Renata Ávila: «L’Internet de la creació ha desaparegut. Ara tenim el de la vigilància i el control»

Una entrevista amb l’especialista en drets humans, tecnologia i llibertat d’expressió sobre el fet que les societats d’avui avancen al ritme del «colonialisme digital».

Fa tres dècades, Internet prometia ser el lloc democratitzador al qual recórrer per fugir de les desigualtats del món analògic. Se’ns va presentar com un terreny en el qual trobaríem llibertats, creació desbocada, comunicació que traspassaria fronteres i educació gratuïta per a tothom. «Ens van prometre un Internet obert… i era una trampa», diu Renata Ávila, enfadada. «Ens pensàvem que construíem una cosa col·lectiva, però hem acabat sent esclaus sense sou del nou món digital.» Amb motiu del lliurament del III Premi Internacional a la Innovació Cultural del CCCB, conversem amb una de les veus més influents i lúcides del moment en l’àmbit de la tecnologia i els drets humans.

Connexió trampa per als pobres

L’Internet Report Health 2019 ens recorda que la meitat del món està connectat a Internet. Això vol dir més de 4.000 milions de persones. Però també podríem girar la truita i pensar que, passades tres dècades des de la creació de la xarxa, només la meitat del món hi està connectada. Què passa amb els desconnectats? Com es relacionen, es comuniquen, treballen i s’entretenen? «Els que decideixen amb quina finalitat es connectaran a la xarxa tots aquells que ara no hi tenen accés són les empreses tecnològiques que dominen el futur de la indústria. I aquestes empreses només representen l’1% hiperconnectat», exposa Ávila.

Cadascuna de les respostes del seu discurs –bastit laboriosament, amb fermesa– desfà un per un els nusos d’un complex entramat de connexions que expliquen com és que avui vivim amb les mateixes desigualtats que en el passat, o fins i tot amb més, tot i que ens van prometre que Internet ho canviaria tot. Aparentment feliços, però més controlats que mai. Ho sabem i, tanmateix, ho obviem, perquè no volem perdre la nostra parcel·la de fama i d’ego, la possibilitat de ser reconeguts, d’estar comunicats, d’estalviar temps encara que després el malgastem amb ximpleries.

Aquesta advocada i activista parla amb una perspectiva global dels moviments que el poder del «colonialisme digital» duu a terme. Els seus arguments són imprescindibles si no ens volem deixar dominar pel món tecnològic, si no ens volem deixar arrossegar pel corrent del divertimento efímer. Si volem ser plenament conscients que, com a individus, no tenim la batalla perduda, sinó que podem controlar l’ús de les nostres dades, negar-nos al reconeixement facial o exigir que es compleixin les lleis de privacitat que ens emparen.

Davant la imminent transició al 5G –tots connectats a tots els objectes que ens envolten–, Ávila ens treu el vel de la ingenuïtat i insisteix que Internet ja no serà mai el que somiàvem que seria. Ara som dins l’Internet de la vigilància, del control i de la mesura. «És possible que, a Bangladesh, un treballador d’una fàbrica no tingui accés a la xarxa, però està connectat a objectes que el vigilen tota l’estona. Li monitoren la feina, controlen que no es distregui, que no parli amb el company. I el que veuen aquestes càmeres determina el sou que cobrarà. La connectivitat que avui s’ofereix als pobres és la del control i les cadenes.»

«Si jo fos presidenta…»

Els eixos prioritaris que l’Internet Health Report ha destacat per a aquest any són cinc: privacitat i seguretat, descentralització, inclusió digital, obertura i alfabetització digital. Ara bé: si hem de prioritzar, quin és el més urgent? «No en podem descartat cap», respon aquesta activista de pensament transversal. I, per explicar-ho, es proclama presidenta imaginària de tres països: «Si fos la presidenta del país A, que concentra les indústries tecnològiques més poderoses del planeta, decidiria apostar per la descentralització: si no fragmento aquestes empreses, que tenen tant de control i poder, amb unes bones lleis de competència, alimento un monstre que fàcilment se m’empassarà, i no podré governar.» L’exemple ens trasllada als Estats Units.

I continua. «Si fos la presidenta del país B, que produeix certa tecnologia i té la població connectada, malgrat que tot el que consumeixen els ciutadans és del país A, el qual els roba les dades, els dona una infraestructura insegura i els viola els drets fonamentals, les meves preocupacions fonamentals serien la seguretat i la privacitat.» I, de nou, podem fer una analogia amb l’Europa hiperconnectada a Silicon Valley.

«Ara bé: si fos la presidenta del país C, en el qual no hi ha quasi ningú connectat, no es produeix indústria i es consumeixen els serveis més barats i menys preparats del país A, què faria? Connectaria els ciutadans a un sistema centralitzat gratuït a canvi de totes les seves dades? Aquests ciutadans ni tan sols han desenvolupat les habilitats d’alfabetització digital. Per on començo? Els condueixo de nou a una fase de dependència, de colonització?» Les respostes no són fàcils, apunta Ávila. «Hauríem de pressionar als països tipus B perquè oferissin als estats més pobres alternatives que els permetessin revertir la situació actual. Només així aconseguiríem un sistema equilibrat», proposa, a tall de recepta.

Els imperis de la vigilància

Ávila, advocada internacional, defensa a ultrança la tecnologia com a eina per apoderar la ciutadania i aconseguir una veritable transparència dels governs i les multinacionals. Aquest és, precisament, l’objectiu de la Fundación Ciudadanía Inteligente, de la qual és directora executiva des del 2018.

Explica que la combinació de poder amb un grau molt sofisticat de desenvolupament tecnològic i la forta empenta dels mercats permeten que els Estats Units i la Xina tinguin accés als països més pobres, per explotar-los i controlar-los, aquest cop tecnològicament. Quan li preguntem si hi ha alguna manera d’escapar del panorama desolador i manipulat que dibuixa, l’advocada s’encongeix d’espatlles i respon: «L’única esperança per redefinir aquest imperialisme tecnològic és que Europa assumeixi el lideratge que li correspon. Que ofereixi opcions que respectin els drets humans i models de negoci alternatius, no basats en l’extraccionisme de dades. Aquesta Europa no serà competitiva en el mercat, però ho podria ser des dels governs, posant l’interès social al centre.»

El colonialisme digital

Hi ha un grup reduït d’empreses que concentren molt de poder i, el que és pitjor –assegura Ávila–, controlen el pensament de col·lectius sencers. Benvinguts al «colonialisme digital». Trump, el Brexit, Bolsonaro i Johnson són exemples de dominació. Però també ho són l’imperi nord-americà GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft) i el xinès BATX (Baidu, Alibaba, Tencent, Xiaomi).

«Al principi del segle XXI, una de les qüestions que més m’emocionava de l’accés a Internet era la possibilitat de produir còpies infinites de llibres i compartir coneixement. Aquella idea que Internet seria una eina d’integració i d’accés al coneixement s’ha desfet en mil bocins. Era una trampa. Col·laborem amb el nou món digital com esclaus sense sou. Em sento com quan els colonitzadors espanyols van arribar a l’Amèrica Llatina. Vam empassar-nos el conte d’”un món nou”. I en realitat ens havíem ficat dins d’una caixa, controlada pel país més poderós del món. Hauríem d’haver regulat les condicions molt abans. Hauríem d’haver dit: “Comparteixo la meva foto, però quin profit en treus, tu, i quin en trec, jo?” Perquè el que ara mateix fem és treballar gratis: amb el nostre temps, la nostra creativitat i la nostra energia paguem aquests imperis. Els ho hem donat tot.»

I clou el discurs assegurant que no només ens hi van les terres, com en el passat, sinó també allò més íntim de cadascú de nosaltres, allò més vulnerable: «Som totalment predictibles, controlables. I això vol dir manipulables. Em preocupa molt.»

Aquest control s’exerceix, sens dubte, a través dels algoritmes implementats en les aplicacions dels mòbils, en els serveis públics, en les empreses que ens venen productes. Són algoritmes que prenen decisions de manera automàtica, que ens influeixen en les decisions més quotidianes, però que desconeixem del tot per l’opacitat que impera al nostre entorn. Perquè no fem l’esforç d’aprendre. Perquè no volem saber-ho.

«Formo part del consell consultiu d’una iniciativa del Banco Interamericano de Desarrollo, que vol fer deu proves pilot d’aplicacions d’intel·ligència artificial en el sector públics. La nostra primera lluita és perquè siguin transparents i auditables», explica amb esperança. «Comencem per aquí, perquè no podem atacar el sector privat.»

La precarització venuda com a oportunitat

Entrem en el terreny ètic i demanem a Ávila que pensa de tres conceptes que han canviat de significat en la darrera dècada, precisament per l’acceleració amb què hem adoptat la tecnologia. Són la confiança, la privacitat i la transparència; li demanem també com influencien les noves generacions. «No podem divorciar aquestes tres nocions dels conceptes d’austeritat, precarietat i crisi de corrupció institucional», argumenta. «Deixar que uns estranys entrin a casa i hi facin nit és un excés de confiança o respon a la necessitat de buscar recursos?»

Per l’activista, la intensa precarització de la feina, la manca d’oportunitats per als joves i la traïció dels estats –que van apostar per salvar bancs en fallida després de la crisi econòmica, en comptes de preocupar-se pel futur dels ciutadans– són factors que han empès la gent a buscar nous recursos. «Quants taxistes d’Über m’han explicat que tenien dos graus universitaris? El trencament és molt sistèmic.»

Ens trobem immersos en dues crisis superimportants, a les quals voldríem no prestar ni la més mínima atenció, «però un dia faran un pet i aleshores sí que ens n’assabentarem», comenta Ávila. No es pot obviar que tanta tecnologia acabarà passant factura al medi ambient. Crisi mediambiental però també tecnològica. No podem desaccelerar el moment, i encara menys tornar al passat, quan les connexions només eren presencials. Aleshores, què podem fer? Ella té una fórmula, que potser no és «màgica», però que podria funcionar: canviar les lògiques amb què ens regim. I això consisteix, precisament, a confiar en la innovació tecnològica per perjudicar menys el planeta. «Cal deixar enrere l’obsolescència programada, el model extractivista de dades, emmagatzemar menys dades en servidors gegantins que necessiten sistemes de refrigeració monumentals, etc.»

Missatge optimista per al present

Després de tot el que s’ha comentat, hi ha qui podria pensar que aquesta activista guatemalenca és tan realista que no deixa lloc a l’optimisme. Però a Renata Ávila no li agrada ser negativa, i esta convençuda que el gènere humà és capaç de treure recursos per sortir airós de qualsevol quilombo, fins i tot en els moments més crítics. Amb un mig somriure de preocupació, diu: «Tenim un còctel perfecte: crisi democràtica provocada per uns líders en el poder que són terribles, crisi de canvi climàtic i crisi tecnològica. Això només pot provocar una reflexió col·lectiva que ens faci replantejar en quin planeta volem viure en el futur.»

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris1

  • Webwarrior | 22 octubre 2019

Deixa un comentari

Renata Ávila: «L’Internet de la creació ha desaparegut. Ara tenim el de la vigilància i el control»