Ramon Llull i el pensament en xarxa

Què és l’Ars Magna? Quin abast tenia el sistema lògico-conceptual de Ramon Llull? En quin llenguatge parlava? Quin món permetia crear?

ENIAC va ser el primer dispositiu Turing complet que realitzava càlculs de trajectòria balística per a l'Exèrcit dels Estats Units.

ENIAC va ser el primer dispositiu Turing complet que realitzava càlculs de trajectòria balística per a l’Exèrcit dels Estats Units. Wikipedia. Domini públic.

Què és l’Ars Magna? Quin abast tenia el sistema logicoconceptual de Ramon Llull? En quin llenguatge parlava? Quin món permetia crear? Quin impacte ha tingut en els sistemes lògics moderns? Què volen dir Siegfried Zielinski i Peter Weibel quan ens diuen que el pensament en xarxa abanderat per Ramon Llull ha influït en la concepció dels nous mèdia?

El camí que porta de Ramon Llull a Alan Turing és llarg, complicat i ple de projeccions condicionades per la cosmovisió pròpia del nostre temps. Però, malgrat que no tots els estudiosos del filòsof veuen Ramon Llull com un precursor de la informàtica, sí que hi ha consens a considerar l’Ars Magna  —aquesta obra tancada cap al 1308 que el pensador va presentar en diverses fases i versions simplificades— com un puntal de la combinatòria i del pensament en xarxa.

I què és l’Ars Magna?, us deveu preguntar alguns. Doncs, a escala material, són unes figures, algunes de formades per discos giratoris que es podien retallar i construir en paper, que permetien desplegar una tirallonga d’arguments per confirmar o refutar una proposició original. A escala conceptual, es tractava d’un sistema lògic que havia de servir al filòsof per a diverses coses: per entendre el conjunt de la realitat sense que li quedés cap element per ubicar en l’entramat del món i així poder-ho comprendre tot, i per superar les barreres del llenguatge per tal de validar o refutar els arguments expressats als debats teològics, científics i humanístics de la seva època. Amb aquest mètode lògic, Ramon Llull també volia —i aquest és el tema d’aquest debat inaugural— anar construint oracions complexes connectant conceptes. Però, fins a quin punt era possible, això?

Segons l’hel·lenista Raül Garrigasait, el mateix Ramon Llull sabia que l’art per si sol no podia generar cap discurs, que l’aplicació de l’art sempre requereix una imaginació humana —una imaginació literària, si és que es vol fer literatura. L’art era una tècnica amb la qual podia fer operacions logicocombinatòries utilitzant conceptes, però no li va permetre mai crear situacions dramàtiques complexes. No deixa espai per als implícits, les figures retòriques, la memòria que carreguen les paraules, la complicitat dels universos mentals en contacte. En l’art no hi ha lloc per als elements que fan possible superar la lletra i crear espais simbòlics perquè amb l’ajuda del lector ocorri l’inesperat. Per excel·lent que sigui un mètode de formalització i mecanització, sempre caldrà la imaginació humana.

El teòric dels mitjans alemany Siegfried Zielinski en destaca una altra cosa, de l’art: ens recorda que per a Llull hi ha un lligam total entre la realitat i la paraula; una correspondència entre l’estructura del món i el pensament que hem d’imaginar com una espècie de xarxa per la qual podríem transitar. Segons Zielinski, molt influït per la vasta bibliografia d’ Amador Vega, l’art té una característica que el converteix en un mètode únic: la capacitat de copsar alhora els aspectes estàtics de la realitat i de projectar-ne els aspectes dinàmics. És per això, diu ell, que si l’estudiem i hi pensem ens dóna una sensació multimèdia.

També Peter Weibel, teòric de l’art i rector del centre de referència ZKM de Karlsruhe, s’ha dedicat a resseguir la petjada de l’Ars Magna en alguns sistemes logicomatemàtics que han vingut després. I no en dubta: la intuïció de Llull, segons la qual les idees poden traduir-se a un llenguatge formal, i tot llenguatge formal pot mecanitzar-se, és revolucionària. Per això, anticipant-se més de sis segles a les tesis d’Alan Turing, es convertiria en un dels fundadors de l’algorítmica i de la revolució digital.

Bibliografia

  • Garrigasait, Raül. La màquina d’escriure, publicat al número 8 de la revista El procés.
  • Zielinski, Siegfried. El lul·lisme, una actitud filosòfica (multimèdia) moderna. Catàleg de l’exposició «Ramon Llull, la màquina de pensar» (publicacions del CCCB).
  • Vega, Amador. Die Sinnlichkeit des Geistigen, die Geistigkeit des Sinnlichen und die metaphorische Sprachverwendung bei Ramon Llull (tesi doctoral, Friburg de Brisòvia, 1992); Ramon Llull and the secret of life (Nova York, 2003).
  • Weibel, Peter. Ramon Llull and the digital revolutions. Catàleg de l’exposició «Ramon Llull, la màquina de pensar» (publicacions del CCCB).

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Ramon Llull i el pensament en xarxa