Dossier Cultura i sostenibilitat Premi Internacional a la Innovació Cultural

Lucy Wood: «L’art pot impactar-nos cel·lularment molt més que no les simples dades»

Parlem amb Lucy Wood sobre el llenguatge emprat per adreçar el canvi climàtic i sobre el paper de l'art per conscienciar-nos.

Lucy Wood | Il·lustració de José Antonio Soria | CC-BY

Lucy Wood | Il·lustració de José Antonio Soria | CC-BY

El canvi climàtic està ocorrent a un ritme al qual ni el planeta ni les espècies que vivim en ell ens sabem adaptar, i el missatge que rebem dels mitjans de comunicació és esgarrifós. Lucy Wood, que té una dècada d’experiència en programes públics dedicats al canvi climàtic, l’alimentació i la migració, ho sap molt bé. Wood va ser directora de l’organització benèfica internacional Cape Farewell, dedicada a l’art mediambiental. L’any 2015, va ser la responsable de la delegació britànica al festival global ArtCoop21. Actualment, organitza un nou gran festival al Regne Unit anomenat The Season.

Dimecres, dos quarts de deu del matí, Londres. La productora creativa Lucy Wood agafa un tren cap a Barcelona per a formar part del jurat del Premi Internacional a la Innovació Cultural creat pel CCCB. No perquè no hi hagi vols o perquè a l’aeroport hi hagués vaga de controladors aeris. No és per això. Wood és una activista mediambiental, completament coherent en el seu compromís amb el canvi cap a la sostenibilitat i amb la lluita per un futur de cohesió social i baixes emissions de carboni.

No té cotxe ni es planteja comprar-ne un. Creu en el canvi ecològic i està convençuda que la veritable revolució comença quan la gent pren consciència dels aliments que menja, la roba que porta, l’energia que consumeix, etcètera.

Has vingut des de Londres fins a Barcelona en tren.

Ja no viatjo en avió si no és absolutament necessari. Tinc raons de sobra: per començar, que no ho gaudeixo. M’encanta viatjar en tren i per mar. M’agrada molt el moviment slow travel. I, seguint amb la qüestió dels vols, com a ecologista he de dir que no és una pràctica sostenible. A més, no m’agrada com a forma de viatjar. Quan puges a un avió, és com si et fiquessin dins una bossa i t’agitessin. Una estona després arribes a la teva destinació, però sense cap apreciació real del recorregut que has realitzat, tret del fet que ha estat una mica incòmode, difícil i estressant.

I de la teva roba o les teves ulleres, què me’n dius? També les has comprat des d’una mentalitat ecologista?

Un dels projectes finalistes del Premi Internacional a la Innovació Cultural és fascinant. Es diu Upcycling de Barri. Planteja la idea que es pot agafar qualsevol plàstic vell, triturar-lo i després fer unes noves ulleres amb una impressora 3D.

Si et sóc sincera, no he investigat gaire sobre ulleres sostenibles. Estic segura que és un sector que necessita desenvolupament. M’interessen molt les indústries creatives, això sí, i el concepte d’alteració creativa: fabricar productes que només s’hagin de comprar un cop. Òbviament, la cultura d’un sol ús, basada en un consum obsessiu, representa un problema enorme. De fet, aquest projecte d‘upcycling o supra-reciclatge al barri és interessant perquè podries fer l’objecció: «Bé, no surten de la cultura del plàstic, perquè agafen plàstic vell i en fan més». En realitat, és la filosofia darrere la fabricació d’un objecte (adonar-te de l’esforç, el temps i la cura que implica) que et farà replantejar-te les coses la pròxima vegada que vulguis anar a comprar quelcom compulsivament. Les ulleres sostenibles són un sector que he d’investigar.

La setmana prèvia a aquesta entrevista, els titulars de premsa eren: «Trump es retira dels Acords Climàtics de París», «El físic i climatòleg James Hanson adverteix que la temperatura global pujarà dos graus més», «L’Antàrtida es torna més verda». No eren gaire bones notícies pel planeta.

Les coses canvien a una velocitat aterridora. Una part de mi se sent com la Sarah Connor a les pel·lícules de Terminator, quan es posa a cridar però ningú no se l’escolta i arriba l’apocalipsi. De fet, diversos estudis indiquen que els especialistes en canvi climàtic —els climatòlegs, i també la gent que treballa pel compromís públic amb el canvi climàtic— tenen índexs més alts d’ansietat i depressió. Tot i que tornem al dilema de l’ou i la gallina, perquè potser aquesta gent ja tenia personalitats introspectives, intel·ligents i reflexives. En qualsevol cas, hem de donar-li la volta a la situació. Sí, és aterridor acceptar que moltíssimes espècies estan condemnades a l’extinció (encara no ha passat, però pràcticament no queda més remei que acceptar que algunes s’extingiran). Tanmateix, tot això és una oportunitat. No només per canviar el nostre model energètic, sinó també per pensar com ens definim a nosaltres mateixos, com vivim, treballem, comprem, viatgem, etcètera.

Fent l’invisible visible: art i ciència per implicar el públic en el canvi climàtic. Conferència de Lucy Wood

Encara hi ha molta gent que nega el canvi climàtic.

Hi ha una petita vinyeta còmica en circulació a la qual molta gent fa referència. Es veu un home en un escenari exalçant tots els beneficis de combatre el canvi climàtic. Tindríem comunitats millors i més sanes, la gent estaria més en forma, treballaríem menys, consumiríem menys, passaríem més temps amb els nostres amics i familiars… i llavors algú al públic contesta: «Però què passa si el canvi climàtic és una gran farsa i fem un món millor per no res?». Hem de recordar que, canvi climàtic a banda, estem mirant de canviar coses que no ens fan feliços.

El canvi climàtic està ocurrent a un ritme massa ràpid perquè el planeta i la nostra espècie siguin capaços d’adaptar-se. És cert que no és el primer cop que hi ha canvi climàtic, però anteriorment es produïa durant milions d’anys. Ara, en qüestió de segles.

Pots deprimir-te i quedar-te amb els braços plegats, però el que és fantàstic és que hi ha un munt d’iniciatives genials i prometedores que ja estan en marxa. Una pot tenir a veure amb replantejar-nos la nostra forma de treballar: estem mirant de treballar millor, no pas més. Cada cop més gent treballa des de casa i passa més temps amb la família. S’estan produint canvis. Les cooperatives i els horts urbans proliferen. La gent s’està tornant a ajuntar per cosir o per intercanviar roba. Hi ha novetats que són positives per les comunitats, amb independència de la qüestió mediambiental. Tot i així, diria que la immensa majoria del públic general no està reflexionant o parlant sobre el canvi climàtic.

I això és el que pretén canviar The Season.

The Season és un projecte que hem organitzat amb Julie’s Bicycle, Artsadmin —una organització londinenca fantàstica— i el Battersea Arts Centre, que és un espai pioner d’arts i teatre al sud de Londres. Hi ha un think tank nacional que es diu What Next on els professionals de la indústria cultural es reuneixen per afrontar problemes importants. Poden ser problemes educatius, pot ser la contaminació o els crims amb armes de foc, però hi ha un subgrup específicament dedicat al canvi climàtic. I vam tenir la idea que les indústries culturals i creatives comencessin totes juntes a parlar sobre el canvi climàtic. Hem d’incorporar-lo a la nostra lingua franca. Hem d’incorporar-lo a la nostra cultura i la nostra llengua diàries. I per això fa falta un gir cultural.

Pensem com es parlava de la comunitat LGTBQ fa quaranta anys, per exemple, o fins i tot fa vint o trenta anys, quan jo era petita. Probablement, èxits com que el Mardi Gras o les desfilades de l’Orgull Gai es poguessin fer tan massius com ho són avui, o que grans figures públiques sortissin de l’armari i fossin acceptades, o que es legalitzés el matrimoni homosexual, semblaven impensables.

Però el canvi és possible.

I tant! El problema amb el canvi climàtic és que hi ha molt de nihilisme i desesperació. La gent no pot imaginar-se el canvi, i si no el veus no passarà. Per això és important el treball amb científics i artistes, perquè els artistes són brillants proposant hipòtesis i visualitzant noves formes d’entendre el món. Una d’aquestes noves formes és imaginar un món que ha deixat enrere el carboni. Això suposaria un canvi en molts àmbits.

The Season, que es diu «the Season for Change: Inspiring Creative Actions on Climate Change», busca que durant aquesta temporada, que va de juny a desembre de l’any vinent, cadascuna de les grans organitzacions culturals de Regne Unit encarregui una obra que d’alguna forma faci referència al clima. L’objectiu és crear tant d’enrenou sobre el canvi climàtic que sigui impossible continuar mirant cap a una altra banda i que es comenci a discutir pels carrers, al bar o a la piscina, que tothom parli del tema.

Creus que la forma en què els mitjans informen sobre el canvi climàtic pot provocar que la gent es desvinculi del problema?

El llenguatge de la catàstrofe, el nihilisme i la desesperació és molt problemàtic i no contribueix gens a la causa. En canvi, quan ho redueixes a qüestions més abastables per una persona, quan formules idees digeribles (com la de decidir què menges cada dia, com vas a la feina o quin aire respires) ho converteixes en un problema més manejable, al qual tothom té agència de canvi. Així es pot implicar la gent.

No es tracta de dir: «No facis això». El que importa són les coses simples, com explicar els avantatges d’anar en bicicleta i perquè et farà sentir més sa, tenir millor aspecte i viure més. Anar en bici et permet menjar el que vulguis sense engreixar-te! Hem de donar-li la volta a les coses. No som perfectes; no ho serem mai, això de ben segur. Som humans i tenim molts defectes, però les petites decisions són clau, una decisió tan senzilla com ara canviar-se a l’energia renovable. Trump, amb aquesta retòrica demencial i estúpida de «Make America fucking Great Again», diu: «Farem que torni la indústria del carbó». El que no entén, tot i que és la pura realitat, és que les energies renovables ja estan donant subministrament a quatre cops més gent del que podria abastir la indústria del carbó.

Lucy Wood | © CCCB, 2017. Autor: Miquel Taverna

Lucy Wood | © CCCB, 2017. Autor: Miquel Taverna

I no produeix morts, com la indústria del carbó.

Exactament. És important recordar que la idea de Trump no és ni de sentit comú. És un problema ideològic que té un determinat sector de la població. Les energies renovables, per la seva naturalesa, són intrínsecament socialistes. Tots hi tenim accés, aquí i ara. Amb la tecnologia adequada, pots desconnectar-te de la xarxa elèctrica. No has de formar part dels gegants corporatius del carbó, el petroli o el gas. I això terroritza a qui controla l’statu quo. Això suposa un problema pel nostre sistema econòmic actual, un problema pels petrodòlars. L’accés al petroli és el que ha originat la immensa majoria de les guerres, almenys a les darreres dècades. Imagina’t quina societat podria fer possible l’energia renovable. Sens dubte seria millor. Potser no seria una utopia, perquè la utopia no existeix, però podria ser una societat una mica més agradable.

Com podem contribuir des de les arts a conscienciar la gent de tot això perquè facin el canvi?

Pots tenir tota la informació del món i llegir totes les estadístiques que vulguis, però els estudis han demostrat un cop rere un altre que les dades no impacten la gent de la mateixa forma que el bon art. Per art entenc moltes coses, des de l’arquitectura fins al disseny del teu cotxe. Tot és art, tot està dissenyat. Això pot influir en el teu comportament. I el que és més important: les arts poden canviar la nostra actitud i el nostre compromís perquè ens mouen a un nivell visceral, més humà, cosa que les dades no aconsegueixen.

No pots donar-li a algú un paper amb un munt d’estadístiques i dades i esperar que amb això en tingui prou. És aquí on les arts entren en joc. El bon art pot impactar-nos cel·lularment molt més que no les simples dades.

De manera que, en primer lloc, l’art ens impacta. Què més pot fer?

No pot ser tot lament, cruixir de dents o pessimisme operístic sobre com de malament va tot. També ha de presentar solucions relacionades amb la manera com cadascú pot contribuir-hi. Aquesta és la inclusivitat de l’art, dir: «No estem assenyalant aquest problema perquè el govern hagi de fer alguna cosa. T’estem invitant a formar part d’un moviment». El moviment ecologista al Regne Unit ha adoptat una cita que crec que ho defineix perfectament: «No estem defensant la natura, som la natura defensant-se a si mateixa».

Tanmateix, la idea que preval és la de cultura contra natura.

Simone de Beauvoir va escriure en profunditat sobre el tema a El segon sexe, sobre com associem l’home amb la cultura i la dona amb la natura, perquè les dones en formem part, mentre que per algun motiu els homes no. Sense fer-ho una qüestió feminista —malgrat que el canvi climàtic és en molts aspectes una qüestió feminista, tot i que això és un altre tema, crec— és important que ens adonem que tots som la natura. Per això sóc reticent a la idea de fer santuaris. No hauríem de crear petits compartiments i dir: «Au, ja està, problema resolt».

Hem de tenir present cada aspecte de tot el medi ambient sempre, i això suposa un canvi de paradigma radical. Hi ha gent que pensa: «Bé, jo reciclo, ja faig prou». Per desgràcia, amb això no n’hi ha prou. De fet, llegir les estadístiques sobre reciclatge és una mica depriment, perquè els residus s’envien a la Xina i el carboni que es produeix en el transport neutralitza l’impacte.

M’agradaria parlar-te d’Invisible Dust, que és on treballo ara.

Endavant.

Invisible Dust existeix per a fer visible l’invisible. Encarreguem art de primera categoria. Ajuntem artistes i científics a residències perquè creïn obres d’art excel·lents, que impliquin al públic en qüestions vitals relatives al canvi climàtic i problemes mediambientals més amplis.

En aquest marc, per exemple, hem encarregat una obra increïble titulada The Human Sensor, en què un grup de performers i ballarins fa servir tecnologia portable, unes màscares molt maques que s’il·luminen en funció del nivell de contaminació de l’aire que respira qui la porta. Aquest equip de dotze ballarins viatjarà pel centre de Manchester i Londres i es podrà veure, sobretot als semàfors, com les màscares comencen a brillar quan ells inhalen i exhalen. És un exemple de tecnologia d’avantguarda aplicada a un disseny i un sentit artístic brillants. Actualment en sóc la productora.

A més, en col·laboració amb un cineasta estic desenvolupant un projecte que m’entusiasma per examinar la salut dels oceans a la costa nord d’Escòcia.

És un projecte comunitari?

Sí, es diu Shore i serà una pel·lícula produïda col·lectivament amb centenars de residents de les illes de la costa nord-oest d’Escòcia. Hi haurà una part de gravació subaquàtica, però el que més ens interessa és preguntar a la gent: «Què significa per tu el mar?», perquè la indústria pesquera ha tingut un impacte descomunal. La majoria dels vaixells pesquers a la zona són internacionals. Draguen el fons del mar i ho destrueixen tot al seu pas. La fauna marítima s’ha sobreexplotat greument, però els residents de zones costaneres van al supermercat i compren gambes que probablement van ser pescades a 500 metres, es van enviar a pelar a la Xina i després es van tornar a portar a Escòcia per la venda. La nostra desconnexió amb la indústria alimentària és una bogeria.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Lucy Wood: «L’art pot impactar-nos cel·lularment molt més que no les simples dades»