Públic/s femení/ins: La cara B de la cultura

Les dones en la cultura, malgrat el seu nombre elevat, funcionen com a minories, com un contrapúblic subaltern.

Beryl Booker Trio. New York, 1946.

Beryl Booker Trio. New York, 1946 | Bunky’s pickle

Al públic li passa com al feminisme: de la mateixa manera que aquest ha estat substituït per «els feminismes», el públic ha estat substituït per «els públics». És ara, doncs, més que mai quan cal distingir entre uns i altres, analitzar-ne els trets distintius i el comportament dispar. Entre el públic cultural, les dones semblen majoria, i per això no cal desatendre-les. Animen les cues d’accés a una exposició, van a cursos, fan visites guiades… Però, es veuen reflectides en els continguts o se les tracta com a públic/s de segona categoria? La realitat és que, malgrat el seu nombre elevat, funcionen com a minories, com un contrapúblic subaltern (Nancy Fraser dixit).

Aquest article no és periodisme de dades, perquè, en qüestió de públics segregats per gènere, les dades escassegen de manera alarmant, tendència que convindria revisar. Així, capbussar-se en els web d’alguns dels nostres grans centres de la cultura ofereix resultats com els que consten a continuació: durant el 2012, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía va rebre 2.572.414 visitants (tinguem en compte que té diversos espais), amb algunes mostres visitades per fins a 300.000 persones; el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, per la seva banda, en el mateix exercici va tenir 710.466 usuaris. El MNCARS distingeix entre visitants nacionals i estrangers, però no entre homes i dones, i el MACBA entre públic general, familiar, escolar i especialitzat i/o universitari, i tampoc no ofereix una distinció per gèneres.

El parisenc Centre Pompidou va rebre aquell any 3.791.479 visitants, d’entre els quals distingeix categories que van dels menors de 35 anys als professionals liberals, passant pels que van fer la visita en grup i amb guia o sense. Però sí que recull també la dada que aquí ens interessa: un 56% dels visitants del Pompidou van ser dones. El novaiorquès Museum of Modern Art (MOMA) va encara més enllà en la seva visió de gènere, ja que a la seva pàgina web dóna resposta a preguntes com «Quantes dones han exposat al MOMA?» o «Quina va ser la primera?» (Therese Bonney).

És evident que als nostres grans centres públics, privilegiats prescriptors i divulgadors de la cultura tant pels seus pressupostos com pel seu gran abast, aquesta majoria que sembla ser el públic femení no els interessa gaire. Tampoc no necessitem la dada de quantes dones es planten diàriament davant del Guernica, però algunes xifres bàsiques referents al gènere ajudarien a construir programacions que responguin als interessos culturals dels seus veritables destinataris, que no són els gestors, sinó ells, els públics, incloent-hi el femení. Llavors sí que podríem fer periodisme de dades.

L’origen del públic

Encara que Plató afirmava en a la seva República que l’educació hauria de ser obligatòria per a tots dos sexes, a la Grècia clàssica no hi havia dones, o més ben dit, n’hi havia però no tenien dret a participar en les àgores del que avui anomenem l’esfera pública. I és que la societat grega estava llavors formada per un munt de ciutadans lliures (politai), però mentre els considerats pàries (estrangers i esclaus) sí que podien accedir per mèrits a aquesta categoria, a les dones l’ascens els estava vedat: sense veu i sense vot, no comptaven ni en la política ni, per descomptat, en la cultura. Avui la polis grega ens queda molt lluny, però no en el predomini de la veu masculina, tot i que els espais de la cultura estiguin plens de faldilles, talons i maquillatge; això sí, sempre a la banda del públic.

Allò públic era allò polític i ser públic era cosa d’homes, com ho demostra l’etimologia de la paraula: derivada del llatí poplicus (gent), va evolucionar fins a arribar a publicus com a pubes, és a dir homes adults, la vincula a la maduresa sexual, púbica, a la filiació pública (com l’anomena Warner). Una perversa aliança entre etimologia i història que va convertir el que és públic en masculí i el que és privat en femení, i aquest és l’espai bifront que es va obstinar a trencar la segona onada del feminisme, i ho va aconseguir si més no de manera parcial.

L’ocupació traumàtica de l’esfera pública

Ocupada tradicionalment per homes, l’esfera pública ha canviat, i molt, la seva fisonomia en l’última centúria: un gran avenç es deu a la invenció de la impremta de tipus mòbils (en el llunyà segle XV), encara que sens dubte va ser el cinema el que es va encarregar de «democratitzar» la cultura. A principis del XX se seguien veient cafès ocupats gairebé únicament per homes (sobretot pel que fa als cafès de la cultura, com en el seu dia ho va ser el Café Gijón). Avui, en canvi, aquestes imatges han quedat relegades a les hemeroteques i han estat substituïdes per vius retrats de la vida que bull als carrers, i això es tradueix en espais culturals on homes i dones es dediquen lliurement al sa exercici de consumir cultura.

L'antic Cafè Griensteidl, punt de reunió dels membres del grup "Jove Viena", 1897.

L’antic Cafè Griensteidl, punt de reunió dels membres del grup “Jove Viena”, 1897. Source: Wikipedia.

Sens dubte per la insistència amb què li va ser negada, la cultura sempre ha gaudit de gran predicament entre el públic femení, empès per la curiositat i les seves capacitats múltiples (citant aquí Amartya Sen). En dates recents, diversos factors estan incrementant la presència de les dones en un ventall d’auditoris, ja siguin presencials o virtuals. No en són aliens ni la reinvenció de l’esfera pública ni el canvi de cicle, que anuncia noves dinàmiques que ja s’estan visualitzant (el futbol, amb un públic cada vegada menys masculinitzat, en seria un exemple).

Que la conquesta de l’espai públic per part de les dones les hagi convertit en unes pacients resilients, contribueix a desdibuixar la realitat, ja que allà on s’haurien d’haver llançat a conquerir el seu legítim dret a ser també elles agents de la cultura, es resignen a ser oients atentes de les emissions radiofòniques o televisives de sobretaula, agraïdes espectadores de platees teatrals, devotes assistents a xerrades de gurus mediàtics, alumnes aplicades en cursos d’escriptura creativa…

Ha estat tan ardu el nostre camí per passar de no existir, als efectes politicoculturals, a participar en la política i en la cultura com a iguals, que, encara que no siguin visibles a primer cop d’ull, les cicatrius d’aquest llarg pelegrinatge sí que ho són als ulls de la sociologia. I és per això que, com que les dones són, com qui diu, unes nouvingudes a les files dels consumidors de cultura, el seu paper com a públic, com a públics, es mereix una atenció específica. En aquesta situació, la seva incorporació tardana i traumàtica a l’esfera pública les ha revelat com el que s’ha anomenat un contrapúblic, entenent com a tal aquell que topa amb les normes del seu entorn i es defineix en la seva tensió amb un públic més gran (en aquest cas no en nombre però sí en importància social, el públic masculí).

El consum cultural avui

En les dues últimes dècades, als antics equipaments que s’han salvat (fonamentalment pel seu valor artístic immobiliari) s’hi han sumat nous grans centres destinats a ser dipòsits d’art i de cultura: museus d’art contemporani d’arriscades arquitectures, centres culturals amb aparença industrial i enginyosos artefactes destinats a allotjar innovadores propostes capaces de seguir el ritme accelerat de la contemporaneïtat.

Els anys noranta van ser, doncs, l’escenari de l’eclosió de nous públics que ja havien tret el cap en festivals sobretot musicals (Canet Rock…) i que ara tenien seus impol·lutes per ocupar, seus especialment pensades per donar-los forma com a consumidors de cultura. Així, alhora que es llançaven a consumir desmesuradament en general, les noves generacions es llançaven a consumir cultura, amb la qual cosa es convertien en una cosa semblant a un públic captiu.

Aquestes noves generacions, crescudes a l’espai compartit, van arrossegar part també del seu 50% femení cap a aquest consum cultural ja no determinat per la classe social, ni pel poder adquisitiu, sinó simplement per les inquietuds (dit amb tots els matisos). I així va ser com els escenaris de la cultura es van omplir d’un públic eminentment femení que ens porta a no sorprendre’ns si veiem més dones que homes en un concert, una sala teatral o escoltant una conferència (ningú no pensa que es tracta d’una reunió de productes Tupperware) i que, en canvi, sí que ens estranyi quan es produeix al revés: una sala plena de públic masculí ens porta a pensar indefectiblement, si més no, en l’associació d’amics del rifle o un conclave.

La fal·làcia dels públics mixtos

El fet que Espanya fos l’últim país de l’Europa Occidental a permetre l’accés de les dones a la universitat, s’ha de notar en aquest trànsit dels públics culturals de la inexperiència a la maduresa. És ben cert que, com certifica l’Institut Nacional d’Estadística, a les proves d’accés a la universitat les dones són majoria i la seva presència és majoritària en totes les branques, excepte en les tècniques. I així mateix en els títols de grau i màster el seu rendiment supera en deu punts percentuals el dels homes. Això sí, les catedràtiques no arriben al 20%.

En justa correspondència, a les dones encara se’ls veda l’accés ple com a creadores de cultura, i per això és molt lamentable que no sempre trobin en els continguts on treuen el cap el mirall que es mereixerien trobar, no ja per la seva qualitat, sinó per la infrarepresentació que sovint hi ha de veus femenines amb les quals pugui practicar la tan necessària identificació, que en última instància és la que acaba incitant a practicar el consum cultural: la cultura ens interpel·la quan parla de nosaltres, sigui com sigui.

Font: jd (A)

Font: jd (A).

Es produeix, així, una fractura entre el públic femení, les dones com a consumidores de cultura (lectores, visitants de museus, etc.), i l’escassa presència de dones com a generadores de continguts culturals (escriptores, directores de teatre, violinistes solistes, artistes plàstiques i visuals…), que no pot evitar establir una diferència entre el públic masculí i el femení, en detriment d’aquest últim.

Perquè, si el públic és una mena d’aliança entre desconeguts, en funció d’aquesta evidència les desconegudes que es donen cita al públic femení tenen moltes més coses en comú que altres col·lectius, començant per la seva condició de contrapúblic, de la qual cosa es dedueix que els públics mixtos no ho són en propietat, o no ho són en igualtat. Ja és trist haver estat, malgrat el nombre, una minoria objecte de flagrants injustícies, però ho és més patir encara les conseqüències d’aquest greuge en ple segle XXI.

Tot i que Hannah Arendt deia que al món modern el que és privat s’ha dissolt en el que és social, a les dones sembla que ens està costant acabar de dissoldre-hi la nostra privacitat. Per aquest motiu, la nostra realitat com a públics s’ajusta al que tan bé ha formulat Nancy Fraser, que parla de grups socials subordinats referint-se a aquells (dones, minories ètniques, gais, etc.) que «no tenen escenes per a la deliberació entre ells mateixos sobre les seves necessitats, objectius i estratègies», de manera que es converteixen en públics alternatius, que bateja com «contrapúblics subalterns».

No es pot llegir més que com una anomalia social, una rèmora vergonyant del patriarcat, que el públic majoritari en nombre sigui alhora un contrapúblic subaltern. Un públic/contrapúblic que es veu obligat a reformular tot allò que se li ofereix culturalment, en la línia de l’adolescent gai obligat a llegir en clau homosexual el que el cinema o la literatura li ofereixen en clau heterosexual. Una escassa representació femenina entre els prescriptors de la cultura, escassíssims espectacles de factura femenina, una imatge de les dones estereotipada i empobridora en pel·lícules, novel·les i altres artefactes de la ficció, difícilment satisfaran els nostres «interessos i necessitats» (per dir-ho amb Fraser).

Quantes aficionades a la música clàssica no han vist mai una directora d’orquestra dona? Quant costa veure una pel·lícula dirigida per una dona en un cinema de províncies? El públic femení és subaltern, a hores d’ara, mentre que el públic masculí és dominant per tal com manté una estreta correspondència amb el que passa en els proscenis, regits encara pel que Lévi-Strauss anomenava les normes de la tribu.

Compartir cultura en l’era global

La cultura es legitima als diaris, a les ràdios i a les televisions; en els escenaris i a les pantalles; en els auditoris i als museus. Es legitima en les programacions dels centres públics i a les seus dels més modestos satèl·lits que giren en les seves òrbites en diferents àmbits, a diverses escales i amb diferents objectius. La cultura es legitima si genera interlocutors i no clients, si convida al debat i no al silenci. D’aquí la importància de «la construcció col·lectiva del món per mitjà de públics de sexe i gènere» (Warner).

Com aspirar, però, a una cultura compartida amb l’evidència de desigualtat manifesta que denuncia MAV (Dones en les Arts Visuals)? Aquesta associació, en el seu Informe núm. 12 (març del 2014), ret compte de la infrarepresentació femenina en alguns grans centres culturals entre el 2010 i el 2013. Aquí teniu algunes de les xifres que recull l’informe: IVAM (13,23%), Fundació Tàpies (13,63%), CAC (17,9%), MACBA (19%), Artium (25%)… Atès el panorama, una cultura crítica també pel que fa al gènere seria, doncs, l’única capaç de tractar els públics d’igual a igual.

Cal sumar-hi un element que convida a la involució i que, tanmateix, es té poc en compte a l’hora d’afrontar l’alentiment de la igualtat en el sector cultural. I és que, com recorda Vargas Llosa a La civilización del espectáculo, a diferència del que passa amb les ciències (on un descobriment invalida l’anterior), una part substancial del que anomenem cultura (les lletres i les arts) no progressa: «No aniquilen el seu passat, hi construeixen a sobre, se n’alimenten i alhora l’alimenten».

Podem passar-nos, doncs, segles reproduint amb mil variants el mite d’Èdip o revisitant la Gioconda, citant Virginia Woolf o reformulant la dansa sobre els fonaments d’Isadora Duncan i Pina Bausch. Dit això, sense menysprear ni de bon tros la relectura dels clàssics, tan lloada per Italo Calvino, alguna cosa està passant si la cultura és avui el menys paritari dels àmbits, a costa que el seu públic sí que ho sigui, i no sembla gaire inversemblant que aquest sigui un element coadjuvant en aquesta insistència a reproduir l’esquema grec que afirma que ells parlen i elles escolten.

Les tecnologies estan alterant els hàbits de consum cultural: els qui no anaven a les sales de cinema ho visionen ara per Internet, quan plou i fa mandra sortir de casa es pot seguir un debat en streaming, els museus ofereixen recorreguts virtuals i You Tube s’ha convertit en una gran mediateca cultural. Tots aquests canvis anuncien necessàriament transformacions en el perfil dels públics i seria bo ocupar-se de seguir-los la pista perquè la relació cultura-públics culturals fos cada vegada més fluida. Depèn d’entendre els mecanismes de la incorporació de les dones a aquest ésser plenament públic que deixin algun dia de considerar-se contrapúblic. I en depèn també que els llocs de la cultura siguin, a manera d’àgores modernes, els de la discussió pública, aquesta que Habermas considera un instrument tan útil per resoldre els dèficits democràtics.

Bibliografia

Hannah Arendt: «La esfera pública y la privada», a La condición humana (Barcelona, Paidós, 2005)

Jürgen Habermas: Historia y crítica de la opinión pública. La transformación estructural de la vida pública (Barcelona, Gustavo Gili, 2004)

Nancy Fraser: «Rethinking the Public Sphere: A contribution to the Critique of Actually Existing Democracy», q Craig Calhoun (comp.), Habermas and the Public Sphere (Cambridge, MIT Press, 1992)

Mario Vargas Llosa: La civilización del espectáculo (Madrid, Alfaguara, 2012)

Michael Warner: Público, públicos, contrapúblicos (Mèxic, Fondo de Cultura Económica, 2012)


Vegeu comentaris2

  • carmemix | 13 agost 2015

  • Equip CCCB LAB | 14 agost 2015

Deixa un comentari

Públic/s femení/ins: La cara B de la cultura