Les institucions culturals i el canvi climàtic

Les institucions culturals, com a punts estratègics han de contribuir a la transició cap a una nova cultura de l’energia i protectora del clima.

Taula de gel a la platja de Rockanje, Països Baixos, 1963.

Taula de gel a la platja de Rockanje, Països Baixos, 1963. Font: Nationaal Archief

Les interferències humanes en el clima ens han situat davant d’una necessitat indefugible: passar d’un món basat en la crema de combustibles fòssils a un altre de «descarbonitzat». Les institucions culturals, com a punts estratègics de comunicació i creativitat social, han de contribuir a la transició cap a una nova cultura de l’energia, «baixa en carboni» i protectora del clima. Perquè fan falta noves mirades i un intens diàleg social per encoratjar un profund canvi cultural.

Els científics alerten des de fa anys de la necessitat ineludible i urgent d’estabilitzar les concentracions atmosfèriques de CO2 i altres gasos que atrapen la calor, per evitar que el clima es desestabilitzi de manera perillosa. Les dimensions del repte són enormes: un treball recent aparegut a la revista Nature [1] estima que, per tenir un 50 % de possibilitats de mantenir l’escalfament global per sota de 2 °C, cal renunciar a cremar el 80 % de les reserves conegudes de carbó, el 50 % de les de petroli i el 30 % de les de gas. Per la seva banda, el «full de ruta per a una economia baixa en carboni» de la Unió Europea proposa, per al 2050, una retallada de les emissions d’un 80 % respecte dels nivells del 1990, que s’ha d’aconseguir íntegrament amb la reducció de les emissions pròpies, sense recórrer a mecanismes com el comerç d’emissions.

Tanmateix, avui dia, les emissions globals de gasos que atrapen la calor (també anomenats gasos d’efecte d’hivernacle) no es troben, ni tan sols, estabilitzades: de fet, en la primera dècada del segle XXI han superat tots els valors previs, i han crescut a un ritme més gran que en les dècades precedents [2].

Cal reconèixer que, fins ara, la resposta social i política està resultant insuficient. Els estudis de percepció social [3] indiquen que la societat reconeix majoritàriament el canvi climàtic com a real i atribueix el fenomen a l’activitat humana. Les enquestes també assenyalen que se’n valora la perillositat i es reconeix la necessitat d’emprendre accions per limitar les emissions. No obstant això, a efectes pràctics, la nostra vida es desenvolupa «com si el canvi climàtic no existís». Es diria que la societat ha decidit, a la pràctica, ignorar la qüestió, mirar cap a una altra banda, seguir la política de l’estruç.

De fet, els estudis que analitzen la cobertura mediàtica del canvi climàtic coincideixen a assenyalar que el seu tractament en els mitjans no només és escàs, sinó que ha baixat substancialment des del 2007. I els estudis demoscòpics assenyalen que cada vegada llegim i sentim parlar menys sobre el tema.

No és fàcil explicar com és possible que, de manera col·lectiva, les societats humanes de tot el món hagin optat per ignorar –de manera més o menys deliberada– un fenomen que és descrit tot sovint com la principal amenaça al benestar humà en aquest segle.

Els mitjans de comunicació han tingut un paper essencial en el reconeixement del canvi climàtic i els seus riscos, però no han facilitat en la mateixa mesura que l’incorporem a les nostres agendes personals i col·lectives. En paraules de l’empresa de comunicació Futerra, «el canvi climàtic s’ha convertit en una font permanent de males notícies que dibuixen un panorama lúgubre i depriment, sense perspectives de solució, que no motiva cap a l’acció responsable.» [4]

La comunicació del canvi climàtic s’ha centrat a donar compte dels impactes presents i les amenaces i els riscos que planteja. No debades la icona més reconeixedora del problema és una parella d’óssos polars sobre un tros de gel inestable. Però la informació sobre els riscos pot ser frustrant i desmobilitzadora si no s’apunten possibles sortides que ens permetin limitar-los. Reaccions com la negació de la realitat del canvi climàtic, el rebuig de la perillositat o l’actitud de no voler saber res sobre el tema poden estar alimentades per la sensació que ens trobem davant d’un problema tan amenaçador com difícil d’abordar.

En aquestes circumstàncies, les institucions culturals, com a punts estratègics de comunicació i creativitat social, poden fer contribucions valuoses. Em permeto destacar-ne algunes que, en el moment actual, poden ser especialment rellevants:«Parlar-ne». Les institucions culturals contribueixen a definir els temes d’atenció social. Per això poden ajudar a situar el canvi climàtic a l’agenda comunicativa, cosa essencial per evitar que la societat continuï «mirant cap a una altra banda».

  1. Contribuir a identificar les nostres responsabilitats. En realitat, tots contribuïm –directament o indirectament– a alimentar el canvi climàtic. Tots formem part, en major o menor mesura, de la complexa xarxa de responsabilitats que l’alimenta. Reconèixer les contribucions –pròpies i alienes– al problema i la nostra possible aportació a les respostes és un punt de partida imprescindible.
  2. Aportar-hi noves perspectives. El canvi climàtic no és (només) un tema científic; tampoc no és (només) un risc ambiental, ni és (només) un debat de xifres propi de l’alta política internacional. És una de les grans amenaces al benestar humà en les pròximes dècades. Una amenaça que ens situa davant d’un formidable repte col·lectiu, amb una evident dimensió cultural, amb implicacions socials, ètiques i morals que han de ser socialment considerades. Les institucions culturals poden aportar noves mirades al panorama comunicatiu. Per exemple, ressaltant-ne les dimensions humanes, o construint ponts entre un fenomen complex i global i les nostres decisions concretes i locals.
  3. Facilitar el diàleg social. En societats democràtiques, sembla inimaginable abordar els canvis que deriven de l’abandonament dels combustibles fòssils sense que es plantegi una deliberació social sobre els temes clau que defineixen la nostra cultura energètica: l’urbanisme, el transport, l’alimentació, la producció d’energia, l’economia, l’oci… Les institucions culturals constitueixen valuosos punts de trobada que poden facilitar diàlegs en clau climàtica.
  4. Deixar d’alimentar allò que no és compatible amb el nostre benestar. En un món finit no tot és possible ni desitjable. La tensió entre llibertat i límits és difícil de gestionar, però ignorar-la no és una opció realista, encara que en el termini més curt resulti popular. Anys d’ús de l’energia «com si demà no existís» han anat generant un llenguatge i unes pràctiques socials que no poden continuar sent recolzades de manera acrítica, tot i que gaudeixin d’una acceptació àmplia.

La manera en què les societats donen sentit al fenomen del canvi climàtic i hi donen resposta es construeix culturalment. Per això, la comunicació social és essencial per crear una cultura de cura del clima. Ajudem a construir-la?


[1] McGlade, C. & Ekins, P. (2015). «The geographical distribution of fossil fuels unused when limiting global warming to 2°C». Nature, 517: 187–190.

[3] Meira, P.A.; Arto, M.; Heras, F.; Iglesias, L., Lorenzo, J.J.; Montero, P. (2013). La respuesta de la sociedad española ante el cambio climático. 2013. Madrid: Fundación Mapfre.

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari

Les institucions culturals i el canvi climàtic