Lliçons de la Bauhaus per al segle XXI

En el centenari de la seva fundació, rastregem la influència de la Bauhaus en àmbits tan diversos com l’educació, la innovació o la cultura digital.

Estudiants del Departament d'Arquitectura de la Bauhaus Dessau. Lotte Beese i Helmut Schulze a la taula de dibuix. c. 1928

Estudiants del Departament d’Arquitectura de la Bauhaus Dessau. Lotte Beese i Helmut Schulze a la taula de dibuix. c. 1928 | Wikimedia Commons | Domini públic

En una època en què els referents del passat perden vigència i autoritat, el llegat de la Bauhaus podria ser-ne una excepció. Nascuda als inicis de la producció de masses, considerada un dels bressols de la modernitat, va ser una institució que havia de trencar estructures, tant en l’àmbit del disseny i l’arquitectura com en el de l’ensenyament formal.

L’1 d’abril de 1919 naixia a Weimar la Staatliches Bauhaus, l’escola d’art que va donar forma al disseny com a disciplina professional. Gairebé tres lustres de vida en tres ciutats diferents per les quals van passar professors de la talla de Vassili Kandinski, Paul Klee o Ludwig Mies van der Rohe. La institució es va proposar crear formes que responguessin als reptes de la seva època, la d’una Alemanya sumida en la depressió d’entreguerres i en plena industrialització. Dins seu es van assajar maneres alternatives de viure, treballar i relacionar-se, fins que les autoritats nazis van forçar-ne el tancament el 1933, acusant-la de promoure el bolxevisme. Més enllà del seu interès com a moviment estilístic i de la revisió nostàlgica del segle XX, en trobem les empremtes, al cap de cent anys, en pràctiques culturals pròpies de l’era digital.

Aprendre fent

L’arquitecte Walter Gropius, fundador de la Bauhaus, va il·lustrar el manifest de l’escola amb un gravat d’un edifici gens modern: una catedral. Durant segles, les esglésies s’havien construït sense eines o teories científiques sofisticades, gràcies a persones que confiaven en l’experiència pràctica i la tradició artesanal. Per aquest motiu, Gropius les considerava l’epítom de la seva visió de l’art: una obra col·lectiva, la unió de totes les professions en un mateix projecte global.

Tot i que la seva orientació va anar canviant amb el pas del temps, l’aprenentatge d’oficis va ser la pedra angular de la pedagogia de l’escola. El programa de la Bauhaus es desenvolupava en tres etapes: 1) un semestre introductori amb lliçons sobre forma i materials en general; 2) tres anys d’aprenentatge en un taller, i 3) un període indeterminat aplicant els coneixements en construccions.

Des dels inicis, es van establir tallers  de ceràmica, tèxtil, metall, vidre o pintura mural, entre d’altres. Només els i les alumnes que mostraven aptituds podien formar-ne part, on passaven a estar a càrrec de dos mestres: un de forma i un d’artesania. Un sistema d’ensenyament dual —no exempt de tensions— que proporcionava dos mentors a cada artista, cosa que desdibuixava la figura jeràrquica del professor tradicional i enriquia els treballs des del punt de vista artístic i funcional.

La major part del professorat de la Bauhaus no havia estat format per ensenyar, sinó que l’integraven artistes en actiu. Aquesta proposta trencava amb la idea tradicional de l’acadèmia, en què només les persones que han estat examinades estan capacitades per examinar. Per a Gropius, les velles institucions eren incapaces de formar artistes. «Com ho poden aconseguir, si l’art no pot ser ensenyat?», va escriure. Aquesta visió herètica del coneixement expert, juntament amb la de l’aprenentatge a través de la pràctica, van eliminar en gran mesura les jerarquies associades a l’escola com a organització.

L’artista Johannes Itten, per exemple, permetia que fossin els mateixos alumnes els qui avaluessin quins treballs eren els millors. En alguns tallers no es disposava de mitjans ni programa formal, de manera que les persones que els formaven van haver de trobar maneres de fer-los avançar. Bona prova en va ser el taller tèxtil, a què van ser destinades la majoria de dones en considerar que es tractava d’una tasca inherentment femenina. Les estudiants eren autodidactes, de manera que algunes d’elles, com Gunta Stölzl, van fer cursos pel seu compte. Després van compartir el que havien après amb les altres, fent possible el progrés d’un taller que altrament hauria desaparegut.

Women of the Bauhaus | Harvard Art Museums
Women of the Bauhaus | Harvard Art Museums

Una artesania digital

El fet que una escola sigui multidisciplinària pot semblar comú avui dia, però en aquell moment es tractava d’una idea excepcional. Artistes, artesans i dissenyadors van ser empesos a col·laborar, i a trobar l’equilibri entre el treball individual i el d’equip, l’art i la tecnologia, la ciència moderna i el saber tradicional.

Aquest enfocament de «mans a l’obra» i aprenentatge col·lectiu té consonància amb pràctiques contemporànies, sorgides en plena revolució digital. Des de fa dècades, diferents disciplines reformulen els patrons de la filosofia do it yourself, agrupant persones amb els mateixos interessos tant de manera presencial com en línia. Bon exemple en són els Fab Lab i el moviment maker, que estableixen centres de fabricació digital en els quals dissenyar i imprimir objectes, sovint sense necessitat de coneixement expert. Molts d’ells, a més, constitueixen autèntiques comunitats de pràctica, en què els processos es comparteixen de manera oberta i les persones aprenen les unes de les altres i es reconeixen a elles mateixes com a artesanes, només que d’una tècnica actual.

De la mateixa manera, les filosofies hacker i del software lliure qüestionen qui té dret a produir tecnologia, defensant una intervenció directa en la creació de programes i, per tant, de coneixement. Una cosa a la qual el sociòleg Richard Sennett s’ha referit com una «artesania pública». Segons l’autor nord-americà, el software lliure és un exemple de com construir eines útils per a la societat a partir del treball col·lectiu: «Aquesta comunitat», escriu, «està focalitzada a aconseguir la qualitat, a fer una bona feina, una cosa que és la marca d’identitat primordial de l’artesania». Noves formes de generar ginys que no són marginals, sinó que disposen d’amplis mecanismes de relació i comunicació, així com de reconeixement d’estatus i capital cultural. Sistemes que, per a Sennett, són més sostenibles que els de les estructures tancades en què tot està escrit i procedimentat, i que per això mateix no saben adaptar-se i perdurar.

D’altra banda, la mateixa idea de taller de la Bauhaus, a mig camí entre l’aprenentatge i la producció, entre el treball i el joc, s’ha fet omnipresent en el panorama formatiu actual. El workshop, un format que fomenta l’aplicació del que s’aprèn en temps real, permet que l’ensenyament s’ajusti al que les persones necessiten. Encara que la seva configuració, per naturalesa efímera i antiacadèmica, pot fer-lo feble en alguns contextos, és destacable com a espai en el qual desenvolupar capacitats sense les exigències formals del món educatiu ni les urgències de l’empresarial.

Disseny centrat en les persones

Tot i que la modernitat de la Bauhaus pot semblar, amb ulls actuals, freda, minimalista i una mica elitista, un dels pilars fonamentals de l’escola va ser l’ús del disseny per a una finalitat social. Després de la derrota alemanya a la Primera Guerra Mundial, Walter Gropius propugnava un art al servei de les necessitats humanes. Com diu el manifest del Consell de Treballadors per l’Art, col·lectiu del qual l’arquitecte va participar: «Art i poble han de formar una unitat. L’art no ha de ser mai més delit d’uns pocs, sinó felicitat i vida de la massa».

Bauhaus. Dessau, 2010

Bauhaus. Dessau, 2010 | Nate Robert | CC BY

Recollint aquest principi, la Bauhaus va posar èmfasi en la simplicitat i en la utilitat, tant en l’ús dels materials com en la forma del disseny. En oposició a l’estil recarregat del modernisme burgès, es van eliminar els ornaments innecessaris, sota la premissa que la forma ha de seguir la funció. Aquest postulat es va aplicar també en el camp de l’arquitectura, i l’escola va revolucionar la manera de planificar edificis. Especialment sota la direcció de Hannes Meyer, es van estudiar les condicions de vida de les famílies obreres, tenint-ne en compte aspectes biològics i psicològics, així com d’entorn i urbanístics. Aquests sovint revelaven «les deficiències i el caire classista» de les ciutats, com va escriure Meyer, en què «els barris obrers es trobaven sense excepció a les zones deteriorades per la indústria i les instal·lacions culturals a les zones on vivia la població benestant».

L’enfocament social que promulgava l’escola troba ressò en el design thinking i altres metodologies actuals per a la innovació, que posen en valor el paper del disseny en la resolució de problemes. Segons aquestes disciplines, la prioritat sempre han de ser les necessitats humanes, de manera que no cal posar el focus en la creació d’objectes en si, sinó en la seva interacció amb persones, entorns, ciutats… Un plantejament que «requereix habilitats de col·laboració inusuals que moltes organitzacions no han desenvolupat», com escriuen els professors de Harvard Dorothy Leonard i Jeffrey F. Rayport, així com perfils amb bagatges diferents interactuant de manera creativa. Qualitats pròpies de la Bauhaus que aquests acadèmics troben a faltar, «perquè els que saben el que es pot fer generalment no estan en contacte directe amb els qui necessiten que es faci alguna cosa».

Donar forma al present

En els inicis d’una automatització de l’ocupació que es preveu massiva, sembla evident que la digitalització està posant fi a la capacitat de fer amb les pròpies mans, si més no des d’un punt de vista professional. Recuperar l’habilitat de modelar el món passa pel camí del que és analògic, però també per la necessitat d’adquirir competències pròpies del context actual. De la mateixa manera que és important preservar la capacitat de teixir, enquadernar o forjar, cal ensenyar a programar, imprimir i dissenyar, ja que aquesta no deixa de ser la manera de treballar la matèria primera que conforma el present.

Una experiència inspiradora en aquest sentit és la del projecte Fab Loom, que uneix de manera tangible les tradicions artesanes analògica i digital. Consisteix en la fabricació d’un teler replicable dissenyat en el Fab Lab de Lima, construït gràcies a una fresadora de control numèric i utilitzant com a font el teler peruà ancestral. Un exemple de les possibilitats de les noves formes de producció per afrontar els reptes del futur pròxim d’una manera diferent, tant a escala local com global. Un experiment realitzat de manera col·laborativa i multidisciplinària, que demostra que l’enfocament de la Bauhaus encara té encaix en un món governat pel codi binari.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Lliçons de la Bauhaus per al segle XXI