Narratopies de futur: L’esgotament del que és possible

Els relats especulatius estan de moda, però quan eviten el compromís perden la potència que els confereix allò ficcional.

Escassetat d'aliments en una botiga de queviures. Oak Ridge, 1945

Escassetat d’aliments en una botiga de queviures. Oak Ridge, 1945 | Department of Energy. Oak Ridge Office | U.S. Government Works

Durant els últims anys el fenomen de les narratives condicionals, tant utòpiques com distòpiques, s’ha establert com a marc de possibilitat des del qual abordar problemàtiques relatives al desenvolupament tecnològic, als usos polítics d’aquest i a les conseqüències directes sobre la mal anomenada naturalesa. Des de la filosofia, la teoria de les arts, la recerca i específicament des de les pràctiques artístiques, s’ha esdevingut una eclosió especulativa, centrada majoritàriament en projectes que fabulen amb futurs possibles. L’ús del component ficcional com a eina crítica per re-articular l’actualitat ha estat present al llarg de la història, a través de diferents formats, des de Nova Atlàntida de Bacon  fins a Donna Haraway, des de la vida simulada fins a l’imaginable epochs to come. L’especulació s’ha presentat com a potència per canviar el present imaginant altres futurs, però, la idea de futur està despotencialitzant la força especulativa?

A modium of pathos

Literal: Un mesurament de patetisme.

Joc: A modium fa referència a la mesura, i en aquest cas concret a measurements presents a les propostes teòriques de Karen Barad, que a la vegada tenen a veure amb un concepte de temporalitat i agència que prenen com a referència les teories quàntiques. Pathos, aquí, fa referència a un dels tres modes de persuasió de la retòrica.

Els grans festivals i institucions s’han apuntat al futuring que molts projectes autònoms abordaven els darrers anys. El futur com a possible resposta a presents incerts s’ha acomodat entre les programacions dels principals esdeveniments de la indústria cultural.

L’última edició d’Ars Electronica Festival, centrada en intel·ligència artificial, ha estat un exemple clar d’aquesta pre-ocupació de les grans narratives per l’storytelling contemporani: si el futur és ara, què en fem?

Els artistes convidats d’aquesta edició han estat el col·lectiu Time’s Up, els quals es defineixen com a laboratori per a la construcció de situacions experimentals. En aquesta ocasió el col·lectiu ha presentat Turnton Docklands, una site especific que defineixen com a physical narrative, en la qual es convida el públic a recórrer la re-creació d’una ciutat costanera el 2047.

Turnton ens porta a un futur immediat poblat per un col·lapse ecològic, conseqüència d’un canvi climàtic tan advertit com ignorat. El projecte consisteix en un recorregut teatral de recreació semi-apocalíptica que ens interpel·la a una oposició «positiva» per soscavar la situació ecològica, la possibilitat d’un actuar ara per canviar el futur.

Ars Electronica Center | CC BY NC-ND

Ars Electronica Center | CC BY NC-ND

Tópos Koinós

Tópos Koinós, en referència a l’anterior, i al concepte d’extensió fa referència a lloc comú.

En aquesta edició, després de l’efectiva crítica de Heather Dewey-Hagborg al festival, coneguda viralment com a #KissmyArs, Ars Electronica ha incorporat un major nombre de projectes que problematitzen no sols amb la temporalitat futura, sinó també amb qüestions relatives al gènere, les tecnologies, les identitats imposades i l’accés als recursos. Projectes com l’exposició Feminist Climate Change o el projecte guanyador del Golden Nica en la categoria d’Hybrid Arts atorgat a Maja Smrekar per K-9_topology, que ens convida a pensar més enllà dels límits de l’humanisme a través de becoming (m)Other, posen en escac el futurisme reproductiu, i reivindiquen altres maneres d’estar_amb. És, precisament, la crítica voraç a l’obsolescència de la concepció humanista de subjecte, a les conseqüències d’aquesta i a la concepció de normalitat, la que trobem en projectes com Open Source Estrogen (presentat en el festival juntament amb Byron Rich), de Mary Maggic, artista resident a Prototype_ome, Hangar.

Open Source Estrogene és un projecte col·laboratiu que combina el biohacking amb el disseny especulatiu des d’una perspectiva de subversió i bio-desobediència civil. El projecte comença amb una pregunta condicional: I si fos possible generar estrògens a la cuina? A partir d’un enunciat de possibilitat, Open Source Estrogene obre el debat sobre el control i la producció d’hormones, sobre les seves conseqüències, sobre la silenciada contaminació per xeno-estrògens, generada per la indústria petroquímica, agrària i farmacèutica i els efectes d’aquests com a disruptors hormonals. Un debat sobre la sobirania del cos, estès més enllà d’una concepció antropocèntrica. Si tots, humans o no humans, estem afectats per forces hegemòniques, compartim doncs les eines, els coneixements i pirategem els sistemes de colonització hormonal per generar una mutagènesi social.

Open Source Estrogen (SPARKS)
Open Source Estrogen (SPARKS)

Tots dos projectes incideixen en hipòtesis de recerca per re-articular els possibles que vindran. Però la diferència fonamental entre tots dos és que Open Source Estrogene posa el que és negatiu al servei dels poders d’afirmació, mentre que Turnton, més enllà de la intencionalitat, assenyala el que és potencialment negatiu com a simple vista general, és a dir, posa el que és negatiu al servei dels poders prescriptius-propositius, i això últim ho confirma a través de la figura del visitant d’un futur que està per venir.

Els debats sobre futurs possibles en relació amb les conseqüències de l’anomenat Antropocè segueixen enfocant, en la majoria dels casos, des de la concepció d’un sistema-de-necessitats, però no en relació amb les responsabilitats i relacions que tenim envers els no humans. Entre altres qüestions, a causa d’això, alguns debats són exaltacions d’un antropocentrisme passat de moda que s’ha tenyit els cabells de verd fluor i que somia altres futurs possibles. Però és, precisament, aquesta idea de futur la que s’està convertint en capdavantera de retòriques condicionals que generen una falsació de compromís; per tant, potser és el moment d’abandonar la narratopia de futur, aquesta futuritat que sempre marca una distància, un buit, per petit que sigui, pel qual es colen excuses ètico-onto-espistemo-polítiques, probablement conseqüència d’un temor social a l’explotat No Future.

La pregunta sobre la qual planeja aquest article és si, davant d’una preocupació social, aquesta incorporació espectacularitzada per part de narratives institucionals del que és ficcional i especulatiu s’està convertint en una articulació d’un sistema de producció de significats que neutralitza la potència del que és ficcional i especulatiu. Sembla, doncs, que en aquests contextos el futur es fa sistema, a través de promeses i forces hipotètiques.

La promesa d’un futur (possible) articula nous ídols o, com remarcava Santiago López Petit (1994), articula «un reciclat continu de sentit». La sobre-explotació del que és especulatiu i de la idea de futur està aixecant nous ídols en una falsació col·lectiva d’allunyar-nos temporalment d’aquest perill imminent que pretenem combatre però amb el qual ens relacionem des de la temptativa i contra el qual mai ens comprometem. Per aquest motiu, molts dels discursos especulatius serveixen la causa de dotar de sentit la realitat, ja que són projectes que no acaben mai de transmutar-se en moviment afirmatiu i, per tant, perpetuen els antics valors de promeses de futur, aquestes que suposadament combaten. Com a conseqüència, el futur en les pràctiques especulatives s’està convertint en aquest instant etern que no arriba i que a-través-de la promesa esgota els possibles.

No deu ser, doncs, que entre l’absència de futur i l’esgotament del que és possible necessitem operar una distorsió temporal col·lectiva? Projectes com Open Source Estrogene obren aquest espai polític per anar més enllà de l’esgotament del que és possible i, potser, en aquestes esquerdes podem abordar distorsions de temporalitat i oblidar-nos del futur com la promesa que ens regala un buit letàrgic i oníric de no acció. O re-apropiant-nos de Haraway podríem plantejar: Make kin(d), not future(s).

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Narratopies de futur: L’esgotament del que és possible