Quatre dies al cor de la interacció tangible

De quina manera els factors humans afecten el disseny de noves interfícies tecnològiques? Quines formes d’interacció poden inspirar el tacte i la corporalitat?

Reactable

Reactable

De quina manera els factors humans afecten el disseny de noves interfícies tecnològiques? Quines formes d’interacció poden inspirar el tacte i la corporalitat? Quins són els nous paradigmes que guiaran la recerca en HCI (interacció persona-ordinador) i disseny d’interacció? Quines formes d’exploració i innovació permet l’encreuament entre ciència, art, disseny i tecnologia?

Entre el 10 i el 13 de febrer, la zona de 22@ a Barcelona es va convertir en un formidable espai de diàleg per explorar respostes, mètodes i nous interrogants en l’eclèctic àmbit de la interacció persona-ordinador. La Ciutat Comtal va ser la seu de la setena edició de TEI, el Congrés Internacional d’Interacció Tangible, que reuneix acadèmics d’arreu del món i ofereix un espai per compartir els resultats de les seves recerques, teixir nous vincles dins de la comunitat, explorar l’alquímia entre l’art, el disseny, la ciència i la tecnologia, discutir cap a on van les teories que il·luminaran nous invents a més de revisar amb ull crític què hem après en l’encara innovador camp de les tecnologies tangibles (vegeu De bits a àtoms, del clic al touch).

Aquest any, l’acte va ser organitzat pel Departament de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (DTIC) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i va ser coordinat per Sergi Jordà (conegut a la comunitat per crear un dels grans exemples de tecnologia musical tangible, la Reactable), del Grup d’Investigació en Tecnologia Musical (MTG), i Narcís Parés, del Grup d’Investigació Cognitive Media Technologies (CMTech) de la UPF.

Van assistir a la cita destacats investigadors com Hiroshi Ishii ( MIT Media Lab), que va encunyar el terme «bits tangibles» en un paper seminal per a aquest camp; Bill Verplank, un dels primers dissenyadors d’interacció que va saber estar a Stanford, MIT i Xerox quan s’havien de fer els primers passos cap al disseny de noves interfícies més naturals i intuïtives per als humans. També en van formar part estrelles femenines del camp com la britànica Yvonne Rogers, la investigació de la qual se centra a explorar les formes en les quals la tecnologia pot augmentar el nostre aprenentatge i fins i tot canviar patrons de comportament.

El programa es va estendre al llarg de quatre dies intensos que van anar molt més enllà de les convencions del món acadèmic. A les típiques presentacions de papers i work in progress, sessions en les quals es comparteixen els resultats de treballs que han estat o estan sent realitzats, conferències ( keynotes) i panells, s’hi van sumar els Studios (sessions de treball i exploració hands on en el FabLab) i les «demos», on es van mostrar els resultats de les creacions; concerts, i l’ Arts Track, una mostra de gairebé una desena d’obres interactives comissariada per Roc Parès (UPF), Alvaro Cassinelli (Universitat de Tòquio) i Josep Perelló (UB).

El còctel interdisciplinari va generar una atmosfera lúdica i distesa que va afavorir l’intercanvi d’idees i l’exploració innovadora. Els estudis van ser sens dubte un ingredient clau en aquesta reeixida recepta, juntament amb el Design challenge, en el qual set prototips van competir per mil euros. El vot popular va condecorar «Superherois», un treball presentat per Katia Vega (Pontifical Catholic University, Brasil), que utilitzava les seves pestanyes postisses (conductives) per fer levitar un robot i canviar una sèrie d’onomatopeies de còmic (Crash!, Poom!, Paaam!) que es projectaven en una pantalla. Altres invents com la taula mescladora de la música composta per espremedores de taronja que utilitzen el ph dels cítrics per aplicar efectes a l’àudio, o les copes de spritz que musicalitzaven un brindis de manera autònoma destaquen el caràcter eclèctic d’aquest camp de recerca que anomenem tecnologies tangibles.

Què és el que ve?

Els objectes físics com a instruments per a la creació de música digital continuen sent un dels highlights de TEI. En aquesta ocasió van cridar l’atenció la creació de Yuichiro Katsumoto «Ninja Track» (vegeu vídeo) i MO de Frederic Bevilacqua i Norbert Schnell (vegeu vídeo). Durant la nit de concerts, Marco Donnarumma va presentar la performance Hypo Chrysos, que utilitza sensors per processar àudio i vídeo fent servir la tensió dels seus músculs com a input (més sobre els concerts en aquest link).

Les recerques al voltant de les tecnologies tangibles amb finalitats terapèutiques van aparèixer de la mà d’Anna Flagg, que va presentyar Smart Fur (vegeu vídeo) un agent robòtic o « criatura hàptica» que reacciona al tacte de les persones i permetria crear lligams afectius entre home i màquina capaços de reduir l’ansietat, per exemple. Una cosa en línia de Paro, la famosa foca robòtica que acompanya tants pacients en hospitals japonesos.

Però les ponències no sols van abordar la presentació d’artefactes tecnològics. També hi va haver temps i espai per discernir mètodes tant per al disseny com per a l’avaluació d’interfícies, usos d’agents robòtics, tangibles i taules interactives per a la col·laboració, estudis sobre com les tecnologies poden augmentar la interacció entre persones, i nous components de hardware i software.

Sota el suggeridor nom «La bellesa de la trobada entre paradigmes», el panel organitzat per Caroline Hummels i Brygg Ullmer va convocar noves figures de la comunitat que representaven les posicions que alimenten aquesta conferència. Art, disseny, enginyeria, psicologia van fer un mà a mà per, d’alguna manera, trobar els eixos de la col·laboració interdisciplinària i traçar les línies que donaran forma a les properes edicions de TEI (l’any que ve se celebrarà a Munic). A més, en aquest panel es va instal·lar per primera vegada una pregunta força fonamental i que va brillar per la seva absència en altres espais de la conferència: per què?

Enmig de la parafernàlia Hi (i Low)-tech estaria bé aturar-se a preguntar: quina és la finalitat de la recerca en aquest camp? Si realment volem robots que tinguin cura dels nostres malalts, taules interactives per potenciar la col·laboració entre persones o nunchakus que sonin a espases, com a mínim que sigui una decisió amb propòsit i no una altra onada de fascinació per la tekné.

En la seva multiplicitat, TEI estimula la màgia de les combinacions però potser, de vegades, en detriment de la profunditat conceptual. Potser la seva naturalesa ho impedeixi: TEI és sens dubte un espai de confluència de persones, disciplines, mètodes, tecnologies i paradigmes, i Barcelona ha demostrat ser una amfitriona perfecta per a tanta efervescència.

Vegeu comentaris1

  • Paco Raga | 05 abril 2013

Deixa un comentari

Quatre dies al cor de la interacció tangible