Les polítiques de la tecnologia-ficció

La ficció, més enllà d'un protocol de comprensió de la informació, opera com una eina de control i una tecnologia tàctica per a obrir altres mons possibles.

Radio wardman Pks. Pool, 7/10/24 | Library of the Congress

Radio wardman Pks. Pool, 7/10/24 | Library of the Congress | Sense restriccions d’ús conegudes

La ficció, més enllà d’una sèrie de mitjans i protocols de comprensió de la informació, es pot entendre com una eina que és utilitzada per les hegemonies per perpetuar el seu poder sobre la visió del passat, l’experiència present i les projeccions del futur. Avui, les grans corporacions tecnològiques se’n serveixen per imposar-nos certs imaginaris de futur alineats als seus interessos i sobre els quals sembla que no tenim cap poder.

Aquesta història comença amb un monstre: les pues que té a l’esquena li travessen la capa vermella i té els braços peluts, robustos i acaben en unes urpes enormes. Aquesta entitat és la raó per la qual una comunitat no abandona els límits del seu poble. Els seus habitants tenen una vida plàcida sempre que ningú s’acosti al bosc, en el qual habita «allò de què no es pot parlar». Darrere de l’arbreda, una reixa separa aquest llogaret amish d’un món de carreteres, consum i individualisme.

The Village (2004)

A The Village –la pel·lícula que es basa en aquesta trama–, la bèstia és el garant de l’ordre social: el monstre és una ficció performada pel govern del poble amb un objectiu concret. Aquest mite crea i garanteix la conservació d’una forma de vida marcada per un petit grup de persones que decideix per la resta. Manté la societat ancorada en una realitat determinada per una idea del que seria desitjable.

La cultura contemporània, global i connectada de la qual formem part té, de la mateixa manera, un nodrit catàleg de ficcions. Per exemple, les que retraten ciutats connectades on éssers humans caucàsics, acabalats i habitants de països desenvolupats els parlen a unes màquines que els entenen a la primera, utilitzant una intel·ligència artificial i autònoma que es posa al servei del confort i l’eficiència.[1]

CISCO comparteix la seva visió de futur travessada per les tecnologies que la mateixa empresa dissenya (2004)

En què s’assemblen aquestes dues ficcions? En primer lloc, en què totes dues són construïdes intencionadament per una hegemonia per mantenir el seu poder. Les dues miren de perpetuar un ordre social: una pels líders del llogaret, l’altra per les grans corporacions tecnològiques turbocapitalistes. La fantasia de la primera es nodreix del passat per projectar un futur similar a si mateixa, la segona mira d’ordenar l’esdevenir, de convèncer-nos que «el futur serà d’aquesta manera» i no d’una altra.

En tots dos casos, les ficcions, abraçades per la majoria, ordenen l’existència individual i col·lectiva. Fan intel·ligible un ordre de coses determinat: assenyalen el que és desitjable i indesitjable, discerneixen el que és possible de l’impossible. Oprimeixen a través d’una il·lusió de realitat.

La primera es nega a acceptar que la tecnologia està lligada al progrés (la seva ficció busca contenir possibles derives sociotècniques), l’altra es nega a acceptar que tecnologia i progrés poden no estar directament relacionades. Una evita l’entrada del capitalisme, l’altra capitalitza i mercantilitza el demà.

Els canals trencats de la ficció

El que generalment s’entén per ficció és la simulació de realitat desplegada en mitjans com el cinema, la literatura, els videojocs, els còmics o el teatre. Aquesta categoria avui ens sembla natural, però, tanmateix, en podem traçar la genealogia. L’adveniment de l’era moderna va comportar una nova cartografia del coneixement dividit pels meridians de la religió i la ciència i la ficció i la realitat.

Centrant l’atenció en el que és medial, amb la popularització de la impremta, cadascuna d’aquestes categories va desenvolupar una sèrie de protocols discursius i mitjans de distribució que en van facilitar la distinció. D’aquesta manera, es van consolidar uns marcs de comprensió que enquadraven allò susceptible de considerar-se veritat i el que no.

Avui, aquests dics de contenció s’estan esquerdant en un ecosistema mediàtic on les notícies no necessàriament es basen en fets reals (l’esmunyedís fenomen de la postveritat). Aquí, el que s’ha convingut a anomenar ficció està desbordant els canals pels quals tradicionalment ha circulat (pel·lícules, novel·les, etc.) per entelar la legitimitat que atribuíem a la premsa, el mitjà encarregat d’ajudar-nos a entendre la realitat.

Ficcions tecnocapitalistes

Els diners, les nacions, la propietat privada, l’amor romàntic, la identitat de gènere o la idea de progrés i domini sobre la naturalesa són ficcions, constructes culturals que disciplinen les nostres relacions i preserven una certa estabilitat social. Tenen conseqüències en els nostres benestars, els llocs on vivim o els drets i les facilitats que tenen alguns éssers per sobre d’altres. Són relats contingents i consensuats que s’han acabat institucionalitzant en realitats socials.

Aquests marcs de comprensió prenen sentit quan estan situats dins d’un determinat aparell socioeconòmic. Pel que fa això, Richard Sennett, explica que «el capitalisme modern funciona colonitzant la imaginació del que la gent considera possible. Marx ja es va adonar que el capitalisme tenia més a veure amb l’apropiació de l’enteniment que amb l’apropiació del treball». En aquest mateix sentit, Frederic Jameson posa en evidència l’absurd que ens sigui més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme.

La indústria tecnològica –mastodòntica, delirant i monopolista– també dissemina les seves ficcions. De la mateixa manera que el monstre de The Village, les ficcions corporatives expressen els desitjos dels agents en el poder i ens convencen per compartir-los: en el present, ens ofereixen altres formes de gestió del temps, d’afectar i deixar-nos afectar, el que considerem o no treball i oci, i concepcions de proximitat, comoditat, seguretat i eficiència.

Aquestes ficcions no només incideixen en l’ara, sinó que funcionen com un agent colonitzador dels nostres imaginaris de futur. Assenyalant el que arribarà, genera una inèrcia a la qual se sumen diversos agents (governs, start-ups, universitats, distribuïdors, agències de comunicació, etc.) que mobilitzen els seus recursos en el present per fer realitat aquest desig. L’elit tecnocapitalista, a través de canals que en principi no són ficticis (revistes especialitzades, premsa general, assajos i articles acadèmics), anticipen realitats que encara no són però que es fan passar per inqüestionables.

Aquí, la ficció funciona com un lubricant entre escenaris emergents (allò que pot arribar a ser) i estables (allò que finalment és, però que podria haver estat d’una altra manera). Aquesta negociació es fa evident, per exemple, en la sempre canviant relació entre persones, màquines i sistemes de gestió de poder: les ficcions sociotècniques corporatives projecten al nostre futur la llarga ombra de la delegació constant, dependència creixent de sistemes connectats, flexibilitat, extracció de valor del nostre comportament i vigilància constant.

Ontología Tecnoblandas | Tecnologías Blandas

Ontologia Tecnoblandas | Tecnologías Blandas | (CC BY-SA 2.0)

Poder: tàctica-estratègia-ficció

En un moment en què la complexitat del món sembla inversament proporcional a la nostra capacitat per conèixer-lo, concebre la ficció com un objecte semioticomaterial pot ser útil. Tenint en compte els relats disseminats per institucions com el mercat, l’església o l’heteropatriarcat, la ficció apareix com un element que es posa en joc per desplegar virtualitat –una il·lusió de realitat– que, a força de repetició, acaba consolidant-se en l’oxímoron d’una veritat absoluta i contingent que esdevé una mena d’infraestructura simbòlica. Aquesta defineix, en funció d’interessos hegemònics, els nostres horitzons de possibilitat i guia les nostres percepcions de la mateixa manera que una presa regula el cabal d’un riu.

Però, més enllà dels significats i comportaments, també afecten les coses en si mateixes. Les ficcions instituents es materialitzen en ciutats, llars, vehicles i fronteres, però també en sistemes d’interacció, productes financers i regulacions laborals.

Aquí, doncs, la ficció pot ser entesa com un trop –una figura retòrica el significat original del qual es desvia per un altre camí– que ens permet indagar en allò que ens és presentat com a real. En efecte, la ficció s’utilitza com un dispositiu de control (al cap i a la fi, el monstre de la capa vermella és una metàfora, per exemple, dels filats comportamentals que aixecaven els pecats capitals en relació amb el premi del cel o el càstig de l’infern i que es despleguen en favor dels interessos de la institució eclesiàstica) i, en aquest sentit, pot considerar-se també una tecnologia tova –aquelles que incideixen en els comportaments i les actituds i que poden utilitzar-se per seduir, comunicar, infondre por o confiança.

Reapropiar-se de la ficció

Utilitzant la idea de ficció com un radar per a determinades formes de control social, potser serem capaços d’identificar com ens arriben, què ens expliquen, qui les produeix, quines formes adopten, què expliquen, què no relaten i quines finalitats tenen. En resum, tenir en compte les polítiques subjacents a aquestes narratives i estar especialment atents als mitjans a través dels quals ens arriben, perquè aquestes tenen efectes en els nostres pactes de convivència entre persones i la nostra relació amb ecosistemes, empreses i tecnologies. Contribueix a definir els límits del que entenem com a humans, éssers vius, usuaris, consumidors o ciutadans.

Així potser podem seguir tensant les nostres credulitats i generant eines per comprendre i intervenir en els poders que ens governen. Ser conscients que les grans corporacions ens expliquen contes ens farà una mica menys crèduls i ens donarà eines per no acceptar acríticament futurs que se’ns imposen per interessos comercials.

Però no sols això. Hem de ser capaços de crear contraficcions. La ficció és una tecnologia tàctica que obre alternatives i vies d’escapament a un món profundament injust i desigual que acceptem com si no poguéssim fer res per canviar-lo. Servir-nos de la ficció pot obrir-nos a imaginar altres mons més respectuosos. Descobrir espais no colonitzats pel capital i obrir llocs on trobar-nos amb la diferència en tota la seva irreductibilitat. Desembeinar la ficció com una forma de reencantar la realitat amb el brunzit de la possibilitat sense les restriccions que ens imposen els mercats o les institucions que ens governen.


[1] David Casacuberta explora en el seu article titulat Injustícia algorítmica un escenari alternatiu al qual condueixen les corporacions tecnològiques per posar en evidència la discriminació que reprodueixen els sistemes anomenats intel·ligents.


Fiction as method, editat per Jon K Shaw i Theo Reeves-Evison. Sterngberg PressFutures & Fictions, editat per Henriette Gunkel, Ayesha Hameed i Simon O’Sullivan. Repeater

Fixtions: ficciones colaborativas para intervenir desde la especulación en realidades emergentes, Andreu Belsunces, a Temes de disseny, Elisava

Narratopías de futuro: el agotamiento de lo posible, Laura Benítez. CCCBLab

Futuro(s): desde dónde, hacia cuándo y para quién. Andreu Belsunces, a Design Does, Elisava

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Les polítiques de la tecnologia-ficció