora Cristina Rivera Garza ha estat una de les pioneres en l’ús d’aquest dispositiu com a eina de creació literària. La Tuitnovela es basa en l’escriptura col·lectiva a partir dels comentaris de diferents twitters en una mateixa “línia de temps” –secció de la interfície destinada a una conversació concreta entre diversos usuaris-. Per a Cristina Rivera Garza el que compta en aquest tipus d’obres és la “producció plural d’una estructura”. Així doncs, aquestes creacions es basarien en els conceptes bachtinians de polifonia i juxtaposició.
¿Un cadàver exquisit? En part. L’escriptura en grup i temps real, la brevetat de l’espai disponible –de la mateixa manera que l’sms- predisposa a l’escriptura d’aforismes i ens recorda la forma poètica del haiku. Segons la teòrica Josefina Ludmer, les escriptures postautònomes són aquelles que, fugint del territori del que és literari, s’aboquen a la producció de present. Ludmer ha intentat ubicar autors l’obra dels quals “no admet lectures literàries: no se sap si són literatura o no. I tampoc importa o se sap si són ficció o realitat. S’instal·len localment i en una realitat quotidiana per ‘fabricar present’ i aquest és el seu sentit”. Per a aquests autors tot el que és econòmic és cultural i viceversa. Segons Cristina Ribera Garza,” aquestes escriptures confirmen que la realitat és ja en sí mateixa ficció i que la ficció és la nostra realitat quotidiana”.
Un exemple de les possibilitats creatives d’aquestes xarxes socials són els #cuentuitos. El coixinet davant del nom senyala que es tracta d’un hashtag o etiqueta que agrupa tots els comentaris. Els #cuentuitos són contes limitats a 140 caràcters escrits a través de Twitter. Cristina Rivera Garza va ser l’encarregada de comissariar el primer esdeveniment d’escriptura en viu de contes d’aquestes característiques. Com a manifest teòric de l’escriptora mexicana val la pena visitar La producción del presente.
Independentment de l’orientació i de la qualitat de les obres, la majoria d’iniciatives literàries que integren dinàmiques 2.0 tenen en comú els conceptes de connexió i col·lectivitat. La socialització de l’experiència de lectura, la creació polifònica i la supranacionalitat (o globalització, en la seva accepció negativa), en són els denominadors comuns. Si bé algunes d’aquestes escriptures s’han desvinculat de la intenció literària –potser això és un avantatge- ens podem preguntar si, davant de la profusió i l’especialització de serveis de xarxa social i publicació on-line, la “producció de present virtual” pot ser equivalent a comunicació (artística o no). Davant de l’interès que desperten aquestes noves iniciatives, val la pena procurar que el murmuri global no ensordeixi veus i singularitats. Trobar estratègies per habitar aquests ecosistemes creatius “en un món petit”, passa, segons Solé, per la col·laboració.
Imatge creada per Mac Funamizu, reproduïda amb llicència Creative Commons Attribution 3.0.
Hi ha certs termes que en l’àmbit cultural es comencen a repetir com mantres. Des del CCCB Lab hem comprovat, per exemple, com el concepte d’innovació s’aplica indistintament i, de vegades, indiscriminadament, en àmbits dispars.
Amb el concepte de realitat augmentada passa una mica el mateix. A què ens referim? Una síntesi esquemàtica ens diu que la realitat augmentada és un vel de realitat mixta a temps real -entenent-la com informació generada per dispositius 2.0- superposat sobre un entorn físic.
És a dir: al que coneixem com el món exterior i la informació que aquest genera, se li afegeixen elements virtuals, maximitzadors de la nostra percepció de la realitat, mitjançant un aparell -càmara, telèfon, etc-.
Això ha generat nombrosos debats sobre el sentit de la realitat, els límits d’aquesta, tal com en el seu moment ho va provocar l’aparició del concepte de realitat virtual. Però què passa amb les aplicacions?
A CCCB Lab ens ocuparem de l’evolució de la realitat augmentada, centrant-nos en les seves possibles aplicacions en l’àmbit expositiu, i en les pràctiques artístiques en general, sense oblidar els debats de fons sobre la “amplificació de la realitat”que- des de la genètica a la astrofísica- està canviant la nostra concepció del que ens envolta.
