Nadius digitals: del mite a la realitat

Els estudiants d’avui dia han estat en contacte amb les tecnologies des dels primers estadis de la seva infantesa, són el que s’anomena nadius digitals.

Estudiants fent servir un projector en una escola de Tasmania, 1951-1973.

Estudiants fent servir un projector en una escola de Tasmania, 1951-1973. Font: Tasmanian Archive

Els estudiants d’avui dia han estat en contacte amb les tecnologies des dels primers estadis de la seva infantesa, són el que s’anomena nadius digitals. Tenen facilitat per a la comprensió del funcionament bàsic dels dispositius i el programari, però això no vol dir que entenguin millor el marc digital en el qual es desenvolupa la societat actual. És més necessari que mai reivindicar una formació humanística associada a les noves tecnologies, que permeti una comprensió de l’entorn digital i que, a més, contribueixi a fer els ciutadans més crítics i implicats en l’esdevenir de la societat.

Una de les problemàtiques principals a les quals l’educació contemporània ha de fer front és el pas d’una societat digitalment analfabeta, en el millor dels casos immigrant digital, a una en la qual els usuaris són habituals de la tecnologia des dels primers estadis de la infantesa. Des de ben petits, els nous ciutadans conviuen amb els dispositius digitals com a elements normals d’ús per a tasques diverses: són el que hem convingut a anomenar nadius digitals.

Aquest concepte, que Marc Prensky va formalitzar a principis de segle, pretén diferenciar els individus que han nascut ja amb la popularització dels dispositius digitals i les xarxes de comunicacions de les generacions anteriors.

Com hem d’anomenar aquests «nous» estudiants d’avui? Alguns s’hi refereixen com la generació N (per net, xarxa en anglès) o la generació D (per digital). Però la designació més útil que he trobat per a ells és la de nadius digitals. Els nostres estudiants d’avui són tots «parlants nadius» del llenguatge digital dels ordinadors, els videojocs i Internet.
Marc Prensky

Aquesta diferenciació, que pot ser útil per parlar del conflicte generacional entre els nadius i els immigrants digitals, per plantejar les diferències pròpies de la convivència diària amb els dispositius i el programari, no pot ser portada al terreny de l’habilitat informàtica ni, encara menys, al de la comprensió de l’ecosistema digital. Prensky va encunyar el terme com a part del debat sobre les mancances del sistema educatiu americà per fer front a les necessitats dels nous nadius digitals. Però ja en l’article original (Marc Prensky, «Nativos Digitales, Inmigrantes Digitales», From On the Horizon, MCB University Press, vol. 9 núm. 5, octubre 2001), l’autor atribueix als nadius digitals unes capacitats de comprensió i d’ús avançat de les tecnologies digitals que aquests no semblen mostrar.

Els nadius digitals tenen facilitat per a la comprensió del funcionament bàsic dels dispositius i el programari, però tenen les mateixes dificultats que les generacions anteriors per entendre el funcionament de l’ecosistema social. Cal que algú els faciliti els recursos necessaris per entendre el marc digital en el qual es desenvolupa la societat actual. Si som capaços de fer-ho, de tal manera que els processos de comprensió es donin en un context apte per a la creació de mapes mentals propis, aconseguirem, de retruc, ciutadans més crítics i implicats en l’esdevenir de la societat.

Durant molt de temps hem deixat en mans del pas del temps la solució a les problemàtiques educatives derivades de l’adaptació a l’entorn digital, pensant que serien els nadius digitals, a mesura que aquests poblessin les aules, els qui provocarien el canvi necessari en els mecanismes docents. Però, com bé descriuen Benett, Maton i Kervin a The ‘digital natives’ debate: A critical review of the evidence, no hi ha cap estudi que demostri que els nadius digitals són més aptes, a priori, per a l’ús de la tecnologia: l’habilitat dels individus està relacionada amb les capacitats naturals, la formació i l’experiència, no amb la data de naixement. El judici que diu que els nadius digitals tenen un sofisticat coneixement i unes altes capacitats per a les tecnologies de la informació ha de ser, com a mínim, relativitzat.

Una mostra clara de la despreocupació per a la creació de coneixement a l’entorn del marc en el qual es desenvolupen les tecnologies digitals és la no-incorporació de matèries relacionades als plans docents escolars. Encara avui la formació en tecnologia continua sent molt bàsica, enfocada a un ús purament pràctic, i no a la comprensió del seu funcionament. En alguns entorns hem avançat introduint petites nocions sobre programació o gestió de sistemes, però sempre amb una intenció purament funcional i sense l’anàlisi i la reflexió necessàries per generar un coneixement sostenible de l’entorn digital.

La Maleta pedagògica d’Univers Internet és un recurs educatiu creat pel CCCB Educació i el CCCB Lab que té com a objectiu proposar una reflexió crítica i creativa sobre el conjunt de tecnologies vinculades a Internet a les aules. 

Que el coneixement de l’ecosistema digital i el seu impacte cultural formin part de l’imaginari popular, i dels programes educatius, són condicions necessàries perquè els nadius digitals (que no solucionaran els problemes pel fet d’haver nascut abans o després de la dècada dels vuitanta) siguin capaços de vertebrar un discurs teòric relacional adaptable als canvis i menys vinculat a la tipologia del programari d’ús universal. És la part filosòfica la que més falla en la formació de les noves generacions, i no una filosofia allunyada de la vida dels ciutadans, o que pretén construir teories sistèmiques insostenibles en un entorn digital fugaç, sinó una filosofia que es presenta com l’única via realment pràctica per a l’existència digital.

Perquè, lluny de consideracions pròpies de la ciència-ficció, i tot i que el camí cap a la fusió home-màquina ja hagi començat, l’existència digital plena és aquella que conviu amb l’entorn informacional actual d’una manera no traumàtica, i és capaç d’usar les eines amb l’adaptabilitat suficient per continuar sent solvent davant la seva evolució. Aquests ciutadans, alhora, haurien de ser formats per poder respondre enfront les problemàtiques ètiques i filosòfiques derivades de les tecnologies digitals a fi de mantenir una societat èticament activa i coneixedora de les garanties necessàries per al manteniment dels seus drets i les seves llibertats.

En un entorn en el qual algunes de les característiques pròpies de l’ésser humà es posen en entredit davant l’evolució de la biotecnologia o la nanorobòtica, és més necessari que mai reivindicar una formació humanística associada a les noves tecnologies, que permeti als ciutadans participar de manera activa en els debats generats a l’entorn de l’evolució i del canvi de la societat actual. Hem de dotar els nous ciutadans de les eines suficients per entendre l’impacte social de la tecnologia en aquells valors propis del contracte social, per mantenir les garanties suficients de la reciprocitat d’aquest contracte. L’entorn en el qual es desenvolupen els mitjans digitals és dinàmic i complex: l’única via per aprehendre’n el funcionament és acostar-s’hi reflexivament i amb una atenció específica als principis dels nous mitjans.

Per tant, la comprensió dels conceptes principals a l’entorn dels quals es vertebra la cultura digital, i les relacions que entre aquests s’estableixen, és tan important per a la realització de l’existència humana i de la convivència social com ho és l’ús solvent de les eines digitals en un entorn en el qual l’analfabetisme digital és cada cop més similar a l’analfabetisme funcional. El dinamisme intrínsec a les noves tecnologies no ens pot portar a configurar una estratègia docent purament de continguts i competències, en la qual s’ensenya l’ús pràctic de les eines però no la comprensió del seu funcionament.

La falta d’una experiència cultural prèvia homologable a l’actual ús massiu de la tecnologia ha fet que, durant molts anys, s’hagi dipositat l’esperança per a l’adaptació completa dels individus a la societat digital en el canvi generacional, pensant que aquest provocaria una assumpció ad hoc de la constitució del nou model com un ecosistema natural més. La realitat, però, no ha abonat aquesta ingènua predicció: l’actual entorn social presenta un panorama molt heterogeni respecte a la comprensió de l’entorn digital entre els nous ciutadans, de resultes de la incompleta formació que reben sobre la constitució de la cultura digital.

L’enfocament competencial en la formació dels estudiants sembla que projecta un entorn en el qual les eines no canvien i són sempre accessibles amb un aprenentatge progressiu, basat en l’augment del nivell de dificultat. L’individu va sent més hàbil en l’ús del processador de textos a mesura que el va fent servir, ras i curt. Ara bé, això no vol dir que entengui millor com funciona, ni que sigui capaç de mantenir el mateix nivell d’expertesa davant d’un canvi de versió en el programari.

Hem de treballar els fonaments de la tecnologia, aquells que no estan sotmesos al canvi constant, aquells que continuen vigents quan l’aparició d’un nou tipus de dispositius, serveis o protocols informàtics canvia radicalment algun procediment. I ho hem de fer a les aules escolars, també en els entorns pedagògics no formals, des dels primers estadis del procés educatiu dels infants. La intel·ligència humana és universalment capaç d’omplir els buits d’un mapa relacional amb l’experiència, però no d’inventar contínuament noves teories que permetin definir l’estructura de les relacions. Per desenvolupar aquesta tasca necessitem investigació, reflexió, debat i un procés de creació col·lectiva.

Vegeu comentaris4

  • Jesus Adell | 14 novembre 2015

  • Equip CCCB LAB | 15 novembre 2015

  • Ignasi | 29 novembre 2015

  • GITIC | Pearltrees | 15 agost 2016

Deixa un comentari

Nadius digitals: del mite a la realitat