Participo, per tant existeixo

El 23 de juny de 2003, Internet va assistir al naixement del que aleshores es considerava una revolució en el camp de la comunicació virtual. Es deia Second Life i havia de ser la gran xarxa social; tots els usuaris que presumien d’estar a l’última moda hi van obrir el seu perfil. La idea era bona: un món virtual que funcionava com el món real, en el qual grups com U2 actuaven en exclusiva, es podien comprar terrenys i construir cases, es desenvolupaven campanyes polítiques i es llançaven anuncis creats per a l’ocasió.

Avui, a meitat de 2010, Second Life té 8 milions d’usuaris, però amb prou feines uns 50.000 visiten habitualment la comunitat. Segons la revista Wired, el 85% dels perfils creats a Second Life van ser abandonats pels seus propis usuaris en menys d’un any. El motiu? No hi havia res a fer, deia l’article. I era cert: l’avatar es limitava a deambular per espais buits, i només aquells que sabien alguna cosa de programació eren capaços de treure-li profit i crear un objecte que després intentaven vendre. El silenci era absolut, i la interfície, en aquells temps, encara conservava l’aspecte vectorial dels primers videojocs, amb figures d’angles durs.

Second Life encara existeix i hi ha qui li augura un renaixement en un futur no molt llunyà; malgrat tot, té dos grans competidors: Facebook, que ja ha assolit els 500 milions d’usuaris, i Twitter, les xifres del qual no són públiques, però que es calcula que té 18 milions de comptes només als Estats Units (al voltant d’unes 4 a Espanya). Quin és el seu secret? La participació.

Parafrasejant Descartes, l’investigador nordamericà John Seely Brown va dir: “we participate, therefore we are”. El 2006, la “Persona de l’Any”, segons la revista Time, era el propi usuari. I a Youtube, empresa fundada el 2005, i que té com a lema “retransmetre’t a tu mateix”, cada dia es pengen i reprodueixen 2 mil milions de vídeos. Facebook, Twitter i Youtube comparteixen un mateix esperit: és l’usuari qui té tot el protagonisme, qui decideix quina informació vol difondre i rebre. I, per damunt de tot, qui distribueix aquesta informació, ja sigui notícia, vídeo o comentari. L’usuari té múltiples opcions per a cridar l’atenció, per a fer-se escoltar, per a tenir, en definitiva,els 15 minuts de glòria que pregonava Warhol. I això és al que aspira l’usuari de les xarxes socials: participar.

I és que, a més a més, segons un curiós experiment dut a terme pel neuroeconomista Paul Zak, les xarxes socials afecten el cervell d’igual manera que l’enamorament, perquè la interacció amb els demés usuaris també allibera oxitocina, l’anomenada “hormona de l’amor”. Al cap i a la fi, descobrir que el vídeo casolà en el qual el teu fill petit li mossega el dit al teu fill gran ha estat vist més de 200 milions de vegades deu provocar un enorme orgull. Perquè del que es tracta no és de construir avatars, personatges ficticis que actuen en nom nostre i deambulenper espais virtuals, sinó de que nosaltres, amb el nostre nom i cognom, siguem les estrelles de la funció.

Molt s’ha parlat al voltant del perill de les xarxes socials, sobretot de la por a quèaquesta forma de comunicació substitueixi la comunicació cara a cara. Pot ser que per a certes persones sigui així, i que es limitin a llançar missatges a la xarxa i esperaruna resposta; malgrat tot, també és cert que Facebook, Twitter, Youtube i altres plataformes amplifiquen la comunicació, permeten tenir diversos altaveus i, a més, es desenvolupen en diferents llenguatges, ja siguin visuals (fotos i vídeos) com escrits (i aquí caldria afegir-hi també els blogs, tant personals com professionals, que són una altra manera de participació). La informació salta d’un suport a un altre, es publica en un microblog i de cop reapareix en forma de vídeo; es reinterpreta (prenguem com exemple les desenes de vídeos basats en un fragment de la pel·lícula “El hundimiento”), canvia de significat. Es converteix en quelcom moldejable.

Kosmopolis no podia ser aliè a aquesta realitat i, l’abril de 2010, va posar en marxa les xarxes socials destinades a difondre la informació relacionada amb el festival i a catapultar i amplificar continguts literaris, ja siguin altres webs, notícies, articles o vídeos. A la web del festival se li ha afegit una pàgina a Facebook i un compte a Twitter, i per a desenvolupar els temes del BookCamp, una de les activitats centrals de la jornada literària, s’ha creat un wiki. Properament s’obriran altres plataformes: la intenció és amplificar al màxim els continguts i, sobretot, fer partícep el públic de Kosmopolis.