L’error en l’era digital

Un repàs al glitch art, als algoritmes mal programats i a la filosofia de Silicon Valley per repensar la promesa de la perfecció digital.

Auto polo

Auto polo | Library of Congress | Domini públic

En un sistema econòmic que es regeix per l’eficiència, cometre un error és una debilitat. Això no obstant, l’ideari de la innovació i les start-up defensa que equivocar-se és necessari per triomfar. Aleshores, fins a quin punt es rebutja o es tolera l’error en la cultura digital? Des de l’ordinador que falla fins a l’algoritme mal programat, passant pel mite del fracàs a Silicon Valley. Un repàs a les formes, les idees i els efectes de les ficades de pota en la societat actual.

El festival Ars Electronica, un dels esdeveniments d’art i noves tecnologies més importants del món, va titular l’edició del 2018 així: «Error. L’art de la imperfecció». La mostra va dedicar dues exposicions i una sèrie de conferències a l’equivocació com a peça fonamental de la innovació científica i el progrés humà, així com al vessant més fosc que té: el fracàs d’Internet com a projecte de llibertat. Una visió ambivalent que no és exclusiva d’aquesta època, però que adopta unes aparences específiques en la societat de la informació. A continuació repassem algunes de les formes de l’error digital en l’àmbit personal, artístic, social i empresarial.

Estètica de la frustració

La tecnologia forma part de totes les esferes de la vida quotidiana, com a mínim en les societats amb més penetració d’Internet. Els dispositius mòbils i la geolocalització han fet possible la connexió perpètua, la qual cosa ha desdibuixat els límits entre allò físic i allò virtual. Probablement per això l’error tecnològic quotidià –el Wi-Fi que no es connecta, el programa que falla…– altera el flux de les coses i genera diversos graus de frustració i ansietat. L’error informàtic ens recorda, en paraules del músic electrònic Kim Cascone, «que el control de la tecnologia és una il·lusió, i que les eines digitals són només tan perfectes, precises i eficients com els éssers humans que les fabriquen».

Encara que tingui unes repercussions mínimes, l’error d’un sistema o d’un programa és rellevant en la mesura que evidencia el paper invisible de la tecnologia. Tot i que sigui momentani, és suficient per fer palesa la mediació humà-màquina que el disseny s’esforça a fer imperceptible.

En el marc de la cultura digital, fa més de dues dècades aquest fenomen va generar una estètica pròpia, el glitch art, en la qual els errors s’usen de manera intencionada per generar imatges o sons. Els estudis sobre aquesta forma d’art han apuntat tres interpretacions possibles. La primera, la més polititzada, l’entén com una estratègia de resistència crítica enfront del capitalisme global. Des d’aquesta perspectiva, el glitch desafia la mateixa idea de progrés tecnològic. La segona la considera una pràctica artística que democratitza la relació entre productor i receptor; d’una banda, desmitificant el perfeccionisme tècnic de l’artista, i de l’altra, obligant l’espectador a descodificar l’experiència de la fallada. Per últim, hi ha una tercera interpretació que aposta per un significat més lúdic, i entén que el glitch és experimentació, joc i participació en relació amb la tecnologia, i que en aquest sentit té una funció més reparadora que crítica.

The Art of Glitch | Off Book | PBS Digital Studios

Fallada del sistema

En defensa de l’error és un assaig molt divertit de Kathryn Schulz que analitza de manera exhaustiva l’experiència de l’equivocació. Tot i que la periodista conclou que cal entendre-la com una oportunitat i no com un suplici, reconeix que no té la mateixa importància si algú s’oblida les claus del cotxe que –l’analogia és seva– si creu que un altre país té armes de destrucció massiva. «Les conseqüències són tan diferents», escriu Schulz, «que potser és raonable demanar-se si els errors que hi han menat tenen alguna cosa en comú».

Semblantment, el glitch art es pot gaudir en la mesura que explota petites incidències quotidianes, però no és el mateix que un sistema informàtic falli quan executa un processador de text que quan controla la direcció d’un cotxe autònom o les decisions d’un dron de combat. En àmbits com aquests, la percepció de l’error digital és més inquietant, i desperta algunes de les pors més arrelades en la nostra cultura: la ciència desbocada, el doctor Frankenstein, el Golem medieval.

Això no obstant, al rumb actual del progrés no li calen desviacions per generar recel; de fet, la mateixa perfecció que el món digital promet ja resulta prou inquietant. N’és un bon exemple l’automatització de la feina, és a dir, la màquina que no comet errors. Si bé l’impacte real que té en la destrucció de llocs de treball no és clar, el fet que s’estengui en pro de l’eficiència abona la idea que la tecnologia pot substituir, i no només potenciar, algunes capacitats humanes. Un altre exemple, potser encara més pertorbador, és el sistema de crèdit social xinès, que empra la intel·ligència artificial per vigilar massivament la ciutadania i sancionar comportaments considerats incívics, des de travessar quan el semàfor està vermell fins a criticar el govern a les xarxes socials.

En ambdós casos –automatització i vigilància–, la tecnologia suprimeix i penalitza el que des del punt de vista de l’enginyer o el legislador és improductiu o incívic; l’error laboral o social, allò que incompleix la norma. Una recerca de la perfecció que el filòsof Byung-Chul Han ha batejat en termes estètics com «la bellesa digital»: «l’espai polit i llis del que és igual, un espai que no tolera cap estranyesa, cap alteritat». Una experiència que per al sud-coreà defineix l’època actual, i que es reflecteix tant en les escultures de Jeff Koons com en la depilació brasilera i l’iPhone.

Pantalla blava de la mort

Pantalla blava de la mort | Wikipedia | Domini públic

Fracassa ràpid, fracassa sovint

El disseny d’aquestes experiències «polides i llises», sense error, depèn en bona mesura de les decisions que es prenen als principals hubs tecnològics del món, liderats per Silicon Valley. És precisament en aquesta zona que va florir un dels mantres més repetits de la cultura de la innovació i l’emprenedoria: la creença que no només no s’ha d’evitar el fracàs, sinó que cal celebrar-lo com a part d’un ritual de pas en el camí cap a l’èxit.

Els orígens d’aquesta idea són incerts, però sens dubte tenen relació amb dos aspectes. En primer lloc, amb el mite estatunidenc de l’empresari que triomfa a pesar de l’adversitat, sovint renaixent de les pròpies cendres. En són exemples algunes icones de la cultura popular, com Walt Disney i Henry Ford, així com algunes figures tecnològiques, com Bill Gates i Steve Jobs. En segon lloc, la idea té relació amb el fet que, en el desenvolupament de programari, el producte que funciona des del primer dia no existeix, i és habitual desplegar-ne característiques noves sense resoldre els errors, que s’eliminen progressivament en etapes més avançades del projecte. L’expansió global del model start-up ha exportat aquesta concepció, ha agilitzat els processos de les estructures tradicionals i les ha fet més flexibles i, en el millor dels casos, més democràtiques.

Això no obstant, hi ha força veus que consideren enganyós aquest mite fundacional de Silicon Valley, que ha fet fortuna gràcies a fórmules com «Fail fast, fail often». Fins i tot professionals del món empresarial com l’inversor Mark Suster van argumentar, fa anys, que aquesta idea era «errònia, irresponsable, poc ètica i sense cor», perquè el fracàs té poca èpica per a les persones que inverteixen milers de dòlars en un projecte, i més si són els estalvis d’un amic o un familiar. Fail fast? «Explica-ho al teu cunyat», ironitzava Suster. Un enfocament crític al qual cal sumar l’innegable predomini d’homes joves i blancs d’universitats d’elit en el si d’aquestes empreses, la qual cosa evidencia el perfil de persona que té accés al capital necessari per fracassar amb més comoditat.

Fins i tot la cultura de les start-up en mostra les contradiccions. N’és un bon exemple l’anomenat growth hacking, una de les tendències recents en el món de l’emprenedoria, que promou vies per accelerar el creixement amb el mínim cost possible. Això inclou pràctiques de màrqueting de guerrilla, però pot desembocar en estratègies de fiabilitat dubtosa, com ara falsejar el nombre d’usuaris d’un servei per atreure inversors. Fingir èxit per evitar el fracàs.

Humans, al capdavall

Mil dos-cents anys abans del «cogito, ergo sum» de René Descartes, Agustí d’Hipona havia escrit «fallor ergo sum», és a dir, «[hi ha] error, per tant, soc». Per al filòsof, l’errada no és un accident que s’hagi d’evitar sigui com sigui, sinó la mateixa essència de l’ésser humà. Al capdavall, hi ha algú que no s’equivoqui mai? Probablement per això la promesa de perfecció que ofereix el món digital aixeca suspicàcies, perquè és contrària a allò més fonamental de la humanitat.

El glitch art i la por del rumb de la tecnologia comparteixen, en aquest sentit, una actitud crítica davant l’amenaça de la perfecció, davant d’allò inhumà. Una opció que pren un caire contradictori a Silicon Valley, que per una banda es basa en un model de progrés cientificotècnic –i, doncs, que inevitablement passa per l’experimentació i l’error–, però que per l’altra encarna el nucli del nou capitalisme –i que per tant es regeix per l’eficiència i la competitivitat. Una ambivalència enfront del fracàs que no només és pròpia de les empreses tecnològiques, però que, atesa la prominència que tenen en l’economia digital, és important per interpretar l’error en la cultura actual.

Vegeu comentaris1

  • Fernando | 20 novembre 2018

Deixa un comentari

L’error en l’era digital