L’obsolescència de les interfícies

La COVID-19 ha posat en evidència la necessitat de redissenyar les interfícies actuals per fer front a un món cada cop més complex i incert.

Dan Gunner, Värmlands Museum | Domini públic

Dan Gunner, Värmlands Museum | Domini públic

Les estructures bàsiques de la nostra societat fa temps que han esdevingut obsoletes. L’actual pandèmia no fa sinó reafirmar que el món que es va dissenyar per a la societat industrial no ens serveix per fer font als reptes del present. Per aquest motiu, cal repensar l’escola, els partits polítics, els sindicats, la ciutat i els hospitals. I, més enllà del canvi tecnològic, cal modificar les relacions i els processos.

Al principi fou la interfície

Quan algú diu «interfície», immediatament pensem en un teclat, un ratolí o un joystick, i en una infinitud d’icones a la pantalla… Aquesta interfície –també dita «interfície gràfica d’usuari»– és el lloc de la interacció, l’espai de frontera en què allò analògic (el doble clic del ratolí) es converteix en digital (s’obre un fitxer compost de bits). Però la interfície gràfica d’usuari no es redueix a aquest intercanvi entre el subjecte i la tecnologia: en aquesta relació, hi fa de mitjancera una «gramàtica de la interacció» que, perquè les coses funcionin, ha de ser compartida pel dissenyador i l’usuari.

Aquesta idea –la interfície entesa com una xarxa d’actors humans (usuari, dissenyador, etc.), tecnològics (ratolí, teclat, pantalla, aplicacions, Internet, etc.) i institucionals (gramàtica de la interacció, empreses, lleis, etc.)– es pot portar molt més enllà de la imatge clàssica del subjecte enfront de la màquina digital. Si eixamplem el concepte, podem considerar l’escola com una interfície en la qual actors humans (professors, estudiants, directius, famílies, etc.), tecnològics (pissarres, bancs, llibres, llapis, projectors, tauletes, etc.) i institucionals (direcció del centre, AFA, Departament d’Educació, Ministeri, etc.) mantenen diferents tipus de relacions entre si i tiren endavant una sèrie de processos.

Interfícies educatives

Fa anys que es parla de «crisi del sistema escolar» i d’«innovació educativa». En els darrers anys s’han vessat rius de tinta i mars de bits sobre aquesta qüestió. El 2007 Manuel Castells ja ens advertia, en un article publicat a La Vanguardia: «La idea que un jove d’avui dia tragini una motxilla plena de llibres de text avorrits, definits per buròcrates ministerials, i es tanqui en una aula per suportar un discurs des de la seva perspectiva irrellevant, i que tot això ho aguanti en nom del futur, és simplement absurda.» Per alguns, la solució passa senzillament per incorporar «tecnologia educativa» a l’aula i formar els docents. N’hi ha d’altres, però, que pensem que el tema és molt més complicat i exigeix un altre tipus d’enfocament. Potser una mirada des de la perspectiva de les interfícies ens serà útil.

Classes per videoconferència, el repte tecnològic que suposa el confinament per al sector acadèmic | RTVE
Classes per videoconferència, el repte tecnològic que suposa el confinament per al sector acadèmic | RTVE

Ara bé, com és que l’escola és una interfície educativa desfasada, que no sintonitza amb la societat del segle XXI? L’escola pública i obligatòria, tal com la coneixem, es va crear el segle XVIII a Prússia per formar ciutadans i, passada per les revolucions industrial i francesa, va anar incorporant nous valors i funcions. Aquesta interfície, pensada per a una societat industrial –tenia com a missió principal formar la força de treball de manera homogènia i disciplinar-la–, fa aigües per tot arreu. És quasi obvi: una interfície educativa dissenyada per a la societat industrial no pot funcionar en una societat postindustrial. La COVID-19 no ha fet sinó evidenciar els límits d’aquesta interfície educativa creada fa tres segles.

La quarantena ha obligat les escoles a passar en pocs dies a un sistema de formació en línia, i a explotar els recursos digitals que tenien a l’abast. La situació és comuna en bona part dels països, sobretot els de l’Europa mediterrània i l’Amèrica Llatina: ni els actors ni els humans estaven preparats per a aquesta transició. Pel que fa als actors tecnològics, en aquestes setmanes de confinament ha tornat, de manera cruel, el vell debat sobre la «bretxa digital». A Barcelona també ens hem trobat estudiants que no tenien connexió a casa i havien de «xuclar» el wifi dels veïns per poder seguir les classes via Zoom.

Resulta interessant notar que, el que en la vida quotidiana de l’alumnat seria normal –em refereixo al passatge del «món digital» al «món real», i viceversa, per part de les noves generacions–, ha tingut molts inconvenients a l’hora de traslladar-se a escala institucional: des d’una càrrega de feina insuportable per a tots els actors fins a una gran incomprensió del que han de ser les dinàmiques pedagògiques en un entorn digitalitzat.

La universitat, si bé va néixer abans que l’escola pública (a les acaballes d’aquest segle, les més antigues celebraran els mil anys de vida), no és aliena a aquestes transformacions i tensions. El que resulta sorprenent és que fins i tot les innovacions que s’havien introduït a la universitat abans de la pandèmia també han de reorientar-se. Un exemple: fa menys d’un any, a la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona vam inaugurar uns espais per al coworking i la feina per projectes en grup. Fa pocs dies, en una reunió entre col·legues, ja s’assumia que aquests espais innovadors haurien d’adaptar-se a la «nova normalitat». I caldrà fer el mateix amb altres interfícies educatives i culturals: hauran de redissenyar-se aules, laboratoris, biblioteques, llibreries, museus i centres d’exposició perquè puguin continuar funcionant en una societat doblement «post»: postindustrial i postpandèmia.

Les interfícies de la modernitat

Moltes altres interfícies que feia un parell de dècades que presentaven limitacions, com les interfícies polítiques (partits) o les interfícies socials (sindicats), ara hauran de passar per processos de redisseny si volem que continuïn acomplint les seves funcions representatives. La COVID-19 ha afegit els hospitals i els centres d’atenció mèdica a aquesta llista: durant les pitjors setmanes de la pandèmia, aquestes interfícies sanitàries es van haver de redissenyar a temps real per fer front a l’explosiva entrada de pacients als serveis d’urgències.

Carrer tallat a Barcelona durant la iniciativa Obrim Carrers

Carrer tallat a Barcelona durant la iniciativa Obrim Carrers | © Ajuntament de Barcelona

Una altra interfície que tampoc no s’escaparà del redisseny és la ciutat. Les interfícies urbanes hauran de repensar-se en totes les dimensions, des de la relació amb l’espai públic i privat fins als espais per al flux i la permanència de vianants que mantinguin la «distància de seguretat». Fins i tot els espais més innovadors des del punt de vista urbà, com les «superilles» de Barcelona, igual que les noves sales de coworking de la UPF, no estaven preparats per al món postpandèmia, i caldrà redissenyar-los.

Quasi totes les interfícies mencionades (l’escola pública i obligatòria, els partits polítics, els sindicats, els hospitals) es van crear durant la Modernitat per atendre les necessitats d’un tipus de societat industrial i massificada que està en vies de desaparició. La COVID-19 no ha fet sinó obrir en canal totes aquestes interfícies i evidenciar-ne la incapacitat per fer front a un món cada cop més complex i incert.

Què podem fer, davant d’aquesta obsolescència? El camí que es perfila es bastant clar: cal redissenyar aquestes interfícies. I si considerem que són xarxes complexes d’actors humans, tecnològics i institucionals, també ens hauria de quedar clar que no n’hi ha prou de canviar (o substituir) un actor tecnològic per un altre: del que es tracta és de canviar la trama de relacions i processos que componen la interfície. Els actors tecnològics poden facilitar el canvi o, contràriament, poden acabar reproduint el funcionament de sempre d’una interfície. En altres paraules: no n’hi ha prou d’introduir una pissarra digital a l’aula per canviar una interfície educativa, de la mateixa manera que el vot electrònic no eliminarà per art de màgia les misèries dels partits polítics.

La forma que adopti la «nova normalitat» dependrà, en bona mesura, del caràcter d’aquests macroprocessos de disseny i del grau de participació que permetin a la ciutadania. Com serà, el redisseny d’aquestes interfícies? Serà un disseny top-down, marcat per la confluència d’interessos entre les grans corporacions i alguns sectors de l’estat? O serà un procés bottom-up, participatiu i obert? El redisseny de les interfícies és una tasca urgent que cal emprendre sense més dilació. Mentre escric aquest text, el governador de Nova York, Andrew Cuomo, acaba de dirigir-se a l’ex-CEO de Google, Eric Schmidt, perquè els ajudi a inventar un futur postpandèmia i a sumar-se a Bill Gates, que ja està «reimaginant l’educació» en clau digital perquè les escoles puguin obrir aquesta tardor.

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris3

  • Edgardo | 16 juliol 2020

  • Carlos Cosials | 21 agost 2020

  • Maria Leonida | 23 agost 2020

Deixa un comentari

L’obsolescència de les interfícies