Ngũgĩ wa Thiong’o: «Europa i Occident també s’han de descolonitzar»

Ngũgĩ wa Thiong’o arriba una mica tard a la cita. Apareix amb una vestimenta casual: uns pantalons i una camisa –una mena de dashiki blanc amb cremallera i motius africans brodats al coll—, també duu una jaqueta i una boina. Camina un pèl més a poc a poc que l’últim cop que va visitar-nos, però ningú no en fa cabal, ens adaptem al seu ritme.

És la seva tercera visita a Barcelona, i la segona al CCCB. Ha vingut a presentar La revolució vertical (Raig Verd, 2019), un conte que va escriure per a la seva filla. «Tenim el costum d’explicar-nos contes, en lloc de fer-nos regals, per a les celebracions importants.» El llibre és un tribut a l’oratura i a la seva llengua materna, el kikuiu; si bé ha estat traduït a vuitanta-tres llengües, entre les quals, el català. Es tracta d’un relat corprenedor, que explora la importància de la cooperació i la igualtat.

Tot i haver nascut com a James Thiong’o a Kamirithu, Kènia, el 1938, en ple domini colonial britànic (1895-1963), és conegut com a Ngũgĩ wa Thiong’o, que significa Ngũgĩ ‘el fill de Thiong’o’. Les experiències durant l’època colonial, les lluites per l’alliberament dels Mau Mau (1952-1962) i la crítica radical de les desigualtats i les injustícies de la Kènia independent han marcat la seva vida. El 1977 va estar reclòs en una presó de màxima seguretat, el 1982 va exiliar-se a Anglaterra i, més tard, als Estats Units, on actualment resideix i exerceix de professor de Literatura Comparada a la Universitat de Califòrnia.

Ngũgĩ és desafiant, subverteix les regles del joc un cop i un altre. Busca estratègies per qüestionar les hegemonies de poder i, com a bon storyteller, les paraules són la seva arma principal. La seva prosa de no-ficció —novel·les, assajos, contes i obres teatrals— critica l’eurocentrisme i les conseqüències del colonialisme i el neocolonialisme a l’Àfrica, i explora la destrucció i la infravaloració de les cultures dels pobles africans —l’art, la dansa, les religions, la història, la geografia… Els seus textos ens permeten entendre fins a quin punt el control polític, econòmic i cultural no pot ser exercit sense la dominació de les ments.

L’obra d’aquest perpetu candidat al Nobel de Literatura se situa en el marc de les batalles ideològiques per les llibertats culturals: «Cal alliberar la cultura de l’eurocentrisme i de l’imperialisme del llenguatge.» El fill de Thiong’o analitza les dinàmiques i el funcionament de les societats colonitzades i la seva relació amb els colonitzadors, i per això considera que cal lluitar per desplaçar el centre cap a múltiples centres, cap a la pluralitat de cultures i llengües com a mitjans legítims amb els quals amplificar la imaginació humana i alliberar-se de les opressions contra els més dèbils. D’aquí que, al principi dels vuitanta, renunciés a l’anglès i prioritzés l’ús del kikuiu, la seva llengua materna. Tal com ho planteja, «l’escriptura és una forma d’autoexploració. Vivim en societat, i intento investigar allò historicosocial que em conforma, les experiències nacionals i externes que m’han impactat».

El pensament de Ngũgĩ, i la seva idea de desplaçar el centre, no només es fixen en les poblacions de l’anomenat Tercer Món, sinó també en les minories establertes a l’interior de cada nació. Parla de la classe treballadora en condicions d’igualtat social, religiosa o de gènere. Perquè, en el fons, «el món sencer, amb Occident inclòs, està sotmès a una minoria burgesa, eurocèntrica, blanca i masculina».

Sempre ha qüestionat la tradició literària escrita en llengües colonials. Aquesta resistència, va aprendre-la de jove i ja no l’ha abandonada mai: «Hi ha un problema amb les escriptures africanes, bona part de les quals estan escrites en llengües europees. Els escriptors de la meva generació fèiem servir l’anglès, el francès o el portuguès. Aquesta tendència encara és vigent. La lluita actual és que l’escriptura africana deixi d’atracar-se a si mateixa.»

Han passat més de cinquanta anys des de la Conference of African Writers in English, que va tenir lloc el 1962 a la Universitat Makerere, a Kampala, Uganda. «Va ser la primera trobada d’escriptors africans en llengua anglesa que es va celebrar a l’Àfrica, i va reunir les plomes més importants del moment, com ara Chinua Achebe, Wole Soyinka, J. P. Clark i molts altres. També hi van participar nombrosos escriptors de la diàspora africana, com ara Langston Hughes, la participació del qual va ser crucial, perquè va connectar la conferència de Makerere amb el renaixement de Harlem.» Això no obstant, el més rellevant de tota la trobada va ser que va escaure’s al continent africà, cosa que fins aleshores no havia passat mai.

En aquells temps amb prou feines hi havia escriptors africans: «Les generacions més joves pugen carregades d’escriptors; per exemple, els meus quatre fills ho són.» Ngũgĩ sosté que «cal diferenciar la literatura africana escrita en llengües africanes de la literatura sorgida a l’Àfrica però que empra idiomes europeus; en aquest últim cas parlo de literatura eurofònica».

El 1977, la representació de l’obra teatral Ngaahika Ndeenda (‘Em casaré quan vulgui’), escrita en kikuiu i molt crítica amb les desigualtats i les injustícies de la societat keniana, va comportar que el tanquessin a la presó de Kamiti (Nairobi) durant un any. Després d’aquella experiència, va abandonar l’anglès i es va comprometre a escriure en kikuiu. Captiu, va escriure en paper higiènic la novel·la Caitani Mutharabaini (‘El diable a la creu’, 1981). «A la presó vaig utilitzar la literatura en kikuiu com una manera de connectar-me amb l’exterior; mentre que, a l’exili, l’he usada com una forma de connectar-me amb Kènia.» La seva defensa aferrissada de la llengua materna és, sens dubte, un atac a l’imperialisme del llenguatge.

Durant els anys que va passar a la Universitat de Leeds, a Anglaterra, va descobrir altres autors no occidentals i va iniciar el desplaçament de la tradició literària occidental cap a altres centres. Allà va entendre el paper de la literatura de la diàspora africana com un espai de resistència enfront de l’imperialisme del llenguatge i com a motor per al desenvolupament d’una escriptura africana al continent. «Per mi és molt important connectar col·lectivament la literatura africana amb la caribenya o l’afroamericana. Aquesta literatura em va ser bàsica quan, el 1967, vaig tornar a Kènia com a professor de la Universitat de Nairobi. Aleshores vaig començar a desafiar el domini de la literatura anglesa, perquè en aquella època l’estudi de la literatura implicava necessàriament l’estudi de la literatura anglesa i de les llengües europees.»

Va ser aleshores que va descobrir Frantz Fanon, i l’obra Els condemnats de la Terra. De fet, Ngũgĩ parla de Fanon com del profeta del seu temps. Igualment, potser sense ser-ne conscient del tot, ell també s’ha convertit en un profeta de les paraules: «Recordo que, el 1965, quan estudiava a la Universitat de Leeds, un dels meus companys va tornar de París amb un llibre de Fanon; va ser molt important per a nosaltres.» En aquella època molts països africans, entre els quals, Kènia, s’estaven independitzant: «En l’era de la postindependència, ens costava entendre el que succeïa. I Fanon ens va donar el vocabulari que ens va permetre copsar-ho.» Frantz Fanon els va fer veure la connexió entre la independència econòmica, política i cultural: «Es podia ser políticament independent, però això no implicava per força ser-ho econòmicament.»

La seva obra és més actual ara que fa vint anys. El seu pensament i les seves idees són inspiradores per a tota una generació d’africans que consideren Ngũgĩ, Fanon, Angela Davis i tants altres autors com els grans fars dels nostres temps. A més de formar part d’una generació irrepetible, va ser un dels pocs que va denunciar obertament el racisme en la literatura. El text «El seu cuiner, el seu gos: l’Àfrica de Karen Blixen», llegit a Copenhagen el 1981, va aixecar molta polseguera, perquè qüestionava la figura d’Isak Dinesen al seu país d’origen, on sempre havia estat del tot mitificada: com podia ser que una autèntica santa fos racista?

Una altra de les lluites que ha emprès el fill de Thiong’o és la de descolonitzar les ments i la imaginació: «Descolonitzar la ment és molt important tant per a l’Àfrica com per a Europa. Perquè l’Occident que tenim s’ha creat amb el comerç d’esclaus i amb la colonització d’altres pobles. Europa primer s’ha de descolonitzar a si mateixa, ha d’intentar entendre que moltes de les ciutats que la componen s’han construït amb els beneficis generats a través dels cossos dels africans.»

La seva proposta de descolonització mental passa per la capacitat imaginativa. «La imaginació ens permet projectar possibilitats i mons diferents. Els règims autoritaris volen limitar la capacitat de les persones d’imaginar futurs diferents, volen obligar-les a pensar que el que tenen ara és el millor dels mons possibles.» Quan les civilitzacions s’esgoten, com passa ara mateix amb l’occidental, cal reinventar el paper de la imaginació, cal prendre exemple de la seva potència transformadora i de la seva energia de canvi.