Quan la creativitat va deixar de ser (exclusivament) humana

Com funcionen les intel·ligències artificials artistes? Analitzem el que semblava ser l’últim reducte de la creativitat humana.

James Montgomery Flagg amb un maniquí, 1913

James Montgomery Flagg amb un maniquí, 1913 | Library of Congress | Sense restriccions conegudes de drets d’autor

El desenvolupament d’intel·ligències artificials (IA) capaces de compondre una melodia o pintar un quadre sorgeix del resultat de recerques que van des de l’estudi de la ment humana i els seus processos creatius fins al disseny de sistemes capaços de replicar els mecanismes cognitius del cervell de l’artista. Disciplines com la neurociència, la informàtica, la teoria de l’art o la filosofia conflueixen en un camí que ens porta de la descoberta de l’espurna de la creativitat a la seva rèplica en un sistema artificial. Un treball amb un futur que ens fa plantejar-nos si l’art deixarà mai de ser considerat una activitat exclusivament humana.

Pensem en la Revolució Industrial. La incorporació de les màquines en el procés productiu va demostrar, com en tants altres esdeveniments de la nostra història, que la tercera llei de Newton és igualment infal·lible en qüestions alienes a la física: tota acció sobre un cos té com a resultat una reacció d’igual valor però en sentit oposat. I a l’acció d’automatitzar certs processos repetitius de les fàbriques tèxtils va venir una reacció ludita per part dels treballadors menys qualificats i que estaven encarregats de dur a terme aquestes tasques. L’augment dels beneficis de l’empresari va portar inevitablement a la pèrdua de molts llocs de treball, i això va fer enfadar la gent, com és normal.

El pas dels segles ha demostrat que aquest escenari s’ha anat repetint en diferents àmbits cada vegada més allunyats d’aquelles tasques repetitives que podria fer qualsevol. Les màquines es van sofisticar i van néixer els robots, en els quals es van centrar la majoria de crítiques d’un neoludisme que clamava en contra de la incorporació en les nostres vides de les noves tecnologies. No obstant això, tot apuntava que certes feines serien impossibles de replicar per aquests monstres metàl·lics. La creativitat humana era, com el poblet d’Astèrix, aquell petit reducte que l’imperi tecnològic no podria subjugar.

Però van arribar les intel·ligències artificials i la concepció que hi ha alguna cosa purament humana que una màquina no sabrà emular finalment va quedar obsoleta. Les unes ens van guanyar als escacs. D’altres al go. I d’altres es van encarregar de demostrar-nos que llegir milers d’articles científics per elaborar un diagnòstic mèdic es pot fer en pocs minuts (tot i que en aquesta vida no hi ha res perfecte, estimat Watson). Cada àmbit de la creativitat humana es veia envaït per IA que dia rere dia ho anaven fent millor. Fins i tot el món de l’art, màxima expressió de l’autorealització humana, descobria amb sorpresa com els enginyers arribaven amb les seves llibretes i començaven a anotar els seus passos amb una curiositat renovada.

Motor de la locomotora Prussian Class S 10

Motor de la locomotora Prussian Class S 10 | Daniel Mennerich | CC BY-NC-ND

Així van néixer les intel·ligències artificials artistes. Sistemes complexos que, mitjançant tècniques d’aprenentatge, xarxes neuronals o algoritmes genètics, van començar a imitar el treball de pintors, escriptors o músics. Amb aquesta finalitat, els seus dissenyadors i programadors van haver d’entendre com funciona el cervell d’un creador i en què es basa per obtenir els seus resultats. Un objectiu que els va portar a la necessitat de treballar en col·laboració amb neurocientífics i teòrics de l’art. Tots junts es van fer la pregunta essencial: com sorgeix la inspiració artística?

En van extreure un factor comú que serviria tant per escriure un conte com per pintar un oli o compondre una melodia: que l’artista s’alimenta de l’obra d’altres artistes. Parafrasejant Picasso, els bons artistes copien, els grans roben i les intel·ligències artificials categoritzen en bases de dades. Així que van posar les seves IA a recollir el màxim d’informació disponible sobre el seu àmbit de creació. A Shelley, una IA escriptora de contes de terror, la van farcir amb obres de clàssics com Poe i d’escriptors més contemporanis com Stephen King, a més de tota obra de terror disponible en línia lliure de drets i fins i tot una col·lecció de 150.000 històries de la cadena de Reddit Nosleep. A Flow Machines, una IA música, li van donar una ració de 13.000 cançons classificades per estils. I a The Next Rembrandt li van presentar 168.263 fragments pictòrics de les 346 pintures de l’autor del qual pren el nom.

Tenint una bona llibreria de referents a l’esquena, la IA artista rep l’encàrrec. Un quadre. Un relat. Una cançó. I és aquí on entren en funcionament els algoritmes amb què han estat programades –el seu codi genètic– per desenvolupar el resultat òptim o, el que és el mateix, l’obra finalitzada. De la mateixa manera que un autor humà, les IA realitzen prova rere prova comparant els resultats amb les obres que coneixen en funció de diferents paràmetres. Amb ajuda humana o de manera independent, es van acostant al seu objectiu fins que consideren que han arribat a l’última iteració. I un cop enllestida l’etapa creativa, plasmen el resultat en el mitjà triat.

Creativity

Creativity | Mark van Laere | CC BY-NC-ND

És força al·lucinant observar el resultat del treball d’aquestes IA, però no hem d’oblidar una cosa fonamental: aquestes artistes no creen per un impuls vital o per una necessitat. El seu art no neix d’una poètica concreta o d’una proposta que ha anat refinant amb el pas del temps. Són capaces d’imitar el procés creatiu de la ment humana, però, al cap i a la fi, no deixen de complir les ordres per a les quals han estat programades. Hem aconseguit automatitzar la creativitat i modelitzar-ne les diferents parts, però encara ens falta replicar aquest impuls que hi ha darrere del primer pas de l’artista.

Potser amb l’arribada de la singularitat aquest paradigma canviarà del tot. Quan les IA siguin capaces d’automillorar-se i transcendeixin les nostres capacitats, aquesta sensibilitat artística que avui dia els manca podrà sorgir de manera natural a les seves entranyes de silici. Les IA no faran art perquè les hagin programades així, sinó perquè els vindrà de gust crear. Sentiran l’impuls del qui necessita escriure per expressar una emoció o del qui, si no pinta, sent que s’acabarà marcint sense remei. Dins de la seva piràmide de Maslow particular, arribaran per la via ràpida al cim de l’autorealització.

L’aspecte interessant d’aquest esdeveniment radicarà a veure com serem capaços de reaccionar davant d’aquestes noves formes d’expressió. Entenem les obres d’art –o si més no una part d’elles; aquí tenim les habituals polèmiques associades a l’art contemporani– gràcies al fet que som éssers humans i les nostres ments es construeixen sobre una bastida comuna. Compartim, per dir-ho d’alguna manera, una mateixa base conceptual que, per més que difereixi en funció de la nostra formació en belles arts o teoria de l’estètica, es troba allotjada en espais similars: els nostres cervells. Si l’art és un reflex de la realitat, totes les creacions artístiques existents fins ara han estat filtrades pel mateix tipus de ment, la ment humana.

L’arribada d’una nova fornada d’IA artistes i autoconscients, per contra, ens oferirà una cosa mai vista abans: art concebut per ments no humanes a partir dels seus propis impulsos creatius. I davant d’aquesta situació només se m’acuden dos escenaris possibles. En el cas més pessimista, serem incapaços de comprendre l’art concebut per una IA. La nostra capacitat de recepció estètica es veuria sobrepassada. Però encara hi ha espai per a l’esperança. Potser en el futur seguirem compartint esquemes cognitius amb unes IA que, al capdavall, han nascut de la nostra manera d’entendre el món. En aquest cas, pot ser que assistim a noves formes d’expressió que estimulin les nostres ments com mai abans ha passat. Obres que deixin en evidència qualsevol síndrome de Stendhal haguda i per haver gràcies a la intensitat del gaudi artístic causat. Potser, i només per portar la contrària a tantes distopies existents, el futur no ofereix un alçament violent de les IA, sinó una revolució plena de bellesa i art. Intel·ligències artificials que no vulguin destruir, sinó només construir. Al capdavall, si una intel·ligència supera les capacitats humanes, no és cap disbarat imaginar que també deixarà enrere un dels majors defectes de la humanitat, oi?

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Quan la creativitat va deixar de ser (exclusivament) humana