No soc la teva perifèria

Les identitats de la diàspora africana i com a Europa es continuen construint les relacions amb l’alteritat sota categories socials de raça i gènere.

Una dona treballant amb un trepant manual. Tennessee, 1943

Una dona treballant amb un trepant manual. Tennessee, 1943 | Library of Congress | Domini públic

L’afrofeminisme o feminisme negre és un corrent de pensament que defensa que el sexisme, l’opressió de classes i el racisme estan estretament relacionats en el que es coneix com interseccionalitat. Coincidint amb l’inici del curs «Afrofeminismes: Arrels, experiències, resistències» organitzat per l’Institut d’Humanitats, parlem dels afroeuropeus, les identitats de la diàspora africana i la gènesi a Europa d’una matriu interseccional entre l’activisme, el feminisme, el migrat i el racialitzat.

Fa pocs mesos, Barcelona s’entusiasmava i es descobria meravellada davant del gran nombre d’afrodescendents que vivien a la ciutat. Potser aleshores Barcelona va descobrir una altra Barcelona, negra, mestissa, racialitzada i contestatària que, pel seu dinamisme i la seva energia, es va revelar com una nova il·luminació d’inequívoc activisme en relació amb qüestions de raça i gènere. L’estranyesa de la «vella» Barcelona davant d’aquesta nova alteritat revelada era estranya per se, perquè aquells mestissatges i aquelles revelacions no eren nous i no ho haurien d’haver estat per a una ciutat tan pionera –a rebre els de fora– i tan culpable –en els processos de tràfic i mercantilització de l’esclavitud des de les costes africanes fins als anomenats «territoris d’ultramar»– de moltes de les conseqüències del que avui passa en la societat.

Aquells primers dies d’octubre del 2017, la ciutat va ser l’escenari de les convocatòries de les escriptores i activistes Chimamanda Ngozi Adichie primer i la llegendària Angela Davis gairebé una setmana després. En petit comité i en el marc d’un curs acadèmic de la Universitat de Lleida, Catalunya també va rebre la sociòloga nigeriana Oyeronke Oyewumi, poc coneguda pel mainstream espanyol, però essencial per entendre el feminisme africà, i especialment les estratègies de negociació del femení en els moments en què l’Àfrica era víctima del segrest dels seus individus i de la imposició d’un ferri colonialisme, en aquest cas anglès. Aquests dos esdeveniments, pròxims en el temps, han servit per impulsar la necessitat d’articular i construir a Barcelona –encara que m’atreviria a dir al territori espanyol– noves enginyeries socials i aliances que busquin formes alternatives que actuïn davant i des de la migració, la marginalitat i el canvi econòmic en el qual la societat ens col·loca com a subjectes subalterns. Les migracions van ser tan forçades aleshores com ho són ara i, com en el seu passat colonial, Europa continua construint les relacions amb l’alteritat sota les categories socials de raça i gènere.

¿Què passa no només a Barcelona, sinó també a Europa, amb el que sembla la gènesi d’una matriu interseccional (quasi) orgànica entre l’activisme, el feminisme, el migrat, el racialitzat i l’ecofeminisme…?

Com bé va assenyalar l’activista Angela Davis en la seva última cita a Barcelona, al CCCB, «Espanya ja no és només blanca». Així que, actualment, persones racialitzades, migrants, els anomenats «afroeuropeus» (Afropeans), altres persones d’origen racialitzat nascudes a Europa, dones la majoria, però també homes i aliats i aliades, hem coincidit –no sense interpel·lar-nos sobre les nostres diferències– en aquestes plataformes de matriu interseccional. Les agendes, però també les agències, de migrats/migrants i de racialitzats nascuts a Europa s’encreuen, s’identifiquen i es reconeixen les unes a les altres perquè el racisme i la subalternitat, en tant que agències de l’occidental –o potser de l’imperial europeu–, els/ens travessen transversalment.

La revolució avui | Angela Davis | CCCB
La revolució avui | Angela Davis | CCCB

Però, què ens separa? El viatge migratori és l’axioma de la diàspora, i és aquest procés diaspòric el que, en revelar-se, es torna rizomàtic. Progressivament, la comunitat racialitzada nascuda a Europa se sent identificada com a diàspora ideològica, sense desplaçament físic del seu lloc d’origen. La controvèrsia es revela quan experimenten totes les conseqüències de la subalternitat: el fet de néixer aquí i ser contínuament qüestionats/interrogats sobre el lloc d’origen. Les preguntes i respostes als afroeuropeus es repeteixen sense que satisfacin cap dels interlocutors:

– D’on ets?
– Jo he nascut aquí!
– Sí, però d’on ets de debò? D’on exactament?

De tota manera, s’ha de reconèixer que aquest col·lectiu s’acostuma a oblidar sovint de les experiències del viatge, de l’exili o de la migració com a processos fundacionals del subjecte diaspòric. Però, encara que el viatge no forma part de les seves experiències personals en primera persona, aquesta experiència no sol remuntar-se més enllà d’una o dues generacions. Així doncs, encara som a temps de recuperar-la.

A Barcelona, el que es va gestant a poc a poc és que afroeuropeus i migrants racialitzats es trobin en espais comuns. Hi ha el reconeixement d’una subalternitat imposada i d’un viatge migratori que, en el cas dels afroeuropeus i d’altres individus racializats nascuts en aquesta part del mapa, comença a ser fixat i analitzat com a part d’una experiència ancestral, que tot i no haver estat experimentada directament, sí que ho ha estat en els cossos dels seus familiars més propers.

Fer les paus amb l’ancestral no és fàcil. De vegades, els que hem estat pares en la diàspora creiem que allunyant la nostra progenitura de l’ancestral, en tant que social o religiós, li facilitem la comunicació dialèctica amb Europa. Si facilitar la vida significa oblidar d’on venim per simplificar els nostres tractes amb el present, deixem de fer-ho, perquè no ens fem cap favor. Aprenguem a viure amb la complexitat, perquè els deures que no s’han fet solen passar comptes. Aprenguem a viure i jugar amb totes les nostres identitats, amb les nostres unimultiplicitats, i a conjugar-les, sense creure que traïm o hem estat traïts pel passat –només l’oblit ho fa.

No es tracta només de les controvèrsies entre Europa i les alteritats històricament no reconegudes, sinó de les diferències entre aquestes mateixes alteritats diverses entre si en aquesta situació de diàspora, i que poques vegades es permeten donar-se temps per conèixer-se/teoritzar-se/compartir-se i, en aquest mateix esdevenir, discutir sobre les seves diferències. Aquestes experiències de reconèixer analogies i controvèrsies entre col·lectius i alteritats migrants són recents, i els col·lectius de dones migrades són en bona mesura impulsors de la base social i política del que està passant. Els últims esdeveniments en relació amb els CIEs o les lleis d’estrangeria ens han polititzat a tots i totes.

Així que, conscients ja d’aquesta unimultiplicidade a la qual es referia la poeta i cantant brasilera Ana Carolina, acostem-nos a altres alteritats no només des de la ràbia i el deute per la reclamació del nostre espai per a ser. La invitació no és des de la teva perifèria, sinó des del meu centre.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

No soc la teva perifèria