Reimaginant la relació entre la humanitat i el virus

Lluny de les formes antropocèntriques de producció de coneixement, la pandèmia obre la possibilitat d’especular sobre variants narratives que van més enllà de les humanes.

Oficinistes treballant amb màscares durant la pandèmia de grip de 1918. Nova York, 1918

Oficinistes treballant amb màscares durant la pandèmia de grip de 1918. Nova York, 1918 | U.S. National Archives and Records Administration | Domini públic

La majoria d’interpretacions que s’han fet del tema del coronavirus aspiren a comprendre, manipular i fins i tot erradicar la malaltia. Altres explicacions dels fets, en un pla més reflexiu, examinen el gran impacte que ha tingut la COVID-19 en la vida quotidiana dels humans. Per contra, en aquesta breu dissertació mirarem d’explicar la història del virus i, en aquest sentit, ens adonem que la distinció entre humans i virus és més intricada i alhora més profunda del que semblava a primera vista. Aquesta significativa interrelació, que va més enllà dels límits humans, convida a reflexionar sobre el caràcter antropocèntric de la modernitat i a recuperar la modèstia necessària per reimaginar aliances sostenibles i perdurables al món.

En un breu article força provocador publicat recentment a les xarxes, McKenzie Wark, teòrica especialitzada en mitjans i cultura, lamenta que la majoria de pronunciaments que s’han fet sobre el coronavirus «semblen intents d’explicar per què la pandèmia demostra que tenien raó». Enmig de l’actual tempesta viral intel·lectual, diu: «Una bona teoria no intenta mai imposar-se a altres tipus de coneixement». Amb tota la reticència d’algú que no vol contribuir a aquesta literatura, tot i que aparentment sembli una contradicció, aquest text suggereix que es reconsideri el coneixement generat per la malaltia i que es posi en pràctica una narrativa que no giri al voltant del virus, sinó que l’integri en el relat. Es tracta d’arribar a una empatia cognitiva, en la qual els límits entre els humans i els virus es desdibuixen i el somni de la modernitat, basat en la dicotomia home/natura, es difumina d’una manera colpidora.

Durant les últimes setmanes, amics, col·legues i una pila d’experts han treballat exhaustivament per obtenir informació innovadora i resolutiva sobre l’omnipresent coronavirus. La majoria mantenen un cert optimisme i s’ho miren amb esperit científic, mentre exploren fórmules per mitigar-ne les terribles seqüeles en la salut, revertir l’empitjorament del curs dels esdeveniments i, finalment, fabricar medecines preventives. D’altres, més crítics, reflexionen sobre les diferents maneres en què la pandèmia ha afectat la condició humana, amb conceptes emergents com «política de la privació», en referència a la situació de confinament forçat en què es troba atrapada la societat a escala mundial.

Cada vegada més, aquests esforços oportunistes, precipitats, nerviosos i fins i tot histèrics per produir coneixement que s’han desencadenat des que va esclatar la pandèmia, no fan sinó reproduir una colonització epistemològica. És a dir, ens trobem davant la manca de neutralitat, generositat i solidaritat característica de la majoria de formes de generar coneixement de l’home. Ara està de moda, en el món acadèmic, fer servir models de vida de poblacions indígenes per escriure articles i llibres que parlen sobre els reptes de l’Antropocè –l’era geològica en què ens trobem actualment, que es caracteritza per la visibilitat de l’empremta humana en els ecosistemes. Són dissertacions innovadores que ens volen vendre com a emancipadores o, si més no, com a simpatitzants de la causa indígena; ara bé, en el món universitari, quasi ningú no es posiciona obertament a favor de dur a terme pràctiques de reparació, gest que probablement seria l’única manera honrada que tindrien els antics imperis de pagar el deute, fins i tot si això impliqués abandonar les terres de les quals es van apropiar. Si ens ho mirem amb més deteniment, descobrirem que la majoria d’aquestes converses intel·lectuals emmascaren –potser inconscientment, o potser no– la voluntat de refermar la supremacia del punt de vista blanc, elitista i angloamericà.

El conductor ebri: reflexions sobre una civilització que s’acaba | McKenzie Wark | CCCB
El conductor ebri: reflexions sobre una civilització que s’acaba | McKenzie Wark | CCCB

De manera similar, moltes de les informacions sobre la COVID-19 generen un tipus de coneixement basat en una interpretació antropocèntrica, autocomplaent i negligent d’aquest entrellaçament que va més enllà d’allò humà. Si ens centrem contínuament en el patiment humà que provoca aquesta desafortunada situació, el resultat és una visió parcial dels fets. A més a més, és una visió injusta si tenim en compte la història mundial no humana, caracteritzada per la destrucció de paisatges sencers, recursos hídrics i éssers vius. És legítim preguntar-se per què els humans haurien de produir coneixement apte per als no humans, o per què la colonització epistemològica de la dimensió no humana resulta problemàtica.

Hi ha un temptativa de resposta per a aquestes preguntes. Durant els darrers tres segles, l’acceleració de la conquesta racional de la dimensió no humana, bàsicament a través de la ciència, s’ha materialitzat en les dues doctrines polítiques que sostenen la modernitat il·lustrada: el liberalisme i el capitalisme. Mentre que el primer priva de drets naturals tot allò que no és humà (com per exemple, el dret a la vida), el segon s’alimenta de l’extracció, la manipulació i l’explotació de tot allò que no és humà (com, per exemple, la indústria petroliera). Així doncs, la violència quotidiana que causen el liberalisme i el capitalisme, i que pateixen no només els no humans, sinó també un gran nombre de societats humanes (per exemple amb les guerres o la pobresa extrema), està intrínsecament lligada a l’anhel insolent dels humans per dominar el planeta. També ens podem fer preguntes més interessants, com ara: qui decideix els fets que acaben generant producció de coneixement? Qui s’encarrega de produir aquest coneixement? Qui és que l’escriu i el comunica? Qui aconsegueix ser llegit i escoltat? És fàcil adonar-se que les relacions entre les ecologies humanes i les no humanes estan vinculades a les conseqüències de la dialèctica del saber-poder.

Podem generar coneixement d’una manera alternativa? Potser amb més cura i amb més mesura? Podem pensar amb, en comptes de sobre el virus? Segons el concepte de «perspectivisme» d’Eduardo Viveiros de Castro, que es va encunyar per sintetitzar el compromís crític de l’antropòleg amb la realitat ameríndia, fent referència a Deleuze, la perspectivitat es defineix com la capacitat d’ocupar un punt de vista. Contràriament a les representacions, que pertanyen al cervell, un punt de vista pertany al cos, segons ell. L’epistemologia occidental pretén desubjectivitzar el món i convertir-lo en objectes observables. En la modernitat, el que no està objectificat no és real. Viveiros de Castro, per contra, vol sensibilitzar o fins i tot personificar el punt de vista de tot allò que s’hauria de saber. La qüestió és no idealitzar l’acció del virus, sinó desacreditar la unidireccionalitat colonitzadora de les formes antropocèntriques de producció de coneixement. Viveiros afirma amb eloqüència que «tots els éssers veuen el món amb els mateixos ulls; el que canvia és el món que veuen. Els animals s’organitzen amb les mateixes “categories” i “valors” que els humans […]. Però les coses que ells veuen quan les veuen com nosaltres són diferents: on nosaltres veiem sang, un jaguar veu cervesa». La investigadora cultural Elisabet Roselló, en un article publicat anteriorment en aquest magazine digital, fa servir una imatge similar i argumenta que no podem «perdre de vista el fet que ens pensem des de nosaltres, i no podem experimentar el que és ser una planta o “ser una app”, com a molt ens ho podem imaginar». Tot i això, el coronavirus, com totes les coses no humanes, té una història per explicar, però els humans no hi paren atenció o, senzillament, no tenen interès a sentir-la.

En aquest context perspectivista, si mirem més enllà de les narratives antropocèntriques, potser veurem que la COVID-19 ha colonitzat amb èxit l’espai i el temps de la Terra, si més no de manera temporal. Ara als humans se’ls paga amb la mateixa moneda. La ficció del progrés humà il·limitat i teleològic s’ha interromput abruptament. Per a molts analistes, la malaltia és una externalitat objectivada en una coordenada euclidiana indeterminada que ha topat tràgicament amb els humans, però el curs dels esdeveniments demostra que no és res més que l’escenari d’una obra en què les ecologies humanes i no humanes estan enredades en negociacions tenses i impredictibles. A més a més, tal com indiquen els canvis de rutines que estem experimentant (per exemple en el confinament), la manera humana d’existir en el món actual està condicionada pels resultats incerts d’aquest entrellaçament, que va més enllà dels límits de la humanitat. De la mateixa manera, la mera existència del virus depèn d’aquesta relació, i especialment de fins a quin punt els humans aconseguiran erradicar-la.

Mapa mundial de COVID-19 per habitant (12 de maig de 2020)

Mapa mundial de COVID-19 per habitant (12 de maig de 2020) | Raphaël Dunant, Gajmar and Pharexia, Wikipedia | CC BY

Dit d’una altra manera, els humans i el coronavirus es reinventen constantment l’un a l’altre a través de relacions de poder. Això no és una afirmació postmoderna o metafòrica, sinó biomaterial: el virus, un cop és dins nostre, ens transforma el metabolisme a través de processos microquímics, i les futures mutacions del virus depenen de com encaixi amb els humans i el seu entorn. En aquest sentit, el límit ontològic entre el virus i l’humà es difumina, i cada vegada es fa més difícil distingir-los com a éssers independents. Al capdavall, el virus i l’ésser humà s’assemblen molt pel que fa a la manera de viure en el planeta: a tots dos els mou l’ànsia de colonitzar el món, entorpida per un estira-i-arronsa constant.

El fet de combregar amb aquesta «interioritat» (withinness) del món, tal com la descriu la física Karen Barad, pot despertar un sentiment de modèstia que obri la possibilitat d’imaginar d’una manera diferent relacions factibles a la Terra. Lluny de la colonització unidireccional o epistemològica i de les seves implicacions liberals o capitalistes, iniciar negociacions que van més enllà de la humanitat passa per abandonar el somni antropocèntric de la modernitat. Per tant, si volem pensar amb la COVID-19 ens cal defugir les formes de producció de coneixement científiques i racionals i explorar mètodes no moderns de mediació i d’imaginar-se realitats possibles. El poder creatiu de l’art podria ser útil, aquí. El filòsof francès Gilbert Simondon explicava que les arts són capaces de reconstituir l’univers a través de recuperar altres realitats possibles. Mitjançant les arts podem imaginar i crear una infinitat d’altres mons, no necessàriament deterministes, racionals i projectats sobre un horitzó centrat en l’home. A més a més, a través de l’art, més que de la ciència, els humans es poden acostar més a allò que els boscos, l’aire i el mar senten. Els sentiments sublims que desperten certes intervencions artístiques sens dubte ens poden permetre imaginar-nos i entendre cosmovisions i punts de vista diferents dels nostres. De William S. Burroughs a Ursula K. Le Guin, les possibilitats estètiques per a formes de vida i mons no moderns són infinites.

El virus ha demostrat clarament que el món ha deixat de ser el món –si més no, ja no és com els humans de la modernitat l’havien pensat. I què és el món, aleshores? La incertesa sobre el món que vindrà no hauria de ser necessàriament un sentiment negatiu, perquè la precisió de la racionalitat il·lustrada, amb les categories rígides que la caracteritzen (civilització, raça, nació, gènere), no ha causat sinó patiment i aflicció. El projecte de la modernitat, fins avui, havia estat protegit magistralment per l’aparell de l’estat, les forces econòmiques, els mitjans de comunicació de masses i la fantasia d’una classe mitjana, però l’expansió mundial d’una matèria microorgànica ha posat en absoluta evidència, de manera inesperada, aquesta il·lusió. Sembla que és un bon moment per afluixar el ritme, recuperar la modèstia, deixar anar la creativitat i reimaginar aliances responsables, perdurables i no antropocèntriques.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Reimaginant la relació entre la humanitat i el virus