Quins seran els records del futur? Entrevista amb Sharon MacDonald

Cal enderrocar les suposicions habituals sobre què es recull en un museu i qui decideix què s’hi ha de col·leccionar, és a dir, conservar.

Joe Lincoln d'Accord, campió de fabricació d'esquers de Nova Anglaterra, 1926.

Joe Lincoln d’Accord, campió de fabricació d’esquers de Nova Anglaterra, 1926. Font: Cortesia de la Boston Public Library, Leslie Jones Collection.

Sharon MacDonald és un referent pel que fa a la museologia. Des de l’antropologia cultural ha estudiat i reconsiderat els rols típics dels museus. En particular, n’ha qüestionat els mecanismes de selecció, així com les decisions que els sustenten i qui les pren. Tot plegat en una aproximació transcultural i transnacional. Acaba d’aterrar com a directora a Berlín del Centre for Anthropological Research on Museums and Heritage (CARMaH).

Hi parlo durant «Falling Walls», una trobada anual a Berlín, que busca enderrocar els murs entre ciència i societat i entre les mateixes disciplines del saber. A «Falling Walls», diversos premis Nobel de Física i Química es troben amb enginyers com Arjen Hoekstra o sociòlogues com Saskia Sassen i la mateixa Sharon MacDonald. La conferència de MacDonald es va titular «Com enderrocar els murs dels museus?», així que la primera pregunta es va plantejar sola.

Quins murs han de caure en els museus i per què?

Cal enderrocar les suposicions habituals sobre què es recull en un museu i qui decideix què s’hi ha de col·leccionar, és a dir, conservar. També cal repensar què fer amb aquests objectes, com aconseguir noves connexions entre ells i entre ells i les persones, el públic.

Això té a veure amb un treball vostre que em va semblar molt suggeridor, el que vau fer amb Paul Basu sobre «Exhibition Experiments», on es recollien noves perspectives sobre el format «exposició»?

Sí, però no exclusivament. De fet, aquest treball està molt centrat en els aspectes de comunicació de la ciència i com alterar el format «exposició». En canvi, ara crec que anem cap a un qüestionament encara més profund dels museus. Estic centrada en la crítica general dels processos de selecció, decisió i conservació. El que estem posant a prova és què hem de preservar als museus per a les generacions futures.

Com us acosteu a aquesta pregunta, a la de què conservar?

Crec que el més important és obrir la pregunta a nous actors. Hem arribat a un punt en el qual hem de qüestionar el conjunt de suposicions sobre les quals articulàvem el paper del museu, o la funció de les col·leccions i de la seva conservació. Hem de mirar cap a altres llocs on la gent s’ha de fer les mateixes preguntes que es plantegen els professionals dels museus perquè s’enfronten a reptes similars. Llavors, cal que ens preguntem: «aquesta idea serviria per a un museu?». La intenció en fer-ho és veure com aquests col·lectius s’enfronten als reptes que planteja el fet de decidir sobre què seleccionar i què conservar.

I en quins col·lectius esteu centrant l’atenció?

Per exemple, el projecte Assembling Alternative Futures for Heritage està observant un conjunt molt ampli de llocs. Entre d’altres, les cases de la gent: com decideixen què fer amb tots els seus objectes per al record, o els meus col·legues a Suècia veient què envia la gent a l’espai en projectes com «New Horizons». Tot això ens dóna pistes sobre què és el que la gent considera que es mereix ser conservat i comunicat per a d’altres ara o en el futur. També estudiem, per sortir de les escales habituals i pensar en espais de temps futur molt més grans, projectes que juguen amb escales enormes de temps. Per exemple, busquem quines preguntes es plantegen projectes com els que gestionen els residus nuclears. Altres col·legues estudien aquestes mateixes qüestions en bancs de llavors que pretenen conservar la diversitat genètica. Ens inspirem, també, en projectes per mantenir la diversitat lingüística. Finalment, són molt interessants els projectes que plantegen «renaturalitzar» els paisatges per al futur. En tots aquests llocs, es pot començar a entendre què és el que la gent valora com a important per conservar-lo de cara al futur, una funció que podríem continuar mantenint per als museus actuals i futurs. Hi ha preguntes molt precises i importants. Per exemple, en quin moment es decideix conservar o deixar de conservar alguna cosa, com un edifici. Aquí, a Alemanya, hi ha una gran discussió sobre què fer amb tota l’arquitectura de l’època nazi. Molts edificis cauen a trossos. Però, cal pagar-ne el manteniment? I si no ho fem i desapareixen, les generacions futures com s’aproximaran a tot això? S’ha obert un debat públic molt important. Per exemple, a la ciutat de Nuremberg, s’ha creat un procés participatiu sobre la qüestió. Tot això és rellevant per qüestionar les funcions i els supòsits bàsics de la institució «museu».

Això em porta a tota la línia de treball pel que fa als museus i els processos de participació. Sembla que després d’uns anys d’obertura, ara tornem a apreciar el valor dels experts també en aquesta àrea. Com ho veieu?

Aquest és un punt molt important. Hi ha debat sobre el paper de les majories en aquests processos i de com es construeixen. Volem analitzar les diferents aproximacions participatives. Què en deriva de cadascun d’ells. Volem lliurar la responsabilitat a la gent, només involucrar-la en el debat però no en la decisió final, o tan sols volem fer servir les seves opinions? Qui decideix al capdavall és tota la qüestió. Crec que la resposta depèn del lloc i la cultura on es plantegi la pregunta.

La vostra intenció és extreure orientacions per als museus futurs i per al futur dels museus actuals?

Aquesta és una de les dimensions de treball. Però n’hi ha una altra igual d’important que és la d’intentar respondre la pregunta de què es pot fer amb el que ja tenim. En particular, quines noves connexions i històries es poden crear. Quines altres funcions poden exercir tant les col·leccions com les exposicions. En el projecte que estic liderant a Berlín, i que té a veure, en part, amb el que ja treballem a «Exhibition Experiments», busquem entendre com funciona una exposició, què es pot aconseguir amb una exposició, què és el que fa que una exposició realment funcioni. Com aconseguir exposicions més interessants.

Aquesta és la pregunta del milió.

(Riu) Doncs sí. I crec que, de vegades, no ens adonem d’aspectes molt obvis i propis dels museus existents. Per exemple, hauríem de considerar i valorar més la tridimensionalitat del museu, la gramàtica del seu espai. És una cosa que encara no hem treballat profundament ni n’hem aprofitat tot el que pot aportar. Hem d’explorar la sintaxi de l’espai del museu, la seva llum, el so en aquest espai, com es viu i s’experimenta. Hauríem de desenvolupar una aproximació multisensorial a l’espai «museu».

En quina situació posa això els «museus sense col·lecció»? Com serveix el vostre treball per als centres que no estan organitzats al voltant dels objectes i les col·leccions?

Conec uns quants centres no tenen col·lecció i se centren en les activitats. Són molt efectius per comunicar idees, fins i tot diria que els llocs sense col·lecció són molt més efectius en aquest aspecte. Disposen de més llibertat, poden experimentar amb formats diferents. Però, d’altra banda, els centres que tenen col·lecció encara no aprofiten les possibilitats que els ofereix el gruix dels objectes, la capa d’històries i idees que contenen els mateixos objectes. En els llocs amb col·lecció encara es pot sentir la lluita entre els que dins del museu se centren en els objectes i els que se centren en les activitats. I les possibilitats estan en tots dos i en la seva interacció.

Sharon MacDonald a Berlín.

Sharon MacDonald a Berlín. Fotografia de Ramon Sangüesa.

Com heu comentat abans, en els projectes en què esteu involucrada s’estudia el que la gent normal i corrent fa per conservar, per col·leccionar, per transmetre alguna cosa de si mateixos cap al futur. Amb l’arribada del digital veiem una tendència a la desmaterialització dels records personals. La digitalització comporta una nova manera de triar i col·leccionar?

El que és digital té molt, molt de potencial. En particular, crec que és especialment útil per desar i transmetre les històries que hi ha al voltant dels objectes. D’altra banda, cada vegada és més fàcil a escala personal acumular records digitals sense, gairebé, selecció. La digitalització s’està duent a terme de manera massiva en molts museus. La part positiva és que això permet que el públic connecti i creï les seves pròpies històries a partir de la col·lecció. No només per connectar objectes entre si, sinó també perquè els poden relacionar amb els seus propis records i històries de manera personal. De fet, hi ha tot un corrent d’opinió en museologia que proposa deixar de col·leccionar objectes i digitalitzar-ho tot. Però no crec que això funcioni. Per diverses raons. En el futur no sabem quines qualitats d’un objecte continuaran sent significatives. Per exemple, una mòmia permet estudiar malalties antigues. Això és, probablement, impossible si aquest objecte, aquesta mòmia, només es conserva en forma digital. També hi ha la qüestió que la mateixa presència de l’objecte físic és molt suggeridora, ens fa pensar en «quines coses deuen haver passat per aquest objecte o quants el deuen haver tocat», per exemple.

Certament la materialitat torna després del que és digital. Però el que és digital també forma part del patrimoni.

En efecte, totes dues coses. Respecte a la segona, ens tornem a trobar amb la mateixa pregunta bàsica de què conservar i què col·leccionar, ja que l’emmagatzematge digital ja no és tan problemàtic com abans. Tot i que és ben cert que l’obsolescència dels sistemes d’accés de la informació és un problema. Cal tot un esforç de manteniment alhora que es desenvolupa una «arqueologia digital».

Quin seria, doncs, el quid de la qüestió per a la creació de col·leccions ara i en el futur proper?

Crec que la gran dificultat rau en el fet que ara som conscients que hem de transmetre no només la col·lecció, sinó també com i per què vam crear la col·lecció i amb quins criteris.

Aquest requeriment sembla una mica diferent al que és habitual.

Certament no s’havia plantejat amb la consciència i en l’escala amb què ens ho estem plantejant ara. I hi ha diferències culturals respecte què és patrimoni, què és conservar i què s’ha de conservar de les quals fins ara no érem tan conscients.

És cert, sempre m’ha sorprès la temporalitat (i reconstrucció periòdica) de certs temples al Japó, per exemple.

Exacte. De fet, la UNESCO va haver de definir què era patrimoni i conservació en part a causa de pràctiques com aquesta, molt diferents de l’aproximació occidental.

Veig l’interès de situar-se en una perspectiva global per als vostres objectius d’investigació. Ara bé, el que és global també aporta certes tendències uniformitzadores en molts altres àmbits d’activitat. Tampoc els museus no se sostreuen, per exemple, a l’efecte de la ideologia tecnològica. Ara mateix, fins i tot els museus d’història estan utilitzant els tallers de making per aproximar el públic als seus temes. Quina opinió teniu d’aquesta tendència?

Crec que no està gens renyida amb els altres rols dels museus. Potser és un repte per a alguns museus, perquè requereix un tipus de personal molt peculiar i preparat. En la part positiva, aquest tipus d’activitats involucra molt més certs públics. La majoria de les vegades, fa que la gent pensi i es qüestioni coses que d’altra manera des del text o altres formats no es qüestionaria. Ara bé, en alguns casos cal plantejar-se què aporta realment. I és cert que per aquesta via tampoc no podem caure en què els museus siguin simples «Community Centers». Ho són, però tenen altres papers cabdals. Sobretot què és el que considerem important per transmetre al futur.

I quin és el vostre futur més pròxim?

Doncs el projecte que m’ha portat a establir-me a Berlín, a la Universitat Alexander Humboldt, on estem treballant en la integració de totes aquestes idees sobre els museus a les institucions del mateix Berlín i en un centre internacional sobre patrimoni cultural.

Viel Glück!

Gràcies!

I tan modestament com es va atansar a la taula d’entrevistes, Sharon MacDonald se’n va anar per impartir la conferència que podeu veure aquí: 

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Quins seran els records del futur? Entrevista amb Sharon MacDonald