Marcus du Sautoy: «Els humans no sabrem mai si l’univers és infinit»

Parlem amb el matemàtic Marcus du Sautoy sobre l’univers, la diferència entre les matemàtiques i la física, la intel·ligència artificial i la relació entre ciència i literatura.

Les matemàtiques són un llenguatge clau per entendre els sistemes complexos (i opacs) que mouen el món, ja sigui l’economia, els algoritmes o la intel·ligència artificial. Marcus du Sautoy és professor de matemàtiques a la Universitat d’Oxford i és, també, un apassionat divulgador científic, com va demostrar en el pas per la Biennal de Pensament Ciutat Oberta. Assegura que una de les coses que més el motiva és treballar en tot allò que desconeixem, com, per exemple, investigar si l’univers és infinit o no. Vam parlar amb ell sobre els límits del coneixement, de la ciència i de les matemàtiques, passant per les revolucions científiques com la quàntica, fins a l’impacte de la intel·ligència artificial en les nostres vides.

Com podem conviure amb el fet de no poder conèixer l’entorn? Com podem acceptar-ho?

Necessitem acceptar que hi ha coses que no sabrem mai? El que necessitem és no deixar mai de fer-nos preguntes. És precisament el que no sabem el que fa que els humans vulguem saber més coses. Com a científic, és difícil assumir allò desconegut i conviure-hi, però al mateix temps les coses que no sé són les que m’emocionen i les que fan que m’aixequi cada matí per intentar trobar-hi respostes. Si ja ho sabés tot, la vida seria molt avorrida.

I quines coses no podem saber?

Una de les preguntes que els humans no sabrem respondre mai és si l’univers és infinit o no. Actualment pensem que podria ser finit, perquè com que no té límits tangibles d’alguna manera es troba dins d’un circuit tancat. Però podria ser infinit, podria durar per sempre. Com podríem descobrir-ho? Einstein va demostrar que la llum viatja a una velocitat limitada, o sigui que només hi ha una part d’espai finit que podem veure en qualsevol moment temporal determinat. Darrere d’aquest horitzó còsmic, sempre hi haurà un més enllà que no arribarem a veure mai.

Les matemàtiques ens ajuden a comprendre el món?

Hi ha un conflicte molt interessant entre el món abstracte de les matemàtiques i el món físic de l’univers. Amb les matemàtiques pots avançar fins a l’infinit amb un algoritme molt senzill: si vas sumant u més u, més u, més… tard o d’hora arribaràs a l’infinit. Però en el món de la física no sabem si l’infinit existeix. En matemàtiques pots partir una cosa il·limitadament, en canvi la física diu que això no es pot fer. Quan divideixes la matèria, finalment arribes a «la constant de Planck», que és la unitat d’espai més petita, i no hi ha res més petit que això. La física, al contrari que les matemàtiques, ens diu que no es pot fer res infinitament petit, així que hi ha un conflicte.

I qui té raó?

Crec que en les matemàtiques s’amaguen als fonaments de qualsevol cosa de l’univers. Per buscar un creador, necessitem una cosa intemporal que no necessiti crear-se a si mateixa. Les matemàtiques són veritablement intemporals, sempre han existit. L’univers no és res més que una part fisicalitzada de les matemàtiques. La gent acostuma a dir que, si Déu existeix, deu ser matemàtic, però jo capgiraria la frase i diria que, de fet, les matemàtiques són Déu.

«La gent acostuma a dir que, si Déu existeix, deu ser matemàtic, però jo capgiraria la frase i diria que, de fet, les matemàtiques són Déu.»

Entre el que segurament no podrem saber mai hi ha el funcionament de la consciència humana, però l’atenció ara ja se centra ja en la consciència artificial.

Crec que el rol dels ordinadors és un dels elements més fascinants de la nostra generació. No són simples eines que ens ajuden a fer coses. Estan començant a desafiar el mateix concepte d’humanitat. És possible que les màquines que estem creant acabin sent tan sofisticades perquè puguin semblar gairebé humanes quan interactuïn amb nosaltres. Per això m’interessa tant la intel·ligència artificial.

Tant com perquè pensi que pot acabar suplantant els humans?

La intel·ligència artificial podrà conduir cotxes, per descomptat. I serà capaç de fer la feina d’un metge. Però la pregunta és: podrà compondre música o escriure novel·les? Pot esdevenir artista, la intel·ligència artificial? En el meu nou llibre intento respondre si serem capaços de crear un codi que acabi sent creatiu com els humans. Però el que és interessant és que som els humans els que hem començat a comportar-nos com les màquines, perquè ens hem quedat bloquejats en la manera de fer les coses. Potser les noves tecnologies ens permetran actuar menys com les màquines i ser més creatius. Perquè ens oferiran noves idees i nous reptes. Tenim un futur excitant per davant pel que fa a la fusió entre la creativitat humana i la creativitat del codi.

«El moment interessant serà quan la intel·ligència artificial tingui consciència. Perquè llavors ens voldrà explicar com és ser una màquina.»

Però per crear alguna cosa calen sentiments, emocions…

Crec que un dels grans desafiaments és saber si la intel·ligència artificial serà capaç de tenir un món emocional propi. Ara ja sabem que la intel·ligència artificial és millor que els humans detectant quan una persona força un somriure o somriu de debò. Crec que cada cop és més sofisticada, però només serà realment interessant quan sigui capaç de tenir un món interior propi. Quan tingui consciència de si mateixa. Per què escrivim novel·les, els humans? Jo escriuria una novel·la o un poema o pintaria un quadre perquè vull que tu comprenguis com és el meu món emocional. Perquè vull que entris dins del meu cap. Vull que sàpigues què se sent si ets jo. Per això escrivim novel·les. Per això, el moment interessant serà quan la intel·ligència artificial tingui consciència. Perquè llavors ens voldrà explicar com és ser una màquina. Serà llavors quan valdrà la pena llegir, escoltar o mirar el seu món creatiu.

Crearem màquines que escriuran novel·les, però encara no som capaços d’entendre el funcionament de la ment humana.

La consciència és una de les qüestions que segurament no serem capaços de desbloquejar mai. Jo sé què vol dir ser jo, però no ser què vol dir ser tu. Com puc saber, per exemple, què sents quan pateixes dolor? Tots dos utilitzem la paraula dolor, i assumim que quan utilitzem la paraula també estem descrivint el que sent l’altre, però podria ser molt diferent. És molt difícil que algun dia aconseguim entrar a la consciència dels altres. Podria ser que al meu voltant tots fóssiu zombis sense cap mena de consciència, podria ser que jo fos l’única persona conscient del món. I no crec que amb més tecnologia siguem capaços de respondre a això. I una altra cosa: encara que assumim que els humans som iguals i igual de conscients, què passa amb els telèfons intel·ligents, per exemple? Son tan sofisticats que també podrien esdevenir conscients. Com puc saber si és una consciència real o falsa? Si un telèfon diu que pensa i que és un telèfon, vol dir que és conscient? Crec que no hi ha manera de resoldre aquest problema.

La consciència és un dels límits del coneixement humà que va analitzar en el seu últim llibre. Límits que explora també a l’obra de teatre X&Y, que ha portat a Barcelona durant la biennal de Pensament Ciutat Oberta, i que està inspirada en un conte de Borges. Dos personatges dins un cub juguen amb la tensió entre l’infinit i la naturalesa finita dels éssers humans, que impedeix el coneixement absolut.

Com a matemàtic sempre m’ha inspirat molt l’obra de Borges. Va escriure contes molt bonics i estava fascinat per les mateixes qüestions que em fascinen a mi: què és l’espai? Existeix l’infinit? La idea de paradoxa. Però ell no ho abordava des del punt de vista matemàtic com jo, sinó amb un llenguatge literari. El que m’agrada de Borges és que va utilitzar la imaginació i la literatura per explorar els mateixos problemes que m’interessen a mi com a matemàtic i físic.

En concret, la seva obra de teatre s’inspira en el relat borgesià «La biblioteca de Babel».

El conte «La biblioteca de Babel» intenta trobar respostes a la pregunta de què és l’univers. Utilitza la paraula biblioteca per referir-se a l’univers. I està interessat a descobrir si la biblioteca és infinita. O, si no és infinita, té parets? I què hi ha més enllà de les parets? I al final del conte troba la mateixa solució que hem trobat els matemàtics i els físics: la llibreria no és infinita, és finita, però té forma de bucle. Si vas en una direcció per un dels passadissos acabes tornant al principi. La biblioteca de Borges està plena de llibres. De fet, conté tots els llibres possibles. Hi ha el meu llibre, hi ha el llibre que escriuré i tots els altres llibres que he escrit. Un podria pensar que aquesta biblioteca ho té tot, però en realitat, si hi pensem una mica més, la biblioteca no té res. Perquè el que és important en les biblioteques és que hi ha persones que han pres la decisió sobre quins llibres val la pena llegir i escriure. Borges parla d’un llibre en particular, un llibre que descriu tots els altres llibres. I potser és el llibre que tots busquem. El Llibre. El llibre que permet explicar-ho tot. Però no sabem si realment existeix o no.

«Que hi hagi tantes possibilitats sembla fascinant, però si n’hi ha massa el que tenim simplement és soroll i és impossible sentir res.»

Internet és la biblioteca que Borges va imaginar?

Som en un món de dades. Internet ens permet crear milers de vídeos i fotografies, però no hi ha cap ésser humà que sigui capaç de, per exemple, mirar tots els vídeos de gats que hi ha en línia. Sí, en realitat estem construint una mena de biblioteca de Babel on hi ha absolutament de tot, però en realitat no tenim res perquè necessitem un curador que ens ajudi a moure’ns per la biblioteca. És un rol molt important; els autors i els intel·lectuals han d’ajudar-nos a navegar per trobar el que volem trobar. Que hi hagi tantes possibilitats sembla fascinant, però si n’hi ha massa el que tenim simplement és soroll i és impossible sentir res. Hem de trobar la manera de moure’ns amb cautela per aquesta biblioteca en expansió que estem creant a Internet.

De fet Borges té un altre conte, «Funes el Memorioso», en el qual el personatge és capaç de recordar-ho absolutament tot, però no és gaire capaç de pensar perquè pensar és generalitzar i abstreure.

I un dels efectes que té el coneixement és que com més coses sabem, més ens adonem que hi ha coses que no sabem. L’horitzó es fa més gran i descobrim que hi ha molt més territori més enllà del que som capaços de navegar. Avancem molt, creem molt coneixement nou, però realment entenem més l’univers o simplement estem descobrint que no som capaços d’entendre’l?

Vivim una revolució?

La idea de revolució és molt important en l’àmbit científic. Si mirem enrere en la Història observem que entenem l’univers d’una manera, però aleshores apareix un nou personatge que ens la capgira i ens adonem que no ho teníem ben entès. Aquestes revolucions són moments meravellosos en la ciència.

Potser un dia vindrà algú i ens dirà que tot plegat és una bogeria, tot això del col·lapse de les funcions d’ona i una nova probabilitat controlant l’univers… És possible que ens trobem a les portes d’una nova revolució científica que transformarà veritablement la nostra manera de concebre l’univers. Tant de bo!

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris1

  • JUAN GALÁN | 05 març 2019

Deixa un comentari

Marcus du Sautoy: «Els humans no sabrem mai si l’univers és infinit»