Per què el món s’ha tornat una gran ficció sonora

Més enllà de l’apogeu dels formats sonors, la veu i el so podrien configurar una nova relació entre humans i màquines.

Assaig del programa de ràdio "You Can't Do Business With Hitler". 1942

Assaig del programa de ràdio “You Can’t Do Business With Hitler”. 1942 | Howard Liberman, Library of Congress | Domini públic

L’èxit del podcast o de l’audiollibre s’ha traduït en un enorme creixement de les ficcions sonores. Aquesta nova popularitat de l’àudio, però, no només afecta la creació literària o audiovisual. L’ús del so té molta relació amb una nova forma d’interacció amb la tecnologia que difumina els límits entre allò físic i allò digital.

Amb més de sis milions de descàrregues des que es va estrenar l’any 2016, probablement El gran apagón és el podcast de ficció en espanyol més escoltat de la història. I ja han superat el milió de descàrregues les dues temporades emeses de Guerra 3, que els mateixos creadors, el guionista José A. Pérez Ledo i la directora Ana Alonso, van estrenar dos anys després. La primera història fabula les conseqüències d’una intensa tempesta solar que deixa sense electricitat el planeta sencer; la segona, en canvi, reconstrueix els moviments mediàtics, polítics i militars que condueixen a la Tercera Guerra Mundial.

Potser perquè els dos relats, excel·lents, coincideixen en el caràcter global i conspiranoic, de cop he estat conscient que no és casual que l’explosió del format podcast i de l’audiollibre –en el context dels quals s’insereix el fenomen de les ficcions sonores– hagi coincidit amb la presència progressiva de veus digitals en la nostra vida quotidiana. Els xatbots, els missatges sonors, les interfícies de cerca, els assistents personals, els dispositius conversacionals, els auriculars sense fils i els sistemes de reconeixement de veu no fan sinó multiplicar-se. Les grans empreses tecnològiques van tramar una gran ficció sonora que, d’una dècada ençà, s’ha anat convertint en una realitat unànime.

Behind the Mic: The Science of Talking with Computers | Google

Vivim en una autèntica explosió creativa dels formats d’àudio que ha començat a establir un nou cànon de l’art i de l’entreteniment, el de les obres de ficció i documentals que creen sofisticats paisatges sonors per introduir-se –a través dels nostres timpans– directament a la imaginació. Però les narratives artístiques i les corporatives es confonen. I les raons profundes de l’expansió de l’univers del podcast són tan complexes que per moments també arriben a semblar ficció.

Si bé ja hi havia interfícies d’àudio des de molt abans, el 2011 va ser l’any en què va començar definitivament a tramar-se la revolució que ara vivim. El 14 d’octubre es va presentar la Siri com a part dels serveis de l’iPhone 4S. Aquell mateix any, Spotify va arribar als Estats Units i Amazon va començar a treballar en l’anomenat «Projecte D», amb l’objectiu de construir Echo i Alexa, la primera versió dels quals va arribar al mercat el 2014. Llavors Facebook va comprar WhatsApp i es van emetre les primeres temporades de dues audiosèries que van marcar un abans i un després, Serial (podcast) i Homecoming. Pocs mesos abans s’havia estrenat la pel·lícula Her, d’Spike Jonze, que imagina una història d’amor entre un usuari i la seva assistent virtual.

Mentrestant, a l’Àsia i a l’Àfrica milions de persones descobrien la connexió quotidiana a Internet directament a través dels telèfons intel·ligents, sense haver passat prèviament per un ordinador. En molts idiomes –entre els quals, el xinès– era i continua sent molt més fàcil gravar un arxiu de veu que escriure missatges amb teclats, de manera que l’opció oral va conquerir ràpidament territoris lingüístics i geogràfics, en detriment de l’escriptura. Com que els assistents personals occidentals costaven entre cent i dos-cents dòlars, el 5 de juliol del 2017 Alibaba va llançar el Tmall Genie per 73,42 dòlars. Al mateix temps, Xiaomi –el principal productor de telèfons intel·ligents de baix cost a la Xina– va iniciar la seva pròpia revolució amb l’altaveu Mi Al, que és el centre d’un ecosistema domèstic intel·ligent de dispositius connectats a través de sensors.

How AI can save our humanity | Kai-Fu Lee | TED

A AI Superpowers, un assaig imprescindible per entendre les tensions tecnològiques i geopolítiques del nostre moment històric, el programador, inversor i divulgador xinoamericà Kai-Fu Lee (que, per cert, va ser qui va dissenyar Sphinx, el primer sistema de reconeixement independent de veu) afirma que la revolució de la IA ens està envaint en quatre fases successives.

Les dues primeres, la IA d’Internet i la IA empresarial, ja han reformatat la realitat. La quarta encara ha d’arribar, i suposarà l’automatització de milers de feines i de processos. Però la que m’interessa en aquest assaig és la tercera: «La IA de la percepció ja està digitalitzant el món físic: aprèn a reconèixer-nos el rostre, a comprendre les peticions que fem i a mirar el món que ens envolta.» Es tracta de la transformació radical de les interaccions entre humans i màquines, que esborrarà els límits entre allò digital i allò físic.

L’explosió creativa de les ficcions sonores i dels podcasts no s’entén sense aquest context corporatiu absolutament favorable. No es tracta de rebutjar cap llenguatge o canal, perquè rere l’apogeu o el declivi de tots sempre hi ha interessos empresarials: la nova realitat tecnològica ens commina a ser consumidors, espectadors o lectors cada cop més conscients i crítics. No és cap deliri pensar que, com que el tacte dels teclats i de les pantalles encara és fred, els tecnòlegs han trobat en el sentit de l’oïda una estratègia per injectar calidesa a les relacions amb la maquinària quotidiana. I que les audiosèries d’Spotify o Storytel, o els documentals sonors de la BBC, són conseqüència directa d’aquesta jugada mestra.

Són milions les solituds que ara mateix estan confinades per tots els racons del planeta Terra. I si Google ja era, abans de la pandèmia, el lloc on buscàvem resposta a totes les preguntes, al llarg d’aquests mesos la nostra dependència tecnològica no ha fet sinó augmentar. La Siri i l’Alexa també donen consells i informació sobre la COVID-19 i les seves conseqüències. No tenen unes veus tan sensuals com la d’Scarlett Johansson a Her, però temps al temps. El 14 de febrer passat, dia de Sant Valentí, milions de persones d’arreu del món van dir a l’Alexa que l’estimaven. L’habilitat «I love you» de l’assistent de veu d’Amazon, que només està disponible en anglès, li permet de variar les respostes a les declaracions d’amor dels seus propietaris. Pot arribar a respondre «jo també t’estimo». Per a molta gent això deu ser tot un descans, i hi ha qui ho deu veure amb simpatia; a mi, però, he de confessar que em fa una mica de por.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Per què el món s’ha tornat una gran ficció sonora