L’entorn digital combat la COVID-19 a l’Àfrica

Nenes rentant-se les mans al racó de la neteja. Georgia, 1939 | Marion Post Wolcott, Library of Congress | Domini públic

Ara mateix, per les xarxes socials i les plataformes de missatgeria instantània circulen tot de consells de prevenció de la COVID-19 generats en desenes, potser centenars de llengües nacionals africanes. Habitualment, Internet es revela com un instrument d’homogeneïtzació cultural. No és estrany, atès que el 59,7 % dels continguts estan elaborats en anglès, i les deu llengües amb més presència a la xarxa sumen el 89,3 % dels continguts. Això no obstant, en aquest cas no parlem de la supervivència de les llengües, ni de l’empobriment cultural que se’n deriva, sinó de la necessitat d’entendre uns missatges que poden marcar la diferència entre morir o sobreviure.

Una miríada d’organitzacions socials ho han vist clar a mesura que l’amenaça de l’epidèmia s’acostava al continent. Aquest cop la sensibilització havia d’arribar a cada racó i, per aconseguir-ho, les eines digitals i les llengües nacionals eren còmplices imprescindibles. Cartells pensats per a aquells que no dominen les antigues llengües colonials, vídeos elaborats per fer més comprensibles els consells, fins i tot àudios orientats a persones que no saben llegir ni escriure, o continguts concebuts per ser distribuïts no només a través de les xarxes socials, sinó també a través de plataformes de missatgeria i altres canals privats. Els activistes i les organitzacions de base han estat els primers a respondre a aquesta necessitat, una tendència que també han assumit les organitzacions internacionals i les administracions.

Una organització kenyana de traductors ha compartit una col·lecció de cartells amb les mesures de prevenció en una trentena de llengües de l’Àfrica oriental. Un grup de metges nigerians comparteix un vídeo en què els consells bàsics es transmeten en una dotzena d’idiomes parlats al país. També hi ha un altre vídeo, fet a Uganda, en què es recomana quedar-se a casa en llengua de signes, i els materials mitjançant els quals el portal de filtracions JamiiForums, que gaudeix d’una àmplia audiència, ha difós els consells en suahili.

Cartells amb les mesures de prevenció en llengües de l’Àfrica oriental | Twitter

Una de les primeres conseqüències del desplegament de les eines digitals en la lluita contra la COVID-19 al continent africà ha estat la integració, perquè la sensibilització ha estat la preocupació inicial. Aquesta voluntat d’integració, materialitzada en primera instància en el repte que el missatge arribés fins a l’últim racó, també s’ha desplegat com una manera alternativa de mantenir el contacte amb la comunitat quan han començat a estendre’s les mesures de confinament, de toc de queda o les que restringeixen els moviments. Les xarxes socials han començat a alimentar, també al continent africà, la necessitat de compartir i intercanviar amb la resta de membres de la comunitat.

En un altre sentit, els ecosistemes digitals del continent busquen solucions. Més enllà de la sensibilització, la informació i la prevenció, intenten generar respostes concretes a les noves necessitats que la crisi evidencia. L’exemple més clar d’això és el de les inquietes comunitats makers africanes, que s’han llançat a la carrera per aconseguir el respirador de baix cost que, almenys en cas d’urgència, solucioni les mancances d’equipament en els sistemes de salut del continent. La crisi de la COVID-19 ha generat una escassetat global de determinat material sanitari. La demanda d’elements de protecció de pràcticament tots els països, tant per a la ciutadania com per als professionals sanitaris, ha mostrat la cara més inhumana del mercat: preus desorbitats i condicions abusives que alguns pressupostos exigus no poden permetre’s.

Ateses les circumstàncies, els artesans tecnològics africans han brandat l’estendard del fes-ho tu mateix (DIY) i del fem-ho plegats (DIT). Buscant solucions amb els materials i els recursos que tenen a l’abast, persegueixen el disseny del respirador definitiu, adaptat a les seves necessitats i possibilitats, mentre projecten dispositius automàtics per a la neteja de mans i produeixen viseres de protecció per al personal sanitari fins a deixar les impressores 3D exhaustes. Comparteixen esquemes i experiències a la recerca de fórmules que consumeixin menys energia, requereixin menys temps i exigeixin menys material. Ho fan a Ouagadougou, a Bamako, a Dakar, a Cotonou, a Aba, a Yaoundé, Kinshasa o  a Johannesburg.

Els emprenedors i els activistes digitals també han desplegat solucions des de l’àmbit de la programació. Han posat en marxa portals de seguiment de les xifres a temps real a la República Democràtica del Congo, al Senegal, a Djibouti o a escala continental. Han habilitat bots de conversa per difondre la informació sobre l’epidèmia, com ara COVID-19 HealthAlert, desenvolupat a Sud-àfrica per Praekelt.org i adoptat pel govern del país. I han ideat tota mena d’aplicacions, tant per al diagnòstic (per exemple, la que ha llançat l’empresa sanitària nigeriana Wellvis) com per rastrejar els contactes dels infectats en el transport públic popular del comtat kenyà de Kisumu. En alguns casos, com en el d’una iniciativa llançada també a Nigèria, les aplicacions informatives estan pensades per a telèfons bàsics, sense accés a Internet, i per ser utilitzades en les llengües nacionals, com el haussa, el ioruba o l’igbo.

Web amb xifres a temps real del COVID-19 a Àfrica | COVID-19 Africa

Aquestes experiències mostren el segon pilar de l’ús de les TIC a l’Àfrica en la lluita contra l’epidèmia: la construcció de l’autonomia. En aquesta ocasió, cada país està embarcat més que mai en la pròpia crisi, a pesar de les declaracions d’uns quants líders polítics, que més aviat semblen cortines de fum. Amplis sectors socials consideren que els països africans han de fer front a la situació amb els seus recursos i les seves habilitats. I molts d’aquests sectors hi veuen una oportunitat per demostrar amb orgull la seva capacitat de generar les respostes endògenes que les comunitats maker reivindiquen.

Però l’entorn digital també propicia riscos i amenaces. Encara que sembli paradoxal, la mateixa lògica de protecció de l’altre que afavoreix la difusió dels consells de prevenció és alhora un dels mecanismes fonamentals d’expansió de notícies falses. L’OMS ha qualificat la crisi de la COVID-19 d’infodèmia i, per les condicions particulars en què es troben, els ciutadans del continent africà hi estan especialment exposats. Un dels objectius de l’intercanvi de missatges de sensibilització és fer-los arribar als éssers estimats perquè estiguin sans i estalvis. Quan el missatge és que la COVID-19 es pot prevenir bevent molta aigua calenta i menjant gingebre, all o pebre, o que el virus es pot matar inhalant pel nas el vapor de la cocció de peles de taronja, llimes, llimones, alls o cebes amb sal, molts usuaris amb bona voluntat pretenen fer arribar la informació salvadora a les persones que aprecien. Per això, les plataformes de verificació d’informació, les autoritats i les comunitats de ciberactivistes han reaccionat de manera immediata i dediquen grans esforços a desmentir aquestes boles que, en alguns casos, poden arribar a resultar letals.

El mateix paper de protecció de la comunitat que adopta l’entorn digital per defensar-la de la desinformació s’evidencia també en l’ús de les xarxes socials per denunciar la violència amb què en algunes ocasions les autoritats han imposat el toc de queda o les mesures de confinament, com ha passat a Nigèria o a Kenya. La ciutadania també ha reaccionat als mitjans socials intentant respondre a altres agressions vinculades a l’epidèmia, des de les declaracions dels metges que en un debat en una cadena de televisió francesa valoraven frívolament la possibilitat de provar les vacunes contra la COVID-19 a l’Àfrica, fins a certs episodis racistes que han tingut lloc a la Xina durant les darreres setmanes contra ciutadans africans, i que han provocat la reacció dels usuaris de diferents països del continent.

Així, l’entorn digital en el context de la lluita contra la COVID-19 té un paper de cohesió de la comunitat i de presa de protagonisme de la ciutadania, a través de les funcions ja esmentades d’integració del màxim de membres possible en els fluxos d’informació i sensibilització, d’autonomia en el desenvolupament de respostes endògenes i d’autoprotecció de la mateixa comunitat, tant en el moment en què el risc s’escau en el mateix entorn digital com quan es fa eco d’una amenaça del món exterior.

I, enmig d’aquesta crisi i de la multiplicació d’experiències en les quals l’entorn digital ajuda a combatre l’epidèmia, es fa més evident que mai la necessitat de repensar la importància de l’accés a Internet, més enllà d’interpretar-lo com un servei de luxe. El govern kenyà ha acabat aprovant que els globus del projecte Loon de Google sobrevolin el territori estatal per millorar la connectivitat; els activistes s’han revelat contra la proposta de posar taxes a les recàrregues telefòniques per recollir fons per als sistemes sanitaris, i han recordat que això només perjudicaria les classes més humils; a Kenya i a Ruanda, els impulsors de BRCK creuen en el dret d’accés a Internet quan promouen la Moja Network, una xarxa wifi gratuïta pensada especialment per als entorns rurals, i davant la crisi n’han augmentat la cobertura i han canalitzat informacions educatives sobre la COVID-19, i l’organització activista Internet Sans Frontières ha llançat una campanya internacional per reclamar la gratuïtat d’Internet a l’Àfrica mentre duri la pandèmia.