Mona Eltahawy: «El patriarcat és la forma d’opressió que subjuga el món sencer»

Una conversa amb la periodista especialitzada en igualtat de gènere al nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà sobre les opressions de les dones i la necessitat d’erosionar el patriarcat en totes les formes.

Mona Eltahawy, la feminista de referència al món araboislàmic, ens parla de les fonts de l’opressió de les dones —l’estat, els carrers i la llar— i del fet que la lluita feminista no s’ha de centrar en la cerca de la igualtat, sinó en la destrucció del patriarcat. El seu primer llibre, El himen y el hiyab, ha estat recentment traduït per l’editorial Capitán Swing, i aprofitem el seu pas per la darrera edició del festival Kosmopolis per apropar-nos a la seva experiència vital, profundament entrelligada amb el seu pensament.

Mona Eltahawy va néixer a l’Egipte dels anys seixanta i es va traslladar amb la seva família a Londres de ben petita. Allà va descobrir que s’esperava poc de les dones musulmanes, perquè ningú no li preguntava per la feina de la seva mare, però sí per la del seu pare. D’adolescent va viure a l’Aràbia Saudita i hi va descobrir una altra realitat: diu que «el trauma la va portar cap al feminisme». No sembla que hagi triat el feminisme, però, per com ho diu, sembla que el feminisme l’hagi salvat.

Filla de musulmans, també es defineix com a musulmana. Sempre una mica enfadada, té clar que «tothom té veu i si no la sentim és que els estem silenciant». Va deixar clara aquesta declaració d’intencions en un article publicat fa un any a NCB News: «Dic paraulotes per incomodar el patriarcat.» Ocupa tots els espais que pot a través de la veu, les expressions i fins i tot l’estètica.

Mentre espera la publicació del seu proper llibre, The Seven Necessary Sins for Girls and Women, és a Barcelona per presentar la traducció del seu primer títol, El himen y el hiyab, que publica l’editorial Capitán Swing.

Al pròleg del llibre diu que «la clau per a la llibertat al món és el feminisme». Un feminisme que no es tradueix en la igualtat entre homes i dones sinó en la destrucció del patriarcat. «La igualtat entre homes i dones no necessàriament ha de portar a la justícia.» Té una visió molt global i explica que la igualtat no és suficient mentre encara hi hagi sistemes que discriminin les persones a través d’altres sistemes opressors i de marginalització. Resumint, Eltahawy no vol ser igual que un home homosexual a Egipte o un home negre als Estats Units.

Ella parla d’un canvi més profund: la destrucció d’un patriarcat que defineix com l’origen de totes les opressions. «El patriarcat és un pop.» Un pop amb víctimes a tot el món i amb moltes potes com poden ser l’homofòbia, el classisme, el racisme o el capacitisme. Estructures patriarcals que han definit les societats, occidentals i orientals, en les quals vivim i davant les quals no es vol resignar.

A les revolucions no hi ha mai temps per a les dones, que acaben sent víctimes tant de la repressió pública com de la privada.

A les manifestacions del 2011, Egipte va veure que potser el canvi era possible. Eltahawy va ser-hi, concretament a la plaça Tahrir (‘plaça de l’Alliberament’). D’aquelles manifestacions, a ella li n’han quedat dos tatuatges als braços, com a reivindicació de les marques que li van deixar les forces de seguretat en trencar-los-hi. A les revolucions no hi ha mai temps per a les dones, que acaben sent víctimes tant de la repressió pública com de la privada.

El que molts veien com una revolució contra un líder, Eltahawy ho va viure com una revolució contra un règim patriarcal. Explica que no lluitava contra un dictador o contra un líder, sinó que la seva lluita era contra un règim que anomena «el triangle d’opressió».

El que defineix com a «triangle d’opressió» està format per l’estat, pels carrers i per la llar, que són espais hostils per a les dones. Dit d’una altra manera, els líders, els companys i la família, que responen a estructures patriarcals molt arrelades, des d’allò més micro fins a les situacions més macro i explícites. Parla dels homes que porten la revolució als carrers però són incapaços de traslladar-la a les llars, on continuen sent masclistes, i se’ls adreça quan parla de la necessitat de reflexió sobre què és allò que volem abolir.

Les agressions sexuals que va viure als carrers, practicades pels que se suposava que eren els seus companys de manifestació, no la van dur a creure que allò no fos el seu espai. Anar-se’n de les manifestacions no era una opció. Aquelles concentracions no eren paral·leles a la seva lluita feminista, sinó que n’eren una part important. Als «companys» de manifestació, Eltahawy els interpel·la directament: si a vosaltres us oprimeix el líder, a mi m’oprimeixen l’estat, el carrer i les llars. I és contra aquest triangle que vol lluitar, en comptes de ser testimoni d’una lluita pel poder entre forces opressores.

Aquestes forces opressores també les va viure quan es va traslladar d’adolescent a l’Aràbia Saudita. Una Aràbia Saudita que per a ella no és representativa de l’Islam però que sí que té massa poder, tant en el món islàmic com a Occident. Per una banda, la Meca i Medina –dues ciutats sagrades per als musulmans, que les visiten com a mínim un cop a la vida– són al país. Això fa que s’estengui un silenci còmplice entre molta gent que no vol veure en perill un possible accés al país. Per altra banda, els interessos econòmics fan que Occident miri cap a una altre cantó i s’ignori l’«apartheid de gènere» que s’hi viu.

Fa uns quants mesos es va aixecar la prohibició que les dones conduïssin. Unes quantes setmanes abans d’aixecar-la, el príncep hereu va fer detenir (i encara estan detingudes) moltes de les activistes que havien impulsat el moviment que va provocar aquest canvi legal. Per això, Eltahawy té clar que Mohammed bin Salman, actual líder del país, és un expert en relacions públiques. A pesar de les desenes de casos d’empresonament i tortura en els últims mesos, es posiciona davant del món com l’agent de canvi, que modifica les lleis històriques per tal de, suposadament, millorar la situació de les dones i avançar en la defensa dels drets humans.

Davant d’aquestes opressions, quina és la resposta de les dones àrabs? El feminisme. Eltahawy és el punt de trobada de moltes dones àrabs, i es posiciona en un feminisme secular mentre dona la mà a feministes islàmiques a través dels projectes en els quals col·labora. Un d’aquests projectes és l’associació Musawah, una organització que van crear fa uns quants anys dones feministes d’ascendència musulmana i que treballa per la justícia a les famílies. En aquest projecte comparteix espai amb referents del feminisme islàmic com Amina Wadud, que defineix com la seva heroïna.

Així doncs, el feminisme islàmic pot existir? Eltahawy, feminista àrab, no s’hi situa. Ella es defineix com a feminista i musulmana, anarquista i secular. No necessita el paper de la religió dins de la lluita feminista. Per a ella, les dones musulmanes es troben moltes vegades «entre l’espasa i la paret». L’espasa és la comunitat musulmana, que no reconeix els drets de les dones, i la paret és el racisme, que espera que una dona àrab denunciï el masclisme per atacar tota una comunitat.

Entre aquesta espasa i aquesta paret hi ha molta a feina per fer, però s’ha de fer des del context de cada persona, reconeixent els propis privilegis. Tot i que està cansada de parlar del hijab, parla de Nasrin Sotudeh, l’advocada iraniana detinguda per haver defensat les activistes que es van negar a dur el vel obligatori.

És simplista que les dones musulmanes només puguin parlar de feminisme en clau de «vel, sí» o «vel, no».

Del contacte amb altres dones i la denúncia sense por neix la força de Mona Eltahawy com a feminista de referència el món araboislàmic. Va dur el vel entre els setze i els vint-i-cinc anys, però sent que n’ha estat parlant tota la vida. Sempre ha opinat força sobre aquest tema: completament contrària a l’ús del nicab (tipus de vel que també cobreix la cara i només deixa els ulls visibles), creu que del hijab només n’haurien d’opinar les musulmanes. Com que ha conegut dones amb realitats molt diferents, Eltahawy creu que la lluita pot ser comuna entre les que el porten i les que no, sempre que es reconeguin les llibertats i els privilegis que té cada una en el seu context. Així doncs, no és el mateix optar per no portar-lo a l’Iran que fer-ho a Barcelona.

Eltahawy afirma que és simplista que les dones musulmanes només puguin parlar de feminisme en clau de «vel, sí» o «vel, no». Per això ha parlat de la revolució a Egipte, del príncep hereu de l’Aràbia Saudita i de l’efecte del patriarcat sobre els col·lectius minoritzats.

La seva visió holística del feminisme, que parteix dels feminismes àrabs, és la que ha fet que ara estigui escrivint un tercer llibre, del qual encara no sabem el títol. A qui vol inspirar Eltahawy? Vol inspirar persones de tot el món. Totes les persones que hagin estat víctimes del patriarcat.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Mona Eltahawy: «El patriarcat és la forma d’opressió que subjuga el món sencer»