L’escola de tots

Canviar l’escola fa temps que és inevitable: l’escola no serveix per moure’s en el món actual.

Alumnes amb àbacs a l'aula, al voltant de 1930.

Alumnes amb àbacs a l’aula, al voltant de 1930. Font: National Archief

Canviar l’escola fa temps que és inevitable. Potser ara s’ha fet urgent. Els arguments els podem resumir en tres grans grups: l’escola no serveix per moure’s en el món actual; ensenya com si el coneixement no estigués en el món digital; comença a deixar d’humanitzar i aguditza els seus efectes de selecció social. No obstant això, no és fàcil arribar a acord sòlids sobre què i com canviar. Per això se suggereixen quatre propostes de pacte sobre les bases que haurien de conformar l’aprenentatge i l’educació en el món actual.

Està de moda dir que l’escola actual ha de canviar, tot i que sovint no deixa de ser una expressió buida de sentit o plena de raons i pretensions contradictòries, de valoracions escassament coincidents. L’opinió de les autoritats acadèmiques pot ser tan simple com que l’hem de canviar per millorar els resultats de l’Informe Pisa. Trobarem una part de la ciutadania que suggereix canviar perquè els nois d’ara no saben gairebé res del que sempre es va dir que havien de saber. Un grup significatiu del professorat demana el canvi perquè l’alumnat, esgarriat, ja no suporta les seves pretensions de fer classe i ensenyar coses que consideren importants.

De les competències a la humanització

La llista de motius (no sempre raons consistents) és molt més llarga. Però, atès que si hem de canviar necessitem algun acord sobre el motiu, suggereixo quedar-nos amb tres raons (amb tres grups d’elles si voleu). En primer lloc, cal canviar-la perquè no aporta, no facilita, les competències (els bagatges) que es necessiten per ser ciutadans i ciutadanes en el món actual. La segona raó neix de descobrir que les seves maneres d’ensenyar i d’aprendre no tenen res a veure amb la societat informacional, la societat digital. Finalment, perquè l’escola ha deixat de ser l’espai primordial de la humanització (o, si voleu, necessitem amb urgència que ho sigui, com acaba de recordar la UNESCO).

Hem de canviar perquè necessitem una escola que estimuli l’adquisició dels «manuals d’instrucció» de societats cada vegada més complexes. També necessitem una escola que sigui la peça central d’una multiplicitat de formes d’aprendre, en un món marcat per la lògica del 2.0. És urgent no perdre una escola centrada en el saber, el paradigma del raonament, del dubte i la construcció oberta de respostes, per a un món global i plural, en la qual no ha de cabre el dogma ni la justificació de la injustícia.

Hi ha qui invoca el canvi perquè l’angoixen els desconcerts educatius. També demanen canvis els qui creuen que l’escola ja no serveix per mantenir la seva societat. Així, en les propostes de «nova» escola, algun corrent amb poder proposa tornar enrere (back to the basics). Fem, diuen, que l’escola tradicional funcioni avui. Una part singular dels canvis antireformadors estan centrats, per exemple, en la batalla del currículum (fixar per a tothom allò que tothom ha de saber).

Les propostes reals de renovació es basen en noves formes d’organització, noves pedagogies i noves didàctiques, totes elles profundament transformadores de l’ordre escolar actual. Però, compte, no totes les propostes pensen en el tercer grup de raons o s’hi refereixen de manera oposada a la que he suggerit. Per exemple, una de les innovacions que s’ha divulgat més en aquest curs ha estat «Horitzó 2020», una proposta de les escoles dels jesuïtes. És profunda i té una gran solidesa organitzativa, però es basa a mantenir un cert grau de desigualtat social o no renunciar a l’adoctrinament religiós. Es pot ser radicalment innovador en l’àmbit pedagògic i conservador en l’àmbit educatiu. De fet, el pacte escolar impossible (el que s’acostuma a definir com a acord per no fer més lleis d’educació), no té tant a veure amb què ensenyar i com fer possible l’aprenentatge avui, com amb com acordar per què ha de servir l’escola, avui i en el futur i, especialment, com ha de considerar la desigualtat social i la diversitat humana de la infància i l’adolescència actuals.

Les propostes actuals de canvi radical vénen després d’unes dècades de negació de les pedagogies, de batalla per la lògica de les assignatures i de classificació i etiquetatge de l’alumnat. Resulta curiós comprovar que bona part de les «noves» propostes ja estan descobertes i aplicades (amb un altre entorn) a les grans experiències pedagògiques del segle XX i han estat reformulades en les pedagogies del segle XXI. Les societats d’avui, acceleradament canviants, complexes i mestisses, han vingut a posar en relleu la ineludible necessitat de formular una nova escola. Curiosament, les noves realitats socials posen de moda velles innovacions escolars que alguns van voler arraconar (un exemple n’ha estat el treball escolar per projectes).

Acords sobre els canvis i pacte sobre el grau mínim d’exclusió

La complexitat social convertida en complexitat educativa també ha aguditzat dues propostes de renovació oposades. D’una banda, les que proposen escoles modernes basades en l’equitat, amb pretensions de col·laborar en la construcció de societats més justes. De l’altra, noves propostes de segregació. Fer noves escoles d’èxit però separant aviat els subjectes, donant per descomptat que ja són desiguals quan van a l’escola. Agrupar de manera oberta i flexible (suprimint, per exemple, classe i curs) o segregar de manera primerenca per itineraris acadèmics separats. Abans i ara sembla una pretensió titànica pretendre que l’escola com a institució (tot i renovar-se) no segueixi al servei de la segregació.

Quins acords de renovació escolar són inevitables? Proposo pensar en quatre grups:

  1. On s’aprèn avui? Si ja estem d’acord en què l’escola no és el lloc principal, la conclusió no és que l’escola hagi de desaparèixer, sinó què fer perquè l’escola es converteixi en la referència central dels aprenentatges. A més, continuem necessitant que per a tota la infantesa l’escola sigui la referència principal de normalitat vital. La idea central continua sent com construir l’escola associada a la seva comunitat (presencial i virtual). Començant per l’edifici obert i utilitzant els entorns i els recursos com a llocs d’aprenentatge.
  2. Abandonem tota idea que la seva funció sigui la instrucció o la transmissió de coneixements. Definim l’escola com la institució que s’ocupa significativament de la part de l’educació que té a veure amb l’accés al saber. Com el lloc per despertar i mantenir la curiositat. El lloc per estimular les preguntes i ajudar a buscar les respostes. El lloc que facilita la integració en la persona del nen i l’adolescent de tots els sabers que, en diversos llocs i amb diferents formats, es van aprenent. Fa temps, per exemple, que no hauria d’haver-hi lloc per a les assignatures.
  3. Ordenem les formes més útils d’aprendre avui, deixem clar com s’aprèn (considerar, per exemple, els coneguts «7 Principis de l’aprenentatge»). En l’era d’Internet el predomini és l’aprenentatge en xarxa, en grup, que pot transformar-se en col·laboratiu, que ha de generar construcció activa. Raonablement suposa la supressió de llibres, de classes tancades i del discurs magistral del professor com a forma universal.
  4. L’escola que ajuda que sigui possible ser ciutadans i ciutadanes de la societat actual és l’escola de les persones, en la seva globalitat. L’escola dels sentiments i les emocions. L’escola en què es descobreix l’altre, en què no es pot aprendre sense conviure. També, com sempre hagués hagut de ser, és el lloc del pensament científic i de la producció creativa. Permet conèixer les respostes que els éssers humans han trobat al llarg de la història als interrogants del món, mentre estimula a buscar noves respostes. L’escola sempre és el lloc en el qual no hi caben dogmes i s’adquireix l’actitud crítica.

No cal citar Finlàndia per innovar. N’hi hauria prou amb no negar l’evidència que l’escola oficial queda cada vegada més lluny de les realitats de la infància i l’adolescència.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari