Publicacions sota el radar

A mig camí entre la col·lecció, l’arxiu i l’espai de consulta, La Fanzinoteca s’inspira en l’amateurisme i la passió del món dels fanzines i micropublicacions.
Mòdul ambulant temporal, construït durant la visita de La fanzinoteca a Medellín, Colòmbia, el 2014.

Mòdul ambulant temporal, construït durant la visita de La fanzinoteca a Medellín, Colòmbia, el 2014. Foto: cortesia de La Fanzinoteca.

La Fanzinoteca és un projecte autogestionat amb seu a Barcelona i un mòdul ambulant que proposa solucions senzilles a problemes complexos. A mig camí entre la col•lecció, l’arxiu i l’espai de consulta, s’inspira en l’amateurisme i la passió del món dels fanzines i micropublicacions, el fenomen que observa, per aplicar metodologies basades en el col•laborativisme i la creació col•lectiva i créixer de manera pausada, sostenible i orgànica. Opera, a més, com a lloc de trobada i espai de reflexió al voltant del món de les micropublicacions i reivindica a través del paper el retorn al que és artesà, el valor del que és efímer, l’obsolescència tecnològica i la precarietat com a modus operandi.

Com el seu nom indica, la Fanzinoteca no és altra cosa que un espai de consulta de fanzines, publicacions per definició amateurs, marginals i efímeres, que va començar el 2005 de manera gairebé espontània, a la prestatgeria d’un local de Barcelona. Avui, una part important dels seus fons es pot localitzar en línia i es pot consultar a la seva seu barcelonina o en alguna de les itineràncies del seu mòdul ambulant. Totalment autogestionat i situat en la intersecció entre l’acumulació, la col·lecció i l’arxiu, es tracta d’un projecte senzill, sense gaires pretensions, i si ho observem de prop funciona com un cas d’estudi interessant de molts temes alhora.

Per començar, la singular naturalesa del fanzine, que per definició existeix únicament en tirades limitades i amb una distribució disfuncional i marginal –cosa que accentua i alimenta la seva condició efímera– la condemna a ser una col·lecció incompleta, temperamental i rara de partida. En un moment en què la publicació amateur semblava haver trobat un ecosistema natural en l’espai digital (a través dels blocs, les xarxes i altres plataformes), publicar un fanzine en paper avui dia és tant un gest romàntic (o gairebé un anacronisme) com una declaració de principis o un acte polític. Col·leccionar, arxivar i posar-los a disposició del públic, a més de curiós passatemps, suma matisos molt interessants. «En el fons la Fanzinoteca no és més que un node –matisa Lluc Mayol, un dels seus artífexs–. Un node en el qual acumulem i ordenem d’alguna manera tot allò que arriba a les nostres mans, dins d’uns paràmetres definits però molt amplis. No sé si això s’acosta a la idea anarxiu o no. El que segur que no és la Fanzinoteca és una col·lecció, ni funciona com a tal en cap sentit. Ho dic per la falta de metodologia i criteris establerts per a l’adquisició d’exemplars. A més que tampoc tenim cap ambició de produir valor o de generar un patrimoni. Per a nosaltres l’important és l’accés que promovem i no l’artefacte en si».

Detall del catàleg del fons en línia a fanzinoteca.net.

Detall del catàleg del fons en línia a fanzinoteca.net.

La Fanzinoteca parteix d’una concepció relaxada (o expandida) del fanzine. Dit per ells mateixos, es tracta de «pràctiques editorials difícilment rastrejables», «publicacions precàries-barates, autoedicions i edicions d’artista». En negre sobre blanc: impressions que operen sota el radar, retraten el moment i tal com apareixen, desapareixen. «És un format editorial que escup qualsevol definició tancada –apunta Ricardo Duque, un altre dels motors de la Fanzinoteca–. Diem que un fanzine és, en general, una publicació realitzada i distribuïda amb mitjans de baix cost, que es realitza de manera amateur i sense finalitat de lucre amb l’objectiu de compartir informació, idees o propostes artístiques en un context o circuit molt determinat. Però hi ha una cosa que creiem que no defineix el fanzine però que sí que inclou aquesta idea expandida del fanzine, que és la passió des de la qual es realitzen aquestes publicacions».

Sobre el paper, el fanzine és amateurisme envasat. La paradoxa és que en els últims anys també hem vist com aquest s’ha anat sofisticant i cada vegada són més els casos en què es desdibuixen els límits que el separen del món editorial tradicional. En el pla estètic especialment, però també a nivell de continguts. Aquest canvi opera en dues direccions oposades: d’una banda, gràcies a la revolució digital i la «democratització» del disseny per ordinador i les tècniques d’impressió, i de l’altra, pel retorn al que és artesà, que ens ha retornat possibilitats i acabats que s’havien considerat jubilats com el letterpress, la risografia o la fotocòpia. «Potser és un terme limitat si es pren d’una manera tradicional o estricta –afegeix Ricardo Duque–. Nosaltres el fem servir d’una manera expandida i al final en realitat estem parlant d’autoedició. Les autopublicacions o small press són un conjunt de pràctiques al voltant de l’edició que acumulen maneres de fer. Són dispositius híbrids i, és clar, l’accés a les eines no professionals de producció i reproducció, així com a la gran quantitat d’informació que tenim ara, lluny de posar-les en crisi, creiem que les han enriquit, diversificat i alimentat. És més una actitud davant la pràctica editorial». Lluc matisa: «El fanzine, tal com nosaltres l’entenem, sempre ha estat realitzat des d’aquesta actitud amateur però sense res a envejar a l’editorial tradicional, ni en les formes ni en el contingut. En tot cas es tracta d’una diferència d’ambició, de dimensió, i això produeix formes i continguts diferents. En realitat crec que avui dia hi ha un moviment invers. Més aviat és la mateixa editorial tradicional la que actualment pretén acostar-se a les formes i els continguts dels fanzines, en un intent de reformular el negoci de la publicació en paper».

Amb la febre de l’arxiu com a teló de fons, a la Fanzinoteca han inventat la seva pròpia base de dades i taxonomia i digitalitzen el seu fons de manera col·laborativa a través de sessions col·lectives d’etiquetatge, Tagging days en diuen ells, en els quals, a canvi d’un bon plat de menjar calent, engreixen la seva base de dades i milloren la visibilitat i consulta en línia del projecte. Una interessant (i imaginativa) demostració de com des de l’austeritat i la cultura del fes-t’ho-tu-mateix de la qual parteixen es pot operar amb agilitat i rigor a l’una. «No hi ha una negació del que és acadèmic o institucional, en som conscients, però no són ni les nostres metes, ni els nostres models –apunta Ricardo–. Justament la perspectiva que el projecte creixi com vagi arribant és el que ens agrada… Passant del tot dels protocols establerts. Tal com ho fan aquestes publicacions.» En el seu últim cens, són més de 700 exemplars els que figuren ja en el seu catàleg i, tot i que els queda més del doble per catalogar, els números no deixen d’impressionar, especialment si tenim en compte que operen amb un pressupost zero i al marge de l’estructura i les formes de fer de les institucions. «L’arxiu creix de manera absolutament contingent: no hi ha un pla d’adquisicions, anem comprant algunes coses, ens envien exemplars o fins i tot hem rebut donacions d’algunes petites col·leccions», completa Lluc.

Digitalització col·laborativa durant un Tagging day a "La Dispersa", Barcelona 2013.

Digitalització col·laborativa durant un Tagging day a “La Dispersa”, Barcelona 2013. Foto: cortesia de La Fanzinoteca.

A més de créixer de manera orgànica i rizomàtica, és molt significativa la reivindicació del valor intrínsec de l’ephemera, material que molt sovint passa desapercebut al radar institucional fins que les lleis de mercat o la perspectiva històrica li regalen un valor afegit. Ricardo la defensa apassionadament: «Encara hi ha interès en aquestes publicacions, els estudiants d’escoles i universitats segueixen trobant en el fons de la Fanzinoteca idees, solucions tècniques i continguts que els apassionen, a més que ajuda d’alguna manera com a dispositiu de visibilització i difusió no sols de les publicacions, sinó de les pràctiques i idees que s’hi relacionen, i això sí que ens sembla interessant». I és que, més enllà de l’àmbit estètic, les col·leccions de material efímer, entre les quals destaca l’arxiu Prelinger com a exemple paradigmàtic, retenen alguna cosa més que un objecte destinat a perdre o ser destruït: capten les preocupacions i el zeitgeist del moment d’una manera molt transparent. De la mateixa manera que la col·lecció de pel·lícules casolanes de Richard Prelinger, els fanzines, atesa la seva naturalesa marginal i emocional, contenen una forta càrrega ideològica i, per descomptat, amb la perspectiva es fa palès el seu enorme potencial per rellegir un passat recent. «Sens dubte som conscients que quan diem que el fons es converteix en una instantània del nostre entorn, entenem que en termes historiogràfics té un valor si és posada en context. Respon als nostres interessos i als vectors que es creuen amb el projecte. Es podria dir que és un dispositiu deleuzià en tota regla. Però, quina col·lecció o arxiu no ho és?».

Una altra de les peculiaritats de la Fanzinoteca és el valor que atorga a l’objecte i la seva vocació de ser un lloc de trobada, tant per a la consulta com per la seva manera d’operar. Quan això passa, es converteix en la Fanzinoteca Ambulant, amb un mòdul que itinera dins i fora del circuit. No estan sols. En el tercer número del fanzine Pez, editat per Mon Magán, es dibuixa un mapa (de consulta obligada si es vol aprofundir en el tema) de fanzinoteques i espais d’intercanvi en què aquests es mouen. Des de casos com Fanzineologia, que, a més de col·leccionar, aprofundeixen en el fenomen amb entrevistes i documentació variada, fins a un complex mapa de col·leccionistes i aficionats que apareixen i desapareixen (alguns d’ells, acaben donant la seva col·lecció), passant per petites fires (entre les quals Lluc destaca Gutter Fest, Tenderete o FLIA), i col·leccions que passen a engreixar els fons d’institucions. «Cadascuna funciona de maneres diferents –explica Ricardo–. És com els fanzines mateixos, segur que es troben solucions específiques per a cada cas. Ens va cridar l’atenció, per exemple, que Kit Hammonds explica que cada vegada que exposa la seva col·lecció desapareix un 5-10% del fons, però que alhora rep donacions que la fan créixer un 20%. Per això resulta un model de creixement i renovació d’un fons molt interessant». Per a Lluc, la vocació d’efímera i l’esperit disfuncional del fanzine posa la Fanzinoteca i semblants entre les cordes. «Hi ha un cert dilema ètic en el fet que la Fanzinoteca resitua certes publicacions que no sempre estem segurs que voldrien ser resituades d’aquesta manera. N’hem parlat moltes vegades i ens manté sempre alerta de com presentar el projecte, en quins llocs i de quina manera ho fem. Crec que la clau està en la mateixa essència de la Fanzinoteca, que en el fons també opera de maneres molt semblants a les que operen les mateixes publicacions que acumulem. Això simplifica el dilema».

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Publicacions sota el radar